Història de la Llengua Catalana

Catalán # Català. Llengües romàniques. Elements germànics y aràbics. Catalunya feudal. Parlars mossàrabs. Valencià. Teorias de la formaciò. Reconquesta

  • Enviado por: Lídia Torrent Clemente
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 52 páginas
publicidad
publicidad

T.2. LA FORMACIÓ DE LA LLENGUA: DE L'APORTACIÓ GERMÀNICA (VISIGOTS I FRANCS) I LA INVASIÓ ISLÀMICA A LA DERROTA DE MURET.

Invasió del visigots

Després del 476 (caiguda de l'Imperi), els pobles germànics ocupen l'Imperi (els bàrbars van ser els visigots). Els visigots representaven una minoria respecte a la població indígena.

El 418 formen el Regne Visigòtic de Tolosa, al qual s'incorpora la Tarraconense el 466-84. Aquest regne es va estendre des del sud de la Gàl·lia i el riu Loira fins a Andalusia i Portugal

El 507, Batalla de Vouillé (els visigots són derrotats pels francs, perden els dominis ultrapirinencs, a excepció de la Septimània (actual regió del Llenguadoc, el sud de Narbona).

El 554 funden el Regne Visigòtic de Toledo, del qual formava part tota la PI i la Septimània de manera que es van mantenir les relacions de Catalunya amb el sud de la Gàl·lia; no es trenquen els lligams polítics i culturals entre Catalunya i el sud de la Gàl·lia.

La influència dels visigòtics sobre el llatí i el català va ser molt escassa ja que ja estaven llatinitzats.

Invasió àrab

Es produeix el 711, Batalla de Guadalete i els àrabs arriben a la PI i anul·len tota la força de la ......... Hi havia dos reialmes al Regne de Toledo, una part al centre i al oest, governada per Roderic i una altra al NE i al est governada per Aquila i hi havia una enemistat entre elles. L'antagonisme entre el centre i l'est peninsular existia ja en època dels visigots. Aleshores els àrabs aprofitaven aquestes diferències internes i s'apoderaren del Regne de Toledo.

Entre el 713 i el 718 ocupació de Catalunya i el PV. Les terres valencianes estaven quasi desèrtiques i es van establir en principi tribus berbers (àrabs del nord d'Àfrica no d'Aràbia).

El 720 ocupen la Septimània (darrera província visigòtica encara independent). Van arribar fins al Loira i van ser rebutjats per Carles Martell (rei franc que els va aturar a Poitiers el 732) i aleshores, ell no, Carlemany, successor seu, va iniciar una defensiva antimusulmana cap al sud dels pirineus i cap a la Gàl·lia.

Els francs van reconquerir la Septimània i el Roselló el 759.

Girona es va lliurar a Carlemany el 785, l'Urgell el 759, el Pallars, Ribagorça i Barcelona el 701. En definitiva, entre el s.VIII-IX tota la Catalunya vella s'incorpora al domini carolingi. Per tant, els àrabs estigueren molt poc de temps a la Catalunya vella. Els àrabs, per tant, van influir de manera molt diferent a les diferents zones geogràfiques on es van assentar.

Algunes particularitats de l'ocupació de Catalunya pels àrabs: arribaren com a aliats d'Aquila i l'ocupació, per tant, va ser bastant tolerant. No va significar tampoc una diversificació en el destí de les relacions entre Catalunya i el sud de la Gàl·lia meridional.

Els francs

Catalunya la vella diferent de Catalunya la nova (mapes dossier). Per Catalunya la vella entenem els territoris que integren el Principat de Catalunya fins el 1100. I per Catalunya la nova entenem els territoris del Principat que van ser conquerits entre el 1100 i el 1150 (Lleida, Tarragona, Tortosa...)

Van parar l'expansió de l'Islam a Poitiers. Entre els ss. VIII-IX van reconstruir el nucli de la Catalunya vella.

A partir del s.VIII i fins el s.X Catalunya es va incorporar al regne franc, aleshores en plena puixança, i se sentia poc unida a la resta de la península i es va lligar encara més a la Gàl·lia meridional al mateix temps que es deslligava de la resta d'Espanya.

Aquesta és l'època on les llengües romàniques donen els seus primers passos i aleshores veu afinitats entre el català i l'occità.

20/oct./03

L'Imperi Carolingi estava organitzat per comtats, els comtes eren nomenats per l'emperador. D'aquesta manera es controlaven totes les terres que formaven part de l'imperi carolingi. El conjunt d'aquests comtats formaven part del que s'anomenava la Marca Hispànica. L'organització eclesiàstica i els bisbats, les diòcesis visigodes després de l'invasió dels àrabs va quedar enrunada, aleshores els turcs van fer dependre els antics bisbats de la diòcesi de Narbona. Tots els bisbats catalans van passar a dependre del bisbat de Narbona (organització eclesiàstica secular).

L'organització eclesiàstica secular també es va fer d'acord amb les preferències de l'organització franca. Es van organitzar els convents i monestirs catalans a través de la regla de Sant Benet.

Substitució de la litúrgia visigòtica per la franco-romana.

Catalunya ja tenia una llengua diferent derivada del llatí.

Segons Josep Maria Nadal, el període de denominació franca de Catalunya es pot dividir en dos períodes:

  • 785-878: la dominació franca va ser total i també des d'un punt de vista polític i eclesiàstic. Catalunya estava dividida en dues zones: la marca de Tolosa i la marca de Septimània o de Gòtica.

Marca de Tolosa: Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya.

Marca de Septimània (depenia de Narbona): Roselló, Empúries, Girona, Barcelona, Osona, Besalú.

Aquests comtats catalans van ser una creació dels francs. Hi ha autors que pensen que les fronteres dels comtats no eren arbitràries, que es remuntarien a l'època visigòtica o a les tribus ibèriques.

  • 878-988: fins l'arribada del comte Guifré el Pilós els comtats catalans eren autònoms. Aquest comte va ser nomenat comte de Barcelona, Urgell, Cerdanya, Girona, Besalú i Conflent. Després ell va crear el comtat d'Osona. Comte que unificava la major part de comtats catalans, prefigura la futura unitat política de Catalunya.

988, Borrell II trenca amb els lligams de vassallatge amb els francs i es declara comte de Barcelona, sobirà i independent. Independència de Catalunya respecte a França.

Aquesta segona època es caracteritza pel procés d'integració de Catalunya en un mateix sobirà, i per un procés d'autonomia respecte del regne franc.

Barcelona es va convertir en el comtat dirigent, va intensificar les seues relacions amb els àrabs i amb Roma perquè el papa considerava l'església catalana independent de l'església dels francs.

En morir Guifré el Pilós (897) li va donar al seu fill Sunifred el comtat d'Urgell, a Miró Cerdanya, Besalú i Conflent. Guifré II: Barcelona, Girona , Osona (Sunyer). Per primera vegada els comtats catalans varen passar a ser hereditaris, ja no els donava l'emperador.

Els comtats es van separar però hi havia vincles familiars i la llengua era la mateixa en tots els comtats.

  • Elements germànics en el català.

  • Catalunya va estar en poder visigot des del V-VIII i franc VIII-X.

    La llengua va continuar sent el llatí i el català després. La influència es limita al lèxic comú, onomàstica, algun sufix i algun tret fonètic. No és fàcil saber quins mots són d'origen visigot i quins francs.

    El llatí de Catalunya ja tenia incorporat alguns germanismes, altres poden haver arribat per via occitana.

    Exemples de germanismes lèxics: estona, boig, bacó, blanc, blat. Alguns no són exclusius del català sinó que es troben en altres llengües romàniques.

    Hi hagué major presència de germanismes a Catalunya que a la resta d'Hispània. Pe exemple, en castellà i portugués no tenen mots com ara amanir, òliba, etc.

    Exemples de sufixos: -enc < -ING, expressen pertinença o presència: pirinenc, rogenc; formen adjectius que indiquen participació.

    Antroponímia de la Catalunya la Vella: va ser el camp on hi hagué més influència de visigots i francs. Molts noms de persona tenen origen en les invasions germàniques. Ja des del s.V es documenten antropònims i després s'imposen a Catalunya entre el s.IX i X, per exemple Berenguer, Guillem, Raimon, Gifré, Bernat. Per diferenciar un nom dels altres s'utilitzà un segon nom, que solia ser el nom del pare o de l'ofici (origen dels nostres cognoms).

    Per a alguns autors, major presència dins del sector oriental de Catalunya la Vella que no de l'occità .

    Fonèticament: afebliment del vocalisme àton (també en l'occidental). El català té una reducció del vocalisme àton més pròxim al francés. Açò pot veure's també a la influència del germànic. Al català central l'afebliment és major per la major presència de francs. Es deuria també la creació de la vocal neutra centralitzada [ ].

    é > [ ] > modernament s'ha obert (propi també del cat. oriental).

    Els germànics durant els primers segles eren encara bilingües. Els emperadors carolingis durant el s.IX tenien com a llengua el francés i, per tant, transemtien aquests trets durant aquesta època de bilingüisme.

