Filosofía griega

Principios filosóficos. Teorías filosóficas # Filosofs. Presocràtics. Sofistes. Sócrates. Plató. Mite de la caverna. Aristòtil. Hel·lenistes. Tales de Milet. Eràclit. Parmènides. Pitagòrics. Cosmologia. Antropologia. Epistemologia. Lògica. Ética

  • Enviado por: Himoen
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 39 páginas
publicidad
publicidad

FILOSOFIA: ELS FILOSOFS GRECS

1-PRESOCRÀTICS S VI A.C:

_Físics o filòsofs de Milet

_Heràclit L'Obscur

_Parmmènides d'Elea i Zenó d'Elea

_Pitagòrics

_Pluralistes ( Empèdocles, Anaxàgores, Atomistes)

2-SOFISTES S V A.C

3-SÓCRATES S V A.C

4-PLATÓ S IV A.C

5-ARISTÒTIL S IV_III A.C

6-SOCRÀTICS MENORS S IV A.C (cirenaics: defensaven el “carpe diem”, cínics: passaven de tot com els gossos)

7-FILOSOFS HEL·LENISTES S III A.C _ S III D.C ( Estoics, epicuris, escèptics)

La filosofia va néixer a Àsia menor.

PRE SOCRÀTICS

FÍSICS O FILOSOFS DE MILET:

Són els primers pensadors racionals per que són els primers que substitueixen els mites per explicacions naturals, Miren amb admiració la natura i es pregunten perquè és com és. En lloc de respondre amb sers fantàstics, responen amb conceptes de la mateixa natura.

Són tots de Milet, que era una colònia grega en Àsia menor.

La pregunta de perquè va nàixer allí la filosofia és per que és n punt de contacte de diferents cultures i mitologies, això fa que desaparegui la fe en l'explicació mítica i es busqui una altra explicació.

Tales de Milet: Va ser el primer filòsof, i es considera que va aportar la geometria des d'Egipte. Com a geòmetra treu el teorema de Tales, encara avui acceptat. Com a filòsof va fer la teoria de l'arkhé ( origen), al principi del món només hi havia aigua i desprès es va formar el món.

Anaximandre de Milet: Aquest es molt més atrevit que Tales, tot i que es el seu deixeble.

Ell diu que l'arkhé és l'àpeiron ( és indefinit, i infinit)

Àpeiron es pot traduir per infinit, que no té límit, per que si l'arkhé fos finit s'acabaria el naixement dels sers al món, i veiem que no s'acaba, per tant l'Arkhé no és finit.

Idees d'Anaximandre:

Els sers vius van nàixer a l'aigua, envoltats d'escates, i quan van anar a la terra van perdre les escates.

L'home va venir d'una altra espècie per que si no, no hagués pogut subsistir sol.

L'home va nàixer de l'escalfor de l'aigua.

Anaximandre dóna unes idees sobre l'origen de la vida i de l'home que curiosament semblen actuals.

La vida va nàixer de l'escalfor de l'aigua i els éssers humans no podien haver nascut sent com ara són, s'haguessin mort, per tant han evolucionat.

La cosmovisió d'Anaximandre ha exercit una gran influència en la història. La terra està al mig de l'univers, en repòs, per que equidista de tots els seus punts.

D'Anaximandre només es conserva una frase que mostra la concepció circular del món que tenien els grecs. Tot torna a passar.

Anaxímenes de Milet: Aquest és el deixeble d'Anaximandre.

Anaxímenes, diu que l'Arkhé es l'aire. No té tanta imaginació com el seu mestre, per això quan parla de l'Arkhé diu que és un element en concret: l'aire, per que sense aire les persones no podrien viure.

Anaxímenes diu que hi ha 2 processos de formació del món a partir de l'aire:

L'un es la condensació, que passa quan l'aire es comprimeix, donant lloc a l'aigua, i quan aquesta es condensa dona lloc a la Terra.

L'altre és la rarefacció, que ocorre quan l'aire s'expandeix, és forma el foc ( fum).

ERÀCLIT ( L'OBSCUR)

Es un filòsof del segle VI A.C, va nàixer a la ciutat d'Efes. També se'l coneix amb el sobrenom del “ ploron”.

Eràclit té una personalitat aristocràtica ( el millor): “Un home per a mi, val més que 10000 si és millor”

Era descendent del fundador de la ciutat d'Efes, i hagués pogut ser governador d'aquesta ciutat però ell va renunciar-hi. Deia que la gent odiava a les millors persones, per això volia viure lluny de la gent.

Hens han quedat fragments d'ell i tots són bastant críptics ( de difícil interpretació) a pesar d'això, han exercit una gran influència que trobem en Plató, Aristòtil ....

IDEES D'ELL:

1_ Tot esdevé segons el logos ( la raó), però les persones no se'n assabenten, són ignorants, encara que els savis ho expliquin. Els homes sembla que siguin sords i que estiguin adormits. Si no entens, no serveix de res veure i escoltar.

2_ Relativisme: El mateix fet per a uns és bo i per a altres dolent. El mateix fet dona descripcions oposades, segons qui l'expliqui. Per apreciar les coses bones primer t'han d'haver faltat. Per apreciar un fet s'ha d'haver conegut el contrari. Els contraris, es segueixen l'un a l'altre. En resum, els oposats en el fons no són tan oposats com sembla.

3_ Tot canvia igual que el foc, que sempre s'està movent. Tot canvia seguint el logos ( llei racional). El món es com un riu, sempre està canviant, no pots banyar-te 2 vegades a la mateixa aigua.

4_ La veritat està amagada.

5_ La guerra es bona per:

  • Implica justícia, els que no són tractats justament es revelen.

  • La guerra fa valorar la pau.

  • La guerra fa que la societat progressi.

  • De la tensió entre elements oposats, surten les grans realitzacions com ara la música. Tot el que val la pena surt d'un esforç.

  • Es bo que hi hagi diversitat entre elements que s'oposen, això dóna riquesa.

6_ La religió convencional és absurda. Ex: Les oracions a les estàtues.

7_ Les lleis humanes han de seguir la llei divina o dret natural.

PARMÈNIDES D'ELEA ( S V A.C):

Era un pitagòric dissident. Va fundar una escola en Elea, i va exercir una gran entrevista amb plató a través d'una entrevista entre Sòcrates i Parmènides.

Va escriure un poema “ Sobre la natura”, dividit en tres parts ( proemi, via de la veritat i via de l'opinió)

El proemi és una alegoria en el qual el poeta es portat des de la foscor de la ignorància fins la llum de la saviesa.

En la via de la veritat, s'expressa el que li sembla a Parmènides que és la veritat.

En la via de l'opinió, s'expressa les qüestions que tenen les persones.

En aquests dos últims punts es mostra una contraposició entre la veritat i l'aparença. L'aparença ens mostra el que veiem amb els sentits, mentre que la veritat ens la mostra la raó.

Via de la veritat: Idees:

  • Hi ha 2 camins, un és el que hem de seguir, i es resumeix en la idea que “ el ser, és”. Ser = tot el que existeix, és = existeix. I l'altre camí és el que hem d'abandonar “ el no ser, és”

  • El No ser no pot ser pensat. El que pensem existeix. NO podem trobar una idea sense quelcom existent respecte al qual es manifesta. Pensament = llenguatge = realitat.

  • Característiques del ser ( deduïdes per reducció a l'absurd):

  • El ser és etern ( ingènit i immortal), Negació del temps.

  • El ser és immòbil ( o immutable), No existeix el canvi.

  • El ser és un, No existeix la multiplicitat ni l'oposició.

  • El ser és continu, No existeix el buit.

  • El ser és homogeni.

  • El ser és esfèric = perfecte.

  • Via de l'opinió:

    La via de l'opinió es una cosmologia en la que es diu que el món comença i s'acaba, això no és veritat, però convé saber-ho per que es el que la gent creu i si no ho sabéssim ens tractarien d'ignorants.

    S'exposa una cosmologia tradicional, amb principi i fi, el contrari del que dia Parmènides en la via de la veritat. Son aparences de la nostra societat i època, i amb això, puguem viure integrats.

    ZENÓ D'ELEA:

    És deixeble de Parmènides i és famós per les seves apories = camins sense sortida que són arguments que va inventar Zenó per defensar el seu mestre de les crítiques. Per això Zenó es considerat el creador de la dialèctica : Art de discutir i de guanyar als adversaris amb la paraula.

    Apories:

  • La tortuga i Aquiles: Si Aquiles li deixa avantatge, guanyarà la tortuga.

  • La fletxa: Si tirem una fletxa amb arc adreçada a una diana, la fletxa no hi arribarà mai, per que per recórrer la distància ha de recórrer la meitat, i per recórrer la meitat, ha de recórrer la meitat de la meitat i així infinitament per que la fletxa és finita i no pot recórrer l'infinit.

  • Refutacions:

    Els contraris a Zenó, es posaven a caminar davant d'ell, i es diu que deien que el moviment es demostra caminant, a la qual cosa ell responia que es mostra, però no es demostra. Mostrar és presentar els sentits, i demostrar és convèncer a la raó.

    Refutacions de les apories:

  • Refutació d'Aristòtil que diu: Zenó parla de partir un tros en infinits trossos, això es pot pensar però no es pot fer a la pràctica, es a dir, el llenguatge aristotèlic es un infinit en potència però no és infinit en acte.

  • Refutació de Vertran Russell: Una línia és un continu, i en un continu no es poden interposar punts fins l'infinit.

  • ELS PITAGÒRICS

    Aportacions dels pitagòrics a la ciència:

    En el camp de la música, Pitàgores va ser el primer en expressar la música amb números. S'atribueix a pitàgores la constatació que els principals intervals musicals poden expressar-se mitjançant relacions numèriques entre els 4 primers números.

    En el cap de les matemàtiques, tenim el teorema de pitàgores. La descoberta de que la música es pot expressar en números els va fer pensar que tot en la natura es pot expressar matemàticament.

    La ciència actual segueix la mateixa idea de Pitàgores, segueix el lema d'un filòsof i físic del segle XVII ( Galilei: “el llibre de la natura està escrit en matemàtiques, per poder-lo llegir cal entendre el seu llenguatge”).

    En el cap de l'astronomia, com que aquests filòsofs adoraven el número 10, pensaven que havia 10 cossos al cel, com que el desè no el veien argumentaven que es trobava al nostre darrera, el van anomenar anti-Terra.

    En filosofia, “ El número és el principi ( estructura) de totes les coses”. Tot està codificat en números.

    ELS PLURALISTES: (Últims pre-socràtics)

    El nom de pluralistes prové de que tots pensaven que el món estava fet d'un conjunt d'elements, d'una pluralitat, no d'un sol element.

    Intenten conciliar les doctrines oposades, la d'Heràclit i la de Parmènides. El món està format per un conjunt d'elements que ni es creen ni es destrueixen, són eterns ( agafat de Parmènides) però estan canviant de posició contínuament i això origina el canvi constant ( Heràclit).

    EMPÈDOCLES

    Per a Empèdocles els elements són 4 ( aire, aigua, terra i foc). Aquesta teoria va ser la més acceptada, va ser creguda a l'antiguitat fins l'edat mitjana.

    Empèdocles és un personatge llegendari, que consta que havia fet miracles. Va descobrir que les plantes tenen sexe i que l'aire es una substància. La seva mort va ser causada per que ell volia fer la proesa de saltar per damunt del volcà Etna, i va caure al fons.

    ANAXÀGORES

    És el model del savi, dedicat a la investigació i a l'estudi. Quan es tenen coses importants per fer no es té temps per enfadar-se per tonteries, “ La ira no cap en el meu cor que està dedicat a la contemplació del cosmos”. Com a científic va fer descobertes importants com ara com es produeixen els eclipses. Va descobrir que la lluna estava feta de terra, roques... al igual que la terra, i que les estrelles i el sol són cossos que cremen.

    Anaxàgores fou expulsat d'Atenes per haver dit que el sol no era cap Deu. És curiós que en l'Atenes democràtica hagués una llei que ho permetés.

    Com a filòsof pluralista, parteix de la idea de que un cos pot ser partit infinites vegades. Tots els cossos tenen partícules de tot el que hi ha al món. El que fa que un cos sigui el que es, és el tipus de partícules que hi predominen. Aquesta teoria s'anomena Teoria de les Homeomeries ( tot té proporcions de tot). Ex: Ell va treure que aquesta teoria de l'observació dels nadons que només s'alimenten de llet. Ell va pensar que en la llet hi havia llavors de tot, encara que predominava la llavor de llet.

    Ha tingut una gran influència en la història la idea del Nous ( l'esperit) intel·ligència pura.

    ATOMISTES ( els tercers pluralistes)

    Aquests no acceptaven que tot fos infinitament divisible, pensaven que quan partim una cosa i la tornem a partir diverses vegades, arribem a un punt en que ja no podem fer més parts ( els àtoms). Els àtoms són eterns, no se sap de quina matèria són, tenen formes diferents, algunes formes són complementàries. La única diferència que hi ha entre uns i els altres és la forma, no la matèria. Comparen els àtoms amb les lletres, que es diferencien per la forma, per la posició i per l'ordre. Els àtoms circulen pel buit, l'univers està buit, i els àtoms circulen per l'univers.

    Els atomistes són els primers pensadors clarament materialistes, es a dir, que només accepten l'existència de la matèria. Inclòs l'ànima que és la instància que ens fa pensar i sentir, està feta d'àtoms molt subtils, molt lleugers. En això la postura atomista s'atansa a la postura materialista actual. Si pensem i sentim es gràcies ales neurones que són matèria.

    Tampoc no accepten l'existència de cap Deu que regeixi al món. Els atomistes són els primers mecanicistes de la història, veuen l'univers com una màquina que no té cap intenció, tot el que esdevé és per les lleis de la mecànica.

    Ex: Els àtoms van sempre en línia recta, quan es troben i tenen formes complementàries s'enganxen, i si no reboten. En aquest aspecte els atomistes són moderns.

    El materialisme i mecanicisme van fer que no tinguessin cap èxit en l'antiguitat i en l'edat mitjana. En canvi l'edat moderna va seguir les idees d'ells.

    Els atomistes expliquen les sensacions a través dels àtoms. Els cossos que percebem emeten àtoms invisibles. Aquests entren en contacte amb els nostres sentits humans, i d'aquest contacte naix la sensació. Per tant la sensació no es una veritat absoluta, depèn de cadascú. Això es una teoria relativista.

    Ètica de Demòcrit:

    La meta de la vida es l'alegria, i aquesta s'aconsegueix fugint del dolor i aconseguint el plaer. Però aquest plaer ha d'estar ben administrat perquè si no ens portarà dolor.

    Així els mitjans per aconseguir aquesta alegria són la moderació i la cultura, detesta la violència i la passió, inclòs la passió sexual, el plaer pot anular la consciència, la millor passió és la de l'amistat perquè no perjudica.

