Feminismo del Siglo XIX

Mujeres. Contexto histórico. Derechos. Libertades. Igualdad política, económica y social. Reivindicaciones. Estatus tradicional. Gloria Steinem. Elisabeth Cady. Flora Tristán. Clara Zetkin. Diferencias entre hombre y mujer

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 16 páginas
publicidad

INDEX

El feminisme segle XIX.......................................................................... Pàg.: 1,2,3

El moviment feminista d'abans i d'ara.............................................. Pàg.: 4,5,6,7

Estatus tradicional................................................................................. Pàg.: 8

Inicis del canvi........................................................................................ Pàg.: 9

El feminisme i el socialisme.................................................................... Pàg.: 10, 11

Personatges significatius en la lluita pels drets de la dona.............. Pàg.: 12,13,14

La Revolució incompleta: el feminisme durant els segles XVIII i XIX. Pàg.: 15

EL FEMINISME SEGLE XIX

La història de la humanitat és la història de les injúries i usurpacions repetides per part de l'home cap a la dona, essent el seu objectiu directe la instauració d'una tirania absoluta sobre ella. Per demostrar això, sotmetrem els fets a un món imparcial. L'home mai no ha permès a la dona exercir el seu indiscutible dret polític al vot.
Decidim: que totes les lleis que impedeixen que la dona ocupi en la societat la posició que la seva consciència li dicti, o que la situen en una posició inferior a la de l'home, són contràries al gran precepte de la natura i, per tant, no tenen força ni autoritat.

Els moviments iniciats en aquesta època van heretar en gran mesura les demandes igualitàries de la Il·lustració, però van sorgir per donar resposta als greus problemes que estaven generant la Revolució industrial i el capitalisme. El desenvolupament de les democràcies censitàries i el fet decisiu de la industrialització van suscitar grans expectatives, per a la societat de l'època, respecte al progrés de la humanitat, i es va arribar a pensar que havia arribat la fi de l'escassetat material.

Al llarg del segle XIX, el liberalisme es va implantar com a sistema polític. Defensava la igualtat entre els éssers humans i la necessitat que actuessin en completa llibertat, sense que l'Estat hi posés traves de cap tipus. Aquesta ideologia estava en franca contradicció amb les mesures pràctiques que calien pel que fa a les dones. A gairebé tots els països europeus, sota la direcció de la burgesia, es van imposar codis civils que s'inspiraven directament en el Codi de Napoleó o l'imitaven.

Es negaven a les dones els drets polítics, com el vot (no podien elegir ni ser elegides), encara que per pagar impostos sí que se les considerava iguals que els homes. A més, la seva situació davant la llei, en molts altres aspectes, era també discriminatòria i eliminava de les seves vides qualsevol esbós d'autonomia personal. Amb el matrimoni, l'home es comprometia a «protegir» la seva dona, i la dona a «obeir» el marit. Les casades no podien disposar dels seus béns ni podien establir cap contracte sense el permís marital. No podien, tampoc, actuar davant la justícia (posar una denúncia, un plet, testimoniar, etc.) per comte propi si el marit no ho autoritzava. A molts països el divorci no existia, i en altres llocs era extremadament limitat per a la dona. Les dones solteres, que en els nuclis urbans podien arribar a constituir el 40 o el 50 % de la població femenina, no patien tant aquesta situació de dependència, però tenien també una capacitat jurídica molt minvada. D'altra banda, el proletariat, i sobretot les dones proletàries, quedava totalment al marge de la riquesa produïda per la indústria, i la seva situació de degradació i misèria es va convertir en un dels fets més greus del nou ordre social.

El feminisme sorgeix recolzant-se en els nous corrents de pensament que més tard demostrarien no ser suficients per promoure'l. Les implicacions polítiques i econòmiques que la llibertat de la dona comportaria van ser suficients perquè durant molts anys la lluita feminista trobés impediments.