    22/oct./03

  • L'element aràbic en català.

  • L'àrab ha influït de manera considerable en el català, sobretot en l'aspecte toponímic i en el lèxic però ha sigut de manera diferent segons les zones. Podem distingir quatre zones geogràfiques (504 topònims):

  • arabismes - Catalunya la Vella ( 4 topònims). Cal tenir en compte que en algunes zones com Girona, Tarragona estigueren 80 anys.

  • Illes Balears: no s'incorporen al califat de Còrdova fins el s.X-XIII. Arabismes com: cadaf,

  • La Catalunya Nova ( on estigueren del VIII fins el XII. Tarragona (1128), Lleida-Tortosa (1548-49).

  • País Valencià, romangueren fins el s.XIII quan és recuperat per Jaume I tot i que foren majoritaris els àrabs fins el 1609.

  • L'any 1272 hi havia al PV 30.000 cristians però 200.000 musulmans.

    La població de la Catalunya Nova anà catalanitzant-se però al PV no perquè van conservar la seua llengua i els seus costums, tot i que els obligaren a cristianitzar-se. L'àrab funcionava com una llengua d'adstrat (2,3,4).

    Açò explica el gran nombre d'arabismes que presenta el PV. Per tant, el grau d'arabització varia en el català segons la intensitat i la duració de l'arabització.

    Penetració dels arabismes:

    • la font principal dels arabismes procedeixen pel contacte directe amb els àrabs.

    • Una altra part procedeixen per les relacions comercials amb el països àrabs de la Mediterrània.

    • També s'introdueixen per les Croades al s.XII per tal de cristianitzar les zones aràbigues.

    • Arabismes d'origen sicilià, de les relacions que mantingué Catalunya amb Sicília.

    Alguns arabismes:

    • Topònims formats per apelatius (noms comuns): Alaquas ( “els àrabs”), Albaida (“La blanca”), Alcúdia (“El tossal”), Alcalaten (“Els dos castells”).

    • Topònims noms propis de persona: Faura, Faió, Mafumet, albocàsser (“el pare de”), Benicàssim, Benicalap (“fill de”).

    • Topònims formats per un element aràbic més un element llatí: Benil, Massamagrell (“Hostal del prim”), Catarroja (“Parcel·la roja”).

    • Antropònims, sobretot valencians i malllorquins: Jafer, Mavot, Omar.

    • Apelatius (noms comuns àrabs): Belda, Medina.

    • Arabismes lèxics limitats al País Valencià: Xara > garriga, dacsa > blat de moro, tramús > lloní.

    En altres nivells lingüístics la influència és molt menor perquè el català i l'àrab eren molt diferents, les influències lèxiques són més sistemàtiques i més fàcilment vinculables a una altra llengua.

    Per fonètica és possible que s'explica la posició palatal fricativa, per exemple Xàbia, Xeresa, Xúquer, , xarop,.

    També pot ser per influència àrab les pronunciacions de : sénia sínia, sèpia sípia; aquesta i s'explica per influència àrab.

    En morfologia hi ha una sèrie de noms de qualitats aràbics: -INU > í / -í ( tortosí, catarrogí).

    Sanchis Guarner diu que la i llarga dels noms de quantitat aràbics es creuaria amb el sufix -INU per tal de crear gentilicis.

    3. La Catalunya Feudal (s. XI-XII).

    Esdeveniments que ocorren entre la independència dels francs i la batalla de Muret (1213).

    Fets remarcables que tenen incidència lingüística:

    • Afermament de l'autoritat de la casa de Barcelona a tota la Catalunya Vella i posteriorment a la Catalunya Nova (quan s'estén l'expansió). Aquest nucli era l'aglutinador i unificador dels comptats catalans (Barcelona-Girona-Osona). Ramon Berenguer III té un gran paper en aquesta unificació (quadre dels comtes que van governar).

    • En els temps de Ramon Berenguer (1907-1131) va ocórrer la independització catalana de la diòcesi de Narbona.

    • L'expansió envers els territoris dominats pels àrabs.

    Si la reconquesta de la Catalunya Nova no va ocórrer amb anterioritat al s.XII va ser per què els comtes catalans rebien tributs de mans dels àrabs i com podien salvaguardar la seua economia no es va accelerar la conquesta.

    • Ramon Berenguer IV (1131-1162) va donar un impuls a la conquesta dels territoris de la Catalunya Vella, es va casar amb la infanta Peronella d'Aragó. Açò és important perquè s'unia la corona catalana a la d'Aragó.

    4. Intervencionisme català a Occitània.

    Els comtes catalans es van relacionar amb el sud de la Gàl·lia , a través d'enllaços matrimonials o per compres dels drets senyorials.

    En aquest segle s'intensifiquen les relacions amb Occitània. Açò es va aturar amb la Batalla de Muret que van guanyar els francesos. Occitània perd totes les possessions excepte Roselló, Vallespir, Cerdanya i la ciutat occitana de Montpellier.

    Molts trobadors després d'aquesta derrota passen a conquistar les terres del sud de la Catalunya Nova i del País Valencià. Però les relacions culturals no van acabar amb la Batalla de Muret perquè la poesia culta de Catalunya seguia els models provençals trobadorescos. El que acaba és l'intervencionisme polític d'Occitània a Catalunya.

  • El naixement de les llengües romàniques.

  • Criteris interns

    És el criteri basat en els canvis estructurals que pateix el llatí i el converteix en llengua diferent. Els canvis estructurals entre el llatí i les llengües romàniques no hi ha un límit cronològic net. És una acumulació de canvis que s'acumulen al llarg dels segles i després nosaltres podem establir la barrera on acaba el llatí i comencen les llengües romàniques.

    Sembla que aquestes transformacions duren i se situen entre els s. III-IV fins al s. VII-VIII; aquestes transformacions convertiran el llatí en llengua diferent. El canvi se situa bàsicament en els s. VII-VIII.

    Criteris externs

    Segons Harman, el criteri que cita és el de la comprensió: “el llatí és una llengua morta des del moment que els parlants no llatinitzats ja no comprenen el llatí”. La primera menció explícita d'una llengua diferent del llatí es troba en una resolució del concili de Tours (813) en la qual ens diu , entre les remarcacions que se'ls fa als clergues, que cal predicar “in lingua romana rusticam”, és a dir, en llengua romànica.

    Les llengües romàniques existeixen abans de les primeres manifestaciuons escrites en llengües romàniques que continuaven sent en llatí. Aquest llatí que utilitzaven els escrivans, clergues en les predicacions (s. VII-VIII) però era un llatí molt vulgaritzat, és a dir, a la manera més pròxima del llatí. Era com una varietat més culta de la seua llengua perquè el pronunciaven a la manera romànica. Per tant, en aquests segles els parlants no consideraven encara que foren llengües diferents. Açò va influir en l'escassesa d'escoles en llengües romàniques. Tot açò canvia a l'època carolíngia (VIII-XI), consisteix en la voluntat que imposa Carlemany per establir un llatí més culte, volia restaurar la cultura llatina clàssica i elevar el nivell del llatí. Va dur a terme una reforma ortogràfica i de pronúncia de les variants dialectals romàniques. Aquesta reforma la va encarregar a un mestre anglosaxó anomenat Alcuí de York. Va imposar un llatí molt culte però artificial que no tenia res a veure amb les llengües romàniques, anomenat “latinum obscurum”.

    Així, es produeix la consciència de la diferenciació de les llengües romàniques respecte al llatí ( a partir de l'època carolingia). El llatí és percebut com una llengua diferent.

    Uns anys després apareix ja un text en llengua romànica, des del moment que els parlants no comprenen que es tracta d'un llatí reformat, aquest és Juraments d'Estrasburg (842). A Catalunya fins a meitat del segle IX serien conscients que parlaven una llengua diferent.

    Primers documents en llengües romàniques

    • Crònica de Fredegari, s. VII.

    • Italià: Indominello veronense, s. IX o finals VIII.

    • Castellà: Glosas Emilianenses, sIX, notes que pren un clergue que estavva preparant un sermó.

    • Català: l'aparició és progressiva en prosa a mitjans s. XI. El primer text seria una frase de finals del s.X i principis del s.XI que es troba en un manuscrit del Monestir de Ripoll, que diu: “Magister meus novol que me miras novel”.

    Malgrat la reforma carolíngia la llengua habitual que s'escrivia era el llatí, cinc segles en què no s'escriuria el català fins l'època medieval (es tracta clarament d'una situació de diglòssia), concretament els primers textos en català daten de mitjans del s.XI en textos destinats a l'oralitat, en homilies, sermons. No serà fins el s. XIII que poguerem parlar d'una llengua consistent en català.

    Factors que determinen el retard de les llengües romàniques en l'escriptura

    • Prestigi de la llengua llatina.

    • Associació que es feia entre la llengua llatina i l'escriptura.

    • L'església va monopolitzar l'escriptura i la llengua de l'església era el llatí.. Es feia la següent identificació: clergues - literats, laic - iliterats.

