Historia antiga

Historia universal. Arqueología. Grecia. Roma. Proxim Orient. Egipte. Mediterranea Oriental. Colonies

  • Enviado por: Xisca Garau
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 28 páginas
publicidad

Historia antiga.

I.- INTRODUCCIO A LA HISTORIA ANTIGA.

1.- Concepte i definicio d'historia antiga. Els limits cronologics i geografics.

Durant l'edad medieval, el mon antic no interessava. L'interes per ell sorgeix al Renaixement. Busquen els seus models i prototips del mon roma. La historia de la Humanitat es divideix en tres etapes:

- Etapa classica. Mon roma idealitzat, mitic.

- Etapa fosca. Epoca medieval.

- Etapa actual. Renaixement.

No hi ha una historia antiga que tengui com a estudi el pensament o disciplina classica. La hª antiga com a disciplina arriba al 1685 quan Keller escriu el llibre: "Historia antigua". La tradicio renaixentista va continuar fins als estudis de Gibbon i Winckelmann (pare de l'arqueologia), el qual dona a l'obra d'art un valor historic. Fa diferencies de la propia historia a partir de fonts literaries de l'historia de l'art que s'el·labora a partir de les obres d'art.

Al s. XIX es produeixen una serie d'avanços que trenquen la vasio del mon antic. Neix la critica textual. S'introdueixen noves ciencies com l'epigrafia o la numismatica, que desde els textos poden donar una visio diferent als textos antics. Aixo fa possible l'arribada de T. Mommsen, autor de la base del dret roma (base dels drets actuals). Malgrat aixo, la historia antiga es concentra al s. XIX a l'antigüetat classica (s. IV-V a. C. a Grecia, i els periode republica i imperial de Roma). Aquesta visio del mon antic va canviar a finals del segle passat degut a l'interes d'Europa en la Mediterranea. S'incorpora aixi, l'etapa hel·lenistica (323-s. II a. C. (conquesta romana de la mediterranea oriental)).

Dues de les branques de l'arqueologia han tingut un paper fonamental: l'egiptologia i l'assiriologia. Fins l'arribada d'aquestes no es coneixia res d'aquelles zones, nomes de viatges i de les informacions dels textos classics i de la Biblia.

L'egiptologia va neixer gracies a un de les expedicions de Napoleo a Egipte (s. XVIII). Hi va portar savis,els quals van crear l'obra: "descripcio d'Egipte". Tambe es important la descifracio dels jeroglifics al 1822 (J. F. Champolion) gracies a la pedra rosseta escrita en tres idiomes: egipci jeroglific, egipci camotic i grec.

L'assiriologia va neixer gracies als treballs de Botta en el desciframent de l'escriptura cuneiforme. Els treballs de Layard als archius de Nibide (capital dels territoris assiris) tambe van ser importants. Al 1877 es va descobrir la ciutat de Lagash. Els alemans treballaven en l'excavacio de Boghaz-Köy (Hatussas era la capitak dels hititas). Es va descubrir Ur gracies a Woolley, i Mari per part de Parrot.

La hª antiga de finals s. XIX, principis del XX, era una hª politica. Meyer va començar un nova epoca que inclou les civilitzacions antigues del P. Orient i de Grecia i Roma dins al mon antic. Aixo va portar problemes i preguntes sobre els limits de cada epoca. Es parlava de processos historics per la separacio de les epoques. Un dels elements que separaria la prehistoria del mon antic seria l'aparecio de l'escriptura. Darrerament aquesta teoria s'ha criticat molt ja que al mon antic l'escriptura s'utilitzava molt poc i perque no va apareixer igual per tots i tenia formes diferents (pictogrames, simbols, sil·labes, signes alfabetics...). S'utilitzava molt l'escriptura cuneiforme sobre argilla amb canyes en forma de cunya. L'escriptura egipcia utilitzava pictogrames, simbols (uns 6000). El jeroglific lineal A es va utilitzar a Creta, el B a Micenes i l'escriptura semisil·labica a Espanya (no traduida).

Una altra cosa que separa la prehistoria del mon antic es l'aparicio de l'agricultura i dels metalls. Els limits entre el mon antic i el medieval eren molt diferents:

- S. III-IV d. C. Reforma de Dioclecia per arreglar la situacio politica i economica. NEix el baix imperi roma.

- 324 d. C. Arribada al tro de Constanti. Implanta la religio cristiana a l'imperi roma.

- 376 d. C. Teodosi divideix l'imperi roma en dues parts (occidental i oriental).

- 406 d. C. Els visigods saquejen Roma.

- 476 d. C. Destronacio de l'ultim emperador roma.

Avui en dia es parla d'un llarg periode que va durar segles (tardoantigüetat). Per els de la Mediterranea, seria fins l'arribada dels musulmans a la P. iberica. Per els europeus del Nord, l'arribada de Carlemany.

Les caracteristiques comuns en totes les civilitzacions antigues han sigut molt diferents. Una teoria cristiana deia que totes tenien una preparacio cristiana. La teoria marxista deia que tenien un mode de produccio esclavista (el mon asiatic era despota (tot era propietat de l'estat) i el mon antic hi havien esclavitut i propietat privades en mans de gent d'una determinada cultura).

L'antropologia va deixar antigues a aquestes teories. Alguna corrent arqueologica va dir que l'arqueologia era antropologia, la qual va aportar nous fonaments com l'estat, l'estudi de les societats agricoles, formes d'explotacio de les terres, relacio societat-jerarquies de poder, l'estudi de petites comunitats que existien en el mon antic... L'arqueologia es la ciencia que va aportat mes dades del mon antic. Ha superat les informacions literaries. Es la peincipal font d'informacio de la historia. Aporta dades sobre el poder, l'agricultura... Treballa sobre les cultures materials (concepte com la produccio).

L'aparicio de l'escriptura no posava el limit entre prehistoria i historia antiga, sono la divisio de poder, l'exercit, les formes de treball i la construccio d'obres publiques. G. Childe els va definir com a revolucio urbaba, amb la ciutat com a principal element, la qual es contraposa a les aldees prehistoriques on l'esta social es trobava en el marc de la familia de tipus patriarcal. El patriarca tenia plens poders sobre la familia (objectes, bestiar i persones). Aquestes aldees tenien mites que ajudaven a doner suport ideologic a la familia. Els representant de cada una es reunien en un consell, on en teoria totes estaven representades. Hi havien families que tenien mes poder que altres. Els consells eren oligarquics, no igualitaris.

Una ciutat es definia per el seu nombre elevat d'habitants ( a vegades hi havien aldees del P. Orient amb mes habitants que algunes ciutats), l'extensio en m2 (hi van haver ciutats egipcies i cretenses mes petites que algunes aldees), la planificacio urbanistica (llevat del mon roma, cap ciutat tenien una planificacio). L'element que definia del tot a una ciutat era la complexitat i l'integracio de diversos elements amb funcions diferents. Hi havien espais productors i espais no productors, elements de defensa, zones residencials i zones de vivendes modestes. La ciutat sempre apareix en el marc d'una civilitzacio, no sorgeix ni opera ailladament, es el centre desde on operen els mecanismes que regeixen una cultura o civilitzacio.

G. Childe definia les civilitzacions i les altres cultures amb una serie de caracteristiques primeries i unes de secundaries:

- Primaries:

º Tamany i densitat de la ciutat. Mes tamany i mes densitat --> complexitat social.

º Especialitzacio del treball. Especialitzacio de la produccio i la no produccio a la ciutat. Ex. governadors, sacerdots.

º Concentracio d'exedents. La capacitat de recaptar i distribuir la produccio. Hi ha un element que pot recollir l'exedent i concentrar-l'ho en un lloc i redistribuir-l'ho (impostos).

º Estructura social organitzada en classes tant politiques com economiques.

º Organitzacio estatal. Estats que defineixen a partir d'un territori i la pertanyença dels individus a aquell estat.

- Secundaries:

º Obres publiques monumentals. Hi ha una divisio del treball, concentracio d'exedents i l'existencia de classes.

º Comerç a llarga distancia. Especialitzacio del treball, concentracio d'exedent per part del palau.

º Obres d'art normalitzades. En realitzen desde les estructures de poder. Les obres d'art son una font ideologica.

º L'escriptura com a font de control de la societat. Per registrar bens, la distribucio, la comptabilitat... Es una font de transimissio d'idees (que no te tothom) i dona poder a qui la te.

º Inici de ciencies exactes (per construir palaus). Coneixaments matematics i fisics. Dona lloc a l'especialitzacio del treball.

º Teories dels processos de la formacio estatal.

- Teoria de Diakonoff.

L'agricultura comença els processos cap a l'estat. Es va produir un creixement agricola. Conseqüencies d'aquest creixement: mes aliments i mes manufactures --> especialitzacio del treball --> diferencia de riquesa --> diferencies politiques --> conflictes de classes --> estat. L'estar es un element que defensa les classes podereoses.

- Teoria de Smith/Young.

Augment demografic --> intensificacio agricola --> especialitzacio i control economic --> mes augment demografic --> formacio de la ciutat i aparicio de conflictes --> estat.

- Hipotesi comercial.

Regions sense materies primeres --> importacio --> administracio --> obtenir, produir i distribuir --> acces a recursos i a persones --> increment de la produccio --> especialitzacio --> assentaments --> estat.

- Tesi hidraulica.

Pluviositat intensa --> important recursos fluvials --> agricultura de regadiu --> planificacio d'obres, manteniment, defensa i organitzacio --> govern centralitzat --> mes poder en tots els camps --> despotisme oriental.

- Teoria de R. Carneiro.

Pressio geografica i conflicte poblacional. Arees agricoles restringides + creixement de la poblacio --> intensificacio de la produccio --> conflictes militars --> creacio de l'exercit, augment de les comunitats --> diferenciacio de classes i creacio de l'estat.

- Teoria de McAdams.

Causalitat multiple. Especialitzacio agricola i ramadera --> augment de la produccio -->

--> augment demografic -->

--> creacio d'exedents --> intercanvi per part del temple --> augment de la produccio --> augment de les terres --> diferencies economiques --> palau. Palau + temple --> estat.

- Teoria de la nova arqueologia.

No busca processos lineals, son complexes i es van potenciant uns altres. Hi ha una retroalimentacio positiva i una altra de negativa. La creacio dels estats es el que catacteritza al mon antic.

2.- Fonts i disciplines per a l'estudi de la historia antiga: les fonts escrites i les fonts arqueologiques.

Un historiador de l'antigüetat d'ara es molt diferent a una del s. XV, ja que aquest es basa nomes en les fonts escrites. L'historiador actual es basa mes en l'arqueologia.

º Les fonts escrites.

- Llibres que formen la Biblia. Per coneixer l'estat i les civilitzacions del P. Orient (sobretot Israel). Es molt subjectiva. Darrerament la Biblia es una font secundaria, degut sobretot a l'arqueologia.

- Fonts classiques gregues i romanes (textos filosofics, tragedies...). Ens arriben agrupades en grans col·leccions. Es van salvar gracies als monestirs. Es busca el manuscrit mes original i s'el·labora un apartat critic on ens avisa de les interpolacions creades.

- Fonts escrites primaries. L'autor explica una cosa que ha viscut o que hi ha tingut una participacio directa. Ex. genere epistolar, oratoria, autobiografies (practicament desconegudes a Grecia, pero no a Roma on arriba al seu punt culminant amb la figura de Cesar: “Comentari de Bello Gallico”, “Bello civili”.)

º Oratoria. Destaquen oradors grecs del s. IV a. C.: Demostemes i Cicero.

º Genere epistolar. Conegut a Grecia i a Roma (Cicero: 864 cartes en quatre grups: Ad atticum, ad familiares,ad quinctum i ad brutum.

Son fonts completament subjectives.

- Fonts escrites secundaries. L'autor recull aspectes de la tradicio oral o escrita sobre un fet que no ha contrastat. Actualment es contrasten. Destaca la font historiografica (va neixer a Atenes: Heriodot i Tucidietes, els quals van intentar explicar el passat d'una manera racional.). S'han de llegir de manera critica.

º Les fonts arqueologiques.

- Epigrafia.

Estudia els textos escrits realitzats en materials perdurables (metall, pedra, ceramica, argilla, ossos...). Esta molt lligada a l'arqueologia. Es una eina basica per el coneixement de determinades activitats religioses, politiques, juridiques i economiques de les civilitzacions antigues. Es sol recollir en corpores o inscripcions.

