Fabricación de esquíes # Fabricació d'esquís

Materiales. Evolución. Tablas de ski # Materials. Evolució. Taules de ski

  • Enviado por: Supepane
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 40 páginas
publicidad
publicidad

INTRODUCCIÓ

Prehistòria. Aquest és el període on podem situar la invenció de l'esquí. El lloc, no se sap a causa del no descobriment de totes les terres del món en aquesta època.

A partir d'aquest període essencial de la nostra era situem la gran evolució i revolució que ha sofert l'esquí en general. En aquest moment comença una constant històrica de l'esquí, la gran diversitat de formes i materials que s'han utilitzat per fabricar els esquís, per fer-los més viables per un determinat tipus de neu, per aconseguir millores i poder satisfer les nostres necessitats, primerament per sobreviure i actualment per disfrutar d'un esport excepcional.

Tot aquest procès evolutiu de l'esquí fins als nostres dies s'ha produit a causa de la gran utilitat que la humanitat ha trobat en aquestes pales enganxades als peus, i això ha fet que arribem a tal punt que tenim esquís determinats per principiants, experts, etc.

Aquest treball tractarà de veure la gran evolució soferta per l'esquí i així arribar a comprovar quina importància a tingut per la nostra humanitat la tecnologia i la tècnica enfront de l'esquí. Aquest treball tractarà també de veure el perquè amb un lloc es portava un esquí d'una forma i a un altre terreny amb condicions diferents de clima, altitud etc, un de totalment diferent.

També es podrà arribar a comprovar com la evolució més gran que ha sofert l'esquí ha sigut en la segona meitat del segle XX a causa de la gran evolució dels materials i de la tecnologia i a partir d'això es comprovarà la gran dependencia que ha tingut en el darrer segle, ja que sense ella aquest el definiriem com una petita evolució de l'esquí prehistòric.

Amb això, acabaré dient que aquesta evolució que s'està produint no pararà mai i cada vegada es buscaran nous materials amb els que aconseguir més bones propietats.

ORíGENS DE L'ESQUÍ

És en la prehistòria on es troben els principis de l'existència de la utilització dels esquís en diferents zones, no per la pràctica del lleure i de la competició sinó pel fet de poder satisfer les necessitats vitals de les diferents ètnies del cercle polar àrtic i les diferents zones del planeta on la comunicació era difícil a causa del gel i de la neu ,que dificultava el transport, la caça, la pesca etc. L'home primitiu, en aquelles zones de fred, no hauria pogut sobreviure en un medi tan hostil sense desenvolupar i perfeccionar un sistema en el qual es pogués desplaçar i poder fer la seva vida amb monotonia. És aquest el motiu del perquè no es té seguretat de quin és l'origen exacte de l'esquí ja que aquestes necessitats vitals per la gent que vivia al fred van fer que segurament l'esquí hagués sigut inventat amb característiques similars, simultàniament en diferents llocs del planeta, en virtut de les exigències dels pobladors. Actualment la tesis que més tendeix a afirmar-se és que es va originar als països nòrdics.

HISTÒRIA DE L'ESQUÍ MUNIDAL

La primera referència històrica que disposem es remunta al any 2500 aC. Es tracta d'un gravat anomenat l'”Esquí de Hotling”, descobert per uns investigadors suecs, a Angermanland, al 1921. Es tracta d'un gravat en pedra de feldspat i en que apareixen una figura d'un caçador amb dos planxes. Amb aquesta pintura es demostra el perquè es feien servir els esquís. Per una única finalitat, per poder sobreviure.

Aquest gravat ens porta a assegurar que l'esquí va néixer fa almenys 4500 anys. A partir d'aquesta troballa es feren nous encontres, com fou una pintura rupestre trobada a Zalavroug (Rússia), que representa una escena de caça en el bell mig de la neu. Com aquestes, hi ha hagut moltes i altres troballes. És a Noruega i als països escandinaus on es troba el nombre més gran de restes.

Entre les ètnies que utilitzaven esquís cal destacar els lapons considerats els que tenien la millor tècnica en la construcció dels esquís.

No obstant, s'ha hagut d'esperar tres milenis per trobar el primer testimoni escrit de la existència de l'esquí. Va ser l'historiador bizantí Procopius que, aproximadament al any 500 dC. relata una carrera sobre la neu entre habitants d'un poble nòrdic. També es troba un comentari en la historia Real Noruega on es menciona una competició de descens en una lleugera pendent, que data del 880 d.C.

