Filosofía

Conocimiento científico. Saber científico. Ciencias formales. Ciencias empíricas. Ciencia y tecnología # Coneixement científic. Saber científic. Ciències formals. Ciències empíriques. Ciència i tecnologia

  • Enviado por: Brujo
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad

RESUM DE FILOSOFIA

1. Origen del coneixement científic.

1 Noció i evolució de la paraula “ciència”

La paraula ciència (scientia) equival a saber. Tanmateix hi ha alguns sabers que no pertanyen a la ciència, per exemple el saber que se sol qualificar de comú o ordinari.

El científic explica per què els fets són de la manera com són. Podem dir que no tots els sabers poden ser considerats científics.

El saber científic podem caracteritzar-lo com un saber teòric, susceptible d'aplicació pràctica, com un saber rigorós, sistemàtic i crític.

Aquestes característiques no són suficients per què no distingeix entre ciència i filosofia..

Durant molts segles, es va mantenir aquesta manca de diferenciació entre ciència i filosofia. Així en el mon grec, ciència era episteme, es a dir, el tipus de coneixement superior, el més elaborat.

Tant la ciència com la filosofia eren dos tipus de coneixement amb pretensions d'universalitat, necessitat, immutabilitat i eternitat. L'episteme tenia molt poc a veure amb el nostre concepte actual de ciència.

Al Renaixement es va produir l'anomenada “revolució científica des de mitjan segle XVI fins a finals del XVII, i és ací on la línia divisòria entre la contribució filosòfica i la científica queda traçada.

Algunes ciències particulars, sobretot les ciències empíriques de la natura determinen els seus trets específics i adquireixen autonomia, dissenyant un mètode propi, el mètode científic.

2. Experimentació i matematització de la realitat.

Els dos elements que van permetre la diferenciació i la independència del saber científic respecta al filosòfic, i van determinar l'aparició de l'anomenada “ciència moderna” van ser la experimentació i l'aplicació del la matemàtica a l'estudi de la realitat.

Experiment un conjunt de activitats convenientment planificades amb l'ajut de fórmules matemàtiques, amb les quals pretenem descobrir el comportament de les coses. L'objectiu del coneixement científic no es determinar l'essència de les coses sinó el seu comportament, per això cal construir l'experiència, controlar-la de manera que manifeste els aspectes que ens interessa conèixer

3. Tipus de ciències.

Al llarg de la història han aparegut diverses classificacions de les ciències. Cada ciència particular ha seguit un procés propi. Sembla que una ciència és considerada com a tal quan delimita el seu objecte d'estudi i, sobretot, quan proposa un mètode propi.

Alguns autors consideren que el tret fonamental de la ciència és el mètode, entenent per mètode una forma de pensar o d'actuar prèviament planificada i orientada a la consecució d'una finalitat. Combinant els diversos tipus de mètodes de les ciències amb els diversos objectes que estudien podem proposar-ne una classificació com aquesta:

CLASSIFICACIÓ DE LES CIÈNCIES

FORMALS

EMPÍRIQUES

Lògica

Matemàtiques

Naturals

Socials

Aritmètica

Teoria de conjunts.

Geometria

Àlgebra

FÍSIQUES

BIOLÒGIQUES

Sociologia Antropologia

Psicologia Història

Economia Sociobiologia

Politologia

Geografia

humana

Física

Química

Geologia

Astronomia

Geografia física

Biologia

Fisiologia

Anatomia

Genètica

Zoologia

2. Els mètodes del saber científic.

1. Mètode de les ciències formals.

Les ciències formals son les que no es refereixen a fets de l'experiència.

Es regeixen per la pròpia coherència interna i es desenvolupen independentment de l'esdevenir extern.

La lògica i la matemàtica son ciències formals.

Les dues menes d'inferència son la deducció i la inducció. La deducció les ciències formals la utilitzen com a procediment gairebé exclusiu.

Deducció el procés de raonament que permeten derivar d'una o de diverses proposicions donades.

L'ideal metodològic de les ciències formals és esdevenir un sistema axiomàtic, es a dir, adoptar íntegrament l'estructura deductiva.

  • Axiomes, que son principis fonamentals indemostrables dins del sistema.

  • Regles de formació i transformació, que permeten extraure nous enunciats vàlids per a l'ampliació del sistema.

  • Teoremes, que son els enunciats obtinguts deductivament a partir dels axiomes o d'uns altres teoremes ja demostrats.

L'ideal axiomàtic no ha estat assolit i segons Kurt Gödel (1906-1978) és inassolible, perquè determinats sistemes lògics han d'incloure almenys un enunciat no deduïble dins del sistema com a teorema d'aquest.

2. Mètode de les ciències naturals

Les ciències naturals han fet servir la demostració inductiva de forma preponderant. Però el mètode complet de les ciències naturals s'anomena hipoteticodeductiu, conté moments d'inducció i moments de deducció.

Demostració inductiva.

Anomenem inducció un tipus de raonament en el qual obtenim una conclusió general a partir d'una sèrie de casos generals coneguts per experiència.

