Història de la llengua catalana

Lingüística # Aportació prerromana. Substrat. Superstrat. Adstrat. Elements iberobascos. Bicefalisme lingüístic. Dialectes

  • Enviado por: XeiKa
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad
publicidad

Història de la Llengua

Catalana I.

TEMA 2:

L'APORTACIÓ LINGÜÍSTICA

PREROMANA

  • Substrat, superstrat, adstrat: conceptes

  • El substrat indoeuropeu

  • El substrat grec i fenici

  • El substrat iberobasc

  • Civilització ibèrica

  • Elements iberobascos en la llengua catalana

  • El bicefalisme lingüístic originari

  • Substrat, superstrat, adstrat: conceptes

  • Gran Enciclopèdia catalana

    Adstrat: Llengua que determina una influència parcial sobre una altra llengua o dialecte veïns. Normalment aquesta influència és provocada per un període de convivència limitat d'aquesta llengua o dialectes en un mateix territori.

    Superstrat: llengua que en un territori determinat s'ha introduït àmpliament dins l'àrea d'una altra i, sense arribar a substituir-la, hi ha deixat algunes traces. És el cas de les llengües germàniques en els territoris de parla llatina, que han influït en algunes solucions de l'evolució del llatí en les llengües romàniques.

    Substrat: llengua que en un territori determinat, és substituïda per una altra a conseqüència d'una conquesta o colonització; així, l'ibèric és substrat del castellà i català.

    Nueva enciclopédia LAROUSSE (1981)

    Adstrat: Conjunts de fets concordants que apareixen en llengües o parles diferents, que estan o han estat contigües geogràficament i explicables per un intercanvi d'influències. Els fets d'adstrat més comuns són préstecs de vocabulari, però també poden produir-se estructures fonètiques i gramaticals.

    Superstrat: conjunt de fets que caracteritzen una llengua que es parlava a un territori lingüístic determinat i que, desprès de la seva desaparició, va deixar petjades més o menys importants. Quan després d'un període de bilingüisme, la llengua invasora és eliminada, però deixa marcada amb la seva influència la llengua de la població envaïda.

    Substrat: estrat lingüístic inferior, constituït per la llengua indígena que cedeix el seu lloc a una llengua que s'expandeix, deixant en aquesta certes peculiaritats fonètiques, sintàctiques o lèxiques.

    Institut d'estudis catalans. Diccionari de la llengua catalana. Primera reimpressió: març 1996.

    Utilitza les mateixes definicions que la Gran enciclopèdia de la llengua catalana.

  • El substrat indoeuropeu

  • Segons el llibre de Pere Marcet i Salom que porta per nom Història de la llengua catalana I.:

    Sembla que vers els segles X-VII a.C. arribaren a les terres catalanes procedents de la Conca del Rin i de la Conca del Roine els primers grups indoeuropeus, que s'establiren en les nostres terres sense travessar la línia de l'Ebre; entre els segles VII i V a.C., una segona migració, procedent del nord-est d'Itàlia i del sud de Suïssa, va travessar els Pirineus i es va expandir per tota la Península Ibèrica. A partir d'aquesta segona onada migratòria les restes indoeuropees augmenten a la Península, especialment a les zones més occidentals, mentre que a les zones orientals són més escasses.

    Aquestes migracions aplegaven ètnies diferents, cadascuna amb els seus costums i llengües o dialectes propis. En l'estat actual dels coneixements històrics és pràcticament impossible de delimitar les característiques pròpies de cada ètnia. Si per abreujar parlem de celtes, en realitat amaguem sota aquest terme un fenomen complicat i extraordinàriament divers. D'altra banda, sabem de la presència de pobles indoeuropeus pre-celtes, com el “poble de cementiris d'urnes”, els urnenfelder, la llengua dels quals, el sorotapte, era, amb tota seguretat, diferent de la celta.

    Joan Coromines ha fet notar la dificultat que comporta la distinció dels noms sortotàptics dels celtes: “ Hom no està pas en condicions de fer una tria sistemàtica entre els noms sorotàptics i els noms celtes. És més prudent, doncs, de dir “noms celtes o indoeuropeus” (...) voldria dir que cada vegada que dic “noms celtes” hom comprengués que intento dir només “noms indoeuropeus pre-romans”.