    Els atomistes són els últims pre-socràtics, amb ells acaba una tradició que fins el renaixement no tornarà a aparèixer. La manera de pensar dels pre-socràtics, és naturalista, busca el perquè sobre els fets de la natura i busca l'explicació en conceptes racionals.

    Són molt atrevits amb les seves preguntes però no tenen mitjans tècnics per respondre aquestes preguntes, i els substitueixen per hipòtesis atrevides fruit de l'observació.

    ELS SOFISTES

    Els sofistes són pensadores de diferents llocs del món hel·lènic, i es troben en una mateixa època ( s V A.C) en un mateix lloc ( Atenes). A partir d'ara Atenes serà la seu de la filosofia.

    Els sofistes no formen cap escola però tenen un mateix estil ( molt crític amb les institucions d'Atenes, ja que han viatjat molt i han conegut moltes institucions. El tema que els interessa es el tema polític, entenent polític, com a organització de la Polis. No els interessa gens la filosofia de la natura).

    L'abandó de la cosmologia podem pensar que és per diversos motius:

    Com que hi havia democràcia a Atenes, el que interessava a les famílies es que els fills sàpiguen parlar tant bé que poguessin guanyar les eleccions.

    Hi ha un cansament de totes les teories sobre el cosmos perquè no es pot saber quina es l'adequada.

    Es diu en Atenes que és la societat més complicada de la època. Els problemes socials estan a l'ordre del dia.

    En principi, sofista volia dir savi. El sentit pejoratiu actual es degut a Sòcrates i a Plató que els van criticar contínuament. Perquè cobraven per les seves ensenyances i per les seves idees relativistes.

    IDEES DELS SOFISTES:

  • Relativisme ( Protàgores: “L'home és la mesura de totes les coses”), la veritat es relativa, depèn de qui la miri i com la miri. El relativisme implica que la veritat és relativa, es a dir, està en relació en les circumstàncies en que es troba l'home. Aquesta postura resulta correcta per a judicis de valor, però no resulta tan correcta per a judicis existencials.

  • Conseqüència del relativisme:

  • L'escepticisme: No accepta que hi hagi una veritat absoluta. Dins de l'escepticisme trobem l'agnosticisme, que és mantenen neutres sobre el que no coneixen. Protàgores va dir: Dels Déus no podem saber si existeixen o no per la foscor del dia i la brevetat de la vida.

  • Avui en dia s'accepta l'agnosticisme de Protàgores però no per la brevetat de la vida si no per la foscor del tema, no hi ha proves empíriques. Avui en dia es pensa que tot el coneixement humà ha de començar per l'experiència sensible.

  • Diferència entre fisi i nomos ( naturalesa i norma): La fisi és el dret natural, les lleis de la consciència, i el nomos és la llei social, imposada des de fora.

  • Dins dels sofistes hi ha una gran diferència entre els primers i els últims. Protàgores manté que el nomos es una materialització de la fisi, es a dir, el nomos expressa clarament el que dicta la consciència de les persones que formen la comunitat.

    En canvi els últims són molt més radicals. Per exemple Gòrgies mantenia una indiferència ètica, deia que no hi ha cap llei moral que sigui universalment vàlida. Ex: no mentir.

    Els deixebles de Gòrgies mantenen dues teories, segons les quals la fisi i el nomos són radicalment diferents.

    Una teoria és la del dret natural del fort, segons la qual per fisi, per naturalesa unes persones són més fortes que unes altres. Per lleis tots som iguals, perquè els dèbils han aconseguit imposar una igualtat.

    L'altra teoria és la del dret natural del feble, de Licofró, que diu que per naturalesa tots som iguals, però la societat marca les diferències.

    Qualitats de la fisi i el nomos:

    _ La fisi es natural, necessària, en canvi el nomos és artificial i convencional. El nomos té un càstig extern, una multa.... La fisi té un càstig intern, remordiments.

    _ El nomos a través de l'educació moldeja la manera de ser de les persones, segons el que interessa a la comunitat. Les normes socials sovint porten a les persones a fer accions que no els aporten felicitat duradora, més aviat els perjudiquen. La societat amb les seves normes marca les diferències entre les persones, però les funcions bàsiques de la vida, totes les persones les fem de la mateixa manera.

    Els sofistes posen la religió com un tipus de nomos, és el conjunt de normes que permeten controlar les persones quan estan a soles.

    SÒCRATES:

    1_ Maièutica

    2_ Idees ètiques de Sòcrates:

    “La meva tasca és la perfecció de l'esperit, no el poder ni els diners”.

    En aquesta idea es marca la diferència entre Sòcrates i els sofistes, per als sofistes la veritat era l'excel·lència pràctica, ser competent. Per a Sòcrates la virtut es actuar segons el que dicta la raó, fer el bé.

    En aquesta cita també es marca la diferència entre Sòcrates i els pre-socràtics.

    La paraula “ esperit” té per Sòcrates un nou sentit. Per Sòcrates l'esperit és el mateix que l'ànima i és la seu de la saviesa i la virtut.

    Abans de Sòcrates, l'ànima era només el principi de vida. Per Sòcrates, l'ànima és la part de la persona que s'oposa al cos. L'ànima dóna l'autèntica felicitat, en canvi el cos només dóna benestar aparent i parcial.

    Sòcrates segueix l'herència dels pitagòrics. Aquestes idees de Sòcrates, eren vistes amb un gran desconcert per la societat de l'època. Era una societat mercantil o n s'adaptava molt bé la idea dels sofistes. La felicitat i la virtut provenen de l'èxit en els negocis.

    En canvi, per a Sòcrates, la virtut i la felicitat no provenen de l'exterior si no de l'interior, de la satisfacció de saber que has fet allò que havies de fer.

    “ Jo no obeeixo ningú, només obeeixo el raonament que hem sembla millor quan l'examino”. Sòcrates.

    Revolució: Només hi ha l'obligació d'obeir la pròpia consciència.

    Aquestes idees les trobem avui dia en els conceptes d'integritat moral i d'autoestima. La persona íntegra, és la que fa el que li dicta la raó, independentment de si allò li comporta problemes de comoditat o socials.

    Intel·lectualisme moral

    Les idees ètiques de Sòcrates es coneixen amb el nom d'intel·lectualisme moral.

    Les accions que una persona fa, són les que la seva raó li dicta. Si una persona actua malament és perquè llavors no pensa correctament. Llavors, perquè aquesta persona actue bé, s'ha de fer que aquesta persona s'adoni del seu error.

    Sòcrates manté un concepte optimista perquè dóna per fet que les males accions són fets per inconsciència. També manté un concepte unitari de la raó humana, tothom per ser persona té la mateixa raó, si l'utilitza bé tothom arribarà a les mateixes conclusions. Ex: Les matemàtiques.

    Crítiques:

    Sòcrates és massa optimista, més realista és Aristòtil, que reconeix que hi ha persones que fan el mal de forma conscient, sabent que perjudiquen.

    Una altra idea criticable és el seu absolutisme, no està clar que tractant de moral tothom arribi a les mateixes conclusions.

    3_ Idees Polítiques:

    Les idees polítiques de Sòcrates es deriven de les seves idees ètiques.

    La idea primordial de l'ètica de Sòcrates es que l'home bo, just, intel·ligent, és feliç.

    La idea política primordial de Sòcrates és que l'home bo és just amb els altres homes i per això és respectat per tots. Per tant, per que una societat funcioni bé cal que tothom sigui bo, es a dir, que compleixi amb la seva obligació. Així, per que una societat sigui pacifica, no tingui cap revolta, cal que cada ciutadà faci el que li pertoca.

    Crítica:

    Una altra vegada trobem que la postura de Sòcrates és absolutista. Pressuposa que totes les persones coincidim a l'hora de dir quina és la funció de cadascú. En canvi, si volem ser realistes veiem el relativisme dels sofistes, no tothom coincidim. Des d'un punt de vista pràctic, la mentalitat de Sòcrates és molt útil per al funcionament de la societat. Per tant, per millorar una societat no cal fer una revolució, no cal canviar el govern, perquè si els ciutadans no compleixen amb les seves obligacions els canvis polítics no serveixen per a res. El que s'ha de fer per millorar la societat, és educar els ciutadans.

    Aquest últim argument socràtic, segueix vigent avui dia per justificar els esforços destinats a l'educació.

    “ Mai un home injust pot fer mal a un home just”

    Com que la felicitat autèntica prové de la satisfacció amb un mateix per saber que fas allò que has de fer, per molts problemes que et posin, aquests no afecten a la seva felicitat.

    “ No es a mi a qui condemneu sinó a vosaltres mateixos”

    Com que ell era innocent, quan els acusadors s'adonessin del que havien fet, se sentirien culpables.

    Crítiques:

    Totes les persones tenen una sensibilitat, dins d'aquesta, té un paper important la satisfacció o la insatisfacció amb un mateix, però això no és tot, hi ha altres ingredients de la felicitat, la salut, l'amistat i la família.

    Sòcrates parteix de la base que tothom té escrúpols i sent penediment quan actua malament.

    4_ Idees Lògiques:

    Es considera que Sòcrates va ver una aportació important en el camp de la lògica. Aquesta aportació es centra en 2 idees, que han estat importants per a la ciència.

    La primera, és el valor del concepte o definició: característiques que tenen tots els objectes d'un mateix tipus.

    La segona, és el concepte de Raonament inductiu: S'arriba al concepte per un raonament inductiu, per un anàlisi d'exemples.

    Aquests valors, Sòcrates els aplica a temes ètics.

    4- PLATÓ: (428- 347 A.C) S IV A.C

    Plató juntament amb Aristòtil, són els 2 autors que més han influït en el pensament occidental ( educació, lleis, literatura etc.). Moltes vegades pensem amb uns conceptes que sense saber-ho provenen d'aquests 2 pensadors.

    Ex: La virtut es el terme mig, L'amor platònic...

    A més a més, Plató i Aristòtil ens van transmetre tot el saber de l'època, ells són savis en el sentit més ampli de la paraula.

    Savi, també vol dir saber estar, saber viure, saber ser feliç i just, i ells van tractar àmpliament aquests temes. D'aquí que el seu esperit sigui vigent encara avui dia.

    Whitehead, matemàtic del segle XX, deia que tot el pensament era tot un conjunt de notes al peu de pàgina de les obres de Plató.

    4.1_ Vida i caràcter

    El nom de Plató era Aristocles, se'l coneix amb el nom de Plató perquè era molt ample d'esquena.

    Era de família aristòcrata, son pare era descendent de l'últim rei d'Atenes. Per part de mare, Plató tenia dos oncles al govern dels 30 tirans.

    Amb aquesta família, li hagués estat molt fàcil dedicar-se a la política i ell en principi ho desitjava, però es va anar desenganyant, el seu interès polític va ser sobretot teòric.

    Els 30 tirans havien volgut involucrar a Sòcrates en un assassinat, i la democràcia el va condemnar a mort.

    Plató sempre va ser anti-demòcrata, no va perdonar mai que haguessin presentat com a culpable a aquell que ell considerava el millor dels homes.

    Sempre va tenir una gran facilitat de paraula i va escriure moltes poesies, però les va cremar totes quan va conèixer a Sòcrates, perquè va decidir dedicar-se a la filosofia i no a la literatura.

    Quan passats els anys es posà a escriure de filosofia, ho fa amb un estil molt literari, així els seus textos no contenen només raonaments lògics, contenen també imatges poètiques, mites, metàfores...

    Sempre queda en l'aire la pregunta de si les paraules de Plató s'han de prendre de forma literal o figurat. És un dels grans filòsofs que es un gran escriptor.

    Mentre va viure Sòcrates, Plató es va dedicar a aprendre d'ell, i quan va morir Sòcrates, va quedar trasbalsat.

    Va marxar d'Atenes per temor a represàlies. Va viatjar per Egipte i Itàlia, on agafà influències mistico-religioses i matemàtiques.

    A Itàlia va conèixer la comunitat pitagòrica, per això trobem moltes idees pitagòriques en els seus llibres. Va anar a Cicília i va fer un nou amic, Dió.

    Dió era un jove idealista, cunyat del tirà de Siracussa, Dionís el bell. Siracussa i Sibaris eren famoses pel luxe desenfrenat en que vivien les seves corts.

    Dió pensava que el seu cunyat era molt mal governant, i volia que Plató li ensenyes. Plató i Dionís es portaven molt malament, i a la fi Dionís l'expulsà i el va vendre com a esclau.

    La seva escola ( la de Plató), es dia Acadèmia, perquè estava constituïda en un bosc, dedicat al culte de l'heroi Academos. Era un lloc de reunió, de Plató i els seus amics, on conversaven de manera informal sobre tots els temes. Només podien entrar els homes, i als qui agradessin les matemàtiques.

    Un dia Plató, va rebre una carta de Dió, que li dia que tornes a Siracurssa perquè el necessitaven. S'havia mort Dionís el bell, i pujà al tro Dionís el Jove, que s'havia passat la vida tancat a la presó perquè son pare l'havia tancat.

    Dionís el jove va expulsar a Dió i no s'entenia amb Plató. A la fi, Plató se'n va anar i va tornar a l'acadèmia.

    Als 77 anys, Plató va rebre una altra carta de Dió, on li demanava que tornes a Siracurssa altre cop. Aquesta vegada el viatge va anar molt malament i va haver d'escapar per salvar-se la vida. Llavors Plató va diagnosticar que Siracussa acabaria malament, i així va ser.

    Dió va conspirar contra Dionís, però Dio va ser assassinat. Llavors Plató va escriure una carta que s'ha fet famosa “ La carta setena”, dedicada als amics de Dió, en la qual es manifestava els seus sentiments i els seus interessos en fer tants viatges a Siracussa.

    4.2_ Les seves Obres

    A part d'unes cartes, entre les quals destaca la VII, tota l'obra de Plató està escrita en forma de diàleg. Aquests diàlegs es divideixen en 3 etapes:

  • Soctràtica o de Joventut:

  • Es diu socràtica perquè es considera que les idees d'aquesta època són de sòcrates, són diàlegs molt senzills.

    Ex: “ Apologia” Reprodueix la defensa que es va fer Sòcrates a ell mateix quan el van condemnar.

    “Lisi o de L'amistat” Conversa entre Sòcrates i Lisi, i parlen de l'amistat.

    “Menó o de la virtut” Entre Sòcrates y Menó, sobre la virtut.

  • Etapa de Maduresa:

  • Conté les idees que romanen en la història com a “ Platonisme”.

    “República” que tracta de la justícia i política.

    “ El Banquet” Tracta de l'amor platònic.

    “ Fedó o de l'ànima”, Està situat a la celda on va morir Sòcrates i és l'última conversa que va fer aquest.

    “ Fedre o de la bellesa”

  • Etapa de la Vellesa:

  • Plató ja es gran, i es critica a ell mateix algunes idees de l'etapa anterior.

    Ex: “ Tectet o de la ciència”, “ Critica o l'Atlàntida”, “Parmènides”, “Timeu”, “Les lleis”.

