EL FRANQUISME: EVOLUCIÓ POLÍTICA I INSTITUCIONAL

• Naturalesa i suport del règim franquista:

- Franco era un general africanista, s'havia entrenat en guerres lliurades a Àfrica. Era extremadament catòlic, fins al punt de confondre catolicisme i pàtria. Els seus valors nacionals eren la jerarquia, l'ordre i la disciplina, que només podia imposar un exèrcit.

L'Església li va donar tot el seu suport, fins i tot van identificar l'aixecament de croada, amb el que Franco es va sentir identificat com un salvador d'Espanya enviat per Déu. Ell sens dubte volia una Espanya Imperial, com la dels Reis Catòlics o el Àustries, i acusava la Il·lustració i el liberalisme de la situació del país. Les seves idees eren també basades en el feixisme, i junt amb el s il·lustrats i els liberals, volia eliminar els anarquistes, republicans, maçons, comunistes, socialistes, jueus, i les altres nacionalitats dins Espanya, com la basca i la catalana.

Era contrari a la democràcia i a la separació de poders.

- La dictadura va ser personal, caracteritzada per l'unipartidisme i la divisió del país en vencedors i vençuts. El franquisme era el feixisme a Espanya, però no perseguia a les races, només malparlava dels jueus.

- La dictadura va rebre el suport dels militars, que eren els que més recolzaven, ministres, Governadors Civils, caps de la Guàrdia Civil, tots eren militars, fins i tot van tenir el poder de la justícia durant l'Estat de Guerra (1936-1948). La jerarquia eclesiàstica, o l'Església, també recolzava completament el règim, van signar el concordat (1953), pel qual Franco tenia “poder” per escollir els bisbes, i tenien els ministeris d'Educació, Hisenda i Afers Estrangers. A Catalunya no era notable el suport de l'Església. Amb el temps, aquesta es va anar distanciant del règim. Els falangistes i tradicionalistes, van ser els que van tenir el “poder organitzador” del règim, dons tenien molt en comú amb la ideologia del sistema franquista. El 1958 el va crear el Movimiento Nacional (FET i de les JONS), que era l'únic partit (Franco era el seu cap), i el qual tindria, de feia temps, un sindicat vertical, amb l'únic propòsit de controlar la classe treballadora.

• Procés d'institucionalització:

- La fase totalitària (1939-1959), caracteritzada pel retrocés i la repressió, va estar marcada per tres fases; la 2GM (1939-1945), L'aïllament internacional (1945-1950) i la guerra freda (1950-1959).

La Segona Gerra Mundial, va marcar la política interior del règim franquista. En començar la guerra, Espanya es va declarar neutral, però en veure les victòries sense precedents dels alemanys (1939-1940), es va declarar no bel·ligerant, mostrant així, obertament la seva simpatia cap a les potències de l'Eix, a més va enviar matèria per fer munició a Alemanya, i a la División Azul, que lluitaren contra l'URSS (1941-1943), la qual cosa feia que s'identifiqués més el franquisme amb el feixisme. Quan la cosa va començar a anar malament per Alemanya, Espanya es va tornar a declarar neutral, i poc a poc va anar contactant amb els aliats. Per donar una millor imatge va crear unes Corts, que es van reunir el 1943, aquestes Corts, no tenien cap poder, doncs el dret d'elaborar i sancionar lleis era només de Franco. Dels 424 membres de les Corts, el 50% els havia escollit Franco, i l'altre 50% la jerarquia propera a Franco, és a dir, que les Corts eren reunions d'addictes a Franco. Es va fer el Fuero de los Espanyoles, que era un succedani de constitució, que tenia tots el punts bàsics d'una constitució, però tenia dos articles en que es deia, que l'Estat es guardava el dret de suspendre el Fuero, i l'altre que deia que no es podien aprofitar els drets per atacar la unitat espiritual, nacional i social del país.

L'aïllament internacional es va donar en acabar la 2GM, amb els aliats com a vencedors, i van decidir aïllar Espanya perquè era l'únic país amb un règim feixista. Es va crear la ONU, i Espanya no hi va poder entrar. Franco va presentar això a l'opinió pública com una maquinació dels enemics d'Espanya. Tot i això, va eliminar la salutació amb la mà alçada, i va promulgar una llei de successió (1947), amb la que Espanya esdevenia un regne amb Franco com a cap de l'Estat fins a la seva mort. També va crear el Consell de Regència i el Consell del Regne. El successor no es va conèixer fins al final, però Franco va fer venir Joan Carles a estudiar a Espanya el 1948, el pretendent carlí va se expulsat el 1968.

