Gramática de la lengua catalana

Reglas básicas # Ús de apòstrof. Síl·laba tònica i síllaba àtona. Accentuació. Dièresi. Morfologia del substantiu y adjectiu. Vocal neutra. Grafies de la essa sorda y sonora. Ce trencada. Conjugacions. Les oclusives

  • Enviado por: Naniloa
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 32 páginas
publicidad
publicidad

Ús de l'apòstrof

* L'article masculí o femení (el/la) singular s'apostrofa (l') sempre que va davant d'un mot començat en vocal o h.

Excepció: l'article la no s'apostrofa quan el mot següent comença en i/u (hi/hu) àtones.

També son excepció els casos següents:

  • La e, la efa, la hac, la ela...

  • La una ( hora del rellotge )

  • La asimetria, la anormalitat...

  • La ira, la host

* La preposició de s'apostrofa (d') quan va davant d'un mot començat en vocal o h.

* Els pronoms febles em, et, es, el, la, en, s'apostrofen (m' , t' , s' , l' , l' , n' ) quan van davant del verb i aquest comença en vocal o h.

Excepció: el pronom la no s'apostrofa quan el verb comença en i/u (hi/hu) àtones.

* Quan cal combinar més d'un pronom entre ells o amb el verb, l'apòstrof sempre va tan a la dreta com es pugui.

* Les combinacions pronominals la hi i se us no s'apostrofen mai.

* En les següents combinacions, fem la contracció entre la preposició i l'article : a + el/els ( = al/als) ; de + el/els ( =del/dels ); per + el/els ( = pel/pels). També fem una contracció entre els mots ca ( = a casa de ) + el/en (=cal/can). Recorda que desfem la contracció quan el mot següent comença per vocal o h.

Guionet en els numerals. Separació de mots a final de ratlla.

* En les expressions numèriques utilitzem el guionet (-) entre les desenes i les unitats (38 = trenta-vuit) i entre les unitats i les centenes (500 = cinc-cents). En el cas dels números del 21 al 29, hem d'usar dos guionets ( 25 = vint-i-cinc ).

* A final de ratlla, separem amb guionet els dígrafs (conjunts de dues lletres representant un so) següents: r-r ; s-s ; l-l ( ela geminada) ; i-x ; t-x ; s-c ; t-g ; t-j. No es poden separar mai els següents: gu; qu; ny; ll (ella)

* A final de ratlla no deixem mai cap vocal sola: ni inicial de paraula ni final. Sí, en canvi, que s'admet d'escriure una vocal sola en síl·laba inicial, si va precedida de l'article apostrofat (l') o la preposició (d') o algun pronom també apostrofat (m', t', s', l'...)

Síl·laba tònica i síl·laba àtona. Mots àtons

* En general una paraula té tantes síl·labes com vocals. S'exceptuen d'aquesta regla les paraules que contenen un diftong: una síl·laba formada per dues vocals que es pronuncien alhora. Una de les dues vocals ha de ser I o U.

* Els diftongs en català son:

  • Decreixents: ai ; ei ; oi ; ui

au ; eu ; ou ; uu (pocs casos)

  • Creixents : g/q + u/(ü) + a,e,i,o

* No formen diftong:

  • Les combinacions en què diem les dues vocals separadament i marquem amb una dièresi (¨) la segona vocal ( ra-ïm)

  • El grup -ix- precedit de vocal (cai-xa)

  • Les combinacions de tres vocals en que la del mig es i o u, ja que aquestes vocals tenen aleshores valors de consonant (no-ia)

* Segons el nombre de síl·labes els mots poden ser monosíl·labs (una síl·laba) o polisíl·labs ( mes d'una síl·laba). Els mots polisíl·labs poder ser bisíl·labs (2), trisíl·labs (3), tetrasíl·labs (4), etc.

* En ser pronunciats, els mots polisíl·labs tenen sempre una síl·laba mes forta que les altres. S'anomena síl·laba tònica. I les altres son anomenades síl·labes àtones (fi-nes-tra). Segons la posició de la síl·laba tònica, un mot es polisíl·lab per ser agut ( si la tònica es l'ultima), pla ( la penúltima) o esdrúixol (l'antepenúltima).

* Els mots monosíl·labs poden ser tònics (la majoria) o àtons, segons que siguin pronunciats amb mes o menys intensitat. Son àtons mots gramaticals com : els articles (el, la , els, les, un , uns) i les contraccions (preposició + article); els pronoms febles (em, et, es...); les preposició febles (a, en, de, amb, per); algunes conjuncions (i, o, ni...)

Accentuació

En català hi ha dues classes d'accent gràfic: l'accent greu o obert (`) i l'accent agut o tancat (´)

Quan calgui accentuar la lletra a, ho farem sempre amb un accent obert : à/À.

Si hem d'accentuar una i o una u, l'accent que hi posarem serà sempre l'accent tancat ( í/Í ; ú/Ú.

En el cas d'haver d'accentuar una e o una o, cal mirar primer si, segons la pronunciació, es tracta d'una [ ] o d'una [o] oberta; o d'una [e] o d'una [o] tancada. En el primer cas, l'accent gràfic serà obert: è/È , ò/Ò ; i en el segon , tancat : é/É , ó/Ó.

Va bé recordar algunes sèries en que els mots s'accentuen sempre de la mateixa manera:

  • Formes verbals: veuré, llegiré, serraré...; vingué, begué, digué; entretingués, marxés, veiés, calqués...

  • Numerals: sisè, desè, vintè, quarantè…

  • Gentilicis: francès, portuguès, aranès…

  • Adjectius derivats: verdós, plujós, relliscós…

  • Mots derivats acabats en -ència: abstinència, eficiència, dissidència...

  • Substantius derivats: afecció, estimació, impressió, informació...

Els mots aguts s'accentuen quan tenen una d'aquestes terminacions: a, e, i, o , u; as, es, is, os, us,; en, in.

No s'accentuen els mots aguts que acaben en diftong decreixent ( tornareu)

S'accentuen els mots plans que no tenen cap de les terminacions anteriors. Sí que s'accentuen els mots plans que acaben en diftong decreixent (tornàveu).

Tots el mots esdrúixols van accentuats en català (recorda que son esdrúixols mots com: ciència, història, església, pèrdua...)

L'accent gràfic serveix també per discriminar paraules que s'escriuen igual. Aquí en tens una llista: bé, béns, bóta, bótes; Déu, déus, adéu; dóna, dónes; és, sóc, són; fóra; mà; més; món, rodamón; móra, móres; nét, néta, néts, nétes; ós, óssa, óssos, ósses; pèl, pèls; què (darrera preposició i interrogatiu ) sé; sí, sís; té; ús; véns, vénen, vés, vós.

La dièresi (¨)

Escrivim dièresi damunt la lletra u quan va darrera de g o q i davant d' e, i : aigües, pingüí, qüestió, obliqüitat.

Quan dues vocals continues, una de les quals es una i o una u, no son pronunciades formant diftong, ho indiquem amb la dièresi: raïm, peüc, veïnat. Però si hi va accent gràfic, ja ho indica aquest: Lluís, (Lluïsa) Traduís (Traduïssis)...

Igualment, si una i enmig de dues vocals no és consonant (perquè es tònica, per exemple) ho marquem amb la dièresi: conduïa, beneïen... si hi ha d'anar accent gràfic, no s'hi posa dièresi: conduís, conduíem...

Mira de recordar els casos següents en que sempre hi ha dièresi:

  • participi passat (-it) dels verbs acabats en vocal + ir: conduït, construït, beneït, proveït...

  • present de subjuntiu dels verbs acabats en vocal + ar: suïs, estudiïn, creï, canviï...

