Fanny; Carles Soldevila

Literatura española contemporánea del siglo XX. Narrativa catalana # Argument. Personatges. Monòleg interior. Associació idees. Recursos expressius. Figures retòriques

  • Enviado por: Mic
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad
publicidad

CARLES SOLDEVILA FANNY

ÍNDEX

  • Carles Soldevila i la seva època ________________________________ pàg.3-4

  • Descripció del personatge de Fanny i de la seva relació amb els altres__ pàg. 5-6

  • Característiques del monòleg interior____________________________ pàg. 6-8

  • Recursos expressius del registre col.loquial_______________________ pàg. 8

  • Figures retòriques___________________________________________ pàg. 9

  • Bibliografia________________________________________________ pàg. 10

CARLES SOLDEVILA I LA SEVA ÈPOCA

Carles Soldevila va néixer a Barcelona el 1892 ón va morir el 1967. Provenia d'una família liberal. Primerament hauríem d'entendre que va ser un patró d'intel.lectual avinent, en el marc hispà entre la preguerra i la postguerra. Enmig de la inestabilitat política i social del primer terç del nou-cents, ajuda a forjar un medi de modernitat cultural i literària, per assistir després a la desfeta del seu món i veure's arrossegat al difícil terreny de les resituacions i estratègies individuals i col.lectives.

Va ser un jove apassionat a la lectura. Es llicencià en dret i el 1915 obtingué per oposició una plaça d'oficial lletrat a la Mancomunitat. Però va haver de renunciar al càrrec a conseqüència de les intromissions dictatorials de Primo de Rivera. Així, a partir d'aquell moment, es va llençar de ple a la literatura i al periodisme. L'autor abasta qualsevol dels caus d'aquell primer espai de voluntat modernitzant, i amb aquesta experiència i formació serà capaç de dilucidar la història posterior.

El 1913 va publicar el seu únic llibre de poemes, Lletanies profundes, i el 1916, el recull d'articles Plasenteries. L'any 1917 entrà a treballar a “La Publicitat” i hi redactà la secció “Fulls de Dietari”que li donà una àmplia notorietat, i a partir d'aquí col.laborà en diferents publicacions com “Revista de Catalunya”,“La Rambla”, “Mirador”, etc.

Cal destacar el nom d'algunes obres que publicà els anys següents com: L'abrandament (1918), El senyoret Lluís novel·la breu acompanyada d'un bon recull de contes (1926), Eva (1931) i Valentina (1933) que segueixen el model de Fanny concorden amb una de les modes més artitzades i més seductores per al públic dels anys vint. Va dirigir 12 anys la coneguda revista “D'ací i d'Allà”. A partir d'aleshores ja es va dedicar a escriure més teatre. Les seves obres més conegudes foren: Civilitzats tanmateix que fou la seva primera obra i el seu gran èxit en el teatre. No va superà aquest èxit, però mantingué l'interès de la seva producció gràcies al diàleg, el més intel·ligent, àgil i agut del teatre català en prosa entre el 1922 i el 1935. En donen fe comèdies com Vacances reials (1923), Bola de neu (1926), Els milions de l'oncle (1927), Escola de senyores (1930), Necessitem senyoreta (1935).

Durant la guerra de 1936-1939 residí a París i no en tornà fins el 1942. Va aturar la seva producció narrativa durant uns anys i retornà amb l'estrena d'un parell de comèdies i publicà les memòries d'infantesa i joventut: Del llum de gas al llum elèctric (1951). També hagué d'escriure habitualment a la premsa en castellà. La seva obra, essencialment noucentista, va dirigida a afinar els costums de la burgesia, a contribuir a catalanitzar-la culturalment i a desvetllar-li l'ambició d'europeïtzar-se.

Carles Soldevila va conviure amb l'època del Noucentisme.