Dues menes d'inducció: completa i incompleta. En la inducció completa partim del coneixement individual de tots els casos que hi ha dins d'un àmbit.

La inducció incompleta recolza en una sèrie de comprovacions individuals que no abasten la totalitat dels casos possibles. La conclusió no serà certa, sinó probable, en el cas de la inducció completa i aquesta probabilitat serà major o menor segons la quantitat de casos comprovats.

Mètode hipoteticodeductiu

S'estructura en tres nivells: enunciats protocol·laris, lleis i teories.

  • Els enunciats protocol·laris expressen fenòmens del món susceptibles de ser constatats empíricament. Són enunciats objectius i comunicables unívocament.

  • Les lleis son enunciats universals que expressen el comportament o la relació que uns fenòmens determinats guarden entre ells de forma regular i invariable.

  • Les teories son enunciats universals dels quals podem deduir totes les lleis d'una ciència particular. Donen unitat a les ciències i permeten trobar lleis noves.

Els passos del mètode hipoteticodeductiu son:

  • Punt de partida: es detecta mitjançant l'observació i experimentació un problema no resolt pel saber disponible.

  • Elaborem una o diverses hipòtesis explicatives del fet observat o del problema detectat.

  • La hipòtesis es formulada matemàticament i en deduïm conseqüències contrastables mitjançant l'experiència. (deductiu)

  • Les conseqüències son sotmeses a contrastació mitjançant l'experimentació.

      • Verificació. Una hipòtesi és certa quan els fets observats concorden amb els fets deduïts de la hipòtesi. Hi ha autors que prefereixen parlar de corroboració.

      • Falsació. Una hipòtesi es refutada si els fets empírics no concorden amb els fets deduïts de la hipòtesi.

    5. La hipòtesi, comprovada en un nombre de casos determinats, es acceptada com a llei, es a dir, adquireix validesa general.

    3. Mètode de les ciències socials

    El coneixement social.

    L'objecte de les ciències socials es la realitat social. El subjecte es ací part de l'objecte de l'estudi.

    Aquest fet confereix a les ciències socials els trets propis següents:

    • L'objecte de coneixement és també un subjecte.

    • La capacitat de predicció és menor que en les ciències naturals, per què hi intervé la llibertat.

    • La capacitat de generalització es menor que en les ciències naturals perquè allò que es vàlid per a un individu pot no ser-ho per a un altre.

    • La neutralitat valorativa es impossible, perquè l'investigador no es independent de l'objecte d'investigació.

    Ha de ser el mètode d'aquestes ciències igual que el de les ciències naturals?

    La resposta apunta cap a dues tradicions diferents: empiricoanalítica i l'hermenèutica.

    Persegueix la unitat de les ciències, exigeix aplicar el mètode de les ciències naturals a les ciències socials. L'hermeneutica, d'altra banda, considera que les ciències socials tenen un estatus diferent i han d'adoptar una metodologia pròpia.

    Dues classes d'enfocament metodològic: l'un dirigit a l'explicació i l'altre a la comprensió.

    • Explicar un fenomen consisteix a conèixer les causes que el provoquen.

    • Comprendre un esdeveniment consisteix a copsar-ne el sentit , raó per la qual cal situar-se dins dels fets.

    Alguns autors usen la noció “explicació comprensiva” consideren que de vegades no es possible separar l'explicació i la comprensió ja que l'explicació facilita la comprensió i la comprensió demana explicacions als fenòmens.

    Tècniques quantitatives i qualitatives.

    • Tècniques quantitatives. Consisteixen en escales, test, qüestionaris, mostreigs, i sobretot estadístiques. No assoleixen el grau de precisió, generalitat, capacitat predictiva, seguretat i necessitat de les ciències naturals, perquè han de comptar amb la llibertat dels individus i amb elements de les accions socials, difícilment quantificables, com ara les intencions o els valors.

    • Tècniques qualitatives. Entrevistes, grups focals, grups nominals grups de discussió o històries de vida. Aquestes tècniques no cerquen la generalització, sinó la singularització i la comprensió dels casos concrets. Son útils per a posar de manifest aspectes inaccessibles amb els mètodes quantitatius, i per això els dos tipus de mètodes resulten complementaris.

    1. Falsacionisme contra inductivisme.

    La concepció inductivista considera que la ciència s'identifica amb el coneixement objectiu, cert i fiable i que les teories científiques deriven rigorosament dels fets de l'experiència.

    Però aquesta concepció afronta el difícil problema de la inducció.

    Aquest problema consisteix en el fet que no resulta gens clara la manera d'obtenir lleis científiques vàlides per a tots els fenòmens d'un mateix tipus sense haver verificar tots els casos possibles.

    Una forma de revisar la posició extrema de l'inductivisme es defensar que les lleis obtingudes per inducció només son probablement vertaderes. Però això no vol dir que cal renunciar a la ciència com a coneixement cert, tal com aquesta concepció l'entenia en principi.

