Història de L'Espanya

Antic Règim. Il·lustració. Guerra de la Independència. Ferran VII. Industrialització. Sexenni democràtic. Restauració. Primera i segona República. Alfons XII. Guerra Civil. Franquisme. Transició i la democràcia

  • Enviado por: Leuqarrip
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 190 páginas
publicidad
publicidad

TEMA 1 DE L'ANTIC RÈGIM A L'ESTAT LIBERAL

Breu cronologia d'Espanya i Catalunya al s. XIX

Subtema 1

La construcció de l'estat liberal: el desmantellament de l'antic règim i l'evolució dels principis fonamentals de les constitucions espanyoles (1808-1873) en el seu context històric.

Subtema 2

La resistència absolutista: el carlisme .

Subtema 3

Sintesi del sexenni revolucionari.

1. Orígens de la revolució.

1.1. De les juntes revolucionaries al procés constituent.

1.2. La Constitució.

1.3 les primeres mesures de govern.

2. La monarquia constitucional d'Amadeu I.

3. La Primera República a Espanya.

3.1. Els governs republicans federalistes.

3.2. El govern de Salmerón.

3.3. El govern de Serrano.

TEMA 2 LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL I LES SEVES CONSEQÜENCIES. EL MOVIMENT OBRER.

Subtema 1

“El procés d'industrialització a Catalunya en el context espanyol.”

1. Agricultura.

1.1. L'estructura de la propietat.

1.2. Producció i conreus.

2. El desenvolupament industrial.

2.1. L'expansió ferroviària

2.2. La mineria..

2.3. La Siderúrgia.

2.4. La indústria tèxtil catalana.

Subtema 2

Les conseqüències socials de la industrialització

1. La noblesa s'integra en la societat.

2. La reforma de l'església.

3. L'organització classista de la societat.

4. Noves categories socials.

5. La població.

5.1. El creixement urbà.

6. El treball de les dones.

Subtema 3

“ El moviment obrer fins el 1875”

1.Les classes populars

1.1. El camperolat andalús.

1.2. El proletariat industrial.

1.3. La difusió de les doctrines del socialisme utòpic.

1.4. El moviment obrer i l'internacionalisme.

TEMA 3 LA RESTAURACIÓ: EVOLUCIÓ POLÍTICA, SOCIAL, ECONÒMICA I DEMOGRÀFICA (1875-1931)

Relació de governs

La restauració. Regnat d'Alfons XII (1874-1884)

La Regència de Maria Cristina de Habsburgo-Lorena (1885-1902)

Regnat d'Alfons XIII (1902-1923)

Subtema 1

El sistema polític de la restauració.

1. La restauració d'Alfons XII.

1.1. La constitució de 1876.

1.2. El caciquisme.

1.3. Els governs d'Alfons XII.

2. La regència de Maria Cristina.

3. La política exterior de la fi del segle.

Subtema 2

Les crisis polítiques del període de la restauració (1898-1923).

1. Les conseqüencies del desastre de 1898.

2. Del desastre a Alfons XIII.

3. El regnat d'Alfons XIII.

3.1. La incapacitat dels governs.

3.2. La impotència de l'oposició.

4. La setmana tràgica.

5. De la setmana tràgica a la gran crisi.

6. La crisi de 1917 .

6.1. Les juntes militars.

6.2. L'assemblea de parlamentaris.

6.3. La vaga general de 1917.

7. La descomposició del règim.

7.1. L'inestabilitat política.

7.2. El desastre d'Annual.

Subtema 3

La dictadura de Primo de Rivera.

1. El pronunciament de Primo de Rivera.

2. Objectius del cop d'estat.

3. El directori militar.

3.1. Llibertats i sistema de representació.

3.2. La qüestió Catalana.

3.3. La guerra del Marroc.

3.4. L'estatut municipal i provincial.

3.5. Unión Patriótica.

4. El directori civil.

4.1. L'Assemblea Nacional Consultiva.

4.2. La política econòmica.

4.3. La política laboral.

5. La crisi de la dictadura.

5.1. Els estudians.

5.2. El cos d'artilleria.

5.3. El pronunciament republicà.

5.4. La fi de la prosperitat.

6. L'evolució del republicanisme.

Subtema 4

Evolució demogràfica i econòmica d'Espanya i Catalunya.

1. Evolució de la població durant el segle XIX.

2. La població espanyola durant els primers anys del segle XX

3. L'economia d'Espanya i Catalunya durant el segle XX

3.1 L'economia sota el regnat d'Alfons XIII

Subtema 5

Evolució del moviment obrer: socialisme i anarquisme

1. Introducció

2. El moviment obrer a finals del segle XIX

3. El segle XX

3.1. La vaga de 1902

4. La lluita pel control del moviment obrer

4.1. El lerrouxisme

4.2. Els socialistes

4.3. Solidaritat obrera

5. La setmana tràgica: una revolta descontrolada

6. De la setmana tràgica al cop d'estat.

Subtema 6

Evolució de la condició femenina.

1. Introducció .

2. Les dones fins al segle XIX.

3. Les dones al segle XX.

3.1. Grans reivindicacions: La cultura i l'educació.

3.2. L'accés al món dels esports.

3.3. La dona i el treball

TEMA 4 EL CATALANISME POLÍTIC: PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ (1833-1931)

Subtema 1

Les arrels del catalanisme polític: cultura, consciència i identitat nacional catalana al segle XIX, abans de la restauració

1. Les arrels populars del catalanisme

2. La renaixènça.

3. El catalanisme polític

Subtema 2

Les formulacions del catalanisme polític fins a la segona república

1. Catalanisme polític.

2. Federalisme i catalanisme popular

3. L'esglesia catalana i el catalanisme polític

4. El catalanisme de la burgesia.

5. El catalanisme d'esquerres als primers anys del segle XX

Subtema 3

La mancomunitat de Catalunya.

1. Els origens de la Mancomunitat.

2. La mancomunitat.

3. L'obra de la Mancomunitat

3.1. Obra cultural.

3.2. La potenciació de l'ensenyament

3.3. L'obra social.

3.4. Suport als municipis.

3.5. La creació d'imfrastructures basiques

TEMA 5 LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1936)

Subtema 1

El de la dictadura a la república. La constitució republicana.

1. La caiguda de la dictadura.

1.1. Els estudiants.

1.2. El cos d'artilleria.

1.3. El pronunciament republicà.

1.4. La fi de la prosperitat

1.5. El govern de Berenguer

2. La caiguda de la monarquia.

2.1. El pacte de San Sebastià

2.2. La insurrecció republicana.

2.3. La fi del regnat.

3. El govern provisional.

4. La constitució republicana

Subtema 2

Evolució demogràfica i econòmica d'Espanya i Catalunya durant el període republicà.

1. L' evolució demogràfica i l'atur.

2. L'impacte del crac de 1929.

Subtema 3

Les grans fases polítiques de la república.

1. Introducció.

2. El bienni reformista.

2.1. El problema agrari

2.2. La qüestió religiosa

2.3. Les autonomies. ( La catalana no)

2.4. Educació i cultura

2.5. La política laboral

2.6. La fi del bienni

3. La república de dretes

3.1. La CEDA.

3.2. El govern radical.

3.3. Els fets d'octubre.

3.4. L'evolució política del bienni de dretes

4. El triomf del front popular

4.1. L'obre del front popular

Subtema 4

La Generalitat republicana: L'aprovació de l'Estatut d'Autonomia, l'evolució política i l'obre de govern. L'hegemonia del catalanisme d'esquerres.

1. Introducció.

2. El 14 d'abril a Catalunya.

3. L'Estatut d'Autonomia.

4. L'obre de la Generalitat

5. El problema agrari.

6. Els fets d'octubre.

7. El front popular

subtema 5

La condició femenina durant la segona republica.

1. Introducció.

2. Participació electoral i vot femení a Catalunya.

3. Els rols de les dones.

Tema 6

La guerra civil (1936-1939)

Subtema 1

Conseqüències de la guerra civil espanyola i plantejament del conflicte. El context europeu.

1. Causes de la guerra.

2. La conspiració o les conspiracions.

3. L'aixecament militar.

3.1. L'aixecament a catalunya.

4. La dimensió territorial de la guerra.

5. El context internacional.

Subtema 2

Les fases de la guerra

1. Les primeres accions.

2. La batalla de Madrid.

3. El front del nord.

4. De la presa de terol a la batalla de l'ebre.

5. De la caiguda de catalunya al final de la guerra.

Subtema 3

Reacció i revolució a les rereguardes. Feixisme, anarquisme, socialisme i comunisme davant la guerra.

1. El bàndol republicà.

1.1. El govern de Largo Caballero.

1.1.1. Tensions entre partits.

1.1.2. Els fets de maig.

1.2. El govern de negrín.

2. El feixisme.

3. Anarquisme, socialisme i comunisme.

4. La repressió.

4.1. L'exili

4.2. La repressió

subtema 4

La guerra civil a Catalunya: col·lectivitzacions, la revolució social i les lluites pel poder. (fets de maig de 1937)

1. L'inici de la guerra civil a Catalunya.

2. Les col·lectivitzacions.

3. La revolució social

4. Els “fets de maig de 1937”(les lluites pel poder)

Tema 7

El franquisme (1939-1975)

Subtema 1

Gènesi, fonaments ideològics i naturaleza del règim franquista.

1. La gènesi.

2. Fonaments ideològics.

3. Exili i repressió

Subtema 2

Les principals etapes polítiques del franquisme.

1. Etapes

2. De 1939 a 1951, primera etapa.

2.1. Política interior.

3. De 1951 a 1971, segona etapa.

4. De 1971 a 1975, darrera etapa.

Subtema 3

Evolució econòmica i demogràfica

1. Les conseqüències de la guerra

1.1. Conseqüències demogràfiques.

1.2. Conseqüencies econòmiques.

2. L'evolució econòmica fins a 1957.

3. El desenvolupament econòmic (1960-1973)

3.1 Els diversos sectors econòmics.

3.2 Els desequilibris del creixement.

4. El creixement demogràfic.

5. La transformació de catalunya.

5.1. Els canvis econòmics

5.2. La immigració

5.3. Les contrapartides del creixement

Subtema 4

Evolució del moviment obrer.

1. El sindicalisme oficial i obligatori.

2. Reaparició de la lluita obrera.

3. Cap a un nou tipus de moviment obrer.

4. Cap al final del franquisme

subtema 5

La repressió o la resistènci. Els intents de desnacionalització i repressió cultural a Catalunya.

1. Introducció

2. La repressió franquista

3. Els franquistes catalans.

4. La resistència cultural.

5. L'oposició política

subtema 6

L'evolució de la condició femenina.

1. El final de la república.

2. El nou règim.

3. El treball femení.

Tema 8

La transició i la democràcia (1975-1986)

Subtema 1

La transició de la dictadura a la democràcia. (1975-1982)

1. L'inici de l'agonia del règim.

2. De la mort de Franco a l'instauració de la monarquia.

3. Segon govern d'Arias Navarro.

4. El primer govern de Suarez.

5. La llei de reforma política

6. Les eleccions de 1977.

7. El primer govern democràtic.

8. El 23 de febrer. (23-F)

9. L'etapa final de govern de la UCDTEMA 1 DE L'ANTIC RÈGIM A L'ESTAT LIBERAL

Breu cronologia d'Espanya i Catalunya al s. XIX

Subtema 1

La construcció de l'estat liberal: el desmantellament de l'antic règim i l'evolució dels principis fonamentals de les constitucions espanyoles (1808-1873) en el seu context històric.

Subtema 2

La resistència absolutista: el carlisme .

Subtema 3

Sintesi del sexenni revolucionari.

1. Orígens de la revolució.

1.1. De les juntes revolucionaries al procés constituent.

1.2. La Constitució.

1.3 les primeres mesures de govern.

2. La monarquia constitucional d'Amadeu I.

3. La Primera República a Espanya.

3.1. Els governs republicans federalistes.

3.2. El govern de Salmerón.

3.3. El govern de Serrano.

Breu Cronologia Espanya i Catalunya s. XIX

1808 Inici de l'ocupació d'Espanya per l'exèrcit francès.

Abdicació (de Carles IV, comença el regnat de Ferran VIIè.

Ocupació de Barcelona per l'exèrcit francès.

1809 Rendició de Girona (11 de desembre)

Regant de Josep I suprimeix les ordres religioses.

1810 Obertura de les Corts de Cadis (24.IX)

Decret de llibertat d'impremta (19.XI)

1812 Promulgació de la Constitució de Cadis (19.III)

1813 Josep Bonaparte abandona Espanya(29.VI)

Tractat de Valençay, posa fi a les hostilitats franco-espanyoles.

1814 Retorn de Ferran VIIè.(22.III)

(12.1V) Manifiesto de los Persas, grup d'absolutistes contra sistema constitucional.

Cop d'Estat de Ferran VIIè., es torna a l'absolutisme­

1815 Congrés de Viena, reorganització d'Europa. Creació de la Sta. Aliança

1817 Fallit alçament liberal de L. R. de Lacy (5-8.IV), amb suport de la burgesia barcelonina. Execució de Lacy el 6.VII.

1820 1 de Gener, Pronunciament de R.Riego, enceta el trienni Liberal.

Restauració de la Constitució de Cadis (7.III)

Supressió definitiva de la Inquisició (9.III)

1822 Maig. Insurrecció generalitzada de partides absolutistes al País Basc i Catalunya.

1823 (7.1V) Comença la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.

Ferran VIIè Restableix l'Estat absolutista(4.X), comença

l'anomenada Dècada Ominosa.

1826 Publicació del Manifest, dels realistes purs, preconitzen el regnat

de Carles, germà de Ferran VIIè.

1827 Estiu. Insurrecció absolutistes, els Malcontents, s'estén a altres punts de l'Estat espanyol.

El Compte d'Espanya es nomenat Capità General de Catalunya.

1828 Execucions de liberals a Barcelona, comença el règim de terror del Comte d'Espanya.

1831 Desembarcament de José Maria de Torrijos a Màlaga, últim pronunciament liberal de la Dècada Ominosa.

1832 Fets de La Granja. Ferran VIIè. Creient agonitzar cedeix a les pressions i deroga la Pragmàtica Sanció.

1833 29 de Setembre. Mor Ferran VIIè., comença el regnat d'Isabel II amb la regència de la seva mare Maria Cristina.

Octubre. Comença la primera guerra Carlina.

Nova divisió del territori espanyol en províncies.

1834 Promulgació de l'Estatut Reial a Espanya (10.IV)

Amnistia general pels liberals espanyols exiliats.

1835 Alçaments progressistes a diverses ciutats espanyoles (Juliol i Agost).

1836 Juliol. S'inicia la desamortització a Espanya.

Revoltes contra el govern Istúriz.

Motí de la Granja (12.VIII). La reina regent reinstaura la Constitució de Cadis.

1837 Promulgació d'una nova Constitució liberal.

Setembre., Els carlins arriben a les portes de Madrid.

Guerra carlina en territori català, prenen Solsona i Berga.

A Barcelona es produeixen les bullangues.

1839 El Conveni de Bergara posa fi a la primera guerra carlina (31.VII)

1840 Pronunciament contra Maria Cristina (1.IX), Baldomero Espartero pren el poder.

Abdicació de la reina regent (12.X)»

1841 Espartero es proclamat regent d'Espanya (9.V).

1842 Insurrecció progressista i democràtica a Barcelona (X1-XII),.

Espartero bombardeja Barcelona (2 i 3.XII)

1843 Les Corts espanyoles declaren major d'edat a Isabel II, fi de la regència d'Espartero.

Inici de la Dècada Moderada, govern del partit moderat.

1844 Decret de la creació de la Guàrdia Civil. (28.III).

Suspensió de la desamortització.

1845 Reforma tributària de Mon-Santuillan.

Aprovació d'una Constitució moderada (23V).

1846 Matrimoni d'Isabel II amb el seu cosí Francisco d'Asis (X).

1848 Es reactiva la guerra carlina a Catalunya, arribada de Josep Masgoret, cap carlí.

1849 Detenció del pretendent carlí (Carles Lluí de Borbó), quan intentava entrar a Catalunya (24.Vil).

Les darreres partides dels matiners travessen la frontera. Fi de la guerra carlina.

1851 Concordat de l'Estat espanyola amb la Santa Seu, líquida els problemes derivats de la desamortització

1854 Pronunciament dels generals O'Donnell i Dulce contra el govern moderat (28.V1).

Retorna al poder Espartero (29.VII), Bienni Progressista.

1855 Promulgació (1.V) d'una nova llei desamortitzadora, la Llei de Madoz, que afecta el bens eclesiàstics, comunals i municipals.

1856 Isabel II destitueix a Espartero i dona el poder a O'Donnell, fi de Bienni Progressista, Espanya retorna a la constitució de 1845.

El govern O'Donnell ordena suspendre les vendes de bens eclesiàstics.

1859 Espanya declara la guerra al Marroc (Octubre). El general Prim guanya el Marques de Castillejos, per accions de guerra.

1860 Tractat de pau entre Espanya i Marroc (Abril).

El Vaticà accepta la llei de desamortització i el govern continua la venda de béns eclesiàstics.

1862 Intervenció d'Espanya, França i Gran Bretanya a Mèxic, per enderrocar, el president Benito Juárez.

Publicació de la llei del notariat, que obligava a utilitzar el castellà en els contractes i documents públics.

1863 Cau el govern d'Unió Liberal de Leopoldo O'Donnell, per la negativa de la reina a reconèixer el regent d'Itàlia.

1864 Intent de pronunciament progressista del general Prim al País Valencià.

1865 Revolta dels estudiants a Madrid, repressió durant la "Nit de Sant Daniel".

1866 Revoltes del general Prim i dels sergents del quarter de San Gil a Madrid. El cop fracassà, repressió i dissolució de Corts.

1867 Nous intents d'aixecament progressistes al País Valencià, Catalunya i Aragó, d'àmplia base civil.

Isabel II signà un decret que prohibia les obres dramàtiques escrites en una llengua diferent al castellà.

1868 Destronament de la reina Isabel II (Setembre). Pronunciament amb suport popular. Comença el Sexenni Democràtic. Sufragi universal masculí, dret d'associació obrera i llibertat de cultes.

Primeres eleccions municipals amb sufragi universal masculí, victòria dels republicans a Catalunya i el País Valencià.

Subtema 2

Les guerres carlines

A la vegada que començava la transformació del nou estat, esdevenia un llarg període de guerres civils: Primera Guerra Carlina o guerra dels set anys(1833-1840), que va rebrotar a Catalunya a mitjan segle amb la Segona Guerra Carlina o dels Matiners (1846-1879) i que continuà, al final del període, en una Tercera Guerra Carlina (1872-1875). Més que un conflicte dinàstic entre Isabel II i el seu oncle Carles Maria Isidre i els seus respectius descendents, fou un enfrontament civil, ideològic i social, covat des dels anys vint amb la pugna entre liberals i antirevolucionaris, que es mantingué latent durant tot el segle XIX.

És indiscutible que la pagesia i el clergat van ser els sectors socials que s'integraren més plenament al carlisme, però també s'hi van integrar amplis sector de menestralia i el nou proletariat urbà; les bases del carlisme les formava una massa de gent que veia dieminuir els seus ingressos a causa de les males collites, les transformacions del sistema d'explotació agrària i la crisi de la indústria rural i manufacturera que s'enfonsava. A la banda oposada hi havia el capitalisme naixent i el triomf de l'estat liberal. A més a més, s'hi van sumar molts dels qui ja vivien al marge de la llei en un país llargament afectat per la crisi (bandolers, contrabandistes i captaires): la guerra civil els va oferir un inesperat aixopluc. La dissolució de l'antic cos de voluntaris reialistes, que durant els anys vint havia aplegat sectors pobres de la societat, propicià que s'allistessin a les files carlines, on recuperaren sou, uniforme i prestigi. El carlisme aglutinà molta gent que veia en el liberalisme un jou més espoliador i dur que l'absolutisme.

El carlisme s'escampà especialment a les zones que s'empobrien i per això no fou una guerra estesa per tot el territori estatal, sinó que es concentrà a les zones més evolucionades del país, aquelles que ja coneixien la transformació industrial. Catalunya i el País Basc, seguides de Navarra, el nord d'Aragó i l'area del Maestrat (Castelló). Pel que fa a Catalunya les zones més decididament carlines (Berguedà, Solsonès, Ripollès, Priorat, Baix Camp...) eren les que havien tingut una indústria tradicional important o que començaven a tenir una industrialització moderna: en aquelles comarques els canvis stregaven les velles estructures.

Dels valors de tipus religiós i monàrquic (altar i rei) enaltits pel primer carlisme, guiat pel clergat i els absolutistes, es passà a clares motivacions socioeconòmiques, conseqüència de les desamortitzacions, amb els matiners. Fins i tot fou en aquests anys que les partides republicanes i carlines lluitaren juntes a Catalunya, de la mateixa manera que el foralisme va ser un dels elements aglutinadors del carlisme basc, un foralisme que comportava impostos que gravaven menys, l'exempció del servei militar i la reducció del cost de la vida. La Tercera Guerra Carlina esclatà en 1872, després d'intents frustrats durant tot el període del sexenni revolucionari. Les bases del moviment - pagesos, menestral i clergat - s'engrossiren amb gent procedent de la burgesia conservadora i catòlica, alhora que es mantenia una forta divisió entre els dirigents i les bases.

Fou una guerra de partides organitzades a l'entorn de cabdills locals de reconegut prestigi i amb clars vincles de clientelisme, que impediren formar un atèntic exèrcit, i en què la indisciplina i els pocs enfrontaments directes entre ambdós exèrcits foren una característica constant. La proclamació de la primera República va reforçar les files carlines: però vençut el federalisme i restaurada la monarquia borbònica, el carlisme es va afeblir i, finalment, la guerra acabà el 1875. Derrotat militarment, la història del carlisme s'allargà, com a moviment ideològic, fins a final del segle XIX i bona part del XX, a través de l'integrisme, de la premsa i dels molts cercles carlins establerts a tot el país.

Subtema 3

Síntesi del sexenni revolucionari.

1. Orígens de la revolució.

La revolució de 1868 durà 6 anys i fou coneguda amb el nom de la Gloriosa. Durant aquesta etapa no hi hagué rei Borbo. Aquesta revolució fou un intent de democratitzar el sistema polític. Vingué precedida per una seria de canvis que afavoriren que esclates:

- Crisi econòmica d'abast europeu (1866-1867) que afecta l'expansió del ferrocarril

- La guerra civil americana que paralitza la indústria cotonera catalana.

- Les mesures preses pel govern de González Bravo, que augmentà l'impost sobre la terra un 10% i abandonà el projecte d'una nova esquadra la qual cosa li suposa la deslleialtat de la Marina i frenà les expectatives de la indústria pesada catalana. L'alça de preus i el retrocés de la capacitat adquisitiva de la gran massa de camperols sense terres acabaren d'enterbolir el panorama sociopolític dels darrers anys de regnat.

- la mort dels homes que havien presidit la vida política sota el regnat d'Isabel II, com ara O'Donnell, (1867), Narváez (1869) i Bravo Murillo (1873).

El Pacte d'Ostende era el programa polític preparat des de la conspiració pels demòcrates i els progressistes, fou ratificat un any més tard a Brussel·les. Amb la mort d'O'Donnell part de l'exercit s'afegí a la conjuració. La revolució la portaren a cap els militars, amb l'unionista Serrano com a cap del futur govern i Prim com a home fort.

El 18/9/1868 l'esquadra de l'almirall Juan Bautista Topete es revolta a Cadis; dos dies desprès arribaren de l'exili els general unionistes que es posaren al capdavant de l'exercit. L'aixecament sorprengué la reina mentre estiuejava a Sant Sebastià, els rebels comandats per Serrano derrotaren les forces reials, dirigides pel marqués de Novaliches, a Alcolea (28/9) i la reina s'exilià a França. A Espanya les autoritats locals donaren pas a les Juntes Revolucionaries.

1.1. De les juntes revolucionaries al procés constituent.

Les juntes revolucionàries tingueren el poder les primeres setmanes de la revolució integrades per la burgesia liberal i les classes populars. El poble s'organitzà en armes formant els voluntaris de la llibertat, veritable renaixement de la Milícia Nacional. La junta de Catalunya era dominada pels republicans, que decidiren enderrocar la Ciutadella de Barcelona, símbol del centralisme i l'opressió dels borbons.

El 8/10/1868 es formà el govern provisional, on Serrano era president i Prim ministre de guerra. Fou reconegut per tots els governs menys el d'Anglaterra i el de la Santa Seu pel clima anticlerical.

Aviat van sorgir contradiccions entre l'esperit demòcrata de les juntes (que demanava la desaparició de les quintes i els consums) i el govern provisional, el qual, desbordat per la guerra colonial de Cuba iniciada amb el Grito de Yara (1868) es va negar a alterar el reclutament obligatori.

Després de la dissolució de les juntes, el govern va recollir en el manifiesto a la nación (25/10/1868) les reivindicacions polítiques d'aquelles assemblees, però va optar per la indefinició en matèria econòmica i social.

El govern anuncia l'establiment del sufragi universal masculí reinstaurar la Llei municipal de 1854 i convocà eleccions a les corts constituents per al 15 de gener de 1869. les Corts haurien de decidir el model d'estat, atès que els partits reunits al pacte d'Ostende no havien arribat a un acord.

Els millors resultats electorals els obtingueren els progressistes, els unionistes i els demòcrates, la qual cosa decidí d'establir una monarquia democràtica. Les corts s'enfrontaren al repte d'elaborar una nova constitució i el govern el de trobar un rei democràtic.

1.2. La Constitució

Les primeres Corts de Sexenni van ser presidides pel demòcrata Nicolás Rivero. La comissió formada per representants monàrquics elaborà la nova constitució que es discutí a les corts i fou aprovada. Establia aquests punts:

- El sufragi universal masculí.

- Una amplia declaració de drets individuals que preveia l'habeas corpus i la inviolabilitats domiciliària i de correspondència.

- El principi de sobirania nacional, de la qual emanaven tots els poders de l'estat.

- El judici per jurats per a tots els delictes polítics i comuns que establís la llei.

- Que el rei mantenia el poder executiu i que l'exercia per mitja dels seus ministres.

- Un sistema de representació basat en dues cambres amb competències legislatives i capacitat per a presentar mocions de censura contra el govern: el Senat, que seria elegit indirectament per les províncies, i el congrés integrat per un diputat major d'edat per cada 40000 habitants.

- Que la nació s'obligava a mantenir el culte i els ministres de la religió catòlica, però garantia la llibertat religiosa.

- L'autonomia municipal i el principi d'autogovern dels pobles.

Les discussions per aprovar la constitució van ser molt dures, sobretot les esmenes que feien referència a la religió i que els republicans volien incloure els drets dels treballadors.

1.3 Les primeres mesures de govern

un cop aprovada la constitució (juny de 1869), el general Serrano passa a ser regent i Prim cap de govern conservant el ministeri de la Guerra. Els eixos de la tasca del nou gabinet eren 2: l'adaptació de la legislació al nou marc democràtic establert i la recerca d'un monarca amb un perfil liberal. L'home fort era el general Prim. Els objectius immediats foren:

- La Llei electoral que desenvolupava els principis aprovats per les Corts constituents.

- La Llei de matrimonis civils, que permetia de dur a terme enllaços matrimonials sense la tutela eclesiàstica.

- La Llei orgànica del poder judicial, que establia l'estructura de la justícia amb un tribunal suprem, les audiències, els tribunals de partit i els jutjats.

- La reforma del codi penal que adequava el règim penal al nou context democràtic.

- En l'àmbit econòmic destaquen les mesures aranzelàries de signe lliurecanvista que afavoriren l'entrada d'inversions estrangeres però alhora van generar l'oposició dels empresaris catalans.

2. La monarquia constitucional d'Amadeu I

La Constitució no satisfeia el republicanisme, sobretot federals, pel seu caràcter monàrquic. Aquests l'any 1869 van protagonitzar una seria d'aixecaments a València, Aragó i Andalusia pel manteniment de les lleves i els consums i que el govern va reprimir fortament.

La Constitució establia que hi havia un govern monàrquic per tant es va haver de buscar un rei i el general Prim fou l'encarregat de fer-ho.

El Rei escollit, l'octubre de 1870, fou Amadeu de Savoia, fill del rei d'Itàlia Víctor Manuel II i símbol de llibertat política, aviat es traslladà a espanya per jurar la Constitució davant les Corts. Poc abans d'arribar Prim fou assassinat al carrer del Turco de Madrid 27/12/1870 fet que privà a Amadeu de la persona capaç d'aglutinar les forces parlamentaries que havien de sostenir la monarquia.

La mort de Prim trencà el partit progressista en la fracció moderada que representava Sagasta i la radical que acabaria formant part de les files de Ruiz Zorrilla. Sota la monarquia d'Amadeu I va presidir el poder executiu el general Serrano que no va poder amb els problemes d'hisenda i la guerra de Cuba. La inestabilitat política i militar era tant que es succeïren ràpidament Ruiz Zorrilla, Serrano i Sagasta ( líder del Partit Constitucionalista).

La divisió a les corts de progressistes, unionistes i demòcrates monàrquics augmentava el poder dels enemics de la monarquia: republicans, alfonsisns i carlins. Amadeu es trobava més aïllat.

Els carlins no accepten la lluita parlamentaria s'aixecaren la primavera de 1872. esclatava la tercera guerra carlina, localitzada al nord del País València, País Basc, Navarra, Aragó i l'interior de Catalunya. Amplis sectors socials conservadors expressaren el seu rebuig a Amadeu donant suport a l'aixecament.

Enfrontat amb les Corts, abandonat per les classes benestants, rebutjat per una bona part de l'exercit, havent de lluitar contra carlins i cubans, Amadeu I va renuncià a la corona 11/2/1873, i va marxar d'espanya.

El mateix dia, malgrat ser prohibit per la constitució, Senat i Congrés feren una sessió conjunta, es van declarar en assemblea nacional i declararen la Primera República, per 258 a 32 vots. Estanislau Figueres va ser el nou president.

3. La Primera República a Espanya.

3.1. Els governs republicans federalistes

La primera república va néixer d'una fràgil aliança entre radicals i republicans unitaris. Ni França ni Anglaterra l'acceptaren. Els suports republicans eren un sector de la burgesia liberal, alguns intel·lectuals Krausistes i part dels obrers.

En onze mesos es succeïren 4 presidents. Era una crisi política generalitzada. Com a conseqüència dels diferents projectes entre el federalisme i l'unitarisme en la concepció d'Estat i conservadorisme i la voluntat reformista en l'àmbit social. També s'hi afegí una crisi econòmica que afectà profundament l'estat.

Estanislau Figueres fou el primer president d'un govern en el qual hi havia personatges il·lustres del republicanisme espanyol com Castelar a la Cartera d'estat, Pi i Margall a la governació i Salmerón ministre de justícia.

Serrano, Sagasta i Cristino Martos intentaren un cop d'estat que desestabilitzà el govern. Un cop restablert l'ordre, els federals, sols davant de l'executiu, clausuraren Corts i convocaren eleccions.

Van guanyar els republicans federals beneficiats pel retraïment dels alfonsins, obreristes i radicals. El 10 de juny Figueres abandonà espanya direcció París.

L'11 de juny es formà el gabinet de Francesc Pi i Margall, president del Partit Democràtic Republicà Federal, partit minoritari però amb brillants intel·lectuals.

El 13 de Juny es presentà a les corts un programa de govern molt reformista. Pretenia millorar la situació de la hisenda pública, garantir la independència de l'església i l'estat, abolir l'esclavatge a Cuba, limitar el treball infantil i reformar la venda dels béns nacionals per procurar terres als jornalers.

Les cambres legislatives aviat elaboraren un projecte de constitució, presentat el juliol de 1873.

- Organització territorial basada en 17 estats, Cuba i Puerto Rico inclosos, amb un govern encarregat de la defensa, la diplomàcia i les finances. Cadascun dels estats de la federació tenia els propis òrgans legislatius, executius i judicials.

- Un quart poder, el relacional, que corresponia al president de la república, per a mantenir la unió i l'equilibri entre els altres tres.

- L'establiment de la separació entre l'Església catòlica i l'estat que no es comprometia a subvencionar cap culte.

Mentrestant hi havia insurreccions com la de Barcelona on es demanava:

- Ensenyança obligatòria. - Millora del treball.

- Reducció de la jornada laboral. - Augment dels salaris.

Aquesta estructura no va ser aprovada per l'esclat, el mateix juliol, de la insurrecció cantonalista, que pretenia l'organització de la república des de petites societats, els cantons, que s'anirien federant voluntàriament, aquesta és la branca de baix a dalt, també hi havia la de dalt a baix que creia que l'estat era qui havia de promoure la federació. El cantonalisme es localitzà principalment entre Andalusia i el País Valencià, fou una barreja explosiva de idees federalistes i anarquistes.

El 12 de juliol es proclama el canto de cartagena, el primer en aixecar-se i l'últim en caure ja que es un punt fortament militaritzat, i els militars protegien la ciutat de l'assetjaren de les forces fidels a la república. El 18 de juliol València, el 19 Sevilla, Torrevieja, Almansa i Cadis, el 20 Granada i Castelló de la Plana i altres punts fins i tot de l'interior (Badajoz i Salamanca) que no acceptaven el poder central.

Pi i Margall intentà negociar que els cantons esperessin a la constitució, però no va aconseguir-ho perquè li presentaren una moció de censura i va tenir que dimití.

3.2. El Govern de Salmerón

Ha sigut republicà, radical i finalment va arribar al poder defensant el republicanisme unitari. Va començar amb dos problemes: la tercera guerra carlina i els cantons.

Va retirar part de l'exercit que lluitava contra els carlins per atacar els cantons. Entre finals de juliol i principis d'agost van caure tots els cantons menys Cartagena i Màlaga. Els generals que reprimiren els cantons foren Martínez Campos i Pavia, dos generals monàrquics alfonsins.

Començà la persecució dels internacionalistes.

Salmerón veu que necessita forces de l'ordre i el que fa és ampliar la Guardia Civil, forces policials amb estructura de cos armat.

A Salmerón el van fer dimitir perquè no va acceptar firmar 2 penes de mort cap a republicans federals. Aleshores puja Emilio Castelar (6/9/1873), el qual va signar les penes de mort. Ell acabà amb qualsevol semblança federalista.

L'objectiu a seguir va ser restablir l'ordre i instaurar la unitat estatal. Per fer-ho va assumir uns poders extraordinaris suprimint les garanties constitucionals i clausurant les corts durant tres mesos. A més va obtenir un préstec per acabar amb la guerra carlina. Fins aquell moment els carlins havien ampliat el seu domini al País Basc i Navarra i creat un embrió d'estat. La reacció portada a terme per l'exercit centralista acabà derrotant els carlins.

El 2/1/1874es van tornar a obrir les corts. En aquesta primera sessió es va presentar una moció de censura contra el president. El president perd la moció per 120 a 100 però la matinada del dia 3 van arribar les tropes del general Pavia que dissolgué l'assemblea. Pretenia que Castelar continues al poder però ell es negà a continuar per mitja de la violència al poder i va dimitir.

3.3 El govern de Serrano.

Qui es va fer amb el govern llavors va ser el general Serrano que governà fins el final de 1874. Es va considerar un pont per l'arribada d'Alfons XII tot i que el mateix Serrano no n'era conscient.

Aquest govern dissolgué la secció espanyola de l'internacional (AIT). També persegueix els republicans federalistes i reforçà l'exèrcit amb la tornada a les quintes, a més de tornar a aquell exèrcit disciplinat i jeràrquic. Es el moment que s'acaba amb el cantonalisme i amb el carlisme.

També Serrano intentà fer front a la fallida financera. El Banc d'Espanya esdevé Banc Nacional per tant tindrà el monopoli d'imprimir paper-moneda fins a 5 vegades el seu capital. El Banc d'Espanya es el que deixa diners al govern.

Mentrestant Antonio Cànoves del Castillo és el fundador del Partit Alfonsí i esta preparant el retorn d'Alfons XII. Ell fa que Alfons XII doni el manifest de Sant Hurst. En aquest manifest Alfons promet una monarquia constitucional, a més de declarar-se bon catòlic i autènticament liberal. De fet Cànoves pretenia una restauració legal, però les pressions de les forces tradicionals, no únicament l'aristocràcia terratinent andalusa i castellana sinó també la burgesia catalana i valenciana fan pressió per un pronunciament el qual es portà a terme el 29/12/1874 de la mà de Martínez Campos. Es conegut com el pronunciament de Sagunt. L'aixecament va tenir un èxit fulgurant, el govern no oposà resistència i va entrar la monarquia. Serrano va marxar d'Espanya i es va formar un govern de regència presidit per Antonio Cànoves del Castillo.

TEMA 2 LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL I LES SEVES CONSEQÜENCIES. EL MOVIMENT OBRER.

Subtema 1

“El procés d'industrialització a Catalunya en el context espanyol.”

1. Agricultura.

1.1. L'estructura de la propietat.

1.2. Producció i conreus.

2. El desenvolupament industrial.

2.1. L'expansió ferroviària

2.2. La mineria..

2.3. La Siderúrgia.

2.4. La indústria tèxtil catalana.

Subtema 2

Les conseqüències socials de la industrialització

1. La noblesa s'integra en la societat.

2. La reforma de l'església.

3. L'organització classista de la societat.

4. Noves categories socials.

5. La població.

5.1. El creixement urbà.

6. El treball de les dones

Subtema 3

“ El moviment obrer fins el 1875”

1.Les classes populars

1.1. El camperolat andalús.

1.2. El proletariat industrial.

1.3. La difusió de les doctrines del socialisme utòpic.

1.4. El moviment obrer i l'internacionalisme.

Subtema 1.

“El procés d'industrialització a Catalunya en el context espanyol”

1. L'agricultura

Al llarg del segle XIX, l'agricultura espanyola va experimentar transformacions considerables en l'estructura de la propietat. Els conreus continuaven essent els tradicionals.

1.1. L'estructura de la propietat

La desamortització va alterar profundament l'estructura tradicional de la propietat del sòl. Aquest procés fou dut a terme pel liberals progressistes. La desamortització eclesiàstica de Mendizábal tenia com a finalitat el sanejament de les finances públiques per fer front a les despeses de la primera guerra Carlina.

Anava encaminada a suprimir la propietat eclesiàstica de mà morta. La venda dels béns eclesiàstics es produí en subhastes públiques després de la nacionalització dels bens. Afecta al 15% de la propietat eclesiàstica. Els qui adquirien terres eren nobles, burgesos de les ciutats i camperols mitjans, mai petits pagesos, que no tenien prou capital i com que no van poder accedir a la terra es van haver de llogar com a jornalers a baix preu sobretot a Andalusia i Extremadura. De fet s'havia demanat la repartició de la terra entre els pagesos, però els petits havien de pagar una Quantitat cada any, ja que no tenien diners per pagar-la tota de cop i l'estat no ho va acceptar perquè necessitava els diners al moment.

La desamortització civil de Madoz tenia com a objectiu el finançament del Pla de ferrocarrils i la disminució del deute estatal. Posà en venda els béns de propis i els erms, com també els comunals, i va privar els camperols del que havien estat béns municipals d'aprofitament comunitari que fins i tot treballaven. Significà, en definitiva, la ruïna de moltes hisendes locals i de molts veïns.

Les terres desamortitzades es van concentrar en mans d'una nova classe de propietaris absentistes, que vivien a les ciutats i no es preocupaven de fer inversions que milloressin la productivitat de llurs finques, perquè la mà d'obra era abundant i barata. Com a contrapartida, molts camperols van quedar condemnats a una situació de greu misèria, que seria una constant font de conflictes socials en tot el segle XIX i el primer terç del XX.

La desamortització no va tenir a Catalunya uns efectes tan negatius com en altres indrets de l'Estat, per les raons següents:

- Molts pagesos mitjans van aconseguir la plena propietat de les terres que conreaven des de feia generacions.

La burgesia catalana sí que invertí per modernitzar les explotacions i fer-les més rendibles.

-A casa nostra no es formaren grans latifundis com els del sud peninsular i no hi havia gaire propietat eclesiàstica.

Un altre factor va ser que la desamortització no significà la desaparició dels contractes agraris que afavorien l'arrendatari i que significaven la pau social al camp català. Cal destacar els següents:

-L'emfiteusi, el propietari cedia el domini útil de les terres al pagès. El conreador podia transmetre les terres en herència i només estava obligat a pagar un cens anual.

- La masoveria, renovable periòdicament, que atorgava al camperol l'ús d'una masia i bona part del fruit del seu treball, a canvi que lliurés anualment una part de la collita.

- La rabassa morta, que implicava la cessió d'una propietat per al conreu de la vinya. El pagès gaudia del domini útil fins que es morien els ceps.

1.2. Producció i conreus

Gràcies a la rompuda de les terres desamortitzades, la superfície conreada a Espanya augmentà en 4000000 d'hectàrees entre 1837 i 1860. La major part d'aquestes terres es van dedicar als cereals, la qual cosa permeté d'augmentar la producció de blat. Malgrat que la població no cessà de créixer, s'assolí el ple abastament del mercat interior i fins i tot començaren a exportar una part de la producció.

Amb l'arribada del ferrocarril, la millora en l'articulació del mercat nacional va originar una certa especialització dels conreus: al centre i sud es sembraven cereals, al nord patates i blat i per Galicia, el litoral mediterrani i andalusia s'expandeix la vinya.

A partir de 1860 es produïren algunes transformacions notables al camp espanyol, com ara les següents:

- El retrocés de la superfície de conreu dedicada al blat, que fou compensada en part per un major rendiment per hectàrea a causa de la utilització d'adobs.

-A partir de 1868, i com a conseqüència de l'aparició de la fil·loxera a França, els vins espanyols van inundar els mercats internacionals fins gairebé monopolitzar-los. Si en 1860 la producció era de 10'8 milions d'hectolitres, l'any 1900 seria de 21'6 milions.

- L'extensió dels conreus de regadiu, situats generalment a l'àrea mediterrània, que exportava taronges (País Valencià) i ametlles (Catalunya).

- L'augment en un terç de la producció d'oli entre 1860 i 1900, especialment en els paisatges de Jaén i Còrdova, com també al baix Aragó i Tarragona.

En acabar el segle, dues terceres parts de la població activa encara treballaven en el sector agrari i l'agricultura generava més d'un terç de la renda global. El camp no s'havia modernitzar, no s'hi havia invertit prou capital, i els conreus més habituals continuaven sent poc rendibles. Els camperols constituïen una massa empobrida i amb escassa capacitat de consum, fet que significava un important entrebanc per al desenvolupament industrial.

Al camp català van conviure durant el segle XIX una agricultura tradicional i una altra de mercat. La primera era extensiva i es basava en el conreu de cereals.

L'agricultura comercial de les àrees litorals i prelitorals conreava la vinya, l'olivera, els fruits secs i les espècies d'horta. Es va modernitzar gràcies a la generalització de les relles metàl·liques, l'adopció de màquines de segar o batre l'ús d'adobs (naturals i químics), la rotació de conreus i l'extensió del regadiu. La construcció de ferrocarrils facilità el transport dels productes agrícoles als centres urbans o als punts d'embarcament.

La vinya va ser el conreu més rendible, perquè el vi i l'aiguardent s'exportaven a bon preu. La superfície destinada a la vinya no va deixar de créixer en tot el segle, però s'incrementà sobretot entre 1863 i 1883 mentre la fil·loxera, el devastador insecte que atacava les arrels dels ceps, matava les vinyes franceses.

Ara bé, la fil·loxera començà a travessar els Pirineus en 1879 i s'inicià el declivi de la viticultura catalana. D'aquesta manera, i malgrat la repoblació amb ceps americans resistents a la malaltia, en 1900 la vinya s'havia vist reduïda a 41000 hectàrees, mentre que dotze anys abans n'havia ocupat 385000. Una bona part dels productors s'arruïnaren, la qual cosa augmentà l'emigració a la ciutat i la despoblació del camp.

2. El desenvolupament industrial

A l'Espanya del segle XIX no es donaven les condicions indispensables per al desenvolupament industrial, de manera que aquest va ser feble i, a més, es va produir únicament en algunes regions (bàsicament Astúries, el País Basc i Catalunya) que es trobaven aïllades enmig d'àmplies àrees d'economia agrària tradicional.

2.1. L'expansió ferroviària

El traçat i desenvolupament de la línia ferroviària era indispensable perquè els mercats locals s'interconnectessin en un d'estatal i tinguessin accés a l'exportació dels seus productes. Es va fer gràcies al capital estranger, sobretot francès, que acaparà la major part de les llicències d'explotació. Solament la burgesia basca i la catalana van fer inversions per a crear una estructura comarcal de vies.

Arran de la Llei general de ferrocarrils de 1855 el ritme d'expansió de les línies s'incrementà notablement. La configuració de la xarxa es va produir segons un esquema radial, amb Madrid com a centre i les diverses capitals de província com a punts d'enllaç.

Entre 1850 i 1875, l'Estat va passar de tenir 28 km de vies fèrries a tenir-ne més de 6000. Durant la Restauració, la xarxa ferroviària s'estengué fins a superar la xifra de 13000 km.

2.2 La mineria

Durant el darrer terç del segle XIX, els principals nuclis miners van ser sotmesos a una explotació intensiva, fins al punt que molts d'ells s'exhauriren. Aquests nuclis eren els següents:

- Les mines d'Andalusia i Múrcia, controlades per capitals anglesos, francesos i alemanys. Els jaciments més importants de plom es trobaven a Sierra Morena, els de coure a Río Tinto i els de mercuri a Almadén.

- Les mines de ferro de Biscaia, explotades per empresaris bilbaïns. El ferro Basc, de magnífica qualitat, s'exportava a Anglaterra i només un 10% es dedicava a proveir l'esquifida indústria metal·lúrgica espanyola.

- Les mines de carbó d'Astúries, que proporcionaven combustible als alts forns. Encara que el carbó asturià no era de qualitat òptima la producció no deixava de créixer: passà de 270000 tones en 1860 a 1360000 l'any 1900.

2.3. La siderúrgia

Les primeres factories siderúrgiques de l'Estat espanyol es van establir en 1833 a Marbella (Màlaga) per aprofitar els jaciments de ferro que hi havia a la zona.

Vers l'any 1860, la incipient indústria siderometal·lúrgica d'Astúries, que podia consumir el carbó autòcton i comptava amb l'estímul de la indústria naval del port de Santander i de la construcció del ferrocarril, desplaçà les factories malaguenyes, que entraren en decadència.

En la dècada dels anys vuitanta, la indústria biscaïna ocupà el primer lloc pel nombre de tones de ferro foses.

Bilbao esdevingué el principal nucli de construcció naval, encarregat de substituir els vells vaixells de fusta pels de vapor amb planxes de ferro. Allí sorgiren grans companyies navilieres, com Ibarri i Sota y Aznar.

Tanmateix, la demanda de ferro del mercat interior (per a fabricar estris agrícoles, màquines tèxtils, vaixells, ponts o vies fèrries) mai no va ser coberta totalment per la producció siderúrgica espanyola.

2.4. La indústria tèxtil catalana.

Al començament del segle XIX, a Catalunya hi havia una gran tradició tèxtil, un capital acumulat gràcies al comerç ultramari i una burgesia enriquida i emprenedora. Malgrat la manca de carbo i ferro Catalunya es va saber industrialitzar i esdevinguè “la fabrica d'Espanya” gracies a la mecanització del sector tèxtil.

La indústria tèxtil catalana es va especialitzar en coto (Barcelona i conques del Ter i Llobregat) i en llana (eix de Terrasa a Sabadell).

