Fundamentos sociales de las industrias postindustriales y la Corrosión del carácter

Gosta Esping Andersen. Richard Sennett. Literatura contemporánea. Capitalismo. Bienestar. Mercado laboral. Desmercantilización. Flexibilidad horaria. Argumento

  • Enviado por: SAF
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 20 páginas
publicidad

  • Tema. Ordre d'exposició.

  • Els dos llibres tracte sobre si fa no fa el mateix però els dos autor ho centren per dues perspectives diferents. Els dos autor mesclen els temes socials amb els econòmics, i la influencia d'aquest sobre el primer.

    Índex:

    1. Tema. I Ordre de l'exposició

    Pàg. 1

  • Índex

  • Pàg. 1

    2. Anàlisi i explicació dels conceptes bàsics

    Pàg. 2

    a. Fundamentos sociales de las economias postindustriales

    Pàg. 2

        • Familiaritzaria/Desfamiliarització

    Pàg. 2

        • Estat del benestar

    Pàg. 2

  • Polítiques Socials

  • Pàg. 2

        • Mercat

    Pàg. 3

    i. Desmercantilització

    Pàg. 3

  • La Corrosión del Caràcter

  • Pàg. 3

        • Flexibilitat horària

    Pàg. 3

        • Comunitat Empresarial

    Pàg. 4

    3. Plantejament dels problemes sociològics i hipòtesis de partida

    Pàg. 4

    4. Resum dels llibres

    Pàg.

    a. “La Corrosión del carácter”

    Pàg. 5

    b. “Fundamentos sociales delas economias postindustriales”

    Pàg. 14

    - Capítols de l'1 al 5

    Pàg.

    14-20

    5. Breu Conclusió i aportació dels autors contemporanis

    Pàg. 20

  • Anàlisi i explicació dels conceptes bàsics.

      • “Fundamentos sociales de las economias postindustriales”

      • La família com a unitat social: en aquest llibre cita a la família com una unitat social ja que la considera un dels tres actors definits més endavant que són dels quals depèn la societat. La família com una altre dels actors a sofert canvis. Canvis alguns que ja no tornaran a ser com abans o altres que l'han millorat com a tal. Actualment considerem desfamiliarització com aquell fet que fa que la família deixi de ser un actor tant important i li deixa la majoria de les carregues socials a l'Estat i a les seves polítiques socials. La família és un òrgan social que és molt dèbil. Al parlar de dèbil em refereixo a que sempre es veu molt afectat sigui per l'acció que sigui, ja sigui en el treball, en la societat en general, en l'economia,…

        Estat del benestar: Quan parlem de serveis socials dins d'un context democràtic, els hem d'entendre des d'un espai de referència, el de les polítiques socials que ens han d'ajudar a assolir l'estat de benestar.

        Quan parlem d'estat del benestar ho hem de fer des de la definició d'un sistema social complex, divers i estable per avançar en una visió més global de la realitat de la població. Els ciutadans i ciutadanes, pel fet de residir en una població, tenen el dret de poder gaudir d'uns serveis bàsics públics que han d'assegurar la defensa dels drets de la ciutadania per a tots els habitants.

        Protecció social i polítiques del benestar: En el llarg procés de les polítiques socials portades a terme durant el període democràtic, el govern local ha pres protagonisme assumint l'organització política, tècnica i administrativa que ha de garantir l'accés de tota la ciutadania als drets socials.

        En aquests darrers anys, els Serveis Socials han anat experimentant una constant evolució, fruit dels canvis socials i econòmics esdevinguts i que ens porten a veure que les problemàtiques socials no afecten tan sols a un grup o a un individu si no que qualsevol problemàtica trenca l'estabilitat de l'estat de benestar de la comunitat.

        Immigració, gent gran, violència de gènere, serveis de suport a la família, adolescència i infància, discapacitat, servei d'atenció a la dona, són un seguit de sectors específics sobre els que hem de treballar acuradament per tal de lluitar contra la pobresa i l'exclusió social.

        Mercat laboral: podem considerar amb una definició simple, que el mercat laboral es un espai en què es troben i es duen a terme intercanvis entre aquells que ofereixen treball i aquells que el demanden.

        Desmercantilització: aspira a captar el grau en el qual els estats del benestar debiliten el nexe monetari al garantir uns drets independents de la participació en el mercat. La desmercantilització és del tot inoperant per a les dones, a menys que l'estat del benestar les ajudi primer a mercantilitzar-se. El concepte de desmercantilització només és aplicable a aquells que estan en el mercat laboral.

