Fedó; Plató

Filosofia grecollatina. Diàleg platònic. Sòcrates. Immortalitat de l'ànima. Arguments

  • Enviado por: Júlia I Àngela
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad

ACTIVITATS PLATÓ: EL FEDÓ

1. Tema central, narrador i interlocutors.

El narrador de l’obra és Fedó que explica a Equecatres els últims moments de la vida de Sòcrates, així com les converses que va mantenir el filòsof amb les persones que el van acompanyar en aquell instant.

Plató s’encarrega d’escriure els fets que narra Fedó en forma de diàleg per influència del seu mestre, Sòcrates, que considerava l’escriptura com una llengua morta. Per tant si la filosofia ha de ser dinàmica no pot ser escrita.

Durant el diàleg hi intervenen Simmies, Cebes i en certes ocasions Critó que escolten les explicacions de Sòcrates i en el moment que tenen algun dubte en relació a aquestes li demanen al filòsof que els hi aclareixi.

El tema principal del Fedó és la immortalitat de l’ànima. Plató, en boca de Sòcrates, vol demostrar que l’ànima és immortal i preexistent mitjançant cinc arguments (reminiscència, simplicitat de l’ànima, afinitat entre l’ànima i les idees, generació de contraris i incompatibilitat de contraris) que va desenvolupant al llarg del diàleg.

2. Per què el filòsof no pot donar-se mort a si mateix?

Sòcrates es mostra serè encara que s’estigui apropant el moment de la seva mort ja que considera que el filòsof és aquell que es prepara per morir, és a dir, que la vida consisteix a una espècie de preparació per la mort.

En funció d’aquesta afirmació sorgeix la discussió de si és lícit donar-se mort a un mateix o no.

Així, doncs, Sòcrates explica als seus oients que els humans som una possessió dels Déus (superiors a totes les criatures). Per tant no ens correspon a nosaltres decidir el moment de la nostra fi.

Cebes, en aquest moment li retreu que desitjant la mort vulgui abandonar la tutela dels Déus però el mestre respon dient que morir significa passar a la tutela d’altres Déus.

Cebes: El qui fos sensat desitjaria quedar-se per sempre amb aquell que és millor que ell mateix.[...] És natural que el sensats s’irritin quan han de morir mentre que són insensats els que se n’alegren, 62e.

Sòcrates: Perquè jo, Símmies i Cebes, si no pensés que m’haig de trobar amb uns altres déus savis i bons i després amb altres homes que ja han mort i que són millors que els d’aquí, em comportaria injustament no rebel·lant-me contra la mort, 63a.

3. Quina relació ha de tenir el filòsof amb els plaers i el cos?

A la conversa es comença a fer referència a que la mort consisteix en la separació de l’ànima i el cos i segons Sòcrates tan sols és l’ànima la que serà capaç de perviure més enllà d’aquest punt.

Així doncs el mestre considera que el filòsof és aquella persona que dedica la seva vida a cultivar l’ànima per mitjà de la raó i deixar de banda el cos i tots els plaers que aquest li pugui comportar, és a dir, aquell que du una vida ascètica.

Sòcrates: ¿No et sembla que tal home no estarà tot ocupat en les coses que pertoquen al cos, sinó que les deixarà de banda tant com pugui i, en canvi, tindrà la seva atenció girada vers l’ànima? 64e.

4. Per què el filòsof per coherència no pot tenir por a la mort?

El filòsof és aquell que estima el saber. El veritable saber només es pot assolir a través de l’ànima, és a dir, quan aquesta es troba separada del cos. Així, doncs, en el moment de la mort és quan aconsegueix desprendre’s d’ ell. Per tant seria incoherent que el filòsof tingués por a morir ja que és precisament el fet que permetrà a l’ànima alliberar-se de la presó del cos i així arribar a la veritat.

Sòcrates: Essent com són enemics radicals del cos i desitjant de tenir l’ànima tota sola en ella mateixa, si, quan arribés això, tinguessin por i es rebel·lessin, no seria ben incoherent que no anessin de bon grat allà on esperen que han de trobar l’objecte del seu amor de tota la vida (el saber) desempallegant-se de la companyia amb la qual vivien enemistats? 68a.