  • Pensaments de Plató:

  • Teoria de les idees:

  • Aquesta teoria és el nucli del pensament platònic, es la teoria que més ha influït en la història. A partir d'aquesta teoria, que és metafísica ( es refereix a tota la realitat), es dedueix la epistemologia ( teoria del coneixement), l'antropologia (teoria de l'home), l'ètica, la política i la pedagogia.

    Aquesta teoria, la de les idees, consisteix a creure que hi ha 2 realitats. Una, la realitat física de les coses que percebem amb els sentits, i l'altra el món de les idees, que són els éssers perfectes que podem pensar i entendre però no podem percebre. Les coses són una copia imperfecta de les idees.

    Segons plató, les idees existeixen per elles mateixes, no necessiten de res més per existir, en canvi les coses boniques ho són perquè participen de la idea de bellesa. Per tant, una idea, que és única, correspon a una multitud de coses. Les coses són multitud i cada univers de coses les designem a una paraula ( ex: hi ha moltes coses bones, i a totes les diem bones).

    Així també, Plató estableix un dualisme entre intel·ligència i opinió. La intel·ligència es dóna quan la raó entén les idees. L'opinió en canvi, es dóna quan percebem les coses amb els sentits. Per entendre aquest dualisme Plató fa una comparació, la veritat és la claror que resplendeix, en canvi l'opinió és la foscor que no ens deixa veure la veritat.

    Per fer-ho entendre, Plató dóna la figura mitològica del Demiürg, aquest, l'artesà còsmic, va agafar la matèria amorfa i eterna ( perquè si hagués nascut, abans hi hauria no ser, i el no ser no existeix) i va copiar en ella les idees perfectes. Com que estava limitat per la matèria, el Demiürg no va poder fer les coses tant perfectes com les idees.

    Plató va construir aquesta teoria per explicar l'enorme distància que hi ha entre el que pensem que hauria de ser i la realitat amb que ens trobem. Sobretot en temes morals, polítics.. Un altre motiu, va ser perquè volia classificar la multiplicitat de sers que hi ha al món, englobant-los en conjunts que comprenen totes les coses que tenen totes les característiques essencials.

    Això ho havia fet ja Sòcrates amb el seu concepte. Plató havia anat més enllà, donant una existència real a les idees, per això la seva teoria de les idees es una teoria metafísica. Ell creu que les idees existeixen realment en un altre món.

    Mite de la Caverna:

    Plató es conscient que la seva teoria resulta estranya, per fer-la més entenedora va donar aquest mite:

    Hi havia uns presoners dins d'una cova que sempre havien estat lligats d'esquena a la porta. Per fora hi havia un camí amb una paret a l'altura d'un home, i al darrera un foc. Pel camí passaven persones portant objectes al cap. Els presoners només veien les ombres, com que tota la vida havien estat així, pensaven que era l'única realitat. Un dia, un esclau es va escapar i va veure l'exterior, llavors se'n va adonar que allò que sempre havia cregut que era l'única realitat, era simplement una ombra de l'autèntica realitat. Aquest, va intentar convèncer els seus companys i treure'ls de la cova. Aquest no van voler, inclòs el van intentar matar.

    Símbols d'aquest mite:

    Caverna = món material

    Ombres = objectes

    Presoners = homes ignorants

    El qui s'escapa = el filòsof

    L'esforç necessari per sortir de la cova = el sacrifici de l'estudi

    L'intent d'agredir al savi = incomprensió i l'enveja que se li té, i recorda concretament la condemna injusta de Sòcrates i els problemes de Plató a Siracussa.

    Comparació entre les coses i les idees:

    Característiques de les coses

    Característiques de les idees

    Sensibles ( es poden percebre pels sentits)

    Intel·ligibles ( es poden entendre amb la intel·ligència)

    Corpòries ( estan fetes de matèria)

    Espirituals ( no tenen matèria)

    Mutables ( poden canviar)

    Immutables

    Tenen principi i final

    Eternes

    Compostes ( fetes d'elements)

    Simples ( no tenen parts)

    Relatives ( depenen de la persona que les observa)

    Absolutes ( la bellesa, en sentit general)

    Individuals ( cada cosa és diferent d'una altra)

    Universals ( una idea es refereix a un univers, un conjunt de coses)

    Múltiples ( moltes coses corresponents a la mateixa idea)

    Úniques ( només hi ha una idea per a una multiplicitat de coses)

    Imperfectes

    Perfectes ( no els manca res)

    Són per participació, existeixen ( existeixen perquè són còpia de les idees corresponents)

    Són en si, existeixen ( no necessiten de res per existir)

    Concretes ( es poden palpar)

    Abstractes ( es poden pensar)

    Precedents de la teoria de les idees:

  • Parmènides: Perquè diu que el ser és etern, i en Plató trobem les idees i la matèria eterna, les idees són úniques al igual que el ser, les idees són perfectes al igual que el ser de Parmènides. El ser és continu i les idees són simples, no es poden descompondre.

  • Sòcrates: De sòcrates hi ha una veritat, que és el que busca la raó. Plató creu que la raó és la facultat superir de l'home, que li permet arribar a la veritat, que és contemplar les idees. El que Sòcrates li diu Concepte, és la Idea de Plató. El concepte englova un conjunt de sers individuals. La idea de Plató, englova totes les coses que participen d'ella. Hi ha una diferència metafísica ( més enllà de la realitat) o ontològica ( estudi del ser), la idea, segons Plató, existeix de veritat en el món de les idees.

  • Sofistes: El relativisme dels sofistes, Plató l'aplica a les coses, però no a les idees, ja que són absolutes. Sòcrates contesta als sofistes, que encara que les valoracions siguen relatives, les persones utilitzen unes mateixes paraules per referir-se a uns conceptes. Si utilitzen les mateixes paraules i s'entenen és perquè els conceptes són els mateixos per a tothom, per tant els conceptes no són relatius, si no que són absoluts.

  • Heràclit: Aquest dia que tot canvia. Plató diu que tot canvia en el món físic, però les idees en el seu món no canvien. Heràclit diu que els oposats poden descriure un mateix fet. Plató, en canvi, diu que al món de les coses, els oposats poden descriure el mateix fenòmen.

  • Els Pitagòrics: D'aquests, Plató agafa 2 idees, les religioses i les matemàtiques. De les primeres, Plató diu que la vida terrenal és un pas cap a la vida eterna. L'ànima es troba en el cos com en un cepulcre; perquè el lloc propi de l'ànima és el món de les idees. Metempsicosi: Quan l'ànima va al cel, torna a un altre cos. De les idees matemàtiques, en canvi, Plató agafa l'admiració per les matemàtiques, i dóna molts d'exemples d'idees matemàtiques perquè els conceptes matemàtics són perfectes però la realitat no és mai tant exacta.

  • Anaxàgores: Aquest dia que hi havia un Nous ( ser espiritual, sense matèria) que havia organitzat el món. Plató, per la seva banda, dón la figura del Demiürg, que va ordenar el món copiant les idees, per això les coses del món estan repetides però no són del tot iguals.

  • Antropologia:

  • L'antropologia de Plató és dualista, al igual que la seva metafísica. Per a ell, la persona humana està feta de cos ( físic) i l'ànima ( mont de les idees). La unió que hi ha entre cos i ànima es accidental.

    Ho explica perquè el cos i l'ànima poden existir separats, quan el cos mor, l'ànima segueix vivint.

    L'accident es explicat de manera mitològica: Les ànimes s'amuntonen al cel, per contemplar les idees, però unes a les altres es van trepitjant les ales, i van caient a la terra, introduint-se per accident en un cos i donant-li vida.

    Per això el cos és el sepulcre de l'ànima, l'ànima vol escapar-se del cos perquè és mortal, compost, imperfecte, sensible...

    Les qualitats de l'ànima en canvi són que és immortal, simple, espiritual...

    Tots el mals de la humanitat provenen de la existència del cos. Ex: La guerra ( prové de la ira) justificada per salvar ànimes.

    Precedents: Pitagòrics, i Sòcrates.

    Concepció popular grega: la paraula ànima per als grecs era el principi de la vida, així quan un cos moria era perquè l'ànima sortia del cos.

    A més a més , Plató va incorporar la idea que l'ànima en morir el cos, seguia vivint i desprès es reencarnava en altres cossos.

    Estructura Tripartida de L'ànima: En el diàleg La República apareix una concepció de l'ànima dividia en 3 parts, ha exercit gran influència en la nostra mentalitat.

    Parts: a) Raó = el que pensa, b) Ànim = la voluntat, el gènit ( part irascible), ©) Apetit = desig de satisfer el cos ( concupicible).

    Facultats

    Situació

    Tipus de persona

    Virtut

    Raó

    Cap ( cervell)

    Persones Sàvies

    Prudència i saviesa

    Ànim o par irascible

    Pit ( cor)

    Soldats

    Fortalesa

    Apetit o part concupicible

    Ventre

    Comerciants i treballadors

    Moderació

    Mite del carro portat per cavalls:

    La persona humana és com un carro portat per un auriga, un cavall blanc i un negre. El cavall negre representa la part concupicible, el blanc, la part irascible i la urica la part racional.

    El carro ha d'anar per on diu la uriga, el cavall negre hi posa la salut i el blanc hi posa la força.

    Tots 3 són necessaris, però només ha de manar la uriga, la raó.

    Així perquè una persona estigue sana cal que tingue salut física i psíquica ( pensar clarament i tenir ànim, integren la part psíquica).

    L'ideal és l'harmonia entre les 3 parts de l'ànima. Harmonia basada en el fet que cada part compleixi la seva funció.

    Es creu que Plató va treure aquesta teoria de l'estructura tripartida de l'ànima, de l'observació dels conflictes internes que tenim les persones. De vegades una part vol fer una acció que l'altra part no vol.

    Ex: L'apetit vol menjar, i la raó diu que ja n'hi ha prou.

    Una altra observació, és que les persones no som totes iguals. N'hi ha unes que gaudeixen pensant, unes altres que gaudeixen lluitant i unes altres que gaudeixen dels plaers del cos. Les persones són diferents perquè en elles domina una part diferent de l'ànima.

    Crítica a Plató. La teoria de Plató és molt radical, perquè hi ha persones que no es troben dins de cap grup en concret, sinó que es troben dins de dos o tres.

    Així també cada persona és una unitat, no 3 parts. Així per exemple, quan desitgem molt un objecte, la raó ens presenta moltes idees a favor d'ell. En canvi quan no ens interessa, la raó ens presenta arguments en contra d'ell.

    Per altra banda, quan estem motivats, la raó està clara, i quan estem desanimats, tenim les idees fosques, se'ns barregen les idees, estem confusos, no distingim el que hem de fer del que no.

    Escatologia: Aquesta paraula té 2 significats.

    L'un està relacionat amb els excrements. L'altre són les idees sobre el més enllà. D'una manera mítica, Plató dóna unes idees sobre el més enllà que han influit molt en la nostra cultura a través de la religió cristiana.

    Quan un cos mor, l'ànima es jutjada per un tribunal que dicta sentència. Les ànimes que han aconseguit la purificació total, es a dir, les que han fugit de les exigències del cos, marxen al món de les idees, on seran totalment felices gràcies a que podran contemplar la idea de Bé (Deu).

    Les ànimes que no han aconseguit la purificació total, sinó només parcial, són recompensades amb una estada als camps elicis, lloc paradisíac on no seran absolutament felices.

    Les ànimes pecadores, van a l'infern on són castigades amb sofriments.

    Desprès d'un temps, les ànimes dels 2 últims grups, es presenten davant d'un tribunal format per les 3 Parques ( Deesses gregues que regeixen el destí humà), on cada ànima escull lliurement la seva reencarnació futura, les ànimes beuen aigua d'un riu màgic, això els fa oblidar les seves existències anteriors.

  • Epistemologia ( teoria del coneixement):

  • Com coneixem?

    Coneixem de 2 maneres, hi ha 2 tipus de coneixement:

    1.Doxa: Opinió ( coneixement a través dels sentits)

    2.Episteme: Ciència ( coneixement a través de la raó)

    L'opinió és particular, subjectiva, relativa, insegura i canviant. Recorda a la via de l'opinió de Parmènides.

    La ciència, en canvi, és absoluta, universal, objectiva, segura i estable. Perquè és el coneixement de la veritat, per tant és el coneixement de les idees.

    Com i quan captem les idees?

    Per reminiscència, per record de les idees que l'ànima va contemplar quan en un principi va estar en el món de les idees.

    Per això, les idees són innates, això té una influència de la maièutica.

    Aquesta teoria de la reminiscència, s'adapta bé a la ciència basada en el raonament, es a dir, a les matemàtiques.

    Trobem aquest innatisme platònic en filòsofs matemàtics com el racionalista Descartes.

    Ajudes per recordar les idees

    Es poden recordar les idees, observant exemples de coses que participen de les idees ( dibuixos geomètrics, fórmules..), en determinades matèries abstractes ( mates, música..), la dialèctica ( té 2 significats, l'un és el joc de preguntes i respostes que permet analitzar els exemples i fer-ne una síntesi. L'altre, la ciència suprema que distingeix les diferents idees), l'última idea, és la motivació de l'amor al saber, de la mateixa manera que la persona que està enamorada tendeix a estar amb el seu estimant i no li pesen les penalitats necessàries per aconseguir-la, l'amant del saber busca la contemplació de les idees i desitja tant arribar a aquesta meta, que pot resistir les dificultats de l'aprenentatge.

    Símil de la línia:

    En el diàleg La República, Plató fa el símil de la línia per a entendre la seva teoria del coneixemt.

    El coneixemt és com una línia que va des d'un extrem ( la ignorància) fins l'altre extrem ( el màxim coneixement), la contemplació de la idea de Bé.

    Entre aquests dos extrems hi ha diversos graus de coneixement:

    La Dianoia és el coneixement discursiu, raonat. La Noesi, en canvi, es dóna quan tenim les coses clares, sense cap dubte des del primer moment.

    La matemàtica està en el grau inferior, perquè necessita dibuixos i fórmules, i això són coses físiques.

    4.3.4) Ètica:

    La ètica platònica, és una ètica eudaimonista ( busca la felicitat).

    Per això, es pregunta si la felicitat és el plaer.

    Plató, també es pregunta si la felicitat és la saviesa com deia Sòcrates. Però respon que la vida de la intel·ligència pura, és més divina que humana. La virtut, que és la que proporciona la felicitat, és l'harmonia de les 3 parts de l'ànima.

    La virtut és el tresor més valuós de l'home. Tothom busca la felicitat, es a dir, la idea de bé no es relativa com deien els sofistes, sinó que és absoluta; és la idea que il·lumina la idea terrenal. El savi ha d'entendre aquesta idea i viure segons ella, així serà virtuós i feliç.

