Guerra Civil española

Historia de España contemporánea. Antecedentes. Alzamiento militar. Caída de Cataluña # Aixecament militar. Caiguda de Catalunya

  • Enviado por: Giorgy
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad

Índex

Portada pàg. 1

Índex pàg. 2

Les causes de la guerra civil pàg. 3

L'aixecament militar pàg. 4

La internacionalització del conflicte pàg. 4-5

El desenvolupament de la guerra

La batalla de Madrid pàg. 6

La caiguda del front Nord pàg. 6

La batalla de l'Ebre pàg. 6

La caiguda de Catalunya pàg. 7

El final de la guerra pàg. 8

Les causes de la guerra civil

Ala societat espanyola de 1936 existia una fort tensó entre la dreta i l'esquerra. A les eleccions de febrer la victòria del Front Popular va radicalitzar encara més a la dreta.

Els grans propietaris veien amb preocupació la reforma agrària, els jornalers criticaben la seva excesiva llentitud i comensaven a realitzar ocupacions de finques; secotrs de la burgesia dubtaven del nou govern i paralitzaven les inversions; i l'esglesia católica es sentia amenasada i recolzava decididament a la dreta.

De febrer a juliol de 1936 s'incrementà la tensió entre las fronces socials i polítiques de dretas i esquerres a tota Espanya. Es van produïr conflictes laborals i vagues.

Al govenr li resultaba difícil mantenir l'ordre públic.

La falange s'enfrontava a militants de les organitzacions de l'esquerra. El clima polític es va crispar encara més amb l'assasinat a mans de falangistas del tinent de la Guardia d'Assalt de José Castillo. La reacció va ser l'assasinat de José Calvo Sotelo.

L'aixecament militar

El 17 de juliol del 1936, la insurrecció militar s'inicià a Melilla. Des de allí es va exendre al conjunt del protectorat del Marroc. El 18 i 19 de juliol, el cop es va exendre ala península i als arxipèlags. Mentre el govern reaccionava lentament davant els aconteciments. El cop va triunfar a Galicia, Castilla-León, Navarra am el general Mola a Pamplona, Andalucia Occidental amb Qeipo de Llano a Sevilla, Balears amb Goded, i Canaries des de on Franco es va desplaçar al Marroc el dia 19 per ficar-se al front de l'exèrcit d'Africa.

El cop va fracasar a Astúries, Cantabria i part del País Basc, Catalunya, Llevant, Madrid, Castilla la Mancha, Murcia i la zona oriental de Andalucia. Els fracasos més grossos varen ser a Madrid i a Barcelona. En general la sublevació no va tenir gaire recolzament popular i es va basar a les forces militars. La divisió del país en dues zones va provocar l'inici de la guerra civil.

La internacionalització del conflicte

Tot i que en un principi els països democràtics d'Europa, devastats per la recent Primera Guerra Mundial, van fer costat a la República constitucional, aviat trobaren l'excusa per concentrar-se en la seva reconstrucció. El 1938 el comitè de no intervenció va ordenar la retirada de les Brigades Internacionals i el 23 de setembre es retiraven, rentant-se les mans amb el pretexte de no interferir en un assumpte intern, tancant els ulls a les ajudes dels feixismes italià i alemany al cop militar contra les institucions constitucionals.

El conflicte va ser denunciat pel President de la República, el Doctor Negrín el 21 de setembre de 1938 a la Societat de les Nacions, que comdenmà el cop militar, però no va atendre les peticions d'ajuda. A la primera Conferència Internacional de les Nacions Unides (San Francisco, 1945) la Generalitat de Catalunya a l'exili va tornar a exposar la situació de Catalunya. Per aquella condemna, Espanya fou rebutjada com a membre de la Societat de Nacions el mateix any 1945, i no fou acceptada fins a deu anys més tard.