Si ideològicament el liberalisme, i després el socialisme, van servir per evidenciar que la dona mereixia una nova valoració social, no va haver-hi un reconeixement real fins molt després. El feminisme va posar, doncs, en entredit la suposada igualtat que postulava el socialisme i la validesa del liberalisme, ja que la situació de les dones exigia una vertadera reestructuració que, en la pràctica, havia estat omesa per ambdós sistemes.

A tots els països va haver-hi grups de dones que es van mobilitzar per exigir als polítics mesures que milloressin aquesta situació. Malgrat les constants burles i resistències que van haver d'afrontar, la veritat és que, en les últimes dècades del segle, van poder beneficiar-se de diverses millores parcials.

La presa de consciència per part de les dones i la decisió de mobilitzar-se pels seus objectius va sorgir en moltes ocasions com a conseqüència dels conflictes plantejats en intentar participar, al costat dels homes, en alguna qüestió més general. Com va ser el cas de la campanya antiesclavista desenvolupada al Estats Units durant aquell segle, i que va tenir el suport femení.

Les organitzacions de dones nord-americanes es van endur la primera gran decepció a Londres, el 1848, on se celebrava un important congrés internacional antiesclavista, quan va ser rebutjada la seva participació malgrat haver treballat tant o més que els homes en la campanya. Aquesta posició va perdurar: el 1866 es va reconèixer el dret al vot als esclaus alliberats, però es va continuar negant a les dones, i els líders antiesclavistes no van denunciar aquesta discriminació, ja que van témer perdre el suport d'altres sectors polítics. Aquesta actitud d'utilitzar les dones però sense reconèixer-los els seus drets, pròpia de molts polítics, ajuda a entendre que elles anessin creant organitzacions exclusivament de dones per defensar els seus objectius.

El 1848, a Seneca Falls, prop de Nova York, es va realitzar la Primera Convenció pels Drets de la Dona, en la qual, després d'una declaració d'igualtat, es marcaven com a objectius prioritaris el control per part de les dones casades de les pròpies rendes, el dret de les mares a la custòdia de les criatures en cas de divorci i el dret al vot femení. A partir d'aquell moment es van multiplicar les activitats i les trobades de dones.

EL MOVIMENT FEMINISTA D'ABANS I D'ARA

D'ABANS:

Moviment feminista, moviment per aconseguir la igualtat política, social i econòmica entre dones i homes. Alguns dels drets de igualtat que es reivindiquen son el control de la propietat privada, la igualtat d'oportunitats en la educació i el treball, el dret al sufragi o vot lliure i la llibertat sexual.

Les condicions socials i econòmiques havien contribuït a que les dones ampliaren les seves activitats fora de la vivenda, en fàbriques i oficines. Això, unit a altres canvis socials, convenció a les dones de que era el moment de exigir igualtat amb els homes. Dones com Gloria Steinem, Betty Friedan i Kate Millett es van convertir en les principals figures del movimient feminista. Com escriptora, Steinem va fundar la revista Ms, i va fer costat a la fundació de la National Women's Political Caucus i la Women's Action Alliance. En aquest fragment pres pel seu "Discurs a les dones dels Estats Units", Steinem exigeix que no existeixin mes roles que "aquells que se elegeixen lliurement".

El moviment feminista, també conegut com moviment per la alliberació de la dona, va sorgí a Europa a finals del segle XVIII. A pesar de que ja en 1970 la majoria de les dones en el món havien aconseguit millorar els seus drets, encara esta pendent la total igualtat amb l'home a nivell polític, econòmic i social.

L'època d'entreguerres, les feministes van abandonar a gran mesura les seves reivindicacions per dedicar-se a altres moviments afins. No es qüestionava la participació política de les dones, però se'ls assignava feines que es consideraven apropiades per elles. La major part de les feministes adoptaren aquest mateix criteri, si bé algunes, la minoria, van seguir reivindicant la participació de les dones en tots els àmbits de la vida social i política.

Las dones es s'oposaren radicalment a:

  • Que las reformes augmentaren la independència sexual d'aquestes així com l'avorto o la anticoncepció.

