Geografia

Relleus. Rius. Vents a Catalunya. Formes de relleu. Pirineu. Conques hidrogràfiques. Globalització

  • Enviado por: ScrewedOi
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 11 páginas
publicidad

Unitat 1

1.- Els relleus i rius del món.

(Mapa adjunt)

2.- Un exemple de vegetació

La taigà és el bioma propi de la part septentrional de la regió eurosiberiana, la vegetació del qual és un bosc perennifoli de coníferes (pícees, pins, avets i làrixs).

  • Selva: Bosc ufanós i poc alterat.

  • Sabana: Tipus de vegetació propi de les regions tropicals amb una estació seca, que consisteix en una praderia d'herbes altes, entre les quals predominen les gramínies, amb arbres o arbusts dispersos.

  • Estepa: Tipus de vegetació herbàcia o subarbustiva de caràcter xerofític i continental.

  • Vegetació del desert: Regió generalment deshabitada a causa de les dificultats del medi.

  • Boscos temperats de fulla caduca: Formacions forestals dominades per planifolis caducifolis, en els que la majoria d'arbres perden la fulla durant el fred hivern. En aquests boscos hi ha poques plantes anuals i les presents tenen un cicle ràpid.

6.- El Rin

El Rin: El riu Rin (en alemany, Rhein; en francès, Rhin) és la vía fluvial més utilitzada de la UE. Neix als Alps suissos, té1.300 km de longitut i és navegable en un tram de 883 kilòmetres, de la seva desembocadura a la regió de Basilea.pasa por Suiza, Liechtenstein, Àustria, Alemanya, França i Holanda.

La conca del riu Rin és una de les més densament poblades i intensament industrializades del món. És l'arteria fluvial més important del món degut a la densitat del seu tràfic naval.

El curs del Rin està marcat per numbrosos canals, que discurreixen junt a ell (canal d'Alsacia) o que el comuniquen amb altres rius: canal Saint-Symphorien (amb el Ródano-Saona) o el Rin-Main-Danubi.

El Danubi: Riu de l'Europa central que neix a la Selva Negra, a 1 078 m d'altura, prop de Donaueschingen i a menys de cent metres de la partió d'aigües amb el Rin (2 860 km de longitud i 817 000 km2 de conca). El riu Danubi, obsequia la Baixa Àustria amb un dels paissatges més encantadors de Centreuropa.

9.- Els vents a Catalunya

Els noms dels vents que s'usen a Catalunya coincideixen amb els que es fan a servir a la majoria dels països de la Mediterrània. Alguns d'ells precisament van ser difosos des del català a altres llengües a l'època de l'hegemonia comercial de Catalunya al Mediterrani.

Els noms de "llevant", "ponent" i "migjorn" no presenten cap dificultat. Fan referència a la direcció en què el sol surt ("llevant"), es pon ("ponent") o en què està en el seu punt més alt sobre l'horitzó ("migjorn", o sia, 'migdia'). Corresponen, doncs, als vents que bufen des de l'est, l'oest i el sud, respectivament.

La "tramuntana" és el vent que bufa des del Nord. Aquest nom apareix ja a les obres de Llull amb les formes "tremuntana" o "tremontana". Procedeix del llatí TRANSMONTANUS-I ('d'enllà de les muntanyes').

El nom de "garbí" procedeix de l'àrab GARBÍ, que significa 'occidental', 'vent de l'Oest' (aquest arrel dóna també nom a la regió portuguesa de l'Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues), derivada de GARAB ('anar-se'n', 'allunyar-se'). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s'estengué a altres llengües, com l'italià.

El vent que bufa del Sud-Oest s'anomena també (a més de "garbí"), "llebeig". La paraula procedeix, probablement del mossàrab "lebétx", aquesta del grec medieval "libitxi", la qual, al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, 'provinent de Líbia'. Sembla ser que l'origen del nom es troba en el geògraf egipci (de llengua grega) Ptolemeu, que va usar la paraula com a sinònim d'Oest, ja que per a ell (a Egipte) l'Oest era Líbia.

