Història Contemporània de Espanya

Historia española contemporánea. Movimiento obrero y estudiantil. Franquismo. Monarquía. Terrorismo. Carrero Blanco. Arias Navarro. Estado

  • Enviado por: Bertrand 34
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad
publicidad

Mobilització obrera i estudiantil

A partir dels inicis dels anys 60 es va activar el moviment de protesta contra el règim. Els protagonistes van ser obrers industrials (Catalunya, Madrid, País Basc i miners d'Astúries), sectors professionals (Sanitat , ensenyament i transport). Cal destacar les vagues dels miners asturians fortament reprimida per la policia i que assenyala per primera vegada l'adhesió d'un reduït nombre de sacerdots. En el terreny sindical, l'any 1962 es constitueix el sindicat de Comissions Obreres (CCOO) que inicialment agrupa sindicalistes de diferents ideologies però on hi dominaven els comunistes. La Universitat va ser el principal nucli d'oposició al franquisme. El sindicat estudiantil estava controlat pels falangistes(el SEU) que aviat va perdre influència i el moviment estudiantil va prendre força.

Un altre focus de resistència va ser el moviment veïnal, sobretot a través de les associacions de veïns.

El pla d'Estabilització de 1959

El model autàrquic estava esgotat. El creixement econòmic d'Espanya no es podia fer deslligat de l'exterior. Hi va haver una creixent importació de productes, els nivells d'inflació se situava en nivells molt elevats i els recursos financers eren cada cop més escasses. Davant d'aquest fet, les autoritats, que comptaven amb l'ajut dels EEUU i els organismes internacionals, van dissenyar un projecte que tenia com objectiu liberalitzar l'economia, és adir, reduir la intervenció de l'Estat. Aquest projecte cristal·litzà en l'anomena't Pla d'Estabilització que preveia:

-fixació d'un canvi estable de la pesseta amb les altres divises.

-reducció de la despesa pública.

.moderació salarial per lluitar contra d'inflació.

-reducció de l'intervencionsime de l'Estat en l'economia.

.liberalització de les importacions i afavoriment de les exportacions.

-Estimulació de les inversions estrangeres.

Aquestes mesures es van completar amb l'aprovació d'un aranzel fortament proteccionista.

La solució monàrquica

El règim franquista parlava sempre d'instauració monàrquica i no pas de restauració, per tal de deixar clar que la nova monarquia seria una institució nova, que hauria d'ajustar-se als principis del Movimento Nacional. Aquest fet qüestionava els drets dinàstics de Joan de Borbó.

Les relacions entre Franco i Joan de Borbó no van ser mai bones. S'acordà que Joan Carles cursaria els estudis a Espanya. Franco mai pensa amb Joan de Borbó com a futur rei perquè el considerava massa liberal.

Hi havia diversos candidats a la corona espanyola els més destacats són el carlí Carles Hugo; el príncep Jaume, fill primogènit d'Alfons XII i Alfons de Borbó i Dampierre, fill de Jaume però el candidat més ben situat era el fill de l'hereu legítim que havia rebut l'educació a Espanya, en Joan Carles. L'almirall Carrero Blanco impulsà la seva candidatura. Franco es reservà sempre les seves intencions, i no va ser fins l'any 1969 que designà Joan Carles com a futur rei. El candidat alternatiu era Alfons de Borbó, que l'any 1972 s'havia casat amb una néta de Franco. Els sectors més immobilistes del règim li donaven suport però Franco no va rectificar.

La qüestió basca i el terrorisme

El franquisme hagué de fer front a una oposició violenta , amb l'aparició de diverses organitzacions armades. La més important va ser ETA, fundada per un grup de joves estudiants nacionalistes bascos. Després d'uns anys de protagonitzar petits atemptats sense víctimes, el 1968 ETA assassinà un conegut policia. Des de llavors, ETA incrementà les actuacions amb víctimes i el règim franquista accentuà la repressió contra els nacionalistes bascos i declarà l'estat d'excepció. El 1970 tingué lloc el judici militar de Burgos contra setze militants d'ETA, en el qual dictaren nou penes de mort. Franco commutà les sentències a causa de les peticions d'indult. El 1973 ETA atemptà contra l'almirall Carrero Blanco, atemptat que li costà la vida. A més d'ETA, aparegueren altres organitzacions que defensaven la lluita armada, entre les quals cal destacar el FRAP, responsable de diversos assassinats de policies. També aparegueren altres organitzacions d'extrema dreta que atemptaven contra nacionalistes, democràtics o d'esquerres.