Es pot definir el Noucentisme com aquell fenomen que entre les dates abans esmentades tipifica les aspiracions hegemòniques dels nuclis més actius de la burgesia catalana i procura dur-les a terme mitjançant una sèrie de projectes complexos i variats que possibilitin la viabilitat de l'acció reformista que es proposen. Amb freqüència s'ha tractat el Modernisme i el Noucentisme com a dos moviments antagònics, com un trencament ideològic i estètic total.

El Noucentisme és un moviment cultural, d'abast polític, que s'inicia a Catalunya aproximadament el 1906 amb la creació de la Solidaritat Catalana i el Glossari d'Eugeni d'Ors a la “Veu de Catalunya” i acaba el 1923 amb la implantació de la dictadura de Primo de Rivera.

El nom de Noucentisme el va crear Eugeni d'Ors. Va jugar amb la manera implícita de l'homofonia existent en català entre nou, adjectiu contraposat a vell, i nou, de número 9, l'indicador centesimal del segle just acabat d'encetar, el 1900.

A diferència dels modernistes, els noucentistes arriben a materialitzar la conjunció de política i cultura. La burgesia està compromesa amb el catalanisme i la intel.lectualitat i accepta col.laborar en el projecte de transformació d'una Catalunya més autònoma. Aquesta idea d'autonomia competent va ser iniciada durant el Modernisme, però els postulats modernistes trencaven clarament amb les classes dirigents. En canvi, els noucentistes van entendre que sense la burgesia era impossible engegar un projecte com aquest. A nivell ideològic, el Noucentisme representa la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l'ordre i la claredat. És una reacció en contre del liberalisme, el naturalisme, el positivisme i el laïcisime. S'oposa a aquests moviments amb una exigència intervencionista en els afers públics, en un renovat espiritualisme, una major importància de la voluntat en contra de la dada més empírica i valora més la intel.ligència que la sensibilitat.

Les noves aportacions que fan els noucentistes volen ser un model mesurat de canvi, però un canvi que de seguida esdevingui tradició. La tradició dóna identitat., s'està creant una nova Catalunya, però una Catalunya molt arrelada al seu passat, molt conscient dels seus orígens. El lloc ideal per dur a terme tots els canvis que s'han plantejat és la ciutat. Construir una ciutat és consolidar el perfil de civilització moderna. La revolució implica allunyar-se dels ambients rurals i centrar-se en les ciutats, sense perdre les tradicions del camp. La indústria i les empreses burgeses són el motor de la nova Catalunya autònoma, i Barcelona n'és la capital. Aixó, intel.lectuals i burgesia - forces culturals i polítiques - es posen d'acord per tirar endavant un projecte polític comú per a Catalunya; s'aglutinen sota la disciplina d'un partit, la lliga Regionalista, dirigida per Prat de la Riba i s'expressen, sobretot a través de les pàgines de “La veu de Catalunya”. Es van assolir noves quotes de poder, en especial des de l'obtenció de la Mancomunitat el 1914. La Mancomunitat va permetre crear una infrastuctura normalitzadora de la llengua i la cultura catalanes, de les quals destaquen: l'Institut d'Estudis Catalans, l'Escola d'Art Dramàtic i la Biblioteca de Catalunya.

La creació literària i plàstica anava molt lligada als valors ideològics que els noucentistes havien proposat. L'artista és un personatge social que participa directament en els processos modernitzadors engegats per les institucions. Els creadors treballen molt en espais públics. Pel que fa a la narrativa, els autors trenquen amb l'aportació naturalista i s'inicien en la creació de les antinovel.les, escriuen relats breus o les famoses gloses per Eugeni d'Ors. El Noucentisme fa un ús molt concret dels gèneres literaris. Potser els mes utilitzats són la poesia, l'assaig i l'oratòria. La poesia és l'espai des d'on es procedeix a la creació d'imatges. L'assaig és una perfecta eina comunicativa i l'oratòria, per la seva eforça de persuasió, és un gènere que es practicarà molt en aquest període. Els noucentistes necessiten convèncer a la societat de la importància dels canvis que proposen. La novel.la és un gènere menor durant el Noucentisme i la major producció en prosa es concentra en els contes i els relats breus. Pel que fa a les arts escèniques, la producció teatral, en comparació amb el Modernisme, és molt minsa. Només Carles Soldevila i Millàs-Raurell escriuen algunes obres.

