Filosofia

1r Tema: La naturalesa a Grècia.

S. VII-VI aC.( Inici de la filosofia.

La filosofia sorgeix quan el mite decau. En la Grècia anterior a la filosofia hi ha 2 factors que cal tenir en compte:

És una societat aristocràtica, agrícola i ramadera, i Bèl·lica, això comporta una determinada estructura social i per tan una determinada moral.

Els aristòcrates viuen bé , els agricultors treballen per ells i són els que van a la guerra quan els toca.

Els ideals morals són : L'honor, el llinatge,… la fama permetia fer més coses.

El 2on factor és que la cultura grega d'aquell moment no era escrita, no hi havia llibres ni sistema educatiu, els poetes eren els qui ensenyaven (com Homer), geografia, teologia, història… Els seus poemes parlaven de les Històries dels Déus.

Les 3 formacions que contribueixen a la iniciació de la filosofia són:

El comerç, Viatges, (apareix la moneda), llavors la gent entra en contacte amb cultures que desconeixia i pensa que no deuen tenir els mateixos Déus (els Déus grecs són venjatius), i comencen a rumiar sobre aquests problemes.

La Justícia, autoritària no els sembla tan justa. Els agricultors i creen unes altres bases perquè la gent s'adoni que el que els han donat per vàlid potser no ho és i enfoquen les coses des d'una altra perspectiva. Des d'un enfocament més filosòfic.

* Mite = saviesa del poble.

El Mite:

Són narracions fabuloses sobre l'origen dels Déus, de l'home i de l'univers. Intenten resoldre les grans preguntes de la vida, són històries sagrades, “explicades pels Déus” i, per tant, veritats.

Les persones han de creure i venerar els mites.

Són explicacions tancades. La religió també és un mite. En un mite, els fenòmens de la natura estan divinitzats, el foc, l'aire… tot el que passa, passa així perquè és com volen els Déus, depenem de la voluntat capriciosa dels Déus, per això es feien sacrificis de nens, xais, dones verges…

Els grecs només tenien explicacions arbitràries dels Déus. Els Déus, però, estan per sota el destí, la vida ja està escrita, és una força còsmica que afecta fins i tot als Déus.

La inseguretat de les persones sobre la creença de coses tan arbitràries dóna pas a la filosofia.

La Filosofia:

Quan la idea d'arbitrarietat és substituïda per la de necessitat, sorgeix la filosofia, quan ja no serveix la història dels Déus i són necessàries unes lleis sempre iguals, hi ha d'haver una regularitat en totes les coses, per exemple l'aigua es solidifica en una certa temperatura i es liqua a una altra.

Llavors la gent s'adona que les coses tenen una Essència i una Aparença.

Essència( Element comú, unitari, permanent (són els trets típics.)

Aparença( Element diversificador, multiplicador, canviant.

La realitat es capta amb les sentits (capten aparença) i amb la raó (capta essència.)

El Concepte essència els porta a pensar que potser hi ha un element unitari que és comú per a totes les coses del món, que potser tot és reduible a una sola cosa.

Va ser un pas molt important la profunditat d'aquest pensament, llavors comencen a observar i analitzar el que tenen més a prop, La Fisis (la natura). La senten com a part seva, s'hi senten agermanats.

Es meravellen davant de tot el que observen perquè no coneixen res.

El naixement de la filosofia es compara amb un nen petit (son molt curiosos.).

La Fisis té 3 característiques: (la fisis és tot.)

És material

És eterna (no pot haver sortit del no-res)

Està viva.

Per ells tot és material, no creuen que existeixin coses immaterials, ni se'ls passa pel cap. Per això són MATERIALISTES.

Perquè si tot és fisis, qui l'hagi fet també seria fisis i llavors és que és eterna.

La mort pels grecs no és l'acabament total, un home ha deixat de ser home per ser una altra cosa (com el principi de conservació de l'energia) si havien estat dolents es convertien en una cosa inferior, i al revés. Es reencarnaven en plantes, animals i persones i també hi havia ànimes sense reencarnar.

Si la fisis és tot el que existeix i hi ha vida significa que la fisis està viva.

La comparen amb la mare de les coses, està viva i d'ella en surten les coses vives.

Totes les coses neixen i moren dins la fisis, és a dir, tot canvia dins la fisis.

L'essència de les coses és la fisis.

L'entitat de les coses és la de la fisis. Qui té plenitud d`existència es la fisis, les altres coses només en depenen, Les coses són i no són, tenen l'existència en préstec. La fisis és necessària, les seves coses contingents.

La fisis és la realitat original i originària de totes les coses.

La fisis és el substrat (la base) de totes les coses.

Nosaltres som la manifestació de la fisis. Les coses són dins la fisis. Els Déus també són part de la fisis. No hi ha panteisme perquè no hi ha la idea de un Déu personal que s'ha fet matèria.

Hilozoisme pantiquista: Pensen que tot es matèria (divinitzada) amb vida. És el precedent del panteisme.

Fisicistes o Filòsofs(de la natura) 1rs Filòsofs.

Creuen que el que origina totes les coses és un element determinat. Es proposen trobar l'element unitari en un element material, perquè són materialistes. L'univers pels Grecs no és caòtic, és un cosmos (forma una composició racional.)

Tales de Milet: Tot és Aigua.

L'arjé (Element originari) és l'aigua. Troba que quan falta aigua no hi ha vida. Tot necessita aigua: Les plantes, nosaltres…. I pensa que llavors l'aigua és l'arjé de totes les coses. A més vivia envoltat d'aigua (illes gregues.) El principi Únic és Aigua.

La fisis és reduible a aigua( element no pesat, es a dir la terra és pesada i cap filòsof agafà al món com a arjé. L'aigua és l'element de la fisis originador de les coses concretes de la fisis.

Tales va traspassar els límits de la física i deia que tot era aigua, pensava més enllà del que veia, l'aigua és mutable, doncs i porta totes les coses dissoltes i així es pot transformar, la desaparició i la aparició de coses té la seva explicació en els remolins. Els cel també és fisis.

Tales diu que les classes socials són una invenció de l'home ja que tots els homes són la mateixa aigua.

En Resum, Tales divinitza l'aigua, li reconeix poders. Va dir que tot està ple de Déus, amb això se suposa que Tales està acabant amb els Déus, ja que si l'aigua és divina, fins i tot una vaca ho és i llavors no hi ha res que sigui millor que una altra cosa.

Anaximandre: L'apeiron (sense límit)

El principi originador és l'apeiron, però no el qualifica com a arjé.

L'apeiron és allò (un nosequè indeterminat i indefinit) que precedeix a qualsevol cosmos que comença i continua existint quan un cosmos s'acaba.

L'apeiron no és cap substància determinada (però és material) que origina totes les coses determinades i concretes. L'apeiron és immutable, és el substrat de les coses. És la possibilitat material de manifestar-se de maneres diferents, També és etern.

L'apeiron està divinitzat, com l'aigua per Tales.

Totes les coses no són apeiron, però si que s'han fet possibles gràcies a ell, perquè és el substrat.

Anexímenes: És L'aire.

L'arjé de totes les coses és l'AIRE, que té característiques d'arjé i d'apeiron. És un arjé perquè és una substància determinada, i apeiron perquè la seva determinació no es veu, l'aire no es toca, es sent , però no es veu, és invisible.

L'aire, a més és una substància emparentada amb les funcions anímiques: L'anima és el principi de la vida, l'aire és com l'alè que les coses necessiten per viure, és imprescindible. Anaxímenes reconeix que l'aigua és important però que l'aigua té aire diu que l'univers és un animal molt gros que respira.

L'aire té 2 possibilitats, 1- La contracció (condensació) 2- La dilatació (rarefacció).

Anaxímenes s'adona que 1 diferència quantitativa com és la concentració de l'aire (contracció +, dilatació-) Els canvis de l'aire fan que les qualitats de les coses siguin diferents.

Tots aquests Fisicistes creuen que l'element originari és un element de dins la fisis.

Els Pitagòrics:

S.VI aC. (També són Fisicistes.)

Pitàgores fundà una comunitat semi religiosa, influïda pels misteris òrfics.

Els religiosos d'aquella època no pensaven, no estudiaven, és Pitàgores qui introdueix l'estudi.

Els pitagòrics eren un cercle tancat, feien vida en comú, i mantenien en secret totes les seves activitats. Per entrar-hi s'havia de seguir un procés d'iniciació.

Creien que ells tenien una saviesa superior i que havien estat elegits per dur a terme una reforma moral.

Cultivar la ment era molt més important que el materialisme.