    • Al llarg dels s. VIII-IX llegir i escriure equivalia a escoltar i dictar, és adir, que tota la societat estava en contacte amb l'escriptura (matrimoni, dret de societat) però era molt poca la gent que sabia llegir i escriure però açò no importava perquè la gent mitjançant els intermediaris podien escoltar i dictar. La societat no vivia al marge de l'escriptura perquè existien aquests intèrprets traductors dels documents, que els llegien i escrivien en els documents allò que la gent els deia o volia.

    Açò mateix ocorria en la literatura perquè hi havia una literatura oral i una literatura culta, escrita, que s'escrivia en llatí però que podia arribar al públic per mitjà dels intermediaris que acostaven aquesta literatura al públic romanitzant-la o vulgaritzant-la.

    27/oct./03

    Els canvis estructurals es produïren entre el s.XI i XII. Un dels canvis va ser la feudalització, la qual representà un enriquiment de la noblesa. Els nobles s'apropien d'una part dels excedents agrícoles. Es rebia la protecció militar que proporcionava el senyor feudal. Els nobles tenen més poder adquisitiu, més temps lliure i comencen a interessar-se per la cultura. Hi ha un públic nou de lectura.

    Progrés del comerç i com a conseqüència el naixement d'unes classes socials urbanes, burgeses que tenen també accés a la cultura escrita. Però ni els nobles ni aquests coneixien el llatí, per tant, reclamaven una lectura en vulgar. S'amplia el públic que té accés a la lectura privada.

    A partir del s.XI va ser més fàcil la producció material d ela lletra escrita, que fa que hi haja un major públic potencial que reclama una lectura en romànic.

    Les llengües vulgars del s.XI-XII comencen a incorporar-se a la llengua escrita.

    Aquesta nova societat, la societat feudal, fa que es creen noves formes jurídiques, nous termes jurídics lligats al feudalisme i no tenen una traducció en llatí. Açò afavoreix que els documents jurídics en què apareixen termes feudals siguen en romànic.

    Els primers textos en català es situen dins del que s'anomena català preliterari (s.IX-XII o XIII). És la llengua parlada al domini lingüístic català fins al s.IX i fins a la segona meitat del s.XII (segons Bastardas). Segons Rossico arriba fins el s.XIII; aquest pren com a referència la producció de R. Llull. Comença al s-IX perquè tenim els primers documents catalans escrits en llatí medieval, però on apareixen elements romànics (algunes paraules, trets fonètics). El català es parlaria des del s.VII. Fins al s.XI no hi ha textos escrits en català, abans hi ha textos en llatí medieval.

    L'any 881 apareix “in pago geronnense”, en un document llatí correspondria posar “gerundense” ( -ND- > nn, característica fonètica del català). També tenim noms populars (truita), els parentius (net, cosí). Tot açò es documenta abans del s.XI. A voltes aquestes paraules pareixen disfressades (ex. LITO, els parlants deien “llit”, però la llatinitzaren posant-li la vocal final “o”). Altres vegades ja transcrivien la forma catalana.

    Els escrivans introduïen paraules romàniques perquè desconeixien la forma llatina, també pot ser per una finalitat pràctica, per fer més intel·ligible la paraula per als lectors que coneixien el llatí, perquè eren topònims o paraules que no tenien un equivalent en llatí (termes feudals).

    Els primers fragments en extensió ja en català són del s.XI. Primer apareixen paraules, després frases i finalment paràgrafs i textos. (Bibliografia de consulta: Josep Moran i Joan Antoni Rabella, 2001, Primers textos de la llengua catalana, Proa).

    Els primers textos són juraments feudals (1028, doc. 1). Combinen català i llatí: el llatí apareix en les parts més formulàries (principi i final) i el català en el cos.

    Greuges de Guitard Isarn, Senyor de Caboet (1080-1095), en aquest ja predomina el català sobre el llatí. Moran i Rabella diuen que és bàsicament el primer document escrit en català. Es tracta d'una acta on s'exposa la transgressió dels drets feudals. Presenta un català en un estadi evolutiu molt primitiu encara, on predomina les oracions coordinades o oracions unides sense cap tipus de nexe. Encara no s'ha creat un sistema de conjuncions catalanes. Sintaxi rudimentària en la que predomina la parataxi; registre pròxim a la oralitat ( la llengua encara no té un registre formal per a la llengua escrita). Predomina l'exposició d'uns fets i no una valoració estètica de la llengua.

    Es tracta d'un document utilitari, busca l'objectivitat. Apareixen moltes repeticions i una sintaxi pobra.

    Un altre text de caràcter feudal Jurament de pau i treva del comte Pere Ramon de Pallars Iussà al bisbe d'Urgell. Estarien en català perquè foren entesos per lectors que no coneixien el llatí. És el primer document escrit tot en català. S'escriuen també en català pel context on apareixen i també perquè tenen a vore amb el món feudal (termes feudals que no tenen traducció en llatí), per exemple, atendre, cavaller.

    29/oct./03

    Aparició de primers textos en català: naixen dins el context feudal (documents de greuges, juraments feudals...). significatiu perquè hi ha tota una sèrie de conceptes, expressions, generats per la societat feudal i aquests naixen en una societat que és plenament romànica (s. XI-XII). Per tant, això afavoreix que aquests documents estiguen escrits en romànic, llengua en què s'han creat. Era diferent el que ocorria en les escriptures antigues (fets segons l'antiga llei visigòtica), que continuava fent-se en llatí: testaments, transmissions de propietats... documents fora de l'àmbit pròpiament feudal.

    Aquests documents, en principi, estan escrits en les dues llengües, el llatí i el català. Bibliografia: Joan Antoni Rabella, 1999, “La relació entre el llatí i el català”, dins Llengua i Literatura, 10. “Mantenen una relació de tensió entre aquestes dues llengües. Comencen en llatí però progressivament va introduint-se el romànic en el cos del document; hi ha una combinació del llatí i del romànic depenent de l'aparició o no dels conceptes feudals (normalment els termes que fan referència al feudalisme estan en català).

    Tot açò anava unit al baix nivell del llatí que hi havia en l'època feudal ( dels escrivans). Fora dels centres eclesiàstics el llatí s'havia empobrit, cosa que afavoreix l'ús del català (llengua que coneixia el receptor).

    Al s.XII tenim un document, Llibre jutge (Liber Iudicorum), traduït al català, que en alguns llibres el fan constar com a el primer document en català. Llibre de lleis. Actualment no s'ha conservat tot el llibre, només uns fragments. També s'anomena Llei Gòtica, ja que , en realitat, recull la legislació gòtica. És una compilació de lleis que es va formar al s.VII pels visigots i tractaria d'unificar la legislació dels visigots i dels hispano-romans. Aquesta llei va ser respectada després pels francs que continuaren aplicant-la a Catalunya. Va ser traduïda al català al s.XII, data significativa ja que indica que al s.XII ja hi havia un públic incapaç de conéixer la legislació. El fet de traduir implica una distinció clara entre el llatí i el català; consciència de la diferència entre el llatí i el català, llengües diferents.

    Es conserven únicament dos fragments en dos manuscrits diferents, cosa que ens indica que es feren diverses còpies en català.

    Aquesta traducció té un gran interés lingüístic perquè representa un gran esforç d'adaptació del català al llatí. Aquest test com que ja no anava destinat a l'oralitat, hagué de modelar-se en un registre més culte que el dels juraments feudals.

    Mundó diu que la traducció provindria de la curia judicial del comte de Barcelona que és la que tenia un major pes aleshores dins de Catalunya.

    Es tracta d'una traducció relacionada amb el tret visigòtic però apareix en un moment on s'ha produït ja un canvi cap a una societat feudal on hi ha una evolució jurídica (s'han introduït canvis en els drets lligats al feudalisme). Aquests canvis que segueix la nova societat feudal si que apareixeran en un altre llibre de judicis titulat Els usatges de Barcelona.

    Aparició del català a l'àmbit eclesiàstic. Els primers usos van ser a través de la predicació. Els primers sermons en vulgar serien traduccions de sermons llatins i possiblement els primers sermons en vulgar no s'escrivien de tal manera que no disposem de sermons en vulgar dels primers segles. Fins abans del s.XII només es coneix un esborrany de sermó escrit en una barreja de francés i llatí en u manuscrit del s.X i també possiblement Las Glosas Emilianenses (s.XI).

    Bibliografia: Josep Moran, 1994, “L'ús de la llengua vulgar per a fins religiosos i catequètics en els orígens”, Miscel·lània Germà Colom, I.

    És a partir dels ss. XII-XIII quan tenim conservats sermons escrits en romanç (romànic). Aquests segueixen la tradició dels sermons en llatí i són conseqüència de la reforma gregoriana que es va produir a partir de la segona meitat del s.XI i que va representar un redreçament de l'església. La majoria d'aquests sermons provenen d ela Gàl·lia i presenten un caràcter molt popular, sobretot interessa transmetre un missatge moral.

    Dins aquest corrent de la reforma gregoriana a Catalunya es conserven dues col·leccions de sermons: Homilies d'Organyà i Homilies de Tortosa.