- Papirologia.

Estudis molt especialitzats dels textos escrits en papir (sobretot els egipcis). Es una especialitat de l'egiptologia.

- Filologia.

Ens dona a coneixer el que volen dir les paraules del mon antic.

- Numismatica.

Estudia les monedes (historia economica d'una cultura, qüestions politiques i religioses, historia de l'art...).

- Prosopografia.

Es de tipus biografic. Busquen en una textos dades de persones, de les quals es realitzen biografies. Es pot caure en un cert reduccionisme historiografic.

- Geografia.

Va influir en el desenvolupament de les societats antigues. El medi ambient determina el sistema d'organitzacio. Es fan estudis de carbons i de polen. No es cau en el determinisme de la nova arqueologia. La nova geografia ha aportat una gran quantitat de metodes per analitzar el territori desde el punt de vista historic (metodes relacionats amb la distribucio d'un jaciment, valoracio de les fronteres...).

- Historia de l'art.

Els origens amb l'arqueologia son coincidents. El desenvolupament posterior ha aportat a enfocar el seu objecte d'estudi d'una manera diferent. Analitza l'objecte desde un punt de vista estetic. L'arqueologia l'analitza desde un punt de vista historic i social. L'art es una font notable sobre alguns aspectes de la societat. Es va donar una dimensio historica-social a l'art gracies a R. Bianchi Bandirelli.

- Arqueologia.

Es la disciplina mes important dins del conjunt de disciplines de ls hª antiga. Es una ciencia historica. Els seus resultats tenen la mateixa validesa que els resultats de la critica textuals. Te els seus roigens en l'antiquarisme (Italia renaixentista). A pricipis del s. XX el seu objectiu es la troballa d'objectes materials. Al s. XIX es van produir una serie de canvis cientifics. Coença a interesar-se per l'evolucio de la societat desde la prehistoria. A finals del s. XIX, el desenvolupament de les branques de l'arqueologia va provocar que aquesta tingues un major pes en el coneixemenr cientific. Els treballs de A. Evans al palau de Cnossos i les descobertes de les ciutats de Troya i de Micenes per part de Schiliemamn van infuir en aquest pes. Aixo va permetre a Childe començar a identificar aquestes troballes en cultures (minoica, hel·ladica...) arqueologiques. Es una visio de l'arqueologia que trenca la visio lineal del s. XIX, on es creia que les societats tenien una evolucio lineal, estables i sense canvis.

Despres de la 2ª Guerra Mundial, l'arqueologia va experimentar un proces de diversificacio epistemologica i metodologica. Srgeixen moltes corrents: nova arqueologia americana, meterialisme historic... A l'escola marxista (Bandirelli i Andrea Carandini i l'arqueologia anglesa dels anys 60-70 es considerava que tots els objectes aporten informacio. La cultura material trasllada a l'ambit social dels objectes trobats (produccio, intercanvi, consum...). L'arqueologia es la maxima font d'informacio per coneixer l'historia antiga.

º Cronologia i calendaris.

La cronologia es important per datar cultures i com els antics mesuraven el temps. Les datacions del P. Orient son fiables fins al 1500 a. C. Per ordenar cornologicament el P. Orient, en basam amb el reinat de Hammurabi (1792-1750 a. C.) <-- cronologia mitja. Cronologia curta: regnat a partir del 1728, cronologia alta: regant a partir de 1850, cronologia ultracura: regnat a partir del 1704, cronologia ultrallarga: regnat a partir del 1900.

- El calendari egipci.

Comença al 2783 a. C. Estava molt lligat a les crescudes del Nil (periodes anuals). El calendari agricola dividia l'any en tres periodes: inundacio, sembra, recol·leccio. Els sacerdots egipcis van descobrir que l'any de la crescuda del Nil començava quan una estrella (Sirius) sortia abans del Sol. Van dividir l'any en tres estacions de quatre mesos cada una (30 dies per cada mes): sha, peret i shemu. L'any tenia una durada de 360 dies + 5 dies. Cada quatre anys s'endarreria un dia.

- Datacio pre-arcaica.

Amb les descobertes de Troya, Micenes i el palau de Cnossos. Evans comprova que les cultures troyanes i miceniques van ser contemporanees a traves de la ceramica. Petri, a Egipte, va trobar ceramiques iguals que dataven entre el 1600-1100 a. C. En realitat dataven del 800, no del 1100, ja que el 100 es una invencio arqueologica.

- Grecia olimpica.

El calendari lluna va começar al 776 a. C., va ser molt irregular. S'afegien dies per el calendari solar. Per contar els anys, utilitzaven la campanya de Xerxes sobre Grecia (480 a. C.). Altres segueixen l'any a partir de les primeres olimpiades. Altres ciutats nomenaven l'any segons el magistrat Eponim.

- Calendari roma.

Te uns origens foscos, possible origen etrusc. El rei que va introduir el calendari va ser Romul. Tenia 10 mesos. Començava amb el mes de Martius-Mart (març), Aprilis-Aperio (abril), Maius (maig), Junius-Juno (juny), Quintilis, Sextilis, September, October, November i December. Despres, el rei Humma el va reformar. Tenia 12 mesos, el primer era Junarius-Janus (gener), el darrer era Februarius-Februs (febrer). L'any tenia 355 dies. Hi havien mesos de 29 i de 30 dies, menus el mes de febrer que en tenia 28. Cada quatre anys, s'intercalaven 12 dies entre el 23 i 24 de febrer al 2º any i 23 al quart. Cada quatre anys, l'any oficial s'adelantava un dia respecte al solar. Al 168 a. C. va ocorrer la batalla de Pidna. Segons el calendari oficial va ser el 4 de setembre, en realitat va ocorrer el 22 de juny.

Juli Cesar va reformar el calendari assessorat per Sosigenes d'Alexandria. Va implantar un calendari de 365 dies. Cada quatre anys s'intercalava un dia entre el 23 i 24 de febrer. L'any 47 a. C. el calendari oficial anava adelantat 67 dies respecte al solar. Van decidir acumular-los en aquell any: 355+67+23= 445 dies.

Marc Antoni va proposar que el mes de Quintilis es digues Julius (juliol). Es va decidir posar Augustus (Agost) al mes Sextilis. Cada mes s'organitzava segons les calendas (1º dia de cada mes), nones ( 5º o 7º de cad mes) i idus (13º o 15º de cada mes). 23 de febrer: ante diem sextum calenda martius. Dia que s'intercalava: ante diem bisertum calenda martius.

Era hispanica: 38 a. C. era macedonica: 148 a. C., era aquea: 146 a. C.

- Calendari actual.

Nosaltres fem servir un calendari cristia, que es va “inventar” al 532 a. C. (intent de fixar el dia de la Pascua, necessitat de deixar de contar anys en funcio de la fundacio de Roma o dels emperadors. Es va proposar contar els anys a partir del naixement de Crist). Hi ha dades contradictories sobre el naixement de Crist i el calendari oficial.

II.- PROXIM ORIENT. DE EL OBEID A L'IMPERI PERSA.

Geograficament, l'imperi del P. Orient es seitua entre els rius Tigris i Eufrates. La civilitzacio mesopotamica va sorgir, sobretot al voltant de l'Eufrates. Ademes d'aquesta civilitzacio, van neixer altres civilitzacions com la cultura assiria. La regio de l'alt Tigris era fertil i estava regada per diversos rius (Gran Zab, Petit Zab, Dijala). La zona de l'alt Eufrates era poc apte per l'agricultura. La unio entre els dos rius es trobava a la zona de Babilonia. La zona de mes al Sud era arida i poc apte per l'agricultura. A l'est de Mesopotamia hi han les muntanyes Zagros que la separen de l'altipla irania: zona de Elam amb capital a Susa.

1.- La formacio dels estats. El proces urba i el canvi social.

º Periode preestatal --> El Obeid: 5300-3600 a. C.

--> Uruk: 3600-3100 a. C.

--> Jemdest Nasr: 3100-2900 a. C.

- Periode de El Obeid.

El Obeid es situa al sud de Mesopotamia. Te influencies del nord en la ceramica i en l'arquitectura. Les cultures que surten del nord s'anomenen Samarra (van desenvolupar sistemes molt simples d'irrigacio fent possible l'ocupacio de Sumer). Es va ntrobar jaciments fundacionals (ocupaven per 1ª vegada el pais de Sumer, era una ocupacio sedentaria). Les comunitats eren molt simples al principi (comunitat de Eribu al periode de el Obeid 2: 2 hac. de terreny, al periode de El Obeid 4: 10 hac.). La cultura material (ceramica) tenia unes formes molt simples, eren monocromes i, a vegades, nomes decorades geometricament amb pintura marro. Es fabricaven en torn lent, eren de poca qualitat i s'en feien poques. La seva funcio no era el comerç, sino un us domestic. Hi havia una certa especialitzacio artesanal degut a la quantitat de formes que hi trobam.

L'arquitectura domestica es coneix poc. Nomes sabem que les cases estaven fetes amb canya, fang i toves (rejol de fang i palla que es sequen a l'aire lliure). Hi habien temples construits sobre plataformes de rajola, formats per una gran sala central (un altar i una representacio d'una divinitat) i sales laterals auxiliars. Aixo vol dir que hi havia una jerarquitzacio molt simple.

Al nord de Mesopotamia hi havia la cultura de Tell Halaf que havia mantingut una estructura poc desenvolupada. L'arquitectura no era monumental, no existien les ciutats, hi havien aldees. Tenien materies primeres i aigua. No van necessitar cap estimull per el seu desenvolupament.

- Periode de Uruk.

Hi havia una clara continuitat del periode anterior, pero amb una diferencia tecnologica: el torn rapid --> augment de la quantitat i qualitat de la produccio. Apareix a Mesopotamia per 1ª vegada l'arada . Neix la 1ª mostra d'economia redistributiva. Els assentaments van creixer en tamany, complexitat i articulacions. La ciutat de Uruk tenia 80 hac. Al voltat de Uruk hi havia una zona totalment despoblada.

Mes al nord, al territori de Nipur les ciutats eren mes petites pero amb una major ocupacio i articulacio del territori. Posteriorment va ser abandonada. Part de la poblacio es va desplaçar a Uruk. Aixi, Uruk va arribar a estar molt habitada. La causa del trasllat de gent de Nipur a Uruk va ser per eldesplaçament del rei i l'adaptacio al medi.

En el periode de El Obeid i en el de Uruk hi van existir complexes religiosos. A Uruk el temple de Kullaba estava dedicat a Anu (deu del cel) i el temple de Eana (de pedra calcarea) de 9 hac. estava dedicat a Ishtar (deu de l'amor i la guerra). La pedra va ser molt important per el comerç a llarga distancia. El temple de les columnes era molt complexe, tenien coneixaments matematics (especialitzacio). Les troballes mes significatives van ser el "vas de Peanna" d'1 m. d'alçada, decorat amb motius vegetals, animals i homes amb cap rapat, amb escenes de rituals. Tambe es va trobar el "cap de marbre blanc" (1ª mostra d'art normalitzat).

- Periode de Jemdest Nasr.

S'han trobat molts jaciments al nod i al sud de Mesopotamia (ciutat de Khafaje). Innovacions: ceramica, noves obre d'art, perfeccionament de l'escriptura, consolidacio de les rutes comercials de tipus internacional. A la ciutat siria de Tell Brak s'ha trobat ceramica provinent de Mesopotamia. Hi havia rutes comercials entre Mesopotamia i la peninsula de Anatolia.

Van apareixer grans sistemes hidraulics per l'agricultura de regadiu, per fabricar-les, moltes comunitats es van unir. Aixo ha estat provat en diversos jaciments (es va trobar un segell amb els deus de ciutats diferents: Ur, Larsa, Uruk, Zabalam, Umma...).

La jerarquitzacio de les classes estava molt consolidada. A Eridu al pariode de El Obeid 4, les tombes presentaven poques diferencies entre elles i els conjunts funeraries eren molt simples. Al periode de Jemdest, les diferencies entre les tombes van augmentar. Al cementiri de Khafaje s'han localitzat tombes amb elements de pedra, coure i plom, els dos darrers eren productes cars per aquella epoca. Tipus de terra:

- Terres mes riques al costat dels rius, eren molt fertils. Hi havia una constat irrigacio. Al costat d'aquests rius hi havien aus (per la cacera) i canyes (per fabgricar cases).

