Filosofía

Historia de la filosofía. Evolución. # Evolucionisme. Teories evolucionistes. Actualitat. Religió. Característiques de l'ésser humà. Llenguatge. Sociabilitat. Autoconsciència. Llibertat. Societat i cultura

  • Enviado por: Belenis
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad

FILOSOFIA:

  • L'evolucionisme

  • Fins a principis del segle XIX, la biologia mantenia que les espècies eren independents i immutables i que totes elles havien romàs al llarg del temps. Aquesta teoria rep el nom de fixisme, defensada per George Cuvier.

    A partir d'aquesta època i de les obres de Lamarck i de Darwin, l'evolucionisme, que manté que l'univers i la vida en totes les seves manifestacions són el resultat del canvi i l'adaptació, s'ha convertit en una teoria científica universalment acceptada.

  • Primeres teories evolucionistes

  • Per Lamarck l'evolució s'explica racional i científicament per les variacions que es produeixen en els organismes vius sota la influència de l'ambient, a conseqüència de l'ús o el desús dels òrgans; les variacions obtingudes es transmeten als descendents i, poden donar origen a noves espècies.

    Pensava que totes les formes vivents tendeixen gradual i inevitablement cap a nivells cada cop mes alts d'organització, es a dir, cada cop mes complexos.

    Per Darwin, l'explicació causal de l'evolució biològica rau en la selecció natural. De la mateixa manera que un ramader pot anar millorant, les races d'animals domèstics, la naturalesa, d'una manera mecànica i espontània, realitza al llarg del temps una tasca semblant.

    Les poblacions vivents augmenten més ràpidament que l'aliment disponible, i, com a conseqüència es produeix una lluita per l'existència, tant entre individus de la mateixa espècie con entre espècies del mateix gènere. En aquesta lluita sobreviuen només els més aptes.

    Pensava que la selecció natural no persegueix cap objectiu. És més, no hi ha variants genètiques millor que altres en sentit absolut, sinó que tot depèn de les circumstàncies del medi ambient.

    Cal tenir en compte que la lluita per l'existència de la qual parla Darwin no està necessàriament tenyida de sang, les plantes i els herbívors també lluiten entre sí.

    Tant la posició de Lamarck com la de Darwin platejava un problema, deixaven sense explicar un dels trets essencials de la teoria de l'evolució: per que determinades variacions dels éssers vius són hereditàries i d'altres no.

    La raó cal situar-la en la impossibilitat científica de distingir en aquella època les modificacions provocades per canvis mediambientals o de les mutacions que es produeixen en els gens.

    Per poder arribar a fer aquesta distinció van ser necessaris els descobriments de Gregor Mendel sobre l'herència biològica i el d'Hugo de Vries sobre els gens.

  • L'evolucionisme en l'actualitat

  • En l'actualitat el millor coneixement de la selecció natural de les mutacions i dels mecanismes de l'herència biològica, han permès formar un cos de doctrina, que es coneix amb el nom de teoria sintètica de l'evolució, o neodarwinisme, i que explica l'evolució dels organismes de manera força coherent. Aquesta és la seguida per la major part de científics de finals del segle XX.

    Les seves tesis fonamentals són:

  • els caràcters dels organismes experimenten variacions hereditàries per efecte de les mutacions, que es produeixen a l'atzar i que són relativament freqüents en totes les espècies.

  • La naturalesa realitza una tasca selectiva i anul·la els individus que tenen amb gens desfavorables per sobreviure en un determinat ambient.

  • Segons aquesta teoria, les mutacions expliquen les variacions casuals que s'hereten i la selecció natural dirigeix el curs de l'evolució eliminant les varietats no adaptatives i perpetuant els individus millor adaptats.

  • El procés evolutiu en dates

  • Algunes de les dates més importants són:

    La Terra, el mateix que el sistema solar es va formar fa una 4.600 milions d'anys. Uns 1.000 milions d'anys després hi va aparèixer els mamífers en una Terra que en aquell moment estava dominada pels dinosaures. En aparèixer aquests, fa 65 milions d'anys, els mamífers es van convertir en els amos de la terra ferma i es van posar a evolucionar en diferents direccions.

  • Al voltant de L'evolució

  • EL sentit de l'evolució

  • Per al neodarwinisme, el mateix que per Darwin, l'evolució no té cap finalitat, cap propòsit. És més, no es pot parlar que hi hagi variants genètiques que siguin millor que unes altres en sentit absolut, sinó que tot depèn de les circumstàncies del mèdiambient. Totes les espècies -inclosa la humana- són igualment perfectes.

    Encara que en el llenguatge normal evolució significa “canvi cap a millor” sense més, l'evolució no és lineal, sinó divergent.