  • Van lluitar per aconseguir el control de la seva pròpia fecunditat.

  • El triomf de règims dictatorials a Espanya va impossibilità en l'avens del control femení, sobre la se seva pròpia fecunditat i en altres països com França el argumento de necessitat de augmentar la tasca de natalitat va prohibí la decisió de les dones respecte l'avorto.

    El moviment feminista està compost per diferents elements sense cap estructura jeràrquica. Encara que no es basa en un conjunt de principis formals, la seva idea central es que les dones pateixen una opressió no compartida per l'home i de la que, per lo general, els homes son els beneficiaris polítics, socials, emocionals i econòmics.

    Quan el feminisme occidental ressorgí en la dècada de 1960, el moviment defenia preferentment que les experiències individuals de subordinació de la dona eren incidents aïllats deguts a diferències particulars de personalitat, sinó la expressió d'una opressió política comú. També es va esgrimí la idea de germandat, però d'aquest concepte ha set molt criticat per incoherent, ja que dins del moviment es mantenen prejudicis de rasa i classe social. En los últims anys, tant las diferencies com les similituds entre dones han passat a ser objecte de investigació acadèmica.

    El moviment feminista segueix tres línees de actuació: exploració d'una nova solidaritat i consciencia (que facilita la valoració de les posicions política i social), realització de campanyes a favor de temes públics i el estudi del feminisme.

    D'ARA

    Durant els anys seixanta d'aquest segle, tots els valors i les convencions apresos (i que tot món hauria d'acceptar) com universals, incontrovertibles i eterns, eren tema de debats ardents i d'argumentacions en ocasions elaboradíssimes.

    Aquest va ser el context en el qual moltes dones van aconseguir prendre també el qüestionament obert en les seves mans: elles eren les ajudants i servidores dels herois d'aquelles gestes, i complien infatigables i eficaces amb les cures domèstiques i les tasques oficinesques que els campions de la pau i la justícia no assumien.

    Elles, que eren el repòs dels guerrers de la pau i la democràcia, van descobrir que -contràriament al que esdevenia amb ells-, treballaven jornades múltiples encara que fosques i sense prestigi. AL posar-li nom a les experiències que analitzaven, van conformar els primers grups feministes contemporanis, caracteritzats per inscriure's com part de la construcció de l'equitat en l'exercici de tots els drets humans. Aviat aquests grups es van anar fent visibles en tot el món. Les dones van començar així a prendre per assalt tots els espais de la societat i de la història en els quals la seva presència havia estat anul·lada, ignorada, suprimida o simplement ocultada. "Les dones són els negres de la humanitat" cantarien anys després Yoko Ono i John Lennon per a descriure la veritable cara de les relacions entre homes i dones.

    L'activisme pels drets humans de les dones es va intensificar en els seixanta, però el feminisme contemporani es va iniciar en els primers anys de la postguerra. En 1950, Eleanor Roosevelt i algunes delegades, sobretot de països tercermundistes, van assolir que l'ONU transformés el terme Drets de l'home, pel de Drets Humans i així, incloent a les dones, fes seva la declaració respectiva. Òbviament, el feminisme contemporani té antecedents en esdeveniments previs com les lluites de les sufragistes en tot el món i les reflexions sobre la nova moral sexual d'Alejandra Kollontai, les propostes jurídiques de Harriett Taylor Mill a mitjan segle 19 a Anglaterra, les exigències encapçalades per Olympe de Goujes, la Vindicación dels drets de les dones, també del segle 18, formulada a Anglaterra, per Mary Wollstonecraft, i a Mèxic el reclam de les dones per a ser tractades com ciutadanes al promulgar-me la Constitució de 1824.

