Filosofia

Filosofia. Humanisme. Mètode hipoteticodeductiu. Ciència política. Descartes. Racionalisme. Visió mecanicista. Mètode matemàtic. Mètode deductiu. Moral

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 7 páginas
publicidad
publicidad

RENAIXEMENT I HUMANISME

El Renaixement, que la filosofia data des del 1401 amb el naixement de Nicolau De Cusa fins al 1600 amb la mort de Giordano Bruno, inicia una nova etapa històrica deixant enrere l'Edat Mitjana.

El Renaixement és el període en que es produeix el retrobament de la cultura europea amb les seves arrels clàssiques.

Els pensadors de l'època es proposen trobar de nou les arrels del pensament per entendre la natura i l'ésser humà. Així, amb l'Humanisme s'estudiarà la ciencia moderna mitjançant l'ús de l'anomenat mètode hipoteticodeductiu.. A més, el naixement de la ciència política suposarà un saber específic i autònom.

Factors De Canvi

- Religió: interès per les qüestions humanes i les desavinences entre política i religió ajuden a la pérdua d'interès per aquesta

- Literatura: interpretació, traducció i comentari d'obres clàssiques (Petrarca)

- Cultura: es difonen els estudis dels erudits orientals, s'impulsa l'interès pel grec i els textos clàssics

- Sociopolítica: la burguesia es consolida com a classe social, revalorització del treball, impuls del comerç, augment de les riquesis, revitalització de la vida urbana, abol·lició del feudalismo, consolidació dels Estats nacionals i les monarquies absolutes

- Cientificotècnica: invents i innovacions tècniques com el vidre, la pólvora, la brúixola i la imprenta, modificaren els costums i les tasques més trivals, hi haguè

innovacions tècniques

Característiques de l'Humanisme

- Retorn a l'Antiguitat clàssica: retrobament de la literatura i l'art clàssics, revitalització del seu pensament i la seva cosmovisió.

- Antropocentrisme: reivindicació del valor i la dignitat de l'home, que esdevindrà el centre de l'interès i la reflexió intel·lectual i filosòfica

- Individualisme: l'home aspira a realitzar en ell mateix l'ideal d'humanitat, es respecta i valora l'originalitat i peculiaritat de cada artista i de cada home en particular

- Saber: s'aposta per les capacitats humanes i el progrés del saber en tots els àmbits d'estudi

D E S C A R T E S

(1596 - 1650)

  • Coneixement:

Preocupació per la certesa

Idees: innates, adventícies, factícies

Modes: intuïció i deducció

  • Mètode deductiu basat en:

Evidència

Anàlisi

Síntesi

Enumeració

  • Procés deductiu:

Del dubte al mètode “jo penso” (cogito ergo sum)

Del jo a Déu; de Déu al món exterior

  • Metafísica:

Substància infinita: Déu

Substancia pensant: ànima o jo pensant

Substància extensa: realitat material o món

  • Física:

Mecanicisme: matèria i moviment

Home màquina

  • Moral provisional (d'inspiració aristotèlica i estoica)

Els filòsofs busquen aplicar un mètode per arribar a les veritats, aquets mètodes poden partir de:

  • raó i metafísica racionalisme Descartes, Espinosa

  • experiència empírica Hobbs

El racionalisme usa la raó com a font del coneixement acceptant l'existència d'idees innates, la lògica deductiva com a mètode i la veritat comparable amb la nova ciència fisicomatemàtica.

Descartes considerat el pare de la filosofia moderna, és un filósof-matemàtic que va rebre influències de la escolàstica medieval, de Plató (racionalista) i de l'escepticisme de Montaigne. Arribarà a construir de nou les veritats des d'una visió global.

