Historia de la educación pública española

Madrid, siglo XIX. Herbart. Pedagogía libertaria de Cataluña del siglo XX. Dewey # Condorcet

  • Enviado por: Nuria
  • Idioma: castellano
  • País: España España
  • 17 páginas
publicidad

Escull 5 preguntes de les que varen sortir a l'examen del dia 26/06/00 de primer de Pedagogia. De cada pregunta cal indicar la (les) font(s) utilitzada(es) per preparar-la.

Cap pregunta podrà ser equivalent a un tema que el mateix alumne hagi exposat a classe.

1. (Llei sobre l'establiment d'escoles gratuïtes a Madrid per a nenes, 1783)

L'educació pública al segle XIX a l'estat espanyol: la discriminació educativa de la dona.

Al món occidental, el segle XIX és el període en el qual es configuren els sistemes educatius moderns. La Il·lustració va fer trontollar els fonaments de l'ordre estamental i va posà fi a una educació dirigida exclusivament a una minoria. Les revolucions política i econòmica que es varen viure a final del segle XVIII marcaren noves necessitats formatives que no cobrien les antigues institucions escolars ni els instruments tradicionals de socialització i difusió cultural. L'increment de la instrucció i la seva ampliació a sectors socials més amplis esdevingué una condició necessària per al desenvolupament dels nous sistemes polítics i de les noves formes de producció. En la construcció dels sistemes escolars moderns que es configuraren al segle XIX intervingueren molt activament els poders públics, finançant i regulant la xarxa d'institucions instructives.

Així doncs, les primeres forces orientadores del canvi de model educatiu que es produí al segle XIX a Espanya es donaren en el període Il·lustrat. Fou al darrer quart del segle XVIII quan, per influència del racionalisme i de les noves idees econòmiques, es va confiar en l'increment de la instrucció per augmentar la producció i la riquesa, transformant les mentalitats i millorant les tècniques agràries i artesanals. Malgrat que no es produís un compromís concret de la corona per garantir el finançament de l'educació, es va reclamar de la noblesa i d'altres grups benestants la seva col·laboració per a la creació d'escoles i centres de formació de menestrals.

Al 1833, amb la implantació definitiva del règim liberal, s'inicià la configuració d'un nou sistema escolar d'acord amb els principis ja formulats a l'època de les Corts de Cadis i reformulats al Trienni. En els primers anys, els canvis legals foren importants: es crearen juntes provincials i locals d'instrucció pública, es regulà l'ensenyament primari i

s'ordenà als ajuntaments la dotació d'escoles elementals, es crearen escoles per a la formació de mestres, es posà en funcionament la inspecció, es disposà la creació d'escoles de pàrvuls i adults, s'organitzà l'ensenyament secundari, etc.

El fet de que al 1838 surtis una llei que deia que l'ensenyament de primer grau passava a les Comissions Locals i Provincials junt amb un cos docent d'acord amb la reforma napoleònica, va fer pensar en una millora important de l'educació, la qual intentava recollir les necessitats d'una nova classe mercantil i industrial, però cal recordar que llavors s'institucionalitzava el sistema social i econòmic de la propietat privada, el títol universitari o de batxiller podia esdevenir un equivalent a un títol nobiliari. La finalitat primordial de la reforma que era l'extensió del saber i la disminució de l'analfabetisme passava també per una gran secularització i separació de l'Església i l'Estat mitjançant les revolucions burgeses, es traïa l'Informe Quintana i es copiava l'educació francesa i l'ensenyament universitari esdevingué un monopoli estatal.

No fou, fins al 1857, amb la Llei Moyano, quan es produí la consolidació del nou sistema i la seva expansió, amb l'esmentada llei, s'estableixen les bases de l'ensenyament secular i els diferents graus d'aquest: primari, secundari i superior; hi havia predomini de les escoles catòliques privades, manca de professorat i compromís amb l'Església pel que fa al control moral de primer i segon grau i una branca d'accés a estudis superiors com una alternativa per a la gent popular i una altra branca d'estudis secundaris i superiors per a la gent privilegiada. No va ser fins l'últim quart de segle, amb el règim de la Restauració, quan el sistema assumí les seves característiques més específiques i evidencià, ja clarament, algunes de les seves diferències més notòries. Cal indicar que el desenvolupament del sistema escolar introduí una marcada discriminació de gènere (de la qual en parlarem més endavant). La lentitud en el procés d'escolarització pública, la manca de renovació de mètodes i sistemes d'ensenyament, la poca eficàcia de l'escola, la fixació rígida dels continguts d'ensenyament amb poca aplicació pràctica i les dificultats que patien per accedir a l'escola amplis sectors socials, foren fets especialment evidents entre els sectors més dinàmics econòmicament i socialment. La burocratització de les lleis educatives i la conversió en funcionaris dels docents, que consolidà la llei Moyano, no contribuïren a la valoració del sistema públic entre els sectors de la burgesia industrial. La burgesia urbana, comercial i industrial no trobava en els centres d'ensenyament primari i secundari públics la formació científica, tècnica i cultural que pogués permetre als seus fills incorporar-se al procés productiu i garantir el prestigi necessari per reforçar el seu paper social. El caràcter excessivament unitari del model escolar que s'aplicava amb els mateixos mètodes i continguts, amb independència de les necessitats culturals, econòmiques o socials de cada lloc, dificultà també la valoració social de l'escola pública al medi rural. El que s'ensenyava a l'escola durant bona part del segle XIX tan sols era útil per a determinades activitats professionals. A més, en molts casos els poders locals i els

cacics no estaven gens interessats a difondre una instrucció que podia trencar els mecanismes tradicionals de control social.