    La virtut, el bé de l'home en la seva vida quotidiana, és l'harmonia de les 3 parts de l'ànima. Les 3 han d'existir, si en faltés una no podriem viure. Cada una ha de complir la seva funció, però no s'ha d'exedir, només ha de manar la intel·ligència.

    Funcions de cada una de les 3 parts:

    La funció de l'apetit: Aquest, posa el desig de satisfer les necessitats del cos, cosa que contribueix a la bona salut.

    Funció de l'ànim: Aquest altre posa la motivació, les ganes de viure.

    Funció de la intel·ligència: Aquesta posa les metes a seguir, els objectius.

    Per aconseguir els objectius fa falta salut i energia.

    La virtut pròpia de l'apetit és la moderació. La virtut de l'ànim és la fortalesa ( resistir els contratemps). La virtut de la intel·ligència és la prudència ( entendre les idees).

    La unió de les 3 virtuts és la justícia, cada part de l'ànima ocupa el lloc que li correspon, ninguna sobresurt de les altres.

    La persona justa és aquella que està equilibrada amb ella mateixa i amb els altres és correcta ( dóna a cadascú el que li correspon).

    Aquesta idea de virtut individual enllaça amb la teoria política de Plató, segons la qual en la societat hi ha justícia quan cadascú ocupa el lloc que li correspon.

    Altres conceptes de virtut que podem trobar en textos de Plató són:

    • La virtut com a Purificació ( concepció heretada dels pitagòrics) i va influir en la església, coincideix amb la religió budista ( l'ànima s'ha d'alliberar de les necessitats del cos)

    • La virtut com a coneixement, com a contemplació de les idees. Qui té les idees clares actua bé i és feliç ( heretat de Sòcrates, i influeix en els filòsofs racionalistes).

  • Política de Plató:

  • La política és la teoria que diu com ha d'estar organitzada la societat.

    Des de jove, Plató havia volgut sempre participar en política, però va tenir molts de desenganys, com per exemple la condemna de Sòcrates.

    Per a Plató, Sòcrates era el millor home del món, i es va adonar que els savis no son volguts en la societat perquè la gent els té enveja. Per no sofrir aquesta enveja s'haurien d'aïllar, però llavors no transmetien la saviesa.

    Plató suggereix que siguin els savis els qui manin, ells saben el que és el bé i el poden aplicar a la pràctica.

    Així com hi ha 3 tipus de persones, hi ha 3 classes socials:

    _ Els que es preocupen per guanyar diners.

    _ Els que es preocupen per ser forts

    _ Els que es preocupen per saber.

    Així com l'ànima justa es aquella que cada part fa el que li correspon, la societat justa és aquella en que cada persona fa allò que li és propi ( la seva vocació).

    Així les persones que tenen vocació de treballar i fer riquesa, seran les encarregades de produir els bens materials necessaris per a la societat, serà la classe dels treballadors. Les persones que els agrada ser forts, seran la classe encarregada de vetllar per la seguretat de la societat, aquests formaran l'exèrcit.

    I els savis s'encarregaran de preparar-se per a desprès poder manar.

    Crítica nostra: Plató uneix la vocació d'estudiar amb la de manar, i això no sempre es veu a la pràctica. Hi ha molts intel·lectuals que el que volen és estudiar tranquilament.

    Perquè tothom entengui aquesta separació de classes, Plató suggereix que s'ensenyi el mite dels metalls: Els homes pertanyen a classes diferents perquè estan fets de metalls diferents, són de bronze els treballadors, de plata, els soldats, i d'or, els savis.

    Els soldats i els filòsofs són els guardians de la societat. Aquesta societat de Plató se la considera la 1ª utopia, és la primera teoria que parla d'una comunitat ideal.

    La classe de bronze, és l'única que tindrà propietat privada i família, perquè això els motivarà a treballar més.

    En canvi, els guardians, no tindran ni propietat ni família, perquè això portava a la corrupció i al nepotisme ( enchufar als parents).

    Els nois i noies es diran entre ells germans, viuran i s'educaran junts. L'educació es massa important perquè quedi en mans dels pares, que sovint no estan preparats, llavors l'educació estarà en mans d'especialistes. L'educació permet que els fills d'una classe puguin passar a una altra classe, i permet també que les dones puguin accedir a la classe de plata i d'or.

    En aquesta educació, Plató considera que l'eugenèssia és bona. Se la pot utilitzar per millorar l'espècie de la mateixa manera que l'usen els ramaders. L'educació donava gimnastica i música en els primers anys dels nens ( fins als 20 anys). Posteriorment venien 20 anys de matemàtiques. Els que marxaven, es quedaven a la classe de bronze o de plata. Els que resistien era perquè volien ser savis. Aquests tenien posteriorment 5 anys de dialèctica, i 15 anys més de pràctiques a la vora d'un governant.

    La influència d'Esparta:

    La utopia de Plató es creu que està influïda per la Polis d'Esparta. Aquesta, era una Polis radicalment diferent a Atenes. El criteri que dirigia Esparta era l'eficiència en la guerra. Ni la ciència, ni la Filosofia, ni l'art.. valien res en Esparta, era una dictadura. El govern totalitari ho controlava tot. Se suposava que el que es decidia era el que convenia a la ciutat i no es tenia en compte l'opinió del ciutadà.

    Plató, que era d'Atenes, admirava a Esaparta, perquè havia guanyat a Atenes, no havia sofistes, ni diners. La vida era comunitària, els nois vivien en una casa i les noies en una altra, fins l'hora de casarse.

    El treball era considerat indigne, per això l'havien de fer els esclaus.

    Plató tenia idealitzada a Esparta perqueè en ella imperava el bé comú, i no hi havia corrupció , ni corrupció dels diners, ni de les conspiracions polítiques ni del relativisme sofista.

    Corrupció de les formes de govern: El govern ideal per Plató és aquell en que manen els savis, perquè ells saben que és el que s'ha de fer.

    Quan no governen els savis, el govern és corrupte, i pot ser de diferents típus:

    Quan mana l'exèrcit, domina la força, i s'anomena Timocràcia, govern cruel en que es governa per temor, la cultura no té cap valor.

    Quan governa la classe de bronze, domina l'avaricia, l'únic valor és el diner, i segons Plató, quan més s'estima la riquesa menys s'estima la virtut. Aquest govern s'anomena Oligarquia.

    Quan governa el poble, que no està preparat, és un govern incompetent, i s'anomena Democràcia.

    La democràcia és tant incompetent que no acontenta a ningú i provoca la rebelió, llavors puja un tirà i provoca la Tirania, la pitjor forma de totes. És la pitjor persona, és capaç de fer qualsevol crim per mantenir-se en el poder.

    El polític” i “les lleis: Estan escrits durant la vellesa de Plató. Tracten de política i no tracten de la utopia perquè ja s'ha desenganyat i creu que és impossible fer realitat les seves idees de la societat ideal.

    En “ El polític” tracta sobre la figura del polític i diu que ha de dominar l'art de la mesura, no ha de ser ni massa ràpid ni massa lent.

    En “ Les lleis”, diu que aquestes no són mai perfectes perquè no abarquen mai a tothom ja que totes les persones no som iguals. No obstant s'ha d'intentar que aproximadament dicten el millor per a tothom.

    Les lleis són necessàries perquè les persones no poden controlar-se per elles mateixes, però sempre han de tenir a més de sanccions, una funció didàctica, es a dir, han d'explicar el perquè es posen aquelles lleis.

  • Influència posterior:

  • Plató ha influit en el Cristianisme, que va radicalitzar el dualisme, a través d'un dels Pares de l'església, Agustí d'Hipona.

    També ha influit en el Racionalisme, és un corrent de pensament del segle XVI, seguit per filòsofs i matemàtics, on el valor suprem és la raó; destaca Descartes.

    Finalment Plató ha influit en tots els idealismes de la història, en política hi ha 2 influències:

    _ Comunisme ( marx)

    _ En política general: “Les lleis”, i “El polític”.

    5- ARISTÒTIL S III A.C. L'ESTAGIRITA ( sobrenom)

    Aristòtil és natiu de la ciutat d'Estagira, del nord d'Atenes.

    VA fer cap a Atenes perquè va anar a escoltar les classes de Plató. Les seves idees van xocar molt amb les de Plató.

    Per a ell, l'experiència sensible té molt valor, tot el coneixement humà comença amb l'experiència sensible.

    Era molt empirista i li venia de família. El seu pare era metge del rei de Macedònia. Aristòtil va ser cirdat pel rei, per a que fos mestre del seu fill Alexandre. L'únic que li va inculcar Aristòtil a Alexandre el Magne va ser la superioritat de la cultura grega.

    El Liceu és l'escola que Aristòtil va establir a Atenes. Aquest era una escola molt més organitzada que l'acadèmia, ja que Aristòtil és en tot més organitzat que Plató. Pel mat, es veien les classes més difícls ( metafísica i lògica), i per la tarde, les més assequibles ( política, retòrica...).

    Aristòtil és un savi universal, gairebé coneix tot el que es pot conèixer en la època, i és una autoritat tradicional en occident.

    Es va casar 2 cops, i sempre va tenir una bona opinió de la família, no accepta el comunisme de Plató, i pensava que per a que una societat vagi bé ha d'anar bé la família.

    5.1) Les seves Obres: Les obres d'Aristòtil les podem dividir bàsicament en 2, les primeres són les Esotèriques, destinades als alumnes del liceu, són apunts i no estan ben escrits; i les segones són les Exotèriques, dedicades al gran públic.

    5.1.1) Obres Esotèriques: L'ordre que segueixen aquests apunts són els que va posar Andròmic de Rodes ( s I D.C.), i és el següent:

    _ Organon = lògica ( perquè és l'òrgan de la raó)

    _ Metafísica o filosofia primera: Tracta sobre el ser.

    _ Física = tracta de la natura

    _ Ètica ( dedicada al seu fill) ètica a Nicomac.

    _ Política.

    _ Poètica.

    _ Retòrica.

    5.1.1.1) Metafísica o filosofia 1ª:

    Principi de no-contradicció: “ És impossible predicar el ser i el no ser del mateix subjecte”.

    És un principi ontològic i lògic, es a dir, que la realitat es regeix per aquesta llei, i segons la segona paraula la raó es regeix per aquest principi i no es pot contradir. Va en contra dels eraclitians i els relativistes.

    Les categories: La paraula ser, es pot utilitzar de moltes maneres, aquestes maneres són les categories. Per aixó es diu que el concepte de ser no és unívoc ( 1 significat) ni equívoc ( significats contraris), sinó analògic ( significats semblants).

    Substància: És el que fa que el ser és el que és. És el més important de les categories, n'hi ha de 2 tipus, en el 1r l'important és l'individu: Ella és única; en el 2n tipus, L'essència: Ella és una noia.

    Accident: Està format pel temps, la situació, l'estat, la posició, la quantitat, la qualitat, l'acció i la passió.

    La substància està sota dels accidents, encara que canvien, la substància segueix sent la mateixa.

    Hilemorfisme: Teoria segons la qual les substàncies primeres estan fetes de matèria ( hile) i de forma ( morfos).

    La matèria és allò de que està fet un ser. Ex: Una taula esta feta de fusta.

    La forma és el que fa que el ser sigue el que és. Ex: Una taula te forma de taula.

    La matèria pot ser primera, prima o última, o segona. La primera és allò que veiem, i la segona és allò de que està feta la primera.

    Ser en potència i ser en acte:

    Ser en potència: És el ser amb les seves possibilitats, allò que pot arribar a ser però encara no es.

    El ser en acte, és allò que està sent en un moment determinat. El canvi és el pas de ser en potència a ser en acte.

    5.1.1.2) Física:

    La física tracta de la fisi, es a dir la natura. La característica essencial dels sers naturals és que tots estan sotmesos a canvis. Aquests canvis es divideixen en:

    _ Substancial: Canvia la substància. Ex: Si tirem un llibre al foc es converteix en cendra.

    _ Accidental: Canvia un accident. Ex: El color del cabell, el pes.... Dintre el canvi accidental està el Canvi local: canvi de moviment, la Alteració: cabells tenyits, i l'augment o disminució: ens aprimem o ens engordim.

    D'altra banda, els canvis poden ser:

    _ Naturals: La causa es troba en l'interior del ser. I poden ser de 2 tipus: Sers vius ( ho fem les persones), i Sers inerts ( ho fan les coses, cada cosa busca el seu lloc natural).

    Els sers inerts es mouen buscant el seu lloc natural, que depèn dels elements que té; el ser que té molta terra tendeix a anar cap al centre..

    _ Violents: La causa es troba en l'exterior.

    La Causa:

    La cieència es caracteritza per buscar les causes dels fets. No hi ha coneixement científic sense un coneixement de les causes.

    Causa: És l'explicació de per queè esdevé un fet.

    Causes inetriors: Estan dintre del ser ( material i formal)

    - Causa material: Allò de que esta fet el ser. - Causa formal: Allò que fa que el ser sigui el que és.

    Causes exteriors: Estan fora del ser ( eficient i final)

    - Causa eficient: Acció que ha provocat l'existència del ser. - Causa Final: Objectiu que persegueix el ser.

    En l'actualitat:

    El concepte de causa segueix sent important per a la vida pràctica. Dels 4 conceptes d'Aristòtil el que queda és el següent: De les interiors queda la materia i la forma, però no es consideren causa. La paraula forma ja no vol dir essència, vol dir estructura geomètrica. L'eficient, és la que avui en dia més s'utilitza i s'utilitza per a tot. La causa final s'utilitza menys, però se segueix utilitzant parlant de sers vius, ja que el que fan ho fan amb alguna intenció. També s'utilitza en biologia, es considera que en el cos tots els organs tenen una funció. Aixó prové de la concepció teològica de la natura.

    Concepció teològica:

    Per Aristòtil la natura és savia, i tot el que s'hi esdevé té una finalitat. A l'edat mitjana, es va unir la concepció teològica amb la teologia: Deu és qui organitza el món amb la finalitat que ell vol.

    Conceptes de Deu:

    A)- Deu com a motor immòbil o 1r motor: Tot el que esdevé en el món té una causa eficient, a la seva vegada en té una altra. L'infinit però es pot pensar, però no es pot trobar en la realitat, per tant la cadena infinita ha d'acabar en un primer motiu.

    B)- Deu com a Acte pur ( acte/ potència): Deu és perfecte, com que és perfecte ja ho té tot, com que ja ho té tot no ha de canviar res, té ja totes les possibilitats fetes realitat per tant és acte pur.

    Això ha fet que se li digués forma o esperit pur ( sense matèria).

    Potència ( possibilitat) = Matèria ( cos)

    Acte = forma ( esperit)

    La teoria hilemòrfica aplicada a l'home diu que el cos és la matèria i l'esperit és la forma. D'això es conclou que Deu és forma o esperit pur.

