Franquismo

Historia de España. Francisco Franco. Dictadura. Guerra Civil española. Etapas del franquismo. Movimiento Nacional. Cambio político. Democracia

  • Enviado por: Sarilla
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 12 páginas
publicidad

'Franquismo'
Bibliografia de Franco:

Francisco Franco: (Ferrol 1892- Madrid 1975)

Militar i estadista. Fill d'un funcionari naval. El 1923, apadrinat per Alfons XII, es casà amb Carmen Polo, la qual procedia de l'altra burgesia asturiana, Destinat al Marroc amb el grau de tinent coronel, assumí el comandament de la Legió Estrangera i participà activament en la campanya del Rif, en el desembarcament d'Alhucemas i en la reconquesta del protectorat (1925). General de brigada a 34 anys, dirigí l'Acadèmia Militar de Saragossa(1928-1931) fins a l'esdeveniment de la República que el relegà a missions secundàries, com la governació militar de la Corunya i les Balears. El triomf de les dretes (1933) es torna als càrrecs de l'exèrcit. Contribuí a dirigir i la campanya d'Astúries de l'octubre de 1934 i amb José Maria Gil Robles, al ministeri de defensa fou anomenat cap de l'estat major central (1935).

El govern del Front Popular es nomenà comandant militar de Canàries. El 18 de juliol de 1936 es féu càrrec del comandament de les tropes marroquines, creuà l'estret de Gibraltar i organitzà l'avanç cap a Madrid. Ràpidament assolí la direcció de la guerra i el 29 de setembre de 1936 fou nomenat generalíssim de totes les forces de terra, mar i aire, i el dia 30 cap del govern per la Junta de Defensa Nacional de Burgos. A l'abril de 1937 adopta el títol del Caudillo, com a cap de parit, únic, Fet i de las JONS i esdevingué cap a l'estat del govern, tot conservant el comandament superior de l'exèrcit. Acabada la guerra civil el 1939 inicià la reconstrucció del país i creà alhora un estat catòlic autoritari i corporatiu (Franquisme). Malgrat les estretes relacions amb les potències de l'Eix, mantingué la neutralitat durant la Segona Guerra Mundial(1939-45).

L'acord amb els EUA i amb el Vaticà 1953 significà la ruptura del blocatge i diplomàtic en la consagració definitiva del general Franco com a cap únic, indiscutible vitalici del règim, que des del 1947 es definia com una monarquia catòlica, social i representativa. El i tres anys més tard representà a les corts com a successor seu el títol del rei del príncep Joan Carles i de Borbó. Pel juny 1973 cedí la presidència de president al seu secretari màxim i col·laborador l'admirall Carrero Blanco, mort en un atemptat 1973. El ministre de governació Carles Arias Navarro. Pel juliol una malaltia l'obligà a traspassar també la direcció de l'estat en mans del príncep Juan Carles càrrec que reassumí el mes de setembre.

Dictadura Franquista:

Des del començament, el règim de Francisco Franco va ser una dictadura. Ell, va tenir tots els poder. També era el Generalísimo dels exèrcits i en tenia el comandament suprem.

Franco era el cap del partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, en el qual s'aplegaven els vencedors de la Guerra Civil. Un sindicat integrava amos i obrers. La resta van ser prohibits. El nou règim va mostrar voluntat de reconstruir la “unitat nacional espanyola”, negant qualsevol altra nacionalitat. Va abolir l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i tot signe de catalanitat va ser objecte d'una dura repressió. Va pretendre aparentar l'existència d'un sistema parlamentari. La victòria franquista a la Guerra Civil va significar el triomf dels grups que amb la República temien prendre els privilegis, la gran burgesia, l'exèrcit i l'Església Catòlica van donar suport a un règim dictatorial que els garantia el poder i la influència.

La gran burgesia va tenir carta blanca per a l'exercici del seu domini econòmic. L'exèrcit garantia de la continuïtat del règim i els seus comandaments exercien un munt de càrrecs polítics i fins i tot càrrecs importants a les empreses.

L'església Catòlica va suprimir el divorci, el matrimoni religiós va tornar a ser obligatori, es va reintroduir l'ensenyament religiós obligatori i es restablí el pressupost per al culte i el clergat.

