Historia de España contemporánea

Crisi de l'Antic Règim. Revolució industrial. Catalanisme. Guerra civil

  • Enviado por: Aglaiee
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 37 páginas
publicidad
publicidad

Índex

Esquema dels sistemes d'Estat, ................................................................... 2

Bloc 1, Liberalisme i Indústria

Tema 1, La Crisi de l'Antic Règim (1808-1833), ....................................... 4

Tema 2, La Formació de l'Estat Liberal (1833-1868), ................................ 8

Tema 3, La Revolució Industrial, .............................................................. 11

Tema 4, Revolució democràtica i Restauració Borbònica, ....................... 14

Tema 5, Moviment obrer i catalanisme, ................................................... 18

Crisi, República i Guerra

Tema 6, Canvis econòmics i socials en el primer terç del segle XX, ....... 22

Tema 7, La crisi de la Restauració. Regionalistes i Republicans, .......... 25

Tema 8, L'impacte de la Gran Guerra. La dictadura de Primo de Rivera, 28

Tema 9, La Segona República. La Generalitat Republicana, .................... 31

Tema 10, Guerra Civil i Revolució, .......................................................... 33

Dictadura i Democràcia

Síntesi dels temes 11 i 12, ......................................................................... 37Antic Règim

Monarquia absoluta:

  • El rei és dipositari de la sobirania

  • Té tres poders: executiu, legislatiu i judicial.

  • No hi ha referència constitucional.

  • No hi ha reconeixement de drets individuals.

  • Sufragi censitari.

Societat estamental:

  • Criteri de jerarquització és el naixement

  • No hi ha igualtat legal. És la societat del privilegi

- Economia pre-capitalista

Revolució burgesa

Nou Règim

Estat liberal:

  • Sobirania compartida rei-poble.

  • Divisió de poders amb algunes limitacions.

  • Existència d'una constitució que està per damunt dels ciutadans.

  • Reconeixement de 3 drets bàsics: vida, llibertat i propietat.

Societat de classes:

  • Criteri de jerarquització és la fortuna

  • S'estableix una “teòrica igualtat” davant la llei.

  • Economia capitalista

Estat democràtic.

  • El poble és dipositari de la sobirania.

  • Divisió de poders (executiu = govern, legislatiu = parlament, judicial = jutge és independent dels altres poders).

  • Presència d'una constitució.

  • Reconeixement amplíssim de drets individuals i col·lectius.

  • Sufragi universal.

Liberalisme i IndústriaTema 1, La Crisi de l'Antic Règim (1808-1833)

1. Societat i política a la fi del s XVIII.

Podem definir-la com una societat d'antic Règim basada en l'agricultura i la propietat de la terra com a font de riquesa.

Estructurada de forma estamental, era la societat del privilegi, és a dir, desigualtat entre les persones segons el seu llinatge. Els privilegiats eren amos d'enormes latifundis especialment al centre i sud del país on a més exercien la senyoria jurisdiccional. Únicament al nord i al llevant, els pagesos posseïen petites i mitjanes propietats.

L'Espanya del segle XVIII era governada per la dinastia dels Borbons que va assentar-se després de guanyar la guerra de Successió (1701-1714) i imposar els decrets de Nova Planta (1716), que significaven la implantació de les lleis castellanes a l'antiga Corona d'Aragó. Només el País Basc i Navarra seran “províncies exemptes”.

La monarquia tenia un caràcter centralitzador i absolut encara que amb limitacions. Els monarques de la dinastia Borbó en el segle XVIII seran els següents:

-Felip V (1700-1746), Lluís I (1724- ), Ferran VI (1746-1759), Carles III, que aplicarà el despotisme il·lustrat i les reformes que comportava. Aquestes s'aturaren en els 1789.

2. L'economia catalana del segle XVIII

Demografia: Espanya uns 11.5000.000 habitants, a Catalunya uns 900.000.

El principat tindrà un creixement superior a la resta gràcies a la reducció de la mortalitat catastròfica.

Agricultura: A Catalunya comença l'especialització agrícola. Es passa de l'autoconsum a la producció per a la venda.

La revolució agrícola s'acompanya de la millora de les tècniques agrícoles i l'extensió de terres cultivades. S'acompanyarà de la indústria domèstica i la integració d'aquest sector en el mercat.

Gremis i manufactures: Continuarà l'organització gremial i es posarà en funcionament les manufactures d'estampats de cotó d'indianes. Neixen empreses capitalistes.

Tot es veurà estimulat pel decret de liberalització del comerç en 1778.

3. La Guerra del Francès (1808-1814)

Precedents:

Cal cercar-los en el segle XVIII i en la relació política comú establerta entre els borbons de París i Madrid. Eren els Pactes de Família, una unió diplomàtica dirigida per França en contra de Gran Bretanya.

Espanya veurà marcada la seva evolució en funció de la circumstància del nostre país veí. Així, la Revolució Francesa implicarà l'aturada de les reformes iniciades per Carles III. Posteriorment l'execució de Lluís XVI el gener de 1793 va fer que Carles IV declarés la guerra a França. És la Guerra Gran (1793-1795) que afectarà a la zona fronterera i que Espanya perdé.

L'arribada al poder de Napoleó Bonaparte i la seva proclamació com a emperador el 1804 farà que comencin unes aparents bones relacions. Signen el tractat de Fointenebleau el 1807. Estableixen que Espanya i França es reparteixen Portugal, aliat d'Anglaterra. Implicava el pas per Espanya de vint-i-vuit mil homes que finalment van ser cent mil.

La Guerra:

En el camí vers Portugal les forces franceses van ocupant les principals ciutats espanyoles. L'engany es fa evident i els primers problemes apareixen en la pròpia família reial. És el motí d'Aranjuez, en el qual Ferran (príncep d'Astúries), obliga a Carles IV a abdicar en el seu favor. Napoleó ho aprofita i els trasllada a Baiona, on el seu germà Josep I esdevé rei d'Espanya.

El poble espanyol tindrà clara l'entrada en guerra a partir dels fets del 2 i 3 de maig de 1808 a Madrid. Inicialment l'exèrcit regular aconseguirà algunes victòries (Bruch, Bailén...). Napoleó vindrà personalment amb reforços i l'ocupació de la península serà gairebé completa (menys les illes i Cadis).

La campanya russa de Napoleó, l'ajut britànic i l'acció dels espanyols farà que Napoleó decideixi la retirada al desembre de 1813.

Com s'organitza Espanya durant el conflicte:

Finalitzada l'ocupació neix en el nostre país una doble realitat: l'Espanya ocupada i l'Espanya patriota.

Espanya ocupada:

  • Josep I Bonaparte

  • Exèrcit francès

  • Administració francesa

  • Composició sociològica:

*Col·laboracionistes: espanyols de qualsevol classe social que col·laboraven amb els francesos i feien funcionar l'Espanya ocupada per obtenir-ne beneficis.

*Afrancesats: són una minoria que, admiradora de la cultura francesa i la seva societat, pensa que Napoleó farà evolucionar positivament Espanya.

  • Document constitucional de referència: Estatut de Baiona.

Espanya patriota:

  • Ferran VII (rei absent)

  • Protecció:

*Exèrcit regular limitat en les zones urbanes.

*Guerrilla, practica una guerra de desgast, operen en grups reduïts, coneixen el terreny, tenen suport de la població, són en definitiva, el sistema que utilitza un poble davant un enemic infinitament superior.

  • Juntes. Són la alternativa al sistema administratiu d'Espanya (Juntes locals, corregimentals, superiors, suprema central que en 1812 serà Consell de Regència).

  • Composició sociològica:

*Estaments privilegiats (noblesa i església) actuen per considerar Napoleó un hereu de la Rev. Francesa, és a dir, del procés que va acabar amb els seus privilegis.

*Burgesia liberal: malgrat admirar la societat francesa, prioritzen la independència d'Espanya.

*Pagesia: lluita pel retorn del rei i el total restabliment de l'Antic Règim.

  • Document constitucional de referència: Constitució de Cadis (1812).

La Constitució de 1812, elaborada per l'Espanya patriota és la culminació de la resistència i la creació d'un símbol de llibertat.

Serà el resultat de la convocatòria de corts feta per la Junta Central. Era una convocatòria estamental però la burgesia liberal aconseguí transformar el nostre país en un estat liberal. Significa la crisi de l'Antic Règim.

En aquestes corts es prengueren les següents disposicions:

  • abolir el règim senyorial

  • liquidar la Inquisició

  • acabar amb la tortura

  • elaborar la constitució de 1812. Trets d'aquesta constitució serà la sobirania nacional, la divisió de poders, el reconeixement de drets i deures, el catolicisme com a religió oficial.

4. El Regnat de Ferran VII (1814-1833)

Tres etapes: Inviabilitat de l'absolutisme (1814-1820)

Trienni Liberal (1820-1823)

Dècada Ominosa (1823-1933)

La inviabilitat de l'absolutisme:

Signat el Tractat de Valençay (1813) amb Napoleó, Ferran VII retornà a Espanya i tot haver promès respectar la Constitució de 1812, efectuà un cop d'estat el maig de 1814, el Manifest dels Perses. Es restaurà l'absolutisme i l'Antic Règim d'acord amb l'ambient polític europeu favorable a l'absolutisme després de la caiguda de Napoleó.