L'enfrontament amb l'Església

Des de començaments dels anys 60les relacions entre el règim i l'Església va empitjorar. Com a conseqüència dels nous aires de renovació arran de la celebració del concili Vaticà, alguns bisbes espanyols i molts sacerdots(catalans i bascos) posaren en dubte el suport que l'Església donava al règim franquista. Alguns sectors de l'Església van denunciar la violència de les forces d'ordre públic. A més, molts sacerdots cedien les esglésies i edificis parroquials per a actes de l'oposició. D'altra banda, el papa Pau VI mantingué una actitud crítica amb el règim franquista. El nomenament del cardenal Vicent Enrique i Tarancón, home d'idees liberal, com a arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola reforçà encara més la nova orientació de l'Església. En la primera reunió de sacerdots i bisbes es va fer una declaració en contra del règim.

Cada cop foren més freqüents els incidents entre el govern i els eclesiàstics, especialment al País Basc, on nombrosos sacerdots foren detinguts i jutjats. La situació arribà a la màxima tensió quan el bisbe de Bilbao publicà una homilia en la qual reivindicava els drets dels nacionalistes. El govern estigué a punt d'expulsar al bisbe d'Espanya i l'Església amenaçà d'excomunicar el govern .

La fi del franquisme

L'assassinat de Carrero Blanco. Al 1973 es separen els càrrecs de cap d'estat i de president de govern. Franco conserva el càrrec de cap d'estat i nomena a Carrero Blanco president del govern. El 20 de desembre, ETA assassina a Carrero Blanco a Madrid . això te unes grans conseqüències pk mor justament l'home q havia assegurat q desprès de Franco perviuria el franquisme en la nova monarquia. Dies desprès nomena nou president de govern a Carlos Arias Navarro, un vell franquista q havia tingut una actuació molt representativa durant els anys de la Guerra Civil.

El govern d'Arias Navarro. L'últim discurs del franquisme s'inaugura amb un discurs q es conegué amb el nom de “el espíritu del 12 de febrero”, en aquest discurs s'estableix la possibilitat de q hi hagi en el país “Asociacionismo político” sense definir-ne el contingut. La censura s'afluixa i es tolera una certa informació q abans es censurava. Aquets intents semi-reformistes aviat queden anul·lats x un enduriment polític el qual en son exemples l'enfrontament amb el bisbe Añaveros i l'execució de l'anarquista català Salvador Puig Antich.
A l'abril del 74 te lloc a Portugal una revolució encapçalada pels oficials joves q enderroquen la dictadura q governava el país. Aquesta revolució es coneguda x Revolució dels Clavells, i q va tenir un gran ressò a Espanya pk l'única dictadura q queda es la franquista. Els grups de l'oposició van viure en aquesta revolució de Portugal amb una gran il·lusió.

El retorn de la política repressiva. Davant d'aquesta situació, el govern d'Arias Navarro abandonà del tot les reformes. Al 1974 es posa en pràctica la llei d'asociacionismo político q demostra la seva inutilitat. La salut de Franco cada cop es­ mes precària i es hospitalitzat i el príncep Juan Carlos assumeix les funcions de cap d'estat provisionalment. Es dispara la conflictivitat actual i la crisi econòmica es deixa sentir cada vegada mes, hiha atentats terroristes i alguns joves oficials de l'exèrcit son detinguts xk pertanyien a la Unión Militar Democrática q volia democratitzar l'estat. A primers d'agost del 75 es publica la llei antiterrorista i al setembre son afussellats 2 militants d'ETA i 3 del FRAP acusats d'haver assassinat diversos policies. Franco va desestimar les peticions de clemència del papa i va haver una gran protesta internacional, molts països retiren els seus ambaixadors d'Espanya i el regim franquista es condemnat x l'opinió publica i queda aïllat internacionalment. En aquest context, Franco es torna a posar malalt i Hassan II, rei del Marroc, organitza l'ocupació del Sàhara amb la marxa verde x ocupar el darrer territori espanyol. Es produeix un acord i Espanya cedeix el Sàhara al Marroc sense efectuar cap consulta al poble sahaurí. Finalment el 20 de novembre mor el general Franco.