Tot i que no va intervenir de manera directa en la Segona Guerra Mundial, el govern espanyol va enviar al front alemany de l'est l'anomenada División Azul.

La derrota del feixisme provocà una etapa d'Aïllament internacional del règim de l'ONU que va recomanar que tots els Estats democràtics retiressin els ambaixadors d'Espanya.

El 1953 es van signar uns acords de la col·laboració amb els Estats Units. Això significà el fi de l'aïllament i el començament d'una nova etapa de relacions, amb el reconeixement internacional del règim franquista. En el nou context de la Guerra Freda l'anticomunista Franco passà a ser un aliat fidel de la política americana contra la Unió Soviètica.

El 1939 Espanya era un país malmès per els tres anys de la guerra civil. El conflicte havia provocat una davallada demogràfica tant per les víctimes unes 80.000 com per d'exiliats 70.000. La indústria, la superfície agrícola, de les vies de comunicació i dels mitjans de transport havien patit destrosses importants i la producció havia caigut.

La vida quotidiana estava marcada per la carestia d'aliments, la pobresa i fins i tot la misèria. Els vençuts tenien por de la repressió. Van ser uns anys d'eufòria i enriquiment fàcil per a uns pocs sectors: els jerarques del règim, els grups socials més vinculats al poder i els especuladors.

La moneda de Franco

Etapes del franquisme:

1ra etapa: La post guerra es va caracteritzar per un gran intervencionisme de l'Estat, la fixació de preus, la reglamentació dels salaris i el control sobre el comerç exterior. L'aïllament i el boicot internacionals orientaren la política econòmica cap a l'autarquia, que consisteix en l'autoproveïment de la majoria de productes i la dependència mínima de l'exterior. Per fomentar el desenvolupament, es va cerar l'Instituto Nacional de la Industria i es crearen empreses públiques, es va seguir una política proteccionista.

L'ocupació autàrquica comportà l'estancament de l'economia. I l'escassetat de béns de consum va durar molts anys. Davant l'escassetat, l'Estat va imposar les cartilles de racionament. Un sistema de quotes distribuïa entre les indústries les escasses primeres matèries o fonts d'energia. Va generar l'estraperlo i va donar origen al mercat negre, controlat per especulador que s'aprofitaven de la necessitat de la població per vendre els productes a uns preus abusius.

2na etapa: El fracàs absolut de la política autàrquica (reconeixement del règim de Franco) i el descontentament popular van fer adonar al règim una política i econòmica per poder assegurar la seva pervivència. L'entrada al govern de personalitats vinculades a l'Opus Dei, van aportar criteris modernitzadors. Per això, es coneix aquest grup com

La bandera espanyola durant el franquisme.

els tecnòcrates interessats a iniciar una obertura política i econòmica que fes possible l'acostament a Europa i afavorís el desenvolupament industrial.

En aquesta direcció l'anomenat Movimiento Nacional va substituir definitivament FET i de las JONS com a partit únic. Noves lleis, definien el règim com una democràcia i es continuava negant la democràcia parlamentaria i les llibertats individuals. L'any 1969 les Corts franquistes acceptaren el príncep Joan Carles de Borbó com a successor del cap de l'Estat.

A partir del 1957 els nous governs van abandonar l'autarquia i començaren un procés de liberalització econòmica. Per fer-ho, es va posar en marxa el Pla d'Estabilització, una economia vinculada als circuits internacionals. El govern va posar en marxa els anomenats Planes de Desarrollo que pretenien fomentar el desenvolupament industrial.

Aquestes mesures van permetre que l'economia espanyola participés, de l'enorme creixement de l'Europa Occidental.

L'auge econòmic europeu va permetre exportar els productes agraris i industrials espanyols i enviar un gran nombre d'emigrants a fora. Espanya va rebre ingressos enormes per turisme i moltes empreses estrangeres van invertir en el nostre país aprofitant els salaris baixos. Va afermar un model econòmic molt dependent de l'exterior, l'economia presentava grans desequilibris territorials, i era molt poc competitiva.