            • “ Corrosión del carácter”

        Flexibilitat horària: El treball a temps parcial, el treball temporal i l'ocupació autònoma són opcions que s'han estès a Europa en les darreres dècades com a resposta a les elevades taxes d'atur. Els treballadors a temps parcial són aquells que treballen menys de trenta hores a la setmana. Ara per ara els treballs parcials es tan més extensos en els sectors femenins a causa que les dones encara tenen bastant més responsabilitats a la llar que l'home. La major part dels contractes a temps parcial es concentren en el grup de població de vint-i-cinc /trenta anys que és quan se sol tenir fills petits, la qual cosa reflecteix el fet que les dones, en comptes d'abandonar el mercat de treball quan tenen fills opten per un contracte a temps parcial. Però això no sempre és possible ja que hi ha països que no tenen la possibilitat de fer treballs amb temps parcial i les dones opten per abandonar el mercat de treball. Els treballadors temporals són aquells amb un contracte on la data d'acabament del contracte queda fixada per condicions objectives, com per exemple una data concreta o la realització d'una tasca determinada.

        Aquest tipus de contractes afecta un 15% de la població ocupada, tot i que a països com Espanya i Portugal el percentatge és molt més elevat. És de destacar que la majoria dels treballadors que tenen aquest tipus de contracte preferirien tenir un contracte indefinit.

        La comunitat: parlem de comunitat empresarial per definir els grups que en una empresa es creen, grups de treballadors preocupats on tenen conversacions sobre el possible fracàs, o altres preocupacions. A vegades aquestes situacions provoquen sentiment de vergonya o timidesa d'uns treballadors vers els altres per por a ser humiliats o refusats per certs comentaris. Un dels problemes que pot tenir la voluntat de crea una comunitat és que, com es parla en un capítol de “la corrosión del carácter”, un empresari es munti un treball o no depengui de ningú i no facilita la creació de comunitats.

      • Plantejament dels problemes sociològics i hipòtesis de partida.

      • En “La corrosión del carácter”, Senett parteix de la base de que el treball commou i varia el caràcter de la gent. Sempre fa referència a un canvi social i a les conseqüències que té aquest sobre les persones. Senett diu que amb el règim actual sembla que tinguin els dies contat i que no facilita en re als treballadors, sinó que el perjudica, els impedeix relacionar-se si no es per treballar, i d'aquesta manera Senett ha basat el llibre “ La corrosión del carácter”. Altres vegades durant el llibre, l'autor parteix de les comunitats en el treball i de la manera en que això afecta a la manera de treballar dels empleat, de les dos cares o diferents expressió que tenen que utilitzar enfront a cada situació o a cada empresa que treballin. A cada plantejament que el narrador expressa en la novel·la, sempre presenta el problema i diferents punts de vista però sempre acaba parlant de les conseqüències als treballadors i les solucions que un treballador podria tenir però que per efectes externs a l'individu no pot tenir. Al mateix temps Senett fa referència a l'interior psicològic dels treballadors per expressar les variacions i la por que tenen a l'exterior, a l'opinió de l'exterior.

        En el cas de “ Fundamentos sociales de la economias Postindustriales”, Esping-Anderssen tracta de vuit temes diferents i per tant dona exemples i conseqüències a cada tema. En tots els capítols però fa un plantejament des del punt de vista de la família, l'estat (del benestar) i el mercat (de treball) com a principals actors d'una societat.

        Capítol 1: “Introducción”

        En el primer capítol, que és la introducció només ens presenta el llibre

        Capítol 2: “Lucha democrática de clases revisada”

        En aquest capítol, Gosta parteix de la base de la lluita de classes i fa una petita diferenciació entre la lluita de classes d'ara i la de fa unes dècades. Amés, Esping-Anderssen fa un referent històric als principis de l'estat del benestar i la seva consolidació al igual que fa amb el mercat de treball, i tot en el que ha influencia en la lluita de classes.

        Capítol 3: “Riesgos sociales y estados del bienestar”

        En aquest, des del meu punt de vista, l'autor es basa en els diferents estats del benestar existents al món segons les seves ètiques i valoracions sobre la llibertat i necessitat de l'individu.

        Capítol 4: “La economía familiar”

        Al principi del punt, al parlar del llibre, he comentat que s centra molt en la família. En aquest capítol aprofundeix en temes com la família i desfamiliarització com a problemes i avantatge en front la societat. La última parla de la por que tenen molts treballadors al canvi i a partir de deduccions resol les hipòtesis basant-se amb els riscs que tenen en fer certs canvis com combatre'ls.

        Capítol 5: “Un nuevo examen comparativo de los distintos régimenes del bienestar”

      • En aquest últim capítol de la nostra lectura, Esping-Anderssen parla i concreta més sobre el tipus d'Estat del Benestar i en defineix tres .

          • “Corrosión del carácter”

          • En aquest llibre es mostren dos formes diferents de veure la vida, i dos maneres diferents d'enfrontar-se a ella, influenciades pel tipus de treball dels dos protagonistes. Els protagonistes són pare i fill que tot i provenir de la mateixa classe social, han seguit diferents destins en conseqüència de les seves actuacions vers el treball.

            A través del vuit capítols d'aquest llibre, se'ns defineixen i descriuen les vuit característiques fonamentals del nou capitalisme i el que les seves maneres d'actuar provoquen en el caràcter dels treballadors, i treballadores, i dels individus en general.