Excepcions:

  • Els temps d'infinitiu, gerundi, futur i condicional dels verbs acabats en vocal + ir s'escriuen sense dièresi: traduït, traduint, traduiré, traduiria.

  • Els mots acabats en els sufixos -isme, - ista, i els començats en els prefixos re-, anti-, co- ... també van sense dièresi: arcaisme, egoista, reimpressió, antiimperialisme, coincidència.

  • Morfologia del substantiu

    El substantiu o nom és una paraula que pot flexionar-se segons quin sigui el seu gènere o nombre.

    El gènere del substantiu

    Generalment el gènere del substantiu quan designa coses o idees abstractes és arbitrari però quan designa persones o animals que pertanyen als dos sexes fan el femení de diverses maneres:

  • Solem afegir una -a al masculí. ( avi, avia ; pintor, pintora )

  • Els substantius acabats en -e, -o, -u àtones solen fer el femení canviant aquestes vocals per -a. ( alumne, alumna ; ministre, ministra ; arquitecte, arquitecta...)

  • De vegades es forma el femení afegint al masculí -na, -ina, -esa. ( orfe, òrfena ; heroi, heroïna ; metge, metgessa )

  • N'hi ha que tenen terminacions pròpies com -riu, -ologa ( emperador, emperadriu ; filòleg, filòloga )

  • En un nombre reduït de casos, el masculí es forma a partir del femení afegint-hi -ot. ( abella, abellot ; bruixa, bruixot ; perdiu, perdigot )

  • Alguns masculins i femenins tenen una arrel (lexema) diferent ( amo, mestressa ; marit, muller ; home, dona ; cavall, euga ; pare, mare ; oncle, tia ; marrà, ovella ; boc, cabra )

  • La mateixa forma, de vegades, serveix per al masculí i per al femení, son els mots acabats en -aire, -ista, -cida. ( boletaire, drapaire, modista, artista, suïcida, homicida )

  • Alguns noms d'animals son invariables i aleshores hem d'especificar si son mascles o femelles ( la sargantana mascle, la sargantana femella )

  • També tenim substantius que canvien el seu significat segons el gènere:

    Masculí

    Significat

    Femení

    Significat

    Un albor

    Peix

    Una albor

    Blancor, llum d'alba

    El canal

    Via d'aigua

    La canal

    Conducte, canonada

    El canalla

    Malvat, bergant

    La canalla

    Mainada

    El casset

    Magnetòfon

    La casset

    Cinta

    El clau

    De clavar

    La clau

    D'obrir i tancar

    El clímax

    Gradació, moment culminant

    La clímax

    Figura retòrica, etapa final

    El còlera

    Epidèmia

    La còlera

    Ràbia

    El coma

    Quadre clínic greu

    La coma

    Altres sentits

    El cremallera

    Ferrocarril

    La cremallera

    Altres sentits

    El delta

    D'un riu

    La delta

    Lletra de l'alfabet grec

    Un editorial

    Article

    Una editorial

    empresa

    El fi

    Objectiu, finalitat

    La fi

    El fina, l'acabament

    El guia

    Persona

    La guia

    Document, llibre

    El levita

    Persona

    La levita

    Peça de vestir

    El llum

    Aparell

    La llum

    Resplendor, claror

    Un ordre

    Contrari de desordre

    Una ordre

    Manament

    Un paleta

    Ofici

    Una paleta

    Eina

    El planeta

    Astre

    La planeta

    Destí d'una persona

    Els pols

    Batec

    La pols

    Partícules en suspensió

    El pudor

    modèstia

    La pudor

    Mala olor

    El salut

    Salutació

    La salut

    Estat de l'organisme

    El son

    Dormida

    La son

    Ganes de dormir

    El talent

    Moneda, aptitud intel·lectual, disposició d'ànim

    La talent

    Gana, apetit

    El terra

    Sol, paviment

    La terra

    Plana, camp, sorra

    El vall

    Excavació, fossa

    La vall

    Depressió entre muntanyes

    El vocal/la vocal

    Persona d'una junta

    La vocal

    lletra

    S'ha d'anar amb compte amb els mots dels llistats següents perquè sovint es confonen de gènere:

    Son masculins:

    Els afores, un anell, un avantatge, el bacteri, el carrer, el compte, el corrent, el desavantatge, el deute, el dot, el dubte, un edelweiss, un escafandre, un espinac, un estratagema, el front, el full, un interviu, el llegum, el lleixiu, els narius, un orde, un orgue, el pebre, el pendent, el rancor, el senyal, el radiocasset, el termit (insecte), el titella.

    Son femenins:

    Una àgape, una allau, una amargor, una anàlisi, una ancora, una aroma, una au, la cercavila, la calor, la claror, la crep, la dent, la dracma, una escalopa, una esplendor, la frescor, la gènesi, la grip, la magneto, la mare, la marató, la nespra, una olor, les postres, la psicoanàlisi, la remor, la resplendor, la resta, la sida, la síncope, la síndrome, la suor, la torpor, la verdor, la videocassette.

    El Nombre del substantiu

  • La majoria dels substantius formen el plural afegint una -s al singular ( arc, arcs ; senyor, senyors ; llibre, llibres ; bou, bous )

  • Els substantius que acaben en -a àtona la canvien per -es ( taca, taques ; raça, races ; taronja, taronges ; formiga, formigues)

  • La majoria de noms acabats en vocal tònica afegeixen -ns ( mà, mans ; marró, marrons ; humà, humans ; bé, béns ; pi, pins )

  • els substantius masculins aguts acabats en -s, -ç, -x, -ix, -tx fan el plural afegint -os. ( gos, gossos ; lluç, lluços ; sufix, sufixos ; despatx, despatxos )

  • S'ha de vigilar amb alguns monosíl·labs i alguns mots plans que no mes afegeixen una -s ( apèndixs, artífexs, calçs, còdexs, falçs, hèlixs, índexs, linxs, tòraxs, vèrtexs )

  • Els substantius acabats en -sc, -st, -xt, -ig, poden fer el plural afegint -s o -os ( quioscs o quioscos ; gests o gestos ; texts o textos ; assaigs o assajos )

  • Els mots invariables

    Alguns mots tenen una única forma per al singular i per al plural

  • Els dies de la setmana ( llevat el dissabte i el diumenge ) ( dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres )

  • Altres mots com: ens, fons, pols, temps, tos, urbs, albatros, alies, atlas, alferes, bíceps, caries, galimaties, glotis, herpes, llapis, judes, mecenes, pàncreas, pelvis, piscolabis...

  • Alguns mots compostos:

  • comptagotes, milhomes, obrellaunes, penja-robes, portamonedes, salvavides, t trencaclosques, paracaigudes...

  • Els mots que acaben en -us ( cactus, anus, arquetipus, cirrus, sinus, cosinus, globus, eucaliptus, fetus, ficus, focus, prototipus, pus, tipus, virus, porus, lapsus, hiatus...)

  • I alguns mes que només tenen forma en plural: les acaballes, els afores, les alicates, les beceroles, les bermudes, els calçotets, els enagos, els huns, les noces, les núpcies, les pampallugues, les pessigolles, les setrilleres, els sostenidors...

  • La vocal neutra

    Representem el so de la vocal neutra amb a o amb e segons que en un altre mot de la mateixa família el so de la vocal neutra sigui pronunciat clarament amb [a], amb [] o amb [e] : taula: teulada; teula: teulada.

    En el cas dels verbs, la pronunciació tònica de la primera persona del present d'indicatiu ens indica com cal escriure la vocal de l'arrel: afaito: afaitaré; nedo, nedava.