El rei governà amb la seva camarilla que posarà en marxa una brutal repressió contra els afrancesats i els liberals.

Aquesta etapa està caracteritzada pels greus problemes hisendístics de la monarquia. El nostre país havia disposat tradicionalment de tres vies de finançament:

  • deute públic = préstec dels ciutadans a l'Estat que es retornava als ciutadans amb diners americans.

  • ingressos americans = disminueixen progressivament pel procés d'independització.

  • Atributs = impostos que paga el tercer estat i que minvaran pels efectes de la Guerra del Francès.

El fracàs de l'Estat és evident i l'altre opció dels espanyols, el liberalisme, busca el canvi. Eren burgesia comercial, classes mitjanes urbanes i exèrcit, que posarà en funcionament el mecanisme de canvi polític, el pronunciament, és a dir, la intervenció militar en la vida política.

En 1817 hi haurà un intent per part de Lacy que fracassarà i el 1820, el coronel Riego, des de Cabezas de San Juan (Sevilla) obligarà a Ferran VII a acceptar la Constitució de 1812.

Trienni Liberal:

Mesures:

  • Abolició de l'absolutisme: treure a la noblesa els drets de jurisdicció,

  • Supressió del mayorazgo: les terres heretades dels nobles es poden vendre,

  • Venda de terres de monestirs amb pocs monjos: comença el procés de privatització de terra de l'església,

  • Creació de la Milícia Nacional: embrió d'una futura policia professional,

  • Secularització del delme: l'estat es queda amb un impost de l'església i s'obliga a pagar-ho amb diners.

Obstacles:

  • Oposició de la pagesia que al nord i a la Corona d'Aragó esdevingueren arrendataris i a més van sortir perjudicats amb la monerització del delme. Van organitzar partides reialistes animades per l'església.

  • Oposició del rei. Ferran VII emprà el dret del vet i envià ambaixades a les corts absolutistes d'Europa que finalment destinaran al nostre país els Cent Mil Fills de Sant Lluís que el restauraran com a monarca absolut.

Dècada Ominosa:

Novament es posen en marxa la repressió i la negativa del rei a qualsevol canvi. La realitat del país però contradiu la seva voluntat. La hisenda no té ingressos i l'exèrcit i l'administració estan farcits de liberals. A més Ferran VII és vell, no té descendència i els sectors més reaccionaris s'apropen a l'hereu, Carles Maria Isidre de Borbó (apostòlics, després carlins).

El monarca contrau matrimoni el 1829 amb Maria Cristina, la seva quarta esposa, i ara tindrà dues filles. Aquesta circumstància personal tindrà conseqüències polítiques.

Des del segle XVIII amb l'arribada dels Borbons estava en vigència la llei Sàlica que impedia a les dones ser reines. Ferran ho canviarà amb la pragmàtica sanció i quan mor el 1833, Isabel és Princesa d'Astúries.

Carles no ho accepta i s'autoproclama “Carles V”. Mª Cristina, en nom d'Isabel, no té altra possibilitat de recórrer a l'altra gran opció espanyola: els liberals. Així des del 1833, Espanya viu un doble procés: guerra civil i inici de la constitució de l'estat liberal o revolució burgesa de mà de la monarquia.

Tema 2, La Formació de l'Estat Liberal (1833-1868)

1. Revolució liberal i guerra carlina (1833-1843)

A la mort de Ferran VII es precipità la guerra entre partidaris de Carles i d'Isabel, és a dir, carlins i isabelins. Foren tres guerres civils: la primera (1833-1839), la segona (1846-49) coneguda com la Guerra dels Matiners; i la tercera en els anys 70.

El carlisme que propugnava el retorn a l'Antic Règim tingué poc suport entre les classes dirigents però en canvi arrelà amb força a Catalunya, País Basc, Navarra, País Valencià i Aragó per la reivindicació foral del carlisme (promesa de restaurar les antigues institucions polítiques anteriors a la Nova Planta). Tingué també gran precipitació popular i eclesiàstica en aquests territoris.

La pràctica militar de l'exèrcit carlí era la guerra de guerrilles.

La primera guerra carlina finalitza l'any 1839 amb el Conveni de Bergara.

Les tropes isabelines tindran el suport de les classes dirigents, l'aparell de l'estat i dels països europeus estan en plena revolució liberal.

2. Revolució liberal: regència de Mª Cristina i el general Espartero

Mª Cristina que haurà de recórrer als liberals per assegurar la corona d'Isabel, iniciarà la revolució liberal o burgesa de forma tímida.

Buscarà la participació dels liberals més moderats, és a dir, aquells que l'obliguen a cedir poca quantitat de poder. Així neix l'Estatut Reial de 1834 (Martínez de la Rosa) que és una carta atorgada, no una constitució. És la regent qui controla la situació ja que no es reconeix la sobirania popular, ni drets bàsics, etc.

La reacció dels liberals progressistes és organitzar revoltes urbanes, destaca la de Barcelona el 1835. La regent ha de cedir i permetre l'accés al poder dels progressistes. Álvarez de Mendizábal serà el primer ministre. Aquest impulsarà la Constitució de 1827, de caràcter progressista i iniciarà la reforma agrària, un procés d'enorme transcendència.

Els canvis van continuar amb el general Espartero, regent entre 1841-1843. Aquest militar guanyador de la Primera Guerra Carlina va desplaçar a Mª Cristina i malgrat ser progressista, tingué actuacions repressores. Així, després d'haver signat un tractat lliurecanvista amb Anglaterra que motivà revoltes urbanes, especialment a Barcelona, decidí acabar amb el conflicte bombardejant la ciutat.

Una actuació com aquesta farà que es forci al general a retirar-se. És el moment en què Isabel esdevé reina d'Espanya.

3. La Reforma Liberal Agrària

La terra, font bàsica de riquesa, fou un dels àmbits on s'aplicaren reformes radicals, calia per entrar en el capitalisme posar la terra en el mercat, és a dir, convertir-la en propietat privada.

Entre 1836-1841 es completa el pla de les Corts de Cadis. Mendizábal posa en funcionament les següents disposicions:

  • abolició dels privilegis de la Mesta. S'obren així nous espais per conreus, malgrat que la producció de llana cau,

  • supressió de les senyories jurisdiccionals. Els nobles no podran administrar justícia però passen a ser plens propietaris. Els pagesos esdevenen arrendataris,

  • desvinculació del mayorazgo,

  • desamortització dels béns eclesiàstics. Seran expropiats, convertits en béns nacionals i venuts en pública subhasta. Es feu el mateix amb els comunals el 1855.

Podem observar que:

  • beneficia la noblesa i perjudica a l'església,

  • acaba amb els privilegis de l'Antic Règim i la terra esdevé propietat privada,

  • saneja el dèficit hisendístic per fer front a la guerra.

Resultats:

  • potencia el latifundisme, grans lots amb diner immediat,

  • els compradors continuen amb l'absentisme,

  • mínimes innovacions tècniques,

  • desmonament de pagesos,

En definitiva, no es produeix l'entrada completa al capitalisme agrícola.

4. La Consolidació de l'Estat Liberal (1843-1856)

Dècada Moderada (1843-1854):

És un període de construcció fonamental de l'estat liberal. Destaquen el caràcter centralista i la uniformitat a més del fet polític de domini dels liberals conservadors o liberals moderats, encapçalats per Ramon María Narváez.

S'aprova la Constitució de 1845 en la qual s'estableix: sobirania compartida (reina-poble), sufragi censitari molt limitat, dues cambres... Hi ha dues mesures a destacar:

  • concordat amb la Santa Seu el 1851, en aquest document s'establia que no es retornaven els béns desamortitzats però l'Estat mantindria als eclesiàstics i la religió catòlica seria l'única oficial, atribucions en matèria d'ensenyament.

  • Guàrdia Civil (1844) institut militar amb tasques civils.

Bienni Progressista (1854-1856):

El 1854 els liberals progressistes acrediten al poder a través d'un pronunciament, tindran també el suport d'una nova formació política: Unió Liberal, escindits dels moderats i liderats per O'Donnell. El general Espartero es farà càrrec del govern.

Destacaven les següents mesures:

  • desamortització dels béns comunals (1855)

  • llei general de ferrocarrils (1855)

  • extensió de les llibertats ciutadanes com per exemple els sindicats.

L'organització d'una vaga general implicarà que la burgesia pressioni per un canvi en el govern de la nació que passarà a O'Donnell.

Els darrers anys d'Isabel II (1856-1868):

És una etapa conservadora, en la qual alternen els liberals moderats amb la Unió Liberal. O'Donnell i Narváez seran els primers ministres. Hi ha 3 grans qüestions a les quals hauran de fer front:

  • revoltes populars que faran que a Catalunya el govern posi en funcionament l'estat d'excepció,

  • intervenció exterior a Mèxic, Marroc, Indoxina. Buscar era fer-se un lloc en la política internacional,

  • pronunciaments progressistes.

