Història Contemporània de Espanya

Historia contemporánea española. Sexenio Democrático. Constitución. Guerras Carlinas. Monarquía. República. Sistema Canovista. Desamortización. Ferrocarril

  • Enviado por: Bertrand 34
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad
publicidad

REVOLUCIÓ DE SETEMBRE DE 1868

L'esquadra comandada pel brigader Topete es va pronunciar a Cadis contra Isabel II. Es va extender pertot l'estat. Les classes populars i la burguesía liberal van crear juntes revolucionàries que exigien l'abolició de la monarquia borbònica i la democritazació del país.

La Junta De BCN va organitzar uns batallons i va propasar un programa molt radical que incloïa l'abolició dels impopulars impostor de consum. Les forces fideos a Isabel II van atacar els insurrectes, però van ser finalment derrotades. Amb el triomf de la revolució “la gloriosa” la reina Isabel II es va veure obligada a fugir a l'exili.

CARACTERÍSTIQUES DEL SEXENNI DEMOCRÀTIC

A partir d'aquest moment es va desenvolupar el sexenni democràtic o revolucionari. La forta participació popular i l'important presència del republicanisme li van conferir trets radicals; exemple d'això era el caire rupturista i el sufragi universal masculí. Es va caracteritzar també per l'establiment d'un règim democràtic per primera vegada, que permetia a la gent gaudir de llibertats públiques i privades.

LA CONSTITUCIÓ DEL 1869

Presidida pel general Serrano, va eliminar les juntes revolucionàries, i la milicia nacional. La coalició d'unionistes, progressites i demòcrates va aconseguir la majoria parlamentària. A la dreta hi havia el partit carlista, i l'oposició d'esquerres eren els republicans. L'assamblea va elaborar la C. democràtica del 1869, convertint l'estat en una monarquia constitucional, on es reconeixia la sobirania nacional i l'individu gaudia de més drets i llibertats. També va impulsar el sufragi universal masculí +25. Els demòcrates es van separar, i van sorgir el partit democràtic republicà federal i els carlins i els republicans. S'havia de trobar un príncep europeu disposat a fer-se càrrec de la corona espanyola. El general Prim va presentar a l'assamblea el candidat més adient. El príncep Amadeu de Savoia va ser l'elegit (italià).

REGNAT D'AMADEU I

Amadeu I arriba a Espanya el 1871 i es troba en plena crisi econòmica i financera. Prim va morir d'un atemptat terrorista. A Cuba continuaven les guerres independentistes (1868). EL règim tenia el suport de la coalició governamental formada per unionistes i progressistes. El rei va respectar la constitució. La coalició governamental va intentar crear un sistema bipartidista: constitucionalistes (sagasta) i radicals (Zorrilla). Això va crear un clima d'inestabilitat política. Els successius governs van iniciar una política econòmica liberalista. La monarquia d'Amadeu va tenir molta oposició. Els moderats volien que tornessin els Borbons. Els republicans federals i els carlins van començar una nova guerra. A Catalunya, la burgesia conservadora no li agradava la política democratitzadora, el lliurecanvisme i el reformisme moderat de la política colonial.

L'ESCLAT DE LA TERCERA GUERRA CARLINA

Esclata el 1872, aprofitant la crisi política, lluita centrada en el País Basc, Catalunya, Navarra, el nord del País Valencià i algunes zones d'Aragó. La situació era favorable als carlins perquè Isabel II era a l'exili. Amadeu I no era popular. El carlisme va aconseguir un important suport social. Carles VII va fer pública una proclama on prometia el retorn dels furs i les constitucions que havia abolit Felip V. El 1872 la insurrecció carlina es va extendre per aquestes zones tot i que no va tenir l'abast que va aconseguir la primera. Els carlins van ser derrotats per l'exèrcit del govern i la proclamació de la primera república va reactivar les insurrecions.

FI DE LA MONARQUIA

Situació cada cop més crítica degut a: guerra carlina, insurrecció de Cuba, agitació republicana federal, desavinences dins la coalició governamental, crisi econòmica, i descontentament popular. Amadeu I no tenia el suport dels militars, ni del poble. L'11 de Febrer del 1773 va abdicar. El mateix dia el Senat i el Congrés van proclamar la república espanyola per majoria.

REPÚBLICA UNITÀRIA

Federals ocupen corporacions municipals i creen juntes revolucionàries. Les classes populars esperaven que la república comportés canvis socials i econòmics. A Andalusia els camperols exigien el repartiment de terres. Els federals catalans volien establir un estat federal i van intentar proclamar l'estat català dins la república federal espanyola. El primer govern de la república era presidit per Figueres, i era compost per federals i radicals. Les tensions en el govern van dur a la formació d'un nou executiu republicà amb una gran majoria de ministres federals. El nou govern volia actuar legalment i no volia acceptar reivindicacions socials radicals. Va dissoldre les juntes i va aturar les revoltes populars.