  • Evolucionisme i religió

  • La pràctica totalitat dels relats religiosos en els quals es narra l'origen de la humanitat assenyalen que Déu era l'home directament i sense que provingui de cao animal. Fins i tot, els animals són creats després de l'home per a servir-li d'ajuda i companyia. “no és bo que l'home estigui sol. Vaig a fer-li una ajuda adequada”.

  • L'home i la resta d'animals

  • L'home és un ésser més de la naturalesa; es una de les branques de l'arbre de l'evolució. Si la naturalesa esta formada per tres grans regnes: l'inorgànic, el vegetal i el animal, l'home forma part del regne animal. Dins del grup d'animals està en el de mamífers i dins de al classe dels mamífers pertany a l'ordre dels primats amb els que comparteix característiques importants com son: l'aspecte general, la composició genètica, l'afinitat sanguínia, la continuïtat de la vida sexual, el temps de gestació...

  • Característiques fisiològiques de l'ésser humà

  • L'home ocupa un lloc propi del regne animal posseeix unes característiques fisiològiques exclusives que el diferencien de la resta dels animals.

    Algunes característiques són:

  • l'habilitat per caminat dret

  • el dit gros oposable per realitzar operacions manuals de gran dificultat

  • el sistema nerviós i un cervell mes complex que conté cèl·lules nervioses.

  • Òrgans de fonació

  • Dependència que posseeixen les cries dels seus progenitors necessiten per satisfer les seves necessitats bàsiques, i que es superior a la de les cries d'altres espècies.

  • El període de vida es superior al de molts altres organismes.

  • Trets específics de l'ésser humà

  • LA POSSIBILITAT DE CREAR ÚTILS ARTIFICIALS:

    L'ésser humà és capaç de produir útils artificials, que l'home troba o construeix i que augmenten les seves possibilitats a l'hora de relacionar-se amb el medi.

    La producció d'útils artificials suposarà que determinades realitats adquireixin un valor afegit que les capacita per a que l'home pugui actuar en el món de manera més eficaç que aquella que ha dut a terme fins aquell moment. Utilitzant les eines, l'home es va a relacionar amb el món més possibilitats que la resta dels éssers vius.

    EL LLENGUATGE:

    L'home posseeix també llenguatge. Se sol afirmar que allò que el caracteritza i el diferència de la resta d'animals és la seva racionalitat, la seva capacitat de pensar. Pensament i llenguatge estan íntimament units; són con dues cares d'una moneda; s'exigeixen mútuament.

    L'home gràcies al llenguatge organitza, el que el fa anar més enllà de la inmediatesa de les sensacions. La realitat es per a ells una prolongació del seu cos.

    LA SOCIABILITAT:

    L'home tendeix a viure en agrupacions socials cada cop més complexes i és en elles on es realitza com a ésser humà. L'ambient constituït per la resta d'homes és el que necessita per desenvolupar-se.

    El medi de cada home està estructurat per altres homes, per la qual cosa podem dir que el medi propi de l'home és la societat.

    L'AUTOCONSCIÈNCIA O AUTOCONEIXEMENT:

    L'ésser humà és autoconscient, entenent per això no només la possibilitat d'adonar-se de les coses, sinó també la possibilitat d'adonar-se de si mateix i de tot allò que li passa. L'home es l'únic ésser capaç de “desdoblar-se”.

    El fet d'adornar-se de si mateix és l'element fonamental que fa que l'home sigui l'únic ésser sobre aquesta terra que pugui ser qualificat de persona.

    LA LLIBERTAT:

    Els animals posseeixen uns instints que el permeten respondre als estímuls que els afecten per això, tots els animals d'una espècie es comporten pràcticament de la mateixa forma.

    L'ésser humà no es veu obligat a actuar d'una manera única. Sempre té diverses possibilitats de les quals n'ha de triar una. En això consisteix la llibertat.

  • El rang de l'ésser viu

  • L'ésser humà es una branca mes de l'arbre de l'evolució, un ésser mes de la naturalesa i no el seu “amo” o “senyor”. Tanmateix es parla de l'home con a un ésser “superior” amb major rang i dignitat que ells.

    Quin rang posseeix l'ésser humà? El que es pot afirmar amb tota seguretat és que fisiològicament, l'ésser humà és diferent dels altres éssers naturals i que les seves diferències li proporcionen una forma de ser que li possibilita relacionar-se amb el medi d'una forma distinta a la resta dels ésser vius, ja que es relaciona amb ell no només biològica, sinó també culturalment.

    Si s'entén per superior que posseeix un rang més elevat que els demés ésser naturals fins el punt que pugui fer amb ells el que convingui als seus interessos, sense cap tipus de limitació, clarament no. Els trets específics que posseeix no l'autoritzen a un comportament semblant. El neodarwinisme afirma que totes les espècies, inclosa la humana, són igualment “perfectes”.