    Cosmologia:

    L'univers és finit perquè l'infinit no es troba a la realitat. L'univers està limitat per l'última esfera que té enganxades les estrelles fixes. A sota hi ha altres esferes, cada una té un cos celest enganxat. Les esferes giren al voltant de la terra. Al centre de la Terra hi ha una esfera de terra, al voltant una capa d'aigua, al voltant d'aquesta hi ha una capa d'aire, i per damunt de totes la capa de foc.

    Quan les coses es separaven se'n anaven al seu lloc natural. Si eren pesades se'n anaven al centre de la Terra. Si eren lleugeres se'n anaven al aire i la fum se'n anava al foc.

    Aristòtil dia que hi havia 2 móns. El Terrestre, imperfecte, estava més avall de la lluna, i les coses estaven fetes dels 4 elements. I el Món Celest, situat més a dalt de la lluna, perfecte, només tenia un tipus de moviment, el circular, uniforme. Estava format de la 5ª essència, l'eter.

    Aquestes idees van durar fins la revolució científica. Aquesta teoria, que tanta influència va tenir, no tenia cap base empírica, era totalment especulativa.

    Antropologia:

    L'home és una substància feta de matèria i forma. La matèria és el cos, i la forma és l'ànima. Tenen una unió substancial ( unió important), és imprescindible que estiguin junts, l'un no pot existir sense l'altre. Tots els sers vius tenen ànima, però diferent. Les plantes tenen ànima amb facultat vegetativa ( la que permet viure, créixer i reproduir-se). Els animals tenen a més de la facultat vegetativa, la sensitiva ( permet tenir sensacions). Els humans tenen a part de les 2 anteriors, la facultat racional, que permet raonar i parlar.

    Epistemologia (com coneixem?):

    En primer lloc, coneixem pels sentits. Aristòtil accepta com a vàlida tota la informació que aquests ens donen. L'home obté el coneixement racional a partir de conceptes, enunciats i raonaments.

    Com fem els conceptes? Per abstracció. Els sentits donen exemples concrets, la raó trau els elements comuns d'aquests exemples i amb aquests elements fa el concepte.

    Per Aristòtil, el concepte és neutral, i reprodueix l'essència real. Els enunciats són la unió de conceptes, i els raonaments canvien enunciats.

    Lògica:

    Els raonaments són de 2 tipus; inductius i deductius.

    La inducció es dóna quan les premisses són individuals i la conclusió és general.

    La deducció, en canvi, es dóna quan una de les premisses és universal i la conclusió es trau de dintre les premisses, està implícita.

    Els deductius que més treballa Aristòtil són els sil·logismes. Ex:

    Els homes són mortals

    Sòcrates és un home

    Per tant, Sòcrates és mortal.

    Crítica a la teoria de les idees:

    Aristòtil va criticar diverses vegades la teoria de les idees.

  • “ Les idees són només una reduplicació de les coses sensibles, és ben bé inútil, perquè no ajuda a explicar el món de les coses.”

  • “ Les idees no aporten res a l'explicació del món sensible ja que no són ni causa eficient ni formal de les coses; per a ser causa eficient, les idees haurien de tocar les coses; per a ser causa formal, les idees haurien d'estar dintre de les coses. Ni una cosa ni l'altra són possibles ja que el món de les idees està separat del món de les coses” Aquesta crítica ja la va suggerir el mateix Plató quan va reconèixer que era problemàtica la relació entre món de les idees i món de les coses.

  • “ Si Plató diu que hi ha idea de tot, ha d'acceptar que hi ha idees de coses desaparegudes i això sembla estrany al sentit comú”.

  • Per tot això, Aristòtil acaba dient que la teoria de les idees és un joc de paraules i de metàfores poètiques. En el fons, es veu que la postura de Plató i Aristòtil són totalment diferents. Per Aristòtil només és realitat el que ens mostren els sentits.

    5.1.1.3) Ètica:

    és la part de la filosofia que estudia la conducta humana, a la llum de la raó i segons els principis del bé i del mal.

    Què busca l'ètica?

    Busca saber quin és el bé de l'home, i Aristòtil diu: “el bé d'un home és l'objectiu que ell té”.

    Així, el plaer es un bé perquè tots els homes el busquen, però no és el bé suprem ja que pot donar-se el cas que gaudim del plaer sense tenir una felicitat completa. Per tant, el bé suprem és la felicitat.

    Ex: Un banquet pot oferir plaer però no felicitat, si té molt bon menjar però no té bon ambient o estàs deprimit; en canvi, Epicur entén la felicitat com el plaer. La diferència es que, per a Epicur, felicitat i plaer són sinònims.

    L'ètica d'Aristòtil és finalista, tot el que fa l'home té alguna finalitat.

    La cadena de finalitats no és infinita, s'acaba en la felicitat, tot es fa per ser feliços.

    Com s'obté la felicitat?

    L'opinió majoritària és que la felicitat ve de la riquesa o l'èxit. Aristòtil creu que no és així perquè la riquesa i l'èxit venen de l'exterior i la felicitat ha de sortir de l'interior de la persona, així no te la pot prendre ningú.

    La felicitat surt de fer realitat les possibilitats que un ser porta a dins; la felicitat és una activitat, no una possivilitat; la bona vida és activa. L'home més feliç és el savi, perquè és el que es dedica a l'activitat pròpia del ser humà, pensar.

    L'ètica d'Aristòtil és intel·lectualista.

    La vida feliç i bona és la plena realització de les possibilitats de cadascú; això és la virtut ( felicitat) que es pot aconseguir gràcies a l'esforç de cadascú, no és una qüestió de sort com creu el poble. Com que la virtut té plaer i la felicitat és la màxima virtut, segons Aristòtil, hi ha 2 tipus de virtut:

    _ Intel·lectuals ( pràctica de la raó)

    · Ciència

    · Intel·ligència

    · Saviesa

    · Prudència.

    _ Ètiques ( aplicació de la raó a la vida quotidiana); són fruit de l'hàbit d'escollir el terme mig entre 2 extrems.

    Excés

    Terme mig

    Defecte

    Temeritat

    valor

    Covaridia

    Incontinència

    temprança

    Insensibilitat

    Prodijalitat

    lliberalitat

    Avaricia

    Vanitat

    magnanimitat

    Humilitat

    L'acte virtuós té les següents parts:

  • Coneixement del fi ( l'objectiu escollit)

  • Deliberació dels mitjans adequats per aconseguir-ho.

  • Voluntat d'aconseguir el fi.

  • Fermesa en la decisió.

  • L'amistat:

    “Ningú voldria viure sense amics encara que tingués tots els béns del món”. L'amistat és una relació d'afecte i solidaritat entre les persones. Aquest afecte es dóna en:

    • Plaer : xalar

    • Utilitat: l'altra persona t'ajuda i li tens afecte.

    • Bé: apreciar a una persona i admirar-la.

    “L'home virtuós es comporta amb l'amic com en ell mateix, perquè és un altre jo”.

    5.1.1.4) Política:

    “L'home és un animal polític” = social

    L'home no és autosuficient, necessita dels altes perquè no pot fer sol tots els objectse materials que necessita; vol desenvolupar les seves capacitats i necessita d'altres persones experimentades que l'ajudin; necessita l'afecte d'altres persones; necessita comunicar-se.

    Respecte a l'últim motiu, cal dir que Aristòtil li dóna una gran importància, considera que el fet de disposar d'un llenguatge racional és una prova que l'home ha de viure en societat, té un llenguatge per a dialogar.

    En lloc de pensar com ha de ser el govern ideal, ell busca les diverses constitucions que hi ha. De l'observació d'aquestes va fer la següent classificació: Els governs es divideixen en :

    • Monarquia: governa un.

    • Aristocràcia: governen els millors.

    • Democràcia: governa el poble.

    Tots 3 governs poden ser bons, si els que governen ho fan per al bé de tots. Sovint els qui governen ho fan per enriquir-se ells, llavors aquests governs degeneren. La monarquia degenera en Tirania ( govern d'un, però per al seu propi bé). L'aristocràcia degenera en una oligarquia ( governen uns quants per enriquir-se ells). I la democràcia degenera en demagògia ( que és el govern dels demagogs, que són els que saben parlar per portar a la gent on ells volen).

    Concepte de Veritat:

    El concepte de veritat s'aplica als enunciats, no té cap sentit dir que un terme és veritat o és fals. Un enunciat és veritat quan el seu significat coincideix amb la realitat.

    6-SOCRÀTICS MENORS S IV A.C

    Són deixebles de Sòcrates que s'allunyen de la mentalitat de Plató i d'Aristòtil. Per això no han estat ben considerats en la història de la filosofia, però les seves idees les trobem en un munt de persones, ara i sempre.

    Els socràtics menors es divideixen en: Cínis i Cirenaics.

    6.1- Els Cínics: Aquests eren els hipies d'Atenes, no tenien casa, ni treball, ni família, perquè volien conservar el que consideraven bé suprem, que és la llibertat. Aquesta llibertat, només s'aconsegueix amb auto-suficiència.

    Els Cínics desprecien totalment les aparences, fins arribar a ser provocatius. Desprecien les aparences perquè el que conta és la bellesa interior, la virtut.

    6.1.1- Antístenes, l'autèntic gos:

    Va ser el primer que va allargar el seu mantell per poder dormir-hi dintre. Quan parlava de la riquesa dia: “ La riquesa no és un bé material que es pot conservar a casa com si fos un objecte, és una disposició de l'ànima, si no fos així no s'explicaria com alguns homes rics i poderosos s'emboliquen en dures feines per posseir encara més. S'assemblen a aquells que sempre estan menjant i no estan mai tips. Encara que semblo pobre, tinc tantes possessions que inclòs hem costa trobar-les, dormo, menjo i bec on vull, tinc la sensació que el món hem pertany; perquè el menjar sigui bo estic un dia sense menjar res”.

    Les anècdotes que es conten d'Antístenes provenen de Diogenes Laerci. Una de les anècdotes d'Antístenes era que cap home que estima els diners pot ser bo.

    6.1.2- Diogenes de Sinope:

    A aquest, el van condemnar en la seva ciutat, Sinope, per haver fet una moneda nova, falça. Quan va arribar a Atenes, es va afegir a l'escola cínica, on es va apoderar dels bens dels altres.

    Respecte a la teoria de les idees, Diogenes dia a Plató: “ veig una taula i una copa, però no veig ni la idea de taula ni la de copa”, i Plató li contestava: “ El que passa es que la teva ment no es apta per a captar les idees”.

    6.1.3- Crates:

    Mentre repartia les seves riqueses anava repetint: “ Crates allibera a Crates”.

    En Atenes li deien l'obridor de portes. Per les nits anava a insultar a les prostitutes que esperaven als seus clients al carrer. Deixebles d'ell van ser Metrocles i Hipàrquia.

    6.”- Els Cirenaics:

    El nom prové del seu fundador, Aristip de Cirene. Cieren era una colonia grega del nord d'Àfrica. La seva idea fonamental el totalment diferent de la dels cínics. “La finalitat de la vida és gaudir del plaer però sense ser-ne esclau”. Aquesta idea va ser adoptada per Epicur.

    La majoria de persones, segons la edat, suporta la vida, no la gaudeix. Els vells estan aturats en els records, i els joves sempre estan plantejant el futur. El que s'ha de fer es gaudir dels instants presents ( Carpe Diem).

    Aquesta filosofia ha estat mal vista per alguns sectors ja que s'ha considerat una filosofia sense cap compromís moral i polític.

    Aristip ensenyava que s'ha de ser feliç en la pobresa i en la riquesa, l'important es tenir llibertat interior ( herència de Sòcrates).

    7- FILOSOFS HEL·LENISTES S IV A.C _ S III D.C

    Des de l'imperi d'Alexandre el Magne, posteriorment l'imperi del general d'Alexandre, fins els temps de l'imperi romà.

    Les polis han perdut tota la independència política, i això fa canviar radicalment la manera de pensar de la població i dels filòsofs. Aquests, no tenen cap interès en la política, ja que els imperis no permetien la participació de cap ciutadà. En els imperis, la capital està lluny, i no hi ha democràcia.

    Per altra banda, els imperis portaven la llengua i la cultura Hel·lenística per tot el món de la època, i a la seva vegada a Grècia arribaven idees de cultures exòtiques, com les religions orientals.

    Com que els imperis eren tant grans, les autoritats no podien controlar els bandolers, hi havia molts robatoris i segrestos, la gent estava molt atemorida i buscava un consol en la filosofia, la d'aquesta època va ser essencialment ètica, donava consells per viure feliç.

    7.1 L'escola Estòica:

    Estòica ve de la paraula STOA, i el seu findador és zenó de Citi, va tenir alumnes com Epictet o el mateix emperador Marc Aureli.

    Parteixen de la idea d'Heraclit “tot canvia”. Especialment insisteixen en que darrera de les èpoques amargues venen èpoques felices, per això no hem de desesperar.

    També pensen que el canvi està regit pel logos. El savi és el que aplica la raó i aconsegueix entendre perquè passa tot; en canvi l'ignorant és el que no ho entén i es desespera perquè ho vol canviar i no pot canviar-ho, això és un sofriment inútil. Hens hem de conformar, resignar.

    “ El món és un teatre, on cadascú té un paper, imposat per Deu”.

    Deu és el pare de tots els homes, que són com a germans. Deu prové per tots, i tot i que de vegades no entenem la seva providència, l'hem d'acceptar. La rebel·lió no serveix per a res.

    Crítiques: La mentalitat estoica resulta molt conformista i pot aplicar-se només a casos en que de veritat no es pot fer res.

    7.2- L'escola dels Epicúrics:

    Fundada per Epicur Samos, tot i que té precedents en l'escola dels cirenaics. Des del segle IV al III a.c.

    D'aquest filòsof s'ha dit de tot, per a uns és el millor, per a altres el pitjor, per a uns és un perdut i per a altres un profeta.

    Llegint-lo se'l troba molt moderat, sabem poques coses d'ell. A Colofó, va fundar el seu primer cercle; al principi no va tenir molt d'èxit ja que apartava els joves de la política i la religió. Desprès si que en va tenir, ciutats senceres eren seguidores d'ell.

    Va fundar en Atenes, la seva escola, El Jardí. Era una escola molt familiar, estava basada en l'amistat. Tots eren amics a pesar de ser gent de diferents condicions. Aquesta escola va ser considerada escandalosa per aquest motiu, i perquè tenia heteres ( prostitutes de classe). Epicur contava moltes calumnies del que es feia al Jardí, i això va contribuir a la mala fama d'aquest filòsof.

    Ha tingut tanta mala fama primer perquè despreciava els polítics, i també per la seva actitud democràtica amb els inferiors. L'actitud d'Epicur coincidia amb la de Jesús.

    També se'l mirava malament perquè deia que la felicitat era el plaer, i aquest havia estat mal vist des dels temps de Sòcrates.

    7.2.1- Idees D'Epicur:

    El seu interès per la física és ètic, pensa que el desconeixement de la natura fa tenir por, i la por és un obstacle per a la felicitat.