Més tard, a principis del segle II dC, Tacite revela l'ús de l'esquí per part dels Lapons. És a partir d'aquests escrits en que arriba una gran revolució en l'esquí, sobretot a Noruega i a Suècia.

A començaments del segle XII comencem a trobar la aparició de l'esquí militar, en la alliberació de Suècia.

És al 1206 que Noruega està en guerra civil, Haakon III, rei de Noruega, tement la derrota davant els danesos, va confiar el seu fill de 18 mesos a dos homes perquè el portessin a lloc segur. Després de viatjar molts dies amb esquís, de Lillehammer a Trondheim, arribaren a lloc amb el fill del rei viu. Aquest fou coronat rei anys després.

Podem considerar aquesta la primera vegada que s'utilitza l'esquí per fins militars.

Poc temps després un altre rei nòrdic ja incorporà al seu exèrcit un grup d'esquiadors per realitzar missions de reconeixement. A partir d'aquestes gestes heroiques dels esquiadors en les diferents guerres que l'esquí comença a tenir un paper important en la societat d'aquell temps.

1555 també és una data que cal recordar ja que apareix la primera obra consagrada escrita exclusivament a l'esquí per un eclesiàstic suec, que il·lustrà i presentà una descripció de l'esquí com una fantasia i cregué que no hi havia cap muntanya que se li pugués resistir a un esquiador.

No és fins al segle XVII que l'esquí arriba als Alps, i és a Eslovenia on i trobem les primeres manifestacions de l'existència d'esquís, a la província de Carniola, concretament a la població de Bloke, al 1689. És el capità de l'exèrcit de Carnolia fou qui ensenyà la tècnica de la construcció i la forma d'esquiar a tota la població.

Però fins a mitjans del segle XIX l'esquí no comença la seva revolució per la Europa alpina. El fet de que en 1850, el noruec Sondre Norhein començà a baixar i saltar per les valls del seu entorn, donà el tir de sortida de la revolució de l'esquí.

A partir d'aquest moment l'esquí deixa de ser un mitjà de subsistència i d'adaptació a les condicions naturals de certes regions i passa a constituir una activitat pròpiament esportiva i de lleure.

Un altre fet és l'aparició d'un llibre al 1888, escrit per Nansen, personatge que va travessar tota la Groenlàndia amb trenta-nou dies amb esquís, on explica les seves vivències. Aquest llibre es tradueix a moltes llengües i fa que tot el món coneixi l'esquí ja com un esport on batre rècords i disfrutar, i fa que tingui una gran difusió a Europa, sobretot, però també a Amèrica del Nord i a l'Àsia. En aquest moment entrem en un període d'expansió de l'esquí.

En aquest final de segle, els esquís, que en un principi provenien de Noruega, així com les persones que els construien, no passaven d'artesanals. Aquesta gent, al veure l'impuls donat a aquest esport comencen a estudiar la manera de vendre i de formar grans empreses. Aquest fet es fa realitat al 1878 quan els escandinaus van a França, concretament a París, en participació a la Exposició Universal. Aquests brocanters escandinaus, en el seu lloc d'exposició, exposaren ja els primers esquís i les primeres raquetes de neu a la Europa occidental i van deixar la gent meravellada. L'esquí esportiu havia començat.

Finalment al 1896, es fundà el primer club d'esquí, anomenat Ski Club Francés de Grenoble. Aquests clubs, que el que volien era ampliar el seu número de socis, organitzaren excursions amb esquís per tal d'augmentar el nombre de practicants.

A finals del segle XIX, a França es crearen també diferents clubs d'esquí dedicats a utilitzar-lo com a instrument de caça per llocs de neu, com a lleure.

A finals del segle XIX i a principis del XX també hi ha un fet important a remarcar:diferents exèrcits incorporen definitivament l'esquí com un membre més d'aquest. Al 1888 es crearen les tropes alpines.

Aquestes tenien un caràcter militar però en el fons tenien el rol primordial del desenvolupament de la pràctica de l'esquí. Tal és així que a l'inici de la Primera Guerra Mundial, França contava amb més de 60 clubs d'esquí. Molts d'aquests militars començaren a donar classes d'esquís a la gent que s'iniciava en l'esport i en aquests anys les autoritats militars fins i tot creen una escola d'esquí per ensenyar la tècnica a les diferents persones que entraven a l'exèrcit i a gent privilegiada que volia aprendre aquest esport. Fins i tot els mateixos militars celebraren competicions entre ells, com és el cas del febrer del 1907.