Entre 1866-1868 es prepara la caiguda d'Isabel II i la fi del sistema iniciat en 1833. La crisi té les vessants següents:

  • crisi financera provocada per l'escassa rendibilitat del ferrocarril i l'impagament del deute públic,

  • males collites (1866-1867),

  • crisi industrial motivada per la “fam del cotó”, és a dir, la falta de matèria prima en la indústria catalana,

  • organització d'un cop d'estat complet preparat en el pacte d'Ostende (1866) en el qual s'uneixen la Unió Liberal, el Partit Progressista i el Partit Democràtic.

Tema 3, La Revolució Industrial

  • La indústria de béns de consum: el sector

  • Comença la revolució l'any 1830 basada en el sector tèxtil i en la inversió de capitals familiars. Nuclis importants seran Catalunya, Alcoi i Màlaga.

    Catalunya serà l'únic territori espanyol que quan finalitzi el segle haurà aconseguit entrar en el capitalisme industrial.

    Podem considerar un conjunt de factors que afavoreixen la transformació. Són els següents:

    • la revolució agrícola del segle anterior que permet l'acumulació de capital,

    • la indústria domèstica,

    • empresaris i obrers qualificats,

    • falta de mà d'obra que empeny la industrialització.

    Factors negatius:

    • falta de matèries primeres (cotó),

    • falta de fonts d'energia (carbó),

    • debilitat del mercat espanyol que implicarà la necessitat d'una política econòmica

    proteccionista.

    Fases d'evolució:

    • 1833-1860 predomini del carbó com a font d'energia i de maquinària de vapor,

    • a partir de 1860 comença l'ús de l'energia hidràulica per la pobresa del carbó català i

    la dependència de l'estranger a més de l'invent de la turbina. Afegim la fam de cotó, que farà que es reprengui la llana.

  • Els sistemes de producció

  • La dualitat d'energia permetrà dos models productius i situació geogràfica diversa:

    CARBÓ vapors situats en zones properes al litoral. Barcelonès, el Maresme i el Garraf, Vallès.

    AIGUA colònies que aprofiten els cursos fluvials. Rius Llobregat, Ter, Fluvià.

  • L'articulació del mercat espanyol: els ferrocarrils

  • Catalunya va ser la primera zona d'Espanya que va desenvolupar una revolució dels transports. Apareixen el primer vaixell de vapor (1834) i la primera línia fèrria Barcelona-Mataró (1848).

    Impuls fonamental serà la llei de ferrocarril de 1855 que amb la seva concepció radial el farà poc rendible, així, des del 1866 la subvenció de l'estat serà substituïda per la intervenció del capital estranger.

    La xarxa ferroviària afavorirà l'intercanvi de persones i mercaderies i semblaria obrir camí a un mercat integrat. No serà possible excepte en el litoral, el mercat era feble: jornalers al sud i camperols d'autoconsum al nord.

  • El desenvolupament de la mineria

  • Espanya tenia una gran riquesa de plom i coure, mercuri i ferro. L'endeutament de l'estat va fer que es concedissin les explotacions a companyies estrangeres. Serà bàsica l'anomenada desamortització del subsòl, llei de mines de 1868.

    Plom a Linares i la Carolina. Cap. francès i anglès.

    Coure a Riotinto. Cap. anglès i alemany.

    Mercuri a Almadén. Cap. francès (Rothschild).

    Ferro a Almeria, Múrcia, Biscaia. Cap. anglès i un 25% basc.

    Carbó a Astúries. Cap. espanyol. Es veurà perjudicat per la ruta del ferro Bilbao-Cardiff. El carbó gal·lès és més competitiu i s'haurà d'aplicar una pràctica proteccionista.

  • La nova societat: expansió i planificació de les ciutats

  • Canvis demogràfics: Transformació en el règim demogràfic motivat per la millora higiènica i alimentària. Es redueix la mortalitat i es manté la natalitat i s'origina un important creixement de la població. Espanya passa d'11 500 000 hab en el segle XVIII a 18 594 405 hab en el 1900. A Catalunya 900 000 hab (1787) a 1 966 382 hab (1900). D'aquesta població un 27% es devia al sector secundari.

    Pel que fa als moviments migratoris, hi haurà una notable emigració cap a l'exterior a partir de 1880 cap a Amèrica i el nord d'Àfrica de persones procedents de Galícia, Canàries, Almeria i Múrcia. En les emigracions internes destaca Catalunya de l'interior al litoral, així Barcelona el 1900 té 544 137 hab i Madrid també passaria del mig milió.

    Canvis urbanístics: les ciutats viuen transformacions significatives. Novetats tècniques tals com tramvies, il·luminació, clavegueram i enderroc de muralles. Destaca en aquest darrer punt el projecte de reforma i eixample d'Ildefons Cerdà a Barcelona.

  • El sector sidero-metal·lúrgic

  • Siderúrgia: Es generen en aquesta etapa noves demandes de ferro per a les màquines del tèxtil, eines agrícoles, construcció i ferrocarril, aquest darrer amb alts nivells d'importació.

    La foneria tradicional desapareix i el carbó vegetal és substituït pel mineral de carbó en els alts forns.

    La siderúrgia moderna va néixer a Màlaga i a Catalunya (1840) però es consolida i esdevé motor d'una radical transformació al País Basc entre 1881 i 1913. en aquest darrer territori hi haurà capital anglès i català. Els enormes beneficis permetran la diversificació empresarial amb la creació de bancs i indústries navilieres.

    Metal·lúrgia: Les primeres fàbriques metal·lúrgiques es van crear a Barcelona (Maquinista Terrestre y Marítima-1855) i a Sevilla (Portilla & White-1857). La maquinària i els seus primers tècnics provenien de Gran Bretanya i d'altres països europeus, però en la majoria dels casos, el capital de les empreses eren autòctons.

    A partir de 1880 i coincidint amb l'expansió siderúrgica, també la metal·lúrgia basca va créixer.

    La indústria metal·lúrgica espanyola no va poder competir ni en tecnologia ni en capitals amb les empreses estrangeres. La indústria autòctona es va concentrar en la branca de les construccions metàl·liques. La falta d'una abundant matèria primera va perjudicar també la indústria metal·lúrgica del país, però a partir de 1880, la situació va canviar. D'una banda, la siderúrgia basca va permetre que les fàbriques metàl·liques disposessin de grans quantitats de ferro en bones condicions, d'altra banda, durant els últims 20 anys de segle XIX, l'interès per la modernització de la marina de guerra va fer que es desenvolupés la construcció naval (Ferrol i Biscaia).

    Durant aquelles dues últimes dècades, la indústria metal·lúrgica autòctona va assolir la maduresa tecnològica necessària per emprendre el camí de la producció (Barcelona-1882 fabricació del primer vagó; 1884 fabricació de la primera locomotora).

    Tema 4, Revolució democràtica i Restauració Borbònica

  • Sexenni Revolucionari (1868-1874)

  • Aquest sexenni revolucionari és l'etapa de la història d'Espanya compresa entre la marxa d'Isabel II i el retorn del seu fill Alfons XII a la corona. És una etapa en la qual les diverses experiències polítiques i l'autèntica expansió de les llibertats fan que molts historiadors la qualifiquin de la veritable revolució burgesa.

    En sis anys tindrem un pronunciament, una revolució, una primera constitució democràtica, un rei italià, una república federal i unitària amb quatre presidents, un cop d'estat, una dictadura i un últim cop d'estat militar que permet el retorn dels Borbons.

    Revolució democràtica “La Gloriosa” (1868):

    El 18 de setembre de 1868 comença un procés que té una doble dimensió:

    • un pronunciament militar protagonitzat per Topete, Prim i Serrano. Serrano a més va derrotar les forces isabelines a la batalla d'Alcolea.

    • revolució, té un desenvolupament eminentment urbà i s'organitza a través de juntes. Representen el sector més radical del procés.

    Seran forces polítiques molt diverses les que participin: unionistes, progressistes, demòcrates, republicans... Inicialment seran els més moderats qui controlin la situació, és a dir, els militars.

    El mes de febrer de 1869 es convoquen eleccions.

    1869-1871:

    Govern provisional. En aquesta etapa s'elaborarà una constitució, la de 1869, que té un caràcter democràtic (sufragi universal masculí). Decideixen també la modalitat de l'estat, una monarquia constitucional. S'haurà de buscar un rei, i aquest serà d'origen italià: Amadeu I de Savoia, duc d'Aosta.

    1871-1873 Regnat d'Amadeu I de Savoia

    Respectuós amb el marc constitucional, va tenir molts problemes:

    • assassinat del general Prim

    • desunió del bloc governant

    • falta de suport social

    • revolució a les colònies i lleves de soldats

    • esclat de la tercera guerra carlina l'any 1872

    • revoltes dels republicans federals a les ciutats.

    Abdicarà el febrer de 1873.

    1873-1874 Primera República

    Fracassada l'experiència del sector moderat de la Gloriosa (unionistes i progressistes) i davant el problema provocat per l'abdicació del rei, les Corts espanyoles estan obligades a experimentar una nova fórmula política i la República. El nou sistema presentarà molts problemes derivats de l'oposició república unitària-república federal.

    En 11 mesos hi hauran quatre presidents: Figueres, Pi i Margall, Salmerón i Castelar.

    Etapa especialment conflictiva serà a partir del govern de Pi, que amb la república federal origina una difícil situació. El Llevant i Andalusia posen en marxa un procés revolucionari, el cantonalisme, que es una degradació de la concepció federal (Cartagena).