    Les Homilies d'Organyà (català), provenen de la parròquia d'Organyà, a l'alt Urgell, que als ss. XI-XII era un priorat canolical augustinià ( de frares augustinians). Es conserva actualment de forma incompleta (6 sermons complets i 2 incomplets). També és discutible el valor estètic (si és el primer text escrit en català) perquè són sermons escrits i tenen un caràcter molt elemental (no literari).

    El Priorat d'Organyà era una canònica regular augustiniana, igual que a Tortosa. És a dir, segons el model de la canònica que hem vist s'anaven distribuint als sermonaris, a les diferents seus canòniques a Catalunya. A Tortosa no es va traduir i a Organyà sí (traducció d'una homilia en occità)

    Les Homilies de Tortosa (occità). Estan en un manuscrit de finals del s. XI-XII, es conserven a la catedral de Tortosa, escrits en occità però presenta alguns catalanismes atribuïts al copista.

    Com s'explica que a Tortosa hi haja sermons en occità? La finalitat era millorar el nivell pastoral dels clergues. Com hem dit la reforma gregoriana prové de la Gàl·lia francesa. Una canònica és una comunitat de clergues que es regeixen per una regla (clergat regular). La canònica regular augustiniana de Sant Ruf d'Avinyó, aquests són els que varen aplicar a Catalunya la reforma canonical gregoriana. És a dir, aquests homes varen fer aplecs de sermons en occità i els anaren distribuint per Catalunya (finals del XII i principis del XIII). Així, un va arribar a Tortosa i l'altre a Organyà.

    Queda descartada l'opinió d'alguns estudiosos que diuen que aquests textos no tenen un heterodox sinó ortodox, situats dins la tradició augustiniana.

    Hi havia més sermons, però al no ser uns sermons cultes i literaris com els llatins, sinó més bé vulgars, no en tenim perquè els seus manuscrits caigueren en desús.

    En aquella època els parlants ja tenien la consciència que català i occità eren llengües diferents.

    Relacions entre el català i l'occità als ss. XII-XIII.

    Com veiem als parlants ja en aquest segle les consideraven llengües diferents. Per què la poesia trobadoresca d'aquests segles s'escriu en occità, a diferència de la prosa (català) i les Homilies?

    Fins al s. XI-XII el llatí era l'única llengua culta que s'escrivia però cap a aquests segles es sent la necessitat de substituir el llatí per les llengües romàniques, perquè les classes ascendents no s'entenien en llatí. Però hi havia una diferència entre ambdues llengües: el llatí era una llengua universal, estava fixat en una gramàtica estable i coneguda, mentre que les llengües romàniques no tenien aquestes particularitats. Cada país tenia una seua llengua romànica i no tenia estabilitat, canviaven segons el lloc i el temps, la situació, nivell socio-cultural dels parlants. Açò mateix es volia aplicar a les llengües romàniques, construir un nivell de llengua gramaticalment estable i universal, per damunt de la variació quotidiana de la llengua.

    Açò era necessari perquè el romànic tinguera estabilitat en l`escriptura, gramatical. I així s'ho va plantejar Dant a De vulgari eloquentia (1303-1305), un model que donarà estabilitat, que fóra estable i universal com el llatí. Açò va unit a l'artificiositat d ela llengua perquè una llengua d'aquestes particularitats no la parlava en la seua vida quotidiana.

    Açò es va plantejar a Europa durant els ss. XII-XIII, l'oposició entre gramàtica (art; estable i universal) i ús (variable i particular). Es volia una llengua diferent a la parlada i per tant artificiosa, igual qu eel llatí. I açò és el que van fer amb la poesia occitana els trobadors, fer una llengua-artifici feta per abstracció de tots els dialectes, no corresponent a cap dialecte. Els mateixos poetes es disculpen dels errors gramaticals i literaris de la seua llengua.

    Així ho feu Raimon Ferant (“car una llengua no és d'origen provensalesc”). Un model provençal era més acceptable que un model llatí, per això escriuen poesia en provençal i no en llatí. Els mateixos poetes provençals havien d'aprendre una llengua escrita diferent a la seua llengua parlada. Per això s'accepta que la llengua literària culta era diferent de la que es parlava.

    Per a accedir a aquest provençalesc calia aprendre l'art (regles de torbar), aleshores se'n van escriure una sèries de manuals d'aquestes regles de trobar:

    • Raimon Vidal de Besalú, Razós de trobar (abans de 1213).

    Parla de la dificultat que implicava aprendre l'art fos quina fos la llengua quotidiana. Açò ens serveix per explicar que per què els poetes catalans adoptaren el provençal:

    • la llengua literària havia de ser un model diferent a la llengua parlada. Va ser el provençal perquè va ser a Provença on nasqué aquest tipus de poesia.

    • Afinitat lingüística entre la llengua occitana i el català parlat.

    • Molts trobadors després de la batalla de Muret i del colonialisme francés es van traslladar a la cort dels comtes de Catalunya i per això molts reis catalans i nobles escrivien aquest tipus de literatura trobadoresca.

    • La poesia trobadoresca és un fruit propi del feudalisme (relacions vassallatge) i les mateixes condicions hi havia a Catalunya i Occitània.

    Per totes aquestes afinitats amela tant la literatura provençal a Catalunya. Cal no oblidar l'afinitat d'ambdós cultures.

    Albertet de Siteran (trobador del s.XII-XIII) inclou com a catalans ambdós països: catalans i occitans. Tot i això, la consciència col·lectiva era que es tractava de llengües diferents, una altra cosa és aquest exercici literari de les altes classes socials.

    • Jofré de Foixà, Regles de trobar (1290)

    Els mateixos trobadors tenien clar que eren llengües diferents. Així hi diu Jofré de Foixà (“Si tu trobes en provençal algun mot en català o occità”). També com ocorria que -ers > és i -ars > ás, feien falses rimes i açò ho havien de corregir els trobadors catalans.

    3/nov./03

    Els parlars mossàrabs

    Els àrabs es troben amb una població a la PI que tenien altres creences: cristians o pagans. Una part d'aquesta població d ela PI es fan musulmans i s'anomenaven “muladites” (són els cristians o pagans que es converteixen a l'islamisme). Hi ha una altra de la població, els cristians, que conserven la religió cristiana i són els “mossàrabs” (cristians que mantenen el cristianisme sota domini islàmic o àrab o musulmà). Els que no es converteixen a l'islamisme havien de pagar uns impostos o tributs especials. La penalització fiscal féu que molts cristians es passaren a l'islamisme.

    Des d'un punt de vista lingüístic la llengua mossàrab és la llengua romànica que parlaven els descendents de la població preislàmica a la PI: els hispanoromans que vivien a la península abans de l'arribada dels àrabs. El mossàrab és una llengua romànica derivada del llatí que es parla a la hispània musulmana o Al-Andalus. La podien parlar cristians , o bé , musulmans.

    Arabització lingüística i islamisme no van units. “Algaravia” era el nom que rebia la llengua àrab. “Aljamia” era la mossàrab, la llengua romànica derivada del llatí.

    En aquella societat la llengua del poder, de l'administració era l'àrab. L'aljamia era una llengua disglòssia, fora dels usos cultes, que s'utilitzava en l'àmbit familiar. L'única llengua que s'escrivia era l'àrab.

    Les comunitats cristianes que mantingueren la llengua romànica perden el referent del llatí. Als llocs on no arriben els àrabs hi ha una diglòssia llatí/ llengua romànica, com a Europa, Catalunya o Astúries, encara tenien el llatí com a model i referent per a les seues llengües.

    Els parlant de romànic sota domini d'àrabs ja no tenien el model ortogràfic del llatí perquè s'ha perdut. Ara la llengua de cultura és l'àrab. Es tradueix la Bíblia a l'àrab abans del s. X. A Toledo els mossàrabs, al s. XI utilitzaven l'àrab per a escriure. El mossàrab no va arribar a l'escriptura, perquè van perdre el referent del llatí i no tenien un model d'escriptura. Passen a escriure en àrab. La llengua romànica és per a usos familiars. Açò ocorre a la Catalunya Nova, al País Valencià i a les Illes Balears.

    Quan Jaume I arriba a València i Mallorca, S. XIII, havien transcorregut més de cinc segles des que havien arribat els àrabs. Durant aquest temps es produeix un procés d'arabització: primer un procés de bilingüisme i després l'arabització, que culmina amb la desaparició dels parlars romànics o mossàrabs.

    Factors que possibiliten l'arabització:

    • Factor econòmic: els no musulmans havien de pagar tributs. Açò afavoreix l'islamització dels cristians. El culte musulmà era en àrab.

    • La situació de disglòssia també afavoreix l'arabització.

    • La invasió almoràvit (1086) i almohade (1147). Els musulmans eren unes tribus del nord d'Àfrica que passen a la Península l'any 1086. El 1147, altres tribus del nord d'Àfrica (almohades) també entren en la península. Ambdós corrents afavoreixen l'arabització, el procés d'islamització i de persecució dels que no eren musulmans. Els almohades expulsen els jueus i els cristians que no volien islamitzar-se. Açò acaba amb els mossàrabs, que pogueren quedar. Són circumstàncies de tipus polític i religiós que incideixen en l'arabització dels cristians.

