Història Catalunya

Carlisme. Bullangues. Moviment de la Renaixença. Federalisme. Desamortitzacions. Transformacions industrials s XIX. Associacions Obreres Internacionals

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad
publicidad
CARLINS I BULLANGUERS

Durant el règim liberal a Catalunyaes configuren una sèrie de partits: els moderats, els progressistes, els unionistes, els demòcrates, etc. I adquiriren importància dos moviments populars: carlisme i moviments obreristes.

Carlisme: recull el descontentament d’un sector de camperols que veia amb recel els grans canvis que es produïen en la societat i en la propietat de la terra com a conseqüència de les desamortitzacions. El moviment carlí es concentra bàsicament a les zones muntanyenques de Girona, Barcelona i Lleida.

Bullangues: revoltes populars protagonitzades pels obrers de les principals ciutats, especialment Barcelona. El fet que amb el sufragi censatari només poguessin votar uns quants feia que la població no es pogués manifestar sinó mitjançant la insurrecció popular. Una de les bullangues importants fou la de 1842, liderada per grups republicans que van aconseguir el control de Barcelona. La dura repressió del general Espartero desembocà en la revolta nomenada Jamància, revolta de caràcter progressista i republicà (Barcelona 1843) caracteritzada per l’aixecament en armes de grups populars contra el govern. La burgesia catalana es desmarca de la Jamància i dona suport al general Prim. 1844, l’exèrcit derrota l’última resistència dels revoltats. Arran d’aquestes bullangues es configuren dos sectors: els republicans federalistes i els primers nuclis socialistes.

ELS ORÍGENS DEL CATALANISME
El moviment de la Renaixença, juntament amb el federalisme català i alguns aspectes del carlisme, suposà una recuperació de l’ús literari de la llengua catalana i va desembocar en el catalanisme polític.
LA RENAIXENÇA

Moviment cultural que sorgeix a Catalunya el 1830 caracteritzat principalment per la voluntat de recuperació literària de la llengua catalana. Josep Pau Ballot(gramàtica i apologia de la llengua catalana, 1815) i Joaquim Rubió i Ors (poemes al Diario de Barcelona, 1841) foren decisius en la recuperació de la llengua catalana.

1859- Restauració dels Jocs Florals, concurs de poesies per prestigiar la llengua catalana.

A partir de 1871, diverses institucions (Universitat de Barcelona, l’Acadèmia de Bones Lletres i l’Ateneu Barcelonès) van acollir el moviment i l’impulsaren. La Universitat de Barcelona contribueix a l’expansió de la Renaixença amb l’estudi i la divulgació de la història i la literatura medievals.

La literatura catalana experimenta un gran impuls –Frederic Soler <<Serafí Pitarra>> reivindica l’ús del català que ara es parla, ja que el català d’aleshores era ple de castellanismes i de corrupcions.

En l’èxit de la Renaixençaconflueixen diversos factors:

-Expressió cultural d’una part social.

-Reacció contra el fort centralisme polític amb què es construïa el nou Estat liberal.

-Influència del Romanticisme Europeu que exaltava el passat medieval dels pobles.

EL CARLISME I EL FEDERALISME (DOS COMPONENTS IMPORTANTS DEL CATALANISME)

El carlisme té l’Estat com la seva pàtria on calia restaurar els antics furs i les institucions medievals.

El federalisme es va estendre molt més que el carlisme. Després de la revolució de septembre de 1868. L’únic mitjà per aconseguir la unitat entre regions espanyoles. Equival a descentralització (cada regió té un Estat).

