Filosofía griega del siglo VII aC al año 427 aC

Historia de la filosofia. Ideologías y escuelas filosóficas. Mito. Logos. # Filòsofs grecs. Escola Milèsia, Pitagòrica, Eleàtica, Atomista, Pluralista. Sòcrates. Plató. Sofistes

  • Enviado por: Petry
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 12 páginas
publicidad
publicidad

- Índex.

1). Introducció i cronologia.

2). Pas del mite al “logos”.

3). Interpretació de la “phisis” i del “Arkhé”.

4). Període físic o presocràtic.

- Escola Milèsia.

- Escola Pitagòrica.

- Escola Eleàtica.

- Escola Atomista.

- Escola Pluralista.

5). Sòcrates i els sofistes.

6). Bibliografia.

1). Introducció i cronologia.

Aquest treball pretén abraçar el període que comença amb l'aparició de la filosofia en les colònies gregues de la Jònia i de la Magna Grècia en el segle VII a.C., fins al naixement del filòsof Plató, l'any 427 a.C.

En aquestos segles, el pensament i la manera d'entendre el món aniran evolucionant. Així, en res es pareixen les primeres teories de Tales de Milet, amb les de Plató.

Mapa de la Grècia clàssica.

'Filosofía griega del siglo VII aC al año 427 aC'

Durant aquesta època no sols habitaven grecs al que hui és considerada Grècia, sinó que molts d'ells s'havien desplaçat a les costes d'altres terres del Mediterrani, on havien format una sèrie d'emplaçaments o colònies, que es dedicaven a la producció de matèries primes, cultius, conreus, etc. o al comerç. Era en aquestes últimes on començà a desenvolupar-se la filosofia degut al contacte amb gent d'altres cultures, que tenien distintes religions i menes d'entendre el món, així com una “major” permissibilitat per part de les autoritats, ja que es trobaven lluny del nucli més conservador i estricte, que es trobava a la Península del Peloponesi.

Veiem a continuació, una cronologia:

630-546. Thales de Milet.

610-547. Anaximandre.

585. Thales anuncia un eclipsi per al 28 de maig.

588-524. Anaxímenes.

580-500. Pitàgores.

570-480. Jenòfanes.

540-470. Parmènides.

540. Fundació de l'escola d'Elea.

535-470. Heràclit.

532-522. Tirania de Polícrates de Samos; Pitàgores marxa a la Magna Grècia.

500-428. Anaxàgores.

500. Parmènides compon el seu poema didàctic “De la Natura”. Resolució contra els pitagòrics. Els companys de Pitàgores moren la seua majoria. Els pitagòrics marxen a la Grècia continental.

490-391. Gòrgies de Leontinoi, sofista.

485-411. Protàgores d'Abdera, sofista.

489. Naixement de Zenó d'Elea,

480. El sofista Pròdico de Teos imparteix els seus ensenyaments en Atenes.

469-399. Sòcrates.

460-370. Demòcrit.

442. El filòsof Melisio de Samos, general durant la rebel·lió dels Samians contra Atenes.

440. Viatges de Empèdocles per Sicilia, Magna Grècia i el Peloponés.

440-366. Antístenes, discípul de Sòcrates, es considerat el fundador de l'escola dels cínics.

435-360. Aristip.

432. Anaxàgores es processat per impietat.

427. Naix Plató, fill de família aristocràtica. Gòrgies, ambaixador d'Atenes.

407. Als vint anys, Plató es fa deixeble de Sòcrates. Permaneixirà amb ell fins a la mort d'aquest.

399. Plató fuig d'Atenes. En els següents anys, viatjarà per Àfrica i Itàlia.

384. Naix Aristòtil.

366. Plató regressa a Atenes, on s'encarrega de la direcció de l'Acadèmia. Aristòtil ingressa en l'Acadèmia.

347. Mort de Plató.

2). Pas del mite al “logos”.

El concepte “mite” en grec significa “paraula”, és a dir, que és una narració fabulosa transmesa de boca en boca de forma oral.

Al mite trobem dos elements: la història que s'explica (exagerada, falsa o inexacta per un lector imparcial), i l'hermenèutica (la interpretació, el significat profund). Així, el mite no és ni fals ni vertader, és a soles, un indici, el qual assenyala coses profundes sobre la vida, el món i l'home.

A Grècia trobem la majoria del mites a la tragèdia clàssica. Aquestos tenien un sentit educatiu i explicatiu de les coses incompreses: la persona aprèn a ser prudent i moderat a través de l'exemple del personatge tràgic, el qual, ha patit un destí horrible per manca de moderació.

Els mites es poden classificar segons la seva funció en:

- Cosmogònics: quan volen explicar la creació del món.

- Teogònics: quan es refereixen a l'origen dels Déus.