Les tensions entre EEUU i URSS creixien, i l'anticomunisme espanyol va anar-li bé a EEUU. Van fer un préstec a Espanya, després es va crear l'OTAN, i l'ONU va anul·lar l'aïllament. Poc després, el mateix any que el concordat, EEUU va signar amb Espanya el pacte de Madrid, en que es creaven bases militars nord-americanes a Espanya, a canvi d'ajut militar i econòmic. El règim franquista va ser legitimat, el 1955 va entrar a l'ONU, el 1959 el President Eisenhower va visitar Espanya.

- La fase tecnocràtica (1959-1969), es caracteritza per la incorporació de tecnòcrates (de l'OPUS DEI) al govern. . Això va provocar al modernització de l'economia i la societat. Aquesta modernització no es va notar gaire en el sistema polític; tan sols es van aprovar algunes lleis com la Ley de Prensa (1966), la Ley de Libertad religiosa (1967), la Ley Orgánica del Estado (1966), que pretenia la continuïtat del règim un cop mort Franco. El 1969 Franco va anomenar Juan Carles el seu successor, que ca jurar l'acceptació davant les Corts.

- Fase de descomposició del règim (1969-1975): L'expansió econòmica va durar fins al 1973, però el deteriorament físic del General Franco i el fet que recolzés les seves decisions en Carrero Blacnco, eren símptomes del desastre. A més, l'Església s'anava distanciant del règim, i les accions terroristes anaven en augment. Un altre signe van ser les tensions dins el govern entre el immovilistes, que volien el règim com al 1936, i els aperturistes, que volien avançar cap una democràcia limitada. A més es van trobar punts contradictoris entre la Ley Orgánica y el Movimiento Nacional. Carrero Blanco va ser assassinat el desembre de 1973, i Arias Navarro va passar a ser la veu del dictador. Aquest era un inepte per la política, i va augmentar la repressió, va fer executar cinc penes de mort i va fer executar Salvador Puig Antich. Tot això va ser durament condemnat a l'estranger, i Franco en el seu últim discurs, va reafirmar que tot era una maquinació dels enemics d'Espanya.

• La Repressió:

La repressió va ser contra el Republicans, el que els seguissin, els nacionalistes catalans, bascos..., en definitiva, contra el vençuts. Era una manera legítima, deien, d'ensenyar la victòria als vençuts.

- En quant a la repressió política, social i cultural, es pot dir, que políticament, es perseguia a demòcrates i esquerrans, fent ús de dues lleis Ley de Responsabilidades Políticas (1939) i la Ley de Represión de la Masonería i el Comunismo (1940). Aquesta gent, eren empresonats i afusellats. Fins al 1963 hi van haver afusellaments per la guerra. Es va crear el TOP (Tribunal d'Ordre Públic). En l'àmbit socio-cultural, es van fer les anomenades depuracions, amb que es va acomiadar a milers de funcionaris (professors, per exemple), i se'ls va suplantar per d'altres vinguts de Castella i Extremadura. També es va veure reflectida en els llibres de text, que estaven trasgibersats, manipulats i adulaven a Franco. Es va treure tot dret a les dones.

- L'intent de genocidi cultural a Catalunya: Catalunya, a més de perdre la guerra, i rebre la repressió que van rebre tots el vençuts, va se reprimida addicionalment pel fet de tenir una identitat a part de l'espanyola. Franco no tolerava cap indici de separatisme o nacionalisme no espanyol, així que els que fossin sospitosos de tal fet, serien perseguits. A Catalunya es van prohibir la llengua, la senyera, les sardanes, l'Estatut... Per culminar la repressió, es va assassinar Lluís Companys (1940), el president de la Generalitat, que havia sigut detingut a França pels alemanys i lliurat a les autoritats franquistes. Amb tot, mai no es va poder eliminar la identitat catalana, sobretot gràcies a escriptors i músics, i a la tasca de normalització de Josep Maria Cruzet. Quan amb el temps la cosa es va anar suavitzant, i amb l'entrada en vigor de la Ley d ePrensa, la repressió es va dur a terme en forma de multes, censures i prohibicions.