El segle XIX és, com ja s'ha dit, el segle de la industrialització, on treballen homes, dones i nens a jornals i aquest últims cobren una misèria. Amb el canvi de l'Antic Règim al Nou Règim, l'educació es converteix en un deute de l'Estat per a l'individu, idea que s'inspirà en la Revolució Francesa que promou l'educació en funció de l'Estat independent de l'església, una orientació cívica i pedriàtica inspirada en principis cívics i de llibertat, d'igualtat d'oportunitats, principi d'obligatorietat d'escolaritat infantil, principi de gratuïtat de l'ensenyament primari, estudis laics, construcció d'escoles normals, importància d'una educació activa i en llibertat, idea de millora de la societat mitjançant l'educació, estudiant història, literatura, matemàtiques, filosofia, música, etc. Amb la influència de l'herència del positivisme i dels il·lustrats que donen molta importància a la ciència. Fins al moment, l'educació havia estat considerada com un privilegi de la classe benestant però amb la Il·lustració, amb Rousseau com a figura representativa, les coses canvien. A partir de la implantació del liberalisme i especialment de la consolidació del modernisme, el sistema escolar i les institucions educatives, en general, reflectiren bona part de les tensions del desenvolupament del capitalisme, tant pel seu vessant econòmic com cultural i social.

L'educació de les dones era molt deficient: es considerà un objectiu secundari i els seus objectius eren ben diferents que els dels homes. La incorporació de la dona a l'escola al llarg del segle es produí encara més lentament que la dels homes, i tan sols en aquelles institucions específicament dedicades a elles, com les escoles elementals, els col·legis i les Escoles Normals femenines. Els estudis de mestres, tret d'algunes rares excepcions, foren el sostre superior de la formació de les dones. La seva incorporació a l'ensenyament secundari, pensat exclusivament per als homes, era quelcom excepcional a causa de les dificultats burocràtiques i d'una forta pressió social contrària al fet que les noies assistissin als mateixos establiments que els nois. A pesar de les reiterades declaracions a favor de l'educació de la dona que es produïren, aquesta situació no canvià gaire al llarg del segle. La situació de menor atenció que la dona rebé per part del sistema escolar públic afavorí, encara més, que es mantingués la seva tutela formativa per part d'institucions de caire confessional. Els convents de congregacions religioses femenines que es crearen a molts pobles dels distints territoris de Catalunya, les Balears i el País Valencià a partir del Sexenni, amb escoles o sense, influïren de manera important en l'educació femenina amb un abast i objectius encara poc estudiats.

En el darrer quart del segle XIX es produí un enriquiment del debat pedagògic i la difusió d'idees que iniciaren el trencament amb una escola que encara seguia majoritàriament les concepcions educatives tradicionals. L'oposició dels sectors de la burgesia intel·lectual davant el creixent control ideològic del sistema escolar públic, que pretenia imposar el liberalisme conservador, provocà l'aparició de la Instrución Libre de

Enseñanza. Aquesta proposta educativa, que va aprofitar les possibilitats de la llibertat d'ensenyança, proposava un ensenyament allunyat del verbalisme i la memorització que tenia com a objectiu el desenvolupament de les capacitats del nen i la formació de tots els aspectes de la seva personalitat. Creada a Madrid el 1876, la Instrución Libre tingué una forta influència en la renovació de l'ensenyament des del moment de la seva creació fins a la Segona República. Un dels fonaments del canvi d'idees educatives fou la influència dels corrents higienistes, amb la seva crítica a les conseqüències negatives del procés de desenvolupament industrial i de concentració urbana, i la seva valoració d'una educació integral i harmònica, de l'exercici físic, del joc, de les excursions i de la funció educativa de la natura. I a tot això, cal afegir, en aquest últim quart de segle, una millora en la preparació dels mestres i en el grau de compromís amb les responsabilitats professionals.

Fonts consultades:

  • Mary Nash. (1938) Mujer, Família y trabajo en España 1875-1936. Barcelona, editorial Anthropos.

  • Monés, J. (1977) El pensament escolar i la renovació pedagògica a Catalunya 1833-1983. Barcelona, Edicions La Magrana.

  • Marta Mata (1997) ¿Qué era? La educación pública ¿Qué es? Barcelona, Ediciones Destino.

9. Herbart: marc històric, vida i obra. Característiques de la seva pedagogia. Significació i importància en la història de l'educació.

Johann Friedrich Herbart va néixer el maig del 1776 a Oldenburg. Assistí tot primer a un col·legi privat i més tard va estudiar amb Ültzen, un professor particular, que a més era notable predicador i poeta. L'any 1793 va acabar els estudis al Gymnasium. Al 1794 inicià Filosofia a la Universitat de Jena, llavors el centre cultural més poderós d'Alemanya, on tingué una relació amistosa amb Fichte, i més tard, Herbart fou considerat el primer deixeble d'aquest.