3ra etapa: La millora de les condicions de la vida va provocar un increment de la natalitat i un descens de mortalitat, ho va haver un fort augment demogràfic. El component més important va ser l'arribada a Catalunya, d'emigrants procedents de zones rurals peninsulars. El creixement migratori proporcionà a Catalunya gairebé 1.5 milions de persones. Procedien d'Andalusia, Extremadura i Castella- La Manxa. El creixement caòtic i desordenat de moltes ciutats. El fenomen de l'èxode rural va afectar uns quatre milions de persones, que van emigrar cap als nuclis industrials. A més uns dos milions d'espanyols van haver d'emigrar a l'estranger.

La indústria adoptà noves tecnologies i així va augmentar la producció i la productivitat. Es van construir grans complexos industrials, que donaven ocupació a milers de treballadors. Una millora en el sector dels serveis, va adquirir una gran importància gràcies a l'arribada de turistes.

Durant els anys seixanta es va produir una profunda transformació de la societat espanyola. Van fer baixar la població agrícola i augmentar la dedicada a la indústria i als serveis. Van augmentar les classes mitjanes. Espanya va entrar en l'anomenada societat de consum.

Es van fer reformes per introduir una educació més tècnica i moderna i es va ampliar l'escolaritat de 6 anys fins a 14. Va augmentar el nombre de beques. L'educació es va convertir en gratuït.

Tenien contactes amb altres països europeus que van ajudar a crear un ampli moviment a favor de la democratització de la vida espanyola.

Els primers anys del franquisme van estar marcats per una repressió ferotge dels vençuts. Desenes de milers de persones van ser empresonades, torturades i assassinades. La llengua catalana va deixar de ser oficial i va passar a ser restringida a l'àmbit familiar. I se'n va prohibir a l'ensenyament.

Malgrat tot començà la resistència petits grups armats (maquis) que esperaven que el triomf dels aliats a la Segona Gerra Mundial afavoriria l'enderrocament de la dictadura.

Al final de la Segona Guerra Mundial, va quedar clar que no hi haurà suport per enderrocar el feixisme a Espanya. De mica en mica s'abandonà la lluita armada.

Desmantellada la CNT els comunistes es van convertir en la força més activa de l'oposició.

Al carrer es van començar a notar tímids moviments de protesta. Els partits republicans a l'exili van establir contacte amb forces monàrquiques i democristianes. Representants es van reunir a Munic amb membres del PSOE i amb nacionalistes bascos i catalans.

El creixement del nombre s'assalariats als anys seixanta va generar una forta conflictivitat social. Es constituí els sindicat Comissions Obreres. A l'Església Catòlica hi van sorgir grups dissidents del franquisme. L'activitat de grups cristians van evidenciar que l'Església espanyola ja no era monolítica en el seu suport al règim.

'Franquismo'
El moviment estudiantil va agafar força i es va celebrar l'Assemblea Constituent del Sindicat Democràtic d'Estudiantils, que va marcar l'aparició d'una nova generació universitària enfrontada a la dictadura.

El fet més significatiu de l'oposició al franquisme va se la creació de l'Assemblea de Catalunya que aplegava totes les forces de l'oposició democràtica a partir de quatre reivindicacions: llibertat, amnistia, estatut d'autonomia.

En aquests anys es va produir també el naixement d'ETA a partir d'un sector radical del nacionalisme basc.

A parir del 1973 l'augment ràpid del preu del petroli i de les primeres matèries, va posar fi al període de creixement i prosperitat i va inaugurar una època de recessió econòmica profunda.

A Espanya la crisi es va encertar amb una alça continuada i generalitzada dels preus, un retrocés del turisme, que reduí l'entrada de divises, i una gran disminució de les inversions. Això va afectar el sector industrial i moltes indústries van fer fallida.

La inflació arribà fins el 26% anual i l'atur no va parar d'augmentar. En aquesta situació econòmica tan difícil es va produir la mort de Franco i començà el procés de transició cap a la democràcia.

Quan Franco ja estava greument malalt va nomenar un cap de govern Carrero Blanco que va ser assassinat el desembre en un atemptat d'ETA. Es va constituir un nou govern, presidit per Carlos Arias Navarro, que va prometre una obertura política. Les reformes anunciades foren insignificants.