    El segon sexe, de Simone de Beauvoir, és el llibre precursor de tot el que vindria després i fins als nostres dies. Moltes altres obres van ser escrites després del segon sexe, mentre les dones de tot el món emprenien les més diverses accions encaminades a construir la seva pròpia humanitat, la seva autonomia, la seva llibertat, el desenvolupament ple de les seves capacitats i la seva ciutadania, limitades, restringides o de plànol negades durant mil·lennis de dominació masculina. Així van començar a escriure la seva pròpia història: una història de la humanitat en femení, en la qual les dones són protagonistes de la quotidianitat de totes les cultures i en la qual hi ha coses més importants que les gestes guerreres i les maniobres polítiques i diplomàtiques de palatines en pugna; d'una història més apegada a la vida de la gent i menys a l'exaltació dels herois de la violència i el patriarcat. Aquest concepte és fonamental per al feminisme. Defineix a l'organització política, ideològica i jurídica de la societat el paradigma de la qual és l'home, que es basa en el sexisme i s'expressa quotidianament en el masclisme, la misogínia i l'homofòbia.

    Així pues, el feminisme es defineix avui com una filosofia, una disciplina de coneixements, una ètica i una proposta de transformació social sense precedents en la història.

    En la dècada dels setanta, va començar a distingir-se dins del moviment de alliberació de les dones, una corrent que reivindicava la diferència sexual entre dones i homes. La valoració de la practica de la diferència femenina en oposició al totalitarisme patriarcal amb la seva lògica de l'acció i de la violència fer el germen d'aquesta nova corrent, ja practicada per alguns grups a finals dels anys seixanta. El nucli essencial del feminisme de la diferència és el seu rebuig a la igualtat pel raser del masculí. Hi ha no obstant això, divergències entre les formes que els diferents grups feministes de la diferència han assumit aquest concepte. No hi ha una definició explicita del que significa “feminisme de la diferència” i la majoria dels grups que practiquen aquesta estratègia polític-filosòfica es neguen a donar-se una definició considerant que això seria caure en un exercici de poder típicament patriarcal: la imposició de límits al fluir del pensament. Des de les seves primeres formulacions radicals, que reivindicaven les bondats de la naturalesa femenina, caient en l'essencialisme biològic, el feminisme de la diferència i el feminisme de la igualtat tendeixen actualment a un acostament encara tímid, donades les profundes divergències filosòfiques que separen a ambdós.

    ESTATUS TRADICIONAL

    Origen: Des que la història a estat escrita, els homes han tingut domini sobre la dona en les societats. El domini masculí es remunta al paleolític, ja que va ser molt valorada l'acció de la caça, la qual realitzaven els homes. Antiguitat: En la legislació romana l'home i la dona eren considerats un, sent la dona la possessió i no tenint poder algun en les seves terres, la seva pròpia persona, els seus diners i els seus fills. Les dones respectables havien de ser castes i fidels, però els homes no. En l'Edat Mitjana les terres i el poder polític eren heretats per via masculina, el que afavoria la subordinació de la dona. En Babilònia i Egipte, tenien dret a la propietat; a Europa formaven part en els gremis i de vegades en el caràcter religiós. Autoritat política: reines egípcies i bizantines, mares superiores dels convents medievals i les dones de tribus iroqueses. En Xina i Roma en l'època del renaixement europeu van destacar algunes dones instruïdes.

    Religió: Les religions monoteistes estan a favor de la idea que les dones són més febles i inferiors a l'home. En la Bíblia, San Pablo demana a les dones que obeeixin als seus marits i Déu va situar a Eva sota el mandat d'Adán, en aquests moments ens plantegem una pregunta: Déu era masclista?, ens basem en el fet, per exemple, que no hagués cap apòstol dona, és possible que en tot el món, no hagués una dona digna d'aquesta tasca, que ni una sola dona fora més adequada per a aquest ja que un home, encara que també podem plantejar-nos aquesta altra pregunta: Déu es va adaptar al seu temps i ja que la societat era masclista va pensar que les dones no serien respectades?. En el hinduisme la dona ha d'adorar a l'home i diuen que aquesta adoració serà la qual els protegeixi i mantingui.