Per falta de carbò a catalunya s'utilitzà principalment la força hidràulica. Van apareixer les colonies, petites ciutats industrials situades al costat d'un riu que proporcionava l'energia mecànica. Les colonies disposaven de tots els serveis que teniea una ciutat: escola, esglèsia, habitatges... fins i tot els treballadors rebien el sou amb vals que només acceptaven a les botigues de la colonia. D'aquesta manera l'amo s'assegurava que part dels sous tornarien a la seva butxaca.

Les factories que utilitzaven màquines de Watt eren els vapors. El primer vapor va ser la fabrica Bonaplata de Barcelona. Les fabriques es situaven a les ciutats, prop dels ports, perquè el transport del carbó i el coto es feia per via maritima de les illes britàniques i Estats Units respectivament.

Amb la màquina de Vapor es difongué el sistema de fabrica (factory system) que implicava la centralització del procés en un sol edifici, al voltant d'una màquina de vapor que feia possible la mecanització de la producció i la divisió del treball. La relació entre els obrers i l'amo dels vapors eren conflictives a diferència de la relació que mantenia l'amo d'una colonia i els seus treballadors, ja que aquests vivien aïllats i no rebien les idees revolucionaries.

La industria cotonera mantingué una forta producció entre 1895 i 1898 que amb la pèrdua de les colonies i la poca capacitat adquisitiva del camperolat espanyol esdevingué en una crisi per aquest sector al final del segle XIX.

Altres indústries:

La manca de mineral autocton va impedir el desenvolupament de la metal·lurgia. Com a excepció aparegueren les factories Nuevo Vulcano(1836) i La Maquinista Terrestre i Maritima(1855) d'on sortiren els primers trens i vaixells de vapor d'Espanya.

A Barcelona i rodalia, sobretot a mitjan s. XIX, s'hi va instal·lar la indústria química (sabó, colorants tèxtils i adobs). La necessitat d'haver d'importar les matèries primeres provocà que no es desenvolupés fins els anys vuitanta, amb l'expansió dels fertilitzants.

A la fi del segle es va desenvolupar la Indústria elèctrica gracies a les petites centrals hidroelèctriques dels Pirineus. Això permete que Catalunya assolís l'autonomia energètica, començant per l'enllumenat urbà (1882) i de les xarxes de tramvies i dels ferrocarrils (1899).

A començament dels anys vint a Palamós hi hagué una important companyia que electrificà els pobles empordanesos.

Subtema 2.

“Les conseqüències socials de la industrialització”

De l'antic règim es passa a una societat liberal, es a dir, s'aboleix la societat estamental. L'església perd bona part de les seves propietats però a finals de segle torna a estar ben implantada (torna a tenir moltes propietats gràcies a les donacions).

1. La noblesa s'integra en la societat

Durant aquest període la noblesa perd una de les seves prerrogatives importants: del senyoriu.

Hi has tres graus de senyoriu:

1.-La propietat (de la terra)

2.-La jurisdicció (el senyor exerceix les funcions administratives i judicials)

3.-El “senyoriu”

A la societat liberal el senyor perd la jurisdicció, a canvi li és reconeguda la plena propietat sense necessitat de presentar cap mena de documents o escriptures. I quan els camperols es queixen poden recórrer als tribunals però els jutges sempre acabaran donant la raó al senyor. La noblesa perd alguns privilegis però no es queixa perquè surt guanyant. Les desamortitzacions afavoriran als nobles perquè podran comprar mes terres.

2. La reforma de l'església

El cas de l'església es diferent: pateix un desmantellament de les seves bases durant l'Antic Règim (li prenen les terres) i torna a construir-se dins la nova societat. També perd els seus privilegis jurisdiccionals (administratiu i judicial) però no perd la jurisdicció espiritual.

Tampoc perd el control sobre l'ensenyament. Tot això va comportar una dràstica disminució dels efectius del clergat regular (frares dels monestirs) però no del clergat secular. Alhora es redistribueixen les diòcesis amb l'intent de fer coincidir aquesta divisió eclesiàstica amb la provincial. A canvi de la desamortització saben que l'església rebrà una partida dels pressupostos de l'Estat pel seu manteniment i que els estudis realitzats semblen demostrar que aquesta partida es més gran que el rendiment dels productes desamortitzats, és a dir, encara van sortir guanyant.

3. L'organització classista de la societat

La societat era estamental: s'organitzava per estaments. A partir del segle XIX s'implanta un altre sistema: el classista. La gent es lliure per escollir el tipus de conreu de les seves terres, hi ha llibertat en l'industrial del comerç, es reconeix la propietat privada i també l'igualtat davant la llei. A mitjans del segle XIX ja hi ha implantats els 3 principis: llibertat, igualtat i propietat.

La societat lliberal és oberta i fluida, és a dir, amb mobilitat social (possibilitat d'ascendir de classe social). Aquesta mobilitat es donarà també en les carreres de l'administració estatal, que estaran obertes a tothom. Això donarà pas a unes noves categories socials.

4. Noves categories socials

A Espanya hi ha un predomini de la societat rural (les dos terceres parts de la població depenien del camp). HI ha diferents tipus de població rural: els jornalers (més del 50%) que molts apareixen a partir de la desamortització perquè cancel·lava els arrendaments antics, un grup important de propietaris, terratinents o no. És a dir el camp estava constituït per jornalers i propietaris. A banda de la societat rural comencen a aparèixer indústries (Catalunya i País Basc) això comportarà l'aparició de les societats empresarials i les obrers industrials o proletari. Aquestes classes es caracteritzen per les seves enfrontacions entre ells (camp amb camp i indústria amb indústria).

5. La població

La població espanyola durant el segle XIX creix uns set milions i mig de persones, però creix menys que la resta d'Europa. Aquest creixement es produeix gràcies a una taxa de natalitat molt alta. Encara que també hi havia molta mortalitat a causa de la mancança de serveis hospitalaris, els problemes de fam, brots de còlera i altres epidèmies.

Aproximadament el 66% de la població vivia al camp però a més a més l'índex d'analfabetisme a Espanya arribava al 63%. Això era degut principalment a la política de l'administració espanyola que dedicava l'1% del pressupost estatal a l'ensenyament. A més els mestres depenien dels ajuntaments amb sous irregulars i baixos, depenent del poble. A Catalunya i País Basc era diferent (més semblant a la resta d'Europa). Es aquí quan comença la migració cap a Catalunya, País Basc, i la resta de zones litorals especialment al Mediterrani. També hi havia migració cap a l'Amèrica llatina, Nord d'Àfrica i França. A Europa hi havia 50 milions d'habitants fora del continent.

Catalunya: Creix de manera espectacular, duplica la població tot i que comença el segle XIX amb els efectes de la guerra. A partir de 1880 es dóna una baixada de la natalitat gràcies a l'incorporació de la dona al treball. Això fa pensar que el creixement no és homogeni, les zones de muntanya i interiors tendeixen a perdre població, les zones urbanes litorals i Barcelona i rodalies creixen molt.

5.1. El creixement urbà

El moviment migratori es bàsicament del camp cap a la ciutat, en Espanya a més és cap a la ciutat de la costa (amb l'excepció de Madrid). A Catalunya hi ha focus importants de població, les ciutats amb indústria i portuàries son les més afluenciades en especial Barcelona. Sabadell, Manresa i Terrassa també creixen perquè són ciutats industrials.

El creixement de les grans ciutats es veu a l'estructura de la població (eixamples: Barcelona (1859), Madrid (1860), Sant Sebastià (1864)).

A Barcelona l'existència de muralles medievals impossibilitava l'expansió: hi havia molta densitat. L'any 1854 el ministeri de la guerra (defensa) enderroca les muralles, l'any següent el senyor Ildefons Cerdà i Sunyer (enginyer i topògraf) s'encarregà de fer el planell topogràfic de la plana de Barcelona, a més hi adjunta la seva concepció del futur eixampla. L'any 1868, el govern central autoritza a l'ajuntament a realitzar l'eixampla. Es convoca un concurs i el guanya Antoni Rovira i Trias, el projecte té una forma radial. El ministeri de foment no hi està d'acord i fa el projecte de Cerdà. El senyor Cerdà deia de fer carrers amples (20 metres aproximadament), posar rotondes i fer vies més importants encara com ara el paral·lel, la meridiana, la Gran Via, la diagonal, que son carrers de 50 metres d'amplada. Els blocs d'edificis no podien superar els 16 metres d'alçada, havien de tenir patis interiors amb jardins, a les voreres cada 8 metres un arbre i cada 100 metres un banc. El govern demana a Cerdà que hi hagués tres blocs d'edificis a cada illa en comptes de 2 i també demanaven l'entrada del metro. Els propietaris edificaven els patis interiors per guanyar espai. Aquest disseny es el responsable de la quantitat d'arbres que té Barcelona i això fa que ara s'hagin de gastar molts diners en cuidar-los.

6. El treball de les dones

El treball de les dones i els infants és cabdal per entendre el procés d'industrialització: les dones van ser víctimes de les males condicions de vida i de treball, i de la incomprensió dels seus companys. Des de principi de segle hi ha testimonis de la implicació de les dones en la lluita política i obrera. Així, per exemple, durant els anys del trienni liberal fra Joan de Serrahima explica esfereït que les dones arrossegaven els canons fins a les muralles i que organitzaven esquadrons de milicianes armades amb piques. El 1834, l'any de la crema de convents a Reus, les dones dels sectors socials més pobres van ser les protagonistes dels assalts: eren les que passaven més gana i les que veien com els seus familiars eren exposats de manera directa als perills de la guerra carlina i a l'atur. En la vaga de 1855 el paper de les dones va ser fonamental.

La migradesa dels sous és el principal factor que explica l'augment de dones i infants treballadors. Durant el bienni progressista (1854-1856) les reivindicacions obreres incloïen les guarderies, fet que s'ha d'interpretar com un accés majoritari de les dones al treball, perquè els sous dels homes no eren suficients per a la família i perquè la vida urbana havia trencat els tradicionals llaços familiars amb els avis. Per tant, calia combinar el treball a la llar amb el treball a la fàbrica.

A mitjan segle XIX les dones representaven, per exemple, el 87% de la força de treball del sector de la filatura a la comarca del Bages. I és que a les zones interiors de Catalunya les dones van ser les primeres que s'incorporaren al treball de la fàbrica. Havien de fer llargs viatges a peu des de les masoveries fin el lloc on treballaven, mentre que els homes continuaven treballant la terra. Els propietaris de les colonies construïren residències per a les dones solteres i serveis per a les casades (guarderies, cuines comunitàries, escoles...), sobretot quan s'imposà el torn de nit. Ara bé, per accedir a un pis de la colònia calia que almenys tres membres d'una unitat familiar trebalessin a la fàbrica; dones, noies i criatures esdevingueren mà d'obra barata, igual que als nuclis urbans. Només cal repassar els sous dels treballadors i treballadores de qualsevol fàbrica tèxtil d'aquests anys per comprovar-ho.

Durant aquest període les dones van ser protagonistes de la conflictivitat laboral i social. El 1855, per exemple, 618 dones del partit judicial de Manresa, un 60%, van signar un document que demanava el dret d'associació. El treball femení i infantil amb salaris baixos, un complement indispensable per a l'economia familiar, va provocar ben aviat el rebuig generalitzat: les cançons populars de començaments de segle es feien ressó del procés de corrupció de les noies paral·lelament a la seva entrada a la fàbrica; la burgesia benpensant parlava de la <<dèria de posar a la dona alla on no litocava ni per la seva manera de ser ni per la missió que Déu li té encomanada>>; la moral oficial culpava la dona de la destrucció de la convivència familiar i la situava al llindar de la prostitució; per a l'Església, la dona era la peça clau del procés de cristianització i el treball fabril l'allunyava d'aquest objectiu. Les organitzacions obreres també es van mostrar contràries al treball femení, sobretot durant els anys del sexenni revolucionari, quan la modernització de la maquinària (selfactines i continues) es generalitzà arreu i els fabricants substituïren els homes per la mà d'obra barata femenina i infantil.

Fou lavors quan els treballadors es mobilitzaren: el 1868, a Igualada l'acomiadament en massa de les dones de la fàbriques, i el 1870 els obrers d'una fàbrica a la vora del riu de Balsareny es negaren a ensenyar el funcionament de les selfactines a les dones a fi de no ser substituits per elles. Aquest mayteix any el moviment anarquista es mostrà contrari al treball de les dones al congrés que va tenir lloc a Barcelona, to i que dos anys més tard, al congrés de Saragossa, va reconèixer el dret les dones al treball assalariat.

Subtema 3 “El moviment obrer fins el 1875”

1. Les classes populars.

1.1. El camperolat andalús.

A Andalusia predominen les grans propietats i per tant, els jornalers. Comencen a haver-hi avalots (petites revoltes sense motiu) amb origen al procés de concentració de la propietat.

L'any 1844 els avalots donaran peu a la creació d'un cos especial: la guàrdia civil per controlar l'ordre públic a les zones rurals. Aleshores el camperolat intenta acostar-se a un partit polític que li pugui donar suport. Malgrat tot cada cert temps hi haurà avalots no constants al camp andalús.

1.2. El proletariat industrial.

Les condicions de vida del proletari son similars a les d'Anglaterra. La jornada laboral del treballador industrial era de 14-15 hores diàries, sous baixos, fàbriques molt humides, aigua a terra, condicions que no afavoreixen la salut. Homes, dones i nens tenen la mateixa jornada laboral. Els nens treballen a partir dels 6-7 anys. Tot això provocà forces excitacions, hi ha moviments reivindicatius que volen millores. Apareixen revoltes de tipus “ludistes” (són aquelles que van en contra de les màquines). A Catalunya es crema La Fàbrica Bonaplata a Barcelona l'any 1835 dins d'una revolta ludista (era una fàbrica molt moderna).

Entre 1840-1856 es produeixen moviments en que van units treballadors i empresaris que intenten defensar la indústria nacional davant les importacions. El govern rebaixa els impostos que es cobraven a les fronteres per passar mercaderies estrangeres, per això es produeixen els moviments.

Als anys 1840 apareixen associacions obreres d'ajuda mútua, que els que hi pertanyen paguen una quantitat i si es posen malalts cobren una part del seu sou d'aquell fons comú.

Els obreres intenten contactar amb partits polítics (formats per burgesos i que no defensen als obrers).

A partir de 1869 apareixen les idees de AIT, una associació internacional, que canvia de manera radical el pensament dels espanyols. Aquestes idees diuen que si un obrer no canvia el panorama no ho farà un altre.

A Espanya tindrà més importància la corren anarquista sobretot a Andalusia i Catalunya.

1.3. La difusió de les doctrines del socialisme utòpic.

Els espanyols reben influència del socialisme utòpic quan estan exiliats a França i Anglaterra. Quan tornen comencen a fer difusió del socialisme utòpic. Joaquim Abreu a l'any 1835 expressa les idees de Fourier al diari d'Algesires “El eco de Carteya”. Un diari de Barcelona “El vapor” recull els articles i els publica, això li dona més difusió, encara que a Catalunya no arribarà a tenir importància el Fourierisme. En aquests moments apareix l'associació de Teixidors de Cotó que reivindica millores laborals, dins de l'associació hem de destacar Juan Muns, que anima la creació d'altres associacions que negociïn amb el patró els sous i les condicions laborals. Hi ha algunes que ho fan però els patrons no els compleixen. Al desembre de 1841 són prohibides totes aquestes associacions i comença un període de clandestinitat. Al 1854-1856 es produeix el ressorgiment de les associacions.

Al 1854 apareix la junta central de directors de la classe obrera que intenta coordinar les diferents associacions i fer de mediador entre obrers i patrons.

Al 1855 hi ha un canvi de capità general a Catalunya que dissol les associacions obreres, anul·la els contractes col·lectius, i executa a Josep Barceló (que havia destacat en algunes revoltes).

Aleshores a Barcelona es declara vaga general i el govern presenta a les Corts un projecte de llei regulador de les condicions laborals. Espartero dimiteix perquè els obrers demanen llibertat d'associació, inspecció a les fàbriques, limitació de la jornada laboral, escoles gratuïtes i limitació del treball infantil. Es torna a un període de repressió per la caiguda d'Espartero.

Es crea la cartilla obrera que era on el patró anotava les característiques de cada treballador.

1.4. El moviment obrer i l'internacionalisme.

Giuseppe Fanelli té l'objectiu de crear la secció espanyola de l'AIT. Al 1870 es convoca el primer congres obrer a Barcelona i al 1872 a Saragossa. En tots dos la línia majoritària és l'anarquista, gràcies a les delegacions de Catalunya i Andalusia, que seran anarquistes fins a la segona república.

Al 1871 la repressió que segueix a la comuna de París es dona a tots els països europeus i la repressió és dirigida contra la Internacional (que no va participar a la comuna). A Espanya es dissol la secció espanyola i es declara il·legal el moviment obrer. Malgrat això es segueix expandint per Catalunya i Andalusia on l'associació més important és l'Internacional encara que també hi ha associacions obreres de tipus societari.

L'any 1875 es celebra el IV congres Internacional a Madrid.

TEMA 3 LA RESTAURACIÓ: EVOLUCIÓ POLÍTICA, SOCIAL, ECONÒMICA I DEMOGRÀFICA (1875-1931)

Relació de governs

La restauració. Regnat d'Alfons XII (1874-1884)

La Regència de Maria Cristina de Habsburgo-Lorena (1885-1902)

Regnat d'Alfons XIII (1902-1923)

Subtema 1

El sistema polític de la restauració.

1. La restauració d'Alfons XII.

1.1. La constitució de 1876.

1.2. El caciquisme.

1.3. Els governs d'Alfons XII.

2. La regència de Maria Cristina.

3. La política exterior de la fi del segle.

Subtema 2

Les crisis polítiques del període de la restauració (1898-1923).

1. Les conseqüencies del desastre de 1898.

2. Del desastre a Alfons XIII.

3. El regnat d'Alfons XIII.

3.1. La incapacitat dels governs.

3.2. La impotència de l'oposició.

4. La setmana tràgica.

5. De la setmana tràgica a la gran crisi.

6. La crisi de 1917 .

6.1. Les juntes militars.

6.2. L'assemblea de parlamentaris.

6.3. La vaga general de 1917.

7. La descomposició del règim.

7.1. L'inestabilitat política.

7.2. El desastre d'Annual.

Subtema 3

La dictadura de Primo de Rivera.

1. El pronunciament de Primo de Rivera.

2. Objectius del cop d'estat.

3. El directori militar.

3.1. Llibertats i sistema de representació.

3.2. La qüestió Catalana.

3.3. La guerra del Marroc.

3.4. L'estatut municipal i provincial.

3.5. Unión Patriótica.

4. El directori civil.

4.1. L'Assemblea Nacional Consultiva.

4.2. La política econòmica.

4.3. La política laboral.

5. La crisi de la dictadura.

5.1. Els estudians.

5.2. El cos d'artilleria.

5.3. El pronunciament republicà.

5.4. La fi de la prosperitat.

6. L'evolució del republicanisme.

Subtema 4

Evolució demogràfica i econòmica d'Espanya i Catalunya.

1. Evolució de la població durant el segle XIX.

2. La població espanyola durant els primers anys del segle XX

3. L'economia d'Espanya i Catalunya durant el segle XX

3.1 L'economia sota el regnat d'Alfons XIII

Subtema 5

Evolució del moviment obrer: socialisme i anarquisme

1. Introducció

2. El moviment obrer a finals del segle XIX

3. El segle XX

3.1. La vaga de 1902

4. La lluita pel control del moviment obrer

4.1. El lerrouxisme

4.2. Els socialistes

4.3. Solidaritat obrera

5. La setmana tràgica: una revolta descontrolada

6. De la setmana tràgica al cop d'estat.

Subtema 6

Evolució de la condició femenina.

1. Introducció .

2. Les dones fins al segle XIX.

3. Les dones al segle XX.

3.1. Grans reivindicacions: La cultura i l'educació.

3.2. L'accés al món dels esports.

3.3. La dona i el treball

RELACIÓ DE GOVERNS:

La Restauració. Regnat d'Alfons XII (1874-1884)

31.12.1874 Antonio Cánovas del Castillo

13.02.1875 Antonio Cánovas del Castillo

12.09.1875 Joaquin Jovellar Soler

02.12.1875 Antonio Cánovas del Castillo

08.03.1879 Arsenio Martinez Campos y Anton

09.12.1879 Antonio Cánovas del Castillo

08.02.1881 Práxedes Mateo Sagasta

09.10.1883 Práxedes Mateo Sagasta,

13.10.1883 José Posada Herrera

19.01.1884 Antonio Ccinovas del Castillo

La Regència de Maria Cristina de Habsburgo-Lorena (1885-1902)

27.12.1885 Práxedes Mateo Sagasta

09.10.1886 Práxecles Mateo Sagasta

12.06.1888 Práxedes Mateo Sagasta

30.11.1888 Práxecles Mateo Sagasta

21.01.1890 Práxedes Mateo Sagasta

05.07.1890 Antonio Canovas del Castillo

23.11.1891 Antonio Canovas del Castillo

11.12.1892 Práxedes Mateo Sagasta

12.03.1894 Práxedes Mateo Sagasta

04.11.1894 Práixedes Mateo Sagasta

23.03.1895 Antonio Cánovas del Castillo

08.08.1897 Marcelo Azcárraga y Palmero

04.10.1897 Práxedes Mateo Sagasta

04.03.1889 Francisco Silvela y de la Vielleuze

18.04.1900 Francisco Silvela y de la Vielleuze

23.10.1900 Marcelo Azcárraga y Palmero

06.03.1901 Práxedes Mateo Sagasta

19.03.1902 Práxedes Mateo Sagasta

Regnat d'Alfons XIII (1902-1923)

17.05.1902 Práxedes Mateo Sagasta

15.11.1902 Práxedes Mateo Sagasta

06.12.1902 Francisco Silvela y de la Villeuze

20.07.1903 Raimundo Fernández Villaverde

15.12.1903 Antonio Maura i Montaner

16.12.1904 Marcelo Azcárraga y Palmero

27.01.1905 Raimundo Fernández Villaverde

23.06.1905 Eugenio Montero Rios

01.12.1905 Segismundo Moret Prendergast

09.06.1906 Segismundo Moret Prendergast

06.07.1906 José López Domínguez

30.11.1906 Segismundo Moret Prendergast

04.12.1906 Antonio Aguilar y Correa (Marqués de la Vega de Armijo)

25.01.1907 Antonio Maura i Montaner ("govern llarg de Maura")

21.10.1909 Segismundo Moret Prendergast

09.02.1910 José Canalejas Méndez

15.11.1912 Alvaro de Figueroa y Torres (Conde de Romanones)

27.10.1913 Eduardo Dato Iradier

09.12.1915 Alvaro de Figueroa y Torres (Conde de Romanones)

20.04.1917 Manuel García Prieto

11.06.1917 Eduardo Dato Iradier

01.11.1917 Manuel García Prieto

21.03.1918 Antonio Maura i Montaner

09.11.1918 Manuel García Prieto

05.12.1918 Alvaro de Figueroa y Torres (Conde de Romanones)

15.04.1919 Antonio Maura i Montaner

19.07.1919 Joaquín Sánchez de Toca

12.12.1919 Manuel Allendesalazar y Muñoz

05.05.1920 Eduardo Dato Iradier

12.03.1921 Manuel Allendesalazar y Muñoz

13.08.1921 Antonio Maura i Montaner

08.03.1922 José Sánchez Guerra

07.12.1922 Manuel García Prieto

01.09.1923 Manuel García Prieto

SUBTEMA 1

EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ

1.- La restauració d'Alfons XII

1.1.- La constitució de 1876

1.2.- El Caciquisme

1.3.- Els governs d'Alfons XII

2.- La Regència de Maria Cristina.

3.- La política exterior de la fi del segle.

1.- LA RESTAURACIÓ D'ALFONS XII

L'arribada al tron del jove Alfons XII tancava un dels períodes mes turbulents de la nostra historia contemporània. La monarquia parlamentaria d'Amadeu I i la Primera República Espanyola, que havia durat 11 mesos, amb 4 presidents i 3 guerres.

El règim del nou rei es va presentar de bon començament com a garant de l'ordre contra la inseguretat social i política. El retorn a Espanya d'Alfons XII es va produir en un context mundial de fi de segle, amb les característiques següents:

- Un període d'expansió colonial de les nacions europees pels continents africà í asiàtic, les quals buscaven d'ampliar el seu mercat, obtenir primeres matèries barates i zones on enviar la població sobrant i no inserida en les economies nacionals, Espanya va perdre les seves possessions colonials a Amèrica i Àsia.

- L'estabilització de1s nous estats europeus acabats d'unificar, Itàlia i Alemanya. Alemanya era una nova potència, la qual dominà les aliances polítiques de la fi de segle, que tendien a aïllar França, vençuda i humiliada en la guerra franco-prussiana de 1871

- L'aparició d'una nova gran potència, els Estats Units, que un cop acabada la guerra civil, aspirava a expandir la seva economia captant nous mercats a 1'Ásia i al Carib, on toparia amb Espanya.

- Una crisi econòmica en 1873 que provocà la reorganització del capitalisme mundial. Van aparèixer nous sectors econòmics i noves fonts d'energia, que substituirien al carbó í al vapor, eren el petroli i 1'electricitat.

- La resposta del moviment obrer a la concentració del capital mitjançant grans sindicats en els que demanaven:

- Horari laboral mes reduït i amb tendència a aconseguir les vuit hores laborals.

- Reglamentació del treball infantil i de la dona.

- Seguretat social.

Alfons XII arribà a Espanya el 9 de gener de 1875, quan tenia 17 anys. L'exercit, antics moderats i unionistes, i en general, tots els partidaris del restabliment de la pau social li donaven suport decidit. Antonio Cánovas del Castillo va dirigir el canvi polític vers un nou sistema on predominés l'ordre sobre la llibertat. Aquest antic unionista va gestar iniciatives, polítiques i legislatives encaminades a diluir els efectes del Sexenni i a guanyar partidaris per a la causa alfonsina, d'altra banda, va proposar ponts d'entesa amb els progressistes i acceptà el sufragi universal per a convocar les Corts constituents. Cánovas del Castillo va impulsar l'elaboració d'una constitució (5-1875). El seu objectiu era establir un sistema de caràcter bipartidista. El Partido Conservador, dirigit per ell i el Partido Liberal dirigit per Práxedes Mateo Sagasta. Al centre hi hauria el rei, que assumia la regulació del poder entre una opció i l'altra. Al marge d'aquests dos partits si situaven el republicanisme moderat de Castelar i el republicanisme radical.

1.1.- LA CONSTITUCIÓ DE 1876

Després de les eleccions a Corts constituents, va ser aprovada la Constitució de 1876. Els trets més importants del text eren:

- Pel que fa a la sobirania, establia l'existència de dues fonts, de sobirania: el rei que representava la tradició i les corts, el poder legislatiu.

- Contenia una declaració de drets (impremta, reunió, associació, petició) molt semblant a la de 1869.

- La figura del rei, era considerada com a sagrada i inviolable, la responsabilitat dels seus actes polítics era dels ministres. La Constitució atorgava al rei la facultat de dissoldre les Corts totalment o parcial. Com també la de nomenar el president del govern. Tenia el comandament suprem de les forces armades.

- Pel que fa al sistema de representació, hi havia dues cambres legislatives; el Senat i Congrés dels Diputats.

El senat era constituït per: representants de l'alta administració civil, judicial, militar, aristòcrates i membres de l'elit econòmic, intel·lectual i eclesiàstica. Uns ho eren per dret propi, altres nomenats pel rei i d'altres escollits mitjançant un sufragi restringit. Tots tenien més de 35 anys.

El congrés era format per un diputat major de 25 anys per cada 50000 votants. El mandat era de 5 anys.

- La religió catòlica era declarada com a l'oficial de l'estat i obligava la nació a mantenir el culte i els ministres de l'església. La llibertat es restringí a una simple tolerància.

- L'elecció dels ajuntaments, s'atorgava a la corona la capacitat d'intervenir en la designació dels alcaldes.

- Eren suprimits els furs bascos.

1.2.- EL CACIQUISME

L'alternança en el poder dels dos partits hegemònics va ser possible gràcies al caciquisme, es a dir, a la imposició de la voluntat del cacics locals sobre una massa de votants considerable. El sistema no era nou, ja que durant els segle XIX es produïren denuncies. freqüents de delictes electorals i de coaccions al votant.

El mecanisme electoral era aquest: el rei, davant qualsevol tipus de crisi, nomenava president del govern el dirigent d'un dels dos partits, al qual atorgava el decret de dissolució de les Corts.

El president escollia el seu govern. En el qual el ministre de la Governació era l'encarregat de fer l'adjudicació de diputats al partit governant, com també a l'oposició. Els governadors establien una xarxa de contactes amb els cacics.

Els cacics eren personatges amb prestigi, els quals, controlaven grans grups humans de manera directe o indirecta i pressionaven perquè els resultats proclamats estiguessin d'acord amb les expectatives del govern.

A la zona nord d'Espanya el caciquisme era persuasiu. La gent del poble trobava normal que l'home important del poble digues a qui havien de votar. A Andalusia i Extremadura el caciquisme era coactiu. Els jornalers dels latifundis no volen ser dominats per els cacics tradicionals, i per això apareixen les “forces de la porra” els quals a banda de fer votar a qui els pagava prohibien d'anar a votar a sindicalistes utilitzant la força bruta.

El caciquisme va perdre força en la mesura en què es generava una consciència més crítica i culta en la societat. Les grans, ciutats es deslliuraren d'aquestes pràctiques fraudulentes a principi del segle XX i les forces antisistema (republicans i socialistes principalment) començaren a obtenir triomfs de caràcter municipal i escons en les eleccions generals.

1.3.- ELS GOVERNS D'ALFONS XII

De 1875 a 1881 va governar el Partido Conservador d'Antonio Cánovas, que hagué de fer front als principals problemes heretats del Sexenni, com la insurrecció carlina, la guerra de Cuba i una situació econòmica agreujada.

La guerra carlina fou liquidada en 1876. Després de vèncer a l'Aragó i al País Valencià, s'inicià la campanya a Catalunya. La guerra, però, no acabà fins que el govern va mobilitzà 100000 homes al País Basc i Navarra. Pel febrer de 1876 Carles VII abandonà Espanya i Alfons XII va ser nomenat el pacificador.

El conflicte cubà entrà en vies de solució quan un cop acabada la guerra Carlina, els soldats que hi havien participat van poder ser enviats a Cuba. Martínez Campos va ser l'encarregat de posar fi a la sublevació aconseguint victòries sobre els liders independentistes Màximo Gómez i Antonio Maceo. Finalment, l'acord de Zanjón (1876) va atorgar als cubans l'amnistia i els mateixos drets polítics que ja tenia la illa de Puerto Rico.

D'altre banda, el republicanisme federalista protagonitzà diferents moviment insurreccionals però amb poc suport civil. L'instigador era Manuel Ruiz Zorrilla, tot i que estava a l'exili.

Práxedes Mateo Sagasta va ser president del govern des de 1881 a 1884. Les primeres mesures tendiren a suavitzar el clima polític autoritari generat per Cánovas. Apareix una nova llei d'impremta i permet la tornada dels catedràtics demòcrates. En el tema econòmic destaquen les mesures aranzalàries de caire lliurecanvista i la reforma tributària que augmentaven l'impost directe sobre la contribució territorial i industrial i l'indirecte sobre el consum.

En 1882 es va produir una divisió interna en el Partido Liberal, perquè alguns membres d'aquest partit creien que es feien poques reformes, aquests van crear Izquierda dinástica i a poc a poc molts liberals canviaven de partit paulativament. Tot això propicia el retorn de Cànovas al govern.

2.- LA REGÉNCIA DE MARIA CRISTLNA

El 25 de novembre de 1885 es va produir la mort del rei Alfons XII El va succeir com a regent la seva segona esposa, Cristina d'Habsburg, embarassada del futur Alfons XIII. Cánovas dimití i Sagasta fou de nou president. Va estar de 1886 a 1890 al govern i aquest període es conegut com al parlament llarg.

En el segon govern de Sagasta va aconseguir portar a terme el programa liberal i van ser aprovades lleis tan importants com la d'associació, el codi civil i la Llei electoral (sufragi universal masculí)

Pe1juliol de 1890 la regent encarregà el nou govern a Cánovas. Durant la nova etapa conservadora les eleccions van ser convocades segons la llei electoral de 1890, però els resultats van ser els mateixos que quan hi havia el sufragi sensatari. Tan sols en algunes grans ciutats, es produïren victòries Municipals.

Aquest nou govern canvia la política aranzelària que passa a ser proteccionista per protegir les mercaderies nacionals.

L'any 1892 tornà Sagasta al poder fins 1896. Acceptà la política aranzelària. Apareix, però, un personatge important: Antonio Maura, ministre d'ultramar que esta preparant un pla d'autogovern per les colònies. Això creà diferencies dins el partit liberal on dimitiren diversos ministres i finalment caigué el govern.

3.- LA POLÍTICA EXTERIOR DE LA FI DEL SEGLE

A la darreria del segle XIX, Alemanya dominava la Política a Europa i l'expansió colonial corresponia a Anglaterra.

Cánovas havia procurat un acostament cap a Alemanya i Itàlia, però per culpa d'aquesta postura, la manca de recursos financers per a desenvolupar una política activa a escala internacional i els greus problemes d'ordre intern mantingueren Espanya en una situació d'aillacionisme.

La política exterior espanyola hagué de fer front a tres crisis: Marroc, les illes Carolines i Cuba.

Anglaterra va reconèixer 1'expansió espanyola al Marroc a la conferència de Madrid de 1880, on espanya volia controlar una franja costanera al nord envoltant Ceuta i Melilla. Els atacs de les cabiles marroquines eren freqüents i en 1893 Martínez de Campos amb 22000 soldats sota el seu mando va fer campanyes amb èxit contra aquestes i també s'ampliaren els límits territorials. Finalment el soldà Muley Hassan ha de pagar una indemnització a Espanya per haver perdut la guerra.

El problema de les illes Carolines (pacífic) s'originà perquè Alemanya estava interessada en establir un protectorat sobre aquestes illes, per convertir-les en bases carboníferes dels seus vaixells. Espanya va enviar tropes que estaven a Filipines cap a les illes Carolines. Per solucionar el conflicte hi va intervenir el papa, el qual sancionà la sobirania espanyola sobre les illes í atorgà la llibertat de comerç i el proveïment de carbó a Alemanya.

En l895 esclatà a Cuba una nova guerra independentista coneguda amb el nom de “grito de Baire”, i poc més tard comença a les Filipines. Espanya estava aïllada del conjunt de les aliances polítiques internacionals.

El Partido de la Revolución Cubana impulsà el moviment secessionista amb el suport de la burgesia criolla i les classes populars. Però tot i que l'estat espanyol va fer un gran esforç financer i militar per mirar d'aturar les guerrilles patriòtiques va perdre la guerra.

La rebelió cubana comença per la zona oriental i aconseguiren tenir èxit. Això provocà que espanya envies reforços fins a tenir 140000 homes dirigits per Martínez de Campos. D'aquests, una quarta part agafen malalties tropicals, i encara que guanyen algunes batalles continuen perden territori. Martínez de Campos serà cessat per negar-se a prendre represàlies i el nou general és Valeriano Weyler. Aquest concentra tota la població civil en camps de concentració i deixa que es morin de fam. En aquest moment la guerra prengué un caire negatiu per Espanya i després de l'assassinat de Cánovas per un anarquista Italià, Angiolillo, Sagasta pujà al govern i substituí Weyler pel general Ramon Blanco i va concedir l'autonomia política i una àmplia amnistia als cubans però ells ja no en tenien prou perquè estaven guanyant la guerra.

La intervenció dels Estats Units al costat dels cubans decidí finalment la sort del conflicte. La guerra hispano-americana es desenvolupà de manera fulminant. L'excusa fou un cuirassat Nortamericà enfonsat. Els americans en culparen Espanya i li declararen la guerra, i que la opinió pública espanyola pensava que la guanyarien a diferència dels intel·lectuals i part dels obrers no volien la guerra. La flota espanyola fou destrossada a Santiago de Cuba i no gaire més tard es rendia Puerto Rico i Manila. El tractat de París sancionà la independència de Cuba i la cessió de Puerto Rico, Manila, l'illa de Guam, illes Carolines i les illes Marianes als Estats Units.


SUBTEMA 2

LES CRISIS POLÍTIQUES DEL PERIÒDE DE LA RESTAURACIÓ ( 1898-1923)

1.- Les conseqüències del "desastre" de 1898.

2.- Del desastre a Alfons XIII.

3.- El regnat d'Alfons XIII.

3.1.- La incapacitat dels governs.

3.2.- La impotència de l'oposició.

4.- La setmana tràgica.

5.- De la setmana tràgica a la gran crisis.

6.- La crisis de 1917.

6.1.- Les juntes militars.

6.2.- L'Assemblea de Parlamentaris.

6.3.- La vaga general de 1917.

7.- La descomposició del règim.

7.1.- l'inestabilitat política.

7.2.- El desastre de 1'.Annual.

1.- LES CONSEQÜÈNCIES DEL "DESASTRE" DE 1898

Hi ha 4 elements, que destaquen:

- No hi ha cap crisis política

- S'anomena desastre a la guerra, ja que aquesta aporta mortalitat jove í això implica una merla laboral i una crisis de subsistència (menys treballadors, els preus pujen). A més quan tornenels soldats, molts, no estan en condició de treballar.

- La ruptura: La petita burgesia, els obrers prenen consciència. El trencament del sector intel·lectual, que defensen l'estat democràtic ­liberal o defensen la protesta petit burgesa o bé assumeixen postures socialistes o anarquistes

- Sorgeixen noves ideologies i de nous moviments socials:

Destaca el Regeneracionisme, també l'actitud crítica d'alguns intel·lectuals, i el modernisme. El moviment més important es el regeneracionisme., nascut en la burgesia mitjana, disconforme amb el sistema és ideològicament reformista d'orientació politibista però els partits polítics dominants agafaren aspectes superficials del regeneracionisme sense canviar pràcticament rés. El personatge més important d'aquest moviment va ser Joaquim Costa, personatge complexa que durant la seva vida presenta diferents, visions del Regeneracionisme. Terme que podríem definir com la política tendint a aturar la corrupció de la vida pública intentant reformar 1'estat, fomentar les fonts de riquesa, impulsar 1'ensenyament i portar a terme una política realista adaptada a les necessitats dels reis. El regeneracionisme acaba sent el que el senyor Costa no podria preveure, la perllongació de la coartada de la oligarquia en la mesura que aquesta fa seus alguns aspectes més superficials. Fins i tot Joaquim Costa finalment derivà cap al Republicanisme.

- Hi ha una oligarquia política, són els què tenen el poder econòmic i que comerciaven amb les colònies i són els perderen diners amb la pèrdua de les colònies.

- no hi ha una “quiebra” política. El sistema de alternança de partits polítics continua fins al 1917.

2.- DEL DESASTRE A ALFONS XIII

La responsabilitat política del desastre va caure en el govern del senyor Sagasta (1898), perquè era qui governava en el moment, però el partit conservador després de la mort de Cánovas té uns nous líders, Silvela i Antonio Maura, que tenen una ideologia de modernitat perquè defensen el proteccionisme i la reforma social. Al març del 1899 dimiteix el govern de Sagasta. El nou, l'encapçala el senyor Silvela, en considera que és un govern de Conservació, es a dir, que participen altres forces polítiques. L'obra més important d'aquest govern va ser la reordenació de la Hisenda pública. Pretenia que els impostos de la riquesa immobiliària urbana, també els de la indústria, juntament amb els impostos professionals liberals (petits botiguers) i el funcionaris eixuguessin el dèficit. Buscava la reordenació de la Hisenda pública deixant al marge els propietaris agrícoles i industrials (oligarquia). Aquest govern dimiteix al 1900. El general Azcàrrega dura fins al 1901 (govern pont), i al maig de 1901 torna a guanyar Sagasta. Les eleccions van ser molt pobres en quant a la participació del votant, un 70% eren excepcions. El 17 de maig de 1902 es declara major d'edat Alfons XIII a l'edat de 16 anys, per tant s'acaba el període transitori i ens, trobem en una altra monarquia.

3.- EL REGNAT D'ALFONS XIII

regne del 17-5-1902 fins 14-4-1931. és un període en que hi ha canvis molt importants.

Àmbit internacional:

- Continua l'imperialisme o colonialisme, en canvi, es comença a trencar l'imperi turc, es el període anomenat Pau Armada, hi ha moviments socialistes a Rússia (la revolució soviètica de 1905 fracassa i la de 1917 triomfa) , es dona la Segona Revolució Industrial i més tard apareixeran els governs, autoritaris (feixisme).

Àmbit intern:

- Desaparició dels, líders dels partits que havien dirigit el sistema. Tots moren i no hi ha líders clars ni predominants.

- El monarca Alfons XIII participa activament en els afers polítics i militars, es a dir, es caracteritza per la seva manca de respecte al Constitucionalisme. Pretén dirigir l'expansió espanyola pel nord d'Àfrica, dona suport al cop d'estat de 1923 ( Primo de Rivera). Això provocà el seu derrocament.

- La manca de resposta a les demandes dels partits diferents que no són els de poder.

Aquests són els socialistes i els nacionalistes.

- Rigidesa d'un sistema que no promou canvis (modernització) en el camp espanyol i que provoca grans desequilibris, territorials, ja que deixa fora del progrés grans zones.

3.1.- LA INCAPACITAT DELS GOVERNS

Aquest període es caracteritza per la inestabilitat política.(fraccionament).

La durada mitjana dels governs era de 5 mesos aproximadament. A tot això no serà aliena la figura del nou monarca amb una ingerència cada vegada niés gran. Les eleccions seguiren sent controlades pel caciquisme. Això provocà molta excepció, superior al 30%, a més comencen a aparèixer canvis en la població de la ciutat. Apareixen republicans socialistes i nacionalistes, això provocava la quiebra del sistema tradicional. Malgrat tot, l'oligarquia seguirà dominant la situació una dècada més.

Al 1902 torna a governar Silvela en el Partido Conservador.

Del 1903 al 1905 governà el Partido Conservador.

De 1905 al 1907 governà el Partido Liberal.

De 1907 al 1909 tornà a governar el Partido Conservador.

Durant aquest Període (1903-1905) es donen una sèrie de reformes aconseguides per la pressió dels treballadors com ara l' I.R.S i l'I.N.P. Fins aleshores es treballava els diumenges, cosa que es canviaria- També es va regular la jornada laboral de dones i ­nens.

1905 a 1907, davant un atac per part dels oficials de l'exercit (uniformats), pels acudits antimilitars, a la seu dels diaris catalans `Cu-Cút' i La Veu de Catalunya, Moret va fer una nova llei, la Llei Jurisdiccional (1906) que concebia a la unitat militar la capacitat de jutjar els delictes d'injúria a l'exercit i a la bandera.

En les relacions internacionals, en la conferència d'Algesires s'acceptà la repartició del Marroc entre França i Espanya.

Al 1907 governà, Antonio Maura cap del Partido Conservador, es el període que es coneix com el de Regeneracionisme Conservador. Intenta fer una renovació social i política, promulga la llei de reforma electoral. El problema que tindran serà en la administració local

3.2.- LA IMPOTÉNCIA DE L'OPOSICIÓ

El carlisme:

Van abandonar la acció violenta per passar al joc polític i entrar en eleccions, però mai van passar del 3% dels vots.

Republicans:

estan molt fragmentats, no hi ha un partit sinó que hi ha molts partits petits.

Obrers:

El moviment obrer evolucionà però manté 4 aspectes iguals:

- Atur, malgrat que es tendeix a rebaixar les hores de treball.

- Gradació de categories.

- Alt grau d'analfabetisme. Un 6O% al camp mentre un 40 % a les ciutats.

- Progressiva influència del socialisme i anarquisme.

Generació del 98:

Moviment intel·lectual i literari del moment. Aquest partit es trenca quan els membres polítics busquen l'èxit individualment.

Naciona1istes:

- País Basc: PNV, Sabino Arana, en el seu origen es de tendència independentista. Més tard reivindicarà l'autonomia.

- Catalanisme: Barcelona té una tercera part de població immigrada i es més divers que el País Basc. La Lliga Regionalista (1901), Representava els interessos dels burgesos catalans.

- Lerroux: Partido Republicano Radical: declarat anticatalanisme.

4.- LA SETMANA TRÁGICA

La conferència d'Algesires (1906) va consolidar el repartiment del territori marroquí entre França i Espanya. A partir d'aquest moment espanya comença a explotar el subsòl de Rif, ric en plom i ferro.

L'atac de les cabiles a treballadors espanyols que construïen un tren miner significà el pretext per a una intervenció militar. Les tropes espanyoles comandades pel general Pinto van ser acorralades al Barranco del Lobo on van tenir un gran nombre de baixes.

L'estiu de 1909, Maura mobilitzà els reservistes per a una campanya al Marroc, que consistia a protegir els enclavaments miners del compte de Romanones.

Durant la darrera setmana de Juliol s'inicià a Barcelona ( seu de la brigada que havia d'anar al Marroc) l'agitació contra la decisió del govern, moviment antibel·licista i anticlerical. A més a Barcelona hi havia un ambient antimilitarista des de l'aprovació de la llei de Jurisdiccions de 1906. Els promotors de la protesta van ser e1 radicals partidaris de Lerroux, els socialistes i els anarquistes. Solidaritat Obrera proclamà la vaga general el 26 de juliol.

El PSOE havia proclamat una vaga estatal per una setmana més tard.

El moviment provocà aixecaments de barricades, incendis a convents, bolcades de tramvies i actes de resistència i sabotatge contra les forces d'ordre públic. L'esclat de l'anticlericalisme es produí com a conseqüència de la identificació entre el règim de la Restauració i l'Església.

L'exercit es va fer 1' amo de Barcelona el 29 de juliol i amplià el seu control immediatament a altres poblacions on la vaga havia estat un èxit (Sabadell havia proclamat la república, Terrassa Badalona...). En els primers dies d'agost el govern ja controlava la mobilització.

Aquest fou un moviment espontani incapaç de convertir-se en una revolució per manca d'objectius polítics concrets i d'un liderat clar.

El balanç va ser de 113 morts, 341 ferits, més de mil empresonats i centenars d'exiliats. Cal destacar cinc executats entre ells destaca Francesc Ferrer i Guàrdia creador de l'escola moderna i antic anarquista. Fou jutjat per un jurat militar i declarat culpable sense proves. aquesta repressió afavoriria l' anarquisme i radicalitzaria la classe obrera.

Alfons XIII va forçar la dimissió de Maura i donà pas a un govern de Segismundo Moret

5.- DE LA SETMANA TRÀGICA A LA GRAN CRISI.

José Canalejas protagonitzà una etapa de regeneracionisme liberal. Fou cridat al govern per Alfons XIII al febrer de 1910 fins que va ser assassinat per un anarquiste al 1912. El seu programa de govern concretà els punts següents:

- Elaborà un projecte de Llei que suprimia els consums i els substituí per un impost que gravava les rendes urbanes, fet que origina protestes en el mateix partit.

- Promogué la reforma del servei militar obligatori en temps de guerra i redimible a partir del cinquè mes.

- Fomentà la separació de l'Església i l'Estat i modifica el concordat. Això provocà una crisi amb el Vaticà. La tensió va augmentar amb la Ley del Candado, que prohibia obrir més congregacions religioses en dos anys.