El vent del Sud-Est s'anomena "xaloc". L'origen d'aquesta paraula és incert, però, per a Coromines, és molt probable que procedeixi de l'àrab XURUQ ('sortida del sol'), derivat de XARAQ ('sol', 'sortir el sol')

El vent del Nord-Oest s'anomena "mestral". Antigament s'anomenava "maestre" o "mestre", tal i com apareix a les Grans Cròniques. El seu nom prové de l'adjectiu "mestre" en el sentit de 'cabdal', 'especialment important', tal i com trobem a les expressions "paret mestra", "vela mestra", "arbre mestre", etc. L'explicació és que es tracta del vent dominant a l'Occitània i també un dels més forts dels que bufen als Països Catalans.

El nom més curiós és el del vent del Nord-est, el "gregal". Antigament s'anomenava 'grec'. La terminació -al és probablement deguda a analogia amb "mestral". Malgrat que el seu origen sembli tan clar ('vent que procedeix de Grècia'), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L'explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel.lènic. Des de Sicília, la denominació es devia extendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.

Les zones climàtiques de la terra

- Equatorial: Molt càlid, moltes precipitacions.

Càlids (20º C) - Tropical: Molt càlid, precipitacions concentrades per èpoques.

- Desèrtic: Molt càlid, no precipitacions.

- Oceànic: Temperatura suau, precipitacions constants.

Temperats (10º C) - Continental: Hiverns freds, estius càlids, prec. constants.

- Mediterrani: Hiverns suaus, estius càlids, no precipitacio.

Polar - Polar: 10º C màxima

- Alta muntanya: Temperatura freda, pluja abundant (neu)

El clima depén de:

  • La latitut (a prop del equador més calor)

  • L'altitut (muntanyes o plana) cada 100m disminueix 0'6º C

  • A prop o lluny de la costa

  • Si plou o no

  • El vent

  • ...

Unitats de relleu de Catalunya

Catalunya té una gran varietat de formes de relleu, on predominen, però, les muntanyes. Tenint en compte les seves característiques comunes, els geògrafs han estructurat aquesta varietat de formes en tres grans unitats de relleu.

Els Pirineus són la més important unitat de relleu que hi ha a Catalunya.
Tenen aproximadament uns 435 km de longitud, dels que a Catalunya corresponen 250 km.  Degut a les característiques de la seva formació, la disposició actual dels Pirineus presenta una franja central de roques ígnies i metamòrfiques corresponents al sòcol primari, que forma el Pirineu Axial , flanquejada a banda i banda per la cobertora replegada de roques sedimentàries del Secundari i Terciari, que forma el Pre-Pirineu.  El Pirineu axial constitueix el nucli de la serralada pirenaica, on es registren les més grans altituds. El punt màxim és l'Aneto, al massís de la Maladeta amb 3.404 metres. Les serres pre-pirinenques es divideixen en unitats estructurals diferenciades. En la part occidental, la de més amplada, es poden veure dues alineacions, separades per una depressió. 

Les Serralades Costaneres o Sistema Mediterrani són una de les tres grans unitats de relleu de Catalunya.
Estan situades a l'orient de Catalunya i agafen una direcció nordest-sudoest, paral·lela a la costa.  
Les Serralades Costaneres són les restes del gran massís Catalano-Balear que, després de l'emersió del Pirineu, tancava el gran golf marí terciari pel sud-est. A les darreries de l'orogènia alpina la major part del massís se submergí i només restà emergida aquesta franja de terreny, plegada i fracturada. Dues fractures paral.leles facilitaren l'ensorrament d'un bloc intermedi per on penetrà l'aigua tot formant un petit i estret golf, que, poc a poc, s'anà reblint i acabà constituint la Depressió Pre-Litoral.  
 
Es per això que geòlegs i geògrafs han distingit tres subunitats perfectament definides: les Serres Pre-litorals, les Serres Litorals i, entre ambdues serralades, la Depressió Pre-Litoral. 
 
La Depressió Pre-Litoral és una fosa tectònica delimitada per dues línies de falla principals. La ocupen les comarques de la Selva, el Vallès, el Penedès i el Camp de Tarragona. 

