Historia antigua

División histórica # Cronologies i calendaris. Imperis antics. Mesopòtamia. Egipte. Dinastia. Faraons. L'expansión territorial. Pròxim Orient

  • Enviado por: JBC
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 31 páginas
publicidad
publicidad

HISTÒRIA ANTIGA

Universitat de Barcelona

Facultat d'Història i Geografia

Torre B

Pis 10

Despatx 10

Dijous i divendres de 10 a 11 h

Avaluació: Examen parcial el 5 de febrer de 10 a 12 aula 14

Examen final el 10 de juny de 9 a 11 aula 14

Contingut de l'examen:

2 TEMES = 4 p

1 COMENTARI DE TEXT = 3 p

1 MAPA (10 topònims) = 1 p

2 PREGUNTES BREUS = 2 p

TOTAL = 10 p

8 d'octubre 1ª classe pràctica

INTRODUCCIÓ

CRONOLOGIES I CALENDARIS

La història tal i com la coneixem avui dia s'inicia fa 4.600 milions d'anys amb el naixement del Sol.

Fa 3.000 milions d'anys apareix la primera cèl·lula (origen de la vida).

Fa entre 7.000.000 i 3.000.000 d'anys que apareix l'Australopithecus, primer homínid.

El primer home autèntic apareix fa només 150.000 anys.

La Història Antiga s'inicia fa 5.500 amb la primera escriptura i s'acaba fa 1.500 anys amb la desaparició del món romà.

Nosaltres utilitzem un eix cronològic absolut que pren com a any zero el naixement de Crist. Les dates anteriors son “Abans de Crist” (aC) i les posteriors “Desprès de Crist” (dC).

Hi ha dues menes de cronologies: les absolutes i les relatives.

Les absolutes es basen en un any zero, que és l'origen de la cronologia.

Les relatives es basen en períodes de referència, com ara els regnats dels reis.

CALENDARIS ANTICS

Els egipcis i els pobles mesopotàmics dataven a partir del regnat dels seus reis i faraons. Per exemple, parlem de l'any 1 del regnat de Hammurabi, el 1792 aC. Es tracta de calendaris molt difícils d'interpretar sense la documentació de l'època.

Els grecs utilitzaven una cronologia relativa basada en els cicles olímpics, que eren els quatre anys que hi havien entre la celebració dels Jocs Olímpics. Gràcies a que sabem del cert que els darrers jocs es van celebrar el 776 aC, podem determinar amb facilitat les dates gregues.

Els romans tenien dos sistemes diferents:

Un d'absolut, que utilitzava com a any zero la fundació de la ciutat (Ad Urbe Condita) o bé l'expulsió dels reis i la proclamació de la República (Post Reges Exactos).

I un de relatiu, que era el més comú, que es basava en els consulats. Per exemple, podem parlar de Marco Antonio et Cicerone II (Segon any del consulat de Marc Antoni i Ciceró).

Hi ha un altre calendari antic encara, l'Era Hispànica, que té l'any zero al 38 aC. S'utilitzava només a Hispània i el seu origen és un misteri. L'explicació més probable és que es tractés de l'inici de les campanyes d'August a la Península, que van ser al voltant d'aquella data.

LA COMPARTIMENTACIÓ HISTÒRICA

La compartimentació històrica, o la divisió de la Història en períodes, la va iniciar Kellner (Cellarius) el 1685. Aquest va dividir el temps en tres fases:

  • Història Antiga (des d'Adam i Eva fins la caiguda de Roma)

  • Història Medieval (des de la caiguda de Roma fins el Renaixement)

  • Història Moderna (des del Renaixement fins al segle XVII)

Com que Kellner no coneixia l'existència de la Prehistòria, i la Història Contemporània trigaria encara un segle a començar, va situar l'Edat Antiga com l'època ideal per excel·lència i la seva pròpia època la va anomenar “moderna”. El període intermig, considerat fosc i despreciable, es va anomenar Media Aetas o Edat Mitjana, com si fos una transició sense importància (i això que dura mil anys!).

La Prehistòria es crea cap al segle XIX quan s'estableix que la Història comença amb l'escriptura. Tot i això, s'han trobat evidències de civilitzacions sense escriptura dins de l'Història Antiga. A aquestes civilitzacions se les anomena “protohistòriques, ni prehis-tòriques ni històriques.

Al segle XV els exploradors europeus entren en contacte per primer cop amb altres cultures totalment oposades a la seva, que de seguida qualifiquen de “salvatges” i “primitives”: els indis americans, les tribus polinésiques, els pobles del Carib...

Aleshores els científics europeus comencen a considerar que potser Europa també va travessar per una etapa molt primitiva en els seus orígens remots. És l'origen de les teories prehistòriques.

En aquell moment l'Església sostenia que l'origen de l'home es trobava en Adam i Eva, i que els fòssils d'animals estranys trobats al segle XVIII (dinosaures, mamuts, rinoceronts, tigres dents de sabre...) eren residus del Diluvi Universal. Però al segle XIX Charles Darwin i Boucher de Perthes van destruir la “teoria antediluviana” i van posar les bases de l'evolucionisme i de la Prehistòria que estudiem avui dia.

IMPERIS ANTICS

A l'inici de l'Historia Antiga es distingeixen una sèrie de grans civilitzacions que, al llarg del planeta, van crear una llengua i una cultura pròpies. Les primeres tenen com a característica comuna que van néixer al voltant d'un riu. Així:

  • EGIPTE (3500 aC): Nil

  • MESOPOTÀMIA (3500 aC): Tigris i Eufrates

  • ÍNDIA (2700 aC): Indus

  • XINA (1500 aC): Iang-tsé

  • GRÈCIA (1800 aC)

  • MÈXIC precolombí (1000 aC)

  • INQUES del Perú (900 aC)

  • ROMA (700 aC)

L'estudi dels imperis antics comença quan, al segle XVIII, el soldà d'Istanbul dona permís als científics europeus perquè excavin a la zona de l'antiga Mesopotàmia i Egipte, que en aquell moment formaven part de l'Imperi otomà. Fins aleshores, les úniques fonts que existien sobre aquestes civilitzacions eren l'Antic Testament i els textos d'Heròdot (450 aC), que narra la guerra mèdiques entre els grecs i els perses.

El 1780 es van iniciar les investigacions. Cap a 1802 es va començar a intentar desxifrar les inscripcions. El 1831 es poden llegir els jeroglífics egipcis gràcies a la Pedra de Rosetta, descoberta pel francès Champollion. i el 1840 es va produir un descobriment fonamental: la biblioteca d'Assurbanipal.

Assurbanipal va ser un rei dels perses la ciutat dels qual, Nínive, va ser destruïda pels hebreus cap al segle VII aC, tal com es recull a l'Antic Testament. En la seva biblioteca es van trobar moltíssimes tauletes de fang amb inscripcions, que, juntes, ocupen més extensió que la Bíblia sencera.

Més tard els europeus van trobar Persèpolis, la ciutat conquerida per Alexandre el Magne. Allí hi havia inscripcions en tres llengües:

  • Persa antic (Aquenèida)

  • Babiloni

  • Elamita

El persa antic encara era parlat activament a algunes zones d'Iràn, i del babiloni procedeixen les llengües accadia i assíria. De l'accadi, a més, procedeix el sumeri. Així, per deducció, es van poder traduir una bona colla de llengües mesopotàmiques.

ORIGEN DELS TOPÒNIMS

Mesopotàmia: ve del grec Mésos (terra), Ho (dos) i Pótamos (rius), que vol dir “Terra entre Dos Rius”.

Egipte: originalment es deia Khemet (País Negre), pel color fosc del fang del Nil. El nom actual ve d'una corrupció grega de Hikuptah, “La Residència del Ka de Ptah”. És a dir Memfis, la ciutat on residia el Ka, i que és la zona de referència que els grecs coneixien com a Aegiptos.

Xina: ve del nom de la primera dinastia regnant, els Qin. Els indús, que eren els intemediaris entre els xinesos i Occident, ho pronunciaven Xin, i d'aquí la Xina, “el País dels Xin”. De totes formes a Occident s'ha anomenat Catai fins fa pocs segles.

Índia: senzillament, “País travessat pel riu Indus”, en grec.

Grècia: quan els romans van arribar a Grècia, el primer poble amb que es van trobar van ser els graikoi, o grecs, que eren poc importants i poc nombrosos. Però els romans van anomenar tot el país Graeci, és a dir, “País dels Graikoi”. De fet, els grecs s'anomenaven (i encara s'anomenen avui dia) Hel·làs, i d'aquí ve l'Hèl·lade.