    Família: La dona es troba en desavantatge en les famílies tradicionals. La seva educació és limitada a les labors de la casa i no poden presidir càrrecs de poder. El matrimoni és una forma de protegir-les, però que alhora les pressiona a donar a llum als seus fills, els quals es prefereixen barons. La dona casada obté d'estatus del marit (en aquestes societats), viu amb la família d'ell i no disposa de recursos quan succeeixen casos de maltractaments o abandó.

    INICIS DEL CANVI

    El Segle de les llums i la Revolució industrial van crear l'aparició del feminisme i altres moviments reformadors (S XVIII-XIX) En França els clubs republicans de dones van demanar que la llibertat, igualtat i fraternitat fora sotmeses a ambdós sexes d'igual manera, però no va ser possible per l'aprovació del Codi Napoleónico. En Anglaterra, Mary Wollstonegraft va publicar “Una reivindicació dels drets de la dona” (1792), publicada per William Godwin ( en aquesta obra l'escriptora anglesa i feminista, va afirmar que el matrimoni resideix en l'afinitat intel·lectual i va advocar per la igualtat educativa i d'oportunitats per a ambdós sexes). Revolució industrial: La realització de treballs manuals gratuïtament feta per les dones, es canvia, ja que les dones comencen a treballar en fàbriques amb un sou, aquí comença la independència i proletarització, encara que les seves condicions no eren bones i els seus salaris baixos i encara controlats pels marits. Les dones de classe mitja i alta es quedaven a casa per a mostrar a la gent l'èxit dels seus marits respecte al treball. La possibilitat de treball de les dones de qualsevol classe era la de donzelles, professores o venedores. Grups feministes: Van sorgir a Europa i no es van estendre massa. L'església es va oposar ja que deia que destruïa la família patriarcal. Els països agrícoles seguien igual i en les fàbriques les queixes eren sufocades pel moviment socialista. Feminisme: Major acceptació a Gran Bretanya (molt industrialitzada) i en EUA. Les dones cultes i reformistes de classe mitja eren els seus dirigents. Mes de 100 persones van celebrar la primera convenció dels drets de la dona en Séneca Falls, Nova York (1848), dirigida per Lucretia Molt i Elizabeth Cady Stanton (igualtat de drets, inclòs el de vot, i la fi de la doble moralitat). Les feministes britàniques es van reunir per primera vegada en 1855 . El llibre “Sobre l'esclavitud de les dones” (1869), per Jhon Stuart Mill va ser basat en les converses amb la seva dona, se centrava en el dret del vot i va ajudar molt per a aquest fet, ja que va ser escrit per un home, encara que aquest dret no es va incloure fins a finals del segle XIX i bé entrat el XX, a Espanya es va concedir en 1932 en la II República. Existeixen països com Kuwait, Aràbia Saudita i Jordània on la dona no té dret a votar.

    EL FEMINISME Y EL SOCIALISME

    El feminisme anava configurant-se com la lluita contra el patriarcat, un sistema de dominació sexual, i el socialisme com la lluita contra el sistema capitalista o de classes.

    A pesar que s'acusa el primer feminisme de tenir un caràcter de classe mitjana, ja que les que el van iniciar hi pertanyien, un examen detingut de les possibilitats que les dones tenien llavors ens porta a la lògica conclusió que només per mitjà d'un impuls d'aquesta índole haurien pogut fer escoltar la seva veu. L'estat de la situació de la dona en la societat impedia tota possibilitat d'una reivindicació des de les classes més baixes, perquè aquests sectors de la població s'ocuparien més, en tot cas, dels seus drets com a classe a la vista de la seva precària condició, que dels drets del col·lectiu de les seves dones; i d'altra banda perquè no posseïen el suficient bagatge cultural ni ideològic, i ni tan sols les possibilitats materials per portar a terme un projecte polític.

    Així que el primer feminisme va haver de néixer de la classe mitjana, entre dones que tenien, almenys, un determinat nivell econòmic i cultural que els servís de suport davant els homes, que eren els que acumulaven el reconeixement social i totes les eines —educació, lleis i propietats— per frenar-lo o ajudar-lo, com alguns van fer.