Les religions òrfiques creien en una comunitat de totes les coses de la naturalesa.

Mite ÒRFIC en el que es basa la religió pitagòrica:

Zeus tenia un fill que es van menjar els Titans, però no es van menjar el cor. Zeus amb els seus llamps va matar als Titans. Del cor en va sortir el fill de Zeus. De les cendres dels Titans en surten els homes.

Per tan els Homes tenen

• Part Bona : La de Dionís (ja que els Titans se'l van menjar.)

• Part Dolenta: Els Titans en si.

*Orfeu era un poeta.

D'aquest mite en sorgeix la creença de la transmigració de les ànimes. Pitàgores creu que l'anima humana té origen diví, es transmigra. Per ell l'ànima és immortal.

Els Pitagòrics tenien més programada la seva vida. Quan es llevaven preguntaven i a la nit analitzaven 3 punts.

• Què he fet malament?

• Què he fet de bo?

• Què m'havia proposat fer bo i no he fet?

Escrivien les coses en forma de vers.

• Havien de respectar als Déus. A més, consideraven que s'havien de mantenir en la posició on els Déus els havien col·locat. Si ets un obrer no pots ni progressar ni retrocedir.

• L'amistat per ells era Sagrada. Ho compartien tot.

• Eren molt respectuosos, amb la “Paraula donada”, sempre complien el que deien.

El Pitagorisme està considerat el primer racionalisme, es basaven únicament en la raó, menyspreant l'experiència.

El que els deia la raó era la veritat, prescindint del que veien.

El racionalisme intenta veure la realitat material com la raó l'ha pensat.

Els Pitagòrics (Fisicistes) es preguntaven per l'element unitari de les coses i pensen que la relació entre les coses aparentment diferents del món és el nombre (element quantitatiu)

Els nombres parells no són abstractes, són coses concretes, materials, físiques.

Ells han descobert això a través de la raó, però és material.

Essènciamesura, ordre, harmonia.

Exteriorment i intensivament totes les coses tenen com 2 essència el nombre.

Els pitagòrics consideren que els nombres a més de tenir un valor quantitatiu, tenen un valor qualitatiu.

Ells deien que el punt (·) era el nº1.

El 2 és una línia.

El 3 un pla.

El 4 un sòlid.

I diuen que això no són símbols sinó que són realitats. Tot és reduible a ells.

Un arbre és un sòlid i pla, té línies i està format per punts. Pels pitagòrics el valor quantitatiu és qualitatiu.

Els nombres parells eren imperfectes perquè produïen figures geomètriques imperfectes, per ells (el rectangle) no tots els costats són iguals.

Els senars en canvi són perfectes (triangle)

Heràclit:

S-V aC.

Es preocupa que són, i si són, les coses.

Veu el món com un seguit de veritats, de canvis, El món és complicitat. (a través dels sentits ).

Aplicant la raó descobreix que les coses canvien contínuament perquè aquesta és la seva essència.

Per Heràclit les coses no són, sempre s'estan fent.

Les coses són vives en la mesura en que estan canviant.

“Panta Rei”Tot Flueix, Tot és Dinàmic.

Una cosa acabada és una cosa morta, Ell fou qui digué que ningú es pot banyar 2 vegades en el mateix riu.

Tot està sotmès a canvis.

Si el canvi fos un accident, no seria tan important però com que és l'essència, una persona que no canvia no és ella.

El canvi ve produït per la lluita d'elements contraris. La guerra és la mare de totes les coses, perquè és cert que la vida és la contraposició d'elements.

Els elements contraris estan dirigits pel LOGOS (raó), la vida és una lluita organitzada (no és caòtica.)

En la conjunció dels dos elements contraris és quan surten les coses noves (moment de pau).

El LOGOS no és un destí, és una raó ordenada.

La lluita de contraris no surt de cap marge previst per la raó (LOGOS), aquesta raó està divinitzada i és Harmònica.

La lluita de contraris és un foc que crema eternament, que es pot escalfar i produir vida intensa o es pot refredar i produir vida - intensa (mort).

Hi ha 2 progressions en el foc:

• Creixent : La terra calenta Aire calent Foc.

• Decreixent : Al revés de Creixent.

L'anima per Heràclit és foc en estat pur. L'ànima seca pensa i raona bé i quan la humitat es cola a l'ànima, aquesta s'emborratxa i no raona, fa ximpleries.

Parmènides: Racionalista

Parmènides troba tres vies d'apropament a la realitat:

Via de l'errorconsisteix en afirmar que el no-ésser, és : és rebutjada per invalidesa.

Via de l'opinió = dels sentits, consisteix en afirmar que l'ésser és i no és. Només proporciona opinió (doxa) Exemple: Jo ja no sóc qui era abans, o qui penso ser.

Via de la veritat = de la raó. L'ésser és i no pot no ser. El no-ésser no és i mai no podrà arribar a ser. És la primera fórmula de la filosofia del principi de contradicció.

Per Parmènides una cosa és en la mesura en què està feta. L'essència d'una persona hi és en el naixement, quan creix i es torna més simpàtic, són canvis accidentals.

L'ésser és complert i acabat en el moment del naixement, i l'essència d'aquell moment no canvia. L'ésser és estàtic, no hi ha canvi essencial.

La mort és un canvi aparent, no és un acabament total.

L'ésser és etern.

Ésser = Globalitat. Parmènides li dóna propietats divines. És com la fisis, (tot)

Ésser = Immutable. Només canvien les aparences. (no és la suma d'éssers individuals.)

Pensar = Ésser.

L'essència no canvia, només hi ha canvis aparents.

Només podem pensar allò que és. Parmènides diu això perquè per ell pensar és fotocopiar la realitat, allò que no existeix no pot ser fotocopiat, no pot ser pensat.

L'ÈSSER:

• Unicitat, l'ésser és 1. Si no fos 1 aquell seria aquest però al mateix temps no ho seria (contradicció) per tan l'ésser és 1.

• És increat o no engendrat. Si fos engendrat d'on hauria d'haver estat engendrat?. Si hagués estat engendrat per l'ésser, hagués sigut abans que ell, si hagués estat engendrat del No- Ésser, (impossible). Per tant l'ésser és no Engendrat.

• És immortal o imperible. No té acabament, si morís passaria de l'ésser al no- ésser i això no pot ser.

• És etern. No te ni començament ni final. El començament de l'ésser significaria que ha sorgit del no res i morir tampoc seria correcte.

• És immutable. L'ésser no pot ser i no ser una cosa al mateix temps.

• L'Ésser tampoc te moviment físic, ja que moure's significa canviar (canvi accidental) i si es mogués on es mouria?? No pot ser en l'ésser, i el Buit és el no- Ésser.

• És indivisible. Si es dividís una part seria ella i no seria l'altra part.

Tot el que existeix és ésser (material) i el buit no existeix ja que no és res.

L'ésser és limitat, però autolimitat, està acabat, però perfectament acabat.

L'autolimitació és signe de perfecció.

La limitació dels altres que és imposada no és perfecte.

A Grècia allò que no s'acaba és imperfecte.

Ésser = entitat absoluta.

Ens = éssers en concret (1 home, 1 conill, 1 casa…)

El moviment és totalment impossible i impensable, ja que no hi ha buit, i el moviment es dóna en la mesura en que hi ha un espai buit.

Zenó seguidor de Parmènides, intenta demostrar que el moviment no existeix.

Pluralistes Conciliadors.

Ja no creuen en una única substància originadora de tot, posen diferents elements. Intenten posar d'acord a Parmènides amb Heràclit, la immutabilitat i el moviment.

Són: Empèdocles, Anaxàgores i Demòcrit.

Empèdocles:

L'arjé de totes les coses són 4 elements, l'aigua, l'aire, el foc i la terra. Tot està format de la combinació i recombinació dels 4 elements(o Arrels).

Aquests elements:

• Són eterns.

• Són immutables.

• Són fixes.

• Són originadors de totes les coses. (Parmènides?)

Els 4 es barregen, es fusionen entre ells i produeixen la multiplicitat de coses que hi ha.

No hi ha canvi intrínsec (intern), hi ha canvi extern (Heràclit?), Les arrels es barregen i es separen però no es transformen.

Per exemple el lego, pots muntar moltes coses però les peces petites no varien.

Els 4 elements es mouen per l'amor i l'odi, ells són la causa del moviment.

L'amor i l'odi són inherents als elements (immanents)

Amor i odi = Causa del moviment.

Combinació d'elements = causa de l'aparició de coses.

En Empèdocles no hi ha Evolució , Hi ha transmigració, el canvi és únicament local = transmigració.

