Guerra Civil Espanyola (1936-1939)

Història espanyola del segle XX. Regim franquista. Cop militar. Dictadura. Biografies: Manuel Azaña, Francisco Franco. Bàndol republicà, franquista

  • Enviado por: X50
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad
publicidad

I. Guerra civil española

-causes de la guerra desenvolupament del conflicte ,batalles principals i conseqüències.

La Guerra Civil Espanyola, va ser una contesa que es va desenvolupar a Espanya entre 1936 i 1939, que va seguir al cop militar contra les institucions constitucionals de la República.

El 17 de Juliol de 1936 a Melilla, Tetuan i Ceuta i l'endemà 18 de juliol a la península, l'exercit de carlins i de falangistes van protagonitzar un colp d'estat.

S'apoderaren dels òrgans de govern d'algunes ciutats i van construir una junta d'alts càrrecs militar amb la intenció de restablir l'ordre i acabar amb el govern del Front Popular.

Però el colp militar va ser u fracàs. Aquesta vegada els insurrectes es van trobar d'avant de milions d'obrers i llauradors enquadrats en potents partits i sindicats que s'enfrontaren pràcticament sense armes ala insurrecció.

El 19 de juliol, d'avant del clamor popular, el govern republicà va decidir lliurar armes als sindicats i als partits del front popular. Una bona part de l'exercit i de les forces de seguretat també es mantingueren fidels al govern, així començava un enfrontament molt greu, la guerra civil espanyola.

La guerra civil va tenir una gran transcendència internacional. L'esclat de la guerra va ser vist com una nova confrontació entre forces democràtiques, i les dictadures dels règims feixistes.

Com que la situació política europea ja era molt tensa, per no agreujar la tensió es va pendre un acord de no-intervenció en el conflicte espanyol.

El govern Itàlia i l'alemany donaren suport des del principi als insurrectes, i a final de juliol ja els va enviar els primers avions i soldats, la intervenció alemanya va ser

Especialment important en aviació (legió Còndor) artilleria, carros i equips de transmissió, d'altra banda els italians enviaren mes tropes però de menys importància.

Tot i que en un principi els països democràtics d'Europa, devastats per la recent Primera Guerra Mundial, van fer costat a la República constitucional, aviat trobaren l'excusa per concentrar-se en la seva reconstrucció. El 1938 el comitè de no intervenció va ordenar la retirada de les Brigades Internacionals i el 23 de setembre es retiraven, rentant-se les mans amb el pretexte de no interferir en un assumpte intern, tancant els ulls a les ajudes dels feixismes italià i alemany al cop militar contra les institucions constitucionals, França tancà la frontera i la Gran Bretanya decretà un embargament total contra la República, d'avant d'aquesta situació l'URRS va ser l'únic suport.

El conflicte va ser denunciat pel President de la República, Negrín el 21 de setembre de 1938 a la Societat de les Nacions, que condemnà el cop militar, però no va atendre les peticions d'ajuda.

Però la posició dels governs no va impedir que es produís una gran onada de solidaritat internacional amb el bàndol republicà. Milers de voluntaris van arribar a Espanya per combatre en defensa de la legalitat republicana.

Pel que fa al desenvolupament del conflicte a final de juliol de 1936 s'havien fet dues parts territorials: una republicana que mantenia el nord, Catalunya i tot el llevant, Madrid, Castella-La Manxa i una part d'Andalusia, Comprenia les grans ciutats i nuclis industrials, i un altra que era ocupada pels insurrectes que controlaven una part d'Aragó i d'Extremadura, Galícia, les balears, part d'Andalusia i Castella-Lleó.

Les batalles mes destacades van ser:

L'avanç cap a Madrid, l'estratègia dels insurrectes era avançar des de el sud cap a Madrid i conquerir lo mes ràpid possible la capital. A l'agost ocuparen Extremadura i un més mes tard Toledo, el govern de la República va haver d'abandonar Madrid d'avant d'un atac pròxim, però al novembre les forces republicanes i les brigades internacionals frenaren l'ofensiva i va defensar la ciutat, hi van haver batalles com la de Guadalajara o d' El Jarama per intentar penetrar-hi però hi van fracassar, finalment ala primavera de 1937 Franco va canviar de front.