    En aquest segon cas, son excepcions, les formes dels verbs néixer, treure, jeure, fer i saber ( i derivats ) en que escrivim a sempre que l'arrel del verb sigui àtona: naixia (neixo) ; traurem (trec) , jauria (jec); faran (fem), sabreu (sé).

    O - U àtones

    En els mots derivats escrivim o/u segons el primitiu: foc: foguera ; culpa: culpable.

    Igualment en els verbs: la pronunciació de la primera persona del present d'indicatiu indica com cal escriure, o/u, les formes en que aquesta vocal sigui àtona: obro, obria; jugo, jugaré.

    Excepcions:

  • Els mots següents es consideren pseudo-derivats ( o falsos derivats ) dels que van entre parèntesis; no segueixen la regla de la derivació: bucal (boca); dulcificar (dolç); curvatura, curvilini (corb); mundial (mon); humà, humanisme (home); juvenil (jove); nutritiu, nutrició (nodrir); titular, intitular (títol); vulcanisme, vulcanòleg (volcà).

  • En els verbs següents escrivim la vocal de l'arrel o sempre que sigui àtona: cosir, collir, escopir, tossir i sortir ( i derivats ): cosiré (cuso), collia ( cullo), escopiran (escupo), tossien (tusso), sortiré (surto).

  • I en els verbs poder i voler seguim la mateixa norma que en el cas anterior, llevat d'algunes formes: podia, podré, (puc) volem, voldríem ( vull). Però: puguem , pugueu, vulguem, vulgueu.

  • Vocal neutra (II)

    Els substantius acabats en el so de la vocal neutra s'escriuen, en el singular, amb la lletra e si son masculins. I amb la lletra a, si son femenins : alcalde, taula.

    Algunes excepcions son:

  • Masculins acabats en -a : els noms acabats en -arca (monarca), -ista (pianista), -cida (suïcida), -ta ( poeta) -ma ( panorama)

  • Femenins acabats en -e : base, catàstrofe, classe, febre, llebre, frase, higiene, imatge, mare, piràmide, sèrie, superfície, torre; Carme, Irene, Matilde; calvície, cúspide, sístole, diàstole, efígie, el·lipse, intempèrie, laringe, sílice.

  • Al plural, escrivim sempre -es : alcaldes, taules. En aquest cas, cal tenir en compte els canvis que la terminació -es origina en alguns mots ca - ques ( vaca; vaques ) ; ça - ces ( plaça, places) ; qua - qües ( pasqua, pasqües ) ; ja - ges ( esponja, esponges) ; ga - gues ( figa, figues ) gua - gües ( llengua, llengües )

    Aquesta regla no té cap excepció

    Pel que fa als adjectius, els que acaben en vocal neutra al singular poden ser:

  • D'una sola terminació (igual per al masculí i per al femení):

    • e: noble, lliure, notable

    • a: agrícola, belga, nòmada

  • De dues terminacions: e per al masculí i a per al femení: ample/amplia; negre/negra; pobre/pobra.

  • Al plural, sempre -es: lliures, belgues, amples, pobres.

    O - U àtones (II)

    La forma del plural d'alguns mots, pronunciats [us] en català oriental, es escrit -os: boscos, passos, complexos, textos, lluços.

    Però, els noms que acaben en -u al singular, fan el plural en -us: liceus, europeus, daus.

    Alguns noms son invariables ( fan el singular i el plural igual ) cactus, porus, globus, sinus, cosinus, tipus.

    La primera persona del singular del present d'indicatiu de molts verbs, pronunciada [u] en català oriental, s'escriu -o: canto, temo, serveixo, dormo.

    La vocal neutra (III)

    En les terminacions verbals, la vocal neutra es escrita -a quan es l'últim so del verb ( acaba, cantava, tancaria) i -e quan va darrere ser un altre so ( acaben, cantàvem, tancaríeu, córrer)

    Les úniques excepcions son les següents:

    • les formes: obre, corre, vine, omple.

    • Els infinitius dels verbs acabats en -re: ploure, caure, moure, seure, plaure, beure

    Com a conseqüència de les regles anterior, cal tenir en compte alguns canvis que es poden originar al final dels verbs: -ça -> ces ( comença, comences); -ca -> ques (tanca, tanques ); -ja -> geu ( menja, mengeu); -ga -> guem (frega, freguem ); antre altres.

    La vocal neutra (IV)

    A vegades no hi ha cap regla que ens pugui ajudar a recordar com s'escriuen alguns mots. Per això, cal consultar amb assiduïtat el diccionari i intentar de recordar els mots mes corrents. Pel que fa a la vocal neutra, mira de recordar els següents:

    • S'escriuen amb e:

    Ànec, assemblea, Caterina, Ebenista, efeminat, Empordà, Empúries, enyorar, espàrrec, esparreguera, meravella, monestir, polseguera, punxegut, sergent, treball.

    • S'escriuen amb a:

    Amanida, ambaixada, arracades, arravatar-se, assassí, avaluar, avaria, darrere, davant, racó, ramat, rancor, sanefa, Sardenya.

    O - U àtones (III)

    Com en el cas de la vocal neutra, també en els mots que s'escriuen amb o o be u àtones, no hi ha sempre regles fixes i cal acudir al diccionari o recordar alguns mots mes corrents, com es ara els que segueixen:

    • S'escriuen amb o:

    Assortir, avorrir-se, botifarra, brúixola, cobrir, complir, Empordà, govern, Hongria, Joan, joglar, joventut, nodrir, polir, Romania, sofrir, sorgir, sospirar, tonyina, torró.

    I els següents, que acaben en -ol:

    Capítol, consol, esdrúixol, furóncol, plànol, rínxol, cérvol, escrúpol, títol, pèndol, rètol.

    • S'escriuen amb u:

    Bufetada, butxaca, muntanya, mussol, subornar, sufocar, suportar, turment, tramuntana

    I els següents, que acaben en -ul:

    Estímul, mòdul, pòmul, vestíbul, múscul, patíbul

    • D'altra banda, cal parar atenció a la pronunciació dels mots següents:

    • corba, estoig, gola, ploma, pols, tomba, triomf

    • munto, nuvi/núvia

    Morfologia de l'adjectiu

    L'adjectiu es un mot variable, es a dir pot flexionar-se segons el gènere i el nombre, depenent del nom a que acompanyi. L'adjectiu qualificatiu te com a missió indicar les qualitats del substantiu.

    Els adjectius es divideixen en els que tenen una sola terminació ( invariables) i els que en tenen dues (variables)

    Adjectius de dues terminacions

    Considerem adjectius de dues terminacions o variables aquells que presenten una forma per al masculí i una forma per al femení. En plural també tindran formes diferents per a cada gènere, això farà que presentin quatre formes. El gruix majoritari d'adjectius catalans s'engloba en aquest en aquest grup.

    Verd verda verds verdes

    Llarg llarga llargs llargues

    En alguns casos, caldrà tenir en compte que la flexió comporta canvis ortogràfics i fonètics.

    • Ús de l'accent gràfic o dièresi: tebi, tèbia, tebis, tèbies

    Genuí, genuïna, genuïns, genuïnes

    • Aparicio de -n en les formes que el masculí acaba en vocal tònica : sa, sana, sans, sanes

    Llevat de cru, crua, crus, crues

    • Alternances vocàliques o consonàntiques:

    Negre, negra, negres , negres

    Maco, maca, macos, maques

    Ateu, atea, ateus, atees

    Oblic, obliqua, oblics, obliqües

    Nul, nul·la, nuls, nul·les

    Cec, cega, cecs, cegues

    Eixerit, eixerida, eixerits, eixerides

    Flonjo, flonja, flonjos, flonges

    Vague, vaga, vagues, vagues

    Blau, blava, blaus, blaves

    Nociu, nociva, nocius, nocives

    Tou, tova, tous, toves

    • Canvi de la -e per -o quan el masculí acaba en -leg: homòleg, homologa, homòlegs, homologues

    S'ha d'anar alerta amb els adjectius que acaben amb -s, -ç, -x, -ix, -tx perquè formen el plural masculí amb la terminació -os.