Unió: naixement, separació: mort.

Les forces de l'amor i l'odi Actuen sempre, estan en tensió dins els elements i per això estan en moviment.

Anaxàgores:

Tot està present en tot.

Té 2 teories molt importants Les Homeomeries. I el Nous.

Ell feia servir la paraula grega Espermata (llavors), Aristòtil fou qui ho canvià.

Anaxàgores té molt en compte les teories de Parmènides sobre les característiques de l'ésser, per tant el naixement i la mort només són transformacions. Es preguntava com era possible que del que menjàvem ens forméssim. Arribà a la conclusió que en allò que menjàvem hi havia les coses que tenim, (sang, cabells, ungles…).

Les Homeomeries són infinites, són les partícules que fan les coses. Hi ha tantes partícules com coses al món. Totes les coses estan formades d'espermates.

Per Exemple en l'aigua que bevem hi ha de tot.

Les Homeomeries són materials, però són tan petites que són invisibles. Anomenem les coses per les homeomeries que s'han ajuntat a la superfície.

Cada cosa conté una part de tota la matèria.

Noús: Té facultats divines. És transcendent al món, (és el primer cop que algú atorga divinitat a una cosa exterior.) és una Força, una raó exterior al món.

No ha creat res, El nous és etern i l'univers també (ésser.)

El Nous dirigeix 2 coses: Per un costat ordena el món, i el mou, L'univers no es mou de manera caòtica, és un moviment ordenat amb finalitat i harmonia.

El Nous podria ser immaterial, o no, no se sap que volia dir Anaxàgores.

Demòcrit:

S. V aC.

Contemporani de Sòcrates. (materialista)

Si l'ésser per Parmènides és material i empastat, allò ple és ésser i el buit és no ésser.

En física el buit existeix, llavors Demòcrit diu que el buit s'ha colat dins l'ésser i l'ésser s'ha multiplicat fins (l'infinit(dividit)) i s'ha fragmentat en àtoms. L'ésser ja no és compacte.

Cada àtom té les mateixes propietats de l'ésser de Parmènides, és immutable, imperible, indivisible, tenen moviment físic (local) ja que el buit si existeix.

Aquest doncs voldria conciliar a Parmènides (immutabilitat) i a Heràclit (Moviment).

Els àtoms essencialment són iguals (qualitativament) però es diferencien en aspectes externs: Hi ha àtoms diferents, grassos, rodons, allargats, primets…

Els àtoms es mouen ja que estan dotats (característica seva) de moviment (extern), això explica que xoquin.

Un àtom gruixut encaixa més bé amb un allargat.

Els àtoms es van unint segons van xocant i formen diferents cossos.

Depèn la qualitat d'àtoms de cada classe surten cossos diferents.

Moviment extern: No és finalista (no té finalitat) ni atorgat per cap déu. El Nous d'Anaxàgores en canvi si era finalista. És un moviment mecànic, harmònic, homogeni.

L'atzar és la causa que els àtoms s'enganxin com s'enganxen, tot és pura casualitat: xoc = atzars, movimentproduït des de l'eternitat.

No hi ha cap àtom exactament igual.

Per Demòcrit tot és mecanicisme, materialisme, no hi ha forces divines, ni raons ordenadores. No hi ha vitalitat personal íntima.

Sofistes:

S.V aC. Època de Perícles, a les portes de la democràcia.

Sorgeix la preocupació per les qüestions de l'home.

Els sofistes investiguen sobre l'home a través dels diàlegs amb altres homes: La filosofia surt al Carrer.

Anaven al gimnàs a conversar amb els joves sobre religió, ciència, història… incorporen la filosofia a la gent del carrer, però perd intensitat, ja que aquest gent no estaven acostumats a filosofar.

La filosofia sofista tracta els temes de la vida quotidiana. Com per sortir elegit en un govern democràtic s'ha de tenir poder de convicció, els sofistes ensenyen a la gent a preparar-se per parlar correctament, expressar-se millor que els altres, així els votaran.

Els sofistes són els preparadors dels polítics.

Practiquen la retòrica, la dialèctica, dominaven a la perfecció l'ambigüitat del llenguatge.

Els sofisma ha passat per moltes etapes conceptuals.

• Primer sofisma volia dir dominar un art o una tècnica-

• Llavors significava ser filòsof (estimar saviesa) època Sòcrates.

• + tard la paraula sofista deriva a significats més dolents, Per plató són comerciants de paraula (els sofistes cobraven per ensenyar) Aristòtil diu que són savis aparents.

El contingut de la paraula sofista deriva així perquè ells tractaven amb gent de diners que volia entrar en política, Pagaven als sofistes i ells els ensenyaven a parlar defensant la veritat però llavors els rics pressionaven per defensar qualsevol cosa encara que no fos la veritat i deixar sense paraules als altres.

Així els sofistes donaren tota classe d'arguments. Per defensar tot tipus d'idees.

Sofisma = argument mentider (veritat aparent)

Sofistes: Burgesos, però revolucionaris, en tots els aspectes de la vida: Feien pressió contra totes les estructures existents. Anaven contra el criteri d'autoritat i no creien que totes les tradicions fossin bones.

Intenten que la raó s'emancipi de la religió.

Persegueixen la llibertat d'investigació i d'expressió.

Pretenen estudiar a l'home en profunditat (sentiments, passions…)

Principi de subjectivitat: Els sofistes posaven en dubte l'existència d'uns valors morals absoluts, tot depèn de cada persona i de cada àmbit.

Hegel és el primer que valora positivament als sofistes, diu que són els primers humanistes de la Hª de la filosofia, es preocupa per l'home en la seva totalitat. Són els primers mestres. (S.XIX)

Els sofistes Vivien a Atenes (però no eren d'allà) o i mantenen una cultura que els permet avançar, que perdura.

Gràcies a ells s'ha conservat la cultura.

Un sofisma és la dialèctica de la paraula, la contraposició falsa (ja que són símbols) de paraules, no hi ha terme mig.

• Qüestió principal dels sofistes: Nomos = Llei social o relacions socials.

SofistesL'home.

Les normes de conducta que determinen el comportament de l'home han donat lloc a la ciutat (polis).

Els sofistes es plantegen si l'home és un ésser lliure o no.

El que fonamenta les normes, les lleis és un cert relativisme moral, per tant, no hi ha lleis (moral) universals, tot depèn del context on es veu.

Sofistes + Importants:

• Protàgores.

• Górgies.

• Hípies.

Protàgores:

<<L'home és la mesura de totes les coses, de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són>>

Per ell, l'home és el principi del coneixement, no només del físic, sinó també dels valors morals.

Això explica el fet que les normes de convivència siguin relatives, ja que si l'home és la mesura de totes les coses, és ell qui dictamina el que està bé i el que no està bé.

És un Humanista antropològic.

*Implica relativisme. És una afirmació dramàtica, perquè no existeix una veritat absoluta ni per les coses físiques. El coneixement és individual.

Per Protàgores l'home és el centre del coneixement, és ell que ho decideix tot, llavors els déus ja no hi pinten res, no hi ha cap llei divina que doni lloc a la societat i les seves lleis. Això trenca amb la tradició, mai s'havien negat els Déus, Per Protàgores, Déu és un producte Humà, de la societat. Per Górgies i Hípies també.

Els qui han fet les religions són els homes, per explicar-se les coses.

Per aquests filòsofs els Déus estan fets a mesura dels homes, tenen forma humana.

Abans dels sofistes es veia que les lleis morals eren creades pels Déus, llavors eren absolutes, però pels sofistes no.

Protàgores i Górgies són agnòstics.

Hípies és més ateu, diu que els Déus són simples paraules, no tenen existència real. Per Hípies la moral que es considera bona és la dels més forts, els més poderosos, ells imposen uns valors que són bons.

Per Górgies L'individu noble, el més fort domina els altres a través dels seus valors.

Górgies i Hípies tenen un punt de relació amb Nietzsche, en aquest tema dels valors imposats pels nobles (p. Nietzsche el superhome)

Característiques principals dels sofistes.

• Subjectivitat: Home centre de coneixement. (comporten una negació del coneixement tot és doxa (opinió).

• Relativisme: Pel coneixement i els valors morals.

• Nomos: Preocupació per la societat.

Sòcrates: 470-399 aC.

Època de Perícles.

Intenta buscar un coneixement no basat en el relativisme, és diferent dels altres sofistes, vol superar el relativisme (i ho fa)

Sòcrates accepta el subjectivisme, però no accepta el relativisme, vol l'universalisme.

Si tothom fa el mateix procés d'interiorització tothom arribarà a la mateixa veritat.

