Filosofía presocrática

Pensamiento mítico. Tales. Escuelas helénicas. Pitágoras. Pluralismo. Atomismo # Pensament mitològic

  • Enviado por: Injuna
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad
publicidad

Origen històric de la filosofia

El pensament racional filosòfic comença al s.VI a.C. en tres llocs diferents: Grècia, Xina i Índia.

Abans del s.VI hi havia un pensament arcaic, prefilosòfic, mític que va aparèixer en cultures anteriors com a Mesopotàmia, Egipte, Grècia. En aquests indrets es van donar les primeres mostres d'escriptura:

  • Mesopotàmia: fang (conceptual)

  • Egipte: jeroglífics (conceptual)

  • Grècia: fonètica, sons

  • L'aparició del pensament racional no fa desaparèixer al pensament mític, sinó que es desplaça a poc a poc.

    Característiques del pensament mític

  • Pensament directe (transitiu) en el qual els individus no es paren a pensar en els condicionaments a aquest pensament, sense reflexionar.

  • Amb els fenòmens naturals menten una relació personal, rere cada fenomen hi ha algú que el provoca.

  • Les divinitats son les causants de totes les accions que es produeixen.

  • Creen històries on les divinitats es relacionen entre elles generant altres fenòmens, divinitats…

  • Els mites van units a rituals

  • La oració, les ofrenes a les divinitats

  • Importància de les tècniques d'endevinació (oracles), provocant una tranquil·litat psicològica al saber el seu futur.

  • El pensament racional es va introduint poc a poc i té origen a Jònia; Aquesta es part de la Helade, formada per unes 1500 polis autònomes que compartien els mateixos texts, la més important de les quals era Esparta.

    L'única institució comuna en la qual participaven tots, era les Olimpíades.

    La Ilíada i la Odisea van ser escrites en època obscura que va durar 2 segles, però aquestes obres no narren fets de l'època. Al final d'aquesta època, reapareix la cultura grega a Jònia, es fixa l'alfabet grec (adoptat de l'alfabet creat pels fenicis) i com la fonètica.

    Els fenicis cauen en crisi comercial, fet que aprofiten per prendre el relleu introduint les monedes, la geometria, les primeres obres enginyeres, aritmética i el gnomon (rellotge de sol). Però són esl iniciadors de la geografia, història, filosofia, cosmologia i els primers mapes.

  • Filosofia presocràtica

  • Aquest tipus de filosofia s'interessa primordialment per la natura (phýsis), per això els filòsofs d'aquest període foren anomenats físics, i també s'interessen pel moviment, tema que provocà el plantejament dels primers grans problemes metafísics.

    Aquestis filòsofs foren anteriors a Sòcrates i són classificats en l'anomenat període cosmològic, que agrupa diverses escoles: milèsia, jònica, pitàgòrica, eleàtica, pluralista i atomista de Demòcrit.

    Els més importants filòsofs d'aquest període foren Anaximandre, Heràclit, Parmènides, Empedòcles, Pitàgores, Anaxàgores i Demòcrit.

    Es una filosofia doxogràfica (opinió d'altres), dins de les opinions, ens interessarem per Aristótil perquè va ser el primer historiador del pensament. Divisions:

  • Teòlegs: pensament arcaic.

  • Fisiòlegs: es dediquen a la naturalesa, es centra en l'origen de les coses.

  • Filosofia a Jònia

    1.1. Escola milèsia (s. VI aC)

  • Tales: “El pare de la filosofia”. Representa el trencament amb la mitologia i el naixement del coneixement especulatiu (pas del mite al logos).

  • La seva idea fou que tota la realitat tenia l'origen en un principi únic, element a partir del qual es creen totes les coses, l'AIGUA. És justificable ja que l'aigua és un element que pot trobar-se en tres estats i també és fonamental per a la vida, tots els processos vitals necessiten aigua.

    Tota la naturalesa està animada a través del àmbar “elektron” ja que al fregar-lo amb altres elements atrau cossos.

    Cosmovisió: Diu que el cosmos és una semiesfera, en la que està la Terra al centre envoltada d'aigua.

  • Anaximandre: Introductor del gnomo. El seu primer principi era l'APEIRON, substancia indeterminada i infinita. D'ella sorgeixen per serparació dels contraris (fred, calent i sec, humit) els elements.

  • L'àpeiron és sinònim de justícia, la qual és interrompuda en individualitzar-se en les coses concretes i ´se establerta quan aquestes tornen al principi comú. Tenim com a exemple les estacions, el calor s'imposa sobre el fred i desprès, el fred sobre el calor. una injustícia que Cronos s'encarregarà de reparar donant la victòria a l'altre.