- Antropogènics: quan es refereixen a la creació de l'home.

- Etiològics: quan intenten explicar l'origen i el perquè de determinades institucions.

- Escatològics: quan fan referència a la vida del més enllà, imaginen la fi del món...

- Morals: quan narren la lluita entre el bé i el mal.

Malgrat tot en molts mites apareixen barrejats els diversos elements en una mateixa narració. D'aquí la importància de l'hermenèutica.

La filosofia neix a Grècia gràcies a un procés d'anàlisi i crítica del mite. Hi ha altres cultures que tenen mites i no pas filosofia. Per això, s'ha anomenat “miracle grec” a l'aparició d'un nou tipus de pensament: el “logos” (raó, paraula), en contraposició al mite.

Però, quins factors van fer possible el naixement del miracle “grec”?

- Factors econòmics: Com que Grècia està formada per moltes Polis comercials, envoltades d'una terra pobre, necessiten el comerç per sobreviure. Així, el contacte amb altres pobles i civilitzacions donen peu al contrastament i a la discussió sobre les diverses maneres d'entendre el món. És especialment important la seva relació amb Egipte, l'imperi més important del moment.

- Factors sociològics: Cada ciutat-estat és independent, factor que fa que els ciutadans tinguen prop el poder polític (coneixen i poden criticar els governants). Això fa aparèixer una consciència individualista molt forta. Hi existeix una tendència a buscar la isonomia (igualtat de tothom davant la llei). Aquesta idea evolucionarà en el posterior humanisme grec: confiança en la capacitat de l'home de regir la ciutat i de governar-se a sí mateix racionalment, sense cap religió que li indiqui com ho ha de fer.

- Factors religiosos: Com que a Grècia no hi ha una religió establerta, doncs cada ciutat té la seua pròpia interpretació del mites. No hi ha una casta sacerdotal que impedeixi el debat sobre els mites i que obligui a una ortodòxia. La medicina grega, per exemple, constitueix un seriós esforç per criticar la superstició i buscar causes racionals. Hipòcrites de Cos, el pare de la medicina, va escriure: “Els homes creuen que l'epilèpsia és divina, merament perquè no la poden entendre. Però si anomenessin diví tot allò no poden entendre, hi hauria infinitat de coses divines. La crítica al mite obre el pas a la ciència”.

- Factors educatius: Com tots els ciutadans tenien l'obligació de participar en la política de les ciutats, doncs això fa que tots els grecs estiguin educats per la discussió. El diàleg constant obliga a un tipus de pensament no dogmàtic.

3). Interpretació de la “Phisis” i del “Arkhé”.

A mesura que s'enraiga la creença en que les coses tenen un origen i un comportament determinats per les lleis físiques, es considera que apareix una nova mena d'entendre el món, la filosofia.

Per què són les coses, per a què són i a partir de què són? Aquestes foren les primeres preguntes que els filòsofs grecs del segle VI a.C. intentaren respondre a partir d'un concepte fonamental: la “Phisis”, el món físic.

La “Phisis” existeix sense que haja sigut creada per cap déu, en tot cas s'ha creat a sí mateixa. Tots els éssers existeixen necessàriament. Els grecs no tenen la idea de creació ni de final. El cosmos és etern i la “Phisis” també.

La “Phisis” es pot conèixer perque té un “Arkhé”: l'estructura, el principi fonamental del cosmos, l'element fix que dóna ordre o llei, en resum, allò que governa el món físic.

Els grecs arribaren a la conclusió de que igual que a la ciutat hi havia algú que manava, doncs a la Natura (la “Phisis”), també hauria d'existir un principi fonamental (“l'Arkhé) que posara ordre a tot. Si no hi hagués aquest principi, no hauria cosmos (ordre), sinó caos (desordre).

En resum per a un grec “l'Arkhé” és:

1.- La font i el principi de totes les coses.

2.- L'estat terminal de totes les coses (el que les coses finalment seran).

3.- La realitat que mai no canvia malgrat que les coses canviïn, neixin i morin.

4.- L'element material que dóna sentit i estructura a les coses.

Fer ciència per a un grec és esbrinar “l'Arkhé” del cosmos. Per això els primers "físics" són també els primers filòsofs.

4). Període físic o presocràtic.

- Escola Milèsia.

Es considera la ciutat de Milet (costes d'Àsia Menor) com la cuna de la filosofia. La polis, de caràcter comercial, era lloc de pas entre els vaixells que viatjaven entre Grècia i Egipte.

Aquesta ciutat va ser el lloc de naixement de tres grans filòsofs: Thales, Anaximandre i Anaxímenes.

- Thales de Milet (630-546 a.C.): És el primer gran filòsof de nom conegut. Era membre del grup dels set savis de Grècia, el qual, segons la llegenda, estava format per set amics que es reunien i discutien sobre diferents temes. Són considerats els fundadors de la racionalitat.

