Historia de la filosofía

Ideologías filosóficas # Epicur. Racionalisme modern. Descartes. Locke. Hume

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 11 páginas
publicidad
publicidad

LA FILOSOFIA HEL·LENÍSTICA

Comença amb la mort d'Alexandre el Gran.(repartició de poders).

Canvis filosòfics:

  • Divisió del coneixement en dos branques: l'interès per la ciència (Ptolomeu), i l'interès pel coneixement humà i l'ètica (Epicur).

  • Abandona l'interès per la metafísica i s'interessa per l'ètica, sobretot ètica intimista que permeti aconseguir la felicitat individual,

  • Filosofia que considera que el subjecte s'ha de separar dels altres. Filosofia que separa ètica i política. Ètica des de un punt de vista individualista.

  • Idea de filòsof com aquell que és capaç d'allunyar-se de la societat per aconseguir la felicitat individual.

  • Filosofia intimista i individualista.

EPICUR

Caràcter i funció de la filosofia d'Epicur: Epicur influït per la crisi política i moral de la seva època es contraposa a les grans teories sistemàtiques anteriors (Plató i Aristòtil). Construeix una filosofia pràctica on pretén alliberar l'ésser humà dels seus patiments. Per Epicur la filosofia ha de tenir tres funcions:

  • Ensenyar-nos com coneixem i quin és el criteri de veritat correcte.

  • Ensenyar-nos què és i com funciona la naturalesa.

  • Ajudar-nos a aconseguir la felicitat (+ important).

Aquestes 3 funcions permeten dividir la seva filosofia en 3 parts:

  • Teoria del coneixement (canònica) --- empirista.

  • Física ---materialista i realista (influïda per l'atomisme de Demòcrit)

  • Ètica --- hedonista (centrada en el plaer).

Epicur fa tª coneixement i física per la utilitat que té en ètica.

Teoria del coneixement (canònica): Epicur mira de buscar criteris de veritats vàlids que puguin garantir els nostres coneixements, i al fer això critica a l'escepticisme perquè neguen que es pugui conèixer la veritat, perquè Epicur defensa que si es pot conèixer la realitat a través de l'experiència. Per Epicur la raó depèn de la sensació. Manté una postura empirista en contra dels racionalisme de Plató.

Per Epicur hi ha 3 criteris de veritat:

  • Sensacions: ens connecten amb la realitat. Són respostes dels nostres sentits a les situacions reals, són objectives i correctes. Són correctes perquè són evidents. Per Epicur el coneixement deriva de l'experiència sensible. El coneixement es produeix quan els òrgans dels sentits capten els àtoms que es desprenen dels objectes i a partir d'aquí es formen imatges sensibles de les coses.

  • Sentiments o afeccions: són les reaccions de plaer o de dolor davant de les sensacions i que seran per Epicur fonamentals per la ètica.

  • Anticipacions: són imatges o idees generals de les coses que es formen en la nostra ment degut a la successió de percepcions d'un mateix objecte al llarg del temps. Les anticipacions són conceptes universals que deriven de les sensacions i ens permeten anticipar-les. Guardem les sensacions a la memòria i això ens permet controlar i avaluar les experiències futures. Tenen possibilitat de ser errònies.

La física: per Epicur la física no és un coneixement teòric del món, sinó que és un coneixement pràctic que ha d'ajudar a conèixer la felicitat. Tant la teoria del coneixement com la física estan al servei de l'ètica. La funció de la física és alliberar-nos dels temors:

  • als elements sobrenaturals

  • als déus

  • a la mort

Per Epicur els déus no intervenen al món, són perfectes i feliços al seu món i deixen de banda al món imperfecte dels homes. Epicur no era ateu però va ser molt crític amb les supersticions.

