Guerra freda i EEUU (Estados Unidos)

Historia universal del siglo XX # URSS (Unión de Repúblicas Socialistas Soviéticas). Polítiques. Enfontament. Anticomunisme. Roosevelt. Espionatge. Conservadurisme. McCarthy. Eisenhower

  • Enviado por: Lacatalana
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad

La Guerra Freda i els E.E.U.U.

Introducció: De la interpretació convencional com a demagògia al servei de l´Estat.

L´elaboració ideològica de la Guerra Freda, insertada des d´un primer moment a la política nord-americana als E.E.U.U. , ha sigut guiada amb l´intent de salvaguardar els principis fonamentals de l´American way of life. La contenció i la disuasió, de l´U.R.S.S i els seus propòsits imperialistes (del mal) s´han unit a tot un aparell de repressió de l´estat capaç de legitimar les postures més simplistes i alhora anar creant una línia de exaltació patriòtica que té com a fonament l´enfrontament bipolar.

L´objectiu del treball, intenta ser una petita mostra de com s´articulen aquests processos dins de les polítiques exteriors i interiors de les diverses administracions nord-americanes. Les contradiccions palpables entre els objectius democratitzadors, utilitzats tant per Demócrates com Republicans, i els fets que hi són presents a aquest marc cronològic, mostren a la vegada la lluita de les forces internes del país com els interessos privats que l´han guiat al seu desplegament triomfal pel món.

El plantejament, que s´adequa a una posició post-revisionista dins de la historiografia actual, ha volgut fer un anàlisi de les variables que intervenen en la creació de la política nord-americana i una reflexió al voltant de les conseqüències més rellevants. Per una part, constatar l´avanç de les posicions conservadores de l´opinió pública i els partits Republicà i Demòcrata en detriment de l´esquerra nord-americana al llarg d´aquest periode. Per altra banda, vol mostrar com les polítiques neo-liberals nascudes del sistema americà han coartat la llibertat de molts en nom d´un enfrontament que sempre s´ha presentat com inevitable

LA VISIÓ TRADICIONAL DE L´ENFRONTAMENT BIPOLAR

De la documentació oficial considerada com a bàsica pera entendre la política seguida des dels E.E.U.U., el NSC 68 s´articula com un dels més reveladors. Escrit per Paul Nitze a l´abril de 1950, aquest text és un petit esquema del que posteriorment seria el discurs imperant a molts sectors de influència ideològica americana (econòmics, religiosos, polítics ...).Aquesta elaboració retòrica, malgrat que no variarà molt, incidirà no tan sols a la consciència nord-americana, ja que el "món lliure", és nudrirà també d´aquest pensament.

La idea central s´opera al voltant del conflicte entre les forces del mal i el bé. La foscor, simbolitzada per la Unió Soviètica, està en permanent atac contra les institucions lliures universals, comandades per els EUA, protector dels valors fonamentals de la democràcia i de l´individu lliure.

Aquest esquema, prou senzill, es va alimentant de tota una série de dades al servei de l´Estat, on l´ pobles i nacions agressivitat soviètica (amb un poder militar molt inferior) crea els conflictes internacionals. Això, junt a l´atac institucional en contra de les forces polítques comunistes que s´orquestra des de les administracions presidencials, maximitzen, sobretot a partir dels anys 50, el que ja amb l´administració Wilson es nomenava l´amenaça roja (red menace).

El supossat expansionisme soviètic (més la por d´un conflicte nuclear) es converteix en un dels pilars fonamentals alhora d´entendre el perquè de l´augment dels pressupostos militars nord-americans,o la repressió política que es dòna en temps de guerra (freda). Però per altres autors l´ortodoxia de la guerra freda va més enllà i el propi caràcter de la Unió Soviètica crea el començament de la guerra freda, ja que és un repte ideològic que no es pot tolerar.

La doctrina oficial, però,dista molt de la realitat, en quant que l´hegemonia americana deixa al llarg d´aquestos anys un rastre molt diferent al que es planteja a la versió tradicional dels fets.

CAP A UNA ALTRA INTERPRETACIÓ DE LA GUERRA FREDA

Fent una anàlisi dels fets, la guerra freda supossa per als E.E.U.U, la creació i creixement d´un complexe militar-industrial fonamentat en un Estat del benestar al servei dels sectors més poderosos.El control de la població,es realitza amb la idea de la seguretat nacional, com a axioma ideològic on el sistema del bipartidisme triomfa com a senyal de reelaboració política dirigida des dels sectors conservadors de l´Estat. La guerra freda ha suministrat una part considerable dels puntals del sistema de subvenció pública al benefici privat,on el principal mecanisme institucional es basa en la indústria de l´alta tecnologia, que confia en el contribuent que, atemoritzat per l´enfrontament bipolar i l´imperi del mal,finança la investigació i el desenvolupament , facilitant un mercat garantitzat per al producte excedent.

Acabada la Gran Guerra,la demanda reprimida de bens de consum va fer patent que el país es dirigia a un declivi econòmic.Els representants de les grans empreses, donaren com a bona la política militar keynesiana que a partir d´ara es revifaria, com a alternativa a despeces socials que haguessen estimulat l´economia d´una altra manera, més positiva per al conjunt de la població. Això s´adoptà amb la Guerra freda com a una de les més importants justificacions.

El sistema del Pentàgon, el Departament d´energia i l´agència espacial NASA, constitueixen durant aquest periode els punts de recolzament de la financiació pública a la indústria avançada.

Però,perquè es tria la política militar keynesiana? Potser la raó més evident és la directa connexió entre els sectors empresarials que es fan servir de l´Estat com a eïna d´enriquiment, però hi ha altres avantatges. El fet de no voler optar per una política de despeces socials, lleva la preocupació d´un augment de la decissió pública en democràcia, es a dir ,l´opinió pública pot opinar de temes com les carreteres i hospitals , però no de míssils i bombarders. La producció útil podia retallar els beneficis privats mentres que la producció superflua és un regal per a propietaris i gestors.

La Guerra de les Galàxies, no ha tingut mai cap porvenir militar ,però s´ha fet d´ella un dels grans negocis del s.XX per a l´empresa privada nord-americana.