    Pi (federal) dimitirà, i Salmerón (unitari) demana ajut a l'exèrcit que el pressiona per signar penes de mort. Dimiteix i Castelar suspèn les garanties constitucionals però el general Pavia fa un cop d'estat el 1874.

    1874. Dictadura de Serrano

    Aquest govern dictatorial tampoc aconsegueix resoldre els problemes i el desembre de 1874 amb el pronunciament de Martínez Campos arriba la Restauració.

  • La Restauració Borbònica (1875-1923)

  • Monarques Alfons XII (1875-185)

    Regència de Mª Cristina (1885-1902)

    Alfons XIII (1902-1931)

    La restauració serà un sistema polític que va a la recerca de l'estabilitat: evitar l'acció dels militars i permetre l'alternança pacífica de les grans opcions ideològiques de l'època.

    L'artífex serà Cánovas del Castillo, que inspirat en el baptisme anglès, intentarà convertir Espanya a aquest sistema modern i occidental.

    La base del sistema serà la constitució de 1876 que s'inspirava en la de 1845. Aquest document establia el següent:

    • sobirania compartida rei-corts,

    • l'existència de dues cambres (congrés i senat),

    • sufragi censitari, confessionalitat de l'estat,

    • coneixement dels drets individuals...

    Els partits polítics que faran funcionar la restauració eren el Partit Liberal Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal Fusionista de Sagasta.

    L'alternança entre ambdós serà real. Així entre 1876 i 1898 sis eleccions seran conservadores i quatre dels liberals fusionistes. Aparentment, s'evolucionava cap a la democràcia, el 1890 es permet el sufragi universal masculí. Hi haurà però un falsejament sistemàtic i això es portava a la pràctica a partir del Ministeri de Governació i els cacics locals. Els passos eren:

    • pacte del resultat electoral entre cap de govern i cap de l'oposició,

    • les ordres es transmeten al ministeri de la Governació que elaboració i d'aquests als municipis i als cacics locals, intervenien directament en les tupinades.

    Aquest frau és possible per l'analfabetisme, la poca força de la premsa i el predomini de l'Espanya rural.

    L'oposició serà purament teòrica. Republicans del Partit Possibilista i la Unió Republicana i carlins estan ara integrats en forces ultracatòliques.

  • La independència de les últimes colònies: la crisi de 1868

  • El procés d'independització de les darreres colònies comença sobre el 1868. Les causes cal cercar-les en la falta de llibertat política, l'explotació econòmica, el descontentament de la classe dominant criolla i els interessos dels EEUU.

    La primera fase del conflicte durà 10 anys liderats per José Martí. Finalitzada la guerra amb la Paz de Zanjón (1878), es prometia des del govern espanyol amnistia i llibertats polítiques.

    El problema es revifarà en els anys 90 per l'incompliment de la Paz de Zanjón i la brutal repressió exercida pel general Weiler.

    El febrer de 1898 explotaria el vaixell Maine i els EEUU culparan al govern espanyol del fet. La premsa americana incitaria a la guerra que finalment serà una clara derrota per al nostre país. Destaquen les desfetes de Cavite a Filipines i Santiago de Cuba. El desembre de 1898 finalitza el conflicte amb la signatura del tractat de París, en el qual s'estableix que Puerto Rico, Filipines i Guaun serien colònies dependents, i Cuba república independent.

    Els efectes sobre Espanya seran els següents:

    • aparició de la Generació del 98

    • regeneracionisme polític

    • reivindicació autonomista a Catalunya

    • oposició popular a qualsevol aventura colonial.

  • Crisi agrària i instauració del proteccionisme

  • L'eufòria econòmica iniciada en els primers anys del Sexenni Democràtic es va estroncar durant la dècada de 1880. L'estat espanyol començava a patir els efectes d'un model de creixement basat en l'agricultura i la dependència estrangera i el poc desenvolupament tècnic. Mentre l'Europa Occidental iniciava un cicle d'expansió econòmica, la majoria de les regions espanyoles es caracteritzaven encara per la supervivència de l'agricultura tradicional.

    Entre 1882 i 1903, degut a que la població havia arribat al sostre demogràfic, 1 325 000 persones van emigrar a Amèrica i al Magrib.

    A partir de la dècada de 1880, degut a la revolució dels transports, va començar a entrar en Espanya blat estranger, molt més barat que el nacional, ja que els nacionals no utilitzaven la mateixa tecnologia que a l'estranger i això feia que la producció fos més lenta i menor.

    El creixement de la siderúrgia basca va començar a notar, a partir de 1880, una pèrdua de competitivitat en el mercat europeu, degut a la implantació de noves tecnologies en altres zones productores de ferro i acer.

    La indústria catalana, defensora del proteccionisme, va trobar-se amb dos aliats sobtats: els cerealístics castellans i els industrials bascos. Junts van imposar una nova sensibilitat en la política de l'estat, que va traduir-se en l'aranzel proteccionista de 1891, decretat pel govern de Cánovas del Castillo.

    Els efectes del proteccionisme van ser:

    • expansió de la siderúrgia basca

    • extracció en massa del carbó asturià

    • estabilitat social en el camp castellà

    • manteniment d'estructures agràries tradicionals = preus als d'aliments nacionals.

    La fil·loxera:

    A la fi del segle XIX, la vinya es va veure afectada per la fil·loxera, paràsit que matava els ceps. A Catalunya va destruir 385000h de vinya. La introducció del peu de cep Amèrica, immune a la malura, va fer possible la recuperació del sector, no obstant, la vinya catalana va ocupar un 56% del que ocupava abans.

    La rabassa morta, contracte, consistia en el pagament d'una part de la collita a canvi de l'usdefruit de la terra mentre visqués el cep, el contracte tenia una durada il·limitada.

    Però els peus de cep americans tenien una vida breu i exigien majors atencions per part dels camperols. La necessitat de reconstruir la vinya catalana va dur a un pacte entre propietaris i pagesos: les condicions van ser més favorables per als camperols però la durada del contracte era limitada.

    Tema 5, Moviment obrer i catalanisme

    Introducció: La revolució industrial tindrà com a conseqüències fonamentals l'aparició d'un nou sistema econòmic, el capitalisme i a nivell social el sorgiment de dos grans grups socials: el proletariat i la burgesia empresarial.

    El proletariat vendrà la seva força de treball a canvi d'un sou i la burgesia és propietària dels mitjans de producció.

    La relació entre els dos grups vindrà definida per l'explotació. El treball tal com va indicar David Ricardo és una mercaderia i l'empresari ha d'obtenir-ne la màxima plusvàlua. Això era possible en uns límits abusius en el segle XIX i bona part del XX per la desprotecció obrera per part de l'estat que no establia legislació laboral que controlés els empresaris.

    La condició de vida obrera es modificarà gràcies a la formació de sindicats.

    Els burgesos, el grup predominant, crearà el seu propi estil de vida: barris propis, clubs esportius, ensenyament religió i a finals del segle XIX fins i tot crearà una ideologia política pròpia: el catalanisme.

  • Les primeres associacions obreres

  • Del ludisme a l'associacionisme:

    Durant el segle XIX es pren consciència de classe i es formaran sindicats. El procés serà llarg i contradictori.

    Les primeres actuacions de protesta seran grans vagues desorganitzades i el ludisme (Vapor Bonaplata 1835).

    El 1840 es constitueix la primera associació obrera: la Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó. S'inspiraven en els antics gremis i eren entitats d'ajuda mútua. Són corporatives i apolítiques i aviat tingueren com a claus ideològiques el republicanisme i el proteccionisme.

    Clandestins en èpoques moderades aconseguiren un màxim desenvolupament entre 1868 i 1874.

    Altres formes d'expressió foren els Cors de Clavé, ateneus, escoles i premsa.

    2. Els socialismes

    Socialisme utòpic:

    La primera ideologia que sorgeix per a la defensa de la classe obrera és el que Karl Marx anomenà socialisme utòpic, format per un ampli grup de pensadors (Saint-Simon, Fourier, Owen, Cabet, Proudon...), difonen les seves teories a partir de 1840.

    Aquests pensadors fan una crítica radical al capitalisme i la fórmula que proposen és crear una societat harmònica que tothom imitaria. No volen violència, ni vagues revolucionàries. El canvi és a través de la propaganda i l'exemple que tothom imitaria.

    A Espanya hi haurà dos nuclis: Catalunya i Cadis.

    Al Principat té èxit Etienne Cabet: Viatge a Icària. Narcís Monturiol (inventor d'Ictineu) és el promotor en la creació d'una illa modèlica.

    A Cadis, Joaquim Abreu introdueix el falansteri (Fourier), una unitat obrera de producció i convivència. Garrido el cooperativisme (Owen).

    Marxisme:

    Marx i Engels pensadors del segle XIX seran claus per entendre la transformació del moviment obrer. Proposen el sindicat i el partit polític com a forma d'organització.

    La teoria marxista té tres vessants a considerar:

    • estudi del passat, és a dir, una nova forma de plantejar l'estudi històric, és el materialisme dialèctic;

    • una anàlisi del present en la qual Marx fa un estudi acurat del capitalisme en la seva obra “El Capital”;

    • un projecte de futur on exposa les seves idees per eliminar la clau de l'explotació obrera, el capitalisme i l'estat burgès.