Epicur fa una física materialista basada en l'atomisme de Demòcrit, i pensa que tota la realitat és material. La realitat es composa per un nombre infinit d'àtoms que es mouen en el buit. Per Epicur el buit i els àtoms són eterns. Els àtoms són elements primers i indivisibles. Epicur considera que els àtoms tenen un nombre infinit de parts però no es poden separar. Epicur considera que en la naturalesa existeix l'atzar. “Clinamen”: quan els àtoms es desvien de la seva trajectòria ascendent i xoquen i és quan es formen els objectes.

Per Epicur l'ànima està formada per àtoms per tan és material i mortal. Com que no hi ha inmortalitat de l'ànima no ens hem de preocupar de les supersticions. Epicur diu que per tenir sensacions i sentiments és necessària la unió de l'ànima i el cos.

L'ètica d'Epicur: ètica hedonista (plaer com a finalitat) i materialista.

L'objectiu d'Epicur és aconseguir la felicitat humana perquè pensa que molts pocs homes són feliços. Per aconseguir aquesta felicitat s'han d'evitar 3 temors:

  • por a la mort: per Epicur la mort és un fet natural sense cap connotació transcendent i no ens ha d'afectar. Per a Epicur el fonamental és viure bé i feliç. No és important viure eternament.

  • Por als déus: ens evita aquesta por l'estudi de la física perquè ens explica els fenòmens naturals a partir de la mateixa naturalesa.

  • Por al sofriment: s'ha d'aprendre a dominar els dolors i cal aconseguir l'impertubabilitat de l'ànima i l'autosuficiència.

El remei a aquests problemes és la filosofia, però com una filosofia entesa com una saviesa pràctica lligada a l'ètica.

El plaer i el dolor per Epicur són criteris per decidir el bé i el mal, de manera que per a ell el bé suprem és el plaer i el mal suprem és el dolor. Diferencia entre plaers i dolors del cos i els de l'ànima. Els de l'ànima els considera més importants però pensa que la majoria és poden reduir a corporals (materialista).

Plaer: absència de dolor al cos (aponia) i absència de perturbacions a l'ànima (ataraxia).

De la unió dels plaers del cos i de la ment en resulta la felicitat.

El plaer es produeix quan els àtoms que ens formen es mouen tal com els correspon naturalment.

Epicur considera que la durada del plaer no augmenta el plaer.

Per Epicur el plaer està molt lligat als desitjos, en fa una classificació:

Naturals necessaris per aconseguir la felicitat (ens porten cap a l'Ataraxia)

per aconseguir la tranquil·litat del cos (Aponia)

per la vida ( coses necessàries per viure )

innecessaris

Desigs

No naturals i innecessaris (són producte de la vanitat de l'home. Provoquen més dolor que plaer)

Epicur dirà que el vertader plaer és saber limitar els desigs evitant els que no són naturals i els innecessaris. La felicitat s'obté calculant sabiament els plaers necessaris i evitant tots aquells altres que poden provocar dolors futurs, per això Epicur dirà que molts cops és millor agafar dolors momentanis que a la llarga es convertiran en grans plaers. Per aconseguir la felicitat s'ha de portar una vida senzilla que eviti els excessos i que permeti evitar els dolors del cos.

Per dur una vida ètica s'ha de ser virtuós (just, honest i prudent)

Epicur valora molt l'amistat com element ètic sense arribar-la a considerar una virtut.


Aristòtil

Amistat:

  • útil

  • plaent

  • virtuosa

L'amistat té un sentit social (és entre ciutadans).

Públic

Amistat ---- moral

Epicur

Amistat és virtuosa

L'amistat és una autodefensa que ens ha d'acabar d'independitzar de la gent (entre savis).

Individual (privat)

Moral ---- amistat


Les virtuts per Epicur són eines per aconseguir una vida feliç.

Epicur considera que la justícia a nivell polític és un pacte, no és natural.

La teoria d'Epicur sobre la felicitat es pot resumir en els quatre medicaments:

  • No s'ha de témer a la mort

  • No s'han de témer als déus

  • El bé o el plaer és fàcil d'assolir

  • El dolor o el mal és fàcil d'evitar.