Amb la posada en marxa de les polítiques militars keynesianes, s´ha influit no sols al marc de la política exterior, sinó també al mateix plànol interior estatal amb:

- Retalls dels programes socials

- Repressió al marc social i ideològic: sindicats

esglésies

educació

El conflicte de la guerra freda, al mateix temps ha contribuit a mantindre la influència dels E.E.U.U. sobre els seus aliats industrials i a continuar la política independentment de l´activitat dels sindicats i qualsevol altre activisme popular dins d´aquestos estats. La creació de l´OTAN, respon a l´intent d´evitar el neutralisme i desalentar als russos.

En definitiva, la guerra freda acompleix dos objectius clars; reforçar per una part els interessos privats que en gran mesura controlen l´Estat i mantindre un context internacional a on puguen prosperar.

D´aquesta manera, es poden comprendre com s´han desaprofitat, desde el lideratge polític oportunitats evidents per reduir l´amenaça d´un conflicte de superpotències.

LA GUERRA FREDA I EL CONTROL DE LA POBLACIÓ INTERNA

Els mecanismes que s´engeguen a l´interior dels E.E.U.U. amb l´arribada de la guerra freda,o més ben dit, del discurs que s´opera al voltant del confrontament am l´Imperi del Mal, són producte d´una causalitat múltiple, però que al final confluirà en un mateix punt; la destrucció de la disidència comunista,que ,per a juí de les forces conservadores, era la font dels problemes. La conspiració comunista, però, té molts altres factors que fan d´ella el fil conductor de la creació del que actualment coneixem com a American way of life. El naixement de la lliure empresa i de la mentalitat conservadora,hegemònica i reaccionària no hagués tingut lloc sense la desaparició de moltes fonts de polèmica, agrupades al voltant de les esquerres i els moviments liberals, sindicats obrers i intelectuals que foren postrats a la marginació amb la justificació de la traïció i de formar part de la cinquena columna del règim soviètic als E.E.U.U.

En aquest punt, caldria fer una puntualització al voltant de la repressió ideològica que es va acometre durant la Guerra Freda. Així, el present treball, tracta la quasi desaparició del moviment polític comunista desde una vessant prou definida en el que són termes de persecució polític i social. Tot això ocorre en un moment on la història dels E.E.U.U. marca un abans i un després en la dinàmica d´hegemonia mundial. Això, indubtablement sotmetrà a aquesta nació en uns rols que la fan enfrontar-se al món encapçalat per la U.R.S.S., variant substancialment, a la llum dels fets els mecanismes de control de la societat americana.

Davant aquesta situació, no es preten fer una síntesi del que ocorre amb el socialisme durant el periode inmediatament anterior a la IIª G.M., sinó veure com diversos instruments de repressió ideològica, sorgits tant de la societat civil com de les autoritats governamentals, acceleren, a la guerra freda, l´aparició de mecanismes de justificació en l´actuació política a nivell exterior i la creació d´un consens anti-comunista a un plànol intern, a les pròpies estructures socials i de pensament nord-americanes.

Quan es parla del perqué no existeix socialisme als EUA, aquest treball sols pot respondre a eixa vessant repressivo ideològica que després de la IIª G.M. destruiria pràcticament al Partit Comunista. La desaparició dels socialisme ha tingut mutitud d´aproximacions historiogràfiques que han tractat d´aprofundir diverses qüestions al voltant del paper dels socialistes, l´excepcional movimet obrer americà i l´èxit del capitalisme en una de les poques nacions avançades on no es presenta una alternativa comunista vàlida.

D´aquesta manera, crec necessari fer un anàlisi cronològic de la persecució de la disidència ideológica, per tal de crear el marc explicatiu d´un dels moments més controvertits a la història de la repressió política i social americanes.

Sense voler entrar al que fou el moviment comunista nord-americà a les darrreries del segle XIX i els primers 30 anys del nostre segle,ens podem fer un petit esquema mental de com els moviments enèrgicament més revolucionaris, trobaren arrels fondes a aquelles idees, que sent anticapitalistes,oferien un marc d´actuació obrera i social molt fortes. Per una altra part, no gens agradables per als interessos empresarials imperants a una societat que s´anava formant poc a poc i que tenia una experiència política relativament curta .Des d´un primer moment es va articulant la idea del perill del pensament socialista, com movilitzador de les insurreccions obreres i defensor dels drets del treballador. Les institucions republicanes,fràgils en aquells moments, veuen l´enemic interior dins la subversió ciutadana, el col.lectivisme i el conflicte de classes.

La revolució boltxevic, crea els primers símptomes del que es denominaria, a l´admó. wilsoniana, la Gran Temor Roja (Red Big Scare).La possibilitat de que l´amenaça roja pogués traspassar les fronteres americanes, sobretot al marc ideològic, alertà als sectors més reaccionaris, que començaren a elaborar una retòrica que s´aniria nudrint de nous elements a mesura que passaven els anys i els conflictes externs anaven arribant.

Durant el crack del 29, el sistema americà es veurà conpromés, i molts ciutadans, davant la idea fracassada que supossava el capitalisme, miraran cap a altres alternatives possibles. La causa del Partit Comunista, guanyà molts adeptes entre els americansdurant la depressió econòmica, però tingué moltes dificultats per a seguir endavant. Dins el país, existien molts ànims anticomunistes, emparats en grups patriòtics, i inclús antisemítics, com el KuKluxKlan.

Amb l´arribada de Roosevelt al poder i la posada en marxa del New Deal marca un moment en la revitalització de l´amenaça roja per als sectors conservadors. La política social que es va engegar amb motiu de la gran Depressió, no era vista amb bons ulls pels sectors afins a la dreta conservadora i el partit Republicà. Un dels fronts d´atac fou la denúncia constant de grupúscles reaccionaris, cap a la línia "socialista" de les reformes que anaven dirigides a millorar la situació dels treballadors, granjers i aturats, més que no pas les grans corporacions i als grans empresaris. Així, a partir d´ara el discurs anticomunista és el que fonamentarà l´atac als new dealers.