Els valors morals són universals, vàlida per tothom. Per Sòcrates la veritat NO ÉS DOXA és Episteme (ciència veritat).

No educa la gent per saber parlar, no ensenya retòrica ell practica el mètode de l'art de la maièutica i ajuda a fer sortir de l'individu la veritat segura, el concepte universal de qualsevol cosa: Ex: El bé és…

La maièutica consisteix en preguntar coses als altres i fer que es contradiguin i se n'adonin, arribant al final al concepte universal.

Maièutica: Art de donar a llum la veritat.

Pregunta - Resposta - Sòcrates contradiu la resposta - la persona arriba al concepte.

Areté o virtut : Per Sòcrates la moral està basada en la virtut.

Moral=virtut

Pels altres sofistes la virtut és equiparable a l'èxit, però per Sòcrates la virtut implica coneixement, la moralitat.

Concepte de virtut antic Fortalesa, Honor i Noblesa.

Virtut pels sofistes Èxit (pot comportar degeneració moral ex: Soldats que maten més gent.)

Per Sòcrates la virtut no té res a veure amb l'èxit social (ara és això), ell volia trobar el concepte universal de virtut.

Llavors el problema moral era un problema de coneixement, s'havia de conèixer la virtut mitjançant el mètode maièutic.

*Punt de partida de la maièutica: Raonament inductiu, és un cas concret.

*Accepta la ignorància.

La Felicitat: Per ser feliç s'ha de ser virtuós. Per Sòcrates la virtut és fer el bé, llavors un és just.

Si fas el bé ets feliç i just.

Virtut = bé = felicitat - justícia Concepte universal.

Una moral actual que també pensa és la cristiana. (St. Agustí) de fet gairebé totes les morals es basen en això, excepte Nietzsche (que ho criticarà tot al S.XIX)

El concepte universal equival a l'essència. El nostre enteniment és limitat, per això no sempre arribem a la resposta.

Plató:

477-347 aC.

Estigué en contacte amb Sòcrates durant uns 8-10 anys. Era el seu deixeble.

Comencen un conjunt de lluites polítiques a Atenes, que posen en perill la democràcia.

Plató pertanyia a una família aristocràtica, quan arriba als 20 anys sent interès polític, però la gent desestima que ell pugui governar la polis i no aconsegueix convertir-se en dirigent de la societat.

Això fa que es senti desil·lusionat i se'n va de viatge a Egipte a veure un matemàtic que ensenya a Plató.

Després se'n va a Sicília, on hi ha colònies de tendència pitagòrica. Aquí és on rep influències que marcaran el seu pensament.

Els pitagòrics deien que el principi de les coses era la causa formal, el nº és un concepte formal. (Plató s'ho adapta) (els pitagòrics també parlen de la immortalitat de l'ànima.

Plató anomena a aquest principi formal IDEA, que està fora del món sensible, és al suprasensible. Els Pitagòrics creen una secta religiosa, el concepte d'ànima per ells és religiós (que va a parar al cristianisme), Per Plató no.

Plató utilitza el concepte d'ànima per fonamentar la teoria del coneixement. La Idea és més real que la cosa, ja que aquesta última està sotmesa a la contingència.

Les coses no són reals, encara que siguin materials.

La matèria és menys real que la forma, ja que la matèria està sotmesa a canvis.

Les idees tenen realitat absoluta i corresponen al que és el concepte universal que Sòcrates cercava.

Quadre:

Els 3 grans aspectes que estudia Plató són:

La veritat: Vol saber què són les coses realment. Forma part del coneixement.

El Bé: Busca el concepte de Bé, forma part de l'acció: La Paraxis.

La Bellesa: Busca el que és la bellesa.

La virtut és el bé i és la idea més bella.

A <<El Convit>> Plató tracta el tema de la bellesa, i s'arriba al concepte universal d'aquesta.

A <<La república>> Plató hi parla del bé i de la justícia.

La veritat s'expressa en <<El Fedó>>

Triple confrontació de la filosofia grega que plató intenta superar:

Heràclit (canvi)Parmènides (immutabilitat de l'èsser.)

Demòcrit (Materialisme) Pitagòrics(espiritualisme),(Donarà el Dualisme)

Sofistes (relativisme)Sòcrates (universalisme)

De totes aquestes contradiccions d'opinions Platò en va fer una síntesi, que és el que anomena La Teoria de les IDEES.

Món sensible Material, Canviant, multiplicitat, aparença.

Món de les idees Món de la realitat, immutable.

La idea és més real ja que no està exposada a canvi, no està sotmesa al temps i l'espai.

La idea és el patró, i és abans que la cosa (La còpia)

La idea és perfecte, eterna, no contingent.

Els homes es van fer de les cendres dels titans (Déu es rebel·là i Zeus el cremà.)

La teoria de les idees també es diu teoria del coneixement.

Intel·ligible: Concebre alguna cosa intel·lectualment (mitjançant l'intel·lecte)

Món Suprasensible és el món intel·ligible.

• Les idees són úniques, n'hi ha per cada cosa, i hi ha multiplicitat d'objectes concrets.

• També són immutables, i no són ni en l'espai ni en el temps. El món suprasensible és immaterial.

*Temps implica espai el qual implica matèria.

Món de les coses:

• Les coses son canviants, són múltiples, i són sensibles.

• Son en l'espai i en el temps.

Filosofia de Plató és pluralista, creu en dos móns, Dualisme.

*Concepte de participació: El món que canvia d'alguna manera participa del món intel·ligible.

El coneixement, llavors, no pot ser de les coses, sinó de les idees. No podem conèixer el que participa del model, hem de conèixer el que és Original.

Aquest món de les Idees s'hi pot arribar pel Record.

Coneixement Record.

El món sensible no implica coneixement ja que està sotmès al canvi. El món de la doxa, no respon a l'ésser (immutable.)

L'home pertany als dos móns, ja que és cos i ànima i el cos formaria part d'allò sensible mentre que l'ànima estaria en el món intel·ligible, és immortal.

El Sol il·lumina al món sensible i de la mateixa manera el Bé il·lumina l'àmbit intel·ligible, li dóna claredat i coherència.

El bé és la idea superior, és perfecte, harmònic.

Les idees participen del bé, les coses participen de les idees, Però les idees són més a prop del bé i per això donen lloc al coneixement elles i no les coses.

El cristianisme posarà Déu enlloc del Bé i també li atorgarà racionalitat.

El concepte de Bé és a-racional, no és discutible, no és pot explicar.

Coneixem les idees d'una manera directa i immediata, a través d'una intuïció intel·lectual.

El bé equival a la bellesa, ja que és perfecte i implica harmonia.

Les idees, llavors, participen de la bellesa, són en alguna manera un grau de perfectes i belles, ja que no estan sotmeses a processos de canvi i corrupció.

El concepte de REAL és cristià.

L'ànima per Plató és un ull que mira el món de les idees, L'home arriba al món de les idees de la següent manera:

• En el coneixement hi ha d'intervenir el concepte de la dialèctica (que és el mitjà d'ascensió al món intel·ligible).

Les persones defugen del món intel·lectual ja que és més fàcil viure en la realitat sensible.

• l'Eros és l'amor, per Plató pel camí ascendit pel que ens porta la dialèctica no hi podem arribar tot sols. El camí d'ascensió està acompanyat per una atracció que ens causen les idees, ens atrauen per la seva perfecció i bellesa. Aquesta atracció no és física. L' Eros serà com una mena de motor que ens impulsarà.

• Quan arribem a dalt ja estem disposats a contemplar les idees i ho fem a partir del record. L'ànima es disposa a recordar les idees (ja que ella ja ho ha vist tot).

Conèixer és un procés per tan que ens porta al record.

L'ànima de Plató.

Segons plató l'ànima consta de tres parts (Tot i que únicament una és immortal. (la racional))

Cadascuna d'elles ocupa un lloc en el cos i li correspon una virtut concreta.

Els homes es divideixen en 3 tipus de categories, en funció del tipus d'ànima que els domina.

• Ànima Racional: És immortal, és en àmbit intuïtiu.

• Ànima irascible: És immortal, és en àmbit emotiu.

• Ànima Corcupiscible: És en àmbit nutritiu.

Ètica Platònica:

Gira al voltant de la justícia i la virtut (areté).

Es caracteritza per l'universalisme.

Justícia: Per definir-la fa una correlació entre les parts de l'individu i de la ciutat (tema del text la República)

Quadre :

• Virtut de la prudència valorar, mesurar la tenen els governants que han de ser els filòsofs que han contemplat les idees, així governaran justament.