LA FILOSOFIA MODERNA

Comença als segles XVII i XVIII.

Filosofia moderna

XVI

(Renaixement) __________________________ XVIII _________________XIII

ascens burgesia

humanisme

nova filosofia política reacció antimedieval

nova ciència

A nivell històric és el segle (XVII) de predomini de França perquè la guanyadora de la guerra dels 30 anys. Absolutisme polític. Segle del barroc. Consolidació de la ciència moderna. A nivell filosòfic és un segle macat per dos corrents filosòfiques:

  • Racionalisme: té lloc a l'Europa continental (Descartes i postcartesians).

  • Empirisme britànic: té lloc a les illes britàniques (Locke, Berkeley i Hume).

Segle XVIII és el període del liberalisme. Segle de la il·lustració, gran defensa de la raó. La ciència moderna funciona a ple.

Característiques generals del pensament modern:

  • Filosofia diferenciada a cada regió.

  • Es passa de fer filosofia en llatí a fer-la en les llengües nacionals de cada país.

  • La filosofia comença a centrar-se exclusivament en l'home i al coneixement humà.

  • La ciència es desenvolupa de forma completa i s'independitza de la filosofia i de la religió.

EL RACIONALISME MODERN

Es poden diferenciar dos sentits del terme racionalisme:

  • En sentit àmpli: és una orientació filosòfica que considera que la raó és l'origen del coneixement i rebutja els sentits com a eines per obtenir coneixements. Considera que en el coneixement hi ha coneixements a priori.

  • En sentit estricte: fa referència a un corrent filosòfic modern que transcorre al llarg dels segles XVII-XVIII al continent europeu. Es iniciat per Descartes i continuat per Spinoza, Leibniz, Malebranche o Pascal. Defensa que la raó és l'únic òrgan complet de coneixement. Defensa l'innatisme i considera que els sentits no ens donen coneixement.

Característiques generals del racionalisme modern:

  • Tenen una confiança totals en la raó que consideren que és l'únic òrgan de coneixement vàlid.

  • La realitat té un caràcter racional i això fa que el millor camí per coneixer-la és la raó.

  • Rebutgen el coneixement sensible, de l'experiència perquè pensen que els sentits ens enganyen i no ens donen coneixements universals i necessaris.

  • Consideren que la filosofia i la ciència han de ser coneixements universals i necessaris.

  • Afirmen l'existència de idees innates que s'han de conèixer a partir de la raó.

  • Rep una gran influència de les mates.

  • Una de les seves preocupacions bàsiques és trobar un mètode filosòfic correcte que permeti descobrir totes les veritats de la filosofia partint de principis vertaders i indubtables, evidents.

  • El mètode que busquen segueix les línies fonamentals del mètode matemàtic.

DESCARTES

Connexions de Descartes amb la filosofia anterior: Descartes només s'interessa per la filosofia renaixentista. La seva idea era que s'havia de fer una filosofia nova. Influït per:

  • L'humanisme: entusiasme per l'home (coneixement humà). Rebutja de l'humanisme l'entusiasme pels antics.

  • El platonisme renaixentista del que accepta el racionalisme, l'espiritualisme i la importància de les matemàtiques.

  • L'estoicisme excepte la identificació de l'ànima i la ment.

  • Accepta a nivell físic el mecanicisme.

D'autors medievals recull poques influències:

  • D'Agustí d'Hipona per l'innatisme.

  • Crítica a l'escepticisme d'Agustí d'Hipona. D'aquí n'extreu la seva teoria del dubte metòdic i la solució que li donarà a aquest dubte metòdic.

  • Argument ontològic d'Anselm de Canterbury que el farà servir directament.

Descartes criticarà:

  • L'escolàstica i per tant a l'aristotelisme.

  • El neoplatonisme, el considera masa místic.

  • La filosofia naturalista, ell proposa una filosofia mecanicista.

  • No fa teoria política ni filosofia de la religió.

