Febleses del Coneixement

Filosofía. Conocimiento # Veritat i certesa. Estats de la ment. Ciències empíriques. Contrastació d'hipòtesis. Moral i l'ètica

  • Enviado por: Zynnoe
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 24 páginas
publicidad

Les febleses del coneixement (els paranys del llenguatge)

Quan raonem malament?

Tipus de fal·làcies (febleses del coneixement)

a) Problemes que no tenen solució

> Apuries; són enigmes sense sortida

Zenó (Aquiles i la tortuga, l'estadi, la fletxa)

> Paradoxes; són arguments vàlids que duen a dues solucions contradictòries

La paradoxa del mentider; menteixes quan dius que menteixes?

Epi, català, diu que els catalans menteixen

La pròxima paraula que diràs serà no?

- Dilemes; són una certa classe de paradoxes

El dilema de l'advocat i l'aprenent

El dilema del cocodril

b) Ambigüitat o vaguetat del llenguatge

> Incoherències / coherències

A diu: T'estimo! ; B li respon: Jo tampoc.

L'Agustí ha assassinat a la seva vídua

La teva mare, té algun fill?

Aquest solter està casat!

> Polisèmia; Significat múltiple de les paraules

> Signes de puntuació

c) Fal·làcies d'inducció incompleta; Afirmació categòrica sense proves suficients

> Generalització; l'ús de ningú, cap, tots sol portar a aquest tipus de fal·làcia

Tots els catalans ballen sardanes

d) Per l'argument d'autoritat

> “Pròpiament dit“; això és així perquè ho diu tal persona

> “Ad Baculum“(o del bastó); creure en alguna cosa per por al càstig.

> “Per tradició“; creure en alguna cosa perquè sempre s'ha fet així

e) Fal·làcies pròpies del grup social

> “Ad populum” (demagògiques); Exaltació de l'estat d'ànim, afalac a un grup

> “Ad hominem”; Prejudicis a una persona

> Prejudicis a grups “per associació”; atribució a una persona dels defectes que s'atribueixen al seu grup o família.

f) Fal·làcies d'autodefensa

> “Tu quoque” (Doncs mira que tu...); Recomanacions de persones que pateixen el mateix defecte.

veritat i certesa

El cas de Galileu (s. XVI - Revolució científica)

La comunitat científica del segle XVI tenia l'absoluta certesa de que la Terra era el centre de l'univers

Galileu Galilei tenia l'absoluta certesa que els seus contemoranis estaven equivocats i que la Terra era tan sols un planeta més que girava entorn del Sol

teoria geocèntrica

teoria heliocèntrica

Raons que esgrimiren en el judici

> La paraula de Déu, que es troba a la Bíblia i a les Sagrades Escriptures

> Càlculs matemàtics d'un astrònom matemàtic anterior a ell, Copèrnic

> La tradició

> El mètode científic (experimentació i demostració) Pas a la ciència moderna

> No es fiaven de les noves tecnologies

> Observacions fetes amb un nou instrument (nova tecnologia); el telescopi. Galileu fou el primer en utilitzar-lo per mirar les estrelles

1. Respecte el concepte de veritat...

El mot de veritat significa, etimològicament:

Grec “alepheia” descobrir - desvelar

Llatí “verum - veritas” digne de confiança “war” Alemany

Hebreu “emounah” digne de crèdit “truth” Anglès

Aquests significats coincideixen en trobar la veritat en l'objecte

La veritat absoluta es troba sempre en l'objecte de coneixement o “món real”. El subjecte o enteniment duu un camí que s'acosta a la veritat, que mai podrà ser coneguda, des de la ignorància mitjançant una sèrie de certeses.

Veritat i certesa no són sinònims, tot i que a vegades poden coincidir

El subjecte sempre vol saber la “veritat de l'objecte”

Tipus de veritat

veritat lògica

veritat òntica

veritat moral

Es basa en la creença en l'absoluta correspondència entre el subjecte i l'objecte

Transcendència de l'ésser. És una postura típicament realista; les coses són com són independentment de com tu les pensis. La veritat resideix en l'objecte.