La Batalla del nord, entre Abril i l'octubre del 1937. Les tropes nacionals va atacar les grans ciutats del nord. El 26 d'abril la Legió Còndor alemanya va bombardejar Gernika, al juny va caure Bilbao i les zones industrialitzes i mineres de la República, tot i que els republicans van intentar altres ofensives, no van poder evitar la caiguda de Santander i la d'Astúries.

La batalla de l'Ebre.

El 1938 les tropes nacionals avançaren cap Aragó i arribaren ala zona de Castelló. Amb la intenció d'impedir l'avanç dels insurrectes, el govern de la República va concentrar totes les seves forces ala Batalla de L'Ebre. Va travessar el riu i intentà fer retrocedir l'exercit enemic.

Desprès de moltes morts es va haver de replegar a l'altra part de l'Ebre al novembre de 1938. Així amb aquesta situació l'avanç dels franquistes sobre Catalunya va resultar imparable, Barcelona fou conquerida el 26 de gener de 1939 i poc després trobes franquistes arribaren ala frontera de França.

Finalment les dos ultimes ciutats que va ser ocupades van ser Madrid i la zona centre entre febrer i març. L'1 d'abril la guerra es considerà acabada.

Les conseqüències de la guerra per ala població civil va ser un tems de penúries i de por. Tant en un bàndol com en l'altre, els homes estaven mobilitzats al front, l'escassetat d'aliments i la por de les represàlies de l'enemic, van canviar la vida quotidiana de tota la gent que avanç portaven la seva vida, centenars de milers de persones van abandonar sa casa davant de l'avanç dels insurrectes i es convertiren en refugiats amb unes condicions de vida miserioses i penoses.

La situació mes greu es va donar al bàndol republicà on estaven sotmesos als bombardeig de l'aviació (franquista i els seus aliats feixistes), la república no disposava de quasi aliments ja que es trobaven en territoris menys producció agrícola.

Finalment cap al final de la guerra la derrota republicana va provocar un drama per als vençuts: l'Inici de l'exili davant el temor de la repressió franquista. Entre el 27 de gener i el 3 de febrer de 1939, mig milió d'espanyols (homes, dones, nens de totes les edats) s'amuntegaven a Catalunya amb l'esperança de poder travessar la frontera Francesa. De tota aquesta gent la meitat tornaren Espanya però mols dels exiliats a França que no tornaren va participar en la segona Guerra Mundial, en la lluita contra els nazis. Una part van ser detinguts pels alemanys i confiats als camps d'extermini on van morir quasi 16.000 republicans espanyols. Un altre grup va aconseguir arribar a L'Amèrica llatina.

- característiques del Bàndol república

Va controlar la major part d' Aragón, el nort d'España, Catalunya, el Llevant, Madrid y casi tota Andalucía.

El fet que la defensea de la República estiguera en els sindicats i partits d'esquerra va fer que es formaren órgans de poder popular que dirigien la vida civil.

Així dons es crea una gran tensió, es col·lectivizaven fabriques es confiscaven terres aquest procés s'imposaba de veagdes per la força de les armes i d'una manera desorganitzada.

L'anticlericanisme es va desfer, els clergues eren perseguits i tot alló que fora símbol aristocrátic o burges era perseguit i inclus causa d'empresonament i condemna.

El govern es va construir pel setebre del 1936 persidit pel socialista Largo Caballero integrà representants comunistes i anarquistes cosa que portaba a una lluita de poder, d'una banda les organitzacions popular molts radicalitzades i d'altra banda l'autoritat republicana interesada en guanyar la guerra i mantenir la legalitat constitucional.