Grups com l´American Legion o sectors conservadors de premsa, s´iniciaren en l´exercici de desacreditació de l´administració amb les cartes de la crítica als marxistes, socialistes i comunistes, que imposarien la seva ideologia si es seguia aquesta línia.

Malgrat tot, la temor roja no tingué pas credibilitat al congrés dels E.E.U.U., dominat pels Demòcrates, i tampoc era considerat una amenaça per la majoria de l´opinió pública. Però amb la reelecció de Roosevelt, el radicalisme del New Deal, es feu patent amb vagues i subversió treballadora. Els sectors conservadors feren responsable a Roosevelt i la Casa Blanca.

Els fronts anticomunistes es revitalitzaran, ja que per a ells la situació és intolerable. A ells, s´aniran afegint Demòcrates desencantats (més propers a la dreta) amb la idea que s´estaven trencant els principis jefersonians més elementals. La croada anticomunista començava a despuntar al mateix temps que era visible la crisi política que rebia el New Deal.

A partir de 1938, començà a sorgir la primera legislació anticomunista: les primeres víctimes foren activistes laborals i altres radicals. Sindicats,Partit Comunista i liberals demòcrates, a l´arribar la Guerra freda, estaran baix la pressió d´aquestes mesures. L´administració Truman, s´encarregaria de desacreditar al front popular format per aquests grups.

Al 1948, el moviment treballador havia sigut frenat, molts líders del Partit Comunista processats, i els grups del front popular foren fatalment etiquetats (pel que supossava la pressió que rebrien) com a "fronts comunistes". La retòrica de la guerra freda esdevé fonamental en l´articulació dels fets, i l´ús que fa d´ella la dreta conservadora, l´eïna bàsica al discurs polític.

L´arribada del pacte germano-soviètic de la IIª G.Mundial, havia fet molt de mal a la imatge dels comunistes.Per una part aquests havien atacat els intents de Roosevelt d´entrar al conflicte, creant-se molts enemics al país. Per altra banda, perderen el recolzament de molts liberals d´esquerres davant les noves circumstàncies que s´anaven produint. El Congrés emeté legislació anticomunista i moltes organitzacions expulsaren als membres amb filiacions comunistes. L´amenaça roja s´havia d´anar preparant per a l´atac, a la posguerra, del govern federal.

La recuperació de la llei d´espionatge de 1917, l´Smith Act i la Voorhis Act, són essencials per a entendre la persecució política que rebé el Partit Comunista desde els estaments federals: analitzat però la situació dels fets, aquesta repressió afectà sobremanera als sindicats i la política del New Deal de manera directa.

Les porgues dins l´educació (depuració de llibres de text), sindicats, llocs a la indústria defensiva... foren comunes a molts estats nord-americans, sota l´atenta mirada de grupúscles conservadors i republicans. La infiltració comunista a Washington denunciada per

aquests sectors, feu que, gradualment, l´opinió pública majoritària estigués en contra de la legalitat d´un C.P. que veu com al 1942 , havia perdut la meitat dels seus membres.

Amb la posterior aliança de la IIª G.Mundial, que conformaria l´eix de les forces aliades, la situació canvia, als E.E.U.U. per dues bandes.

El C.P. feu una variació de tàctica política i es disolgué per a formar la C.P.A. Aquesta plataforma, pretenia ser un grup de pressió cap als dos partits majoritaris. Els somnis d´una posteior era de pau, torneren als comunistes en entusiàstics recolzadors de la IIªG.Mundial, creant una nova època de col.laboració amb Roosevelt. La truita havia girat en aquests moments; es donava una imatge de respecte cap a Rússia.

LA GUERRA FREDA : L´OFENSIVA DE L´ANTICOMUNISME

Amb la mort de Roosevelt, i l´entrada conceptual del teló d´acer, començà a revifar el sentiment anticomunista, agravat per altres circumstàncies:

-dissensions als sindicats

-crítica al C.P. per la seva dissolució

-conflictivitat internacional

El desacord interior dels comunistes, fa que es plantejen un nou canvi per tal d´afrontar la difícil situació que se´ls venia a sobre. Baix un altre lideratge,tornà a formar-se el partit comunista, però amb un discurs més radical.

Malgrat tot, la Cambra de comerç americana, engega al 1946, en pos del començament de la guerra freda, una campanya contra els comunistes "infiltrats" al comerç,servidors dela Rússia comunista.

L´espionatge soviètic, alarma instigada desde el F.B.I. i els mitjans de comunicació al servei de la dreta, serà un dels arguments preferits per tal de crear la ficció necessària a les seves ambicions de poder. L´opinió pública, creu encertada la idea d´expulsar de l´administració a aquells que poden posar en perill la "seguretat nacional".

Ara es presentava un moment crucial dins de la política internacional amb els conflictes de Turquia i Grècia, el que feu que l´administració Truman concretés una nova onada de legislació antisubversiva on es proposava l´atac a les posicions comunistes. De la mateixa manera, les organitzacions conservadores i el F.B.I. extengueren els seus mètodes i idees arreu del país.

Una de les raons d´aquest revifament, es degué a les crítiques, que, desde els sectors comunistes, es venien fent cap al Plà Marshall. La situació s´havia tornat més palpable al fet que es presentaven, els sectors comunistes, com un tercer partit. Els seus detractors tenien plenament identifcats a la conspiració comunista, a l´enemic soviètic a casa.

A partir d´aquí, els comunistes anaren, gradualment, perdent punts de recolzament dins dels demòcrates liberals i els sindicats afins, com el CIO i AFL, que trobaren desmesurades les crítiques a la doctrina Truman.

El resorgiment de la dreta,que anava guanyant posicions al centre,

farà de l´anticomunisme una qüestió d´estat.

Al plànol de la política interior aquest conservadurisme atacà la posició dels Demòcrates i el Fair Deal desde aparells com la Cambra de Comerç, que distribuirà en aquest periode més d´un mil.lió de còpies del panflet "Communist infiltration in the United States" i d´un altre titolat "Communist within the Government". La seva intenció era desacreditar al govern amb la idea de que la conspiració comunista s´instalava als organismes de poder.