L'any 1797, es traslladà a Suïssa a fer de perceptor a casa de Von Steiger, a Berna, fins a principis del 1800 (va decidir marxar, d'una banda per la inestabilitat política que ocasionava la presència francesa a Suïssa, i d'altra banda per les ganes que tenia el jove a dedicar-se a treballs científics). L'experiència herbartiana en aquella llar fou d'una gran transcendència pedagògica: sempre més l'autor va ser del parer de que la feina de professor particular és l'alta escola de l'educador. Herbart s'interessà activament per tot el que feia referència a la pedagogia, des de la creació d'una escola d'infants fins a la més alta política educativa.

A finals del 1802 es doctorà a Göttingen amb una sèrie de tesis en les quals es mostrava un pensador madur (tot i que tan sols tenia vint-i-sis anys). Algunes de les tesis que presentà foren de gran interès i importància dins l'àmbit educatiu com, per exemple, les següents:

  • la poesia i les matemàtiques han de ser la base de la formació.

  • L'ensenyament ha de començar amb el grec, i més concretament amb l'Odissea i una crestomatia de prosistes.

  • L'art de l'educació no es basa només amb l'experiència.

Herbart, corregeix algunes de les idees de Pestalozzi en la seva primera obra La idea d'un ABC de la intuïció, investigada i científicament comprovada, ja que per exemple, no està d'acord amb què el quadrat sigui la forma primordial i ell proposa el triangle. A la segona edició del llibre (1804), Herbart hi afegí un apèndix, també de base pestalozziana. A l'obra ja ens parla de la "formació del caràcter", que segons ell, la clau de volta de la formació moral seria l'emissió per part de l'educand d'un judici "estètic" de lloança o censura respecte al camí que cal seguir per tal de que el jove es trobi a si mateix, "escollint el bé i rebutjant el mal".

A Göttingen va ésser on va encarrilar la seva carrera docent, on la primera lliçó impartida a la universitat fou sobre pedagogia. Va ésser nomenat professor "extraordinari" de filosofia, i per aquest motiu llegí un important estudi sobre la

filosofia platònica, que inaugurava una nova via d'interpretació de Plató. Al 1806, explicà Psicologia i publicà Punts Cabdals de la Lògica, Punts Cabdals de la Metafísica i Pedagogia general deduïda de l'objectiu de l'educació. Al 1807, va publicà Sobre l'estudi de la Filosofia. A l'any 1808 va editar Filosofia Pràctica General (Ètica). Segons el mateix Herbart, les seves obres d'aquesta època van ser poc analitzades i poc enteses (J.O. Richter, per exemple, lloà l'aparició de la Pedagogia, bo i censurant el to general de l'obra).

Segurament, aquesta època a Göttingen, va ésser la més feliç de la seva vida, tot i que la situació de tal territori s'havia enterbolit arran de la seva incorporació al Regne de Westfàlia.

Herbart va accedir a ocupar la càtedra de Kant. Quan anà a Königsberg, al 1809, Prússia havia quedat reduïda territorialment al mínim, amb forta dominació per part dels francesos. Però les circumstàncies externes no el privaren de continuar estudiant i investigant allò que li despertava un especial interès. Amb el permís de les autoritats, va fundar una Escola Experimental, un Seminari de Pedagogia per a la preparació "científica" de l'educador. L'escola pràctica dels "seminaristes" va ser un centre d'educació d'infants creat a la seva pròpia casa. La seva esposa, amb la qual s'havia casat el 1811, l'ajudà a tirar-ho endavant.

Herbart va desenvolupà el seu pensament en matèria de política educativa. A la seva època, l'escola popular estava molt desatesa, Al 1810 pronuncià un important discurs, "Sobre les relacions de l'idealisme amb la Pedagogia" , i no va rebutjar compromisos d'administrador escolar. Fins al 1819 va ocupà el càrrec de director a la Comissió Reial d'Exàmens.

L'activitat de Herbart a Königsberg es va estendre durant un quart de segle. Va escriure les seves obres principals, fruit de l'experiència i de la reflexió: Introducció a la Filosofia (1813), Tractat de Psicologia (1816), La Psicologia com a Ciència fonamentada en l'experiència (1824), Metafísica i Matemàtica (1824), Metafísica General (1828), Enciclopèdia de la Filosofia (1831). D'aquesta època també daten les Cartes sobre l'aplicació de la Psicologia a la Pedagogia, que van ser publicades després de la seva mort.

Al 1833, cansat de Königsberg, decidí tornar-se'n a Göttingen. Entre els seus deixebles cal esmentar Strümpell, Lotze, Lott, Stoy i Thilo, entre d'altres. L'any 1835 va veure la llum el seu Esbós de Pedagogia, destinat a completar la Pedagogia General. Encara l'any 1836 va publicà l'Aclariment analític del Dret Natural i de la Moral. Més tard, a Göttingen, el nou duc de Hannover va modificar la constitució i el funcionariat del país l'acceptà i també els professors universitaris (com a funcionaris), entre els quals hi hagué Herbart. Només van refusar d'acatar-la els anomenats Els Set de Göttingen,

entre els quals hi havia els germans Grimm, que van haver d'abandonar la Universitat i el país.

Herbart va ser condemnat degut a la seva actitud pels sectors progressistes per massa prudent i conservadora. En tot cas, la seva actuació cívica i política tendia a justificar els poders establerts. Creia que "el pensador no pot intentar mai influir directament sobre la seva època. Seria una temeritat, mentre, com encara està passant, els diversos sistemes de Filosofia es contradiguin. I això duu com a conseqüència que l'Estat i l'Església comencin a malfiar-se de la ciència i en limitin l'exercici ".