Roma: hi ha dues teories sobre l'origen del nom. Uns diuen que ve de l'osc Rom, que vol dir “llop”, en referència a la coneguda llegenda de la lloba. Altres opinen que ve de l'estrusc Rumon, “Ciutat del Riu”, perquè els romans primitius i els etruscs feien negocis a través del Foro Boario, un punt per on és possible travessar el riu Tíber a peu. Molt probablement la segona teoria sigui la correcta.

MESOPOTÀMIA I EGIPTE

Egipte i Mesopotàmia son els dos imperis més antics i més importants de la Història Antiga. Tenien característiques físiques diferents:

  • Mesopotàmia es trobava en una zona oberta i molt rica i fèrtil, sense cap defensa natural. Per això la seva història està plena d'invasions constants, que van aportar moltíssimes cultures, llengües i civilitzacions diferents.

  • Egipte, en canvi, estava perfectament protegit. Al nord, per la mar Mediterrània, al sud per la selva africana, a l'est pel desert d'Aràbia i a l'oest pel desert de Líbia. Va tenir una sola civilització contínua i unida fins durant els seus 3000 anys d'història, amb una llengua i una cultura definides.

MESOPOTÀMIA

Mesopotàmia, que vol dir en grec “terra entre dos rius”, va néixer a la vall que queda entre els rius Tigris i Eufrates. El país es divideix en dues zones, l'Alta Mesopotàmia i la Baixa Mesopotàmia. El delta de l'Eufrates, antigament, estava en contacte amb el mar d'Aràbia. Avui dia els dos rius s'uneixen en un de sol que desemboca en el mar.

Els pobles mesopotàmics van construir els seus imperis en base a la fertilitat de les seves terres, que estaven perfectament regades per una gran xarxa de canals que portava l'aigua arreu i controlava la crescuda dels rius.

A Mesopotàmia es produïa:

  • Ordi.

  • Oli.

  • Sèsam.

  • Cogombres.

  • Kiwis.

  • Dàtils.

No tenien fusta ni pedra, així que construïen amb totxos de fang cuit. La fusta l'importaven del Líban, mitjançant el comerç o la guerra.

Les seves llengües eren totes cuneïformes. Escrivien sobre tauletes de fang sense coure, de forma que desprès afegien aigua i les reutilitzaven. Només escrivien per a les qüestions comercials. Els seus idiomes vénen de tres fonts diferenciades:

  • Semita (oriental i occidental)

  • Indoeuropeu (possiblement originari de Mongòlia)

  • Aglutinats: llengües formades totalment per radicals simples o compostos.

Totes les llengües provenen del sumeri antic. Totes.

El Neolític mesopotàmic

Mesopotàmia és la primera zona documentada on va aparèixer l'agricultura. Segurament va ser cap al 8000 aC, quan les societats caçadores-recolectores nòmades van passar a ser agrícoles i sedentàries. Aquest procés va ser molt lent, va durar uns 3.000 anys, i es va desenvolupar a l'anomenat “creixent fèrtil”, una llengua de terra que s'estén a la zona que ara ocupen Turquia, Síria i Iraq.

Cap al 5000 aC apareix l'escriptura, i les societats evolucionen. Descobreixen la ramaderia, en domesticar els animals que serveixen per menjar: cabres, bous i ovelles. Al tenir aquest animals domesticats, se n'aprofita la pell i el pèl per fer vestits. També per aquest període s'inicia l'edat de ferro.

Jaciments del Neolític al creixent fèrtil:

a) AL-UBAID (el-Obeid):

  • Al-Ubaid I: Eridú

  • Al-Ubaid II: Hajji Mohamed

  • Al-Ubaid III: clàssic

  • Al-Ubaid IV: tardà

  • b) UR / URUK

    Aquests jaciments presenten mostres de civilització evidents des dels estrats més antics, com si la civilització hagués sorgit de cop. Hi ha dues hipòtesis per explicar això:

  • que els estrats anteriors no han estat trobats.

  • Que la civilització va venir a Mesopotàmia ja formada des d'una zona desconeguda.

  • Al-Ubaid IV

    A Al-Ubaid IV ja trobem totes les característiques pròpies d'una civilització en marxa.

    En primer lloc, es comença a fer servir el tovot com a material de construcció. Recordem que a Mesopotàmia no hi ha pedra, i que les cases estan fetes de fang cuit. Doncs el tovot és fang amb palla i altres elements afegits que creen un material molt més compacte que permet fer cases més duradores i sòlides.

    Es descobreix la cervesa, que serà la beguda nacional mesopotàmica. Es construeixen els primers canals, la qual cosa indica l'existència d'un poder organitzador (un rei o un consell d'aristòcrates). Finalment, trobem evidències de jerarquització de la societat:

    • Hi ha una casta sacerdotal que governa

    • I un poble que obeeix.

    Sabem que els sacerdots eren alhora els governants, però no tenim detalls del culte.

    Uruk

    A l'AT es cita una ciutat, Erech. En realitat es tracta de la ciutat-estat d'Uruk (avui Warka), una autèntica metròpoli, amb una gran densitat demogràfica, una muralla de 10 km de llarg i una superfície de 50 hectàrees.

    Ja en aquest període hi ha una nucleització de la societat. Les persones s'aglutinen a les ciutats per refugiar-se dels atacs dels pobles nòmades que encara eren caçadors-recolectors.

    Sumer

    Sumer es la primera civilització autèntica de Mesopotàmia i una de les primeres de la Història. A més, es la primera de la qual tenim informació escrita, donat que s'han trobat moltes tauletes de fang, base de la informació d'aquella època, a la zona de Sumer.

    L'economia sumèria es basava en un tipus d'agricultura molt revolucionari: el camp llarg. Consisteix a fer tot de canals al voltant del riu per aprofitar al màxim els recursos i fertilitzar la terra.

    L'agricultura era de rotació bianual, ja que la terra es deixava reposar durant any per millorar la seva producció. Els dos terços de la collita eren excedents que no es consumien, la qual cosa demostra l'extraordinària prosperitat de Sumer. Els excedents van provocar l'aparició d'una nova classe social, l'artesanat. Els artesans treballaven sobretot als temples.

    La fusta i la pedra eren molt escassos, i s'empraven sobretot per a la construcció d'edificis com ara temples i cases nobles.

    El coure i l'estany s'utilitzaven per fer bronze, amb el qual es feien armes molt superiors a les dels veïns.

    Sumer també va veure l'aparició de dos productes nous i desconeguts fins aleshores: la farina i les filatures de productes tèxtils. Ambdues coses eren produïdes per dones esclaves.

    Els sacerdots tenien tot el poder a Sumer (era un estat-temple teocràtic). Fins fa poc es pensava, gràcies a unes tauletes trobades a Girsú, que tota la terra era propietat dels temples. Avui, però, ja se sap que els temples tenien el 50% de la terra, mentres que la resta eren terres individuals o comunals (pastures).

    A Sumer hi havia tres classes socials:

    • Lliures

    • Semilliures o independents

    • Esclaus

    La meitat de la població era dependents que treballaven per als temples (agricultors, ramaders, pescadors, artesans). Els sacerdots estaven lligats al temple i es consideraven semilliures. N'hi havia dues categories segons la seva proximitat al déu:

    • En (Gran Sacerdot)

    • Sanga (Administrador del temple)

    Entre la meitat i dos terços de la població eren lliures. Dins d'aquests s'hi troben diverses subclasses en funció de la riquesa:

    • Aristocràcia laica (grans propietaris)

    • Càrrecs de governació civil (funcionaris)

    • Comerciants i mercaders.

    Només hi havia dues maneres de convertir-te en esclau:

    • Presoner de guerra (la més comuna)

    • Per pagar uns deutes

    Els reis Enmetema i Urukagina van prendre mesures per erradicar l'esclavitud per deutes cap al 2400 aC.

    Religió sumèria

    Aquesta religió neix al Sumer Arcaic i perdurarà fins a l'època dels perses, la qual cosa son gairebé 3000 anys de continuïtat (!).

    La religió sumèria és sincretista, perquè aglutina diverses atribucions a un mateix déu, tot i que també és politeista. Els déus sumeris són humans amb poder divins com la immortalitat i la força física. El panteó sumeri comptava amb els cinc déus més importants, dividits en tres divinitats masculines i dues de femenines (entre parèntesi, els noms semites):

    MASCULINES

    • An (Anu) = déu suprem

    • Enlil

    • Enki (Ea)

    FEMENINES

    • Istar (Inanna)

    • Ninhursag (Nintu)

    AN (ANU) era el déu del cel. Està representat pel pictograma “cel”.