Les autoritats republicanes van intentar controlar aquest procés i lluitaven contra qualsevol mena de repressió. A partir de l'estiu de 1937 imposaren la seva autoritat sobre l'exercit i es van enfrontar amb les organitzacions anarquistes que es resistien al comandament militar.

Finalment la guerra ala zona republica provoca una mobilització social, tota mena d'organitzacions, propaganda, centres culturals.. intentaven defensar un model de societat que la guerra posava en perill.

- característiques del bàndol franquista

va dominar a les dos Castilles, Galicia, Cáceres y Andalucía Occidental.

un únic poder de tipus militar aplegava tots aquells que lluitaven contra la República i no es permetia cap tipus de dissidència, tots els esforços anaven adreçats a guanyar la guerra.

Els nacionalistes van fundar La junta de Defensa Nacional que ere una forma d'organització que presidí el general Miguel Cabanellas, el 24 de julio de 1936, el 1 d'cotubre de 1936 va nomenar el genral Franco Generalísimo i cap de govern i a l'abril del 1937 es decretà la unificació de totes les forces polítiques en un partit únic, La Falange Española tradicionalista y de las Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas ( FET y de las JONS).

Els principals objectius de les autoritats “nacionals” era acabar amb les reformes republicanes, es va abolir tota la legislació laboral i social, la reforma agraria, la llibertat religiosa i se suprimieren tots els partits polítics i els sindicats, es va establir un comandament únic.

Ideológicament es defensava un model social basar en el conservadorisme i el catolicisme amb actitus feixistes. Aquest bando va rebre ajuda de la alemanya nazi i de l'Italia Feixista.

Així es va institucionalitzar la persecució de qualsevol dissidència política o ideològica, que duien a terme les autoritats amb el consentiment i ajuda de grups socials i devegades l'església.

II. Biografies

- biografia de Manuel Hazaña

Manuel Azaña y Díaz (Alcalá de Henares 1880 - Montalbà, Carcí 1940) Polític i escriptor castellà. Fill d'una família benestant, estudià al col·legi dels agustins d'El Escorial; el 1900 es doctorà en dret per la universitat de Madrid. Fou, per oposició, alt funcionari de la Direcció General de Registres, i exercí els càrrecs de secretari de l'Institut de Dret Comparat i de secretari de l'Ateneu de Madrid (1913-19), del qual fou elegit president el 1930. El 1911, una beca de la Junta d'Ampliació d'Estudis li permeté de realitzar el seu primer viatge a França, la vida política i intel·lectual de la qual arribà a conèixer profundament, cosa palesa ja en el seu primer llibre (Estudios de política francesa contemporánea. La política militar, 1919). La seva vocació d'escriptor i de crític literari, tot i que es manifestà molt aviat, no començà a arrelar en obres de relleu fins als anys vint: diversos estudis sobre Juan Valera i Pepita Jiménez (el 1926 obtingué el Premio Nacional de Literatura amb una Vida de don Juan Valera); El jardín de los frailes (1927), novel·la autobiogràfica; el drama La corona (1928); Plumas y palabras (1930), volum que recull els seus principals assaigs apareguts en les revistes de les quals havia estat director: "La pluma" (1920-23) i "España" (1923-24); La invención del Quijote y otros ensayos (1934), etc

Azaña s'anà afermant com un dels comentaristes polítics més aguts del sector republicà. El 1925 fundà l'agrupació Acción Republicana, a la qual s'adheriren les principals tendències republicanes