Exclou o evita la mentida. La veritat recau en el subjecte. És la postura de les creences religioses, morals...

2. Per reconèixer si un judici és vertader...

2.1. Per definició; el predicat està inclòs en el subjecte

Cercle rodó, duro de cinc pessetes, etc...

2.2. Per evidència; que presenten una impossibilitat a la negació, per senzilles.

No són veritats absolutes, només són probables.

2.3. Per correspondència; afirma que existeix una concordança o correspondència entre el subjecte i l'objecte de coneixement.

> L'”Adequatio” (la fotocòpia) Escolàstica, St. Tomàs d'Aquino

- Percebem les coses molt semblants, però no són el mateix

> El “Reflexe” (el mirall) Wittgenstein

- La realitat té una veritat en si mateixa que quan se'ns manifesta es converteix en una realitat en mi mateix.

2.4. Per coherència (idealisme); l'única correspondència que pot existir és l'enteniment en sí mateix.

2.5. Pragmàtics (usa); Si és útil, és veritat. (W.James)

2.6. Relativistes; tot depèn, tot és pacte i convenció. No existeixen les veritats absolutes.

2.7. Teoria semàntica de Tarski; la veritat no es troba en l'objecte ni en el subjecte, sinó en el llenguatge. El llenguatge té nivells que són vertaders

“El sol és una estrella”

“El sol és una paraula”

Estats de la ment respecte la veritat

Conclusions

1.- Tots els estats mentals són independents amb el fet de que una proposició sigui vertadera o falsa

2.- La relació entre la certesa i la veritat depèn del llenguatge

Llenguatge: Capacitat de l'ésser humà per emetre judicis. Poden ser:

Judicis empírics: És aquell judici que depèn de la nostra observació / experiència

Judicis formals: És aquell judici que no depèn de l'experiència sinó de la raó

Tipus de veritats diferents

Veritats empíriques; quan el que es diu es correspon amb el món real

Veritats formals; presenten absència de contradicció

Verificació de judicis

Judicis empírics; Es comproven per contrastació empírica. Sempre són veritats particulars, de probabilitat

Si la contrastació empírica és positiva, s'ha de fer una verificació

Si la contrastació empírica és negativa, s'ha de fer una refutació

Judicis formals; Es comproven per anàlisi intern, és a dir aplicant correctament les seves pròpies regles. Són sempre veritats universals o tautologies

Relació entre judicis

> Si un judici formal és vertader aleshores pot ser empíricament vertader o fals

En el cas que sigui formalment correcte i empíricament fals l'anomenem fal·làcia

> Si un judici formal és fals sempre serà empíricament fals

la filosofia de la ciència

La filosofia no pertany ni a les formals ni a les empíriques ja que no és una ciència sinó un saber

Què és la ciència?

1.- La ciència és una activitat humana no espontània i una manera diferent de veure i interpretar el món.

2.- És una conquesta de la humanitat, que els allibera de les supersticions, de la mentida, de les falses creences i opinions; en definitiva ens allunya de l'error

3.- És una necessitat humana; permet a l'home dominar i estar segur dels seus coneixements sobre el món que l'envolta

Teoria dels tres estats d'August Conte (sociòleg francès del s.XIX i pare del positivisme”) sobre l'aparició de la ciència.

Hipòtesi: Existeix una paral·lelisme entre el desenvolupament de la intel·ligència d'un ésser humà ( infància / adolescència / estat adult ) i el desenvolupament progressiu de la ciència.

Qualsevol branca del nostre coneixement passa per tres estats

1) Teològic (religiós / mitològic) ------------- imaginació --- el foc és diví

2) Metafísic / Filosòfic (ciència antiga); -- observació --- el foc és un element

3) Positivista / Científic ----------------------- abstracte ---- el foc és combustió

El mètode científic

definicions

etimològica

nominal

real

Meta “Cap a...”