    Karl Popper (1902 1994) ha criticat el raonament inductiu, afirmant que els enunciats observacionals depenen de la teoria a partir de la qual realitzem l'observació i que, des del punt de vista de la lògica formal, no hi ha cap justificació per a passar dels enunciats particulars als enunciats universals. La proposta falsacionista salva el problema de la inducció perquè no podem obtenir conclusions universals a partir d'enunciats singulars, sinó que de la falsedat d'enunciats singulars, podem deduir la falsedat d'enunciats universals.

    El falsacionista no dirà mai que algunes teories son vertaderes apel·lant a l'observació i l'experimentació. Per contra si que dirà que pot demostrar que algunes teories son falses.

    El coneixement científic es considerat probable però no cert. La ciència és un un procés d'aproximació progressiva a la veritat.

    4. Ciència, tècnica i tecnologia.

    1. Relació entre ciència i tècnica.

    La tècnica consisteix a saber com cal fer determinades activitats.

    La relació entre la ciència i la tècnica es una interacció. La tècnica planteja reptes a la ciència la impulsa cap a nous descobriments i la ciència seria inviable sense l'ajut de la tècnica.

    Entre la ciència i la tècnica hi ha diferències perquè la ciència pretén sobretot adquirir coneixements vertaders, mentre que la tècnica busca sobretot dissenyar accions útils

    Totes dues persegueixen l'alliberament humà mitjançant el domini del mon i el desenvolupament tècnic només pot ser entès en interacció amb el coneixement científic. La tècnica entesa d'aquesta manera s'anomena tecnologia a diferència de l'activitat tècnica de l'era preindustrial.

    2. Característiques de la tècnica.

    L'activitat tècnica exigeix dues menes d'elements: coneixement pràctic i habilitat en l'execució.

    Coneixement pràctic que presenta dos aspectes:

    • El coneixement representacional, que és tota la informació sobre l'estructura i el funcionament de la zona de realitat que intervé en una acció tecnològica determinada. Ací resulta decisiu el saber científic.

    • El coneixement operacional o conjunt d'instruccions i regles que cal seguir pera executar l'acció correctament.

    L'activitat tecnològica tindria aquestes característiques:

    • Es una acció sistemàtica que han de ser realitzada amb un mètode i ser per tant repetible i ensenyable.

    • L'acció ha de ser exercida sobre objectes concrets

    • La tècnica pretén transformar i controlar alguns aspectes de la realitat per satisfacer els desigs humans.

    • El valor orientador de la tècnica és l'eficàcia: des del punt de vista tècnic és preferible l'acció mes eficaç.

    5. Límits del coneixement científic

    1. Límits de la ciència

    Límits epistemològics

    • El primer límit epistemològic es la possibilitat d'assolir la veritat. El falsacionisme expressa que la ciència es un coneixement fal·lible

    • El segon límit es refereix als condicionaments evolutius de la ciència. Perquè la ciència es genera dins de societats i de cultures concretes, que en condicionen molts aspectes. I d'altra banda, perquè la nostra pròpia racionalitat és el producte d'un desenvolupament evolutiu que podia haver estat diferent.

    • El tercer límit son els mètodes que es fan servir per assolir els coneixements científics. No sempre son mètodes encertats i fiables.

    Però reconèixer la fal·libilitat, els condicionament evolutius i les limitacions metodològiques de la ciència no implica posar límits a allò que la ciència pot o no pot fer en la missió de descobrir, explicar, predir i controlar els fenòmens del món.

    Tot i que la ciència te aquestes limitacions no té límits perquè no hi ha cap pregunta “científicament adequada” que la ciència no puga resoldre en principi i que per tant no puga resoldre en el futur.

    Límits tecnològics

    La ciència, hui més que mai, està condicionada per la tecnologia, tant pel que fa a les seues possibilitats com pel que fa a les seues limitacions, perquè els tipus de dades de les quals depèn actualment el progrés científic només poden ser generats amb mitjans tecnològics. I, sense la tecnologia aquest progrés s'aturaria.

    Els darrers avanços espectaculars de la ciència, facilitats per la tecnologia, han creat una expectativa exagerada pel que fa al poder científic. Aquest optimisme desmesurat impedeix reconèixer que el desenvolupament de la ciència comporta uns límits.

    Límits econòmics i polítics

    Fer avançar les fronteres de la tecnologia resulta cada vegada més car, circumstància que pot retardar el progrés científic.

    Hi ha interessos espuris, dependències del poder econòmic de les indústries i dels governs, que imposen límits a la ciència seleccionant unes investigacions i no unes altres en facilitar-los o negar-los el finançament.

    Límits de l'abast del discurs científic

    La ciència no es l'únic saber valuós i no pot respondre totes les preguntes que l'existència humana planteja. Pretendre que la ciència tinga totes les respostes sobre la condició humana plantejada. Hi ha problemes de l'ésser humà que es troben fora del domini de la ciència.

    Límits ètics.

    La ciència i la tècnica situen l'ésser humà davant de moltes possibilitats entre les quals a de triar per tal de comprometre's en una direcció o en una altra. Per això hem de afavorir la reflexió sobre els problemes. La reflexió ètica pot ajudar molt el científic a comprendre en profunditat el sentit de la seua tasca.