  • Descripció del personatge de Fanny i de la seva relació amb els altres

Fanny és una noia de 20 anys que treballa de ballarina en una revista del Paral·lel. El teatre en el que treballa és freqüentat per homes que venen a mirar l'espectacle. Fanny s'està tot el dia allí, encara que no amb massa bones condicions (1), perquè és l'única font d'ingressos que tenen la seva mare i ella per a subsistir. Fanny viu amb la seva mare, d'ençà que el seu pare va morir i els seus germans s'ananaren a buscar fortuna a Amèrica. En vida del seu pare, la família Ward tenia una molt bona posició social. El seu pare tenia una fàbrica important i suficients diners com per a mantenir els capritxos de la seva família. Però el negoci del seu pare no va acabar de funcionar, i van embargar la fàbrica, la casa i totes les seves possessions. Es quedaren a la misèria. Tots els antics amics de la família, els costums, els viatges... tot es va acabar. A la mare de la Fanny li costava acceptar-ho i somiava en que un dia tornarien a ser la mateixa família d'abans. Però al veure a la seva filla, Fanny, actuant casi nua en un teatre, no tenia més remei que mirar-ho (2) i resignar-se. El seu pare però, era mort. La relació que tenia amb ell era molt bona. Era un home ingenu, potser massa bona persona. Però, entre els seus pares la relació era bastant tensa i, a més, tampoc va haver-hi massa amor en el seu matrimoni.(3) La convivència amb la seva mare és, si fa no fa, bona. Quin remei, viuen juntes, però hi ha punts del seu caràcter que no li agraden gaire a la Fanny. (4). Amb els seus germans mai hi ha tingut cap relació estreta. Ells s'ananaren a Amèrica prometent que quan guanyessin diners ja els hi enviarien. Però mai compliren la promesa, sempre enviaven cartes fredes... no la trobaven a faltar, ni a la seva mare, ni a ella.(5) Deixant la família en una banda, la Fanny també es relaciona amb les noies de la feina, encara que més per obligació que per altra cosa. Són noies vulgars, com l'Elvira... una de les ballarines que a la que menys s'ho esperava li va clavar una punyalada per l'esquena. (6) Al treballar en una revista, molts homes miraven a la Fanny i els hi agradava. Però la Fanny no tenia cap interès en conèixe'ls. (7) En canvi en Jordi... era diferent. A el Jordi... se l'estimava de debò (8). Quan estava amb ell... era... feliç! Ell va insistir molt perquè la Fanny li fes cas, perquè quedessin, perquè arribés un punt que ella... el necessités per viure.

  • pàgina 11 - “... trobo que fan un gra massa d'obligar-nos a assajar amb aquesta misèria de llum: un parell de bombetes. És ridícul i fins contraproduent. Desanima. (...) Qui més qui menys s'acaba de llevar i encara no s'ha desensonyat del tot. Després, la majoria no hem fet un desdejuni de princesa.”

  • pàgina 11 - “... L'única que deu aplaudir aquest estalvi de llum és la mamà. La pobra! Com s'adorm en el seu racó!... Ben mirat, és la millor cosa que pot fer. Quan la veig conversar amb les altres “mamàs”, pateixo. Al cap de cinc minuts de parlar amb algú, ella ja fa venir bé la conversa per col·locar el disc de la nostra passada grandesa, i de servei que teníem i dels viatges que fèiem i de les bones relacions que cultivàvem... És horrorós!”

  • pàgina 17 - “... Fet i fet, ni tu, mamà, ni la tia Amèlia, al cel sia, no heu estat gaire felices en els vostres honorables matrimonis. Jo era molt jove quan vas estar a punt de separar-te del papà després d'aquella gran renyina (...) No disculpo gens al papà, que tanmateix abusava; però tampoc no trobo la mamà tan digna de llàstima. M'he arribat a convèncer que el fet de la traïció li era si fa no fa indiferent. Entre ells dos l'amor devia fer molt temps que era mort i enterrat, això si, si mai n'hi havia hagut gaire...”