    Restes Indoeuropees pre-romanes

    D'entrada, seria bo de precisar que l'element cèltic de la Península Ibèrica, tot i que no és tan consistent com a França, és considerable a la zona occidental i que va perdent força a mesura que ens apropem a la Mediterrània. El Principat és una zona amb un substrat cèltic poc important. D'altra banda, els indígenes que varen trobar els romans després del desembarcament a Empúries parlaven la llengua ibèrica, una llengua, per tant, no indoeuropea; l'emprempta indoeuropea de la llengua catalana ens ve donada per la imposició del llatí, i no pas pel substrat cèltic. amb tot, no resulta difícil de trobar elements cèltics incorporats a la llengua catalana.

    En el lèxic comú hom troba alguns rastres cèltics, com LAGINA> llauna, TRENKO> trencar, TERKOS > enterc, balma, bruc, cabanya, carro, cóm, llegua, etc. En la toponímia, els noms d'origen celta no són tan abundants com en altres zones de la Península. Són d'origen celta els topònims acabats en -U, sufix procedent del celta -DUNUM, com BISULDUNUM > Besalú, VIRODUNUM > Verdú, Salardú i Boldú. També són celtes aquells topònims que contenten la terminació -BRIGA, com SEGOBRIGA > Sogorb, VALA-BRICA > Vallabriga. Possiblement cal atribuir també ascendència celta a BALEC “jonc”, que formaria el topònim Balaguer, i més segurament KAR, KER, que trobem en els topònims, com Queralbs, Queralt, Querós, Cadaqués.

  • El substrat grec i fenici

  • Aquí Pere Marcet i Salom utilitza la paraula púnic en comptes de fenici. En el seu llibre d'història de la llengua catalana apareix el següent:

    Vers el segle VII a.C., la nostra terra entrà en contacte, per mar, amb la civilització grega. Els grecs s'establiren a Empúries, potser l'únic centre urbà d'una certa magnitud a la Península. El contacte amb els grecs significà per als habitants de les terres catalanes una acceleració notable en la seva evolució històrica; des d'aleshores ençà, per conèixer el passat de les terres catalanes hom disposa de documentació escrita.

    Els grecs, els seus coneixements i formes de vida, influïren notòriament en la població indígena. Els transmissors de les modes gregues foren els navegants i comerciants, que arribaven amb les seves naus a tota la costa catalana, i amb els seus productes: oli, vi i ceràmica; dugueren a terme una conquesta activíssima dels mercats catalans. Els grecs introduïren la moneda a les terres catalanes. La moneda fou una herència dels grecs, que també introduïren el torn del terrissaire, l'olivera i la vinya.

    Durant els cinc segles de permanència dels grecs a les terres catalanes, les relacions entre els colonitzadors i els indígenes estigueren presidides per una constant desconfiança. La barreja ètnico-lingüística no va ser gaire gran. Aquest fet no invalida la forta influència grega sobre el món indígena; l'entroncament del món grec i del món cèltic va donar com a fruit el naixement de la civilització ibèrica.

    L'element grec en la llengua catalana

    El substrat grec és, pel que fa a la llengua catalana, pràcticament inexistent, el trobem en els topònims RHODE > Roses i EMPORION > Empúries.

    El català posseeix un bon nombre d'hel·lenismes, que encara que no hem de considerar com a elements de substrat, mereixen de ser citats.

    Els hel·lenismes que han arribat al català a través del llatí han de contemplar-se en dos grups: 1) Un primer grup reflecteix la pronúncia arcaica de la Magna Grècia, fet que té importància per a la derivació romànica: a) PURPURA > porpra; b) COLPUS > colp/cop; c)GUBERNARE > governar. 2) Un segon grup reflecteix la pronúncia greco-clàssica, modificada per les classes cultes de Roma: CYMA > cim, cima, GYPSUM > guix, ORPHANUS > orfe SCHOLA > escola, etc.