- Terres pantanoses. Poc utils i font d'enfermetats. S'inclouen les terres semiarides (poc aptes per l'agricultura, pero que van permetre un desenvolupament de la ramaderia).

Durant aquesta epoca els cultius mes importants eren de blat i ordi (menys afectat per la sal i font important de hidrats de carboni). Tambe eren importants els fruist de palmeres datileres, figues, olives, fruits secs (ametelles i pistatxos) i llegums.

En la ramaderia els bestiars mes importants eren el vacu (per la llet i el transport) i el bovi (per la llana i el lli). Eren utilitzat per qüestions secundaries.

Tots aquests factors van provocar un augment de la produccio exedentaria. Aquest, juntament amb la millorca dels aliments, va provocar un augment de la natalitat i un augment de la poblacio. LEs manufactures tambe van tenir un desenvolupament important. L'especialitat va ser un factor important per aconseguir una produccio a gran escala.

En la metalurgia,el coure va ser el metall mes important. Encara que s'han trobat objectes de luxe d'or, plata i plom. El transport fluvial va ser estrategic. Les 1ª barques van sorgir el periode de El Obeid. Els grans vaixells van arribar a finals del periode de Uruk, començament del Jemdest.

S'importaven materies primeres com el betum (de l'Eufrates mitja), silex i pedra calcarea (Arabia i les muntanyes Zagros), fusta (Liban) i minerals (peninsula anatolica).

L'escriptura va apareixer al periode de Uruk. Pero es va perfeccionar al de Jemdest. Les primeres escriptures eren representacions del que es volia explicar, feien referencia als costums domestics. Van idear un sistema de signes. Cada signe o grup de signes representava una paraula (escriptura cuneiforme, que als seus inicis tenia uns 2000 signes). Va acabar sent una escriptura sil·labica on es representaven els sons. L'escriptura, als seus inicis, anava relacionada amb l'activitat del temple i la seva administracio. Nomes algunes vegades va ser utilitzada per escriure qüestions legislatives i d'administracio general.

L'organitzacio politica i social estava basada en una ideologia coneguda com "Teologia fatalista" on es deia que els deus eren els propietaris de tot i que tenien com a administradors als sacerdots. El cap dels sacerdots (En) va ser el 1º dirigent fconegut de les comunitats mesopotamiques. Els deus sumeris estaven realcionats amb aspectes de la natura. Cada ciutat tenia la seva propia divinitat protectora. Es representaven amb simbols. Mes endavant, es van representar amb formes antropomorfes (en forma d'home). Es feien sacrificis cada dia al temple on nomes hi participaven els sacerdots. Periodicament esfeien sacrificis on hi participava tota la comunitat, per aixi sustentar el poder sacerdotal.

º Era dinastica.

Cronologia: 2900-2340 a. C. Per alguns historiadors, els sumeris van ser els conolitzadors de Mesopotamia al periode de El Obeid. Per altres, van arribar al periode de Uruk provinents de les muntanyes Zagros. La caracteristica principal d'aquest periode es els regnes hereditaris militars els quals introdueixen la monarquia. Apareixen les guerres.

Innovacions: noves formes de ceramica, utilitzacio de rajols plano-convexes per la construccio de temples (temple de Khafaje), introduccio de la boveda per la construccio de tombes subterranees, introduccio dels arcs de rajol a les portes de les cases, construccio d'entrades monumentals d'edificis flanquejats amb torres, construccio de temples ovals (amb funcio de temple, taller, magatzem i casa dels sacerdots) amb muralles, construccio de palaus (rodejats de muralles, protegits per torres i dotats d'un pati central), construccio de muralles, aparicio de moltes obres d'art (escultures, relleus, segells, que eren simbol de poder i riquesa i una manera de transmetre una ideologia: Estandart d'Ur).

La jerarquitzacio estava molt accentuada. Hi havia tombes molt riques i altres de molt pobres. Els necropolis eren els cementiris reials els quals tenien moltes riqueses. Destaca un conjunt de tombes amb una camara subterranea on, ademes del mort, es van trobar una cort de personatges morts. A la tomba de la reina Puabi es va trobar un carro amb bous i els seus servidors (59), els quals van ser enterrats vius. A altres tombes s'han trobat soldats amb les seves armes i altres homes i dones. A la Fosa de la mort es van trobar 74 soldats iservents. Es creu que es feia perque el rei, al no tenir consolidat el seu poder, l'havien de manifestar simbologicament el dia de la seva mort.

A Mesopotamia hi van haver 18 ciutats indepents amb una clara tendencia a la concentracio urbana. Eren:

- Sippar - Nippur. - Lagash.

- Akshak. - Adab. - Nina.

- Kish. - Zalabam. - Bad-tibira.

- Marad. - Shuruppak. - Uruk.

- Isin. - Umma. - Larsa.

- Girsu. - Ur. - Eridu.

Les ciutats de Abu-saladikh i de El Obaid no han estat localitzades. Algunes van arribar a tenir molts habitants (40-50000). Altres entre 20-25000. Estaven envoltades per petits assentaments on hi vivia la pagesia. El lloc d'emplaçament d'aquestes ciutats depenia, sobretot, de la quantitat d'aigua disponible.

La civilitzacio mesopotamica procedia sobretot de l'Eufrates. La majoria de ciutats tenien grans complexes monumentals: temples, muralles, palaus... La pagesia vivia en barri d'una alta densitat demografica. Les cases dels rics eren mes grosses, distribuides al voltant d'un pati i amb planta baixa i pis. Les altres cases eren mes petites i d'una sola planta. Al voltant de les ciutats hi havien les millors terres per l'agricultura que eren dels palaus i dels temples. Tambe posseien les terres que estaven mes lluny, degut a la colonitzacio. Entre les dues, hi havien les petites parcel·les on hi treballaven els pagesos.

L'economia mesopotamica era bona, estava lligada a un major control, planificacio i distribucio de l'aigua i als sistemes de regadiu que es van produir degut a una entitat politica centralitzada. Els sistema de regadiu va comportar una major rentibilitat en la produccio agricola i ramadera. L'increment economic va tenir lloc gracies a l'aprofitament dels productes secundaris dels animals (llana, llet...) i a l'aprofitament de productes vegetals en la dieta humana. Les manufactures van experimentar un creixement important, la ceramica es realitzava en grans quantitats (servien per enmagatzemar, distribuir i preparar aliments). La industria textil tambe va augmentar (centrada en llana i lli).

Van sorgir per 1ª vegada els esclaus (presoners de guerra, per impagament de deutes, persones venudes...). Aquests esclaus tambe servien per la prostitucio i com a servents. Mai van tenir un pes significatiu en l'economia mesopotamica.

Es va produir un desenvolupament important de la metalurgia (lligada al treball d'or, coure i plata). Innovacions: la cera perduda.

El comerç inernacional tambe va creixer (no estava gestionat per el temple, si no per el palau amb una serie d'agents anomenat Dam Gar). Venien productes tipics a compraven metals, fusta i pedra. Els agents van començar a treballar per si mateixos, tenien un capital privat.

El deu era el propietari de totes les terres que estaven gestionades per el palau. Les cases, bens mobles, jardins i alguns palmerals eren de propietat privada.

La necessitat de materies primeres sorgeix a les ciutats situades al nord de Mesopotamia amb la voluntat de ser centres comercials:

- Assur. Terra poc fertil situada a la vall del Tigris, era una ciutat estrategica per el comerç, a traves del Zab inferior es podia accedir a l'altipla irani.

- Mari. Situada a la vall de l'Eufrates, va ser descoberta al 1934 a Tell Hariur, es va ntrobar 2000 tauletes d'argila que contenien informacio privada per coneixer els oficis a l'extrarradi i el comerç. Els artesans estaven baix l'ordre de capatassos que estaven baix l'ordre de funcionaris del rei. Treballaven la fusta (instruments musicals, mobles, armes...), cuir (adobat amb alum (sulfat de potassi i alumini), teixits de llana i lli, metalls i perfums a partir d'olis. Mari estava ben situada comercialment.

- Ebla. Constrolava la ruta mediterrani-Mesopotamia. Va ser descobertar al 1968. Juntament amb les ciutats de Emar, Arman, Tuttul i Ugarit, formaven la comunitat dels amorreus. Al 1975 es van trobar els archius del palau (17000 tauletes). El rei En-Malikum, assessorat per un grup d'aristocrates ho controlava tot. Hi havia un consell d'ancians. Tot quedava centralitzat per el palau (residencia del rei, oficies administratives, magatzem, taller...). Comercialitzaven teixixts a canvi de plata.

Hi havia diversos noms per els reis depenent de com avien accedit al poder:

- Lugal --> reis provinents de l'exercit.

- Sangu --> reis provinents de les elits administratives del temple.

- Ensi --> reis provinents de les classes sacerdotals.

- Ugula --> reis provinents de les classes relacionades amb manufactures i el comerç).

Fos quin fos l'origen dels reis, aquests es caracteristzaven per controlar l'estat i la comunitat mitjançant la força i per concentrar en la seva persona tots els poders. L'us de la força va ser un factor que va propiciar les guerres i les conquestes. LA documentacio antiga ens permet redistribuir la cronologia de les llistes reials. La 1ª llista va ser al 1800 a. C. (vuit reis en 241 m. a.). El codi de Urukagina de Lagash (2350 a. C.) es un intent de formular un sistema legal que estableixi els drets, l'autoritat i els castigs. Es un model per el codis posteriors. Servia per reforçar el poder del rei. L'objectiu era retornar als deus el bens robats.

El rei Lugal Zagesi va marcar l'inici de la següent etapa. Va conquerir efimerament el conjunt de Mesopotamia. Va concentrar en ell tot el poder.

2.- La formacio del imperis. Les formes d'organitzacio administrativa i politica.

Un imperi es un centre politic que s'expandeix cap a la periferia per explotar-la. L'expansio suposa la fi de la industria politica de la periferia i la seva assimilitzacio. L'expansio es fa militarment i amb pactes desiguals. Sol aportar tensions, guerres i revoltes entre el nucli i la periferia. Un imperi decau quan els guanys son inferiors a les despeses

º Imperi acadi. 2340-2159 a. C.

Els semites (acadis, amorreus, babilonis, assiris, arameus, fenicis, hebreus i cananeus) van començar a tenir importancia. Es van extendir desde les Zagros fins a la Mediterranea i desde Armenia fins al desert d'Arabia. Van compartir una llengua comuna, una organitzacio tribal i certes caracteristiques religioses i la poligamia. Al 2340 Sargo d'Accad va crear un imperi que va durar dos segles. L'imperi va tenir al seu origen a Kash. Va conquerir el centre i el sud de Mesopotamia. Es va extendre per lesregions de l'alt Tigris i Eufrates fins la Mediterranea. La capital va ser Accad (situada a Babilonia i encara no identificada). Era un imperi que va combinar la tradicio sumeria amb la semita. Al principi es dedicaven al pastoreig. Amb els sistemes de regadiu van començar a crear cabdills militars per crear finalment els monarques.

De l'expansio van tenir com a beneficis: el buti, esclaus, impostos, monopoli comercial... La ciagua de l'imperi va ser degut a que es basava molt en l'exercit No van regular mai les relacions de la periferia amb el nucli en elements administratius, juridics, economics... Per aixo va ser un imperi debil. Va caure degut a un poble (els Guti) que van ocupar el nord de Mesopotamia. Aixo va fer que les ciutats del sud aconseguisin la seva independencia (Ur, Uruk i Lagash). Aixo es veu degut a la crescuda del comerç i de les construccions.

Lagash va aconseguir obtenir el mateix imperi que l'acadi, politicament, pero no economicament. El governant (Gudea) va dotar a Lagash d'una gran explendor. Aixo va tenir conseqüencies politiques ja que va provocar un augment culltural dels Guti. Aixo va fer possible que el rei de Uruk (Utuhengal) derrotes als Guti i comences una politica expansionista territorial. El rei de Ur (Ur-Nammu) es va revoltar als de Uruk. Va establir un nou imperi (3ª dinastia d'Ur (2111-2033 a. C.)). Els reis passen de ser reis de Sumer i de Accad (de Mesopotamia i dels emites). Van tenir un caracter dual.

º 3ª dinastia d'Ur.