  • pàgina 41 - “... Mare de Déu! Que també hagi de fer comèdia a casa. Em fa ràbia veure-la engorronida. Em sembla que exagera. La mamà sempre ha tingut aquesta mania de compondre els seus posats com si fos una actriu. (...) Però, evidentment, la mamà es complau a dramatitzar les coses. Accentua, subratlla...”

  • pàgina 22 -“... Realment la mamà no se sap avenir al meu dinamisme. Ja van tres cops que l'atrapo mirant-me com si fos una bestiola rara. Si li fes cas em prendria el meu ofici amb molta parsimònia...”

  • pàgina 73 - “... Sí dona... No has llegit aquest paràgraf? Escolta: (...) sabem l'èxit de Fanny. No ens en sabem alegrar com voldríem... Era tan diferent l'avenir que somiàvem per a la nostra germana! A estones hem arribat a pensar si no us vareu desesperar prematurament de trobar altres ocupacions menys compromeses (...) Mentre no han pogut enviar un cèntim han callat com uns morts; ara que es comencen de veure les orelles ja s'atreveixen a judicar-nos.”

  • pàgina 96 - “... Aquella frase només pot referir-se a l'Elvira. Ah sí, sí... Aquella noia fa dies que m'inspira una malfiança invencible. A través dels seus afalacs i de les seves efusions, més d'una vegada m'ha semblat que brillava un llampec d'enveja. És ella! Ara no en tinc cap dubte (...) ¿Què li he fet perquè m'hagi volgut enfonsar d'aquesta manera?”

  • pàgina 59 - “... No sóc cap personatge polític perquè hi hagi tants senyors amb febre de venir-se a entrevistar amb mi... Tot plegat m'indigna, però no em sap greu... És la veritat... Aquestes ambaixades són aplaudiments d'una mena més antipàtica i més brutal que els altres, però son aplaudiments... Em volen venir a aplaudir a domicili... Sí, oi? Doncs, seguin i esperin.”

  • pàgina 63 - “... Què li deu passar? No ho entenc. Va dir ben clar que tornaria divendres, que ens reveuríem divendres. I som dimarts”

  • pàgina 109 - “... Per tot el signe de la nostra felicitat... Durarà? És una follia esperar-ho... Tot el fluir del món no és prou per a fondre certs obstacles... Jo crec que és la desesperança secreta que tots dos duem al fons del cor el que dóna al nostre sentiment aquest punt de desvari. - Jordi, t'estimo!”

    pàgina 131 - “... Sento la seva mà contra el meu cor i els batecs són tan forts que gairebé m'ofeguen...”

    pàgina 136 - “...Però em sento massa feliç i fins amb una mena d'aplom... És inexplicable. Sóc una altra dona. I no és pas que hagi cregut els grans juraments de Jordi, parlant-me a l'orella, pocs minuts abans d'adormir-nos...”

    • Característiques del monòleg interior

    Mònoleg interior: Procediment de la tècnica narrativa que consisteix a exposar d'una forma directa allò que s'agita en el subconscient d'un personatge, o allò que, d'una manera tumultuosa, sorgeix de la seva consciència.

  • Frases Breus:

  • Fracturació Sintàctica:

  • Pàgina 30 A la dreta, hi havia el tocador amb faldilles prisades, del mateix color que les cortines.

    Pàgina 41 Per a tu tal vegada ho arribarà a ser, però per a mi...

    Pàgina 46 En vida del papà, cridava i manava.

    Pàgina 58 Amb només una mica de seny puc viure sense angúnies.

    Pàgina 135 A quarts nou, després d'haver esmorzat a corre-cuita, se n'anirà a l'oficina Pàgina 25 A ella què li importa el que facin la francesa i el negre.

    Pàgina 137 A mi em sembla massa.

    Pàgina 131 A l'altra casa no els necessito...