    Trobem, també, hel·lenismes posteriors que presenten com a tret significatiu la pronúncia del grec modern. Altres hel·lenismes podrien ser atribuïts a la fugaç dominació bizantina del sud-est peninsular durant el segle VI. Més importants són els hel·lenismes derivats de les relacions político-comercials de la Corona d'Aragó amb Grècia durant l'Edat Mitjana; com és natural, la majoria d'aquestes veus es refereixen a la terminologia marítima: AIACEM > aljau, arjau.

    El català modern, com totes les llengües cultes, ha adaptat una sèrie de cultismes, com crisi, drama, categoria, i els nous tecnologismes com telèfon, aeròstat, etc.

    L'element púnic

    Si els grecs s'havien establert a la zona nord de la mediterrània peninsular, els fenicis, procedents en un principi de Fenícia, del Líban i de l'Israel actual, i, després, de Cartago, fundaren les colònies de Cadis i Lixus. A les terres catalanes els fenicis només hi establiren una colònia: Eivissa.

    A Eivissa, l'impacte fenici fou considerable. A part del valor de l'illa com a punt d'escala de les navegacions fenícies, Eivissa fou un centre econòmic destacat de productes agrícoles, com l'oli, sal i, potser, conserves de peix. La vitalitat de l'Eivissa púnica es mostra, entre d'altres aspectes, per les encunyacions de moneda. La llengua, però ni a l'illa ni a la resta del territori, no va deixar senyals importants. Només el nom cartaginès IBUSIM, llatinitzat pels romans en EBUSUS. Segons les opinions més autoritzades, IBUSIM significa “illa de Bes”, déu egipci i fenício-cartaginès. També han perdurat en la toponímia del català Tagomago i Maó (< PORTUS MAGONIS; nom del fill d'Àsdrubal).

  • El substrat iberobasc

  • Entre els segles VI i V a.C. fins a l'arribada dels romans, es desenvolupà en el llevant peninsular, entre Cartagena i el Llenguadoc, una civilització amb característiques i personalitats pròpies. Els pobles que la protagonitzaren, a pesar dels matisos que els diferenciaven, devien semblar prou uniformes als escriptors grecs i llatins perquè els anomenessin amb el nom genèric d'ibers.

    Els estudiosos consideren que el món ibèric fou un producte cultural autòcton fruit de la influència de grecs, fenicis i etruscos sobre el substrat indígena. Aquesta hipòtesi deixa alguns punts per aclarir, com és el fet de l'aparició d'una sola civilització ibèrica, amb uns punts de partida tan oposats: unes tribus pre-ibèriques tan diferents des del punt de vista cultural i ètnic. D'altra banda, a Empúries, el centre hel·lènic més important dels Països Catalans, la iberització fou més superficial i tardana que al País Valencià. Potser el fenomen ibèric va tenir al País Valencià el centre principal, perquè hi confluí l'impacte dels grecs i fenicis i la influència dels tartessis d'Andalusia. La influència cultural ibèrica s'hauria estès ulteriorment al Principat.

    Centrant-nos en el camp de la llengua dels ibers, els estudiosos han topat, fins no fa gaire, amb un greu problema que ha impedit la filiació definitiva de la llengua ibèrica i la seva descripció. Es tracta de la lectura i la comprensió de l'alfabet ibèric. L'alfabet ibèric representa un estadi intermedi entre els signes amb valor sil·làbic i les lletres. Aquesta barreja de signes alfabètics i de signes sil·làbics és un cas únic a tot l'Occident. L'escriptura ibèrica utilitza les similituds amb l'alfabet tartèssic, del qual potser deriva. L'alfabet ibèric sembla que es tracta d'una adaptació dels sistemes d'escriptura alfabètics, grecs o púnics, a les característiques de la llengua ibèrica. La invenció de l'escriptura correspon a les darreries del S.VI a.C. i fou utilitzada fins al S.I a.C. Les inscripcions ibèriques són molt abundoses i es troben en esteles de pedra, plaquetes de plom, fragments de ceràmica, monedes, etc.