    La forma per portar-ho a la pràctica són tres fases:

    Estat burgès Dictadura

    - Rev. Proletària del COMUNISME

    Capitalisme Proletariat

    Proposen el sindicat i el partit polític com a forma d'organització. A Espanya, el marxisme tindrà com a zona d'arrelament Biscaia, Astúries i Madrid.

    Anarquisme:

    Els pensadors fonamentals seran Bakunin i Kropotkin. Tenen en comú amb el marxisme la consideració que el capitalisme i l'estat burgès són enemics de la classe obrera. La seva frase clau és: “Ni déu, ni estat, ni amo”, i la forma d'executar-lo serà:

    Estat burgès

    • Rev. Proletària COMUNISME

    Capitalisme

    Es declaren enemics de l'autoritat i per aquest motiu després de la revolució s'haurà de passar directament al comunisme. Hi havia dintre del pensament llibertari o àcrata dues variants que no estan d'acord amb la forma d'organitzar-se per fer la revolució:

    • Anarco-comunisme: radicals. Fa la revolució fent la propaganda del fet, exterminant físicament als alts càrrecs (terrorisme). S'organitzen en grups d'acció immediata.

    • Anarco-sindicalisme: moderats. Fan vagues revolucionàries i s'organitzen en sindicats.

    L'anarquisme tindrà gran implantació a tot el llevant espanyol.

  • Federació Regional Espanyola de l'AIT o Primera Internacional

  • El 1864 s'havia constituït a Londres l'AIT, que era una organització que reunia a marxistes i anarquistes.

    A Espanya, la Internacional fou coneguda gràcies a l'anarquista Fareli i el 1870 es va crear la Federació Regional Espanyola de l'AIT, que opta per l'apoliticisme sindical, vaga i la revolució. La delegació espanyola de la Primera Internacional viurà també la separació que es plantejà en l'organització. Així a partir de 1872 els marxistes fundaran la Nueva Federación Madrileña, base del PSOE (1878) i UGT (1888).

    Durant el Sexenni Revolucionari la FRE creix de manera espectacular amb una forta implantació entre els obreres catalans i els jornalers andalusos.

    Des del gener de 1874 serà il·legal i així en els primers anys de la Restauració. El 1881 es constitueix la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i el 1890 impulsen la diada del 1er de maig.

    Hi haurà una violenta reacció entre 1890-97, els atemptats són freqüents (14 el 1893 a Barcelona). La repressió dels governs portarà a la desorganització del moviment llibertari.

  • Del catalanisme cultural al catalanisme polític

  • Precedents: Renaixença i Proteccionisme.

    Desenvolupament en la Restauració:

    El catalanisme polític en aquest període pot estudiar-se en una vessant ideològica i una pràctica.

    • Vessant ideològica que condueix al catalanisme polític és el resultat de la confluència de 3 sectors:

    -republicanisme federal de Valentí Almirall que considerava que Catalunya era una nació i tenia dret a l'autogovern. “Lo Catalanisme” defensa una nació laica, democràtica i d'esquerres.

    -Església: Torras i Bages vincula el catolicisme i nacionalisme. Catalunya és una nació que disposa d'un ànima i s'expressa en català.

    -Intel·lectuals de diverses tendències que s'agrupen al voltant del diari “La Renaixensa”.

    • Vessant pràctica: impulsats per Valentí Almirall:

    -Primer Congrés Catalanista (1880). Es discuteix sobre catalanisme polític i normalització lingüística i del dret civil català.

    -Segon Congrés Catalanista (1883). Es demana la cooficialitat del català, la conservació del dret civil català i una política econòmica proteccionista.

    -Memorial de Greuges (1885), novament insisteix en el proteccionisme i el dret civil.

    -Naixement de la Unió Catalanista, gairebé un partit polític, el 1891 serà qui convoqui l'assemblea que conduirà a les Bases de Manresa presidida per Domènech i Muntaner i Prat de la Riba.

    Bases de Manresa primer projecte d'estatut autonòmic. És un programa d'autogovern no independentista. Proposen la creació de Corts, comarques, policia autònoma...

    Crisi, República i GuerraTema 6, Canvis econòmics i socials en el primer terç del segle XX

  • La població creix i es mou

  • Comença la tendència a la demografia moderna. Com a dades fonamentals citarem el següent:

    1900-1930 Catalunya 1 966 000 a 275 800 augm. 40%

    Espanya 18 600 000 a 23 560 000 augm. 26.6%

    Taxa de natalitat: 25‰ a 23‰

    Taxa de mortalitat: 25‰ a 14‰

    La reducció de la taxa de mortalitat no significa que desapareguin els moments catastròfics, tals com tifus (1914), grup (1918). Verola i xarampió tindran una regressió important. L'esperança de vida augmenta. Dones de 37 a 53 anys i homes de 32 a 48.

    L'increment no és únicament resultat del creixement vegetatiu sinó també del moviment migratori. Es mouen dins d' Espanya 3 000 000 i punts receptors seran: Madrid, Bilbao, València, Sevilla, Màlaga, Barcelona.

    A Catalunya l'atracció econòmica serà motivada per la construcció del Metro, L'Exposició Universal de 1929, les centrals hidroelèctriques...

    El saldo migratori al Principat era petit, ja que molts catalans emigraven a Amèrica fins el 1915 en un alt nombre. La procedència dels immigrants era de València, Aragó, Múrcia i Almeria.

  • El món rural

  • Les ciutats creixien en aquests anys però Espanya és encara un país rural, el 1930, un 40% viu al camp i a Catalunya el 27% amb canvis localitzats a algunes comarques.

    L'agricultura

    Els primers anys del segle XX reben l'herència negativa del segle anterior. Podem citar dos problemes:

    • La política proteccionista vers el blat castellà per combatre el seu endarreriment tecnològic.

    • La fil·loxera i la seva expansió a partir de 1879.

    • Existència d'unes estructures de la propietat poc favorables al progrés general. Latifundisme (desamortització, desvinculació) sense mentalitat productiva i minifundisme o propietats petites que no permeten la supervivència.

    L'estructura de la propietat genera una gran varietat de situacions: terratinents absentistes, petits i mitjans propietaris, masovers i mitjers, jornalers...

    A partir de 1910 augmentarà la producció de cereals, patates i conreus de regadiu gràcies a la maquinària, adobs químics i increment de la superfície regada.

    La tensió al camp català esclatarà el 1922 amb l'aparició de la Unió de Rabassaires i altres cultivadors.

    Predomina l'estructura tradicional de secà que conviu amb sectors dinàmics.

    Continuen els oficis tradicionals i la ramaderia. La vida quotidiana seguia el cicle agrícola, la família era la unitat productiva amb gran pes de l'església. Com a novetat destaquem el cooperativisme de l'oli i del vi.

  • Creixement i diversificació industrial

  • A finals del segle XIX i inicis del XX es desenvolupa la segona revolució industrial que a Catalunya té com a tret bàsic l'ús d'electricitat com a font d'energia i per explotar-la el 1911 es van formar empreses hidroelèctriques i es van construir grans embassaments al Pirineu de Lleida. La primera central fou la de Cabdella al Pallars Jussà el 1916. Es va difondre per tota la península i va millorar l'enllumenat de cases, carrers, fàbriques a més del desenvolupament industrial (cables, llums).

    Hi haurà també una diversificació: tèxtil, metal·lúrgiques, alimentàries, papereres, materials de construcció, química (pintures, explosius)

    El petroli:

    Derivat d'aquesta font d'energia es desenvoluparen automòbils (Hispano-Suïssa), avions, tramvies, metro, primera línia d'autobusos... Ràdio (EAJ 1-Ràdio Barcelona), telègraf, telèfon que comença a construir tota la xarxa a partir de 1920.

    En el sector bancari s'observa la decadència de la banca catalana i l'ascens de la basca i la madrilenya: Banc Hispano-Americano, Banc Vizcaya, Banc Español de Crédito, Urquijo...

  • Les ciutats

  • El creixement de les ciutats en aquests anys fa que alguns historiadors afirmin que entrem en una societat de masses.

    A Espanya augmenten València, Sevilla, Bilbao, Madrid i Barcelona, que arriba al mig milió l'any 1930 (36% a Catalunya). A Catalunya podem també destacar: Terrassa, Badalona, Sabadell, Mataró. A l'interior Lleida, Tortosa, Manresa, Tarragona.

    Les fàbriques i les noves activitats econòmiques modifiquen la morfologia urbana. Els serveis municipals no cobreixen les necessitats (barraquisme, relloguer).

    Un exemple de la transformació és Barcelona. Creix amb l'annexió de Gràcia, Sant Gervasi, Les Corts, Sant Andreu, Sarrià. Les empreses d'aquest barris els configuren i converteixen en barris obrers.

    La política urbanística s'encaminarà a la construcció de clavegueres, xarxa de transport públic, enllumenat dels carrers...

  • La burgesia

  • El creixement econòmic del primer terç del segle XX comportà un enriquiment d'aquest grup social que inverteix en activitats productives i especulatives. Un cert retrocés es donarà quan finalitzi la Primera Guerra Mundial.