Després de la caiguda de Primo de Rivera fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià (17 d'agost de 1930), i membre del comitè executiu revolucionari sortit d'aquesta reunió. En proclamar-se la República (14 d'abril de 1931) formà part del govern provisional com a ministre de la guerra. En aquell temps Azaña era poc, però molt aviat passà a ésser considerat "la revelació de la República", a l'octubre del 1931, substituí Alcalà Zamora en la direcció del gabinet L'orientació d'"esquerra liberal burgesa" seguida per la política governamental fins al setembre del 1933 (reorganització de l'exèrcit, disposicions relatives al culte i a la clerecia, estatut de Catalunya, , etc) i aquest període de la història de la República ha estat denominat "bienni azañista". L'entesa entre els radicals i els de la CEDA, que governà després de les eleccions del novembre del 1933, s'esforçà a enderrocar l'obra d'Azaña, el qual, arran de la insurrecció del 6 d'octubre de 1934, que el sorprengué a Barcelona, , fou empresonat i sotmès a procés. D'aquesta crisi, en sortí enfortit políticament. Reorganitzà el seu partit (denominat ara Izquierda Republicana), que absorbí l'ORGA (autonomistes gallecs) i la majoria dels radical-socialistes. Al febrer de 1936 fou elegit president de la republica carrec que exercí fins al febrer de 1939

El 18 de juliol, con motivo del segundo aniversario del inici de la guerra, pronuncia un discurs en el Salón de Ciento del Ajuntament de barcelona, conegut com el de les tres P ("Paz, Piedad y Perdón"), La victòria d'aquest en les eleccions del febrer del 1936 portà novament Azaña a la direcció del govern, i al maig del mateix any fou elegit president de la República, càrrec que exercí durant la guerra civil fins al febrer del 1939. El 7 de febrer de 1939, tras la caiguda de Cataluña, s'exsilia a Francia, y el día 27 de febrer dimití com president de la República. Es va morir en
Montauban el 4 de noviembre de 1940.

-Francisco Franco Bahamonde

Francisco Franco Bahamonde. Militar i dictador feixista espanyol. Neix a la població gallega de Ferrol el 4 de desembre de 1892. Fill d'un oficial de la Marina, l'any 1907 ingressa a l'Acadèmia Militar de Toledo. Tres anys més tard, amb 18 anys, obté el grau de segon tinent d'Infanteria.

L'any 1912, el jove Franco inicia una vertiginosa carrera militar en un escenari que esdevindrà clau en el seu futur paper en el cop d'estat del 1936 i en el desenvolupament de la Guerra Civil: el nord d'Àfrica. Destinat al Marroc com a segon tinent, en tan sols cinc anys obté tres ascensos consecutius per mèrits de guerra fins al grau de comandant. Franco comença a llaurar-se un nom entre la jerarquia militar que el durà, a contactar amb els principals membres del cercle provocador de la conspiració contra la Segona República

És destinat a Oviedo, allà coneixerà la seva futura esposa, Carmen Polo y Martínez Valdés, pertanyent a una influent família asturiana, amb qui es casarà l'any 1923. El 1928 neix l'única filla del matrimoni, Carmen Franco.

El 1920, Millán Astray funda la Legió i Franco s'incorpora a les seves files comandant la Primera Bandera del cos. Participa en la defensa de Melilla després de l'anomenat "desastre d'Annual", l'any 1921, i un any més tard ja és tinent coronel i cap de la Legió, càrrec que ostentarà fins a la pacificació del Marroc espanyol, l'any 1927. Per aquelles dates, Franco h contactà amb dos autèntics organitzadors de la conspiració contra la República: els generals Sanjurjo i Mola. L'any 1926 Franco obté el mateix rang que aquests dos últims i es converteix en el general més jove d'Europa. El 1934 té lloc la sublevació revolucionària d'Astúries i Franco és el militar triat per dirigir la repressió. Un any més tard és nomenat cap de l'Estat Major Central.

Com tants altres militars sospitosos de ser contraris a la República, Franco és allunyat dels centres de poder. En el seu cas, les illes Canàries són el destí triat. Però aixó, no evita la seva participació en el cop d'estat militar del 18 de juliol de 1936. Tot i que ell no és l'elegit per encapçalar les accions militars, les circumstàncies el conduiran a liderar l'anomenat bàndol nacional i a ser nomenat cap d'estat.