5. Quina és la por popular en relació a la separació ànima-cos?

Cebes: Temen que quan deixa el cos (l’ànima) ja no existeixi de cap manera i que en el mateix dia que un home mor, tan bon punt deixa el cos, l’ànima es malmeti i es dissolgui, sortint d’ ell com un alè o com un baf que s’esfuma i que s’escampa volant, sense que enlloc quedi res.

Com es pot observar en el text als seus deixebles els preocupa que en el moment en què mor el cos l’ànima també ho faci. Aquesta preocupació ve donada pel fet que encara no acaben de veure clar que l’ànima sigui immortal i preexistent com afirma Sòcrates. Això porta al mestre a començar la reflexió sobre els cinc arguments que utilitza per tal de demostrar que l’ànima, al contrari del cos, no mor mai.

6. En què consisteix la generació de contraris i què s’intenta demostrar?

Per tal d’explicar la immortalitat de l’ànima Sòcrates utilitza l’argument de la generació de contraris. Aquest fet és degut a la influència de la filosofia presocràtica, concretament d’ Heràclit i dels Pitagòrics, els quals creien que un contrari generava el seu contrari (Totes les coses que tenen un contrari neixen només del seu contrari. Per exemple, el bell, és d’alguna manera contrari al lleig; el just, és contrari a l’injust, i mil coses d’aquesta mena, 70e).

Sòcrates considera que si tot neix de la mateixa manera, totes les coses tenen un contrari i neixen precisament d’aquest contrari. Si hi ha vida és perquè hi ha mort. De la mort en neix la vida i de la vida en neix la mort. És a dir, els dos contraris es generen mútuament i entre aquests dos termes hi ha dos processos de generació. Per tant si el procés contrari a viure és morir el procés contrari a morir és viure. Així, doncs, la mort definitiva no existeix i d’aquesta forma l’ànima és immortal.

Sòcrates: Vull dir, no és necessari que al morir li correspongui un procés contrari?

Cebes: Totalment.

Sòcrates: I quin és?

Cebes: Tornar a la vida.

Sòcrates: Per tant, si hi ha un retorn a la vida, no serà un procés de generació des dels morts cap als vivents precisament això de tornar a viure?, 71e.

7. En què consisteix la teoria de l’anàmnesi o reminiscència i què s’intenta demostrar?

L’argument de la reminiscència consisteix en admetre que conèixer ve a ser recordar.

Cebes ens introdueix al tema recordant el que Sòcrates els ha explicat en diverses ocasions.

El fet de recordar significa que prèviament ja havíem hagut d’adquirir una sèrie de coneixements. Relacionant-ho amb l’ànima Sòcrates ens assegura que aquesta es trobava al món de les idees i per tant les coneixia. Tot i així en el moment en què cau presonera del cos les ha oblidat. Aquest fet suposa que l’ànima ha de ser preexistent. L’ànima pot rememorar fent un esforç de purificació de tot el que sigui merament corporal.

Per tal de fer més entenedor l’argument se’ns proporcionen exemples com el de la lira (Conèixer un home és diferent de conèixer una lira. No obstant això tu saps que els enamorats, quan veuen una lira o qualsevol cosa de les que acostuma a usar el seu amor, els passa això: reconeixen la lira i els ve al pensament la imatge del xicota al que la lira pertany, 73d). Així doncs Sòcrates considera que l’amant de la saviesa quan veu les coses recorda les idees i se n’adona que del que està verdaderament enamorat és doncs de les idees.

Quan Sòcrates acaba l’explicació d’aquest argument Símmies està d’acord amb que l’ànima és preexistent però retreu al mestre que aquesta sigui immortal. Sent així Sòcrates li respon que ha de combinar la reminiscència amb l’argument anterior, és a dir, la generació de contraris. D’aquesta manera podrà arribar a veure que l’ànima és immortal i preexistent.

8. Com relaciona Sòcrates la simplicitat de l’ànima i la seva immortalitat?

Els deixebles accepten les explicacions anteriors però encara perdura en ells la por que l’ànima es malmeti en el moment en el qual se separa del cos.