Un PSOE reforçat per les eleccions de 1910, on Pablo Iglesias va aconseguir l'acta de diputat per madrid, una UGT que augmentava el nombre d'afiliats i l'ampli moviment vaguista, fomentat per les esquerres foren els fronts de Canalejas.

­Després de l'assassinat de Canalejas, el substituí Romanones fins al 1913, quan el monarca va encarregar al conservador Eduardo Dato el govern. Durant l'etapa conservadora de 1913 a 1915, Dato va desenvolupar la llei d'accidents de treball. La seva mesura més transcendent fou el Decret sobre mancomunitats pel desembre de 1913. això permeté una certa autonomia catalana amb l'actuació conjunta de les diputacions dirigides per Prat de la Riba.

A Dato li tocà definir la posició espanyola durant la Primera Guerra Mundial, va ser la neutralitat exigida per la crisi general. No representava cap alicient com a aliat de les potències en conflicte. L'opinió pública es dividí entre germanòfils (dreta conservadora, militars i carlins): ordre, disciplina i força; i aliadòfils (esquerrans i liberals): llibertat i raó.

El govern liberal de Romanones substituí al de Dato, cal destacar la reforma fiscal, de Santiago Alba, que implicaven una contribució extraordinària sobre els benficis originats per la guerra, els quals havien de ser destinats a infraestructures i educació. Aquest projecte no va ser aprovat i això provocà la seva substitució per Manuel Garcia Prieto.

6.- LA CRISI DE 1917.

Entre l'estiu i la tardor de 1917. la monarquia de la Restauració va patir una crisi molt greu. ­

En l'àmbit extern:

L'impacte de la Primera Guerra Mundial afavorí l'activitat econòmica resultant de la demanda, des dels països en conflicte, de matèries primeres i productes elaborats. Hi hagué un fort període de rescat de deutes i acumulació de capital, que possibilità al desenvolupament de la banca.

El creixement del comerç exterior gràcies a l'exportació de productes com el ferro, plom, zinc, hulla, lignit, cereals i bestiar possibilità l'arribada de grans quantitats d'or com a moneda de canvi.

Els beneficis, d'aquesta prosperitat no es van invertir per modernitzar tecnològicament els­ diversos sectors productius i ni tan sols es van redistribuir entre els grups assalariats. La guerra provocà cert desproveïment en el mercat interior quant a productes bàsics, i la consegüent alça de preus, que no es va pal·liar amb un augment dels sous, desembocà en una afiliació massiva dels treballadors industrials i agrícoles als sindicats. Amb grans mobilitzacions.

En 1'àmbit intern:

- Un sistema polític que no assumia una realitat social nova.

- Una tensió en el si de l'exèrcit que veia que els seus sous no pujaven igual que els preus i per la diferent mobilitat en l'escalafó segons la destinació.

- Un manca d'estabilitat política­

6.1.- LES JUNTES MILITARS

Les principa1s forces que incidiren en la crisi constitucional de 1917 van ser les Juntes Militars, l'Assemblea de Parlamentaris i els obrers que declararen la vaga general.

Des de 1916 hi havia un gran malestar entre els oficials de l'exèrcit, com a conseqüència d'uns exàmens programats per a escalar en el grau militar que topaven amb les aspiracions d'ascendir per antiguitat. Al mateix temps, els oficials establerts a la Península percebien com a discriminatoris e1s ràpids ascensos per mèrits de guerra dels militars destinats a l'Àfrica.

Els oficials també estaven afectats per la disminució de la capacitat adquisitiva, a causa de l'augment dels preus, pels efectes de la Primera Guerra Mundial, tampoc no ocultaven el seu descontentament pel desgavell polític i l'agitació social de la Restauració.

La protesta prengué forma per l'iniciativa del coronel Benito Márquez, que redactà un reglament. Aquest militar organitzà una Junta Militar de Defensa a Barcelona i imitada a tota les places de la peninsula. En aquesta mena de sindicat van arribar a ser 9000 oficials i alts càrrecs, que van ser considerats per l'opinió pública i per alguns intel·lectuals com a forces regeneradores del sistema. L'actitud del govern de Romanones va ser la de ordenar-ne la dissolució.

La pressió de les Juntes mobilitzades després de arrest de Màrquez, obligà a Alfons XIII a nomenar Dato president del govern, que acceptà el reglament de les juntes, que van romandre organitzades fins al 1922. aquesta concessió redsutaria cabdal per el desenllaç favorable al govern de la vaga de 1917.

6.2.- L'ASSAMBLEA DE PARLAMENTARIS

Una segona força es manifestà l'estiu de 1917, com a conseqüència d'una iniciativa de Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista. Exigiren de reobrir les Corts, el president del govern, però, a causa de la suspensió de les garanties constitucionals, les va mantenir tancades.

Al juliol de 1917 s'aplegaren a Barcelona tots els diputats i senadors catalans, els quals reivindicaren l'obertura d'un procés constituent que tingués com a finalitat la reorganització de l'Estat. En aquella assemblea van fer una crida a tots els diputats espanyols perquè es reunissin a Barcelona el 19 de juliol si el govern de Dato no rectificava la seva posició de deixar les Corts tancades.

Es reuniren 68 parlamentaris entre diputats i senadors (10% dels membres de les cambres) pertanyent als partits de l'oposició. L'Assemblea de Parlamentaris quasi no pogué iniciar la seva tasca per l'enèrgica reacció del governador civil, que la feu desallotjar per les forces d'ordre públic.

Abans del desallotjament redactaren un manifest en que exigien una alternativa política a l'Estat de la Restauració. Amb aquesta finalitat van demanar la convocatòria d'unes Corts constituents per part d'un govern provisional que garantís la netedat del procés electoral. Els membres de la Lliga preveien que la nova constitució atorgaria una àmplia autonomia a Catalunya.

6.3.- LA VAGA GENERAL DE 1917

La carestia de la vida, produïda per l'augment dels preus, fou el punt de partida per al desenvolupament d'un ampli moviment de vaguistes. Els promotors van ser la UGT i la CNT.

Pel març de 1917 signaren un manifest que preveia la possibilitat de convocar una vaga general revolucionària per trencar la societat capitalista i entra en una societat comunista. El clima polític creat per la irrupció de les Juntes Militars, el manifest de l'Assemblea de Parlamentaris i la vaga dels ferroviaris de València, va ser considerat per la direcció com el millor moment per a convocar una vaga general amb caràcter indefinit. El govern havia declarat estat de guerra.

El manifest conjunt (UGT i PSOE), fixà com a objectius de la vaga el rebuig envers el sistema polític i la gestació d'un govern provisional que convoqués unes Corts constituents. El manifest remarcava el caràcter pacífic del moviment. Malgrat això, Tan bon punt es declarà la vaga el 13 d'agost, el govern declarà l'estat de guerr i l'enfrontament amb els­ militars no trigà a arribar.

L'assamblea parlamentària es desmarcà ràpidament de l¡ampli moviment de subversió social per por d'una revolució. El comitè de vaga va ser detingut el 14 d'agost, fet que provocà la reculada de la mobilització obrera, que encara es mantingué fins al dia 18 i fins a finals d'agost a Astúries.

La repressió feta mitjançant l'exèrcit suposa la mort de 60 obrers, 150 ferits i 2000 empresonats. Entre els quals hi havia Largo Caballero, A. Saborit i Julián Besteiro que van ser jutjats i comdemnats a cadena perpetua.

La nova actitud dels parlamentaris serví per a enfortir el sistema. El 3-11-1917 es forma un govern de concentració presidit per García Prieto en el qual participaren dos ministres de la lliga. El 22 de març de 1918 Cambó va ocupar la cartera d'econòmia i finances, en un govern presidit per Maura.

La lliga perdria suport perquè s'avenia a participar en el govern de Madrid i renunciava a la reforma democràtica de l'Estat i a la lluita per l'autonomia. L'espai social que va deixar lliure per aquest fet l'ocuparia el catalanisme republicà d'esquerres.

7.- LA DESCOMPOSICIÓ DEL RÈGIM

Els esdeveniments de 1917 no significaren una crisi política irreversible. Tanmateix, el sistema de la Restauració va entrar en un procés de descomposició, conseqüència directa d' aquells fets. A la inestabilitat política s'hi afegiria el creixent activisme dels sindicats i el conflicte bel·lic de l'Annual. Tot aquest procés acabà el 1923 amb una dictadura recolzada pel rei.

7.1.- LA INESTABILITAT POLÍTICA

Entre 1917 i 19'3 es produïren 13 crisis de govern totals i 30 de parcials, que expressaven una crisi generalitzada del sistema de torns. La pressió dels militars agreujà la situació

Com a conseqüència de la pressió de les Juntes Militars va caure el govern de Dato el novembre de 1917. El rei nomenà a García Prieto. Aquest intenta integrar personalitats importants en el aquest primer govern de concentració. Van entrar al govern dos ministres de la lliga.

Pel març de 1918 es va reobrir la crisi ministerial, i el monarca dona pas a un segon govern de concentració presidit per Maura, on figuraven homes com: Romanones, Cambó, García Prieto i Santiago Alba. Es tractava novament d'un gabinet inestable que durà 9 mesos, i fou substituït per García Prieto pel novembre­ de 1918, el qual, es va haver d'enfrontar a un ampli moviment de vagues i reivindicacions a favor d'una autonomia integral de la Lliga. El plantejament de la Lliga provocà una nova crisi.

El compte de Romanones, durant la seva gestió a partir de desembre de 1918, l'eix del debat polític fou la qüestió autonòmica catalana. S'originà una divisió per tractar aquest tema i amb l'amenaça per part de Cambó de dur a terme un ampli moviment civil a favor d'un estatut d'autonomia.

Com a conseqüencia de l'agitació que començava a gestar-se a Barcelona el rei designà Maura novament l'abril de 1919, el qual va iniciar un bienni de governs conservadors que hagué de fer front a diverses insurreccions.

Joaquim Sánchez de Toca i Eduardo Dato també foren presidents del govern en aquesta etapa. Aquest últim va ser víctima d'un atemptat anarquista al març de 1921.

7.2.- EL DESASTRE DE L'ANNUAL

Bona part de la classe política i militar com Cambó i Miguel Primo de Ribera i de l'opinió pública era contrària a la intervenció al nord d'Àfrica, ja que suposava un gran cost i implicava el perill de noves desfetes.

Els governs d'Alfons XIII, creien en la conquesta i en la política de gran potència i en conseqüència, continuaren enviant noves tropes al Marroc. També es fundaren cossos especials com la Legió Estrangera.

Les avançades territorials eren mínimes, ja que els sistemes d'armes utilitzats eren fluixos, no tenien ni un tanc. En el 1920 Berenguer va prendre Xauen. A l'oest manava les tropes el general Silvestre, el qual, la primavera de 1921, es proposa de controlar el Rif. Davant d'ells hi havia les cabiles.

Quan progressava cap a l'interior, va ser atacat per les cabiles. Va suposar el fre a l'avançament de Silvestre, que impotent, es retirà d'una manera desorganitzada. Les tropes espanyoles van ser massacrades a Annual, van ser abatuts més de 10000 soldats, i la superfície dominada es reduí a 5000 km2. Fins i tot Melilla quedà en perill, però finalment es va salva quan arribaren les tropes de reforç des de Ceuta dirigides pel general Sanjurjo.

El desastre de l'Annual provocà que la situació política es deteriores ràpidament. El règim era cada vegada més dèbil en vista dels militars i enfront de les protestes obreres i l'avanç socialista i nacionalista.

Davant una opinió pública commocionada pels esdeveniments del Marroc es formà una campanya tendint a exigir responsabilitats.es designà una comissió per aclarir els fets. L'esquerra reclamà una reforma constitucional i demanà de nou la retirada de les tropes del Marroc.

El 21 d'agost 1921 es formà un govern de concentració nacional, presidit per Maura, que es va dissoldre al 1922. Es formà un breu govern de Sánchez Guerra i novament un govern presidit per Garcia Prieto.

El 13 de setembre de 1923, el general Primo de Rivera, amb aires regeracionistes, es pronuncià a Barcelona, va suspendre la Constitució de 1876 i dissolgué les Corts i l'actuació dels partits. El rei Alfons XIII acceptà el recurs de pronunciament com a mitjà legítim de canvi polític. Al cap d'uns quants anys aquest fet li costaria la corona.

Subtema 3

La dictadura de Primo de Rivera.

1. El pronunciament de Primo de Rivera.

2. Objectius del cop d'estat (el pensament del dictaor).

3. El directori militar.

3.1. Llibertats i sistema de repressió.

3.2. La qüestió Catalana.

3.3. La guerra del Marroc.

3.4. L'Estatut Municipal i provincial.

3.5. Unión Patriótica.

4. El Directori Civil.

4.1. L'Assembles Nacional Consultiva.

4.2. La política econòmica.

4.3. La política laboral.

5. La crisi de la dictadura.

5.1. Els estudiants.

5.2. El cos d'artilleria.

5.3. El pronunciament republicà.

5.4. La fi de la prosperitat.

6. L'evolució del republicanisme.

1. El pronunciament de Primo de Rivera

La matinada del 12 al 13 de setembre de 1923 es va produir un cop d' estat amb el suport del rei que va portar Primo de Rivera al cap del govern i si va estar fins el 1930. No va aconseguir resoldre els problemes heretats dels anteriors governs i va acabar aconseguint que el any 1931 el rei hagués de renuncia a la corona.

La dictadura de Primo de rivera va néixer en un moment d' agitació internacional condicionat encara per la 1ª Guerra Mundial:

- A Alemanya la república de Weimar tenia ple de deutes imposats pel tractat de Versalles, hi havia revoltes (lliga espartaquista, 1919) i el procés hiperinflacionista (1923).

- A França, George Clemenceao, exemple de la política de duresa contra els alemanys, s' enfrontava a fortes protestes populars al seu país. L' incompliment de pagaments del alemanys portar a ocupar l' exercit francès al territori del Ruhr i això augmentar la tensió entre els antics bel·ligerants.

- A Anglaterra hi va haver el primer govern socialista de la seva historia, pels bons resultats del partit Laborista al 1923

- A Itàlia el rei Víctor Manuel III va donar el cap del govern a Benito Mussolini, per la amenaçadora marxa dels feixistes a roma

- I a Espanya va haver-hi el pronunciament del càpita general de Catalunya, Primo de Rivera, amb la pretensió de establir un govern fort que acabes amb els tèrbols esdeveniments de la vida política, social i econòmica. Cal destacar els següents:

- L' alteració de l' ordre públic, especialment a Catalunya on la vaga, el locaut i els assassinats de sindicalistes i patrons ja eren habituals. Això s'estenia a la resta de l'estat.

- L' augment de preus que mobilitza sindicats, escassesa de la demanda de mercats i la consegüent paràlisi industrial.

- L' enfrontament al parlament i en l' opinió pública arran del desastre anual, amb una comissió incapaç de investigar les responsabilitats dels generals Berenguer i Silvestre.

- La qüestió militar, on a Màlaga els soldats es van negar a embarcar-se per anar a la guerra del Marroc.

- El clima de conspiració provocats per militars com Calvacanti, Saro o Darán, que desitjaven que el govern actues durament contra el Marroc i contra el Catalanisme que deien que amenaçava la unitat de l' estat.

Alguns capitans generals havien manifestat cert escepticisme a la viabilitat del cop d' estat, però Alfons XIII, que havia considerat la necessitat d' una reforma política després del desastre d' annual en garantí l' èxit. El rei encarregar el govern pel 14 de setembre la qual cosa el feia responsable de la dictadura a Espanya.

A més no hi hagué contesta, el gabinet de García Prieto dimití quan veié que el rei no feia res als colpistes, una gran part dels polítics manifestava entusiasme per Primo de Rivera etc.

PSOE i UGT tampoc van respondre al pronunciament, es van limitar a defensar els drets aconseguits pels treballadors i s' estimaren més que aquests no duguessin a terme cap acte subversiu.

La CNT desgastada pels incidents de Barcelona de mesos abans no va poder fer res i el PCE quasi no tenia dret a intervenir en la política d' aquell moment. Només alguns intel·lectuals (Azaña, Madariaga, Valle-Inclan, Unamuno) es mostraren contraris al nou govern.

2. objectius del cop d' estat (el pensament del dictador)

en un manifest signat el 13 de setembre el dictador explicava els seus objectius:

  • posar fi al segrestament de la voluntat reial protagonitzat per la vella classe política.

  • Elaborar una nova política aranzelària.

  • Restaurar l' ordre públic deteriorat pels assassinats.

  • Lluitar contra la depreciació de la moneda.

En aquest document també s' enunciava un programa de govern amb aquests eixos principals:

  • instauració d' un directori militar.

  • Creació del sometent espanyol.

  • Solució al problema del Marroc.

  • Càstig per als corruptes.

Alguns trets del pensament i de la pràctica del dictador, des dels primers moments del Directori militar tenien un caire regeneracioniste, com l' obertura d' oficines de reclamacions en els ministeris, l' impuls d' un nou règim allunyat de la corrupció dels partits del torn...

La relació, del dictador amb el poble va ser paternalista i feia servir la intuïció per conèixer el sentiment profund de la massa neutra, o desplegava taules de signatures d' adhesió patriòtica al règim. No tenia bona relació amb l'església per què aquesta el critica per donar suport a la UGT en detriment dels sindicats d' orientació catòlica. El dictador també topa amb l'església catalana per prohibir les misses i les publicacions religioses en català.

3. El Directori militar

El directori militar és un nou sistema de poder que fes factible l' adopció de futures polítiques per a regenerar el país. El directori el formaven vuit generals que feien d' assessors de Primo de Ribera, ja que ell es considerava l'únic ministre i interlocutor davant el rei, amb el qual parlava dels assumptes de govern. El directori va durar des de 1923 al 1925 i va prendre les següents mesures:

3.1 Llibertats i sistema de representació

L'acció del directori va ser la prohibició de tots els partits llevat de PSOE, l'anul·lació del sistema de representació creat amb la constitució de 1876 i la restricció general de les llibertats polítiques i de premsa. Amb això volia uniformitzar la voluntat espanyola i lluitar contra els problemes d' ordre públic anterior. El Directori va fer el següent:

  • anul·lar les garanties constitucionals i decretar l' estat de guerra.

  • Substituir els governadors civils pels militars, dissoldre les diputacions i privar de les seves funcions tots els regidors dels ajuntaments, canviant-los per persones fidels al nou règim.

  • Crear el sometent espanyol i prohibint les manifestacions de l' 1 de maig.

  • Suspendre la llibertat de premsa i establir-ne la censura.

  • Desterrar Unamuno, per les seves critiques, a la illa de Fuerteventura, cosa que causa conflictes amb els estudiants.

3.2 La qüestió catalana

Els polítics de la lliga es felicitaren per l' entrada d' una dictadura amb aires regeneracionistes i que es presentava com a garantia de la pau social envers la violència dels anarquistes. No s'esperaven que Primo de Rivera adoptaria una política anticatalanista i prohibís l'ús del català en llocs públics, la senyera i fins i tot balla sardanes.

Al començar 1924 el dictador va imposar el dreta monàrquic Alfons Sala i Argemí com a nou president de la mancomunitat amb la intenció de desnaturalitzar la institució, descatalanitzar-la i paralitzant el funcionament normal dels seus organismes. Al març del 1925 la dissolgué i clausura el diari de la lliga: La veu de Catalunya.

3.3 La guerra del Marroc

La situació al Marroc s' agreujava per l'impuls de les cabiles i Primo de Rivera tingué que buscar solucions. A més es malfiava de els militars africanats que envoltaven els generals Sanjurjo, kindelán i Francisco Franco que era Cap dels terços de la legió. el dictador intervingué directament i es proclamar alt comissari del Marroc.

Abd el-Krim volia prendre la capital espanyola al Marroc immediatament i per això amplia el seu camp d' operacions a zona francesa la qual cosa provoca la creació d' un front francoespanyol del qual en sortir el desembarcament d' Alhucemas (9/9/25)

L' acció conjunta provoca una severa derrota del cap marroquí el qual demana negociacions i es lliura definitivament a les autoritats franceses que el deportaren a l' illa de Reunió. La victòria a la guerra del Marroc fou un dels majors èxits de Primo de Rivera.

3.4 L' Estatut Municipal i Provincial

Calvo Sotelo en fou el creador i aquest estatut establia un augment de competències dels municipis per a gestionar serveis. Va elaborà un projecte de normativa electoral, no admesa., per elegir una part dels representants municipals en que per primer cop s' hagués deixat votar a les dones caps de família.

L'estatut permetia la multiplicació de la despesa en infrastructures sanitàries, educatives i de clavegueram però no la foragitació dels cacics ja que els alcaldes van ser elegits pels governs i els ciutadans enquadrats a Unión Patriótica, creada per la dictadura.

La conseqüència de la rivalitat entre les burgesies de les illes més grans de les canàries obliga a modificar el mapa l' any 1927 amb la creació de la província de Las Palmas que agrupava la Gran Canària, Fuerteventura i Lanzarote.

3.5 Unión Patriótica

UP es va formar dels cercles de agraris i catòlics (confederación nacional agraria, acción católica, federación civico-somatenista) que l'abril de 1924 foren cridats pel dictador a constituir comitès de suport polític al nou règim.

Pel juliol de 1926 va tenir lloc la primera assemblea, on fou dotada d'una autoritat suprema (Primo de Rivera) i d' una junta directiva amb funcions consultives. El lema era “Pàtria, Religió, monarquia”. UP junta els antics i els nous caciquismes i es transformar en un suport al govern, ajuntaments i diputacions, incapaç però de possibilitar el regeneracionisme.

Tot i el gran nombre d'afilats, no era un partit de masses democràtic ja que no tenia infrastructura interna i quan desaparegué el dictador, el partit es dissolgué.

4. El Directori civil

aquest directori es crea per intentar institucionalitzar el règim enfortit pels seus èxits. L' equip de nou govern el formaven Primo de Rivera i una conjunció d'antics mauristes i membres de Unión Patriótica.

4.1 L'Assemblea Nacional Consultiva

L' any 1926 Primo de rivera va ordenar un plebiscitper demanar que el poble s'adherís al nou règim, i seguidament es va convocar l'Assemblea Nacional Consultiva al 1928 per redactar una nova constitució. D' aquesta assemblea en formaven part membres per dret propi (bisbes, capitans generals) i representants de corporacions que havien substituït els partits tradicionals i que majoritàriament eren membres d' Unión Patriótica i membres de l' antiga classe política.

El projecte de constitució era restrictiu. Els representants de la nació eren elegits per sufragi, triats per les corporacions o bé elegits pel rei. El projecte va ser desestimat perquè la corona no li donà suport ja que eliminava la prerrogativa règia de sanció als ministres (no pas per les critiques de la oposició).

4.2 La política econòmica

El directori civil va aprofitar la bona conjuntura internacional afavorint el desenvolupament industrial a partir del comerç exterior. La intervenció de l' estat en l' economia es concretar en iniciatives com aquestes:

  • facilitar l' establiment de monopolis com CAMPSA que provoca conflictes entre el dictador i Shell, o la CTNE. També s' atorgaren subvencions a companyies navilieres (Transmediterránea) i mineres.

  • Invertir en obres públiques el que el estat s' estalviava al acabar la guerra del Marroc. Crear la Confederació Hidràulica que multiplicà la producció de electricitat i va estendre el regadiu, i va finançar un pla de pavimentació destinat a fer 7000 nous km de carreteres.

Les grans inversions públiques augmentaren el deute i els dèficits estatals. Calvo Sotelo troba la solució en una reforma fiscal progressiva, però la oligarquia financera i dels terratinents no ho acceptaren i fracassà.

4.3 La politica laboral

Primo de Rivera il·legalitzar el moviment obrer i sindical. Però el fet que exeptués de la repressió el PSOE i la UGT, va provocar que part del socialisme espanyol li dones suport desprès de la mort de Pablo Iglesias el 9-12-1925.

Aunós, mitjançant una Direcció General regula les condicions de l' emigració, crea l' assegurança de maternitat i establí ajuts a les famílies nombroses. La Organización Corporativa del Trabajo fou l'obra culminant en matèria laboral, formada a base de comitès paritaris de patrons i treballadors, que regulaven les condicions salarials i laborals sota l' arbitratge de l' autoritat governativa.

La UGT va participar en comitès paritaris gràcies a Francisco Largo Caballero, que a més pretenia crear un aparell sindical fort que assegures la gradual transformació de la societat des de l' àmbit econòmic.

Aquesta orientació del socialisme refermà la pau social que la repressió de la CNT garantia, però també provoca un fort desacord entre els socialistes de la branca majoritària, representada per Llaneza i Largo Caballero, que arribar a ser conseller d' estat, i els de la branca minoritària de Indaleció Prieto i Fernando de los Rios. Dividits pels que donaven suport al règim i els que no, PSOE i UGT no van créixer, tot i que podien donar congressos a la llum pública.

La CNT ho va passar malament fins al 1930 ja que la declaració de que estava fora de la llei, la persecució dels seus líders i la divisió interna a causa dels comitès paritaris la van tornar inoperant durant el règim.

El PCE es va reestructurà l'any 1925 amb José Bullejos al capdavant que va mantenir una orientació esquerrana en un partit que no tenia cap influencia social.

5. La crisi de la dictadura

la descomposició de la dictadura va ser accelerada pel fracàs d' institucionalització provocat pel rebuig de la nova constitució, que es va veure assetjada per moviments d' esquerres i sobretot de dretes a partir de 1928, els quals sense planificació ni arrel comuna provocaren una impopularitat creixent per al dictador. Els factors que van concloure amb la dimissió i l' exili voluntari del dictador van ser els següents:

5.1 Els estudiants

L' any 1928 els estudiants i el claustre de l' Universitat de Madrid es van mobilitzar com a conseqüència de la discussió i aprovació de l' article 53 de la reforma de de l' ensenyament universitari. La protesta no va tenir reso al govern.

Pel març de 1929 es reobri el conflicte amb la detenció de Antoni Maria Sbert lider estudiantil, promotor de la FUE i el posterior expedient que li impedí de matricular-se en centres estatals. La mobilització de protesta va ser reprimida pel govern però s' estengué a altres universitats(Sevilla, València, Granada) i es radicalitzar amb la crema d'efígies del monarca i del dictador.

La protesta augmentar amb el suport d' alguns professors de nom (Menéndez Pidal, Sánchez Albonoz, Jiménez de Asúa, Garcia Valdecasas) als estudiants. La resposta del govern va ser tancar la Universitat Central de Madrid.

Contra aquestes mesures, José Ortega y Gasset, Fernando de los Rios i Wenceslao Roces entre altres van renunciar a les seves càtedres. Pel setembre de 1929 derogà l' article 53, després del desgast davant l' opinió pública.

5.2 El cos d' Artilleria

La modificació en 1926 dels criteris d' ascens del cos d' Artilleria va motiva un enfrontament entre aquests i el dictador i es vas trobar amb la desobediència de l' Assemblea de caps i generals del cos.

El govern reaccionà suspenent tot el cos d' oficials d' artilleria i “alliberant” els oficials i els soldats de la subordinació i la disciplina. El rei no hi va voler intervenir i això provocar que, en el futur, l' arma tingués clares temptacions republicanes.

5.3 El pronunciament republicà

José Sánchez Guerra, antic monàrquic fou qui va efectuar un pronunciament el 29-1-1929, en que van intervenir tots els grups republicans agrupats sota Aliança Republicana des 1926. En aquest aixecament, seguit per una vaga general, els republicans intentaren atreure les guarnicions de la perifèria de Madrid.

El moviment fracassa per la indecisió d' alguns caps compromesos i les tropes insurgents de Ciudad Real quedaren aïllades i reprimides per les forces del govern. Sánchez Guerra fou arrestat a València, on havia arribat des del seu exili de París per dirigir el aixecament.

5.4 La fi de la prosperitat

El dèficit comercial i l' especulació de la pesseta en van motiva la seva devaluació respecta la lliura. Aquesta situació de debilitat de la pesseta fou criticada per Cambó i per destacats financers (santiago Alba) i provocà la dimissió de Calvo Sotelo.

Les exposicions Iberoamericana de Sevilla i Universal de Barcelona van ser les últimes manifestacions de l' esplendor econòmic viscut sota la dictadura. L' economia espanyola que ja donà símptomes d' esgotament en 1926, es veié afectada pel crac internacional de 1929.

La caiguda de les exportacions agrícoles i mineres, la fi de l'arribada de capital estranger i la devaluació de la pesseta, unit a que els anys de bonança econòmica no s'aprofitaren per modernitzar l'agricultura, provocaren un marcat descens del nivell de vida, com també l' acabament de la pau social. Per l' agost de 1929, PSOE i UGT s' uniren a les forces que lluitaven per posar fi a la dictadura i al sistema monàrquic.

6. L' evolució del republicanisme

Quan el PSOE i la UGT es van negar a intervenir en l' Assemblea Nacional i elaboraren un manifest on deien aspirar a un “Estat republicà de llibertat i democràcia” (13-9-1929) només van reiterar les peticions formulades pels grups republicans.

A l'Alianza Republicana s'hi agrupava els republicans més destacats: Manuel Azaña (Acción Republicana), Marcel·li Domingo (Partit Republicà Català), Alejandro Lerroux (Partido Republicano Radical) i intel·lectuals com Unamuno, Ramón Pérez de Ayala o Antonio Machado.

Alianza Republicana va redactar un manifest on es demanava: convocatòria de corts constituents, solució al problema del Marroc, l'ordenació federativa de l'estat, la supressió d'enfiteusis i censos, atenció a l' ensenyament primari i un programa mínim d'ajuts als treballadors.

A Catalunya en vista de la fragilitat de la lliga es va trobar un interlocutor vàlid en Francesc Macià i el seu partit, Estat Català, fundat l' any 1922. Estat Català significava l' intent de crear un corrent nacionalista radical i socialitzant, al marge de qualsevol compromís amb l' oposició tradicional al centralisme, i encarnava l' aspiració a l'autodeterminació, i deixant de banda la participació en la política espanyola.

Pel setembre i octubre de 1928 el partit celebra una assemblea a l' Havana, on aprovà un programa d' acció independentista i un projecte de constitució per a la futura República Catalana.

Arran de la conferència d' esquerres (17-19 de març de 1931) i com a resultat de la reunificació d'Estat Català i el Partit Republicà Català de Lluís Companys, naixeria Esquerra Republicana de Catalunya, que estava cridat a desenvolupar un paper important en els anys venidors. Aquest partit era un intent d' aplegar les tendències de republicanisme català i la seva base eren la mitjana i la petita burgesia i els pagesos benestants.

Un altre grup catalanista, Acció Catalana, fundat l'any 1922 per sectors de la joventut de la Lliga. Els seus líders (entre els quals hi havia Lluís Nicolau i Olwer, Jaume Bofill i Mates i Antoni Rovira i Virgili) s'oposaren amb fermesa a la dictadura. Acció Catalana volia recupera el nacionalisme dels primers any de la Lliga, en el camp polític i en el cultural, i dotar-lo d' un contingut més democràtic.

Subtema 4

Evolució demogràfica i econòmica d'Espanya i Catalunya.

1. Evolució de la població durant el segle XIX.

2. La població espanyola durant els primers anys del segle XX

3. L'economia d'Espanya i Catalunya durant el segle XIX

3.1 L'economia sota el regnat d'Alfons XIII

1. Evolució de la població durant el segle XIX

Gràcies a l'elevada natalitat, la població espanyola va augmentar en set milions i mig d'habitants d'habitants durant el segle XIX, però el creixement era lent i la mortalitat alta a causa de la permanència de l'economia antiga.

L'assistència sanitaria era escassa, períodes de fam freqüents i els nivells de benestar mínims. Es produiren epidèmies, com el còlera, superades en les nacions europees desenvolupades.

La població continuava sent rural, en 1900 com 1877 hi havia un 66% de la poblció que es dedicava al camp. El creixement del sector serveis i industrial del nord d'Europa només es veia reflectit a Catalunya i el País Basc.

Espanya acabava el segle com una població rural sense modernització de l'agricultura, una escassa industrialització i uns alts índexs d'analfabetisme. En 1900 un 63% de la població no sabia llegir.

El sud no hi havia a penes escoles mentre que al nord i centre n'hi havia poques. El dret constitucional a l'educació va ser una simple declaració formal ja que només un 1% del pressupost de l'administració anava a educació. Els mestres cobraven dels ajuntaments i eren mal pagats.

La conseqüència dels desequilibris territorials fou una forta emigració de l'interior cap al litoral. Al 1900 Barcelona amb 544000 i València amb 213000 eren els focus litorals i Madrid es quedava com a focus al centre amb 539000 habitants.

Augmentà l'emigració cap a l'estranger. Les Canàries, Galicia i Astúries van aportar el major contingent cap a Cuba, l'Argentina i Brasil. Part d'aquests indians tornaren enriquits.

A Catalunya la població es doblà en escreix. De 875000 al 1800 a 1966400 al 1900.

Encara que amb la guerra del francés hi hagué un descens, la tònica diu que durant la primera meitat de segle el creixement fou superior. A la dècada dels vuitanta hi hagué una devallada en la natalitat.

L'evolució econòmica al principat era positiva i això era un estimul pel creixement demogrà-fic. L'arribada d'immigrants de diferents punts de l'estat fou molt important. La major part eren valencians i aragonesos encara que també hi havia murcians i andalusos.

A finals de segle molts pagesos catalans van marxar, per la fil·loxera, a l'Amèrica hispana. Tot i això el balanç de migració fou positiu.

Cal destacar el descens de la mortalitat gràcies en part a l'avenç de la medicina que permeté combatre satisfactòriament la verola i esmorteir l'impacte del còlera.

L'interior de Catalunya (menys la conca del Segre) també va immigrar cap a la costa i perifèria.

2. La població espanyola durant els primers anys del segle XX

Durant el primer terç del segle la població passà de 18.6 milions el 1900 a 23.6 en 1930.

Les causes de l'evolució demogràfica van ser:

- La natalitat elevada, primer una taxa de 3.3% que s'anà reduint fin un 2.7%

- La disminució de la mortalitat, de un 2.89% l'any1900 al 1.7% del 1930, a causa dels avenços sanitaris i d'altres que permetien un major benestar a les classes treballadores. La població infantil encara registrava altes taxes: 10%.

L'emigració exterior va disminuir però a partir dels anys vint hi hagué una fuga del camp per anar a les ciutats. Barcelona (1055565 hab.) i Madrid (952832) doblaren la població en tres dècades.

Durant la restauració es desenvoluopà el priomer Ministeri d'Esducació encara que la falta de diners hipotecaren el progrés educatiu. La conseq¨`encia fou el manteniment de l'alta taxa d'analfabetisme sobretot en el sector femení.

Catalunya passà de 1966382 habitants en1900 a 2791292 en 1930. això es degut al descens de la mortalita i a l'arribada d'imigrants. Aquests treballaven a les fabriques i'instal·laven a Barcelona i rodalies on al 1930 hi havia el 40 % de la població de Catalunya. Això agreujar el desquilibri. Mentre la zona agrícola es despoblaba la industrial es massificava.

3. L'economia d'Espanya i Catalunya durant el segle XIX

no hi ha revolució indústrial a Espanya en general. Només Catalunya, País Basc i Astúries destaquen com a zones industrialitzades. Això provocara que augmenti encara més la diferència entre Espanya i Altres Països europeus. En aquests moments espanya anava uns anys atrassada respecte la resta d'Europa.

( del desenvolupament indústrial en aquesta època en vam parlar al subtema 2 del tema 2)

3.1 L'economia sota el regnat d'Alfons XIII.

El creixement de la indústria espanyola durant el primer terç del segle XX es caracteritzà pel seu creixement superior al de la resta d'Europa occidental. Ho demostra:

- augmentà el consum d'energia que es va quintoplicar entre 1900 i1920. La producció de carbó asturià caigué en declivi en exhaurir-se els filons i per la nova competència extraeuropea. El carbó va anar sent substituït per la electricitat.

- L'indústria pesant del País Basc es va refarmar com a capdavantera a l'estat.

- A Catalunya aparegueren noves indústries de futur: Química, acer produit en forn elèctric, aeronautica i automobilística. (hispano-suiza). La tèxtil tot i perdre les colònies va seguir la seva puixança gràcies als aranzels.

El sector bancari experimentà un procés de gran expansió i pogué finançar indústries que exigien un gran desemborsament de capital. Es crearen diversos bancs però d'ença de la fallida del Banc de Barcelona (1920) catalunya depenia de la banca foranea.

L'agricultura adquirí un creixement important entre 1902 i 1930 però comparativament escàs amb el de la resta d'Europa. El camp espanyol mai no afavorí el creixement industrial, ja que no donava prou com per comprar bens manufacturats. Els trets més destacats del període estudiat són aquests:

- Millora el rendiment per hectàrea i l'expansió del conreu del blat possibilità l'autosuficiència del mercat estatal. L'estat establí un aranzel per protegir el blat espanyol.

- Es desenvoluparen conreus de regadiu a la mediterrrania gràcies a la modernizació de l'agricultura.

Es va desenvolupar la xarxa de ferrocarrils, transports moderns. En el primer terç de segle nomes es crearen uns 1000 km de ferrocarrils. Van tenir molta importància la construcció de trens de via estreta, que duplicaren llurs trams fins a arribar a 5000 km, i , sobretot, la creació de carreteras, que permetien la utilització d'un mitja de transport més modern, com era l'autobús de viatgers, el qual conectava molts pobles perifèrics amb el ferrocarril a través dels 13000 km de carreteres de l'estat.

Encara que el mercat establia gloobalment les regles econòmiques durant aquest període, l'intervenció de l'estat s'incrementà en el conjunt de l'economia, entre 1923 i 1930. La participació estatal es va desenvolupar al voltant de 4 eixos:

- L'augment de la producció de l'economia nacional mitjançant els aranzels de 1906 i 1922 i la prohibició d'importar blat el 1926.

- La contrucció per part de l'estat de grans imfraestructures que afavorien el desenvolupament industrial perquè consumien grans quantitats de ferro, ciment...

- la creació de monmopolis com CAMPSA i Telefònica.

Subtema 5

Evolució del moviment obrer: Socialisme i Anarquisme

1. Introducció

2. El moviment obrer a finals del segle XIX

3. El segle XX

3.1. La vaga de 1902

4. La lluita pel control del moviment obrer

4.1. El lerrouxisme

4.2. El socialisme

4.3. Solidaritat Obrera

5. La setmana tràgica: una revolta descontrolada

6. De la setmana tràgica al cop d'estat

Per als socialistes la revolució portarà a l'ocupació del poder. Els obrers entren al poder i suprimeixen les classes socials i la propietat privada. Aquest és el camí que dissenyen els socialistes per arribar al poder.

En canvi els anarquistes voldrien anar per la via ràpida destruín totes les institucions. Això els porta a l'enfrontament.

1. Introducció

La oligarquia domina a Catalunya i té el recolzament de l'esgèsia i l'exercit. Cal destacar la crisi de 1898. sorgeixen els partits nacionalistes que posaran problemes al sistema polític econòmic i social del moment.

2. El moviment obrer fins el segle XIX

Es dissol la secció espanyola de l'AIT, i els sindicats són prohibits.

L'any 1881 a Barcelona es reuneixen els anarquistes i creen la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE).

D'altre banda es produeix a Andalusia una sèrie de fets violents portats a terme per una estranya associació anomenada “Mano Negra”. La repressió a aquesta associció acabà amb l'execució de variïs liders anarquistes sense proves consistents. Es creu que l'organització era una trampa montada pels mateixos patrons.

També es produeixen atemptats a Barcelona: Les bombes del Liceo, l'intent fallit d'atemptar contra Martínez Campos i el exitos assassinat de Cánovas. Això provocà que la repressió als anarquistes s'enfortis.

Neix un nou partit a Madrid: el PSOE. Els fundadors són uns quants intel·lectuals i tipografs entre els quals destcava Pablo Iglesias.

Uns quants anys més tard, al 1888, neix la UGT a Barcelona però no es va implantar a Catalunya, sinò que s'implantà a Biscaya, la conca asturiana i Madrid.

A la última dècada del segle neix la segona Internacional que aconseguí que els partits socialistes espanyols tinguessin contactes amb els de la resta d'Europa.

3. Segles XX

comença en un moment delicat per España per la pèrdua de les colònies per culpa de la guerra amb Estats Units. hi van haver problemes econòmics, s'enriquirien els burgesos (propietaris) i en canvi els obrers van resultar afectats. Això va portar a moviments vaguistes. L'any 1900 i 1901 es convocaren algunes vagues, contrarestades per locauts.

3.1 La vaga de 1902

Aquesta vaga la varen començar els metal·lúrgics de Barcelona que reclamaven la reducció de la jornada laboral a 9 hores. Aquesta vaga començà al 1901 però el 17/2/02 va rebre el suport dels obrers metal·lúrgics de la resta de l'estat. Tot i que eren pocs (no eren la majoria d'obrers de Barcelona), els anarquistes van ser els qui van dirigir la vaga, per què dels 45000 obrers la majoria eren situats en societats de resistència.

Els anarquistes posaren com a objectiu la vaga general revolucionaria. Pretenien paralitzar la societat i l'economia i provocar la ruïna de la societat capitalista. El primer dia de vaga ser absoluta ja que els patrons de les fabriques van tancar portes, però quan va aparèixer l'exercit i aquest disparà contra els obrers vaguistes, s'esvaïren les esperanças d'exit.

El 24/2/02 es tornà a la feina amb sensació de fracàs. Tot i això, deixant de banda les víctimes, la vaga tindrà repercussions importants. Els empresaris varen poder acomiadar a tot els que varen voler. Els obrers metal·lurgics tornaren a la feina sense aconseguir l'objectiu.

De manera immediata no es va prendre cap mesura, però a mig termini hi va haver resultats importants:

- Les associacions obreres perderen afiliats.

- S'accentuen les diferències entre anarquistes i socialistes.

- La pèrdua de confiança en les tàctiques radicals dels anarquistes i el començament de la proximitat dels obrers cap a la pràctica política.

4. La lluita pel control del moviment obrer.

4.1 El lerrouxisme.

Lerroux es va guanyar la popularitat gràcies a les crítiques, publicades a un diari de Madrid al 1897, sobre les brutalitats i exessos que el govern aplicava als presos de Mojuic.

De fet és el que treu més profit de la vaga de1902. aquest any va arribar a Barcelona Lerroux i aquest mateix any aconsegueix un escó per Barcelona. El Partit Republicà Radical basava el seu èxit en els mítings anomenats “meriendas fraternales” fetes als locals del partit. Tenien estructurat el moviment femení i juvenil. El juvenil era “la juventud republicana radical” o també anomenats “jovenes barbaros” perquè actuava com a milícia urbana que boicotejava les reunions de l'oposició i a la vegada actuaven com a guardaespatlles dels caps del partit.

El moviment femení era més sorprenent, perquè tot i que les dones no votaven, aquest partit tenia una associació anomenada “damas rojas” o “damas radicals” constituïdes per difondre els ideals del partit entre les dones.

El cap del partit, Lerroux, utilitzava un llenguatge anticlerical, era antimonàrquic i criticava els catalanistes de la lliga, per la qual cosa es va fer molt popular entre els obrers i va atreure molts vots contra el republicanisme no català.

4.2 Els socialistes

PSOE i UGT no es van saber aprofitar de la vaga a Catalunya de 1902. Aquestes dues formacions tenien un vincle.

El sindicat (UGT) es va formar per parlar amb els empresaris i la seva política era que la vaga era l'última acció, encara que les que convocava eren pacífiques i parcials. Totes les altres reivindicacions les organitzava el partit (PSOE).

Els socialistes pretenien transformar la societat de forma pacífica i progressiva, a més de participar a la lluita política. Se'ls pot considerar reformistes encara que a Catalunya no tenen èxit sí que en tenen a la resta d'Espanya.

4.3 Solidaritat obrera.

Aquests van ser perjudicats per la vaga de 1902 però van seguir actius. L'any 1907 una sèrie d'associacions obreres es federen i formen Solidaritat Obrera. L'any 1908 decideixen ampliar-la a tot Catalunya i es plantejaven estendre-la a la resta d'espanya. Els començaments no eren només anarquistes però el progressiu domini anarquista farà que les altres tendències l'abandonin. En aquest moment els anarquistes estaven dividits en dos grups: els anarcosindicalistes i els anarcocomunistes. El que pretenen els primers és l'acció directa que significava tractar directament amb empresaris i obrers, la vaga general, provocar la instauració d'una societat sense classes, l'apoliticisme (és no participar en eleccions), el sindicalisme reivindicatiu, es a dir, que el sindicat a de tenir un objectiu immediat i les vagues parcials per reivindicar coses específiques. Aquest sindicat no collarà a àmbit estatal per l'esclat de la setmana tràgica.

L'anarcocomunisme es el que seguien els que es dedicaven a fer els atemptats.

L'any 1910 Solidaritat Obrera passa a anomenar-se CNT.

5. La setmana tràgica: una revolta descontrolada.

La conferència d'Algesires (1906) va consolidar el repartiment del territori marroquí entre França i Espanya. A partir d'aquest moment espanya comença a explotar el subsòl de Rif, ric en plom i ferro.

L'atac de les cabiles a treballadors espanyols que construïen un tren miner significà el pretext per a una intervenció militar. Les tropes espanyoles comandades pel general Pinto van ser acorralades al Barranco del Lobo on van tenir un gran nombre de baixes.

L'estiu de 1909, Maura mobilitzà els reservistes per a una campanya al Marroc, que consistia a protegir els enclavaments miners del compte de Romanones.

Durant la darrera setmana de Juliol s'inicià a Barcelona ( seu de la brigada que havia d'anar al Marroc) l'agitació contra la decisió del govern, moviment antibel·licista i anticlerical. A més a Barcelona hi havia un ambient antimilitarista des de l'aprovació de la llei de Jurisdiccions de 1906. Els promotors de la protesta van ser e1 radicals partidaris de Lerroux, els socialistes i els anarquistes. Solidaritat Obrera proclamà la vaga general el 26 de juliol.

El PSOE havia proclamat una vaga estatal per una setmana més tard.

El moviment provocà aixecaments de barricades, incendis a convents, bolcades de tramvies i actes de resistència i sabotatge contra les forces d'ordre públic. L'esclat de l'anticlericalisme es produí com a conseqüència de la identificació entre el règim de la Restauració i l'Església.

L'exercit es va fer 1' amo de Barcelona el 29 de juliol i amplià el seu control immediatament a altres poblacions on la vaga havia estat un èxit (Sabadell havia proclamat la república, Terrassa Badalona...). En els primers dies d'agost el govern ja controlava la mobilització.

Aquest fou un moviment espontani incapaç de convertir-se en una revolució per manca d'objectius polítics concrets i d'un liderat clar.

El balanç va ser de 113 morts, 341 ferits, més de mil empresonats i centenars d'exiliats. Cal destacar cinc executats entre ells destaca Francesc Ferrer i Guàrdia creador de l'escola moderna i antic anarquista. Fou jutjat per un jurat militar i declarat culpable sense proves. aquesta repressió afavoriria l' anarquisme i radicalitzaria la classe obrera.

Alfons XIII va forçar la dimissió de Maura i donà pas a un govern de Segismundo Moret

6. De la setmana tràgica al cop d'estat. (buscar al llibre de la pàgina 119 a la 125 + apunts)

Després de la setmana tràgica es produeixen tot una sèrie de canvis que portaran a períodes més o menys repressius. Tot i això hem de parlar d'un increment d'afiliats als sindicats. L'any 1919 la CNT tenia 714000 afiliats i la UGT 210000.