    ENLIL era el representant dels déus entre els homes. També legitima els reis, i és el déu de l'aire i l'atmosfera. Amb el seu alè atorga vida als homes. Tenia el temple a Nypur.

    ENKI (EA) era el déu amic dels homes. El seu nom, etimològicament, vols dir “déu de la terra”, però de fet és el déu de l'aigua. El seu atribut més destacat és la intel·ligència, i és representat per dos raigs d'aigua.

    ISTAR (INANNA) és la deessa de l'amor, la joventut i la bellesa. Representa la fecunditat femenina. Però és molt colèrica (per la relació amor-odi).

    NINHURSAG (NINTU) és la deessa mare, la fertilitat de la terra.

    A banda d'aquests cinc grans, hi ha altres divinitats menors que també eren adorades:

    • Dumuzi, que és l'amant d'Istar.

    • Ereskigal, que és la deessa dels inferns.

    El rei de Sumer s'identificava amb Dumuzi, i cada any passava sis mesos amb la sacerdotessa d'Ereskigal. Aquest ritual representava la fertilitat de la terra.

    Respecte al més enllà, la religió sumèria era bastant dura: Era és una fortalesa amb 100 muralles, a l'interior de la qual es troba el palau d'Arallu, on viuen Nergal i la seva dona Ereskigal. El mort ha de suportar un viatge molt dur per un desert, travessar un riu i anar fins a Arallu, on és jutjat. Si el veredicte li és negatiu, es transforma en una ànima en pena.

    Accad

    El Sumer Arcaic finalitza amb una gran guerra entre ciutats-estat de la Baixa Mesopotàmia. Urukagina (Lagash) es veu atacat per Lugalzagisi (Ur), i d'aquest fet neix la Mesopotàmia unida el 2350 aC, quan el rei Sargó d'Accad (Alta Mesopotàmia) conquereix i domina la Baixa Mesopotàmia. Es creen tres rutes comercials molt importants:

    • Assur / Ninive

    • Ebla

    • Mari

    Les ciutats-estat es converteixen en grans regnes i en potències econòmiques.

    EGIPTE

    El Nil neix al llac Victòria prop del Kilimanjaro, en una regió volcànica. Les cendres riques en potassi arriben al Nil i es mantenen en suspensió a les aigües fins que el riu es desborda un cop a l'any. Aquest procés fertilitza tant la terra que els egipcis no tenen més que posar-hi les llavors i esperar que vinguin les riques collites.

    Tota la cultura egípcia es basa en aquesta crescuda anual, de la qual se'n feia responsable al faraó, que era l'elegit dels déus.

    Sembla ser que Egipte té les seves arrels més antigues en la cultura africana, i que els primers faraons eren negres. Però de moment això és una hipòtesi que és rebutjada per molts, que consideren Egipte com el bressol de la civilització blanca.

    Divisió d'Egipte

    Egipte es divideix entre Alt i Baix Egipte, segons la seva posició al Nil:

    • ALT Egipte: la vall que queda entre la primera cataracta i la ciutat de Memfis.

    • BAIX Egipte: el delta que hi ha entre Memfis i la Mediterrània.

    Al sud de la primera cataracta, és a dir, sota l'Alt Egipte, hi havia el regne de Núbia, que també es divideix entre:

    • BAIXA Núbia (Wawat): entre la primera i la segona cataracta.

    • ALTA Núbia (Kus): la resta del Nil conegut.

    Fonts antigues

    Les dues principals fonts d'informació que es tenen d'Egipte són, principalment, l'AT i Heròdot. Aquest últim va viatjar a Egipte cap al 450 aC, quan estava sota dominació grega, i escriu el seu llibre Històries en base al que li expliquen els sacerdots egipcis. Però pel que sembla aquests sacerdots li van prendre el pèl perquè la seva obra presenta moltes incongruències.

    A l'AT es menciona freqüentment Egipte, sobretot a les històries de Josep i Moisés.

    Hi ha altres historiadors que no són gaire importants, com els romans Dionís (autor de Bibliotheca Historica) i Estrabó (autor de Geographia).

    Però la millor història antiga d'Egipte ve de la mà de Manethó, que va ser recollit per Flavi Josep al segle II aC. Aquest era un jueu romà que va escriure una obra, Antigüitats jueves, que volia ser un llibre d'història del poble d'Israel des dels orígens. Per escriure'l va buscar documentació sobre l'estada dels hebreus a Egipte (recollida a la Bíblia) i va trobar Aegyptiaca, una obra que no s'ha conservat fins als nostres dies però que gràcies al testimoni de Flavi Josep coneixem força bé.

    Manethó va ser el primer que va escriure la història d'Egipte compartimentada; la va dividir en dos tipus de períodes: els imperis (moments d'unitat del Baix i l'Alt Egipte) i els períodes de transició (moments en que Egipte restava dividida en diferents estats).

    Així, Menathó distingeix:

    • Imperi Antic

    • Primer període de transició

    • Imperi Mig

    • Segon període de transició

    • Imperi Nou

    • Tercer període de transició

    • Era hel·lenística (època contemporània de Manethó)

    A més, Manethó va encunyar el terme de dinastia per distingir els governants d'Egipte; no sabem en quins criteris es va basar Manethó per fer aquesta divisió, però cal recordar que la paraula dinastia no té aquí el mateix significat que a l'actualitat. Una dinastia a Egipte no és necessàriament un període tancat.

    • Predinàstic: “dinastia 0”

    • Imperi Antic: I-VI

    • Primer període de transició: VII-X

    • Imperi Mig: XI-XII

    • Segon període de transició: XIII-XVII

    • Imperi Nou: XVIII-XX

    • Tercer període de transició: XXI-XXV

    • Baixa època (Era hel·lenística): XXVI-XXX

    Aquesta divisió s'ha mantingut vigent fins avui dia; l'egiptologia moderna, però, ha afegit el concepte “dinastia zero” per referir-se a l'Egipte arcaic (o predinàstic). També s'ha allargat la Baixa època fins a la conquesta romana a principis de l'era cristiana.

    Orígens de l'egiptologia

    El 1799 Egipte estava a punt de caure en mans angleses, així que la Convenció revolucionària francesa va enviar el general Napoleó Bonaparte al capdavant d'un exèrcit per combatre'ls. Napoleó, com a bon il·lustrat, va portar amb ell un estol de científics i investigadors per estudiar les ruïnes que s'anessin trobant. L'objectiu, de fet, era demostrar que els pares de la humanitat no eren Adam i Eva, sinó que les arrels es trobaven a grans civilitzacions com l'egípcia. Dels resultats de les investigacions dels francesos es va escriure Description d'Égypte, una obra de referència. Entre altres troballes, es descobreix la pedra de Rosetta.

    Desprès de la guerra napoleònica, Egipte es va tancar als europeus fins que al 1850 el soldà d'Istanbul va donar permís als occidentals; es funda el Museu del Caire i les missions arqueològiques permanents de França, Anglaterra i Alemanya.

    La llengua egípcia

    Els egipcis, al contrari que els mesopotàmics, van parlar una sola llengua durant tota la seva història: l'egipci. Gràcies als estudis de la pedra de Rosetta fets per Champollion, podem distingir quatre tipus diferents d'escriptura egípcia:

    • Jeroglífic: descoberts per Tot, déu de la saviesa, cap al 3100 aC. Els primers eren molt primitius i estaven escrits sobre ós.

    • Hieràtic (3000 aC): ve del grec “hyeros” (sagrat) perquè es pensava que només la utilitzaven els sacerdots. És una evolució dels jeroglífics per fer més senzilla, àgils i entenedora la llengua.

    • Demòdic (segle VII aC): ve de “demos” (poble), perquè els grecs es pensaven que era la llengua que parlava el poble.

    • Copte (segle IV dC): llengua tardana inventada pels cristians coptes. Senzillament és egipci escrit amb l'alfabet grec.

    Totes aquestes llengües tret del copte van morir fa segles; per això només va ser possible traduir-les quan es va desxifrar la pedra de Rosetta, que és un edicte sobre un temple promulgat el 169 aC, durant la dominació hel·lenística, i que per tant està escrit en tres llengües: el grec (llengua dels governants), el jeroglífic (llengua del país) i el demòdic (car en aquella època pràcticament ningú entenia ja el jeroglífic).

    El jeroglífic era una llengua divina, així que les noms dels faraons, que eren fills dels déus, estaven encerclats per un cartutx que el preservava per l'eternitat.

    Els egipcis escrivien sobre pedra i sobre papir, el qual compraven a Biblos.

    La llengua egípcia té el seu origen en el tronc camito-semita, d'on venen també el semític i el camític. A l'època preneolítica trobem rastres d'una llengua estranya, anterior a l'egipci, que ha estat anomenada nilòtic.