            En primer lloc, s'han de mostrar els punts de vista de cada un dels personatges, el pare, Enrico, i el fill, Rico.

            El primer, Enrico, es un funcionari que està sumis a la rutina però que està content amb la seva vida. Sempre ha tingut la seva classes social i condició social molt assumida i seguint la conclusió del llibre, mai a progressat perquè no ha tingut expectatives de futur en el seu treball. Seguint en la mateixa línia, Enrico sempre ha sabut quants diners tenia, quan es podria jubilar i amb quan poder econòmic ho faria. Tenia controlat cada segon del moment, per què de cada un d'ells en podria treure profit. Canviant de tema, una altre tema es la família, i per Enrico, la seva dona estava destinada a treballa a casa amb els fills i mai ha vist amb bons ulls que la seva dona treballes i molt menys que treballant aportes més diners que ell a casa.

            Pel que fa al seu fill, Rico, és un executiu que té canvis constants en la seva vida, ja sigui d'habitatge, de treball o de ciutat. I en tots aquest canvis pot passar de ser el cap d'una empresa a una ciutat a ser un simple peó d'una altra empresa de una altra ciutat o país. Al contrari que el seu pari, Rico sempre es preocupa per la classe social en la que està i sempre ha fet tot el possible per pujar d'estatus social.

            Amés està preocupat per l'ètica que te que transmetre als seus descendents, ja que en el fons pensa que està massa inculcat en el treball i no presta la suficient atenció als seus fills. Els seus plans sempre son a curt termini, sol pot planejar las seva vida per l'endemà; mai pot assegurar on estarà al cap d'uns mesos, per la qual cosa es pot deduir que no li agrada mol el tipus de vida que porta. A part d'això te molt entre cella i cella el sentit de la responsabilitat familiar, empresarial i social, però vull en el mercat de la flexibilitat del nou capitalisme.

            En ocasions, Rico es preguntava l'enigma de l'àtica que tenia que ensenyar als seus fills si els calors que ell considera bons i de llarga durada, com la lleialtat, el compromís, no poden veure'ls en ell i per tant no poden servir-los-hi d'exemple.

            Aquest valors ètics, en el nou capitalisme, entrebancarien el principal objectiu, l'acumulació de capital i que els treballadors donin el màxim de si mateixos a aquesta causa. En aquest cas es com si només importés la capacitat intel·lectual de les persones i la seva capacitat de maquinar per aconseguir els objectius de capital, al moment que es passen de alt els valors de compromís, lleialtat o solidaritat.

            A diferència del seu pare, Rico sempre ha fet tot el possible per a que la seva esposa trobes treball, fins arribar al punt que ell a deixat feines per a que la seva dona treballes i aportes part de capital a casa, sense importar-ne la quantitat, fos superior o inferior a la quantitat que ell aportés.

            A partir d'aquestes dues descripcions intel·lectuals i socials dels dos personatges arriba a la conclusió que Enrico és un home d'èxit per a l'hora és una home confús en el seu ambient.

            Senett planteja també la elecció entre treball rutinari o treball canviat i dinàmic; es planteja si al rutina crea paràsits o atrofia a les persones.

            Diderot planteja una imatge de l'ideal del treball en una fàbrica de paper. Ell diu: “ Con la repetición y el ritmo del trabajo, el hombre puede alcanzar la unidad de la mente i el cuerpo”.

            Per Adam Smith és necessari treballs més especialitzats per tenir lliure circulació de diners, béns i treball. Per exemple creació d'empreses més grans dividir el treball més eficaçment.

            Smith està en contra de la divisió del treball, ya que opina que la rutina es autodestructiva; les persones tenen que tenir el control sobre si mateixes i amb la rutina perden totalment el control dels seus esforços, lo que els arrossega cap a la mort mental. El treballador es deprimirà i com a conseqüència la seva productivitat disminuirà.

            Però, al marge de aquests autors, el nostre autor destaca els canvis més importants en les divisions modernes. Es produeix la separació de treball i casa, i a demés la separació del temps i l'espai.

            A més apareixen diferents punts de vista en base al caràcter humà. Per part de Jefferson creu que les opinions i les creences no son voluntàries; l'home segueix involuntàriament el que s'evidencia a la seva ment. Per Madison, la naturalesa i el seu Deu proposen i l'home obeeix.

            A tot això, el punt de vista de Smith es que per que una persona pugui crear una historia personal, te que escapar de la rutina per desenvolupar el seu caràcter; es te que adaptar al món canviant i tenir decisions per poder responsabilitzar-se de elles.

            Per Karl Marx, inclou a les teories de Adam Smith les pràctiques d'un antic sistema alemany en el que els treballadors realitzaven un treball diferent cada dia depenen del temps que fes o de les condicions del seu entorn; amb això, a demés de equilibrar feines amb les necessitats de mercancies, els treballadors controlen el seu temps propi com el capitalisme modern.