    Si s'entén per superior que ha creat una cultura que li permet “dominar” la resta d'éssers vius en aquest sentit sí que pot parlar-se d'una superioritat, que no és de rang de categoria sinó més aviat de responsabilitat.

  • L'home com a ésser cultural

  • Gens i comportament

  • Els cromosomes, són els responsables de la major part de les característiques orgàniques dels éssers vius. Els individus posseeixen unes característiques fisiològiques pròpies que són manifestació de la seva dotació genètica.

    També expliquen els compostos bioquímics que constitueixen els gens, les pautes de comportament dels ésser vius. Tanmateix, la relació existent entre els gens i el comportament és molt diferent d'aquella que es dóna entre els gens i les característiques orgàniques.

    Un sistema nerviós més complex i un cervell desenvolupat, els seus gens són responsables de menys comportaments. Les espècies amb aquestes hereten menys conductes i, conseqüentment, n'han d'aprendre més. El cas més extrem és el de l'ésser humà. En pertànyer a l'espècie que compta amb un sistema nerviós més complex i amb un cervell més desenvolupat, quan neix és el més desvalgut, amb menys conductes determinades pels gens i, per això mateix, amb més necessitat d'aprendre per poder sobreviure.

    L'ésser humà necessita aprendre pràcticament tot i, comença a aprendre només néixer. Aprèn el llenguatge que és el que fa possible la major part de la resta d'aprenentatges, entenent per aprenentatge, no només aquell intel·lectual.

  • Aprenentatge i societat

  • Els éssers humans, per posseir un sistema nerviós complex necessiten aprendre a comportar-se. Cal, un ambient que ensenyi o permeti aprendre, i aquest ambient és el constituït per la resta d'homes, per la societat. Els casos reals de nens ferins, com Tarzán o Mowgly, mostren com els éssers humans només es realitzen en societats formades per altres éssers humans.

    La societat és el medi propi de l'ésser humà.

  • Societat i cultura

  • Parlar d'aprenentatge i parlar de societat és parlar de cultura. Es pot definir la cultura com tot allò que un societat coneix o fa i que pot ser apresa per altres ésser humans; la cultura comprèn, doncs, tot allò produït per l'home en societat, ja siguin objectes, normes o idees. Cultura i societat s'impliquen mútuament: tota cultura remet a una societat determinada, de la mateixa manera que tota societat desenvolupa una cultura concreta.

    En aquesta direcció es troben la major part de les definicions que es fan de la cultura des de l'antropologia o des de la sociologia. Com a mostra en recollirem dues. La ja clàssica que va proposar Sir Edward Burnett Tylor al 1871: la cultura...és aquell tot complex que comprèn coneixements, creences, art, moral, dret, costums i qualsevol altres capacitats i hàbits adquirits per l'home com a membre de la societat. Segons Bronislaw Malinowski la cultura es el conjunt integral constituït pels utensilis i bens dels consumidors, pel cos de normes que regeix el diversos grups socials, per les idees i artesania, creences i costums. Ambdues definicions el que fan és especificar què és allò que els homes han produït en societat, i ho poden aprendre altres homes.

    L'ésser humà, des que neix es va inserint en diferents grups socials en els quals es realitza com a persona, la cultura apareix com un segon ambient, com una “segona naturalesa”, pròpia de l'home i produïda per ell.

  • El procés d'humanització

  • L'expressió “procés d'humanització” fa referència al procés cultural pel qual l'home s'adapta al medi d'una manera determinada. L'home, a diferència de al resta d'éssers naturals, es relaciona amb el medi ambient no només de forma natural sinó també culturalment, mitjançant accions que aprèn des altres. L'aparició de l'home suposa un canvi radical en la història de l'evolució de les espècies animals: l'evolució biològica cedeix el pas a l'evolució cultural.

    L'ésser humà, ja no evoluciona en termes de selecció d'individus, sinó de societat humana i, es va integrant progressivament en grups socials cada cop més amplis en virtut de l'evolució cultural.

    De totes formes, pensar que en una primera etapa apareix l'home a partir d'altres homínids, i en una segona comença a crear una cultura que li permet adaptar-se al medi d'una manera determinada es una abstracció sense cap base històrica. El procés d'hominitzacio i el procés d'humanització es troben interrelacionats.

  • La transmissió cultural

  • Els continguts d'una cultura es transmeten de generació en generació. La cultura posseeix un caràcter acumulatiu.

    Sens dubte, el major i millor vehicle per la transmissió cultural, és el llenguatge. Les conductes dels membres més adults del grup, que serveixen com a model a imitar pels més joves. A aquest fenomen se'l coneix com endoculturació.

    L'enodulturació implica la socialització. El procés de socialització es permanent.