Odoç “Camí”

Camí cap a l'adquisició d'un determinat coneixement

Aquell conjunt de procediments que utilitzen les ciències per descobrir noves lleis, conèixer el seu objecte d'estudi i transmetre'l als altres

Característiques de les ciències empíriques i formals

ciències formals

ciències empíriques

1) Són aquelles que no depenen en absolut de l'experiència / observació

1) Sí que depenen de l'experiència / observació

2) Són radicalment segures, sempre que se'ls apliquin correctament les regles

2) No són segures, tot i que s'hi apropen. Són veritats de probabilitat

3) Són demostrables “a priori” (abans) de l'experiència

3) Són demostrables “a posteriori” (desprès) de l'experiència

4) No ens diuen res de cap àmbit del món real

4) Són un pou d'errors, però és l'única manera d'assabentar-se del món real, ja que intenten explicar, descriure, comprendre el món real

5) Tenen una utilitat indirecta; les utilitzen les ciències empíriques com a eina abstracta per estar més segures.

5) Utilitzen el mètode científic per intentar minimitzar l'error (hipòtesi, deducció, inducció...)

Tot mètode científic té com a objectiu descobrir noves lleis (mètode heurístic)

Transmetre ensenyament (mètode didàctic)

Tota ciència té com a objectiu

a) Explicar un fenomen

b) Comprendre aquest fenomen (explicar les seves causes)

c) Fer prediccions

Per fer-ho utilitza un mètode;

a) General; totes les ciències definició, divisió, demostració

b) Particulars; determinades ciències Ciències empíriques - inducció

Ciències formals - deducció

Les dues utilitzen el mètode hipotètic - deductiu

Inducció; dels fets a la hipòtesi

Deducció; de la hipòtesi als fets


El problema de la contrastació d'hipòtesis o ¿Com avança la ciència?

inici enigma hipòtesi predicció contrastació (moment crucial) nova ciència

a

b

c

d

e

f

g

h


Avui en dia la filosofia de la ciència està d'acord en que existeixen dos problemes bàsics:

> Epistemològic; Com adaptar la teoria a la pràctica; és a dir ¿Què és el que distingeix la ciència de la no-ciència? Metodologia de la ciència

> Qui decideix que una teoria és o no científica?

Teories interpretatives sobre el valor del coneixement científic

1.- Neopositivisme o empirisme / positivisme lògic (s.XX) fundat pel Cercle de Viena

Objectius

a) Tots els neopositivistes tenen com a objectiu un treball interdisciplinar; o sigui que ocupa tots els tipus de ciència

b) Els neopositivistes volen elaborar un llenguatge teòric unívoc

c) Construir una eina de precisió (lógica)

Característiques

a) Criteri de demarcació; Distingeix la ciència de la no-ciència

> Ciència; Proposicions significatives Rigor i certesa

> No-ciència; Proposicions no significatives Opinions

b) Criteri empirista del significat (verificació)

Una proposició és o no significativa depenent si pot ser o no verificada, demostrada, experimentada

c) Adopta el mètode inductiu (Dels fets a la hipòtesi)

d) llenguatge descriptiu; propi de la ciència, objectiu, contrasta els fets i neutral

llenguatge valoratiu; propi de la vida quotidiana, subjectiu, valora els fets i parcial

2.- Falsacionisme (Karl Popper)

Hipòtesi; L'única cosa ferma, que es pot demostrar d'una teoria és que és falsa

Raons

a) Si trobem proves en contra d'una teoria podem afirmar que és absolutament falsa

b) Per més proves a favor d'una teoria que trobem mai podrem afirmar que és absolutament vertadera

En conseqüència tota proposició científica s'ha de poder falsar; sempre pot demostrar-se la falsedat d'una teoria però mai la seva veracitat