    (Dossier) Alguns autors com Mikel de Espalza i Enric Llobregat en un article titulat “¿Hubo mozárabes en tierras valencianas? Proceso de islamización del levante de la península (sharq al-anadalus)”, diuen que pràcticament no hi hagué mossàrabs autòctons des de finals del s. VIII. Entenem mossàrabs en el sentit religiós, de gent que conservava la religió cristiana.

    Parteixen de la realitat pre-islàmica. Abans de l'arribada dels àrabs, la cristianització de l'Espanya visigòtica era molt superficial. S'havia estés la cristianització, sobretot, als nuclis urbans i les classes altes. La majoria d ela població era pagana. La cristianització era reduïda i tenia un pes demogràfic escàs en el conjunt.

    La islamització, diuen, va ser ràpida i profunda. Açò s'uneix a un cristianisme dèbil, feble. Açò va accelerar la islamització de la població. Perquè hi haja una comunitat cristiana cal que hi haja un bisbe. Una volta la PI sota domini islàmic, el bisbat desapareix. La manca de bisbat comporta que no puga haver-hi una comunitat cristiana, sinó cristians aïllats només.

    Tot açò són motius que fan que els mossàrabs desapareguen abans de finals del s.VIII. Això no vol dir que ho hi hagueren cristians individuals que vingueren d'altres llocs per motius comercials o latres.

    Altres autors citen testimonis sobre la possible presència de mossàrabs en terres valencianes abans de l'arribada de Jaume I. Antoni Ferrando, “Un mossàrab valencià a l'època de Jaume I?”, Saó (dossier).

    Es comenta una frase de la crònica de Jaume I posada en boca d'uns moros de Peníscola. És una frase que no és català. Alguns autors co Coromines, diu que aquesta frase és una mostra fidel del mossàrab extinguit. Al s. XIII, doncs, encara hi haurien comunitats que parlarien mossàrab. Aquesta idea també la té M. de Riquer i Nadal i Prats.

    Però tots no pensen igual. Ferrando i altres autors, com Sanchis Guarner, Carme Barceló, Robert I. Burns opinen que això no és mossàrab. Reflecteixen l'aragonés però amb algunes empremtes aràbigues. Per a alguns és només aragonés i per a altres aragonés amb empremtes àrabs de Terol, de l'intèrpret. Si els muslmans de Peníscola parlaren en mossàrab no haguera fet falta cap intèrpret per a entendre's. Hi ha altres suposades proves de presència de mossàrab.

    Sanchis Guarner diu com a prova un diccionari del lingüista musulmà que morí a Dènia, anomenat Ibn Sid. Es disculpa dels errors d'una gramàtica del s. XI. Però h ha moltes interpretacions d'aquesta frase en àrab que no conclouen que parla del mossàrab, sinó d'altres coses.

    S. Guarner diu que les comunitats mossàrabs a València quan el Cid hi arriba al s. XI, perquè a les cròniques de l'època figura que el Cid va encarregar als mossàrabs valencians la custòdia de les muralles de la ciutat, perquè parlen com els moros. Encara hi hauria, doncs, una població cristiana però parlaven en àrab.

    Guarner opina que en aquella època encara podien quedar mossàrabs però que quan el Cid és derrotat, els mossàrabs en sentit religiós se n'anirien amb ell.

    Llobregat pensa que aquests cristians del Cid ja no serien autòctons, sinó vinguts de fora. Si el Cid troba cristians a València no vol dir que foren mossàrabs originaris; podien haver vingut d'un altre lloc.

    L'altra prova que cita Guarner és que el rei aragonés Alfons el Bataller feu una incursió per terres valencianes i atacà València i Dènia, al s. XII. Quan es va retirar després de la seua fallida incursió, l'acompanyen els mossàrabs que quedaren cap a Aragó. Espalza i Llobregat pensen que aquests “suposats mossàrabs” eren camperols.

    Les proves que s'addueixen de la presència de mossàrabs en terres valencianes durant el s. IX-XII són molt febles. Al s. XIII ja es segur que no hi havia. El mossàrab no s'escriuria.

    Jaume I no troba mossàrabs perquè necessita traductors quan arriba a València. Les característiques lingüístiques del mossàrab i del valencià són diferents. El valencià no pot provenir del mossàrab.

    5/nov./03

    Proves sobre el monolingüisme àrab

    El sant Pere Pasqual (bisbe valencià) que va viure al s. XIII, abans arribada de Jaume I, però s'ha demostrat que és una invenció, que no va existir. ( Jaume Riera i Sans, “Un sant mossàrab del s. XVII”, article).

    Article de A. Ferrando (dossier)

    El Llibre dels feits, Jaume I.

    • El rei sempre ha de recórrer a intèrprets (torcimanys) quan ha de comunicar-se amb la població autòctona de València, Balears, Múrcia, per tant, no parlaven una llengua romànica sinó àrab. Igualment, els musulmans, la població autòctona, també han de recórrer als intèrprets i per tant no existia un bilingüisme entre la població autòctona.

    • Totes les expressions que apareixen en aquesta obra estan en àrab.

    • Després de l'arribada de tropes cristianes arribaren missioners que varen fundar escoles d'àrabs, els missioners havien de salvar àrabs per predicar als musulmans, a la població autòctona.

    • Els vocabularis àrab-romànic, per exemple: Ramon Martí, Vocabulari in arabico, on apareixen paraules que parlaven els musulmans valencians però és un àrab amb romanicismes, paraules romàniques però al capdavall és arrel.

    El que ocorregués és que abans desaparéixer el mossàrab va deixar empremtes en l'àrab. L'àrab vulgar tenia diferents romanicismes, per exemple mots d'origen romànic com fibrair > febrer, imlic > melic, xucra > sogra, maranda > berena, catina > cadena. Mossàrabismes que passen a l'àrab i demostren que és una llengua diferent a la llengües romàniques (català i aragonés).

    • La llengua que parlaven els musulmans (mudèjars) després de l'arribada de Jaume I (ss. XIII-XVII) era l'àrab.

    Carme Barceló, 1984, Minorías islámicas en el País Valenciano. Historia y dialecto (dossier).

    També durant aquests segles hi havia una xicoteta èlit (jutges i mercaders) que pel seu ofici coneixien el català i castellà i també els esclaus que havien aprés el romanç del seu amo però la gran massa de població parlaven àrab.

    S. XIII, dos-cents mil musulmans i trenta mil cristians, veien com la població musulmana era majoritària sobretot a les zones rurals fins el 1609 que varen ser expulsats tots els àrabs que no es convertiren a l'Islam.

    Totes aquestes zones hagueren ser repoblades, i vingué una onada de població de Mallorc. Totes les proves inclouen un monolingüisme àrab de la població autòctona.

    Característiques del mossàrab valencià

    Per a estudiar aquest mossàrab valencià i mallorquí podem recórrer a les fonts: Glossari de R. Martí, Llibres de Repartiment, Toponímia, Fòssils lèxics, per exemple el sufix -aire.

    Se sap per aquests testimonis que el romanç era molt arcaïtzant i diferent del català, però ha influït en el català a través de l'àrab, però no de manera directa sinó a través de l'àrab vulgar.

    Mossàrab > àrab vg. > àrab > català

    Ex. topònims: Muro, Paterna, Bunyol, Foios, Roteros, Museros, Llombai, Patraix, Campello, Montixelvo, Pego, Otos, Casinos, Xella, etc. Tots aquests topònims tenen uns resultats que no havien donat en català perquè la toponímia és molt conservadora i per això conservem topònims àrabs, mossàrabs, ibèrics i celtes.

    Els noms mossàrabs a part d'aquestes fonts poden haver-nos arribat deformats, per exemple, els llibres de repartiment a l'hora de transcriure els topònims podien catalanitzar-lo o llatinitzar-los per error. Uns altres mossarabismes que ens han arribat a part de l'àrab també poden haver sigut modificats.

    Estudiosos del mossàrab:

    Sanchis Guarner, 1949, Aproximació a la història de la llengua catalana. Introducció a la història ligüística de València.

    A. Galmés de Fuentes, 1986, “El mozárabe de Valencia”, dins Las lenguas prevalencianas.

    Tots dos autors conclouen amb el fet que el mossàrab és difernet del valencià i el mallorquí.

    També trobem pseudoarabismes, o ragonesismes: fardatxo, folla, tomello, tormo.

    Característiques del mossàrab

    • les vocals ð i o oberta diftongaven en ie, però com en el llibre de repartiment trobem casos on no diftongaven aleshores poden haver interpretacions diverses.

    Forma mossàrab > diftongada > Oriuela, Alpuente.

    Forma catalana > no diftongada > Oriola, Alpont.

    • La -o final es mantenia. Ex. Aielo, Foios, Muro, Xeraco.

