Historia de la informática

Evolución de los ordenadores. Ábaco. Tarjetas perforadas. Componentes básicos. Programas. Generaciones de ordenadores. Software. Internet. Compañías # Evolució dels ordinadors. Abac. Components bàsiques. Programes. Generacions d'ordinadors

  • Enviado por: Elisabeth Corpas
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 25 páginas
publicidad
publicidad

1. Els Ordinadors


1.1. Que és un ordinador?

- Definició de la Gran Enciclopèdia Catalana:

"Màquina automàtica que accepta la informació que hom li subministra segons una forma preestablerta, la tracta d'acord amb un conjunt d'instruccions: programa, escrites en un llenguatge adient i enregistrades en una memòria i ens dona els resultats, també segons una forma preestablerta, sia en forma de dades o com un senyal que permet el control automàtic d'una màquina o procés."

Per tant un ordinador no és més que un mecanisme en el que nosaltres introduïm unes dades i ell ens dóna unes altres amb un criteri que prèviament hem establert.




1.2. L'ordinador en l'historia.

Els sistemes que els homes han empreat per tal de augmentar les seves possibilitats són:

-L'ABAC:

Va ser el primer dispositiu mecànic de comptabilitat que va existir. S'ha calculat que té el seu origen fa almenys 5.000 anys i la seva efectivitat ha suportat la prova del temps.
Les operacions es realitzen canviant de posició unes boles en relació amb les altres , i amb una manipulació complicada hom pot aconseguir fins a l'extracció d'arrels. L' àbac fou emprat a l' antic Egipte i probablement a babilònia d'on passà a Grècia i a Roma.

L'àbac romà consistia en una taula amb diverses ranures paral·leles per on es feien córrer pedres o botons , amb un funcionament anàleg a l'àbac actual. Aquest instrument tenia part essencial en les transaccions comercials, per tal com la manca del zero en el sistema de numeració greco-romà feia molt dificultós el càlcul escrit.

A partir del S. XII a Europa l'àbac va ser substituït gradualment per altres instruments però tot i així hi havia gent que els continuava utilitzant i s'els anomenava abacistes.

Les civilitzacions orientals van desenvolupar anàlogament, des de temps molt antic, aquest instrument de càlcul, que és usat encara a la Xina i el Japó per a la majoria d'operacions aritmètiques.



-LA PASCALINA:

L'inventor i pintor Leonardo Da Vinci (1452-1519) va esbossar les idees per a una sumadora mecànica. Un segle i mig després el filòsof i matemàtic francès Blaissé Pascal ( 1623-1662) va construir i inventar per fi la primera sumadora mecànica. Se li va dir Pascalina i funcionava com una maquinària a base d'engranatges i rodes. Tot i que Pascal va ser admirat per tota Europa degut als seus mèrits, la Pascalina va resultar una desconsoladora fallida financera, degut a que en aquells moments resultava més econòmic el treball d'humans fent càlculs aritmètics.

'Historia de la informática'

Pascal

- LA BOGERIA DE BABBAGE:

Charles Babbage (1793-1871), visionari anglès i catedràtic de Cambridge, hauria pogut accelerar el desenvolupament dels ordinadors si ell i la seva ment intuïtiva haguessin nascut 100 anys mes tard. Va avançar la situació del Hardware ( part física d'un ordinador) al inventar una "màquina de diferències", capaç de calcular taules matemàtiques.

En 1834 quan treballava en avenços per la màquina de diferències Babbage va concebre l'idea d'una "màquina analítica". En essència, aquesta era una computadora de propòsits generals. Conforme amb el seu disseny, la màquina analítica de Babbage podia sumar, restar, multiplicar i dividir en una seqüència automàtica a una velocitat de 60 sumes per minut. El disseny requeria de milers d'engranatges i mecanismes que cobririen l'àrea d'un camp de futbol i necessitaria posar-se en marxa mitjançant una màquina de tren.

Els escèptics li van posar el nom de la " bogeria de Babbage" . Charles Babbage per això va treballar amb la seva màquina analítica fins a la seva mort. I els trets detallats de Babbage descriuen las característiques incorporades ara en els modernes ordenadors electrònics.

Babbage

Si Babbage hagués viscut en l' era de la tecnologia electrònica , hauria avançat el naixement de l' ordinador en varies dècades. Irònicament, la seva obra es va oblidar per complert fins a tal punt, que alguns del pioners en el desenvolupament de la computadora van ignorar els seus conceptes sobre memòria ,impressores ,targetes perforades i control de programa seqüència.

- LA PRIMERA TARJETA PERFORADA:

El telar per teixir inventat l'any 1801 per el Francés Joseph-Marie Jackard ( 1753-1834), utilitzat encara en l'actualitat, es controla per mitjà de targetes perforades. El telar de Jackard opera de la manera següent: las targetes es perforen estratègicament i s'acomoden amb una certa seqüència per indicar un disseny de teixit en particular.

Charles Babbage va voler aplicar el concepte de targetes perforades del telar de Jackard en el seu motor analític. En 1843 Lady Ada Augusta Lovelace va suggerir

l' idea de que las targes perforades poguessin adaptar-se de manera que propiciessin que el motor de Babbage repetís certes operacions. Degut a aquest suggeriment algunes persones consideren Lady Lovelace la primera programadora.

Herman Hollerit (1860-1929) de l' oficina de censos dels EUA no va acabar el cens de 1880 fins l'any 1888. La direcció de l'oficina va arribar a la conclusió que el cens de cada 10 anys trigaria més que els mateixos 10 anys per acabar-lo. Per tant l'oficina de censos va encarregar al estadista Herman Hollerit per que fes el cens de 1890 aplicant la seva experiència en targetes perforades. Amb el procediment de targetes perforades i el tabulador de targetes de Hollerit , el cens es va acabar en només 3 anys i l'oficina es va estalviar pel voltant d'uns 5.000.000 de dòlars. D'aquesta manera va començar el processament automatitzat de les dades. Hollerit no va agafar l'idea de les targes perforades del invent de Jackard, sinó de la Fotografia de perforació. Algunes línies ferroviàries de l' època expedien bolletins amb descripcions físiques del passatger ; els conductors feien orificis en la butlleta que feien descripcions del color de cabell, d' ulls i la forma del nas del passatger. Això li va donar l'idea a Hollerit per fer la fotografia perforada de cada persona que s' anava a tabular.

Durant dècades, des dels mitjans dels cinquanta la tecnologia de les targetes perforades es va perfeccionar amb l'implantació de més dispositius amb capacitats més complexes. Donat que cada targeta contenia en general un registre ( un nom , direcció, numero, etc.) el processament de la targeta perforada es coneix també com el processament del registre unitari. La família de màquines electromecànicas de contabilitat ( EAM: Electromechanical Accounting Machine) de dispositius de targeta perforada comprèn: La perforadora de targetes, el verificador, el reproductor, la perforació sumaria, l'intèrpret, el classificador, el cotejador, el calculador i la màquina de contabilitat. L' operador d'una habitació de màquines en una instal·lació de targetes perforades tenia un treball que demanava molt esforç físic. Algunes habitacions de màquines semblava que tinguessin la mateixa activitat que una fàbrica; las targetes perforades i las sortides impreses es canviaven d'un dispositiu a un altre amb carros manuals, i el soroll que produïen era tan intens com el d'una planta ensambladora d'automòbils.

Herman Hollerit

2. Principis bàsics de funcionament.

Un ordinador té 3 components bàsiques:


- Unitat Central de Procés ( CPU)
- Memòria
- Mòduls d'entrada i sortida (E/S)


La CPU és la que executa les instruccions dels programes.
La Memòria serveix per emmagatzemar programes i dades.
I els mòduls d'entrada i sortida serveixen per connectar l'unitat central de procés al exterior, per tant es la part que interacciona amb l'usuari.

L' ordinador només pot treballar amb dos variables que son encès o apagat i mitjançant aquestes dos codifica tota l'informació ( 2.2. Codi Binari) el dispositiu que permet aquestes dos posicions s'anomena transistor.