• Per Plató la Justícia consisteix en tenir aquestes 3 parts en perfecte equilibri.

• Aquell qui tingui aquestes parts equilibrades serà l'home just. La ciutat (societat) justa també ha de tenir aquestes parts equilibrades sense interferències d'alguna part en un espai que no li correspon.

• Abans d'actuar justament s'ha de conèixer la justícia que és l'equilibri entre les parts.

• El rei serà un filòsof doncs, ja que és l'únic que ha conegut la justícia, és l'únic amb l'ànima d'or. La ciutat serà regida pel Bé. Els altres no coneixen la justícia.

Plató creu en el determinisme social, cada individu ve determinat per la seva classe social, no es pot canviar de classe.

Fill de guerrer i TreballadorPer la educació és comprova si ha de ser guerrer o treballador.

En la Ciutat platònica hi ha comunisme de Béns i de Fills.

Els productors no estan preparats per ser com els guardians i els governants sí que poden tenir família pròpia.

Forma política segons la República = Aristocràcia.

Plató intentà portar a terme amb el tirà de Sicília el camí de la república, però no ho aconseguí el que volia (arribar a la felicitat Abs.).

Era una utopia la seva instal·lació d'un règim polític.

La propietat privada s'havia d'anul·lar ja que amb ella es podia justificar la guerra (per conservar-la)

Per Plató les dones també podien ser guerreres i filòsofes.

Els treballadors són aquells que per més que els diuen no entenen les coses.

En la Timocràcia hi domina el desig d'enriquir-se.

En la Democràcia per Plató era molta paraula i prou.

No hi ha família ja que aquesta existeix per conservar la propietat privada.

La peça sense la qual el sistema platònic (Tan el polític com la teoria del coneixement) s'esfondraria és L'ànima.

*Demiürg: És qui ha construït les coses. És un semidéu que ha agafat les idees i la matèria i ha modelat el món sensible.

ARISTÒTIL

(384-322 aC.)

Es fixa en el món de la matèria, per ell només hi ha una realitat. Fou deixeble de Plató, però s'allunyà de la seva filosofia.

El context on visqué el marcà profundament, com a plató.

Aristòtil era de macedònia (estat grec que per a Atenes era considerat estranger.), això fa que sovint sigui mal vist a Atenes.

Coneixement socio-polític. Època de l'Imperi Macedònic.

Els macedonis tenen més importància sobre Grècia. El Pare d'Aristòtil era el metge de Filipo, que era el Pare D'Alexandre el Gran.

Si Plató era idealista, Aristòtil és realista.

Quan el seu pare mor, l'envià a Atenes on coneix tota l'obra platònica, llavors els macedonis conquereixen Atenes i Aristòtil ha de fugir.

Les ciutats-estat gregues desapareixen, es produeix l'unificació de Grècia.

Després de Plató i Aristòtil la filosofia que trobarem fins a Descartes no serà de tan alta categoria.

Aristòtil, igual que els pre-socràtics, està preocupat per la fisis, per explicar el món físic ha d'anar més enllà d'ell, ja que el canvi no es pot explicar des del canvi.

Aristòtil té obres que van ser ordenades a partir del S. I.

Són molt desordenades, Caòtiques.

St. Tomàs agafa tots els tractats Aristotèlics i en fa una representació de Déu.

És el primer autor que fa una definició del temps. Ja estava mesurat, però ell el defineix i la seva definició es conserva.

El temps és el moviment el l'espai.

La Teoria del Coneixement d'Aristòtil.

El punt de partida de la seva teoria del coneixement és la crítica a la teoria de les idees de Plató.

Per Aristòtil només hi ha una única realitat. No hi ha separació d'idea i cosa, existeixen unides.

Les idees i les coses en Plató s'uneixen i formen la Forma i la Matèria en Plató però això forma tansols una sola cosa.

PlatóDualista.

AristòtilMonista.

La forma i la matèria constitueixen de forma bàsica, i elemental les coses.

Per Aristòtil qualsevol cosa té forma i matèria.

El sistema de Plató implica una triple problemàtica.

S'ha de definir, per tant, valorar el món de les Idees.

S'ha de definir el món de les coses.

S'ha d'establir la relació entre els dos móns.

Per això Aristòtil abandona aquesta teoria de Plató i utilitza la de forma i matèria.

Matèria: És l'element indeterminat, per exemple la sorra de la platja.

Forma: És l'element determinat. No és la figura, és l'element universal (com la Idea) que és a dins mateix de la cosa (és implícit a la cosa.)

La universalitat és allò que fa que la cosa sigui cosa, és a dir l'essència.

La forma, doncs, equival a l'essència. És l'intel·ligible de l'Ésser concret, que el fa distingible del altres.

Les coses són canvi: Ja que si són matèria, aquesta està sotmesa a canvi. (amb això hi veiem influència de Heràclit)

CANVI:

Les coses tenen possibilitat de canviar. Són potència en tota cosa hi ha una potencialitat a ser una altra cosa i si es realitza la cosa estarà en acte del que estava en potència, i en potència d'altres coses.

ActeCosa concreta i actual.

La matèria és tot i no és singularitzada, és singularitzada a través de la forma.

Si no tingués forma no es diferenciaria res.

El concepte de Causa:

És el que produeix l'ésser (la cosa), el canvi.

Les coses per Aristòtil estan produïdes per una sèrie de causes.

Les coses són potencialment possibilitat. El pas de potència a acte es dóna per una causa exterior.

Aristòtil considera que hi ha 4 tipus de Causes:

• Causa eficient: Equival a la pregunta, perquè?, és el que origina el canvi.

• Causa formal (forma): és intrínseca a la cosa.

• Causa material (matèria): és intrínseca a la cosa.

• Causa final: (és el gran descobriment d'Aristòtil. Les altres causes ja havien estat afirmades), Anaxàgores era l'únic que havia insinuat la causa final (NOUS = raó) La causa final és la finalitat (per a què)

Tales i Anaxímenes, provaven de donar una explicació insuficient a la realitat física. Aristòtil va fer una teoria més complexa.

Aquesta explicació comporta mirar el món amb determinisme físic.

Ara substituït per l'indeterminisme físic.

Darwin fomentà la seva teoria plantejant que la finalitat de l'evolució no tenia perquè ser l'home.

Exemple:

Cosa: Vinagre

Causa eficient: Bactèries.

Causa Formal: Allò que fa que el vinagre sigui vinagre i no una altra cosa.

Causa material: Allò estructurable.

Causa Final: Per amanir.

La teoria Hilemòrfica: Tot està format per forma i matèria.

La matèria és potència i la forma és Acte. Totes Dues juntes formen les coses concretes del món real.

La matèria sense forma seria la matèria primera, que és potencialitat pura.

La forma sense Matèria és equivalent a acte pur.

Déu per tan és definit com a forma sense Matèria, per tan Déu seria acte pur, ja que no hi ha res que el faci canviar, perquè no és matèria. Però en canvi és el que provoca tot el canvi. Déu és perfecte, no pot canviar ja que si canviés no seria perfecte, canvi és sinònim de imperfecció.

Déu és el primer motor, motor immòbil.

La forma determina la matèria i , per tant, la potencialitat, per exemple, jo no puc volar ja que tinc la forma home i dins aquesta forma ni hi entren ales.

Tipus de moviment segons Aristòtil.

Canvi substancial: en ell roman la matèria primera: Generació i corrupció, La forma canvia.

Canvi accidental:

• Qualitatiu (color…)

• Quantitatiu (disminuir…)

• Local (desplaçament)

• Cap amunt (Foc, Aire)

• Cap avall (Terra, Aigua)

• Circular (Èter (És el cinquè element molts científics també el buscaven desesperadament.)

L'Èter és incompatible, incombinable, no es mou.

Teoria Astronòmica d'Aristòtil.

Per Aristòtil hi havia el món supralunar i el sublunar.

El món supralunar estava constituït d'Èter i és on hi havia el primer motor. El món sublunar estava format pels 4 elements.

Per Aristòtil el món de les estrelles era d'Èter.

Els cristians es recolzaran en aquesta teoria ja que els va molt bé.

Per Aristòtil l'univers és finit.

El motor immòbil.

El canvi o moviment que inclou tots els éssers naturals planteja una dificultat:

• Si sempre que hi ha una modificació es requereix una altra realitat que causa aquest canvi, aleshores ha de pensar en un ésser que expliqui tot el que s'altera.

• Conclusió: En aquest sentit ha d'existir un motor immòbil.

El que es transforma o es mou és mogut per un altre.