El sistema de Descartes

En els principis de filosofia divideix el seu sistema en 5 parts:

Construir una moral provisional

Construir el mètode

Construir una metafísica sòlida

Sistema filosòfic

Construir la física

Construir les ciències particulars :

  • Mecànica

  • Medicina

  • Moral definitiva

Moral provisional: són unes quantes normes bàsiques que ens permeten saber com hem d'actuar. Influència de l'estoicisme i de la moral socràtica.

Mètode: ha de ser un procediement de treball filosòfic que ens permeti descobrir veritats amb facilitat. Està molt influït per les matemàtiques i pel mètode geomètric. Contrari a la lògica d'Aristòtil i a l'ús que n'ha fet l'escolàstica. Són unes quantes regles per actuar en filosofia, en l'àmbit del coneixement.

A partir del mètode Descartes construeix el seu sistema filosòfic dividit en:

  • Metafísica: és la base del sistema, ens explica el funcionament metafísic de la realitat,

  • Física: es construeix a partir de la metafísica. Es dedica a analitzar les realitats materials.

  • Ciències particulars: són tres ciències: mecànica, medicina i moral definitiva.

El mètode cartesià: el mètode és una eina per poder fer filosofia. Consta de 4 regles que ens han de permetre separar amb exactitud el que és vertader del que no ho és:

  • La regla de l'evidència: consisteix a no acceptar una cosa com a vertadera si no estàs segur que ho és, que no es pugui posar en dubte. Només acceptar allò que és clar i distint (diferenciable de qualsevol altra cosa). Aquesta primera regla portarà a Descartes a formular posteriorment la teoria dels dubte metòdic.

  • La regla de l'anàlisi: consisteix en anar dividint els problemes filosòfics fins arribar a les seves parts més simples, només dels elements simples en podem tenir evidències. És la part dedicada a buscar veritats simples.

  • La regla de la síntesi: parteix sempre de la de l'anàlisi. Consisteix en un cop trobats els elements simples anar reduint el problema a través d'un procés de síntesi, connectant les parts que tenen relació i anar seguint cadenes de raonaments fins que poguem reconstruir el problema complex.

  • La regla de la precaució: cal revisar rescatant tots els elements per poder estar segurs que no ens equivoquem.

Descartes ens mira d'ajudar a establir un ordre en el nostre coneixement.

Descartes distigeix el mètode de les facultats de la intel·ligència humana, sense les quals el mètode no serviria de res. Les facultats de la intel·ligència són:

  • Intuïció: per Descartes pot ser: sensible ( capacitat de captar informació a través dels sentits. No dóna coneixement) o racional ( capacitat de intuir coneixements innats en la nostra ment).

  • Deducció: capacitat d'obtenir veritats i coneixements complexes a partir a partir de les idees simples que hem intuït. Capacitat d'encadenar tot una sèrie de raonaments que ens permetin derivar de les idees simples coneixements més complexes. La síntesi és el que ens permet arribar a la deducció.

Dubte metòdic: Descartes comença la seva filosofia posant-ho tot en dubte per intentar trobar veritats indubtables. No és escèptic. Consisteix en tractar provisionalment fals qualsevol cosa que es pugui posar en dubte, per veure si queda alguna cosa realment vàlida. El dubte és una etapa prèvia al coneixement.. intenta construir coneixements. Descartes defensa que el dubte ha de permetre fer afirmacions. És un dubte universal però és teòric. És un dubte voluntari, és decidir voluntàriament començar a fer filosofia des de zero. Descartes pensa que es pot dubtar de:

  • els coneixements que deriven dels sentits.

  • De l'existència del món material.

  • Els raonaments amb un procés molt similar al dels sentits.

Descartes fa la hipòtesi del dubte del geni maligne que ens hauria de permetre dubtar de tot : imaginem que ens ha creat un geni maligne amb la intenció d'enganyar-nos. Si fos així no ens podríem creure tot i hauríem de dubtar de tot.