REPúBLICA FEDERAL

Amb la convocatòria electoral del 1873 començava l'intent de crear una república federal. Els federals van guanyar, però no tenien un gran suport popular, ja que l'abstenció de vot va superar el 70%. Aquests resultats tan estranys tenen el seu origen en la prohibició dels altres partits. Els federals van intentar establir una rep. Federal. Pi I Margall fou nomenat President del govern i va iniciar la redacció d'una costitució federal, que deia que Espanya s'organitzaria en 17 estat, i el president de la república seria l'encarregat de mantenir l'equilibri entre ells. EL govern federal va aplicar una política econòmica similar a la dels governs monàrquics, però va aprovar mesures de caire social. És destacable que els republicans no van aconseguir dotar el règim de l'estabilitat necessària per controlar el poder i poder governar Espanya. Els governs republicans no van saber imposar la seva autoritat sobre l'exèrcit.

EL MOVIMENT CANTONAL

Mentre el govern intentava establir la república federal i els federals intransigents van intentar promoure el moviment cantonal “des de baix”. A Andalusia, País Valencià i Múrcia van haver-hi revoltes que tenien per objecte la constitució d'uns poders locals forts i autònoms (cantons), que no reconeixia el poder central. L'insurrecció cantonal va ser promoguda per estudiants, intelectuals i polítics provincials. A Catalunya, el moviment va fracassar. El moviment va convertir-se en una guerra civil, que se sumava a la carlina i la revolta de Cuba. Pi i Margall va dimitir i el Parlament va escollir Salmerón, que va iniciar una rectificació de la república. També va intentar un acostament de les classes conservadores, que s'havien mantingut al marge. Pel que fa la Guerra Carlina, la proclamació de la rep. va reforçar els carlins. Al País Basc i Navarra, els carlins van iniciar l'implantació d'un estat carlí, però no van tenir èxit. A Catalunya, l'exèrcit carlí va assolir alguns èxits, però amb l'abolició de la rep. i la restauració de la monarquia borbònica, el carlisme va caure en decadència. Finalment, el 1876, els carlins van ser derrotats al País Basc i Navarra.

LA FI DE LA PRIMERA REPÚBLICA

Salmerón va dimitir, i el Parlament va nomenar President Castelar (1873), que era del sector més conservador dels republicans. El seu programa era: Ordre, autoritat i govern. Castelar va governar autoritàriament. L'exèrcit va eliminar les últimes manifestacions cantonals. Les Corts republicanes van desautoritzar la gestió de Castelar, cosa que va precipitar el cop d'Estat conservador del general Pavía. La facilitat amb que Pavía va desfer la rep. federal va posar de manifest la inconsistència del règim. Les Corts van ser dissoltes i Serrano va proclamar-se president de la rep. Unitària. Serrano va governar autoritàriament i va consolidar un règim republicà conservador. El 1874 Martínez Campos va proclamar Alfons XII, fill d'Isabel II, rei d'Espanya, iniciant la Restauració.

RETORN DELS BORBONS

El fracàs d'Amadeu I , el descrèdit de la primera rep. i la 3ª guerra carlina van deixar Espanya en una situació favorable a la monarquia. Per facilitar la restauració monarquica dels Borbons, Isabel II va abdicar a favor del seu fill Alfons. Va estudiar a l'acadèmia militar del Regne Unit aconsellat per Cànovas del Castillo. Amb l'estada d'Alfons al Regne Unit, Cànovas pretenia dues coses: que el jove príncep conegués el sistema polític britànic i que es convertís en un rei soldat respectat per l'exèrcit. Alfons va fer públic un manifest en el qual prometia exercir la monarquia de manera conciliadora i liberal. El 1874 Martínez Campos va proclamar, sense l'autorització de Cànovas, rei a Alfons. El govern republicà dimití i es va formar un govern monàrquic presidit per Cànovas. Alfons XII, el 1875, va arribar a Espanya i el nou règim es va iniciar amb dos èxits destacables: el 1876 el govern va derrotar els carlins i va abolir els furs navarresos i bascos. Cànovas també va imposar una solució al conflicte cubà, la Pau de Zanjón.

