Francisco Franco

Franquisme. Dictadura. Carrera militar

  • Enviado por: Dinamita
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad

FRANCISCO FRANCO,

“EL DICTADOR”

1. INTRODUCCIÓN

Francisco Franco Bahamonde, (1892-1975), militar i polític espanyol, cap de l'Estat(1936-1975), responsable del régimen autoritari (franquisme) que s'inicià durant la Guerra Civil (1936-1939) i va concluir amb la mort del titolar.

2. CARRERA MILITAR: HASTA LA JEFATURA DEL ESTADO

Francisco Franco Bahamonde, va naixer el 4 de decembre de 1892, en El Ferrol (poble de la Corunya, que va rebre el nom de El Ferrol del Caudillo, durant el Franquisme). En 1907, ingresà en la academia militar de Toledo, i tres anys després, va rebre el grau de segon tinent d'Infanteria.

Amb 20 anys començà la seua carrera militar en l'Exercit d'Àfrica, lo que li va permetre cosetxar merits i ascensos per accions béliques durant la guerra del Marroc. Tras una breu estancia en la península Ibérica, durant la qual va contraure matrimonio en 1923 amb Carmen Polo, pertanyent a l'alta societat asturiana, va retornar al nort d'Àfrica eixe mateix any per manar la primera bandera del Terç Extranjer(Legió). A partir d'éixe moment, es va produïr, una ascensió rapidísima, a la que seria una carrera brillant, la que el porta a ser general de brigada en 1926, convertint-se així en el general més jove d'Europa.

Durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera,(cap de gobern y militar) que havía donat començament en 1923, desempenyà el carrec de director general de l'Academia General Militar de Zaragoça desde 1928. Pocs mesos després de la proclamació de la II República, que havía tingut lloc en abril de 1931, Manuel Azaña, el aleshores ministre de la Guerra del gobern provisional republicà, decretà el tancament de dita institució castrense i el consiguent cese de Franco al front de la mateixa.

Tras el trionf electoral del Frente Popular (febrer de 1936), el gobern presidit per Azaña destinà a Franco, a la comandancia general de Canaries. Des d'aquest puesto va intervindre en l'alçament militar contra el gobern republicà, iniciat el 17 de juliol en el Marroc i origen de la Guerra Civil. El 19 de juliol, arrivava a Tetuán, per a pendre el mando de l'Exercit d'Àfrica. Més tard , la Junta de Defensa Nacional constituida el 24 de juliol a Burgos, va distribuir el mando de l'exercit del Sur y del Nort, entre els generales Emilio Mola y Francisco Franco; aunque més tard, acavaria el mando militar i polític en mans de Franco.

El 29 de setembre de 1936, fou nomenat per la Junta de Defensa nacional, generalisim de les forces militars sublevades y cap del gobern. L'1 d'octubre va asumir eixos carrecs, als que ell mateix va afegir el de cap de l'Estat. La mort del general Mola en juny de 1937 i la del General Primo de Ribera en el 1936, va deixar a Franco sense dos posibles competidors.

El 19 d'abril de 1937, possava baix la jefatura directa del caudillo (titol que es possa ell mateix) a Falange Espanyola Tradicionalista i de les Juntes de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET y de les JONS), únic partit autoritzat pel régim, i prompte diluit baix l'expresió “Movimient Nacional”.

Franco va presidir el 30 de gener de 1938 el primer gobern de la seua llarga dictadura. Desde que va terminar la guerra l'1 d'abril de 1939 i fins la seua mort, va monopolitzar un régim que es coneix com: EL FRANQUISME(una mena de Feixisme, que prohibia la llibertat d'expresió, de premsa, de pensaments i que incloia un gran masclisme). En juny de 1973, va cedir per primera vegada la jefatura del gobern a la seua “mà dreta”, l'almirant Luis Carrero Blanco (militar i politic Espanyol, que morí en un atentat de la banda terrorista ETA).

Franco fou al mateix temps cap l'Estat, del gobern i de l'Exercit, i moria el 20 de novembre de 1975, en Madrid, després d'una llarga temporada enferm.

3. EL FRANQUISMO


El periode durant el qual exercí el poder el general Franco, aixi com el régim polític creat per aquest, ha rebut el nom de franquisme. Compren un dilatat proces que entremezcla continuisme i canvis durant quasi cuatre décades. Desde l'Alçament, ningu va dubtar que, en cas de vencer, el régim previst, sería una ruptura respecte del republicà. Així ho foren les primeres institucions gubernamentals creades per a la Espanya “nacional”, en plena Guerra Civil: Junta de Defensa Nacional (juliol-octubre de 1936), Junta Técnica de Estat (octubre de 1936-gener de 1938) i primer gobern presidit per Franco, que seríen el germen de la dictadura.


El “Nou Estat”, per la seua llarga duració, pasà sucesivament per les fases de dictadura personal, totalitarisme autoritarí de “pluralisme limitat” i tecnocrátic o, com gustà repetir el seu creador, de democracia orgànica. En qualsevol cas, es tractà d'un régim sense ningún carácter democrátic, no sóls pel seu origen, sino pel seu posterior desarrollo, caracteritzat pel mando personal del Caudillo, la inexistencia de partits polítics, de divisió de poders i de llibertats, així com pel fort control exercit desdel poder, la naturaleça del qual coincidía amb la ideología franquista: antiliberalisme, anticomunisme, antirrepublicanisme, nacionalisme, concepció jerárquica i autoritaria i nacionalcatolicisme. En la seua última fase, sense abandonar el trauma de la Guerra Civil i la despolitització com recursos, s'incorporaren altres factors: la ideología desarrollista, un nou sistema educatiu i el europeísme, junt amb el evident canvi de la estructura social que va tenir efecte desde la década de 1960.

Amb tot, i fins el final, el franquisme va defendre a ultrança la trama ideológica dels anomenats principis del Moviment: unitat i integritat de la patria, confesionalitat de l'Estat, la monarquía tradicional com a forma de gobern (encara que no apareguera la figura del monarca) i el corporativisme, que definía la representativitat a través del municipí, el sindicat vertical i la familia. Aquest fou, en efecte, el proces institucionalitzador del Nou Estat, no consumat fins gener de 1967 amb la promulgació de la Llei Orgánica de l'Estat que culminaba les denominades set Lleis Fonamentals, el peculiar acercamemt al constitucionalisme del régimen franquista: Feu del Treball (març de 1938), Llei Constitutiva de les Corts Espanyoles(juliol de 1942), Feu dels Espanyols (juliol de 1945), Llei del Referéndum Nacional (octubre de 1945), Llei de Sucesió a la Jefatura de l'Estat (juliol de 1947), Llei de Principis Fonamentals del Movimient Nacional (maig de 1958) i la ja citada Llei Orgánica de l'Estat.

Aqueste, són doncs les bases del Frenquisme creat pel Caudillo.

4. VALORACIÓ

Després de coneixer la biografia i els canvis a Espanya, que segons Franco eren per a bé. Ens donem compte, que ha sigut una estapa molt dura i difícil per a la gent que la ha viscut, pero també esperem que al llarg de la futura historia d'Espanya, no ens tingem que trobar amb gent com aquest home, que mantingue un dictadura feixista durant tant de temps, que assasina a tanta gent als paredons i que no deixà que hi haguera a Espanya un dret fonamental, LLIBERTAT.