De la mateixa manera, i aprofitant la nova retòrica, l´AMA aconseguí frenar el projecte de la reforma sanitària( que hagués procurat un sistema de segur d´enfermetat a àmbit nacional), amb una campanya propagandística basada a la idea de l´extensió d´una reforma socialista ( en la línia del discurs anticomunista ).El Fair Deal, seria substituit per un nou liberalisme, on primaria el rearmament ( i les despeces que comporta) i es limitarien substancialment les reformes socials. La coalició entre els Republicans i els Demòcrates del sud obstaculitzà, gràcies al discurs de la bipolaritat i l´enemic interior, el treball de Truman. Aquest, hagué d´actuar per decret (com el cas de la llei sobre segregació exèrcit i l´administració) per tal de dur a terme certes reformes.

L´anticomunisme, es presentava ara com una poderosa arma política per tal de guanyar vots i electors: la guerra freda no sols expandí els ideals ultraconservadors, sinó que també allargà el compte de nombroses fortunes.

La primera víctima política fou Alger Hiss,que havia treballat a l´admó. de Roosevelt, al que se l´acusà d´espionatge (associant-lo en tot moment amb la política del New deal). Molts sectors prengueren mesures per tindré control dels seus membres i crearen estatuts i legislació per acabar amb el "problema".

Els Republicans utilitzaren aquest cas d´espionatge per acusar als Demòcrates d´instigar la traïció. La revolució xinesa, en un exemple de demagògia conservadora, fou un front de crítiques quan es denuncià el poc interés de l´admó. per recolzar als nacionalistes. Inmersos a la guerra freda, l´opinió pública es decantava cap a la prohibició del CP.

Amb l´explosió de la primera bomba atòmica soviètica, es creà tot una série de propaganda denunciant l´espionatge soviètic, que havia sigut provat amb l´empresonament d´Alger Hiss al 1950. El New Deal era mostrat pels Republicans com un experiment del socialisme. Li tocava el torn al Macarthisme.

L´ ERA DE McCARTHY

El senador Joseph McCarthy, supossa dins la història dels E.E.U.U., el record d´una època de repressió ideològica on es coartaren moltes llibertats individuals i col.lectives. El control de l´estat esdevindrà un dels pilars fonamentals per explicar, a partir d´ara, la legislació creada sobre la societat civil.

La Caça de Bruixes, però, és un punt més dins l´agressió política i social que reberen nombrosos ciutadans americans. El mite format per una llista negra ( que no existí mai ) amb la que el senador McCarthy es guanyà bona part de les simpaties dels sectors reaccionaris i la temor de molts altres, creà la personificació de l´anticomunisme americà. Però la veritat és que hi hagué molta més gent darrere de la repressió i que feu més per la destrucció de l´enemic interior: McCarthy arribà amb la batalla començada, l´unic, és que aportà noves idees per la inquisició americana.

L´arribada del senador, es documenta a un moment molt dolç de la lluita anticomunista dins de l´administració ( bomba atòmica soviètica+Alger Hiss+Xina de Mao ). Als primers moments, els arrestaments dels primers espies donaren credibilitat a la idea de la traició interna. McCarthy fou ajudat, estructuralment i econòmica, per un gran nombre de sectors de poder i comunicació, amb el "difícil objectiu" de desenmascarar als quintacolumnistes. Sense aquest recolzament, McCarthy no hagués pogut fer el seu treball posterior.

La premsa més reaccionària, posà tot el seu suport i les últimes tecnologies a favor del senador. Un bon nombre de grans empreses, destinà material i assistència tècnica al gabinet per tal d´accelerar la cacera. La retòrica utilitzada feu que els ànims anticomunistes foren in crescendo alhora que es desataven fortes crítiques al paper del govern. El senador fou una arma política molt poderosa, pel servei fet als interessos dels Republicans, ja que els atacs als Demòcrates per pressumptes col.laboracionismes amb l´enemicrig, els desacreditaven davat l´opinió pública.Malgrat que els republicans no controlaven encara el Congrés, era evident que l´ascendència conservadora era major, a mesura que les majories Demòcrates s´anaven reduint.

Altres mecanismes de control es crearen a aquesta època, com per exemple el comité d´activitats anti-americanes (HUAC) que utilitzà entrevistes per tal de controlar als funcionaris de l´adminitració. En el cas d´adherir-se a la cinquena esmena, els investigats havien signat la seva culpabilitat amb el silenci. No voler testificar supossava la declaració irrefutable de pertànyer al Partit Comunista.

Els sindicats foren investigats a fons degut al testimoni de molts dels seus membres, sobretot per ser un focus de discussió i de radicalisme.

Aleshores, començàren a sorgir veus en contra dels mètodes inquisitorials de McCarthy, sobretot des de les posicions liberals, que consideraven les seves tàctiques "arbitràries i polititzants". Els Republicans, intentaren treure suc d´aquesta situació a les eleccions de 1952. Els Demòcrates, havien sigut culpables de "20 anys de traïció".

Malgrat que foren els Republicans, ajudats per una ala-dreta dels Demòcrates liderada per Pat McCarran, els que constituiren la força conductora de la política anticomunista amb Truman instal.lat al poder, la realitat a puntava a altres sectors implicats en aquesta lluita. Truman podia criticar els mètodes de la CIA, McCarthy i el F.B.I., però no els podia dissuadir del seu atac cap a les posicions comunistes. La mateixa administració, a mesura que anava construint-se la guerra freda, s´ímplicava més i més en la demagògia del discurs polític, deguda a la histèria col.lectiva.

Al 1951, el F.B.I. havia culminat la investigació sobre 3.000.000. funcionaris federals, i encara que això va supossar un greu atac a les llibertats ideològiques(no sols dels afectats per l´enquesta), els partidaris més conservadors de l´opinió americana anti-comunista reclamaren noves mesures repressives. L´obsessió del seu director, Hoover, feu que el departament pactés amb tots els sectors conservadors (incloent-hi l´American Legion) per a intercanviar informació al voltant de les enquestes. La croada contra els perills de la subversió possibilità l´extensió del F.B.I. dins del programa executiu. Les sospites mínimes induien a l´acusació de conspiració. Educació, premsa, associacionisme, inmigració... s´integraren com a camps d´acció dels "fills de Hoover".