És a partir de principis de segle XX que ja s'adoptà l'esquí a Itàlia, Suïssa, Àustria, i en general a tot Europa i part de l'Àsia, on es va convertir en l'esport nacional de molts d'aquests.

Es van continuar creant clubs i aquests es van anar ajuntant amb Associacions Nacionals. Així, l'any 1903 nasqueren les Federacions de Gran Bretanya i Txecoslovàquia. Al 1904 la de Suïssa i Estats Units de Nord Amèrica. Al mateix temps, el Club Alpí Francès reagrupà a tots els clubs de França que practicaven l'esquí. Al 1905 es fundaren les federacions d'Àustria i Alemanya. Al 1908, les de Noruega, Suècia i Finlàndia.

Totes aquestes agrupacions van fer que un esport que al començament estava reservat a la élite i als privilegiats, amb uns anys es convertís en un esport de masses. També en aquests anys es comença a implantar l'esquí que anomenem de competició. Al 1909 es produeix la primera competició sobre esquís, a Morez, França, on la Associació Noruega d'esquí va proposar la creació d'una Federació Internacional d'esquí, a partir de l'any sobre, el 1910. També aquest any es celebrà un congrés on s'acabà de desenvolupar aquesta associació formada per 10 països: Àustria, Bohèmia, Anglaterra, França, Alemanya, Escòcia, Espanya, Suècia, Suïssa i Noruega. Aquesta federació de l'esquí internacional encara dura actualment.

Entre 1910 i 1924, i tenint en compte el parèntesis provocat per la Primera Guerra Mundial, es celebraren diferents reunions i congressos i finalment al febrer de 1924 es celebrà la primera setmana dels esports d'hivern a Chamonix.

Per primera vegada a la història es celebraren competicions de diverses modalitats en la neu i en la que la competició d'esquí alpí n'era la capdavantera. Es feren només dos modalitats: les proves d'esquí de fons i el salt amb esquís. Aquest mateix any, el 1924 es proclama la Federació Internacional d'Esquí. Al 1931, a Mürren, Suïssa, l'Ski Club de Gran Bretanya organitzà el primer Campionat Internacional de Proves alpines sota el control de la mateixa Federació Internacional d'Esquí.

A partir d'aquestes competicions que perduren encara fins l'actualitat i cada vegada s'han anat incorporant noves modalitats d'esports a la neu.

Un fet d'importància és que al 1937 es formà l'Escola d'Esquí Francès, una de les més importants del món, on un grup de persones, professors d'esquí s'ajuntaren i formaren una escola d'esquí, amb una pròpia i tècnica de l'esquí.

La segona guerra mundial produí un parèntesis en l'activitat de l'esquí, que retornà amb força a partir dels Jocs Olímpics d'Hivern de 1948, que es celebraren a Saint Moritz, Suïssa i el Campionat del Món de 1950, realitzat a Lake Plàcid, a Estats Units, en les proves nòrdiques i a Aspen, Estats Units, per les proves alpines. A partir d'aquest any que l'esquí de competició es tornà imparable.

En 1965, els Jocs Olímpics d'Hivern, realitzats a Cortina d'Ampezzo, Itàlia, es televisen per primera vegada en directe per tota Europa, donant-li molt impuls. I així s'han anat fent els Jocs d'Hivern cada 4 anys.

També a partir de 1966, es realitzà durant cada hivern el circuit de la Copa del Món d'Esquí Alpí, competició que s'ha convertit en la màxima expressió competitiva de l'esquí mundial. Posteriorment també es va crear un circuit similar per l'esquí nòrdic.

En aquestes últimes dècades hi ha hagut una gran difusió de l'esquí, ja que es va convertint en un dels esports més utilitzats i cada vegada més surten noves estacions d'esquí a llocs on té molta sortida.

Fabricación de esquíes # Fabricació d'esquís
EVOLUCIÓ DEL MATERIAL UTILITZAT EN LA CONSTRUCCIÓ DELS ESQUÍS I EVOLUCIÓ DE LA SEVA FORMA

INTRODUCCIÓ:

Paral·lelament a aquesta gran evolució que ha tingut l'esquí durant tota la història en la seva utilització, primer per la caça i després pel lleure i tota la seva evolució en els diferents països, que va començar a la prehistòria, també existeix una altra història ven diferenciada de la primera, que s'ha lluitat molt per evolucionar i que actualment està en la seva fase més pletòrica gràcies a la tecnologia i als grans avenços que ha tingut aquesta societat. Aquesta gran evolució és la del material que s'ha utilitzat per construir els esquís.