    • Els diftongs AI i AU es mantenien. Ex. Moraira, Llaurí; i en valencià Morera (ai > e) i llori (au > o).

    • G- i J- es pronunciaven com a /y/. Ex. Aielo, a diferència del català que fa una consonant palatal (Jaume).

    • L- > /ð / /l /. Català antic lop > lopus; després pronunciaven tant en català com en mossàrab /ðop/, es palatalitza.

    • C e,u, Cy, Ty > tð > ts (Montecervo > Montixervo).

    • Els grups Mb i nd es conserven. Ex. Alombo, Quatretonda.

    • Els grups tr i dr també es conserven. Ex. Petrer, Pedruelo.

    • Ly, C'L > /ð / (palatal lateral com a l'occidental, Fontiller, Conillera)

    > /y/ oriental

    • Conservació de la e final neutra. Ex. Olivares, Cofrentes.

    • Les oclusives sordes es mantenien sordes /p,t,k/ > [p,t,k]. Ex. Patraix. Ripollés, Poatella.

    • La -n final es conservava. Ex. Vilamarxant, Porxinos.

  • La formació de la llengua catalana

  • Hem descobert que la llengua catalana no pot derivar del mossàrab, àrab o ibèric. Així tenim que les teories foranes que s'han ocupat de la formació i fragmentació dialectal del català en dos blocs (oriental i occidental).

    Bibliografia: Joan Veny, Els parlars catalans, Ed. Raixa.

    Els dialectes del català són els següents:

    Grup Oriental rosselonés Grup Occidental cat. septentrional

    català central valencià

    balear

    alguerés

    Les diferències entre ambdós dialectes són:

    • Distinció de la a,e àtones. Occ. a,e; o,u / or. ; u - pera / p r

    • En posició tònica la e tancada del llatí vulgar...

    (E, I) e ll.vg. > e (occ.) > (or.) > ð (cat. central).

    Aquestes característiques són les més modernes després s'han anat donant més característiques depenent de la seua evolució.

    10/nov./03

    Teories que expliquen la fragmentació i com es difon després el català amb la Reconquesta

    Teoria substratística

    Defensada per M. Sanchis Guarner, “Els paralars romànics anteriors a la Reconquesta de València i Mallorca”, o també a “Factores históricos de los dialectos catalnes”, dins Estudios dedicados a Menéndez Pidal, vol.6, 1956.

    Segons S. Guarner cal buscar l'origen de la fragmentació dialectal del català en l'antiguitat, en l'època pre-romana: coincideixen els límits actuals amb els límits dels pobles pre-romans.

    Tres tipus d'assentament pre-romans (p.74 aprox.):

    - Ibers: diferents grups, edetans, ilergets, ilercanens. Els edetans estaven a València, a l'Alt Maestrat, al Baix Aragó i a Saragossa.

    Els ilergets a Lleida i també a Osca. I els ilercanens al Baix Ebre, Tortosa i a la Plana de Castelló.

    • Pobles bascònics: nord-est de Catalunya: Pallars, Ribagorça, Andorra, l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya. Pobles d'origen bascoide que parlaven una llengua emparentada amb el basc.

    • Pobles bascònics: nord-est de Catalunya Hi havia alguns iberitzats (per cultura ibèrica) i altres que no.

    A partir d'aquestes fronteres etnogràfiques S. Guarner fa una projecció lògica i veu que corresponen a les fronteres dialectals actuals del català. Ibers i bascònics, català occidental (llatí + substrat ibèric), indoeuropeus, català oriental (llatí + substrat indoeuropeu).

    Pel que fa a la zona nord-occidental de Catalunya. Guarner diu que aquesta zona (Pallars, etc.) van ser romanitzades a través de Lleida per això actualment parlen una varietat nord-occidnetal (no pel substrat basc, sinó per l'ibèric).

    Ramon Berenguer I va conquistar per al comtat de Barcelona ciutats situades cap a l'oest de Catalunya: Camarasa (1050), Benavarri (1058) i Pilçà (1067).

    per explicar que la Reconquesta no té res a veure amb la diferenciació dialectal sinó que la diferenciació ja és pre-romana

    R. Berenguer IV al s. XII va poder reconquistar Tortosa, Lleida i Fraya (1149). A pesar d'aquesta reconquesta es parla català occidental i S. Guarner ho explica perquè depén del substrat (S. Guarner no té en compte la repoblació en què participaren gent del parlar occidental).

    En el cas del PV S. Guarner es basa en les dades del Llibre de Repartiment de València: mostra les cases de València que van ser atorgades als repobladors cristians del s. XIII. Apareixen 630 cases a Catalunya de parla oriental, 358 de parla occidental i 597 de parla aragonesa. Hi havia un 61'8% de catalans orientals i un 38'1% de catalans occidentals, és a dir, una majoria de pobladors orientals, per tant, la lògica diu que s'havia d'haver propagat el català oriental i així la propagació de l'occidental cal buscar-la en què Lleida, etc, pertanyen a la zona de poblament ibèric.

    PV: ibèric γ llatí γ mossàrab γ àrab local γ català del PV.

    És a dir, l'ibèric no afecta directament sinó que totes les llengües del procés van agafant matisos de l'anterior i aleshores afectaria indirectament i modificaria la varietat de la llengua.

    Hi ha un problema per a demostrar açò del substrat, també sobretot perquè es basa en el Llibre de Repartiment de València solament i que a més recull repobladors del s. XIII però no tots.

    També explica amb teoria substratística la frontera del català amb altres llengües.

    Català - Occità : penetració dels celtes del s. III a. C. Del Sud de la Gàl·lia a Occitània però que no penetrà a Catalunya (que funcionà com un substrat celta).

    Català - Aragonés: Guarner segueix a Menéndez Pidal. La frontera del català-aragonés està marcada per l'evolució de la o breu - ue (aragonés), o oberta, ui (català). Ex. PODIUM > poyo / pueyo / puig; PORTA > puerta (cast.) / puerta (arag.) / porta (cat.).

    12/nov./03

    Aquesta distribució dels pobles ha estat desmentida per estudis posteriors:

    Miquel Tarradell (1962) va publicar Les arrels de Catalunya, on diu que no és possible delimitar amb exactitud les zones dels ibers i dels indoeuropeus perquè en les excavacions posteriors demostren que hi ha vestigis d'uns i d'altres per tot Catalunya.

    Per tant, la teoria de Sanchis Guarner queda invalidada perquè la base era errònia.

    Teoria del substrat unida a la influència de la romanització i l'arabització

    Aquesta la defensa Antoni Badia Margarit. On més extensament la defensa és al llibre La formació de la llengua catalana (1961), Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Diu que cal conservar la teoria del substrat però incorporant els dos factors de l'arabització i de romanització.

    Badia Margarit diu que la romanització a Catalunya no fou uniforme, sinó que presenta zones de diferent intensitat. Troba tres regions pel que fa a la romanització de Catalunya:

    • Catalunya no romanitzada que comprén les comarques de El Pallars i La Ribagorça, que no es van romanitzar durant l'època de l'Imperi Romà sinó al s.X-XI, en l'època carolíngia, a la dels francs = Romanització secundària.

    • Andorra i l'Alt Urgell que són terres de romanització feble i, per tant, van actuar els elements de substrat. Quan menor intensa és la romanització les llengües de substrat poden actuar més.

    • Des de l'Empordà fins a la Cerdanya, territori pregonament romanitzat cosa que va causar que el substrat preromà quedara inactiu, emmudit = Romanització intensa.

    Tota la Catalunya Nova també va ser de romanització intensa i també el País Valencià i les Illes Balears.

    Per a Badia i Margarit el que té interés és que el substrat siga actiu o no, que actue sobre el llatí.

    Per tant, si el substrat queda emmudit es parla català oriental (Catalunya la Vella). En canvi, si la romanització és feble actua el substrat i modifica el llatí i es parla català occidental (Andorra, Alt Urgell, Pallars i Ribagorça).

    En suport d'aquesta teoria afegeix unes proves històriques, arqueològiques i toponímiques:

    • Històriques: les quals les proporciona la història general, els relat històrics, les cròniques indiquen una presència d'una romanització més intensa a les zones més properes a la costa i cita un relat, “La geografia d'Estrabó”.

    • Arqueològiques: agafa també un text antic, un llibre de 1909, L' arquitectura romànica a Catalunya (Puig i Cadafals, Antoni Falguera i j. Goday i Casals). Seguint aquest llibre, Badia troba que les restes arqueològiques dibuixen una Catalunya més afectada per la romanització: una Catalunya Vella situada a l'est del Segre (on més restes hi ha, la zona més romanitzada) i tota la Catalunya Nova.

    • Toponímiques: on analitza tres tipus de topònims: els noms en -ANUM, -ANAM, el topònims formats per VILA més un nom personal, i els hagiotopònims (noms de sants).

    On abunden més aquests topònims serà mostra d'una major presència dels romans.