    El sorgiment de l'escriptura a Egipte

    En primer lloc es van crear ideogrames, símbols que representen objectes o altres coses. Els ideogrames, amb el temps, van anar evolucionant i es van començar a utilitzar per designar moltes coses:

    • Ideogrames senzills (boca)

    • Ideogrames d'acció (tocar)

    • Ideogrames de realitat (Egipte)

    • Ideogrames d'abstracte (cel)

    En un moment donat es produeix el fet que hi ha milers d'ideogrames, i escriure'ls es fa molt complicat. Aleshores sorgeixen els fonogrames, ideogrames que representen sons. Hi ha tres tipus de fonogrames:

    • Unilíters.

    • Bilíters.

    • Trilíters.

    A partir d'aquí es comença a desenvolupar l'escriptura pròpiament dita. L'egipci, però, conservarà tant els fonogrames com els ideogrames en els jeroglífics (en aquest sentit és una llengua poc evolucionada).

    Tant es pot escriure de dreta a esquerra com d'esquerra a dreta com de dalt a baix, no hi havia una norma establerta. Els escrivents ho feien com volien. Per saber la direcció en que s'ha de llegir el text, cal fixar-se en els jeroglífics que representen ocells.

    El període de formació de l'Egipte neolític, predinàstic i històric

    Egipte neix amb la revolució neolítica. Gràcies al descobriment de l'agricultura i la ramaderia, els pobles es sedentaritzen cap al 5200 aC i s'inicia l'historia egípcia.

    • Entre el 5200 i el 4000 aC: NEOLÍTIC (societats agrícoles primitives)

    • Entre el 4000 i el 3000 aC: PREDINÀSTIC (societats amb noció d'estat i d'autoritat)

    • Cap al 3000 aC: DINÀSTIC o ERA TINITA (Aparició de la I dinastia amb capital a Tinis)

    En tot aquest procés es distingeixen moltes cultures que conformen el bressol d'Egipte:

  • Cultures primigènies (o dels oasis perifèrics del Nil)

    • Fayum

    • Siwah

    • Jarga

  • Cultures neolítiques del delta del Nil

    • Merinde-Beni-Salome

    • El-Omari

  • Cultures predinàstiques

    • El-Omari B

    • Ma Adi

  • Cultura de la vall de Deir Tasa

    • Badarià

    • Nagada I

    • Nagada II

    • Nagada III (dinastia 0)

    El sorgiment de l'estat egipci

    Entenem per estat una societat jerarquitzada amb unes lleis i institucions pròpies que regeixen la vida dels habitants del país.

    Distingim els diferents períodes culturals egipcis i la seva evolució a través de la col·locació de les sitges de gra i els aixovars de les cases.

    Així, a les primeres cultures les sitges estan a dins de les cases i no hi ha aixovars, la qual cosa indica que no hi ha classes diferenciades.

    Però a la cultura Ma Adi ja trobem cases uniformes, amb camps treballats de forma independent i les sitges allunyades de les cases, la qual cosa significa que ja existeix un poder que recapta impostos sobre les collites. És més o menys en aquesta època quan el coure arriba a Egipte a través de Mesopotàmia. La ciutat de Biblos actua com a intermediari entre les dues cultures.

    A partir del període badarià, apareixen les primeres tombes. Tenen aixovars i plaquetes que serveixen per moldre la malaquita amb la qual els pagesos es protegeixen del sol. S'intueix el poder.

    A Nagada I apareix la irrigació, que delata un control sobre el medi. A Gerzeene s'han trobat signes evidents de civilització i d'irrigació expansiva. Es tracta de l'època del faraó escorpí; ja es troben objectes la possessió dels quals indica poder i atribueix autoritat. Això també ens permet saber que ja existien artesans especialitzats.

    Els nomos

    Nomos és el nom grec amb què es coneixen les ciutats-estat que composaven l'Egipte predinàstic. Cada nomos va adoptar un animal com a tòtem, el qual l'identificava i constituïa la seva insígnia. Per exemple, Edfú tenia el falcó i Mendes el dofí. També trobem divinitats no totèmiques, com Osiris a Àbidos i Seth a Kom Ombo.

    Els nomos es formen a partir de Nagada II a tot Egipte, però sempre a prop del riu, mai a la vall. En aquest període comença la cultura calcolítica i l'escriptura pictogràfica. Això permet conèixer els noms dels primers faraons com Narmer.

    Finalment, Nagada III és un període de transició que tendeix a la unificació del Baix i l'Alt Egipte.

    La cosmologia

    La cosmologia és la manera amb que els egipcis explicaven l'origen dels temps mitjançant la mitologia. De fet es tracta d'informació històrica mesclada amb mites i ornaments religiosos. La cosmologia següent procedeix de la ciutat d'Heliòpolis.

    La mare fundadora és Num (el Nil), una massa líquida de la que va sortir Re (el Sol). El primer raig de Re (ben-ben) va fer emergir una elevació de terra de dins de Num. D'aquí vénen els obeliscos, que són homenatges als raigs de sol. De la terra sorgí Shu (condició de Sec) i Tefnut (condició d'Humit). De Tefnut van néixer Nut (el Cel) i Geb (la Terra). I d'aquests va néixer dos nois, Osiris i Seth, i dues noies, Isis i Neftis.

    Isis i Osiris va formar parella, així com Seth i Neftis. Els primers van tenir con a descendent Horus, el Falcó. Aquests cinc són els protagonistes de la història d'Egipte.

    Com que Seth era estèril i no podia tenir fills, va tenir enveja del seu germà Osiris i per despit el va matar, el va trossejar i va escampar els seus trossos per tota la terra. Isis va tenir por que Seth també matés al nadó Horus i el va enviar a Butó, on va ser alletat per Hathor, la Vaca. Isis es va dedicar a buscar les trossos d'Osiris, i els va trobar tots tret del penis, que havia estat menjat per Oxirrinc, el Peix. Isis va ajuntar les parts i va ressucitar Osiris. Però com que aquest havia quedat estèril, es va transformar en el déu dels morts i se'n va anar a l'Inframón.

    En saber la trista sort del seu pare Horus va plorar i d'una llàgrima seva van sorgir els homes.

    La història real

    Pel que sabem, aquesta cosmologia es basa en uns fets reals: els déus representen ciutats que al període predinàstic estaven en guerra. Àbidos era Osiris i Kom Ombo era Seth. Al final la guerra la va guanyar Àbidos gràcies a la seva aliança amb Buto, el tòtem de la qual és Horus. D'aquesta manera Àbidos va unificar l'Alt i el Baix Egipte i va crear la dinastia I, i Seth es va convertir en el déu del mal.

    La pedra de Palerm i el primer faraó

    La pedra de Palerm és un document gravat sobre pedra que es conserva al museu de Palerm (Sicília). Es tracta d'uns annals sobre tots els faraons d'Egipte. Els primers noms són els d'Osiris i Horus. Després ve Ptah i altres déus. El primer faraó humà és Aha, del qual Menathó ens parla com a successor de Menes.

    De fet hi ha diverses versions sobre el primer faraó. Menathó i el pergamí de Torí diuen que va ser Menes, la pedra de Palerm afirma que Aha i la paleta d'Àbidos diu que va ser Narmer. De fet, no hi ha consens sobre el tema. La versió més comunment acceptada és que Narmer i Menes són la mateixa persona, el faraó d'Àbidos que va unificar Egipte, i que Aha seria el seu successor, el segon faraó. Podem considerar que Narmer/Menes és el darrer faraó de la “dinastia 0”, i que Aha és el primer o el segon de la dinastia I.

    L'època tinita

    Quan es va unificar Egipte la capital es va situar a Tinis (Alt Egipte), per això del període que va des de la unificació fins a la fi de la dinastia II se'n diu època tinita. Tinis és una ciutat bessona d'Àbidos. Com que Tinis estava al Sud, i per evitar revoltes al Nord, el faraó va fundar Memfis i hi va situar un governador delegat. És curiós, perquè les els faraons eren enterrats a Àbidos però es construïen còpies de les tombes a Memfis per recordar que el Nord estava sotmès al poder del Sud.

    Les dinasties I i II van governar molts anys, entre 3150 i 2700 aC. Els faraons van ser els següents:

    DINASTIA I

    • Menes/Narmer (3150-3125)

    • Aha (3125-3100)

    • Dyer (3100-3055)

    • Vadyi (3055-3050)

    • Den (3050-2995)

    • Adyib (2995-2960)

    • Qa (2960-2925)

    El fill de Qa, Hotepsejemuy (“que els dos grans estiguin en pau”), trasllada la capital a Memfis per culpa de la tensió entre Alt i Baix Egipte, i dóna lloc a la dinastia II.