    La teoria de la natura que Epicur considera més adequada per al seu projecte ètic és l'atomista de Demòcrit, segons la qual el món és un buit ocupat per àtoms, aquests són materials i circulen sense seguir les ordres de cap Déu perquè els Deus no es preocupen del món, són massa feliços. Aquests àtoms no segueixen unes lleis necessàries sinó que és poden desviar de les seves trajectòries perquè no vol el determinisme de Demòcrit ja que com que les persones estem fetes d'àtoms, estaríem també determinades, llavors no seriem lliures, això ens produeix angoixa. Els homes som lliures, no estem lligats ni als Déus ni a la natura.

    Els àtoms de l'ànima són també materials, però més subtils, són materials ja que si no ho fossin no podrien influir en el cos. Quan el cos mor, els àtoms de l'ànima es separen i també moren. L'ànima no és immortal, es dissol igual que el cos.

    Epicur no creu que existeixi només el nostre món, creu que hi ha infinits móns en l'univers, que s'han anat formant per remolins d'àtoms, a més aquests móns poden tenir sers vius, producte de l'evolució.

    Idees polítiques:

    El savi ha de viure aïllat, sinó no podrà ser feliç. La idea és radicalment oposada a la de Plató, perquè Plató pensava que la societat podia aprofitar les qualitats del savi, en canvi Epicur només veu que la societat amargarà al savi, li impedirà gaudir de la serenitat, la causa és la manera de viure, la política en l'època hel·lenística era corrupta i feia impossible mantenir-hi la integritat.

    Canònica:

    Teoria del coneixement. Es diu així perquè està dirigida a aconseguir un cànon, entenent cànon un criteri de veritat. La veritat està constituïda per: Sensacions, anticipacions i sentiments.

    Les sensacions es produeixen pel flux d'àtoms que es separen de la superfície de les coses, segons la teoria de Demòcrit. Aquest flux produeix imatges que són semblants a les coses, d'aquestes imatges naixen les sensacions, de les sensacions naixen les representacions fantàstiques que resulten de combinar dos imatges diferents ( ex: centaure).

    Per altra banda, de les sensacions repetides i conservades en la memòria naixen els conceptes, que Epicur diu Anticipacions. Els conceptes serveixen per anticipar les sensacions futures. Respecte al criteri de veritat, Epicur té clar que la sensació es sempre veritable ( el contrari que Plató). Els conceptes són sempre vertaders perquè provenen de les sensacions.

    Els sentiments són el plaer o el dolor que acompanya a les sensacions. Els sentiments sempre són vertaders perquè es basen en les sensacions. Els sentiments són els que donen les normes per a la vida pràctica. La norma pràctica, és que hem de buscar el plaer que no es porti dolor, es a dir, viscut en moderació.

    Els sentiments són la base de la ètica, es a dir, de la vida pràctica. L'error de les persones, es troba a les opinions, que són veritat quan estan confirmades per l'experiència dels sentits i són falses quan al contrari. Per això el criteri bàsic de veritat són les sensacions, és totalment empirista.

    Ètica:

    Derivació de la ètica cirenaica. La felicitat consiteix en el plaer, el plaer és el criteri de l'elecció i del rebuig de les nostres accions. Sempre tendim al plaer i fugim del dolor, el plaer és l'únic criteri amb que valorem els bens. El plaer és l'absència del dolor (aporia) i l'absència de torbació en l'ànima ( ataraxia).

    Epicur dóna un concepte negatiu del plaer, “el plaer és la pura i simple derivació del dolor”. Per trobar el plaer, triem satisfer les necessitats i en rebutgem les altres.

    Els desitjos poden ser:

    Naturals i Necessaris: els que eliminen el dolor.

    Naturals però no necessaris: només acoloreixen el plaer, però no extirpen el dolor.

    Ni naturals, ni necessaris: Els que posa la societat.

    De tots aquests, els únics que de veritat em d'intentar satisfer són els primers.

    Per altra banda, hem de calcular el plaer i el dolor que cada acció ens pot comportar a la llarga. El plaer és sempre bo, el dolor és sempre dolent, però de vegades hem de renunciar al plaer i hem d'acceptar el dolor perquè a la llarga ens compensarà bé. Per tot això, Epicur diu que la prudència ( virtut que ens permet fer aquests càlculs sobre el plaer i el dolor i seguir-los) és la causa de la vida feliç.

    La prudència implica la moderació dels plaers, en contra de la visió història que es va tenir d'Epicur que se'l va considerar un inmoderat ( això no és només més bonic sinó també és més plaent fer el bé que rebel, “ els millors plaers són els que proporcionen l'estudi i l'amistat, de tot el que la prudència ens ofereix per a la felicitat de la vida és l'amistat”, Per tot això, no es pot considerar l'ètica d'Epicur de hedonisme.

    7.2.2- Vigència:

    Avui en dia és una època hedonista, també l'esperit calculador. El que no és la valoració dels plaers austers perquè la nostra societat és consumista on la major dot de l'economia gira al voltant de la compra de béns que no necessitem.

    L'empirisme de la canònica d'Epicur, és també vigent, en general les persones aceptem com a veritat el que ens mostren els sentits.

    De la Física d'Epicur s'accepta l'atomisme i el materialisme. Respecte a l'indeterminisme que postula Epicur en front del determinisme que postula Demòcrit, la ciència nostra va seguir el determinisme de Newton fins la revolució Quàntica del segle XX, el principi d'incertesa de Heisenberg diu que no es pot conèixer simultàniamient amb exactitud la posició i la velocitat de la postura subatòmica ( protons, neutrons, electrons..).

    Avui en dia es pensa com Epicur, que tot està fet de substàncies materials. Ara be, el que és indivisible o és l'àtom, sinó les partícules subatòmiques.

    Pel que fa al determinisme, avui en dia es considera que la física de demòcrit, és determinista i mecanicista. Es considera que Epicur és indeterminista, ja que els àtoms no estan determinats a seguir cap trajectòria “ Les persones estan fetes d'àtoms, si aquests estiguessin determinats, les persones no serien lliures”.

    L'indeterminisme d'Epicur està en la línia de la quàntica, que segueix el principi de Heixenberg, el principi d'incertesa..

    Per altra banda, en el camp humanista al segle XX, hi ha una reivindicació de la llibertat humana en front d'uns corrents deterministes que negaven la llibertat, influïts per l'admiració cap a l'ideal determinista de la física.

    En la línia determinista estan els conductistes, que consideren que l'home està determinat per l'ambient. “ la llibertat és una il·lusió” Skinner. En canvi Sartre, considera que per damunt de totes les experiències som lliures. Però la llibertat també produeix angoixa “ estem condemnats a ser lliures” Sartre.

    Pel que fa a la vigència de les idees polítiques, avui en dia hi ha moltes persones que pensen com Epicur ( que s'ha d'apartar de la política), veuen que la política està molt allunyada de l'ideal i que provoca molts desenganys, per això pensen que és millor apartar-se'n.

    Per altra banda, hi ha molts moviments socials que intenten aconseguir objectius per a la comunitat, aquests moviments socials es basen en l'amistat i la solidaritat que demanava Epicur. És com si avui en dia hi hagués un ambient hel·lenístic en que s'ha perdut la confiança en els grans projectes polítics però s'ha mantingut la confiança en l'amistat.

    Descartes

    1. Punt de partida

    El punt de partida és la seva actitud negativa enfront dels sistemes filosòfics anteriors, davant de la pluralitat de les filosofies, Descartes pretén trobar una filosofia única i vertadera.

    Pensava que la filosofia era com un arbre; les arrels era la metafísica, el tronc la física i les branques les altres ciències com medicina, ètica, etc. i les matemàtiques el llenguatge de totes les ciències. Descartes deia que l'única forma de sanejar les arrels del saber era acceptar només les idees evidents per la raó i desconfiar de tota la resta. Deia que si es pretenia crear una filosofia de validesa universal era precís fer taula raso (borrar-ho tot) de tots els sistemes anteriors. Deia que era cert que en aquests sistemes hi havia alguna cosa aprofitable, però que com eren coneixements parcials trencaven la coherència i l'elegància del nou sistema.

    2. Mètode “Discurs del Mètode”

    “Per mètode entenc això: unes regles certes i fàcils a les quals tots els que les segueixen exactament no pendran mai per vertaderes allò que és fals.”

    Són quatre regles que fan que les persones que les segueixen no s'equivocaran mai i no malbarataran forces. És el mateix mètode que es segueix per a les investigacions, en definitiva és el que a fet avançar les matemàtiques.

    En les regles Descartes sintetitza magistralment les quatre fases o moments dels seu mètodes:

    • La regla de l'evidencia: no admetre mai res com a veritable, que no sàpigues amb evidencia que o era, és a dir, evitar les precipitacions i només acceptar el que es presenta a l'esperit, raó o ànima, de forma clara i distinta (evident). La forma en que la raó descobreix aquestes veritat clares i distintes és per intuïció. Per intuïció entenem un acte racional, mitjançant el qual la ment veu o percep de manera immediata i transparent una idea.

    • La regla de l'anàlisi: dividir cada una de les dificultats en tantes parts possibles, fins arribar als elements més simples.

    • La regla de la síntesi: conduir amb ordre els pensaments, començant pels més simples i fàcils de conèixer per tal de pujar gradualment fins als coneixements més complexos.

    • La regla de la enumeració complerta: representa la comprovació de tot el que em fet anteriorment, és a dir, de la segona i tercera. Mitjançant revisions i enumeracions i d'aquesta manera tindrem la seguretat de no ometre res.

    3. El dubte cartesià o metòdic

    És el punt de partida de la recerca de la veritat. Descartes dubta de tot a fi de poder trobar alguna veritat evident. El dubte no és escèptic perquè ell si que creu que al final trobarà la veritat. És un dubte provisional perquè espera estar-hi un temps perquè ell vol trobar la veritat. Motius que troba per dubtar del que pensa:

    • És el testimoni falaç dels sentits, ell pensa que els sentits ens enganyen alguna vegada, per tant és prudent pensar que es poden enganyar sempre.

    • És la dificultat de distingir el son de la vigília, quan somiem pensem que vivim la realitat, potser quan creiem que vivim la realitat el que passa és que somiem. Però tot i això, dins dels somnis trobava la mateixa evidència matemàtica, és a dir, les veritats matemàtics seguien sent veritat.

    • La hipòtesis del geni maligne: potser hi ha un geni poderós i malvat que em gira el servei i fa que jo vegi evident una idea que és falsa.

    Aparti d'aquest motiu ell afirmà que s'ha de dubtar de tot, però com dubta de tot està segur d'una veritat és que si dubtava és que pensava, i si pensa existeix no tant com a cos, però si com a ment.

    4. La naturalesa del “Cogito”

    Deia que mentre volia pensar així, que tot era falç, calia necessàriament que jo que ho pensava fos alguna cosa. Penso per tant existeixo que és el Cogito ergo sum, era una veritat tant ferma i segura que constituïa el primer principi d'aquesta nova filosofia que Descartes pensava (la primera veritat era la Res cogitant, jo soc alguna cosa pensant).

    5. Anàlisi de les idees de la ment

    Si jo miro dins la meva ment trobo idees (qualsevol contingut de la ment) diferents. I d'aquestes hi ha tres tipus:

    • Adventícies: són aquelles que sembla que vinguin de l'exterior (arbre, casa, muntanya, etc.).

    • Fictícies: són les crea la ment per la unió de dos o més idees adventícies (sirena, centaure, etc.).

    • Innates: són les idees que han nascut en la mateixa persona, exemple:

      • Primer principi de l'enteniment: és el principi d'identitat (A = A), principi de no contracció [¬(A^¬A)].

      • Conceptes matemàtics.

      • Idees metafísiques: la idea de causa, substància:

    - Cogito (pensament): Res cogita

    - Res extensa (el món físic).

    - Res infinita (Déu).

    6. Idees de Déu

    La demostració de Déu la fa Descartes a traves d'unes proves:

    • Idea d'infinit: nosaltres com a éssers finits en el temps i en el poder no podem crear una idea superior a la nostra naturalesa, per tant, a d'existir una substància infinita que hagi posat aquesta idea en la ment, i aquesta substància és Déu ( “La idea d'infinit exigeix una causa proporcionada a la seva natura).

    • Ontològica: tothom quan parla de Déu vol dir ser perfecte, que el ser perfecte no existeixi és una contradicció perquè implica dir que el ser perfecte li manca una perfecció, l'existència (St. Alcem de Canterbury).

    Amb aquests arguments queda demostrat que Déu existeix que no és només una idea. A més, això serveix a Descartes per acceptar l'existència de la Res extensa, perquè a partir d ela idea del món que tots tenim veiem que aquesta idea no depèn de la nostra voluntat, per tant, no l'hem poguda crear nosaltres (no puc crear la idea d'arbre). La idea del món es presenta com a evident que prové d'uns fets exteriors. Per altra banda, ham demostrat que Déu existeix, que és perfecte i omnipotent, per tant, no és malvat, no pot enganyar i no pot tenir cap geni maligne superior a ell. Per tant, no pot permetre que jo vegi com a evident quelcom que és fals, de la mateixa manera que no pot permetre que jo vegi les matemàtiques evidents i siguin falses. Per tot això, queda demostrada l'existència de la Res extensa, que és totalment independent de la Res cogita perquè són substàncies amb atributs totalment diferents.

    7. Les substàncies

    Les substàncies són un dels temes predilectes dels filòsofs racionalistes. Agafen en principi les idees sobre la substància de Aristotil (la substància és allò que no necessita de res més per existir, en contrast amb l'accident que si necessita de la substància). Descartes diu que en sentit propi Déu seria l'única substància, però si fos així què serien els sers de la natura? Els sers de la natura serien un accident (que és panteisme) aquest fet és inadmissible per a l'església, per això Descartes accepta dos substàncies més : la res cogitant i al res extensa, que una vegada creades per Déu ja són independents i no necessiten de res més per existir.

    L'atribut de la res cogitant és el pensament, i l'atribut (caràcter essencial) de la res extensa és l'existència. El modes (qualitats) de la res cogitant són dubtes, imaginació, record, sentiments, etc. els modes de la res extensa és la superfícies, longitud, volum, pes, etc.

    8. L'home

    L'home és la unió accidental de dos substàncies: cos i raó, perquè una pot existir sense l'altra, la raó és lliure i immortal no està sotmesa a les lleis de la física, en canvi el cos està sotmès a les lleis del món físic, el cos és una màquina, dins del món que és una gran màquina. El món és com un rellotge i el rellotger és Déu. Déu a creat la matèria del món, i li ha injectat una quantitat de moviment que en virtut de la immutabilitat divina és constant. Per tant, Descartes té una actitud mecanisista del món material. El món està format d'àtoms que xoquen i amb aquests xocs és conserva la qualitat del moviment. Està clar que en l'home hi ha una interacció entre les dues substàncies (ment i cos) aquesta interacció es fa a traves de la glàndula pineal que es troba en la base del servei. De totes formes la idea prioritaria de Descartes, parlant de l'home segueix sent platònica, l'anima és el pilot que dirigeix la nau que representa la màquina del cos.