    Gris grisa grisos grises

    Dolç dolça dolços dolces

    Fix fixa fixos fixes

    Coix coixa coixos coixes

    Gavatx gavatxa gavatxos gavatxes

    Els adjectius que acaben en -sc, -st, -xt, -ig poder fer el plural masculí de dues formes:

    Foscs o foscos trists o tristos

    Mixts o mixtos boigs o bojos

    Adjectius d'una terminació

    Els adjectius d'una terminació o invariables adopten una única forma per al masculí i per al femení. Tanmateix, els que acaben en -aç, -iç, -oç tenen dues formes en el plural.

    La majoria dels adjectius que acaben en -al, -el, -il, -ar, -or, -ant, -ent, -a àtona no varien la seva forma segons el gènere.

    Igual igual iguals iguals

    Cruel cruel cruels cruels

    Fàcil fàcil fàcils fàcils

    Popular popular populars populars

    Anterior anterior anteriors anteriors

    Elegant elegant elegants elegants

    Obedient obedient obedients obedients

    Belga belga belgues belgues

    Recordeu que totes les normes solen tenir excepcions i en cas de dubte va bé consultar el diccionari.

    Quan els adjectius acaben en -e àtona, en trobem de variables i d'invariables. Pertanyen a aquest últim grups els que acaben en -ble, -aire, -me, -ne, -re i altres.

    Amable, cantaire, enorme, solemne, mediocre, bilingüe, jove, ferotge, múltiple, rude, salvatge, simple, tènue, ximple...

    En altres ocasions al -e àtona final es transforma en -a que es forma el femení.

    Addicte i addicta agre i agra ample i ampla

    Apte i apta còmode i còmoda culte i culta

    Pobre i pobra neutre i neutra esquerre i esquerra

    Tal com s'ha dit a l'inici, els adjectius que acaben en -aç, -iç, -oç tenen una sola terminació per al singular i dues per al plural.

    Capaç capaç capaços capaces

    Feliç feliç feliços felices

    Veloç veloç veloços veloces

    Concordança entre noms i adjectius

    Si l'adjectiu realitza la tasca de qualificar el substantiu, per norma sempre concordaran en gènere i nombre.

    Una veu clara uns arbres alts l'home geperut les mans netes

    Els problemes sorgeixen en els casos següents:

    • Quan un adjectiu afecta mes d'un nom

    • Si els noms son del mateix gènere, l'adjectiu es posa en plural mantenint el gènere. ( Un llibre i un dossier antics )

    • Si els noms tenen gènere diferent, l'adjectiu es masculí plural. ( Una casa i un edifici ruïnosos )

    • Si l'adjectiu va col·locat al davant de dos o mes noms de generes diferents, concorda només amb el primer. ( Bon angle i il·luminació ; magnifica anàlisi i comentari ) També es pot repetir l'adjectiu acompanyant cada substantiu.

    • Quan diversos adjectius afecten un sol nom

    Es recomanable escriure el nom en plural i acompanyar-lo dels adjectius pertinents.

    Els plantejaments immobilista, moderat i radical.

    B / V

    Escrivim b davant de r i de l : braç, blat

    Escrivim v en els acabaments en -ava dels verb de la primera conjugació : cantava, miraves, anàvem.

    En el verb haver s'escriu tot amb v: havia, havent.

    En una mateixa família de mots , alternen u amb v i p amb b: blau -> blava ; neu -> nevada ; cap -> acabar ; sap -> sabia

    Hi ha alguns mots que cal recordar per la dificultat de les grafies V/B:

    • Escrivim amb B: Alaba, basc, Bergara, Biscaia, Nerbión, Sèrbia, corba, saba, treballar, desimbolt, acabar, arribar, bolcar, rebentar, rebolcar, trobar, baf, beina, berruga, biga, bufeta, comboi.

    • Escrivim amb V: anvers, Còrdova, l'havana, Savoia, Vladimir, Esteve, almívar, civada, envídia, rave, fava, rovell, vedella, avet, cavall, trèvol, vogar, bava, caravel·la, cascavell, gavardina, govern, javelina, llavi, núvol, pavelló, raval, sivella, taverna, vaixell, vernís, alcova, volta, bivac.

    Els mots següents no s'escriuen igual com altres de la mateixa família. Es tracta dels pseudo-derivats: calvícies (calb), cerebral, cerebel ( cervell), còrvid ( corb [animal]), curvatura, curvilini ( corb [no recte]), dèbit (devia), escriba (escrivent), labial (llavi), liberal ( lliure), mòbil, automòbil, mobilitzar (movia), probable, probabilitat (prova).

    Finalment recorda que tenen significats diferents els mots següents segons que s'escriguin amb b o amb v : avís/abís; baca/vaca; baga/vaga; bena/vena; vuit/buit; ball/vall; bell/vell; beure/veure; voga/boga.

    Grafies de la essa sorda

    El so de [s] ( o essa sorda) el representem de manera diferent segons que sigui a principi de mot, enmig o al final:

    • A principi de mot:

    • Davant de les lletres a, o, u sempre escrivim s: sang, soroll, suro. Les úniques excepcions son els mots poc usuals amb ç, ça, ço.

    • Davant de e, i podem haver d'escriure c o s: sentit, sivella, cera, cigarret.

    • Enmig de mot:

    • Entre vocals escrivim normalment ss o ç/c: cassola, bossa, abraçada, lliçó, condició, llucet. En alguns mots compostos s'escriu s: entresol, asimetria. I en alguns mots, el so de [s] el representen les grafies sc: ascensor, piscina.

    • Entre consonant i vocal escrivim s o ç/c: dansa, llança, enciam.

    • Entre vocal i consonant, sempre s: estripat, escàs. ( de vegades pronunciem [s] la x d'alguns mots: excursió, explosió).

    • Final de mot: sempre s/ç : arròs, lluç.

    Recorda alguns mots que has de pronunciar amb [s] i escriure de manera correcta:

    • S: sabata, safareig, safata, salpar, Saragossa, sarbatana, Sardenya, sòcol, sentinella, sèquia, serraller, sofre, simbomba, sucre, safir, safrà, saga, sanefa, sarró, sarsuela, sedàs, surra.

    Mots compostos: asimetria, antesala, antisèptic, biseccionar, contrasentit, entresol, hiposulfat, monosíl·lab, parasíntesi, sobresortir, suprasensible, tetrasil·làbic, unisexual.

    • SS: arrebossar, arrissar, Brussel·les, carnisseria, carrossa, cassola, compromissari, discussió, disfressar, dissertar, dissident, dissoldre, drassana, Eivissa, escaramussa, excessiu, frontissa, gessamí, hissar, massapà, massís, messies, mosso, mostassa, pòlissa, premissa, regalèssia, Rosselló, Saragossa, tassa, tossut, Valldemossa.

    I els mots acabats en -gressio ( agressió ), -gressor (transgressor), -missió (admissió), -missor (emissor ), -pressió (impressió) -pressor (compressor)

    Grafies de la essa sonora

    El so de [z] o essa sonora, només el podem trobar a principi i enmig de paraula ( al final, només quan pronunciem diverses paraules seguides).

    • A principi de paraula: el representem sempre per z : zero, zoo.

    • Enmig de paraula:

    • Entre vocals : escrivim gairebé sempre s: pesar, casos, camisa. En alguns mots cultes derivats del grec s'escriu z: amazona, trapezi.