    Tenen un estil de vida propi: casa amb serveis, estiuegen fora de les ciutats. Entreteniments: liceu, casinos, clubs esportius, ensenyament religiós.

  • El proletariat

  • Augmenten en nombre, el 1900 - 300 000, 1930 - 500 000. Tenen una vida dura sense recursos ni formació. La dieta, els habitatges i els barris són deficients i les condicions laborables penoses: més de 10 hores diàries i el descans dominical no arribà fins el 1904. No tenien encara protecció social. S'agrupaven en federacions d'ofici, practicaven el mutualisme, caixes d'estalvis...

    La jornada laboral de 8 hores s'aconsegueix el 1919.

    L'educació obrera es canalitzarà a través d'ateneus i cases d'alfabetització.

    Tema 7, La crisi de la Restauració. Regionalistes i Republicans

  • La crisi del sistema de la Restauració

  • Després de la pèrdua de les darreres colònies i la desconfiança que això generà va sorgir un important corrent regeneracionista espanyol que pretenia un desenvolupament econòmic, una revifalla cultural i una neteja del sistema polític. Un destacat representant va ser Joaquim Costa “Rebost i escola”.

    A Catalunya la fi de mercats fou de gran transcendència i els empresaris començaren a intervenir al marge dels partits dinàstics i demanaven un concert fiscal com el basc.

    La reina regent en el nou govern del conservador Silvela, impulsà el nomenament com a primer ministre d'un destacat regeneracionista, el general Polavieja.

    El govern va haver d'augmentar els impostos i els comerciants i fabricants de Barcelona el 1899 van començar el “tancament de caixes”, el govern ordenà l'embargament i l'alcalde Robert dimití. Seguirà una vaga general del comerç i la declaració de l'estat de guerra. L'esperança en el regeneracionisme s'havia esvaït.

    El 1902 Alfons XIII és major d'edat i el govern Maura intentarà “la revolució des de dalt”. El fracàs d'aquest i els successius conduiren a l'extensió del republicanisme, el regionalisme i a grans canvis a Catalunya.

  • El Regionalisme

  • El fracàs dels partits portarà a l'aparició el 1901 de la Lliga Regionalista (Unió Regionalista i Centre Nacional Català) que dominen el panorama polític català fins el 1923.

    Representava els interessos dels sectors benestants socials. Era conservadora, confessional, autonomista i amb noció de ser la tercera força política d'Espanya. Destaquem els noms següents: Prat de la Riba, Francesc Cambó, Puig i Cadafalch, Ramon d'Abadal...

    Ja en les eleccions de 1901, generals i municipals, van guanyar àmpliament també amb presència republicana. Apareix un nou mapa polític espanyol.

    L'ampli ventall social i polític de la Lliga els porta a la divisió l'any 1904 amb la visita a Barcelona d'Alfons XIII i Antoni Maura. Un sector era partidari del boicot i altres de dialogar amb el monarca. Els més intransigents van formar el Centre Nacionalista Republicà i el setmanari El Poble Català.

  • El Republicanisme

  • Van ser decisius a mig termini per liquidar el sistema. Representen els interessos de les classes mitjanes i treballadores.

    Destaca Lerroux que tenia un discurs radical, demagògic, anticlerical i espanyolista. El 1908 fundà el Partit Radical, que amb el pas dels anys evolucionarà a posicions dretanes.

    Els republicans catalanistes van crear la Unió Federal Nacionalista que el 1914 s'uní amb el Partit Radical en el Pacte de Sant Gervasi per enfrontar-se a la Lliga.

    El 1917 apareix el Partit Republicà Català. A Espanya és minoritari.

  • La Solidaritat Catalana

  • El 25 de novembre de 1905 uns 300 oficials van assaltar un setmanari humorístic, el Cu-cut; i el diari de la Lliga, La Veu de Catalunya, per un acudit contra l'exèrcit. El govern a més publicà la Llei de Jurisdiccions (1906) per la qual es posava sota jurisdicció militar les ofenses a l'exèrcit.

    Totes les forces polítiques catalanes menys els partits dinàstics i el de Lerroux van crear la Solidaritat Catalana, que demanava acabar amb aquesta llei i autonomia política. Van tenir un clamorós èxit electoral que finalitzà el 1909.

  • El moviment obrer

  • A principis del segle XX el món obrer estarà lligat ideològicament al lerrouxisme fins el 1909 i a un anarquisme desorganitzat per efectes de la repressió.

    Seran freqüents les societats d'ofici, moderades, que passaren a anomenar-se sindicats. L'any 1907 més de 50 societats formaren Solidaritat Obrera, embrió de la CNT (1911). Proposaven el canvi revolucionari a través de la vaga general. Va ser el més important d'Espanya i hegemònic a Catalunya. L'UGT tingué expansió a Madrid, Astúries i el País Basc.

    Apareix també el 1903 el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) de caràcter catalanista i reformista social a través del mutualisme.

  • La Setmana Tràgica

  • Des de l'any 1906 el Marroc era un protectorat franco-espanyol, Aquest país africà sempre es resistí al domini estranger. L'any 1909 un atac de les cavil·les va obligar al govern espanyol a enviar-hi reforços militars que havien de sortir del port de Barcelona.

    La crida a la mobilització provocà el 26 de juliol de 1909 un dia de vaga general com a protesta. Els incidents van fer que el govern decretés l'estat de guerra. Van disparar contra nens i dones. Grups incontrolats van incendiar edificis religiosos. La vaga és radical i apareixen barricades. Era un motí anticlerical (crema de 70 convents) i antimilitar. El dijous van arribar les tropes des de València, el 2 d'agost s'acabà.

    Resultats: 87 morts i centenars de ferits.

    Repressió: 200 desterrats i 5 afusellats, entre ells Francesc Ferrer Guàrdia.

    Es generà una enorme crítica al govern fins i tot internacional. Maura fou substituït per Canalejas.

  • La Mancomunitat de Catalunya

  • La Diputació de Barcelona sota la direcció de la Lliga demanà la creació d'un organisme comú amb les altres diputacions. Aquesta federació permesa pel govern de Dato es formalitzà el 6 d'abril de 1914. Presidida per Prat de la Riba i el 1917 per Puig i Cadafalch.

    Van emprendre la modernització i millora dels serveis públics (beneficència, cultura, obres públiques), Escoles Normals, Arts i Oficis, Art Dramàtic, Bibliotecàries, Foment Professional.

    També van contribuir a la divulgació i conservació del patrimoni cultural. Destaca la unificació ortogràfica de Pompeu Fabra. S'impulsà l'àmbit científic: geografia, medicina,...

    Sectors de la vida econòmica foren reforçats: agricultura, ramaderia, construcció de camins i carreteres, xarxa telefònica i electrificació del país.

    Tema 8, L'impacte de la Gran Guerra. La dictadura de Primo de Rivera

    1. L'impacte d'Europa

    En el decurs de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) Espanya es va declarar neutral. Hi havia germanòfils i aliadòfils. Fins i tot de manera testimonial un grup de voluntaris participà en el conflicte.

    La neutralitat comportà un estímul per a l'economia motivada per la demanda de productes agrícoles i industrials que els va països bel·ligerants no podien satisfer. Es donà un gran enriquiment especulatiu i una puja de preus.

    La revolució boltxevic-russa va ser l'esperança dels obrers i la por dels burgesos. Ajuda a entendre la conflictivitat dels anys posteriors a Europa i també al nostre país.

    La fi de la guerra i la modificació de fronteres amb el lliure reconeixement de les nacions va tenir una gran influència en els moviments nacionalistes europeus. Així al Principat Francesc Macià va fundar l'Estat Català (1922).

    2. La Crisi de 1917

    Ja el 1914 el sistema polític estava desprestigiat i els governs eren inestables. Es demanava la reforma des de l'oposició. També les classes populars es manifestaven per l'encariment dels productes bàsics. El 1916 CNT i UGT convoquen la primera vaga general de tot l'estat contra la carestia.

    El 1916 es constitueixen les Juntes Militars de Defensa que volien millores econòmiques, professionals i un desig de major protagonisme públic.

    Davant la tensió el govern de Dato suspèn les garanties constitucionals i clausura les Corts. La Lliga demanà que es tornessin a reobrir i que s'efectués una reestructuració de l'estat. Van convocar a Barcelona a la resta de parlamentaris espanyols. És l'Assemblea de Parlamentaris del juliol de 1917. La guàrdia civil dissolgué la reunió.

    UGT i CNT crearan un comitè que portà a una vaga general l'agost de 1917.

    El rei proposà la creació d'un govern de concentració amb liberals, conservadors i regionalistes presidits per García Prieto i amb ministres de la Lliga.

    El febrer de 1919 es produeix un altre conflicte social, una vaga d'una empresa elèctrica (La Canadenca). A principis de març la vaga era general . Va aconseguir-se la jornada laboral de 8 hores, però l'incompliment per part de les autoritats de no alliberar a detinguts va fer que es reprengués la vaga. La burgesia i les autoritats van ressuscitar el Sometent i centenars de voluntaris van col·laborar en derrotar els treballadors.

    La radicalitat és palesa en els assassinats d'anarquistes contra empresaris o polítics com el governador de Barcelona o el primer ministre Dato.