Al catorze d'agost del 1841 Herbart morí. Pocs dies abans encara exercí de professor.

Herbart va ésser el fundador de la pedagogia científica i va donar molta importància a la virtut, a l'ètica, a la benevolència, a la llibertat, als drets i a la justícia, en general. Va defensar que el càstig i la vigilància són mètodes poc eficaços.

Una idea a destacar del pensament de l'autor és que creu que l'interès i la motiváció esdevenen dos aspectes necessaris per tal d'estimular l'acció. A més a més, Herbart ens parla de graus formals de l'educació, els quals són quatre: claredat, associació, sistema i mètode.

Val a dir que la preocupació pedagogia de l'autor es coordinava efectivament amb dues variables; la pedagogia herbartiana respon perfectament a les necessitats educatives de l'època i, alhora, les preocupacions socials del moment, respecte de l'educació, són també les que Herbart desenrotlla en els escrits, malgrat el seu quietisme conservador i els seus aires aristocràtics, avalats, potser, per la seva imatge i estatus de professor universitari, com ja s'ha dit, primer a Göttingen (1802 - 1809 i 1833 - 1841), i després a Königsberg (1809 - 1833), on va substituir Kant en la càtedra de filosofia.

Fonts consultades:

- Johann Friedrich Herbart (1987). Esbós per a un curs de Pedagogia. Capellades. Eumo Editorial / Diputació de Barcelona.

10. La pedagogia llibertària a Catalunya a la primera meitat del segle XX.

El sistema educatiu espanyol palesava la seva ineficiència en encetar-se el segle XX. Mentre que els estats del centre i el nord d'Europa, inclosa França, havien resolt pràcticament el problema en arribar l'any 1900, a Espanya, l'analfabetisme afectava al 64% de la població. Cal relacionar aquest fet amb el fracàs de la burgesia industrial, mercantil i urbana pel que fa a assolir una modernització de l'Estat i de les estructures socials. El fracàs d'aquest intent a les Balears i València explica les dificultats de la renovació pedagògica en aquests territoris, on domina una burgesia agrària i monopolista. A les Illes i al País Valencià la renovació pedagògica serà més aviat fruit de plantejaments i accions personals, ja que manca un teixit social i unes demandes que hi sintonitzin. Al Principat, contràriament, aquesta renovació rebrà un fort impuls paral·lel al notable desenvolupament industrial i a l'hegemonia d'una burgesia mercantil i industrial. El procés d'industrialització es troba a l'inici del vigèsim segle, amb totes les conseqüències que això comporta en el terreny social, polític, econòmic i educatiu.

Però, malgrat aquestes circumstàncies, el tradicional abandó de la responsabilitat educativa per part de l'administració estatal continuà fins a l'inici de la dècada dels setanta, a les acaballes de la dictadura franquista, i afavorí una gran implantació d'escoles de religiosos. L'excepció fou el període de la II República i les iniciatives de les corporacions públiques catalanes, especialment de la Mancomunitat de Catalunya i la Diputació i l'Ajuntament de Barcelona durant el primer quart del segle XX.

La inhibició educativa de l'estat tingué greus conseqüències per a les classes populars, especialment a les grans concentracions urbanes, on els dèficits d'escolarització foren crònics durant el primer terç de l'esmentat segle, fet que afavorí l'aparició d'escoles improvisades en un pis urbà, en general, de baixa qualitat.

Aquesta situació comportava que el dret a l'educació fos una entelèquia per al proletariat, per tant, l'educació influïa en la ideologia i la política d'aquest sector.

Els treballadors eren qui més directament patien les conseqüències d'aquesta situació educativa. Fou entre el proletariat on sorgiren iniciatives escolars i d'educació no formal encaminades a atribuir el seu alliberament com a classe i a la dignificació personal dels obrers. (La pedagogia llibertària esta directament relacionada amb el sindicalisme llibertari, el qual considera l'educació com una estratègia imprescindible de cara a una societat antiautoritària, igualitària, etc).

En aquest sentit són nombroses les iniciatives sorgides dins del moviment llibertari, les quals marquen un camí propi dins del moviment de renovació pedagògica que viu la Catalunya del primer terç del segle XX, però també va tenir ressò a Andalusia, a Galícia i al País Valencià.

Un dels educadors més notables és Albà Rossell, que és qui millor tradueix entre nosaltres els objectius i propòsits educatius llibertaris. Rossell es planteja assolir una educació integral i activa a la seva escola de les Mallorquines de Montgat i, més tard, a l'Escola Integral de Sabadell, a Carlet (País Valencià) i a Alaior (Menorca). Així, planteja una educació fonamentalment ètica adreçada a homes autosuficients i lliures, que siguin capaços de copsar la bellesa de la vida i de bastar-se a si mateixos i viure feliços.

Però la figura internacionalment coneguda de Francesc Ferrer i Guàrdia és qui endegà una obra escolar de gran abast a partir de l'Escola Moderna. Ferrer i Guàrdia forní moltes escoles racionalistes, esteses per Catalunya, País Valencià i Menorca, d'una fonamentació ideològica i d'un suport didàctic escaient, format per elements de la tradició educativa anarquista, del positivisme de caire burgès, de l'Escola Nova i del corrent del radicalisme republicà francès centralista, interclassista i anticlerical.