2.1. Els transistors:

Abans de l'invenció dels transistors s'utilitzaven el que s'anomena unes lampares de buit que tenien la mateixa finalitat però que eren molt més fràgils ,es fonien sovint, i eren molt, molt més grans, una lampara de buit faria uns 30cm de llarg per uns 5cm de diàmetre.

El funcionament d'una lampara de buit es mitjançant dos entrades una per on entra l'intensitat, una per on entre una altre intensitat anomenada reguladora, que modifica l'intensitat d'entrada i depenent de quina sigui aquesta venç o no la resistència que li oposa la lampara per tant condueix o no condueix, en cas de que passés intensitat aquesta sortirà per la tercera pota de la lampara anomenada Intensitat de sortida.

Però apartir de l'any 1959, que apareix el primer transistor s'abandona completament aquest ferragòs sistema de les lampares de buit. Les principals avantatges que van aportar els transistors són:

- Tamany molt petit, actualment hi ha uns 100.000.000 de transistors en el microprocessador d'un microordinador estàndard que tenen a la majoria de les cases. (Un microprocessador té uns 12 cm2).
- Una gran capacitat d'integració en circuits.
- Un consum molt baix.


La primera fabricació en sèrie d'un circuit amb cinc transistors es va dur a terme l'any 1964, quatre anys més tard es va aconseguir de fer un circuit amb 180 transistors. L'any 1978 va augmentar considerablement el nombre de transistors que s'havien connectat passant a ser 20.000 i l'any 1986 es construeix un circuit amb 132.000 transistors, aquest creixement ha continuat fins els nostres dies, fins el punt que esta tant miniaturitzats els transistors que per seguir augmentant s'haurien de fer les conexions a nivell molecular.
Els transistors es construeixen mitjançant l'unió de 3 semiconductors N i P fent estructures NPN PNP .
El transistor que s'acostuma a utilitzar pels ordinadors s'anomena transistor MOS.



2.2. Programes d'un ordinador.

Programa, és un seguit o llistat d'instruccions que diuen a l'ordinador que és el que ha de fer.
Es poden classificar en dos tipus:


- Programes de sistema.
- Programes d'aplicació
.

Programes de sistema:

Són aquells que es dediquen a gestionar les activitats del ordinador. El més important que existeix és el sistema operatiu; tots els ordinadors necessiten un sistema operatiu. Els més coneguts actualment són : Windows, MS-DOS, OS/2, Linux...
El sistema operatiu es el que s'encarrega de controlar tots els recursos d'un ordinador, la memòria, els perifèrics, etc.
El usuari es comunica amb el sistema operatiu mitjançant el que es diu instruccions al sistema operatiu. Hi ha bàsicament dues instruccions, que son executar programes o bé gestionar fitxers o arxius.

Programes d'aplicació:

Són aquells que es dediquen a resoldre els problemes del usuari. Exemples de programes d'aplicació son: fulls de càlcul, processador de paraules, navegadors, jocs, antivirus....

  • El primer ordinador.

  • Una antiga patent d'un dispositiu que molta gent va creure que seria la primera computadora digital electrònica, es va anul·lar l'any 1973 per ordre d'un tribunal federal, i oficialment se li va donar el crèdit a John V. Atanasoff com l'inventor de l'ordinador digital electrònic. El Dr. Atanasoff, catedràtic de la Universitat estatal de Iowa, va desenvolupar el primer ordinador digital electrònic entre els anys 1937 a 1942. Va anomenar al seu invent : La computadora Atanasoff-Berry, o simplement ABC (Atanasoff Berry Computer). Berry va ser un estudiant graduat que va resultar d'una inestimable ajuda en la construcció de ABC.

    Alguns autors consideren que no hi ha una sola persona a qui se li pugui atribuir el mèrit de la creació del primer ordinador, sinó que va ser l'esforç de moltes persones. No obstant en l'antic edifici de Física de la Universitat de Iowa hi figura una placa on posa : " El primer computador digital electrònic d'operació automàtica va ser construït en aquest edifici l'any 1939 per John Vincent Atanasoff, matemàtic i físic de la facultat de la universitat , i es qui va concebre l'idea , i per Cliford Edward Berry, estudiant graduat de física".

    Mauchly i Eckert, després de varies conversacions amb el Dr.Atanasoff , llegir els apunts que descrivien els principis de funcionament de la computadora ABC i veure-la en persona, el Dr. John W.Mauchly va col·laborar amb J.Resper Eckert, per tal de desenvolupar una màquina que fos capaç de calcular taules de trajectòries per l'exèrcit nord americà. El producte final va ser un computador electrònic completament operacional a gran escala, es va acabar de construir l'any 1946 sota el nom de ENIAC (Electronical Numerical Integrator And Computer) o be, Integrador numèric i calculador electrònic. L'ENIAC , va ser construïda per a les seves aplicacions a la segona guerra mundial, i es va acabar en 30 mesos per un equip de científics que treballaven contra rellotge. L' ENIAC, era mil cops més ràpid que els seus precedents electromecànics, va aparèixer com un important descobriment dins de la tecnologia dedicada als computadors.

    Pesava 30 tones i ocupava un espai de 450 metres quadrats, i estava dins d'una habitació de 6 x 12 metres i contenia 18.000 lamparas de buit, s'havia de programar manualment connectant-la a 3 taulells que contenien més de 6.000 interruptors. Instal·lar un nou programa era un procés molt costós que requeria dies, inclòs setmanes.
    A diferencia dels computadors actuals que operen amb sistema binari (0,1) l' ENIAC operava amb un decimal (0,1,2,...,9)
    L' ENIAC requeria una gran quantitat d'electricitat. S' explica que l' ENIAC , que va ser construïda en la Universitat de Pensilvània, baixava les llums de Filadèlfia sempre que s'activava. L' increïble escala i les nombroses aplicacions generals de l' ENIAC van indicar l'inici de la primera generació de computadores.

    L' any 1945, John von Neumann, que havia treballat amb Eckert i Mauchly a la Universitat de Pensilvània va publicar un article sobre l'emmagatzemen de programes. El concepte de programa emmagatzemat va permetre la lectura d' un programa emmagatzemat prèviament dins de la memòria del computador, i després l'execució de les instruccions del mateix sense haver de tornar-les a escriure.

    El primer computador en utilitzar aquest sistema va ésser l'anomenada EDVAC (Electronic Discrete-Variable Automatic Computer), es a dir computador automàtic electrònic de variable discreta) desenvolupada per Von Neumann, Eckert i Mauchly. Els programes emmagatzemats van dotar als computadors d'una flexibilitat i confiança increïbles, fent-los més ràpids i menys susceptibles a errors que els programes mecànics.

    Un computador amb capacitat per emmagatzemar programes podria ser utilitzat per varies aplicacions carregant i executant el programa adequat. Fins aquest punt els programes només podien ser introduïts al computador mitjançant la notació o codi binari ja que és aquest l'únic codi que entenen. El següent pas important en el disseny de computadors van ser els programes "intèrpret" que permetien a les persones donar instruccions als computadors utilitzant mitjans diferents als nombres binaris.

    El 1952 Grace Murray Hoper una oficial de la Marina dels Estats Units, va desenvolupar el primer compilador, un programa que pot traduir enunciats semblants al anglès en un codi binari comprensible per a la màquina que es va anomenar COBOL ( Common Busines-Oriented Languaje).

    4. Generacions d'ordinadors.

    4.1. Primera generació d'ordinadors (1951-1958).

    En la primera generació d'ordinadors s'engloba desde l'any 1951 fins a 1958. Els ordinadors d'aquesta primera generació utilitzaven tubs de buit per tal de processar l'informació. Els encarregats o operadors introduïen les dades i els programes en un codi especial mitjançant unes targetes perforades. L' emmagatzament intern de l'informació s'aconseguia amb un tambor que girava ràpidament, sobre el qual un dispositiu de lectura i escriptura col·locava marques magnètiques.
    Aquests ordinadors de tubs de buit eren molt més grans i generaven un quantitat de calor molt més elevada que els models contemporanis. Eckert i Mauchly van contribuir al desenvolupament dels ordinadors de primera generació formant una companyia privada i construint UNIVAC I, que va ser l'ordinador que el Comitè del cens va utilitzar per avaluar el cens de 1950. L' IBM tenia el monopoli dels equips de processament que utilitzaven targetes perforades, i estava tenint una gran pujada en productes com : trinxadors de carn, bàscules per a comestibles, rellotges i altres articles, però no obstant no havia aconseguit de fer-se amb el contracte per el cens de 1950.