Les lleis McCarran i McCarran Walker, foren fruit d´aquestes pretensions conservadores: Els mateixos Republicans , que, junt als Demòcrates moderats havien aprovat al 1947 la restricció al dret de vaga mostraren la cara fosca del país de les llibertats i dels futur.Estava clar que l´enemic interior no eren tant sols els comunistes, sinó el que representaven les forces liberals, intelectuals i sindicals.

A més, aquests moviments partien amb un desavantatge molt clar, l´apertura de la política americana, dels seus procediments democràtics, farà perdre una tradició de clandestinitat totalment necessària per a sobreviure a la repressió quan aquesta aparegué. Malgrat això, aquestes tàctiques seran recuperades per molts per tal de no ser descoberts en un país teòricament no autoritari.

Al 1956, un centenar de líders comunistes havien sigut empresonats i la clandestinitat era la única forma de viure: el cas d´espionatge de Julius i Ethel Rosenberg, havien deteriorat profundament (gràcies a la campanya propagandística) la visió dels americans sobre els comunistes, que formaven la conspiració per a destruir la nació.

EL CONSENS ANTICOMUNISTA: ELS ANYS 50

Durant el periode dels anys 50, el consens ideològic que es va formant per la majoria dels americans no sols es pot explicar per la guerra fraticida entre partits i per la guerra freda. S´ha de veure la interrelació entre l´opinió popular, interés de grups privats, públics i dels trets més significatius de la cultura nord-americana.

El creixement econòmic de posguerra i la baixada de l´atur era l´èxit d´un sistema capitalista, el que encoratjava l´ideal de lliure empresa americà, com a contraposició a l´esquema marxista que predia la seva desaparició per les seves pròpies contradiccions. La imatge de la lliure empresa, començava a arrelar dins l´educació i la composició de l´American way s´identificava amb l´ideal capitalista.

El comunisme, en la posició contrària, es relacionava amb el concepte "un-american". El concepte, però, anava més enllà de estructures econòmiques i s´enfilava dins de discursos religiosos fonamentalistes. A la incertidumbre d´un món sense rumb, el cristianisme americà s´oposava a l´ateísme soviètic. Tota una croada per al fatalisme i la demagògia religiosa de meitants de segle que forçarà un canvi a les mentalitats americanes.

Molts grups evangelistes feren de la causa anti-comunista el seu objectiu central, de la mateixa manera que l´església catòlica romana faria màrtirs de personatges célebres de l´Europa oriental ocupada.

Altres sectors racistes del sud del país, atacaren amb virulència els posicionaments comunistes, promovedors durant anys dels drets de la població afroamericana, criticant la legislació racista. Els grans potentats petrolífers de Texas, foren encarnitzats seguidors de la "causa" i de Joe McCarthy i malgrat que d´altres no veien amb bons ulls el seu catolicisme, obriren comités per lluitar contra la pérdua de "les seves peculiars tradicions" racistes, instigada per l´enemic boltxevic.

Les unions sindicals com la CIO, anaren , en aquests moments, expulsan als sindicats comunistes o amb simpaties socialistes, el que feu baixar la força i radicalització del moviment obrer americà d´una manera significativa.

Allò, però més significatiu, és el fet que aquells que portaren la bandera de l´anticomunisme no foren pas els desposseits, ni els negres, petits llauradors, nous inmigrants i treballadors mal pagats.

L´arribada de Dwight Eisenhower i l´administració Republicana, s´incrementaren els comités d´investigació i el paper de el F.B.I. Volien demostrar com serien més forts i capaços en matèria de control ideològic del que foren els demòcrates. Certament, ho van demostrar.

McCarthy, però, trobà en aquells moments el seu taló d´Aquiles en voler implicar-se en una investigació a fons de l´exèrcit. Quan volgué atacar de tendències il.legals a un dentista militar, anomenat Irving Peress explotà una confrontació ( instigada pels sectors militars) per tal de desacreditar la figura del senador Republicà. S´inicià així un autèntic show televisiu on McCarthy pergué la seva credibilitat al mostrar-se la poca escrupulositat dels seus mètodes i confirmar-se un cas d´amiguisme entre un dels seu col.laboradors. Els Republicans prescindiren d´ell ( ja que el govern els suministrava tot el poder de repressió possible) i fou denunciat per sectors de la Casa Blanca. Molts dels seus seguidors desertaren del Macarthisme, caent a l´oblit poc després. La mort li sobrevindria 3 anys després de ser expulsat pels Republicans.

Amb el retorn dels Demòcrates a la posterior legislatura, l´any 1954, i vist que les depuracions havien tingut molt èxit (sobretot al funcionariat federal i sindicats), es reconsiderà el problema del comunisme en la seva vessant mentalitzadora. Donava la sensació (o volien donar-la) que el veritable camí de la conspiració, residia en l´educació de les mentalitats americanes: el recel als mecanismes educatius i els mitjans de comunicació provocà noves porgues a la societat civil.

És significatiu com la mateixa indiferència pareixia ser un signe d´aproximació al comunisme, el que feu que no pocs sectors s´adequaren a una visió encara més contrària per tal de no caure en desprestigi. Dins del món de la premsa, trobarem com el consens anticomunista té diferents cares: Revistes com Time, Newsweek i U.S.News and World Report tingueren sempre una posició enèrgica davant d´aquest tema, a l´igual que un dels principals difussors del sistema de vida americà, el Reader´s Digest. Altres diaris com el New York Times o el Washington Post, foren lleugerament més conciliatoris, encara que els diaris de major tirada com el New York Daily News o la cadena Hearst, foren virulentament anticomunistes.

Els conceptes de la manipulació, el rentat de cervell i control mental, venia alentat per les notícies de guerra i posguerra (pràctica "comuna" dels comunistes). Acabada le selecció administrativa, els sectors conservadors es tiraren de cap contra comunitats, escoles, esglésies, premsa... El sistema encara no estava salvat de la conspiració interior.