La repressió que seguí a la Setmana Tràgica del juliol del 1909 comportà el lamentable afusellament de Ferrer, i posà fi a la multitud d'escoles obreristes existents a Catalunya, així com d'altres que diferien de la ideologia oficial, com ara les escoles de les esglésies protestants.

Iniciatives com l'Escola Horaciona, sota el lema d'ensenyar divertint, formen part dels orígens de la sensibilitat educativa a Catalunya i que trobà la seva més paradigmàtica expressió en el moviment de l'Escola Nova. Aquesta vol proclamar la ruptura amb l'escola tradicional. L'Escola Nova forma un ampli i diversificat moviment que comprèn un conglomerat de teories i mètodes, que tenen en comú la voluntat de fonamentar el procés educatiu i l'aprenentatge en l'activitat de l'educand, i que es basa en creure que no és tant important la lògica de l'adult sinó el coneixement psicològic de l'infant i el jove tot respectant els seus interessos i iniciatives. El moviment comprèn accions en el camp de l'educació com ara colònies, l'animació sociocultural o l'escoltisme.

La renovació pedagògica va trobà recolzament en institucions públiques catalanes com la Mancomunitat de Catalunya, la Generalitat republicana i alguns ajuntaments com ara el de Girona i Barcelona. Catalunya esdevingué un dels referents europeus més interessants pel que fa a l'Escola Nova.

Els ateneus foren un dels elements de major interès d'educació i culturalització popular a través d'activitats formatives i d'educació en el lleure.

El Principat va estar sota la dictadura de 1923 de Primo de Rivera que es va alçà contra el govern català, el qual buscava l'autonomia, i va destruir-lo, finalment abandonat pels seus compatriotes dimiteix al 1930, tot i que aquesta també va ésser una època en la que es feien moltes coses per l'educació com les "converses pedagògiques" de la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya que Primo de Rivera va desfer el 1927 i també es lluitava contra diversos problemes com: l'excessiva centralització de l'Estat, la insuficiència pressupostària per l'educació, la manca de preparació del docent, la manca de llibertat i organització sobre tot respecte a les escoles unitàries on hi havia un sol professor per a alumnes de totes les edats, la creació de l'Institut de Lliure Ensenyament que va permetre els mestres beneficiar-se de beques per estudiar les darreres descobertes juntament amb un gran impuls nacionalista català que explotarà amb l'arribada de la República. Aquesta lluitarà contra l'apropiació burgesa del capitalisme. Després del "Desastre del 98", la classe popular es subleva i comença a formar sindicats, grups anarquistes i grups socialistes que es manifestaven per la igualtat de drets. La República la podem dividir en tres períodes diferents:

- El bienni reformador (1931-1933). Constitueix el republicanisme dur, destaca Fernando de los Ríos que intenta resoldre problemes de l'educació i lluitar per la igualtat d'oportunitats.

- El bienni negre (1934-1936). Les dretes guanyen les eleccions i van en contra de les autonomies, es fa un boicot a la reforma Universitària on arriba l'escolaritat obligatòria, el Pla de Construccions Escolars de Marcel·lí Domingo i en contra també de la coeducació, en aquest moment es pot dir que apareix el feixisme català.

- El Front Popular. S'estableixen de nou l'Estatut i la Generalitat.

El moviment llibertari, la creació al 1900 del Ministeri d'Instrucció pública i Belles Arts i el canvi polític republicà condiciona un sistema pedagògic concret. En educació trobem un cert dualisme: els liberals com Ferrer i Guàrdia que es preocupen pel puritanisme que determina la vida del mestre, la tendresa envers l'infant, la laïcitat, la igualtat de sexes enfront de l'educació que comporta el sistema coeducatiu, la preponderància de l'educació sobre la instrucció, la importància de l'ensenyament manual i de l'educació integral racional que rep influències de l'Escola Progressista nord-americana i, per altra banda, trobem els conservadors, que volen una educació religiosa catòlica, són importants el pare Manjón de les Escoles Ave María i el pare Poveda de la Institució Teresiana, així com jesuïtes, caputxins, franciscans i sobretot escolapis, que recollien idees de la renovació pedagògica. Dins dels moviments progressistes i laïcistes trobem tres gran corrents educatius que es plantejaven en aquests temps uns esquemes didàctics i pedagògics antidogmàtics:

- Ensenyament racionalista: destaca Ferrer i Guàrdia que tenia vinculació amb el moviment anarquista del Principat a més de rebre influències de la tradició llibertària, de París, del laïcisme, del positivisme pedagògic, de Rousseau, Owen, Tolstoi, Bakunin entre d'altres promovia una educació integral que permetés el desenvolupament harmònic de les facultats humanes, una educació racional, mixta, llibertària que permetés cobrir les necessitats psicobiològiques de l'infant i que el respectés. L'Escola nova que fundà Ferrer i Guàrdia, tenia per propòsit buscar el dret i el respecte del nen, la supressió de càstigs i premis. També són importants Luzurriaga i Rosa Sensat i es publicà l'obra L'Escola Moderna. Ara s'aprofundirà en els problemes educatius, el nombre d'alumnes augmentà, es fundaren escoles a Masnou i Barcelona de coeducació i amb caire racionalista.