Conclusions

a) Avui en dia, en l'estat actual de la ciència, totes les teories que acceptem com a vertaderes són tan sols conjectures (explicacions possibles)

b) Aquestes conjectures esperen ser falsades o refutades; tot i això són necessàries ja que la ciència progressa construint conjectures

c) Tot coneixement científic és provisional. Aquests coneixements són verosímils

3.- T. S. Kuhn

a) Internalisme - externalisme

internalisme (Popper)

externalisme (Kuhn)

Els científics viuen en el seu món. La ciència és allò que fan i és indiferent del context. La ciència avança per anàlisi intern

La ciència és allò que fan els científics, però aquests si que estan influenciats pel context (cultura, moment històric, polític, religiós...) Si es vol explicar la història de la ciència cal explicar la història interna però també el context o història externa

b) Ciència normal - ciència extraordinària

ciència extraordinària (Popper)

ciència normal (Kuhn)

La ciència avança “a salts”; descobriment a descobriment. Cada descobriment implica un canvi en la forma de vida de les persones

Hi ha grans fites de la ciència, però realment les ciències avancen “dia a dia”. La ciència és contínua; la dinàmica pròpia de la ciència és la tasca quotidiana. La ciència progressa a costa de molts “sensenom”

c) Comunitat científica i canvi de paradigma

Segons Kuhn a cada època el treball dels científics es duu a terme mitjançant una habitud diferent

A cada època, doncs, l'home científic treballa segons un patró o model que Kuhn anomena paradigma

Definició de paradigma:

a) Un paradigma comporta una manera d'entendre el món

b) A més, comporta una manera d'observar, estudiar i apropiar-se d'aquest món

c) Cada època té la seva pròpia “tecnologia”

d) Cada època només es pot plantejar aquells problemes que es pot plantejar i només pot donar les solucions pròpies de l'època

d) Revolució científica i canvi de paradigma

A la història de la ciència s'observen diferents paradigmes un darrera l'altre. A cada canvi de paradigma se l'anomena revolució científica. Per Kuhn no existeix un paradigma millor que un altre, ja que simplement aquests són incomparables


Canvi de paradigma

Preciència

Ciència Normal

Crisi

Revolució científica

Ciència Normal


La tècnica (la “techné” o coneixement transformador)

1) L'”homo faber”

Parlem de l'”homo faber” quan parlem de l'home que fa, construeix, inventa, produeix o fabrica. L'home utilitza la tècnica per modificar, transformar el món que l'envolta, el seu hàbitat natural, i així poder dominar-lo i satisfer les seves “necessitats”

Per dur a terme aquesta transformació utilitza eines, estris, màquines, enginys de tota mena.

2) La “techné”. Què vol dir?

El concepte de tècnica s'ha interpretat de diferents maneres al llarg de la història;

> Fins al segle XVII, temps de la il·lustració, es considera la tècnica com a art (de la paraula artificial), com a tota activitat humana no natural, sigui un ofici, una expressió artística o un altre tipus de coneixement

> A partir del segle XVII l'art i la tècnica se separen.

L'art passa a formar part de les Belles Arts, incloses en l'Estètica, que estudia l'activitat humana inútil.

La tècnica inclou els antics oficis (tramesos de forma generacional o més tard mitjançant els gremis i que són els antecedents a les actuals facultats) i busca la utilitat, les coses que serveixen. És una activitat interessada.

3) Relació entre ciència i tècnica

Ciència

Tècnica

Objectiu

Explicar què és i com funciona la naturalesa

Arribar a resultats pràctics

Finalitat

Descobrir lleis

Produir eines

Aspiració

Conèixer l'objecte d'estudi

Transformar la natura al seu servei

Conclusió

Té una responsabilitat teòrica (no transforma la realitat)

Té una responsabilitat pràctica (transforma la realitat

> Què va ser primer la ciència o la tècnica? <

Històricament la tècnica és anterior a la ciència ja que és una activitat instintiva.