El control de les escoles esdevingué un altre dels hites que marcaren l´evolució de les mentalitats americanes. Un bon nombre d´Estats imposaren classes sobre els Drets i Història dels E.E.U.U. a l´igual que es difondria als xiquets els avantatges de la lliure empresa. Es formaran comités d´investigació als professors ( una altra caça de bruixes ) per tal d´eliminar els subversius. Centenars d´acadèmics foren expulsats de les Universitats i d´altres, marginats. Les associacions conspiradores, eren incompatibles amb un lloc a la pedagogia o la investigació, pel terrible poder que es podia exercir, des d´aquestes posicions, a les ments dels americans.

El cinema i la indústria de l´entreteniment havien patit la persecució

desde 1947, i aleshores, ja havien capitulat a les pretensions conservadores. El cinema havia creat el seu propi procés, amb l´ajuda inestimable de l´American Legion, que, sense fixar-se massa en el contingut de les pel.lícules, anà directament pels noms de les llistes negres. Els mitjans de comunicació, també depuraren les seves plantilles sense gaire complicació.

Ara, però, la concepció de la conspiració comunista anirà degradant-se. Molta gent havia sigut afectada i les veus en contra de les mesures de control, sorgiren del poble.

L´anticomunisme interior anirà decreixent a partir dels seixantes, alhora que els seus partidaris començaren gradualment a ser considerats com a extremistes. El conservadurisme revifà a partir dels anys 70, però dirigint-se exclusivament contra el liberalisme i la "causa"es traslladava quasi exclusivament al pati del darrere. La subversió hemisfèrica (com tractaré ara) representà aleshores les pautes de pensament que legitimaria, mitjançant la guerra freda, les injerències a altres llocs del món.

Les majories dels Demòcrates aconseguides a finals dels 50, privaren del control de les dues cambres del congrés als Republicans i la Cort Suprema, legislarà en contra de la segregació racial alhora que privarà al govern dels instruments de control del comunisme domèstic .

El final de la guerra de Korea, la mort de Stalin i la Conferència de Ginegra, donarien pas a un periode de distensió . La idea de l´amenaça soviètica i la imatge d´un món bipolar començava a ser anacrònica, el que fa que la targeta de l´anticomunisme no es vengués amb tanta facilitat.

L´arribada de més llibertats civils, l´exempresonament de líders comunistes i la reincorporació al treball de tants altres, mostra una apertura del govern nord-americà, que desfermà la burocràcia anterior per tal de netejar la seva imatge al món (encara que l´embrutaria per molts altres). Els drets civils no havien de ser subordinats a la seguretat interna.

El problema de la disidència interna i la cara més fosca de la Guerra Freda

Tant a la Xina com a la URSS, la vigilància contra l´imperialisme serví com a una important justificació de limitació de la llibertat d´expressió, i enfortí posicions a l´est d´Europa i Korea del Nord. De la mateixa manera, importants elements de la direcció nacional de securetat a Moscú ( que té una contrapartida a Washington) utilitzaren atacs contra les opinions dels seus rivals directes sobre política exterior per tal de llevar-los poder.

Si els efectes de la Guerra Freda tenien unes conseqüències molt profundes a l´esfera comunista, serien molt més visibles a l´oberta societat nord-americana (o ho serien més tard), per la tradició de lliure expressió que existia i per unes eleccions que permeten la prolongació o no dels polítics al poder.

La disidència interna no tan sols correspongué als moviments radicals

dels que ja hem parlat. El consens anticomunista no era, ni molt menys total, però a un país on els majors grups de comunicació pertanyen als sectors de pressió política i económica més forts, alçar la veu era com cridar en el desert.

Revistes ocassionals com el Progressive i petits grups com el "Friends Comitte on National legislation" feren una crida per establir relacions amb l´URSS i el reconeixement de la Xina comunista. Un sector ben organitzat de la comunitat científica s´opossà als tests atmosfèrics d´armes nuclears, però els crítics de la posició americana a la Guerra Freda, freqúentment denunciats com propers al comunisme, atragueren molt poc l´atenció del públic en general i dels sectors polítics. Per cada liberal que activament demanava una relaxació de les tensions de la Guerra Freda, hi havia un ferm conservador que advocava per la victòria contra l´enemic roig.

Un altre aspecte que m´interessaria resaltar, és el desconeixement de molts fets que han sigut presents als anys que hem tractat i que fins fa poc no han sigut coneguts per l´opinió pública (no tan sols nord-americana). Aquestos fets, posen de relleu com l´anticomunisme arribà a ser un perill per a la societat nord-americana, tant si parlem de les institucions democràtiques, com de la seguretat de la població civil i militar.

A l´igual que les porgues produides als sectors civils, dins de l´exèrcit americà hi hagueren dissensions molt importants en temes sensibles que feren el mateix efecte. Un cas singular el protagonitzaren dos oficials, John Stewart Service i John Paton Davies, expulsats del Departament d´estat al voltant de principis dels 50, sols per predir que Jiang probablement perdria la guerra a Xina.

De la mateixa manera, J.R.Oppenheimer, un dels més distnguits cientifics atòmics nord-americans tingué molts problemes a l´oposr-se a desenvolupar la bomba d´Hidrògen.

Aquests fets i d´altres que ara exposaré són fruit d´un coneixement recent,el que mostra una total vulnerabilitat del dret a la informació i de la transparència, que en molts casos hagués produit greus problemes a la societat nor-americana. L´FBI, la CIA i el Departament de Defensa foren els que, en major o menor mesura protagonitzaren aquestes actuacions secretes, en adició o derivació de les seues funcions normals. La Guerra Freda, justificà, per a ells, l´abús de les llibertats civils i la salut de nombrosos americans i canadencs.

La vigilància del FBI contra el líder per als drets civils Martin Luther King, es dugué sota la premissa, mai provada, que la "influència comunista"dominà el seu moviment. La CIA també dugué a terme vigilàncies extensives a persones dins dels propi país, incloent membres del Congrés. Està clarament provat que l´objectiu d´aquest control no responia a un interés nacional, sinó polític.

Més greu encara (y se´n podria fer tot un apartat) foren les experimentacions químiques, bacteriològiques i radioactives que afectaren a la població civil i militar sota el pretext de l´interés de la nació:

- Experimentacions de la CIA amb drogues alucinògenes sobre població civil.