    Els ibers foren els primers indígenes de les terres catalanes que utilitzaren l'escriptura i ho feren amb un sistema propi. Les innombrables inscripcions ibèriques, la majoria localitzades al País Valencià, són escrites en alfabet ibèric, com les d'Alcalà de Xivert, Cabanes, Castelló de la Plana, Sagunt, Llíria, etc., mentre que a Moixent i Elx n'hi ha en alfabet tartèssic. Fins avui, les inscripcions més útils han estat els epígrafs de les monedes, que, pel fet de correspondre a la denominació de les ciutats on foren encunyades, han servit per conèixer el valor fonètic dels signes ibèrics, però no han servit per conèixer el significat dels mots de la llengua ibera. Actualment, no estem en condicions de llegir els textos de les inscripcions ibèriques.

    Alguns filòlegs, en establir el caràcter no indoeuropeu de la llengua ibera, i en comprovar l'existència, fins avui, d'una altra llengua no indoeuropea a la Península, el basc, s'han decantat a identificar-les, considerant el basc actual com una reminiscència evolucionada de la primitiva llengua comuna peninsular, el protobasc o ibèric. El protobasc hauria estat la llengua única de la Península fins a l'arribada de les migracions celtes, que van suposar la implantació d'una nova llengua, indoeuropea en aquest cas. Actualment se sap que els pobles basc i ibèric eren diferents i que, per tant, les llengües corresponents també devien ser-ho: en primer lloc, cada dia es consolida més la idea que la llengua ibera és d'arrel turdetana i que el basc és d'arrel caucàsica; d'altra banda, el desxiframent de l'alfabet ibèric no ha suposat, com hauria estat d'esperar si la hipòtesi basco-iberista fos correcta, que a través del basc es poguessin explicar els textos ibèrics.

    La dificultat que planteja el fet d'identificar els elements que pertanyen a la llengua basca i a la ibèrica ens inclina a tractar el substrat basc i l'ibèric en un mateix apartat. Joan Coromines considera que: “una altra gran família de mots pre-romans en català és la que ve de l'ibèric o del basc arcaic, que anomenaré protobasc; no és sempre possible distingir aquestes dues fonts, i la qüestió és tan complicada i obscura que (..) parlaré, doncs, globalment, d'ibero-basc”.

  • Civilització ibèrica

  • Elements iberobascos en la llengua catalana

  • En el lèxic comú: la base ibero-basca de la llengua catalana en el lèxic comú és més aviat exigua. Hi trobem uns quants mots relacionables amb el substrat ibero-basc: esquerra, pissarra, carrasca, isard, llagasta, llistó, sàrria, carabassa, artiga, etc.

  • En la toponímia: si el lèxic comú ibero-basc és més aviat escàs, no podem afirmar el mateix pel que fa a la toponímia, terreny en el qual el substrat ibero-basc és molt ric, sobretot al Pallars i a la Ribagorça, on apareixen gran quantitat de noms bascoides tant en els noms de pobles com en la toponímia menor. Em referiré a aquests topònims quan tracti de la intensitat de la romanització.

  • El bicefalisme lingüístic originari

  • Deixant de banda a Pere Marcet i Salom, fem esment a Walsh en “el paper de les fronteres polítiques carolíngies en la gènesi dels primitius dialectes catalans”.

    Un problema de gran importància per a la lingüística catalana al qual el professor Badia i Margarit ha tornat sovint en els darrers anys -i sobre el qual ha escrit fa poc un llibre fona­mental per a qualsevol estudi posterior (Badia i Margarit 1981) é­s el dels orígens històrics de la frontera lingüística nítida que separa el català oriental del català occidental. En el primer pa­ràgraf d'aquella obra, Badia declara amb la seua modèstia de sempre:

    "Bé que això restarà palés ben sovint, voldria insistir, del pri­mer moment ençà, en el caràcter d"'assaig" que té, que ha de tenir per força, la meva contribució. No pretenc pas d'arribar-hi a conclu­sions definitives, sinó d'insinuar-hi una explicació, per raó que les que hom ha donat fins avui s'han adverat inviables. Voldria, doncs, temptejar dades i arguments per arribar a una interpretació que, te­nint en compte les anteriors, però esporgant-ne els defectes mani­festos, pugui ésser presa en consideració pels erudits. Prendre-la en consideració serà sinònim de discutir-la, i així farem progressar les coneixences d'una matèria que ningú no deixa de considerar plena de dificultats."