    Els sindicats masculins s'oposaven al treball de les dones perquè consideraven que podien disminuir els salaris dels homes, i per això no donaven importància a les seves necessitats com a treballadores. Les feministes van trobar la solució en la creació de sindicats femenins. La creació d'aquests sindicats va tenir una importància no sols històrica sinó també política. Encara que el seu impacte va ser escàs, va obligar al canvi d'actitud els partits socialistes i els seus sindicats propers, i que acceptessin la necessitat de defensar els interessos de les dones treballadores, almenys en la teoria.

    No obstant això, hi havia una discussió de les feministes radicals amb la seva ala moderada, perquè pensaven que havien d'unificar els seus interessos amb els de les dones treballadores també, i principalment, ja que eren les més oprimides.

    La dificultat d'entesa entre treballadores i feministes de classe mitjana es va fer evident en moltes ocasions, perquè les diferències de classe, objectius i necessitats immediates no propiciaven una trobada al mateix nivell, i també perquè els grups feministes van aprofitar, de vegades amb demagògia, la situació de les obreres en els seus discursos. Aquestes actituds unides a comportaments condescendents i proteccionistes i sovint a la falta de comprensió pels problemes de la seva classe, van portar moltes d'aquestes treballadores a allunyar-se del feminisme i apropar-se al socialisme.

    PERSONATGES SIGNIFICATIUS EN LA LLUITA PELS DRETS DE LA DONA

    Gloria Steinem: Després de començar la seva carrera literària com articulista per a una revista, a la fi de la dècada de 1960, Gloria Steinem va començar a recolzar en els seus escrits el moviment feminista. Més tard va fundar la revista Ms i va crear nombrosos grups de suport a la dona. Poc després de 1968, es va comprometre amb la causa feminista i aviat es va convertir en una de les principals figures d'aquest moviment. En 1971, juntament amb Betty Friedan, Bella Abzug i Shirley Chisholm, Steinem va contribuir a la fundació del National Women's Political Caucus. Aquest mateix any, i en col·laboració amb Pat Carbine en qualitat d'editora cap, va llançar la primera publicació feminista, la revista Ms (una proposta lingüística d'unificar les fórmules de cortesia angleses mister (Mr), Miss o Missis). A partir d'aquest moment Steinem va anar un model per a les dones joves i es va mantenir fidel a la seva creença que quan les dones s'alliberin els homes també es convertiran en éssers humans plens. Entre els seus escrits cap destacar una col·lecció d'assajos i articles titulada Actes escandalosos i Rebel·lies quotidianes (1983) i Marilyn (1986), una biografia de la famosa actriu cinematogràfica. En La revolució interior (1991) analitza els seus sentiments cap a si mateixa en el context del moviment feminista.

    'Feminismo del Siglo XIX'

    Elizabeth Cady: va ser una de les líders del moviment en favor dels drets de la dona en Estats Units juntament amb Lucretia C. Mott i Susan B. Anthony. Va convèncer al senador Aaron Sargent de Califòrnia perquè defensés una esmena a la Constitució en favor del vot de la dona en 1878. Aquesta esmena va ser presentada cada any fins que el Congrés la va aprovar finalment en 1919 . En 1848 Stanton i Lucretia Coffin Mott, a qui havia conegut en 1840, van organitzar la primera assemblea en defensa dels drets de la dona en Séneca Falls (Nova York). Per a aquest congrés, Stanton va redactar una Declaració de Sentiments, en la qual va proposar una resolució que exigiria el dret al vot per a la dona. Va anar en aquest congrés on va conèixer a Susan B. Anthony. Des de 1868 fins a 1870, ambdues van publicar el setmanari Revolution, a Nova York, i en 1869 van fundar l'associació Nacional per al Sufragi Femení (que a partir de 1890 es va cridar Associació Nacional per al Sufragi de les Dones Nord-americanes), de la qual Stanton va ser presidenta fins a 1892. En 1888 va col·laborar en la fundació del Consell Internacional de les Dones. Va ser coautora, juntament amb Anthony i Matilda Joslyn Gage, dels tres primers volums d'història del sufragi femení, (6 volums, 1881-1922). Stanton va morir el 26 d'octubre de 1902 a Nova York.