    • Entre consonant i vocal hi va z: colze, guitza ( fan excepció els mots formats amb trans, dins i fons : transeünt, endinsar, enfonsar. )

    • Entre vocal i consonant, en canvi, hi va sempre s: esmorzar, esborrar.

    Alguns mots, la pronunciació i la grafia dels quals convé recordar:

    • Amb s: anestesia, asil, casino, casos, centèsim, cosac, desídia, divisor, entusiasme, episodi, fase, frase, fusible, gasa, idiosincràsia, magnèsia, medusa, mil·lèsim, misantrop, musa, museu, musulmà, nasal, obesitat, països, paisatge, paràsit, presagi, presumpte, residu. Anàlisi, crisi, dosi, hipòtesi, metamorfosi, oasi, paràlisi, parèntesi, tesi, tuberculosi, adhesió, cohesió, col·lisió, concisió, decisió, exclusió, explosió, inclusió, lesió, persuasió. Àsia, Camarasa, Freser, Manises, César, Eusebi, tomasa, casimir.

    Els noms acabats en -esa: princesa, bonesa, marquesa.

    • Amb z: Alzira, bizantí, espermatozoide, nazi, nazisme, topazi, zebra, zoologia.

    La ce trencada (ç)

    Escrivim ç alternant amb c, segons la regla següent:

    • ç davant de a, o , u i a final de mot: començar, lliçó, vençut, lluç.

    • ç davant de e, i : comenci, llucet.

    Convé recordar que escrivim ç en els casos següents:

    • els mots compostos acabats en -ança i -ença: esperança, temença ( no son compostos, pansa, cansa, dansa, pensa )

    • en una mateixa família de paraules, alternen T amb ç/c : fort/força, cant/cançó.

    I els mots següents:

    • Enmig de mot: adreça, amenaçar, avançar, balança, caçar, calçar, calça, capçalera, començar, ença, eriço, escorça, escurçar, esmerçar, esquinçar, façana, forçar, llançar, llençar, maça ( de picar ), peça, pinça, plaça, puça, raça, redreçar, torçar, traçar. Noms propis: Argençola, Castellterçol, llança, Lliçà, Lluçanès, Maçanet, la Maçana, Ronçana, França, Moçambic, niça, provença, Açores, coblença, Veneçuela.

    • A final de mot: atroç, audaç, balanç, braç, calç, capaç, comerç, descalç, dolç, esforç, estruç, faç, falç, feliç, glaç, jaç, llaç, lluç, març, pedaç, terç.

    Morfologia d'alguns elements que acompanyen el nom

    Morfologia dels quantitatius

    Els quantitatius son elements que ens indiquen de manera global una quantitat.

    En podem trobar de variables i d'invariables, i hauran de concordar amb el substantiu que acompanyin.

    variables

    Invariables

    Quant quanta quants quantes (de)

    Tant tanta tants tantes (de)

    Molt molta molts moltes (de)

    Poc poca pocs poques (de)

    Bastant bastants (de)

    Gaire gaires (de)

    Més (de)

    Menys (de)

    Prou (de)

    Força

    Massa

    Que

    Alguns dels quantitatius presenten errors freqüents quan se'n fa us:

    * Gens. Cal recordar que te un valor quantitatiu i que no es por confondre amb el pronom res, que equival a cap cosa.

    El rebost es buit, no hi queda res.

    L'ampolla es buida, no conte gens de xarop.

    Morfologia dels numerals

    Els numerals, de vegades, presenten algunes complicacions a l'hora d'escriure'ls. La manera com hem de fer-ho es ben senzill si es recorda que s'ha d'aplicar la regla del D-U-C. Aquestes lletres que es corresponen a D ( desenes ), U ( unitats ) i C ( centenes ) ens indiquen quan hem de fer us del guionet. Tal com s'indica a la norma només en posarem entre les desenes i les unitats i entre les unitats i les centenes.

    Els números de l'1 al 29 tenen un tractament especial, per això els trobaràs al requadre de sota.

    Quan s'hagi d'escriure mil o milió, recorda que no forma part de D-U-C i que per tant no portaran guionet ni al davant ni al darrere.

    El numero u o un , dos i cent poden adoptar la forma femenina si el nom que acompanyen així ho requereix; aleshores queden una, dues i centes.

    0 zero

    1 u, un, una

    2 dos, dues

    3 tres

    4 quatre

    5 cinc

    6 sis

    7 set

    8 vuit

    9 nou

    10 deu

    11 onze

    12 dotze

    13 tretze

    14 catorze

    15 quinze

    16 setze

    17 disset

    18 divuit

    19 dinou

    2 vint

    21 vint-i-u, vint-i-un, vint-i-una

    22 vint-i-dos, vint-i-dues

    23 vint-i-tres

    24 vint-i-quatre

    25 vint-i-cinc

    26 vint-i-sis

    27 vint-i-set

    28 vint-i-vuit

    29 vint-i-nou

    30 trenta

    31 trenta-un, trenta-una

    32 trenta-dos, trenta-dues

    33 trenta-tres ...

    40 quaranta

    50 cinquanta

    60 seixanta

    70 setanta

    80 vuitanta

    90 noranta

    100 cent

    101 cent u, cent un, cent una

    102 cent dos, cent dues

    103 cent tres...

    200 dos-cents, dues-centes

    300 tres-cents, tres-centes...

    999 nou-cents noranta-nou, nou-centes noranta-nou

    1000 mil

    1100 mil cent

    1000000 un milió

    10000000 deu milions

    1000000000000 un bilió

    1000000000000000000 un trilió

    1000000000000000000000000 un quadrilió...

    Morfologia dels possessius

    Els possessius acompanyen el sintagma nominal per indicar-ne el o els propietaris. Els que mes sovint fem servir son els possessius tònics i reservem els àtons per acompanyar paraules que es refereixen a noms de parentiu o be precedeixen algunes expressions lexicalitzades.

    Ma mare sol venir amb cotxe.

    En ta vida veuràs res igual

    Els possessius tònics s'usen acompanyats d'article si van davant del nom, amb l'única excepció de llur i llurs. Si van al darrere,, no hi posem l'article.

    El meu llibre i la teva llibreta han costat mil dues-centes pta.

    Aquesta fotografia és vostra.

    Llur i llurs només s'utilitzen en registres cultes. Son equivalents a ser , seva, seus i seves, però sempre han d'indicar posseïdors plurals.

    Els alumnes i llur professor de ciències. ( en aquesta cas es por fer servir perquè el professor no és d'un únic alumne sinó de tots)

    En marxar, els treballadors deixaren la seva credencial ( no podem posar llur perquè la credencial es cadascun d'ells )

    Les formes generals dels pronoms possessius tònics son:

    Singular

    Masculí Femení

    Plural

    Masculí Femení

    Un posseïdor

    1a pers.

    2a pers.

    3a pers.

    Meu meva

    Teu teva

    seu seva

    Meus meves

    Teus teves

    Seus seves

    Més d'un posseïdor

    1a pers.

    2a pers.

    3a pers.

    Nostre nostra

    Vostre vostra

    Seu seva

    Llur

    Nostres

    Vostres

    Seus seves

    llurs

    Formes dels possessius àtons

    Singular

    Masculí Femení

    Plural

    Masculí Femení

    1a pers.

    2a pers.

    3a pers.

    Mon ma

    Ton ta

    Son sa

    Mos mes

    Tos tes

    Sos ses

    1a pers. Equivalent a el meu, la meva...

    2a pers. Equivalent a el teu, la teva...

    3a pers. Equivalent a el seu, la seva...

    Morfologia dels indefinits

    Els indefinits determinen el nom amb un mínim de precisió. Poden ser adjectius, determinants o pronoms.