Van indigar una politica d'assimilitzacio als pobles conquerits. Van dividir l'imperi en 40 provincies governades per un Ensi o Shagin (governador militar, situat a les fronteres). Es va elaborar un catastre. Van unificar pesos i mesures. Van elaborar un codi de lleis. Van decaure degut a les pressions dels pobles no mesopotamics: de Elam i els amorreus (Siria). La degradacio economica del baix Eufrates degut a la salinitzacio va provocar una decadencia economica. Hi havia una exessiva concentracio de poblacio a les ciutats. Hi va haver un enquistament de l'aparell administratiu. Van invertir massa en bens de luxe i no productius.

Va començar un nou periode. L'element sumeri va quedat substituit per l'amorreu i el semita. Moltes de les terres periferiques de Mesopotamia van ser abandonades. Altres es van crear fomes de vida aldeanes. A les arees centrals no ha havia cap estat suficientment fort per tornar a establir un nou imperi. Va apareixer una cultura nova (s. XX a. C.): la assiria (situada a l'alt Tigris i amb capital a Ninive). Hi va haver una certa expansio territorial i economica. Aixo va fer crear centres de comerç (Karum). Cada karum tenia un consulat, una cambra de comerç i un banc. Estaven situats a l'extrarradi de moltes siutats del P. Orient. El mes important va ser el de Kanish a l'altipla anatolic. Tenien sota el seu control un conjunt d'oficines (wabartum). Va sorgir un element nou: l'indoeuropeu (no es sap si era una raça, cultura o estat). Eren nomades, tenien una economia basada en el pastoreig, adoraven a deus celestials. Segons la historiadora M. Gimbutas, al voltant del 2300 a. C. els indoeuropeus es van anar desplaçant desde les planes euroasiatiques fins arribar a bona part d'Europa i Asia. Una de les onades es va desplaçar fins a Italia i la Galia. Una altra fins als Balcans, Tessalia i la peninsula del Pelopones. Altres van ocupar Anatolia, van atravessar el P. Orient i es van instalar a Iran. Segons C. Renfrew, els indoeuropeus no vivien a les planes euroasiatiques, sino que eren anatolics. No van iniciar cap moviment al 2000 a. C., sino al 5000 a. C. No es van produir moviments massius de poblacio.

Al voltant del 2000 a. C., a Anatolia hi havia una cultura nova: els hitites. Vivien a Hati. Eren practicament desconeguts fins a l'actualitat, ja que hi havia referencies a la Biblia. Tenim coneixement hitita gracies a l'arqueologia. Al 1906 a Boghazkoei es va trobar la capital: Hattusas. Tots els reis hitites es coneixen amb el nom de Labarna (nom del 1º rei hitita). Van controlar bona part d'Anatolia i es van extendre per l'Eufrates. El periode de maxima expansio va ser al 1595 a. C. amb l'expedicio cap a Babilonia que va donar lloc a la fi d'aquest imperi. Va començar una decadencia hitita de l'imperi antic, fins arribar a l'imperi nou. Hi va haver una gran rivalitat entre les grans ciutats mesopotamiques (Isin i Larsa). Els amorreus van tornar a integrar-se a Mesopotamia i van fundar la ciutat de Babilonia. Va sorgir una nova dinastia: la del rei Sumuabum (1894-1881 a. C.). El rei mes important va ser Hammurabi (1790-1750 a. C.). Ell es vadedicar, en un principi, a consolidar les seves fronteres i protegir-se de les pressions dels pobles veins (els Emites al sud i els assiris al nord). Desde finals del s. XVII a. C. fins a principis del s. XVI l'imperi va començar a desapareixer. El seu lloc es ocupat per els Cassites.

º Etapa dels gran imperis.

Es una etapa de transicio. Es va utilitzar el cavall i elements indoeuropeus. Esta caracteristzada politicament per l'existencia de grans imperis consolidats i estructures que estableixien una relacio igual a igual. Va ser una etapa de relacions comercials internacionals que van afectar al P. Orient i al Mediterrani (Egipte, Xipre, Creta).

- Imperi de Mitanni.

Esta format per humites que provenien de les muntanyes Taurus. Estava format per un conjunt de petits estats. Despres de la seva unificacio, es van anar extenguent desde Siria septentrional fins a la conca alta del Tigris i l'Eufrates. Es van trobar enmig de dos grans imperis: al nord l'imperi nou hitita i al sud l'imperi nou egipci.

Fruit de les pressions d'aquests imperis, el de Mitanni va haver de desapareixer al 1336 a. C. La seva capital (Wassugani) encara no ha estat identificada.

- Imperi nou hitita.

Va tenir una gran força. Juntament amb l'imperi nou egipci, va marcar el desenvolupament i les pautes d'aquests nou periode. El seu fundador va ser Shubiluliuna (1380-1346 a. C.). Va iniciar una gran politica expansionista territorial caracteritzada per les lluites amb Mitanni i Egipte. Despres d'aquestes batalles, al 1278 els hitites i els egipcis signes una pau d'estabilitat fins al 1200 a. C. En aquest periode l'imperi hitita va desapareixer degut a l'imperi del mar. Al voltant del 1200, a Mesopotamia hi va haver un periode de baixada dels nivells de produccio, un deteriorament del sistemes de canals, un augment de la salinitzacio, una baixada de la natalitat, la despoblacio de grans territoris, una baixada del comerç exterior, augment d'epidemies i moltes epoques de fam.

º Etapa dels grans imperis del 1º mileni.

- Imperi neo-assiri.

S. XI.X a. C. Tenia com a objectiu consolidar les seves fronteres. Van començar una politica expansionista territorial a la periferia de l'imperi. Van arribar a una autentica politica imperialista. Als s. XIII-VII van conquerir Mesopotamia i Egipte. Erenmolt “brutos” en el seu govern (execucions, deportacions...). Amb aixo, volien uniformar tot l'imperi, colonitzar nous territoris, tenir especialistes a tot l'imperi i trencar nacionalismes. L'imperi va ser destruit al 612 a. C. degut a les pressions de perses i babilonis.

- Imperi neo-babiloni.

Va tenir una expansio similar a l'imperi neo-assiri. La capital, Babilonia, era una gran ciutat: 800 hec., 100 m. habitants, muralles (amb una longitat total de 16 km), 8 portes d'acces. El final de l'imperi va ser al 538

a. C.

- Imperi persa.

Es el 1º gran imperi universal. Estava format per indoeuropeus. Era dos pobles: els medes i els perses. Al principi la etnia dominant era la meda. Encara que els perses tenien una gran autonomia politica, servien als reis medes militarment: Eren monoteistes. El monoteisme era transmes per els mags o sacerdots i va ser creada per Zoroastre. Era una religio que buscava un ideal de purificacio i una profunda transformacio social. Aquesta va quedar diluida quan aquesta religio es va convertir en oficial. Aleshores la religio va acabar adorant a un foc sagrat anomenat Abrua-mazda. La religio monoteista va donar una cohesio ideologica.

El 1º rei que va realitzar l'expansio de l'imperi va ser Ciaxares. Juntament amb els babilonis, va provocar la destruccio de l'imperi neo-assiri. La gran expansio es va produir baix el govern de Cir el gran (559-530 a. C.). Va destruir l'imperi neo-babilonic. El rei Cambises el va succeir (529-522) i va ampliar la conquesta d'Egipte. Despres hi va haver una guerra civil fins al 512 a. C. i Darius I va arribar al poder (512-484). Va ser el gran organitzador de l'imperi, el qual va ser conquerit al 330 a. C. per l'imperi macedonic d'Alexandre el gran.

Caracteristiques globals de l'imperi persa:

- Societat. Estava jerarquitzada, existien les classes socials. Les estructures jerarquiques estaven reconegudes per llei. Es podien diferenciar dues grans classes:

º Esclaus. Hi havien diverses maneres per arribar a ser esclau: presoners de guerra (destinats als treballs de terres agricoles, tallers, construccio i manteniment dels sistemes de cultiu i regadiu...), els deixats com a garantia d'un prestec (esclavitut en fiança. Els codis legals els protegien. No podien ser maltractats i eren esclaus per un periode de temps), els de venta directa (sobretot dones: treballaven en l'industria textil, eren criades, per la prostitucio...), els castigats per delictes, els expulsats de les seves families (s'autovenien), els fills d'esclaus (si eren fills d'un esclau/va i d'un pare/una mare lliure podien tenir alguns drets i poodien arribar a ser lliures). Aixo va provocar l'aparicio d'empreses desdicades a la compra-venta d'esclaus. ALguns esclaus tenien drets i podien arribar a ser propietaris.

º Homes lliure i semi-lliures. Els semi-lliures treballaven en finques reials i no les podien abandonar. Havien de pagar un tribut al rei i havien d'entrar a l'exercit en cas de guerra. Els homes lliures eren un grup heterogeni: el rei i la seva familia, les corts, els alts funcionaris, els alts sacerdots, l'aristocracia rural, els grans mercaders i la gran massa de la poblacio.

- Monarquia. Els monarques ja existien en el periode del dinastic antic. A l'epoca dels gran imperis es consoliden. A l'imperi acadi, el rei era un guerrer o un heroi i no era un administrador de la comunitat. A l'imperi assiri antic, el rei no era nomenat rei, sino senyor. Era un primus interpares (primer entre iguals). El rei Hammurabi era conisderat un deu. A l'imperi acadi comença la divinitzacio dels reis. Apareixen els juraments personals sagrats per consolidar definitivament la figura del rei. El rei reconeixia unes llibertats culturals als pobles conquerits. Acceptava als seus deus. Era jutge, cap de l'administracio i del govern.

L'aspecte mes important dels reis era la seva gran riquesa personal (sobretot terres, les quals es distribuien a persones dee classe social alta a canvi d'una prestacio i a pagesos a canvi d'una part de la collita. Dintre d'aquestes terres (khartru) es va prodir l'aparicio de comunitats (el seu administrador es deia shaknu). En epoca cassita, les terres venudes eren comunals, el rei estipulava un preu per conpensar-ho.

- Succecio. Era un problema important. En epoques dificils, havia de ser consensuada entre els aristocrates, grans sacerdots, caps de l'exercit... A vegades no acceptaven l'hereu i imposaven una 3ª persona de classe social alta. Quan la monarquia era debil, els pobles conquerits aprofitaven per reconquerir les seves terres i l'aristocracia recuperava el poder que tenia --> descentralitzacio del poder.

- Administracio. La figura mes important era la cort reial. En ella hi trobam personatges molt impotants (el que mes era la del visir i rebia el nom de Sukal-Maj. Tenia un poder delegat per el rei. El visir va ser un pas important per l'evolucio adminisstrativa.). Al voltant del visir hi havien personatges amb funcions especifiques: Turtanu, Rab Shaque, Negir Ekalli... S'encarregaven de l'administracio del palau. Alguns d'ells eren governadors de provincies i tenien el comandament de tropes.

La solidesa d'aquests imperis s'aconseguia amb una cohesio dels territoris conquerits a la força i amb una estructuracio de provincies (els governadors de cada una eren els encarregats de recaptar tributs, de proporcionar homes a l'exercit i iniciaven les politiques d'expansio). A vegades destronaven als propis reis. Per li,mitar aixo, els reis van imposar unes normes:

º Carrec no hereditari.

º Part dels tributs eren compartits amb altres persones.

º Millora de la xarxa de camins.

º Sistemes d'espionatge.

Les formes de govern indirectes es feien a traves de pactes entre un gran imperi i un petit estat. Els imperis colocaven princeps als estats que començaven una dinastia propia. A canvi de la proteccio, l'estat servia amb homes a l'exercit. Aixo va ser molt important en l'imperi hitita.

- Codis legals. Es consoliden els grans codis juridics. Tot i aquestes normes, el rei tenia un gran poder juridic. A l'etapa predinastica hi van haver intants de crear codis (al 2430 a. C. el rei Entema de Lagash, al 2350 a. C. el rei Urakagina). Al periode imperial va apreixer el 1º codi conegut: el de Urnammu, va ser la base de tota els posteriors. Aquests codi comença amb un proleg, despres els preceptes legals i al final l'epileg. Eren lleis sagrades. Aquesta estructura va ser seguida per Lipeteshar i Hammurabi (es el mes important i conegut. No es va trobar a Babilonia, sino a Susa. Te forma cilindro-conica. Altura: 2.25 m., diametre: 2 m. Es de pedra basaltica i esta escrit en llengua anacadia. Te unes 3600 linies. No hi ha una separacio entre els preceptes (282): 1-5: drets processals, 6-126: drets patrimonials, 127-195: drets de familia, matrimoni i herencia, 196-282: drets penals, tarifes, preus, salaris i ma d'obra. Els castigs eren les totures i la pena de mort (llei del Talio tenint en compte les diferencies socials)).