“L'arbre del coneixement”:

  • les arrels corresponen a la metafísica

  • el tronc a la física (matèria en moviment)

  • les diferents arrels amb les ciències pràctiques (moral, medicina, mecànica)

Descartes rebutja les sensacions per il·lusòries i els ppis interns per foscos i ho redueix tot a allò que l'enteniment és capaç de comprendre i de pensar: matèria extensa i moviment.

El filòsof exposa les lleis de la física cartesiana, un ppi d'acció i moviment que defineix els cossos:

- Principi d'inèrcia: un cos que està en moviment sempre ho està, un cos que està quiet sempre ho està.

- Principi de conservació de la quantitat de moviment: la força no és perd, es transmet en la seva totalitat a un altre cos.

- Principi del moviment rectilini: cada part d'un cos té tendència a seguir un moviment recte tot i que en realitat el fa corb ja que el món és esfèric.

La faula del món és un mecanisme per mostrar la dificultat que suposa saber què és el que és real ja que no hi ha correspondència entre la realitat i el que d'ella percebem.

La ciència vertadera només pot ser resultant d'un mètode estrictament racional ajustat a l'única ciència que té plena certesa: les matemàtiques.

Visió mecanicista

Les coses són matèria extensa i moviment. Tots els cossos tenen lleis mecanicistes que aporten determinisme (= tenen una manera d'actuar que no es pot canviar, com la necessitat de nutrir-se o el fet de morir).

Si tots els cossos són deterministes, on queda la llibertat d'actuació? Descartes respon això dient que l'ànima no segueix les pautes deterministes, per tant, trobarem, com en el cas de Plató, un dualisme cos-ànima.

Mètode matemàtic (universal)

Descartes converteix les matemàtiques com un model saber, un punt de partida del coneixement. La matemàtica és la ciència vertadera per naturalesa ja que és autònoma perquè planteja i resol problemes des del seu propi sistema matemàtic.

Relacionades amb la ciència natural (física) representen la realitat i la quantificació del saber, traduint a dades objectives el caos sensible del món exterior (sensible) i, això, permet a Descartes parlar del món físic segons unes lleis mecàniques, precises i plenament racionals.

El mètode matemàtic és el procés deductiu que Descartes basa en les matemàtiques aplicades, a la seva manera, com a model del saber per trobar la certesa ja que no mostra dubtes.

La matemàtica aporta:

  • unitat: ppis evidents a teoremes

  • certesa

  • autonomia: planteja i resol problemes valent-se per si sola

La certesa és un estat intel·lectual que exclou la possibilitat de quedar en dubte en relació a l'objecte de la demostració.

Mètode deductiu

El mètode deductiu és un procés lògic i ordenat que segueix unes regles molt precises per arribar a les veritats deixant-les lliures de dubte.

En el Discurs del mètode Descartes descriu quatre regles a seguir per tal d'arribar a les veritats mitjançant la raó i evitant l'error:

1. Evidència: acceptar coses evidents de les quals no es pugi dubtar; ha de ser certa ja que serà la veritat base per arribar a moltes d'altres, si aquesta és errònia tota la resta també ho seran

2. Anàlisi: si la veritat de la qual es parteix genera dubtes, s'ha de dividir per analitzar els problemes i arribar a resoldre'ls per obtenir-ne la veritat

3. Síntesi: d'unes veritats deduir-ne altres més complexes i que no es veuen de forma tant clara des d'un ppi evident.

4. Enumeració/Inducció: quan creiem que ja tenim totes les veritats, s'han de tornar a analitzar per assegurar la bona pràctica del mètode i que em arribat a la totalitat de les veritats que podíem obtenir.

Quan Descartes aplica la primera regla del seu mètode (admetre només allò que se sàpiga amb evidència), planteja un dubte generalitzat a tot el coneixement: el que s'ha adquirit per tradició i ensenyament, el saber de la seva època, i el coneixement empíric.

El dubte hiperbòlic

Així doncs, cap dels continguts del pensament no està lliure de dubte, i menys, la informació que ens proporcionen els sentits.