Els antifranquistes no van acceptar cap canvi de la concessió d'una amnistia, el reconeixement de les llibertats polítiques i sindicals i la convocatòria d'eleccions lliures. Es van multiplicar les mobilitzacions populars. El 20 de novembre de 1975 Franco es va morir.

Joan Carles I jurà el càrrec com a rei d'Espanya i va deixar entreveure la seva voluntat de promoure el canvi polític. El nou govern, va mantenir intocable l'essència del règim franquista. La població expressava el desig de canvis i l'oposició antifranquista s'organitzava per exigir una ruptura amb el vell règim.

Pel juliol del 1976 va ser nomenat president del govern Adolfo Suárez, polític franquista que va iniciar un procés de canvi polític i obrí un camí legal per al desmantellament del franquisme. El govern va buscar el suport dels grups democràtics de l'oposició. El 1977 es van legalitzar els partits polítics i els sindicats. Una nova llei electoral va permetre la convocatòria d'eleccions lliures a Corts Constituents, que se celebraren el juny d'aquell any. El camí cap a la democràcia restava obert.

'Franquismo'

Franco es dirigeix a la nació des del balcó del palau d'orient. Ultima aparició pública, setembre 1975

Fonts orals:

Dolors Torra (35-40 anys)

Vivia a la casa Biscaran.

Ella ens comenta que recorda que a la televisió només mirava la 1ra i que era tot amb castellà. El col·legi també era amb castellà, i que només estudiava l'historia d'Espanya ells no sabien res de Catalunya. A la classe tenien una foto de Franco, i un sant crist, utilitzaven pupitres.

Ella recorda que els seus pares en aquells temps feien l'estraperlo.

Al ser de poble no els va afectar gaire i al no ser molt polítics doncs no els afectava gaire.

El seu pare escoltava la Pirinaica( que era una emissora amb català)i ella recorda que la seva mare sempre el renyava perquè tenia por.

Quico Riu (40-50 anys)

Ell no recorda gaire cosa però ens va poder explicar que Franco va prohibir la marxa de la llibertat. I que va passar per Solsona la guàrdia civil intentava que els Solsonins no poguessin entrar i no podien formar grups de més de cinc persones pel carrer.

Neus Closa (40-50 anys)

Vivia a Solsona

Ella ens explica que el col·legi tenien una assignatura que es deia Formación de l'espiritu Nacional, també ni havia una que es deia Sus labores que era per les noies per aprendre a fer ganxet, cosir...Ho feien persones formades perquè deien que les noies havien de ser a cas a treballar, les classes eren en castellà, també recorda que l'Educació Física estava dividit en nois i noies i les noies tenien una professora i els nois un professor. Ella ens diu que fa 30 anys que encara feia classes d'aquest tipus.

No es podien manifestar sobre res! recorda que van anar al País Basc als 19 anys i la gent ho feia però la policia els picava.

El seu pare era franquista i per tan tot el que feia Franco ja li estava bé creia i encara creu que la gen se'ls ha de formar.

La Neus ens comenta que era impressionant amb la discriminació de la dona, quan veien una dona conduint els homes deien que no estava bé.

També ens comenta que a casa seva quan sortien els nois ells podien tornar tard a casa i ella no, havia de tornar dora. I si sortien fins tard eren considerades putes.

Ramona Coll (40-50 anys)

Vivia a la Casa Sensades, i al acabar el franquisme tenia 16 anys.

Recorda que al cine no es podia anar a veure pel·lícules porno.

Anava al col·legi a les monges (A la companya de Maria) i les feien anar amb uniforme, els col·legis estaven separats: un per noies i un per nois.

Es parlava i s'estudiava el Castellà.

Menjaven el que collien de pagès, i l'única cosa que compraven era el peix i una mica de fruita.

Per anar a col·legi cada dia havia de fer 13 km caminant entre anar i tornar de casa seva, peró a l'últim curs va tenir l'oportunitat de poder-se quedar a dormir al col·legi entre setmana i al cap de setmana ja anava a casa.

Els seus avis per part del seu pare eren de Clariana i per part de mare eren de Sant Just de Pinós.

Al Col·legi anava amb els immigrants que havien vingut d'Andalusia perquè era més barat, les noies de Solsona les que eren riques les posaven separades i tenien més bon ensenyament.