L'any 1917 es produeix un dels actes finals de la restauració: una vaga general convocada per els dos sindicats, que si arriba per una sèrie de fets que passaven a l'estat i que acaba amb una declaració d'estat de guerra. El 12 d'agost s'havia fet un manifest conjunt dels dos sindicats. L'assemblea de parlamentaris no van donar suport a la vaga.

SUBTEMA 6

EVOLUCIÓ DE LA CONDICIÓ FEMENINA

1. Introducció

2. Les dones fins al segle XIX

3. Les dones al segle XX

3.1. Grans reivindicacions

3.2. L'accés al món dels esports

3.3. La dona i el treball

1. Introducció.

Sovint la historiografia havia oblidat el problema de la condició femenina, de fet semblava que en historia només comptaven els homes. En els darrers anys han començat a aparèixer estudis que analitzen els problemes de les dones dins les societats. Això no obstant es troba força oblidat en el llibre de text, malgrat que sovint apareguin il·lustracions que ens mostren les dones de cada època, de fet el tema resta oblidat, per tant caldrà cercar informació en altres fonts.

6.2. Les dones fans al segle XIX.

Si fem una anàlisi breu de la condició femenina a Espanya abans del segle XX, haurem de recordar que la religió dominant fou la catòlica, i que en una lectura peculiar de les escriptures es considerà a la dona com a responsable de la pèrdua del paradís, per tant aquesta visió negativa devia haver influenciat a alguns espanyols.

Durant el segle XIX es vinculà la dona a l'espai domèstic, la família i la llar. Tenia la dona com a funció essencial la maternitat. Per tant la maternitat, capacitat de reproducció i la dedicació a la casa representaven el model tradicional de feminitat. Fins i tot, l'autor Pompeu Gener, republicà federal, en un article a "la Vanguardia" del 1889 definia la dona així: "En ella mateixa, la dona no és com l'home, un ésser complet; és només I'instrument de la reproducció, la destinada a perpetuar l'espècie".

6.3. Les dones al segle, XX.

Durant els primers anys del segle XX es produiran canvis importants, les dones reivindicaran l'educació, l'accés al treball remunerat, la dignificació del treball i la formació professional. Apareix un nou model de dona, la "dona moderna”. Però també hauríem d'analitzar els canvis produïts en la vida domèstica, a finals del segle XIX el treball domèstic era molt feixuc, ja que les tècniques i els procediments eren totalment manuals. Però poc a poc s'anaren produint avenços, l'arribada de l'aigua corrent a les cases, la instal·lació del clavegueram, i la llum que transformarà el sistema de vida, a Catalunya molt lentament, però a països pioners com USA de manera més important.

L'enllumenat arribarà primer a través del gas on era rentable, però a ciutats més petites es desenvolupà el sistema de petroli i de gas acetilè. Però la revolució més important es produí a finals del segle XIX amb el descobriment de I'electricitat, a Catalunya es desenvolupà a primers del segle XX, gràcies a la construcció de centrals hidroelèctriques als Pirineus. L'any 1930 el 70% dels habitat9es catalans tenien electricitat.

Malgrat aquests canvis cal esmentar que la utilització d'aparells domèstics és relativament moderna, únicament es podien trobar un gran nombre de màquines de cosir, que de fet la majoria no requerien l'utilització de cap energia. Abans de 1930 només, apareix un aparell domèstic de forma general, la planxa. De fet les famílies benestants podien tenir molts altres aparells, corn ara màquines de rentar, calefacció a gas ... Però, fins i tot, dins les famílies adineradas no solien aparèixer gaires aparells, de fet el més normal era la contractació de persones pel servei domèstic (les minyones), que resultaven molt més econòmiques, tota vegada que vivien amb la família i que per tant el sou era molt escàs, únicament estaven millor retribuïts els homes, que feien feines com ara el xofer, majordom...

Entronquen amb el que havíem dit de canvi de consideració social amb l' aparició de la "dona moderna", un dels aspectes més evidents del canvi és la davallada en la natalitat, entre 1922 i 1935 la mitjana de fills per dona es reduí de 2,6 a 1,9; en canvi a l'Estat espanyol era molt més elevada, encara que es reduí de 4,1 a 3,2 fills. la explicació de la davallada en la natalitat: és l'aplicació de mètodes anticonceptius, els matrimonis practicaven el control de la natalitat.

De fet aquest control de la natalitat s'enfrontava a les teories de la religió catòlica. En contra de la tradició catòlica, es separà les relacions sexuals de la procreació. Tot això comportà un interès creixent per la sexualitat, en els debats que s'originaren es constata la falta de la presencia femenina, malgrat que on trobem més debats és en medis anarquistes. Els anarquistes arribaren a formular una "nova moral sexual".

Una part de la societat catalana mostrà el seu desacord, s'identificà el patriotisme amb la recuperació demogràfica i es constatava la decadència de la raça catalana produïda per la baixa natalitat.

El control de la natalitat í el menor nombre de fills va permetre a les dones assumir altres funcions fora de la llar, de fet dones de diferent extracció social iniciaren mobilitzacions. Les vies utilitzades per les dones en aquest període foren tres: nacionalisme català, reformisme catòlic i obrerisme.

A diferencia del que passava a altres països europeus, el moviment sufragista no existeix. Les dones catalanes sembla que acceptaren la diferència de papers socials entre homes i dones. Les reivindicacions es centraren en el dret al treball remunerat, en l'educació, la formació professional i la millora de la situació social de la dona.

Malgrat que, corn ja s'ha dit, les dones catalanes acceptaren el paper fonamental de la maternitat, també es cert que es mobilitzaren en la vida pública, ja sigui dins el nacionalisme, català, el reformisme catòlic o l'anarquisme, reivindicant l'emancipació social i la falta de protagonisme del feminisme. Algunes figures com Rosa Sensat, reivindicaren la (dignificació del treball femení i la renovació de l'ensenyament per a les dones, Fins i tot, es va arribar a demanar un salari per les mestresses de casa. Tot aquest moviment porta a un seguit de manifestacions culturals, com ara el Congrés de Treball a Domicili(1917) o bé la publicació d'un seguit de revistes feministes. No obstant estigueren molt condicionades pel seu "status" social i mantingueren lligams forts amb la tradició catalana, el conservadorisme polític i la religió.

Per tant, l'associacionisme femení destacà en l'àmbit de l'assistència social, l'acció catòlica i el camp laboral. De fet no hi hagué un plantejament polític del moviment, malgrat la participació en el nacionalisme.

Dins I'obrerisme les dones tingueren dos camps d'acció: la conflictivitat laboral obrera i l'acció col·lectiva de protesta popular. Així veurem que les dones participen activament en les vagues i en el moviment sindical. També apareixen dirigents anarquistes que eren dones, Teresa Claramunt, la qual havia denunciat el fet que la dona era "l'esclava de I'esclau, i també Teresa Mañé i la seva filla Fede-rica Montseny.

L'acció col·lectiva es centrà en les mobilitzacions de protesta per la carestia de la vida, I'escassetat d'aliments, i en general el deteriorament de les condicions de vida de la classe treballadora.

3.l. Les grans reivindicacions. La cultura i l'educació.

Tradicionalment l'accés de la dona a l'educació i la cultura havia estat molt restringit, per això fou una de les grans reivindicacions.

L'any 1900 hi havia un índex l'analfabetisme entre les dones del 71%, però a partir d'aquest moment comença un progrés augment de les dones en l'ensenyament primari. Caldria esmentar que els problemes més greus, a partir de l'incorporació de la dona a l'ensenyament, foren l'absentisme i el fet de tenir uns programes educatius centrats en assignatures de labors i de religió.

Se celebraren cicles de conferències sobre cultura i educació de les dones, protagonitzades per Carme Quar, Rosa Sensat, Leonor Serrano, Maria Domènech i d'altres, intentaven millorar el model escolar femení, criticaven el tractament discriminatori de la dona i demanaven una renovació pedagògica.

L'exigència d'una adequada educació que després permetés l'exercici d'una professió remunerada, representa una reordenació substancial en el concepte de l'ensenyament femení. malgrat tot, encara es seguia insistint en la formació domèstica, la concepció més renovadora de l'ensenyament continuava basant-se en els models vigents i en la definició prioritaria de la funció social de la dona com a mare í mestressa de casa.

La formació professional fou una altre àmbit d'actuació, la institució que reflecteix millor aquestes iniciatives de promoció femenina fou l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, fundada per Francesca Bonnemaison l'any 1909. Facilità una cultura elemental i una formació professional a milers de noies catalanes de la petita burgesia. Per mitjà de la seva borsa de treball i dels contactes amb el món empresarial, aquesta obra de cultura fou molt eficaç a l'hora d'introduir les alumnes en les noves professions femenines (oficiniste0s, secretàries, comerç, administració ... )

Un exemple que ens informe dels obstacles que trobaven les dones en el món cultura¡ el trobem amb l'escriptora Caterina Albert i Paradís, que va publicar les seves obres sota el pseudònim de Víctor Català.

3.2. l'accés al món dels esports.

La integració de les dones en un món reservat fins aquest moments als homes, va trobar un seguit d'obstacles, segurament el més important va ser que es considerava que la practica esportiva perjudicava la salut i podia representar un perill per la maternitat. Finalment la dona moderna va tenir accés al món de l'esport, la pràctica d'esports corn el ciclisme, l'aviació o l'automobilisme fou utilitzada per les dones de la burgesia per a forçar una redefinició de la feminitat. A partir d'aquí es crearen associacions femenines, i la dona accedeix a esports com ara el tenis, l'esquí, i també natació, bàsquet,

i fins i tot el futbol.

La visió positiva de l'esport femení es traduí alhora en la integració de l'educació física a les escoles més renovadores.

Finalment esmentar que la pràctica esportiva es basa en la idea que calia l'exercici per a la salut de la dona i sobretot, per a la seva preparació física amb vista a la maternitat,.

3.3.La dona i el treball.

Durant el primer terç del segle XX a Catalunya, a diferència de la resta de l'estat, la dona s'incorpora al treball en el sector industrial. Malgrat tot, s'ha d'esmentar que el sector domèstic concentrava el major nombre de dones treballadores (minyones), però durant aquest anys perdé importància davant la incorporació de les dones a la indústria.

També cal esmentar que durant aquest anys les dones de la petita i mitjana burgesia aconseguiren obrir nous àmbits, també en el sector serveis, dins l'administració, el comerç , però especialment en les professions liberals.

La quantificació del treball femení troba dificultats, ja que els censos recollien les dades de manera que no permeten destriar l'ocupació de moltes dones, sota les valoracions de "miembros de la família dedicados a trabajos domésticos" (cens 1900) o bé 'miembros de la familia(cens de 1930), així doncs sovint no podem saber sí les dones es dedicaven a altres ocupacions que les purament domèstiques.

Malgrat tot queda clar, per aquest període, que a Catalunya la presencia femenina baixa en l'agricultura i els serveis, en canvi augmentava en la indústria.

Un altre aspecte que cal indicar és que la dona cobrava menys que l'home per igual treball, de fet la proporció variava molt, en banca era el 75%, en canvi en la majoria de les empreses era el 50%, fins i tot, es donava el cas que en els ferrocarrils les diferències arribaven al 20%.

Podríem dir que durant les primeres dècades del segle XX les dones aconsegueixen incorporar-se al treball, però també s'incorporen a l'ensenyament, en definitiva la dona aconsegueix un reconeixement que fins aquell moment se li havia negat. El darrer obstacle serà el dret de vot que no assolirà fins la IIª República. Tots aquests resultats varen ser fruit de la pressió que va exercir la dona, a través d'associacions pròpies o bé a través de partits i associacions que ja existien. No obstant els obstacles que varen haver de superar varen ser importants, sovint es troben queixes dels homes davant la participació de la dona en el treball, fins i tot, cal esmentar que la dona casada necessitava el permís del marit per signar qualsevol contracte, de treball.

Tema 4

EL CATALANISME POLÍTIC: PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ (1833-1931)

Subtema 1

Les arrels dels catalanisme polític: cultura, consciència i identitat nacional catalana al s. XIX, abans de la restauració.

1. Les arrels populars del catalanisme

2. La renaixença

3. El catalanisme polític

1. Les arrels populars del catalanisme

Al principi del segle XIX el català s'usava en tots els àmbits. Però a partir dels anys 30 el català perd respecte el Castella. La burgesia i les classes benestants arraconen el català, recolzat per un seguit de lleis que intenten uniformitzar l' estat (treure el català de les institucions) fins el punt que es prohibeix l'utilització del català en l'àmbit judicial i oficial.

2. La renaixença

És un moviment que s'inclou dins el romanticisme europeu que a més té que veure amb el naixement dels nacionalismes europeus. Neix com a fenomen d'èlit, però cap a finals del s. XIX esdevindrà d'una dimensió més popular.

A Catalunya es van instaurar els jocs florals (un certamen), festes poètiques que seguien l'estil dels trobadors i que volen recuperar la tradició. Són amb llengua catalana.

En la segona meitat del segle XIX trobem mossèn Cinto Verdaguer, Àngel Guimerà, Frederic Soler “Pitarra”, que difonen el català però en una categoria superior: la culte. Els diaris continuen apareixent en castellà però comencen a aparèixer les primeres revistes satíriques en català: La campana de Gràcia i la Esquella de Torratxa. L'any 1879 apareix el “diari català” el primer en català, creat per Valentí Almirall.

Una altre manifestació important serà el cant coral des del moment que aquest apareix entre el moviment obrer. En els cors Clavé cantant: l'emigrant, Cant a la Senyera, els Segadors... hi ha una difusió de la sardana.

També apareix l'excursionisme amb l'objectiu d'anar a un paisatge més rural però que alhora apropa a la gent a la història. Comencen a néixer els ateneus i els casinos.

3. El catalanisme polític

El catalanisme polític neix com a reflexa de la renaixença de les mans d'un personatge important del Partit Democràtic Federal, Pi i Maragall, però dins el mateix partit Valentí Almirall serà més important. Aquest partit domina a Catalunya fins el 1874. al 1879 Valentí Almirall promou el pacte de Tortosa on es demana l'organització federal de l'Estat Espanyol. Els membres del Partit Federal reivindicaven l'ús del català i defensaven el proteccionisme econòmic, però també aspiraven al federalisme de manera que totes les regions d' Espanya s'integressin des de la igualtat. Això no va acabar bé. Aquest període acabà amb la restauració i Valentí almirall portà aquest partit al nacionalisme.

Subtema 2

Les formulacions del catalanisme polític fins a la Segona República

1. Catalanisme Polític

2. Federalisme i catalanisme popular

3. L'esglesia catalana i el catalanisme polític

4. El catalanisme de la burgesia

5. El catalanisme d'esquerres als primers anys del segle XX

1. Catalanisme polític

Definició: conjunt de doctrines i moviments socials i polítics sorgits al segle XIX i arribats als nostres dies, afirmen la personalitat política i reivindiquen la voluntat d'incidir en la funció administrativa del país.

2. Federalisme i catalanisme popular

El 1849 apareix el partit Democràtic d'Abdó Terrades i Narcís Monturiol que és el primer que parla de federalisme (Partit Democràtic Federalista). Valentí Almirall, laic i republicà, és el primer gran polític i serà el primer en convocar el primer gran congrés catalanista l'any 1880. Aquí neix Centre Català que és una associació que dominarà fins a finals de segle.

L'any 1885 aconsegueix aglutinar institucions culturals, Centre Català i l'economia catalana i redacten un document: “Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya” que és un memorial de greuges que es va lliurar a Alfons XII (que s'ho va agafar bé). Aquest memorial intentava harmonitzar els interessos econòmics de les diferents regions espanyoles. Això defensava el proteccionisme econòmic i el dret català.

Catalunya tenia un codi civil diferent de la resta de l'estat. Ara bé el govern central no s'ho va acceptar perquè van considerar que els catalans havien passat per sobre el govern ja que abans de portar el memorial al rei havia de haver passat per el parlament i a aquests no els va sentar bé. L'opinió pública i sobretot la de Madrid estaven en contra del memorial. Hi va haver-hi una campanya publicitària contra el catalanisme, cosa que provocà que més gent fos catalanista.

3. L'església catalana i el catalanisme polític

A començaments del segle XIX l'església defensà el Carlisme però quan el Carlisme quasi no existia s'ajuntà amb el catalanisme, amb un intent de cristianitzar el catalanisme que havia nascut entre els laics.

Els membres més destacats del catalanisme són el grup de Vic on el principal membre era el bisbe Torres i Bages el qual escrigué un llibre anomenat La Tradició Catalana. Un altre destacat era Jaume Collell i també tot el moviment al voltant de la revista La Veu de Montserrat.

Les idees comunes són antiliberals i antidemocràtiques i aquestes idees tindran ressò a la Catalunya interior.

4. El catalanisme de la burgesia

La burgesia barcelonina havia acceptat l'estat centralista malgrat que desconfiaven dels militars i del funcionament de l'administració. Realment l'única reivindicació era el proteccionisme. La resta de la burgesia catalana, especialment la rural, criticava el govern central pel seu liberalisme, ja que atemptava contra la societat pagesa, la tradició i el pairalisme.

Quan arribà el sexeni democràtic la burgesia s'adonà que l'intent de trencar amb el centralisme donava molt protagonisme a les classes popular, i a partir de 1880 definitivament la burgesia catalana començar a criticar el centralisme, el sistema parlamentari i els partits dinàstics, a més en aquesta dècada apareixen les organitzacions obreres tant al camp com a la ciutat i això va portar a la conflictivitat. A partir d'aquí la burgesia optà per un catalanisme reformista i recolza la Lliga de Catalunya nascuda l'any 1887, d'una escissió del Centre Català que es va trencar i va formar la Lliga. Aquesta neix i obté ressò pel missatge a la reina regent, Maria Cristina, l'any 1888, escrit en català, i per la campanya del nou codi civil. El govern pretén aprovar un codi civil que prohibia els codis civils autònoms i que al final guanya la lliga. La Lliga es la instigadora de la unió catalanista que fa una assemblea l'any 1892 a Manresa d'on surten les bases per a la constitució regional catalana conegudes com a bases de Manresa. Aquestes bases són la primera constitució particular de Catalunya en la qual es distribueix el poder entre el govern central i Catalunya. Malgrat tot mai es parla de separatisme ja que les bases mai no han servit. És l'acte més important de la Lliga.

L'any 1901el Centre Nacional Català més l'Unió Regionalista s'uneixen i apareix el partit regionalista per les eleccions d'aquell any. Aquest partit aplega la burgesia industrial i rural, els comerciants i els eclesiàstics catalans. Aquest partit aconsegueix un gran èxit a les eleccions i això provoca la mort del caciquisme i mantindrà l'hegemonia política durant les dos dècades següents. És un partit modern, amb un programa definit, una estructura organitzada bona, premsa pròpia (la Veu de Catalunya), té una militància fidel i sobretot dirigents destacats: Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Calafalc i Francesc Cambó. L'únic partit que va poder disputa amb la Lliga va ser Partit Republicà Radical.

L'any 1905 apareix a la revista Cucut un acudit sobre els militars els quals enfadats van destrossar la seu d'aquesta revista i de la Veu de Catalunya. El govern no sancionar l'exercit sinó el contrari, va fer una llei de jurisdiccions que donà dret als militars de jutjar (1906).

Aquest any es va crear Solidaritat Catalana que aplegà tots els partit catalanistes (que dominava la Lliga). El PRR i els partits dinàstics no hi van participar.

L'any 1907 es van presentar a les eleccions Solidaritat Catalana i els altres partits. Solidaritat Catalana va guanyar i a partir d'aquí els Republicans Radicals van començar a perdre a Catalunya i lerroux va acabar marxant. Aquesta victòria portarà a Enric Prat de la Riba a la presidència de la diputació de Barcelona.

Solidaritat Catalana té un problema: és un agrupament heterogeni i això portarà diferències dins el grup, que va poder aguantar fins la setmana tràgica. Tot i que de bon principi hi ha divergències al Parlament de Madrid, la Lliga té el moment més important amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya, que és la unió de les 4 diputacions provincials, i malgrat que només fos això va ser la primera experiència d'autogovern.

La Lliga va fer una campanya autonomista a partir de les idees dels 14 punts d'EUA i redacta el “missatge i bases de l'autonomia” que reivindicava la plena sobirania de Catalunya, amb el suport de tots els partits catalanistes excepte el de Francesc Macià que el va trobar insuficient. Aquest missatge es va presentar a les corts de Madrid que no el van acceptar.

5. El catalanisme després dels primers anys del segle XX

Els partits republicans catalanistes es caracteritzen per la seva feblesa electoral. L'any 1910 hi ha un intent de reunir tots els partits republicans catalanistes a Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), incluit el Partit Republicà Democràtic, el Centre Nacional Republicà i Unió Republicana entre altres. Aquests últims també estaven dins la Lliga. UFNR no va trencar l'hegemonia de la Lliga tot i que tenia un diari que el recolzava: El Poble Català. Aquesta intenció de 1910 va acabar dissolent-se possiblement per la manca d'un lideratge. Un altre problema va ser l'avenç dels anarcosindicalistes. L'any 1922 neix Estat Català, un partit que segueix les directrius de l'ex-president d'EUA Wilson i que estava liderat per Francesc Macià. Aquest partit lluita per la independència i segueix un projecta de caire progressista. L'any 1926 es va produir l'aixecament de Prats de Mullo amb l'intenció d'aconseguir la independència però va fracassar. Aquest fet va donar més popularitat a Francesc Macià.

Subtema 3

La mancomunitat de Catalunya

1. Orígens de la Mancomunitat

2. La Mancomunitat

3. L'obra de la mancomunitat

3.1. Obra cultural

3.2. La potenciació de l'ensenyament

3.3. L'obra social

3.4. Suport als municipis

3.5. La creació d'infraestructures bàsiques

1. Orígens de la mancomunitat

La idea original de la unió de les quatre diputacions catalanes es va donar l'any 1877 però no es portà a la pràctica fins l'any 1911. Des de 1907 la diputació de Barcelona era presidida per Enric Prat de la Riba. Aquest personatge va ser qui va redactar un projecta de mancomunitat que va ser aprovat primer per les quatre diputacions catalanes i llavors es va presentar al govern central que sembla que els liberals l'accepten bé. L'any 1912 comença la seva discussió al congrés de diputats i al senat, recordem que hi hagué l'assassinat de canaleja que provocà una crisi als partits progressistes i tornaren al govern els conservadors. Els catalanistes veien que la situació s'allargava i varen convocar un plebiscit per pressionar al govern. Més del 90% dels catalans van donar suport a la Mancomunitat i el president de l'estat va agilitzar el procés per què el 18 de desembre de 1913 li va donar al rei el decret de mancomunitats per que el signes. L'única Mancomunitat va ser la catalana. L'abril de 1914 Enric Prat de la Riba va passar a ser-ne president.

2. La Mancomunitat

La Mancomunitat és la principal concessió aconseguida abans de 1931. és la primera experiència d'autogovern des de 1714 (decret de Nova Planta). És el primer gran èxit del catalanisme polític, encara que la Mancomunitat només podrà gestionar i coordinar les atribucions que tenien les diputacions provincials des de 1833-35. no tenia autonomia política ni va rebre cap transferència de l'estat. Ella només reunia el que rebien les diputacions. La Mancomunitat va patir molts problemes socials, laborals, crisis polítiques, l'esclat de la 1ª Guerra Mundial, la mort d'Enric Prat de la Riba l'any 1917, tot això amb recursos escassos cosa que l'obliga a demanar préstecs. Les úniques competències de la Mancomunitat van ser ensenyament i obres públiques.

La Mancomunitat tenia 2 objectius:

- La 1ª era crear una xarxa de infrastructures de serveis públics (com ferrocarrils i carreteres) i administratiu intentant el desenvolupament econòmic.

- La 2ª era dur a terme un projecte cultural i educatiu fonamentat en la reforma dels estudis primaris, professionals i universitaris i donant importància a l'estudi de la llengua catalana.

L'estudi i la reivindicació de l'estudi de la llengua catalana així com la modernització varen ser el motor de la mancomunitat. Enric Prat de la Riba va ser-ne el cervell, va organitzar-la i va dur a terme els seus somnis. Ell es va saber envoltar de persones de tot arreu, fos quin fos el seu ideal polític sempre que fos capaç de captar qualsevol cosa.

3. L'obra de la mancomunitat

Essencialment l'obra de la mancomunitat es veuen en una sèrie de resultats: la creació d'institucions i l'impuls de les que ja existien. Aquesta tasca ja l'havia començat la diputació de Barcelona amb Prat de la Riba al capdavant sempre amb el suport de l'ajuntament de Barcelona.

3.1 Obra Cultural

Ja existia una institució important, l'Institut d' Estudis Catalans (1907) amb l'intenció d'impulsar l'investigació. Es va organitzar en diferents seccions, va néixer la Biblioteca de Catalunya. Amb aquesta institució creada amb adquisicions de col·leccions d'altres biblioteques i particulars es completà una xarxa de biblioteques populars repartides per tot Catalunya.

L'any 1915 es va crear un servei de conservació i catalogació de monuments que tenia un precedent de 1907 que la diputació de Barcelona havia creat: La Junta de Museus. En la creació de moltes institucions hi participa l'ajuntament de Barcelona ja que mou més diners que la Mancomunitat. Això va ser possible perquè tant l'ajuntament de Barcelona com la Mancomunitat eren governats per la Lliga. Un exemple del que va fer aquesta institució és encarregar-se de les pintures romàniques dels Pirineus que estaven sent robades per particulars i la mancomunitat va evitar-ho.

L'any 1915 es va crear el museu d'art i arqueologia i també el museu de ciències naturals. Un altre aspecte és el que fa referència a la fixació de la normativa de la llengua catalana. Prat de la Riba va encarregar a Pompeu Fabra concensuar el corpus normatiu del català, feina que va acabar l'any 1913 amb l'aparició de les normes ortogràfiques i l'any 1917 amb la publicació del diccionari ortogràfic.

3.2 Potenciació de l'ensenyament

L'objectiu era l'escolarització de tota la població infantil i a més a més es funda un consell de pedagogia que pretenia conèixer la reforma pedagògica dels països més avançats. Per tan a Catalunya es pretén dignificar l'escola amb una renovació pedagògica important. És un moment en que es produeix una important construcció d'escoles. També es fan més cursos de formació de mestres, es publiquen llibres per l'alumnat i especials per mestres. L'impuls a l'ensenyament primari s'estén a l'ensenyament professional i superior. Cal destacar la gran quantitat d'escoles de tècniques o indústries per formar tècnics de grau mitja necessaris a les indústries. A l'escola del treball de 1913 es donaven classes nocturnes per formar humanisticament. Aquesta escola va adquirir un gran prestigi gràcies al seu director, l'enginyer industrial i dirigent socialista Rafael Campalans. La Mancomunitat va impulsar moltes més escoles com les d'arts i oficis de Mataró, Badalona, Canet de Mar, Vilanova i la Geltrú...

Unes altres eren l'escola de funcionaris de l'administració local que pretenia dotar a l'administració catalana de funcionaris eficaços, la de bibliotecàries que era bàsicament de dones o l'escola d'infermeres. També es va crear l'Escola Catalana d'arts Dramàtics i l'escola superior de vells oficis.

3.3 L'obra social

en aquest moments les diputacions provincials tenien les competències de l'àmbit d'assistència i beneficència. L'any 1909 la diputació de Barcelona va crear el museu social amb l'idea d'acollir .... però no va acabar de néixer mai. El que sí que va funcionar és l'Institut d'Educació General, que pretenia estimular l'educació física, la higiene i la formació moral. Aquest va quedar paralitzat a la mort de Prat de la Riba. La Mancomunitat va gestionar la casa de la maternitat òbviament dedicada als infants nascuts en condicions socials precàries i en general per l'atenció mèdica als naixements.

3.4 Suport als municipis

La Mancomunitat també va crear la caixa de crèdit comunal que era una caixa de tots els ajuntaments que donava préstecs als que en necessitaven. Apareix l'oficina d'estudis jurídics.

D'altra banda els ajuntaments catalans organitzen jornades per modernitzar l'administració. L'any 1923 es crea l'associació de immutualitat de secretaris i funcionaris municipals

3.5 La creació d'infrastructures bàsiques

L'obra de la mancomunitat va tenir tres fronts bàsics

- Xarxa viària i ferroviària.

- Obres hidràuliques.

- Xarxa telefònica.

Tots aquests elements pretenien reequilibrar Catalunya perquè el desenvolupament de Barcelona havia estat molt important i hi havia hagut el despoblament d'altres zones i això havia desequilibrat el país. La mancomunitat per aconseguir equilibrar el territori va urbanitzar i electrificar les zones rurals. A partir de 1920, quan governa J. Puig i Calafalc, es crea el pla sexenal i apareixen les tres propostes anteriors que volien comunicar quasi tot el territori català. S'hagueren d'eixamplar i asfaltar bona part de les carreteres catalanes. Apareixen noves vies de tren que uneixen les capitals de comarca.

Finalment es construeixen centrals hidroelèctriques i s'intenta crear una xarxa interurbana de telefonia, ja que fins el moment les persones només es podien comunicar amb gent del mateix poble.

Tema 5 La segona república

Subtema 1

El pas de la dictadura a la república. La constitució republicana.

1. La caiguda de la dictadura

1.1. Els estudiants

1.2. El cos d'artilleria

1.3. El pronunciament republicà

1.4. La fi de la prosperitat

1.5. El govern de Berenguer

2. La caiguda de la monarquia

2.1. El pacte de Sant Sebastià

2.2. La insurrecció republicana.

2.3. La fi del regnat.

3. El govern provisional

4. La constitució republicana

1. La caiguda de la dictadura (llibre. Planes: 150, 151, 153)

La descomposició de la dictadura es va accelerar amb el rebuig de la nova constitució, assetjada per una sèrie de moviments d'esquerra i sobretot de dretes que sense cap arrel ni planificació comportaren una impopularitat creixent al dictador. Els factors que provocaren la caiguda de la dictadura són els següents:

1.1 Els estudiants

L'any 1928 els estudiants i el claustre de la Universitat de Madrid van protagonitzar una gran mobilització per la discussió i aprovació de l'article 53 de la reforma de l'ensenyament universitari. Aquesta protesta no va tenir ressò dins el govern.

Pel març de 1929 es reobrí el conflicte per la detenció del líder estudiantil Antoni Maria Sbert, promotor de la FUE. A aquest se li obrí un expedient que li prohibí matricular-se en centres estatals, cosa que comporta una manifestació reprimida pel govern encara que el moviment es va estendre a altres universitats espanyoles, on es van cremar efígies del dictador i del monarca.

Professors insignes com Menéndez Pidal, Sánchez Albornoz, Jiménez de Asua i García Valdecasas intervingueren a favor dels estudiants i això provocà que el govern tanques la Universitat Central de Madrid.

Pel setembre de 1929 el govern derogà l'article 53.

1.2 El cos d'artilleria

la modificació dels criteris d'ascens en el cos d'artilleria va motivar la desobediència de l'assemblea de caps i generals. El govern reaccionà suspenent a tot el cos d'artilleria. El rei no va intervenir, malgrat les pressions dels caps militars, i això portar a que els militars tinguessin idees republicanes al futur.

1.3 El pronunciament Republicà

José Sánchez Guerra (antic monàrquic) en fou l'instigador. El 29 de gener de1929 tots els grups republicans agrupats en Aliança Republicana van participar-hi. L'intenció d'aquest aixecament era atreure les guarnicions de la perifèria de Madrid. L'aixecament va anar seguit d'una vaga general.

El moviment fracassar per la indecisió de molts caps i les tropes insurgents de Ciudad Real van quedar aïllades i reprimides per les forces del Govern. Sánchez Guerra va ser detingut a valència.

1.4 La fi de la Prosperitat

el dèficit comercial i l'especulació del valor de la pesseta van motivar la devaluació respecta la lliura. La debilitat fou criticada per cambó i destacats financers la qual cosa provocà la dimissió de Calvo Sotelo.

Les exposicions Iberoamericana de Sevilla i Universal de Barcelona van ser les últimes manifestacions de l'esplendor econòmic viscut sota la dictadura. L'economia espanyola que ja havia mostrat l'esgotament al 1926 es veié afectada pel crac de 1929.

El descens del nivell de vida i la fi de la pau social van ser la conseqüència de la caiguda de les exportacions agrícoles i mineres, la fi de l'arribada de capital estranger, la devaluació de la pesseta i el fet de que en els anys de bonança no es va modernitzar l'agricultura. Per l'agost del 1929 PSOE i UGT es varen posar del costat dels grups que estaven en contra de la dictadura i del sistema monàrquic.

1.5 El govern de Berenguer

La monarquia per no ser arrossegada per l'oposició al dictador en va accepta la dimissió el 30 de gener de 1930 i el rei escollí el general Dàmaso Berenguer per fer la transició del regim dictatorial a la realitat constitucional.

El període de govern de Berenguer, que és compres entre gener de 1930 i gener de 1931, és conegut com la dictablanda. Es va trobar amb moltes dificultats:

- Els escassos suports polítics del nou govern, que provenien a la vella classe política.

- La situació econòmica que determinava uns pressupostos de caràcter restrictiu. Van aturar la inversió estatal i la demanda pública als sectors industrials i la conseqüència va ser l'augment de la desocupació.

- L'hegemonia al carrer de l'esquerra que comportà una onada de vagues dirigides per PSOE i una CNT renovada. Pel novembre de 1930 hi havia uns 250000 vaguistes.

Per desvincular-se de la dictadura Berenguer va substituir els regidors dels ajuntaments pels anteriors a 1923 i dissolgué l'Assemblea Nacional Consultiva. Davant la pressió popular decretà l'amnistia, que afavorí la solució del problema dels artillers, el retorn del líder estudiantil Sbert i de Unamuno i el reingrés dels catedràtics a la universitat.

Unión patriótica es va convertir amb Unión Monárquica Nacional, dirigit per Calvo Sotelo i que no va poder aplegà totes les forces alfonsines.

2. La caiguda de la monarquia (llibre. Pàgines 154,155,156,157)

Alfons XIII es veié enfrontat a les forces polítiques d'oposició al règim.

2.1 El pacte de Sant Sebastià

el pacte de Sant Sebastià fou, signat el 17 d'agost de 1930, fou el fruit del vell republicanisme i del nou, de tendència conservadora que creia indispensable la caiguda de la monarquia. Els assistents eren d'un ampli espectre ideològic.

L'acord establia la formació d'un comitè executiu i l'estratègia per l'adveniment de la república, consistent en la insurrecció de l'exercit, la rebel·lió de Catalunya i la mobilització obrera.

A partir d'aquell moment hi va haver una campanya a favor del republicanisme, recolzada per intel·lectuals i que va tenir com a punt culminant la reunió de tots els grups republicans a la Plaza de las Ventas de Madrid al 1930.

Els contactes amb els sindicats obrers CNT i UGT van donar com a resultat la seva incorporació a la conspiració. També a l'octubre el comitè formà un govern provisional i establí el 15 de desembre com la data de la insurrecció.

2.2 La insurrecció republicana

A Jaca els capitans Fermin Galán i García Hernández es van avançar al data prevista i iniciaren l'insurrecció l'11de desembre, van proclamar la república a aquesta ciutat (12/12/1930) i es van dirigir a Osca, però l'absència d'altres unitats d'insurrectes, les inclemències meteorològiques i la falta de munició van determinar-ne el lliurament. Aquests van ser jutjats i afusellats el diumenge 15 de desembre. Aquest fet incrementà el desprestigi de la monarquia i la popularitat de la república.

A Madrid el general Mola va ordenà la detenció del govern provisional i de destacats membres republicans i socialistes.

El moviment del dia 15 va fracassar a Madrid perquè les organitzacions obreres no es varen mobilitzar ni tampoc van entrar en acció els militars compromesos, lleva de Queipo de Llano, el comandant Ramon Franco i Hidalgo Cisneros en la insurrecció de Quatro Vientos. Aquests en trobar-se aïllats per les tropes del general Orgaz decidiren exiliar-se.

Per tots aquests fets, el moviment, que havia respost amb vagues generals a nombroses ciutats, es va extingir.

2.3 La fi del regnat

El fracàs de la insurrecció no va aturar el moviment contra el règim i quan es va aixecar l'estat de guerra el món universitari es va aturar per l'atac a la Universitat de Madrid per part de legionaris nacionalistes i la detenció de membres de la FUE. La resposta va ser el nou tancament de la universitat.

El govern de Berenguer no aconseguí pactar amb l'oposició el model per a les eleccions que s'havien de fer després de la caiguda de la dictadura. El sistema monàrquic volia unes eleccions municipals abans que les legislatives. Per contra els republicans van dir que s'hi mantindrien al marge si aquelles eleccions no eren a corts constituents.

El 14 de gener dimití Berenguer i obrir pas a l'últim govern de la monarquia dirigit per l'almirall Juan Bautista Aznar. El nou executiu estava integrat pel sector més oligàrquic del capitalisme i l'alfonsisme. En formaven part Romanones, García Prieto, Juan de la Cierva, Berenguer, Gabriel Maura y Gamazo i Joan Ventosa i Calvell representant la Lliga.

Aquest gabinet hagué de fer front al judici del govern provisional. Es reclamava llargues penes de pressió pels condemnats però se'ls va posar sis mesos encara que sortiren immediatament.

El govern va definir finalment les eleccions com a municipals el 14 d'abril, més tard serien les provincials i generals per posar en marxa el sistema de partits deixant de banda la reforma constitucional i sense posar en perill la monarquia.

A tot l'estat es varen unir les candidatures republicanes i socialistes, el PNB va anar sol però recolzant la república i la dreta monàrquica s'hi presentà unida confiant en l'èxit de les candidatures proclamades.

Quan es van conèixer les primeres dades que donaven la victòria a les candidatures republicanes-socialistes es va interpretà com un suport a la república dels sectors dinàmics de la societat.

A Catalunya 3219regidors eren republicans, 114 socialistes, 8 comunistes, 279 monàrquics i la majoria dels 1014 restants de la Lliga.

El dia 13 es produí un contacte entre l'últim govern alfonsí i els membres del comitè revolucionari que ja van ser tractats com a nova autoritat

El 14 d' abril de 1931 el rei abdica i s'exilia aconsellat per Romanones després que el director de la Guàrdia Civil, el general Sanjurjo, s'adherís a les noves autoritats.

Aquell dia enmig d'una vaga general de caire festiu, el comitè que exercia de govern provisional va proclamà la segona república. A Catalunya Companys hissà la bandera tricolor i la senyera a l'ajuntament de Barcelona i Macià proclamà, des del balcó de la Generalitat, la República Catalana com a Estat Integrant d'una confederació de pobles ibèrics.

3. El govern provisional

La composició de l'executiu responia a la unió de forces polítiques del pacte de Sant Sebastià. Era un govern de concentració republicana. Niceto Alcalà Zamora com a president, Fernando de los Ríos en Justícia, Alejandro Lerroux en Estat, Manuel Azaña en Guerra, Largo Caballero en Treball, Marcel·lí Domingo en Instrucció Pública i Indalecio Prieto en Hisenda.

El 15 d'abril el govern provisional elabora el seu primer decret: l'Estatut jurídic, en que manifestava el caràcter transitori del govern fins que no se'n elegís un amb eleccions a corts. L'Estatut jurídic establia :

- Judicis per responsabilitats polítiques anteriors a 1923.

- Proclamació de la llibertat de creences.

- Configuració de la personalitat jurídica dels sindicats

- Garanties als propietaris, malgrat que plantejava la possibilitat de l'expropiació, prèvia indemnització, de les propietats considerades d'utilitat pública.

El retorn dels sancionats pels fets del desembre de 1930 va ser una de les notes característiques d'un govern que va tenir que reafirmar el caràcter unitari de la República davant la proclamació d' Estat Català.

Aviat es produí una revolta anticlerical davant a la Pastoral de l'1 de maig feta pel cardenal Segura on amb aires nostàlgics enaltia la tasca d'Alfons XIII envers l'església i encoratjava a formar un front catòlic.

El diari ABC va anuncià un acte monàrquic, la qual cosa indignà als republicans que l'intentaren assaltar el 10 de maig, però es varen haver d'enfrontar amb la Guàrdia Civil. Es van començar a cremar convents i al cap d'uns dies es va estendre per Andalusia i València el saqueig de periòdics locals de caire monàrquic.

El govern quasi no es va immuta, només va avisar de les conseqüències negatives que podia tenir pel nou règim. La reacció final va ser l'expulsió d'Espanya del bisbe primat Segura i del bisbe de Vitòria Mateo Múgica.

Manuel Azaña i Largo Caballero van tirà endavant les reformes més importants del govern provisional. Azaña plantejà una reforma militar amb els objectius de posar fi a la macrocefàlia que les guerres colonials havien provocat i fer un exercit professional políticament neutre. Les mesures que prengué foren:

- Disminuí les divisions existents, que passaren de16 a 8 i suposaren un gran estalvi.

- Va suprimir els graus de tinent general i de capità general en establir-se les regions militars com a comandàncies.

- Dissolgué l'acadèmia militar de Saragossa, considerada com a un centre antirepublicà.

- Va oferir el pas a la reserva amb un sou integra a tots aquells oficials que no volguessin oferir fidelitat a la república. Dels 16000 oficials uns 10000 en varen sortir , molts d'ells alfonsins

- Suprimí el consell suprem de justícia militar i va passar les seves funcions a una sala del tribunal suprem.

- Va crear un cos armat, la policia d'assalt, que depengués del Ministeri de Governació i que fos fidel a la república.

Largo Caballero va fer importants reformes laborals per donar als treballadors seguretat en els contractes i amplia la capacitat de gestió dins l'empresa. Els principals objectius eren:

- Protegir els camperols del desnonament mitjançant la pròrroga dels arrendaments.

- Assegurar el contracte col·lectiu.

- Establir jurats mixtes amb l'extensió a les relacions laborals del camp.

- Obligar a contractar els peons del poble on hi hagués treballs agrícoles. (llei de termes municipals).

- Garantir un sou mínim per jornada ordinària i de sega.

4. La constitució republicana

Les eleccions a corts constituents van ser convocades per al 28 de juny de 1931. aquesta convocatòria rebaixava l'edat per votà als 23 anys com també augmentava el nombre de diputats elegits per sistema majoritari.

Les eleccions les va guanyar la candidatura centre-esquerra ja que la dreta no va tenir temps a organitzar-se i els republicans i socialistes i van anar junts. Les eleccions van tenir una gran participació encara que la CNT va demanar l'abstenció.

Després de més de tres mesos les corts van aprovar el projecte constitucional (9/12/31). Les característiques eren:

- Una amplia declaració de drets i llibertats, incloent-hi els econòmics i socials.

- El reconeixement que la sobirania nacional és del poble.

- El poder executiu és integrat pel president del govern i el de la república, que nomena aquell i pot dissoldre les corts dos cops per legislatura.

- El poder legislatiu recau únicament al congrés de diputats o corts, elegida per tots els ciutadans i per primera vegada ciutadanes majors de 23 anys. S'admet una iniciativa legislativa de caràcter popular per aquelles lleis proposades per un 15% de l'electorat

- El reconeixement de la independència del poder judicial. Estableix un tribunal suprem i també les garanties constitucionals, que té potestat en els recursos d'empara (presentats en cas de violació dels drets dels ciutadans) i jutja els conflictes de competències.

- Es garanteix l'autonomia de les regions (que ha de ser refrendada pel parlament mitjançant els estatuts d'autonomia) i dels municipis en un marc d'un estat integral.

- Es fixa la separació de l'església i l'Estat. Espanya es declara una república laic, se suprimeix la retribució del clergat, es dissol la companyia de Jesús i se secularitzen els cementiris.

Subtema 2.

Evolució demogràfica i econòmica d'Espanya i Catalunya durant el període republicà

1. L'evolució demogràfica i l'atur

2. L'impacte del crac de 1929

1. L'evolució demogràfica i l'atur ( pàgina 184-185, llibre)

Al 1931 a Espanya tenia una població de 23700000 habitants i a l'any 1936 tenia 24600000 habitants. Aquest increment és gràcies a la baixada de la mortalitat que arribaria a 16‰ en acabar el període. La natalitat s'estancà a un 28‰.

A partir de 1930 la crisi econòmica internacional provocà que la gent no pogués emigrar i juntament amb l'arribada d'espanyols a l'exili van augmentar l'atur.

L'estat no arbitrà cap mena de subsidi malgrat l'insistència de PSOE alagant que això portaria a la ganduleria i agreujaria la crisi financera. Els aturats es convertiren en els protagonistes d'una radicalització en les posicions polítiques de l'esquerra en aquest període.

En 1930 uns 2000000 de pagesos amb les famílies corresponents eren pobres. Uns 850000 eren jornalers andalusos en una misèria extrema. El traspàs de la població activa a l'indústria o als serveis va ser lenta durant el període republicà.

Astúries, Extremadura i Andalusia eren les zones amb més desocupats i es convertiren en les zones del conflicte social. En 1930 menys d'1% dels terratinents controlaven el 42% de la riquesa agrària.

2. L'impacte del crac de 1929

La paralització del comerç internacional, el retrocés de la producció, el gran nombre de desocupats i les crisis financera i monetària eren els signes més evidents de la crisi que es va desfermà arran de la Fallida de Wall Street.

A causa de la preponderància de l'agricultura sobre els sectors productius, Espanya coneixeria la crisi amb menys dramatisme. Les característiques eren:

- El comerç va disminuir profundament, ja que els països en crisi adoptaren polítiques de restricció d'importacions en sectors no preferents.

- L'agricultura va experimentar una etapa de bones collites que propicià que l'Estat fos autosuficient en blat. Els preus agrícoles durant el període van baixar i juntament amb l'augment del sou dels jornalers, provoca una actitud hostil dels propietaris.

- La indústria es veié afectada per la manca de producció en el sector exportacions i la manca d'inversions. La producció minera va disminuí i augmentà l'atur.

- L'evolució de la renda estava hipotecada pel creixement de la població i dels desocupats i per les millores salarials efectuades al camp. En conjunt la renda no va disminuir tret de l'any 1933 que es va sentir la crisi.

- El sistema fiscal gairebé no va variar durant la república, els impostos indirectes continuaren tenint preponderància sobre els directes en la conformació dels ingressos estatals, i això produí, per les iniciatives preses en educació i reforma agrària, una insuficiència pressupostària a l'hora de fer front a ambdues reformes. La República, desestimant un pressupost desequilibrat, va recórrer la demanda a l'emissió de deute i a l'augment de la pressió fiscal.

Subtema 3

Les grans fases polítiques de la República: Modernització i resistències.

1. Introducció

2. El benni reformista

2.1. El problema agrari

2.2. La qüestió religiosa

2.3. Les autonomies ( La catalana no)

2.4. Educació i cultura

2.5. La política laboral

2.6. La fi del bienni

3. La republica de dretes

3.1. La CEDA

3.2. El govern Radical

3.3. Els fets d'octubre

3.4. L'evolució política del bienni de dretes

4. El triomf del front popular

4.1. L'obra del front popular

1. Introducció

(………)

2. El bienni reformista

el primer govern constitucional es va formar el 15 de desembre sota la presidència de Manuel Azaña. El PRR se'n va mantenir al marge, per què veien amb preocupació la permanència dels socialistes a l'executiu. La majoria de ministres es van mantenir en els càrrecs encara que es van produí alteracions en els ministeris que dirigien. L' obra política i social d'aquest govern l'analitzarem a partir de les iniciatives següents:

2.1 El problema agrari

La política relativa a la terra fou un dels principals problemes d'aquell govern, per què els pagesos anhelaven la distribució de la terra.

El 9 de setembre de 1932 es va apropar un dels diversos projectes. Aquest tenia els objectius de fer desaparèixer els latifundis, castigar l'absentisme i proporcionar un estímul a l'esforç productiu.