El conjunt de tot el que es mou és mogut per un altre que és límit, no té res darrera seu que el mogui. Per això és el motor immòbil.

Eternitat del motor immòbil:

El canvi i el temps són permanents -constants- El moviment circular és etern, per tant, el motor que el produeix ha de ser etern.

Mov. Circular:

• És etern ja que no té ni principi ni final.

• Déu gira sobre si mateix.

Física Aristotèlica (Teleològica)

Hi predomina la causa final.

(Movimentfet per atracció)(necessita un Déu immaterial.)

Les causes són atretes cap a una finalitat.

Aquesta teoria fou vàlida fins al s.XVI, després hi ha una contraposició amb la física de galileu la qual serà vàlida fins a Newton.

Física de Galileu:Causal.

Domina la causa eficient.

Moviment per impuls FísicNo hi ha necessitat d'un ésser espiritual per justificar el moviment.

Això ha donat lloca a la física matemàtica de Galileu fins a Newton.

Newton diu:

Causa—Efecte (Hi ha una relació necessària.), no hi ha atzar, hi ha determinisme.

Després de Newton el concepte de Determinisme Físic passa a ser de indeterminisme físic (física quànitca.)

Teoria Astronòmica D'Aristòtil Geocèntrica.

Segons Aristòtil l'estructura de L'univers es pot representar així:

La terra és el centre del món sublunar.

Hi ha moviment Circular (per tant etern) al supralunar i al sublunar és lineal.

El supralunar és un espai Heterogeni (estrelles, a on hi ha el primer motor.)

En el món sublunar hi ha 2 moviments, cap avall, L'aigua i la terra. Però l'aire i el foc es mouen cap amunt. Són desplaçaments accidentals i lineals.

El món sublunar és finit, però no va sorgir del no-res, hi havia matèria. Sempre hi ha hagut matèria.

L'espai heterogeni ho és ja que està constituït per 55 esferes i els estels són fixos i els planetes coneguts estan fets d'Èter.

Aristòtil creu en 55 esferes, però no ho afirmà a l'atzar. Aquest nombre sorgeix d'uns complexos càlculs matemàtics.

El món sublunar és el món de la imperfecció, a diferència del món celestial. (espai heterogeni).

Aristòtil a partir de l'observació va intentar trobar una explicació racional al món.

MovimentTendència natural dels cossos cap al seu lloc de repòs.

Aristòtil fa aquesta definició del moviment.

Així veiem que el canvi el que busca és el repòs. L'home, aleshores, tendeix a buscar el seu lloc de repòs, és a dir, el no-ser.

La teoria d'Aristòtil, però, no es manté ja que tenia moltes llacunes amb les quals es podia desfalsar fàcilment.

Ètica D'Aristòtil

Bé: allò desitjat (donat i posseït)

FiProjecte (selecció de possibilitats), també en diu Telos.

FelicitatL'actuació més adient a la meva natura, pot ser racional i d'habitud o costum.

La felicitat és la contemplació activa de Bé, La felicitat és actuació.

Problema:

Com es millor en cada acció l'actuació més adient?

Resposta:

Tots el que cerquen el Bé fan com l'arquer: Apunten i no sempre l'encerten.

Per Plató el Bé és quelcom situat més enllà de la realitat. És més que una idea, és la idea de la qual participen totes les coses.

Per Aristòtil el Bé és en la única realitat existent i és quelcom que es dóna i en tant que es dóna es pot posseir.

Per Aristòtil, a més, el Bé no és un mitjà, és un Fi.

Allò que tots desitgem és la felicitat, la tendència natural de tot individu és actuar per obtenir la felicitat.

A través de la causa final Aristòtil relaciona la teoria de canvi amb la teoria ètica.

Tot el canvi es dirigeix a la felicitat.

Nosaltres tenim el projecte d'aconseguir la felicitat, quan naixem no som res (en acte), però som múltiples possibilitats.

L'home és un compendi de possibilitats, per tant, per Aristòtil hi ha determinisme.

La selecció de possibilitats és una elecció lliure.

Aristòtil relaciona el concepte de felicitat amb el de llibertat, és el filòsof que fa aquesta anàlisi.

En aquest punt es pot relacionar amb sartre.

L'home té llibertat total.

Bé=Fi=FelicitatDiferent segons intel·ligència i costums.

Per tant tothom s'adequa a felicitat a la seva manera i ell sabrà si el que fa li aportarà la felicitat.

Felicitat=actuació, canvi, escollir, possibilitats que ens convinguin.

• Només és feliç qui actua, qui experimenta la llibertat. (L'home que és indiferent mai serà feliç, serà un objecte, un Alienat. Els filòsofs posteriors es preocuparan per això (estoics, epicurs)

Formes de Govern:

Acceptables: Monarquia, Aristocràcia, Democràcia.

Inacceptables: Tirania, Oligarquia, Demagògia.

El Saber, Noètic i la Inducció.

El saber noètic té per objecte els primers principis, fonaments de tota demostració científica.

S'arriba a aquest coneixement dels primers principis per una activitat del Nous (intel·lecte).

Nous (intel·lecte)Primers principis.

La inducció és un mètode experimental per conèixer la realitat. Parteix de casos particulars de la realitat i els analitza, per arribar a definicions universals, teories, que expliquen (En tant que són teories generals) la realitat.

El Sistema inductiu també és el sistema de Bacon.

Els inductistes són experimentalistes, fan teories a través del que veuen en el món, no parteixen de la raó.

Fan una hipòtesi a partir del que han observat (per l'experiència.) i la verifiquen quan es compleix.

ESTOICISME:

EstoaPorta, els estoics es reunien sota un pòrtic a fer les seves discussions filosòfiques.

L'estoïcisme comença amb Zenó, ell és el primer que s'adona que la filosofia platònica i aristotèlica ja no podia anar més enllà. (eren teories que estaven reflexionades al màxim.)

Zenó335 aC. - 263 aC.fundador de l'estoa.

En aquella època Aristòtil era ben considerat.

L'escola estoica, igual com les altres, vol sintetitzar coses de Plató i Aristòtil.

Estudis: Els estoics tractaven l'àmbit de la lògica de la física i l'ètica.

La seva preocupació principal és l'Ètica, és a dir, la qüestió pràctica.

Per ells primer hi havia d'haver una lògica, una física, i després hi havia l'ètica.

Aristòtil també es preocupava molt per la qüestió pràctica.

La lògica equival al llenguatge, és a dir, a un conjunt d'enunciats, o judicis.

Per conèixer el món físic (la realitat física) el que es necessita és descriure el fet al que es tracta, per tant es necessita llenguatge, un llenguatge precís, lògic.

En realitat conèixer el és posar nom.

El llenguatge distingeix les coses, els dóna propietats.

LlenguatgeConeixement del mónÈtica, Felicitat.

Un cop ja coneixem el món podem actuar d'una manera que ens permeti ser feliç o no.

Coneixent el món, actuarem d'acord amb ell, amb les seves lleis físiques, en això consisteix la Felicitat.

La tesi bàsica dels estoics, doncs, és viure d'acord amb la natura (TOT). Si a la naturalesa tot està sotmès a un procés d'evolució, no podem anar contra corrent.

• Passat : No - és.

• Present: És però és instant.

• Futur : No - és.

D'aquí sorgeix una mica el concepte de Carpe Diem.

Pels estoics hi ha un Destí.

Per ells la totalitat és aquest Destí.

El món és circular. A l'inici hi són presents tots els moments, per tant no ens podem oposar a res ja que el que passarà ja està previst.

La llibertat serà viure d'acord amb el que està previst.

El savi estoic ha de romandre impertorbable davant del Destí i de la desgràcia. (Cal dominar les passions en una actitud d'apatia - indiferència.)

La indiferència és el camí que condueix a la felicitat.

Conceptes estoics:

Llibertat = Predestinació.

Felicitat = Indiferència.

La indiferència a la predestinació és la felicitat.

La políticaEls estoics defensen el cosmopolitisme, és a dir, el govern és universal, el món és la nació. Tots els homes són iguals i pertanyen a la mateixa nació.

El Cristianisme defensarà també que tots els homes són iguals i que pertanyen a la mateixa nació, ho tragueren dels estoics.

Els estoics són deixebles d'Heràclit, el món està sotmès a canvi.

El món, que només és un i material, té una ànima inherent al món que és el Neuma.

Són doncs Panteistes.

Pels estoics al món físic hi ha 2 conceptes claus, el moviment i el temps.

L'espai dels estoics és material, per tant és un concepte rudimentari.

(Per Kant Espai formal.)

El temps es divideix en : Passat, Present, Futur.(com ja he dit abans.)