    Va començar llavors a construir computadors electrònics i la seva primera entrada en aquest mercat va ser a través del IBM 701 l'any 1953. Després de un lent però excitant inici l' IBM 701 es va convertir en un producte viable comercialment. Tot i així un any després de l'aparició del 701 va ser introduït el model IBM 650, el qual es la raó per la que IBM disfruta avui en dia de gran part del mercat dels ordinadors. L'administració de la IBM va assumir un gran risc i va estimar la venda d'uns 50 computadors. Aquest nombre era més gran que la quantitat de computadors instal·lats en aquesta època als Estats Units. De fet l' IBM va instal·lar 1.000 ordinadors.
    La resta és història. Encara que cars i d'un ús molt limitat els ordinadors van ser ràpidament acceptats per les companyies privades i sobretot per el govern. A la meitat dels anys 50 IBM i Remington Rand es van consolidar com a líders en la fabricació mundial d'ordinadors.

  • Segona generació d'ordinadors (1959-1964).

  • La segona generació d'ordinadors va desde l'any 1959 fins al 1964. El fet que va marcar el pas de la primera a la segona generació va ser l'invenció del transistor per Transistor Comptabilidad limitada, aquest invent va canviar radicalment el panorama dels ordinadors ja que l'aparició dels transistors va permetre la creació de ordinadors més ràpids, mes petits i amb menys necessitats de ventilació.
    Però tot i amb la utilització de transistors el cost d'el·laboració seguia sent una porció molt significativa del pressupost d'una companyia. Els ordinadors de la segona generació també utilitzaven xarxes de nuclis magnètics en lloc dels tambors giratoris anteriorment utilitzats per l'emmagatzemen primari.

    Aquests nuclis contenien petits anells giratoris de material magnètic, entrellaçats, en els quals es podrien emmagatzemar dades i instruccions.

    Els programes de computadores també van millorar. El COBOL ( Common Busines-Oriented Languaje) desenvolupat durant la primera generació estava ja disponible comercialment. Per tant els programes escrits per un ordinador podien transferir-se i introduir-los a un altre ordinador amb el mínim esforç. Escriure un programa ja no requeria entendre plenament el hardware de la computació. Els ordinadors de la segona generació eren substancialment més petits i ràpids que els de tubs de buit , i es van utilitzar per a noves aplicacions, com per exemple els sistemes de reserva de les línies aèries, el control del tràfic aeri, i simulacions per l'ús general.
    Les empreses van començar a aplicar els ordinadors per a treballs d'emmagatzament de registres, també al control dels inventaris, nòmina i comptabilitat. La marina dels Estats Units va utilitzar els ordinadors de la segona generació per crear el primer simulador de vol : Whirlwind I . HoneyWell es va posicionar com el primer competidor durant la segona generació d'ordinadors i juntament amb Burroughs, Univac, NCR, CDC, es a dir els més grans competidors de IBM durant la dècada dels seixanta es van conèixer amb el nom de grup BUNCH ( que són les sigles de Burroughs, Univac, Ncr, Cdc i Honeywell.).


    4.3. Tercera generació d'ordinadors (1964-1970).

    La tercera generació d'ordinadors es la que comprèn desde l'any 1964 fins al 1970.

    TECNOLOGIA.


    L'any 1958 Kilby de Texas Inst. va concebre l'idea de realitzar un circuit integrat monolític, això és, la construcció d'un circuit sencer en substrat de Germani (Ge) o Silici (Si). En diferents substrats semiconductors va construir una resistència, un condensador, transistors, etc. Les connexions entre els diferents elements les realitzava per termocompresió amb fils d'or, però ja en la seva patent indicava la possibilitat de que les components podrien ser integrades per un únic substrat de semiconductor i les interconexions suggeria que s'efectuessin dipositant sobre la superfície, tires de material conductor, tot formant una espècie de pistes.
    El 1960, en un congrés va anunciar la seva idea sobre els circuits sòlids, que més endavant s'anomenaran circuits integrats. Els primers desenvolupaments comercials amb èxit es deuen al desenvolupament de la denominada tecnologia planar, proposada per Noyce i Moore, consistent en la fabricació de dispositius fotolitogràfics i de difusió tèrmica. Aquesta proposta va possibilitar la comercialització de circuits integrats a partir de 1961 per Fairchild i Texas Inst..
    La tecnologia integrada fa possible la construcció en un sol bloc de semiconductor, un circuit que realitzi una funció electrònica complexa ( portes lògiques, biestables, etc.) Els diferents elements queden connectats directa i inseparablement, obtenint sobre el substrat de cristall una espècie de microfotografia del circuit.

    Tecnològicament, la tercera generació d'ordinadors es caracteritza per l'utilització de circuits integrats SSI ( una petita escala d'integració) i MSI ( mitjana escala d'integració), substituint els circuits de transistors directes, i conseguint així una reducció significativa en el cost i el tamany físic. També poc a poc es van anar imposant les memòries realitzades amb circuits integrats, desplaçant les memòries de nuclis de ferrita.

    ORDINADORS.


    En aquesta època es desenvolupen grans ordinadors, donant servei a una gran diversitat de terminals de treball en forma local o remota. Aquest fet propicia que es desenvolupessin procediments per compartir els recursos dels ordinadors com l'unitat central de processador, memòria, perifèrics...
    També es va desenvolupar la memòria virtual, aquesta permet a l'usuari fer programes d'una capacitat molt superior a la que físicament té l'ordinador. Això fa possible que la capacitat màxima dels programes vingui limitada per l'espai que es reserva en el disc per ella i no per la memòria principal.

    L' unitat de control micro-programada és la descendent de la unitat de control cablejada, la qual es genera mitjançant circuits lògics.
    El introductor de l'unitat de control micro-programada va ser l'anglès Maurice V. Wilkes el 1951. I és la seqüència de senyals que es codificada e introduïda en una petita memòria denominada micromemòria en la CPC.
    Podem tenir una paraula amb tants bits com portes lògiques poguem controlar, cada bit implica una porta, es a dir un 0 o un 1( 1 obrir-la, 0 tancar-la).

    En aquesta època es va perfeccionar i generalitzar l'ús de las tècniques de processament concurrent o paral·lela com multiprogramació i multiprocessament.
    Es pot considerar que la consolidació d'aquesta tècnica es deu a l'introducció en alguns models de la sèrie IBM 360. Els aspectes més destacables del IBM 360 és que es va concebre com una línia o família d'ordinadors utilitzable tant per aplicacions comercials com per aplicacions científico-tècniques.
    Tots els models de sèrie tenien el mateix repertori de llenguatge màquina i el mateix sistema operatiu, només variava el preu i les prestacions degut a diferents complements que podia tenir.
    El model inferior de la sèrie era comparable a l'ordinador més petit d'IBM de la generació anterior i el model superior era molt més potent que el model 7090 ( el millor ordinador de la generació anterior). Alguns models de la sèrie 360 van difondre per primer cop tècniques com la microprogramació ,memòria caché, canals E/S (Entrada/ Sortida), controladors DMA, i d'altres millores que contenen tots els ordinadors actualment.
    Va ser el primer ordinador comercial que utilitzava circuits integrats.

    D'altres equips a destacar van ser l'UNIVAC, i els superordinadors escalars CDC 6600 (que van utilitzar per primer cop el dispositiu E/S programable), CDC 7600 i CDC sèrie CIBER que aconseguien unes prestacions màximes de l'ordre de 15 a 20 mFlop/s (milions d'instruccions per segon).