Es va crear L' Institut per a la Reforma agrària per posar en marxa la reforma. La funció d'aquests era determinar les finques a expropià, la forma d'explotació i el repartiment entre els camperols.

Pel volum de terres i pel procediment de pagament aquesta iniciativa fou ineficaç. La forma d'indemnització als propietaris expropiats no la va poder aguantar les arques republicanes, cosa que provocà l'alentiment del procés i la desesperació dels agricultor que havien posat la confiança amb la república per aconseguir la “terra Lliure”.

2.2 La qüestió religiosa

Al 1930 hi havia 32607 membres del clergat secular, 76413 del clergat regular i 4378 membres del culte.

L'església secular tenia una gran influència en totes les etapes de l'ensenyament.

Entre les lleis que afectaven la relació Estat-Església hi havia les següents:

- La llei de matrimonis civils, la llei dels divorcis i la de secularització de cementiris. (gener de 1932)

- La de confiscació parcial dels bens de la companyia de Jesús (79 edificis, 33 escoles i 79 residències) (24/1/1932)

- La llei del 2/6/1933sobre congregacions religioses que assenyalava que l' 1/10/1932 el final de l'activitat docent de l'església. Els afectes van ser devastadors per què el 50% de la població en edat escolar estudiava en escoles religioses que després no va poder absorbir l'ensenyament públic.

El descontentament per aquesta llei va fer que Alcalà Zamora dissolgués les corts i provoques la derrota de l'esquerra el 1933.

Aquestes decisions van provocar la desafecció del poble respecte la república.

L'Església es va convertir amb el principal creador d'Acción Popular, que es convertiria amb el nucli de la CEDA.

2.3 Les autonomies

El 14 d'abril de 1931 Francesc Macià va proclamar la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica. De seguida, Niceto Alcalà Zamora va viatjar a Barcelona per pactar amb Macià un autogovern que satisfés els catalans i mantingués l'unitat de la República Espanyola.

Les dos parts acordaren que, tal com s'havia previst al pacte de Sant Sebastià, es crearia un govern polític autònom, la Generalitat, i es redactaria un estatut, que havia de ser aprovat per les Corts Espanyoles. Pel juny de 1931 es va reunir a Núria una comissió encarregada d'elaborar l'estatut. Aquest va ser sotmès a referèndum, aprovat pel 94.4% dels catalans amb el suport de 400000 signatures de dones, va ser enviat a Madrid.

El 9 de setembre de 1932 va ser aprovat amb 334 vots a favor i 24 en contra, després que els conservadors aconseguissin reduir les atribucions de la Generalitat.

La Generalitat quedà configurada per tres organismes fonamentals:

- El parlament de Catalunya, l'òrgan legislatiu format per 85 representants, un per 40000 ciutadans.

- La presidència de la Generalitat, elegida pel Parlament.

- El consell Executiu, equivalent al govern autonòmic de Catalunya, amb el president de la Generalitat com a Cap.

L'estatut establia un repartiment de les funcions públiques entre el poder central i l'autonòmic. La generalitat disposava de facultats legislatives i executives àmplies en hisenda, obres públiques i transports, ensenyament, economia, cultura, justícia i ordre públic, encara que l'estatut podia ser suspès per les Corts centrals. L'estat es reservava defensa, afers internacionals, legislació laboral i relacions Església-Estat. els conflictes de competències quedaven sotmesos al Tribunal de Garanties constitucionals.

Un cop aprovat l'estatut es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya (20/11/32) que va guanyar ERC.

Al País Basc i Navarra va ser motivat per l'església a mesura que aquesta es distanciava de l'estat. Durant els primers anys de la república van col·laborar Carlins navarresos i nacionalistes bascos. El primer estatut, redactat a Estella, va ser rebutjat per què prefigurava una autonomia amb capacitat per establir relacions amb Roma.

El 18/4/32 les quatre diputacions basconavarreses van preparar un nou text que no va ser votat pels pobles navarresos.

A Galícia destacà la figura d'Alfonso Rodríguez Castelao com a impulsor de l'estatut de Galícia que va ser sotmès a un plebiscit pel juny de 1936. L'inici de la guerra i el control de les tropes a aquella regió no el van deixar posar en marxa.

A Andalusia, Blas Infante, fou l'home destacat del moviment andalús. Preocupat pels temes socials, va reivindicar la reforma agrària al camp andalús i col·laborar en el desenvolupament dels “centros andaluces”. Va intervenir en un projecte d'estatut en 1933 que no arribà a ser legislat per les corts.

2.4 Educació i cultura

El model d'escola republicà era una escola coeducativa, laica, pública i gratuïta. Això volia que a més de posar fi a les mancances educatives, també volia substituir a l'església en tots els àmbits de l'ensenyament.

El govern d'Azaña elaborà un pla educatiu que volia construir 27000 escoles i la pujada de sous als professors que pagava l'estat. Les corts n'aprovaren el finançament amb un préstec de 400000000 de pessetes. Als ajuntaments els era exigit que donessin els terrenys i financessin una part cosa que molts no feien i hi posaven entrebancs. Durant el bienni reformista es va duplicar el nombre d'alumnes de batxillerat, de 70876 l'any acadèmic 1929-30 a 130752 en 1933-34.

Les missions pedagògiques, formades per mestres i estudiants que s'esforçaven a dur la cultura als pobles més aïllats, amb col·laboració amb intel·lectuals com García Lorca que amb la Barraca o Max Aub amb el Búho, que animaven les places dels pobles, completaren les mesures regeneracionistes en l'àmbit educatiu.

2.5 La política laboral

L'objectiu de Largo Caballero era regular les relacions laborals i garantir els nombrosos drets socials que enunciava la constitució. Va fer aprovar per les corts diverses lleis com la Llei de contractes laborals, que regulava els convenis col·lectius de durada bianual i reglamentava el dret de vaga i els dies de vacances.

La llei de jurats mixtos es basava en el model dels comitès paritaris de legislació de Primo de Rivera i els jurats es constituïren a nivell local, provincial i nacional. S'ampliaren el nombre de pensionistes, l'assegurança mèdica a les dones en temps de maternitat i les indemnitzacions per accidents de treball.

Aquesta política fou contestada per una patronal que considerava excessiu el poder sindical que derivava de les mesures de Largo Caballero i també per una CNT que es va situà al marge de les instàncies d'arbitratge que marcava la legislació.

2.6 La fi del bienni

Les mesures reformistes, la discussió de l'estatut i la llei de la reforma agrària van provocar que una part dels espanyols considerés necessari un gir conservador. Amb aquesta finalitat es va intentar un pronunciament militar.

El general Sanjurjo, es va aixecar el 10/9/32 a una Sevilla que va respondre a la vaga general organitzada per les organitzacions proletàries, la qual cosa va fer retrocedir part dels militars compromesos. A Madrid els insurrectes van intentar prendre el ministeri de guerra cosa que no aconseguiren.

Aquest aixecament provoca l'acceleració de la reforma agrària i també de l'aprovació de l'estatut d'autonomia ja que al govern li interessava el suport català.

El govern, però, no va poder aguantar els fets de Casas Viejas (Cadis). El 8/1/1933 els camperols anarquistes d' Alcalá de Guarida, Utrera i Medina Sidonia es revoltaren per instaurar el comunisme llibertari, però van ser fàcilment reprimits per les forces del govern. A Casas Viejas en canvi a Guardia Civil i la d'Assalt provocaren una massacre.

La llei de congregacions religioses i els fets de Casas Viejas van descobrir les contradiccions i divisions cada cop més grans del govern d'Azaña. Després de discussions parlamentàries es produí la dimissió d'Azaña al setembre de 1933. Alcalá Zamora va donar l'oportunitat de formar govern a Lerroux però aquest no contà amb el suport de la cambra. Després va pujar Martínez Barrio, a qui li fou atorgat el dret de dissoldre les corts i que convocà eleccions per el 19 de novembre de 1933.

3. La república de dretes

Les eleccions de 1933 van ser les primeres en les que van votar les dones cosa que no evità una gran abstenció. La CEDA guanyava i el Partido Radical agafava molta importància.

Els resultats no donaren per formar govern únic i portaren a una negociació entre CEDA i PRR que culminaren amb l'incorporació d'aquests a les funcions governamentals.

3.1 La CEDA

Després del fracàs de Sanjurjo la dreta va desistir arribar al poder mitjançant el cop d'estat i comença un moviment de masses que unia els partits de dreta i tenia com a nucli Acción Popular liderat aleshores per José Maria Gil Robles.

Aquest creia que calia establir una plataforma electoral que després de guanyar les eleccions tenia que acosta les postures entre estat i església, i això ho aconseguí posant-se amb contacte amb Lluís Lucía, líder de la Dreta Regional de València, que amb poc temps organitza la CEDA.

Durant la campanya electoral de 1933 la CEDA i els radicals aconseguiren aglutinar els vot dels catòlics, minifundistes, classes mitjanes i benestants al voltant de tres eixos: revisió de la tasca laica, defensa de l'economia nacional i amnistia pels condemnats pels fets del 10 d'agost de 1932. la major part de la dreta espanyola va anar unida. PNB i la Lliga van anar amb sols.

L'esquerra i el centre republicà van anar per separat. La CNT va demanar l'abstenció convençuda que la victòria de la dreta potenciava la presa de consciència dels treballadors i els acostaria a una revolució social. A Catalunya ERC estava al capdavant de les esquerres davant una CNT apolítica cada cop més influenciada per la FAI.

Els socialistes, desenganyats de l'obra del bienni, revisaren les aliances amb els republicans i s'inclinaren per la radicalització del PSOE alarmats per el creixement d'un PCE ben conduït per José Díaz i Dolores Ibárruri, la Passionària.

3.2 El govern radical.

Tot just constituït el govern monocolor de Lerroux aparegué la primera crisi (març) quan Martínez Barrio deixar el càrrec de ministre de la guerra amb altres diputats radicals en considerar que el PRR s'acostava massa a la dreta. Martínez Barrio fundà Unión Republicana.

Pel més d'abril, la CEDA presentà la Llei d'Amnistia, i Lerroux, reticent a admetre-la va dimití. Alcalá Zamora va nomenar president Ricard Samper (PRR)que formà govern el 28 d'abril. La Llei, amb algunes garanties perquè els militars no tornessin a l'exercit, fou aprovada.

La patronal va endurir la seva posició en el moment de més depressió econòmica, sobretot al camp, per la victòria de la dreta. Aquest gir radicalitzà el sindicalisme. La Federació Nacional de Treballadors de la Terra organitzà una vaga general per juliol de 1934 que fracassa enmig de batusses entre camperols i les forces d'ordre públic.

El major conflicte es va produir per la llei de contractes de conreus aprovada per la generalitat. La llei fou declarada d'anticonstitucional pel Tribunal de Garanties. Unes negociacions posteriors permeteren que fos promulgada (setembre de 1934) amb les esmenes que exigien els propietaris.

El conflicte amb companys (la Llei de contractes de conreus) l'aprofita la CEDA per fer-se amb el govern. Acusà Samper de dèbil i amenaçà de retirà el suport del seu grup parlamentari. Alcalà Zamora va nomenar novament Lerroux com a president, aquest llavors va anuncià el 4 d'octubre de 1934 l'entrada de ministres de la CEDA.

3.3 Els fets d'octubre

Durant les següents setmanes de la caiguda de Samper els radicals de l'esquerra es prepararen per a un aixecament contra el govern en cas que la CEDA entrés a l'executiu.

El PSOE estava cada cop més bel·ligerant convençut que l'entrada de CEDA al poder significaria un cop contra la República . els esdeveniments exterior van influir en aquest canvi d'orientació socialista.

Els problemes a Alemanya i a Àustria portà als socialistes la desconfiança envers un govern dretà i el seu caràcter democràtic.

Durant l'estiu el PSOE havia comprat armes i s'havia unit als comunistes mitjançant Aliança Obrera, organisme que havia de coordinar la vaga general i la insurrecció armada. Encara que Aliança Obrera s'estava formant el PSOE tenia el seu comitè directiu dirigit per Largo Caballero. La CNT se'n mantingué al marge menys a Astúries.

A aquest clima s'hi afegí l'ambient d'exaltació nacionalista al principat per la lentitud de transferències previstes en l'Estatut. Lluís Companys s'afegí a Aliança Obrera, però la CNT no i aquest era el principal artífex de cap moviment a Barcelona.

Durant la nit del 4 al 5 d'octubre de 1934 havia es va desfermar la vaga que havia de paralitzar l'ascens dels ministres de la CEDA en els ministeris clau de Justícia, Agricultura i Treball.

La vaga fou seguida majoritàriament a Barcelona, Madrid, Saragossa, Bilbao, a les ciutats andaluses i sobretot Astúries on Aliança Obrera tenia el suport de la CNT no controlada per la FAI. Els camperols andalusos no participaren a la vaga per el desgast de tot l'estiu, ja que havien tingut una intensa activitat subversiva.

La insurrecció fracassà aviat, ja que el govern declarà estat de guerra i instaurà la censura als mitjans de comunicació. Van frustrar un intent d'assalt al ministeri de la governació i detenir part de la direcció del PSOE que trencar els enllaços amb els comitès.

A Catalunya Lluís Companys, sense el suport de CNT i de la Lliga, proclamà l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Va mirar de que el general Batet s'adherís al moviment però aquest fidel a l'estat central declarà l'estat de guerra. Companys i els seus consellers van perdre els càrrecs i van ser detinguts, l'estatut suspès i Barcelona sota el control militar van ser els resultats.

A Astúries els miners van formar milícies, les quals mobilitzaren 20000 efectius i van prendre les ciutats de Mieres, Avilés i Gijón per assetjar Oviedo tot havent proclamat la República de Obreros y Campesinos de Astúrias.

Durant quinze dies, els miners van controlar la zona minera d'Astúries i s'apoderaren de les fabriques d'armes de Trubia i La Vega. El ministre de guerra no va dubtà en utilitzar l'exèrcit colonial per aturà la revolta asturiana.

Les tropes colonials desembarcaren a Gijón el 10 d'octubre. El general López Ochoa, el tinent coronel Yagüe dirigits per Francisco Franco pacificaren la zona i el 18 d'octubre es negocia la capitulació de Mieres últim reducte.

El balanç fou: 1000 morts, 3000 ferits, 3 penes de mort i més de 30000 detinguts.

3.4 L'evolució política del bienni de dretes

Durant el bienni de dretes s'anul·laren les obres del govern republicà i socialista.

En política agrària i sociolaboral:

- Al febrer de 1934 es negà la prorroga dels arrendaments de les finques ocupades fet que produí el desnonament de 28000 colons.

- A causa de l'amnistia als implicats en el pronunciament de 1932 va ser retornada una part de la terra als grans d'Espanya.

- Els presidents dels jurats mixtos van ser nomenats pel govern i dugueren a terme una política laboral favorable a la patronal.

- Promulgaren la llei de contrareforma agrària l'1 d'agost de 1935, la qual augmentava la indemnització als expropiats i aturava l'assentament de nous colons.

- no hi va haver inversions públiques que solucionessin els greus efectes de l'atur, que augmentava, sense subvenció per part de l'estat.

En política autonòmica es paralitzaren els intents autonomistes de gallecs, andalusos, valencians i bascos, i la majoria governamental, presionada per una extrema dreta aglutinada entorn José Calvo Sotelo, suspengué l'Estatut autonòmic de Catalunya.

En política militar donaren el comandament a militars poc afectes al règim republicà: Emilio Mola cap del Marroc i posteriorment Franco com a cap de l'estat major central.

La modificació de les relacions amb l'església restà pendent del projecte de revisió constitucional que no va prosperar per la dissolució de les corts. Aquesta revisió també contenia la introducció del senat, la limitació dels estatuts i canvis en la llei del divorci.

El govern es va reorganitzar en successives crisis parcials (maig i abril de 1935) i donà més carteres a l'agrarisme i a la CEDA, amb Gil Robles al ministeri de guerra i Franco com a cap de l'Estat Major central.

Durant el últims mesos de la coalició entre radicals i la CEDA sorgiren escàndols economicopolítics, que afectaren el govern de Lerroux, com l'estraperlo o el de Nombela i sengles comissions parlamentaries demostraren que membres del PR s'havien enriquit a costa del bé públic.

Llavors la CEDA reclama la presidència del govern. El president de la república s'hi negà i pel desembre de 1935 va encarregar la formació d'un nou govern a Manuel Portela Valladares que amb un executiu sense membres de PR i CEDA dissolgué les corts i convoca eleccions.

3.4. L'evolució política del bienni de dretes

Aquesta fracassa i es comencen a prendre mesures contrareformistes en:

  • La política agrària i sociolaboral:

    • La negació de la pròrroga dels arrendaments (02/1934) de les finques ocupades, porta al desnonament de 28000 colons.

    • S'aplica l'amnistia als implicats en el pronunciament del 1932 i això implica el retorn de les terres als grans d'Espanya.

    • Una modificació a la Llei de jurats mixtes que es desvirtuen i comencen a ser favorables als empresaris.

    • També s'aprovarà una llei, 01/08/1935, d'contrareforma agrària, que significava l'aturada de l'assentament de nous colons i s'incrementaven les indemnitzacions als expropiats.

    • El problema de l'atur.

  • Política autonòmica:

    • A més també es produeix la paralització dels intents autonomistes gallecs, valencians, andalusos i bscos

    • La suspenció de l'Estatut autonòmic de Catalunya.

  • Política militar: no es van modificar les reformes de Manuel Azaña perquè van considerar que eren tècnicament correctes, però van donar el comandament a militars propers a la dreta, com Emilio Mola, cap del Marroc, i el general Franco com a cap de l'Estat Major central.

Un altre aspecte important que es vol canviar és la relació amb l'Església, les modificacions de les quals restaren pendents del projecte de revisió constitucional, que finalment no va prosperar, ja que les Corts es van dissoldre. Dins d'aquest projecte, també pretenien modificar la constitució afegint el Senat, limitar les autonomies i restriccions en la Llei del divorci.

A partir de l'octubre de 1935, les diferents crisis de govern comporten una major presència de la CEDA. Fins i tot Gil Robles va ser ministre de la guerra. En el fons aquesta entesa entre la CEDA i els radicals es va trencar bàsicament perquè es coneixen escàndols economicopolítics del radicals, fins i tot, el mateix Lerroux. Per tant els radicals s'han beneficiat per interessos personals en comptes de públics. Per exemple: “l'estraperlo”, és la venda fora dels circuits normals del funcionament de l'economia i “Nombela”, el comissari del Marroc denuncia públicament concessions del govern del Sahara.

Aquests escàndols porten a la CEDA a desfer-se dels radicals. A més, aquesta exigeix el president de la República Alcalá Zamora el nomenament d'un nou president, que serà Manuel Portela Valladares, el qual va dissoldre les Corts i va convocar eleccions pel 16/02/1936. Aquestes portaran el triomf a les esquerres però serà efímer perquè esclatarà la guerra.

4- El triomf del Front Popular

El 16 de febrer de 1936 són les eleccions que van donar el triomf a les esquerres. De fet, un mes abans de les eleccions es signa un pacte pel Front Popular (Front d'Esquerres a Catalunya) on hi ha: el PSOE, el PCE (Partit Comunista d'Espanya), el POUM (Partit Obrer Unionista Marxista), Unió Republicana, Esquerra Republicana, Partit Sindicalista, ERC (Esquerra Republicana de Catalunya). Alguns partits d'esquerra es mantenen al marge com, Esquerra Valenciana i el partit Galleguista. La CNT no participa en el Pacte, però dona suport a les candidatures d'esquerres. Les consignes que dona la CNT no són seguides, és a dir, que el sindicat pot dir el que sigui que els votants segueixen votant. El president del Front Popular nomenat per les forces d'esquerres és Manuel Azaña.

La dreta tambè intenta buscar la unitat entorn la CEDA, però en aquest moment el partit Radical i la CEDA no van junts. El partit Radical de Lerrroux esat molt deteriorat pels escàndols de l'estraperlo. A banda d'aquest partit de centre dreta hi ha altres com la Falange Espanyola que apareix ara i tindrà importància. Aquest serà un dels partits de dretes que, en aquest moment, s'uneix a les Juntes de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), i el cap d'aquest partit serà José Antonia Primo de Rivera i de JONS seràn Ledesma i Redondo que al unir-se formaran la Falange Espanyola i de les JONS i els seu cap serà Primo de Rivera.

Finalment portaran a terme les eleccions (pl.181) del 16/02/1936 on guanyaran les esquerres, però es veu una gran divisió pel que fa a Espanya perquè a la ciutat guanyen les esquerres i, en canvi, les dretes guanyaran al camp on hi ha families mitjanes i les de tradició cacic. Per tant, Espanya queda dividida en dues parts.

Quan acaben les eleccions el sr. Portela Valladares rep les pressions de Calvo Sotelo i Franco per declarar l'estat de guerra, però aquest no cedeix a les pressions. És el moment en que s'obren les pressions, fins i tot, abans de l'amnistia. Catalunya recuperarà l'estatut i la Generalitat.

El 19/02/1936 Manuel Azaña nomena un nou govern format únicament per republicans i quatre mesos després hi haurà el cop definitiu de la dreta.

4.1. L'obra del Front Popular.

Aquest front popular governa en condicions normals cinc mesos. En aquests cinc mesos hi ha dos governs:

  • Manuel Azaña.

  • Casares Idoga.

  • Els dos governs es caracteritzen per la intenció d'aplicar el programa del Front Popular. Alguns apartats són:

      • Amnistia: per tots aquells que van participar als fets d'octubre de 1934, però ,a més, obligava a readmetre a tots els exiliats per causes polítiques.

      • La repressa de la reforma agraria: frenada per les dretes. El problema serà que molts camperols van ocupar zones latifundistes i això portà molts enfrontaments amb la guardia civil.

    La mobilització va culminar el 25 de març amb la presa simultània de finques de Càceres i Badajoz. Ocuparen 232.199 ha, on s'instal·laren més de 70.000 famílies camperoles.

    Un cop formades les Corts, l'11 de juny fou derogada/anul·lada la Llei de contrareforma agrària del mes d'agost de 1935.

      • Reactivació del procès autoritari: comança un periode de bones relacions entre el govern autonòmic i el central. Es retorna alguns alcaldes repressaliats, etc.

      • Torna la llei de congregacions religioses: llei que prohibia a l'església l'ensenyament en 27.000 edificis d'escoles.

      • Pel que fa a la política militar, el govern d'esquerres comença un desplaçament dels militars en contra de la república. A Franco l'envien a Canaries, a Mola a Navarra i Goded a Balears. Però Mola organitzarà a tots els generals més veterans.

    La tornada a la política d'esquerres del Front Popular provoca una divisió més profunda entre dretes i esquerres. A part d'aquesta divisió, al carrer es va creant un mal ambient d'assessinats tant per part de grups d'esquerres con de dretes. De fet, comença a veure's una conspiració militar entorn del gral. Sanjurjo que estava a Portugal. S'intenten coordinar els monarques, comandaments antirepublicans, etc.

    Finalsment el 13 de juliol la guardia d'assalt mata a Calvo Sotelo com a repressalia de la mort de Castillo que era un guardia d'assalt. Això és un fet detonant.

    Subtema 4

    La Generalitat Republicana: l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia, l'evolució política i l'obra de govern. L'hegemonia del catalanisme d'esquerres.

    1. Introducció.

    2. El 14 d'abril a Catalunya.

    3. L'Estatut d'Autonomia.

    4. L'obre de la Generalitat

    5. El problema agrari.

    6. Els fets d'octubre.

    7. El front popular

    1. Introducció.

    Hem de començar parlant del que hi ha abans de la República. Al s.XX hi ha un partit de dretes dominant a Catalunya que és La Lliga Regionalista que, recordem que, havia intentat tenir un autogovern, la Mancomunitat, però justament la Lliga veu, tot i que és de dretes, com una cosa normal la dictadura, per tant, accepta Primo de Rivera. El que passa és que després es veu decebuda per les accions del dictador.

    A part hi ha una sèrie de partit d'esquerres que van naixent. El partit Republicà Radical serà un partit que tindrà certa importancia a començarment de segle i després anirà decaiguent. A més, hem de parlar del partit Estat Català (EC), partit molt petit, que va fundar Francesc Macià. Entorn aquest partit i altres forces neixerà ERC (Esquerra Republicana de Catalunya). De fet, sabem que les eleccions del 12/04/1931 són les més importants perquè determinen la victoria de les esquerres i el rei ha de marxar.

    A Catalunya ERC amb un 68% dels vots i la Lliga es queda amb un 20'5%.

    2. El 14 d'abril a Catalunya.

    Després dels resultats del 12/04/1931, tant a Catalunya com a Espanya hi ha dos posicions, politicament parlant.

  • Hi ha un grup que temia qualsevol canvi important i que podrien acceptar una monarquia que hauria de canviar i que Catalunya tinguès una certa autonomia i eren la Lliga i els monàrquics. Per tant, aquests grups benestants, i minoritaris, accepten una monarquia.

  • Els que estan d'acord amb la instauració d'una República. Volien la implantació immediata, com a mínim, de l'autonomia, una liberalització política i reformes socials i econòmiques. Evidenment, aquests grups eren els partits republicans i socialistes, per tant, la majoria.

  • Els resultats de les eleccions van permetre a Francesc Macià a anunciar la creació de la República Catalana com a estat sobirà, deferenciat dels altres que hi poguès haver a la Península Ibèrica. O sigui, això és de fet, la proclamació d'una República Federal.

    D'aquesta primitiva proclamació donarà l'elecció de Macià com a cap de govern de Catalunya. No estava previst la proclamació de Macià en el Pacte de San Sebastià i que agafava per sopresa als integrans d'aquest. Únicament s'havia previst una autonomia, però Macià va més enllà. Per això ve a Catalunya Niceto Alcalà Zamora a negociar amb Maciò per intentar trobar una fòrmula que satisfés als catalans, però garantís la unitat espanyola. El dia 18/04/1931 van acordar retirar la proclamació de la República Catalana com a forma de govern a canvi de tenir un govern autònom, la Generalitat, i la proclamació d'un estatut d'autonomia (ve de les corts catalanes que existeix fins al 1714 i en aquest moment es torna a recuperar).

    3. L'estatut d'autonomia.

    L'estiu de 1931 hi ha una sèrie de personalitat que es reuneixen a Núria epr redactar un projecte d'estatut que és l'Estatut de Núria. Aquest projecte es va sotmetre a referèndum i, a més, l'opinió dels ajuntaments catalans. Els resultats van ser aclaparadors per què el 99'4% va fer-ho afirmativament i les dones van recollir 400.000 firmes a favor perquè encara no podien votar.

    Per tant, tenim un projecte d'estatut aprovat per el poble català. Ara s'ha d'enviar a Madrid perquè les corts espanyoles l'aprovessin, però començar-ho a discutir a les corts espanyoles es fa nou mesos després. A més, novament s'engega una campanya anticatalana que s'encarreguen de fer funcionar als grups més conservadors. Recordem que l'estatut i les reformes agraries es feia al mateix temps i per això va tant lent.

    De fet, el punt culminant de l'estatut va ser quan el 1932 es produeix la sublivació de Sanjurjo a Sevilla, doncs d'alguna manera aquest fet porta a l'aprovació definitiva de l'estatut a les Corts.

    Sembla que els republicans espanyols volen guanyar-se el suport dels catalans. Això significaria l'empenta final a l'estatut fins que fos aprovat. I donant pas al setembre de 1932 a l'autonomia.

    De fet l'estatut aprovat al setembre de 1932 no és igual que el de Núria. Per exemple, no es parla de nacionalitat catalana, la llengua nacional, etc. De fet, hi ha una divisió entre el govern central i la Generalitat. La Generalitat tenia funcions legislatives i executives en: hisenda, obres públiques, transports, sanitat, ensenyament, economia, cultura, justicia i ordre públic. Per tant, tenia facultats àmplies, però l'únic element conflictiu és que, es preveia, que en cas de necessitat l'estatut podria ser suspés per les corts espanyoles tal i com passarà el 1934.

    L'Estat central es reservava:

      • Les competències en defensa.

      • Afers internacionals.

      • Legislació laboral.

      • Les relacions església-estat.

    Ara bé, davant la possibilitat de que hi haguès conflicte de competències es podia recòrrer al tribunal de garanties constitucionals, que era l'encarregat de dilussitar aquest problema.

    És el primer autogovern català d'ençà de 1714 (Decret de Nova Planta) perquè tot el que hi haguè abans no havia sigut un autogovern.

    Aquest estatut preveu la creació de les eleccions al parlament de Catalunya que es faran el 20/11/1932. En aquell moemnt hi ha un govern provisional. Novament es produeix el triomf d'ERC de manera clara i té 63 escons dels 85 possibles. Això portarà a la presidència de la Generalitat el sr. Macià i s'escull com a president del parlament a Lluís Companys. Tot i que governa ERC hi ha canvis de govern important durant aquest periode.

    4. L'obra de la Generalitat.

    Es coneix com a Generalitat Republicana per diferenciar-la de l'actual que és monàrquica. Cal tenir en compte dos factors per valorar l'obra de la Generalitat:

    - Manca de temps.

    Els treballs de la Generalitat, que es considera el conjunt de lleis en que estava treballant com a avançades per l'època, queden estrocades pels fets del 6 d'octubre de 1934 on l'estatut queda suspès i després d'això, el 1936, esclata la guerra civil.

    - Les mancances econòmiques i de competències.

    Volem dir que hi ha una evident lentitud en el traspàs de competències. Sabem que desde el 1932 es fixen la divisió de competències, però quan esclata la guerra, juliol de 1936, encara no s'havia acabat el traspàs d'aquestes.

    D'altra banda hi ha una dependència financera de Madrid. A la Generalitat se li reconeix únicament la capacitat de financiar-se per l'IBI (Impost de Bens Immobles) a part d'altres petits impostos i, per tant, com que no pot recaptar suficients recursos així que es preveu que rebi ajuda de Madrid.

    Ja l'any 1932 es produeix el problema típic que és que l'hisenda central recapta a Catalunya molt més del que hi destina, és a dir, Catalunya és un estat on hisenda recapta molts diners que van a Madrid i desde allà es reparteix per tot Espanya. A nosaltres només ens tornaven 1/3 part i la resta va a altres llocs com Andalusia, Extremadura, etc. I d'això se'n diu solidaritat...

    Tot i això es pot parlar del que intenta fer:

      • Àmbit cultural.

    És el moment en que hi ha la creació de l'UAB (tot el que neixi a partir d'aquest moment dependrà de la Generalitat i el que ja existia de Madrid) que, evidenment, representarà una opció nova, actual del món de l'ensenyament que és molt més oberta (any 1932)

    Pel que fa a l'ensenyament mitjà es crean nombrosos centres de formació professional, etc. Tambè la renovació pedagògica és important, sobretot, en ensenyament primari, Es crean cursets de reciclatges per mestres i les colonies d'estiu pels infants.

    Cal destacar, que l'ensenyament és una eina bàsica per la normalització lingüística. El català era cooficial. El 1932 apareix una obra definitiva (en la Mancomunitat: gramàtica de Pompeu Fabra) que és el Diccionari General de la Llengua Catalana tambè de Pompeu Fabra.

      • Divisió territorial de Catalunya.

    De fet, s'agrupa Catalunya en 38 comarques (aviu som més) que són agrupades en 9 regions. Evidenment aquesta divisió comença el 1932 i s'acaba de fer el 1936 és la d'abans de la que tenim avui dia. La feina que van fer els geografs per fer aquesta divisió van passar dificultats ja que pretenien utilitzar com a base les comarques naturals, però sense oblidar l'evolució històrica i la realitat econòmica del moment.Aquesta estructura va estar encarregada a dos personatges importants que són Pau Vila i Josep Iglesias. Ho fan a base d'enquestes, els centres econòmics i les comarques naturals (exepte retocar tres comarques més que són noves).

      • El camp sanitari.

    Bàsicament, l'aparició de la Llei sobre l'Organització de la Sanitat i l'Assistència Social. Preveu la divisió sanitària de Catalunya i la construcció d'hospitals caps de comarca i tambè l'inici de les campanyes de vacunació.

    5. El problema agrari.

    La Llei de contractes de conreu és una llei que ve motivada per les reivindicacions dels rabassaires que són bàsicament pagesos que cultivaven les vinyes cedides pel propietari a canvi d'una part de la collita. Els pagesos demanaven contractes de conreu a 20 anys i tambè reivindicaven la capacitat de poder comprar el tros de terra que venien treballant, evidenment, pagant. De fet, políticament estan vinculats a ERC i això és important a partir de l'any 1932 quan es crea Unió de Rabassaires. Evidenment els propietaris tenien una visió diferen, preferien contractes a curt termini i el dret a desnonar als seus arrendataris quan ho creguessin oportú. Els propietaris tambè tenien una mena d'agrupació, l'Institut Agrícola de St. Isidre. Aquesta associació tenia lligams molt estrets amb la Lliga catalana. L'arribada de la República dona esperances als pagesos, bàsicament no propietaris, però la Llei de Regorma Agraria a les Corts a Madrid no tracta la qüestió dels rabassaires. Llavors, comencen a pressionar al parlament de Catalunya i l'abril de 1934 el parlament de Catalunya aprova la Llei de Contractes de Conreu que recollia, parcialment, les reivindicacions de la pagesia no propietaria com ara:

    - Els arrendataris poden comprar la terra pagant-la en 15 terminis sempre que demostrin que feia 18 anys que la conreaven.

    - Es fixa la durada mínima dels contractes en 6 anys.

    - La possibilitat de que el propietari anul·li el contracte si es demostra que ells o els seus descendents directes cultivaran la terra.

    L'Institut Agrícola de St. Isidre i la Lliga estaven en desacord amb aquesta llei. Aquestes dos agrupacions pressionen al govern central i les corts, dominades per les dretes, perquè declaressin aquesta llei com a nul·la. De fet, el govern central recorre al Jurat de Garanties Constitucionals que, finalment, donà la raó als propietaris i va anul·lar la llei. Per tant, hi ha un conflicte de competències entre el govern central i la Generalitat. A aprtir d'aquest moment el govern central i la Generalitat negocien arribant a acords i el setembre de 1934 s'aprova la llei amb algunes modificacions, però l'Institut Agrícola de St. Isidre no l'acceptà mai.

    Aquests conflictes entre el govern centra i la Generalitat farà caure el govern de Samper i això provocarà l'entrada al govern d'alguns integrants de la CEDA.

    6. Els fets d'octubre.

    El 1934 cau el govern de Samper. El president de la república Niceto Alcalà Zamora crida a Lerroux, però en aquest nou govern entren tres ministres de la CEDA i Aliança Obrera crida una vaga per l'octubre. El govern de la Generalitat recolzala vaga. El 6 d'octubre el govern central va reaccionar decretant l'estat de guerra, moment en que Lluís Companys trenca amb la legalitat i proclama, novament, l'Estat Català de la República Federal Espanyola i aquesta vegada no hi ha negociació amb el govern central que reaccionà ordenant a l'exèrcit que sotmetès als rebels per les armes. El Gral. Domènech Batet, fidel al govern central, és l'encarregat de sotmetre aquests rebels. Pràcticament amb molt poca resistència, l'exèrcit guanya i el govern autònom es rendeix. De fet, la insurrecció a Barcelona fracassa per la inibició de la CNT, però bàsicament perquè no havien previst una reacció tant fulminant per part del govern central. Això va comportar l'empressonament de tots els membres de la Generalitat i la suspensió de l'estatut.

    7. El Front Popular.

    Després dels fets d'octubre la majoria dels càrrecs polítics públics van ser anomenats desde Madrid, en alguns casos eren militants de la Lliga. Ara bè, a partir d'aquell moment, pel que fa al govern central hi ha problemes entre els dos partits i bàsicament són els escandols del partit Republicà Radical de Lerroux que afecta a l'estabilitat del govern i porta a la convocatoria d'unes eleccions. Davant la convocatòria d'elecions, els republicans d'esquerres, socialistes i comunistes, van signar el pacte per formar el Front Popular. Tenia un programa bàsic:

      • Amnistia general.

      • Posada en rigor de l'estatut d'autonomia de Catalunya i de la reforma agraria.

      • Impuls a l'ensenyament.

      • Etc.

    De fet, aquest programa el signaren PSOE, PCE, POUM, Unió Republicana, Izquierda Republicana, el partit Sindicalista, partit Republicà Federal, ERC, i tambè hem de dir que la CNT, que no participa en el pacte, li va donar suport. A Espanya s'anomena Front Popular i a Catalunya Front d'Esquerres.

    La dreta, per la seva part, tambè va intentar fer front comú, però no ho va aconseguir. El més important és la CEDA que segons a quins llocs pacta amb els monàrquics i segons on amb els de dretes.

    Més a la dreta que la CEDA hi ha una sèrie de partits, bàsicament, Falange Espanyola que és un partit fundat el 1933 per José Antonia Primo de Rivera i que s'unificarà amb Extrema Dreta i tambè amb la JONS (Junta Ofensiva Nacional Sindicalista) de Ledesma i Redondo. Finalment aquests dos partits s'uniran i s'anomenaran Falange Espanyola de las JONS amb Primo de Rivera al capdavant i presentarà candidatura en solitari.

    Finalment, aquestes eleccions donaran la victòria de les esquerres. Però, de fet, el que demostren és que hi ha dues Espanyes, una on triomfa l'esquerra i l'altre on guanya la dreta.

    A partir de les eleccions de 1936 les dretes comencen a constirar. Primer demanaren a Portella, nou president de govern mentre hi ha eleccions, que donés un cop d'estat, però aquest segueix la voluntat popular i cedeix el govern a Manuel Azaña. Cada vegada la dreta és més partidaria d'una insurrecció armada, però és que l'esquerra tambè es radicalitza. La CNT defensa la necessitat d'una aliança sindical per arribar a la presa del poder. El PCE, seguint les directrius de la internacinal comunista, cerca l'aliança amb els partits burgesos, justament en el moment que el PSOE es radicalitza seguint les ideas de Largo Caballero que creu en el desgast del republicanisme burgés que afavoriria l'arribvada al poder de les masses (comunistes, socialistes).

    Per tant, la situació general espanyola era un clima de violència, assassinats entre les milicies d'extrema esquerra i dreta, vagues incontrolades, atemptats contra les autoritats republicanes, etc. Resumint, era una periode de desastabilització de la legalitat vigent.

    Subtema 5.

    La condició femenina durant la segona República.

    1. Introducció.

    2. Participació electoral i vot femení a Catalunya.

    3. Els rols de les dones.

    1. Introducció.

    La segona República representa un dels moments més importants per el canvi de condició de la dona. La Constitució de 1931 reconeixia el dret a votar a tates les dones del país. Així a les eleccions del 19/11/1933, 6 milions de dones van ser cridades a les urnes.

    2. Participació electoral i vot femení a Catalunya.

    Ja sabem que el resultat de les eleccions de 1933 va tenir una lectura negativa per part de l''squerra, que va perdre. La primera vegada que les dones votaven va coincidir amb la victòria de les dretes. Això va portar anàlisis superficials, com per exemple la frase aparaguda en el diari de Madrid, “Heraldo de Madrid”, que deia que: “El món es va perdre per una dona”. Si això era el que pensava l'esquerra, la dreta tambè, però pensava que la dona havia votat per la religió, la família i tot alló que onstitueix l'essència de la pau social. Amb tot això posen de manifest la manipulació històrica que ha patit la dona. La causa fonamental va ser la divisió de les esquerres i, en canvi, la concentració de les dretes. A tot Catalunya hi participaren més d'1 milió d'electors, encara que hi havia més dones que homes, però aquestes van votar 10 punts per sota del que ho va fer l'home, és a dir, un 10% menys. Votaren aproximadament 470.000 dones. Hem de tenir en compte que les dretes van obtenir 455.000 vots i que els que havien votat l'any 1931 i 1932 tambè van votar en aquest moment les dretes. Per tant, si tenim en compte els que van votar a les dretes els anys posterior, més el vot de les dones es veu clar que el vot femení va ser repartit.

    De les eleccions del 1933 i 1936, recordem que els resultats no són els mateixos, però sí voten les dones. Les dones no van donar la victòria a les dretes espanyoles. Tot i això, tambè és veritat que l'església jugava un paper molt important donant missatges electorals afavorint les dretes. Però tot això no influèncià només a les dones, sino que tambè va fer-ho sobre els homes.

    De fet, hauriem de comprovar que les dones estan pràcticament absents a les llistes electorals, tant a esquerres com a dretes. No podem oblidar que, fins i tot, sovint es va posar en dubte el dret a vot de la dona tot i que la Constitució ho permetés i es seguia considerant com un ser inferior. És sorprenent que els homes analfabets es consideressin superiors a les dones alfabetitzades. Tambè cal dir que el dret a vot femení va causar certa commoció en alguns àmbits. Per exemple a la fàbrica, on es contatava que el vot de la dona valia el mateix que el de l'home. Sembla demostrat que els patrons preferien que les dones no anessin a votar. De vegades, fins i tot, els pares, germans o marits arribaven a esborrar-les al cens per evitar que votessin, o bè, anaven amb elles per controlar el seu vot. Sembla, per tant, que hi havia por al vot femení. Malgrat tot això, van votar moltes dones. Sembla que els homes intentaven que les dones no votessin i això perquè no es veien amb autoritat suficient com per orientar-les en la votació. Sembla que per els testimonis que avui en dia queden, els patrons afavorien més a la dona que no anava a votar que no pas la que ho feia. I això sembla que és un factor de pes que no pas l'abstencionisme de la CNT.

    3. Els rols de les dones.

    Ens posem a comançaments de la guerra civil parlant de la dona. En el primer moment del conflicte, fins i tot, hi va haver dones que van agafar les armes i van exigir ser acceptades al front, però la veritable feina es va produir a la reraguarda. Les dones es van organitzar i van lluitar contra el feixisme d'una manera diferent, però tambè molt important. De fet, les milicianes del front van anar sent arraconades. No es volia donar un paper important a la dona en el front. Fins i tot, les organitzacions femenines van considerar que el front no era el lloc apropiat per les dones. A la rereguarda les dones es van organitzar. El primer objectiu va ser alfabetitzar les dones que encara no ho estaven. El grup de dones anomenat “Mujeres libres” va organitzar escoles, instituts, conferències i cursos intentant arribar a tots els pobles. Una altra organització interessant serien els “clubs de fàbrica”, organitzats als mateixos llocs de treball i que tenien pràcticament el mateix objectiu. Malgrat tot, el grup més innovador era el de Mujeres Libres que, juntament amb el secretariat femení del POUM, pretenia una doble estratègia: lluitar contra el feixisme, però a més a més trencar la supremacia (superioritat) masculina. Tambè és veritat que la Generalitat de Catalunya va crear l'Institut d'Adaptació Professional de la dona que pretenia formar a aquestes en noves professions i que va tenir un paper desiciu en el incipient reconeixement oficial del principi d'igualtat. A més, les dones eren imprescindibles per fer funcionar la societat civil i això va portar a moltes a fer feines que, fins aquell moment, estaven reservades pels homes. Això portarà a la presa de conciència de les dones, especialment dins el grup més jove i, per tant, a redefinir les seves espectatives davant els drets a una professió i a un treball remunerat. Caldria destacar que, en tots els àmbits, les energies de les dones van garantitzar la supervivència durant el conflicte. Però, a més, van donar impuls a altres aspectes, com ara jardins d'infància per les dones treballadores, menjadors col·lectius, etc. En tot, encara que les normes tradicionals de conducta i els valors tradicionals va ser desafiat, sembla que queda clar que a Espanya o Catalunya mai va haver-hi una visió revolucionaria de les dones en les esferes públuques i privades.

    Tot això canviarà amb el final de la guerra, bàsicament perquè el règim dels guanyadors imposarà els valors tradicionals com la família i la religió i això durarà 40 anys aproximadament.

    TEMA 6

    LA GUERRA CIVIL (1936-1939)

    Subtema 1.

    Conseqüències de la guerra civil espanyola i plantejament del conflicte. El context Europeu.

    1. Causes de la guerra.

    2. La conspiració o les conspiracions.

    3. L'aixecament militar.

    3.1. L'aixecament a catalunya.

    4. La dimensió territorial de la guerra.

    5. El context internacional.

    1. CAUSES DE LA GUERRA.

    Segons l'historiador que explica la guerra civil espanyola es veu la ideologia d'aquest.

    La guerra civil es la intenció de salvar espanya del comunisme i aquest és el raonament dels vençedors, però cada dia és menys convincent aquesta explicació. I de fet el que es evident es que, el que passa a Espanya en aquest moment, pel que fa a nivell Europeu i Mundial 1918-1939. Per tant podriem dir que el cap Espanyol no és únic. Recordem que es el moment que hi ha les ideologies feixistes a nivell Europeu.

    Si mirem nomès el context Espanyol hen de recordar que ja s'havia produit una dictadura, que dura uns quants anys, però que de fet comporta el trencament amb el règim monàrquic i la II Republica. La II Republica Espanyola representa l'intent més decidit per substituir les velles estructures de dominació basades en el capitalisme de base agrària que conviu en nuclis de major modernitat que són evidentment el P.Basc i Catalunya. Apareix per tant un nucli reformista entre les classes mitjanes i baixes de la burgesia urbana que tindra o establiran ponts de contacte amb el sector socialista. Quan parlem de sector socialista primer fem referència a PSOE i CNT, encara que més tard s'hu sumarà el projecte comunista.

    Això donarà pas a una sèrie de grups demorcràtes i evidentment reformistes que s'enfrontaran amb els altres dos grans grups. Per tant, per la dreta tindrem la Falange i per l'esquerra estrema el PCE. En una espanya refromista hem de tenir en compte quests dos extrems que a més s'oposen.

    Feixistes: són el resultat d'un procès d'aglutinament de les classes oligàrquiques i a més a més dues forçes que com a mìnim a partir de 1917 tenen un protagonisme més gran, que són obviament l'esglèsia i l'exèrcit. Aquesta seria la base essencial del feixisme espanyol.

    A banda d'això hem de recordar que hi ha una força apolitica que són els anarquistes, segurament el més dominant a nivell de masses.

    També hem de parlar del POUM ( partir obrer d'unificació marxista). I dins del socialisme del PSOE indicar que hi ha un sector més radical, el que segueix el Sr. Largo Caballero.

    De fet aquestes forçes politiques que estem analitant, no són exclusives del nostre país sinó que es dona a tot europa. Però hi ha una característica i és que en aquest país tota la forçes polítiques s'enfronten amb el poder econòmic, l'influència social i el control dels mecanismes de l'estat, tot això en mans de l'oligàrquia. Fins al punt que el que acaba imposant la seva solució és la oligarquia i aquesta solució és la guerra civil per tant la característica social del cas espanyol es aquesta vella oligarquia enfront el cas europeu.

    2. LA CONSPIRACIÓ O LES CONSPIRACIONS

    El primer que ens haviem de preguntar és si realment hi ha una única conspiració o si bé hi ha un seguit de conspiracions. De fet el 10 d'agost de 1932 hi ha un intent de cop d'estat a càrrec del General San Jurjo. Però contra la Republica continuen conspirant els monàrquics Alfonsins i els Carlins.

    Això per una banda, però no hem d'oblidar tampoc que es pot considerar com una conspiració l'aixecament dels obrers de l'octuble de 1934.

    També podem parlar d'un altre grup conspirador, que conspira sempre, i són els feixistes representants, basicament a espanya, per la falange Espanyola.