El món és generació i corrupció:

Origen del moviment, origen del món, Generació Temporalitat Final del moviment i del món i del temps, Corrupció.

Això però agafat en un moviment circular. I ens dóna la visió temporal còsmica circular.

En el moment inicial ja que hi ha tots els instants, hi ha predestinació, Per tant, l'única llibertat que hi ha és l'apatia.

Aristòtil deia que si tinguéssim una intel·ligència infinita ho veuríem tot, i els cristians atorgaran aquesta intel·ligència a Déu perquè ho sàpiga tot.

La Felicitat s'aconseguirà amb la llibertat, igual que per Aristòtil. Però tot ja està determinat i aleshores ser feliç consistirà en mantenir-se indiferent a la predestinació.

*EstoicsLlibertat = Indiferència a la predestinació = Felicitat.

*PlatóNo llibertat = Felicitat.

*AristòtilLlibertat d'elecció = Prudència = Felicitat.

Epicureïsme:

341-270 aC. Epicur.

El seu objectiu fonamental és l'ordenació de la vida amb la finalitat d'aconseguir la felicitat.

La felicitat és la cerca del plaer Plaer material.

Aquesta cerca del plaer material és l'hedonisme. L'estat que es requereix per gaudir del plaer és l'ataraxia.

Els Epicurs van prendre, tal com Aristòtil, la preocupació per la felicitat però ells eren hedonistes.

L'ataraxia no és res més que la superació dels temors que comporta viure: La por a la mort, la por als Déus (destí) i la por al dolor, sofriment.

L'epicureisme distingeix de 2 tipus de plaer:

• El plaer dels sentits.

• El plaer espiritual és l'únic que ens porta l'ataraxia, que és felicitat i llibertat.

Els epicurs també es van preocupar pels orígens de la societat, de la ciutat.

Aristòtil deia que l'home va començar a viure col·lectivament, i d'aquesta manera podia viure independentment del món, de la fisis.

Sobreviure en grup és fàcil.

El primer grup era la família, de la qual es passà a una organització més complexa, el clan, Aquí comencen a sortir conceptes com el matrimoni, després es passa a un altre nivell, la tribu, on ja hi entra la religió i més valors morals que al clan i la família.

Així segons les opinions, Vivim junts perquè :

Aristòtil diu que és per una evolució, Família, Clan, Tribu, Estat…

Després de la tribu es passa a l'estat, amb lleis, sobretot d'ordre ètic.

Quan les normes són incompletes hi ha la repressió.

Aquí és on sorgeixen els conceptes de llei i càstig (per Freud de tothom i tabú).

Els epicurs diuen que la societat no pot estar originada en la tradició o la família, ja que en aquest cas l'individu no tria a quin grup pertany i per tan pot ser extremadament infeliç.

Afirmen que l'origen de la societat ha de ser l'Amistat.

Així, per Epicur no hi ha d'haver normes, ni lleis ni càstig, ja que l'amistat és una cosa positiva.

Per tant, per ells ja no hi haurà estat, perquè no caldrà.

La finalitat d'aquesta societat basada en l'amistat serà el plaer.

La societat per Epicur és Anàrquica.

Escepticisme:

Fundat per Pirró S. IV aC.

No hi ha coneixement objectiu i universal, hi ha subjectivisme radical, relativisme moral. El pensament permet dubtar de totes les coses adquirides. La postura filosòfica intel·ligent és el dubte. El dubte aporta la llibertat, n'és el fonament, el Dubte és una postura d'antifanatisme.

Neoplatonisme:

Iniciat per Anmonio Sacas al S II dC. I va ser desenvolupat per Plotí S. III dC.

Doctrines on conflueixen són el Pitagorisme, el Platonisme(intel·ligible, participació, sensible) Filó d'Alexandria (savi de l'antiguitat)

El món de la participació és la 3ª realitat on hi ha part de l'intel·ligible i part del sensible. És una mediació de les altres 2 realitats.

Pels neoplatònics la realitat està constituïda per tres hipostasis, que tenen un ordre jeràrquic.

S'identifica amb el bé.

És l'home

És el món material.

El cristianisme posarà Déu enlloc del Bé, i crist en comptes de l'home. El cristianisme sorgeix de la confluència de l'estoïcisme (cosmopolitisme) i el neoplatonisme (i Plató)

Els homes tenen part de diví i part de material.

La felicitat s'obté quan s'entra en contacte amb l'U o ésser Suprem.

Quan l'home, després de recórrer un llarg camí ascendent d'espiritualització, entra en comunió amb l'ésser suprem (1ª hipostasis experimenta l'Èxtasi (sentiment de gran felicitat). Per tant, tota la vida pràctica està encaminada a aquesta felicitat.

L'èxtasi és el camí d'espiritualització que consisteix en contemplar l'ésser suprem (1ª hipostasis).

El cristianisme prendrà trets del neoplatonisme i l'estoïcisme, però apartarà l'epicureisme, que defensa el plaer i la superació de la por als Déus, trets incompatibles amb el cristianisme.

L'escepticisme també serà bandejat pel cristianisme.

Els estoics deien que les coses s'havien d'afrontar amb resignació, i el cristianisme ho sostindrà.

El cristianisme buscava l'universalitat, pretenia arribar a tothom, com l'estoïcisme.

Els valors morals del cristianisme encara perduren (des del S II !! = sacrifici, resignació) tot i que la societat viu d'esquenes a la doctrina cristiana.

· Cristianisme ·

Parlem de la filosofia, no de la religió. S-II, III dC. XIV dC.

Problemàtica cosmovisional.

Originalment el cristianisme és una fe, però es veu que si es vol perpetuar i tenir prestigi necessita una racionalització, perquè a més d'objecte de fe ho sigui de raó.

L'única forma que hi ha de racionalitzar-la és a través de la filosofia grega.

Raó : Mon grec

Fe : Mon cristià

En aquest intent de racionalitzar la religió cristiana és on sorgirà un dels problemes que arrossegarà al llarg de la seva història.

El problema és que la visió del món grega és totalment oposada a la cristiana.

Utilitzar filòsofs per racionalitzar una visió del món diferent, va fer del cristianisme una cosa insostenible que mai s'ha acabat d'aguantar. Actualment hi ha teòlegs que intenten racionalitzar coses del cristianisme, però no ho aconsegueixen perquè són coses impossibles de racionalitzar.

Pels cristians la Hª és lineal, amb un inici i una fi. La seva concepció del temps és rectilínia , de progrés.

Inici: Gènesi Final: Apocalipsi

Pels grecs el temps és etern, circular…

El concepte de matèria també és diferent pel món grec que pel cristià, mentre que pels grecs és preexistent, pels cristians la matèria és creada.

Al principi els cristians intentaven explicar l'existència del món utilitzant conceptes del món i la religió grega, això els dóna molts problemes ja que són molt diferents. Intentaven racionalitzar la fe.

Agustí d'Hipona:

És el 1er autor de la 1ª etapa de la filosofia cristiana, és un període dominat per la filosofia.

386-987 Es converteix al cristianisme intel·lectualment i moralment.

Bàsicament coneix a Plató i el neo-platonisme, utilitza el seu aprenentatge per a racionalitzar la fe.

395El fan Bisbe.

430Mor.

Abans de St. Agustí:

Els romans tenien una religió oficial: Una barreja de religions de les polis gregues, però les troben massa formals i comencen a agafar-ne de les religions orientals que tenen idees en comú - Totes elles tenen un Déu que ha patit per salvar el seu poble. S'acosten al monoteisme.

Entre totes aquestes religions n'hi ha una de diferent:

• El judaisme El Déu és Javé, és transcendental al món, existeix independentment del món. Creuen en Déu sense buscar la seva existència (fe).

Palestina és el poble escollit per Javé que és creador.

Moisès els ha transmès la voluntat de Javé, el judaisme diu que l'home sap el que ha de fer però a vegades no i és aquí quan peca.

El judaisme segueix al cristianisme que creuen que Jesús és el messiesEn grec Cristos.

El cristianisme diu com hem de viure a través dels 4 evangelis.

Déu és providència Prové d'un altre lloc que no és la terra, es preocupa per nosaltres i sap què ens passarà. Ara només hi haurà una escola filosòfica, no tothom pot opinar.

Idees afegides pel cristianisme:

• Monoteisme.

• Creacionisme Déu creador de la terra. Del no-res apareix la vida.

• L'univers, tot i que Déu l'ha creat, és contingent, ja que si un dia no hi era, no és necessari.

• Déu és omnipotent Extraordinàriament poderós, és únic, ja que si n'hi hagués un altre ja no seria omnipotent perquè hi hauria un altre tot poderós.