Així doncs Sòcrates creu necessari l’explicació d’un altre argument que doni suport a la immortalitat de l’ànima.

Si entenem l’ànima com quelcom perfecte, simple, permanent i pur podem considerar que resultarà gairebé impossible que es dissolgui tal com li passa al cos.

És a dir, l’ànima és allò que és més semblant al diví, a l’immortal i com hem dit té una forma única i no es disgrega. Mentre que al cos és el més semblant a allò mortal i dissoluble i per tant mai resta idèntic a ell mateix.

Així, doncs, en el moment de la separació, és el cos la part que s’acaba dispersant mentre que l’ànima perdura.

Sòcrates: Cada una d’aquestes realitats en sí, tenint com té una única forma en si mateixa, ha de romandre idèntica en si mateixa i mai no podrà admetre de cap manera qualsevol mena d’alteració (78d).

9. Què es pretén demostrar amb l’afinitat entre l’ànima i les idees?

Sòcrates considera que si les idees són perfectes només és possible captar-les mitjançant l’ànima ja que al igual que elles és l’única part perfecta. Així, doncs, durant la vida (moment en què l’ànima està presonera del cos) s’ha de deixar de banda el cos i tot allò relacionat amb ell el màxim possible ja que aquest no ens proporcionarà el saber verdader. Només una ànima totalment purificada és la que podrà ascendir finalment al món del qual procedeix, el món de les idees.

Per tant, el que Sòcrates ve a dir amb aquesta explicació és que si l’ànima s’assembla a les idees i aquestes són immortals, forçosament l’ànima també serà immortal.

10. Quin futur espera a les ànimes purificades a través de la filosofia?

Les ànimes que no han estat purificades en el seu moment, és a dir, portant una vida en la qual s’ha deixat de banda el cos i s’ha cultivat l’ànima a través de la raó, són arrossegades al món visible, vagant entorn a les tombes i els monuments fins l’instant en què tornen a caure presoneres d’un cos.

Al contrari, les ànimes que prèviament han estat purificades gràcies al fet que els filòsofs, amants de la saviesa, han dut una vida ascètica, poden assolir el seu objectiu, és a dir, ascendir al món de les idees.

Sòcrates: Al llinatge dels déus no és permès que hi arribi ningú que no hagi practicat la filosofia i que no hagi sortit d’aquets món totalment purificat, sinó només el que hagi estat amant de la saviesa. És per això que els veritables filòsofs s’aparten de tots els desigs corporals, 82c.

11. En què consisteix l’objecció de Símmies i quina és la resposta que hi dóna Sòcrates?

Símmies considera que l’ànima és una harmonia, representa l’ordre, la salut i la virtut de l’ésser.

Així, doncs, critica la manera de pensar de Sòcrates ja que aquest diu que encara que es mori el cos l’ànima es manté viva. El deixeble no acaba de veure clar el fet que l’ànima sigui immortal perquè si l’ànima és l’harmonia del cos, el cos es mor perquè abans ha desaparegut la seva harmonia, és a dir, l’ànima.

Per tal de fer-se més entenedor recupera la metàfora de la lira.

L’ instrument junt amb les seves cordes representen els cossos de forma corpòria i de gènere mortal. Símmies defensa que les cordes de la lira es trenquen perquè abans ja s’ha perdut la seva harmonia.

Tot el contrari que Sòcrates ja que defensa que encara que la lira hagi quedat destruïda l’harmonia perdura.

El deixeble, doncs, admet la preexistència de l’ànima però no la seva immortalitat.

Sòcrates diu a Símmies que s’està contradient amb els seus propis raonaments. Si reconeix que l’harmonia pot existir abans del cos, és a dir, que l’ànima és preexistent (teoria de la reminiscència), no pot admetre que l’harmonia existeix quan es troba fora dels elements. Seguint la metàfora, és impossible que l’harmonia existeix abans que la lira sinó que neix quan entra a l’ instrument.

El mestre també fa veure al seu deixeble que no pot afirmar que l’ànima és l’harmonia dels elements del cos perquè precisament aquesta el que busca és escapar-se dels cossos. Resulta impossible escapar-se d’una cosa de la qual depèn. Per tant, a partir d’aquest raonament li demostra que l’ànima no pot ser harmonia.