    El 1963 l'empresa Digital Equipament Corporation va començar a comercialitzar una sèrie d' ordinadors denominats PDP, aquest tipus d'ordinadors eren coneguts com a "miniordinadors" , i van representar una revolució. Es tractava de comercialitzar petits equips informàtica aprofitant al màxim les característiques dels circuits integrats. El seu preu era realment més econòmic que el dels ordinadors convencionals de l'època i el seu ventall d'aplicacions molt ampli, doncs anava desde satisfer les necessitats d'un petit departament d'una universitat o empresa, fins a ser utilitzat en control industrial, com ordinador d'us específic dedicat en exclusiva a una sola aplicació. Es a dir les prestacions son comparables a els millors i més grans ordinadors de la segona generació.
    El nivell superior d'aquests equips es va anomenar "maxi-minis", i es van introduir per incloure sistemes organitzats en paraules de 32 bits, capaços de suportar al menys 16 terminals remots i amb la memòria principal superior a 1Mbyte. El seu desenvolupament es va promoure amb la finalitat de conseguir sistemes amb prestacions pròximes a les macroordinadors amb preus molt inferiors.

    SOFTWARE.

    Una de les característiques més destacables de la tercera generació d'ordinadors, va ser el desenvolupament de grans ordinadors que atenien un elevat nombre de terminals. Es van difondre sistemes operatius que utilitzaven tècniques tals com la microprogramació, multiprocessament i seqüències múltiples, dispositius entrada/sortida virtuals ("spool"), etc. Cada ordinador o sèrie compatible d'aquests s'utilitzava un sistema operatiu específic el·laborat per el constructor del hardware.
    El sistema que controla dispositius de E/S virtuals s'acostuma a anomenar "spooler". La idea del gestor de dispositius virtuals s'aplica a perifèrics lents, i consisteix a intercalar entre un procés i el perifèric lent un dispositiu de memòria auxiliar ràpida. Normalment un perifèric lent és una impressora, un registrador gràfic, etc. Quan un procés genera una línia a escriure a impressora, entra en acció l'spooler, que porta l'informació a un arxiu d'impressió en el disc i no a impressora. D' aquesta manera el que s'aconsegueix és que el procés no estigui parat a la memòria principal esperant que impressora estigui preparada ( pot estar imprimint un altre arxiu, pot estar sense paper, desconnectada,...) Tal i com es van generant arxius d'impressió de diferents processos, aquests van formant el que s'anomena cua d'impressió ("cola de impresión") en un directori, hi poden haver varies cues d'impressió diferents.
    Existeix un altre mòdul del sistema operatiu que s'encarrega d'anar imprimint o traient per el perifèric corresponent els arxiu o repetir un determinat llistat o " saltar pàgines". El propi mòdul d'impressió s'encarrega d'anar esborrant en el disc els arxius d'impressió segons s'hagin imprès correctament.

    De la mateixa manera existeix per a els dispositius lents d'entrada un "spooler" d'entrada (impressora és un dispositiu de sortida). Aquest era habitual en els ordinadors que es programaven amb targetes perforades i treballaven per lots. Els programes eren llegits per l'spooler d'entrada que els emmagatzemava en arxius, en forma d'imatges de targetes, oberts dintre el directori "spool" d'entrada. El planificador de treballs va seleccionant d'aquest directori d'acord amb unes prioritats, el programa que ha de començar a executar-se. Una instrucció de lectura d'una targeta implica la lectura d'una imatge de targeta, en lloc d'una targeta real a traves del lector de targetes.
    Per tant els mòduls " spool" fan que els processos vegin els perifèrics E/S com arxius en el disc, aprofitant que el disc te moltes millors prestacions que els altres perifèrics sobre tot en quan a rapidesa. Es pot dir llavors que el disc es comporta com un dispositiu E/S com un digitalitzador o impressora, etc., es a dir, el disc conté dispositius E/S virtuals.

    En la segona meitat de la dècada dels seixanta van aparèixer nous llenguatges de programació d'alt nivell com el BASIC ( 1964), PL/I(1966),APL (1960), PASCAL (1973) i noves versions de llenguatges anteriors.
    El llenguatge de programació BASIC va ser creat com un llenguatge interactiu polivalent i de fàcil aprenentatge i ús. En un principi va ser normalitzat per l'organisme ANSI i d'aquesta normalització neixen les línies fonamentals del BASIC. Més tard van anar sortint tota una família de dialectes que cada cop es van anar desviant més i més de l'original.
    L'any 1977, l'empresa americana Microsoft va desenvolupar un dialecte que pretenia unificar criteris, i que ràpidament va ser acceptat per varis fabricants d'ordinadors com Tandy, Apple, Commodore...
    El gran boom del BASIC va arribar amb l'irrupció dels microordinadors, amb la gran avantatge del seu preu, que els va fer assequibles a qualsevol butxaca. Però s'ha d'assenyalar que en un començament Basic va ser adoptat per els sistemes comercials de temps compartit. D'aquí és d'on ve la popularitat del BASIC.
    Durant la dècada dels vuitanta, el BASIC és va convertir en el llenguatge de programació més utilitzat.

    El nom del llenguatge PASCAL és un homenatge al matemàtic francès Blaissé Pascal que va ser l'inventor de la Pascalina, la primera calculadora mecànica de l'història.

    És un llenguatge inspirat en el Algol i PL/1 i significa l'intent d'unir un llenguatge de programació de simple aprenentatge i apte per adaptar-se a les especificacions dels algoritmes i les definicions d'estructura de dades.

    El llenguatge C, producte derivat de dos llenguatges anteriors com són el BCPL i el B, va ser desenvolupat durant els anys 70 com a conseqüència de la necessitat d'una eina de programació potent, però de fàcil ús, per al disseny d'un sistema operatiu UNIX. A partir del moment de la seva presentació el C, va anar ràpidament en augment fins a convertir-se a mitjans del vuitanta , en un dels llenguatges més importants i estesos del mercat.

    Així doncs , l'expansió incontrolada del C, va generar diferents incompatibilitats entre diferents versions del llenguatge, i va erradicar una de les principals característiques del llenguatge que era la seva uniformatització. Però finalment per solventar aquest problema l'Institut Americà d'Estàndards, va proposar unes normes per que fossin adoptades per tots els compiladors i intèrprets del C. Fet amb el qual es va conseguir salvar totes les barreres que l'expansió incontrolada del llenguatge havia provocat. No obstant el C, es un llenguatge que aportava importants i desitjades característiques, com per exemple:

    · És un llenguatge general i per tant s'utilitzava tant per l'el·laboració de sistemes operatius com per les aplicacions dels usuaris.
    · El disseny del Llenguatge afavoreix la programació estructurada i el disseny modular.
    · Permet la programació a baix i alt nivell.
    · Consta d'un conjunt d'instruccions relativament petit.
    · És un llenguatge adaptable i manejable.

  • Quarta generació d'ordinadors (1971- 1981).

  • Una de les peculiaritats de la quarta generació d'ordinadors és el concepte de "sistemes oberts". Cada ordinador en las generacions anteriors estava molt lligat al seu fabricant , de manera que tant el software com els diferents elements de hardware, inclosos perifèrics, eren subministrats en la configuració i en ampliacions successives, exclusivament per el fabricant original. Amb el sistemes oberts la filosofia és molt diferent: l'usuari pot configurar-se el seu sistema pràcticament a mesura, comprant software, impressores, unitats de disc, etc. D'uns tercers fabricants, es a dir que pot comprar tots els perifèrics i ampliacions a un fabricant que no te perquè coincidir amb el del ordinador. També es caracteritza aquesta generació per els avenços indicats a continuació:

    TECNOLOGIA


    S' utilitzen circuits integrats LSI ( una gran escala d'integració) i VLSI ( una molt gran escala d'integració), fet que va permetre la comercialització de circuits integrats de memòria contenint 1Gb ( giga byte), amb uns temps d'accés de 35 ns ( nano segons), i el desenvolupament dels microprocessadors (un o més d'un, molt pocs, circuits integrats que realitzen la funció d'un processador central ,UC i UAL) i microcontroladors ( circuits utilitzats per la realització d'ordinadors específics, control de semàfors, control de màquines, control en rentadores, etc.) ,que permeten la difusió en gran escala de l'informàtica ( electrodomèstics, vehicles, etc.).
    Moltes funcions del hardware de gran complexitat es van construir en circuits integrats amb les seves corresponents avantatges en quant a preu, miniaturització, estalvi de consum i fiabilitat. Algunes d' aquestes funcions van ser controladors DMA ( accés directe a la memòria, permet descarregar a la CPU de les operacions més elementals d'entrada i sortida.) gestors de memòria, gestors de memòria virtual, controladors d' entrada/sortida, coprocessadors aritmètics, etc.