Les Serres Pre-litorals són les més interiors i és aquí on es troben els cims més alts. De nord a sud: les Guilleries, el Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, el bloc del Gaià, les Muntanyes de Prades, el Montsant i la serra de la Llena, les serres de Colldejou i Llaberia, la serra de Tivissa, la serra de Cardó, les serres de Cavalls i Pàndols, el massís dels Ports i el Montsià. 
 
Les serres Litorals o de Marina són de menor altitud i molt erosionades per l'acció dels rius. De nord a sud: el massís de les Gavarres, el Puig de Cadiretes, el Montnegre, el Corredor, Sant Mateu, Collserola i el massís del Garraf. 

Les conques hidrogràfiques de Catalunya

La xarxa hidrogràfica es divideix en dos grans sectors: un vessant occidental, o de l'Ebre, format inicialment pel Segre i engruixit progressivament pels seus tributaris, que davalla dels Pirineus fins a confluir amb l'Ebre, i un vessant oriental, format pels rius menors que van desembocant a la Mediterrània al llarg del litoral català, des dels Pirineus al delta de l'Ebre. Entre els dos vessants hi ha un marcat desequilibri. El primer, amb una superfície una mica més gran, disposa d'un total d'aportacions d'una mitjana de 18 700 hm3 d'aigua anuals. El segon, amb una superfície semblant, disposa únicament d'una mitjana de 2 020 hm3/any. La causa fonamental d'aquest desequilibri és, naturalment, l'aportació de l'Ebre, que en la seva confluència amb el Segre és d'uns 12 000 hm3/any, com a mitjana. Cal tenir en compte, d'altra banda, l'aportació de les Nogueres, i també el fet que en el vessant oriental una part important del drenatge és efectuat mitjançant rieres, de règim molt irregular, que resten seques una bona part de l'any. Així, els canals de regadiu han pogut adquirir una importància més gran en el vessant de l'Ebre (canals d'Urgell, 478 hm3; alt d'Urgell, 145 hm3; d'Aragó i Catalunya, 362 hm3; de Pinyana, 369 hm3, a les comarques lleidatanes; i canal de la dreta i de l'esquerra de l'Ebre, al Montsià i al Baix Ebre, etc) que no a l'oriental (canal de la dreta del Llobregat, 40 hm3, i canal de la Infanta, 70 hm3, al Baix Llobregat i al Barcelonès, etc). El marcat desequilibri en el volum dels recursos hídrics de superfície fa que a moltes comarques (Maresme, Selva, Priorat, Conca de Barberà, Terra Alta, Osona, etc) prengui una importància creixent l'aprofitament de les reserves subterrànies. Catalunya té una relativa riquesa en aigües subterrànies, dins la tònica general de desigualtat entre les diferents comarques, motivada per la complexitat de l'estructura geològica.

Unitat 2

Globalització: El primer que sens acut davant el mot globalització és pensar en la culminació del procés de mundialització, d'haver assolit finalment la comunicació entre tots, fins i tot d'interculturalitat. Qui s'hi pot oposar? En canvi, ens trobem en la construcció d'una nova estructura social d'acumulació del capital, molt més negadora de la llibertat, la igualtat i la fraternitat que l'anterior.

He utilitzat ja el terme estructura social d'acumulació, introduït per Gordon-Edwards-Reich (1988), que defineix les diferents fases per les quals ha passat el capital i assenyala la relació entre l'estricte funcionament econòmic i el conjunt d'institucions socials que el permeten. El capital funciona a través d'aquestes estructures socials d'acumulació fins que les seves contradiccions (i l'efecte de la lluita de classes) les fa entrar en crisi i trenca l'equilibri, de manera que cal construir-ne una de nova. En el fons, darrere de cada reestructuració i cada procés d'acumulació, hi ha dos processos: el de mundialització i el de tecnoburocratització. La globalització és la fusió de tots dos.