    Per la seva banda la patronal pagà pistolers (sindicats lliures), practicà el locaut (tancament de fàbriques). El govern reprimí el sindicalisme i promulgà la Llei de Fugues.

    3. La Guerra del Marroc

    Marroc, protectorat franco-espanyol des de la Conferència d'Algesires (1906). Per a Espanya es reservava una franja al nord, el Rif, i un enclavament a la costa atlàntica, Ifni. Hi havia en aquesta zona interessos miners i era una qüestió de prestigi.

    Els atacs de les tribus nòmades van obligar a una forta presència militar. El 1920 hi havia 250.000 soldats.

    En aquesta data es va iniciar una campanya per ampliar el territori ocupat. Això provocà l'enfrontament encapçalat per Abd el-Krim que proclamà la “guerra santa”. Fernández Silvestre va haver de portar una tràgica retirada a Annual (1921).

    Una operació franco-espanyola el setembre de 1925 va permetre el desembarcament d'Alhucenas. Abd el-Krim va ser deportat.

    4. La dictadura de Primo de Rivera

    El 13 de setembre de 1923 el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va dur a terme un cop d'estat.

    Va ser nomenat president del govern i va constituir un executiu de generals i el directori militar.

    Va dissoldre el congrés, prohibí els partits polítics, nomenava alcalde i col·loca militars com a governadors. Fundà el partit Unión Patriótica que el 1925 quan començà el Directori Civil li proporcionarà el grup de govern.

    Liquida el 1925 la Mancomunitat, clausurà les entitats catalanistes (CADCI), prohibí l'ús públic del català, ...

    L'estat intervenia en l'activitat econòmica fomentant obres públiques i monopolitzava alguns sectors així TELEFÒNICA i CAMPSA. Practicava el proteccionisme.

    A nivell social combinà la repressió i el paternalisme social: prohibí la CNT, tolera l'UGT. Promulgava lleis de descans dominical, codi de treball, etc... Crearà comitès partidaris. Fomenta l'esport.

    Destaca l'organització de l'Exposició Universal de 1929.

    Oposició a la dictadura:

    • nacionalisme català, destaca el 1926 la invasió de Macià des de Prats a Molló,

    • intel·lectuals, el març de 1924 un centenar signà un manifest contra la política cultural, especialment la persecució contra el català.

    • moviment obrer, la CNT atacà Drassanes el novembre de 1924. L'UGT en contra des de 1929.

    A aquesta oposició s'hi afegeixen empresaris i inversors que notaven la crisi econòmica, l'oficialitat de l'exèrcit i el propi rei.

    El 28 de gener de 1930 Primo presentà la dimissió. Es para en funcionament un govern provisional presidit per Berenguer (dictablanda).

    L'antic Sistema de la Restauració que el rei volia ja era impossible.

    Tema 9, La Segona República. La Generalitat Republicana

    1931-36 II República

    1936-39 II República amb Guerra Civil

  • La proclamació de la República (Govern provisional 1931)

  • El 1931 es va iniciar una nova etapa històrica. Després del fracàs del govern de Berenguer es va convocar durant el govern d'Aznar unes eleccions municipals que les forces d'esquerres van plantejar com un partit plebiscit monarquia-república. Ja l'agost de 1930 s'havia acordat una estratègia conjunta en el Pacte de Sant Sebastià. Fins organitzaren un comitè revolucionari i el desembre de 1930 des de la caserna de Jaca es donà un intent de proclamació de la República. La tensió augmentava.

    A Catalunya el març de 1931 es fundà ERC, que guanyà les eleccions igual que a la resta d'Espanya les forces republicanes i d'esquerra.

    Coneguts els resultats el 14 d'abril de 1931, Companys proclama la República i Francesc Macià seguí proclamant la República Catalana però en la Federació Ibèrica (república federal). A Madrid es va formar un govern provisional i Alfons XIII marxà a l'exili.

    El govern central envià 3 ministres a Barcelona per negociar i posar en marxa l'estatut d'autonomia que hauria de ser aprovat per les Corts Espanyoles.

  • L'Estatut de Núria i el Govern de Macià (Bienni Reformista 1931-1933)

  • Redactat i aprovat a Catalunya per referèndum (2/8/1931) no es va poder presentar a Madrid fins que es va establir la Constitució espanyola el desembre de 1931. Va haver-hi una forta oposició de la dreta però el cop d'estat fracassat del general Sanjurjo el 10/8/1932 va unir novament als republicans.

    Manuel Azaña va impulsar-lo i sortí aprovat el 9/9/1932. Retallat respecte a la versió inicial s'establia “regió autonòmica”, cooficialitat català-castellà, recursos financers limitats, possibilitat de crear nous centres d'ensenyament, règim local, sanitat, beneficència, cooperatives, ordre polític, policia, Tribunal de Cassació, Parlament, Generalitat...

    Des de l'entrada en vigor de l'Estatut la tasca política va seguir dos eixos molt definits. Per una banda es donà una important tasca legislativa en la qual destaca la creació d'un estatut interior de Catalunya on s'organitzava l'autogovern i es feien efectius els traspassos del govern central.

    Políticament predomina ERC i el seu cap Francesc Macià. No obstant l'ambient laïcitzant, la inestabilitat social i l'absentisme polític del moviment obrer juntament amb un ambient internacional favorable al feixisme provocaran que en les eleccions de novembre de 1933 guanyessin les eleccions les dretes: Bienni Negre. A Catalunya la Lliga guanyà a ERC. Macià morí el 25/12/1933.

  • La reacció conservadora i la suspensió de l'Estatut. Els fets d'octubre de 1934 (Rep. Conservadora 1934-36)

  • S'elegeix nou president, Lluís Companys, el qual davant el tomb conservador va formar un govern de centre-esquerra, integrat principalment per ERC, PNRE, Unió Socialista de Catalunya i Acció Catalana.

    Les relacions amb el nou govern de Madrid foren difícils, hi havia reticències i es va frenar el traspàs de competències.

    En aquest context, la promulgació de la Llei de Contractes de Conreu, aprovada l'abril de 1934, va enrarir el clima polític.

    Era un intent moderat de reforma del camp català que pretenia solucionar la situació dels rabassaires. La reacció dels propietaris agrupats en l'Institut Agrícola de Sant Isidre va ser pressionar a la Lliga a presentar un recurs d'inconstitucionalitat al Tribunal de Garanties Constitucionals que declarà incompetent la Generalitat per legislar en matèria agrària.

    El descontentament per aquest conflicte més la incorporació de la CEDA al govern de Madrid va provocar que, en declarar-se la vaga general revolucionària contra el nou executiu, Companys declarés l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. El moviment català igual que el socialista d'Astúries no tindran el suport de la CNT i seran durament reprimits. El govern català era comdemnat a 30 anys de presó i l'Estatut suspès (gener 1935).

  • El govern del Front Popular

  • Els problemes del govern de Lerroux i la descomposició de les forces de dreta van portar a Niceto Alcalá Zamora a convocar eleccions el febrer de 1936. La societat espanyola presenta una gran polarització. Progressistes i obreristes van seguir l'exemple europeu i crearen el Front d'Esquerres. Demanaven:

    • restabliment de l'Estatut i llibertats democràtiques,

    • l'amnistia de presos polítics,

    • l'aplicació de la Llei de Contractes de Conreu,

    • la readmissió d'obrers acomiadats per motius polítics.

    Les eleccions de 1936 va suposar un triomf clar del Front d'Esquerres: un 58'9% dels vots enfront del 41'2% del Front Català d'Ordre encapçalat per la Lliga.

    Companys tornarà a Barcelona.

    La victòria del Front Popular preludiava l'esclat de la Guerra Civil. Entre febrer i juliol:

    -113 vagues, -269 morts, -1287 ferits. A Catalunya gaudirem d'una certa tranquil·litat pel paper moderat de la Lliga.

    Tema 10, Guerra Civil i Revolució

    1. Espanya 1936

  • La dimensió internacional

  • La Guerra Civil (1936-39) s'ha de situar en un context internacional. Considerada un preludi de la Segona Guerra Mundial enfrontà dictadura contra democràcia i organitzacions obreres.

    Alemanya i Itàlia donaven suport al bàndol nacional i avions per creuar l'estret. Itàlia hi va contribuir amb avions i 120 000 homes. Alemanya amb 110 000 tones de material i la Legió Còndor. Espanya era un camp d'entrenament per a Hitler. Portugal, amb Oliveira, 20 000 voluntaris i s'han d'afegir els 100 000 regulars marroquins.

    La República tenia la simpatia de l'esquerra i les organitzacions obreres, però els governs, sota pressió britànica, crearen un comitè de no-intervenció, malgrat això, voluntaris de tot el món (uns 50 000 homes) van constituir les Brigades Internacionals. Únicament la URSS va aportar material clarament.

  • Les Causes

  • Cal cercar-les en el clima d'enfrontament entre febrer i juliol de 1936: la preocupació dels propietaris per la reforma agrària, la de la burgesia pel govern d'esquerres, l'església per la política anticlerical. Hem de sumar també el problema d'ordre públic amb vagues i assassinats que augmentaven en els dies anteriors al cop d'estat. Morí José Castillo a mans de falangistes i José Calvo Sotelo fou assassinat per guàrdies d'assalt com a revenja.