- Pluja bacteriològica sobre la ciutat de San Francisco efectuada per la marina dels EUA l´any 1950 durant sis dies. La bactèria serratia, causant de fatals neumonies, fou l´objecte de "l´estudi".

- L´armada feu el mateix al 1953, provant armes químiques sobre St.Louis, Minneapolis i Winnipeg, creant núvols que deixaven caure pluja àcida.

L´amenaça més séria, però, durant la Guerra Freda, es produiria durant els tests nuclears que tingueren lloc a Nevada i el Pacífic, entre 1945 i 1963. Durant aquest periode s´estima que 250.000 homes de servei foren exposats als efectes de la radiació en una àrea tancada, a l´igual que bona part de la població de Utah.

Menys estudiats han sigut els efectes dels tests dels soldats que foren enviats a les trinxeres a unes 350 iardes del lloc on caigueren les bombes nuclears d´Hioshima i Nagasaki. L´armadà pogué satisfir la curiositat de conèixer els efectes sobre els soldats en un camp de batalla nuclear. L´anomenada operació "Teapot", creà centenars de leucèmics i nadons amb severes deformacions físiques.

Malgrat tot, aquestes i altres accions no foren fruit tan sols del govern federal i l´exèrcit. Altres efectes distorsionadors es poden veure en el compromís de diverses institucions privades nord-americanes per a promoure la croada anticomunista.

El New York Times ocultà fets (com la preparació secreta de la fracassada invasió de la Badia de Cochinos) potencialment molt emprenyadors per al govern. Mentres, la CBS passava regularment informació recopilada directament a la CIA; professors de les Universitats nord-americanes ajudaren a reclutar estudiants estrangers per a la CIA, i sindicats com el AFL-CIO, treballaren estretament amb oficials nord-americans alhora d´enderrocar governs triats a Llatino-Amèrica.

LA FICCIÓ EXTERIOR

Com ja he comentat a la primera part del treball, el marc de la guerra freda ha assolit el lloc del més eficient mecanisme per a que la gent poguera servir als interessos dels sectors concrets que dominen al país. S´operaran des d´aquest mecanisme une fòrmules simples per a justificar tant les accions criminals, com l´enfortiment dels privilegis i el poder estatal a l´interior.

El discurs de la seguretat nacional, adquireix durant la guerra freda la mateixa lògica que pot sorgir de la idea d´assegurar que les empreses nord-americanes disposen de llibertat per a poder menejar-se amb total llibertat per l´economia mundial. Al primer supòssit, però, la manca d´un enemic fort (o d´uns enemics poderosos) resta de valor aquesta idea. Però una bona propaganda fa que a la guerra freda és donen els elements adhients per a crear drets i necessitats.

Així, aquest periode no sols afectà a les polítiques d´aquells païssos on va establir les directrius marcades desde el NSC 68 i el seu neoimperialisme: l´argumentació que el poder soviètic no és perillós per l´amenaça militar, sinó pel poder real que es desprenen dels pensaments socialistes, creà el que vam conèixer la "gran temor roja de l´administració wilsoniana. Els mitjans per controlar la mentalitat publica, es feren més forts a les dues guerres mundials i a la guerra freda. Des dels sectors privilegiats de la societat americana, i de les mentalitats conservadores, es feu necessari subvertir l´avanç de la democràcia als ays 30 i de les reformes internes promogudes des del New Deal. La campanya que va fer possible l´identificació entre lliure empresa i estil americà, on s´implicaren els mass media, el cinema i l´educació, creà el marc ideal per a una posterior configuració dels fets que condueixen a la guerra freda.

Sense voler fer una anàlisi massa extensa del que ha supossat a aquest periode la política nord-americana al plà exterior, si que és necessari valorar, somerament, un dels aspectes que han permés legitimar gran part d´eixa política, ara que, caigut el mur que ens separava de l´Imperi del mal, es veu com sorgeixen nous mecanismes de justificació , però que no es venen tan bé.

El desembolsament multimil.lionari que han soportat els contribuents

nord-americans per finançar les operacions secretes de la CIA i la subvenció de regimens clients, el desmessurat cost del neo-imperi i de la carrera armamentística (incloent-hi la Guerre de les Galàxies) no hagués sigut possible, en major part, gràcies a la maximització de la idea del enemic comunista, on la concepció de la contenció d´un país potencialmet inferior ( tant econòmicament com militar) dona pas a la intervenció nord-americana en el seu paper de policia internacional.

Si partim de que el comunisme s´articula com el pitjor dels mals per a la lliure empresa, al moment en que aquesta es configura com el principal eix de la concepció econòmica, els sectors privilegiats faran tot el possible per tallar qualsevol intent d´amenaça internacional. El que s´ha vingut a anomenar "l´efecte dominó", ha fet que els conflictes i abusos dels estats comunistes siguen profusaments difundits a l´opinió pública, i han ajudat a que l´oposició al comunisme siga encara, a hores d´ara, la premissa política de molts païssos vinculats a l´esfera d´influència dels E.E.U.U.

Amèrica Llatina, es configura plenament com el model més agressiu d´aquesta ficció exterior, sent el punt d´inflexió d´aquesta política neo-imperialista justificada en contra de les revolucions socials.

Acabada la IIª Guerra Mundial, el repartiment de les esferes d´influència deixà sota el control dels EUA la pràctica totalitat del continent americà, sobre el que exerceix un pes econòmicament decissori i decissiu, un control polític molt estret , on no ha faltat ni l´acció militatr directa ni la creació de moviments panamericans clientelars.

L´OEA, es crearà al 1948 i es configura teòricament com l´instrument operatiu que coordina la política interamericana segons criteris de paritat, amb el compromis dels EUA d´afavorir el desenvolupament econòmic dels estats latino-americans. Res més lluny de la realitat, aquesta declaració d´intencions contrasta amb el que finalment, ha sigut un mitjà de control polític del continent per part dels EUA, i per a la lluita contra els moviments revolucionaris i la penetració comunista.

La lluita contra els moviments d´esquerres i de natura revolucionària expressen per una part l´intent de tallar de socarrel els intents anti-imperialistes que es gesten durant la segona meitat del s.XX, i, per altra part, defendre els interessos econòmics de les grans societats nord-americanes.