ELS FONAMENTS DEL SISTEMA CANOVISTA

Cànoves pensava que la restauració monarquica no podia ser una simple repetició de la monarquia d'Isabel II, sino que calia redactar una nova constit. que incorporés molts principis polítics i constitucionals. L'objectiu de Cànoves era consolidar la monarquia d'Alfons, i pretenia adherir certs sectors socials que havien facilitat la caiguda d'Isabel. La monarquia d'Alfons es fomenta en uns principis renovats, inspirats en el model britànic. Els terratinents cerealistes van donar gran suport al règim de la restauració. Aquests sectors van acollir amb entusiasme el retorn de la monarquia, que pretenia consolidar els valors socials conservadors i allunyar revoltes.

CONSTITUCIÓ DEL 1876

Reconeixia drets individuals bàsics: reunió, expressió… i garantia la separació dels tres poders. S'establia la sobirania compartida del rei i les Corts, cosa que donava molt protagonisme al rei, que era l'àrbitre del sistema polític. Les Cortes eren formades pel Congrés i el Senat. Congrés: diputats elegits a raó d'un diputat per cada 50 mil habitants. La llei electoral permetia el sufragi censatari, però el govern liberal establí el sufragi universal l'any 1890. El Senat era format per dos tipus de senadors: vitalicis i electes. La polèmica més trascendent era respecte el caràcter catòlic de l'Estat, que tot i així respectava les altres religions. La constit. va durar fins el 1923. El sistema polític de la restauració era basat en el torn pacífic en el govern de dos partits dinàstics: el conservador (Cànovas) i el liberal (Sagasta). El partit conservador junta antics moderats i unionistes i el partit liberal recull sectors progressites demòcrates i republicans. D'aquesta manera, Cànovas limita el protagonisme militar en la política, però seguí tenint gran influència. L'alternança dels dos partits dinàstics va ser confirmada quan va morir Alfons XII, amb el denominat pacte del Pardo i es mantingué al llarg de la regència de Mª Cristina d'Àustria, vídua d'Alfons XII.

ELS PARTITS D'OPOSICIÓ

A pesar del monopoli en el poder dels dos partits dinàstics, existien altres partits que participaven en les eleccions. El carlisme continuava gaudint del suport d'un important sector de l'opinió pública. Els carlins es van dividir en el 1888 en partit Integrista, caratertzat pel seu ultracatolicisme i tradicionalisme i els Republicans, dividits en diversos partits: Possibilista, Centralista, Federlista. Els nuclis marxistes estaven organitzats en el PSOE, dirigit per Pablo Iglesias. Alguns nacionalistes d'Espanya van fer sorgir moviments regionalistes i nacionalistes, que volien aconseguir el reconeixement de la seva identitat mitjançant un cert grau d'autonomia. A Galícia, el galleguisme fou obra d'alguns intel·lectuals liberals, però per circumstàncies, el galleguisme va quedar-se sense massa suport. Al País Basc, la pèrdua dels furs va provocar l'aparició d'un moviment foralista. Sabino de Arana dóna forma al nacionalisme Basc modern amb la fundació del PNB.

GUERRA HISPANOAMERICANA I FI DE L'IMPERI ESPANYOL

Les noves potències industrials (Japó, EEUU, Alemanya) aspiraven a construir el seu imperi colonial, de vegades a costa de les antigues metròpolis colonials. La proximitat de Cuba i Puerto Rico a EEUU feien cada cop més evident la presència de capitals nord-americans en l'economia de les illes. L'ocasió arribà el 1898 quan un vaixell d'EEUU esclatà misteriosament al port de l'Havana. Més tard, a Cavite l'esquadra nordamericana va destruir els vaixells de la flota espanyola. Després, els nordamericans van enfonsar els vaixells espanyols de Snt de Cuba. Espanya va reconèixer la independència de Cuba i va cedir Filipines, Puerto Rico i l'illa de Guam a EEUU amb el tractat de París

EL DESASTRE DEL 1898

Diferents intel·lectuals coneguts amb la denominació de la generació del 1898, arrel de la pèrdua de les colònies, va demostrar l'endarreriment en que estava Espanya. Destaca el nom de Joaquim Costa, el qual va denunciar el sistema polític de la restauració amb el llibre “Oligarquia i Caciquisme” . El regeneracionisme era el moviment que tenia com a objectiu introduir reformes polítiques en defensa de la moralització de la gestió pública. Les reformes de l'Estat, foment de la riquesa, impuls de l'ensenyament, i acabar amb el “passat gloriós d'Espanya”. Després de la derrota de Polavieja va sorgir a la llum un document regeneracionista en el qual desplega un programa de reformes que inclou una certa descentralització administrativa de l'Estat. El govern de Silvela va nomenar Polavieja ministre de la guerra. Manuel Duran va ser nomenat ministre de justícia. El 1900 es crea el ministeri d'Ensenyament. A Catalunya, el catalanisme, molt crític amb el desastre colonial, va sortir reforçat de la crisi del 1898. S'inicià un procés de creació de la Lliga Regionalista, el partit més important de Catalunya.