    S'ha de destacar la miniaturització i augment de les velocitats de les memòries del circuit integrat. L'any 1970 Intel comercialitza les primeres RAM dinàmiques (DRAM), i desde llavors s'ha aconseguit un increment de la seva capacitat constant: es multiplica per quatre la seva capacitat cada tres anys. D'aquesta manera l'any 1980 es comercialitzaven xips de 64 Kb amb un temps d'accés de l'ordre de 250 ns, i l'any 1992 existien xips de 16 Mb amb temps d'accés de 90 ns, i ja el 1995 Hitachi va anunciar el DRAMs de 1 Gbit amb un temps d'accés de 33 ns.

    ORDINADORS:


    L' aspecte més important és la comercialització dels ordinadors personals (PCs), que ara estava en plena difusió.
    Els ordinadors personals son microordinadors amb una longitud de paraula de 16 o 32 bits, la seva memòria principal acostumava a tenir una capacitat de l'ordre d'uns 2 Mbytes. Normalment s'utilitzen en forma de monousuari, és a dir un sol usuari del PC. Una de les característiques d'aquests sistemes és la gran quantitat de programes disponibles per a ells, i la gran compatibilitat entre uns i altres.
    El primer PC que es va construir es deia Altair, i el va produir MITS l'any 1975. L'IBM-PC es va anunciar el 1981. Molts models del primer PC encara estan presents en els models actuals.
    També destaca l'estació de treball "Workstatiton" , que es pot considerar el minicomputador de la quarta generació més representatiu, els seus objectius eren: altes prestacions a molt baix preu per tal d'atendre demandes de departaments per aplicacions cientifico-tècniques. Els orígens de les estacions de treball es remunten a 1973. Aquests equips s'acostumen a utilitzar de manera monousuari i disposen de pantalla, teclat i ratolí, és un microprocessador de gran potencia , i estan connectades a xarxes a traves de les quals utilitzen "servidors d'arxius" ( que són ordinadors sense pantalla ni teclat que disposen de grans capacitat de disc i de cintes magnètiques per tal de poder ser utilitzats per diferents ordinadors i terminals de la xarxa). La seva capacitat de memòria oscil·la entre 2 i 32 Mbytes, i acostumen a utilitzar el sistema operatiu UNIX.

    SOFTWARE:


    En l'inici d'aquesta generació s'anuncia el primer ordinador amb memòria virtual, IBM-370 l'any 1972.
    Una de les característiques fonamentals de la generació és la difusió de sistemes operatius estàndards, que no depenien directament del constructor del hardware i per tant, utilitzables per diferents models d'ordinadors. Els cas més important és el UNIX que havia estat creat inicialment per a miniordinadors i en l'actualitat molt utilitzat per a estacions de treball i ordinadors superiors. El UNIX es un sistema operatiu multiusuari, suporta diferents usuaris actuant al mateix temps sobre un ordinador i multitasca (execució de més d'un programa a la vegada.).

    El sistema operatiu UNIX es va crear a finals dels anys seixanta. Inicialment va ser escrit en el llenguatge ensamblador, però en el 71 va ser traslladat al més famós ordinador de la gama PDP rescrivint part del sistema operatiu en un nou llenguatge, el B, propulsor de l'actual llenguatge C.

    Aquest mateix any va arribar una versió del UNIX a un programador dels laboratoris Bell, Dennis Ritchi, pare del llenguatge C, que, junt amb Ken Thompson, va traduir completament l'UNIX a aquest llenguatge. Donada l'impossibilitat de la comercialització per part de la ATS & T, aquesta firma va decidir distribuir-lo amb fins completament filantròpics entre les escoles i universitats que el sol·licitessin a canvi d'un pagament simbòlic, aquestes entitats rebien una cinta amb l' UNIX. Aquesta decisió va causar principalment dos efectes de diferent signe. El primer va ser la ràpida extensió i ús del UNIX al entrar en contacte amb multitud d'estudiants i laboratoris d'investigació, el que va contribuir a que esdevingués un dels sistemes operatius, més conegut dintre del món científic. El segon Efecte es concreta apartir de la gran diversitat de versions que han anat apareixent a apartir del UNIX originari, això es deu al fet que no existís una única màquina que dirigí s el seu desenvolupament, així com la gran facilitat que presenta l'UNIX per a rebre noves aplicacions.

    Altres sistemes operatius que es van comercialitzar en els anys vuitanta van ser el MS/DOS pels ordinadors personals (PC) amb la seva primera aparició amb la versió 1.0 comercialitzada l'agost de 1981, el OS/2 d' IBM i Microsoft l'abril de 1988 i el Windows NT de Microsoft l'agost de 1993.

    També s'ha de destacar el desenvolupament a mitjans dels vuitanta de sistemes operatius de xarxa i sistemes operatius distribuïts. Mitjançant un sistema operatiu de xarxa un usuari pot realitzar operacions com introduir-se a traves de la xarxa a un ordinador remot i executar allà o copiar arxius d'un ordinador a un altre. Un sistema operatiu distribuït permet a l'usuari, treballar aparentment amb un únic ordinador, sent el sistema operatiu el que de manera transparent per l'usuari distribueix el programa o conjunt de programes en diferents ordinadors. Per exemple es pot consultar una dada d'una base de dades distribuïda entre diversos ordinadors i el sistema operatiu pot encaminar adequadament la consulta i la resposta.

    A partir de 1971 es consoliden conceptes nous de programació, tals com el de programació lògica, i el de programació dirigida a objectes que suposa una eina que facilita notablement el desenvolupament de les facultats creatives del programador. Cal destacar el desenvolupament del llenguatge de programació PROLOG que és especialment útil en aplicacions de llenguatge natural, demostració automàtica de teoremes, construcció de sistemes experts, gestió i consulta de bases de dades intel·ligents.
    La programació lògica és una variant de programació declarativa, utilitza com base de sentencies de lògica de primer ordre. La programació lògica tracta amb relacions enlloc de funcions, el que ens dota d'una més gran flexibilitat, ja que les relacions no tenen sentit de la direcció i tracten uniformement arguments i resultats.

    5. Evolució de les xarxes d'ordinadors.

    Per tal de millorar les seves prestacions, es van començar a fer xarxes d'ordinadors que permetien tenir bases de dades més extenses i que diferents usuaris poguessin accedir a ells a la vegada.
    Primer aquestes xarxes es feien dins un mateix edifici i es connectaven els ordinadors mitjançant cables especials, però més tard va sorgir l'idea de fer una xarxa que no fos d' àmbit local, com que fer les unions per cable resultaria impossible, donat el cost que representa cablejar tot un país, es van haver d'utilitzar sistemes ja existents per tal de comunicar els ordinadors, com per exemple la xarxa telefònica.

    5.1. Història d' Internet.

    1964. La xarxa d'Internet va sorgir de la necessitat del govern dels Estats Units de resoldre un problema d'estratègia militar, durant el període de la guerra freda. Com es podrien comunicar les autoritats després d' una guerra nuclear?
    RAND Corporation, una de les empreses encarregades de l'estratègia militar del Estats Units va proposar la solució: la creació d'una xarxa de comunicacions que no depengués d'un organisme central, integrat per nodes o punts d'enllaç d' igual importància i amb la mateixa capacitat d'originar transmetre i rebre missatges, i que, en cas de que algun d'aquests nodes rebés un atac i deixes de funcionar, la resta de la xarxa seguis operativa. Els missatges en aquesta xarxa es dividiren en paquets cadascun amb la seva pròpia direcció, originada en algun node en particular, saltant de lloc a lloc i finalitzant en un altre node específic, de manera individual. La ruta dels paquets no importa, només importa que arribin. Si una ruta hagués estat destruida, el paquet en trobaria una altra per tal d'arribar al seu destí.