El 12_de_desembre de 1946 la 50ena Sessió plenària de les Nacions Unides Recomana que el Govern feixista de Franco de Espanya, calcat dels de Hitler i Mussolini sigui exclòs com a membre de les Nacions Unides i la retirada immediata dels embaixadors a Madrid, fins que es constitueixi un nou Govern acceptable.

El desenvolupament de la guerra

La batalla de Madrid

Acabat de comenser l'aixecament, el general Franco va gestionar la ajuda de baixells i avions italians i alemanys per que l'exercit d'Africa atravesés l'estret de Gibraltar, el gran objectiu era entrar a Madrid. Davant de la proximitat dels sublevats, el gobern republicà es va traslladar a València i a Madrid es va constituir una Junta de Defensa.

La caiguda del front nord

Els aixecatas varen decidir concentrar les seves principals operacions al nord. Amb el recolzament decisiu de l'aviació integrada a la Legión Cóndor alemanya, que realitzà una salvatge agressió a la localitat vizcaina de Guernika (26 d'abril de 1937), les tropes rebelds trancaren les defenses de Bilbao (l'anomenat “cinturón de hierro”) el 19 de juny de 1937. A l'agost (un mes després d'obtenir la victòria a la batalla de Brunete), aquelles mateixes tropes entraren a Santander i, a l'octubre, van prendre Gijón y Avilés, amb que els rebelds completaven l'última etapa de l'ocupació de la zona nord.

La batalla de l'Ebre

La batalla va iniciar-se a les 0,15 hores de la matinada del dia 25 de juliol de 1938 quan l'exèrcit republicà va començar a creuar el riu Ebre per diferents punts entre Mequinensa i Amposta. Deprés d'unc combats ferotges, el novembre de 1938 les tropes nacionals es van haver de replegar. A partir d'aquí l'avanç dels franquistes a Catalunya va ser imparable. El 26 de gener del 1939, Barcelona va ser presa.

La caiguda de Catalunya

Un cop perduda la batalla de l'Ebre, novembre de 1938, la conquesta de Catalunya va ser molt fàcil per a les tropes del general Franco, la república no tenia exèrcit per combatre l'aplastant avanç de les tropes feixistes, ja que s'ho havia jugat el tot pel tot a la batalla de l'Ebre, i un cop perduda aquesta ja no quedaven reserves per resistir.

Els alemanys van aprifitar per practicar la guerra llampec al territori català, Bacelona i d'altres ciutats van ser durament bombardejades. Un cop es va obrir el front del Segre les forces nacionals van tenir un avançament molt ràpid, el 15 de gener de 1939 s'ocupava Tarragona, el 26 Barcelona, el 4 de febrer Girona, i el 9 i 10 ja acabaven de perseguir als ultims soldats republicans que sortien en retirada per la frontera, juntament amb un gran seguit de nens, avis i tot el govern republicà, tant la Generalitat com el central.

L'ajuda alemanya i italiana cada cop era més important, ja que tots els bombardejos es fein amb avions d'aquests dos països i volien aprofitar per acabar d'ensenyar als seus soldats i guanyar experiencia per la futura guerra que s'apropava.

El final de la guerra

El final de la guerra, Azaña un cop a París va dimitir, però Negrín i part dels oficials van tornar a València per continuar la resistència, però l'exèrcit estava desmoralitzat i ja estava tot perdut, a Madrid, el general republicà que manava es va sublevar en un intent de pactar la pau amb Franco, però aquest veient que ja ho tenia tot guanyat no en va fer cas i va continuar fent la seva guerra. El 28 de març les tropes nacionals van entrar a Madrid i el dia 30 a Alacant, l'ultim reducte republicà que quedava, els antics dirigents es van veure obligats a fugir per mar, l'1 dabril, el general Franco va emetre un comunicat on deia que ell manava al pais i donava per acabada la guerra civil d'Espanya, amb un balanç final de més de 300.000 morts i un nombre similar d'exiliats i presoners que van viure durant 6 anys en camps de presoners i la majoria dels quals van ser jutjats i empresonats o afussellats.