- Escoles del partit radical: van exercir atractiu sobre les masses proletàries, es important Hermenegildo Giner de los Ríos que promocionà iniciatives a favor de l'ensenyament popular.

- Centres d'ensenyament republicà: és important l'Ateneu Enciclopèdia Popular fogar de cultura del poble, preocupació per la formació tècnica i professional (Escoles de Treball), posteriorment van aparèixer grups marxistes.

Fonts consultades:

- Monés, J. (1977). El pensament escolar i la renovació pedagògica a Catalunya 1833-1938. Barcelona, Edicions La Magrana.

- Ramon Navarro (1979). L'educació a Catalunya durant la Generalitat 1931-1939. Barcelona, Edicions 62, S.A.

5. (Documental Escuela Moderna)

Dewey: marc històric, vida i obra. Característiques de la seva pedagogia. Significació i importància en la història de l'educació.

John Dewey va néixer a Burlington (Vermont) el 20 de novembre del 1859 i morí a Nova York el 1952. Va ser filòsof i pedagog nord-americà. Durant la seva primera infància es desenrotllà de guerra de Secessió americana (1861-1865), la qual redefiní l'equilibri de forces entre els estats de la unió i acabà amb l'esclavatge (que ha molts països europeus ja havia estat abolit). Va acabar els seus estudis secundaris l'any 1875, i ingressà a la Universitat de Vermont, on es graduà quatre anys més tard. Va exercir de professor de llatí, àlgebra i ciències naturals al Col·legi de South Oil City durant dos anys. Tot seguit, fou professor a l'escola Charlotte de Vermont.

Estudià història de la filosofia (1881-1882) amb Torrey, a la Universitat, i a l'any 1882 publicava els seus primers articles filosòfics al "Journal of Speculative Philosophy". Va començar també el seu doctorat en filosofia a la Universitat John Hopkins de Baltimore. Un any més tard es doctorà amb una tesi sobre la Psicologia kantiana, inèdita, i esdevé professor de la Universitat de Michigan (fins al 1888). A l'any 1885 es fa palesa la seva preocupació pels problemes educatius; publica, en efecte, a "Science", el seu primer article sobre pedagogia. Així, al 1886 publicà el seu primer llibre Psychology.

Després de professar a Michigan, ensenyà filosofia a la Universitat de Minnesotta, però per poc temps (fins al 1889). Precisament aquest mateix any va veure la llum el seu primer tractat pedagògic, amb el molt significatiu títol de Applied Psychology. An Introduction to the Principles and Practice of Education (Psicologia aplicada. Una introducció als principis i a la pràctica educativa) amb McLellan.

Les primeres obres de Dewey ja fan palesa l'adhesió del filòsof a una "nova escola nord-americana de psicologia", el funcionalisme. No cal dir com va ser de fort l'impacte del principal propulsor del funcionalisme, el filòsof-físic-psicòleg William James, sobre Dewey. Aquest estava convençut que la ment és una funció orgànica que l'home utilitza per a "controlar" els seus impulsos, satisfer les seves necessitats, resoldre el seu problema i "assolir els seus objectius". En un mot: comportar-se d'una manera intel·ligent. Segons aquest esquema, la vida es resol en constant interacció entre l'individu intel·ligent i el medi.

Durant la joventut del nostre autor, l'evolució econòmica i demogràfica dels Estats Units és impressionant; entre el 1880 i el 1890, es van construir quatre línies fèrries trans-continentals, mentre que l'expansió de la indústria, la tècnica i el capital

és incessant. Malgrat les crisis successives, de 1860 a 1914 la població va passar de 31'3 milions d'habitants a 91'9 milions, dels quals... 21 milions eren immigrants. En aquest període, la mà d'obra va augmentar en un 700%, la producció en un 2000% i el capital d'inversió en un 4000%. I les diferents organitzacions de treballadors mantenien dures lluites salarials. D'altra banda, les conferències panamericanes celebrades l'any 1889 per a fomentar la unitat continental i romandre al marge dels conflictes europeus, enganyaven el propòsit de consolidar l'hegemonia USA sobre Amèrica Central i Meridional.

Cap a aquesta època, els cercles financers i industrials influïen en la política exterior i combinaven l'expansionisme econòmic amb la intervenció directa a Llatinoamèrica.

Així doncs, professor i cap del departament de filosofia de la Universitat de Michigan fins a 1894, deixà el càrrec per passar a ocupar-ne un de semblant a la Universitat de Chicago, des de 1894 fins a 1904. Foren deu anys de gran potència creativa. L'aprofundiment de la filosofia de W. James el va dur progressivament a desmarcar-se del hegelisme. La preocupació filosòfica del nostre autor, que ja s'havia manifestat en les obres esmentades, i també a Leibniz's new Essays Concerning the Human Understanding. A Critical Exposition (Nous assaigs de Leibniz sobre el coneixement humà. Una exposició crítica), de 1888, va prolongar-se en publicacions com Outline of a Critical Theory of Ethics (Pla d'una teoria crítica de la moral), de 1893. Aquest any també publicà Teaching Ethics in the High Schools (L'ensenyament de l'ètica a les escoles secundàries). Tres anys més tard organitzava la "Laboratory-School" de la Universitat de Chicago, que no era res més que una escola elemental annexa a la Universitat. En definitiva, consistia en un assaig d'escola activa "avant la lettre". Pel que fa a les finances, aquesta escola "activa", va ser pagada amb les contribucions dels pares dels alumnes. La major part dels escrits de Dewey de finals de segle tenen aquest marcat caràcter pedagògic. Això es copsa amb total claredat a "L'interès pel que fa a la formació de la voluntat", de 1895, el qual va ser renovat l'any 1913.