III.- EGIPTE. DE LES ETAPES PREDINASTIQUES I L'IMPERI NOU.

Coneixement cientific d'Egipte: expedicio al 1798 per part de Napoleo ("Description de l'Egypte" --> base de l'egiptologia)., descobriment de la pedra Rosetta (196 a. C., escrita en tres llengües: damotic, geroglific i grec), era una carta feta per els sacerdots de Memphis agraïnt al rei Ptolomeu V la remisio d'impostos. Champolion (principis s. XIX) va començar a traduir els geroglifics. Va ser seguit per Lepsius. Actualment, els geroglifics es poden traduir.

Moltes restes arqueologiques van ser visitades i saquejades per museus durant tot el s. XIX. Al 1858, A. Mariette va crear un servei d'arqueologia egipci, va ser el gran impulsor de l'egiptologia, va realitzar moltes excavacions i va acabar amb els saquejos.

A principis del s. XX hi va haver un impuls important de l'egiptologia. Al 1870 quasi s'ahavien excavat totes les tombes de la vall dels reis. Al 1922 Cartes va descobrir la tomba de Tutankamon.

Fases del periode egipci:

º Egipte predinastic: 4000-3100 a. C.

º Egipte protodinastic o tinita: 3100-2686 a. C.

º Imperi antic: dinastia III-dinastia VI: 2686-2200 a. C.

º 1º periode intermedi: dinastia VII-dinastia X: 2200-2040 a. C.

º Imperi mig: Dinastia XI-dinastia XII: 2040-1785 a. C.

º 2º periode intermedi: Dinastia XIII-XVII: 1785-1580 a. C.

º Imperi nou: Dinastia XVIII-XX: 1580-1090 a. C.

º Epoca baixa: 1090-333 a. C.

º Epoca hel·lenistica: 333-31 a. C.

Descripcio geografica d'Egipte: esta situat al NE d'Africa. Esta relativament aïllat d'altres cultures i civilitzacions. Unitat geografica mes important: conca del Nil. Esta dividida en dues parts: el delta (baix Egipte) i la vall (alt Egipte). La suma de els dues unitats marca el desenvolupament egipci. Es una regio fertil. No es va descobrir el naixment del nil fins al s. XIX. El nil blanc neix a Burundi, atravessa els llacs Albert i Vitoria, es dirigeix cap al Sudan on s'unexi amb el nil blau el qual neix d'Etiopia i es el que provoca les inundacions d'Egipte. A partir de Karthum (capital del Sudan comença a baixar cap a Egipte mitjançant cascades (la 1ª d'Egipte baixa dels 300 m. a 90 m.). Aquesta es la frontera entre egipte i la regio de Nubia. El Nil queda restringit a una vall estreta al principi (200 m. d'amplada), pero es va aixemplant fins aribar a 1 km. al final de la vall. Quan comença el delta, el Nil es bifurca en diversos canals, dels quals, actualment, nomes 2 arriben al Mediterrani. El Nil es important per les seves crescudes i per el desenvolupament economic que va comportar. Estaven provocades per el Nil blau. Provocava que el cabdal passes de 120 m3 a 5000 m3 per segon. Els egipcis van divinitzar les inundacions amb el deu Hapy.

El delta es el territori mes fertil de la vall, encara que es coneixen mes els assentaments de la vall degut a que els del delta van quedar sepultats. Es creu que al 2100, la linia de costa estava situada 20 milles mes a l'interior, ja que el delta s'esta enfonsant (degut a la construccio de les presses d'Assuan).

Regions que envoltaven Egipte:

- Nubia al sud. Va ser important ja que os es va extreure or, especies, fusta, marfil, pedra i esclaus.

- Peninsula del Sinai a l'est. Zona molt muntanyosa (Katrina: 2637 m.). Al nord de la peninsula es troba el passadis per comunicar Egipte amb Palestina. Va ser important per els minerals (coure).

- Desert arabic a l'est de la vall del Nil. Territori muntanos. Van extreure or i pedra.

- Mar roig. Es van construir ponts que servien per el comerç amb el pais del Punt (Somalia).

- Oasi de Wadi Natrum a l'oest de la vall del Nil. Situat al costat del delta. S'obtenia el natrum per la neteja i la momificacio.

- Faium. Territori molt fertil (llac Meris: branca del Nil). El llac es va secar en part a l'imperi mig.

- Desert libi. Oasis explotats i ocupats en epoca hel·lenistica. En epoca faraonica, van ser usats com a lloc d'enterrament.

1.- De la unificacio d'Egipte al final de l'imperi mig.

º Egipte predinastic.

Es situa sobretot a la vall del Nil. Periodes:

- Badaria.

Eren semi-nomades. No hi havia molta jerarquitzacio social, encara que n'hi havia, ja que s'han trobat diversos obejectes (estatues, anells...) dins les tombes. L'economia es basava en el blat i l'ordi, la caça i la recol·leccio. Aixo es sap gracies als objectes trobats (puntes de fletxes de silex i ams).

- Amratia.

S'introdueixen canvis que fan que les posicions de la vall siguin mes sedentaries. La seva casa te forma ovalada i la aprt de baix esta feta de pedra i fang. Es produeix una certa jerarquitzacio (ceramica decorada amb representacions geometriques, naturals, zoomorfiques, antropomorfes; figures d'argila; gerres d'alabastra...).

- Güerzeia.

Periode de grans canvis. Totes les comunitats de la vall sedentaria. Comencen a utilitzar toves per la construccio de les cases. L'agricultura depen de les inundacions. El bestiar bovi i ovi estaven ja domesticats. Els cavalls i els camells encara no. Tenien gossos, ases i anecs. tenien certes influencies asiatiques (presencia de segells i ceramica). Al final del periode es va produir un augment demografic i un augment de l'especialitzacio artesanal en el treball del coure. S'introdueix el torn lent. L'especialitzacio dona lloc a l'ampliacio dels mercats: plata i plom d'Asia, coure del Sinai, lapislazuli d'Afganistan...

Aquest conjunt de canvis va provocar un augment de la jerarquitzacio (es pot veure a les necropolis d'aquesta epoca: Nagada, Hieracompolis). La societat egipcia es va haver d'adaptar a les circumstancies. Van deixar de ser tribus i aldees per convertir-se en ciutats. Aquest proces no es va produir igual al delta que a la vall. L'explotacio de les mines del desert arabic van ser un estimul per la transformacio de les comunitats tribals en ciuats. Aixo va provocar una lluita entre les comunistats tribals del sud i les del nord, la creacio d'un poder poltica fort i la conquesta del delta.

º Egipte protodinastic o tinita.

Hi ha molt poca informacio sobre aquest periode. La unica que tenim procedeix de les necropolis de Abydos i de Sakkarah, de la pedra de Palerm (llista de reis durant la 5ª dinastia). S'esmenten una serie de governants predinastics que portaven la corona del baix Egipte, seguits d'altres governants que portaven la doble corona: simbol de l'unificacio d'Egipte.

Tradicionalment s'ha considerat que la unificacio venia de l'enfrontament entre les ciuats confederades de l'alt i les del baix Egipte (ciutat principal: Buto). Guanyaven les ciuats de l'alt Egipte amb el rei de Hieracompolis (el rei escorpi). El seu substitut va ser Namer (paleta de Namer) es qual va conquerir el baix Egipte. Namer era el nom de Horus de Nemes (1º nom de la llista reial de Maneto). Els faraons eren considerats les reencarnacions del deu Horus (fill de Osiris i Isis).

Actualment, aquests teoris ha estat qüestionada ja que es una visio egipcia del tot. Sabem que l'alt Egipte estava unificat amb capital a Hieracompolis i que el baix Egipte no ho estava, era una serie de petits estats que no van tenir cap estimul per el seu desenvolupament. L'alt va conquerir les comunitats del baix. Altres historiadors creien que que el rei escorpi no va existir. Altres consideren que la unificacio es va produir al final del periode predinastic. Altres consideraven que no va arribar fins als farao Aha (tomba mes antiga de Abydos). Altres deien que va arribar amb el farao Udimu (1º farao representat amb la doble corona).

Segons Maneto, la capital d'Egipte al periode protodinastic era Tinus (no s'ha trobat). El lloc que ens dona mes informacio d'aquest periode es la necropolis reial de Abydos (cambres funeraries subterranies fetes de rajol i revestides a l'interior amb fustes i cobertes per un tumul de terra). Aquestes cambres anaven acompanyades de cambres anexes on es depositava menjar, peces de marfil i pedres marcades amb etiquetes que donaven informacio sobre impostos, canals, jerarquitzacio social... Jerarquitzacio:

1.- Farao. No era omnipotent, teniea els podera limitats. Les seves tombes eren diferents a les altres. Simbolitzava l'unificacio del pais a traves de ceremonies protocolaries (coronitzacio de la dobre corona...). A la festa del Sed, cada 30 anys, el farao renovava les seves energies vitals i es confirmava com a farao d'Egipte. Es feia per la necessitat de renovar el seu poder sobre la societat.

2.- Alta aristocracia, familia reial, alts funcionaris. Encara no s'havia desenvolupat una burocracia professionalitzada. Son els que portaven l'administracio. Es deia que existia la figura d'un visir anomenat Tati pero aquesta teoria s'ha rebutjat. El que si s'accepta es que hi havia un capita de l'exercit i un delegat de funcions.

3.- Aristocracia rural. L'Egipte antic estava dividit territorialment en una serie de comunitats o nomos. Cada un tenia una administracio unica i sencera. A la capital de cada nomos hi havia un temple del deu, un tribunal de justicia i un funcionari anomenat Nomarca que era el representant del farao.

4.- Artesans. Treballaven per l'alta aristocracia. Van aconseguiir un gran desenvolupament tecnic, sobretot en arts menors.

5.- Camperols. No tenien terres propies. Pagaven un tribut per treballar en terres d'altres persones. Aquest tribut es calculava a partir de les crecudes i baixades del Nil (cada 2 anys).

La representacio dels faraons en l'art es desenvolupa en aquesta epoca. Es senten les bases de la figura del farao. Comencen a realitzar expedicions militars a Nubia per consolidar les fronteres, entre la 1ª i la 2ª catarata. Les relacions comercials amb el NE son per la ceramica i l'oli de Palestina, la fusta del Liban...

º Imperi antic.

Era un imperi glorios per els egipcis. En canvi, es l'imperi mes mal conegut. El fet que marca el pas del protodinastic a l'imperi antic es el canvi de capital: de Tinis a Memphis. El farao es converteix en el simbol terrenal i espiritualment d'Egipte i en el seu propietari. En aquest aspecte, els diferencia de Mesopotamia. Teories que exalten les figures dels faraons:

- Teoria menfista.

Explica l'unificacio d'Egipte per part del deu Horus. Segons ells, la deesa Geb (terra) i el deu Nut (cel) van tenir un fill, Osiris, el qual es va casar amb Isis i que va tenir al seu fill, Horus. Abans del naixement de Horus, el germa d'Osiris, Seth, va matar a Osiris. Isis, Nut, Geb i Ra van trobar les seves restes. Ra el va resucitar pero va passar a formar part del regne dels morts. Horus va matar a Seth i va unificar Egipte.

- Papir dramatic de Rameses.

S'anomenen els 46 passos protocolaris que havia de realitzar un farao per arribar a ser coronat.

- Textos de les piramides.

- Teoria heliopolitana.

Esta formulada per la 5ª dinastia per part dels sacerdots de Heliopolis. Es farao passa a ser descendant directe de Ra (deu del sol). A l'origen del temps hi havia el caos quan el deu Ra va crear-se a si mateix i als seus descendants (Geb, Nut, Seth, Osiris, Horus...). Posen al farao per damunt dels deus.

Les piramides eren l'element material que simbolitzava la figura del farao. Van ser importants per el desenvolupament administratiu. Existeix la figura del visir, el qual gestiona l'administracio central. Per sota d'ell, hi havia una administracio cada vegada mes professionalitzada on hi destacava el departament del tresor. Aquests s'encarregava de rebre els tributs, era magatzem per els cereals. Era el departament d'agricultura i el de ramaderia al mateix temps.