    Els grups en -ANUM són els que ens indiquen amb més claredat l'origen romà. Dins la Catalunya Vella la distribució dels topònims en -anum, -anam es presenta lògica i coherent ja que aquests topònims assoleixen unes proporcions molt remarcables a les regions romanitzades. Mentre que a la zona no romanitzada els topònims són representats de manera exigua.

    Pel que fa a la Catalunya Nova apareixen pocs topònims en -anum (una vuitena part del total ). Per tant, es diferencien la Vella i la Nova ja que s'ha produït una ruptura, perquè els topònims en -anum no corresponen a una densitat esperable en un territori de romanització intensa.

    Als altres grups toponímics els passa una cosa semblant que a -ANUM. Presència abundant en la Catalunya romanitzada i a la Catalunya Nova pocs topònims de l'època romana.

    Atés que la romanització de la Catalunya Nova és un fet, aleshores és forçós acceptar la intervenció d'un altre factor diferent a la romanització que expliquen aquesta contradicció a la Catalunya Nova: presència de la romanització i l'absència d'una prova essencial per a demostrar-la, com ho és la toponímia.

    Aquest factor és l'arabització, el qual ha compromés la romanització. Va ser molt intensa, sobretot a la part occidental de la Catalunya Nova i va provocar la desromanització toponímica.

    L'arabització també va ser més forta a la Catalunya Nova que a la Vella. Dins la Catalunya Nova també hi ha diferències. En efecte, hi ha un major clima d'arabització cultural, que va ser més forta a la part occidental de la Catalunya Nova que a l'oriental, ja que la Vall de l'Ebre és el que els àrabs anomenaven la “frontera superior” i era una zona on hi havia una arabització cultural forta i, per tant, major a la que hi havia a la zona oriental.

    Això es demostra a través dels topònims i dels antropònims. Per tant, trobem una major intensitat d'antroponímia aràbiga molt més abundant a l'oest que a l'est. Hi ha més noms de llocs àrabs a la zona occidental que a l'oriental.

    Si agafem els estudis de M. Asin Palacios,1940, Contribución a la toponímia árabe de España, a la part oest de la Catalunya Nova hi ha 33 noms àrabs i a l'oriental només 9.

    Si agafem els estudis de Coromines, 75 topònims a l'occidental i 31 a l'oriental.

    Per tant, hi ha una diferència d'intensitat de topònims com d'antropònims a la zona occidental.

    Quant a la cronologia, no és tan important, ja que Tarragona es va conquistar en 1116, Tortosa el 1148 i Lleida el 1149. No hi diferència de molts anys però si que hbi ha una diferència qualitativa ja que la reconquista de la zona oriental era l'obsessió dels comtes de Barcelona.

    En conclusió, l'arabització va complir el paper d'esborrador o afeblidor de la toponímia romana, acomplí aquest paper amb més intensitat a la zona occidental de la Catalunya Nova que no pas a la zona oriental, i que el límit entre totes dues zones coincideix amb la frontera idiomàtica entre el català occidental i la zona oriental.

    Per tant, l'arabisme va acomplir una funció de desromanització toponímica i, a més, lingüística i la desromanització al seu torn origina una recuperació dels substrat.

    Romanització > arabització forta > desromanització > reviscolament del substrat

    Bibliografia: Antoni Badia Margarit, “L'origen de la llengua catalana”.

    Per tant, per a Badia el català oriental ha estat desenvolupament fidel del llatí, mentre que el català occidental no ha estat tan fidel sinó mediatitzat pel substrat.

    El cas de les Balears (és encara més increïble!). Hi hagué una romanització intensa i després una arabització forta ARTICLE: “PAPER INNOCU O NEUTRE”, P. 192-193.

    A les Balears es produeix el mateix fenomen que a la Catalunya Nova occidental i al País Valencià però el reviscolament va ser d'un substrat desconegut, per tant va tenir un paper innocu o neutre.

    Per tant, Badia Margarit no atribueix importància a la Reconquista.

    En la proposta de 1981 descartava la qualitat del substrat.

    Després de la publicació del llibre de M. Tarradell, S. Guarner modifica la seua teoria del substrat i diu que el que interessa són els predominis (de zones indoeuropees i zones ibèriques). Açò li ha estat criticat per A. Tovar, que diu que quan arriben els romans a les zones costaneres de Catalunya només troben la llengua ibèrica. Per a Tovar un substrat només pot actuar a través d'una situació bilingüe durant una generació o diverses. Per tant, no pot actuar a través d'una tercera llengua. Aleshores, l'únic substrat que podia haver actuat sobre el llatí era l'ibèric. Per tant, contraresta la idea de Badia Margarit.

    Badia ix en defensa de Guarner en l'article del 1984 i diu que és cert que la llengua ibèrica era l'únic que es parlava quan arribaven els romans però diu que hi hauria matisos dins l'ibèric que provocaria alhora els matisos diferents del llatí de la futura Catalunya. Per una banda tindríem un ibèric pur i per altra un ibèric amb un matís indoeuropeu (açò va en contra del que deia Tovar). Per tant, hi havia un ibèric comú i un ibèric incrustat de trets indoeuropeus (segons Guarner).

    Per tant, podem distingir en el domini lingüístic català quatre zones: A, B, C, B (copiar de l'article, mapa).

    17/nov./03

    Crítiques a la teoria de Badia Margarit

    Bibliografia:

    Enric Moreu-Rey - 1981, “Protohistòria de la llengua catalana. El recurs a l'onomàstica”, Butlletí interior de la societat d'onomàstica, 6.

    - 1985, “Antoni Badia Margarit i els orígens del català”, Butlletí interior d ela societat d'onomàstica, 20.

    Una de les crítiques és a propòsit del repartiment de les terres de Guifré el Pelós. Segons Badia aquest repartiment es va fer segons unes demarcacions ètniques preexistents, d'època romana. Diu que això són especulacions construïdes sobre fets desconeguts, no fonamentades en fets provats.

    Segons Badia Margarit i Sanchis Guarner hi havia una majoria de repobladors barcelonins i, per tant, s'havia de parlar un català oriental. Ferrando (a “La formació històrica del valencià”) diu que Badia el que fa és 1.confondre el que és l'adjudicació legal de les cases i l'ocupació efectiva de les cases, 2.que el Llibre de Repartiment es limita a la ciutat de València i , per tant, la situació podia ser distinta , 3. que no tenen en compte el caràcter dinàmic del procés de la repoblació del Regne de València, 4. una gran part dels repobladors de Barcelona que apareixen en el Llibre de Repartiment no eren originaris de Barcelona, formaven part de la cort del comte de Barcelona (individus de tota Catalunya), 5. també hi havia repobladors de la regió de Tarragona (que Badia inclou com a orientals) i el parlar d'aquests era més bé un parlar mixt, de transició entre el català oriental i l'occidental.

    Moreu-Rey el que fa és recomanar molta prudència a l'hora d'interpretar el material antroponímic del Llibre de Repartiment. Per tant, no hi ha bases suficients per afirmar que la majoria dels pobladors del Regne eren de la Catalunya oriental.

    Sobre la intensitat de la romanització: Badia i Margarit parlava d'unes zones intensament romanitzades i d'unes altres zones febles i es basava en dades històriques, arqueològiques i toponímiques. Se li ha retret a Badia que basava la seua teoria en un llibre molt antic, hauria d'haver utilitzat unes bases més recents.

    Seguint el que diu M. Tarradell, diu que no hi ha restes arqueològiques suficients per delimitar les zones més o menys romanitzades. Moreu- Rey qüestiona la diferent intensitat de la romanització tal com l'havia establert Badia.

    Un dels arguments de Badia era el de la toponímia i Moreu-Rey diu que dos d'aquests grups de topònims no són vàlids (vila + no, i els formats per un nom de sant) perquè no són de creació romana, sinó d'època carolíngia.

    Després està el problema del desconeixement del substrat. Per tant, fer afirmacions sobre unes realitats que no es coneixen és arriscat. I Moreu-Rey el que fa és destacar el repoblament carolingi (ss. VIII-X). Diu que Badia no el té en compte i per a Moreu-Rey és un factor essencial en la formació del nostre país.

    Problema de la desromanització lingüística. Ho trobem en Bastardas, a la ressenya “El català occidental i el català oriental. Un gran tema per a una controversia”, Serra d'Or (maig d 1982). Badia parlava d'una desromanització produïda per l'arabització. Bastardas diu que això és molt problemàtic perquè el s. VIII sembla una època massa tardana per pensar que era encara possible un procés de desromanització lingüística en zones de substrat pre-romà.

    Bastardas diu referent a l' acció conservadora del substrat que deia Badia i Margarit que “quan la persistència d'un tret lingüístic en determinades zones no està en contradicció manifesta amb allò que sabem de la dinàmica del llatí vulgar de les zones que l'envolten, aquesta acció conservadora del substrat serà sempre molt difícil de provar”.

    Badia parla de l'evolució més natural del substrat. Ferrando diu que no li sembla adequat d'atribuir al llatí de la Catalunya oriental una evolució més natural que al llatí de la Catalunya occidental quan, de fet, el que més s'ha diferenciat del llatí és el català oriental.