    Flora Tristán: França, va emprendre una campanya a favor de l'emancipació de la dona (vegi's Feminisme), els drets dels treballadors i contra la pena de mort. En 1840, va publicar la Unió obrera, on clama per la necessitat dels treballadors d'organitzar-se i advoca per “la seva unitat universal”. Karl Marx, referint-se a ella, va dir que era “una precursora d'alts ideals nobles”.

    Clara Zetkin: (1857-1933), política feminista alemanya, creadora del Dia Internacional de la Dona (8 de març). Després de passar vuit anys exiliada a Suïssa, va regressar a Alemanya quan es va aixecar la prohibició, en 1890, per a organitzar la secció femenina del partit. En 1907 va ajudar a organitzar la primera conferència internacional per a dones, i en 1910, durant la conferència de dones socialistes celebrada a Copenhaguen, va proposar la resolució que va convertir al 8 de març en el Dia Internacional de la Dona.

    Aquestes van ser algunes les dones més importants del moviment feminista.

    LA REVOLUCIÓ INCOMPLETA: EL FEMINISME DURANT ELS SEGLES XVIII i XIX

    En França i Anglaterra, les dones van participar activament en els moviments radicals d'orientació igualitària. No obstant això, aviat es va demostrar que aquests moviments tindrien a excloure a les dones i a la seva lluita especifica del poder polític i de la igualtat jurídica. La revolució Indústria va accelerar el procés de marginació de les dones als papers tradicionals de mare i esposa, al desvincular la llar de la producció. Les dones van perdre la seva prestigio en el treball artesanal agrícola i comercial i adondaran la separació entre món masculí i món femení. No obstant això, les idees igualitàries de la Revolució Francesa van despertar grans esperances entre les dones amb consciència feminista. Milers de dones van participar en l'efervescència política que va precedir a la Revolució i el les rebel·lions de 1789 i anys successius van ser les primeres agitadores. Però els processos revolucionaris que es van donar tant a Europa com a Amèrica van demostrar la seva limitació en el que a la causa de les dones es referia. El reconeixement dels drets polítics i jurídics dels homes durant el segle XVIII i XIX a traves de les revolucions va significar el qual les dones prenguessin consciència d'una nova exclusió aquesta vegada més terrible perquè alienava el seu dret a la igualtat en una societat que pretenia basar-se en la justícia i la fraternitat. La declaració francesa dels drets de l'home i del ciutadà de 1789 va moure a algunes dones a reclamar els seus propis drets com a tals. Els drets que reclamaven aquestes primeres dones, lluny de ser reconeguts, van anar definitivament cancel·lats per la Revolució Francesa en la Convenció Nacional (1793) que va prohibir l'activitat de dones. L'autora Olympe de Gouges va ser guillotinada per la seva dissidència feminista. D'aquesta forma es van revelar les profundes contradiccions que tancava la ideologia liberal il·lustrada quant a la relació del poder amb els grups marginats. Jean-Jacques Rousseau, que havia denigrat a les dones bastament excloent-les de l'imperi de la raó i de les teories progressistes més revolucionàries, va ser punt de mira de Trepitgen i d'altres autores que van deixar de costat les autoritats masculines per a remetre's a la seva pròpia experiència, a la sinrazón que el seu ésser-dona li revelava per a rebatre les opinions de Rousseau. Des de finals del segle XVIII, aquestes dones van inaugurar el feminisme modern, que des de principis del segle XIX hauria de centrar-se en la consecució de la igualtat de drets per a les dones i en la millora de les seves condicions econòmiques i laborals, a través d'ideologies liberals i socialistes.