El desmantellament del franquisme.

La reforma política. El nou govern va fer una declaració en la qual es reconeixia q la sobirania residia en el poble, es decretava una àmplia amnistia, es prometia la celebració d'eleccions generals x a la primavera de 1977 i finalment es manifestava la voluntat d'iniciar converses amb els partits d'oposició. L'objectiu de Suárez era aconseguir la ràpida democratització d'Espanya però a partir del respecte a la legalitat franquista.

La tasca prioritària del govern era preparar el marc legal q fes possible la celebració d'eleccions lliures. Aquest nou marc hauria de ser aprovat xro x les corts. Suárez informà els caps de l'exèrcit dels seus objectius i tot seguit presentà a les Corts el projecte de Llei de reforma política. El 18 de novembre de 1976 les Corts franquistes van aprovar x una amplíssima majoria la fi de les institucions franquistes i la pròpia dissolució. Tot seguit, el govern convocà un referèndum x ratificar aquesta llei; malgrat l'abstenció dels partits d'oposició, la llei fou aprovada x àmplia majoria.

Amb l'aprovació d'aquesta llei, el camí cap a la democràcia s'accelerà: les Corts es disolgueren, el govern suprimí el Tribunal d'Ordre públic, s'amplia l'amnistia, se suprimí el Movimiento i es va permetre la lliure sindicació d'obrers i empresaris.

El sistemes de partits polítics: L'oposició i el govern s'havien posat d'acord sobre el sistema electoral k regiria les eleccions generals xro no tots els partits estaven legalitzats. El pobrema es plantejava amb el partit comunista i el PSUC a Catalunya, pk molts sectors procedents dels franquisme i la major part d'oficials de l'exercit eren contraris a permetre la legalització d'aquest partit. Finalment, Suárez Carrillo legalitzà el PCE. Aquest fet provocà una crisi de govern pk el ministre de Marina, l'almirall Pita, presentà la dimissió. En les eleccions ddel 15 de juny de 1977 van poder participar-hi tots els partits, si be alguns no estaven encara legalitzats i van presentar-se amb un altre nom com x exemple ERC.

Els principals partits d'esquerra eren 2: Partit comunista d'Espanya(PCE) liderat x Santiago Carrillo, i el Partit Socialista Obrer Español(PSOE) liderat x Felipe Gonzalez i Alfonso Guerra. El centre polític estava ocupat x la Unio de Centre Democràtic (UCD) (era un partit d'ideologies diverses ) sota el lideratge de'Alfonso Suarez. El principal representant de la dreta va ser Aliança Popular(AP) dirigit x Manuel Fraga. Al Pais basc i Navarra es presentava el Partit Nacionalista Basc (PNB) d'ideologia democratacristiana i Euskadiko Ezkerra (EE) d'ideologia marxista i independentista. A Catalunya es presentava: Unió democràtica de Catalunya, partit d'inspiració democratacristiana, (ERC)q encara no stava legalitzat i el Pacte Democràtic per Catalunya(PDC).

La definicio de l'Estat i la declaración de drets. La Constitució de 1978 intenta fixar tots els aspectes fonamentals q configuren l'organització jurídica i política de l'Estat. En el titol preliminar, la Constitució afirma q la sobirania resideix en el poble i k la forma política de l'Estat es la monarquia parlamentària. Es reconeix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions k l'integren aixi com el pluralisme polític i l'associacionisme sindical i empresarial.

La Constitució conté una àmplia declaració de drets, entre els quals hi ha la igualtat davant de la llei; el dret a la vida -la Constitució aboleix la pena de mort; la llibertat ideològica i religiosa -Espanya es defineix com un estat aconfessional, però reconeix la gran implantació social de l'Esglèsia catòlica; dl dret a la llibertat a la llibertat personal; el dret a la intimitat; la inviolabilitat del domicili; la llibertat de residència i de circulació; la llibertat d'expressió, els drets de reunió, d'associació i de participació en els afers públics; la llibertat d'ensenyament; el dret a l'educació; la llibertat de sindicació, el dret a la vaga, el dret a la propietat...

La Constitució obliga l'Estat a protegir la familia i la infància, a promoure lleis per al progres social i econòmic i a garantir la plena ocupació- al manteniment de la Seguretat social, a vetllar pel drets des emigrants, a protegir la salut...

Vídeos relacionados