    Sobre l'existència de possibles diferències en la llatinitat. Bastardas diu que les diferències entre el català oriental i l'occidental podrien també explicar-se per diferències en la llatinitat ( que no té per què ser igual ni en la quantitat ni en el tipus).

    Un altre factor que diu Bastardas que Badia no té en compte: problema de l'àrab com a transmissor del substrat ibèric, que es transmetia a través de l'àrab. Ferrando diu que estava el problema de la muralla lingüística (monolingüisme dels àrabs).

    19/nov./03

    Teoria Medieval o de la Reconquista

    És anterior a la teoria subtratística. El primer que la va defensar va ser Antoni Griera. Aquest explica la diferenciació dels dialectes catalans com una conseqüència de la reconquesta de les torres dels musulmans, per tant, cal situar-la a l'Edat Mitjana.

    “Un dialecte català presenta solament caràcter des d'una època pre-literària “·(ss. IX-X). “És un fet que la distribució de les llengües d'Espanya està condicionada per la Reconquesta”. Encara que Griera no es mostre massa explícit, ell creia, sens dubte, en què hi havia una relació de causa-efecte entre el límit dialectal del català oriental i de l'occidental, i la frontera política medieval entre els comtats catalans.

    En el cas del valencià, per a ell l'extensió del català pel Regne de València cal explicar-la segurament per la Reconquesta, i una cosa semblant diu respecte de les Balears.

    Aquesta teoria ha estat després represa per altres autors i fonamentada més:

    Tomas Walsh, que defensa una teoria semblant, 1985, “El paper de les fronteres polítiques carolíngies en la gènesi dels primitius dialectes catalans”, Actes del IV Col·loqui d'Estudis Catalans, 2, Nord-Amèrica ( ARTICLE).

    Ell proposa que la història medieval de Catalunya va tindre un paper fonamental en la dialectalització del català.

    Afirma que després de la conquesta franca (s.VIII) la Catalunya vella apareix dividida en comtats. Aquesta divisió dels francs tindria ja un origen anterior que per a Walsh seria d'origen visigòtic (s. V-VII) o de finals de l'Imperi Romà. De tal manera que el que trobem a l'inici del s. IX són els comtats de Pallars- Ribagorça, els de Cerdanya- Urgell, el d'Empúries, el de Girona (que tenia també incorporat també Besalú) i el comtat de Barcelona.

    Diu que el comtat d'Urgell -Cerdanya formava una unitat político-administrativa de la resta de comtats orientals; aquests no estaven relacionats administrativament entre ells, situació que afavoria la fragmentació lingüística.

    A finals del s.IX, és a dir, quan va morir Guifré el Pelós (m.898) i les seues terres van ser repartides (Guifré II > Barcelona, Girona i Osona; Miró > Cerdanya i Besalú - on després s'anexionaren Berguedà. Conflent, Fenolleda i confur-; Sunifré > Urgell, Andorra), diu Walsh aquest repartiment va ser realitzat d'acord amb unes divisions administratives, polítiques d'època visigoda o final de l'Imperi Romà. El repartiment que va fer Guifré i la configuració dialectal moderna van ser determinats per l'organització político-administrativa de Catalunya a l'alta Edat Mitjana i que devia remuntar-se, segons Walsh, a l'època visigòtica. El fet més significatiu del repartiment de gufré va ser la separació definitiva entre Urgell i Cerdanya, cosa que va provocar l'entrada del comtat de Cerdanya dins l'òrbita cultural i lingüística de Barcelona.

    Per marcar més la separació entre els comtats orientals i occidentals Walsh remarca el comtat d'Osona (modernament la Plana de vic), situat entre els comtats orientals i occidentals. Per això durant la major part del s.IX està despoblat cosa que separava més encara els comtats i afavoria la dialectalització. La situació geogràfica també afavoria la disgregació lingüística.

    A banda, hi ha un altre factor: la vinculació dels comtats dins l'Imperi. Fins el 1878 els comtats marítims (Barcelona, Girona, Empúries, El Rosselló) estaven orientats cap a Narbona i eren dependències directes de l'Emperador i formaven la marca de Septimània o de Gòtia (Girona, Empúries, Rosselló, Barcelona), mentre que la marca de Tolosa la formaven Cerdanya, Urgell, Pallars i Ribagorça i estaven sota el domini immediat del comte de Tolosa. Aquestes formaven part de demarcacions administratives distintes: uns estaven més vinculats amb Tolosa, és a dir, amb els Occidentals i els altres tenen una major influència del francés. Relació entre Barcelona i Narbona. Cal tenir en compte, també, la independència d'Urgell que es va mantenir fins 1314.

    En conclusió, segons Walsh hi ha 4 factors que varen jugar un paper fonamental en la formació del límit dialectal entre el comtat d'Urgell i els comtats orientals:

    • L'existència d'una frontera político-administrativa entre Urgell, per una banda i Barcelona i Barcelona i Girona per una altra.

    • Les dificultats de comunicacions entre els comtats d'Urgell per una banda i els ... per una altra (s.IX).

    • Durant tot aquest període de formació de la llengua catalana Barcelona i Girona (comtats orientals) es trobaven dins l'òrbita cultural-lingüística de Narbona i l'Urgell dins l'òrbita de Tolosa (comtats occidentals).

    • Independència d'Urgell respecte a Barcelona fins l'any 1314.

    Coherentment amb aquesta teoria Walsh explica algunes diferències fonamentals entre el català oriental i l'occidental, com ara la e neutra ( ); ell ho explica per influència tolosana i diu que el català occidental no té la e neutra ( ) per influència de l'occità mentre que els parlars orientals estaven més relacionats amb el francés i per això va tindre la e neutra ( ).

    Per tant, Walsh es situa dins els filòlegs que defensen l'aportació germànica.

    La teoria de la Reconquesta aplicada a la formació històrica del valencià.

    “La formació històrica del valencià”, Antoni Ferrando. El que fa és comprovar si la teoria de Sanchis i de Badia és correcta o no. Com es comprova?

    Busca testimonis històrics antics(medievals i moderns) per corroborar el suposat predomini de repobladors catalans orientals o si el que mostren és el predomini de repobladors occidentals, i ho fa basant-se en el Llibre de Repartiment i després el que fa és estudiar els testimonis lingüístics dels ss. XIII-XIV per veure si són més pròxims al occidental o a l'oriental.

    En primer lloc s'ocupa dels fonaments lingüístics i per això fa una anàlisi contrastiva entre els dos dialectes catalans al ss. XIII i XIV, l'oriental i l'occidental.

    Després d'analitzar els textos arriba a la conclusió que el parlar dels valencians dels ss. XIII-XIV tenia tots els trets predominants en el català occidental del Principat. Totes aquestes característiques fan sospitar que el triomf de l'occidental es deu a la repoblació i per això exclou la possibilitat de considerar-lo un parlar inicilament oriental transformat en occidental per acció del substrat. El valencià és un dialecte consecutiu del català occidental.

    Els testimonis lingüístics:

    La historiografia tradicional també incideix des del s. XV. El 1468, Pere Tomic, historiador català que recull aquesta tradició referent a les donzelles de Lleida; tradició en fer referència al parlar de les donzelles de Lleida.

    La historiografia contemporània. Hi ha coses més científiques. Per exemple se sap que la València foral compartia el mateix sistema de “Pesos i mesures” que era originari de Lleida i també compartien una tradició artística i religiosa semblants.

    Josep Lladonosa després de consultar els capbreus de l'arxiu capitular de Lleida ha comprovat que la Parròquia de Sant Martí va quedar a mitjan s. XIV pràcticament despoblada i això coincideix amb la documentació en la ciutat de València dels cognoms que eren habituals: Avellana, Monzó, etc.

    Per tot això Ferrando conclou que si el valencià és una varietat occidental és per la població, que eren de predomini occidental.

    Teoria de les diferències procedents de la llatinitat (teoria menor)

    És a dir, que en la llatinitat hi haguera diferències qualitatives, és a dir, una romanització lleugerament diferent, tant en la cronologia com en l'orientació geopolítica entre la part oriental i l'occidental de Catalunya. Això explicaria algunes de les preferències lèxiques del català occidental i que comparteixen amb l'aragonés, com són: “corder / anyell, espill / mirall, junc / jonc, aplegar /arribar”.

    Teoria estructuralista de l'anivellament entre estrats lingüístics simultanis (teoria menor)

    Aquesta la defensa Alarcos Llorach. Amb els elements simultanis es refereix a tres estrats simultanis que són el català oriental, l'occidental i l'aragonés. Per a Alarcos el fenomen del català-valencià es deuria a un fenomen d'anivellament entre tres estrats lingüístics, l'oriental, l'occidental i l'aragonés.

  • a / e aragonés /occidental > triomfa

  • a neutra ( ) oriental

    2. e tancada i tònica ( ) del ll.vg > e tancada ( ) en aragonés i en occidental

    3. ll.vg. > e tancada ( ) / e oberta ( ) en oriental i occidental

    > ie en aragonés