    El següent article s'ofereix com una petita contribució en aquell sentit, amb l'esperança que l'erudit que honorem en aquest volum el jutjarà digne.

    PRIMERA AL·LUSIÓ ALS DOS DIALECTES

    L'existència d'una frontera entre els dialectes oriental i occidental fou comentada per primera vegada pel gran crític literari M. Milà i Fontanals (1861):

    "Entre las muchas diferencias de pronunciación en diversos pun­tos de Cataluña, ...se distinguen dos grandes divisiones: la parte occidental-meridional en que se pronuncia el catalán con más limpe­za y en general como se escribe, y la parte oriental en que se altera la pronunciación, en que las vocales son menos limpias y en que hay sustitución de vocales. Esta sustitución es la de la a a la e y de la u a la o en todas las sílabas no acentuadas."

    LA POSICIÓ DE GRIERA

    L'observació de Milà fou confirmada més de mig segle més tard per les investigacions del dialectòleg A. Griera i Gaja, que publica en els anys vint i trenta una sèrie d'articles que tractaven els principals dialectes. Però Griera deixà d'explicar -se amb més detall sobre els orígens històrics de la divisió dialectal que havia descrit tan acuradament. Reprodueixo ací textualment tot el que digué al respecte:

    "Cercant una explicació històrica d'aquesta frontera, de seguida se'ns presenta la qüestió de quina relació hi pot haver entre els lí­mits de l'antiga Marca Hispànica i l'extensió del primitiu comtat d'Urgell amb el domini del català oriental. (1920a, l.)

    La conca del Cardener, amb Solsona, va pertànyer de bon co­mençament als comtes i bisbes d'Urgell, els dominis dels quals do­naren la base al català occidental. (1920a, 3.)

    El valencià, el baleàric, i el rossellonés... gairebé no tenen una justificació històrica; el primer és una continuació del català occi­dental, i els altres dos són variants modernes del català oriental." (1931, 16.)

    Per bé que Griera sens dubte creia en una relació de causa/ efecte entre el límit dialectal en qüestió i la frontera política medieval entre els comtats de Barcelona i Girona, d'una banda, i el d'Urgell (mod. Alt Urgell), de l'altra, no desenvolupà cap explicació convincent per al fet que un límit dialectal s'hagués produït al llarg d'aquella divisòria.

    LA TEORIA DEL SUBSTRAT PRE-ROMÀ

    El problema no sembla haver estimulat cap discussió fins que M. Sanchis Guarner, potser encoratjat per la recepció favorable atorgada pels romanistes a d'altres teories substratistes de l'èpo­ca, volgué atribuir la divisió oriental/occidental a influències que emanaven de substrats pre-romans, basant-se en el pensament de P. Bosch i Gimpera (1932). Aquest etnòleg sostenia que mentre havien dominat en la futura Catalunya occidental unes tribus ibèriques i bascoides, l'est havia estat ocupat quasi exclusiva­ment per grups de població postcapsians (és a dir, indoeuropeus) que no havien mai assimilat la cultura ibèrica. En el paràgraf final de l'article que aparegué dins el volum d'homenatge a P. Fa­bra (1943, 107), Bosch suggerí que la distribució de poblacions a la Catalunya pre-romana podia haver justificat la -alesbores ben coneguda- divisió dialectal. Sanchis, admetent les idees de Bosch pel que fa a l'Espanya pre-romana, conjecturà a més a més que les tribus en qüestió havien sobreviscut al període de la do­minació romana de manera que llur influència es va fer valer -si més no en el pla lingüístic- en l'Alta Edat Mitjana. Quant al valencià, que pertany lingüísticament a l'oest, Sanchis afirma que les tribus que havien habitat aquella contrada eren d'estirp més aviat ibèrica que no pas indoeuropea.