LES TRANSFORMACIONS ECONÒMIQUES DEL SEGLE XX
Les desamortitzacions
S. XIX- 85% del país espanyol –l’economia està fonamentada en l’agricultura. Espanya era un país agrícola molt pobre i la base de l’agricultura era el blat castellà. Les desamortitzacions contribuïren a la millora de l’economia. En la primera (1836), inspirada per Mendizábal, el govern nacionalitzà tots els béns dels ordes religiosos que després va vendre a preus molt baixos. La segona desamortització la va dur a terme Madoz, que expropià les terres comunals, latifundis (explotació agrària de grans dimensions), i van passar a alguns propietaris perquè les treballessin i traguessin benefici, així no hi haurien tantes terres mortes.
A Castella podem dividir dos classes de camperols: els jornalers –no tenen propietat, viuen de les temporades del camp i són molt pobres, ja que els vertaders propietaris els fan contractes molt curts. N’abunden a Castella i Andalusia.
-Els arrendataris –camperols que lloguen una terra al propietari (terratinent o noble).
Les Transformacions industrials s XIX a Catalunya
Les condicions bàsiques perquè la indústria tèxtil pugui prosperar en un lloc determinat són: l’existència de matèries primeres i una bona demanda de teixits. A Catalunya, en canvi, no es donava cap d’aquestes condicions, ja que el cotó i el carbó s’havien d’importar i el mercat espanyol tenia poca capacitat de compra. Malgrat això es creà, al Principiat, una important indústria tèxtil, gràcies a l’avançament de l’economia catalana i al proteccionisme.
A Catalunya s’havia aprofitat la llibertat de comerç amb les colònies americanes, decretada per Carles III, i al segle XVIII ja s’havien creat infraestructures comercial: les exportacions de teixits, vestits, etc. i xarxes de manufactures: teixits indians, fargues i adoberies.
L’agricultura s’havia modernitzat i havia anat orientant-se cap al mercat, pel que fa a la producció i l’exportació de vins, aiguardents, vinagres i olis.
A Catalunya les desamortitzacions no van crear latifundis, ja que hi predominaven els pagesos emfiteutes, que van adquirir a bon preu les terres que conreaven.
El rendiment del comerç i les manufactures foren la font principal del capital català necessari per a la implantació de la indústria. El creixement demogràfic oferí mà d’obra abundant. Cal afegir, l’esperit d’iniciativa de la societat catalana d’aquell temps.
1830- Germans Bonaplata, Vilaregut i Rull construeixen la primera fàbrica amb vapor. Capital comercial, mà d’obra abundant i recerca d’un mercat per a l’exportació van provocar que la Revolució Industrial arribés a Catalunya. Tot i que la destrucció de la fàbrica per una revolta popular i la primera guerra carlina endarreriren la industrialització, les fàbriques no van trigar a aparèixer a finals de 1840, a Barcelona.
1840- Indústria “El Vapor Vell” creada per Joan Güell
1849- Indústria “l’Espanya Industrial”, la fàbrica més gran i moderna de l’època.
Aquestes indústries funcionen amb màquines Berguedana (Spinning-jenny o jenny) i selfactina.
La indústria tèxtil catalana seguia inicialment el model anglès, basat en l’ús del carbó per assolir la pressió de vapor, però davant el seu elevat cost es buscà l’aprofitament dels salts d’aigua en els corrents dels rius per moure les turbines. Així, es crearen moltes colònies industrials.
La superioritat anglesa obligà la indústria catalana a protegir la seva producció. La població catalana substituí els teixits de lli o de llana pels de cotó. El proteccionisme no va ser un fre per a la renovació tecnològica –n’és un exemple la berguedana, una màquina de filar que era una versió catalana de la spinning-jenny britànica. Una altra mostra d’aquesta renovació són les selfactines.
A partir de 1830, s’incorporen fàbriques amb maquinària.
El moviment obrer S XX a Catalunya
Les condicions laborals i econòmiques dels treballadors en el nou marc industrial i la manca de qualsevol tipus de protecció social, comportaren l’aparició del moviment obrer.
Les condicions laborals evolucionen al llarg del segle XIX, però sempre són dures:
-Salaris baixos que provoquen revoltes urbanes.
-Jornades laborals de 15 hores diàries tant per adults i dones com pels nens i nenes a partir de 7 anys.
-Les dones solien anar a treballar amb els seus fills.
-El sou de les dones era menys que el dels homes.
-Condicions de treball precàries: sorolls i temperatures extremes de fred o calor.
-No hi havia cap protecció social.
-La salut era precària. Mitjana de vida 30 anys.
Primeres Associacions obreres
Des de 1830, els obrers creen associacions d’ajuda mútua que els protegissin en cas de malaltia o de pèrdua de feina. Les primeres associacions a Barcelona, Màlaga i Alcoi. Als treballadors, però, sempre se’ls negava el dret d’associació, tret de quan governaven els progressistes.

1840- els treballadors creen l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera.

1842- es prohibeixen, tot i que van continuar existint clandestinament.
1842-1845- Els obrers continuen creant associacions mútues dirigides per la Junta Central de Directors de la Classe Obrera.
Juliol de 1855- Primera vaga. Els obrers vindiquen la llibertat d’associació, un horari estable i la creació d’una junta entre amos i obrers.

En aquest període, el moviment obrer rebé la influència del socialisme utòpic de l’ideòleg francès Étienne Cabet, defensat a la seva obra Viatge a Icària.

Associacions Obreres Internacionals s XIX
1864- Londres- Primera Associació Internacional de Treballadors (AIT) impulsada per obrers francesos i anglesos. Pretén aconseguir l’alliberament econòmic i social de la classe obrera i superar la societat classista liberal a través de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i la creació d’una societat igualitària.
1871-enfrontament entre Karl Marx i Mikhail Bakunin que tingué l’origen en les divergències sobre els procediments que s’havia de seguir per assolir els objectius que es plantejava l’Associació.
Marx era socialista i defensava que la classe obrera s’havia d’organitzar en un partit propi per conquerir el poder de l’Estat, a partir del qual, mitjançant la dictadura del proletariat, es podria construir una societat igualitària.
Bakunin era anarquista i rebutjava tota participació política i preconitzava la destrucció directa de l’Estat, de tota propietat i de tota forma d’autoritat alhora que postulava l’organització de la societat mitjançant la federació de comunes lliures.
Això provocà la divisió de l’AIT en dues faccions: la socialista o marxista i l’anarquista o bakuninista. La revolució de 1868 suposa la restauració de les llibertats d’associació i d’expressió. Els obrers catalans funden el sindicat Tres Classes del Vapor.
A Espanya l’AIT entra el 1864 i rep la influència dels dos sectors enfrontats. El 1871, l’AIT s’escindeix i el moviment obrer espanyol queda dividit en dos bàndols: el socialista, seguidor de les doctrines de Marx (Bilbao, Madrid, Astúries i Santander) i l’anarquista, de Bakunin (Catalunya, País Valencià, Andalusia i Aragó).