No obstant, avui en dia, podem parlar tant de ciència basada en la tècnica (medicina, química, arquitectura) o de tècnica basada en la ciència (indústria elèctrica, energia nuclear, biotècnica (cirurgia estètica)

Avui en dia una cosa necessita l'altra, són dependents. Podem parlar del naixement de la tecnociència.

Sociologia. El procés de socialització

El procés de socialització és un procés a través del qual l'individu és absorbit per la cultura de la seva societat.

L'útil d'aquest procés és que l'individu s'adapta a les normes, valors, ideals de la seva societat i els admet com a propis

El procés de socialització és perenne i generacional

El moment més important de la socialització és l'infantesa.

Objectius:

- Cada membre d'una societat interioritza les normes, valors, ideals i s'hi identifica

- Construeix la seva pròpia personalitat, mitjançant la imitació (quan s'és infant, majoritàriament), el llenguatge i el control intern, pel qual l'individu incorpora a la seva personalitat els patrons de conducta dominants de la seva societat, contribuint al seu reforç (en transgredir una norma apareix el sentiment de culpabilitat)

Agents de socialització

- Família (naixement)

- Entre iguals (guarderia)

- Els professors i col·legues (escola, estudis superiors)

- Jefes, companys (treball)

- Parella (matrimoni)

- (jubilació)

- (defunció)

La filosofia de l'acció o praxis

Ideal: allò que és perfecte, però que degut a aquest grau superlatiu de perfecció no es troba en el món real.

Valor: objectiu, finalitat de caràcter ideal i que és desitjable

Valors de grup; llibertat, justícia, pau, igualtat...

Valors personals; felicitat; salut, diners i amor

La gran contradicció dels valors és que no es duen mai a terme

El problema es troba en com dur una vida bona (valors de grup) i fer-la compatible amb una bona vida (valors personals)

La humanitat, al segle XXI es troba en plena crisi dels valors, en plena decadència moral.

Segons G.E. Moore ...

... els valors són el millor estat de les coses que es pugui arribar a imaginar, però ha de ser preferible i possible. Tot allò que per si mateix pensem que és valuós en grau elevat, digne d'aconseguir i model de perfecció.

Tenint en compte la universalitat i diversitat dels valors podem veure dues teories;

La teoria objectivista dels valors (Max Sheller) afirma que els valors existeixen, son inherents i que l'únic que varia segons la cultura i persona és la manera de percebre'ls. Com que existeixen, els podem classificar;

Max Sheller (1874-1928) va classificar-los de la següent manera:

Considerem la bona acció optar pel valor superior;

religiosos

espirituals

sant - profà

sagrat - satànic

miraculós - demoníac

intel·lectuals

vertader - fals

evident - dubtós

erroni - probable

cert - exacte

jurídics o étics

just - injust

recte - no recte

bo - dolent

pèrfid, generós, tolerant, fidel, lleial...

estètics

elegant - grotesc

esplèndid, preciós, exquisit, ridícul, patètic, delicat...

vitals

sensibles

sa - malalt

fort - feble

noble - vulgar

agradable - desagradable

dur - tou

útil - inútil

La teoria subjectivista dels valors afirma que els valors són una creació de l'ésser humà, són culturals i existeixen en la mesura que els utilitzem.

Un cas extrem seria caure en el nihilsme (F. Nietzsche), no creure en res.

La moral i l'ètica

Moral: Codi de normes escrites o no escrites que regulen l'acció o conducta humana.

Ètica: Disciplina filosòfica que reflexiona sobre el codi de normes que regulen la nostra conducta i reflexiona sobre l'idea general del bé.

La moralitat és exclusiva de l'ésser humà, doncs es tracta d'un acte lliure (la llibertat o possibilitat d'escollit és exclusiva de l'ésser humà) i en concordància amb el codi de normes.