    DINASTIA II (2925-2700)

    • Hotepsejemuy

    • Nebre

    • Ninecher

    • Uneg

    • Peribsen - Jasejemuy

    • Jasejemuy

    Peribsen va usurpar al tro i va tornar a situar la capital a Àbidos. Jesejemuy, el faraó legítim, va fer la guerra amb ell des de Memfis i va guanyar; el seu fill, Zoser va ser el primer representant de la dinastia III. Durant aquesta dinastia II s'estableix el culte a Re, déu titular d'Heliòpolis. També s'imposa el culte al faraó mort, doncs s'han trobat corts senceres immolades amb el sobirà.

    L'estat tinita

    L'estat egipci de l'època tinita gira al voltant de quatre punts fonamentals:

    • La consecució d'un culte nacional que és practicat per tots: Sobek (el Cocodril) i Apis (el Bou). També sorgeix el culte a la serp, missatgera de l'Inframón. Aquests cultes es deuen a raons pràctiques: al Nil hi ha molts cocodrils i convé tenir-los contents; i el bou és l'animal per excel·lència de l'agricultura egípcia.

    • La dualitat política: el faraó es trobava a Tinis (Alt Egipte) i mantenia un canceller delegat a Memfis (Baix Egipte). A més, es practicava una política d'aliances tradicionals entre famílies del Nord i del Sud.

    • Una gran política bèl·lica agressiva contra Núbia.

    • Un comerç molt actiu amb Mesopotàmia a través de Biblos, que proporcionava sobretot coure.

    A pesar de la unitat política, les ciutats mantenien els seus prínceps autònoms. Els faraons de la dinastia II els van anar substituint per funcionaris per reforçar el poder central. L'estat s'organitzava com una teocràcia al centre de la qual estava el faraó, l'elegit dels déus. La titulatura imperial es composava de cinc noms:

    • Horus: fill d'Horus

    • Nesub-biti: rei de l'Alt i del Baix Egipte

    • Nebty: el nom del faraó

    • I dos més

    Els símbols del poder eren una corona formada per:

    • Una corona blanca de l'Alt Egipte.

    • Una corona vermella del Baix Egipte.

    • Una cobra frontal en honor a la deessa Buto.

    Ja en aquesta època hi ha una administració sòlida i eficaç, una autèntica burocràcia.

    L'intermediari entre el faraó i els buròcrates era el tjaty (primer ministre). Entre altres coses, el tjaty portava els censos de població i de propietat i recaptava els impostos (en espècies, perquè els egipcis mai van encunyar moneda).

    Gràcies a aquesta burocràcia tan organitzada, el faraó va poder marginar l'aristocràcia. A l'inici de la dinastia I el faraó havia de comptar amb l'ajut dels 10 Grans del Sud, un consell de nobles. A la dinastia III aquests ja no existien. El poder va ser concentrat a les mans del faraó i recolzat en el poble que l'adorava com un déu.

    L'Imperi Antic

    L'Imperi Antic està format per les dinasties III, IV, V i VI, i es divideix en tres períodes:

    • Esplendor: dinastia III

    • Culminació: dinasties IV i V

    • Decadència: dinastia VI

    Es tracta d'una època de pau i prosperitat. Es construeix molt, sobretot en pedra. Memfis continua sent la capital.

    La informació de l'època es basa en el descobriment de la necròpolis de Saqqara.

    Memfis

    La ciutat de Memfis, capital de l'Alt i del Baix Egipte durant l'Imperi Antic, tenia més de 10 quilòmetres de muralla. De fet, el nom de Memfis significa “mur blanc. El déu titular era Ptah, que la protegia, juntament amb altres déus secundaris com Sacmis (Sekhmet), el fill de Ptah, representat per una pantera. Un altre divinitat important era el Bou Apis.

    Memfis va viure un gran esplendor durant aquest període, i es va convertir en una capital absoluta: cultural, econòmica i política, amb una gran extensió i un ambient cosmopolita.

    Però aquest ambient fa que el faraó traslladi l'aparell estatal al barri administratiu de Gizeh (Giza).

    Els grans faraons de l'Imperi Antic

    El primer faraó totalment documentat és Zoser, primer representant de la dinastia III, i per tant de l'Imperi Antic. Zoser es va fer construir la primera piràmide, que era esglaonada. L'arquitecte responsable va ser Imhotep, que després es convertiria en el déu de l'arquitectura.

    La triada faraònica més ben coneguda és Quéope (Keops), Quefrén (Kefren) i Micerí, gràcies a les seves famosísimes piràmides, que per cert no van ser construïdes per esclaus com es pensa vulgarment, sinó per treballadors voluntaris i assalariats. Els egipcis no concebien l'esclavisme.

    Les piràmides, de fet, tenien una significació política: els faraons, fins a Zoser, depenien de la casta sacerdotal, que era la que governava realment el país. Quéope va voler canviar això i va lluitar tota la seva vida per retallar influència als sacerdots. La gran piràmide és la mostra de tot el poder que va acumular durant el seu regnat.

    El seu successor va ser el seu germà Quefrén, però aquest va pujar al tron desprès de moltes vicissituds. Primer va haver un interregne de vuit anys durant els quals va governar Didufri. Un cop assolit el poder, Quefrén va portar fins a les últimes conseqüències la política del seu germà.

    En primer lloc, el faraó Quefrén es va nomenar fill de Re. Al nomenar-se fill d'una divinitat, ell mateix s'imbuïa d'una aura divina i a més, de retruc, anul·lava els sacerdots. Després es va fer construir una piràmide, al costat de la del seu germà, no tan gran com aquella. I, per últim, es va fer construir una escultura monumental amb la seva efigie amb cos de lleó (símbol d'autoritat); és la coneguda esfinx. Quefrén va governar durant 25 anys.

    A la seva mort el van succeir Hordeyef i després Baufre, faraons dels quals no en sabem absolutament res tret del nom. El successor del Baufre va ser Micerí, l'últim gran faraó de l'Imperi Antic. Aquest va culminar la divinització del faraó fent-se construir la tercera piràmide (la més petita) i pactant amb els sacerdots. Tradicionalment s'ha interpretat aquest pacte com un signe de debilitat per part del faraó, però la realitat és que gràcies a aquesta jugada, els faraons serien sempre considerats fills d'un déu. Micerí regnà 28 anys.

    Dinasties IV i V

    Shepseskaf, successor de Micerí, renuncia a la costum de les piràmides i torna a ser enterrat en una mastaba com abans de Zoser. Amb això, els sacerdots recuperen tot el poder i tornen a controlar al faraó. Amb ell s'inicia la dinastia IV, que té com a característica l'adopció de Ptah de nou com a déu titular d'Egipte.

    La dinastia IV caigué aviat i pujà la dinastia V. Durant aquest període es reprèn el culte a Re i es trasllada la capital a Heliòpolis (“ciutat del sol” en grec. No coneixem el nom egipci). Comença la decadència de l'Imperi Antic.

    El faraó i la seva família

    La titulatura del faraó durant l'Imperi Antic constava de cinc noms:

  • Horus (fill del Déu Falcó)

  • Nebti (fill de les dues senyores: Nejbet i Uto)

  • Horus d'Or

  • Nesub-Biti (Aquell que pertany a la Canya [el Baix Egipte] i l'abella [l'Alt Egipte])

  • El nom del faraó

  • Així, per exemple, Quéope es diria Horus Nebti Horus (d'Or) Nesub-Biti Kheops.

    El faraó podia tenir les esposes que volgués. Es dividien en categories:

    • Gran esposa (reina)

    • Esposes legítimes

    • Esposes secundàries

    A més, també podia tenir tantes concubines com volgués (harem reial). Les concubines solien ser nobles estrangeres donades per agradar al faraó o bé les filles dels funcionaris reials.

    La reina no tenia un gran paper, tot i que a Egipte la dona tenia molta llibertat i responsabilitat. Però hi ha comptades excepcions, casos en els quals la reina ha d'assumir el poder perquè no hi ha cap altre remei. Aquestes “faraones” són:

    • Nicrotis (Imperi Antic)

    • Escemiofris (Imperi Mig)

    • Aspesis / Hatshepsut (Imperi Nou)

    • Tausert (Imperi Nou)

    Sense comptar amb Cleòpatra a l'Època Hel·lenística, és clar. Aquestes quatre reines van regnar molt pocs anys, i tota la seva nomenclatura s'escrivia amb gènere masculí, és a dir, que per regnar s'havien de considerar homes. El govern de la dona no estava contemplat. Arribat el moment, totes van ser deposades.