• L'oposició a la dictadura:

- L`oposició durant la fase totalitària (1939-1959) es basava en tres grans grups, el moviment obrer, el monàrquics i els maquis o guerrilla. El PCE, el PSOE i la CNT van continuar la seva activitat en clandestinitat, fruit del que es van esdevenir les detencions dels seus membres durant tot el règim. Fins i tot van provocar vagues importants, però ala dècada del 1950 van reduir la seva activitat. Els grups monàrquics solien fer conspiracions, fins al punt d'enviar una carta a Franco demanant-li que restaurés la monarquia. Per la seva part, el comte de Barcelona, Joan de Borbó, va fer el manifest de Lausana, en que exigia a Franco que abandonés el poder per a posar una monarquia en la seva persona. Per últim, els maquis o guerrilla eren grups que subsistien ales muntanyes i que continuaven la guerra, junt amb les tropes que havien ajudat a França a guanyar als alemanys. Van arribar a envair la Vall d'Aran, però per la por de tornar a la situació de la guerra, i el poc ressò que tenien les seves actuacions, no van arribar gaire lluny.

A la dècada de 1959, l'oposició va canviar, en tres punts, el no ús de la violència, el canvi social i generacional dels membres i es actuacions opositores a les universitats i sindicats. Tot això va provocar la creació de dos noves lleis, la Ley contra el Bandidaje y el Terrorismo (1958) i la Ley de Orden Público (1959). Es van aconseguir petits augments salarials, Ley de Convenios colectivos (1958).

- L'oposició a Catalunya entre 1939 i 1959. Tot i que a l'exili, la Generalitat va seguir vigent, en un principi amb Josep Irla com a successor de l'assassinat Companys, por després es va escollir a Josep Tarradelles, mitjançant el vot, que seria president fins a la restauració de la de Generalitat el 1977. També en l'exilies va dur a terme una gran tasca de normalització. A l'interior de Catalunya es van ajuntar els grups nacionalistes en el Front Nacionalista de Catalunya, i els d'esquerres en el Moviment socialista de Cataluya. D'altra banda, els anarquistes van seguir fent la seva fins als 60, en que moriren dos “caps”. A la dècada del 1950 es va crear Crist-Catalunya, un grup de joves cristians antifeixistes liderats per Jordi Pujol. Tot i que no es va reunir cap gran massa de gent, l'esperit català va seguir pròsper.

- De la fase tecnocràtica a la fi de la dictadura (1959-1975): Els primers indicis d'oposició en aquest període van venir donats perl col·loqui de Munic (1962), de ressò europeu, en que es parlava clarament de democràcia. A Franco no li va agradar això, i la mesura va ser empresonar o desterrar tots els assistents al col·loqui, que no eren a l'exili, en tornar a Espanya. Durant els 60 i meitat dels 70, l'oposició va augmentar notablement; el moviment obrer va fer les seves crides rotundes, amb vagues, assemblees i manifestacions, els monàrquics van seguir les conspiracions, i a més l'augment d'atemptats del FRAP i ETA i l'agitament a les universitats. En aquest temps, el PCE i el PSOE van ser els partits més importants, tot i que en clandestinitat, dirigits per Santiago Carrillo i Felipe González. Aquests dos partits amb les seves respectives juntes van esperar la mort de Franco per instaurar la democràcia.

- L'oposició a Catalunya entre 1959 i 1975:

Els fets de Palau: El 19.05.1960 hi havia un concert de l'Orfeó Català en memòria del centenari del naixement de l poeta Joan Maragall. En el programa estava inclòs el cant de la Senyera, però va ser prohibit pel governador civil de Barcelona, perquè assistien moltes autoritats franquistes. Durant el concert, a l'hora del cant de la senyera, el públic va començar a cridar reclamant-lo, i part del públic el va començar a cantar. Jordi Pujol i Francesc Pizon van ser detinguts i condemnats a 7 i 3 anys de presó pels fets del Palau i per ser presumptes autors d'uns follets amb propaganda antifranquista. Degut a la censura de premsa, la notícia no es va poder difondre, però va tenir gran ressò a Catalunya i l'estranger, ja que mai s'havia detingut torturat, jutjat i condemnat a un catòlic per un delicte d'opinió des de 1938. Així, Jordi Pujol va esdevenir un símbol per Catalunya.