Després de la Revolució Cubana, l´administració Kennedy impulsarà un plà per a la millora econòmica de Llatino-Amèrica. Dona´t que la via de la força havia sigut un fracàs, es buscarà la no proliferació de règims castristes . "L´aliança pel progrés" reproduia els mateixos esquemes que el Plà Marshall: evitar una difussió de idees comunistes en economies empobrides. Ara, però, seria tot un fracàs. Els retalls en els fons sol.licitats per Kennedy, mostrà com el Pentàgon, preferia una política de recolzament als règims fortsi d´ajudes militars que els produirien importants beneficis en la venda de la indústria armamentística.

Amb l´admó, Johnson, es retornà a la clàssica política intervencionista militar i a la col.laboració amb els règims clients: sols amb Carter pareix que es produeix un parèntesi en aquesta dinàmica. Amb ell, es reduirà el recolzament militar i financer a les dictadures de Xile i Argentina, però l´era Reagan retornaria a una agressivitat enfront dels moviment revolucionaris encara més gran.

El principal punt de recolzament per la justificació d´aquestes actuacions són els mass media més importants del panorama nord-americà. El seu model de propaganda és d´inculcar i defendre l´ordre del dia econòmic social i polític dels grus privilegiats que dominen la societat i l´Estat. Durant la guerra freda, la retòrica es fonamentà en el perill comunista; es pot utilitzar contra qualsevol persona que propugne una política amenaçadora dels interessos de la propietat. així ajuda a fragmentar, com ja hem vist a la primera part del treball, els moviments obrers i d´esquerres, actuant com a mecanisme de control polític.

Així, durant el periode que compren la guerra freda, els exemples de la intervenció nord-americana , els seus efectes, les motivacions i objectius en pos de la destrucció de rebrots comunistes, han format el més clar montatge publicitari d´aquest segle on han intervingut els mitjans de comunicació i el paper oficial de l´estat. Guatemala , Granada, República Dominicana, Nicaragua, El Salvador, Cuba ... són algunes de les fites més importants alhora d´entendre la política d´alliberament i de seguretat nacional promoguda des del govern dels E.E.U.U., que, amb les administracions de J.F.Kennedy i Johnson, assoleix el més alt nivell de difussió. La creació d´estats neo-feixistes de seguretat nacional, l´ensinistrament i subvenció de grups paramilitars contrarrevoluvionaris, el recolzament a sistemes de repressió i sabotatge electoral, els bloquejaments econòmics ... responen a la pressumpció de nuclis comunistes, amenaçadors de la seguretat nacional i que han permés el recolzament de la majoria dels sectors nord-americans cap a intervencions contrarrevolucionàries com les de Nicaragua al 1981 i 1987 ( el mateix que passà amb Guatemala en 1947 i 1954.

La manipulació de les dades, la complicitat del silenci i l´exageració dels fets s´articulen en una cadena d´interessos on els mass media venen el producte de l´imperi maligne i les seues hordes a l´audiència: el producte venut es perfila mitjançant l´opinió de les èlits que desenvolupen un paper fonamental tant a l´esfera pública com la privada.

CONCLUSIONS

A mode de conclusió, i reprenent la qüestió de l´anticomunisme i de la desaparició de les formes socialistes americanes, és inevitable preguntar-se de quina manera incideix la Guerra Freda en allò que s´anomena l´excepcionalisme americà. Fent un repàs del treball present, algú es pot plantejar la magnitud dels processos de control que s´articulen al voltant d´una superpotència i de com actuen en la consecució d´un determinat tipus de societat. En això vull introduir que la Guerra Freda, facilitarà, mitjançant les circumstàncies ja descrites, l´avanç de les formes capitalistes que ja s´anaven formant a principis de segle, a l´igual que introduirà i desenvoluparà altres trets polítics, econòmics i socials nous per a tots.

No es vol aquí afirmar que els interessos particulars de certs sectors del país són els únics causants d´eixe avançament capitalista i de l´atrofiament, per exemple, dels sectors públics en favor dels sectors privats. La interpretació, però, sí que va en la línea de mostrar els lligams entre poder polític i econòmic a un país on els màxims beneficiats seran uns pocs en relació a la població total nord-americana, de la mateixa manera que s´optarà per minimitzar la disidència política a través d´un discurs falsament articulat, que permetrà entre altres coses, minvar el moviment obrer nacional.

Rellegint l´article d´Eric Foner, es donen altres interpretacions al voltant dels processos d´arrelament del capitalisme, i podem veure com a la historiografia nord-americana es donen visions altament contradictòries: socials, ideològiques, etnoculturals, econòmiques, polítiques ...però una de les reflexions que més ens serveix, representa al Partit Comunista americà, com el que romangué més fidel al principis socialistes (després dels boltxevics). La seua visió internacionalista i el recolzament a polítiques antiracistes a l´igual que la defensa dels interessos dels treballadors, representaren, per a molts sectors de la societat americana, un veritable enemic interior i no pas una quinta columna. La repressió ideològica i política anà més enllà del partit Comunista, s´instal.là en escoles, mitjans de comunicació, centres religiosos, recolzat per un aparell d´Estat fortament militaritzat a partir de la IIª G.M., en temps, teòricament de pau.

BIBLOGRAFIA:

ARACIL, R. et alii. El mundo actual.De la Segunda Guerra Mundial a nuestros días. UAB, Barcelona 1995.

CHOMSKY,Noam;HERMAN,Edward S. Los guardianes de la libertad. Ed.Crítica, Barcelona 1990.

CHOMSKY, Noam. El nuevo orden mundial (y el viejo). Ed.Crítica, Barcelona 1996.

CHOMSKY, Noam. El miedo a la democracia. Ed.Crítica, Barcelona 1992.

HEALE, M.J. American anticommunism.Combating the Enemy within 1830-1970. The Johns Hopkins University Press, Baltimore 1984.

LEVERING,R.B The Cold War.A Post-Cold War History Harlan Davidson, Inc. Illinois 1994.

FONER, Eric. Why is there no socialism in the United States? History Workshop Journal 17 - 1984 pp57.80