    L'administració durant l'Imperi Antic

    Per sota del faraó s'hi trobava el visir o primer ministre. Durant les dinasties III, IV i V aquest càrrec se solia donar a algun dels fills secundaris del faraó. A partir de la VI es dona a una persona de confiança però de fora de la família reial. El visir tenia moltes atribucions. Era el cap suprem del funcionariat i el president de la cort de justícia. El seus cos s'enterrava amb els faraons i les reines.

    Per sota del visir hi ha els seus ajudants, els caps dels secrets, paraula de la qual ha derivat “secretari”. Aquests estaven al càrrec dels cinc departaments o ministeris:

  • Cancelleria (presidència)

  • Hisenda

  • Corona (patrimoni personal del faraó)

  • Administració de les aigües (control del Nil)

  • Administració del culte reial (no es coneixen les atribucions exactes d'aquest departament)

  • Els següents a l'escala eren els governadors de les províncies, anomenats nomarques (del grec “nomos”, regió). En egipci el seu nom equivalia a “aquell qui obre els canals”. La successió al càrrec de nomarca no estava regulada per l'estat, així que les regions mantenien una certa autonomia. En molts casos els nomarques eren descendents dels prínceps independents que hi havia abans de la unificació.

    Per sota dels nomarques hi havia els alcaldes de les ciutats, que eren intendents del nomarques i responien davant d'aquests. Els intendents regien les ciutats amb l'ajut d'un consell de notables format per aristòcrates i mercaders.

    L'expansió territorial

    Amb la III dinastia s'inicia una gran conquesta que doblarà el tamany d'Egipte durant tot l'Imperi Antic. L'expansió es fa sobretot cap a la Baixa Núbia (Wawat) cap al Sud i cap a la península del Sinaí a l'Est. Sota el regnat de Quéope es va impulsar el culte a la guerra i Egipte va ampliar les seves fronteres fins a la tercera cataracta del Nil:

    'Historia antigua'

    La decadència

    A la VI hi ha una gran davallada en tots els sentits, sobretot política. El faraó Fiope II, anomenat Pepis, governa durant 94 anys (!). Aquest regant tan llarg provoca un desgast molt dur a tota l'administració i deixa el país molt tocat. La prova és que, durant els deu anys següents a la mort de Pepis, es succeeixen multitud de faraons, amb regnats molt efímers i d'una gran inestabilitat. És la fi de l'Imperi Antic i l'inici del primer període de transició.

    El primer període de transició (2173-2040)

    Després de la mort de Pepis II, es va produir una etapa de caos i descontrol, provocada per diversos factors:

    • L'excessiu poder que havien acumulat els nomarques del Sud.

    • La independència de Núbia.

    • L'atac dels pobles orientals a través del Sinaí.

    • La revolta de les classes populars contra els poderosos.

    Durant aquest període, hi ha quatre dinasties en joc alhora (!):

  • La dinastia VII: que de fet són 70 nomarques que es proclamen faraons alhora, i que no tenen poder més enllà de les seves ciutats.

  • La dinastia VIII: proclamada a Coptos, al Sud, era la més poderosa.

  • Les dinasties IX i X: situades ambdues a Heracleòpolis, el seus dominis van des d'aquesta ciutat, situada a la plana, fins a Memfis.

  • Del període de transició ens ha arribat moltíssima informació gràcies al llibre Lamentacions, d'Ipu-Ur, un sacerdot de l'època.

    Ipu-Ur explica que tot Egipte va ser colpit per una gran revolució social duta a terme pels pobres i pels mercaders, amb l'objectiu d'eliminar l'aristocràcia i els sacerdots. Es tracta del primer moviment d'aquestes característiques en tota la Història. Pel que sembla la revolta va ser molt dura, però va durar poc. No ens han arribat les conseqüències, que devien ser escasses, perquè la situació no va canviar gens: la noblesa seguia mantenint el poder polític i els sacerdots continuaven dominant la societat.

    Els faraons de les dinasties IX i X copien els noms dels faraons legítims de la IV dinastia de l'Imperi Antic, en un intent de legitimar el seu govern.

    Finalment, la dinastia XI es proclamada per Mentuhotep II a Tebes, al Sud. Aquest faraó s'alia amb els poderosos clans del Sud i aconsegueix reunificar l'Alt i el Baix Egipte, donant lloc així a l'Imperi Mig.

    'Historia antigua'
    L'Imperi Mig (2040-1786)

    Mentuhotep II és el primer representant de la dinastia tebana i de l'Imperi Mig. Aquest període només tindrà dues dinasties en 300 anys, la XI i la XII, la qual cosa demostra la gran estabilitat que imperarà.

    Al principi Mentuhotep només era un nomarca més, però un cop al poder va traslladar la capital al Nord per evitar pagar els seus deutes amb els clans del Sud. Va dur a terme una gran política d'estabilització, consistent sobretot a limitar el poder dels nomarques, els quals, a partir d'ara, seran funcionaris nomenats des de la capital, i no aristòcrates com fins ara. També es du a terme una política de reconquesta, amb la qual Egipte recupera els seus dominis fins a la 1ª cataracta.

    Cultura i societat als Imperis Antic i Mig

    Els egipcis van considerar l'Imperi Mig com el moment de màxim esplendor de la seva civilització. Realment, aquest període no va ser més que la continuació de l'Imperi Antic, que va ser realment el punt culminant de la història egípcia.

    Els egipcis, com ja s'ha dit, no coneixien l'esclavitud, però tenien a molts presoners de guerra treballant com a forçats a les seves obres i a les explotacions agrícoles. De totes formes, eren majoria a Egipte els treballadors lliures i assalariats.

    Tampoc existia, durant els Imperis Antic i Mig, la pena de mort. Tots els condemnats tenien dret a un judici, i, en última instància, a apel·lar la clemència del faraó. Aquest dret era fonamental en tots els súbdits, independentment de la seva classe social.

    La família egípcia era força lliberal (molt més, per exemple, que la família mesopotàmica), i la dona era igual davant la llei a l'home. El matrimoni era considerat un contracte entre la parella, un assumpte privat que no tenia cap caràcter religiós. Com qualsevol altre contracte, es podia rescindir o trencar (divorci). Si la dona es divorciava o quedava vídua, conservava tots els seus béns privats.

    Pel que fa a la cultura, es tracta d'una època molt prolífica de la qual ens han arribat moltes obres, que, malgrat això, deuen ser una minúscula part del total. En aquells temps es creia que la paraula tenia virtuts màgiques, i que en ser pronunciada o escrita es feien realitat aquells fets narrats. Per això tota la literatura és sagrada.

    A l'Imperi Antic trobem tres tipus de textos:

    • Literatura de caire locatiu - Ensenyançes de Ptahhotep

    • Textos sagrats - jeroglífics de la piràmide d'Onos

    • Literatura històrica - pedra de Palerm

    Les Ensenyances de Ptahhotep es un llibre de màximes morals i consells dedicat al fill de l'autor. Ptahhotep ens parla de les cases de la vida, les escoles egípcies on els fills de l'aristocràcia aprenien el més important. Gràcies a aquesta obra coneixem bé l'educació de l'èlit egípcia.

    Els jeroglífics de la piràmide d'Onos, faraó de la V dinastia, així com les inscripcions dels sarcòfags dels faraons de les dinasties VI, VII i VIII son un referent important en el culte dels morts egipci. La pedra de Palerm no és més que una llista dels faraons des de la V dinastia i el relat dels fets més importants (uns annals).

    D'aquesta època ens han arribat, també, dos relats famosos:

    • La història de Sinué, considerat el clàssic per excel·lència de la literatura egípcia. Està present en diverses èpoques molt allunyades entre sí en el temps. La versió que tenim està sintetitzada a partir de fonts incompletes: Sinué era un comandant que estava fent la guerra lluny d'Egipte a les ordres del faraó Sesostris I. Aleshores es va assabentar que el monarca havia estat assassinat per uns conspiradors, i que aquests també volien la seva mort. Sinué fuig a Assíria I és adoptat per una tribu de beduins, que admira les seves virtuts guerreres. Finalment, el nou faraó reclama Sinué, que torna cobert de glòria a Egipte.

    • Els relats fantàstics, que són dos: el conte del nàufrag i El rei Quèope i els mags. En el primer, uns mariners naufraguen en una illa habitada per una serp gegant i màgica, que els ajuda a canvi de que no tornin mai més a aquella illa. En el segon, el rei Quèope s'avorreix i demana als seus mags de la cort que li expliquin diverses històries, a l'estil de les mil i una nits.