CONSEQÜÈNCIES DE LA DESAMORTITZACIÓ

Espanya té una economia d'estructura agrària. Els efectes de la desamortització, tant la de Mendizábal com la de Madoz l'hisenda pública va obtenir menys ingressos dels que esperaven. Les conseqüències d'aquesta desamortització van ser desiguals: la portada a terme per Madoz, va dur a la misèria a molts camperols, desproveïts dels béns comunals. A Catalunya no va tenir tanta importància, perquè existien els contractes d'emfiteusi. La distribució de terres era dominada pels latifundis, propietat dels nobles. La burgesia negociant i l'agrària es van convertir en els principals compradors de terres prèviament desamortitzades tots ells van ser defensors del sistema liberal. Els camperols, en canvi, no van poder comprar terres i va empitjorar el seu nivell de vida. L'agricultua del segle XIX estava molt endarrerida, amb baixa productivitat on predominaven mètodes de conreu tradicionals. S'anirà repetint el conegut esquema d'una economia d'antic règim. La mala collita pot causar un gran augment de la mortalitat en una regió, perquè no existia un mercat integrat ni la possibilitat de que arribés la producció forània. Quan pujaven els preus dels productes agrícoles, disminuïa el consum de productes artesans i l'indústria se'n veia perjudicada.

L'EVOLUCIÓ DE L'AGRICULTURA ESPANYOLA

Al s XIX hi havia un gran endarreriment en l'agricutura del país. La producció era minsa i s'usaven mètodes tradicionals. Una mala collita podia provocar mortalitat, perquè no existia mercat integrat ni les importacions. I quan pujava el preu dels productes agrícoles, disminuïa el consum d'altres productes, de manera que l'indústria se'n veia perjudicada. Al llarg del sXIX es va augmentar la producció per l'ampliació de la superfície de conreu, però no per la millora dels mètodes de conreu. La pervivència del minifundisme a Galícia i del latifundisme no afavoria la modernització. Només alguns territoris, com València, CAT es desenvolupà una agricultura més competitiva (taronja, vinya i fruits secs). L'agricultura del cereal de Castella va patir un gran declivi quan a les darreres dècades del s XIX va començar a arribar cereal nordamericà a un preu molt baix. Es va aplicar un aranzel proteccionista que va provocar un augment del preu, i una disminució del nivell de vida de les classes treballadores urbanes. La fil·loxera va provocar una greu crisi a les vinyes. La rabassa morta era un contracte pel qual el propietari cedia una terra a un camperol que es comprometia a plantar-hi vinya.

LES DIFICULTATS DE LA INDUSTRIALITZACIÓ

Els historiadors consideren un fracàs la Revolució Industrial a Espanya. Catalunya i País Basc van ser les úniques zones del país que van tenir un procés d'industrialització al llarg del segle XIX. Les raons que expliquen el fracàs són: la permanència d'una agricultura endarrerida i poc rendible, amb pagesos sense massa recursos i poc poder adquisitiu. La inexistència d'un mercat interior integrat, a causa del propi endarreriment agrícola i de la manca d'una xarxa de transports i comunicacions. La manca de capitals per invertir també va influir en impedir la industrialització espanyola, perquè qui disposava de diners preferia comprar terres desamortitzades aprofitant els avantatges que donava el govern.

PROTECCIONISME I LLIURECANVISME

La burgesia catalana va liderar una campanya a favor del proteccionisme econòmic durant el segle XIX. Volien prohibir l'entrada al país d'alguns productes estrangers, o volien imposar-los grans impostos que fes difícil la importació. La burgesia agrària i mercantil era, en canvi, partidària del lliurecanvisme, perquè volien facilitar els intercanvis comercials i l'exporatció dels seus productes agrícoles. Els governs, sobretot els moderats, van aplicar una política que combinava el lliurecanvisme moderat amb el proteccionisme (en alguns casos força radical). Els progressistes eren partidaris d'un lliurecanvisme més notable. Figueroa va introduir uns aranzels que implantaven el lliurecanvisme, cosa que va enfadar certs grups socials catalans, que temien perdre la feina. A finals del s XIX, amb un ampli acord per part de molts sectors laborals, es va implantar el proteccionisme amb l'aranzel de 1891, i així, la indústria tèxtil catalana controlava el mercat espanyol i colonial. Tot i així, els defensors del lliurecanvisme es veien perjudicats perquè moltes activitats econòmiques es basaven en l'exportació a l'exterior, com ara els exportadors de vi, i també els comerciants necessitats de protecció. Components d'un mercat integrat o nacional: especialització regional, tan agrícola com industrial. Possibilitat d'intercanvis entre àrees agrícoles i industrials, més capacitat de consum, bons transports, extensió d'intercanvis comercials i equiparació dels preus.