La concepció de les idees de Descartes

En la nostra ment hi ha tres tipus d'idees diferents :

  • Innates: són una sèrie d'idees que estan per naturalesa a la nostra ment, hi son des que naixem. Seran fonamentals pel racionalisme modern. Es podrien caracteritzar: són idees clares i distintes, les captem per intuïció directa i no es poden confondre amb cap altra idea. Són idees simples, no es poden dividir en parts. Són idees a priori que les captem sense cap tipus de meditació, són simples formes de pensament. Són indubtables i són les que ens poden donar coneixement.

  • Adquirides o adventícies: són les idees que provenen de l'experiència sensible.

  • Artificials o factícies: són idees que creem nosaltres gràcies a la nostra memòria i a la nostra imaginació. Les creem a partir d'altres idees, les fabriquem voluntàriament i sovint no es corresponen a res real.

Els dos últims tipus de idees no ens donen coneixement.

La primera certesa indubtable: COGITO ERGO SUM (penso, per tant existeixo): Descartes considera aquesta certesa indubtable. Deriva directament del dubte perquè per dubtar s'ha d'existir. Serà una idea innata. És una idea necessàriament vàlida. Aquesta afirmació és un fet immediat de consciència. Amb aquesta afirmació Descartes està unint pensament i existència. Amb aquesta afirmació intuïm a la vegada que pensem i que existim. En el Cogito la essència i existència coincideixen, són inseparables. Descartes intenta analitzar aquesta veritat per poder establir un criteri de veritat que sigui vàlid. El primer que fa Descartes és diferenciar certesa de veritat: la certesa per a ell és una impressió subjectiva de la nostra ment, la veritat és una característica objectiva dels enunciats, si una idea és vertadera o falsa. Després diu que en el cogito la certesa i la veritat s'uneixen. Descartes arriba a la conclusió que allò que fa que el cogito sigui necessàriament vertadera és la claredat i la distinció. Això li permetrà fer el seu criteri de veritat: totes les idees que intuim de forma clara i distinta són vertaderes.

A partir d'aquesta primera certesa Descartes construirà la seva teoria metafísica de la realitat (teoria de les tres substàncies).

La teoria de les tres substàncies

Descartes diu que hi ha tres substàncies a la realitat i formen tot allò que existeix:

  • La substància pensant: a partir del cogito ens intuïm com a pensants i com a existents a l'hora. Som capaços de separar la nostra existència com a éssers pensants de qualsevol altra cosa. Això ens permet intuir que ha d'existir una substància pensant. Estaria formada pel Jo de tots els subjectes. Aquesta substància és espiritual finita, es pot separar clarament del cos. És una substància plural perquè està formada pels pensaments de cada subjecte. El que dona identitat al subjecte és la substància pensant. La ment enllaça totes les etapes de la nostra vida. Posteriorment altres autors criticarán aquesta idea.

  • La substància infinita: s'identificaria amb Déu. Descartes pensa que s'ha de demostrar l'existència de Déu perquè desapareixi la hipòtesi del geni maligne. Pretén demostrar aquesta substància perquè sigui la garantia del coneixement. La demostració es fa per dos camins: la demostració a partir de la idea innata de Déu (argument ontològic) i la demostració que parteix de la comparació entre la contingència del Jo i la necessitat i el caràcter necessari de Déu.

  • La substància extensa (món material): Descartes analitza les coses materials i se'n adona que hi ha una característica que totes les coses tenen en comú, aquesta característica és l'extensió (ocupen un lloc físic). La idea d'extensió és clara i distinta que captem intel·lectualment. Descartes dirà que si tenim la idea d'extensió a la ment, aquesta idea ha de tenir una causa que sigui tan real com ella mateixa. La única alternativa és afirmar que existeix en la realitat una substància extensa que tingui les idees de la idea d'extensió.