Des del principi i encara actualment es fa servir, el material més utilitzat ha sigut la fusta. Al començament tots els esquís eren construïts d'aquest material, en diferents formes, llargàries, i amplades, segons el territori on es feien servir i segons les condicions que hi havia, fins al segle XX que hi ha hagut la revolució tecnològica a tot al món i s'han anat implantant altres materials, que per el seu preu, les seves condicions, les seves propietats i per altres motius ha sigut més rendible utilitzar-los, fins al punt de que quasi podríem dir que per cada tipus de persona tenim un tipus d'esquí construït amb materials diferents per fer funcions diferents, per exemple, un esquí per un aprenent no pot ser un esquí molt resistent ni molt precís en la corba sinó que ha de ser no gaire resistent i que en les corbes sigui molt més fàcil girar.

Amb aquests exemples vull dir que amb el munt de materials que actualment disposen els fabricants d'esquís s'en poden fabricar per tots els estils, formes i nivells.

Tota aquesta revolució no ha arribat fins ben entrat al segle XX, per tant, abans d'aquestes dates, de poques evolucions podiem parlar sinó de les evolucions en la seva forma.

Actualment s'arriben a utilitzar més de 100 materials per fabricar tots i els diferents models i varietats d'esquís.

INICIS

En la prehistòria, o sigui en els orígens de l'esquí, on aquest s'utilitzava només per sobreviure, en diferents llocs es portaven diferents tipus d'esquís, de formes i mides diferents, segons el territori en que estaven, la situació, si era un lloc pla, amb grans desnivells, etc.

La fusta que s'utilitzava normalment en aquestes èpoques era la d'acàcia, pi, avet, alzina, noguer i d'altres no conegudes, com diferents tipus de fusta tropical, utilitzades per la simple raó de que eren les que més abundaven.

La primera mostra que trobem de l'esquí, és el trobat a Hotling(Noruega), que amb la seva reconstrucció s'ha pogut datar que feia 111 centímetres de llargària i 19 centímetres d'amplada. Això volia dir que aquesta gent patinaven sobre una neu generalment tova ja que al ser uns esquís curts, amb una neu tova és més fàcil conduir els esquís, i no cal gaire llargària per una bona conducció.

Altres troballes son les trobades a Kalvtrask, un parell d'esquís anomenats esquís de paleta, ja que tenien forma de cullera, sent molt amples, curts i molt corbats de cues i puntes, que servien als homes de la prehistòria per treure la neu de la seva cova.

Una altra troballa important va ser el primer esquí que tenim que data de l'edat de pedra, fabricat amb fusta, com tots, però amb unes dimensions desmesurades, 204 centímetres de llargada i 15 d'amplada.

Aquestes grans dimensions feien que aquest sigués molt tenaç i molt resistent, però dificilíssim de controlar i conduir ja que com més llargaria més costa de maniobrar-lo. Un fet que també cal remarcar és que aquest esquí servia per la caça i el fet de ser més llargs permetia assolir una velocitat més gran, però per contra aquesta era perduda per la poca estabilitat que donaven els esquís i la alta probabilitat de caure a terra amb la gran dificultat de gir i amb les fixacions tan rudimentàries que s'utilitzaven, com podem comprendre, en aquella època.

A la Illa de Rodoy, a la Noruega Septentrional, al 1932 va ser descoberta una pintura rupestre que representa un esquiador-caçador, calçat amb uns esquís desmesuradament grans, unes tres vegades més grans que la seva altura. No es pot entendre com gent d'aquella època portessin els esquís tan llargs. En aquesta pintura es sorprenent la abundància de detalls tècnics i similituds amb els esquís de fa pocs anys enrera i els actuals. Per exemple, en la pintura es pot veure una gran curvatura de les puntes o espàtules. També s'hi pot apreciar una espècie de botó com a terminació de les espàtules.

A l'esquí també s'hi denota una gran curvatura a la meitat dels esquís, utilitzat per quan s'hi posava el peu, que tingués una mica d'amortització i més elasticitat, i també es pot veure que les cues estan lleument doblades cap amunt, per si hi havia algun gir dels esquís i l'esquiador es quedava d'esquena no s'enganxessin les cues a la neu i hi hagués perill de trencar els esquís, o de que l'esquiador mateix caigués i perdés la presa a caçar.