Raons:

  • Incertesa de les dades sensorials: cal dubtar de tot el que ens aporten ja que els sentits ens enganyen.

  • Errors de raonament: s'han d'analitzar mitjançant el mètode totes les veritats que no han estat concebudes a partir d'aquest, cal dubtar de tots els raonaments que anteriorment s'havien acceptat

  • Dificultat de destriar el somni de la vigília: hi ha somnis que ens semblen del tot reals i, al despertar, hem d'adonar-nos que no han sigut veritat

  • Geni maligne: astut i enganyador ens fa creure evidents coses que no ho són.

Aquest dubte és metòdic ja que forma part de l'estratègia de Descartes per

assolir veritats, és un acte de simulació.

L'escepticisme constructor dubta de tot però té el propòsit de crear els fonaments de nou.

“Cogito ergo sum”

“Penso per tant sóc” és l'axioma i principi de la filosofia de Descartes, és la primera veritat evident de la qual partirà per obtenir-ne d'altres i que, per tant, serà el pilar del nou coneixement de Descartes.

L'únic indubtable és aquest subjecte pensant, a partir del qual neix el subjecte racional modern abstracte.

La intuïció, “llum natural”, permet que la raó capti idees simples sense possibilitat de error.

Com Sòcrates, Descartes marca un abans i un desprès: neguen el saber existent i busquen un mode o mètode per accedir al saber, a les veritats mitjançant una dualitat: res extensa (subst material, cos) i res cogitans (subs pensant).

El subjecte pensant té tres tipus d'idees a la ment:

  • Idees innates: naixem amb elles, suggereixen l'existència d'una substància divina (Déu); argument antològic: la idea de perfecció l'ha posada en el meu “jo pensant” aquest ésser suprem.

Déu, que és Bondat absoluta, afirma Descartes, no pot deixar que jo m'enganyi quan actuo racionalment i seguint correctament el mètode. Per tant, Déu garanteix el coneixement vertader.

  • Idees factícies: fonamenten l'existència de substància pensant (cogito, ànima), conjunt d'idees i pensaments que són fruit de la ment o imaginació i, per tant, poden ser veritables o artificials; idea del centaure (mitologia)

  • Idees Adventícies: corresponen a la substància material així que provenen del món exterior (no racional), se n'ha de dubtar i adoptar un criteri; Aixa, de la informació que aporten els sentits s'acceptaran les idees obtingudes mitjançant dades matemàtiques, d'una visió mecànica del món o bé arrel de seguir correctament el mètode de Descartes (si el segueix Déu ens garanteix el bon coneixement).

Les nocions de Déu Bondat i Geni Maligne representen el doble caràcter

de la consciència, les dues cares del subjecte racional, la garantia de certesa que ofereix la racionalitat (Déu) i la impossibilitat d'accedir a la realitat sensible (Geni Maligne), el bé i el mal.

Substància perfecta

(infinita)

Substància imperfecta

(finita)

Déu

Ànima

Cos i món extens

Substància Divina

Substància pensant

Substància extensa

L'humà

el punt de contacte entre l'ànima i el cos

és la glándula pineal

Moral provisional

Descartes va descriure una sèrie de màximes morals guiades pel sentit comú i controlades per la raó que pretenen arribar a una conducta moderada.

Màximes:

  • Obeïr les lleis i costums del país i practicar la religió seguint com a guia de conducta la de les persones més assenyades

  • Actuar de manera decidida quan s'hagi pres una decisió

  • Practicar el control dels propis desitjos

  • L'intel·lectual moral és aquell que ha obtingut coneixement fet que ajuda a realitzar el bé, l'intel·lectual moral, el pecador que fa el mal, és l'ignorant, aquell al qual li manca el coneixement.

    Descartes enten la felicitat com la tranquil·litat espiritual tot i que admet que sí existeix una certa dependència de bèns externs (salut, nutricó).

    Filosofia.