LA INDÚSTRIA TÈXTIL CATALANA. VAPORS I COLÒNIES

Durant el segon terç del s.XIX es va viure a catalunya una experi¡encia ùnica en l'estat español i la rev. Industrial, la kual es basa en akesta epoca tan am el coto com am la llana.La configuracio d'un mercat integrat en la ke els pagesos disposaven d'un mercat interoir am intercnvis regulars i estables.L'industria textil s'inicia a partir de la primera meitat del s. XIX a causa dels capitals de les excolonies,retorn d'indians enrikits …. Les dimensions de les empreses eren reduides i la reinverció de beneficis permet el creixement de l'empresa. Mesures proteccionistas ke probeixen l'entrade de productes estrangers. La fabrcaq dels gerkmans Bonaplata era la mes moderna i la primera d'espanya ke funcionava am vapor.Industria catalana centrada en la produccio de cotto.Els beneficis de les primeres industries permeten la modernització de les fabricas(persones substituides per makinas ). El proces d'industrialitzacio es centre en la maquina de vapor, que implica utilització de carbó. L'energia hidràulica comença a agafar força. Una de les limitacions de l'indústria catalana va ser la dificultat del proveïment de carbó. EL sector cotoner té una forta crisi entre 1862 i el 1865, causat per la Sesació d'EEUU.

TRANSPORTS. EL FERROCARRIL

Es construeix una xarxa de comunicacions i de transports interiors, fonamental per abaratir el cost de les mercaderies i per posar les bases d'un mercat integrat. El mitjà que va revolucionar fou el ferrocarril (1855 1ª línia BCN-Mataró). Durant el bienni progressista, el govern aprovà la llei de ferrocarrils, que va incentivar els inversors a la construcció d'una primera fase de la xarxa. Això provocà una gran inversió de capitals espanyols i estrangers. La siderúrgia espanyola era bastant feble i no donava l'abast per construir la xarxa ferroviària. Ajuda de França, el 1866, es va comprovar que les espectatives de beneficis no es complien. Espanya, a partir del 1840 s'inicià el programa de construcció de carreteres. A Catalunya, al començament del sXIX, la xarxa ferroviària era insuficient i estava en mal estat. En el 1860, el volum de transport en vaixell de vela va ser més gran que el del ferrocarril en el comerç català.

LA SIDEROMETAL·LÚRGIA

El 1830, augmenta la demanda de ferro. Els primers alts forns apareixen a Màlaga el 1832. Gràcies a l'iniciativa privada, s'usaven mines de ferro locals, però eren poc competitives, perquè el carbó era molt car. A partir del 1860, la siderúrgia andalusa pateix una crisi i es traspassa el predomini a Astúries, finalment, el predomini es trasllada a Biscaia, ciutat que va proveir el Regne Unit. Els esforços de Catalunya per abastir una indústria siderometal·lúrgia van fracassar per la manca de 1es matèries. El 1855 es va fundar a BCN la maquinista terrestre i marítima, la qual havia construit la primera locomotora el 1884.

DEMOGRAFIA ESPANYOLA

La demografia de l'Antic règim era caract. Amb unes taxes de mortalitat i de natalitat molt altes, i un creixement dèbil. A la segona meitat del segle XVIII a Europa es produeix una transició demogràfica, que va comportar la desaparició de la mortalitat, i el manetniment d'una alta natalitat. Espanya, en el sXIX es mantenen altes taxes de mortalitat (fam), mortalitat infantil molt elevada. L'esperança de vida era de 29 anys, i la distribució de la població activa per sectors econòmics ens mostra l'endarreriment econòmic del país. El 1860 el 75% de la població es dedica a l'agricultura, 15% a l'indústria i 20% a serveis. La quarta part de la població espanyola viu en nuclis de 2.000 habitants, ie l 1870, 5 ciutats superen els 100.000 habitants. El 1900 els moviments migratoris del camp van anar a residir a Madrid o BCN, i immigració d'ultramar (ARG, Cuba, Brasil…) A finals del sXVIII la població catalana s'acosta als 900.000 h., i a mitjans del sXIX 1.600.000 h. Creixement de Catalunya superior al de la població espanyola. Es va anar massificant les del litoral i pre. Creixement de la població urbana.

Vídeos relacionados