    9. Ètica i moral provisional

    Quan Descartes comença el procés de recerca de la veritat s'adona que mentre el haurà de respondre a la pregunta com he de viure, com me de comportar, per això adopta unes regles de conducta que són provisionals i molt practiques:

    • Obeir les lleis i els costums del meu país, tenint en compte les opinions més moderades i assenyades.

    • “Se tant ferm i decidit com pugui en les meves accions, de manera que fins i tot en les decisions més dubtoses un cop assumides m'obligui a seguir-les amb constància”.

    • “Vèncer-me sempre a mi mateix més aviat que a la fortuna”, és a dir, acceptar que tot el que esdevé en contra dels nostres desitjós és impossible de canviar, el millor és adaptar-se (estoic).

    10. Actualitat

    El dubte metòdic de Descartes és perfectament actual, és una actitud de cautela, de racionalitat que s'aplica d'una manera més general a nivell científic i llavors és molt fructífer (les revolucions científiques).

    A nivell metafísic el dubte de Descartes és molt radical, planteja si el món existeix o no, aquest plantejament moltes persones se'l fan, però poques hi dediquen temps, continuen portant la seva vida quotidiana.

    Respecte a la visió cartesiana, és a dir, la desconfiança amb els sentits, en general no s'accepta, ens hem fiem d'ells i quan ens enganyen diem que hi ha una raó (miratges).

    Avui en dia la ciència segueix la idea cartesiana segons la qual els coneixements són expressats d'una manera més precisa si es fa amb llenguatge matemàtic, així no només la física i la química utilitzen les matemàtiques, sinó, també la psicologia, geografia, economia, etc. Per altra banda, el saber actual és cada cop més especialitzat perquè cada vagada hi ha més coneixements sobre un mateix tema.

    El mètode i les seves quatre regles són totalment actual, podem dir que és una de les ensenyances cartesianes que més èxit a tingut, en ciència s'utilitza contínuament i també en temes humanístics encara que ni d'una forma tant rígida.

    El racionalisme de Descartes segueix com a ideal pedagògic, ensenyem que la raó a de dirigir tota la persona, però avui en dia acceptem una interrelació més forta entre cos i ànima. Aquesta interrelació prové de les descobertes que s'han fet en el camp de la fisiologia i la psicologia.

    David Hume (S. XVIII)

    És l'autor que porta l'empirisme a conseqüències escèptiques i representa també l'Enlightment (l'il·lustració) britànic que pretén que la raó il·luminí la vida. Entenem raó com a anàlisi exhaustiu de tot.

    1. La naturalesa humana

    Sempre admirà a Newton perquè representava la mentalitat científica empirista. Per una banda, Newton diu que només per explicar els fets els fets de la natura, hipòtesis que siguin demostrables. I per altra, Newton no té por de suggerir hipòtesis atrevides.

    El mateix que ha fet Newton per explicar la naturalesa física, o intenta fer Hume per explicar la naturalesa humana, donà un sistema explicatiu que sigui empíric encarà que sigui atrevit. Per això titula el seu primer llibre Tractat de la naturalesa humana dividit en tres parts:

    • El coneixement

    • Les passions

    • La moral.

    Va ser publicat el 1738. El 1740 publicà Abstract que és un resum del tractat. El 1748 publicà La investigació sobre l'enteniment humà que anirà de la primera part del tractat. Totes les activitats humanes estan englobades dins de la Naturalesa humana, ell vol saber quina és aquesta naturalesa. Observa i veu que les persones jutgem com a bo o com a dolent, com a veritable i com a falç, com a bonic i com a lleig, per a jutjar així seguim uns principis seguim uns principis dels quals no ens adonem i vol trobar-los. La conclusió a la qual arriba ens sorprèn: la natura humana més que la raó és instint i sentiment, les persones es movem per instints inclòs quan volem ser racionals el que fan és deixar-se portar per un instint.

    2. El problema del coneixement

    Igual que Descartes, Hume pensà que la majoria de les idees filosòfiques rebudes no són correctes, per exemple: s'han assumit principis d'una manera massa confiada, sense haver-se analitzat. Manca de coherència lògica dins d'un sistema a vegades trobem idees que es contradiuen. Per això considera que en filosofia tot està subjecte a discussió no se sap res segur “l'enteniment s'ha de girar sobre ell mateix per conèixer el seu funcionament, el seu poder, els seus usos i abusos i els seus límits”. I quan arriba al límit de les possibilitats s'ha d'aturar.

    3. Què coneixem?

    Tot allò que podem captar amb els sentits (percepcions). De percepcions n'hi ha moltes.

    4. Tipus de percepcions

    Segons la força:

    • Impressions (són les percepcions més vives).

      • Sensacions: no se sap d'on venen i això lliga amb la conclusió ascètica que arriba Hume (el color roig, el fred, un cop)

      • Reflexions: venen de les sensacions repetides (passions, emocions, sentiments).

    • Idees (hi ha una diferència entre l'ús de la paraula de Hume i Lock i Descartes: per als dos últims idea és qualsevol percepció, per a Hume no, la idea és el record de la impressió).

      • De la memòria: recorden exactament les impressions.

      • De la imaginació: combinant les impressions.

    Segons si admeten o no divisió:

    • Simples: color, sabor, tacte (no és poden dividir).

    • Complexes (es poden dividir).

    • Substàncies: unió d'un conjunt de percepcions simples sota un mateix nom (ex. Rosa). Unes són les impressions i després la substància abstracta, no existeixen per ella mateixa la fa la ment, per això en altre llengües hi ha altres substàncies.

    • Mode: bondat, maldat, joventut, vellesa (idees abstractes repartides entre moltes substàncies).

    • Relacions. Comparacions entre percepcions ( semblança / causa - efecte: els fets que passen als humans sempre estan relacionats amb una causa).

    5. Relació de causa - efecte

    El terme causa està contínuament en la nostra ment, tant a nivell vulgar com a nivell científic pensem com Plató havia dit: “tot el que comença ha existit té una causa de la seva existència”. Hume comença analitzant que significa l'expressió “el fet A és causa del fet B” i “B és efecte de A”.

    • Primer: vol dir que hi ha una contigüitat (que es toquen) entre A i B.

    • Segon: hi ha una idea d'anterioritat (primer va ser la causa i després l'efecte).

    • Tercer: hi ha la connexió necessària, pensem que inevitablement el fet A a provocat el fet B.

    Segons Hume quan les persones que una cosa es causa d'una altra, volem dir aquestes tres idees anteriors. Hume és empirista, accepta com a veritables només les idees a les quals corresponen, busca les impressions corresponents a les tres idees, per a saber si el concepte de causa és veritable. La relació de causalitat no és valida perquè no té les tres impressions en que es basa, li manca la impressió de la connexió necessària, que les persones la posen per hàbit, costum, per la creença que en el futur els fenòmens de la natura seguiran mostrant-se units de la mateixa manera que hem vist fins ara. Això no és necessari, només probable perquè no és lògic.

    Critiques

    Hume només es refereix a la causa eficient, no es refereix gens a la causa final. En la historia Hume no té prou en compte les causes remotes dels fets. Aquestes influeixen a traves de causes intermitjes. En historia i altres temes socials s'utilitza el concepte de causa sense significar connexió necessària, això vol dir que situacions semblants no han produït efectes semblants sinó molt diferents. Hume no té en compte l'acció a distancia, és a dir, la força gravitatoria i magnètica. El concepte de causa és un concepte pràctic, necessari per entendre i solucionar els problemes quotidians, però s'ha d'utilitzar amb cautela, hem de tenir en compte que la causa reprodueix la nostra experiència passada, però ningú no ens assegura que el futur sigui com el passat que hem viscut.

    Influencia

    La cautela de Hume a influït en la ciència. Els científics en lloc de parlar de causes clares, parlen de factors que influeixen, relacions entre fenòmens i de probabilitat.

    6. Criteri de certesa

    Si per Descartes el criteri de certesa era l'evidencia, per a Hume una idea és certa quan se li pot trobar la impressió de la qual és copia.

    Un exemple el trobem en l'anàlisi que fa de la relació de causalitat, en la qual arriba a la conclusió que la relació de causalitat no és valida.

    7. Tipus de veritats

    Ell té en compte dos veritats. (Segons Leinic) veritats de raó: necessàries “a priori” analítiques. (o relacions d'idees) segons Hume.

    Ex: el tot és major que la part.

    Es basen en el principi de contradicció, segur que una d'aquestes veritats sempre causen una contradicció. Ex: les matemàtiques.

    (Leibniz) veritats de fets o (Hume) qüestions de fet: no són analítiques són fruit de l'observació, les podem negar i no passa res. Ex: tocar el timbre.

    Critica

    Quan va ser tant radical en donar el criteri de certesa no va tenir en compte les relacions d'idees, que no es basen en les impressions, sinó en la certesa intuïtiva i demostrada.

    8. Associacions d'idees

    Les idees ens venen a la ment d'una forma que no depèn de la nostra voluntat, no van seguint una llei d'associació d'idees. Les idees s'atrauen entre elles de la mateixa manera que les masses s'atrauen entre elles per la força gravitatoria. Aquestes lleis es resumeixen en tres:

    • Semblança: quan hem tingut sensacions molt semblants i després tenim la idea corresponent a una d'elles enseguida ens ve al cap l'altra idea semblant.

    • Contigüitat en l'espai - temps: quan tenim dos impressions juntes i després tenim la idea d'una d'elles de seguida ens ve a la ment la idea de la impressió contigua.

    • Causalitat: quan veiem un fet de seguida pensem en la causa o l'efecte, però ja hem que la relació de causalitat no és correcte d'una manera rigorosa, però Hume reconeix que és una ficció útil.

    Hume és molt rigorós en els seus principis empiristes. Aquest rigor es manifesta especialment en la crítica al concepte de causalitat. Aquest rigor crític a fet que influís en els científics. Ex: Einsten que crítica la física per construir la seva teoria.

    9. Crítica de les tres substàncies cartesianes

    • Res extensa (món).

    • Res infinita (Déu).

    • Res cogitans (jo).

  • Només podem tenir seguretat del fet que tenim impressions, no sabem d'on venen aquestes impressions, (per això, Hume és considerat escèptic). Les impressions són l'origen i el límit del coneixement, no podem anar més enllà d'aquest límit, per tant no podem saber qui hi ha d'arrere dels fenòmens, (per això, és fenomentista), per tot això, pensa que la idea de món és una ficció del nostre enteniment provocada per la contigüitat, per la coherència i per la constància de les nostre impressions. És una ficció útil i seria, un desastre per a la supervivència, no creure en aquesta ficció, Hume està considerat un utilitarista.

  • Hi ha dos tipus de raonament que demostren l'existència de Déu:

      • “A priori”: l'argument ontològic és basa en considerar que l'existència de Déu és lògicament necessari, però no hi ha cap ser, l'existència a la qual es conegui per lògica, perquè la raó existencial d'un ser mai implica contradicció. L'existència sempre es coneix per la impressió corresponent.

      • “A posteriori”: com que l'idea de causa és una idea justificada la via de causalitat tampoc no pot ser acceptada, per tant, no és acceptada l'existència de Déu de forma racional, només com a fe. Déu i la religió tenen un paper moderador.

    ©) “Quan me miro me trobo sempre amb una percepció particular, ex: calor, fred, amor, odi; i no hem puc agafar mai a mi mateix sense cap percepció”. El jo no és cap impressió perquè no existeix cap impressió constant i invariable. La idea de jo és una suposició que en fem d'un suport que conte totes les nostre impressions.

    10. La moral

    Per a Hume el que fa que una acció sigui bona és el sentiment, la emoció, no la raó; l'acció bona és la que ens agrada fer, l'acció malvada és la que ens repugna, així les persones bones són les que senten l'emoció de la solidaritat. Així, les persones que porten una conducta moral són aquelles que tenen un sentiment de benevolència, que els porta a intentar augmentar la felicitat de tots (aquest és el plantejament utilitarista que tanta influència a tingut en la nostra societat), l'acció és la que porta més utilitat a més gent.

    11. Vigència

    La vigència de Hume és la de un esperit empirista, només vol acceptar allò que demostren els sentits, avui en dia hi ha moltes persones que segueixen aquestes influencies. La filosofia de Hume a donat lloc a corrents positivistes com la de A. Comte (S. XIX)i en el cercle de Viena (neopositivisme lògic) Poper (S. XX). El neopositivisme lògic que recull la idea que el coneixement ve de dos camps: de l'experiència positiva (el que es veu) i de les matemàtiques.

    Però les persones no són escèptiques com Hume, no neguen el món, ni el jo. En el tema de Déu si que s'accepta la crítica.

    El critisisme de Hume també té vigència perquè moltes persones ataquen tot allò que sigui prejudici, tradició, tot allò que no sigui demostrable (és l'herència de l'il·lustració).

    El concepte de causa es segueix utilitzant a nivell vulgar, però a nivell científic es substitueix per la probabilitat. La moral emotivista basada en el sentiment de solidaritat també és d'actualitat i la moral utilitarista, per ex: quan es vol justificar un projecte es fa elegant que és útil.

    Comentari de lite: capitol 35 des de “hi amunt” fins a “remei” editorial jove pag 166 - 167

    Marx S. XIX (1818 - 1883)

    Fill d'uns pares d'origen jueu, encara que els seus pares van intentar que ell no fos jueu (per poder fer carrera), s'educà en un ambient burgès - liberal, la seva dona era burgesa. Començà a estudiar dret, però s'ho deixar per la filosofia. La seva tesi fou La diferència entre la filosofia de Democrit i la d'Epicur, no pot entrar en la universitat i començà a escriure com a periodista sempre defensant als humils, en aquesta línia fa el manifest del partit comunista, un encàrrec d'aquest partit per a donar a conèixer les seves i arrossegar gent a la revolta. Es considera el millor pamflet propagandístic de l'historia i està format per Marx - Engels. Engels era un industrial i coincideixen en les seves idees, són molt amics i firmen alguns treballs junts, però es considera que l'inspirador només era Marx, Engels és només el col·laborador. Per fracassos dels comunistes comença a estudiar economia, perquè es planteja les seves idees (“el comunisme no ha de ser utòpic sinó realista, ha de conèixer be l'enemic i aquest és el capitalisme”). Comença a qualificar el seu socialisme de científic, amb tot el s'afegeix amb les revoltes, i per això és expulsat de tots els països, però és acollit per Anglaterra on es dedica a escriure i d'on surt la seva gran obra El capital que és un estudi de l'economia capitalista, quan va morir no havia acabat la seva obra i la finalitzà Engels.

    Una obra de joventut fou Manuscrit economicofilòsofics on d'una manera romàntica i idealista comença a exposar idees que relacionen l'economia i la filosofia. Idees que donarà lloc a la seva teoria més famosa que és el materialisme històric.