Descartes defensa que les sensacions que rebem pels sentits realment deriven de la substància extensa, del món exterior en el que ens movem. Per Descartes el món material funciona de manera mecànica, entendre el món com una suma d'elements interrelacionats entre ells i s'expliquen a través de lleis mecàniques. (vigència en l'actualitat).

Mètode 1ª evidència dubte metòdic 1ª certesa indubtable (cogito) les tres substàncies (metafísica)

Descartes diu que la substància és una cosa existent que només necessita de sí mateixa per existir. Més tard Descartes modificarà la definició, passa a dir que la substància és una cosa existent que només depén de sí mateixa o de l'activitat de Déu per existir. Un atribut és una característica essencial d'una substància. Els modes són les característiques secundàries de les substàncies. Nosaltres no podem percebre les substàncies directament, lo que percebem són els atributs. Les substàncies són independents l'únic que les pot unir és que la infinita crea a les altres.

La relació ment-cos

L'ésser humà està format per una substància pensant (ment) i una extensa (cos). Són dos substàncies independents, no depenen una de l'altra.

Descartes té una visió dualista de la línia de Plató i contraposat a Epicur.

Descartes ha de buscar alguna cosa que relacioni ment i cos sense deixar de ser independents. Resol el problema dient que a la ment hi ha la glàndula pineal que uneix ment i cos. És una solució poc correcte, ja que aquesta glàndula no és evident i incompleix els requisits del seu mètode. Aquesta independència entre cos i ànima permet a Descartes justificar la llibertat. A aquesta llibertat l'anomenarà lliure albir. El dualisme és molt vigent en l'actualitat.

L'EMPIRISME BRITÀNIC

Hi ha dos sentits en l'empirisme:

  • En sentit ampli: és una orientació filosòfica que afirma que tot el coneixement deriva de l'experiència sensible. Consideren que la raó és molt important però que només els sentits posen donar coneixements de la realitat perquè són els únics que estan en contacte.

  • En sentit estricte: fa referència a un corrent filosòfic modern que transcorre als segles XVII-XVIII a Gran Bretanya i enllaça amb la il·lustració britànica. La formen Locke, Berkeley i Hume. Defensen que tot el coneixement deriva de l'experiència i la crítica a l'innatisme.

Característiques de l'empirisme britànic:

  • Defensen que el coneixement humà deriva de l'experiència.

  • Neguen l'existència de coneixements a priori, neguen l'innatisme. La raó serveix per fer raonaments i per relacionar i estructurar dades sensibles.

  • Una de les seves principals preocupacions és mirar d'esbrinar quines són les possibilitats i els límits de l'enteniment humà a l'hora de conèixer.

  • Critica la metafísica perquè no té en compte el paper de l'experiència.

  • Rebutgen els criteris d'autoritat perquè consideren que tot s'ha de demostrar empíricament.

LOCKE

Teoria del coneixement de Locke

Intenta fer una anàlisi crítica del coneixement humà amb la intenció de justificar les certeses, i per fer-ho mira de buscar els punts en contacte entre l'objecte de coneixement (realitat) i el subjecte que coneix (percepció humana). Locke comença fent una anàlisis crítica de l'innatisme, rebutja les idees innates. Diu que totes les idees venen de l'experiència (idees adquirides). Per Locke l'experiència es pot dividir en dos grans tipus:

  • externa = sensació: és l'efecte que produeixen en la nostra ment les qualitats de les coses externes captades pels sentits. És una experiència de la realitat exterior.

  • Interna= reflexió: és la percepció de els processos i operacions que fa la nostra ment. Defensa que no hi ha res en la nostra ment que abans no hagi passat pels sentits.

Locke utilitza 4 arguments per rebutjar l'innatisme:

  • No poden haver idees innates perquè si hi haguessin ho podríem conèixer tot des que naixem.

  • Les idees s'han d'adquirir a través de l'aprenentatge perquè si no les nostre facultats de coneixement no servirien per res.

  • Els principis que es consideren innats no ho són, són evidents.