    Ara bé, la conspiració definitiva té com a protagonista una fracció majoritaria de l'exèrcit, obviament en connexió amb grups de pressió, partits polítics i altres estaments civils. El gran èxit d'aquesta conspiració és el plantejament com a simultani (es a dir, el dia decidit s'aixecaran la major part de les guarnicions espanyoles per tot espanya) i això s'aconsegueix gràcies a l'extensa xarxa d'adesions i col·laboradors.

    De fet al començament de la conspiració arrenca ja de finals de 1935 per l'esgotament de la situació política de centre dreta. Evidentment això s'agreujà amb el triomf del Front Popular. Per tant tot aquest començament de conspiració s'accelerà amb el triomf del Front popular (como no, frase típica de la Sra. Verox). Es coneixen reunions de generals des de finals de 1936, amb finalitats conspiratives. També hi ha alguns civils. De fet, els militars espanyols creien que els hi calia la col·laboració civil. L'exèrcit espanyol tenia una forma associativa UME (unión militar espanyola) nascuda l'any 1933 i no està gaire clar què portava a terme, si participa a la conspiració o no. De fet la UME és una associació d'oficials (gradació més petita), no pas de generals. Recordem, també, que Portella Valladares pateix un seguit de pressions, sobretot per part de Franco i Gil Robles, intentant la declaració de l'estat de guerra i la suspensió dels resultats de les eleccions. Però Valladares no accepta.

    Podriem dir que els plans d'aixecament són continus. A partir de març de 1936, qua hi ha una reuvicació dels caps militars (Franco Canaries...)Evidentment els que eren antirepublicans. A partir de març, el General Mola es posarà al capdavant de la conspiració des del seu càrrec de governador militar de Pamplona. Sembla que Mola es quí dissenya l'aixecament simultani de totes les guarnicions. L'actuació de les forçes civils sempre estarà subeditatda sota els militars (no tindran una participació activa). Més endavant pensaran en l'exèrcit d'Africa com element calu per l'aixecament. A més hi ha la col·laboració economica de personatges, alguns monarquics, però basicament homes de negocis, un serà Juan March. De fet sembla que la sublevació pretenia que el seu cap fos el General San Jurjo (cop estat 1932) i que estava exiliat a Portugal. Veurem que San Jurjo quan ve cap a espanya té un accident amb avioneta i per tant no arriba. La data fixada per l'aixecament era cap a finals del Juny de 1936 però finalment es va aplaçar. No s'ha demostrat que hi hagi relació entre l'assesinat de Calvo Sotelo que es produí el 14/06/1936. De fet Franco tenia a la seva disposició l'avioneta que l'havia de portar al Nord del Marroc des del dia 11. Per tant, la planificació es va fer sense saber el que passaria amb Calvo Sotelo.

    3. L'AIXECAMENT MILITAR.

    El govern de la Republica va caracteritzar-se per la ceguesa política davant d'uns plans que no van passar desapercebuts per molta gent. Més aviat, podem parlar que els polítics importants no volien creure que fos possible a exepcio de Prieto (socialista) i alguns altres que van intentar fer entrar en raó al govern, però va ser inútil. Malgrat tot el 17/07/1936 va començar amb l'aixecament del Nord d'Africa tot i que no estava del tot decidit. Novament, el govern no va tenir l'agilitat de tallar-lo. A partir d'aquest moment es va cap a un enfrontament sense concesions diguem-ne solució de compromís, és una guerra civil.

    Entre el 17 i el 21 es van produir els aixecaments i, el 21, podem dir que ja s'ha definit qui està amb el govern de la Republica i qui no. Qui controla l'exèrcit sublevat?

    • El nord d'Africa

    • El nord de Castella, rural amb predomini de propietaris petits.

    • Galicia interior, hi haurà dificultats a la costa

    • Part d'andalusia, Cadis, Còrdoba i Granada capital

    • Extremadura, únicament Caceres.

    • Navarra i Alava

    • Part oest d'Aragó, incloent'hi les tres capitals.

    De fet aquest aixecament a totes aquestes zones que hem esmentat hi ha poca lluita. Sorpren el triomf tant fàcil a ciutats com ara Saragossa, Sevilla, Huelva, Oviedo (Cuitats amb tradició industrial i per tant, molts obrers).

    Altres ciutats i zones eres esperades pels sublevats on van fracassar.

    • Barcelona, Valencia, Sud de Castella i Interior d'espanya.

    En definitiva prodiem dir que l'espanya industrialitzada seguirà fidel a la Republica. És on hi ha més obrers

    • Zona Republicana: 50.000 homes

    • Zona Sublevada: 46.000 homes més l'exèrcit d'Africa (un factor important) que són 46.000 homes més (de fet hem de dir que l'exèrcit d'Africa eren els més ben preparats).

    La guardia civil, caraviners i les tropes d'assalt es van repartir a parts iguals.

    A banda d'això, els militars d'ofici (uns 16.000) amb la Republica van col·laborar únicament de 2.500 a 3.000. per tant, hi ha un avantatge important per a les tropes sublevades.

    Tot i que parlem de xifres els dos exèrcits són incomparables. Un mantindrà la seva estructura amb generals, etc... com a tal exèrcit que és, però l'altre es desfarà avita.

    3.1 L'AIXECAMENT A CATALUNYA

    A catalunya esta previst que el general Goded, que de fet estava a les illes, un cop assegurat l'aixecament a les Balears ( a exepció de Menorca) passès a Catalunya i es fes càrrec de les forces sublevades a catalunya i acabar imposant aquesta sublevació. De fet el 19/07/1936, a Catalunya, les forçes de les casernes de Lepant, Bruc, St. Andreu de palomar (3 de les casernes importants a Barcelona) van marxar en direcció al centre de la ciutat per ocupar els edificis del govern, però es van trobar amb la resistècia de la guardia d'assalt i la civil que van romandre fidels a la republica.

    A més de les forces aixecades pels obrers. Hi haguè enfrontaments a la plaça de Catalunya i a les Universitats. Quan arriba el general Goded a Catalunya ha de refugiar-se a Capitania General i la mateixa tarda cau en mans per les forçes fidels a la Republica. Després d'un consell de guerra ràpid l'afosellaren al mes d'Agost.

    El darrer nucli de sublevats és a les Drassanes que va ser atacat pels anarquistes el dia 20 i finalment, van aconseguir la rendició. La derrota dels sublevats a Barcelona va significar la capitulació i rendició de les gaurnicions de Lleida, Mataró, Manressa i, fins i tot, Menorca (que també s'havien sublevat).

    4-. LA DIMENSIÓ TERRITORIAL DE LA GUERRA

    Podriem dir que abans de la sublevació hi havia contactes entre els conspiradors i els feixismes Europeus, per tant, la sublevació tindrà el suport d'alemanya i italia (els dos països feixistes). De fet l'exèrcit del Nord d'Africa no haguès pogut arribar mai si no fos per l'ajuda d'Alemanya que va cedir avions junquers per el transport fins a espanya. Però a més sabem que Alemanya va enviar la Legió Condor (avions alemanys que lluiten a Espanya) a més de tancs, etc.

    A banda d'aquesta ajuda d'alemanya, Italia també ajuda a Franco (els sublevats) amb 40.000 homes anomenats “Corpo de Truppo Volentario”.

    A banda d'aquests països hi ha altres ajudes, per exemple Portugal. Potser seira menys important quantitativament, però la situació estratègica de Portugal va permetre l'entrada a Espanya de tot el material que els hi calia als sublevats. El més important seran les aportacions de petroli que deixa Estats Units que ajuda d'amagat.

    L'ajuda que rep la Republica no és igual a la que reben els sublevats perqué únicament la URSS i Mèxic van donar ajuda al govern Republicà, però pagant. La part més important va ser la de la URSS aportant avions, tancs i assessors militars. Per la seva banda Mèxic va aportar munició, fusells, etc.

    5. EL CONTEXT INTERNACIONAL.

    A europa en aquest moment hi ha 3 tipus de Règim polític:

    • Democràcies parlamentaries, França i Anglaterra.

    • Model comunista, URSS.

    • Model dels règims feixistes, Itàlia i Alemanya.

    Europa en aquest moment es troba en una situació delicada qua a més es veu complicada per la declaració de la guerra civil espanyola. Per això França i Gran Bretanya pretenen aïllar el conflicte Espanyol, per això al setembre de 1936 van crear el comitè de no intervenció que pretenia prohibir l'exportació de material bèl·lic, fins i tot, encara que existís previament un acord. Realment, el comitè va fer un ridicul espantós. Era evident que Alemanya i Italia ajudaven als sublevats però les repetides denúncies del comitè no va aconseguir cap fruit. Fins i tot, esmentar el suport de la companyia Texas Oil als sublevats garantitzant el carbonat malgrat la neutralitat del govern dels Estats Units.

    Per acabar esmentar que la Republica era el govern legitimament constituit a Espanya. Per tant, la creació del Comitè de no-intervenció va ser una derrota. Això demostrava que països com França i Gran Bretanya reconeixien l'existència dels sublevats i els van respectar. El setembre de 1936 amb la creació del comité Europa reconeix que hi ha uns sublevats a Espanya en contra del govern.

    Subtema 2.

    Les fases de la guerra

    1. Les primeres accions.

    2. La batalla de Madrid.

    3. El front del nord.

    4. De la presa de terol a la batalla de l'ebre.

    5. De la caiguda de catalunya al final de la guerra.

    1. Les primeres accions

    Durant les primeres setmanes de la guerra, el principal objectiu de les tropes insurgents fou l'aproximació a Madrid. Per fer-ho es formaren tres columnes militars, amb el suport de voluntaris falangistes i requetès (carlins).

    Des de la capital, els milicians republicans, conscients del perill, s'apressaren a defensar les parts altes de la Sierra. Entre els dies 21 i 23 de juliol hi va haver forts combats a l'Alto del León (Guadarrama), Navacerrada i Somosierra, amb un resultat indecís.

    Atesa la manca d'efectius navals, els rebels van haver de fer gestions amb els governs d'Alemanya i Itàlia perquè els facilitessin els avions que havien de transportar l'exèrcit d'Àfrica a la Península. El 5 d'agost, amb la protecció d'avions italians, els Junker alemanys traslladaren els primers 3000 legionaris, amb els quals també arribà Franco.

    L'exèrcit d'Àfrica s'afegí immediatament a l'avanç per Extremadura, dirigit pel tinent coronel Yagüe. Malgrat la fèrria resistència dels camperols, Mèrida caigué en mans nacionals el dia 10 d'agost i Badajoz, el 14. La brutal repressió de la plaça de braus de Badajoz va ser un dels episodis més tràgics dels primers temps de la guerra. La presa d'aquesta ciutat permeté l'enllaç de l'exèrcit rebel del sud, de Franco, amb les tropes de l'exèrcit del nord, comandat per Mola.

    Al front nord, Mola avançà per les valls del Bidasoa, Urumea i Orio per emparar-se d'Irun (dia 5) i, al cap d'uns quants dies, de Sant Sebastià (dia 13). La zona republicana va quedar impossibilitada de rebre ajut per la frontera francesa.

    Mentrestant, a l'Espanya republicana s'organitzaren les columnes, que eren expedicions en les quals es barrejaven les milícies dels diferents partits amb els militars que havien romàs fidels a la República, i que tenien com a objectiu la consolidació dels fronts i la conquesta de nous territoris.

    Les columnes republicanes van tenir poc èxit, atesa la desorganització militar de les primeres setmanes del conflicte. Entre totes aquestes destacaren les que van restablir l'ordre republicà a Albacete i les guiades pel general Miaja amb l'objectiu d'entrar a l'Andalusia ocupada pels nacionals.

    Pocs dies després de la repressió de l'alçament, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya va organitzar diverses columnes, que sortiren des de Barcelona cap al front d'Aragó.

    Les milícies anarcosindicalistes i del POUM estaven sobrades d'entusiasme però totalment mancades de disciplina, i, a més, l'armament que havien arreplegat a les casernes durant el dia 19 era insuficient. En conseqüència no van aconseguir l'objectiu fonamental, que era la presa de les tres capitals aragoneses i el front aragonès va quedar paralitzat fins a finals de 1937.

    També a Barcelona es va organitzar una expedició naval contra les Balears, dirigida pel capità Alberto Bayo. Les illes, llevat de Menorca, van quedar sota el control del feixista italià comte Rossi, que encapçalà una forta repressió política. Mallorca esdevindria la més important base aeronaval dels insurgents.

    Pel juliol, el PCE va prendre la iniciativa de crear el V Regiment, sota la direcció d'Enrique Líster i Juan Modesto. Aquest regiment constituiria una escola de quadres militars i la base de l'exèrcit regular de la República, i arribaria a tenir 70.000 efectius a principis de 1937.

    2. La batalla de Madrid

    Per als nacionals, l'objectiu final era l'ocupació de la capital republicana, sobre la qual convergien les tropes dels exèrcits del nord i del sud. El 19 d'octubre Franco signà les darreres instruccions per a l'assalt. El nou govern republicà de Largo Caballero creà apressadament brigades mixtes de milicians i tropes regulars, amb la qual cosa començava a estructurar-se l'Exèrcit Popular republicà.

    El dia 18 de novembre de 1936, les XI i XII Brigades Internacionals, concentrades a Albacete, es disposaren a entrar en combat per defensar Madrid, que va resistir malgrat els constants atacs de regulars i legionaris. Els ponts del Manzanares van ser els punts estratègics on tingueren lloc els pitjors combats i on es van estavellar les forces nacionals, que van fer un darrer intent d'assalt directe a través de la ciutat universitària. En els enfrontaments propers a l'Hospital Clínic va morir Buenaventura Durruti, ànima de la FAI (anarquista, que tenia una columna).

    El fracàs de les operacions va fer variar l'estratègia de Franco, el qual ordenà un seguit de moviments al voltant de la capital madrilenya per tallar la línia de defensa de Madrid amb la Sierra, o la xarxa de comunicacions amb València, en una acció que va originar la sanguinolenta batalla del Jarama (febrer de 1937).

    L'últim intent d'assetjar Madrid el van fer les tropes expedicionàries italianes, dirigides pel general Roatta. L'avanç italià per les terres de l'Alcarria (Guadalajara) es convertiria, gràcies a la reacció combinada de les tropes republicanes i de les XI i XII Brigades Internacionals, en la primera derrota del feixisme europeu. Els italians deixaren en la seva retirada una gran quantitat de material de guerra. Franco en va treure una conclusió: l'escenari de la guerra havia de variar, calia cercar una anella més dèbil. La va trobar en el front del nord.

    3. El front del nord

    Davant la impossibilitat de prendre Madrid, els nous plans els nous plans estratègics de Franco s'orientaven vers la conquesta dels territoris bascos, que havien assolit l'autonomia l'octubre de 1936, i la cornisa cantàbrica. Hi havia en joc el control d'una zona aïllada de la República, rica en mineria, indústria química i alts forns. La direcció de les tropes nacionals anà a càrrec del general Mola. Fins que morí pel juny de 1937 en un accident d'aviació; aleshores fou substituït per Dávila.

    Els nacionals disposaven de superioritat aèria, amb l'ajut de l'aviació alemanya, que va fer que les primeres incursions en la població civil (la bàrbara destrucció de Guerinca, el 26 d'abril de 1937, fou l'acció més significativa). L'11 de juny va tenir lloc l'atac a Bilbao, que va veure com sobrepassaven les fortificacions del “cinturó de ferro” el dia 12; la capital caigué el dia 19.

    La reacció republicana va consistir a iniciar les ofensives de Brunete i Belchite, però fracassaren i Santander va caure el 24 d'agost.

    Un cop desaparegut el front nord, Franco inicià els plans per a un segon i definitiu atac a Madrid a través de Guadalajara, però els republicans s'avançaren a l'ofensiva amb una nova maniobra de distracció. L'escenari va ser altre cop el front d'Aragó.

    4. De la presa de Terol a la batalla de l'Ebre

    Terol es va convertir en l'objectiu de les forces republicanes del general Rojo, que van assetjar la ciutat en unes condicions climàtiques molt adverses, i havent de fer front a la tenaç resistència dels defensors de Rey d'Harcourt. La ciutat va caure el 8 de gener de 1938, fet que es convertí en un gran esdeveniment publicitari per al govern republicà.

    Des de Burgos, Franco preparà immediatament un avanç de gran abast cap a Catalunya (on hi havia la indústria de guerra que la República encara controlava) i el baix Aragó. Pel març va iniciar l'ofensiva per tot el conjunt del front aragonès, on es produí el replegament de l'exèrcit republicà.

    Els franquistes, seguint l'Exèrcit Popular, van trepitjar territori català per primera vegada i van arribar al Segre i al curs baix de l'Ebre.

    El 15 ocuparen Vinaròs amb l'efecte militar i polític de tallar la comunicació entre Barcelona i València, i així deixar Catalunya aïllada de la resta de la zona republicana.

    Un cop a la costa, el general Franco decidí d'emparar-se de València; però, tot i que aconseguí d'avançar cap al sud fins a capturar Castelló, una nova ofensiva republicana va paralitzar l'atac. S'iniciava la major prova bèl·lica a què els republicans van sotmetre els nacionals: la batalla de l'Ebre.

    La batalla de l'Ebre va ser el darrer intent de les tropes republicanes establertes a Catalunya per redreçar la situació militar de la República. Es tractava d'un ambiciós avanç cap al sud per tal d'alleugerir la pressió que els nacionals exercien sobre València i, finalment, tornar a unir les dues zones controlades per la República, que havien quedat aïllades.

    A la matinada del 25 de juliol de 1938 els homes de l'exèrcit de l'Ebre van creuar el riu superant les línies franquistes amb facilitat. Però l'avanç va ser frenat davant de Gandesa per les set divisions que el general Franco va mobilitzar a corre-cuita.

    La guerra de moviments donà pas aleshores a una cruenta guerra de desgast. Franco concentrà tots els recursos bèl·lics de què podia disposar i va sotmetre els republicans a un bombardeig sistemàtic. Un total de 200 avions de combat i la més intensa concentració de foc d'artilleria, van donar una clara superioritat als nacionals.

    Finalment, l'1 de novembre, es trencaren les línies republicanes de la serra de Cavalls. L'exèrcit republicà va haver de retirar-se, després d'haver perdut molts homes (77000, una xifra molt superior a les 33000 baixes dels nacionals) i unes ingents quantitats de material de guerra. El 15 de novembre, la República havia estat derrotada en la batalla més decisiva, fet que obrí pas a la conquesta de Catalunya i que canvià definitivament de signe el curs de la contesa.

    5. De la caiguda de Catalunya al final de la guerra

    El 23 de desembre, l'exèrcit nacional, amb un potencial de 300.000 homes i una evident superioritat aèria i logística, es va llançar sobre Catalunya sota la direcció de Yagüe, Solchaga, Moscardó, García Valiño, Muñoz

    El govern republicà era incapaç de dur a la pràctica amb èxit les campanyes de distracció que es van projectar. Tarragona, en una ofensiva fulminant, fou presa per Yagüe el 14 de gener de 1939. Des d'allí, Yagüe va col·laborar en una acció de setge a Barcelona, que va caure el dia 26 de gener sense que es disparés cap tret, fet que obligà el govern republicà a traslladar-se a Girona.

    Al castell de Figueres se celebrà l'última sessió de les Corts republicanes en territori nacional, en el qual Negrín exposà les condicions per a aconseguir un acord, tot i saber que Franco no les acceptaria. El 5 de febrer començà a traspassar la frontera una munió de combatents i de població civil, entre els quals hi havia Azaña, Martínez Barrio, Companys i Negrín.

    Després de caure Catalunya, va tenir lloc a Madrid una confrontació civil en el si de la República, entre els comunistes i socialistes, encapçalats per Juan Negrín, d'una banda, i la branca socialista de Besteiro, Wenceslao Carrillo, l'anarquista Cipriano Mera i el coronel Segismundo Casado. Els primers eren partidaris de la resistència a ultrança amb el material bèl·lic que arribés a Rússia, i confiaven en l'imminent esclat de la 2ª GM. Els segons volien arribar a un acord amb Franco per posar fi a la contesa.

    El 5 de març, Casado va efectuar un cop d'estat a Madrid i formà el Consell Nacional de Defensa, amb l'objectiu de donar els passos necessaris per a la capitulació. Casado, que aspirava a un tracte amb els nacionals, davant la negativa d'aquests a negociar cap a un punt, llevat de la rendició sense condicions, marxà de l'Estat espanyol.

    El 28 de març va caure Madrid, i, tot seguit, la resta de els províncies i places que estaven en poder dels republicans. L'1 d'abril de 1939, el general Francisco Franco signà l'últim comunicat de guerra, que deia: “ En aquesta data, captiu i desarmat d'exèrcit roig, les tropes nacionals han assolit els seus objectius militars finals.”

    Subtema 3.

    Reacció i revolució a les reraguardes. Feixisme, anarquisme, socialisme i comunisme davant la guerra. La repressió.

    1. El bàndol republicà.

    1.1. El govern de Largo Caballero.

    1.1.1. Tensions entre partits.

    1.1.2. Els fets de maig.

    1.2. El govern de negrín.

    2. El feixisme.

    3. Anarquisme, socialisme i comunisme.

    4. La repressió.

    4.1. L'exili

    4.2. La repressió

    1. El bàndol republicà.

    Al començament de la guerra, pel que fa al bàndol republicà es caracteritza per la improvització i el descontrol. És el moment on, evidenment, als llocs on tiomfa la insurrecció apareixen els comités (organització dels obrers) amb patrulles de milicians pels carrers, les quals eren de més d'un partit. Tot això donà una sensació de desordre. Per tant, calia posar ordre a la reraguarda i a la vegada tambè guanyar la guerra. El dia 4 de desembre el govern de Giralt dimiteix i dona pas a un govern heterogeni dirigit per Francisco Largo Caballero.

    1.1. El govern de Largo Caballero.

    Era un govern heterogeni, és a dir, l'integraven diferents partits, pràcticament tots: PCE. Izquierda Republicana, PSOE, ERC (partits d'esquerres).

    El 5 de novembre hi entra la CNT i a partir del mes d'octubre del 1936 els bascos del PNB tambè participaran en aquest govern perquè s'aprova l'estatut basc.

    En la tasca de Largo Caballero aquest intentarà legitimar (donar cobertura legal) algunes transformacions revolucionaries que ja s'havien produit i mirar de frenar la resta que encara s'estaven produint. Durant el mes d'octubre es van prendre les següents mesures:

    - La dissolució del comité central de milicies antifeixistes (CCMA) i tambè dels comités locals per tornar el control als ajuntaments.

    - Incautació: el governs intentarà regularitzar les incautacions (vol dir prendre, en aquest cas, de propietats immobiliaries, terres que l'estat incauta i donar-les als camperols) a travès col·lectivitzacions a travès del decret de Col·lectivitzacions.

    - Dissolució de les milicies: d'aquells que estaven al front republicà. S'intentaran organitzar, però hem de pensar que ho feien voluntariament. En aquestes milicies cadascú va amb la seva propia arma i van vestits amb monos de color blau marí i van cap al front, van participar les dones.

    - Dissolució dels tribunals revolucionaris i crea els tribunals populars que, malgrat tot, oferien certes garanties per que estaven formats advocats, magistrats, etc.

    - Control per part de la conselleria de la seguretat interior que intenta acabar amb la repressió indiscriminada (persones que pel seu càrrec són objecte de persecució).

    Evidentment, aquestes mesures no són del tot ven acollides per tothom. Els anarcosindicalistes i els anarquistes rebutgen la creació d'un exèrcit popular i tambè tenen opinions diferents sobre el decret de Col·lectivitzacions.

    1.1.1. Tensions entre partits.

    Ens centrem bàsicament a Catalunya on hi ha una disputa entre els partits del PSUC i el POUM.

    El PSUC neix l'any 1936 quan la guerra ja ha començat i és, de fet, el resultat de la fusió de grups comunistes i socialistes, però està integrat dins la 3ªinternacional. La seva versió espanyola seria el PCE. A més a més, té bones relacions amb la URSS.

    El POUM neix el 1935 a partir d'una sèrie de grups comunistes que podriem dir dissidents, és a dir, que no volen seguir les propostes de la 3ªinternacional i que són contraris als objectius de la URSS.

    Bàsicament el PSUC defensa que a Espanya i Catalunya el que era prioritari era guanyar la guerra i deixar la revolució proletaria per més endavant. En canvi, el POUM considerava que la guerra era el moment idoni per fer la revolució. El POUM coincideix amb aquesta idea de revolució i guerra amb la CNT-FAI que pensava el mateix. Un altre punt polèmic/conflictiu eren les relacions amb la URSS. El PSUC era defensor de la URSS, de la seva actuació, del que hi passava (en aquest moment dominava Stalin. És el moment en que les persones que no pensaven igual que Stalin eren enviades a Siberia, és el moment de les purgacions). En canvi, el POUM criticava la repressió interna que patien a la URSS tots els decidents que acabaven en la internació als camps Siberia o executats.

    De fet, aquestes diferències ja existien i no passava res fins a un punt. El desembre de 1936 plega aquest govern de la Generalitat i es nomena un nou govern format, bàsicament, per ERC. En aquest govern no participen partits polítics, sino la CNT-FAI i UGT. Això vol dir que el POUM queda marginat del govern, el PSUC tambè, però en aquest hi ha dos sindicalistes com a representants de la UGT que són del PSUC. Per tant, el POUM quedarà, d'alguna manera, marginat del govern. De fet, aquest primer govern unitari que dimiteix i la Generalitat, tenen un fet destacable que és el Decret de Col·lectivitzacions i control obrer d'industries i comerços. Aquest decret estableix que totes les empreses de més de 100 treballadors serien col·lectivitzades, tambè en aquelles en els quals els empresaris haguessin fugit. Les empreses entre 50-100 treballadors serien col·lectivitzades si s'arribava a un acord entre el treballador i l'empresari. En canvi, les de menys de 50 treballadors romandrien en mans dels empresaris, tot i que amb un control dels treballadors.

    1.1.2. Els fets de Maig.

    Això serà el punt culminant entre el PSUC i el POUM quan el desembre de 1936 comança un enfrontament més o menys evident. És el moment que hi ha un canvi dins del govern de la Generalitat. El POUM es queda sense govern en la Generalitat. A l'abril de 1937 es produeixen una sèrie de fets violents, assassinats i, de fet, enfrontaments entre els anarquistes i les forces d'ordre públic. Això passa a ciutats com Sardenya, etc. Els fets comencen el 3/04/1937 a Barcelona, moment que els guàrdies d'assalt, complint les ordres del comissari d'ordre públic de la Generalitat de Catalunya Rodriguez Sala del PSUC havia donat ordre que ocupessin la seu de Telefònica, ocupat desde 1936 pels anarquistes. Mana que s'ocupi l'edifici per impedir que els anarquistes no escoltessin les converses entre el president del govern i el de la República. Aquest fet engegarà un conflicte violent al centre de Barcelona que durarà tres dies. Provocaran, finalment, uns 300 morts i multitud de ferits. La recuperació de la calma, finalment va representar que el PCE i PSUC acussessin al POUM de complicitat amb les forces feixistes i van demanar a Largo Caballero la dissolució del POUM (il·legalització d'un partit polític i, per tant, la condemna). Largo no va cedir a aquesta pressió i va haver de dimitir. És el moment en que, a partir del 7 de Maig, es forma un nou govern, el de Juan Negrín. Aquest nou govern sí que dissol el POUM. Andreu Nim, dirigent del POUM, desapareix (Nim: és un anarquista que va com a delegat a la 3ªinternacional a Moscou i allà té una doctrina anarquista diferent). Munta un partit comunista quan arriba a Espanya, etc). Als anys '90, quan la URSS cau, se sap que Nim va ser detingut per membres de la KGB i alguns comunistes i al final el van matar. Tot i que en aquell moment es deia que s'havia passat als sublevats.

    Comença l'hegemonia, PSUC i PCE són els partits més importants en aquest moment desde el moment que arriba Negrín al poder. L'únic país que dona suport a la República Espanyola és la URSS a canvi de la importància que té a Espanya el PCE i el PSUC. Difinitivament s'imposa el que diu el PSUC que diu que s'ha de fer la revolució quan acabi la guerra.

    El govern de Negrín es fa càrrec de l'ordre públic a Barcelona desde els fets del 7 de maig. El govern de la República anirà a Valéncia i arriba a Barcelina poc més tard. Això vol dir que el govern de la Generalitat ja no té gaire importància. D'altra banda els fets de Maig de 1937 provoca una desmoralització entre la gent catalana perquè no comprenen com es possible que les forces comunistes es barallin entre elles quan hi ha una guerra civil en marxa i que a més a més es segueixen perdent batalles.

    1.2. El govern de Negrín.

    Negrín era socialista, però no tan radical com Largo Caballero ni tan moderat com Indalecio Prieto. És un entremig entre les dues postures.

    Al començament del 1937, dimiteix Largo Caballero i es forma el nou govern de Negrín el 17/05/1937 on no hi ha presència anarquista (CNT). L'objectiu d'aquest govern és guanyar la guerra i per això es legalitza la indústria bèl·lica. Tambè dissol el POUM i el Consell d'Aragò que és un òrgan creat pels anarquistes a l'Aragó republicà i que és impulsat pels anarquistes i preten les col·lectivitzacions del camp aragonés. Parlant de les batalles diriem que, en aquest moment, tot i que ja hi ha un exèrcit més o menys organitzat es perd el front d'Aragó i, a partir del 7/04/1938, el Ministeri de la Guerra el pren el mateix Negrín (sera president del govern i del Ministeri). Es comença a fer evident entre els republicans que la guerra no la guanyaran i comencen a sorgir veus que demanen la negociació amb els naiconalistes, tot i que Franco sempre es va negar a cap negociació. L'any 1939, significa la caiguda de Catalunya i, a més a més, la dimissió de Manuel Azaña. En canvi, Negrín i els comunistes ententaran resistir a les zones del centre on encara queden 500.000 homes de l'exèrcit repubicà, però el dia 5/03/1939 el general Casado dona un cop d'estat recolzat pels socialistes, republicans i anarquistes, és a dir, tots exepte els comunistes. I després d'aquest cop es fa amb el control i intenta negociar amb Franco el qual només vol la rendició incondicional. De fet, és el que passarà quan es rendeixin.

    2. El feixisme.

    De fet, el partit que es presenta a les eleccions de 1936 i té un caire feixista dirigit per José Antonia Primo de Rivera. A partir del 1936 esdevindrà la ideologia en el bàndol dels insurrectes nacionals.

    La mort del general Sanjurjo el 20 de juliol va privar als insurrectes d'un coordinador carismàtic que aglutinés les diverses tendències de les forces que abonaven el cop d'estat. Per tant, els insurrectes, un cop passat el primer moment de rebel·lió, no disposaven de plans col·lectius.

    El 24 de juny, el general Mola va formar una Junta de Defensa Nacional a Burgos, presidida per Caballenas. Aviat sorgí la necessitat, expressada en la iniciativa de Kindelàn i d'Orgaz, d'articular un comandament únic de totes les milicies que hi havia a Madrid i crear una prefectura política per al nou Estat resultant de la insurrecció.

    Entre els candidats sobresortí Francisco Franco que era avalat pels èxits inicials a l'exèrcit d'Àfrica i perquè el 28 de setembre havia alliberat els resistents d'alcàsser de Toledo.

    L'1 d'octubre de 1936, Franco fou nomenat “Generalíssim de tots els exèrcits” i cap del nou Estat. El dia 2 fou instituïda una Junta Tècnica com a organisme auxiliar de Franco, presidida per Dávila, de la qual formaven part Nicolás Franco i José María Pemán.

    Al comandament de l'Estat i de l'exèrcit Franco afegia, per l'abril de 1937, la presidència d'un partit únic, format per totes les forces polítiques que recolzaven el nou règim (falangistes, carlins, monàrquics i membres de la CEDA). Ramón Serrano, el cunyat del Caudillo, aconseguí crear aquest partit que donava consistència ideològica i subministrava els quades necessaris a l'aparell burocràtic i administratiu del nou Estat.

    Finalment, es formà la Falange Española Tradicionalista y de las JONS i fou creat pel Decret de 19 d'abril de 1937. La direcció del partit va ser encomanada a una Junta Política amb missió auxiliar; la meitat dels seus components van ser nomenats per Franco i l'altre pel Consell Nacional del partit. El Decret establia tambè la unificació de totes les milícies. Manuel Hedilla s'oposà a aquesta unificació i va ser condemnat a mort, tot i que li commutaren la pena.

    El febrer de 1938 el Caudillo va crear el primer govern civicomilitar, integrat pel general Jordana (Afers Exteriors), Dávila (Defensa), Serrano Suñer (Interior) i Pedro Sainz (Educació i Ciència).

    L'obra política va anar dirigida a restaurar l'antic ordre social i a consolidar els suports de les forces que l'havien ajudat en la rebel·lió.

    • Les relacions església-estat: s'atorgaren àmplies prerrogatives a l'Església, la Llei de congregacions religioses fou derogada i s'assignà un sou als capellans, la Companyia de Jesús tornà a ser constituïda a Espanya i el divorci va ser invalidat. El Vaticà reconegué el nou Estat l'octubre de 1937.

    • La contrareforma agrària: es creà el Servei Nacional de Reforma Econòmica i Social de la Terra per dirigir el procés de devolució de terres als antics propietaris.

    • Política educativa: basada en el rebuig de les reformes pedagògiques de la República, la recerca de precedents ideològics en la història anterior a 1931 i la defensa dels valors religiosos i patriòtics.

    • Les autonòmies: se suprimiren els estatuts de Catalunya (Decret del 05/04/1938) i País Basc (Decret del 23/06/1937).

    3. Anarquisme, socialisme i comunisme.

    Socialistes.

    El partit més important a nivell d'Espanya és el PSOE que va nèixer el 1879 a Madrid, fundat per Pablo Iglesias, però que a Catalunya va tenir molt poca importància. En canvi, el sindicat UGT té més importància. Per tant, a Catalunya tindrà més importància UGT que el PSOE malgrat que es troba a molta distància de la CNT. El grup socialista important a Catalunya és la USC fundada l'any 1923 per Serra i Moret i Ramón Campalans. De fet, aquesta unió socialista de Catalunya és el partit que anirà coaligat amb ERC desde les eleccions de 1931. De fet, USC té representació parlamentaria a les Corts a Madrid gràcies al fet d'anar amb ERC. Era, de fet, un grup bastant reduit de socialistes. Es calcula que el 1933 tenia 6.000 militants. És ideològicament important, però numèricament no.

    Comunistes.

    A nivell estatal el partit és el PCE que va nèixer el 1921 com a una divisió/trencament del PSOE. Els comunistes, durant l'època de la 2ªRepública, no tindran cap força sindical. A Catalunya hi ha el PSUC (partit comunista català que és el que d'alguna manera representa el PCE), però pateix un trencament i es forma el BOC. El 1936, a raó de les eleccions, es produeix una fusió de tots els partits de caire socialista i comunista i neix el PSUC (Partit Sindicalista Unificat de Catalunya) que serà molt més important i que, fins i tot, acabarà formant part de la Generalitat. El POUM va nèixer a Catalunya i pretenia tenir un àmbit estatal, però no arribarà mai. El seu cap més important era Andreu Nim el qual s'acosta a les teories de Trovsky. Quan Nim torna a Espanya portarà una línia ideològica d'oposició a Stalin i a la URSS i, amb la creació d'aquest POUM, d'alguna manera és un partit oposat al PSUC. A Catalunya, el POUM, té certa importància, es crea l'any 1936 i el 1937 es dissalt per Negrín després d'alguns problemes. De fet, l'any 1937 Nim desapareix i es creu que se n'ha anat a l'oposició.

    Anarquistes.

    Són els que militen dins la CNT. És el sindicat apolític i el més important i nombrós de l'Estat Espanyol (a la 2ªRepública passa els 800.000 afiliats). Durant l'època de la 2ªRepública es produeix una pugna (lluita pel poder). D'una banda tindriem els anarquistes clàssics i se'n diuen trentistes perquè firmen un document 30 diputats de la CNT. Però dins hi ha un grup jove i radical que és la FAI. Els trentistes es caracteritzen per la seva bona relació amb el govern de la Generalitat. Dins els trentistes hi havia Peiró, Pestanya, Lòpez i S. Clara. La FAI és un grup reduit de persones (no més d'un centenar) i d'aquí podem destacar a Abad de Sentillan, Miró, Herrera.

    Tot i això, aquesta pugna acaba l'any 1933 amb el control de la CNT per part de la FAI que l'aconsegueix, tot i ser reduit, perquè els trentistes deixen el poder voluntariament esperant que la FAI fracassi en el seu lideratge i, per tant, ells hagin de tornar com a salvadors. Però això no va com esperaven els trentistes.

    Tota aquesta lluita interna provoca una devallada en el nombre d'afiliats. Algun dels trentistes acaba formant altres sindicats o altres partits. És el cas de Pestanya que formarà la Federación Sindicalista Libertaria i acaba anomenant-se Partit Sindicalista que evidentment té molt poca importància.

    La CNT esdevindrà la CNT-FAI.

    4. La repressió.

    L'objectiu de Franco era destruir tota l'obra de la República, però abans de parlar de la fórmula, hem de dir que les pèrdues demogràfiques de la guerra civil normalment s'evalua al voltant dels 500.000 morts (això contant les morts al front i les civils). Però a banda d'això, s'ha de tenir en compte els exiliats, que surten la majoria per voluntat pròpia, i són republicans. En quant a exiliats hi ha xifres que oscil·len entre les 300.000 i 420.000 persones. Per tant, les pèrdues demogràfiques que provoca la guerra civil se'n va cap al milió de persones.

    4.1. L'exili.

    Hi ha problemes en saber el nombre d'aquests. L'única dada és la que donen les autoritats franceses que controlen la frontera i ells diuen que entre el 28 de gener i el 12 de febrer passen la frontera uns 420.000 republicans espanyols i les seves families. De fet, només 220.000 són combatents i els 200.000 restants són civils (famílies d'aquests exiliats). Dins d'aquests exiliats, evidentment, s'hi conten les autoritats de la república, però també els obrers. Tots aquests exiliats van acabar en camps de concentració a França i no els van donar l'estatus de exiliats polítics. Per tant, van anar a parar i ser recluits en camps de concentració, males condicions i vigilats per militars francesos. Per això l'any 1939 la meitat d'aquests exiliats tornen a Espanya. De fet, es considera que més important que la quantitat és la qualitat dels exiliats perquè hi ha majoria d'homes i dones joves i d'entre ells la majoria dels intel·lectuals més o menys compromesos amb la República. Això va provocar l'empobriment cultural d'Espanya i l'allunyament dels països de cultura luberal Europea. Per tant, ens quedem endarrerits. La majoria d'aquests exiliats s'aniran dispersant (sortint de França) cap a Gran Bretanya, nord i sud d'Amèrica i tambè dins de la mateixa França.

    Els espanyols que estan a França es troben amb la 2GM i molts seran utilitzats per les forces dels “partessans” contra Alemanya. Els republicans espanyols es fan la il·lusió que, amb la caiguda de les forces feixistes i acabant la 2GM, la dictadura de Franco també desapareixerà, però no és així. De fet, després de la última conferència, hi ha l'enfrontament entre la URSS i USA, i Espanya és el més amic dels de USA perquè aquesta és declaradament anticomunista i, per tant, aquests 20 anys que passen desde la guerra civil seran dusos. Veiem, per tant, que els aliats no ataquen Espanya i, per tant, els exiliats queden fora d'aquesta i no tornaran fins més tard. Hi ha autors que parlen tambè de l'exili interior on els republicans han d'oblidar l'època de la Repúbica i estan obligats a guardar silenci. Hi ha un rentat de cervell i els republicans guardaran silenci per temor a les repressions.

    4.2. La repressió.

    Pel règim franquista la repressió va ser una necessitat. De fet, era un càstig i, a més a més, un exemple per tota la població. Els vençuts eren considerats criminals, no adversaris. Al febrer de 1939 es promulga una llei de responsabilitats polítiques, la qual donarà peu a tota una sèrie de processos judicials en el període de la postguerra. Eren perseguits, no tan sols els membres de l'exèrcit republicà, sino tambè tots aquells que hevien format part d'algun aspecte polític de la república. Els detinguts eren ingressats a la presó i jutjats per consells de guerra. Es buscava la delació, és a dir, que algú delatés a tots els que eren sospitosos de tenir una ideologia més liberal. La policia pretenia i buscava delacions. Hi ha qui parla de 270.000 empresonats (després de la guerra), altres calculen que a la campanya de Catalunya van capturar 108.000 aproximadament. A més, s'ha d'afegir els 300.000 que tornen de França. Tot això són xifres aproximades i, a més, si hem de tenir en compte que el franquisme no tenia ni donava xifres. El sistema establert pel franquisme per controlar la població civil constava de dos poders que a Catalunya eren molt evidents:

    • Poder militar: el capità general, era el que controlava l'exèrcit que depenia d'ell i, en última instància, la pena de mort.

    • Poder civil: l'exèrcit pel governador civil que, en un principi tambè era el cap del Movimiento (partit únic creat pels franquistes). Això vol dir que el poder del govern civil identificava l'estructura de l'estat a la del partit. Del governador civil depenia la policia provincial i municipal, el somatèn i, a més a més, el servei d'investigació i informació de la Falange.

    En el cas català la repressió té un aspecte diferent/peculiar. Seria la repressió cultural destinada a destruir la identitat nacional catalana. Evidentment van ser abolides les institucions autonòmiques, tambè es va prohibir l'ús públic del català, això vol dir la prohibició en els mitjans de comunicació, l'ensenyament i en qualsevol institució pública o privada. Si parlem de les persones reprimides es calcula que uns 40.000 catalans foren pressos i sotmesos a judicis de guerra. Aproximadament es firmaren unes 12.000 penes de mort, però només s'aplicaren una tercera part i la majoria dels afusellats ho varen ser durant els 4 anys posteriors a la guerra.

    A Girona s'ha observat una tàctica sorprenent: primer foren executats els guardies civils, caraminers, agutzils i funcionaris de la presó (tots fidels a la república)1, després els funcionaris i els treballadors de l'administració pública i, finalment, els polítics i sindicalistes. D'alguna manera sembla que a Girona s'inverteixen els papers a l'hora de matar-los. A Catalunya la majoria dels executats eren membres de la CNT, però tambè hi havia de ERC. L'afusellament més conegut és el de l'últim president de la Generalitat catalana que era Lluís Companys. Aquest senyor va ser detingut a França per la “gestapo” i entregat al govern franquista per finalment ser executat el 15 d'octubre de 1940.

    Per últim, un altre aspecte de la repressió, van ser les depuracions. Amb això el que van fer és treure totes les persones, suposadament, no favorables al nou règim. Això vol dir que els funcionaris de la Generalitat, diputacions, ajuntament i, sobretot, de l'ensenyament, van ser apartats del seu lloc de treball. Es van contituir unes comissions depuradores encarregades de vigilar el personal docent per assegurar que la juventut espanyola fos educada en els principis que inspiraven la “nueva Espanya”. Fins i tot, podem parlar de alguns empressaris que controlaren el passat dels seus treballadors (obviament qui havia sigut detingut com a sindicalista ho portava cru per trobar treball).

    Subtema 4.

    La guerra civil a Catalunya: col·lectivitzacions, la revolució social i les lluites pel poder (fets de Maig de 1937).

    1. L'inici de la guerra civil a Catalunya.

    2. Les col·lectivitzacions.

    3. La revolució social

    4. Els “fets de maig de 1937”(les lluites pel poder)

    1. L'inici de la guerra civil a Catalunya.

    A Catalunya, la sublevació militar va fracassar gràcies, bàsicament, a la col·laboració del poble de catalunya, la guardia d'assalt i la guardia civil (que s'anomenava guardia militar republicana). El resultat d'aquesta actuació és la pràctica desaparició del govern de la Generalitat, és a dir, el poder està en mans del poble, apareixen els comités de barri, comarcals, locals, etc. Cadascun d'aquests comités era sobirà del territori que dominava. És aquell periode en que la gent armada actuava com volia, es produeix la cremació d'esglèsies, assassinats, etc.

    El govern havia dissolt l'exèrcit, però és evident que el que s'acaba dissolent és l'exercit republicà que esta amb el govern i, en canvi, el sublevat no en fa cas. Podriem dir que del bàndol republicà els militars/oficials es queden sense ningú a qui manar perquè els soldats tornen cap a casa seva amb la dissolució de l'exèrcit. El govern de la Generalitat, que havia perdut part del seu poder, interta maniobrar per recuperar el poder. El sr. Companys es decideix a negociar amb la CNT-FAI i això permitirà la creació del Comité Central de Milicies Antifeixistes (CCMA) on hi ha representants de totes les forces polítiques: desde ERC fins a la CNT passant pel PSUC i altres. La CCMA és qui controla els comites locals, etc. Però el dia 27 de setembre desapareix el CCMA (és suprimit) i es torna el poder als ajuntaments. Es pot suprimir perquè la CNT-FAI ha decidit col·laborar amb el govern de la Generalitat. Per tant, trobem que un teòric sindicat anarquista apolític s'avingui amb el govern. Això permetrà que l'ordre públic torni a ser controlat pel govern de la Generalitat. Podem dir que la tornada a la normalitat no és definitiva fins als Fets de Maig de 1937. A partir d'aquest moment podem dir que la Generalitat ja controla els carrers, l'ordre públic,etc. i recupera la normalitat.

    2. Les col·lectivitzacions.

    De fet, hauriem de veure que l'aixecament militar provoca uns canvis estructurals importants. Tradicionalment es considera que hi ha quatre conseqüències:

    • Revolució popular.

    • La creació de les milicies populars.

    • Les transformacions socials.

    • Les col·lectivitzacions.

    Les col·lectivitzacions:

    A partir del dia 20/07/1936 es troben en que les empreses estan sense els propietaris, molts amos havien desaparegut. Però no solament amos, sino tambè gerents fugen. Per tant, en una bona part de les empreses no hi ha ningú per manar i és el moment en que els obrers es decideixen a substituir els directius. Sembla que d'un principi no hi havia una planificació per l'ocupació de les fàbriques, és a dir, no estava previst.

    De fet, el decret de col·lectivitzacions preveia que:

    • Les empreses de més de 100 treballadors fossin col·lectivitzades, és a dir, dirigides per un comité dels obrers.

    • Les empreses entre 50 i 100 treballadors s'havien de posar d'acord l'empresari i els treballadors, és a dir, arribar a fer funcionar l'empresa entre l'empresari i el comité dels obrers. Per tant, entre 50 i 100 treballadors no és obligatoria la col·lectivització.

    • Les empreses de menys de 50 treballadors es deixen que funcionin sota el poder de l'empresari a excepció que hagi marxat.

    Però a la realitat això és molt divers. De fet, hi ha empreses que són de propietat privada, però amb un comité obrer. Tambè hi ha empreses col·lectivitzades dirigides pels obrers. Però hi ha un tercer grup d'empreses socialitzades, és a dir, dirigides per un sindicat obrer. Hi ha, fins i tot, un quart cas d'empreses que són les que són municipalitzades (bàsicament serveis). I per acabar un altre grup d'empreses que pot ser que funcionin com a cooperatives. En definitiva, hi ha una diversitat extraordinaria de tipus d'empreses.