El comerç exterior estava controlat i centralitzat en la figura del farao (fusta de Siria, or i esclaus de Nubia, fusta per fums i especies d'Arabia i Somalia, esclaus i bestiar de Libia...). Els funcionaris mes reials rebien lots de terra exents de pagar impostos. Aixo, a la llarga, va constituir n dels elements que van debilitar el poder central del farao. El nomarca era una figura nomenada i cesada per el farao, encara que hi va haver la tendencia de deixar als nomarques en el propi nomos. En alguns casos, aquests carrec es va convertir en hereditari, aixo va constituir, a la llarga, un contrapoder per el farao.

Les terres eren majoritariament propietat del farao. Estaven situades als limits de les zones fertils. Aixo va provocar l'implantacio d'una xarxa administrativa en les zones periferiques de les terres. Els temples i l'aristocracia tambe tenien terres, els temples no pagaven impostos, els aristocrates si. La majoria de la poblacio no era propietari de les seves terres. Els camperols estaven obligats a prestar uns dies de treball gratuit en pedreres, en la construccio de canals, de temples i de tombes...

A la 6ª dinastia, es va començar a produir un cert desgavell politic, tot i que res feia preveure l'arribada d'un periode d'ingovernabilitat, ja que el canvi de la 5ª a la 6ª dinastia va ser tranquil. Aixo va ser degut a que durant el regnat de Papi I s'havia realitzat una forta activitat constructiva, per el govern de Pepi II que va durar 94 anys i per la realitzacio de moltes expedicions cap a Nubia i Asia.

Al final del regant de Pepi II, la unitat politica es destructura donant lloc a un nou periode.Alguns creuen que la causa de la crisi va ser el seu llarg regant, altres diuen que va ser per condicions ambientals. Entre 7000-3000 a. C. va ser una epoca humida. Al voltant del 2500 a. C. es va produir un periode de sequera. Va provocar una crisi en l'agricultura, en l'economia general, en la societat i en la politica a Egipte al voltant del 2200 a. C. Aixo va provocar la desaparicio de l'imperi antic.

º 1º periode intermedi.

Es un periode de perdua de poder per part del farao, es menys divinitzat i mes humanitzat. hi ha una cera divinitzacio de l'alta aristocracia. Aixo ho sabem gracies als textos de les piramides. Aquestes son mes petites i les tombes dels alts funcionaris i de l'aristocracia son mes grosses (mastabes). Hi ha un augment del poder dels nomarques, els quals van gaudir d'una autonomia politica considerable, tenien la seva propia cort, el seu exercit i un carrec que era hereditari.

Els faraons van crear un carrec, un delegat per l'alt Egipte per recaptar els tributs. Aquest carrec va ser ocupat per els nomarques mes importants, ja que el farao tenia poc poder. La desaparicio d'un poder central fort va implicar que no hi hagues cap dinastia que governes molt de temps. Maneto esmenta que en la 7ª dinastia hi van haver 70 reis en 70 dies, tambe esmenta que en la 8ª hi van haver 25 reis en 30 anys.

El territori d'Egipte va quedar dividit en 3 zones: el nord, segons fonts escrites, estava ocupat per asiatics i nomades del desert de Libia; el centre hi havia la dinatia de Heracleopolis; el sud hi havia la dinastia de Tebes.

Aquest periode s'acaba amb l'inici d'una gran etapa d'estabilitat: l'imperi mig.

º Imperi mig.

A finals del 1º periode intermedi-principi de l'imperi mig, es va produir una concentracio del poder a Heracleopolis (zones del nord i del centre) i a Tebes (zones del sud). Sorgeix un conflite el qual acaba guanyant Tebes. La capital es trasllada a Memphis, per aixi controlar millor el delta. Pero es a Memphis on es troben les piramides del faraons, les quals son mes petites que les de l'imperi nou i estaven dedicades a Osiris. La diferencia principal entre l'imperi mig i l'imperi nou es que el farao te un nou poder, apareix el culte a Osiris. L'unificador d'Egipte va ser el farao Mentuhotep (aixo queda recollit en un relleu, on es veu que derrota a egipcis, nubis, asiatics i libis). Va resoldre l'inestabilitat interna i va reforçar les fronteres.

La tasca dels faraons era crear un poder central, estable i fort. Per aixo, van limitar tant com van poder, el poder dels nomarques i van limitar el territori de cada nomus. A aixo ho van aconseguir parcialment. Van implantar una serie de mesures:

- S'associava el poder del farao amb la del seu successor. Encara que era menys divinitzat, es va convertir en un bon administrador.

- Va intentar reforçar l'administracio en la figura del visir.

- Va potenciar l'extensio de l'administracio en tot el territori egipci.

- Va crear un grup de funcionaris que es van convertir en una classe mitja poderosa i fidel al farao.

- Van crear una politica de fortificacio dels passos del delta.

- Van obrir els camins per on circulaven els comerciants i el farao.

- Van fer expedicions a les mines de la peninsula del Sinai.

- Van tornar a establir relacions comercials amb el pais del Punt a traves del cami Wadi-Hammamat per enllaçar Tebes amb el mar Roig.

- Van fer expedicions cap a Nubia, per la 3ª catarata.

Durant el regnat de Sesortris III, es va arribar a Fenicia on van mantenir relacions comercials amb la ciutat de Biblos. Durant l'imperi mig es va produir un desenvolupament de l'artesania, encara que seguia estant molt lligada al farao. Van destacar les relacions comercials amb la Creta minoica. Es va produir una important activitat constructiva (palaus, temples, tombes...). Les piramides no eren construides amb pedra, sino amb rajol, encara que eren mes modestes. S'han trobat gran quantitat de llibres literaris.

La caracteristica mes notable d'aquests periode es la perdua de l'influencia de la teologia heliopolitana. Va ser substituida per la teoria ossirica, degut a que el poder central volia treure poder als sacerdots de Heliopolis i legitimar el seu poder.

Osiris era el deu de la vida, de la regenaracio vegetal i de la mort. Era un deu que feia possible que les animes dels difunts fidels gaudissin del paradis (lloc on es podia entrar i sortir; es recomenava que de dia es sortis cap a la terra i tornar a la nit mitjançant la barca solar).

Al final d'aquest periode, els faraons van intentar introduir un altre culte,el de Amon-Ra. Al 2º mileni a. C. l'estabilitat es va tornar a trencar. Va començar aixi un nou periode d'inestabilitat.

º 2º periode intermedi.

Es creia que venia per les invasions per part dels hicses, els quals havien arribat per migracions de poblacio que havia afectat a tot l'imperi asiatic. Va suposar l'introduccio del cavall com a animal de carrega, transport i guerra i de l'armadura de bronze. Darrerament s'ha començat a creure que a finals de l'imperi mig va tenir lloc una disgregacio politica i una perdua territorial a Nubia, encara que no es sap la rao. Els hicses van entrar a Egipte i van fundar la capital a Avaris al delta adoptant les tradicions de l'Egipte faraonic. Van crear una dinastia propia. Adoraven als seus propis deus: Seth (deu que protegia la barca solar). Al sud, Egipte es va unificar amb capital a Tebes. Vqan expulsar als hicses del delta i van començar un imperi nou.

2.- L'imperi nou i la politica expansionista.

º L'imperi nou.

Es l'imperi mes ben conegut. Conserva moltes restes arqueologiques (palaus, temples, aldees, tombes...). Tambe es conserven molts textos escrits: els pintats a l'interior de les tombes, els textos literaris i petits textos i papirs sobre correspondencia... Tots fan referencia a qüestions religioses. Es coneix la vida quaotidiana gracies a les restes trobades i dels textos. S'ha excavat sobretot a l'alt Egipte, a les tombes i als temples.

L'imperi nou va neixer a Tebes, on van aconseguir reunir un exercit i van expulsar als hicses. El deu Amon als seus origens era un deu insignificant. S'ha documentat la seva presencia al temple d'un nomos integrat en el culte d'altres deus. Poc a poc es va anar convertint en el deu principal d'aquell nomo. En la 11ª dinastia se'l va relacionar amb Ra -->Amon-Ra. Es el deu propi de la 17ª dinastia, epoca en la que s'expulsen als hicses del delta. Passa a ser el deu alliberador d'Egipte. A la 18ª dinastia es produeix una expansio d'Egipte i es consolida l'imperi, Amon-Ra es converteix en deu conqueridor. Aixo va donar un poder important als sacerdots d'Amon, la qual cosa va provocar lacreacio d'un estat dins de l'estat. Hi havia una clara politica expansionista degut al gran trauma sofert per culpa dels hicses; perconquerir terres com a proteccio; per l'obtencio de riqueses; per la visio egipcia de la seva propia existencia en el mon; i per mantenir a l'exercit ocupat.

Tutmosis III va posar les bases de la politica imperialista i va dirigir l'expansio cap a Nubia i cap a Palestina per controlar les grans rutes comercials. Aixo el va obligar a crear un exercit permanent molt ben estructurat. Cada unitat de l'exercit tenia la seva propia jerarquia d'oficials. Als veterans se'ls compensava amb terres, les qualsvan integrar a l'exercit en el teixit social. Per aixo, van arribar a tenir un gran poder politic. Per mesurar aquest poder, els faraons van imposar unes mesures per retallar el seu poder: l'exercit havia d'estar sobretot a les capitals i a les seves terres. Per poder controlar-los, nomes es rearmaven als veterans si ho ordenava el farao directament.

Durant l'imperi nou, les relacions exteriors va nestar adressades a l'imperi de Mitani i l'hitita. Les relacions van passar primer per un periode bel·lic i despres per un de pau. Imperi de Mitani: guerres--> 1470-1420, pau--> 1420-1380 a. C.. Imperi hitita: guerres--> 1380-1275, pau --> 1275-1200 a. C.

Elscontactes amb les civilitzacions del P. Orient van ser molt influents (arquitectura, tombes, vida social i quotidiana...). Enmig del proces d'expansio, hi va haver un periode de crisi, protagonitzat per Amenofis IV. Ell va intentar implantar una nova religio de tipus monoteista, mes oberta i mes humana que la que havia per Amon. El deu de la religio de Amenofis IV era Aton (Akenaton). El culte es realitzava en patis els quals contrastaven en els del culte a Amon ja que es feien en llocs tancats. Amenofis IV era el profeta d'Aton. Rebia el recolzament de Nefertiti, la seva dona. Causes per voler canviar la religio:

- Buscava a un deu m,es universal, no nomes venerat per els egipcis, tambe per els territoris conquerits.

- Intentava retallar el poder dels sacerdots d'Amon.

- Volia donar mes protagonisme al faraoi fins itot, posar-lo per damunt dels deus.

Per fer aixo va abandonar Tebes i va fundar una nova capital, Akraton, on hi va residir la nova administracio. Pero aviat va començar a quedar-se aïllat. Es va traslladar de nou de Tebes i va intentar aproximar-se als sacerdots d'Amon. Aquests intents van fracassar. Causes que van provocar la fallida de la religio:

- Arrelament egipci a les tradicions.

- Intent d'impulsar una nova administracio. Aixo va fallar i es van perdre els territoris de Siria i Palestina i moltes riqueses.

A Tutankamon el van succeir faraons militars (Horemheb) que van tornar a recuperar els territoris perduts de Siria i de Palestina.

El periode de maxima expansio d'aquest imperi es el regnat de Ramses II. Va lluitar contra els hitites a la batalla de Kadesh, en la qual no va sortir cap vencedor. Es va obrir aixi un periode de tranquilitat. El territori de Siria estava ocupat, al nord per hitites i al sud per egipcis.

Aquest periode es va acabar al 1278 a. C. quan es va firmar un pau entre egipcis i hitites (renuncies a l'expansio, ajuda mutua, retorn dels exiliats...). Es va signar perque els dos imperis estavent esgotats i per al P. Orient va sorgir un nou imperi, l'Assiri, amenaça directe per els hitites.

La poblacio d'Egipte era de 3-4 M. hab, distribuida irregularment a la vall i a les grans ciutats. En principi la capital era Tebes, per va compartir la capitalitat primer amb Memphis i despres amb Pi-Ramseses. A diferencia de l'imperi mig, la capital es va mantenir sempre a Tebes per:

- Era un centre poderos economica, politica i religiosament.

- Per la seva situacio geografica. Com que estava molt al sud, estava protegida dels atacs dels asiatics i els libis. Podia controlar, aixi, la regio de Nubia (area fonamental per l'economia egipcia). En aquells moments era vital per mantenir la politica imperialista. Reclutaven mercenaris libis per el seu exercit.