El prestigi de Dewey estava assolint alts nivells. Ara ja plenament centrat en el camp de la renovació de mètodes educacionals, havia publicat l'any 1895 The Psychology of Number and its Application to Methods of Teaching Arithmetic (La psicologia del nombre i la seva aplicació als mètodes d'ensenyament de l'aritmètica), amb la col·laboració de J. A. McLellan. De 1896 són: "Un experiment pedagògic" i "L'Escola Universitària". A l'any següent veu la llum "Els principis ètics en que es basa l'educació" i també "El meu credo pedagògic", molt conegut. Al 1899 publica "L'escola i la societat" i, al mateix any, inicia la presidència de la American Psichological Association (fins al 1900).

Les obres següents de Dewey són: "Psicologia i pràctica social", de 1901; "El nen i el programa escolar" i "La situació educativa", el 1902; "Estudis de teoria lògica", amb altres col·laboradors, el 1903; "Assaig sobre el curs de l'escola elemental", el 1905 i "L'escola i el nen" del 1906. I mentrestant, del 1902 al 1904, va esdevenir director de l'Escola d'Educació de la Universitat de Chicago. Al 1904 es doctora en Lleis per la Universitat de Wisconsin, i des d'aquest mateix any fins al 1930, va fer de professor a la Universitat de Columbia.

Al 1908 publica "Moral" , en col·laboració amb J. H. Tufts i "Principis morals en l'educació" al 1909. El clàssic de la psicologia de la intel·ligència "Com pensem?" data del 1910, el mateix any d'"Assaigs Educatius" i "La influència de Darwin en filosofia i altres assaigs de pensament contemporani". De 1913 són "Les escoles del demà" i "L'interès i l'esforç en l'educació". Entre 1915 i 1916 publica diversos assaigs, entre els quals destaca "Democràcia i educació. Una introducció a la Filosofia de l'Educació", 1916. "Intel·ligència creativa" és del 1917 i "Cultura i indústria en educació" data del 1919. L'any 1915, John Dewey funda i presideix la American Association of University Professors.

El període de Chicago es clou amb un altre fet important en la trajectòria deweyiana: l'edició de "Studies in Logical Theory" (Estudis de teoria lògica) l'any 1903, obra en col·laboració en altres autors del departament de Filosofia de l'esmentada universitat, en la qual formulà la seva teoria instrumentalista del saber. Aquests "Estudis" van ser saludats per William James com l'"acte de naixement de l'Escola de Chicago".

L'època d'ensenyament a la Universitat de Colúmbia és, concretament, una fase d'aprofundiment de la reflexió filosòfica deweyiana. Hi pertany la important "Democràcia i Educació" (1916), la qual sintetitza la seva sencera visió científica.

Del 1920 a 1930 continua publicant incansablement treballs que, d'una manera o d'altra, reflecteixen l'evolució del seu pensament: "Reconstrucció de la filosofia", (1920);"Natura humana i conducta. Una introducció a la psicologia social", 1922;"Experiència i natura", 1925; "El públic i els seus problemes", 1927, entre d'altres.

L'any 1929 intervé en política formant part de la Lliga per a l'Acció Política Independent. Professa a Edimburg i l'any 1930 a França, on és nomenat doctor honoris.

Els anys vint són potser el moment més madur del pensament de Dewey i el punt àlgid de la seva preocupació social i internacional. Cal valorar el seu esforç per situar la democràcia en les coordenades de la realitat política i social del seu temps, en tres vessants interrelacionades: la filosòfica, la política-social i la pedagògica.

Va ser a la dècada dels trenta quan Dewey va perfilar d'una manera més definida el seu pensament polític "liberal". Dewey defensa una concepció de la llibertat com a "socialisme d'interès públic", no sense sentit autocrític; així parlant dels Estats Units . escrivia a l'any 1934: "els nostres mals deriven de l'exercici opressiu del poder per part dels magnats de les finances i de la introducció fallida de noves formes de control democràtic a la indústria i al govern en harmonia amb el pas d'una economia individual a una economia col·lectiva".

Va dir que la llibertat "no era quelcom que et vingui regalat de l'exterior (...) sinó que només es pot posseir en la mesura que els individus participin a la seva consecució; i és aquest fet més aviat que qualsevol mecanisme particular de caire polític el que constitueix l'essència del liberalisme democràtic".

Entre les seves obres publicades, d'ençà que es retirà de la docència regular, destaquen: "Filosofia i civilització", 1931; "Liberalisme i acció social", 1935 i "Experiència i educació", 1938.

Més tard escriví obres com "Teoria de la valuació" i "Educació avui dia" (1940). L'any 1946 va publicar "Problemes dels homes" i va ser nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Oslo.

Per a Dewey, l'esperit científic havia d'esdevenir agent d'una nova moralitat, la qual cosa ho expressava clarament a la reedició ampliada de Reconstruction in philosophy, l'any 1948. Per a ell, encara s'havia de començar un esforç sistemàtic per a afaiçonar la "moral" en la qual es basen els vells costums institucionals, per tal de sotmetre-la als criteris de la crítica científica. Per tant, la filosofia havia de tenir l'última paraula.