    A més, hauriem de veure tot el camp que, a Catalunya, no existeix pràcticament la col·lectivització. Però, en canvi, hi ha una zona dominada pels anarquistes que és la franja d'aragó conquerida pels milicians on es produeixen dos processos diferents. Aquesta zona, per tant, patirà les col·lectivitzacions on dominen els anarquistes. On domina la columna d'anarquistes es col·lectivitza, però on hi ha els comunistes s'incauten les terres i s'entreguen a la comunitat de camperols perquè distribueixin el treball. Són dos ideas diferents que s'apliquen en el mateix moment i en el mateix territori. També hem d'esmentar els conflictes provocats per les col·lectivitzacions que eren els produits a la Fatarella. Per tant, al camp hi ha diversitat de col·lectivitzacions, però menys. Al camp hi ha l'acceptació de les col·lectivitzacions o el rebuig d'aquest.

    Per tant, el Decret definitiu és el del 24/10/1936 que, a banda de dividir les empreses segons el nombre de treballadors, estableix un sistema d'actuació, és a dir, crea una interventors de la Generalitat que havien d'actuar a cada centre de producció col·lectivitzat.

    Per acabar només dir que, tot aquest procès, es veurà transformat/modificat per la necessitat de la guerra. Això voldrà dir la reconversió de moltes indústries en indústries de material bèl·lic. La Generalitat va crear una institució que s'anomenava la Comissió d'Indústries de Guerra. L'objectiu d'aquesta era reorientar les empreses i controlar-les per la fabricació de material bèl·lic.

    Per últim, dir que el procès de col·lectivitzacions, a vegades va funcionar correctament segons quines empreses i serveix, tot i que sembli estrany. Tambè és veritat que hi ha empreses on el comité d'obrers agafà la prerrogativa que tenia abans el burgès.

    3. La revolució social.

    Estem parlant del fet que molts antics propietaris d'empresa haguessin fugit i els que es van quedar per la llei de col·lectivitzacions esdevenen un treballador més. Tot això esdevè un canvi important. A més a més l'aixecament de la insurrecció dels militars en part provoca la pèrdua de control de la Generalitat i l'aparició dels comités. És el moment en que s'obren les presons a tots els presos (tan polítics com no), per tant, són alliberats molts delinqüents. La situació social esdevé complexa perquè hi ha dos poders: el legalment constituit poder de la Generalitat de Catalunya i per l'altre el poble a travès dels comitès i que, de fet, era qui controlava la situació al carrer. Aquest moment (el del començament de la insurrecció) s'ha considerat l'etapa més sinistra ja que és el moment de la persecussió dels missaires, fossin capellans, monjos/as, però tambè de tots els catòlics practicants. Es calcula que en total uns 8.600 foren assassinats de manera ràpida, sense judici. Això comportarà, segons l'opinió de molts historiadors, que a partir d'aquest moment els catòlics catalans foren abocats al franquisme. L'actuació del govern de la Generalitat va ser intentar exercir una mena de control. Per exemple el conseller de cultura Ventura Gassol i el de governació Josep Mª España varen intentar controlar la crema d'esglèsies i, en general, de tots els bens de l'esglèsia ja que molts eren tresors artístics, si més no, en contenien. Tambè cal esmentar que una part dles eclesiàstics, especialment els de càrrec més elevat, van ser amagats i portats fora de les fronteres. Tot això acabà amb la fugida dels dos consellers esmentats davant l'intent dels anarquistes d'assassinar-los. Malgrat tot, ja s'havia organitzat un equip encarregat de salver els bens de l'esglèsia.

    A Catalunya en aquest moment hi ha un canvi important de tota la societat catalana. De fet, el domini dels carrers i bona part de les estructures de govern per part dels sindicats i els partits d'esquerres va canviar la societat. De fet, sabem que no hi haguè igualtat entre les dues classes obreres. Com a mínim hi havia dos maneres de veure la situació:

    • Primer guanyar la guerra i després intentar fer la revolució (PSUC).

    • Consideraven que la guerra era la millor ocasió per fer la revolució (POUM i CNT).

    Però a més hem de veure la postura dels d'esquerres, és a dir, d'ERC que pretenia tornar a recuperar el control i, per tant, continuar sota una democràcia burgesa.

    Per tant, i resumint, Catalunya en aquest moment era un mar de confusió i els més confusos de tots eren els que no eren de cap organització o partit.

    4. Els “fets de Maig del 1937” (Les lluites pel poder).

    Hi ha dues opcions:

    • PSUC: un partit de conglomerat de partits socialistes. Apareix el 1936 i segueix la 1ªinternacional, la URSS i, per tant, Stalin.

    • POUM(+CNT): neix el 1935 i és activat per Andreu Nim que és anarquista i que és seguidor de Trotsky i, per tant, antiStalinista. Va contra les purgues polítiques.

    Es dissol el govern d'unitat d'acció de tots els partits de al Generalitat i Lluís Companys crida un nou govern on només governen els sindicats UGT i CNT. Però no té en compte que a UGT hi ha dos membres del PSUC i, per tant, segueix estant al poder i el POUM queda marginat.

    Justament, un conseller del PSUC, el maig de 1937, envia a conquerir la Telefònica que desde el juliol de 1936 era en mans de la CNT. Quan van els guardies d'assalt es produeixen enfrontaments que es generalitzen arreu de Barcelona. Amb tot això hi haurà uns 300 morts. La CNT continuarà funcionant i el POUM es dissolt per Negrín. (Largo Caballero es nega i dimiteix i després entre Negrín).

    És el moment que hi ha enfrontaments a Catalunya entre republicans i molts catalans no entenen com és que es barallen entre ells mateixos.

    TEMA 7.

    EL FRANQUISME (1939-1975).

    Subtema 1.

    Gènesi, fonaments ideològics i naturalesa del règim franquista.

    1. La gènesi.

    2. Fonaments ideològics.

    3. Exili i repressió

    1. La gènesi.

    Durant al Guerra Civil els anomenats nacionals o nacionalistes van començar a legislar l'organització del sistema polític, social i econòmic i alhora anaven organitzant els territoris que ocupaven. Seguint els principis ideològics que els inspiraven i que de fet eren derivats dels de la Falange Espanyola i de la JONS.

    2. Fonaments del franquisme.

    Fins l'any 1945 l'organització política del règim va ser una barreja d'elements tret de la tradició reaccionaria i a més de elements antiliberals de l'extrema dreta espanyola. Alguns elements serien:

    • Omnipotència de l'estat: partint de la idea de que el franquisme no accepta la separació de poders. Instaura un règim que anomenem Democràcia Orgànica (tot i que no és democràtic). De fet, les corts estaven subeditades a l'executiu que era qui anomenava els procuradors (abans anomenats diputats) de les corts. L'executiu, obviament, era F.Franco que era el qui governava. F.Franco reunia les figures de cap de l'estat i cap del govern. El gral: Franco va maniobrar hàbilment perquè cap altre persona poguès tenir un poder com per arribar a competir amb ell. Per això, i com exemple, la llei del 08/08/1939 diu: “Correspon al cap d'estat, la suprema potestat de dictar normes legislatives”, per tant, aquesta llei el que fa és adjudicar a una persona la capacitat de legislar.

    • Protagonisme d'una minoria: Hi ha una sèrie de grups que el recolzen desde el començament i serien els falangistes, carlins, part de la CEDA. Tots aquest grups que el recolzaven esdevenen un partit nou, únic. Aquest partit únic es dirà “Falange Espanyola Tradicionalista i de las JONS”. A més a més, sotmesos a una autoritat única: F.Franco. Aquests membres del partit únic eren els destinats a governar, juntament amb els militars. Això vol dir que han suprimit la resta de partits i les eleccions democràtiques. Per tant, a partir d'aquest moment es manifesten les desigualtats. Es desvaloritza el paper de les dones i les minories són sistemàticament perseguides i considerades culpables de tots els problemes del país: “La conspiració poleomasònica i marxista” (frase que es va fer famosa i que donava la culpa a les minories de tots els mals del país).

    • Exaltació del cap: Es basava en l'acumulació de poders en una sola persona que era el Gral. F.Franco el qual no solament tenia el comandament suprem de l'exèrcit, era l'anomenat “Generalísimo”, sino que tambè tenia el poder polític, tant l'executui com el legislatiu. Recordem que era cap d'estat i de govern a la vegada. Per això, tots els altres organismes eran solament assessors del cap.

    D'altra banda, apareix tota una liturgia d'exaltació de la figura del dictador amb desfilades militars, arcs de triomf, bandes de música, braços enlaire a l'estil feixista, crits rituals “Viva Franco, arriba Espanya”, etc.

    S'ha de recordar que hi ha un punt important que és l'esglèsia catòlica que legitimà desde el punt de vista religiós i moral l'aixecament militar. La Guerra Civil es considerada una creuada. D'altra banda Franco entrava a les esglèsies sota pali (lona sota la qual anava la sagrada ostia, però Franco tambè hi anava). Per tant, la relació amb l'esglèsia era molt estreta. Concevia desde el 1941 el dret a presentar els candidats als diferents bisbats espanyols. Tots els bisbes espanyols eren personatges amb sintonia amb Franco ja que ell els triava.

    • Exaltació del nacionalisme espanyols: De fet, consideren que la nació espanyola és “una, grande i libre”, per tant, calia cambatre qualsevol signe d'identitat diferent. A Catalunaya aquesta idea es veu condemnant al catalanisme i eliminant-ne tots els símbols. De fet, abans que acabès la guerra, un decret de l'abril de 1938 suprimí l'autonomia de Catalunya, l'estatut i la Generalitat. Quan l'any 1939 Catalunya és ocupada desapareixen les institucions catalanes, l'ús de la senyera i la llengua catalana en l'àmbit públic.

    • Desconfiança de la raó: Els feixismes tracicionalment són irracionals. De fet, exalten els sentiments irraiconals de la conducta, per tant, intensos i fanàtics bàsicament moguts per dogmes i ideas indiscutibles que evidentment són del cap d'estat. Per tant, no es qüestiona el que diu el dictador.

    • Els suports al règim: Ja hem esmentat que hi havia gent que l'havia recolzat desde el començament que eren la Falange, carlins, exèrcit i esglèsia. Ara bè, tambè té altres suports que és l'oligarquia terratinent i els grups financers i industrials. De fet, durant la guerra els propietaris i, fins i tot, petits hisendats del nord i centre d'Espanya, es van orientar cap al bàndol franquista. Obviament aquesta adhesió va ser recompensada amb disposicions que obligaven a tornar les terres, els bens confiscats i anul·laven la reforma agraria de l'època republicana. Finalment, esmentar que tambè va rebre el suport d'una part de les classes mitjanes atemorides per l'experiència revolucionaria.

    3. Exili i repressió.

    Els francesos van calcular uns 420.000 republicans exiliats i els quals van anar a parar a camps de concentració en pèssimes condicions i això fa que molts tornin. Però més que la quantitat és la qualitat dels exiliats.

    Un cop acabada la guerra, la repressió s'articula a partir de la Llei de Responsabilitats Polítiques de l'abril de 1939. Aquesta llei permeté l'empresonament d'aquells que havien participat amb la república, però tambè en l'àmbit polític. A Catalunya van ser empresonats unes 40.000 persones, jutjats per consells de guerra amb 12.000 penes de mort on només es portaren a terme 3.000. L'execució més importants va ser la de Lluís Companys. Tambè va ser important l'empresonament de molts catalans (20.000) durant 20 anys a la presó.

    Tambè hi haguè les depuracions que era la manera d'espurgar a tots aquells no partidaris al règim de les funcions públiques. A més una llei del 1939 donava avantatges per accedir a la funció pública els que havien lluitat amb el franquisme. Uns que tenen un poder específic important eren els de la División Azul i l'esglèsia.

    Recordar que pel que fa a l'organització de territoris hi havia el governador civil i el capità general.

    Dir només que, a partir de 1931, apareix el cos general de policia (la secreta) i la policia armada a banda de la guardia civil que segueix existint.

    Subtema 2.

    Les principals etapes polítiques del franquisme.

    1. Etapes

    2. De 1939 a 1951, primera etapa.

    2.1. Política interior.

    3. De 1951 a 1971, segona etapa.

    4. De 1971 a 1975, darrera etapa.

    1. Etapes.

    Després de la victòria de la guerra civil s'inicia un règim que durarà fins al 20 de novembre de 1975. En aquest periode tan ampli es diferencien tres etapes:

    1ªEtapa: de 1939 a 1951.

    Moment en que hi ha un predomini feixista. Ve marcada per una econimia autàrquica (es basa en l'autoconsum). Aquesta etapa tambè ve marcada per la repressió, l'exili i la clandestinitat.

    2ªEtapa: de 1951 a 1971.

    Aquests 20 anys signifiquen un procès de liberalització del sistema relatiu, moment d'expansió econòmica i, per tant, hi ha canvis importants. És clar que hi ha una resistència i comença una recuperació cultural.

    3ªEtapa: de 1971 a 1975.

    És el moment de la crisi del sistema, l'agrupament de l'oposició i la caiguda del sistema.

    2- De 1939 a 1951, primera etapa.

    Comença quan acaba la guerra civil, els governs estan integrats bàsicament per militars, falangistes i algun carlí. Política exterior la meitat d'aquesta etapa correspon a la 2ª GM, el règim espanyol manté bones relacions amb les potències de l'eix: Alemanya i Itàlia principalment. Pretenien la participació espanyola, però Franco va decidir declarar l'Estat espanyol com a no-beligerant, no és neutral.

    No participen a la guerra, però no vol dir que no hi hagi preferències ni que no ajudi, tenien compromisos perquè els havien ajudat durant la GC, l'única ajuda quedona Espanya és “La división azul”. Espanya no pot participar a la guerra. El ministre d'assumptes exteriors és Serrano Suñer, partidari d'Alemanya. Aconsegueix que hi hagi una trobada entre Franco i Hitler Handaia (frontera francoespanyola) 23/10/1940 tenen l'entrevista. En aquest moment Alemanya domina la guerra. Franco li diu que no el pot ajudar perquè la seva situació és molt dolenta, els alemanys s'aprofiten de la situació estratègica d'Espanya. En el moment en que Alemanya ataca a la URSS, Espanya entra discretament a la “cueva” amb la “división azul”, 1er 18000 homes voluntaris volien demostrar que Espanya lluitava contra el comunisme. En van morir més de 4000. no estaven preparats per soportar el fred de Rússia. Quan les potències aliades guanyen i després de l'entrada a la guerra dels EUA, Espanya canvia l'orientació, ara no són no-beligerents, ara són neutrals. Franco canvia el ministre d'exterior i hi posa al Gral. Jordana, partidari de la Gran Bretanya.

    En anar acabant la 2ª GM, la posició dels aliats respecte Espanya decreten un bloqueig internacional, impedeixen el comerç amb Espanya. És el període de l'aïllament, Espanya queda aïllada del món en un moment que no s'havia recuperat de la GC. No tenia prou capacitat ni per l'autoconsum, Argentina del Gral. Peron sí que va ajudar a Espanya, va enviar un milió de tones de carn d'Argentina a Espanya l'any 46.

    El final del 1er període hi ha un canvi en la política d'aliances, Espanya és una peça codiciada perquè tenen una posició estratègica i és anticomunista, a EUA li interessa que Espanya estigui dins del bloc capitalista. Es produeix el trancament de l'aïllament.

    2.1. Política interior.

    És una política totalitaria. En acabar la 2ª GM i quedar derrotats els règims feixistes. Espanya pretén presentar una imatge més amable, menys dura. L'oposició política exterior pretén pressionar al món ( o la comunitat internacional) i al règim de Franco. Hi ha un manifest de Don Juan de Borbon, teòricament rei d'Espanya a l'exili. En aquest manifest no renuncia al seu tron. Hi ha els guerrillers dels Pirineus, el maquis, que es pensaven que entrarien esl aliats a Espanya després de la 2na GM.

    Els 1940 es va crear el Front Nacional Català (FCN), la unió de totes les organitzacions antifranquistes. El final de les dues grans GM és una situació molt diferent. Després de la 2ª GM està igual o pitjor que els països europeus. Per la GC no ha pogut comercialitzar amb els països europeus. És el moment de la ruralització de manera gairebé general. El 1945 (final 2ª GM) es considera com l'any de la fam. Hi ha unes collites pèssimes, hi ha restriccions elèctriques, apareix la cartilla de racionament, es multipliquen les vagues i els atemptats. La reacció del govern és la compença d'exaltació del nacionalisme amb manifestacions d'adhesió i crítiques a la pressió dels aliats, i amb la tendència cap a un règim autàrquic, que no volen comerciar. Es creen dos institucions: l'Institució Nacional d'Indústria (INI) i la RENFE. A partir del 1945 Franco fa una sèrie de concessions. El 1945 apareix el Fuero de los españoles, declaració de drets i deures dels espanyols. Apareix la Llei Municipal, es crea un mecanisme per arribar als càrrecs polítics municipals, que eren per designació. El 1947 es publica la Llei de siccessió en la direcció de l'Estat. Franco preveu que després de la seva mort a Espanya es restauraria la monarquia. A partir del final de la guerra es comença a veure que els falangistes comencen a perdre poder, és molt evident en els diferents governs, cada cop hi ha falangistes. Comencen a aparèixer catòlics que tenen una tendència més liberal. Aquest règim s'anomena democràcia orgànica, però sense el dret d'expressió, censura, tampoc hi ha el dret d'associació. Els partits polítics i sindicats estaven prohibits. Només es podia participar amb la política a través del Movimiento Nacional, partit únic.

    3. De 1951 a 1971, segona etapa.

    L'any 1951, moment que es produeix un canvi important. Moment que els EUA reestableix les relacions amb l'Estat espanyol. L'any 1953 es segueixen els acords bilaterals, és a dir, els americans poden instal·lar a Espanya bases militars a canvi d'ajuda militar i econòmica, aproximadament 1688 milions de $. Això significarà el final de la penúria econòmica, bàsicament alimentària i industrial.

    Per tant, veiem que al 1940 s'acaba l'aïllament espanyol. A més a més, al 1952 se celebra a Espanya el XXXV Congrés Eucarístic Internacional com a iniciativa del bisbe Gregorio Modrego. Es tracta d'una ocasió perquè el règim espanyol(franquista) ofereixi una imatge de fidelitat a Franco, i especialment d'una ciutat de tradició revolucionària, fidel a Franco. Podríem considerar aquesta celebració, del Congrés Eucarístic Internacional, com una operació de maquillatge. Els actes estrictament religiosos varen esdevenir actes amb connotacions polítiques multitudinàries.

    Finalment, el Congrés Eucarístic significà un pas endavant cap el concordat de 1953. Aquest concordat retificà els grans privilegis de l'Església, continuà rebent ajuda financera de l'Estat, a més l'ensenyament encara recau a l'Església catòlica, però a més s'introdueix l'ensenyament de la religió catòlica com a matèria obligatòria. El sr. Franco té la potestat de presentar els candidats de bisbe ( l'ha de presentar l'Estat, no el Papa).

    Finalment, al 1955 Espanya entra a la ONU, tot i això eren uns aliats de 2na categoria. L'any 1956, presenten una crisi interior. D'una banda, la por dels falangistes a perdre pes polític i econòmic, a més és el moment de l'entrevista entre Franco i Joan de Borbo (compte de BCN, pare del rei), al comerç d'independència del Marroc. I també, protestes dels estudiants contra la políticaa del ministeri d'educació. La reacció de Franco és la de castigar les dues parts. Destrueix els ministres catòlics però també els falangistes, el tregueren tres articles del “Fuero de los españoles” (mena de constitució), concretaren la prohibició de la circulació. També es permeté l'entrada de la policia als domicilis sense ordre judicial, i també es limità la durada que la tensió fos de 72 hores(límit legal abans de presentar-te al jutge), al 1956, com a resultat de la crisi d'interior.

    De fet el que demostra la crisi de 1956 és que és molt difícil de compaginar/conciliar la ideologia del Movimiento i el liberalisme econòmic alhora que demostra que el règim ha de buscar noves fórmules polítiques. El nou govern, nomenat a partir de la crisi, estava encapçalat per l'almirall Carrero Blanco. Hi havia un falangista, un carlí i un grup de polítics de l'Opus Dei (l'”obra de Senyor”, grup de catòligs amb ideologia una mica diferent, reaccionaris, fonamentalistes que creuen molt en el que diu la Bíblia i tradicions, clan tancat de moltes persones que s'ajuden entre elles econòmicament, amb poder, ficats en el Vaticà). Per tant, enseta una etapa anomenada “tecnòcrata”, és a dir, formada bàsicament de tècnics que pretenen solventar els problemes econòmics però sense modificar res. Moment que Franco té la idea de compensar èxit econòmic amb/per la manca de llibertats.

    Aquesta segona meitat dels 50' manifesta un gir econòmic cap al model liberal americà. Es produeix l'obertura als capitals extrangers, el començament del turisme, l'emigració i la priorització de la indústria. Amb tot això, s'aconseguí un gran creixement econòmic marcat pel que es coneix com a “Pla d'estabilitat” i per diversos “plans de desenvolupament”. Tot això significà si més no a nivell polític, l'ascens de la gent de l'Opus Dei a costa dels homes del Movimiento i la Falange que van anar perdent pes acabant sense responsabilitats econòmiques.

    El Pla d'estabilitat de 1959 i la Reforma Bancària de 1962 pretenen:

  • La reducció de la despesa pública.

  • L'augment dels impostos sobre la gasolina i el tabac.

  • La devaluació de la pesseta.

  • La liberalització comercial, és a dir, la fixació d'un aranzel en el 16%.

  • Limitació del crèdit a la banca privada per tal de controlar la massa monetària circular.

  • La regulació de les inversions estrangeres, que pot arribar al 50% del capital excepte en transport i la indústria, que no poden estar en mans de capital estranger.

  • Nacionalització del banc d'Espanya, que queda adscrit al ministeri d'hisenda.

  • 8. La creació d'entitats oficials de crèdit al Banc de Crèdit Oficial, al Banc Hipotecari, al Banc de Crèdit a la construcció, al Banc de Crèdit agrícola, etc.

    Amb tot això, s'acaba l'oterquia econòmica i a més millora la balança de pagaments (les relacions que hi ha entre exportacions i importacions) la millora de manera que hi comença l'acumulació de divises. També és cert que això provocarà un augment del benefici bancari i l'equilibri presupostari. Però hi ha unes despeses socials importants. Hi ha una deflació (parada) en l'activitat econòmica que provoca atur, s'incrementa el fenomen de l'emigració i en alguns sectors es produeixen acomodaments massius. Això, evidentment, portarà a reivindicacions de la població i a l'activitat de l'oposició interior i exterior. (La CNT té activitat a l'interior, però té una cúpula dirigent que ha marxat. Això provoca conflictes)

    Aquestes movilitzacions provocaren motivacions polítiques. El 1er canvi important seria la Llei dels convenis col·lectius 1959, o bé la Llei Orgànica de l'Estat 1966, que determina que la part dels procuradors acords siguin elegits pels caps de família i les dones casades. També la Llei de premsa 1966 que suprimeix la censura prèvia. Finalment, la Llei de principis fonamentals del Movimiento 1958, llei que elimina els punts ideològics de la falange que fins el moment foren els principis de l'Estat, llei que prohibeix l'existència de partits polítics, de sindicats de classes i també del sufragi universal. Més tard apareixerà la Llei sindical que reforçava el control dels sindicats verticals. Finalment, la Llei Orgànica de l'Estat 1966 que prepara la designació(proclamació) oficial del príncep Joan Carles com a successor de Franco.

    Pel que fa a política econòmica, en aquest gran període apareixen els plans de desenvolupament, plans que estaven sempre previstos per 4 anys, on es fixaven una sèrie d'objectius bàsicament pel sector públic (l'Estat no podia fer-ho per la privada), ara bé, feia indicacions per la privada.

    El 1er pla de desenvolupament va del 1964 a 1967, els objectius del qual eren: millorar o reestructurar la indústria, millorar l'arquitectura i ajudar a un desenvolupament regional de zones endarrerides amb la creació de zones industrials a Burgos, Huelva, Vigo, A Corunya, Sevilla, Valladolid i Saragossa. De fet, els resultats no van ser els esperats i això obligà a fer el 2n pla de desenvolupament. Per això hem de dir que el 2n pla, bona part dels objectius eren similars als del 1r pla. Només aquesta vegada, el 2n pla donava prioritat als problemes específics de les grans aglomeracions urbanes, que a més seguien creixent, és a dir, malgrat els esforços d'aquests plans, sobretot del 1r pla, les inversions industrials seguien anant als nuclis tradicionals: Catalunya, P. Basc i Madrid. Finalment, un 3r pla de desenvolupament que tenia uns objectius molt genèrics: pretenia crear equipaments i infraestructures a tot el territori estatal o nacional, però aquest pla es trobà amb una crisi econòmica internacional dels 70'.

    4. De 1971 a 1975, darrera etapa.

    El començament d'aquesta última etapa ve marcat pels plans de desenvolupament. El que destaca d'aquest moment és l'any 1973, moment que es produeix un canvi de govern i desapareixen els ministres membres de l'Opus Dei, excepte el ministre Laureà Lopez Rodó, però que passa a ser ministre d'assumptes exteriors. És a dir, en aquest moment els que havien dirigit la política econòmica durant 16 anys surten del govern, i el nou govern que els substitueix sembla que tracta de preparar la successió de Franco, que passarà després de Franco. El nomenament de cap de govern de Carrero Blanco considerat com el 2n membre important del govern de Franco, aquest nou govern encapçalat per Carrero tractava de perpetuar el règim franquista malgrat la instauració monàrquica i que estigui integrat per franquistes. Un exemple d'un franquista intolerant va ser Carlos Arias Navarro, ministre d'interior. El projecte podríem dir que es veu dinamitat perquè Carrero va ser assassinat per ETA. Amb la mort de Carrero Blanco queda estrancat el seu projecte, tot i que el succeirà, fins la mort del dictador, una pressió de les forces democràtiques i a més es multipliquen les accions terroristes. El govern que succeeix el de Carrero és encapçalat per Carlos Arias Navarro, últim govern franquista, com a cap de govern intenta introduir reformes, que són rebutjades tant per la oposició democràtica com pels sectors més inmobilistes del règim. Però també els membres del Movimiento més cutre, moment que es dóna quan la salut de Franco va deteriorant. Moment que l'assemblea de Catalunya agafem un protagonisme , on participen tots els grups democràtics i que demanen l'amnistia política, la llibertat l'associació política i l'estatut d'autonomia.

    A Catalunya, en aquest moment del final del franquisme, neixen nous partits polítics com ara: Convergència Democràtica de Catalunya, partit de Jordi Pujol. També reapareix un nou sindicat: Unió de pagesos. La traca final són una sèrie d'atemptats terroristes (abans de la mort de Franco), bàsicament una part d'ells es donen al P. Basc (per ETA). Però també hi ha un altre grup polític: FRAP(organització terrorista). La reacció de les forces policials va ser el judici i l'afusellament de 3 membres d'ETA i 3 del FRAP. La reacció internacional va ser la de demanar clemència (que no se'ls executés). Tot això provoca com a reacció de la clemència, l'última manifestació de suport de Franco, a la plaça d'Orient de Madrid. Malauradament, el 20/11/1975 mor Franco després de 5 setmanes d'agonia.

    Subtema 3.

    Evolució econòmica i demogràfica.

    1. Les conseqüències de la guerra

    1.1. Conseqüències demogràfiques.

    1.2. Conseqüencies econòmiques.

    2. L'evolució econòmica fins a 1957.

    3. El desenvolupament econòmic (1960-1973)

    3.1 Els diversos sectors econòmics.

    3.2 Els desequilibris del creixement.

    4. El creixement demogràfic.

    5. La transformació de catalunya.

    5.1. Els canvis econòmics

    5.2. La immigració

    5.3. Les contrapartides del creixement

    1. Les conseqüències de la guerra.

    1.1. Conseqüències demogràfiques.

    Els estudis sobre xifres de morts són nombrosos. Alguns dels seus informes incideixen en les baixes en combat, d'altres en la repressió interior i finalment hi ha els dedicats a l'emigració dels republicans.

    La xifra de morts directament per la guerra és de 500.000, sigui en combat o per bombardeigs a la població civil, repressió, inanició o malaltia. La majoria eren joves, per això la seva desaparició va fer disminuir els índex de natalitat fins a un mínim de 16,45% en 1939.

    Aquestes xifres cal sumar-hi els 300.000 republicans que traspassaren la frontera en les setmanes immediates al final de la contesa. Un balanç d'uns 800.000 persones perdudes.

    1.2. Conseqüències econòmiques.

    A la desaparició d'una bona part de població activa cal afegir-hi les enormes pèrdues materials que es van produir. Un estudi de 1963 estimava les despeses de la guerra en 300.000 milions de ptes. Hi va haver més de 330.000 cases destrossades pel conflicte, poblacions senceres arrasades.

    Els transports van resultar seriosament afectats per la guerra. Un 75% dels ponts van haver de ser reparats, i un 41% de les locomotores, un 40% dels vagons i un 71% dels autobusos de viatgers havien estat destruïts. A Cantàbria tingué lloc un descens del 50% de la producció d'hacer i de ferro fos respecte a 1929.

    La producció de blat baixà un 30% l'any 1939 en relació al 1935, la d'ordi un 35% i la de remolatxa un 65%. La ramaderia havia perdut un 40% dels cavalls i un 25% del bestiar mular i boví.

    L'Estat espanyol també va haver de fer front al deute contret pel règim franquista amb els seus aliats, Alemanya i Itàlia, al qual cal sumar els endeutaments amb les companyies petrolieres americanes, que havien obert un crèdit a Franco durant la guerra, i la desaparició de 510 tones d'or del Banco de España, que el govern republicà havia pagat a França, Rússia i Mèxic en concepte d'armament i queviures.

    2. L'evolució econòmica fins a 1957.

    El desolador panorama de l'economia espanyola en acabar la guerra civil va continuar durant la dècada dels anys 40. Com que Espanya va restar pràcticament al marge del Pla Marshall, la seva economia fou allunyada de l'onada de creixement que experimentaven els països occidentals. Van ser uns anys molt durs per una població que havia de conviure amb el mercat negre.

    Durant aquesta etapa podem considerar dos subperíodes econòmics: l'autarquia i les primeres mesures liberalitzadores.

    En sortir de la guerra, l'economia patí un procés de ruralització, és a dir, que augmentava la població activa al camp i el pes de l'agricultura en el conjunt de la riquesa espanyola.

    El model de creixement que va forjar el primer franquisme fou el règim autàrquic, que ja havia estat assajat pels estats feixistes durant la dècada dels anys 30. consistia en la intervenció massiva de l'Estat en una economia dirigida a l'autosuficiència, assegurant a la burgesia nacional el mercat interior i establint grans limitacions a les importacions.

    Aquesta autosuficiència, en el cas espanyol, seria relativa, per la dependència exterior de matèries primeres i les males collites de cereals a causa del predomini de conreu de secà, que coincidí amb un període d'escassetat de pluges.

    Una de les iniciatives més imortants que va prendre el govern en política agrària fou la creació, en 1937, del Servicio Nacional del Trigo, el qual, durant la dècada dels 40, va obligar els agricultors a lliurar a l'Estat unes quantitats fixes de blat a preus baixos. Els d'aquesta política van ser negatius, ja que així desestimulaven la producció i feien que unes quantitats importants de cereal es desviessin vers el mercat negre. En 1950 el volum de la collita no arrivaba a cobrir la demanda, i únicament els acords amb l'Argentina de Juan Domingo Perón permeteren que Espanya es deslliurés de la fam.

    L'altra iniciativa d'interès va ser la creació de l'Instituto Nacional de Colonización l'any 1949, que va estimular la reconverció de les terres de secà en superfícies de regadiu, instal·lant-hi 27.000 colons fins a 1952. la majoria de les teres van ser adquirides pels grans propietaris.

    La producció industrial espanyola va patir una gran disminució en aquest període. Fou intervinguda mitjançant diverses mesures:

    - El Decret de setembre de 1939, que atorgava el permís d'instal·lació o ampliació de qualsevol indústria a l'Administració.

    - La Llei de protecció a les noves indústries, de 1939, que recollia els estímuls aranzelaris i els beneficis fiscals per a les noves empreses

    - La Llei de promoció i defensa de la indústria nacional, que posava límits a la participació estrangera en el capital de les empreses.

    - La creació de l'INI (Instituto Nacional de Indústria) en 1941, per a efectuar inversions on no arribés la iniciativa privada. L'INI era finançat pels pressupostos públics i va actuar en sectors d'armament i en l'explotació dels recursos minerals.

    - La creació de la RENFE en 1941, l'Estat va nacionalitzar el sector del ferrocarril de via ampla.

    Aprofitant la gran collita de 1951, fou eliminat el racionament del pa, i això va permetre la baixada dels preus agraris i, per tant, l'augment de la demanda els béns industrials. El nou govern de 1951 va emprendre una liberalització parcial de l'economia espanyola i suprimí els obstacles administratius a les empreses.

    Aquestes mesures, conjuntament amb els ajuts nord-americans, afavoriren el creixement industrial durant el període de 1953 a 1957. Un cop passats els efectes dels crèdits concedits segons els acords amb els Estats Units, es reproduïren els problemes econòmics, ja que no van prosperar les iniciatives per a un creixement econòmic més ferm.

    3. El desenvolupament econòmic (1960-1973).

    Als anys 60, marca l'inici d'un període de creixement fins a la crisis del petroli en 1973. En aquesta etapa es produïren unes grans transformacions socials i econòmiques a l'Estat Espanyol.

    • La modernització de l'estructura social i econòmica (mecanització agrícola, l'embranzida industrial, i la progressiva terciarització de l'economia.

    • La urbanització de la població i l'augment de les classes mitjanes de manera significativa.

    • La millora de la renda per càpita, que es va triplicar durant aquest període, i un canvi important en les mentalitats i els hàbits de consum

    • La diferenciació regional quant a serveis i nivells de renda.

    Les bases per a aquest canvis les podem establir en factors d'origen intern (mà d'obra abundant, augment de la productivitat dels treballadors) i d'altres de caràcter extern (nous sectors productius, inversions estrangeres).

    Els objectius econòmics d'aquesta etapa el va dissenyar l'equip tecnocràtic de l'Opus, amb Laureà López Rodó. Mitjançant la Comissaria del Pla de desenvolupament, establí els plans que l'economia pública havia de complir. També va disposar d'avantatges fiscals i estructurals per atraure la inversió privada.

    3.1. Els diversos sectors econòmics.

    Els canvis més significatius són:

    • Agricultura: La disminució de mà d'obra al camp va obligar a modernitzar la maquinària, amb augment de productivitat

    • Indústria: Fou el motor del creixement econòmic. La producció fabril es va triplicar, i Espanya es convertí en el tercer país del món en creixement industrial. Els sectors capdavanters van ser la indústria de l'automòbil, la química, les construccions metàl·liques, l'electricitat, la siderúrgia i la construcció naval. Les inversions estrangeres van ser un element determinant en la creació de grans empreses.

    • Inversió estrangera.: Una massiva afluència de capitals forans, atrets per una mà d'obra barata i disciplinada, ja que els treballadors no disposaven d'organitzacions per defensar els seus interessos.

    • Comerç: L'efecte global consistí en un augment molt significatiu de les transaccions comercials, encara que van continuar sent deficitàries a causa de l'escassa capacitat tecnològica, i de la manca de matèries primeres en les fàbriques.

    • Importacions: l'augment de les rendes i de la capacitat de consum estimulà les importacions de béns d'equip per satisfer les demandes industrials.

    • Exportacions: L'augment s'explica per la diferència de despeses laborals respecte als països europeus, que eren el destí majoritariament.

    Hi hagué dos factors determinants que van fer possible de pal·liar les diferències entre importacions i exportacions.

    • Turisme: Va arribar el turisme massiu, atret pels preus baixos, i pel bon clima que generaven uns ingressos nets per valor de 16680 milions de dòlars.

    • Emigració: va ser el senyal del fracàs de la política econòmica del règim, ja que deixà al descobert la incapacitat de generar treball. Molts de treballadors van haver d'anar a buscar feina a l'estranger.

    3.2. Els desequilibris del creixement.

    El model de creixement econòmic del règim no tenia una visió reequilibradora de les diferents regions ni dels grups socials:

    • Desequilibris regionals:

    El procès d'industrialització es va concentrar essencialment a les zones que ja estaven desenvolupades industrialment (Madrid, Catalunya, País Basc, Astúries, València).

    Els plans provincials i els ¿pols? o ¿plans? de desenvolupament només van servir per a establir provisionalment la població d'algunes comarques (Jaén, Campo de Gibraltar).

    Aquest procès va generar un fort desequilibri en la producció i en la distribució de la riquesa entre les regions com Andalusia, Extremadura, Castella la Manxa, Múrcia, Galícia amb una renda per càpita per sota de la mitjana espanyola, i altres com P.Basc, Catalunya i Madrid per sobre d'aquesta.

    • Desequilibri fiscal:

    La fiscalitat franquista, que tenia com a base la Llei de tributació de 1957, continuava sent anacrònica i presonera dels suports socials del règim a diferència de l'europea que adoptava la descentralització, la prepoderància dels impostos directes i la progressivitat per una millor repartició de la riquesa.ç

    Es caracteritzava per la centralització en la recepció i distribució de la recaptació. D'altra banda, els impostos indirectes (telèfon, betzina, tabac) tenien més pes que els directes (IRTP, impost sobre les societats, contribució urbana,).

    4. El creixement demogràfic.

    Entre el 1957 i el 1973 els principals factor determinants d'aquest creixement demogràfic van ser:

    • La disminució de la mortalitat i l'augment de l'esperança de vida.

    • Les millores higièniques, sanitàries i salarials.

    • La ideologia del règim que atorgà paradigmàticament (com a exemple) els premis nacionals a la natalitat a aquelles famílies que es distingien per la procreació.

    Pel que fa a la distribució de la població activa cal dir que la rural disminuí a mesura que augmentaven el sector industrial i el de serveis. El creixement i la complexitat de l'activitat econòmica afavorí a l'increment de les classes mitjanes.

    Durant l'etapa cal ressaltar l'escassa incorporació de la dona al món laboral degut a la ideologia del franquisme. A Espanya hi havia un 17% de dones treballant davant d'un 33% europeu.

    Respecte els moviments migratoris cal distingir entre l'emigració interior i exterior:

    • En el procès d'industrialització, entre 1951-1960, un milió de persones es desplaça a la ciutat amuntegant-se en barraques a les rodalies d'aquesta on sorgiren grans suburbis. Aquests no tenien serveis ni infraestructures i això va ser motiu de reivindicacions. Les zones interiors d'Espanya, excepte Madrid, va perdre població perquè aquesta anava cap a la perifèria.

    • L'emigració exterior fou degut al fracàs del creixement econòmic. Més d'un milió de persones traspassaren la frontera per buscar treball. Els nous països on s'establien els emigrans eren Alemanya, França, Suïssa, Bèlgica i Holanda.

    5. La transformació de Catalunya.

    Va ser una de les comunitats de l'Estat que més va experimentar els canvis derivats de l'època del franquisme.

    5.1. Els canvis econòmics.

    L'activitat agrícola i ramadera va haver de canviar per integrar-se en una econòmia de mercat. Els conreus tradicionals (blat, vinya i olivera) i també la ramaderia extensiva, es van decantar a favor de les fruites i hortalisses consumides a les ciutats i farratge per al bestiar d'una ramaderia intensiva i estabulada.

    La superfície de les explotacions augmenta i es modernitzaren les tècniques i màquines, això va fer que disminuís la mà d'obra al camp i molts pagesos buscàren feina a les indústries. Això agreujà el despoblament de la Catalunya rural i de montanya. En aquests temps de l'època franquista el sector la població activa del sector primari era d'un 8%.

    La indústria es diversificà. Els sectors tradicionals com el tèxtil es posaren per devant de la metalúrgica, la química i els productes transformats. El gran desenvolupament dels 60`no fou amb capital autòcton sinó amb inversions estrangeres ja que era una mà d'obra barata i disciplinada, bones condicions fiscals i pròxims mercats a Europa.

    Les noves indústries es situaren principalment al Barcelonès i rodalies, també a l'eix Tarragona-Reus.

    Les activitats Terciàries també tingueren molta importància, principalment el Turisme ja que els preus eren barats, amb molts km de costa i pròmim a l'Europa més industrialitzada. Però això tinguè conseqüències:

    • Agreujaren els desequilibris territorials.

    • La degradació paisatgística de les arees afectades.

    5.2. La immigració.

    El desenvolupament econòmic tinguè conseqüències visibles encara aviu. Molts gallecs, valencians, castellans, aragonesos, murcians, extremenys i sobretot andalusos, deixaren les seves terres per traslladar-se aquí, fugint del món rural i la injústicia social.

    Tobaren feina a la indústria i al sector de serveis, Catalunya els oferí una millor qualitat de vida i ell a canvi oferien una mà d'obra necessària ja que el creixement demògrafic després de la guerra civil havia sigut molt dèbil i Catalunya era incapaç d'aportat tota la gent que calia.

    Es calcula que entre el 1950 i 1975 vingueren 1,3milions de persones. Això amb l'augment de natalitat va fer que entre 1960 i 1975, el Principat passès de tenir 3,9 milions a 5,6. La demanda d'habitatges i béns de consum que va crèixer molt, reforça l'activitat econòmica.

    Des del punt de vista cultural el principal problema fou l'escassa assimilació dels nouvinguts, això contrasta amb la ràpida integració per part dels valencians i aragonesos de la darreria del s.XIX i principis del XX.

    Aquests immigrants eren d'una escàs nivell cultural i amb categories profesionals més baixes. Agreujà més la situació el fet que anessin a viure tots plegats a barris creats nous i l'intenció del franquisme per imposar el català, això va fer més dificil compartir la llengua i els costums propis de la terra que els acollia.

    5.3. Les contrapartides del creixement.

    Catalunya es convertí en un espai molt poblat però territorialment desequilibrat. Els immigrants s'instal·laren a les àrees urbanes de la costa (Barcelonès i comarques adjacents), zona que en una sola decàda augmenta mig milió d'habitants.

    Les àrees constaneres van rejovenir la seva estructura d'edats però la Catalunya interior patia un procès d'envelliment i despoblament i quedava lluny de la millora de carreteres, línies ferroviàries, xarxes d'autopistes (iniciada a finals dels 60`), etc..

    El creixement es va fer sense cap planificació urbanística o territorial. A les rodalies de BCN es feren molts blocs d'habitatges amb materials barats i sense suficient equipament (com transports públics, escoles, casals culturals, etc..) i tampoc s'eradicà el barraquisme.

    Els constructors amb el vist i plau del règim franquista anteposaren els guanys ràpids a la qualitat i no va haver una ordenació racional del creixement ubanístic ni a ciutats ni a poblacions turístiques costaneres, on es van malmetre espais naturals de gran valor ecològic.

    Subtema 4.

    Evolució del moviment obrer.

    1. El sindicalisme oficial i obligatori.

    2. Reaparició de la lluita obrera.

    3. Cap a un nou tipus de moviment obrer.

    4. Cap al final del franquisme

    1. El sindicalisme oficial i obligatori.

    L'arribada del franquisme va significar la il·legalitat de totes les organitzacions obreres i també la prohibició dels drets de lliure associació i del dret a la vaga. Aquestes il·legalitzacions varen obligar a una nova configuració de les relacions sindicals i laborals. Per això, seguint el model del feixisme italià i també en part del corporativisme catòlic, a l'abril de 1937 crearen les Centrales Nacionales Sindicalistas (CNS), que varen perdurar 40 anys aprox.. En un primer moment breu, el CNS intentaren configurar-se com un sindicat autònom del govern (sense una vinculació estreta).

    És l'etapa que intenten atreure als treballadors i als empresaris però sense obligació. Justament aquesta fórmula sindical causà malestar entre els empresaris que veien com naixia un sindicat que d'alguna manera podria portar problemes.

    Per tant:

    - En el 1r període de la CNS: Els empresaris creien que podien sobreviure sense un sindicat

    NO obligatorietat

    La 2a etapa sindical esdevé quan el govern fa seu el sindicat. Per tant, queda superitat(sotmès) a l'executiu, és un sindicat coercitiu (de coacció) , polititzat, que tracta d'establir una disciplina social amb l'objectiu d'evitar tota possible mobilització i reivindicació obrera. Per això era necessària l'obligatorietat de l'afiliació i aconseguir la passivitat dels treballadors.

    Aquesta 2a etapa beneficia als empresaris. Esdevindrà la millor i més efectiva organització dels empresaris, la majoria de les organitzacions empresarials passaren a integrar-se dins del CNS, malgrat que algunes varen seguir funcionant, però amb moltes dificultats.

    2. Reaparició de la lluita obrera.

    Fins els anys 1944-1945 es pot parlar d'un creixement en l'afiliació a sindicats clandestins, malgrat el perill que pot comportar. Dotzenes de milers de treballadors s'afilien a la CNT. Això portarà a una sèrie d'accions de reivindicació obrera, malgrat l'acció repressiva de la policia. Potser tot això, es pot explicar el profund malestar que vivien les classes treballadores. Estaven en una situació crítica amb un nivell de vida molt baix i uns preus molt cars. A més, cartilles de racionament i un mercat negre i l'estraperlo funcionaven de manera descarada.

    Ja hem dit que al llarg del 1945 es varen produir algunes vagues. L'any 1946 encara hi van haver més, però a partir de 1947 la repressió accentua la seva duresa. Tot i això, aquestes premeres vagues sovint eren moviments espontanis, provocades per unes males condicions de vida, etc.

    Durant els anys 50' millora el nivell de vida dels treballadors, tot i que el moment més crític va ser l'hivern de 1950 a 1951. S'encarí el cost de la vida, es produiran restriccions elèctriques, i pel que fa al govern polític, hi ha pugnes (enfrontaments) entre el governador civil de BCN i els falangistes. L'espurna que va fer esclatar la vaga va ser la pujada de les tarifes als tramvies en un 40% (a BCN). A Madrid la pujada va ser gairebé insuficient. El dia 18-1-1951 apareixen fulls anònims que recomanaven no agafar tramvies. El 1r dia de març el boicot (l'acord per fer la pua a algú) va ser gairebé total. A més, es produïren el primers accidents entre la policia i els piquets dels boicotejadors (els que controlen que la gent no pugi als tramvies...). Resulta ferit de mort un nen que passava per allà. Això encresparà més els ànims.

    A partir d'aquest moment es produeix un fet estrany: el governador civil ordena la detenció del falangistes més destacats ja que els fa responsables de la vaga. També comencen a demanar les organitzacions empresarials que s'anul·li l'increment de preus de les tarifes dels tramvies (que es torni a les velles tarifes). I el dia 6 de març s'havia organitzat una reunió anomenada “enllaços sindicals”, que eren els representants dels obrers, als locals de la CNS. Moment que les jerarquies o càrrecs de la CNS pretenen atribuir-se l'èxit de la vaga. Moment que aquests enllaços sindicals donen un gir a la reunió fent-se amb el control i expulsant els alts càrrecs de la CNS. A més, aquests enllaços sindicals convoquen una vaga pel 12 de març, una vaga general per l'encariment de la vida. A més, demanen l'alliberament dels detinguts pel boicot als tramvies. El 12 de març efectivament es produeix la vaga general i pràcticament parà tota la indústria i els serveis. La policia estava desorientada però poc a poc es van produint enfrontaments i fins i tot fen servir armes de foc. El governador civil demana reforços i fa sortir al carrer la guàrdia civil: 1000 homes. La vaga general s'estén per Terrassa, Badalona, Mataró i Manresa. Però finalment arriben reforços: 3000 policies més, a més de les unitats navals que desembarquen la infanteria marina. Pràcticament la la ciutat queda presa per les forces d'ordre públic. Això acabarà portant que a partir del 15 de març es torni a la feina. Malgrat tot, d'aquesta 1a vaga de 1951 es desprenen conseqüències: la demostració de la capacitat de mobilització dels treballadors catalans i també es produí la destitució de tots els alts càrrecs, és a dir, la del governador civil, els alts càrrecs dels falangistes, etc., per la seva ineptitud (van ser incapaços de parar la vaga).