Amb l'acabament de la guerra, l'1 d'abril de 1939, Franco instaura una dictadura que s'allargaria fins el 20 de novembre de 1975. Ell va ser el receptor de l'ajuda militar alemanya i italiana, que esdevindria clau per a la desfeta de la República, però el final del conflicte bèl·lic suposa l'aïllament del règim franquista de l'esfera internacional. Dos anys després, el 1955, es produeix l'ingrés a l'ONU. És en aquest moment quan el dictador decideix renovar el seu entorn polític, substituint alguns militars, falangistes i tradicionalistes, per joves tecnòcrates, pròxims a l'Opus Dei, que s'encarregaran d'encapçalar la reforma econòmica. L'any 1969 s'anuncia que el príncep Joan Carles de Borbó seria el successor de Franco com a cap d'estat. Els últims anys de la dictadura estan marcats per la decadència física de Franco i, sobretot, per la frustrada successió del règim en mans de l'almirall Luis Carrero Blanco, mort en un atemptat d'ETA el desembre de 1973.

Malgrat que la seva vida s'apagava i que la transició cap a la democràcia era inevitable, el vell general va respondre amb execucions com la de l'anarquista Salvador Puig i Antich que es feren el mateix dia, la primera a Barcelona i la segona a Tarragona tot açò va contribuir a danyar encara més la imatge del règim a l'exterior i a avivar l'oposició popular.El 20 de novembre de 1975, quan passaven vint minuts de les tres de la matinada, Franco moria a l'edat de 82 anys després d'una llarga agonia.

III. EL franquisme

- La dictadura, grups socials que fan apologia del franquisme i la oposició

El regim de Franco comença al 1939 fins el 1975, el seu tipus de política es una dictadura, ell com a cap de l'estat i amb tots els poders: el legislatiu, l'executiu i el judicial i a mes a mes també tenia el comandament suprem dels exèrcits (el Gneneralísimo).

L'únic partit polític era la Falage Española Tradicionalista y de las Juntas Ofensivas Nacionalsindicalistas ( FET y las JONS), en els quals es concentraven els vencedors de la Guerra Civil.

En aquesta dictadura també van ser suprimides totes les llibertats tan d'expressió com de manifestació sobretot de tipus nacionalista, es va decretar l'abolició dels estatuts de Catalunya i el País Basc.

Es van crear una mena de lleis com la Ley Constitutiva de las Cortes Españoles (1942) on es pretenia aparentar l'existència d'un sistema parlamentari, El fuero del Trabajo (1947, La ley de Referendum (1945) i el Fuero de los Españoles (1945) Ley de Sucesión (25 julio 1947), Ley de Principios de Movimiento Nacional, en totes aquestes lleis consistia el entramat de la dictadura franquista.

Els principals grups que van donar suport al franquisme va ser la gran burgesia, l'ecèrxit i l'eglésia.

La victoria del regim franquista ala guerra civil va significar el triomf per alguns grups que tenien por de pedre els privilegis a causa de la República, aixi els tres suports esmentats anteriorment van donar suport a la dictadura, cosa que els garantia el poder i la influència cap al poble.

La gran burgesia ara tenia llibertat per poder exercir el seu poder econòmic. La reforma agrària que van fer els republicans entre altres va ser anul·lada i les relacions laborals passaren a mans del Ministerio de Trabajo.

L'exèrcit altre suport important, que garantia la continuïtat del règim ja que tenia nombrosos efectius i els seus comandaments exercien molts càrrecs polítics i fins i tot càrrecs importants a les empreses. Per últim L'església Catòlica on Franco va establir la confessionalitat a L'estat. Es va suprimir el divorci així doncs el matrimoni religions era obligatori i a les escoles s'establí l'ensenyament religiós obligatori i el culte i el clergat.