El capitalisme va néixer a partir d'economies del món, és a dir, de conjunts de països lligats al voltant d'un de dominant: en una segona fase, es desenvolupa l'economia social d'aquest país dominant; economia que es va internacionalitzant cada vegada més fins que s'arriba a una única economia mundial basada en el desenvolupament endogen dels països del capitalisme de centre i el desenvolupament dependent dels de la perifèria. Es mantenen en el cim tres blocs, els Estats Units, Japó i Europa, sota l'hegemonia del primer. La globalització és un pas més de la mundialització econòmica. I imposa la corresponent estructura social d'acumulació superadora de la contestació juvenil i perifèrica del final dels 60, en homogeneïtzar la població i la cultura (amb una de clarament dominant), creant així el que s'ha anomenat pensament únic. Tot això a través dels mitjans de comunicació, avantguarda avui de la tecnoburocratització, de forma que la societat actual s'ha anomenat també societat de la informació.

Mundialització: La mundialització no és una "nova època" o sistema de la Humanitat, sinó una fase del sistema capitalista, la que correspon a la seua conversió en capitalisme monopolista transnacional. Com tal és el resultat d'un procés (que amb diferents avanços i retrocessos va començar cap al segle XV-XVI amb els albors de l'expansió europea a la resta del planeta) que expressa l'hegemonització de les relacions socials de producció capitalistes en tot l'orbe terraqui, al minar aquestes, suplantar i/o supeditar a la resta de relacions precapitalistes i no-capitalistes de les distintes formacions socials, amb la conseqüent incorporació global d' éssers humans i territoris a la llei del valor del Capital.

En l'actualitat el Capital està acabant de completar eixe procés i entra en una fase de maduresa per a l'ús i control de la totalitat de l'esfera planetària, els espais "exteriors" (superfícies d'altres cossos celestes) e "interiors" del món, l'espai geomagnètic, l'espai estacionari, l'atmosfera, la biosfera, la hidrosfera, els codis genètics de la vida, la infraesfera o les diferents capes del subsòl. S'apropia amb major eficàcia també dels plurals sabers dels pobles, de la seua organització i destreses productives, els seus recursos culturals, les seues formes de preservar i relacionar-se amb els diferents medis, etc.

L'ofensiva que inicia unilateralment la classe capitalista serà notòria i decisiva per al conjunt de processos socials, econòmics, polítics i culturals. Així pel que fa a la primera línia de força té lloc en les últimes dècades una brutal desregulació del mercat laboral, que apareix cada vegada més segmentat. De manera que mentre que els que treballen en llocs més o menys formals d'eixe mercat laboral són sobreexplotats en esforç i hores laborades, cada vegada més població entra en relació informal, transitòria, parcial, submergida o inclús delictiva o semidelictiva amb el món de l'ocupació, i altres capes són excloses aparentment de forma definitiva del mateix. La qual cosa tira per la borda les possibilitats alliberadores implicades en el desenrotllament de les forces productives, genera una accentuada escassetat artificial a escala planetària i en termes pràctics suposa una rotunda pèrdua de democràcia.

En conjunt, es produeix una forta desarticulació social, una ruptura dels mecanismes de defensa de classe obrera i de la seua eficàcia política, així com de la conformació de subjectes organitzats entorn d'aquest factor. Hi ha un nou increment de la desigualtat social, i un empobriment (o desenganxament de l'economia formal) d'amplis sectors de la població2, la precarització de la qual marxa paral-lela a l'allunyament de la participació en allò públic per la recerca de béns col-lectius.

Precisament, "allò públic" pateix un procés de remercantilització (o privatització dels serveis), parell a la minva dels drets socials àrduament adquirits durant els dos darrers segles: sanitat, educació, treball, seguretat en la vellea, seguretat i protecció laboral, accés a la vivenda, etc.

Amb això, allò social (que fou un producte del capitalisme liberal després ampliat durant el capitalisme monopolista d'Estat com a resultat d'una determinada correlació de forces socials), va sent desmantellat, per convertir-se en mer reflexe de l'espai econòmic (de mercat).

Aquesta reversió del procés de socialització col-lectiva propicia no només una dissociació entre allò econòmic i allò social ( els indicadors d'ambdós camps ja no es corresponen de forma directament proporcional entre sí), si no també entre allò social i allò privat, de manera que aquest darrer component adquireix cada vegada més centralitat en la vida dels actors socials, al retraure's cada vegada més en ell. Parlem per això d'un procés de dessocialització.