    La 2a vaga important serà a partir de 1956-1957. en aquest cas començarà en el món estudiantil. 1r es donarà a Madrid i després a BCN. De fet, i s'inicia com a moviments de protesta per l'actuació de les tropes soviètiques a Ungria. Però les concentracions dels estudiants acaben amb l'actuació de la policia comandada pel mateix governador civil, Acedo. A més, Acebo tanca les universitats . aquest senyor s'haurà d'enfrontar amb una opinió pública indignada per la forma com havia actuat la policia, però a més també té un conflicte de competències. Tota vegada que havia tancat les universitats, però les universitats no depenien del governador civil sinó directament del ministeri d'educació. Però Acebo continua.

    A partir d'aquest moment es desenvolupa la vaga de tramvies per motius similars a la del 1951(l'encariment del bitllet), en aquest cas el 33% d'increment. Però aquest increment també ve de la pujada de preus del pa, el petroli, la carn, les patates, etc. I a partir de 9/1/1957 s'engegà una nova campanya, campanya de boicot dels tramvies, que a diferència del 1951, aquest boicot té una millor organització i això ve motivat per la participació de 2 organitzacions: el PSUC i l CNT. El 14 de gener la vaga de tamvies s'estén al metro. Però comença la repressió de la policia amb detencions, enfrontaments, novament es tanquen les universitats, etc. La vaga continua amb el boicot als tramvies, al metro i a més es produeix el boicot als espectacles públics. Però a partir d'aquest moment es produeix el cansament de la gent. Per tant, la vaga progressivament va amainant i es torna a la normalitat.

    A diferència de la vaga de 1951, la del 1957 no aconsegueix els seus objectius. Per acabar dir que el 21 de febrer el director general d'ensenyament Torcuato Fernández Mirando, visita la universitat de BCN. Això motiva concentracions i protestes estudiantils: 800 alumnes de la universitat es reuneixen i es declaren en una assemblea lliure, evidentment deté la majoria dels reunits, i aquesta detenció acaba amb la imposició de sancions molt dures, qeu de fet afecten el 10% dels estudiants. Aquestes sancions motivaran a la nova vaga que durarà 15 dies i que finalment aconsegueix la llibertat dels estudiants detinguts.

    Per concloure aquests anys, els moviments de 1956 a 1957 varen significar l'aparició d'una nova generació d'estudiants, gent que no avia conegut directament la guerra. A més, significà la reaparició d'organitzacions com el PSUC i la creació d'una nova organització: la NEU, nova esquerra universitària, que serà d'alguna manera la dominant a Catalunya.

    3. Cap a un nou tipus de moviment obrer.

    Les 2 organitzacions esmentades són moviments espontanis, 1 moviment més o menys dirigit, però que d'alguna manera és espontani.

    De fet, les 2 grans organitzacions sindicals (CNT i UGT, sindicats que venen després de la guerra), van paulativament perdent força. Recordem que a Catalunya la UGT mai no va tenir gaire força. La pèrdua d'afiliats és degut a la repressió policial.

    Hi van haver canvis legislatius que provocaren un canvi d'estratègia al 1953, moment que s'obliga a les empreses grans que aquests s'elegeixin per enllaç sindical. La importància de l'enllaç sindical va motivada perquè aquest pot convocar l'assemblea. A les eleccions sindicals de 1954 i 1957 comença un moviment que aporta a presentar-se bàsicament treballadors antifranquistes i per tant defensors de les peticions dels obrers.

    Això ja es veu fins el 1956, quan el Congés Nacional dels Sindicats, en un congrés de la CNS es recullen les demandes dels treballadors, que essencialment serien:

    - L'establiment d'un salar mínim.

    - La introducció de l'escala mòbil (pots pujar dins la teva empresa)

    - La jornada de 8 hores.

    - L'assegurança d'atur.

    - La igualtat salarial entre home i dona.

    Al 1958 hi ha un altre canvi important: Llei Girón, que és la negociació col·lectiva (entre empresaris i treballadors es negocia l'increment dels preus, en general, i com a mínim la branca industrial, per tant, els empresaris i treballadors obtenen més força). Però amb aquesta negociació col·lectiva, el que es pretenia en aquest moment era una congelació salarial i a més una repressió més gran a través d'una llei: Llei d'ordre públic (1959).

    Com que estem a finals dels 50', vol dir que cada vegada més apareixen m´s organitzacions antisistema. Les noves seran les comunistes, però també apareixen organitzacions catòliques com ara les JOC I HOAC (joventut obrera catòlica i la hermandad obrera de acción católica). Són organitzacions que neixen a partir de la feina dels joves sacerdots a les barriades obreres (aquests són els que se'n diuen capellans obrers, pk treballen a la fàbrica)-

    L'any 1958, és un any conflictiu. Durant 3 setmanes hi ha una vaga que mobilitza 250.000 miners estudiantils. Evidentment, acaba amb una repressió molt dura. Les organitzacions sindicals editen folletons on explicaven la realitat del que succeïa a Astúries i que evidentment els diaris de l'època (periòdics) no esmentaven. Aquesta acció a Astúries porta als metal·lúrgics de BCN a declarar-se en vaga: 50.000 obrers de BCN, i novament la repressió policial comandada per Acebo.

    A partir de 1960 hi ha tres factors que determinen la dinàmica del moviment obrer:

  • El creixement numèric i la renovació generacional de les classes obreres (com a resultat de la immigració).

  • El buit ideològic tota vegada que s'ha perdut la continuitat de les velles organitzacions obreres.

  • El creixement econòmic i l'augment de la productivitat.

  • Tambè hem de dir que als anys '60 es produeix el naixement d'una conciència reivindicativa nova alliberada del passat, però que tambè està desproveïda dels seus instruments i de la seva experiència.

    L'any 1961 es torna a produir una nova tensió laboral a Catalunya. De fet, aquesta tensió es derivada del bloqueig salarial conseqüència del pla d'estabilització. Es concreta amb una vaga intermitent dels autobusos a Barcelona a banda de movilitzacions en altres empreses.

    L'any 1962 es produeix una gran esclat. La notícia de l'estat d'excepció instaurat a Asturies, Guipúzcoa i Viscaia va ser el que va provocar els aturs parcials a les grans empreses metalúrgiques, com ara Macosa, Enasa, Seat, etc. Aquesta vaga intermitent en part es en solidaritat amb els miners asturians, però tambè per petició d'un augment salarial. El dia 14 de maig s'incorporen altres empreses (Hispano-Suiza, Tallers Bulcano,etc), però la sort i la trajectòria de les lluites va ser diversa, mancada per la poca coordinació i tambè per la falta de caixes de resistència. El resultat serà que a poc a poc s'anirà acabant aquest moviment vaguista. A partir del 31 de maig decau el moviment i el 6 de juny hi ha normalitat.

    D'altra banda precisar l'abast d'aquesta vaga és difícil perquè les aturades són intermitents i les formes de participació són diverses (hi ha empreses que fan vagues de baix rendiment, boicot, etc). De fet, aquesta vaga del '62 és la més general, la més estesa i nombrosa desde el 1939.

    L'any 1963 es produeixen eleccions sindicals. De fet, són lliures i aperturistes (obertes a tothom). Això permetrà que surtin elegits nombrosos líders sindicals de manera que perd el control la CNS sobre els principals convenis. És el moment en que la CNS queda desbordada i comença a quedar arraconada en tasques administratives, assistencials i folclòriques. Els anys '60 tambè representen un gran canvi a nivell sindica. D'una banda, el antics sindicats perden força i apareixen noves organitzacions, essencialment de l'apostolat eclesiàstic, per exemple Juventud Catòlica (JOC), Acción Católica Obrera (ACO), 1ª Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC), etc.Els representants catòlics es trobaven amb comunistes que tambè eren enllaços sindicals. Les relacions entre els catòlics i els comunistes acabaran donant resultats. Ara bé, s'ha de tenir en compte el paper de les petites empreses ja que en aquestes els obrers no tenien mitjans per pressionar als empresaris, per tant, intenten coordinar-se amb els de les grans empreses. Això és especialment significatiu en el sector siderometal·lúrgic. Aquesta coordinació entre grans i petites empreses donarà lloc a l'embrió de Comisions Obreres (CCOO).

    A l'octubre de 1964, a Catalunya, a l'esglèsia parroquial de St. Miquel de Cornellà es van reunir 40 persones per constituir CCOO. Elegiren un comité de 8 persones: 5 representants del PSUC, 2 católics i un independent. El 20 de novembre a la parròquia de St. Medir a Sans van participar 300 treballadors en l'assamblea que havia de retificar el comité provisional i convertir-lo en comité central. Tambè aportarà un programa reivindicatiu:

      • Salari mínim: 200 ptes.

      • Escala móbil de salaris.

      • Dret de vaga.

      • Llibertat sindical.

      • Reconeixement de les comissions obreres.

    Aquest programa el van firmar 9000 persones. I arran de la detenció del comité central es produí una gran manifestació. A partir d'aquest moment es produeix un enduriment de la repressió.

    4. Cap al final de franquisme.

    A finals dels '60 bàsicament hi ha tres sindicats:

      • CNT

      • UGT Clàssics, estan en retrocès.

      • CCOO: nou sindicat, és el dominant.

    El domini de CCOO, en un primer moment, es basa en reivindicacions salarials, però a poc a poc apareixen reivindicacions socials i antirepressives. És el moment en que es produeixen grans conflictes col·lectius, especialment en empreses del metall com Macosa, la Maquinista Terrestre i Marítima i Harry Walker. Per tant, arribats els anys '70, pel que fa a sindicats, el més important és CCOO i essencialment la CNT entre en crisi per l'enfrontament entre la direcció interior i l'exterior.

    Subtema 5

    La repressió i la resistència. Els intents de desnacionalització i repressió cultural de Catalunya.

    1. Introducció

    2. La repressió franquista

    3. Els franquistes catalans.

    4. La resistència cultural.

    5. L'oposició política

    1. Introducció.

    La instauració del règim franquista significà un retrocès en molts aspectes. Tambè significava la negació de la democràcia, l'expulsió d'algunes de les personalitats més prestigioses, l'endarreriment respecte Europa i una gran recessió econòmica i social. Tot això, a nivell de tot l'Estat, però en el cas de les nacionalitats definides per una cultura i un projecte polític propi, el franquisme va ser encara més negatiu eprquè tambè implicava la negació de qualsevol possibilitat de desenvolupament dels pobles que volien una existència autònoma. Al contrari, el franquisme es definia precisament pel rígid uniformisme, per la centralització i per una proposta espanyolista exesservada (molt gran).

    2. La repressió franquista.

    L'abril de 1938, Franco arriba a terres catalanes amb el seu exèrcit i aboleix l'estatut d'autonomia. En entrar a Barcelona va decretar un règim especial d'ocupació, és ai dir, el poder en mans dels militars. Desde el primer moment la dictadura va ententar esborrar totes les restes que poguessin recordar el catalanisme i va decretar una particular persecució de tot el que tinguès referències catalanes o reflectís uns signes d'identitat propis. Va prohibir l'ús de la llengua catalana fins al punt d'ordenar esborrar tots els rètols escrits en aquesta llengua i tots els símbols i senyals que podien recordar la Generalitat. A més, a tot arreu figuraven inscripcions que explicaven la política oficial: “Habla la lengua del imperio”. La prohibició de la llengua catalana es va estendre en tots els àmbits, com a l'escola, on el català va ser deixat de banda, no només com a llengua d'ensenyament, sino tambè com a 2ªllengua. Tambè es va prohibir en l'ús públic: conferències, edició de premsa, obres de teatre, inscripció dels noms de pila als registres oficials, en la documentació oficial i altres detalls. ES van destruir molts llibres pel sol fet de ser editats en català, tan a les empreses editorials com a les biblioteques.

    No va ser fins al 1946 que, amb la intenció d'oferir una imatge menys repressora davant els organismes internaiconals, el règim franquista va suavitzar algunes prohibicions i va permetre petites escletxes que van permetre fer algunes edicions d'obres erudites (que té un conjunt de coneixements sobre matèries diverses) o de poesia, és a dir, de temes que no interessaven al gran públic. La repressió de l'assossiacionisme va tenir a Catalunya unes característiques especials. Com arreu d'Espanya es va prohibir qualsevol tipus d'entitatsque poguessen ser considerades progressistes i d'esquerres, però a més a Catalunya es van il·legalitzar moltes assossiacions acusades de tenir una ideologia catalanista, cas dels ateneus populars, les corals, els grups escoltes, els centres excursionistes i altres entitats culturals i lúdiques. Totes les institucions oficials catalanes havien estat prohibides. Tambè el president de la Generalitat, Lluís Companys, va ser afusellat. La repressió política va costar aproximadament 4.000 vides, sobretot militants d'ERC i la CNT. Majoritariament pagesos i jornalers de a prop de 40 anys i casats van ser afusellats entre 1939 i 1953. A més les presons es van omplir de catalans que eren acusats doblement: perquè eren “rojos” i separatistes. L'acusació de separatista va ser utilitzada per reprimir els intel·lectuals, com per exemple el gironí Carles Raola.

    3. Els franquistes catalans.

    Després de la guerra, els catalans que havien col·laborat amb els franquistes van ocupar totes les institucions catalanes, desde els ajuntaments a les diputaicions. Alguns no havien pres part en la política abans, però d'altres havien estat catalanistes que van abdicar de els seves ideas, com ara Ferran Valls i Taberner o Joan Ventosa i Calvell, eren els anomenats “col·laboracionistes”. Entre els franquistes catalans més influents hi havia Miquel Mateu i Pla, alcalde de Barcelona entre 1939 i 1945, Joan Ventosa, membre de les corts franquistes, Josep Maria de Porcioles, governador civil de Lleida i alcalde de Barcelona, Eduard Aunós, ministre de justicia al 1943 i Josep Maria Fontana, varies vegades governador civil. Ara bè, malgrat tot el que hem dit, la presència de catalans dis de la Falange va ser reduida i normalment se'ls reservava càrrecs locals. De fet, els representants del govern, governador civil, van ser persones alienes a Catalunya, com ara Acedo Colunga, Barba Hernandez.

    En realitat la tasca del franquistes catalans va ser garantir la fidelitat al règim i promoure tota mena de negocis privats que eren afavorits pels seus contactes en el poder. Aquest tipus de poder va comportar la fi de la dreta tradicional catalana, és a dir, la Lliga. Els seus membres més destacats van poder aprofitar la nova etapa (el franquisme) per fer negocis, però no per desenvolupar la tasca política. Si alguns membres van voler seguir una carrera política hagueren de renunciar als ideals catalanistes i sotmetre's als principis de la dictadura. El líder de la Lliga, Francesc Cambó, es va mantenir a l'exili fins que va morir el 1947 a Buenos Aires.

    4. La resistència cultural.

    Com en altres activitats pel que fa la cultura catalana, es va desenvolupar una activitat cultural clandestina davant de la possibilitat de la pèrdua de la cultura catalana, com ara les classes dels estudis universitaris catalans, o les sessions d'estudi i debat del grup Miramar, de Maurici Serrahima, que pretenien formar joves catalanistes i demòcrates. D'aquests grups va sortir una revista anomenada “Ariel” al 1946, però que va ser prohibida al 1951. un altre aspecte seria la convocatòria de petits premis literaris, que es varen atorgar en una ceremònia pública a partir de 1951. És la nit de Sta. Llúcia, el moment que es donen els premis. L'impulsador d'aquesta activitat és Josep Mª Gruzet. Amb tot aquest moviment cultural, de fet, tenen un paper destacat els intel·lectuals formats abans de la guerra, com per exemple alguns que varen tornar de l'exili, com Carles Riba, que va tornar el 1943 i va publicar clandestinament les “Elegies de Bierville”. També hi ha un moviment interior. El més important serà “Dau del Set” del 1948, el formen uns quants pintors coneguts com Modest Cuixant, Tharrats, Joan Pons, Antoni Tàpies, Arnau Puig, Cirlot... En conjunt és un moviment avanguardista important. També es crea la Coral St. Jordi al 1951 dirigida per Oriol Martorell. Finalment parlar de l'agrupació de 1966, la qual permet la publicació de revistes i llebres en català, òbviament amb censures i a més la possibilitat de imposar multes i la prohibició de publicació.

    5. L'oposició política.

    - Oposició interior:

    Tinguent en compte que Catalunya havia tingut un aspecte i panorama diferent de la resta de l'estat, tenia partits polítics diferents, com el cas d'ERC que va tenir moltes impossibilitats per reorganitzar-se. De fet, hi ha altres grups que apareixen en aquest moment, com el Front Popular de Catalunya (FNC). Tambè segueix funcionant el PSUC (nascut el 1936), però que pateix un trencament amb el naixement del Moviment Socialista de Catalunya (MSC) l'any 1945 i que esta dirigit per Josep Rovira, Josep Pallach i Joan Rebentós. En quest nou grup de socialistes, fins i tot, s'hi van incloure alguns antics militants del POUM. A banda d'aquest partit tambè apareixen plataformes unitaries, com el Consell Nacional de la Democràcia Catalana (1944) on estan representats la majoria de partits excepte el PSUC. Pel que fa a l'oposició sindical, al començament hi ha un domini dels antics sindicats com la CNT i després el domini d'altres sindicats com CCOO. Pel que fa a partits polítics, esmentar que en neix un petitó que es diu Crist Catalunya (CC) i que destaca pels seus líders, com és Jordi Pujol.

    Per tant, tenim una oposició interna més o menys funcionant, uns sindicats que tambè funcionen, però tambè hem de parlar dels “maquis” que eren antics republicans exiliats o que s'amagaven a les muntanyes i lluiten de forma independent, en petits grups o individualment. El periode de l'activitat dels “maquis” és entre 1945 i 1951. La seva activitat més important es donarà a les parts més properes a la frontera, però tambè n'hi ha a les ciutats i el que fan és enfrontar-se amb la guardia civil i la policia. Als anys 1950-1951 hi ha problemes degut a les males relacions amb la CNT i això provocà una devallada en l'activitat dels “maquis”, però malgrat tot hi ha una sèrie de personatges que continuen la lluita, com Josep Lluís i Faceries, Ramón Vila (caracremada) i Francesc Sabater (“Quico Sabater”), tots ells morts en combat entre 1958 i 1963.

    - Oposició exterior:

    A l'exterior perviu la Generalitat Republicana. Després de la detenció i execució de Lluís Companys escullen un nou personatge que es diu Josep Irla (personatge de St. Feliu de Guíxols). Després del 1954 Josep Irla dimiteix i agafà la presidència Josep Terradellas a l'exili, però després torna a Catalunya en el periode democràtic i es van estabilitzar les coses.

    Tambè hem de remarcar que, a partir dels '60 i sobretot als '70, s'incrementa l'activitat de l'oposició. A més, en aquest moment comencen a actuar una sèrie de grups terroristes com el FRAP i ETA. Pel que fa als dos grups teoricament a l'interior i l'exterior, políticament parlant, veurem que són PCE i PSOE i cadascun d'aquests crearan plataformes on intenten agrupar tots els partits democràtics. El PCE crea el 1974 la Junta Democràtica i el 1975 el PSOE crea la plataforma de Convergència Democràtica. En aquest moment el PCE està liderat per Santiago Canillo i pel que fa al PSOE el líder serà un sevillà desconegut que es diu Felipe Gonzàlez i que va ser elegit en el consell de Suresnes (França) el 1974 pel congrés del PSOE. Elegeixen a Felipe Gonzàlez que encara és a Espanya, per tant, no ha marxat a l'exili.

    El que intenten aquestes juntes és unificar l'oposició i idear programes en comú, però a Catalunya és diferent perquè hi ha moviments obrers, l'oposició popular, etc.

    A Catalunya:

      • Fets de Palau: (de la música catalana).

    És a raó d'un concert de l'orfeó català que es va fer el 19 de maig de 1960 i es feia aquest concert per commemorar el centenari del poeta Joan Maragall. Va resultar que durant la interpretació del cant de la senyera, però d'una manera molt especial. Teoricament en el programa constava que es faria el cant de la senyera, però el governador civil el va prohibir. Però va resultar que l'orfeó no el va cantar, però si el va cantar el públic i hi haguè detencions com la de Jordi Pujol. Van ser detenguts i jutjats per consells de guerra i els va caure uns quants anys de presó. Pujol agafà popularitat perquè hi ha pintades demanant la seva llibertat, per tant, això vol dir que la seva figura serà coneguda tant a l'interior com a l'exterior.

      • Moviment obrer: CCOO.

    El sindicat dominant en aquest moment és CCOO que a Catalunya comença el 1964, però ja havia nascut a Asturies el 1962, per tant, el de Catalunya és a imitació del que es fa a Asturies.

    CCOO és dirigit a nivell d'Espanya per Marcelino Camacho i a Catalunya per un tal Cipriano Garcia.

      • Oposició popular:

    Les iniciatives a nivell popular són un rebuig a la política franquista i pretenen recuperar la conciència nacional. És el moment que, com a recuperació d'aquesta conciència nacional, es creà l'editorial edicions 62 que només fa llibres únicament en català. Tambè té importància l'assossiació de mestres sensat que fa una sèrie d'activitats per mestres. Neix la revista infantil Cavall Fort, una empresa discogràfica anomenada Edicsa es dedica a promoure cantants i música en català, i a més a més el naixement de Omnium Cultura que és una institució privada dedicada a promoure tota una sèrie d'activitats culturals catalanes. Dins aquest moviment popular hi ha una sèrie de figures que sobresurten, és el moviment que anomenem com a “nova canço” on hi ha Raimon, Joan Manel Serrat, Mª del Mar Bonet, Lluís Llach, etc. Tot això donarà com a resultat una plataforma que s'anomena Assamblea de Catalunya, que neix el 1971, on s'integren la majoria dels grups polítics. Únicament tenen en comú enderrocar el dictador, però no ho van aconseguir. Concretament, l'Assamblea de Catalunya va nèixer el 7/11/1971, tot i que té precedents com la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969). Aquesta assamblea va ser constituida a l'esglèsia de St. Agustí de Barcelona i, de fet, té un programa entorn a quatre punts:

      • Llibertat.

      • Amnistia.

      • Estatut d'Autonomia.

      • La solidaritat amb tots els pobles d'Espanya.

    La novetat pel que fa a l'Assamblea és que, no només que es crea a Barcelona, sino que s'esten per tot Catalunya. El desembre de 1973 van ser detinguts tots els delegats de l'Assamblea, és a dir, 113 persones. De fet, aquesta detenció tindrà un ressó important a nivell nacional i internacional.

    Subtema 6:

    L'evolució de la condició femenina

    1. El final de la república.

    2. El nou règim.

    3. El treball femení.

    1. El final de la República

    Durant la 2ª República espanyola la dona comença el camí cap a la llibertat, camí que quedà abortat per l'arribada del nou règim. Certament, la República no acabà d'aplicar el que la constitució republicana reconeixia, així es reconegueren els derts de les dones, pero alguns no varen arribar a traduir-se en decrets o lleis. Malgrat tot, el reconeixement del devorci, de l'abortament, la coeducació i el dret al treball foren resultats molt importants per les dones del moment, si més no. L'arribada del nou règim va acabar amb tots aquests drets. De fet, el règim era repressor i no podem oblidar que les dones també foren reprimides.

    2. El nou règim

    Amb l'arribada dels nous governants es donà la necessitat d'abolir l'obra legislativa de la República, abolir la igualtat jurídica i reforçar la societat patriarcal, el model de la qual i la base era la família tradicional cristiana. Per això s'inspirà en la doctrina puntifícia per donar justificació ideològica al canvi. La família és la cèl·lula bàsica, per tant, el destí natural de la dona és la procreació, ocupar-se de la llar i procurar la felicitat als seus membres.

    Un dels elements més importants era la política natalista, es proposava com a fita aconseguir el 40 milions d'habitants, aquests relacionant-los amb la política autàrtica i pensionista, en aquest cas seguien la línia dels feixismes de l'època. Consideraven que aquest creixement demogràfic permetia la recuperació de Gibraltar i també l'expansió pel nord d'Àfrica. Per tant, un dels elements bàsics era la tornada de la dona a les cases, abandonant la feina. Així s'aconseguia una dependència total del cap de família. La normativa jurídica del moment controlava l'accés de la dona al treball, es restabliren les excedències forçades per maternitat, s'ampliaren els treballs prohibits per la dona, s'establiren subsidis familiars i el plus de càrregues familiars que només cobraven aquells la dona dels quals no treballava, però a més deixava en mans del marit donar a la dona autorització per a treballar i cobrar el seu salari.

    D'altra banda, també es tronà al sistema educatiu deferenciat, es prohibir per tant la coeducació. Evidentment aquest sistema educatiu recaigué en mans del sistema eclesiàstic i a més també en una institució anomenada Secció Femenina. Dins els programes d'escolarització de les noies apareixen assignatures com ara cuina, confecció, costura i economia domèstica. L'accés a la universitat era restringit. Hi havia facultats on no podia haver-hi noies. Malgrat tot, les dones treballaven.

    3. El treball femení

    Entre 1940 i 1960, període més dur del franquisme, es produí un augment considerable de l'accés de les dones al món del treball, apròx. 1.200.000 dones accediren al treball. Certament, 1/3 com a mínim ho varen fer al camp, període de la tornada al món rural. L'explicació d'aquest increment del treball femení cal buscar-lo en l'emigradesa dels salaris, és a dir, es guanyava molt poc, que pràcticament impossibilitaven viure dignament. Per això, moltes dones varen anar a treballar per aconseguir obtenir un suplement al salari del marit, malgrat que les dones cobraven per la mateixa feina un sou d'un 30 a un 50% del sou de l'home. A més, les condicions de les dones en el lloc de treball eren precàries ja que sovint es produien acomiadaments. Malgrat tot, el fet que el règim seguís insistint en la necessitat que la dona es quedés a casa, significava que de fet, moltes dones tenien ocupacions fora de l'àmbit familiar. Les xifres no són fiables, tota vegada que moltes dones no constaven/declaraven la seva feina fora de la seva llar. Tampoc podem oblidar que estem analitzant l'època de la post-guerra, el moment més difícil fins i tot més dur que la mateixa guerra, l'escassetat era general i per tant la gent i també les dones se les havien d'inventar per aconseguir aliments on fos.

    Aparegué l'estraperlo als intercanvis de béns i serveis, el que resultà evident és que les fornades laborals de les dones eren inacabables. Sovint la intensificació i la prolongació del teball domèstic va contribuir a compensar els dèficits familiars.

    Així doncs, durant vint anys els discursos oficials i la realitat del treball femení es contradeien. La imatge del matrimoni, la maternitat i la casa com a únics destins femenins va conviure amb l'estacament dels índex de natalitat amb l'augment del treball assalariat femení i sovint amb el fet que les dones quedaren com a úniques responsables del manteniment familiar (la major part dels homes eren morts, exiliats, empresonats...).

    Malgrat tot, aquests anys foren negres per les dones espanyoles, que van veure com es tancaven el horitzons lleugerament oberts per la República. Finalment, a partir dels 60', amb les necessitats de la política autonòmica nacional i l'aparició de les relacions internacionals, varen començar a canviar algunes coses. S'inicià un procés d'asimilació als països democràtics, malgrat que encara pervivia el tradicional discurs oficial.

    TEMA 8.

    LA TRANSICIÓ I LA DEMOCRÀCIA (1975-1986)

    Subtema 1.

    La transició de la dictadura a la democràcia (1975-1982).

    1. L'inici de l'agonia del règim.

    2. De la mort de Franco a l'instauració de la monarquia.

    3. Segon govern d'Arias Navarro.

    4. El primer govern de Suarez.

    5. La llei de reforma política

    6. Les eleccions de 1977.

    7. El primer govern democràtic.

    8. El 23 de febrer. (23-F)

    9. L'etapa final de govern de la UCD

    1. L'inici de l'agonia del règim.

    El final del règim franquista va estar marcat per uns esdeveniments que van succeir al 1973:

      • La crisi del petroli provocada per la OPEP (provoca una crisi econòmica mundal).

      • La mort de Carrero Blanco (assesinat per ETA). President del govern, la seva mort porta a un govern presidit per Carlos Arias Navarro. En aquest moment hi havia una estranya convinació de elements integristes i operturistes, així per exemple hi havia ultra integristes i el ministre de informació era el senyor Pio Cabanillas. Fins i tot cal esmentar que el programa del govern presentat per Arias Navarro contenia mesures liberalitzadores pero contrastava amb les accions del govern com la condemna i execució de Salvador Puig Antic l'any 1974 es produeix a Portugal (també dictatorial), primera revolució dels clavells que es basa en el fet que el govern fa sortir a l'exèrcit per reprimir les revolucions (porten al fusell un clavell). Per tant es produeix a Espanya una acció conservadora. Les conseqüències d'aquesta acció varen ser:

      • L'expulsió dels reformistes més notoris com Pio Cabanillas.

      • L'estiu del 1974 Franco es posa malalt, es el moment en que el Princep Joan Carles assumeix la jefatura de cap d'Estat de manera provisional. Reestablert de l'enfermetat el Generalisimo torna a substituir al Princep. Mentrestant s'agreujava la situació al carrer, l'oposició democràtica movilitzava masses i la reacció del govern era purament repressiva, fins el punt que decreta una nova llei terrorista que preveia consells de guerra i penes de mort. Amb aquesta nova llei es varen jutjar a 3 membres de l'ETA i a 3 del FRAP, condemnats i executats la condemna de mort d'aquests membres propicià una campanya internacional demanant la commutació de les penes i amb això el règim reaccionà organitzant un acte d'adhesió a Franco (1 octubre de 1974 a la Plaça d'Orient).

        2. De la mort de Franco a la instauració de la monarquia.

        El 20 de Novembre de 1975, després de 5 setmanes d'agonia, mort Franco. És el moment que surt Carles Arias Navarro anunciant-ho. El 22 de Novembre es produeix la jura de l'instauració de Joan Careles de Borbó i Borbó (davant de les Corts Franquistes). En el discurs posterior el Rei manifesta que vol donar una monarquia integradora i un futur de concòrdia entre els ciutadans.

        El Rei provenia del sistema franquista que li conferia molts poders:

          • el comandament de les forçes armades, únic capità general que hi ha i per tant el màxim càrrec.

          • La direcció del Movimiento (partit únic). Teoricament dirigit pel Rei.

          • La potestat de sancionar decrets llei (aprovar o retirar).

          • Capacitat de convovar un referèndum

          • Nomenar i destituir el president del govern.

        Tot això són les capacitats que té el rei com a herència del sistema franquista, a banda d'això el rei també rep el suport de l'esglèsia catòlica.

        Mesures legals:

          • Indult parcial de pressos polítics però no a tots.

          • Nonmena com a president de les Corts el senyor Torcuato Fernàndez Mirandas.

          • Confirmació d'Arias Navarro per a la presidència del govern.

        3. Segon govern d'Arias Navarro.

        La confirmació en el govern d'Arias Navarro fou una gran decepció per l'oposició, a més els ministres d'aquest segon govern són més reformistes que al primer govern, per exemple: Fraga Irribarne (governació), J.M Arielza (asumptes exteriors), A.Garrigues (Jústicia), A. Suarez (secretari general del movimiento).

        Aquest govern té un objectiu important: conservar les reformes en el vell aparell franquista, o sigui, intentar fer unes reformes inaudibles però sense trencar amb el franquisme. Malgrat tot al 1976 es produeix la vaga més important des del final de la guerra, de fet, estan dirigits per CCOO que és el sindicat que guanya les eleccions de 1975. Les rehivindicacions obreres són dues:

        1-. Demanaven mesures per afrontar la crisi, 1975 OPEP.

        2-. Demanaven reformes polítiques.

        Dintre d'aquesta movilització destaquen 5 obrers en el desallotjament d'una fàbrica de Vitoria on moren 5 persones. El segon que causà la desestabilització del govern són els fets de Montejurra on es reuneixen els Carlins (en aquests moments hi ha dues vessants: els democràtics i els franquistes, l'enfrontamens entre ells acaba amb la mort de dos joves). A més a més de les dues plataformes de l'oposició, s'uneixen i apareix la Coordinació Democràtica. També hi ha altres problemes derivats de l'incapacitat del govern per superar la crisi econòmica, això provocarà, juntament amb la inseguretat de la mort de Franco, la fugida de capitals. La fugida dels capitals provoca a la vegada atur, i això a nivell estatal provoca inflació (20%) tot això provoca la dimisió d'Arias Navarro el 1 de Juliol del 1976. El rei havia d'escollir entre una terna que li donava el Consell del Regne però Torcuato aconsegueix colar el nom d'Adolfo Suàrez.

        4. El primer govern de Suarez.

        Suàrez és nomenat president el 3 de Juliol de 1976, el seu govern està integrat per gent més jove i reformista:

      • Osorio (presidència).

      • L. Larilla (jústicia).

        M. Villa (governació).

        F. Abril Martorell (agricultura).

        El 17 de Juliol Suàrez fa un discurs a les Corts i anuncia per TV un seguit de mesures:

          • Reconeix la sobirania popular.

          • La convocatòria d'eleccions lliures abans del 30 de Juny de 1977.

          • Amnistia dels pressos polítics.

        A més a més immediatament Suàrez es posa en contacte amb l'oposició per informar de les seves intencions transformadores. Tambè hi ha la reforma del codi penal que és important perquè legalitza el dret de reunió, manifestació i assossiació i hem de dir que aquest decret-llei finalment és aprovat per les corts franquistes.

        El dia 8 de setembre de 1976 Suàrez es reuneix amb la cúpula militar on els explica les reformes polítiques que vol portar a terme i això porta la dimissió del tinent general de Santiago que no reconeix la proposta de llibertat sindical. En el seu lloc entra el tinent general Gutièrrez Mellado que és un militar de caràcter molt més liberal.

        5. La llei de reforma política.

        La llei de reforma política és elaborada per Miguel Herrero i Rodríguez de Miñon. Aquesta llei havia de venir precedida per la reforma del codi penal perquè aquesta autoritzava els partits.

        El primer partit és Alianza Popular el 1976 el qual integren 180 procuradors franquistes. Després hi ha el Partit Popular dirigit per José Mª Pio Cabanillas i d'on neixerà UCD (Unión de Centro Democràtico). EL 1976 les corts franquistes aproven el projecte de reforma política, és a dir, la llei de reforma política presentada per Suàrez i José Miguel Primo de Rivera. Aquesta llei preveia l'elecció dels partits per sufragi universal i un senat elegit pel rei. Això d'aquesta llei, sempre s'ha considerat com un suicidi perquè el que fan es aprovar la seva dissolució. El 15/12/1976 hi ha un referèndum on el poble es favorable a la reforma política, per tant, Suàrez haurà d'aprovar la llei.

        És el moment en que el PCE comença a preveure que es possible que quedi exclòs dels comicis i, per tant, comença una actuació al carrer mobilitzant l'opinió pública. Es comencen a produir fets que podrien frenar el procès democràtic. El primer seria el segrest de Antonia Mª de Orial i Urquijo, membre destacat del franquisme i president del Consell d'Estat. Qui el segresta és el GRAPO. El 27 de gener de 1977 es produeix al C/ Atocha de Madrid l'assassinat de 5 advocats laboralistes, militants de CCOO i del PCE, portat a terme per un grup ultradretà. L'enterrament és un acte multitudinari i es veu com un acte de força del PCE ja que convoca a més de 200.000 persones.

        Un altre segrest, el del tinent general Villaescusa, semblaria l'últim intent per fer enfadar als militars, però al mes de febrer de 1977 els 2 segrestats són alliberats per la policia. A partir d'aquest moment la situació es normalitza i no es produeixen més actes d'aquest tipus.

        Abans de les eleccions, el PCE accepta la monarquia i la bandera bicolor. Seria la renúncia a dos pilars: la monarquia i la bandera bicolor. Finalment, es pacten les eleccions del 15/06/1977, es legalitzen els sindicats, es reconeix el dret a vaga i s'acaba el Movimiento.

        6. Les eleccions de 1977.

        Les forces polítiques que en un principi tenien millors perspectives electorals eren aquestes:

          • Alianza Popular: partit de Manuel Fraga. Essencialment format per antics procuradors franquistes i antics ministres de franco. Obviament auest partit té un to conservador.

          • Unión de Centro Democrático (UCD): plataforma que agrupa diferents partits al voltant de la figura de Suàrez. Els partits que l'integren van desde una dreta reformista, alguns elements demòcrates cristians i socials democrates. Són els més ben situats en aquestes eleccions perquè són els protagonistes de la transició.

          • PSOE: es presenta amb un to radical i un aire renovador, mitjançant noves frigures consagrades en el congrés de Suresnes: F. Gonzàlez, Alfonso Guerra, Pablo Castellano, Gómez Llorente, Enrique Múgica.

          • PSP (partit Socialista Popular): És el partit de Enrique Tierno Galvan. És un partit petit amb pocs militants, però esta bàsicament integrat per intel·lectuals. Seria el partit que representa la lluita socialista desde dins d'Espanya tot i que acabarà integrant-se dins el PSOE.

          • PCE: legalitzat i que s'acaba presentant a aquestes eleccions tot i que hi hagi repressions i que els dirigents d'aquest havien estat protagonistes destacats de la guerra com Santiago Carrillo i Dolores Ibárri “la Pasionaria”.

          • ID (Izquierda Democrática): és un partit cristià, és d'alguna manera aquella corrent cristiana enfrontada amb el franquisme i que té a Ruiz Gimènez (antic ministre de Franco), però té un to esquerrà i això farà que poca gent el voti.

        Partits en l'àmbit autonòmic:

          • Pacte Democràtic de Catalunya: de Jordi Pujol i Martí Roca.

          • PNB (partit Nacionalista Basc): de Carlos Garaicoechea i Xabier Arzalluz.

        Les eleccions es celebren i guanya UCD, però sense majoria. Per tant, els govern format pel dia 4 de juliol és d'UCD, però que és minoria al Congrès i això farà que el govern hagi de negociar amb l'oposició.

        7. El primer govern democràtic.

        El president del govern és Adolfo Suàrez i aquest està integrat per:

          • Tinent Gral. Gutièrrez Mellado (Guerra).

          • Fuentes Quintana (ministre d'economia i segon vicepresident)

          • Fernando Abril Martorell (política i tercer president).

          • F. Ordoñez (hisenda).

          • Juigo Clavera (educació).

        En política exterior intenta aconseguir els contactes per Espanya pel mercat comú, però el govern tambè té els objectius d'una constitució democràtica a part d'intentar solventar la crisi econòmica.

        Aquest govern tambè intentarà donar resposta als partits naiconalistes. A més Suàrez va negociar directament amb el president de la Generalitat Josep Tarradellas a l'exili perquè tornés a Espanya de manera provisional.

        El problema econòmic era un dels factors més importants d'aquest moment. El que intenta el govern és arribar a un concens amb les diferents forces polítiques i sindicats i rep el nom dels “pactes de la Moncloa” signats el 25 d'octubre de 1977 i que detallen tot un seguit de mesures:

      • Tipus pressupostari: limitar el creixement del pressupost i augmentar les quantitats destinades al subsidi de desocupació.

      • Tipus monetari: incluia la devaluació de la pesseta amb l'objectiu d'estimular les exportacions.

      • Rendes: vincular la inflació prevista per els anys successoris amb l'increment de sous/salaris. S'intenta que la inflació s'equilibri amb els salaris.

      • Treball: crear una política de subvencions a les empreses que fan contractes de treball temporal i així incentivar que es contracti gent.

      • Reforma fiscal: preten equiparar els impostos espanyols amb els europeus. Es preten una progressivitat i una descentralització dels impostos.

      • Reforma educativa: que preten augmentar el número de llocs en l'ensenyament públic.

      • Reforma de la Seguretat Social: que serà controlada pel parlament i el ministeri d'hisenda i a més es faran una sèria d'acords amb les farmàcies i els laboratoris. Es crean l'Institut Nacional de Seguretat i Higiene i l'INEM.

      • Energia: es bloquegen les centrals nuclears previstes.

      • Programa de tipus agrari i pesquer: incentivació del sector agrari. S'intenta reformar la llei de reformes agraries perquè els camperols tinguin accès a la propietat.

      • Empresa pública: es pretèn fer un estatut de l'empresa pública, amb un organisme coordinador de les empreses d'aquest tipus. Tambè hi havia un principi de regionalització per equilibrar les diferències entre les diverses zones de l'Estat.

      • El que s'arriba a aconseguir és regularitzar els sous, ampliar la cobertura social dels desocupats, millorar l'oferta educativa pública i generar una fiscalitat més solidària i progressiva. Tot això provoca un descens de la inflació, s'amplien les divises i la dels beneficis empressarials, però ens queda l'índex de desocupats, l'atur.

        El 3 d'abril de 1977 les eleccions municipals donen el triomp f a la UCD, però a la ciutat aconsegueixen l'alcaldia els partits d'esquerres i una mena d'aliança entre PCE i PSOE que portarà a moltes alcaldies als socialistes. Però tinguent en compte que el 1978 es fa una constitució democràtica i, per tant, es convoquen eleccions pel dia 01/03/1979 (2ª elecció democràtica) i el partit que guanya és la UCD, però no aconsegueix el triomf per majoria i, per tant, ha de tornar a pactar.

        Hem de dir una sèrie de partits regionalistes i el més important és andalús, el PSA. En aquestes eleccions tambè apareix Herri Batasuna. A partir de 1979 hi ha una crisi interna del PSOE i UCD:

          • El PSOE celebra el seu 28 Congrés on Felipe Gonzàlez intenta fer una renovació ideològica on pretén arraconar la línia marxista i adoptar una línia més centralista. Per tant, el PSOE el que intenta és deixar la part més radical. Però el sr. Gonzàlez no aconsegueix imposar les ideas perquè hi ha tota una sèrie de gent ocntraria a les teories seves teories i aconsegueixen que no triomfin. Però al desembre es convoca un congrès extraordinari del PSOE on sí s'accepten les seves teories de centralisme. Per tant, aquest partit canvia la seva forma de presentar-se.

          • La UCD tambè pateix una crisi i qui la provoca és el grup parlamentari. Comença perquè hi ha una sèrie de lleis que s'han d'aprovar, com el divorci i el tràmit de l'estatut d'Autonomia, que provoquen diferències. Tan gran és la crisi que Suàrez fa canvis dins el govern, però amb tants canvis es queda sol. Això, juntament amb el problema econòmic i que el 1980 a les autonòmiques UCD no té bons resultats, fa que Suàrez, davant d'una situació molt greu, dimiteix, però bàsicament perquè té al govern molts problemes i no ´te el suport del seu partit. La seva dimissió és el dia 29/01/1980. Suàrez va proposar com a substitut a Leopoldo Calvo Sotelo, però en la primera votació d'envestidura cau (20/02/1980), i la següent votació va ser ajornada pel dia 23 de febrer.

        8. El 23 de Febrer (23-F)

        El 23-F (23/02/1981) té un antecedent que com a mínim és de l'any anterior. L'any 1980 hi ha qui s'està preparant per fer el cop d'estat. El que es pretenia no era acabar amb la democràcia, sino fer un govern de concentració encapçalat pel Gral. Alfonso Armada. I dins d'aquesta conspiració a més hi ha implicats el sr. Jaime Milan del Bosch (comandant de la III Regió Militar (València)) i a més hi ha el Coronel Antonio Tejero Molina. Aquests seran els que queda clar que estan a la ocnspiració, però no està clar quantes capitanies van donar suport al cop d'estat. I això és perquè Alfonso Armada havia sigut capità general del rei i va convèncer les capitanies perquè parlava en nom del rei. El que passa és que l'actuació del rei negant això va evitar l'aixecament.

        El 23 de febrer s'havia de fer la 2ª investidura de Calvo Sotelo, però en aquest moment és quan el parlament espanyol és ocupat per 400 guardies civils dirigits per Tejero. Amb això provoquen un doble efecte: és el moment en que queden segrestats el govern (l'executiu) i el parlament (el legislatiu).

        A partir d'aquest moment del Bosch actua seguint l'ordre donada i fa sortir els tancs al carrer a València i diu que dona suport al cop d'estat. A Madrid la divisió de cuirassats de Brunete tambè surt al carrer i aquest preten les emissores de TVE i la radio. Però a Madrid Guillermo Quintana no va donar suport a la insurrecció i desactiva tot el que Brunete estava intentant fer i es recupera TVE i la radio.

        En tot, quan Armada intenta dirigir-se als diputats, resulta que Tejero no el vol al parlament i el fa fora d'aquest. És el moment en que el màxim responsable de la insurrecció el fan fora i no se sap ben bè el que passa. Així Tejero queda aillat. El rei surt cap a les 3 de la matinada per TVE on defensa la constitució i condemna a tots aquells implicats al cop d'estat. A banda d'això, el rei havia parlat amb totes les capitanies per dir que ell no tenia res a veure-hi.

        9. L'etapa final de govern de la UCD.

        El dia 25/02/1981 és el dia que, finalment, s'investeix a Leopoldo Calvo Sotelo el qual serà cap de govern on inclourà totes les diferents corrents de la UCD com:

          • Pio Cabanillas (presidència).

          • Fernandez Ordoñez (justícia).

          • Díaz Ambrona (Educació).

        De fet Calvo Sotelo i aquest primer govern el que intenten és superar els efectes del 23-F sobre 3eixos:

          • Judici del 23-F: Va acabar amb unes condemnes molt suaus. El recurs presentat al tribunal suprem va endurir les penes. Els que van ser jutjats van ser Tejeros (tancat al castell de Figueres, però amb totes les comoditats), Armada i del Bosch a part d'altra gent.

          • Política autonòmica: Catalunya, P.Basc, Galícia i Andalusia recuperen l'estatut. En aquest moment apareix la llei LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico). De fet, aquesta llei va ser recorreguda al tribunal constitucional i una part d'aquest es va haver de modificar. En aquest moment, amb aquesta llei, tindrem 12 (noves)+4 (ja d'abans) d'autonomies segons les regions.

          • Política exterior: Calvo Sotelo s'apropa més als Estats Units, però pel que fa a la CEE aconseguirà signar 7 dels 16 capítols de negociació. Però a més en aquest moment és quan es produeix l'ingrès a l'OTAN, però aquesta té l'oposició dels partits d'esquerra.

        Aquesta és l'obra del primer govern de Calvo Sotelo, però malgrat tot la crisi de la UCD segueix existint perquè obté mals resultats electorals a Galicia i Andalusia i qui es beneficia d'aquesta devallada són Aliança Popular (AP) i PSOE. Novament es produeix una de les clàssiques crisis provocades per la llei del divorci. El senyor Fernandez Ordoñez (jústicia) intenta portar endavant aquesta llei que és aprovada al parlament amb els vots del PSOE però no pels de L'UCD que no tots van votar (aquí es veuen les diferències dins del partit ja que foren ells qui proclamaren la llei i no li donaren suport). Tot això motivarà que a partir del Novembre de 1981 comenci una dispersió de diputats que van cap a Alianza Popular (AP), cap el grup mixt o fins i tot cap el PSOE. Tot això acaba quan Calvo Sotelo decideix dissoldre les corts i convocar eleccions pel l'Octubre de 1982.

        Es comencen a conrear

        instituto de reformas sociales

        instituto nacional de previsiones

        Vot del poble sobre una qüestió que li es sotmesa.

        Govern d' uns pocs.

        Tancament de les fabriques on els treballadors feien vagues.

        7

    Vídeos relacionados