    A continuació trobaràs algunes remarques que cal tenir presents per fer un bon ús de la llengua i al final podràs consultar un quadre amb les formes i les funcions dels indefinits.

  • Algo és una forma incorrecta. S'ha de substituir per alguna cosa o quelcom. Aquesta ultima forma només la utilitzarem en textos cultes.

  • Les formes varis o varies no les trobaràs al quadre perquè són adjectius. Equivalen a dir que alguna cosa es diferent o distinta.

  • El / els / les demés és un barbarisme, s'ha de canviar per els altres, els restants, la resta.

  • Altri vol dir un altre o uns altres i sempre es refereix a persones.

  • Ambdós i ambdues equivalen a tots dos o totes dues.

  • Cada un i cada una volen dir el mateix que cadascun i cadascuna.

  • Mant, manta, mants i mantes són formes poc freqüents que gairebé només trobarem de forma escrita i en singular. Tenen el mateix valor que nombrosos o nombroses.

  • El plural de qualsevol/ qualsevulla és qualssevol i qualssevulla. Son les úniques paraules en català que tenen dues s desprès de consonant.

  • Sengles és sinònim de respectius o corresponents.

  • Determinants

    Pronoms

  • Algun, alguna, alguns, algunes

  • Qualque, qualcun, qualcuna, qualcuns,

    Qualcunes [parlars baleàrics]

    Algú, alguna cosa, res (o re), quelcom, qualcú (algú); qualque cosa, qualcú [ parlars baleàrics ]

  • Altre, altra, altres

  • Altri, altre, altra cosa

  • Ambdós, ambdues, tots dos, totes dues

  • Ambdós, ambdues

  • Cada

  • Cada un, cada una, cadascun, cadascuna

  • cascun, cascuna [ parlars valencians]

    Cadascú, cada u, cascú [parlars valencians ]

  • Cap, ningú, ninguna, ninguns, ningunes [parlars baleàrics]

  • Ningú, res (o re), cap, cap cosa, ningú

  • Cert, certa, certs, certes

  • Mant, manta, mants, mantes

  • Mateix, mateixa, mateixos, mateixes

  • Qualsevol, qualssevol ( o qualsevulla, qualssevulla

  • Qualsevol, qualssevol (o qualsevulla, qualssevulla)

  • Sengles

  • Tal, tals

  • En tal, en tal i en tal altre

  • Tot, tota, tots, totes

  • Tot, tothom

  • un, una, uns, unes

  • Un, una, un hom, hom u [ parlars valencians ]

    La G i la J

    Escrivim j davant de les lletres a, o , u: rajar, rajolí, ajuda.

    Per excepció, també escrivim j davant dels grups -ecc- o -ect- : injecció, projecte. I en els mots: Jesús, Jeremies, Jerusalem ( i altres noms de la Bíblia). Jeure ( en tot el verb), jersei, jerarquia, jeroglífic, majestat.

    Escrivim g davant les lletres e, i: segell, enginyer.

    Son excepcions els mots que hem vist a l'apartat anterior.

    L'ús dels grups tj, tg, dj, dg segueixen les mateixes regles que la g i la j: platja/platges, adjunt. I les mateixes excepcions: adjectiu.

    Com veurem a la propera lliçó, en una mateixa família de mots alternen la grafia -ig a final de mot amb j/g o tj/tg: roig/roja, roges; lleig/lletjor, lletgesa.

    X i IX. -IG / -TX

    La lletra x en català por representar dos sons: el de xeix ["] i de ics [ks] o [gz]. Exemples: eixam, guix, taxi, examen. Ara veurem les regles per al primer so.

    Escrivim ix sempre que trobem aquest so darrera d'una vocal que no sigui u en un diftong: peixater, caixa, moixaina, dibuix. Però: rauxa, xarxa, disbauxa.

    Escrivim x en els altres casos: a principi de paraula, darrera de consonant ( o darrera de u en diftong): Xina, xuclar, xarxa, manxa.

    A final de mot, els sons [t "] poden ser representats de dues maneres, segons els mots derivats de la mateixa família:

    • -ig, si altres mots de la mateixa família tenen g/j o tg/tj: boig -> bojos, bogeria; desig -> desitjar, desitgem.

    • -tx, si en els altres mots hi ha també tx: despatx -> despatxar; esquitx ->esquitxos.

    I ara fixa't en els mots següents, en que escrivim x representant els sons [ks] : fix, mixt, luxe, text, flux, complex, reflex.

    I representant els sons [gz] : examen, exemple, exercici, exili, exigir, existència, èxit, exòtic, èxode.

    Recorda com escrivim aquests mots: estendre, estrany, estranger.

    I mira de veure les diferencies entre aquestes parelles: excedir/accedir, excepció/accepció, excés/accés.

    Les grafies M, N, MP

    Escrivim m davant de m, p i b: gemma, commoure, company, empipar, també, embenar. Hi ha algunes excepcions en els mots compostos: granment, tanmateix, benmereixent, enmig, benparlat.

    Escrivim n en els altres casos: canvi, pansa, enriquir.se. Excepcions: comte, empremta, impremta, somriure, premsa, tramvia; els mots començats en circum- : circumstancia, circumval·lació.

    Però davant de F:

    • Escriurem n a principi de paraula en els grups con(f)-, en(f)-, in(f)- : confessar, enfilar, inflar.

    • Escriurem m en els altres casos: amfibi ( i en tots els mots començats per amfi-), circumferència, àmfora, càmfora, limfa, nimfa, simfonia, triomf, xamfrà. Excepcions: fanfara, fanfarra, fanfarró.

    Cal recordar com s'escriuen els mots següents:

    • Amb mp: assumpció, Assumpta, assumpte, atemptar, compte, exempcio, peremptori, presumpció, prompte, redempció, símptoma, sumptuós, temps, temptativa. I els seus derivats.

    • Amb mn: mnemotècnic, somni, somnàmbul.

    • Amb nn: Anna, Susanna, bienni, trienni, perenne, annex, connectar, innocent, innocu, innovar, tennis. I derivats.

    • Amb mm: summa ( compilació), gamma, gemma, Emma ( nom de persona), Imma.

    Morfologia dels verbs regulars

    Els verbs són els elements centrals de les oracions i ens indiquen quines són les accions que es desenvolupen. En les llengües romàniques, entre elles el català, aquestes categories gramaticals són les mes flexibles, això vol dir que tenen la capacitat de poder expressar una idea amb una gran quantitat de variacions: qui fa l'acció, quan passa, si es acabada o no, etc.

    Les formes verbals es poden fragmentar en dues parts: el lexema o arrel que aporta el significat de la paraula i l'auxiliaritat verbal o morfema de flexió que indica els diferents matisos com es desenvolupa l'acció.

    Cants ( indica l'acció de cantar ) + aven ( 3a pers. Pl. Pret. Imperfet.d'ind.)

    Els morfemes verbals poden expressar les idees següents:

    • Persona: jo, tu, ell/a, nosaltres, vosaltres, ells/elles

    • Nombre: singular o plural

    • Temps: present, passat i futur

    • Mode: Indicatiu ( expressa una acció de la realitat)

    Subjuntiu ( expressa una acció que l'emissor voldria que passes)

    Imperatiu ( expressa ordres)

    • Aspectes: Perfectiu o perfet: Indiquen que les accions són acabades

    S'expressen mitjançant el pret. Perfet d'indicatiu i totes les formes compostes.

    S'expressen amb la resta de formes del paradigma verbal.

    Les conjugacions

    Els verbs catalans s'agrupen en tres grans grups que reben el nom de conjugacions. Cada conjugació comparteix uns models de terminació verbal i aplega els verbs que segueixen els mateixos models. La terminació de l'infinitiu determina en quina conjugació agrupem cada verb.