L'any 1952, al mes de juny, moria a la ciutat de Nova York el filòsof, psicòleg, científic social i pedagog John Dewey.

Fonts consultades:

  • John Dewey (1985). Democràcia i escola. Vic, editorial Eumo.

8. Condorcet: marc històric, vida i obra. Característiques de la seva pedagogia. Significació i importància en la història de l'educació.

Marie Jean Antoine de Caritat, Marqués de Condorcet, va néixer el 1743 a Ribemont, Picardia. Va ser filòsof, polític i enciclopedista francès. La seva dedicació per les ciències va ser intensa, concretament va ser estudiós de les matemàtiques i de la física, i va publicar l'Essai sur le calcul integral (1765), que li obrí les portes per ésser admès a l'Académie des Sciences quan tenia vint-i-sis anys, de la qual aviat va ser nombrat secretari perpetu (1772). Juntament amb D'Alembert, el seu mestre, i Voltaire, que havia suscitat en ell l'afecció literària, es relacionà amb Turgot, del qual es féu deixeble i el qual li proporcionà el càrrec d'inspector general de la moneda (del 1774 al 1776).

Com a economista, es declarà partidari de l'impost progressiu. El 1782 ingressà a l'Académie Française s'hi destacè en aquesta època com a sociòleg.

La seva hipòtesis sobre les decisions col·lectives, coneguda per efecte Condorcet, i sobre llur inconsistència, aplicada especialment a les votacions, ha estat recollida per la moneda politicologia.

El 1791 París el nomenà diputat per l'Assemblea legislativa, i n'assolí la presidència el 1792, any que presentà l'informe sobre Organisation générale de l'Instruction Publique, convertit en norma de la pedagogia republicana. Enderrocat Lluís XVI, fou l'ànima de la Convenció encarregada d'estudiar una nova construcció, un pla de reformes en la instrucció pública. Per tant, va participar activament a la Revolució Francesa, on els seus termes conciliadors el declararen partidari dels girondins, i en alçar-se al 1793 els jacobins fou condemnat a mort (juntament amb alguns dels seus companys). Abans, però, propugnà el control de natalitat, l'elevació cultural de la dona i la coeducació.

Pel que fa a l'aspecte pedagògic, Condorcet va defensar sempre que la instrucció havia d'ésser accessible per a tothom (tot i que no pretenia que l'ensenyament fos igual per a tothom). El seu principi educatiu, es basa en què l'educació ha de fer possible el fet de que ningú depengui d'un altre, és a dir, ha de fer possible la independència absoluta de cada individu, la qual cosa exigiria, ni més ni menys que la universalitat de la ciència.

En matèria d'ensenyança, Condorcet va considerar dues qüestions prèvies, que són: la primera, que fins on s'estén el poder i el dret de l'Estat en matèria d'instrucció;

i la segona, que si la instrucció, l'educació, ha de ser igual tant per l'home com per la dona. Sobre la primera qüestió, l'autor pensa que l'Estat ha de mantenir-se al marge per deixar el camí lliure a les famílies pel que fa a l'educació política i a l'educació religiosa. I sobre la segona qüestió, l'autor pensa que tant l'home com la dona han de rebre instrucció, ja que ambdós sexes, per tal de poder educar els seus fills amb un nivell elevat, però les dones, sobretot, per desenvolupar un paper digne a casa, per no atreure amb la seva ignorància i indiferència envers el seu marit i per ser d'estricta justícia ja que ambdós sexes tenen el mateix dret natural a rebre instrucció.

Pel que fa al pla d'estudis, Condorcet es centre en cinc graus: formen el primer grau les escoles primàries, les escoles secundàries formen el segon. Els instituts formen el tercer grau i els liceus el quart. Finalment, una societat nacional, encarregada de la direcció de l'educació i havent de fonamentar el progrés de les ciències i el desenvolupament continu de les arts, constitueix el cinquè i últim grau de formació.

El pla de Condorcet segueix la tendència general de la seva època, concedint prioritats i preferències a les ciències envers les lletres. Altres punts característics del pensament de l'autor són el fet de ser partidari de la gratuïtat de l'educació i el fet de concebre un cos de professorat completament independent de l'autoritat central i deslligat de les pressions i intromissions estatals.

En la darrera època de la seva vida va romandre amagat durant nou mesos, i es va dedicà a desenvolupar el seu pensament filosòfic, recollint a Esquisse d'un tableau historique des progrès de l'esprit humain (Quadre històric dels progressos de l'esperit humà), clar exponent del progressisme il·lustrat. Finalment, va sortir del seu refugi, i al ser reconegut, el van empresonar i, per aquest motiu, el nou d'abril de l'any 1794, s'emmetzinà a la mateixa presó, a Bourg-le-Reine.

Condorcet va tenir una gran importància i significació en la història de l'educació, principalment perquè va establir uns plans i unes pautes molt bones en el tema de l'educació.

Altres obres importants de l'autor: Biblioteca de l'home públic, Memòria (que dirigí a l'Assemblea Legislativa), Mitjans per aprendre a contar segurament i amb facilitat i Escrits pedagògics.

Fonts consultades:

  • Diccionari de Pedagogia (Volum primer). Editorial Labor.

Assignatura d'Història de l'Educació