Un acte forçat, imposat o obligat, en definitiva no lliure, no pot ser jutjat de grau de moralitat.

A mesura que es duen a terme els nostres actes anem construint uns “hàbits” o repetició dels actes.

Els hàbits poden ser positius (virtut) o negatius (vici) i a partir d'aquí sorgeix l'”ethos” o caràcter moral

Procés de maduresa moral de Kolhberg

Origen de la justificació de les normes morals

Sociologista (Durkheim i A. Conte)

La societat imposa les seves pròpies normes, escrites i no escrites. La interiorització de cadascú d'aquestes normes ens converteix en agents socialitzadors

Marxisme

Segons Marx la societat està dividida en dos grans grups o classes socials; la dominant (explotadors, burgesia, capitalistes) i la dominada (explotats, obrers, proletaris)

Aquesta organització social es justifica gràcies al somni d'occident; amb treball, esforç i capacitat es promet al proletari l'èxit. Si no tens èxit és perquè no vals.

Resulta ser fals, ja que la classe capitalista no ha fet res per ser on és.

Historicisme (Ortega i Gasset)

Defensa que en cada moment històric els valors són canviants.

Teologisme

Tot l'origen de les normes és diví. Les normes tenen un caràcter sagrat i el no seguir-les pot condemnar-te per sempre

Interpretació de la conducta desviada

Des de que neix la persona està influenciada per tota una sèrie d'institucions externes (família, escola, empresa, església, mitjans de comunicació) que creen en ella una sèrie d'expectatives.

Una persona que quan es fa gran ha complert tot el que es demanava d'ell (bon nen, esforç, treball, perdó...) veu que la societat no compleix “la seva part”, la promesa, el compromís que havia adquirit, totes les expectatives de l'individu s'evaporen i apareix la frustració.

La frustració genera agressivitat, ja sigui cap a la pròpia persona o cap a la resta i l'individu cau en la marginació social o anomia (falta de valors, negació de la norma)

Tipus de teories ètiques

1. Què he de fer per ser feliç?

> Teories ètiques materials; amb contingut. Et diuen què has de fer, què és bo.

> Teories ètiques formals; sense contingut. Et diuen com has d'actuar; s'ha d'actuar segons una norma que pugui convertir-se en llei universal (de manera que no perjudiqui als altres) Imperatiu Categòric de Kant

2. Qui pot dir-me què he de fer?

> Autònom; jo mateix (conscient, voluntari, independent i racional)

> Heterònom; de fora (Déu, natura, autoritat competent)

3. Quines són les accions correctes?

> Teleològiques; busquen la finalitat correcta. Les accions que tenen bones conseqüències

> Deontològiques; independent de la finalitat. Accions correctes en si mateixes.

4. Puc conèixer el que està bé i el que he de fer?

> Cognitivistes raó

> No cognitivistes emocions i sentiments

Capacitat d'empatia

Principals teories ètiques

1) Intel·lectualisme ètic o moral (Sòcrates i Plató)

La moral és un saber i per tant es pot conèixer. Només obren malament els que ignoren la moral.

2) Eudemonisme (Aristòtil) (eudemonia felicitat)

La felicitat es troba en la màxima perfecció, que ell creu que és potenciar al màxim la racionalitat mitjançant una activitat contemplativa amb les necessitats cobertes (bona cada, bons amics, bona dona, bon menjar...)

Per als eudemonistes la felicitat es troba en un hàbit de virtuts, considerant la virtut com el terme mig entre dos extrems.

3) Hedonisme (Epicur, ciprenaics)

La felicitat es troba en el plaer.

> Ciprenaics; Hem de gaudir al màxim de tots els sentits; la vida com una festa

> Jardí d'Epicur: El plaer de la inexistència del dolor. Busca la font del dolor (que considera que és la por; a la mort, als Déus, al futur) i intenta eliminar-la

4) Estoïcisme (Sèneca) “Abstine et sostine” Abstinència i resignació

La felicitat es troba en un estat d'absoluta indiferència. Típic de l'Imperi Romà.