Però en general, els tipus d'esquís diferents que hi havia en la prehistòria entre Europa i l'Àsia es divideixen en quatre grups:

  • L'esquí anomenat tipus àrtic- (Nord d'Europa i de l'Àsia) Aquest tipus d'esquí s'utilitzava a Rússia, a Sibèria i des del costat del Pacífic, fins a Laponia. Aquests tipus d'esquís eren relativament curts (1,5 metres) i molt amples (de 15 a 20 centímetres), d'igual longitud els dos. Tenien les puntes i les cues molt elevades i el peu casi al terra, amb poca profunditat de fusta entre la fixació i la neu, i moltes vegades la sola era recoberta de pell de ren o de foca. Això s'explica perquè, així, l'esquiador tenia bon control de l'esquí i era similar al caminar. Per aquest motiu, l'home d'aquestes zones es podia transportar als llocs amb una gran facilitat. Els peus d'aquests esquiadors estaven simplement lligats amb corretges de pell d'animal.

  • L'esquí anomenat tipus nòrdic- (Escandinavia) Aquests tipus d'esquí tenien la particularitat que cada peu tenia la seva amplada i llargada d'esquí. Un d'ells era molt llarg (de dos a tres metres), i molt estret. L'altre era només una mica més gran que el mateix peu però era molt ample i únicament servia per empènyer, i s'acostumava a posar a la cama bona, que normalment és la que té més força. Aquest tipus d'esquí servia essencialment per terrenys plans, per tal de que amb l'esquí curt es fés la força i s'avancés més. També estava bastant preparat per la velocitat però no era un esquí bo per girar.

  • L'esquí anomenat tipus meridional (Escandinavia, Finlàndia i els països eslaus) En aquest esquí les duess planxes eren de la mateixa llargària i amplada, però eren molt gruixuts ja que al mig de l'esquí, on la persona posava el peu es foradaven fins a arribar a poca distància del terra per posar els peus i tenir un major domini de l'esquí.

  • L'esquí utilitzat per els Lapons (Laponia)Aquest tipus d'esquí era en la seva primera variant, molt llarg i molt ample, arribant als 280 centímetres, tenia la punta dèbilment corbada al mateix que la cua i tenia una canaleta a la superfície inferior. Aquesta canaleta feia que en el lliscament, la neu no sortís tota per fora de l'esquí sinó que s'en quedés a dins fent que perdés menys velocitat. També es va comprovar que l'esquí dret, o sigui el principal, era més curt. Això era degut a que com que el peu bo és al que hi tenim més força, podien conduir molt millor a les corbes i l'altre més llarg per no perdre la velocitat adquirida. Amb el peu bo era amb el que es feia la força de girar i l'altre servia només per lliscar.

Una variant de l'esquí lapó era el que es va originar a una zona propera a Laponia. Aquest era poc més curt, als voltants de 210 centímetres, era molt estret i molt lleuger, ja que el construïen amb una fusta molt porosa, que per contra feia que es podrissin ràpidament a causa de la humitat de la neu que entrava fàcilment als esquís. En canvi, al tenir molta lleugeresa, aquests eren molt dominables i molt fàcils d'utilitzar per poca habilitat que tingués.

Els dos eren iguals, tant de llargària com d'amplada, però mantenien un format similar a l'esquí lapó.

Aquest esquí era utilitzat quasi el 100% de les vegades en terrenys amb gran desnivell, com es demostra amb la desigualtat dels dos esquís, però també eren útils pel terreny pla i amb la neu premsada i dura ja que amb l'esquí curt es feia el màxim de força i l'altre lliscava i així s'agafaven considerables velocitats.

Poc després, també a Laponia es van desenvolupar d'altres esquís que tendien a ser més àgils, més controlables. Es van anomenar els esquís de Telemark. Es tractaven d'uns esquís en què la fixació estava enganxada a l'esquí per la part del davant i deixava així lliure la part del darrera del peu. Eren esquís més curts, una mica més amples en la fixacióque en la punta i la cua, això feia que les corbes siguessin més fàcils de fer per la senzilla raó de que amb una mica de pressió del peu l'esquí girava amb més facilitat.