    Però, qui admet l'actuació del substrat es veu obligat a ad­metre així mateix que les isoglosses principals ja existien a les etapes més remotes de la història de la llengua (l'Alta Edat Mit­jana), atès que no és gens concebible que un substrat pre-romà, inactiu per més d'un mil·lenari, s'hagi fet sentir en, diguem-ne, els segles XI i XII. Com a prova indirecta per a la posició que els dialectes oriental i occidental fossin marcadament diferenciats ja en el segle IX, Sanchis (1956, 159-160) es referí a l'episodi histò­ric de la mort de Guifré el Pilós, el gran heroi català que perdé la vida lluitant contra els sarraïns. El testament d'aquell comte concretà la manera per la qual les seues terres havien de ser divi­dides entre els fills a la seua mort:

    "Parece importante observar que Vifredo el Velloso, el legenda­rio héroe de la independencia, que había unificado los condados ca­talanes y empujado sus límites hasta el Campo de Tarragona, en su testamento en 898, siguiendo la costumbre feudal, dividió entre sus hijos los dominios que había conseguido reunir: Vifredo II gober­nará Barcelona, Ausona y Gerona, es decir, el sector de dialecto oriental; a Miró corresponden los condados de Cerdaña, Conflent y Besalú, donde se habla el subdialecto pirenaico; y a Sunifredo el de Urgel, que habla catalán occidental. Sería inexacto, sin embargo, pre­tender que la diferenciación dialectal de la lengua catalana tuviese su origen en ese testamento de Vifredo el Velloso; pero, en cambio resulta menos atrevido suponer que Vifredo se inspirara al hacer el reparto de sus dominios en unas demarcaciones étnicas pre-existentes y delimitadas de manera más o menos definida."

    En definitiva, Sanchis inferí que els límits etnolingüístics, ja existents l'any 898, determinaren d'una manera prou directa el repartiment de Guifré.

    La hipòtesi de Sanchis fou al principi ben acollida i, durant alguns anys, universalment acceptada pels especialistes, fins que unes investigacions ulteriors, realitzades per l'etnòleg i prehisto­riador M. Tarradell (1962), desmentiren la suposició que algunes tribus s'haguessin instal·lat exclusivament en certes regions i al­tres en d'altres. De fet, segons Tarradell, es troben vestigis dels pobles ibèric, bascoide i indoeuropeo escampats pertot arreu de Catalunya. Per consegüent, no es pot defensar la imputació de fronteres lingüístiques ben nítides a la part nord-est de la península en el període pre-romà. A la llum d'aquells descobriments, el professor Badia no fa pas gaire ha caracteritzat la tesi de San­chis com radicalment invalidada, encara que el seu inventor persisteixi a defensar-la (Sanchis 1980, 72-75).

    REVISIÓ DE LA TEORIA DEL SUBSTRAT PRE-ROMÀ

    Havent rebutjat la hipòtesi de Sanchis, Badia formula la seua pròpia teoria basant-se en dos factors principals, és a dir, grau de romanització (Cap. 4) i d'arabització (Cap. 7), experimentat per les distintes regions de la pre-Catalunya. Negà rotundament l'opinió de Sanchis segons la qual els factors responsables de la fragmentació dialectal fossin necessàriament idèntics a la Catalunya Vella i a la Nova: car mentre aquella fou reconquerida pels francs i llurs aliats en els segles VIII i IX, després d'un pe­ríode força breu de dominació aràbiga, aquesta no torna a mans cristianes sinó en els segles XII i XIII, això és, tres-cents anys més tard. Pel que fa a la història de la Catalunya Vella, Badia mantingué, basant-se en gran part en l'evidència toponímica i ar­queològica, que la romanització, intensa i profunda a l'est, fou feble i superficial a l'oest. En conseqüència, el substrat, esborrat per complet a l'est, perseverà a l'oest, on continua influint sobre el llatí que s'hi parlava. El llatí dels districtes més orientals, en canvi, allunyat de tota pressió externa, es va trobar lliure per a seguir la seua pròpia evolució.