    1967. La planificació d'aquest tipus de xarxa es va exposar durant el simposium realitzat a Anglaterra sobre principis operatius, auspiciada per AMC ( Asociation of Computer Machinery).


    1968. El primer resultat en aquest tipus de xarxes es va obtenir a gran Bretanya, utilitzant un "mainframe" IBM.


    1969. ARPA (Advanced Research Projects Agency), una agencia del Pentàgon sorgida a partir del llançament del satèl·lit Sputnik, decideix realitzar un projecte més important sobre aquesta tecnologia en xarxes dels Estats Units. Aquest projecte va ser desenvolupat per RAND, MIT ( Massachusetts Institute of Technology) i UCLA ( University of California Los Angeles). El primer node va ser instal·lat a UCLA. Pel desembre d'aquest any ja existien 4 nodes d'aquesta xarxa que es va anomenar ARPANET, i que podia transmetre dades amb línies de transmissió d'alta velocitat i programar remotament ordinadors d'altres nodes. L' any 1971 hi havia 15 nodes i el 1972, trenta-set.
    Poc a poc va començar a expandir-se l'ús de ARPANET: no solament es dedicava a treballs de còmput a llarga distancia, sinó que es va extendre a la comunicació de projectes i treballs entre investigadors , i a l'ús personalitzat del correu electrònic i més

    humà de la comunicació de persona a persona. Així també sorgeixen les llistes d'interès, que són missatges de correu electrònic retransmesos immediatament als subscriptors d'un determinat tema de la xarxa. Es a dir científics de tot el món podien intercanviar informació sobre una investigació ,que s'estava fent a diferents parts, al instant.


    1973. Va tenir lloc la primera conferencia mundial d' ARPANET, amb una demostració entre 40 màquines, connectades entre elles al voltant del món , i sense cap pèrdua d'informació , tenint un èxit extraordinari.
    Una altra avantatge d' ARPANET és que no importava els tipus o tamanys de les màquines en les que s'estigues treballant, mentre complissin amb els protocols establerts, funcionarien dins la xarxa.


    1974. El protocol original es coneixia com a NCP " Network Control Protocol", el qual va ser canviat a un nou estàndard més sofisticat anomenat TCP/IP, publicat aquest any per Vint Cerf i Bob Kahn. TCP ( Transmission Control Protocol) transforma missatges en cadenes de paquets en el node d'origen , i els ensambla de nou en el punt de destí. IP ( Internet Protocol) maneja el direccionament permetent que els paquets segueixin una ruta a través de diferents nodes i fins i tot de diferent xarxes amb diversos estàndards, com Ethernet, FDDI i X.25.


    1977. Va començar a extendre l' ús de TCP/IP en altres xarxes per vincular-se a ARPANET, començant a tornar-se més petita aquesta xarxa en comparació al gran nombre d'ordinadors que s'anaven connectant.
    A finals dels anys 70 i en els 80, persones de diferents grups socials van tenir accés a ordinadors de gran capacitat, essent força fàcil el connectar a la creixent xarxa de xarxes. Com el software de TCP/IP és de domini públic, i per la seva mateixa naturalesa, descentralitzat ,i fins i tot, anàrquic, va començar l'apogeu de la connexió a Internet ( derivat de International Networking). Va ser en aquesta època quan va sorgir USENET, el butlletí electrònic més gran del món , basant-se en UUCP, tecnologia desenvolupada en els laboratoris Bell de AT&T, juntament amb el sistema operatiu UNIX, que amb el pas dels anys s'ha convertit en el sistema operatiu estàndard de tots els ordinadors de mitja i gran tamany connectats a Internet.
    També sorgien serveis enfocats a la diversió com el primer MUD ( Multi User Dungeon, joc de rol interactiu) en l' Universitat d' Essex.


    1981. Va sorgir un altre punt de desenvolupament d'aquestes xarxes, BITNET ( Becasue It's Time for NETwork), creat com a xarxa cooperativa, que subministrava als seus usuaris de correu electrònic , llistes d' interès, transferència d'informació i arxius.
    La connexió a Internet té un cost mínim, donat que cada node és independent, i maneja per si sol les seves pròpies necessitats tècniques i financeres. D'aquesta manera, la xarxa va començar a extendres abraçant cada cop més nombre de gent connectada i més recursos. Així la comunicació a través de l'ordinador va començar a esdevenir imprescindible.


    1982. El Departament de Defensa dels Estats Units declara com estàndard el conjunt TCP/IP, separant-se d' ARPANET la part militar, MILINET. Donant-se l'apogeu de les estacions de treball d' escriptor, amb sistema operatiu Berkley UNIX ( desenvolupat per l' Universitat de Berkley, a Califòrnia), que inclou software de xarxa TCP/IP.


    1984. NSF ( National Science Foundation ), a traves de la seva oficina de Còmput científic avançat, estableix un nou avanç tècnic, al integrar 5 superordinadors a través d' enllaços més ràpids, impulsant així el desenvolupament d' Internet, permetent una més gran quantitat de connexions, principalment d' universitats, amb finalitats acadèmiques i d'investigació. També sorgeix el primer Freenet( accés públic al correu electrònic de forma gratuïta) en Cleveland. En aquest punt es va iniciar l'organització de els dominis ( o direccions d'Internet per a les diferents xarxes connectades) per les seves ubicacions geogràfiques, i els sis bàsics: gov, mil, edu, com, org i net, que corresponen a institucions no governamentals, militars, educacionals, comercials, i destinades a l'enllaç entre xarxes respectivament.


    1988. Comencen a sortir problemes en la xarxa, com el cas del "virus" d' Internet (Internet Worm), que aprofitava un error en el codi dels programes de correu electrònic, afectant a 6.000 dels 60.000 ordinadors connectats a Internet. Per aquest motiu, DARPA crea el CERT ( Computer Emergency Response Team), que genera recomanacions i alertes en cas de problemes a la xarxa.
    La comunicació personal té millors possibilitats amb el desenvolupament del IRC (Internet Relay Chat), que permet la conversió simultània de diferents persones de tot el món connectades a la xarxa.


    1989. Veneçuela ingressà en el món d' Internet amb la xarxa Saycit liderada per el Conicit i les principals universitats nacionals.
    Com ironia i mostra de l'eficiència del sistema, en la guerra del golf Pèrsic d'aquest mateix any, els exercits d ' Iraq utilitzen Internet com a mitja de comunicació per a les seves operacions i atacs. No podien ser detectats per les forces militars dels Estats Units, donat que els Iraquians utilitzaven direccions pirates, i canvien constantment de lloc el equip i les instal·lacions. La importància d' Internet comença a revelar-se, ja que és l'únic mitja de comunicació sense censura ni restriccions que posseeixen els estudiants xinesos que es revelen, demanant democràcia al seu govern.
    També juga un factor de pes en l'intent de cop d'estat realitzat a l' Unió Soviètica, ja que alguns moscovites posseïen enllaç a Internet i conseguien de primera mà l'informació sobre el cop per difondre-la a nivell internacional.


    1990. Degut al seu propi èxit ,ARPANET esdevé obsolet i deixa d'existir. Per iniciativa dels usuaris, sorgeixen les primeres organitzacions dedicades a la protecció del drets de les persones connectades a Internet. Aquest és el cas de EEF ( Electronic Frontier Foundation), i la primera organització que comercialitza l'accés a Internet via mòdem: The World.

    Es creen eines que faciliten i cataloguen l'accés a Internet: Archie, per a la recerca d'arxius accessibles mitjançant FTP ( File Transfer Protocol); Hytelnet, un catàleg de recursos i biblioteques en línia accessible mitjançant telenet ( terminal remota) ; WAIS

    (Wide Area Information Servers), per proporcionar directament documents al usuari , sol·licitant-los a través de paraules clau: Gopher, per veure l'informació a través de menús; PGP ( Pretty Good Privacy) per donar seguretat i privacitat al missatges de la comunitat a la xarxa; Veronica , que és un sistema de busqueda complementari a Gopher.