D'altra banda, des de el primer moment hi ha haver una oposició al franquisme que va dur a una forta repressió, milers de persones va ser empresonades i torturades per tenir ideologies diferents, durant la dècada de 1940 amb la presencia de les guerrilles es tenia la esperança del triomf de les potències democràtiques. Però quan al final de la segona Guerra Mundial es va veure que no es podia acabar amb el franquisme i van variar les estrategies.

El 1956 el partit Comunista elaborà una “ reconciliació nacional”, Tot i que estaven la CNT, EL PSOE i la UGT que estaven afeblides els comunistes van ser els únics que van conservar una organització.

As van començar a veure moviments de protesta al carrer, vaga de tramvies , mobilitzacions d'estudiants, reacció de les forces obreres etc..

Finalment ell 1962 representants dels diversos grups es van reunir a Munic amb membres del PSOE i amb nacionalistes bascos i catalans.

Pel que fa ala política exterior del nou estat, l'any 1939 Franco es posà al costat de les potències feixistes i com que va mantindre a Espanya en un lloc neutral i no va intervindre de manera directa en la segona guerra mundial va enviar al front Alemany la División Azul. La derrota del feixisme el 1945 provoca una etapa d'aïllament internacional del regim, l' ONU va recomanar que tots els Estats democràtics retiraren els ambaixadors d'Espanya.El 1953 es van signar uns acords de col·laboració amb els Estats Units, això va significar el començament d'una nova etapa de relacions que van comportar a el reconeixement intencional del règim franquista i la seva fermesa, Franco passà a ser un aliat fidel de la política americana contra la Unió Soviética.

-Etapes i caractéristiques

Espanya després de quasi tres anys de guerra ara tenia una davallada demogràfica important, la vida quotidiana estava marcada per la carestia d'aliments i a més els especuladors eren els que s'enriquien amb la misèria de la població.

Es evident que la economia del franquisme estava caracteritzada per un gran intervencionisme de l'Estat en la producció de bens i la fixació de preus.

D'altra banda l'aïllament de l'exterior per el boicot internacional portaren cap a l'autarquia que consisteix en l'autoproveïment de gran part dels productes i la dependència en mesura de lo possible de l'exterior.

Per fomentar la indústria es va crear l'instituto Nacional de Indústria i a més es va seguir una política proteccionista que posava forts aranzels amb les importacions i limitava l'entrada de capital estranger.

Tot açò comportà a un estancament econòmic, com a conseqüència el nivell de vida i la renda per càpita es van quedar també reduïts.

Tanta era la misèria que es va crear les cartilles de racionament on es repartien productes de primera necessitat. Com que el comerç amb l'exterior era mínim es va originar el mercat negre.

EL “dessarrolismo” serà un procés en el qual es començarà a desenvolupar la economia i es prendran mesures que faran que l'economia espanyola participi en el creixement de l'Europa Occidental. Al final de la dècada dels 50 e fracàs de la política autàrquica i el descontentament popular van fer adonar al regim de la necessitat que hi havia de fer una reorientació econòmica i política.

Es va crear el govern de tecnòcrates. Per tirar endavant els canvis va ser essencial l'entrada al govern de personalitats vinculades a l'Opus Dei que estaven interessats en iniciar una obertura petita de la política i economia que fera possible l'acostament a Europa. En la mateixa direcció, l'anomenat Movimiento Nacional va substituir al FET y de las JONS com a partit únic. Es van fer noves lleis que defenien el règim com una democràcia orgànica, eufemisme amb el qual es continuava negant la democràcia parlamentaria i les llibertats individuals, polítiques i sindicals.

A partir del 1957 amb l'abandonament de l'autarquia s'inicia un procés econòmic de liberalització d'acord amb el sistema capitalista occidental, es va posar en marxa el Plan de Estabilización que la seva meta era passar d'una economia tancada a una economia vinculada amb relacions internacionals. També es va posar en marxa los Los Planes de Desarrollo que pretenien fomentar el desenvolupament industrial i disminuir els desequilibris entre les diferents regions d'espanya.