    Badia reconeixia que la seua teoria no bastava per a la Ca­talunya Nova, la qual -i en aquest punt tots els especialistes estan d'acord- sofrí una romanització prou pregona, però on nogensmenys es parla avui un dialecte occidental. Per tal d'ex­plicar l'anomalia aparent, Badia afirma que l'arabització tan in­tensa, amb la seua influència desromanitzadora, hi ocasiona el re­viscolament de l'antic substrat. Per reforçar aquesta interpretació, féu un paral·lel amb la Gàl·lia septentrional, on una desromanit­zació semblant, a partir de la invasió dels francs, havia reanimat el primitiu substrat cèltic. Per donar suport a la teoria d'una forta arabització a la Catalunya Nova, Badia al·ludí a la freqüèn­cia tant de topònims com d'antropònims d'origen àrab en aquella regió. Al capdavall, tragué la conclusió que "el substrat pre-romà jugà, tant a la Catalunya Nova com a les terres valencianes, el ma­teix paper que ja havia tingut al Pirineu occidental, ço és el d'em­plenar la mancança de romanització" (171).

    ORGANITZACIÓ POLITICO-ADMINISTRATIVA DE LA CATALUNYA DEL SEGLE IX

    Jo voldria proposar ací que la història medieval tingué un pa­per cabdal en la dialectalització de Catalunya. Per començar, do­nem un cop d'ull al període posterior a la conquesta de la Catalunya Vella pels francs, és a dir, les darreries del segle VIII i tot el IX. Parlant de l'organització político-administrativa vigent a la Catalunya Vella al començament d'aquella època, l'historiador Salrach i Marés (1978a, 51-52) afirma el següent:

    "Després de la conquesta franca, la Catalunya Vella se'ns mos­tra dividida en grans districtes administratius d'origen probablement visigòtic o de la darrera època de l'imperi romà. No sabem si aquests districtes preexistents tingueren vigència legal i autoritats hispano­godes que els administressin durant el domini musulmà, tot i que ens inclinem a considerar-lo molt probable... Tant si eren districtes pre-musulmans restaurats o districtes ja existents en produir-se la conquesta franca, el cas és que a l'inici del segle IX trobem docu­mentades a Catalunya algunes d'aquestes organitzacions, que consti­tuïen unes sis unitats administratives: els comtats de Pallars-Riba­gorça, els comtats de Cerdanya-Urgell, el comtat d'Empúries amb el pagus de Peralada, el comtat de Girona amb el pagus de Besalú i el comtat de Barcelona amb els pagi de Maresme, el Vallés, el Llobre­gat i el Penedés. Com a grans divisions administratives pararel·les als comtats i coexistint-hi, hi havia les diòcesis eclesiàstiques de Barcelona, Girona, Elna i Urgell" [el subratllat és meu].

    En resum, a l'inici del segle IX, Urgell, juntament amb Cer­danya, ja existia com una unitat político-administrativa indepen­dent. Convé notar que el governador de cadascun dels feus catalans era responsable davant del rei i que els comtats esmentats no formaven entre si cap unitat administrativa de rang més alt, una situació que hauria hagut de fomentar la fragmentació lingüística.

    CONCLUSIONS

    En resum, he intentat en aquest article de demostrar que els quatre factors següents jugaren un paper fonamental en la forma­ció d'un límit dialectal entre Urgell i els comtats orientals:

    l) L'existència d'una frontera político-administrativa -que corresponia quasi exactament a la frontera dialectal moderna- entre Urgell i Barcelona/Girona que datava almenys del període visigòtic, i potser de més enllà.

    2) Dificultat de comunicacions entre Urgell i Barcelona/Gi­rona durant gairebé tot el segle IX i part del X.

    3) El fet que, durant el període formatiu de la llengua cata­lana, Barcelona i Girona es movien dins una òrbita cultural i lin­güística (Narbona), mentre que Urgell es movia dins una altra (Tolosa).

    4) La independència d'Urgell respecte a Barcelona durant els sis-cents anys següents.