• Paternitat Divina Déu no és pare, és motor immòbil. Com Aristòtil. L'home és objecte d'estimació perquè ens ha fet amb el seu amor per tant l'anima és divina. L'ànima de Plató no era creada hi era des de sempre, en el cristianisme Déu la crea.

St. Agustí.

S-V aC.

És neo-platónic, cristianitza a plató, agafa idees platòniques i les posa en el cristianisme.

Idees coincidents en Plató i St. Agustí

Plató:

• 2 Móns: - Sensible Copia del de les idees.

• Idees Perfecte.

• El món sensible imita el de les idees.

• El món sensible existeix perquè el món de les idees ha servit de model.

• El Demiürg dóna forma al món és el formador.

• Immortalitat i eternitat de l'ànima.

• L'ànima viu feliç en el món de les idees perquè és perfecte.

St. Agustí:

• 2 Móns : - Déu Perfecte.

• Aquí Imperfecte.

• El món real està fet d'acord amb les seves idees.

• Déu ha creat el món per tant l'existència del món depèn de Déu.

• Déu és el creador, s'assembla al Demiürg.

• Immortalitat de l'ànima, no és eterna perquè ha sigut creada.

• L'ànima és feliç en el cel.

Idees de St. Agustí:

St. Agustí intenta posar d'acord la teologia i la filosofia Fe / Raó.

Acaba teologiant la filosofia.

1er Hem de tenir fe, i després raonar aquesta fe, quan la raó i la fe van per diferents camins diu que la raó s'equivoca.

L'home filosofa perquè busca la felicitat, la felicitat absoluta és Déu, per tant busca a Déu.

St. Anselm:

1r Hem de tenir fe, llavors raonar-la.

Teoria existencial argument i Argument entológic.

Escolàstica: Filosofia religiosa, primer creuen i desprès ho raonen.

Intenta demostrar l'existència de Déu a través de l'argument antològic:

Té en la ment l'ésser més perfecte. Existir en la ment i en l'essència és més perfecte que només existir en la ment, per tant l'ésser més perfecte ha d'existir en la ment i en l'essència, St. Tomàs es carrega la seva teoria: Si parlo de la idea mental de Déu no té perquè existir.

Argument entològic És a priori, l'hem obtingut abans de tenir l'experiència. Els entologistes són racionalistes per tant no creu en l'argument ontològic perquè l'existència fora de la ment no és perfecte però si és més útil.

St. Tomàs:

Està preocupat per la frontera entre la raó i la fe, vol ser més equilibrat que els altres anivellant la teologia i la filosofia, no ho aconsegueix, acaba dient que quan la fe i la raó xoquin…

Relacions Raó- Fe.

• En teologia el contingut del raonament pot ser correcte, la conclusió serà lògica però el seu contingut no.

• Els objectes de la filosofia són de l'àmbit natural els de la teologia són de la revelació.

Teoria del coneixement.

La teoria del coneixement de St. Tomàs defensa la teoria de l'abstracció.

Abstracció St. Tomàs al igual que Aristòtil és realista o intel·lectualista creu que 1er coneixem les coses pels sentits i desprès per la raó.

St. Tomàs diu: L'enteniment té 2 funcions: AgentTreballa /// PacientNo treballa.

Només tenim un enteniment.

Enteniment agent Agafa les imatges que tenim en la ment i prescindeix de les qualitats privades de la imatge.

Agafa allò que individualitza a l'individu.

Enteniment Pacient, reflecteix la imatge creada per l'enteniment agent és a dir l'essència i personalitat.

Diferència amb Aristòtil.

Aristòtil: La matèria no diferencia un ésser d'un altre.

1r coneixem l'individualisme.

St. Tomàs: La matèria és la que diferencia un ésser d'un altre.

1r coneixem l'universalisme.

Metafísica:

La metafísica és la ciència que estudia allò que no es veu, que està per darrera de la física.

L'ésser Essència a la qual pertany una existència.

L'essència d'una cosa està en la potència, en tan que l'existència està en l'acte.

Ex: Ara tinc un fill en potència, perquè el puc tenir, però no el tinc, i quan el tingui ja serà en acte.

Per Aristòtil:

La matèria està en potència i la forma en acte, perquè la forma per Aristòtil és l'essència.

En canvi per St. Tomàs l'essència està en potència i l'existència en acte.

Les teories d'Aristòtil i St. Tomàs no són contraries, ja que per St. Tomàs la essència no està en acte està en potència perquè podem tenir un fill però fins que no existeixi no serà en acte, estarà en potència.

Aristòtil:

Matèria Està en potència

FormaEstà en acte.

St. Tomàs

Essència Està en potència.

ExistènciaEstà en acte.

Teologia:

Teologia essencial, St. Tomàs, per explicar l'escència de Déu ho fa a través de 2 camins:

• Negació: Nega que té coses dolentes.

• Positiu: Aplicar a Déu totes les coses però en grau superlatiu.

Déu és acte pur No hi ha barreja de potència, per tant no té imperfeccions. Déu és una existència en la qual hi pertany l'essència: Existeix en el pensament i en la vida real.

Teologia existencial: St. Tomàs dona 5 camins raonables que ens porten a l'existència de Déu.

• Moviment

• Causalitat eficient

• Contingència

• Graus de Perfecció

• Finalitat o ordre còsmic

Moviment: Com per Aristòtil és un motor immòbil, veu que totes les coses són mogudes per un motor, aquest motor és mogut per un altre i així anar fent fins que trobem un motor immòbil (Déu) que és el motor inicial i mou però no és mogut perquè és acte pur.

La diferència entre el motor immòbil d'Aristòtil i el de St. Tomàs és que el de St. Tomàs és creador i contempla el món que és la seva creació, i el d'Aristòtil no és creador i s'està coneixent a si mateix.

Contingència: Tot el que hi ha en el món és contingent, perquè neix i mor, perquè no és necessari, si ho fos hi hauria estat des de sempre.

Però Déu és necessari i no l'ha creat ningú, és etern. Per tant no ens podem preguntar la causa de la seva existència.

En totes les vies hi podem veure-hi més espectes:

Totes les vies parteixen d'un fet d'experiència .

En totes s'hi pot aplicar el principi de Causalitat.

Negació al procés de l'infinit és la serie de causes.

Sempre hi ha l'arribada a Déu sota el nom d'un atribut diferent: Motor immòbil, Causa incausada, Ésser perfectíssim, Déu és la Causa final.

Antropologia i Ètica.

Antropologia, el que diu sobre l'home.

L'home està format de materia i forma i és ilemorfista.

Ànima: Forma

Matèria: Cos.

L'home persegueix la felicitat i per aconseguir-la hem de posar en pràctica la virtut és un terme mig, per exés i per defecte…

L'ànima és immortal, l'ha creada Déu.

Crisi escolàstica.

La unitat de l'imperi es trenca i surgeixen les ciutats estat. La unitat de l'esglèsia també es trenca degut al cisme d'occident.

• Predomini de st. Pare per sobre el concili.

• El concili mana més que el St. Pare.

Això provoca enfrontaments Estat- Esglèsia.

La filosofia trenca amb la religió que aquesta ja no és tant poderosa, la filosofia vol independitzar-se de la religió medieval i per tant de la filosofia grega. Apareixen idees noves.

Filosofia del S. XIV Nominalisme, les escències universals només són noms, no existèixen. Ens diem homes perquèn ens assemblem pero no existeix l'essència de l'home. Sistema de Coneixement: Visió directe d'un individu, sense intermediaris.

En aquesta época es llutia en contra de la metafísica abstracte de l'edat mitjana per defensar la metafísica de les coses concretes.

El nominalisme: Defensa l'economia metafísica o navalla d'orklam: No cal fer complicacions en les coses, cal rafer-ho amb el mínim d'elements possibles i així serà més senzill. Amb la intuició, necessitem molt poc: Objecte i Subjecte.

Omnipotència divina o voluntaisme diví.

Per primera vegada es posa la voluntat de Déu per davant del seu enteniment. Abans Déu, pensava les coses en tant que una era la correcte i és la que es veia obligat a fer. Ara diuen que Déu vol les coses tal i com les vol i que si les volgués d'aquella manera seriem d'aquella manera.

Metafísica del ser, com som, contingència absoluta de tot el que és necessari.

Nominalisme OkhanPosar la teoria del coneixement (gnoseologia) per davant de la metafísica.

A partir de la omnipotència divina sorgirà el racionalisme que dona importància a la raó.

També sorgirà l'empirisme que dona importància a l'experiència.