  • Els principis morals no poden ser innats perquè si no tothom hi coincidiria.

Segons el paper que faci la ment podem classificar les idees en:

  • Simples: són les idees produïdes per les qualitats primàries de les coses, captades pels sentits. En aquestes idees la ment fa un paper passiu. Poden tenir 3 orígens diferents:

    • Sensació: són idees que s'originen a partir dels sentits. Poden ser de dos tipus:

      • Primàries: quan les captem a partir d'un sol sentit (idea de vermell, de so...)

      • Secundàries: quan deriven de la combinació de més d'un sentit (idea d'extensió, de moviment...)

    • Reflexió: són idees que s'originen i són percebudes a l'interior de la nostra ment, són les idees producte de l'experiència interna (idea de pensament, de dubte, de voluntat....)

    • Sensació i reflexió: són unes idees que tenen un origen conjunt en l'experiència externa i interna (idea d'existència, de dolor...)

  • Compostes: són idees que es formen a partir de les idees simples i són idees on la ment fa un paper productor, la ment és qui construeix aquestes idees a partir de les simples. Depenen de la imaginació i de la memòria del subjecte. Poden ser de tres tipus:

    • Modes: són idees compostes que no poden existir per sí mateixes sinó que sempre han d'existir en una substància, els modes són predicats de la substància (volum, la bellesa...) . Poden ser de dos tipus:

      • Simples: són combinacions diferents d'una sola idea simple.

      • Compostes: són combinacions de idees simples de classes diferents.

    • Substàncies: Locke creu que la idea de substància és composta que ens formem a partir d'agrupar moltes idees simples sota una sola paraula. Mai podem experimentar la substància.

    • Relacions: són idees formades a partir de comparar diferents idees simples. (la idea “menor que”...). Locke fa una distinció:

      • Naturals: quan són relacions que es donen a la realitat (menor que)

      • Convencionals: són les que no es donen a la realitat sinó que els humans establim per conveni. (perfecció).

Locke analitza el llenguatge. L'interesa analitzar el significat de les paraules. Considera que les paraules són conceptes universals que utilitzem per referir-nos a les idees.

Després Locke fa un anàlisi del coneixement. El primer que diu és que el coneixement humà té com a base les idees i creu que consisteix en captar la connexió entre idees diferents i entre idees i coses. Diu que el coneixement humà està format per:

    • Percepcions: són les dades que rebem a través dels sentits (impressions i sensacions), expliquen el contingut de les ciències empíriques.

    • Relacions d'idees: són connexions que fa la nostra ment entre diferents tipus d'idees. Expliquen el contingut de les ciències formals.

Aquests dos components permeten a Locke diferenciar dos nivells de coneixement:

    • Intuïtiu: és el coneixement que es produeix quan la nostra ment percep l'acord o desacord entre idees de manera immediata sense la intervenció d'altres idees. Aquest és el coneixement més segur.

    • Demostratiu: és aquell coneixement en el que la ment no percep de manera directa l'acord o desacord entre idees, li fa falta la intervencions d'altres idees. Aquest no és tan clar. Es refereix a les mates.

Locke dirà que qualsevol coneixement que no es pugui posar a cap d'aquests nivells no són coneixements, són creences.

Locke analitza i accepta les substàncies cartesianes. Locke accepta el Jo, diu que aquesta substància la coneixem a cada acte de la nostra vida, fins al punt que intuïm el Jo empíricament. Locke ho centra a la memòria.

Per Locke hi ha una substància material (extensa per Descartes). Locke demostra l'existència del món material a través del principi de causalitat dient que rebem impressions sensibles de les coses és que han d'existir realment coses que siguin la causa de les nostres sensacions. Aquí va en contra de Descartes.

Per Locke hi ha una substància divina (infinita per Descartes). Locke accepta l'existència de Déu però rebutja l'argument ontològic com la resta de demostracions de Descartes. Locke diu que no es pot demostrar l'existència de Déu, però no cal, la nostra raó ens mostra que Déu ha d'existir per tenir les capacitats racionals que tenim.