12. En què consisteix l’objecció que Cebes fa a Sòcrates?

Cebes no està d’acord amb l’objecció de Símmies perquè ell sí que creu que l’ànima és preexistent, però no veu clar que l’ànima mori abans que el cos, sinó que està d’acord amb el mestre en aquest aspecte.

Segons el que el seu mestre diu, l’ànima realitza una sèrie de transmigracions de cos en cos fins que finalment acaba caient al cos del filòsof. Aquest fet li permetrà arribar al món de les idees en el moment de la separació de l’ànima amb el cos.

Cebes té por que l’ànima acabi malmesa al cap de múltiples reencarnacions ja que no tenim la certesa que aquesta sigui prou resistent i forta per tolerar-les.

Cebes: Podria admetre que les nostres ànimes no sols han existit anteriorment al nostre naixement, sinó que no hi ha res que impedeixi que algunes subsisteixin després de la mort [...]. Ara bé, concedint això, no es manté que l’ànima en els successius naixements i mort no pateix cap dany ni ha d’acabar morint del tot en alguna d’aquestes morts, 88a.

13. Per quins motius Sòcrates li critica a Anaxàgores el seu concepte de causa? Com s’ha d’entendre verdaderament el que una causa és?

Segons Anaxàgores la ment és la és qui posa ordre i la causa de totes les coses. Al principi Sòcrates va estar d’acord amb aquest raonament però a mesura que va anar llegint l’obra d’ Anaxàgores es va adonar que aquest no recorria a la ment sinó que es basava en causes mecàniques i físiques per explicar fenòmens singulars.

Per tant, Sòcrates emprèn una altra reflexió per trobar la verdadera causa de totes les coses. El filòsof arriba a la conclusió que el principi de tot és l’existència de les idees, és a dir, la bellesa, la bondat, la grandesa en si,...

Així, doncs, podríem dir que una cosa és bona quan participa o està present en la bondat en si.

Sòcrates: Perquè a mi em sembla que, si existeix alguna cosa bella fora del bell en si, no podrà ser bella per cap altra causa sinó és pel fet de participar en aquell bell en si. I el mateix dic sobre tots els altres casos, 100c.

14. En què consisteix l’exclusió mútua de contraris que Sòcrates proposa com a resposta a Cebes? Què s’intenta demostrar?

Segons Sòcrates, com s’ha dit anteriorment a cada idea li correspon un contrari, i en la resposta a Cebes afegeix que cada idea exclou el que li és contrari (incompatibilitat de contraris).

És a dir, si el contrari de vida és mort i relacionem ànima amb principi de vida, com a conseqüència l’ànima no podrà admetre de cap manera la mort, ja que aquesta és contrària a la vida.

Per tant es demostra que l’ànima és immortal.

  • Què és el que s’ha de donar en un cos perquè sigui vivent?
  • L’ànima.

[...]

  • I la vida, té un contrari, o no en té?
  • En té.
  • Quin és?
  • La mort.105d

[...]

  • Bé. I allò que no admet la mort com ho anomenem?
  • Immortal.
  • L’ànima no admet la mort?
  • No.
  • Per tant l’ànima és immortal. 105e

15. Amb quina finalitat Sòcrates conclou la seva defensa sobre la immortalitat de l’ànima amb el mite escatològic de l’ Hades?

Sòcrates a través del mite de l’Hades intenta mostrar què els passa a les ànimes quan aquestes se separen del cos i van a parar a l’Hades.

Se serveix del mite per tal de reforçar la tesi de la immortalitat de l’ànima. Així, doncs, dóna més força a tota la sèrie d’arguments esmentats descrivint les successives transmigracions i l’ oportunitat d’alliberar-se de la contaminació que li produeix el cos.

Sòcrates afirma que tot aquell home que s’hagi abstingut dels plaers corporals i s’hagi entregat a la saviesa i a cultivar l’ànima (el filòsof) tindrà una recompensa en el moment de la mort. És a dir, l’ànima podrà arribar a un món millor (descrit al mite) degut a la seva immortalitat.