    1991. Commercial Internet eXchange ( CIX) Association, Inc. , sorgeix a partir de que NSF aixeca les restriccions que existien per a l'ús comercial de la xarxa.


    1992. És una any de profunds canvis dintre Internet. És funda Internet Society (ISOC), per tal de coordinar l'ús de las tecnologies existents en benefici de tots els usuaris. Es desenvolupa en el CERN la tecnologia del WWW ( World Wide Web), que permet un acostament més fàcil a través d'hipervincles als recursos Internet; També es dóna la primera mostra d'àudio i vídeo en temps real a través de la xarxa.


    1993. InterNIC és creat per NSF per tal de proveir serveis d'informació, així com registres, directoris i bases de dades referents a Internet. També el president Bill Clinton, la seva esposa Hillary i el seu vicepresident Al Gore ingressen al WWW. En aquest moment els mitjans massius de comunicació tradicionals (televisió, radio, cine, revistes, i publicacions) prenen consciència d' Internet i de les seves implicacions. Llavors hi ha articles en les revistes Time i Newsweek, a més es dediquen reportatges de les cadenes de televisió més importants d' Estats Units.
    El creixement de la xarxa es torna exponencial. Mosaic, explorador d' Internet creat a l' Universitat d' Illinois Urbane-Champagne, és el primer en aprofitar la gran capacitat del WWW, tenint un creixement anual del 341,634% en nombre d'usuaris d'aquesta eina.


    1994. Internet compleix 25 anys de servei. Ara hi ha comunitats completes connectades a Internet ( Lexington i Cambridge, Mass., USA), el Senat dels Estats Units proporciona informació i els centres comercials arriben a la xarxa, com Internet Shop Network i JCPenny. Aquest apogeu és tal que sorgeixen serveis bancaris a la xarxa, com First virtual, i els negocis comencen a prosperar, com el cas de Pizza Hut.
    Però no tot són bones notícies, ja que dins la xarxa sorgeix el cas de Canter & Siegel, que, sense respectar les normes de cortesia de la xarxa, (conegudes com nettiquette) inunden USENET amb anuncis sobre els seus serveis per immigració, rebent una resposta hostil per part dels ciutadans de la xarxa (net.citizens)


    1995. Els sistemes de servei via mòdem ( Compuserve, Prodigy, Genie) comencen a oferir serveis d'Internet. Gran quantitat de companyies relacionades amb la xarxa es tornen publiques, encapçalades per Netscape, que té el tercer index de guanys mai conegut a Wall Street.

    Les dades aquí proporcionades mostren l'evolució d' Internet, en les que es posa de manifest la gran diferència existent entre l' estat actual i els seus orígens. La xarxa va començar com un projecte de supervivència de l'informació davant la possibilitat d'un atac nuclear, i ha derivat en una xarxa de xarxes, que comunica de manera amplia i eficient un nombre creixent de persones. Al voltant d'aquesta xarxa s'ha generat una nova cultura, la cybercultura, que amb la seva manera de pensar, parlar ,sentir, un món

    nou del qual encara ens queda molt per explorar i que té un gran potencial.
    El vaticà va aparèixer en línia (http.//www.vatican.va/).


    1996. la possibilitat de realitzar trucades telefòniques a traves Internet captura l'atenció de les empreses de telecomunicacions, els quals comencen ha desenvolupar la tecnologia.
    Diferents llocs del govern dels Estats Units van ésser Hackejats1 canviant-li el seu contingut, com per exemple ; la CIA, Departament of Justicie, Air Force.
    El Internet AdHoc Commite va anunciar els plans de incloure 7 nous dominis genèrics d'alt nivell que son: .firm, .store, .web, .arts, .rec, .info, .nom.
    La guerra entre els navegadors iniciada entre Netscape i Microsoft, ha generat una nova era en el desenvolupament del software, ja que constantment s'estan oferint noves versions millorades amb l'ajuda de usuaris Internet que proven les versions beta2 de cada producte.
    A diferents parts del món es va començar a fer restriccions sobre l'ús d'Internet i són:


    · Xina: Usuaris i proveïdors s'han de registrar davant la policia.
    · Alemanya: Limitació d'accés a alguns grups de noticies.
    · Aràbia Saudi: Confinat l'ús d'Internet a Universitats i hospitals.
    · Singapur: Per tal de registrar una ISP es necessari incloure contingut polític i religiós.


    1997. Hi ha 71.618 llistes de correu registrades a Liszt.
    L' American registry for Internet Numbers (ARIN) ha establert per manejar l'administració i registres de números IP per a llocs geogràfics, fins llavors realitzat per el InterNIC., començarà a funcionar el març de 1998.


    1999. Les companyies de Telecomunicacions Espanyoles ofereixen gratuïtament l'accés a Internet obrint aquesta xarxa a totes les persones que disposin d'un ordinador i un mòdem.

    6. Història de les principals companyies informàtiques.

    6.1. Apple.

    Els orígens de Apple es remunten a 1976 quan Steven P. Jobs i Stephen G. Wozniak van instal·lar un taller en el garatge de la casa del pare de Jobs a Cupertino, Califòrnia. Jobs va vendre el seu Volkswagen i Wozniak va vendre la seva calculadora programable per financiar la fabricació de els primers 50 circuits del ordinador Apple I. Un cop havien vist el potencial que aquest negoci podia representar, Jobs va buscar el consell de diferents industrials d' èxit. Entre ells es trobava A.C. "Mike" Markkula, que va redactar els fonaments de la nova empresa i oficialment es va incorporar a ella coma soci i president quant aquesta va ser reconeguda oficialment el gener de 1977: i Regis McKennna, propietari de l'agencia de publicitat i relacions publiques de Silicon Valley ( Vall de Silici), van ajudar a establir la immediata presencia de Apple amb un logotip multicolor que atreia les mirades i que continua sent un dels logotips més admirats del món. En els quatre anys següents l'indústria dels ordinadors personals va prosperar molt ràpidament. Cap a finals de 1982, hi havia més de 100 companyies fabricant ordinadors personals. L'any 1983 Apple va entrar a la llista Fortune 500 ( llista que agrupa a les companyies de més gran rellevància en els Estats Units) i addicionalment va guanyar renom en el Wall Street al designar al que llavors era president de Pepsi-Cola, John Sculley com el seu nou director executiu. L' any 1983, Apple va establir un nou rumb radical en la computació personal amb la introducció de "Lisa". Tot i que "Lisa" no va resultar un èxit financer, va ser el fonament que va restablir a Apple com a pioner tècnic i va establir el estàndard industrial per el software basat amb una interfaz gràfica del usuari. La tecnologia de "Lisa" va ser el fonament per l'anunciat i esperat Macintosh, presentat el 24 de gener de 1984. Amb les seves icones, menús de baixada , finestres i el popular dispositiu de senyalament del "mouse" (ratolí), el equip Macintosh va establir un nou estàndard en la facilitat d'ús de l'ordinador personal.


    En l'actualitat Apple Computer Inc. està reconeguda com a pionera i innovadora en l'indústria de la informàtica , crea solucions fàcils d'usar per a ordinadors personals, perifèrics, software assistència digital personal i productes per a xarxes i comunicacions.
    Apple és una companyia valorada en 11 bilions de dòlars que distribueix els seus productes a més de 140 països del món.


    6.2. Història de Microsoft.

    William Gates, nascut a Seattle, Washington l'any 1955, més conegut com a Bill Gates. Començà a programar de molt jove i als 16 anys crea la seva pròpia empresa, Traf-o-Data. El 1975 i amb la col·laboració del seu amic Paul Allen, fundà la companyia Microsoft . es va finalitzar l'any 1975 amb 3 empleats, contant entre ells amb gates i Allen, 16,005$ venuts. I es comença a treballar en un llenguatge de programació per l'ordinador Altair. El llenguatge que van adaptar per aquest ordinador era el BASIC, i després el van registrar , va ser el primer llenguatge de programació creat per a un microordinador. L'any 1976 Microsoft tenia 7 treballadors i havia venut ja 22,496$, es va fer una convenció a Alburquerque, sobre els microordinadors on es presenta especialment Bill Gates que tenia només 20 anys. El 1977 Microsoft dissenya un llenguatge de programació per l' Apple, sent aquesta una excel·lent idea ja que la Apple tenia més d'un milió de ordinadors en els quals volia posar aquest llenguatge.