En aquestes capitals, el farao hi tenia la seva residencia i un palau (desde on governava el pais). Al voltant del palau hi havia un conjunt d'edificis on hi vivien els alts funcionaris, els caps de l'exercit, els sacerdots i l'administracio. El farao podia, d'aquesta manera, controlarlos millor. Al voltant de les capitals hi havia les "ciutats administratives" on hi havia un "alcalde" que s'encarregava de transmetre a la poblacio les imposicions del farao i de l'administracio. Al voltant d'aquestes hi havia les aldees, molt concentrades al principi molt aprop de les capitals, despres mes dispersades. Jerarquitzacio social:

1.- El farao, la seva familia i les corts. El farao transmitia el seu poder gracies a la monumentalitat i els donatius als seus subordinats. La succecio del farao es feia per linea masculina dins un marc matrimonial (nomes podia ser farao un fill d'una reina o el que es cases amb una princesa de sang reial). Aixo es pot veure en la reina Hatchepsut. A la mort de Tutmosis II van quedar dues filles i un fill ilegitim. Aquest es va casar amb una de les dues princeses. Malgrat aixo, la seva madrastra va assumir el control de la ciutat. Amb el temps va anar agafant casi tot els titols del farao, ja que el fill ilegitim era encara petit. Una altra de les caracteristiques del farao era el militarisme. Aixo va fer que molts faraons com Horemheb o Ramses I arribessin al poder sense sang reial. Van arribar a ser faraons gracies a la politica imperialista. Per demostrar el seu poder, van comandar algunes expedicions militars els primers anys del seu poder. Aixo es pot veure molt be en l'art.

2.- Els alts funcionaris, els alts sacerdots i els cap d'exercit. Substituien la noblesa territorial. Depenien totalment del farao, els podia nomenar i destituir. Malgrat aixo, van ser els personatges mes importants a les ciutats, despres del farao. No eren carrecs hereditaris. Destacaven els alts sacerdots ja que cada temple tenia el seu propi personal. Tenien 1/3 part de les terres i 1/5 part de la poblacio.

3.- Sacerdots, altres militars, pagesos rics i artesans. 4.- Soldats, sacerdots menors i agricultors. Tots dos tenien molt poc poder politic. Com que eren tan nombrosos, sempre estaven en les politiques de les classes superiors. Per evitar que es revoltassin, les classes socials mes alts els hi donaven donatius.

L'administracio estava encapçalada per el farao i tenia tres principis basics:

- Manteniment de la religio.

- Assegurar el control de les fronteres.

- Control de l'agricultura (base economica d'Egipte).

A partir del farao s'anava estructurant l'administracio molt jerarquicament. Era mes complexa, mes agil que la de l'imperi mig, pero era molt menys controlable. El farao intentava controlar-la tenint un contacte permanent amb els seus subordinats i premiant la seva obediencia. L'administracio es divideix en 3 arees:

- Administracio interna.

Subdividida en 4 arees:

- Militar. Reclutava tropes, enterraments militars, administracio de les guarnicions permanents, magatzem de provisions, afectuava grans movilitzacions.

- Civil. Regulava l'agricultura, recaptava tributs, administrava justicia, manteniment de l'ordre public. Destacava la figura del visir el qual controlava les obres hidrauliques, el fisc i l'administracio de justicia.

- Gestio de les possessions del farao. Es una area molt poc coneguda, ja que tot Egipte era possessio del farao.

- Govern religios. Estava encapçalat per el farao. Per sota hi tenia la figura del gran sacerdot de Amon-Ra que era el cap de tots els sacerdots d'Egipte i era, al mateix temps, visir. Tenien molt poder. Peer aquest motiu, els faraons van intentar crear mesures per controlar a aquests sacerdots. Mesures:

º Dotar als temples d'una administracio civil.

º Lligar la figura de la dona i les filles dels faraons al culte d'Amon-Ra.

º Intentar que no tinguessin els carrecs de sacerdot i de visir al mateix temps.

Aquestes mesures es van aconseguir. Pero, al final de l'imperi, amb la figura del farao descendent, la figura dels sacerdots d'Amon-Ra va augmentar.

- Administracio exterior.

L'administracio de les conquestes era el sector mes dificil de controlar. Per evitar les revoltes, el farao va dividir els territoris asiatics conquerits en provincies amb tres governadors els quals tenien controlades les seves tasques quan s'els associava un princep vassall de la provincia conquerida. Molts d'aquets governadors no tenien un control total sobre les tropes. El farao tambe va intentar que als territoris conquerits hi haguessin poques tropes.

- Familia reial.

Va tenir un poder limitat ja que aixi el farao s'evitava "cops de palau". El que tenia mes poder en la familiareial era l'hereu, la reina i la filla primogenita.

L'economia de l'imperi estava basada en l'agricultura de regadiu (blat i ordi). Tambe hi havien vinyes, oliveres i llegums. Aspectes de l'agricultura:

- Tecnologia molt primaria amb poques innovacions.

- La terra estava concentrada en pocs propietaris.

La ramaderia era un complement de l'agricultura. Tenien cabres, porcs, aus de corral i cavalls,que tenien un paper important militarment, i ases.

Comercialment destacava el comerç amb la regio del Punt (aixo es veu sobretot en el regnat de la reina Hatchepsut). Al final de l'imperi, hi havia una economia premonetaria. Fins a aquell moment, els objectes s'intercanviaven per un us (blat, ordi, plata...).

IV.- LA MEDITERRANEA ORIENTAL ABANS DE L'EPOCA ARCAICA GREGA.

1.- La Creta minoica i la cultura micenica.

º L'hel·ladic.

L'edat del bronze a Grecia s'anomena "hel·ladic". Segons algunes teories, entre 1900-1600 a. C. van arribar els primers grecs a Grecia. Elements que van ajudar a l'arribada dels grecs:

- Introduccio del cavall com a animal de transport i de guerra.

- Introduccio d'una cultura funeraria nova.

- Canvi en la cultura material.

Alguns historiadors han dit que no hi ha cap element que demostri l'arribada dels grecs. ja que no es parlava grec i que no hi van haver canvis en la cultura funeraria. Segons ells, hi va haver una gran varietat geografica i funeraria. Rebutges l'introduccio dels prototips ceramics ja que en moltes cultures existents no hi havien objectes. Rebutgen l'inmigracio dels Balcans de grecs. Diuen que a finals de l'hel·ladic antic hi va haver un augment demografic amb conseqüencies socials i economiques (concentracio de riqueses en alguns palaus).

Les teories actuals creades per Finley admeten que de l'hel·ladic mig casi no sabem res. A les comunitats, que no estaven fortificades, la gent vivia en turons. Aixo es l'unic que es sap. Segons les teories tradicionals al 1600 a. C. hi va haver una migracio massiva dels Balcans (els aqueus). Van conolitzar Grecia i van donar lloc a la cultura micenica. Aquesta teoria es posa en dubte.

L'hel·ladic recent te dues fases:

- Hel·ladic recent 1 i 2.

Es troben els cercles reials A i B de Micenes. Son estructures o espais funeraris on hi enterraven personatges molt importants. Ho sabem per:

- Malgrat les transformacions de les ciutats, els cercles van ser respectats, no van ser destruits.

- L'enorme quantitat d'objetes trobats.

Hi havia una clara jerarquitzacio social encapçalada per una classe rica. Les tombes menys importants s'anomenen tholos. El tholos mes important es el del "Tresor d'Atreu" a Micenes. El passadis d'entrada medeix 42 m. de llarg, la sala principal te 15 m. d'alçada i 17 m. de diametre i te una pedra en dintell de 100 tones.

- Hel·ladic recent 3.

1400-1200 a. C. Tambe s'anomena epoca micenica. Caracteristica principal: utilitzaven per 1ª vegada escriptura grega, el lineal B. Destacaven les fortificacions ("Porta dels lleons") i els materials micenics que s'han trobat a tota la Mediterranea central i oriental. Es deia que van arribar a la peninsula iberica, pero no s'ha demostrat. Les ciutats mes importants eren Micenes, Tirint, Pilos, Gla i Atenes. Eren el centre de petits estats sobirans. Cada un es dividia en districtes governats per governadors.

Al cap damunt de la societat hi havia els Wanax (reis amb poders absoluts). Despres hi havia el Lawatega (operava en el marc de les corts dels Wanax, eren com a visirs o 1º ministres). Per sota hi havien els Wasileus (tenien drtes de comandament civil i militar, podien dirigir tropes, formaven part de l'administracio central tenien una importancia relativa. Van ser els "reis" de l'epoca obscura).

Tambe trobam els Hequetai (propietaris de terres i esclaus, formaven part de l'exercit), els Korete i pro-Korete (governadors dels districtes), els Telestas (principals propietaris de les terres) i els Damos (conjunt del poble).

L'espai arquitectonic que definia el poder dels Wanax era el palau. Dins del palau destacava un espai complexe anomenat megaron. Es caracteristzaven per estar formats per un pati, una porxada amb dues columnes devanteres, una avantsala i un espai central i principal. Hi trobam gran presencia de frescos i una llar central.

La propietat de la terra estava principalment en mans dels Wanax. Encara que hi havia propietat privada i col·lectiva. Les terres es podien explotar directament o arrendar a tercers.

L'agricultura era el sector mes important. Encara que tambe destacava el comerç. Exportaven productes manufacturats com joies, teixits i ceramica. Importaven materies primeres com el coure de Xipre, l'estany d'Etruria i de la peninsula iberica, l'ambar del Baltic, occidiaria de les illes Lipari, or d'Egipte i marfil de Siria.

Aquesta epoca de prosperitat va desapareixer de cop i volta al voltants del 1300 a. C. Quan comença l'epoca obscura.

2.- La crisi del s. XIII-XII a. C. Els pobles del mar.

Al voltant del 1200 a. C. a tota la mediterranea hi va haver un canvi i una ruptura en tot, sobretot en la politica. Aquests canvis estan molt contrastats arqueologicament. A la mediterranea oriental, sobretot a Xipre, durant el periode xipriota 2C (hel·ladic recent 3B) teniem documentada la destruccio de diverses ciutats. A una d'aquestes ciutats, Kition, hi trobam ceramica documentada que es trobava a Palestina i que teoricament pertanyia als pobles causants de les destruccions.

A la regio de Siria es van destruir ciutats com Ugarit i Karkemish. Eren ciutats molt riques. A Alalakh es van trobar canvis en els rituals d'enterrament, abandonant el ritual d'innumacio per passar al d'incineracio. A Palestina es van destruir ciutats com: Tell Abu, Salom o Ascalon. A Grecia es van destruir les cases situades fora de les muralles. S'hi va aixemplar les zones fortificades per integrar-hi aigua potable.

A l'hel·ladic recent 3 s'introdueix un nou tipus de ceramica, de menys qualitat pero amb una major distribucio per l'existencia de les migracions. Es va produir una clara devallada en el nombre d'assentaments assentaments:

- Regio de Messenia: HR3b --> 150 assentaments, HR3c -->14.

- Regio de Laconia: de 30 a 7.

- Regio de l'Argolide: de 44 a 14.

- Regio de l'Atica: de 24 a 12.

- Regio de Beocia: de 27 a 3.

- Regio de la Focide i a la Lacide: de 19 a 5.

La devallada d'assentaments tambe podia haver estar deguda a la dinamica economica. Alguns assentaments depres de la crisi, van aumentar de tamany, de poblacio o van seguir utilitzant els rituals d'enterrament en cambres o construint megarons.

A Asia menor destaquen les diverses destruccions de la ciutat de Troia. A la Troia 6 fasea A va ser destruida per un terratremol, i a la troia 7 va ser degut a un setge militar. Tambe destaquen les destruccions de Milet i de Hatussas (capital dels hitites).

Causes de les destruccions (hi ha dues tendencies):

º Causes de caire general:

- De tipus moral.

- De tipus tecnologic.

G. Childe considerava que van arribar pobles que utilitzaven la metalurgia del ferro i que es va anar introduint poc a poc. Aixo els va donar una superioritat militar.

º Causes concretes i relacionades en cada imperi:

- Elements interns comuns.

La burocracia va arribar a ser desmesurada i consumia l'economia productiva de cada regio.

- Causes climatiques:

Erupcions volcaniques, terratremols, periodes de sequera... Tot aixo va provocar un canvi cultural. Aquestes dues s'han criticat.

- Moviments migratoris dels “pobles del mar”.