  • El pla del cop d'estat. Del 17 al 20 de juliol

  • Es planteja des d'alguns sectors de l'exèrcit des del mes de febrer. Sanjurjo era el cap i fou seguit per la UME (Unió de militars espanyols).

    Dirigit al nord per Mola (Pamplona) seguit pels requetès. A Àfrica, Yagüe amb influència a la legió. Queipo de Llanos a Sevilla i Goded a Mallorca. Tenien també el suport de Falange Espanyola (partit feixista, 1934).

    Comença l'aixecament a Melilla el 17-7-1936, el 18 tot el Marroc cau en mans dels sublevats. Franco a Canàries arribà a Tetuan el 19 per posar-se al capdavant de l'exèrcit d'Àfrica.

    El 19 Mola controla Navarra. Els colpistes triomfen a la meseta nord, Galícia, Saragossa, Mallorca i des de Sevilla amb Queipo de Llano a Andalusia occidental.

    Fracassà a les ciutats més importants, sobretot a Madrid on el sublevat Fanjul fou detingut. El president de govern de Casares Quiroga fou substituït per Giral.

    A Catalunya el capità López Varela i els seus seguidors foren aturats. Els protagonistes varen ser els anarquistes, la Generalitat amb el cos de seguretat i assalt, la UMRA (Unió Militar Republicana Antifeixista) i la Guàrdia Civil.

    Goded, arribat des de les Balears, fou empresonat.

    El paper fonamental va ser de la CNT-FAI que es feren amb 30000 fusells. La violència amb assassinats, atacs a esglésies i convents es posen en acció.

    2. La zona republicana. La revolució

    La revolució al carrer després de la decisiva intervenció obrera, especialment anarquista. L'exèrcit gairebé havia desaparegut, ja que es llicencià als militars de les unitats colpistes.

    Companys, el 20 de juliol, oferí als anarquistes la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CNT-FAI, ERC, UGT, POUM, Associació Republicana Catalana i Unió de Rabassaires). Durà fins el setembre de 1936, quan la CNT s'integrà al govern de la Generalitat.

    Van organitzar columnes de milicians per tal de lluitar al front d'Aragó. No tingué èxit l'expedició del capità Bayo a les Balears.

    La política econòmica s'adaptà a les noves circumstàncies. Molts amos d'empreses havien abandonat el negoci i els obrers se'n feien càrrec.

    Es posaren en marxa les col·lectivitzacions. Van excloure bancs, caixes i empreses estrangeres. Establiren criteris diversos segons la dimensió empresarial, així les de més de 100 treballadors quedaren en mans dels obrers, les mitjanes estarien controlades i les petites serien de propietat privada. En el sector rural la col·lectivització fou intensa a l'Aragó, a Catalunya es van fomentar les cooperatives i es repartiren les terres als arrendataris.

    La guerra i la revolució van trasbalsar la vida de la població. L'ordre públic estava alterat i una mostra serien els assassinats de 2 500 persones.

    La Generalitat intentava governar, així es posaren en marxa el Consell de l'Escola Nova Unificada, la divisió comarcal, una conselleria de Defensa i Economia, això provocà tensions amb el govern central.

    També hi hagué problemes entre les forces polítiques i sindicals. CNT-FAI i POUM volien aprofundir en el procés revolucionari. ERC, Generalitat, PCE i PSUC consideraven clau mantenir l'ordre públic i centrar-se en la guerra.

    L'enfrontament arribà el 2 de maig de 1937 quan la Generalitat ordenà l'ocupació de TELEFÒNICA sota control anarquista. L'enfrontament finalitzà el 8 de maig amb 300 morts i centenars de ferits.

    Els fets de maig van fer caure el govern de Largo Caballero i fou substituït per Negrín, que tenia com a màxim objectiu guanyar la guerra. La presència comunista augmentà.

    L'octubre de 1937 el Govern de la República es trasllada a Barcelona i això incrementa la tensió amb la Generalitat. El govern Negrín confiscà les indústries de guerra. Els refugiats, els bombardeigs, les lleves i l'escassetat i la carestia d'aliments augmenten.

    3. L'Espanya Franquista

    Ordre i disciplina per aconseguir la victòria seran trets bàsics d'aquesta Espanya.

    Desaparegut Sanjurjo, calia un comandament unificat i es va crear una Junta de Defensa Nacional (juliol 1936).

    A Salamanca el 21/9/1936 Franco és nomenat per exercir el comandament únic. Es efectiu l'1 d'octubre a Burgos on es constitueix la Junta Técnica de Estado.

    La base social eren latifundistes, empresaris, capes mitjanes i població catòlica.

    Políticament tindrà el suport de monàrquics (Renovación Española i CEDA), falangistes i requetès (carlins). Franco els unificà l'abril del 1937 en Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Cal destacar el suport de l'Església que donà el caràcter de “cruzada” a la Guerra Civil.

  • La Guerra

  • L'objectiu dels sublevats era Madrid. Mola des del nord, Franco des d'Extremadura i es desvià a Toledo. Va arribar a la Ciudad Universitária de Madrid. El febrer de 1937 atacà el sud de la ciutat (batalla del Jarama). El març els italians comencen una ofensiva a Guadalajara. Al sud el febrer de 1937 ocupen la costa fins a Motril.

    Al nord Mola ocupa Irún i San Sebastián el setembre de 1936 i l'octubre connecten Galícia amb Oviedo. El 1937 s'estableix l'ofensiva al País Basc i Santander.

    Per alleugerir la pressió al nord els republicans van iniciar una ofensiva al centre (batalla de Brunete) i a l'Aragó, (batalla de Belchite el juliol de 1937) per poder recuperar la indústria sidero-metal·lúrgica..

    Els republicans fan una ofensiva a Terol que serà ocupat pels nacionals. El març s'estableix una ofensiva nacional a l'Aragó, el 4 d'abril entren a Lleida.

    El front se situa al Baix Ebre i al Segre. El 15 de novembre els republicans han de traslladar-se a l'altra riba del riu. El gener de 1939 entren a Tarragona, Barcelona i el febrer a Girona. Comença la retirada, 350 000 persones creuaven la frontera i la repressió es posava en acció. Ja s'havia anunciat l'abril del 38 quan Franco va suspendre l'Estatut.

    La fi de la República era un fet. Els governs europeus reconeixien el govern de Burgos des de febrer del 39.

    El 28 de març prenien Madrid, l'1 d'abril de 1939 la Guerra acabà.

    Dictadura i DemocràciaSíntesi dels temes 11 i 12

    El Franquisme (1939-1975)

  • Gènesi, fonaments i naturalesa del règim franquista

  • El franquisme té el seu origen en una revolta militar: la Guerra Civil.

    En els seus 39 anys de govern va mantenir un sistema totalitari, sense llibertats i amb una persecució implacable dels seus enemics.

    Identificats amb els sectors socials i ideològics guanyadors de la guerra: oligarquia terratinent, financera, industrial, l'Església Catòlica i l'exèrcit.

    El dictador tindrà una enorme capacitat d'adaptació, en l'àmbit internacional es vincula al feixisme europeu. El 1939 havia signat el pacte Antikomitern. En el decurs de la 2ª Guerra Mundial la seva política és “no bel·ligerant”. Malgrat això envià la División Azul (47 000 homes) al front rus.

    Vençuts els de l'Eix va buscar un canvi d'imatge. Són anys d'aïllament. La rehabilitació no es donà fins els anys 50 amb la Guerra Freda. Concordat amb la Santa Seu el 1955.

    La ideologia franquista es fonamentà inicialment en el feixisme al qual afegia el catolicisme tradicional.

    Franco era cap de l'Estat, de l'exèrcit, del govern i del partit únic el Movimiento.

    Les seves característiques van ser:

    • autoritarisme,

    • centralisme,

    • nacionalcatolicisme.

    No es va elaborar una constitució sinó un conjunt de lleis. Tres etapes:

    • Durant la Guerra: Fuero del trabajo (1938), aboleix sindicats i dret de vaga.

    • Postguerra: Implanta “democràcia orgànica” basada en la família, el municipi i el sindicat vertical. Llei constitutiva de les Corts, són un òrgan de deliberació. Fuero de los españoles, conjunt de obligacions i drets dels espanyols. Llei de Referèndum Nacional (1945). Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado (1947), defenia que Espanya era una monarquia amb govern vitalici de Franco,a més creava el Consell del Regne i el de Regència.

    • Des de finals dels 50: Principios del Movimiento Nacional (1958), síntesi dels anateriors. Finalment Llei Orgànica de l'Estat (1966) permet el joc polític entre els diversos corrents del sistema.

    En el decurs dels 60 es donarà una contradictòria política de reformes:

    Llibertats: Llei de Premsa (1966) neix la “prensa orientada”.

    Educació: Llei General d'Educació (1970).

    Seguretat Social (1966).

    Qüestió Successòria: El juliol nomena a Joan Carles com hereu.

    Destaquem que en la Llei Orgànica de l'Estat hi havia la figura del president dels govern, Carrero Blanco, assassinat el 73 i Arias Navarro, que intentarà una tímida apertura.

    37