    Primera conjugació: Agrupa els verbs que acaben en -ar. Representa el grup mes nombrós entre els verbs catalans.

    Segona conjugació: inclou els verbs que acaben en -re i -er. La major part dels verbs d'aquesta conjugació son irregulars. ( témer, córrer, aprendre, perdre, conèixer...)

    Tercera conjugació: la formen els verbs acabats en -ir. Dins d'aquests grup es pot distingir entre els incoatius, que es conjuguen en algunes formes amb l'increment -eix, i els purs que no porten aquesta partícula. ( Dormir, sortir, servir, venir, collir, sentir...)

    Les conjugacions s'estudien a partit dels paradigmes verbals que ens permeten veure totes les formes que el verb por adoptar.

    Formes personals

    Indicatiu

    Temps simples Temps compostos

    Present Pretèrit indefinit

    Pretèrit imperfet Pretèrit plusquamperfet

    Pretèrit perfet (sintètic) Pretèrit anterior ( sintètic)

    Pretèrit perfet ( perifràstic) Pretèrit anterior ( perifràstic)

    Futur simple futur compost

    Condicional simple condicional compost

    Subjuntiu

    Present pretèrit perfet

    Pretèrit imperfet pretèrit plusquamperfet

    Imperatiu

    Només te un temps, el present

    Formes no personals

    Infinitiu Infinitiu compost

    Gerundi Gerundi compost

    Participi Participi compost

    Formes no personals i perífrasis verbals

    Les formes no personals no permeten ser precedides per un pronom, així doncs no podrem posar jo, tu, ell, etc al davant.

    L'infinitiu equival a un substantiu ( menjar), el gerundi a un adverbi ( menjant) i el participi a un adjectiu, en aquest cas pot flexionar-se segons el gènere i el nombre ( menjat, menjada, menjats, menjades)

    Per perífrasi verbal entenem aquella unitat composta per dues formes verbals que en combinar-se adquireixen en únic sentit. Una de les formes indica l'acció a desenvolupar i l'altra ens informa de la necessitat, obligatorietat, etc de la seva realització.

  • Perífrasis d'infinitiu:

    • D'obligació: haver + inf Has de venir

    Caldre + inf Cal fer una revisió

    Caldre + que + oració Cal que faci una revisió

    • De probabilitat: deure + inf Deuen tenir pressa

    • D'imminència: anar + a + inf Anava a dormir

    Estar a punt de + inf Estava a punt d'adormir-me

    Començar + a +inf Comença a fosquejar

    • De possibilitat: poder + ing Podem venir

    • D'intencionalitat: voler + inf Volem anar de vacances

    • De reiteració: tornar + a + inf Tornarem a vèncer

    • Incoativa: arrencar + a + inf Arrencà a plorar, en veure'l

    Posar-se + a + inf Es va posar a plorar, en veure'l

    • Ponderativa: arribar + a + inf Que n'arriba a ser, de llest!

    • Temporal: acabar + de + inf Acaba d'arribar

  • Perífrasis de participi.

    • de conseqüència: quedar + part Vam quedar parats

    restar + part El problema restà solucionat

    deixar + part Em va deixar sorpresa

    • resolutiva: tenir + part Ja tenim decidit el regal

  • Perífrasi de gerundi

    • de duració: estar + gerundi Està dormint

    anar + gerundi Va fent

    Usos de les formes no personals

  • No es pot fer servir l'infinitiu allà on hi ha d'haver un imperatiu, per exemple a les indicacions publiques. ( No fumeu )

  • Hem d'utilitzar en + infinitiu quan necessitem dir “ en el moment que...” i hem d'evitar posar AL davant de l'infinitiu. ( En sortir del teatre, vaig trobar un bitllet de 1000 pta.)

  • Davant de l'infinitiu, en català , no posem l'article El. ( Menjar massa no és bo per a la salut )

  • El participi serveix per indicar accions acabades, equival a “ un cop fet, observat, dit, analitzat...” ( Resolt el problema, vam marxar de vacances )

  • El gerundi por expressar accions contemporànies i anteriors a les que indica el verb de l'oració principal, però mai posteriors. ( Vaig trobar 1000 pta. sortint del cinema. / Fent exercici i dieta, a l'estiu estarà en forma.)

  • Ús dels temps verbals

    • El present: Fem servir el present per indicar accions que tenen lloc en el moment en què parlem, que ocorren habitualment o que fan referència a una realitat intemporal. ( Tinc gana / Les fogueres de Sant Joan són les mes impressionants / A l'hivern fa fred )

    Cal tenir en compte, però, que també ens permet exposar fets passats o futurs, sobretot en la llengua parlada. ( Ahir, arribo a casa i no hi trobo ningú. / Si vols, et truco demà )

    Un altre us és el del present històric ( Jaume I neix a Montpeller el 1208 i mor a València el 1276)

    • El passat: evidentment ens permet explicar accions anteriors al moment actual. Si el fet no és massa llunyà, emprem el pretèrit indefinit ( he conegut la presentadora aquest mati )

    I si fa referència a fets mes remots fem servir el pretèrit perfet ( vaig conèixer a la presentadora la setmana passada)

    Si hem de parlar d'un fet anterior però hem de deixar clar que no havia acabat sinó que encara s'estava produint, aleshores usem el pretèrit imperfet. ( Es veia que tothom caminava de pressa )

    El pretèrit imperfet i el plusquamperfet de subjuntiu ens permeten introduir el condicional ( o futur hipotètic) ( Si estudiéssiu, aprovaríeu / Si haguéssim respost correctament, hauríem guanyat el premi )

    • El futur: l'utilitzarem per expressar allò que encara no ha passat. S'ha de vigilar a l'hora d'expressar probabilitats, perquè per influencia del castellà sovint en calquem l'estructura i fem frases del tipus: “ Ara, l'Agnès estarà a Oslo “ que son incorrectes per indicar un fet del qual so n'estem segurs. Per dir aquest significat sense equivocar-nos hem de fer servir la perífrasi deure + inf: “ Ara, l' Agnès deu ser a Oslo “.

    Les oclusives

    Al final de mot escrivim p, t, c darrera d'una vocal tònica: sap, llop, nebot, dit, foc, sac. Són excepcions: adob, club, tub, cub ( de geometria), fred, fluid, sud, David, Alfred, Madrid, i els mots femenins acabats en -etud, -itud: zig-zag, demagog, pedagog, mag, Hug.

    Quan el mot acaba en vocal àtona o consonant, hem de mirar un derivat de la mateixa família per saber si hem d'escriure p o b, t o d, c o g: serpentina -> serp; Aràbia -> àrab; profunditat -> profund; oxidar -> òxid; allargar -> llarg; naufragi -> nàufrag.

    Són excepcions: el present d'indicatiu de molts verbs de la segona conjugació, que acaben en -nc: aprenc, comprenc, entenc, corresponc, tinc. I els mots: mànec, espàrrec, feréstec, préssec, ànec, càrrec, fàstic, aràbic.

    A principi de paraula:

    • Escrivim b a les síl·labes ab-, ob-, sub-: abdomen, obstacle, subjecte. Excepcions: apte, optar, òptim, òptica. I escrivim p a la síl·laba cap-: capficar. Excepcions: cabdal, cabdell i cabdill.

    • Escrivim d a la síl·laba ad: adjectiu, admirar. Excepcions: atlas, atlàntic, atleta, atmosfera.

    • En molts mots escrivim q: quatre, quan, qüestió, quocient.