    I si l'endoculturació i la socialització expliquen la continuïtat d'una cultura, la seva transformació es pot explicar fonamentalment, per la difusió, per la influència que exerceix una cultura en una altra de diferent.

    La difusió no pot explicar tots els canvis. Cultures molt pròximes entre si geogràficament poden romandre pràcticament aïllades. La necessitat d'adaptar-se a noves situacions i circumstàncies té molt a veure, també amb la transformació cultural.

  • Relativisme i universalisme

  • No totes les cultures són iguals. És mes propi parlar de “cultures” i fins i tot de “subcultures” de les cultures.

    L'etnocentrisme impossibilita la comprensió justa dels fets socials i culturals propis d'altres cultures i societats. Es pot dir que tot etnocentrisme es un prejudici.

    L'etnocentrisme fou el criteri explícit o implícit amb el que es van endegar els grans processos de colonització.

    En l'extrem oposat es troba el relativisme cultural, consisteix en afirmar que, donat que totes les cultures li serveixen a l'home per adaptar-se al medi, totes són igualment valuoses.

    El relativisme és una posició que sembla respectuosa amb la resta de cultures, però també provoca seriosos dubtes: els sacrificis humans, les violacions de drets...

    Un intent de superació d'ambdues posicions es l'anomenat pluriculturalisme que suposa la valoració de totes les cultures, però proposa una autocrítica de totes, inclosa la pròpia, des dels continguts de la Declaració Universal dels Drets Humans.

    Aquesta posició, que altres denominen interculturalisme o multiculturalisme, propugna el diàleg entre les diferents cultures.

  • L'home coma projecte

  • Cultura i llibertat

  • L'ésser humà neix pràcticament sense aprenentatges. Necessita aprendre. Metre que els animals es comporten d'acord amb les instruccions que es troben en el seu codi genètic, l'ésser humà ho fa segons les pautes que aprèn en al seva cultura.

    Els gens determinen el comportament animal pràcticament en la seva totalitat; per això, el comportament dels animals d'una mateixa espècie és sempre el mateix, el seu comportament es instintiu, sent els instints pautes “innates” de comportament. Dels animals que posseeixen un sistema nerviós amb certa complexitat també ells poden realitzar aprenentatges.

    Tanmateix, la cultura no determina el comportament dels homes de la mateixa manera. Els aprenentatges que l'ésser humà realitza dins d'una cultura no només no eliminen la seva llibertat sinó que son la condició que la fa possible.

  • Vida i cultura coma fatalitat

  • A l'home se l'imposa la vida, també, allò que Oretaga i Gasset va denominar la “circumstància”.

    Tot ésser humà neix amb un cos que té un sexe concret, i unes característiques fisiològiques determinades; neix en una època històrica, en un país, en una classe social, en una família... I tots aquests elements fan, podem afegir a nosaltres, que se l'imposi també una determinada cultura.

    En aquest sentit, al vida de l'home, i la cultura en la qual aprèn a comportar-se es sempre imposició, fatalitat. No es pot triar.

  • Vida i cultura com a llibertat

  • Però el que no se l'imposa a l'home, sinó que ha de decidir ell contínuament, es conviurà aquesta vida que se li ha imposat en aquesta cultura. La vida no està mai prèviament prefixada ja que en tot moment l'home es veu forçat a triar entre vàries possibilitats.

    En això consisteix precisament la llibertat; en haver de triar. Fins i tot en els moments que poden semblar mes tancats, té diverses alternatives.

    L'home sempre es troba davant d'un ventall de possibilitats i n'ha de triar una forçosament.

    Que l'home és lliure significa que en les diverses situacions davant les quals es troba posseeix diferents possibilitats entre les quals ha de triar. Si l'home no fos lliure en aquest sentit no existiria la llibertat en cap altre sentit.

  • L'home constructor de la seva pròpia vida

  • L'ésser humà, quan neix, no és de cap manera. Filosòficament està determinat pels seus gens, i es home o dona, alt o baix, gras o prim..., però quan parlem de l'ésser de l'home no ens referim a la seva dimensió filosòfica. Parlem de la seva personalitat moral, de la seva forma de ser, que depèn de les eleccions que realitzi. Cadascú arriba a ser allò que ell fa de si mateix al llarg de la seva vida amb les seves eleccions.

    Cada persona es fa a si mateixa amb les decisions que pren.

  • La vida humana coma projecte

  • El fet que per a l'ésser humà viure sigui un constant decidir allò que serà, fa que la seva vida sigui pròpiament un projecte, ja que està orientada cap al futur. La vida dels animals està feta dels que neixen. Amb l'home passa el contrari: la seva vida mai esta feta. En ser “projecte”, fins i tot allò que ha viscut fins un moment determinat no es garantia de com ho farà en el futur. Sempre s'està fent, sempre s'està inventant.