            Des del punt de vista d'Enrico, el temps s'havia convertit per als treballadors en una arma per aconseguir el poder, i la rutina va permetre també d'alguna manera, fer dels estalvis també una rutina. La rutina per a ells va permetre compondre o descriure la vida en una fase positiva.

            Fins ara, en tots els models que ens ha presentat el llibre, els treballadors actuen eficaçment en el seu present immediat, en la rutina, però no estan preparats per assumir canvis ni dur-los a terme.

            Avui, es planteja una línia divisòria; la flexibilitat, que significa la no rutina en sectors dinàmics de l'economia. Però la major part del treball, segueix essent una rutina.

            Un ésser humà flexible, és el que s'adapta a les circumstancies canviant sense enfonsar-se. Així, per acabar amb la rutina, la solució passaria per crear institucions flexibles.

            Es podria pensar que el home es lliure perquè pot canviar, ans al contrari, la nova economia política en la seva repugnància perla rutina i la burocràcia, han eliminat aquestes condicions de alliberació. La flexibilitat està avui està condicionada per varis motius:

          • Reivindicació discontinua de les institucions

          • Reinversió

          • Especialització flexible

          • Per encaixar els element del règim, s'inclou l'horari flexible, on no hi ha torns fixes i els horaris són personalitzats. Aquest horari sorgeix principalment per la incorporació de la dona en el treball, ja que aquestes necessiten un horari més flexible, perquè treballen a temps parcial entre casa i la feina laboral. El número total pobres treballadores segueix essent major que el de la dona burgesa, però en les últimes generacions, apareix la dona de classe mitja que va augmentant dins del món laboral. Per tant aquest temps de la flexibilitat, engendrada per un nou poder i desordre, però segueix sense lliurar les restriccions. Els que exerceixen el poder són lliures, però la seva llibertat és amoral; d'aquí que “la corrosión del caràcter” de la resta de treballadors que el que intenten es jugar amb les regles dels dirigents.

            En resum, un capitalista té que tenir una sèrie de característiques a saber, que Rico no tenia; seguretat necessària per moure's en el desordre i acceptar la fragmentació, florir envoltat de dislocació i capacitat de despertar-se del passat.

            Per tot això, no és difícil saber per què són tan difícils de entendre les noves formes de treball. Els treballadors tenien una profunda visió de classe, però les masses no semblen dignes de considerar-se sers humans; per això, l'important es quanta gent es distingeix de la massa.

            En EUA per exemple, apareix l'individualisme; la classe es pren com una qüestió personal, ja que els americans relacionen el termes de classe amb termes de raça i la identitat ètica. I com a conseqüència, apareix l'odi racial.

            Prenem per exemple el punt de vista de Marx sobre la consciència de classe:

            Segons Marx els treballadors es relacionen entre sí en el treball, hi ha coordinació entre ells i les diferents feines. Els llocs de treball passaven de pares a fills, i el primer temia que els seus fills no seguissin el seu camí. Així, un treballador expressava el seu caràcter: actuava honradament, treballava cooperativament i límpidament amb els de la seva comunitat.

            S'entén per tant que amb aquesta consciència de classe, els treballadors a l'arribà el nou capitalisme no entenguessin les formes de treball, ja que s'incorporaven a la comunitat de persones de color, dones, hippies,…etc.

            I que amés el seu cap podria ser una persona de color. Els treballadors del nou capitalisme, no poden tenir un coneixement pràctic del seu ofici com el tenien la comunitat de Marx, perquè alhora no depenen de ells, sinó de un programa informàtic. El treball els hi resultarà il·legible i no els hi agrada el que fan. Desapareix la resistència i la dificultat que eren important per l'estimulació mental.

            La flexibilitat, crea distincions entre profunditat i superfície; així, els treballadors que no gaudeixen de la flexibilitat estan condemnats a mantenir-se a la superfície. Pot ser que tots siguem iguals, bastint igual, però hi ha unes diferències més profundes. No obstant, es te que trencar aquest pla, aquesta superfície, per arribar a això i en ocasions això requereix un codi del que la gent en manca.

            Però, en un sistema flexible, la dificultat és un risc i tots els treballadors no estan disposats a assumir-lo. Per exemple, les persones de mitjana edat en la cultura empresarial, es veuen negatives en front al risc, es veuen inútils, i amés, quelcom tan valuós per ells com la experiència, en la nova cultura empresarial té molt poc valor. El que importa es el moment immediat; el que està a punt de succeir. I tot això posa en perill la percepció de la nostra pròpia valoració al llarg dels anys.

            Així, assumir riscs es converteix en una forta prova de caràcter. La pròpia inestabilitat de les institucions flexibles imposa als treballadors assumir riscs, ja que els fan canviar de treball contínuament.

            Aquesta por a assumir riscs pot sorgir de la idea de que ens centrem sol en el que podem perdre, i no en el costat optimista del fet de arriscar-se. El fet de viure en continu risc i ser sempre vulnerable, porta més cap a la depressió que cap a quelcom prometedor.