Oposició política i obrera: El PSUC va ser l'únic partit clandestí amb incidència a Catalunya, i va dur a terme el seu projecte d'unificar la burgesia i la classe obrera amb el fi de fer caure el dictador. Al 1962 es va crear un sindicat clandestí important a Astúries, CCOO, a Catalunya es va fundar el 1964. Marcelino Camacho a nivell espanyol i Cipriano García a nivell català.

L'oposició popular: Durant els darrers quinze anys de dictadura es van dur a terme diverses iniciatives culturals: Edicions 62, que publicava només llibres en català, iniciatives pedagògiques, Associació de Mestres Rosa Sensat, la revista infantil Cavall Fort, l'empresa discogràfica Edigsa, per cantants i músics catalans. I el moviment Nova Cançó, integrat per Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Raimon...

L'Assemblea de Catalunya: A partir de 1971 es va decidit unificar tots els partits, grups, classes i individus de Catalunya en un sol grup sota uns mínims comuns. Hi havia hagut precedents, però l'Assemblea de Catalunya va ser un èxit. Els punts van ser: llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia i solidaritat amb tots els pobles espanyols. El desembre de 1973 el 113 delegats de l'Assembles de Catalunya foren detinguts.

EL FRANQUISME: EVOLUCIÓ ECONÒMICA I SOCIAL

• Els canvis de l'estructura demogràfica:

- El balanç demogràfic de la Guerra Civil és encara incert, al 1977 es deia que hi havia hagut 620000 morts, però ara s'especula que en foren més del doble. A Catalunya s'estimen uns 55000-60000 morts. Això cal afegir l'augment de la mortalitat per les males condicions del 40, els més de 300000 exiliats i els presos. Això tingué repercussions socials, econòmiques i demogràfiques. La natalitat va baixar, els homes eren morts o empresonats, i la mortalitat va augmentar. La repercussió social més gran va ser la divisió entre vencedors i vençuts. Més de 800000 famílies es van veure afectades directament per l'exili (uns 6000000 de persones el 1939), i més indirectament. L'odi i el ressentiment no marxaven. En quant a economia, Catalunya va evolucionar demogràficament, doncs la gent dels camps va traslladar-se als litorals per treballar, amés els franquistes tenien més possibilitat de promoció.

- En quant al creixement natural, la natalitat i la mortalitat van disminuir en la postguerra, però a la dècada de 1960, la natalitat va augmentar enormement, coincidint amb la industrialització i la urbanització. Es va arribar a la tassa major de la història d'Espanya, i això va provocar una gran demanda de treball als anys 80 i 90.

• Els moviments de població van ser molt grans del camp a les ciutats industrialitzades, i de les ciutats petites als nuclis urbans grans, sobretot a la dècada de 1950, cap al 1958. la migració va ser també cap a l'estranger. A la dècada de 1960, amb l'expansió econòmica, la migració es va intensificar, i va durar fins als 80, tot i que a partir dels 70 va anar reduint-se. Aquestes masses migratòries van provocar que els immigrants haguessin de viure en zones suburbanes, en barraques o ciutats dormitori, que eren un disbarat urbanístic.

• Els canvis en las societat espanyola entre 1950 i 1975 es noten en la població activa. De 1930 a 1940 el sector agrícola va augmentar, però d'ençà en endavant van augmentar els d'indústria i serveis, fins a ser un país desenvolupat el 1973.

• A Catalunya, tot i el petit creixement natural la població es va doblar durant el franquisme (2900000 a 5700000), degut a la migració per falta de mà d'obra. El 90% a Barcelona, el Vallés Occidental i el Baix Llobregat i el 10% a altres nuclis. No es va discriminar el immigrants.