Se li atribueix una “Astronomia nàutica”, escrita en vers perque la rima resulta més fàcil de memoritzar. Mai ningú dels seus contemporanis li anomenà “filòsof”, sinó físic, que per a un grec, és un investigador de la natura amb mètodes racionals.

Va preveure un eclipsi pel 28 de maig del 585 a.C. Inclús també es diu que calculà la distància entre dos estrelles, i va mesurar l'alçària de les piràmides d'Egipte amb un mètode matemàtic de proporcionalitat, que hui es coneix com el “teorema de Thales”.

Respecte al camp de la filosofia, Thales és el primer que es planteja el problema de “l'Arkhé”. Per a ell, el principi material del món és l'aigua. A simple vista pareix un pensament absurd, però hem de donar-nos comte que fou Thales el primer en dir-nos que el món pot ser explicat mitjançant un element físic natural, com l'aigua.

- Anaximandre (610-547 a.C.): Fou el deixeble de Thales. És el primer autor que té una intuició metafísica sobre l'Univers.

Va ser, a més, un científic i descobridor, ja que construí un rellotge d'aigua (gnomón), mesurà el radi de la Terra a partir del Sol, i descobrí els solsticis i equinoccis.

És el primer a dir que “l'Arkhé” no és un element físic concret, sinó una substància indeterminada, invisible i amorfa, de la qual provenen l'aigua i tots els elements de la natura. Anomenà aquest principi “to apairon”, que traduït significa “allò indeterminat”.

- Anaxímenes (588-524 a.C.): És l'últim filòsof de l'escola milèsia. Va ser deixeble d´Anaximandre però la seva teoria representa un pas enrere respecte el seu mestre. Per a Anaxímenes, “l´Arkhé” torna a tenir un caire físic, material. El seu “arkhé” és l'aire. Dóna tres raons per justificar la decisió de considerar l'aire com “Arkhé”:

1.-Condició imprescindible per la vida.

2.-Està a tot arreu (universal)

3.-L'aire no pesa (és fals, l'aire sí pesa; però aquest error va durar en la història de la física fins al s.XVII).

Possiblement Anaxímenes va ser també el primer a explicar la teoria dels quatre elements segons el qual la Terra està constituïda per aire, aigua, terra i foc.

- Escola Pitagòrica.

Pitàgores (580-500 a.C.) va nàixer a l'illa de Samos, Àsia Menor. Degut a les invasions perses, o al govern autoritari de la ciutat, va fugir de la polis grega cap a la Magna Grècia, on instal·là una escola a Crotona, Sicília.

L'escola pitagòrica seria hui considerada una secta, que tractava una barreja d'elements místics, religiosos, polítiques reaccionaries i elements científics, concretament, les matemàtiques. Potser Pitàgores pensava que els perses anaven a conquerir la civilització grega i que hagués volgut crear un grup molt elitista (la secta), que mantingués la pura tradició hel·lènica.

Hi existien dos graus o nivells a l'escola pitagòrica: per un costat, estaven els acusmàtics (novicis que havien de guardar silenci durant un llarg període), i els matemàtics (els qui coneixien els secrets del grup, vinculats als nombres).

Els pitagòrics són importants en la història del pensament perque plantejaren per primera vegada el problema de les matemàtiques. Ells creien que els nombres materials tenien propietats màgiques i simbòliques, i que es podien manipular (màgia numèrica).

Pels pitagòrics, “l'arkhé” era el nombre, i l'Univers era una gran equació. Passem, doncs, d'un “arkhé” físic milèsic, a un altre molt més abstracte, teòric i intel·lectual.

Els estudis de l'escola Pitagòrica van fer possible el descobriment del nombre PI, l'arrel quadrada, l'escala musical i el teorema de Pitàgores.

Però aquestes indagacions van fer entrar en crisi a la secta perque, per exemple, el nombre PI és irracional. Així, l'existència de nombres irracionals acabava amb la possibilitat de la màgia numèrica, que sols es podia aplicar als nombres racionals.

La gran aportació dels pitagòrics va ser l'observació de que sols amb la matemàtica es podia assolir l'exactitud completa i l'evidència absoluta. Per tant, tots els moviments dels cossos, la música, l'art, etc. estan sotmesos a nombres i mesures.

- Escola Eleàtica.

Al segle V a.C. sorgiren dos filòsofs, les teories dels quals eren completament contradictòries. Van ser Heràclit d'Efes i Parmènides d'Elea.

- Heràclit: Va ser anomenat “l'Obscur”. La seua idea sobre la realitat és que sempre està canviant i evolucionant. Mai allò que existeix, al moment següent, és igual a sí mateix.