    Cosmovisió y cosmogonía (origen): Forma de cilindre, la terra, la més pesant al centre; l'aigua, cobrint-la; la boira, sobre l'aigua; el foc, envoltant-ho tot.

  • Anaxímenes: Deixeble d'Anaximandre que va considerar l'àpeiron massa abstracte i metafòric. Proposa com a principi bàsic el VAPOR, l'aire que adopta diferents formes com a resultat de processos de rarefacció i condensació.

  • La seva cosmovisió torna a Tales, però la terra flota a l'aire.

    1.2. Escola jònica

  • Heràclit: Originari d'Efes i pertanyent a una família aristocràtica, va renunciar al tron a favor del seu germà ja que ell era un amargat i depreciava als seus veïns considerant-los estúpids i malvats. Se'l denomina amb el nom del “Obscur”.

  • Constata el devenir constant (el canvi constant), els nostres coneixements i judicis són relatius: ningú pot banyar-se dos vegades al mateix riu”, “som i no som”, ja que canviem constantment, els nostres coneixements i judicis són relatius.

    La realitat és producte d'una lluita de contraris “La guerra és el pare i rei de totes les coses”, produeix el relativisme de les nostres opinions, encara que l'univers és format per contraris en perpètua oposició, es conduït pel logos a una síntesi harmònica-

    El seu primer principi va ser el foc. Totes les coses són en un principi el mateix les coses canvien en foc i el foc en totes les coses. Aparentment no canviem perquè els cicles es produeixen simultàniament (conduits pel logos).

    Aquest món, el mateix per a tots, no l'ha fet cap déu o cap home sinó que sempre ha existit, existeix i existirà coma foc viu, que conforme a mesura s'encén i s'apaga conforme a mesura.

  • Xenòfanes de Colofó: el seu pensament, a conseqüència de la destrucció de Jònia i la pressió dels perses, es trasllada al sud d'Itàlia i Sicília.

  • Va remetre contra la religió, intenta ridiculitzar la visió antropomòrfica dels déus (es desprèn de les creences gregues). Considera que són els humans els que han inventat els déus a imatge seva, no existeixen, així com la religió; per a ell només existeix un sol déu etern i immutable, idèntic al món: la MATERIA UNIVERSAL

    1.3. Filosofia pitagòrica

    - Pitàgores de Samos: Va viure a Jònia durant molts anys i va viatjar per Mesopotàmia i Egipte, on va tenir contactes amb sacerdots egipcis, relació que aguditzà el seu interès per l'especulació matemàtica.

    Com a conseqüència d'una actuació contrària a les directrius democràtiques de l'època, emigrà a Crotona, on va formar una secta misticoreligiosa dedicada a l'estudi de les matemàtiques, la comunitat Pitagòrica, formada per ell i els seus seguidors amb la que va prendre el poder i el govern en Crotona (comerç, monedes, ets). La secta es va estendre pel sud d'Itàlia.

    Crotone: no es sap amb exactitud quines són els aportacions de la secta, van valorar la vida contemplativa i van dedicar-se a l'estudi dels nombres i de les seves relacions, cosa que els duia a comprendre l'harmonia del cosmos, perquè l'essència dels éssers eren els nombres. Basats en aquesta harmonia van explicar amb notable coherència els moviments dels astres i la manera d'aplicar-los a l'àrea de la vida individual humana.

    Pitàgores, desprès de l'esplendor viscut a Crotona, es van rebel·lar en contra seu, així que va fugir i morir.

    Orfisme: Creien en la immortalitat de l'ànima, sotmesa a transmigració i parentesc entre tots els animals. L'univers està viu i és una ànima divina, d'on sorgeixen les ànimes individuals, ja que són fragments de l'ànima divina que han anat a parar als cossos, presons per a aquesta, ja siguin animals o humanes.

    Intenta retornar aquestes ànimes a l'universal, però poques vegades s'aconsegueix perquè aquesta torna a reencarnar-se en un altre humà o animal. Així que, per a no caure en una espècie de canibalisme, proposa ser vegetarià. Per purificar l'ànima (no més reencarnacions), dues maneres:

    • Akusmàtica: (oïda) seguir els preceptes del mestre de la secta: “abstenir-se de menjar fabes”, “no orinar en la direcció del sol”, “no deixar que les orenetes facin el niu en la teva teulada”.

    • Matemàtica: (matemas aprendre i entendre) comprendre l'estructura i l'ordre de l'univers, de caràcter numèric. La gran aportació dels matemàtics és la música i els números. Relacionen els intervals i tons a l'escala tonal, com més curta és la corda més alt és el to que produeix. Si la música es redueix a números, per què no la resta de coses?