            Un risc no pot veure's com una narració, ja que quan assumim un risc, un fet no condueix a l'altre ni el condiciona. De tal manera, el que fem sovint es intentar narrar els nostres riscs per aconseguir la sensació de que podem controlar-nos.

            Els riscs procedeixen d'incerteses i ambigüitats; i el capitalisme flexible se les planteja de tres maneres.

            La primera, moviments ambiguament laterals, és a dir, les persones creuen moure's cap amunt en la xarxa flexible, quan sol es mouen cap un costat. Són categories de llocs de treball amorfes. La segona fora de planteja la incertes és amb pèrdues retrospectives causades per decisió equivocades al pujar de posició, ja que usualment no es té molt coneixement del que comporta aquesta posició. La tercera i última és els ingressos imprevisibles, que són els canvis ínter empreses que son avui molt usuals, tot i que fa uns anys una persona guanyava mes canviant-se a una altre empresa que ascendint a la mateixa.

            Per aquestes tres raons, la mobilitat es il·legible.

            En aquests aspectes també influeix l'edat, la classe social dels pares, la raça, l'educació i la sort.

            En la cultura moderna del risc, no moure's porta al fracàs, i l'estabilitat es vista com mort de vida. Així, importa poc el destí, imperen les ganes de marxar per estar vius.

            El nou capitalisme obliga a els treballadors a assumir riscs molt pesats sabent que les recompenses seran escasses.

            S'estableix una lluita pels llocs de treball, sol el millor ho aconseguirà, sol aquestos arrasaran amb la riquesa mentre els altes, els perdedors, es repartiran les molles.

            Per un altre canto, les persones poden experimentar el que denominem dissonància cognitiva, que és quan una persona s'enfronta a un fet conflictiu i la seva atenció es ve paralitzada en quan al seu present.

            Així, la persona enquadra la seva atenció en quelcom determinat bloquejant-se també la seva visió a llarg termini. La conseqüència de tot, és que la persona no arriba a cap lloc, comença sempre de zero, queda com immobilitzada.

            Està també el problema del que ja hem parlat, en el món laboral flexible en el que vivim, existeixen molts prejudicis alhora de contractar a una persona de mitjana edat.

            Es creu que sobre els 40, una persona ja està física i mentalment incapacitat per certes feines. D'aquesta forma, s'està reduint el temps de treball real, ja que els joves comencen desprès a treballar pel creixen ganes a l'educació i als 40, ja no es considera persona per al món laboral. Per un altra banda, els joves donen menys problemes a l'empresa, des del punt de vista d'aquesta, ja que no discutiran sobre les decisions dels superiors. De nou, l'ordre d'aquestes reivindicacions basades en el passat com integrants del vell sistema burocràtic en el que els drets de l'antiguitat paralitzen les institucions.

            Per Max Weber el cristianisme submergeix a home i dones a un dubte profundament dolorós al demanar-los que es preguntin a si mateixos si són humans dignes.

            Del protestantisme al capitalisme, hi ha una disposició més a estalviar que a gastar. L'home capficat en demostrar el seu valor moral pel treball.

            Però Weber, veu que aquesta ètica de treball, no es font de felicitat humana i que l'home està massa carregat de per la importància que ha arribat a atribuir-li al treball, per tant, el que volem es alliberar a l'home d'aquestes fúries que l'assetgen pres de les seves exigències.

            Veiem també des d'un altre punt de vista que hi ha un contrast entre aquesta inclinació a controlar-se i estalviar, amb tècniques del nou capitalisme, ja que si un projecte surt malament i suposa grans pèrdues per l'empresa, ningú li dona importància.

            Per contra hi ha una falta d'autoritat que desorienta als treballadors i els i provoca la necessitat de justificar-se. El líder mana, però no justifica. Kunda denomina el treball en equip interpretació profunda perquè obliga als individus a manipular el seu aspecte i comportament amb els demés.

            Els treballadors porten com a únic objectiu personal unes màscares de cooperativitat de unes empreses a unes altres, definides per un somriure guanyador.

            Al treball en equip està present el poder, però no l'autoritat, i per tant, aquests caps que tenen els seus títols, no permetran que ningú els hi digui que han de fer o que han fet malament. La qual cosa provoca un rebuig per part dels treballadors. Precisament aquest joc de poder sense autoritat, crea un nou caràcter, l'home irònic, que es converteix en autodestructiu en el món modern.

            El fracàs és el gran tabú modern. Avui en dia, el mercat del guanyador s'ho emporta tot es una estructura competitiva que arrossega grans quantitats de gent amb estudis al fracàs, amés de les reconversions i reduccions de plantilla.

            Apareix amés la sensació de fallar a la família, sensació sentida per Rico. Comportant-se al treball de una forma flexible. Weber considera que el desenvolupament del caràcter sol és possible mitjançant un esforç organitzat i a llarg termini. Lippman per la seva part, defineix domini com la situació de la intenció conscient pel esforç inconscient.