Al 1188 diversos textos egipcis esmenten tota una serie de pobles que van causar destruccions al mediterrani oriental i que es dirigien cap a Egipte. Els “pobles del mar” eren: els Pelesat, els Tjekker, els Shekelesh, els Denyen i els Weshe. Tambe han estat documentats en altres textos. A Ugarit, les cartes reials esmenten un conjunt de perills que provenien del mar i que ja havien causat diverses destruccions. La Biblia tambe parla del Pelesat (els filisteus) com a veins dels hebreus. A Pilos, s'han documentat llistats de reclutament de tropes. Els archius reials de Hatussas tambe parlaven d'un periode de crisi. La Iliada fa referencia a una destruccio, la de Troia. Herofot, quan parlava dels origens dels etruscs, esmentava que a la peninsula d'Anatolia hi havia un periode de sequera.

La majoria dels “pobles del mar” provenien de l'Asia menor, de la guerra de Troia. Aquesta teoria diu que al 1250 a. C. Es va produir una guerra. Els troians i els seus aliats van iniciar un desplaçament que es dirigia cap a Libia, on es van ajuntar amb els nomades libis i junts van atacar el delta d'Egipte d'on van ser expulsats. Es van dirigir cap a Grecia on van destruir moltes ciutats miceniques, cosa que va provocar l'ajuntament amb aquestes persones. Tots es van dirigir cap a Xipre, on van destruir la capital al 1230 a. C. Al 1210 van destruir Ugarit. Al 1200 van destruir Hatussas. Despres van tornar a Egipte on van ser rebutjats. Despres es van dividir, uns van anar cap a Palestina i altres cap a la mediterranea occidental.

Com que Troia es va excavar malament, no es sap exactament si la guerra es va produir al 1250 o si els “pobles del mar” provenien d'alla. Aquesta teoria ha estat molt criticada ja que es impossible que un poble derrotat (el de Troia) destruis tantes ciutats importants i riques i tants imperis en poc temps ja que haurien de tenir una infraestructura molt complexe.

- Micenes.

Els Doris, provenien dels Balcans i es van dirigir cap a Grecia i es van distribuir per tota l'area micenica. D'aquesta manera es va acabar la cultura micenica i va començar una nova etapa: la submicenica (1ª etapa del periode obscur, 1125-1050 a. C.). Elements que ens permeten elaborar aquesta teoria:

º Elements literaris. Hi ha un mite sobre el retorn des Heraclides que diu que els doris eren descendents d'Heracles i que el rei de Tirint els havia expulsat de Grecia. Pero van poder retornar i vengar-se d'ell.

º Elements arqueologics. Hi ha una muralla construida al istme de Corint (HR3b). Necessitaven la muralla per defensar-se dels enemics. Pero no es sap si aquests enemics provenien del nord o del sud. Es diu que a Grecia va sorgir la industria del ferro (1200-1100 a. C.). Es creau que aquesta metaluergia provenia dels Balcans. Actualment els historiadors diuen que aquesta industria era originaria de la propia Grecia.

º Substitucio d'elements funeraris de la cultura micenica. Passen de l'enterrament a l'incineracio gracies els doris. Encara que a l'Atica i a Micenes tambe s'han trobat restes de incineracio, pero els doris no van arribar a alla.

º Desaparicio dels assentaments. No s'abandonen ni es destrueixen, es produeix una concentracio de poblacio en determinats nuclis.

º Canvis en la ceramica i en la metaluergia. Es diu que no hi van haver canvis, si no que hi va haver una continuitat, no es va produir un trencament.

- Teoria alternativa.

Segons aquesta teoria al lineal B el doric queda reflexat com un dialecte del grec. Diuen que els doris eren un sector de la poblacio dominats per els micenics i que es van rebelar contra ells reinterpretant el mite del retorn dels Heraclides.

- Corrent historiografica.

Diuen que el mon micenic al HR3b es va començar a desintegrar paulatinament i que aquesta desintegracio va arribar fins al periode submicenic, quan va començar un altre periode.

- Egipte.

En les dinasties XIX i XX, uns historiadors diuen que els egipcies van ser atacats per els libis i els seus aliats, els quals provenien de l'Asia menor. Es sap que els pobles libis al 2º mileni havien desenvolupat una societat complexe, estratificada i amb moltes ciutats. No van atacar directament el delta ja que estava molt protegit. Es van concentrar en la regio de Memphis. Aixo va obligar als faraons a dedicar bona part dels seus esforços a aturar-los i van haver d'abandonar la seva atencio en els pobles conquerits, cosa que va provocar l'ensorrament de l'imperi i la perdua del poder politic, administratiu i religios del farao.

Altres historiadors diuen que hi van haver una serie de complots de palau que van provocar una inestabilitat politica i que els regnats dels faraons van ser molt curts. Altres diuen que hi va haver una deixadesa administrativa cosa que va fer minvar el poder politic del farao. Uns altres diuen que va baixar el nivell dels botins degut a l'abandonament de les zones conquerides a causa de les invasions externes que van fer perdre poder al farao.

- Imperi hitita.

A partir del 1200 va desapareixer d'una manera definitiva ja que es va destruir la seva capital, Hatussas. Es va produir una crisi economica molt forta degut al bloqueig dels assiris. A parir d'aquell moment, al sud de la peninsula anatolica es van construir nous principats, l'imperi neohitita. Actualment no hi ha cap element que confirmi aquesta emigracio. El que si es sap es que a Anatolia hi havien els frugis (s. X a. C.) que estaven molt enfrontats amb els grecs.

- Llevant mediterrani.

Es constaten diverses destruccions, com la ciutat de Ugarit. Al sud apareixen dos pobles nous: els filisteus i els israelites. Els filisteus eren uns dels “pobles del mar”. Al 1200 van constituir una confederacio de cinc ciutats que van resistir molts periodes de crisi. Segons els mites, els israelites van sorgir d'Ur al 2º mileni i que, despres d'un llarg peregrinatge conduits per Moises, van arribar a Egipte en temps dels hicses. Al voltant del 1200 es van establir a Israel. Israel no era cap estat, era la confederacio de dotze tribus on l'autoritat pertenyia als patriarques. Es reconeixia una autoritat militar per la guerra. Un dels distintius de la cultura israelita era que eren monoteistes i es vcreien un poble escollit. La historia d'Israel comença al s. X a. C. quan David derrota als filisteus i unifica les tribus en un estat i estableix la capital a Jerusalem. A David el succeeix Salomo el qual va engrandir l'estat, pero amb la seva mort, l'estat es divideix en Gudea i Israel.

- Fenicia.

Al 1200 comença la 1ª edat del ferro amb l'importancia de les ciutats de Sidon i Biblos. Es dedicaven a l'explotacio de la fusta. Biblos tenia contactes comercials amb Egipte els quals els subministraven el papir.

- Siria.

Es van constituir nous regnes arameus.

3.- Fenicia i les colonies fenicies d'occident.

A la 1ª edat dl ferro, les ciutats importants eren Sidon i Biblos. A la 2ª edat del ferro, la mes important es Tir, la qual tenia una situacio geografica mes bona i estava situada en un illot davant la costa molt ben protegida. Ademes tenia un port natural i entre els s. X i XI van construir-ne un altre d'artificial. D'aquesta manera ho tenien molt be per el comerç. Durant el regnat de Hiram I, la ciutat de Tir va tenir un desenvolupament molt important del comerç gracies als acords amb Salomo.

Segons el "llibre dels reis", Tir proporcionava a Israel teixits, tints, fusta i tecnics de la construccio. a canvi, rebia cereals i acces a les rutes que anaven fins a l'interior de Mesopotamia. Ben aviat aquesta col·laboracio es va ampliar, i van organitzar algunes expedicions junts cap a Somalia. Aixo va provocar un creixement de la ciutat de Tir.

Quan, a finals del s. X, Israel es va fragmentar en dos estats, Tir es va veure obligada a replantejar-se la seva politica exterior, va intentar consolidar la seva posicio a la regio de Fenicia, anexionant-se amb les ciutats de Sidon i Biblos. Al mateix temps, tir es volia anar expandint cap a la regio de Siria per els accessos d'Anatolia.

A finals del s. IX, hi va haver una pressio molt forta sobre Siria, cosa que va fer obligar als assiris a reorientar la seva politica comercial. Al s. IX, la presencia de Tir a Xipre estava consolidada, d'aquesta manera van començar a mantenir contactes amb els grecs.

La pressio sobre Siria cada cop era mes forta i, a finals del s. VIII, Tir queda reduida a l'illa i, al s. VII, es anexionada a l'imperi assiri. Al s. VI el rei Nabucodonosor va assetjar la ciutat de Tir durant uns 10 anys.

Aquests canvi de politica tambe es va produir en l'economia, ja que els assiris necessitaven molta plata, cosa que el va convertir en element d'intercanvi. Els assiris van deixar que Tir continues funcionant de forma autonoma. Com que van produir tanta plata, el seu valor va devallar, cosa que va crear una crisi per l'imperi assiri.

La presencia dels tiris era obligada degut als sucessos que es van produir en tot el mediterrani oriental. Hi ha tres causes que intenten explicar la presencia tiria a la mediterranea:

- Deficit agricola.

Tir tenia un territori petit que no subministrava aliments suficients per mantenir a tota la poblacio. Per aixo, van haver d'anar a buscar aliments fora dels seus territoris.

- Manufactures.

Tenien un pes especific en l'economia tiria, pero no tenien materies primeres. Van anar a buscar aquestes materies a la peninsula d'Anatolia, a Xipre i a la peninsula iberica. Amb aquestes materies elaboraven objectes de metall que exportaven a Mesopotamia.

- Plata.

La necessitat d'obtenir plata era important per esdevenir un padro monetari, el qual servia per fer pagaments. Buscaven la plata per alla on n'hi havia.

º Expansio dels fenicis per la mediterranea.

Van atravessar tot el mediterrani per mar obert, no anaven de platja a platja. Es guiaven per referencies geografiques de dia i per les estrelles de nit. La durada dels viajes era de tres mesos (juny-setembre) de Tir a Cadis. Nomes podien navegar en l'estiu. Per tornar havien d'esperar al juny de l'any següent. Utilitzaven vaixells lents, amb una gran capacitat, poc navegables i impulsats per veles.

Per anar de Tir a Cadis, navegaven per el nord del mediterrani (Creta, Sicilia, Italia, Corcega, costes de la peninsula iberica). Per la tornada, anaven per el sud del mediterrani (costes del Marroc, costes de libia. Tunicia i Egipte).

Els textos literaris sempre havien datat les fundacions fenicies entre els s. XII-XI a. C. Les mes importants eren: Utica (Cartago, Tunicia), Gadir (Cadis) i Lixus (costa atlantica africana). L'arqueologia mai ha confirmat aquestes cronologies. Ha aportat com a dates mes antiques els principis del s. VII a. C. amb una colonitzacio plena. Segons l'arqueologia, la fundacio mes antiga va ser Gadir. Els especialistes han aportat tres tipus de colonies:

- Colonia aristocratica..

La ciuat de Cartago es l'exemple mes clar. Segons les fonts escrites va ser fundada per la reina Elisa, la qual havia estat expulsada de Tir. Hi existia un cementeri d'infants anomenat Tofet. El de Cartago era el mes gros del mediterrani occidental. Eren nens sacrificats per una divinitat i que pertanyien a aristocrates. Van tenir una politica d'expansio territorial sobre els territoris que l'envoltaven.

- Colonia comercial.

La ciutat de Gadir es l'exemple mes clar. Va ser fundada en un territori molt ric en plata. La fundacio va ser, en principi, un temple (el de Melqart). Permetia en canvi, actuava com a cambra de comerç, banc i sail. Van conquerir economicament les costes occidental d'Andalusia i van establir constactes amb la cultura dels Tartessos. A finals del s. VII, Gadir va començar a transformar-se. Es van acabar les grans exportacions de plata cap a la mediterrenea oriental. S'ha parlat d'una crisi provocada per el setge de Nabucodonosor a Tir. Actuament es diu que es va produir una adaptacio a nous models economics. La plata va deixar de ser importancia, donat el seu lloc a la manufactura de Garum (salsa feta amb visceres de peix), els teixits i els tints. A partir d'aquell moment, el comerç exterior de Gadir va ser controlat per Cartago.

- Colonies de poblament.

Destaquen les colonies de Sexi, i Toslanos, situades a l'Andalusia oriental. Eren colonies molt petites (menys de 10 m. hab.). Tenien una finalitat economica destinada a explotar el territori que les envoltava i a comeciar amb els indigenes que vivien aprop d'elles.