    Aquestes formes matemàtiques les hauria descobert Pitàgores a Mesopotàmia. Als pitagòrics no els interessa la matèria que constitueix l'univers, els interessa la forma.

    Alcmaion e Crotona: realitza les primeres disseccions i situa la vida intel·lectual al cervell.

    1.4. Filosofia eleàtica

    • Parmènides d'Elea: Originari d'Elea, va intervenir en política, va redactar una constitució i va ser influenciat per Xenòfanes i Pitàgores. A Atenes va estar en contacte amb Sòcrates.

    Escriu la seva obra en versos (hexàmetres èpics), dividida en tres parts:

  • Proemi: Introducció

  • Via de la veritat: afirmació que l'ésser és “el que és és i no serà el que no és”

  • Via de l' opinió: identificació de pensar i ésser “el que és no existeix i necessariament serà lo que no és”

  • Considera que els nostres pensaments i la realitat tenen una relació estreta.

    Parmènides representa la culminació del monisme i és l'iniciador de l'ontologia, l'estudi d'allò existent. Parteix de considerar, o no, quelcom existent coma propietat, l'existent existeix; cosa no generada perquè si fos així sorgiria del buit, del res, cosa impossible. Arriba a dos conclusions:

  • El canvi i el moviment són impossibles. El món real és totalment estàtic i en ell no es realitza canvi o moviment.

  • L'existent, o el ser (que és tot el que hi ha), constitueix un objecte únic, immutable, etern i compacte. Per tant, la multiplicitat de les coses i els canvis continus que captem pels sentits, no són altar cosa que il·lusions. S'ha de deixar de banda els sentits i confiar en la raó.

  • 1.5. Filosofia pluralista

    - Empedòcles d'Acragant: va escriure llibres sobre la natura. No accepta l'homogeneïtat d'allò existent ni l'existència d'un sol element (monistes) ja que no es podria explicar la varietat i el canvi. Explica que la matèria sorgí de quatre elements irreductibles: aigua, terra, aire i foc. Les coses que veiem son barreges d'aquests elements, barreges fugaces ja que es fan i desfan. Les coses visibles canvien però no els elements que les constitueix.

    Aquests canvis es produeixen a través de les forces AMOR i ODI. Distingeix tres etapes que es repeteixen:

    • Amor: força física que atreu els diferents elements i els barreja homogèniament els elements.

    • Amor/odi: comencen a separar-se els elements

    • Odi: força física que separa els elements i tendeix a destruir-los (la mort)

    • Anaxàgores de Clazomene: es traslladà a Atenes per causes desconegudes; a la caiguda de Pèricles es veié embolicat en un procés per impietat, i això motivà la seva fugida fins a Làmpsac on romangué fins la seva mort. Pèricles va ser un governant destacat, deixeble d'Anaxàgoras. Anaxàgoras va ensenyar que la lluna era un tros de terra i el sol una pedra incandescent.

    Teoria de les homeomeries: la matèria primera, de la qual surten totes les coses, és una amalgama formada per un nombre infinit de partícules molt petites, qualitativament diferents, cada una de les quals conté un apart de les substàncies percebudes pels nostres sentits.

    El predomini en un cos d'un tipus determinat d'aqueses partícules en determina la naturalesa.

    Aquesta amalgama indiferenciada (caos) fou ordenada pel NOUS (intel·ligència), principi d'ordre i moviment.

    1.6. Filosofia atomista

    • Leucipo: Creador de la teoria atomista, idees bàsiques. Infinitud de l'univers, la formació de les coses per la unió i la separació d'àtoms, que es mouen en el buit segons lleis dictades per la necessitat.

    • Demòcrit d'Abdera: Deixeble de Leucip. Les tesis més importants són:

  • Hi ha dues realitats bàsiques: el ple i el buit (matèria i l'espai)

  • El ple està format per àtoms (partícules petites), límit indivisible de la matèria (unitats de matèria) que no es diferencien entre elles, afirmant que les qualitats de les coses són aparents, es produeixen per composició.

  • Els àtoms són eterns, així com el seu moviment i no obeeix cap mena de força sinó a un mecanisme o atzar. Es mouen en línia recta i en topar entre ells es produeixen aglomeracions i amb aquestes els cossos.

  • Són els primers en promoure una idea d'ànima composta per àtoms, més petits i redons que els permet passar entre els altres àtoms, com el calor; quan algú mor aquest àtoms abandonen el cos.

    Ètica: basada en l'observació de la conducta humana, sobre el concepte de BON ÀNIM i coincideix amb la felicitat, estat anímic de serenitat, equilibri, optimisme, bon humor, fermesa de caràcter, bona voluntat, absència de temor i enveja. Evitar l'enveja i l'ambició.

    1