PLATÓ:

Plató defensa el dualisme ontològic exposat a la Tª de les idees, en el qual ens parla de les dues realitats o dos móns: el món intel·ligible (influència parmènica) del qual podem obtenir un coneixement vertader sobre ell ja que no cambia mai, i el món sensible (influencia heraclitiana), que imita i copia al món de les idees i el qual està sotmès a canvis continus.

El punt de partida de Plató és la desconfiança davant la realitat que se'ns presenta dins dels límits imposats pels sentits, pel llenguatge i pel context social en què vivim.

Influències:

- Pitàgores: és el primer a entendre que el principi de la naturalesa ha de ser racional, i així ho creu Plató. Les idees de l'ànima i de les matemàtiques com a principi del coneixement racional. (Tª somo - sema)

- Sòcrates: mestre de Plató. Amb ell assumeix les seves idees i les elavora a la seva manera. Recerca de la veritat i de tot l'existent. Utilitza el seu mètode: la dialèctica (el pensament avança d'una idea a una altra). Exercitant la raó podem trobar la veritat en les idees innates.

- Parmènides: creu que encara que ens sembli que tot creix, decreix i es transforma, tot continua essent el mateix. Plató pensa amb l'existència del món intel·ligible, etern, immutable.

- Heràclit: creu que l'arkhé és el foc. “Tot està en moviment continu i tot canvia.” El món sensible com que canvia constanment no pot ser veritablement conegut.

Plató amb la Tª de les idees pot conciliar a Parmènides i Heràclit afirmant l'existència de dos móns (dualismne ontològic), de dues realitats. També hi ha una influència dels pitagòrics, ja que Plató afirma que les matemàtiques estan presents en la Tª de les idees.

Món intel·ligible: està format per entitats establertes i en podem obtenir un coneixement vertader sobre ell ja que no canvia mai. El Bé és la idea suprema. Les idees són universals, són l'autèntica realitat perquè són intel·ligibles. El terme idea (eidos) significa aspecte o forma. Només són comprensibles a través de la intel·ligència. Les idees són conceptes, però es diferencien d'aquests en què les idees són realitats, no produccions mentals. Existeixen per elles mateixes sense dependència de cap altra cosa.

Món sensible: està sotmès a canvis continus i per tant no en podem obtenir un coneixement vertader. Aquest participa de la idea, la imita, la copia.

• Totes les idees estan lligades entre sí i s'unifiquen en la idea del Bé, sentit ple i últim. Cada idea participa d'una idea més general i així fins a arribar a la idea més general de totes que unifica la realitat. El Bé és el fonament de totes les idees. El Bé és el que ho fa tot comprensible, intel·ligible. (relació amb l'ètica).

• L'instrument humà que ens permetrà arribar al coneixement és la raó. Critica els sentits com a via de coneixement.

• La veritat és un coneixement infalible, indiscutible. La veritat ha de ser real, existeix.

• I què és allò que cumpleix tots els requisits? LES IDEES. Són reals, extables i no canvien mai.

METÀFORA DE LA LINIA:

Exposa els nivells del coneixement segons els objectes. Plató explica quines són les diferents operacions de la ment humana per conèixer la veritat. Plató considera una línia vertical (representant una escala de llum) dividida en dos segments: la realitat (ontologia) i el coneixement (epistemologia). L'escala ascendeix desde el món sensible (influència d'Heràclit) on s'hi troba les ombres, reflexes i objectes sensibles, fins al món de les idees (infuència de Parmènides) on hi ha les entitats matemàtiques i les idees.

MITE DE LA CAVERNA:

Exposa la problemàtica de la doble realitat i ens apropa allò que considera característic de la condició humana: estem empresonats en els límits dels sentits, del llenguatge, de l'educació i del costum.

S'assembla molt a la metàfora de la línia, ja que s'ha elevat gradualment cap al món intel·ligible on es troben les idees i per últim la idea del Bé, identificada amb el Sol.

El mite de la caverna planteja el tema central de la filosofia platònica: existeixen dues realitats: el món material i el món de les idees, i un camí de coneixement per recórre.

MITE DELS CAVALLA ALATS:

Influència pitagòrics: Tª de l'ànima. Antropologia. L'ànima és la part digna i virtuosa de l'individu. Aconseguint el Bé arribarem a la purificació. (Relació epistemologia i antropologia). Cavall blanc: obediència (ànima iracible), cavall negre: desig (ànima concupicible), oliga: el sabi platònic ha de guiar-se per l'ànima racional.

- Dialèctica ascendent: una altra manera d'accedir al coneixement. El pensament avança passant d'una ideal a una altra, de les més concretes a les més generals fins arribar a la idea primera, el Bé.

- Dialèctica descendent: un cop arribat a la idea més general, el Bé, és dedueix la totalitat de l'existent. És necessari per finalitzar el procés de la dialèctica.

- Vies d'accés al coneixement: Plató entén el coneixement com a reminicència. Conèixer és recordar, el coneixement és record, i per tant, reconeixement (teoria de la reminiscència).

- Filosofia com a impuls eròtic: Bellesa en sí: - a + (amor al cos bell, amor a tot cos bell, amor a la bellesa moral de l'ànima, ..., bellesa en sí)

Ànima: recorda allò que ja havia conegut. El record és possible perquè l'ànima ha tingut existència en el món de les Idees. Plató afirma que l'ésser està format per l'ànima i el cos (dualisme antropològic). L'ànima és exclusiva de l'ésser huma, l'ànima és immortal. El cos és una presó i l'ànima es sent presonera d'ella. El coneixement és la tendència natural de l'ànima per alliberar-se del cos ja que el lloc natural de l'ànima és a les idees. (Teoria somo-sema. Influència pitagòrics).

L'ànima està formada per tres parts: - Part racional: es troba al cap. És l'única part immortal, independent del cos i la seva funció és arribar al coneixement racional del món. - Part iracible: es troba al pit. És mortal i no es pot separar del cos. És font de passions nobles i té la finalitat de retenir els impulsos incontrolats de l'home. - Part concupicible: es troba al ventre. És origen de les passions innobles. És mortal i no es pot separar del cos, està absolutament lligada a ell.

*Plató observa psicologies diferents: el savi, el guerrer i el mandrós, i cadascú d'aquests té una part de l'ànima més desenvolupada. La virtut és l'equilibri de les parts de l'ànima, i per cada part de l'ànima hi ha una virtut.

ÈTICA (política): Cal una polis perquè els individus puguin desenvolupar les seves activitats i arribar a la Virtut. Desenvolupa una forma de govern ideal i justa: El filòsof és l'únic que pot governar la polis ja que és qui coneix la veritat i per tant exercirà el Bé. Quan hi ha més d'un filòsof en possessió d'aquesta veritat, el govern no serà una monarquia (filosof-rei) sinó una aristrocràcia (els millors).

El model polític format per Plató es degrada per la intromissió d'una classe en una altra: l'Aristocràcia (Aristós) degenera en Timocràcia (Timé, el poder de l'ambició), la Timocràcia degenera en Oligarquia (Oligós, govern dels rics), l'Oligarquia es degrada en Democràcia (Demos, govern del poble) i la Democràcia es degrada en Tirania (govern per la força d'un o més ignorants).