    1. Influències

    • Adam Smith: el capitalisme permet a l'ambició egoista de cadascú, porti al bé de tota la societat a traves de la llei del mercat, de l'oferta i la demanda, sense cap intervenció de l'Estat. Marx està d'acord que el capitalisme funciona així, però no creu que porti el bé de tota una societat, porta a la riquesa d'una minoria i la misèria d'una majoria cada cop més amplia, per aquest motiu, per aquest motiu Marx formula l'economia planificada per l'Estat.

    • Socialistes utòpics: comparteix amb ells la idea del capitalisme no hi ha solució, l'alternativa és el socialisme, perquè el socialisme no es basa en l'explotació, això ja ho haurien dit els socialistes utòpics, però els faltaven dos idees:

      • Coneixement científic del capitalisme.

      • Els manca el reconeixement de la violència com a necessària (meta de l'historia).

    • Saint Simon: diu que són les classes productives les que han de dirigir la productivitat, les altres, les que no treballen són inútils. També s'havia d'abolir el dret el dret de l'herència.

    • Owen: el caràcter d'una persona depèn totalment de com viu i com treballa. El pitjor que pot passar a un treballador és que estigui en atur, llavors se sent no res, per això s'ha de garantir la feina per cada treballador.

    2. L'alienació

    El concepte d'alienació l'agafa Feverbach, els dos formen part de l'esquerra hegeliana (seguidors de Hegel d'esquerres). Feverbach diu que l'home a creat el concepte de Déu, perquè hi ha una gran diferència entre la seva realitat i les seves aspiracions. Tal com és l'home, tal com és la societat tenen un Déu diferent. A la vora del concepte de Déu l'home a creat la religió amb les seves normes, però l'home a oblidat que ell és el creador de Déu i de la religió, i s'ha fet esclau de les normes de la religió, això és una alienació perquè fa que l'home segueixi unes normes estranyes, antinaturals, fa que l'home faci el que no vol fer, per seguir la religió que ell mateix a creat.

    Per a Marx l'alienació religiosa és una mena d'alienació, no l'única. Ex. d'altres: alienació política, alienació cultural, l'alienació de l'educació, etc. i totes surten de l'alienació única que és l'economia, de la capitalista. Per Marx l'essència de l'home és el treball perquè és la manera com fa realitat la seva vocació, però el treball del capitalisme no permet la realització personal, perquè és un treball alienat, estrany al propi treballador, ja que aquest no fa el que vol, ni quan vol, ni allò que voli sobretot el benefici no és per ell.

    Com el problema no és d'un sol individu, la solució no pot ser individual, sinó que a de ser col·lectiva i no pot ser teòrica, sinó que a de ser practica, revolucionaria. Expressada en la tesi XI sobre Feverbach diu: “fins ara els filòsof només han interpretat el món; a partir d'ara l'han de transformar.”

    3. El materialisme històric

    És la teoria segons la qual la historia avança, progressa a traves d'un procés dialèctic, l'element fonamental del qual és l'economia. La dialèctica segueix l'esquema següent: després d'una situació inicial anomenada tesi se passa a la situació contraria, la antitesi, i després, a una nova situació que recull el millor de la tesi i de l'antitesi.

    Una societat té una infrastructura i una superestructura. La infrastructura és l'estructura econòmica de la societat, que és la producció de riquesa, la distribució de la riquesa i el consum;: i per damunt està la superestructura que és el conjunt d'institucions jurídico - polítiques (el govern, les lleis…) i ideològiques (la religió, educació, moral…). Dins l'infrastructura està la producció de la riquesa, dins la producció trobem uns factors:

    • Treball.

    • Relacions socials (sempre conflictives).

    • Forces productives (energia del treballador més la màquina; la persona està desvaloritzada, és una mercaderia.

    A traves de l'historia hi ha diversos modes de producció:

    • Primer (primitiu): ell considera que era el comunista, perquè els homes primitius anaven tots junts a caçar i el que aconseguien s'ho repartien, no hi havia propietat privada.

    • Segon (esclavista): és caracteritzava perquè els treballadors era propietat de l'amo.

    • Tercer (feudal): el treballador no és propietari del senyor, però està lligat a les seves propietats.

    • Quart (capitalista): el treballador teòricament és lliure, però a la practica la persona necessita un capital per deixar de ser obrer.

    • Cinquè (comunista): en el comunisme no hi ha explotació, perquè no hi ha propietat privada, per tant, els mitjans de producció estan en mans dels treballadors.

    La plusvàlua

    La plusvàlua és la diferencia entre l'ingrés que s'obté en vendre un producte i el que a costat fer-lo. La plusvàlua és l'essència del capitalisme, si no hi ha plusvàlua una empresa no es pot mantenir.

    El capitalista amb la plusvàlua fa: invertir la seva empresa per modernitzar-la a fi de produir més. En principi sembla que hagi d'enriquir més, però com que està fet sense control porta a una contradicció que porta a la crisi del capitalisme, massa estoc fa que baixin els preus, algunes empreses han de plegar i provoquen molts aturats. Com que aquestes estan en l'atur no poden comprar, per tant, les empreses guanyen menys (és un cercle viciós). Les empreses petites van desapareixen per la competència de les grans, que produeixen millor, el capital es va concentrant en unes poques mans fins que arriba a ocupar el món, per tant, persones que eren autònomes passen a ser obreres.

    La previsió de Marx és que cada cop hi ha més obres i cada vegada són més pobres, per això, faran una revolució perquè no tenen res a perdre. La revolució portarà a la fi del capitalisme, la revolució serà violenta, perquè d'una manera pacifica els capitalistes no renuncien als privilegis, al llarg de tota l'historia la violència a fet el progrés, perquè al llarg de tota l'historia hi ha hagut lluita de classes. Després de la revolució no se podrà instaurar l'ideal, que és la societat sense classes, perquè encara quedarà la ideologia, la mentalitat pròpia dels privilegiats, per això caldrà una dictadura dels proletariats, els obres manaran, fins que es pugui instaurar la societat sense classes. La dictadura del proletariat imposarà unes mesures a fi de millorar-la societat:

    • Expropiació de la propietat de la terra.

    • Impostos fortament progressius.

    • Abolició dels drets de l'herència.

    • Centralització del crèdit en mans de l'Estat a traves d'un banc nacional.

    • Obligació del treball per a tots.

    • Creació d'exercits industrials per a l'agricultura.

    • Unificació de l'exercici de l'agricultura i la indústria.

    • Eliminació de la diferencia entre ciutat i camp.

    • Educació pública i gratuïta per a tots els infants.

    • Prohibició del treball dels instants.

    • Unificació de l'educació amb la producció material.

    El manifest comunista acaba amb un lema molt conegut que és: “Proletaris de tot el món, uniu-vos”, està en contra del nacionalisme.

    4. Influència posterior

    El marxisme va provocar grans revoltes contra la societat infrahumana aquestes revoltes van fer una Europa més justa. Els seguidors de Marx van constituir el moviment socialista que es: el Leninisme, que segueix al peu de la lletra les idees de Marx i és el que es va aplicar a l'URSS, la Xina, Cuba, i que ha plantejat el problema de l'opressió que ha creat el comunisme. Aquests països no han tingut democràcia, ha estat la dictadura del partit comunista, la població no ha tingut bé tampoc, la religió estava prohibida.

    Nietzsche S. XIX

    És el màxim representant del vitalici: corrent que valora per damunt de tot la vida, l'instint, la passió, l'impuls, etc. nega el valor de la raó i valora els aspectes irracionals de l'home. És el filòsof que crítica tota la filosofia, el filòsof de la sospita (és així, perquè sospita del valor d'allò que la cultura ens ha ensenyat: la raó, l'equilibri, la religió, no es creu res del que li han ensenyat).

    Va néixer el 1844 i va morir el 1900. D'una família de pastos (capellans) protestants i estava destinat a ser pastor. Va tenir una educació molt estricta, va començar els estudis de teologia, els deixà i continuar els de filosofia clàssica, en els quals va ser un estudiant molt brillant, tant que als 24 anys va ser nombrat catedràtic de la universitat de Basilea. Era una promesa dins de la filologia, però la seva carrera va quedar truncada amb la publicació del seu primer llibre, que ja és un llibre filosòfic.

    1. L'influencia de Schopenhauer

    És un autor alemany que influeix en Nietzsche. Schopenhauer diu que la persona és tota voluntat, és tota desig, però la persona humana és insatisfacció perquè no pot satisfer tots els seus desitjós. Llavors a de renunciar als desitjós (aquesta és també la solució budista). A principi Nietzsche es va sentir identificar amb l'escriptor, però la seva resposta és que hem de lluitar per satisfer aquests desitjós, perquè la “voluntat de poder” és pròpia de els sers vius.

    2. L'esperit dionisíac i apol·lic en L'origen de la tragèdia en l'esperit de la música

    En aquest llibre Nietzsche manifesta la seva admiració per Wagner, que considera que la seva música reflexa la força de la filosofia vitalista. També, tracta de la tragèdia grega, que per ell la millor expressió de la vida humana, perquè la vida humana està plena de passions que sovint acaben de forma tràgica. La tragèdia, la música i tot l'art expressen millor la vida humana que no pas la filosofia.

    Estudiant el món grec es fixa en la religió de Dionis (Déu dels teatre, de l'entusiasme, de la borratxera), que va ser vista i considerada perillosa, i va ser substituït per Apol·lo, segons Nietzsche, l'entusiasme de Dionis va ser substituït per l'equilibri racional d'Apol·lo (per ell estaven millor avanç perquè el que s'ensenyava era viure amb felicitat, i en Apol·lo el que va ensenyar és a reprimir-se), tot aquest valor és continuat per la filosofia de Sòcrates segons el qual la felicitat i la virtut la dona la raó, que és l'encarregada de reprimir els instints vitals. La filosofia de Sòcrates va ser continuada per Plató que va ensenyar que el món físic no importa, el que importa és el món de les idees, que segons Nietzsche no existeix. Això va ser continuat per la religió cristiana que va ensenyar que la vida terrenal és un vall de llàgrimes que s'ha de suportar amb resignació, esperant un premi en el més enllà, i segons ell no existeix. Tota la cultura europea es basa en la filosofia grega i en la religió cristiana, hi és una cultura que reprimeix i deprimeix. S'ha de fer una cultura nova, una cultura de la vida en el qual els valors siguin els valors de la vida (és bo tot allò que anima, és dolent tot allò que desanima).

    3. Així parla Zaratustra

    Aquesta és l'obra fonamental, escrita en un estat d'inspiració continua, de forma poètica, ple de metàfores, amb una sàtira continua de la bíblia.

    Li diu així, perquè, Zaratustra fou el primer profeta que va fer una religió que tractava del bé i el mal. Es considera que el cristianisme agafa els conceptes bàsics de la religió de Zaratustra (s'ha de fer el bé i no el mal). Per Nietzsche a resultat perniciós, per això, fa la imatge literària de fer tornar a Zaratustra per arreglar el mal que el cristianisme a fet, per donar una nova moral, que “transmute” (canvií) els valors depressius que ha ensenyat la cultura i que imposa els valors de la vida.

    3.1. Les ensenyances de Zaratustra

    • El superhome i la mort de Déu: “Déu a mort” en realitat el que mort és la fe, això comporta el perill d'una vida superficial, d'un ateisme que porta a un desenfre moral, però no hem de llançar l'heroi que portem dins, aquest heroi a de ser el superhome. El superhome és la superació de l'home actual, hem de ser superhomes amb la mateixa passió amb que havans ens dedicàvem al món dels somnis, entenen per món dels somnis el món de la religió.

    • Les tres transformacions de l'home: l'esperit primer és com un camell, que tot ha aguanta , accepta totes les obligacions que l'imposen sense protestar. Després el camell es transforma en lleó, que es revela contra la pesada carrega que porta, i de lleó es transforma en un nen, que és innocència, nou començament, esperit lliure que vol fer la seva voluntat, la vida és un joc, una aventura.

    • La voluntat de poder: la vida té una tendència a ascendir, a crear productes de poder i no s'atura mai en aquesta tasca, la vida és inquietud, moviment, superació, és una torre que s'aixeca cada cop més, on cada pis serveix per fer un altre pis.

    • “L'etern retorn”: Nietzsche substitueix la concepció lineal del temps per una concepció circular, tot torna a passar, per tant si ara una cosa no va bé, tindrem una altra oportunitat.

    4. Més enllà del bé i el mal

    Nietzsche practica la filosofia del martell contra la religió, la filosofia i la moral. Si hem d'arribar al superhome hem de lluitar contra l'individualisme platònic i el cristianisme. El seu combat és psicològic, és un anàlisi refinat i astut del pitjor de la moral tradicional.

    S'ha de destruir la moral tradicional, s'ha de transmutar els valors per fer-ne aparèixer de nous valors de la vida. En distingeix dos morals:

    • La moral dels senyors: aquesta és la moral d'uns pocs, d'uns superiors, és una moral activa i exaltada de la vida.

    • La moral dels esclaus: és la moral de la massa, de la rabera, és una moral passiva, debilitadora de la vida, que és igualitària, que va contra la jerarquia per enveja.

    5. Genealogia de la moral

    La nostra moral té l'origen en Judea, que era un poble vençut perquè no sap defensar-se dels pobles veïns, sempre perd, no és un poble de bons guerres, i per això són un poble de sacerdots, com que no tenen els valors del cos exalten els valors de l'esperit, i per això inventen la identificació natural aristòcrata, segons la qual, el bo és igual al noble, que és igual al poderós i és igual al feliç. Els jueus van mantenir el contrari: el bo és el pobre, el malalt, l'impotent…, va ser un procés de recentiment que a traves del cristianisme es va escampar per Europa, després de la revolució francesa amb el seu ideal d'igualtat va continuar amb la mateixa moral, que a la vegada va ser perpetuada pel socialisme.

    6. Nihilisme (no res)

    Per Nietzsche té dos sentits:

    • El negatiu: és que la moral tradicional ens a portat a un estat de depressió, perquè no ens a deixar seguir els valors naturals de la força i de la espontaneïtat.

    • El positiu: és bo partir del no res a fi de crear una moral totalment nova.

    7. Vigència

    Nietzsche és provocador, és polèmic, s'expressa de forma metafòrica, i això fa que hagi tingut influències molt diferents, perquè persones molt diferents es senten identificades en ell (ex: nazis, hippies, liberals…). En conjunt les idees de Nietzsche han fet que la societat del S. XX sigui més laica, liberal i vitalista.

    8. Influències que ell rep

    Negatives: la família, la universitat, la filosofia…

    Positives: el romanticisme, la il·lustració, Voltaire, Eraclit (que és aristòcrata i creu amb el canvi continu que no pot ser atrapat), els sofistes (també són crítics, especialment amb el nomos (llei de la cultura), i valoren la fisi (natura)), Escèptics, Epicur (aprofita la vida), Hume…