    3. Associació d'idees:

    Pàgina 11 Quina foscor! I pensar que a fora fa un sol que enlluerna. Aquest teatre només es pot mirar amb tota la lluminària i tots els reflectors encesos. Aleshores dissimula que és una barraca innoble. Però ara!...

    Pàgina 31 Ui, princesa! Això si que no m'ho esperava. Deixame-li "Bona nit", ara que no em sent. I no tenia mal aspecte. Vestia força bé. El capell era flexible dels que m'agraden... Vint-i-tres o vint-i-quatre anys... Mira que he arreplegat detalls amb una sola ullada furtiva i a contraclaror del fanal! És un do. Un do que no em serveix per a res... Perquè, jo, impertèrrita.

    Pàgina 31 Potser encara és plantat a fora i contempla la porta... Fóra d'un romanticisme ben inesperat. Ai, de què que no em mato. Aquest replà mai no sé quan acaba ni quan comença... Encendré altre cop el bocinet d'espelma... és empipador. Devia haver-me comprat la lampareta elèctrica com deia la mamà... El més entrant, potser. Sembla mentida els miracles que arribem a fer amb deu pessetes diàries.

    Pàgina 91 No, no. A mi l'únic que em fa falta és de sentir-me completament a l'altra banda de la barricada... Desmarrar com el seu vapor, deixar el contacte del moll i navegar cap a l'alta mar, seguint la meva ruta. Estic cansada de pactes i equilibris... Una cosa o altra... I ara per què camino tant? Fa mitja hora que podia haver agafat un tramvia, en lloc de cansar-me d'aquesta manera... No aniré a dinar a casa; és massa tard i no tinc humor per posar-me a fregir patates.

    4. Salts de discurs.

    Pàgina 101 No té cap ni centenes que una persona tan gentil passi hores tan negres (aquesta esponja es desfà tota. N'he de comprar un altra).

    Pàgina 79 Molt bufó! No cal veure'l més estona. Aquesta instantània em basta. L'he presa amb la kòdak de la meva memòria, que no la deixarà pas esvair-se... vacances sense kòdak, vacances perdudes...)

    Pàgina 80 Un ésser frívol, superficial, un senyoret aviciat. Això és el que és. Jordi!... Si el que sobren són Jordis a Catalunya! Bon vent i barca nova... Jo no serà precisament una barca el que prendré, sinó un tramvia.

    Pàgina 65 Tot és dubte. Si em pogués dir amb certesa “no ve per això”, o “no ve per allò!”, recobraria automàticament la serenitat; sabria a quina carta quedar-me. Però, ara! Toquen hores! Una... dues... tres... quatre... cinc..., les cinc. I encara no he dormit ni un segon.

    Pàgina 66 Em fa por veure com clareja; sé que em posaria més nerviosa encara del que estic... Tant que em convé descansar!... Qui aplaudeix? No és per a mi; és al vigilant.

    5. Desdoblament del personatge en diàleg.

    Pàgina 68 I és que, no sé, tot contant històries d'altri resulta que una es veu, sense adonars-se'n els seus propis secrets.

    Pàgina 29 I no en puc dubtar, perquè vivim plegades gairebé les 24 hores del dia... Quin món! Per tot misteris. Creus conèixer qui sap què, presumeixes de dominar la situació, i tot d'una descobreixes que és una pobra senyoreta i ve d'un pèl que no t'en desmaïs.

    Pàgina 29 No vull que em puguin assenyalar amb el dit. Ai, Fanny! És tot un aprenentatge el que fas dins aquella barraca il·luminada.

    Pàgina 29 Una mateixa no és la indicada per fer la tria. Però evidentment, a la mamà, no... I als meus germans tampoc... si ho mires bé, has parlat tan poques vegades amb els teus germans, el que se'n diu parlar...

    • Recursos expressius del registre col.loquial:

    Barbarismes: Forma lingüística, particularment lèxica, dins una llengua determinada, d'origen estranger, no assimilada i normativament rebutjada.

    Estrangerismes: Mot manllevat a una llengua estrangera.