    L'any 1978 Microsoft havia venut ja 1,355,655$ i tenia ja 13 empleats, en aquest any anticipant-se a la aparició dels processadors de 16 bits va començar el desenvolupament de simuladors per tal de fer més ràpida la codificació. En aquest any també es va construir la primera oficina fora dels Estats Units, el lloc va ser Japó amb kazuhiko Nishi el creador de l' ASCII corporation de Japó. 1978 va facturar 2,390,145$i tenia ja 28 treballadors, durant aquest any Microsoft intensificà la seva presencia i obertura internacional i va fer la seves primeres incursions a Europa amb la seva primera seu a Haasrode , Bèlgica. L'any 1980 Microsoft entra en el mercat del Hardware amb la Z-80 Softcard dissenyada per anar en el Apple II. Microsoft també anuncia XENIX OS que era un sistema operatiu portable per a processadors de 16 bits. L'any 1981 es va reorganitzar la distribució de Microsoft, i Bill Gates va quedar com a president i Paul Allen com el director executiu, Microsoft també va canviar el nom per passar a dir-se Microsoft Inc. El 8/12/81 es va treure al mercat el MS-DOS en la seva versió 1.0 aquest sistema operatiu deixava enrera tots els existents fins l'època. Només amb un any de funcionament l' MS-DOS va ésser registrat per a més de 50 empreses de ordinadors. Arriba a les mans de Microsoft un prototip de Macintosh per que Microsoft li dissenyi el software.
    L'any 1986 Microsoft treu al mercat el Microsoft Works que és un programa amb processador de textos base de dades, i comunicacions. Per al Macintosh.


    L'any 1987 Microsoft facturava 345,890,000$ i tenia 1,816 empleats, aquest va ser l'any en el que es van anunciar el Windows 286 i el Windows 386 .
    Microsoft va treure el sistema operatiu Windows l'any 1992 que tenia una interfaç gràfica i que encara s'utilitza avui. Mes tard va treure programes com Word o Excel que funcionen sota aquest sistema, actualment els productes Microsoft es troben disponibles en més de 30 idiomes, es venen en més de 50 països, estan disponibles per a la majoria de PC's inclosos els que es basen en un microprocessador Intel i Apple. Microsoft dirigeix més la seva activitat cap a productes Multimedia, i esta sent investigat per el govern d'Estats Units acusat de Monopoli. La facturació de Microsoft l'any 1998 era de 14,48 bilions de dòlars ,tenia 27,320 empleats i Bill Gates es conegut com l'home més ric

    7. L'ordinador: canvi social.

    L'ordinador s'ha convertit en un aparell quotidià, d'ús corrent en el nostre entorn social. Progressivament tot es va omplint d'ordinadors i hem après ha conviure familiarment amb ells en la nostra vida social i professional. Més que d'una moda es tracta d'un fenomen social. El fenomen informàtic té una historia breu, és imparable, inquietant i alhora fascinant, avança a una velocitat i de vagades genera angoixes davant la dificultat de seguir aquesta evolució tan ràpida.
    No fa gaires anys es parlava de la " sublevació de les màquines", es veia l'ordinador com una màquina terrible perillosa i misteriosa capaç de pensar per a nosaltres, de dominar l'home i de desplaçar-lo del seu lloc de treball. Gradualment aquests temors van desapareixent. L'ordinador és una màquina dòcil, no emet judicis de valor ni té iniciativa ,ni jutja si el que se li ordena és lògic o absurd. Actualment quan alguna cosa no funciona hi ha qui s'excusa atribuint-li les culpes a l'ordinador, es tracta de persones que descarreguen la seva incompetència personal sobre la màquina. La resignació o desesperació que aquesta frase provoqui estarà d'acord amb el nivell de formació i d'informació que tingui aquesta persona.
    De la pantalla de cine a la del ordinador, passant per la de la televisió i el vídeo; de la comunicació unidireccional a la bidireccional a mesura que augmenta el nombre d'hores que passem davant "les pantalles" dels mitjans tecnològics, augmenten les possibilitats d'interacció de l'home i la màquina com també les exigències de participació.


    La informàtica ens pot ajudar a reduir les feines rutinàries, a accedir a grans volums d'informació, a augmentar la precisió en les nostres feines o a fer que augmenti el nostre temps lliure. La velocitat de la llum sembla que és l'única limitació que té. L'ordinador no està fent res que l'home no hagi fet abans. El desenvolupament de les tecnologies de la comunicació i la informació no impliquen necessàriament una millora en la qualitat de la informació ni la solució de tots els problemes de la societat que ens ha tocat viure i que marquen el pas de la societat industrial, definida per les activitats del sector terciari (serveis), a la postindustrial o era de la informació, en la que apareixen les activitats del sector quaternari, o activitats vinculades a l'indústria de la informació.
    Els ordinadors han suposat un canvi en la manera de pensar, de crear d'investigar, de saber, de treballar i d'entretenir-nos, i la seva hipotètica desaparició provocaria la confusió i el caos, per això es tant temut el denominat efecte 2.000 que podria deixar fora de funcionament molts sistemes informàtics.


    On són els ordinadors? A les oficines, les editorials, els bancs, els supermercats, les agencies de viatges, els hospitals, les escoles, les universitats, als ministeris, a la regulació del trànsit urbà, les cases... Es fan servir per elaborar censos electorals, per fer diagnosis capil·lars a les perruqueries, per a la conquesta de l'espai, per a la investigació de nous fàrmacs... La premsa diària i la televisió ens atipen constantment amb anuncis publicitaris sobre ordinadors; als quioscos augmenta de manera exagerada el nombre de revistes dedicades a l'ordinador personal, a les llibreries les

    seccions d'informàtica ocupen cada cop més lloc. Tots aquests factors han propiciat la introducció de l'ordinador a les nostres cases per solucionar problemes domèstics i omplir el nostre temps de lleure i entreteniment. Aquesta gran difusió dels ordinadors ha contribuït a desmitificar-los.
    Cada vegada és més gran el nombre de disciplines científiques, humanístiques, i artístiques que compten amb la presència de l'ordinador per portar a terme els seus avenços actuals. La física, la química, la biologia, l'enginyeria, la història, la filologia, la música, la pintura... Per aquestes disciplines la informàtica no és una finalitat en ella mateixa sinó un mitja que els facilitarà el camí cap a la consecució d'unes determinades finalitats. Els usuaris tenen una informació bàsica sobre ordinadors, cosa que els diferencia dels informàtics, que tenen una formació total.


    Les universitats i els centres d'investigació compten amb un sistema informàtic i telemàtic creixent i cada vegada més potent que contribueix a l'enriquiment de la vida acadèmica i a la distribució de les distancies intel·lectuals i físiques de la comunitat científica i acadèmica mundial.
    L'etern enfrontament entre ciència i art és cada cop menys real. Les noves tecnologies s'han posat al servei del artista, per al qual la innovació tecnològica és un recurs més a tenir en compte. Es progressa cada cop més cap a una unió entre tècniques i expressions, indústries, museus, enginyers i artistes. La utilització del ordinador ha impulsat la composició de música electrònica , ha afavorit el control dels efectes lluminosos, sonors i especials en el món de l'espectacle i el desenvolupament de les tècniques d'animació en el medi televisiu i cinematogràfic...
    Per tant la informàtica sense dubte ha canviat la societat, ja que ha fet possible la comunicació amb tot el món sense barreres de distancia ni temps, i està contribuint a la universalització global i a la creació d'una cultura cada cop més global. Per tant la informàtica està fent petit el món.

    Bibliografia:

    • La Gran Enciclopèdia Catalana

    • Revistes de informàtica

    • Internet

    'Historia de la informática'

    'Historia de la informática'

    'Historia de la informática'

    'Historia de la informática'