HUME

La teoria del coneixement de Hume

Intenta adaptar el mètode de Newton a l'anàlisi de la naturalesa humana. Hume dirà que cal fer una crítica del coneixement humà tant del seu origen com del seu valor. Criticarà el valor del coneixement de manera empírica radical, que l'acabarà portant al escepticisme moderat.

Per Hume tots els continguts de la ment deriven de l'experiència això el porta a negar l'innatisme com Locke. Hume i Locke es diferencien en la terminologia i la radicalitat de l'empirisme. Hume anomena percepcions a tots els continguts de la nostra ment, són els constituents mínims de la nostra experiència, per això són els continguts del nostre coneixement. (per Locke són idees). Les percepcions per Hume es poden dividir en:

    • Impressions: dades immediates de l'experiència que ens arriben a través dels sentits. Són les sensacions ( vermell, so agut....), les passions ( dolor...) i emocions. Aquestes impressions són la base del sentir. Es poden dividir en:

Simples: sorgeixen directament del nostre enteniment quan experimentem alguna cosa. Aquestes són les que tenen un valor de coneixement més alt. (colors, dolçor, duresa...)

Complexes: es formen per unió d'impressions simples. Es poden descomposar en les impressions simples que li han donat orígen.( dolor, plaer...)

    • Idees: són imatges mentals de les impressions sensibles, són còpies dèbils de les impressions en la nostra ment. Les idees són la base del pensar. Les idees són percepcions dèbils.

Simples: deriven directament d'impressions simples. Són còpies mentals d'una impressió simple en la nostra ment. La facultat per formar aquestes idees és la memòria (idea de vermell, de duresa...)

Complexes: són unions d'idees simples o unions d'impressions fetes a la nostra ment, per la imaginació. Són idees més dèbils. Es poden dividir en: modes, substàncies i relacions.

Per Hume tot el coneixement deriva de les impressions, per això considera que és empíric. Hume no accepta l'innatisme.

Partint de l'anàlisi del coneixement, Hume mirarà de buscar un criteri de veritat, que serà molt crític i empirista : Només són vertaderes les idees que deriven d'alguna impressió anterior. Les idees es poden reduir a impressions simples.

El pas de les idees simples a les complexes, Hume pensa que no es pot produir a l'atzar, ha d'haver algun principi, els Principis d'associació de idees:

    • Principi de semblança: actua quan una idea ens fa pensar en altres idees que s'assemblen, és a dir quan ens formem una idea complexa a partir d'unir idees simples similars.

    • Principi de contigüitat: actua quan una idea ens fa pensar en les idees que li són properes tant en l'espai com en el temps. Intervé quan ens formem idees complexes unint idees simples que tenen una certa proximitat.

    • Principi de causalitat:: és el mes important perquè és amb el que ens formem més idees. Actua quan una idea ens fa pensar en la seva causa o en el seu efecte, quan connectem idees simples considerant que una és causa de l'altra.

Hume diu que el límit de la nostra imaginació a l'hora d'associar idees és la lògica, pensa que no podem pensar més enllà de la lògica.

De tot aquest anàlisi del coneixement Hume en deriva que poden haver dos tipus de coneixement:

    • De fets: coneixement basat en les impressions, deriva directament de l'experiència. És el coneixement de les ciències de la naturalesa. De qualsevol coneixement de fet podem afirmar el contrari sense que sigui una contradicció.

    • De relacions de idees: els obtenim a partir de relacionar idees entre elles sense passar de les impressions de les quals deriven. Coneixement que no recorre els fets, no recorre l'experiència. És el coneixement de les ciències formals (mates, lògica...). coneixement taulològic, és necessàriament vertader. La negació de qualsevol coneixement de idees és una contradicció.

Hume diu que qualsevol coneixement que no sigui de cap d'aquests dos tipus és una creença.

Hª de la filosofia

Hª de la filosofia