            La persona cada vegada adopten menys càrrecs cívics però cada vegada més, participen en l'Església i en la seva administració. Per ells Crist es en el que deixen totes les seves penes i el que les fa tornar a viure. Per superar el fracàs, tenen que abandonar la posició passiva davant del problema i adoptar una posició més activa.

            Avui és possible crear narracions sobre el que ha set, però no sobre el que se serà, perquè tot està en continu canvi. Per això, es bo discutir amb altres persones el fracàs, per trobar una sensació més coherent del jo i del seu propi temps. Es per això que al capitalisme modern, on moltes persones estan condemnades al fracàs, es necessita un major sentit de la comunitat i un sentit ple de caràcter.

            Però també en aquest punt, l'home té el poder en contra, ja que el nou ordre ve la dependència com vergonyosa, i per tant, tenim que preguntar-nos quina classe de relacions d'amistat o íntimes podran sobreviure a aquest ordre. Tenir un treball independent és demostrar que un es val per si mateix i que no està vivint de l'esforç de ningú, i això no facilita molt la idea de comunitat.

            Cada persona tindria que acceptar els seus límits personals i la seva necessitat de dependència d'una altra. Amb això el funcionament de les empreses es veuria menys erosionat.

            Segons Coser, no existeix una comunitat fins que no es reconeixen diferències en el seu destí. I per tant, el treball en equip no seria un bon exemple de comunitat, ja que no permet diferencia de privilegies o poder.

            Ans al contrari, Thomson, crea que l'expressió del desacord uneix més als subjectes de la mera declaració de lo correcte.

            Així doncs, si volem imaginar comunitats que facin front al nou capitalisme, tenim que considerar també la força del caràcter. Els acomiadaments de plantilla juntament al règim flexible que fa treballar contínuament als seus treballadors per una recompensa que mai arriba, els fa sentir aquesta sensació de importar poc a tot el món i en conseqüència, de valorar-se poc i pensar que ningú els necessitarà.

                • “ Fundamentos sociales de las economías postindustriales”

          • Introducció

          • De primera instància, GØsta Esping-Anderssen ens explica i exposa- quins són els problemes que s'han anat creant als voltants de l'estat del benestar i parla dels cicles que ha tingut aquest oi com s'han solucionat. Ell considera els anys 50 com l'any en que es consolida el capitalisme i exposa tota la sèrie de problemes que han anat ocorrent en tot aquest temps.

            Gota explica la consolidació dels drets socials als estats europeus durant la dècada dels 60 i 70, tot i que ara l'estat del benestar a tornat a entrar en una crisis diferent a les anteriors. Diferent en el sentit que aquesta crisis no ha esta provocada pel capitalisme sinó per externalitats del sistema. pi sistema capitalista, sinó que és provocada per agents externs al sistema.

            En la introducció ens deixa molt clar quins són els seus objectius. Analitzar, comprendre i explicar la nova economia naixent en la societat postindustrials. Ens comenta en gran par t els canvis soferts d'aquestes economies i les diferencies que hi ha entre elles.

            Gràcies al capitalisme del benestar ara hi ha quatre pilars importants de la societat. Quatre pilars que pretenen satisfer, per un dir, les necessitats històriques socials, com la democràcia, els drets socials,... en quan als drets socials, el benestar n'és l'encarregat.

            Per l'autor, l'economia política és una relació que tenen el mercat i l'estat, al igual que el públic i el privat. I que el com a economista te que aplicar la teoria econòmica en aquesta economia. lítica; creu que és la interrelació del públic i el privat, de l'estat i el mercat.

          • Lluita democràtica de classes revisada

          • En aquest capítol ens intenta diferencia la lluita de classes de fa unes dècades amb la nova lluita de classes, la lluita en que el treballador passa amb el seus superiors les condicions de treball a que s'ha de sotmetre.

            Tot aquest canvi ha estat degut a la seguretat que hi ha en la classe mitja, cosa que els ha permès entra en el mercat com una altra potència, i ja no són només la burocràcia privilegiada els que hi va. Al tenir aquesta classe mitja consolidada provoca que els sindicats dels treballadors també s'estabilitzessin. Però tot hi això les classes socials segueixen existint, l'únic que havia canviat és que ara no hi ha conflictes.

            L'autor ens argumenta l'evolució dels països desprès de la IIGM tenint com a referència el mercat de treball. Actualment un país que era poc sindicalista, o gens, actualment les diferencies socials són més vistoses, per un altra part, les països que is van donar importància al sindicalisme, ara per ara tenen més igualtat, drets,...

            L'actual desindustrialització és molt problemàtica i sobretot per la mà d'obra no qualificada. A les empreses els hi es molt difícil mantenir una competència alta i alhora mantenir una mà d'obra no qualificada. L'aparició de les dones en el món del treball. Per últim, els estats de benestar que protegeixen al treballador i han canviat les maneres de fer vers els treballadors.