    En mig de paraula val la pena de recordar com s'escriuen els mots següents: suggerir, suggestió, augment, cognom, regnar, accelerar, succés, adequar, obliqua, pasqua, eqüestre, freqüent, conseqüència, delinqüent.

    La L·L ( ela geminada)

    Malgrat que hi ha poques regles per saber quan hem d'escriure l·l i quan hem d'escriure l, val la pena tenir en compte les següents:

    • Dins d'una mateixa família alternen ll i l·l: metall -> metal·lúrgia; cristall -> cristal·lí.

    • Alguns adjectius que signifiquen el contrari d'altres començats amb l, s'escriuen amb l·l: lògic -> il·lògic; lícit -> il·lícit.

    • Hi ha molts mots ( però no tots) acabats en -el·la: aquarel·la, bagatel·la, caravel·la, cel·la, damisel·la, franel·la, fumeral·la, mortadel·la, novel·la, obrel·la, parcel·la, pastorel·la, tarantel·la, umbel·la, varicel·la, vitel·la, xinel·la.

    I a més els següents: al·legar, al·legoria, al·leluia, al·licient, al·literació, al·locució, al·lucinar, al·ludir, al·lusió, ampul·lós, apel·lació, bèl·lic, cal·ligrafia, capil·lar, cèl·lula, circumval·lació, clorofil·la, col·laborar, col·lapse, col·lateral, col·lecció, col·lega, col·legi, col·legir, col·lisió, col·locar, col·loqui, compel·lir, constel·lació, destil·lar, el·lipse, estel·lar, excel·lent, expel·lir, fal·laç, fal·lera, fal·lible, flagel·lar, gàl·lic, goril·la, hel·lènic, idil·li, il·lació, il·luminar, il·lús, il·lusió, il·lustrar, imbecil·litat, impel·lir, instal·lar, intel·lecte, intel·ligència, interpel·lar, libèl·lula, mal·leable, medul·la, mel·liflu, mil·lenari, mil·lèsim, miscel·lània, mol·licie, mol·lusc, nul·la, nul·litat, oscil·lar, pàl·lid, papil·la, paral·lel, pel·lícula, postil·la, pul·lular, pupil·la, pusil·lànime, putxinel·li, rebel·lió, repel·lir, satèl·lit, sol·lícit, taral·lirot, tel·lúric, til·la, tranquil·litat, vacil·lar, vel·leïtat, violoncel·lista.

    La R. La H

    Amb el so [] escrivim una sola r a principi de mot, i desprès de consonant. També en alguns mots compostos: antiraquitic, extraradi, autoretrat, birectangle, contrateplica, monorefringent, neoradical, semirecte, sobrerealitat, suprarenal, ultrarapid.

    A final de paraula, alguns mots porten r sense que sigui pronunciada ( r muda ):

    • Els infinitius de molts verbs: anar, témer, córrer, venir

    • Els sufixos -ar, -er, -or, -dor: pintar, carter, lletjor, ordinador.

    • Els noms que tenen algun derivat amb r: claredat -> clar; poruc -> por.

    Cal recordar també alguns mots que porten r i no es pronuncia: prendre ( i derivats: aprendre, comprendre ) arbre.

    L'ús de la lletra h, que no representa cap so, no te cap mena de regla, de manera que ens hem de guiar per l'atenció i la memòria:

    • Mots bàsics: ahir, habitar, hàbil, ham, haver, hereu, herba, historia, hivern, home, honor, hora, horror, hort, hospital, hotel, humanitat, humil, humor, vehicle.

    • Mots cultes: adherir, anihilar, conhort, cohesió, exhalar, exhaurir, filharmònic, inherent, harmonia, hecatombe, hectòmetre, hegemonia, hel·lènic, hemicicle, hemorràgia, hendecasil·lab, hèrnia, hexàgon, heterodox, hidrogen, higiene, hipèrbole, hipòtesi, hisar, homogeni, homicida, honest, hulla, menhir.

    No escrivim amb h: avui, cacauet, coet, orfe, orxata, os, ou, ui. I els noms de lloc: Vic, Montblanc, Hostafrancs, Maó, Taüll, Boí, Montjuïc.

    Morfologia dels verbs irregulars

    Els verbs irregulars són aquells que presenten un paradigma que no pot ajustar-se al que presenten els verbs model.

    Primera conjugació: la majoria de verbs que la formen, recordeu que tots acaben en -ar, són regulars, i segueixen el model del verb portar. Els verbs d'us mes freqüent d'aquesta conjugació que són irregulars són anar i estar.

    Segona conjugació. Acaben tots en -er o -re. El paradigma model ens l'ofereixen els verbs perdre, i témer, malgrat tot la majoria d'aquest grup són irregulars. Cal destacar que els verbs dur i dir es consideren de la segona conjugació.

    Tercera conjugació. La formen aquells verbs que acaben en -ir, i els verbs que podem utilitzar com a model de regularitat són dormir i servir.

    L'objectiu d'aquests apunts és indicar algunes de les irregularitats mes freqüents, és a dir, destacar allò que se surt de la norma.

    Irregularitats en el lexema

  • Eufòniques ( que ajuden a una millor pronunciació) : En els verbs que acaben en -ldre i -ndre apareix la lletra -d en algunes de les formes de la seva conjugació per fer mes fàcil la pronunciació. ( Resolc- Resoldré ; responia - respondre )

  • Alguns infinitius presenten formes dobles igualment valides:

    Caler - caldre; valer - valdre; tindre - tenir; vindre - venir

  • Ortogràfiques: els verbs treure, jeure, néixer i péixer canvien la -e del lexema per -a en les formes que el lexema es àton.

  • Trec- traiem ; neixo - naixia; jec - jaurem; peix - paixies

    Els verbs collir, sortir, cosir, escopir i tossir canvien la -o per -u quan el lexema és tònic.

    Cullo - collim; surts - sortia; cus - cosiràs ; escup - escopiria; tusso - tossiré

    Els verbs poder i voler presenten una -u en el present de subjuntiu i a l'imperatiu. ( pugui - vulgui )

    Alguns verbs s'escriuen alternant les consonants per no distorsionar la pronuncia.

    C - qu trenco - trenques j - g penjo - penges

    Ç - c caça - caces qu - qü obliqua - obliqües

    G - gu rega - reguem gu - gü enaigua - enaigüem

    Les consonants -d, -b, -g són substituïdes per -t, -p, -ig, quan no van seguides de cap morfema auxiliar o en el cas que el morfema sigui -s.

    Podíem - pots rebo - rep fugim - fuig

  • Fonètiques: alguns lexemes poden presentar formes diverses perquè al llarg de la conjugació verbal suprimeixen, canvien o afegeixen algunes lletres.

  • Irregularitats en l'auxiliaritat

  • Els verbs anar i estar, de la primera conjugació presenten força irregularitats.

  • Cal que recordis que els verbs que tenen un lexema que acaba en vocal i a aquesta arrel se lo ha d'afegir qualsevol de les auxiliaritats següents, s'escriuen amb dièresi.

  • Auxiliaritats afectades: -i, -is, -in, -ia, -ies, -ien, -im, -iu, -ires.

    Canviï, coïa, traduïssis, prostituïres, conduïen...

  • En els verbs de la segona y tercera conjugació, apareix una -e eufònica entre el lexema i la -s de l'auxiliaritat si l'arrel acaba en -c, -s, -x, -g.

  • Torces ixes fuges cuses

  • Els verbs córrer, venir, omplir i obrir fan la tercera persona del singular del present d'indicatiu i imperatiu acabats en -e.

  • Corre vine omple obre

  • Cal tenir present que molts verbs presenten una forma irregular en el gerundi i en el participi, i això pot tenir conseqüències a l'hora de formar perífrasis i les formes compostes.