    A l'Imperi Mig trobem literatura política molt interessant, de caire pessimista. El millor exemple és el llibre Ensenyançes del faraó Amenemes I al seu fill Sesostris I. És segur que l'autor no és el faraó Amenemes, perquè aleshores hi hauria alguna referència al complot que va acabar amb la seva vida.

    Aquest pessimisme es contagia també a l'art, on destaca el patetisme.

    Conservem també molts pergamins que feien servir els estudiants de medicina, el més important dels quals és el pergamí Edwin Smith, un manual de cirurgia molt ben estructurat, complex i racional, sense cap referència a supersticions i molt avançat. La medicina va fer un salt de gegant durant l'Imperi Antic, però després es va estancar i ja no va avançar més.

    La fi de l'Imperi Mig i el Segon Període de Transició

    La dinastia XII va desaparèixer d'una forma bastant obscura. El seu darrer representant, Amenemes IV, va morir i la seva dona Escemiofris va regnar mentres es buscava un nou faraó, Però sembla que no es va aconseguir i la nació es va sumir novament en el caos. La realitat és que els nomarques havien tornat a guanyar massa poder i autonomia, i de nou Egipte es va fragmentar en una munió de ciutats-estat semiindependents que lluitaven per la supremacia.

    Entre el 1786 i el 1582 aC es produeix el Segon Període de Transició, del qual no en tenim gaire informació. Menathó, en aquest punt, comença a desbarrar i afirma que va durar quinze segles (!), quan el cert es que no van ser ni dos-cents anys. Hi trobem noves dinasties:

    • La XIII i la XIV són egípcies, contemporànies, i es localitzen una a Tebes i l'altra a Xois. Es caracteritzen pels regnats brevíssims. Es calcula que uns 145 faraons van ocupar el tron entre aquestes dues dinasties.

    • La XV i la XVI són estrangeres, i s'ubiquen a la ciutat més oriental d'Egipte, Àvaris.

    • La XVII és la que portarà l'estabilitat i iniciarà l'Imperi Nou.

    En aquesta època un poble oriental envaeix Egipte pel Sinaí, els hikses. Van ocupar la ciutat d'Àvaris, que van fer la seva capital, i van avançar fins a Memfis. Van proclamar dues dinasties de faraons, la XV (Grans Hikses) i la XVI (Petits Hikses).

    Les dinasties XIII, XIV, XV i XVI són contemporànies entre sí.

    PRÒXIM ORIENT

    'Historia antigua'

    Cronologia de Mesopotàmia

    • L'imperi d'Accad (2335 - 2193 aC)

    • Renaixement Sumeri (2193 - 2004 aC)

    • Imperi intermedi d'Isin i Larsa (2025 - 1763 aC)

    • Període paleobabilònic (1894 - 1700 aC)

    • Període de supremacia dels hitites i el regne de Mitadi

    L'IMPERI D'ACCAD

    Les fonts del Imperi d'Accad són de caràcter fragmentat, copies posteriors de textos gravats a monuments dedicats als déus. La llengua és l'accadi, una llengua semita, però es segueix parlant sumeri.

    Els documents que han arribat provenen de les ciutats del Sud i són econòmics i administratius. La capital, Accad, encara no existia. La documentació de l'Imperi apareix com a obra d'un sol home: el rei Sargó (2334 - 2284 aC). El seu regne va marcar tota Mesopotàmia. Sobre el seu naixement existeix un text “La llegenda de Sargó” en copies tardanes del segle VIII aC.

    Sargó era d'origen humil i no se sap com va arribar a la cort del rei Urzababa, rei de Kish. Sargó va aconseguir ascendir fins a arribar a ocupar un poderós càrrec. Els déus van retirar la seva confiança al rei i es van decantar per al nou rei Sargó (Sharrukin) “Rei legítim”. D'aquesta forma va aconseguir ser el senyor dels quatre punts del món, després es va fundar la nova ciutat d'Accad.

    Historia real

    Sargó va usurpar el poder del rei i es va legitimar com a monarca.

    Lugalziggisi (2350 - 2300 aC) era l'amo de Sumeria, però va ser derrotat per Sargó, que posteriorment va unificar l'alta i la baixa Mesopotàmia. A Sargó se li atribueixen moltes conquestes bastant dubtoses.

    Sargó va arribar a conquerir el “Bosc de cendres” (Líban) i la “Muntanya de Plata” (Anatòlia), tot i que no tenim confirmacions arqueològiques.

    El final del regnat de Sargó es caracteritza pels moviments separatistes. El rei Sargó el succeeixen els seus dos fills: Rimush i Manishtush, que restableixen l'ordre al regne, i segueixen les guerres del seu pare.

    L'apugeu del imperi es data amb el rei Naram-Sin, que fa una política de control de fronteres estricte. La instauració del primer regne té una importància ideològica, perquè es passa d'una monarquia econòmica a una monarquia militar. Predomini dels semites als sumeris, es crea la ciutat d'Accad.

    Sargó adopta quatre títols reials:

    • Rei de Kish

    • Rei d'Accad

    • Rei del país

    • Rei sense rial

    El rei Naram-Sin “l'estimat del rei Sin” es titularà déu d'Accad i senyor de les quatre regions. Aquest rei es presenta com a un déu guerrer.

    Els sumeris no tenen exèrcit professional, per tant es veien obligats a fer lleves de soldats-camperols, en canvi els acadis opten per un exèrcit permanent.

    Administració del Imperi Accadi

    El nucli del imperi arribava des del nord d'Accad fins al golf Pèrsic (Alta i Baixa Mesopotàmia). El govern de les ciutats conquerides estava en mans dels ensins (governadors locals). Els ensins eren triats pel rei, eren uns reis subordinats. Finalment el rei va optar per respectar els ensins.

    A la Baixa Mesopotàmia els reis d'Accad, respecten les tradicions locals i a la zona d'Accad el rei controla els temples i insisteix en la seva divinització.

    El país d'Elam es mantenen les institucions. A les regions allunyades se li concedeixen autonomies. A les zones més allunyades es construeixen fortificacions militars per tal de controlar les rutes de comerç.

    Economia i societat

    La propietat de la terra es del rei que atorga territoris als individus del seu regne. El sistema d'explotació de la terra continua com en el Sumer, una gran majoria de gent treballa les terres dels temples i el rei. El pagament de continua sent amb espècies.

    S'inicia un monopoli estatal del comerç, mantenir les rutes comercials amb expedicions militars era del tot imprescindible. Hi ha relacions comercials amb l'Índia i els països del Sud.

    En un moment determinat es tallen les relacions amb l'actual Iran per raons desconegudes, i es produeix una escassetat d'estany (vital per fer armes).

    El fet cultural és l'adaptació de l'escriptura coniforme a la llengua accadia (semita). Equivalència entre els déus sumeris i accadis. Pugen nous déus:

    • DAGAN déu de la fertilitat i l'amor

    El regne d'Elam fa servir la llengua accadia.

    Fragmentació de la dinastia Accadia per problemes interns i per la penetració del poble guti. Moltes de les ciutats ja s'han independitzat com Uruk, Lagash i Ur.

    Els guti deixen un rastre de destrucció durant la seva penetració, van dominar Mesopotàmia durant gairebé un segle. Les llistes reials aporten 21 reis gutis, algun d'ells adopten noms accadis. Les ciutats que es van independitzar continuen fora del control dels gutis.

    Els guti van controlar Kis i Accad durant un segle, com hem dit abans, però paral·lelament a la ciutat d'Ur ascendeix i apareix el Ur-Nammu, primer rei de la dinastia Ur III o Renaixement Sumeri.

    RENAIXAMENT SUMERI

    El renaixement Sumeri avarca tota Mesopotàmia, Elam i la ciutat de Biblos. Es una monarquia unitària, el rei rep els títols següents:

    • Rei d'Accad

    • Rei del Sumer

    • Rei de les quatre regions

    En aquesta època hi ha una forta centralització i burocratització. Ur-Nammu és una persona constructora i restauradora. Va construir el ziggurat, a part de construir millores com canals d'irrigació, ports, camins i un cadastre. També es va millorar el sistema de pes i mesura. Ur-Nammu es va fer adorar com un déu. Per tal de defensar-se dels enemics es va construir un mur de defensa, “el mur Amorites” per defensar el nord d'Accad i la Mesopotàmia septentrional, tot i construir el mur els amorrites van entrar i el rei es va veure obligat a reforçar la capital.

    La desaparició d'Ur III

    Els amorrites ataquen pel Nord. El Sur, per l'Est i a l'interior de l'Elam es rebel·la contra el poder. El 2004 aC els elamites destrueixen Ur i s'acaba l'imperi.