            Per l'autor, la causa de l'ocupació total va ser gràcies a que les dones, desprès de la guerra, van tornar al treball tradicional i llavors van deixar el mercat laboral pels homes, els quals n'ocupaven casi la totalitat.

            GØsta opina que el capitalisme benestant va regular la distribució de béns a la població. Tot i això a la dècada dels 60 es va començar a perdre la divisió del treball i van començar a haver-hi diferències dins els països anglosaxons i Europa. La major diferència cara vista és la protecció social de cada estat.

          • Riscs socials i Estat del Benestar

          • Una de les bases d'aquest estat del benestar es l'igualitarisme, és a dir, protegir la població de problemes i riscs socials. Tot i haver-hi un coneixement d'un estat del benestar global cal conèixer que entre els diferents països hi ha diferències de pensament sobre els conceptes bàsics d'aquest, i per tant, hi ha diferències en l'aplicació de les ajudes socials. Per Esping-Anderssen per entendre aquest fet, considerat com a crisis cal atendre la manera de fer respecte al repartiment de riscos socials en la societat entre l'estat, la família i el mercat.

            L'autor considera com a inici de les polítiques socials en el moment en que hi comença ha haver confrontacions en el terreny dels riscs laborals, per tant, per ell, els orígens són la lluita per la millora de la qualitat de protecció de la ciutadania.

            La família en aquesta nova societat de Estat de benestar i de mercat de treball es un dels factors més influenciables que hi ha relacionats amb ambdós termes. Per tant per Esping-Anderssen, depenent de les accions que prengui la família com a tal, l'estat del benestar i el mercat de treball s'hauran d'acomodar a aquest de tal manera de satisfer les demandes socials d'aquesta. En anterioritat la família també tenia importància, però abans la família feia la funció que ara fa l'Estat. L'autor es defensa en que abans la família tenia que ajudar als seus respectius després que ja no pugessin treballar més.

            A partir d'aquestes situacions va aparèixer l'estat del benestar per resoldre el que la família i el mercat de treball abans no podien. Ara en canvi ara és l'estat el que col·labora en aquesta tasca amb ajudes.

            Sempre que parlem que el risc en que un individu pateixi alguna cosa i això tingui que repercutir en la societat parlem de riscs social, és a dir un risc individual pot passar a considerar-se risc social.

            Els mercats han tingut funcions de protecció socials però això a causat que en certa manera siguin problemàtics i a vegades insuficients. A partir del sindicalisme i la negociació d'aquestos amb les empreses han permès al mercat alliberar-se de certes responsabilitats i a més a millorat les condicions de treball dels treballadors, al fer tractes de condicions socials amb els caps de les empreses.

            Hi ha tres classes de riscs. Els de classe, els vitals i els intergeneracionals. En el primer cas, per exemple, són els que segons de quina classe socials provens pot ser que el pateixis o que no. No te el mateix percentatge de possibilitats de patir una caiguda d'una bastida, l'arquitecte que revisa que un peó, que segurament en el 98% dels casos l'arquitecte prové d'una classe social diferent. Hi dues maneres de veure aquesta diferència de riscs en conseqüència de la classe social que provens. Hi ha els corporativistes que defenses que si ets d'una classe social has d'assumir aquests riscs, s'ha de tenir assumit l'estatus en el que estàs. Per part dels universalistes, cal que es comparteixin els riscos i les proteccions homogèniament i per tothom igual. Aquest últim model fa referència en gran part a la solidaritat de la nostra societat.

            Pel que fa als riscs vitals són els que tens al llarg de la teva vida basant-se amb la idea que la pobresa personal en dos fases del cicle vital, al néixer i la infància, i en la vellesa. Com ja ha comentat l'autor en el moment de citar la família, es aquesta la que ajuda a superar aquestes etapes de la vida que com a norma general sempre les tindràs. Per últim en els riscs intergeneracionals argumenta que no tots tenim les mateixes oportunitats vitals, en segons quins grups, les oportunitats són inferiors.

            Els problemes de que tracta aquest últim punt, es del riscs que es transmeten de generació en generació, és a dir de pares a fills. Per exemple en termes racistes, els fils i inclòs nets de immigrants encara s'estan sentint discriminats per la societat.

            Per acabar el capítol, Esping-Anderssen comenta el tema de la familiarització i desfamiliarització ja comentades en l'apartat de conceptes del treball.

          • L'economia familiar

          • En la família si poden distingir varies funcions, ja siguin com a institució, com a actor, o simplement com a agent social. Pel que fa a la seva funció de institució, la família és la base de la societat juntament amb l'Estat i el mercat, a més de ser un actor provoca que hi hagi integració social. La família també és un lloc on si prenen decisions, però sempre pensant amb el col·lectiu no amb una única família com a tal. La família a canviat molt des de els seus inicis en el món però segueix tenint la mateixa funció de protectora del món exterior i d'aquest n'és els principal consumidor.