“L'existència és el corrent d'un riu, en el qual no podem banyar-nos dos cops en les mateixes aigües”.

La raó sols és capaç de crear conceptes estàtics, morts, és allò més diferent a la realitat i a la vida mateixa.

Per Heràclit, el foc és el principi de totes les coses: és un element destructiu, que representa la realitat canviant de les coses. Aquesta idea és la del “no-ésser”.

- Parmènides: Va ser lleugerament posterior a Heràclit. Les seues teories expliquen que per que existeixa alguna cosa, necessàriament ja ha d'existir alguna cosa, un substrat permanent, un ésser en sí.

Aquest ésser seria limitat (perque res no pot limitar amb sí mateix), etern (cap cosa el predirà) i immutable (no ve ni anirà a cap lloc, sempre ha estat); en poques paraules, aquest ésser és Déu, i les coses mateixes serien manifestacions de la seua existència.

Així, Parmènides cau en el panteisme; tot allò que existeix és una manifestació de Déu, i les variacions de les coses, són un engany perpetrat per la nostra ment i els nostres sentits.

- Escola Atomista.

Demòcrit (460-370 a.C.) va nàixer a Abdera, Tràcia. Va desenvolupar la teoria atòmica de l'Univers. Afirmà que tot estava construït per infinites partícules materials, els àtoms, una massa compacta i sòlida. Són indestructibles, invisibles, indivisibles i homogenis, encara que es distingeixen per la forma i la vida. Les coses es reconeixen perque són grans agrupacions d'àtoms.

L'Univers s'origina per l'atracció d'un remolí còsmic, que atrau els àtoms més pesants cap al centre, mentre que els lleugers queden a la perifèria. Una membrana que els envolta els manté units i constitueixen un cosmos.

Així, el percebre els àtoms o no , depèn del nombre d'aquestos quan s'ajunten, i no dels nostres sentits o de les seues característiques.

Demòcrit escrigué també sobre l'ètica, i a diferència d'Heràclit, molt pessimista, proposà la felicitat i l'alegria com el ben més gran, un alliberament que s'aconsegueix mitjançant la tranquil·litat, la moderació i deixar les pors.

La seva teoria atòmica anticipà els moderns principis de la conservació de l'energia i la irreductibilitat de la matèria.

- Escola Pluralista.

El pensament sobre el Cosmos o l'Univers material que iniciaren a Milet al segle V a.C. continuà fins al segle següent. A aquest moviment pertanyen l'anomenat abans, Demòcrit, a més d'Empèdocles d'Agrigent i Anaxàgores. En comú, tenen el fet d'admetre com a “arkhé” una pluralitat d'elements materials irreductible entre sí, i també suposaren l'existència còsmica d'una força que explica el canvi o moviment de les coses.

- Empèdocles: Defensà per primera vegada la cosmologia dels quatre elements: aire, aigua, terra i foc, la combinació dels quals donaria lloc als diferents cossos. Junt a aquests elements, admetia dues forces: l'amor (congrega i harmonitza), i l'odi (disgrega i separa).

- Anaxàgores: Pensà que el Cosmos era com si fos un agregat heterogeni de diverses realitats, anomenades “homeomeries”. Com a principi o llei que tot o regeix, existeix una ment suprema, identificada amb Déu.

5). Sòcrates i els sofistes.

Els sofistes eren mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat, educant els fills de les famílies riques que volien dedicar-se a la política. Tenien una concepció pràctica de la filosofia (cobraven per les seues classes). Els interessava el llenguatge, i defensaven el relativisme: res no és ni veritat ni mentida, sols depèn de l'habilitat amb que s'argumenta.

Sòcrates es preocupava per la definició de conceptes ètics, com “el Bé” o “la Justícia”.

És considerat el pare de la filosofia. Mai va escriure res, sols parlava amb els ciutadans de les ciutats per, mitjançant la ironia, portar-los a fer el bé. Defensava l'intel·lectualisme moral (tot home bo és savi), i la docta ignorància (“només sé que no sé res).

La polèmica entre Sòcrates i els sofistes és la discussió sobre la paraula: en la ciutat atenesa, domina en les assemblees aquell que parla bé i utilitza la retòrica com un instrument de dominació política. Pels sofistes, la paraula és l'instrument del poder, mentre que per a Sòcrates, la paraula és l'eina de la veritat.

6). Bibliografia.

- www.mrsalgado.com/history

- Història Universal. El País. Editorial Salvat.

- La República. Llibre VII. Plató. Edició didàctica.

- acacia.pntic.mec.es/falvar4/presocratica

- lacavernadeplaton.com

- www.alcoberro.info/presocratic.htm

- ca.wikipedia.org/wiki/Filosofia_antiga

- www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/nou277eb.htm

- Diccionari enciclopèdic. Editorial Espasa.