    Organització del estat

    El nou estat és totalitari, el rei es el centre del estat, per sota seu hi ha els ensins que han vist reduït la seva influencia en el poder, ara són governadors del rei. L'imperi d'Ur III ja no es tributari, ara apareixen les províncies. Les figures més importants dels governadors locals són:

    • Ensins

    • Shagin (comandant militar)

    Els càrrecs administratius s'obtenien per arrendament o es podien comprar. Els arxius de la nova formació reial demostrava que el sistema era centralitzat, planificat, unitari i comptabilitzat. El codi legal, que va ser el primer de Mesopotàmia, regulava la societat i l'economia. La centralització es basa en l'economia del país i en l'intervencionisme de l'estat en la vida econòmica.

    Els temples estaven controlats pel palau però mantenien el seu poder econòmic. Els mandataris religiosos eren nomenats pel propi rei. Els reis es mostraven molt respectuosos amb els temples.

    L'economia generava molta paperassa a causa de la racionalització, els beneficis s'ajustaven a les realitats productives de cada treballador.

    El comerç continuava sent un monopoli de l'Estat. Els comerciants particulars (damgar) rebien terres del rei per treure'n benefici i vendre els productes per un valor suficient. Les empreses privades es dedicaven a un comerç menys important, només a nivell local feien tractes.

    Societat

    El gran nombre de funcionaris era elevat, dins del sistema funcionari hi havia diferents nivells:

    • HOMES LLIURES

    • ESCALUS

    MASDA/MUSKENUM eren col·lectius que perdran drets a favor de les classes acomodades que gaudien de més privilegis.

    A la base de la piràmide social hi havia:

    • Eren: Contingents d'esclaus als palaus i temples. Grup integrat per els propis esclaus i semi-lliures. No tenien el dret de moure's lliurement, a canvi rebien racions d'aliments i de llana.

    • Namra: Eren esclaus, presoners de guerra... No tenien estatut jurídic, eren utilitzats per les feines més dures i pesades.

    Els textos d'aquella època estaven en sumeri.

    Causes de la caiguda d'Ur III

    Existia una profunda crisi interna amb un substrat econòmic. Les terres s'estaven salinitzant i no permetia el creixement del blat, això comportava una reducció del menjar en les classes treballadores.

    La caiguda d'Ur significa l'allunyament definitiu de la baixa Mesopotàmia de les esferes del poder.

    PERIODE INTERMEDI D'ISIN I LARSA

    Després d'Ur III hi ha una forta fragmentació política, Isin i Larsa prenen el relleu polític d'Ur.

    Les noves ciutats importants són:

  • Assiria

  • Esnunna

  • Elba

  • Mari

  • A la Baixa Mesopotàmia segueix la cultura tradicional però no la política. Les zones perifèriques que estaven situades en llocs pot aptes per l'agricultura vivien dels excedents, però a la llarga van ser les més perjudicades.

    La caiguda d'Ur III es la caiguda d'un nació i d'una societat.

    • PERIODE INTERMEDI ISIN I LARSA (2025 - 1763 aC)

    • EPOCA PALEOBABILONICA (1894 - 1700 aC) Període Hammurabi = I Dinastia Babilònica.

    PERIODE INTERMEDI D'ISIN I LARSA

    Aquest període començarà amb la caiguda d'Ur III. Els semites, accadis i amorrites es fan amb tot el control. Els poders es van traslladant al Nord. Comença una època de canvis, la població sumeria abandona el nom i la llengua, que passa a ser minoritària d'una elit del poble. L'accadi es adoptat per tothom i es converteix en babilònic antic.

    S'estableix la ciutat-estat (al Regne d'Isin), són hereus del Imperi d'Accad amb elements semites de Síria i Palestina (per exemple els reis porten el nom de Dagan, el déu protector d'Ebla i Mari). Isin controla les ciutats d'Ur, Nippur, Eridiú i Uruk. Lagash i Larsa resten independents.

    Isin mantingué l'hegemonia fins que no es va enfrontar al poder del rei Gungunum (1932 - 1906 aC) de Larsa. El substitut del rei Gungunum, segons els textos, Shar puhi va rebre tots els honors reials.

    Larsa

    Forta expansió per les rutes del comerç, els reis de Larsa van conquerir Ur el 1926 aC. La ciutat d'Ur feia de port de Larsa que li permetia obrir el comerç marítim. Larsa té un ascens comercial i la ciutat d'Isin estava descontenta, Isin controlava el comerç dels rius Tigirs i Eufrates. Es un període de gran conflicte entre aquestes dues ciutats.

    Els contactes comercials es fan de regne a regne directament, la ciutat de Larsa comercia amb Dilmun on s'exportaven teixits a canvi de metalls, joies i perles. La ciutat de Mari comercia amb Síria, la ciutat d'Assur té contractes amb Anatolia, la ciutat d'Esmunna mantindrà les relacions comercials amb l'Elam i monopolitzarà el comerç d'estany. Moltes vegades els peatges que pagaven eren abusius i els conflictes entre les ciutats eren freqüents.

    Les persones que controlaven el comerç estaven en mans privades i l'estat rebia els ingressos en forma d'impostos.

    • TAMKÂRU: Agent del estat, actuaven pel seu propi compte.

    • KÂRUM: Associacions de comerciants, s'unien els capitals i compartien el risc. Van arribar a tenir la major part de la massa monetària.

    BABILIN-KÀ-DINGIR-ra (1894 - 1700 aC) o PERIODE D'HAMMURABI

    Babilònia és el nom grec de Babilin que significa “porta de Déu”. El Déu protector era Amar-Utu, que amb accadi era Marduk, fill dels déus Damkina i Enki. El déu Marduk acaba substituint el seu pare en funcions de sabiduria i protecció als homes. Babilònia apareix citada per primera vegada em temps d'Ur III, on hi havia un ensi de segona categoria. El 1894 aC s'instal·la la dinastia amorrita.

    Els reis babilonis van actuar de forma hàbil, van començar fortificant la seva ciutat, posteriorment va annexionar-se les ciutats de Sippar i Kazallu i van erigir un temple, esagila, al seu déu Erduk.

    Posteriorment a Babilonia es va aliar amb Uruk i d'Isin, contra la ciutat de Larsa. Just desprès apareix el sisè rei de la dinastia I: Hammurabi.

    Hammurabi puja al poder el 1792 aC. El protagonisme polític està ocupat per dues grans potències, el Sud unificada pel rei de Larsa i el Nord apareixen les ciutats de Mari i d'Assur. En un principi aquests regnes eren dèbils i van seguir la política dels sues antics reis. Hammurabi va assumir aliances i esperava que els seus rivals es desgastessin, Hammurabi va assumir amb habilitats aquestes regles.

    Durant vint anys es va mantenir una estabilitat política i es van conquerir algunes ciutats, el període de conquestes s'inicia cap el sud el 1757 aC a Sumer i el nord conquista Esnunna i entre el 1757 i 1755 cau Assur. A Mari el 1759 aC li toca el torn.

    El regnat de Hammurabi va significar el poder del estat i la privatitzció va anar decreixent. Va unificar l'imperi en tots els nivells, sobretot en política, religiositat i legislativa i va eliminar qualsevol iniciativa política de les ciutats del imperi. Les antigues ciutats-estats es van convertir en capitals de districte, on Babilònia serà l'hereva de les tradicions de Sumer i d'Accad.

    El palau és l'única seu del poder, el poder es concentra en mans del rei, sense descuidar que els buròcrates i diplomàtics prenen una gran importància política. El rei té un poder absolut i universal. Es conserva el títol de rei de l'univers i rei de les quatre parts del món.

    El sistema administratiu

    • ISAKU: Primer ministre, responsable de governadors, alcaldes i funcionaris inferiors.

    • SHAPIRU: Prefecte.

    • SHADUBA: Arxiver.

    • SHANDA-BAKKUM: Tresorer.

    A la base socials hi ha un cos de correus i espies.

    A nivell local hi havia:

    • SHA-NAKKUM: Governadors, aspectes administratius i reclutar tropes pel exèrcit.

    • SUQAQU: Caps locals que ajuden als governadors.

    Unificació religiosa

    Situa el déu Erduk com a cap titular del panteó i déu tutelar de totes les ciutats, intent de divinitzar la figura del rei babilònic.

    Unificació legal

    A Mesopotàmia cada ciutat tenia el seu codi legal, Hammurabi volia una homogeneïtat jurídica arreu del Imperi. Hammurabi va fer un nou codi que incloïa 282 articles que fan referència a dret penal, processal, civil i administratiu. També es va imposar la llei del talió (“ojo por ojo y diente por diente”).

    Les lleis no eren de caire progressista, només es limitaven a sancionar legalment l'ordre establert.