Ella sempre escoltava la emissora: “España, para los españoles” presentat per Matilde Almendros que la gent dedicava cançons als camioners, amics... enviant cartes.

Antoni Barniol (50-60 anys)

Vivia al carrer Llobera (Solsona).

Quan ell era petit el feien anar a buscar llet americana a l'Hospital(on ara hi ha la residència) que la donaven racionada. El seu pare hi posava aigua i la montava, i també li donaven oli .

Anaven a col·legi a los Hermanos on ara hi ha el Consell Comarcal, cada dia abans d'entrar a classe els feien resar el pare nostre, totes les assignatures eren amb castellà menys una que era amb català que es deia Faristol. Anaven amb uniforme amb unes bates blanques i ratlles blaves.

Cada 18 de Juliol anaven al carrer Sant Agustí que hi havia un monument dedicat als caiguts pel Franco i els feien cantar cara el sol (himne del franquisme).

Hi havia molta relació entre la religió catòlica i el Franquisme.

Sempre tenien d'estar amb les normes que imposava Franco i si no les complies deien que erets un comunista o bé un roig.

Quan ell tenia 16 o 17 anys va anar a escoltar a Canet de Mar les 12h de cançons catalanes que cantava: Lluís Llach, Marina Rosell, Núria del Mar Bonet..., estava molt vigilat per la policia anomenada els grisos i a vegades s'havien acabat enfrontant els joves amb els grisos.

Quan es va morir Franco ell estava fent el servei voluntari militar a Lleida i van estar 3 dies tancats a la caserna per por de que hi hagués un cop d'Estat.

Pepeta Estany (70-80 anys)

Vivia a Solsona.

Ella ens comenta que al temps de Franco va ser el temps d'una dictadura.

Era la delegada de la Falange. Això era perquè les noies per treure's el carnet de conduir o fer-se el passaport tenien que fer el servei social. Tota la gent feien unes canastetes per als nens petits i les enviaven a Lleida, però ella ho va trencar i va fer que les noies fessin un servei a l'Hospital a la residència d'avis i llavors si algú donava llençols també se'ls quedaven per a la gent necessitada i cada mes amb el mossèn Ferran tenien que anar a Lleida a presentar les cartilles de les noies que havien fet el treball, per poder justificar-ho i dona-ls'hi el carnet.

Tot això era obra de Jose Antonio Primo de Rivera.

Una vegada va haver d'anar a Barcelona perquè va venir Arias Navarro i a final de la conferència els van fer cantar cara el sol, i ella recorda que li van donar una targeta firmada per l'Arias Navarro.

Enviaven roba d'Amèrica i la donaven a la gent que va venir d'Andalusia.

No es podia viatjar fora del país sense tenir passaport.

Recorda que el seu pare escoltava una emissora La Pirinaica i segons Franco deien que no es podia escoltar, era una emissora prohibida.

Estava prohibit aquí mirar depèn de quines pel·lícules i si les volies anar a veure havies d'anar a fora.

El dia 1 d'Octubre dia de la victòria els feien anar a cantar pels carrers els cos col·legis i anaven a cantar al carrer dels Caiguts.

Explicacions del meu germà i família de com van viure els meus altre avis.

Els meus avis, durant l'època de Franco, ho van passar molt malament. Estaven aterroritzats. De tanta por que van passar, hi van haver moltes coses que no les van voler explicar, per por de que encara avui i hagués algú que els sentís i es volgués venjar. Quan els parlaven d'això, semblava que encara tenien por.

Quan va acabar la guerra, van passar molta misèria. Les monedes de la república d'abans de la guerra, al governar Franco ja no van valer per res, i si les tenies, ja les podies llençar al foc, que no valien res. Tampoc les podies canviar per la moneda franquista, ja que ningú l'acceptava.

Al aparèixer Franco, tot va estar molt més controlat que no pas ara. Tothom passava a la ratlla. Si algú muntava algun aldarull o feia alguna cosa que passava molt del normal, se'l carregaven fort. Llavors no hi havia aquest descontrol de gent, i violència, ja que ell ho controlava gairebé tot. La guàrdia civil que ja existia, Franco la va acabar d'implantar, ja que necessitava controlar el poble, perquè llavors hi havia molta gen que li tenia malícia i odi, i Franco els volia tenir controlats.