La imposició d'aquest nou Capitalisme desregulat (o salvatge) necessita, com a contrapartida, una sobrerregulació del control ciutadà i una accentuació del control sobre els processos de socialització i en general sobre els dispositius ideològics; la qual cosa es tradueix en la recerca d'un substancial augment del disciplinament educatiu ( just quan ja s'ha extes l'educació formal a totes les capes socials i a la pràctica totalitat de societats del planeta com religió universal de progrés).

Això implica una profunda reorientació del sistema educatiu, a la qual ens aproximarem en els pròxims apartats.

3.- La fam al món

El que em sembla prioritari en aquests moment, en comptes de pensar tant en la unió de la macroeconomia mundial, abans de fer això (que s'acabarà fent igualment), intentar fer un esforç per equilibrar un mica més el món i ajudar a que els menys afavorits es desenvolupin i almenys no faltin les necessitats primàries en cap racó del món. Un cop s'assoleixi això, ja podem caminar cap a la creació d'un nou món on tots poguem competir i no que uns siguin les manufactures dels altres.

4.- Cultura i identitat

  • La guerra en Iraq ha vuelto a poner en primera página el problema kurdo y una vez más ha demostrado cómo el problema de las minorías nacionales puede ser explotado en beneficio del imperialismo.
    En el Kurdistán viven entre 24 y 27 millones de kurdos. El territorio está dividido principalmente entre cuatro países: Turquía, Irán, Iraq y Siria. Las fronteras son totalmente artificiales, dibujadas de acuerdo con los intereses del imperialismo y dividen ciudades, pueblos e incluso familias enteras. Las primeras luchas del pueblo kurdo para conseguir su independencia y unidad se remontan al principio del siglo XIX. Desde entonces, el problema kurdo ha resurgido periódicamente con mayor o menor intensidad.
    El imperialismo estadounidense ha utilizado durante los últimos años de forma cínica la lucha del pueblo kurdo contra el régimen de Sadam Husein. Por ejemplo, después de la Guerra del Golfo de 1991 los trabajadores kurdos que se rebelaron contra Sadam en las ciudades industriales del norte de Iraq fueron aplastados por el ejército iraquí; en aquel momento EEUU miró hacia otro lado porque prefería apoyar a Sadam que tener una revolución en el norte de Iraq. Hoy también podemos ver claramente que su intención no es permitir la independencia del pueblo kurdo, sino la creación de un “protectorado” en el norte de Iraq para controlar los pozos petrolíferos de Kirkuk y Mosul.

    El programa de la burguesía nacionalista no sirve

    La política de las dos principales formaciones políticas de los kurdos iraquíes —la UPK (Unión Patriótica del Kurdistán dirigida por Talabani) y el PDK (Partido Democrático de Kurdistan dirigido por Barzani)— está dominada por una perspectiva nacionalista y se han convertido en títeres del imperialismo estadounidense en la zona. Como hemos visto en muchas otras ocasiones (Albania, Kosovo...), es realmente estúpido confiar en el imperialismo.
    En Turquía los kurdos sufren una brutal represión y carecen de los derechos democráticos más elementales. Por ejemplo, no pueden hablar su lengua y está prohibido pronunciar palabras como “kurdo” o “Kurdistán”. Irán también ha aplicado una política represiva contra los kurdos muy similar a la de Turquía.
    El imperialismo, hipócritamente, derrama lágrimas de cocodrilo por los kurdos iraquíes, olvidándose al mismo tiempo de los kurdos turcos y de las incursiones turcas para masacrar a las guerrillas del PKK. Presenta a los nacionalistas kurdos iraquíes como “luchadores por la libertad” mientras que en Turquía los califica de “terroristas”. Es verdad que el régimen de Sadam oprimió brutalmente a los kurdos ¿pero qué ha hecho el ejército turco durante los últimos treinta años?
    El PKK (Partido de los Trabajadores del Kurdistán) es el partido kurdo más importante del Kurdistán turco y es una fuerza de masas, pero durante años recurrieron a las tácticas del terrorismo individual, fracasando en la movilización del proletariado turco para que apoyase sus demandas de liberación nacional.
    El objetivo de los trabajadores y campesinos kurdos en Turquía debe ser conseguir la unidad con la clase obrera turca para luchar contra el enemigo común, de la misma forma que el objetivo de los trabajadores kurdos iraquíes debe ser conseguir la unidad con los trabajadores iraquíes para expulsar de su país al invasor extranjero: el imperialismo estadounidense y británico. De esta manera se establecerían las bases para una Federación Socialista en la zona, el único marco en el que el pueblo kurdo haría efectivas sus aspiraciones de autodeterminación.