    Modismes: Tret lingüístic característic d'una llengua.

    Frases Fetes: Expressió com estereotipada, d'ús corrent en la llengua.

    • Figures retòriques

    - Interrogació retòrica: consisteix a presentar una afirmació en forma de pregunta.

    Pàgina 17 ¿Què hauria estat més bonic de seguir les tradicions de la familia?

    Pàgina 18 ¿No es recordaven de quan ells tenien quinze anys?

    Pàgina 29 ¿Qui em deia que una noia que ha estat en un pensionat estranger i que ha freqüentat el cinema, ja està com qui diu vacunada contra aquestes terrors?

    - Anàfora: repetició d'una o més paraules al principi d'un seguit d'oracions o versos amb l'objectiu de donar-hi més ènfasi (més expressivitat).

    Pàgina 27 - Què diu?

    - Què dieu?

    - Que ens anem a vestir i que la Direcció ja resoldrà

    Pàgina 37 Com s'allarguen les nostres ombres...i ara com s'escurçen...i ara com es tornen a allargar...

    Pàgina 122 “Tu, a fer de monja...” “Tu, a fer d'escarràs” "Tu, a divertir", "Tu, a plorar... " "Tu, a riure”.

    - Comparació : És la relació que s'estableix entre 2 termes, un de real i un de figurat. Els dos, a diferència de la metàfora, són presents al text.

    Pàgina 31 Sóc lleugera com una daina.

    Pàgina 22 Ja van tres cops que l'atrapo mirant-me com si fos una bestiola rara.

    - Enumeració: Figura retòrica que consisteix a expressar ràpidament diverses idees.

    Pàgina 87 Una noia com un sol, jove, sana, neta fins a l'exageració...

    Pàgina 120 I la mamà no va parar de retreure les delícies del nostre viatge a Egipte... El temple de Karnak... La vall dels Reis... El Nil...

    Pàgina 122 “Mirin senyors: verge, pura, intacta... I sense perill!...”

    - Al.literació: Consisteix en la repetició d'un mateix so vocàlic o consonàntic, per produïr un efecte fònic especial.

    Pàgina 138 Durarà gaire aquesta ventura? M'ha semblat tan miraculós que arribés a existir, que no tinc forces per demanar que s'eternitzi.

    Pàgina 138 ... Però aquest moment és tan ric, que tots els que vindran, per força m'hauran de semblar miserables...

    Pàgina 117 Tot havia anat divinament; érem feliços. Caminava repenjada al seu braç, ens havíem dit moltes ximpleries que ens havien fet riure com bojos. Callàvem. Una fatiga deliciosa ens envaïa a tots dos.

    BIBLIOGRAFIA

    • Pàgines Webs:

    Biografia de Carles Soldevila:

    Noucentisme:

    • Diccionaris i enciclopèdies:

      • Diccionari d'Estudis Catalans

      • Enciclopèdia Catalana

    També cal afegir que he tret definicions de conceptes dels apunts de la llibreta de Català.

    Montserrat Mussons Olivella

    E4C

    Assumpta Riba

    Pàgina 11 Quina foscor!

    Pàgina 31 Vestia força bé.

    Pàgina 61 Ja no podia més.

    Pàgina 93 No pot estar millor.

    Pàgina 101 Però les passa.

    Pàgina 30 Aquests passos no enganyen.

    Pàgina 13 No serveixo per a flirtejar.

    Pàgina 71 Estic cansada.

    Pàgina 60 Cap ni un.

    quarto

    “ L'Elvira en diu panís. El pobre papà trobaria que és una paraula vil, impròpia d'una senyoreta.”

    aviosa

    Pàgina 27 mademoiselle

    Pàgina 31 Voilà!

    Pàgina 56 amateur

    Pàgina 55 vedet

    Pàgina 28 boxejar

    Pàgina 52 adàgio

    Pàgina 52 Ara si que l'hem feta bona!

    Pàgina 31 No hi ha millor escola que la necessitat.

    Pàgina 17 Amb tots els ets i uts!