Amb totes aquestes millores en l'economia als anys 60 es produeixen mols canvis, un d'ells son els canvis demogràfics, que seran deguts a la millora de les condicions de vida i per tant un augment de la natalitat i també descens de la mortalitat. L'expansió de les grans ciutats industrials com Barcelona Madrid, Sevilla... i el despoblament de molts nuclis rurals va provocar una ràpida urbanització i un creixement espectacular de les ciutats encara que també hi havia barris sense infrastructures com la llum, asfaltat...

D'altra banda hi va haver també un creixement econòmic, que es va manifestar sobretot en el creixement de la indústria, que va renovar els béns d'equipament, utilització de noves tecnologies i per tan hi va haver un augment de la producció i productivitat. Tot aquest procés va provocar un augment important del comerç exterior i una reactivació de les exportacions entre d'altres també es va produir una renovació de l'agricultura amb la mecanització. La societat espanyola com que havia passat moltes penúries no estava acostumada al consum però durant la dècada del 1960 la societat es va veure en una evolució i modernització. Amb la mecanització agrícola la població es dedicà mes ala indústria i als serveis, com a conseqüència van augmentar les classes mitjanes, tots aquests canvis van propiciar a Espanya a ser una societat de consum. Però no tan sols hi va haver canvis en el treball sinó que també hi van haver canvis en l'educació, com introduir una educació mes moderna i ames a mes fer la escolarització obligatòria des dels 6 anys fins als 14, així doncs es va arribar a la Llei General d'Educació on per fi l'ensenyament era gratuït i elemental. Amb tans canvis es va crear un altra actitud social, ara els espanyols tenien contacte amb la llibertat la literatura, el cinema i l'art, els contactes amb altres països europeus van ajudar a crear un ampli moviment social i cultural a favor de la democratització.

Es constituí de manera definitiva el sindicat de Comissions Obreres que protagonitzà la lluita sindical dels anys seixanta. L'església ja no era monolítica com a suport ideològic del règim ja que al seu interior sortiren grups dissidents del franquisme ( Joventut Obrera Cristiana).També el moviment estudiantil i els intel·lectuals es va enfrontar al règim manifestan els seus desitjos de canvi. D'altra banda també va sorgir ETA (1959) que inicià un seguit d'accions violentes contra la dictadura

Pel que fa al fi del regim franquista la crisi del petroli va posar fi al període de creixement i prosperitat i va començar una època de recessió econòmica profunda: retrocés del turisme, el sector industrial i moltes indústries van fer fallida, la inflació arribà fins al 26% anual i l'atur no va parar d'augmentar. En aquesta situació econòmica tan complicada va morir Franco i comença la transició cap ala democràcia. En 1973, el admirant Luis Carrero Blanco va ser nombrat president del Govern però va ser assassinat per ETA i el va succeir Carlos Arias Navarro tot i que va prometre una obertura política les reformes varen ser insignificants.

El camí cap a la transició es va consolidar el 22 de novembre de 1975 Joan Carles I jurà el càrrec com a rei d'Espanya, tenia voluntat de promoure el canvi polític. Al carrer la població expressava per mitja de vagues i manifestacions una ruptura amb el vell règim. En juliol del 1976 va ser nomenat president del govern Adolfo Suárez, polític franquista però que obri un camí legal, es reconeixia el principi de sobirania popular. El govern i els grups democràtics de l'oposició van acceptar una reforma pactada, es a dir la consecució de la democràcia amb un compromís de totes les forces polítiques per tal d'instaurar un règim democràtic. El 1977 es va legalitzar els partits polítics, els drets fonamentals de les persones i els sindicats. es van concedir dos amnisties polítiques i altra cosa important va ser la convocatòria d'eleccions lliures a les Corts Constituents. Espanya poc a poc ja s'anava democratitzant

IV. bibliografia

  • Ciències socials, historia ORBRE educación secundaria quart curs, editorial : Vicent Vives.

  • www.izquierda_republicana.com

  • www.wikipedia.com

Vídeos relacionados