  • b) El problema és més viu a Alemanya que a altres zones, ja que és un pañis que ja va viure algo similar i que ara ja té un població més mentalitzada per assolir aquest problema, partint de la base de que és un país ric on es pot trobar treball sense massa dificultat.

    c)L'exemple més clar, amb el qual guadren moltes similituts és el del poble jueu, que va patir exactament el mateix que pateixen ara els kurds amb la diferencia que ells gràcies al seu gran capital i la seva capacitat usurpadora varen sortir ben parats de la matança Alemanya.

    d) Després de la desaparició del Bloc de l'Est, la bipolaritat que coneguérem des de la Segona Guerra Mundial fins a 1989, ha donat pas a la imposició d'un Nou Ordre Mundial dirigit pels Estats Units. Aquest és el nom escollit per a designar una autèntica dictadura planetària fonamentada en tres eixos: capitalisme salvatge, com a economia d'explotació; el materialisme alienador i degradant de l'home, com a forma de vida; i l'adopció de formes polítiques tendents a la dissolució dels col·lectius naturals.
         L'escenificació de la situació comença el 1991 amb la Guerra del Golf, i continua amb la conducció de Palestina vers un govern de paper, la fallida invasió de Somàlia, la instigació d'una crua guerra civil a l'Afghanistan, el foment del tribalisme a l'Àfrica Negra, la intervenció a l'Amèrica Llatina amb l'excusa del narcotràfic, els bloqueigs de càstig als pobles cubà o iraquià, i darrerament una nova fase agreujada amb la violació de qualsevol legalitat internacional (bombardeigs sobre el Sudan i l'Afghanistan, Operació Guineu del Desert, segrest del líder kurd Abdul·lah Ocalan).

         Amb la desintegració de la Iugoslàvia socialista, l'antiga nomenklatura sèrbia canvia el seu discurs pel d'un nacionalisme feixistitzant amb la intenció de perpetuar els seus privilegis en el sistema. Això es concretà en la successió de dues guerres (Croàcia i Bòsnia) on va quedar clar el caràcter genocida del règim de Belgrad i l'augment de la repressió interna sobre la dissidència sèrbia.
         De deu anys ençà, amb l'abolició de l'autonomia provincial, els albanesos del Kosovo han vist augmentar l'opressió de l'Estat central fins a límits intolerables. La resposta fou la creació d'una eficaç xarxa de resistència cívica a tots nivells que impulsà una infrastructura en qüestions tan essencials com l'educació o la sanitat.
         Mentre que a través dels acords de Dayton les potències occidentals reconeixien una entitat com la "República Serbo-Bosniana", en cap moment es varen fer ressò de les reivindicacions polítiques dels albano-kosovars.
         Tanmateix, fa dos anys els Estats Units decidiren la neutralització de Iugoslàvia com a aliada d'una Rússia en crisi. Era el moment ideal per a avortar un renaixement futur de la seva influència. Aprofitant la desesperació kosovar, arribà el moment de crear una organització armada que radicalitzés el conflicte i justifiqués un posterior atac contra Iugoslàvia. Així nasqué la UCK (Exèrcit d'Alliberament del Kosovo), les accions del qual fomentaren l'inici de la "neteja ètnica" dels serbis. Alhora, el règim de Milosevic trobava l'ocasió d'explotar en benefici propi els sentiments més viscerals del nacionalisme serbi, que instiga com a catapulta de poder.
         Després del fracàs de les negociacions de Rambouillet, on hom obligà els kosovars de renunciar a la seva Autodeterminació, el preàmbul de la guerra estava servit.

    Alan Roig Samaniego

    2n Btx. C

    Geografia