5) Jusnaturalisme ètic (St. Tomàs d'Aquino)

La vida és un temps d'espera per al dia del judici final. Teoria religiosa (escolàstica)

6) El formalisme (Kant) (l'imperatiu categòric)

L'acció s'ha de poder transforma el lleis universals. Moral formal autònoma.

7) Emotivisme (Hume)

El sentiment per sobre de la raó. Tot allò que genera una reacció d'aprovació és bo. És una moral no cognitivista que es basa en la capacitat d'empatia

8) Utilitarisme (John Stuart Mill) USA

Tot allò que és útil per a ser feliç és bo. En una situació de conflicte entre el bé particular i el bé general sempre s'ha d'imposar el bé general.

9) Ètica discursiva o formal (Habermas)

Tot és acord. Cal establir les millors condicions per dur a terme situacions de diàleg.

terra

terra

sol

sol

ignorància

certeses

subjecte

veritat

objecte

llenguatge

objecte

subjecte

subjecte

objecte

subjecte

objecte

subjecte

objecte

la veritat afecta ambdós

la veritat afecta l'objecte

la veritat afecta el subjecte

metalingüística

1

IGNORÀNCIA; desconeixement total, no saber res. Absència de coneixement en un individu que és capaç de tenir-ne. Pot ser de dos tipus:

> Positiva; quan es desconeix una cosa que s'hauria de saber

> Negativa; quan es desconeix una cosa que no tenim l'obligació de saber

s o r t i d a

0

4

subjecte

objecte

SOSPITA; Inclinació de la raó cap a una de les dues parts de la contradicció. Pressentiment, suposició

DUBTE; Suspensió del judici entre dues parts d'una contradicció. Pot ser de dos tipus:

> Positiva; quan hi ha raons per dubtar

> Negativa; quan no hi ha raons per dubtar

2

3

OPINIÓ; Assentiment de la ment cap a una part de la contradicció. Tot i això, es considera el risc a equivocar-se

CERTESA; Convicció ferma de la ment que es té la raó, que se sap la veritat.

(veritat)

enteniment

món real

divisió de les ciències

ciències pures

ciències aplicades

matemàtiques

lògica

ciències formals

ciències factals o empíriques

analítiques i a priori

sintètiques i a posteriori

humanes

naturals

biologia

química

psicologia

física

polítiques

economia

història

sociologia

geografia

tecnologia

útils

Enigma!!

Teoria Paradigmàtica

estat actual de la ciència

t1

teoria primera

Certs fets contradiuen t1

t1

Hipòtesi

Solució possible a l'enigma

verificació

falsació

criteris de demarcació

Si

No

?

H

H

H

t2

nova ciència

predicció

deducció de conseqüències

presocràtics

Primeres explicacions “racionals”

(no mitològiques)

1ª etapa

(del mite al logos)

Sistema aristotèlic

+

Bíblia

+

...

Cosmovisió

Sistema teòric organitzat

?

El sistema tradicional no és prou útil

Nous problemes

enigmes, anomalies

presocràtics

Nova cosmovisió

(Copèrnic / Galileu)

Apareixen teories alternatives que competeixen entre si i la tradicional

Primeres explicacions “racionals”

(no mitològiques)

1ª etapa

(del mite al logos)

Nivell premoral o preconvencional

Nou marc de referència teòric

Acceptació d'una alternativa

Nivell convencional o de conformitat amb el rol

Nivell postconvencional o moral

Gregarisme: Obeir per obligació, deure. Posició del “bon nen”

Individualisme: Obeir buscant la utilitat, benefici o recompensa

Egocentrisme: Obeir per por al càstig

Universalieme: Decisió pròpia del que està bé i malament

Relativisme: Acceptació de les normes amb criteri propi

Comunitarisme; Obeir per una acceptació de les normes.