• L'evolució econòmica:

- La llarga postguerra (política totalitària, 1939-59): La guerra Civil va comportar moltes despeses, per la destrucció que va causar, edificis, vies de comunicació. Per això van descendir la producció agrícola i la industrial, i van caure la renda nacional i la càpita. L'estancament va durar vint anys, fins el 1953 no es va aconseguir un nivell com el de 1935. Els països que havien intervingut a la 2GM, entre el 1948 i el 1950, ja s'havien recuperat i començaven grans expansions econòmiques. Això mostra que no era tot culpa de la guerra, sinó que la política del règim va influir molt.

La dècada de 1940 va des la de la fam, els talls elèctrics i la misèria. La gent feia cues per comprar aliments o els comprava caríssims a l'estraperlo. Això era culpa de la política econòmica del país, a més de la 2GM i l'aïllament. L'etapa de 1939 a 1950 es va caracteritzar per l'autarquia econòmica o autosuficiència, caracteritzada per *l'aïllament de l'exterior, no al capital estranger i a les importacions o exportacions. *Intervenció de l'Estat en la producció, distribució de béns i fixació de preus i valors de canvi de moneda. Al 1941 es va crear l'Instituto Nacional de Industria, que tenia que fabricar el que l'empresa privada no podia. Només va esdevenir dèficit. L'autosuficiència no funcionava, doncs Espanya no tenia matèries primes ni suficient menjat. L'intent de desindustrialitzar Catalunya i el País Basc, no ajudava. Estava prohibit fer fàbriques a Catalunya, i algunes catalanes se les feia traslladar fora de la comunitat. Això només va beneficiar els corruptes, l'estraperlo i els amos de fàbriques, que tenien que pagar sous a l'alçada de 1913, tot i que els preus real no paraven de pujar. Per això va augmentar el benefici, tot i la baixa producció, i augmentava la demanda de mà d'obra, que era millor que comprar maquinària. Conclusions: desigualtats socials en augment, empobriment de la majoria, administració pública corrupta i manca de progrés industrial.

Entre 1951 i 1957 es va tornar al nivell de 1935. No es va acabar amb l'autarquia, però si amb els racionaments, i l'ajut dels EEUU i la fi de l'aïllament van anar bé. Es van apujar els salaris. Tot i així seguia tot malament. La solució era no tornar els préstecs i restablir el sistema.

- De l'expansió a la crisi (1959-1975):

L'expansió econòmica (1959-1973); Espanya estava en una situació preocupant, va estar a punt de quedar-se sense petroli, per això Franco va incorporar al govern uns tecnòcrates. Aquests van fer el Plan de Estabilitzación i Liberación el 1959, que tenia dos objectius: *aturar la inflació (estabilitzar preus i salaris) i *deixar importar capital i donar llibertat a la importació i l'exportació. Arran d'això es devaluà la pesseta, Espanya va rebre ajut del FMI, i es va canviar l'autarquia per un capitalisme clàssic. Tot això a ulls de Franco, estava malament, però la situació d'Espanya era lamentable. Els primers mesos van ser un desastre, tot anava al revés. A partir de 1961, va començar a funcionar, i la gran expansió va arribar. Catalunya va ser beneficiada, per el trasllat de fàbriques a Barcelona i rodalies. Així, el 1975 la metal·lúrgica era la més important a Catalunya.

Les causes d'aquesta expansió eren bàsicament, el creixement del producte industrial un160%, la càpita per 8 i la diversificació d'indústries a Catalunya. El turisme (gràcies al devaluament de la pesseta)va ser la clau per aconseguir diners per a crear noves fàbriques, la inversió de capital estranger i l'exportació de mà d'obra. Molta gent anava a treballar a l'estranger, i això reduïa l'atur. A causa del desenvolupament es va decidir fer infrastructures per fer polígons industrials, com el de la Zona Franca, a Barcelona.

L'expansió va parar el 1973 amb l'encariment del petroli, més del doble per barril. A més Franco estava morint. Els factors de la crisi van ser, doncs, la inflació, la caiguda de la relació d'intercanvis i l'augment del dèficit pressupostari. A tot això la dictadura estava immòbil, mentre que la societat canviava.

• Transformacions de la societat:

- Una societat urbana: Amb la migració, a Catalunya s'incrementaren els municipis de més de 10000 habitants. L'expansió de les ciutats era desordenada i desmesurada, van sorgir barris de barraques. Amb el predomini de la nova societat urbana, la societat també va canviar.

El Franquisme