            Esping-Anderssen parla de l'alliberació de la dona de les responsabilitats familiars, parlar sobre els dubtes que hi ha alhora de plantejar-se la possibilitat de portar una família i al mateix temps una vida laboral estable i segura.

            Pel que fa a la desfamilirització es el canvi que sofreixen els valors de benestar i assistencials de la unitat familiar. És a dir, quan un individu perd aquest valors en la família, segons l'autor no parla de que aquest estigui separat de la família sinó que la família s'està desfent en individualitats. L'única manera de provar quina és la frontera entre familiarització i desfamiliarització és amb dades de la distribució del temps. Moltes vegades s'afirma que l'estat del benestar a rellevat a la família com a agent d'ajuda social; Tot i que en part aquesta afirmació es pot considerar errònia ja que la família encara no se l'hi ha estat substituïts tots els valors. Hi ha l'altre agent social a considerar, el mercat, com un agent que també substitueix o ajuda a la família en tasques de ajuda social.

            La manca de temps, fet a que l'autor fa referència per trobar la relació amb el treball dividit entre casa i fora de casa, però tot i aquestes petites crítiques i recolzaments a la família, la família segueixen essent imprescindibles per resoldre el benestar que ni el mercat ni l'estat del benestar els hi poden proporcionar. En el moment que la família no pot resoldre aquestes manques es parla de manca de benestar.

            Per considerar una desfamiliarització també s'ha de tenir en compte quin és el paper que té el mercat en comparació al que ho fan les famílies.

            De la idea de règims més familiristes, és a dir, el cas en que les famílies reben poques ajudes de l'estat, és que com més ajudes rep una família de l'estat, menys familiarització. La responsabilitat de benestar que tenen les famílies es pot mesurar mitjançant el temps que dediquen aquestes a les obligacions domèstiques no remunerades.

          • Nou examen comparatiu dels diferents règims del benestar

          • Com ja va comentar Esping-Anderssen en altres capítols, l'Estat del benestar apareixen i es consoliden entre els anys 60 i 80, però com també ja ha estat citat, que cada país ho fa més o menys a la seva manera sempre tenint en compte la seva ètica i creences dels valors de benestar. Ell en fa tres grups de tots els tipus. El primer, el benestar liberal té com a principi que tot individu té responsabilitat sobre ell mateix, és a dir, qui vol benestar se l'ha de treballar a base del seu esforç. D'aquesta manera no hi ha una implantació de benestar per part de l'estat, sinó que aquest fa servir més les seves ajudes pels més desfavorit, normalment concentrats en l'anomenat quart món. Aquest model té molt ben vist al mercat i és decanta més per la privatització. Un clar exemple n'és els EUA.

            En segona posició, Esping-Anderssen considera un estat de benestar socialdemòcrata, la característica principal és que les polítiques socials van destinades a tota la població, sense tenir en compte els recursos de que disposa cada individu.

            La diferència més destacada entre aquest grups que l'autor fa dels diferents models d'Estat de Benestar és la relació que comparteixen amb el mercat. El sego model corregeix i calma els efectes del mercat, en canvi, l'altre, el model de benestar liberal, no. Les crítiques que es poden formular vers aquest model d'estat de benestar són que aquestes despeses tan elevades que fa l'estat en polítiques socials, van destinades a tota la població, tanmateix, també són en els països en que hi ha menys desigualtats en la seva població en quant a ingressos.

            L'últim grup, és el de estat de benestar conservador, el màxim objectiu del quals és la protecció dels treballadors. A aquest model els preocupa problemes relacionats amb el treball, com l'atur o les baixes per malaltia, salaris mínims,... aquest , model a diferència del socialdemòcrata és que aquest tampoc va destinat a tota la població sinó que es destinen als treballadors ocupats. En aquest model, el treballador no és finançat a través dels pressupostos públics, ans al contrari, és finançat a través de cotitzacions socials.

          • Breu conclusió i aportació dels autors en la societat contemporània.

          • La conclusió que se'n pot treure de dos llibres com aquests són unes conclusió molt subjectives ja que aquests llibres ja porten les seves pròpies conclusions. A partir del que jo he llegit les meves conclusió són que sobretot el de “la corrosión del carácter” l'he trobat molt interessant i que amb el que he pogut aprendre del llibre el títol el trobo molt indicat pel tema del que tracta i estic totalment en acord amb Senett. Les maneres de fer, de treballar, d'actuar a la feina i de la quantitat de feina, el salaris,.. tot el que vagi relacionat amb el treball, perjudica en moles casos als caràcters de la gent, i si quelcom sé és que encara que sigui per a millor o més bo, el treball canvia a les persones. En quan a l'altre llibre l'he trobat bastant més espès cosa que condiciona la meva opinió sobre tal, per sempre el puc considerar un bon llibre ja que són arguments molt correctes i ben demostrat, hipòtesis ben desenvolupades i l'he trobat un llibre que al tractar temes tan d'actualitat i de vital importància com l'estat del benestar o la família, que mi e sentit identificat de manera que jo ho estic vivint i ho viure.

            20