A l'hora de parlar el Català, per la ràdio, com que no en tenien gaires a pagès de ràdio, tampoc l'escoltaven gaire, ja que anava amb piles, ja no se'n recorda si parlaven català o castellà, però, quan anaven al mercat a comprar, parlava amb català sense cap problema. A l'ajuntament ells et parlaven castellà, però si tu els contestaves amb Català, ells no et deien res, que t'entenien igual. Fins i tot, amb la guàrdia civil, també hi van parlar amb català i no els hi van dir absolutament res. Al carrer, no t'obligaven a enraonar amb castellà. Només parlaven en castellà a les oficines, escoles...

A l'hora de menjar, si tu et feies ell menjar a casa, amb el que tenien millor per a tu, però si no, havies de tenir una targeta, i per anar a buscar menjar, havies de fer cua tal i com es veu avio en dia als països pobres, que fan cua per una bossa de menjar, doncs era igual, ja que al principi de la dictadura, es va passar molta fam i pobresa. Desprès, de mica en mica, van anar millorant les condicions socials, però va costar molt.

De fàbriques a Solsona, només hi havia la del Terricabres que era de tot mena de peces de roba. Franco, com que en aquells temps no hi havia gaires indústries, les tenia gairebé totes controlades.

El blat de la collita que feien, se'l quedaven per a casa, però llavors també era com ara, que es pagava una part al govern, llavors es pagava a Franco, on ell desprès l'invertia més que res en l'església, ja que els rojos, al marxar, les van cremar totes, i estaven molt malament, i Franco les va reconstruir totes, amb els diners que treia dels ciutadans. Per carreteres i obres públiques, va tardar molts anys a invertir-hi diners, ja que primer va voler reconstruir totes les esglésies.

A pagès, els que tenien ramats, com que eren pocs, ja que durant la guerra, se'ls van emportar tot el bèstia, no les hi van perdre i van poder continuar guardant.

Els diaris, tots només deien coses bones de Franco, ja que segurament, si algun deia el contrari, el podien tancar a la garjola. Tots deien el positiu de Franco, mai res negatiu.

De partits polítics, al ser-hi ell com a dictador, no hi havia cap ni un, ja que ell era el qui governava i no existia la democràcia.

La seguretat social, Franco la va mantenir, fins avui en dia ja que devia veure que era una cosa indispensable del treballador.

Conclusió:

Al finalitzar aquest treball, jo crec que Franco va ser una persona molt dura i molt estricta, que els feia passar tots per la ratlla.

Lo de parlar en castellà, pensava que hauria estat molt més dur i estricte, però pel que veig, la gent que parlava el català, entre els amics, al mercat, i amb la família, el podia continuar parlant igual, com si no passes res, i això per una llengua es bo, ja que si no s'hagués continuat parlant, s'hauria extingit i és llàstima perdre una llengua.

La gen que diu que abans es vivia millor, deu ser perquè abans tot estava molt més controlat i més o menys, tothom era igual, ningú passava per sobre de ningú. En canvi, avui en dia, com que està el país descontrolat, hi ha gent que és mort de fam, mentre que altres mengen cada dia caviar per esmorzar. Això abans, si passava, no era tant descarat.

Bibliografia:

http://www.fuenterrebollo.com/Imagenes-Politicos/arias-navarro-1973.jpg (foto)

http://www.fuenterrebollo.com/Gobiernos/1975-sept-franco-juancarlos.jpg (foto)

http://www.nodulo.org/ec/2005/n045p22.htm (Foto de la bandera)

http://interwaryears.8m.net/GeneralFranco.jpg (foto)

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/en/e/e9/1francisco-franco.jpg (foto)

http://i8.ebayimg.com/01/i/02/21/d7/73_1_b.JPG (moneda de franco)

Gran Enciclopèdia Catalana.

Llibre de Ciències Socials, història, (marca 4, Vicens Vives)

Familiars.

Neus Closa, Quico Riu, Dolors Torra (tota aquesta gent ho hem fet juntes la Mireia Vilafranca i jo).

Treball del franquisme

8

'Franquismo'

'Franquismo'