Es pot arribar a dir que aquest esquí s'assemblava a l'esquí carving actual, que ha sorgit en els últims 10 anys aproximadament. El que vull dir és que ja començaven a inventar la manera de poder girar més bé i més fàcilment per fer l'esquí més fàcil.

Uns altres grans productors d'esquís durant la història han sigut els americans que vivien a la neu i al gel, cap al nord, com va ser la tribu dels Inuit, les persones actualment denominades esquimals.

Aquesta tribu, per primera vegada, després del segle XVI, començaren a tenir contactes amb Europa i a partir d'aquí comencen a conèixer aquest medi de desplaçament.

A partir d'aquest moment, aquesta tribu comença la construcció d'esquís que encara actualment es du a terme.

Al començament els esquís que utilitzaven eren importats d'Europa. Aquests eren molt llargs i molt fràgils ja que estaven construïts d'escorça, així era molt més barat. La fixació era solament una petita corretja que enganxava el peu. La sola de l'esquí estava forrada amb pell de foca.

Però al cap d'uns anys aquesta mateixa tribu van començar a fabricar-se'ls ells mateixos i amb el seu propi estil.

Utilitzaven dos planxes de fusta blanca, que això si, era importada, de 150 centímetres de llarg, de 14 centímetres d'amplada i de 2 centímetres de gruixudesa. Aquests esquís eren poc elevats de puntes i no estaven elevats de cues. Estaven tots recoberts per una pell de foca que feia que quan l'esquiador hagués de pujar un desnivell no es pogués tirar enrera. Aquesta pell es fixava a l'esquí amb cordes i cordills. La fixació era d'allò més simple ja que estava formada per un sol cordó que lligava el peu.

Aquests esquís van ser una gran revolució en la caça ja que permetien més velocitat que el trineu, per exemple. Però tenien un inconvenient, que amb una neu tova i molla, els esquís amb tota la sola de foca, no avançaven ja que la neu els paralitzava i s'havia de fer un sobreesforç per poder avançar.

En canvi, en una neu dura o en neu pols oferien un gran rendiment ja que la foca lliscava perfectament per sobre i no era gens complicat poder córrer amb facilitat. A més, amb una neu molt molla, aquests esquís, com que eren d'una fusta bastant porosa, el més probable de que es podrissin ràpidament.

Aquests esquís, des de la seva invenció per la tribu Inuit, no han sofert cap ni una evolució tecnològica ja que aquests estan apartats de la societat industrial i tecnològica i encara actualment porten aquests esquís per la subsistència.

Amb l'arribada de l'esquí esportiu a Europa, a Eslovenia (Bloke), van arribar els primers esquís. Eren uns esquís que aproximadament feien 150 centímetres de longitud, uns 12 centímetres d'amplada i 2 centímetres de gruixudesa. Les fixacions acostumaven a ser amb una tira de cuir estreta que enganxava el peu per davant i per darrera, on els peus estaven fixats a una distància molt curta i avans del centre de gravetat de l'esquí. Aquestes estaven agafades a l'esquí a partir de grapes d'acer, que estaven enganxades a la mateixa fusta de l'esquí. Per mantenir el peu enganxat a l'esquí, també s'utilitzaven cordes fetes amb pell de porc o amb el pèl del cavall.

Els esquís de Bloke estaven fabricats de diferents fustes segons l'època de l'any. Podien estar fets de fusta de faig, que s'utilitzava per èpoques més primaverals ja que és un arbre de fulla caduca. El faig s'utilitzava ja que la seva fusta és poc porosa i és molt llisa i fàcil de manejar.

També s'utilitzava la fusta de bedoll, en èpoques primaverals degut a que és de fulla caduca i la fusta s'havia de treballar quan estava verda i un cop fet deixar-lo assecar. Una altra fusta que s'utilitzava era l'auró que també és un arbre caducifoli molt trobat a zones d'alta muntanya com era la situació de Bloke a Eslovenia. S'utilitzava també la fusta de freixe que també és un arbre de fulla caduca el que passa que aquest a diferencia de les altres fustes utilitzades, aquesta s'utilitzava quan l'arbre ja estava sec, i així s'aconseguien millors resultats.

Altres fustes utilitzades eren les d'avet, de pi, etc.

Al començament, en la fabricació dels esquís de Bloke s'utilitzava una fusta que estava corbada naturalment i es tallava per la meitat per fer el parell d'esquís. Però més tard la curvatura de l'esquí ja se la feien les mateixes persones amb l'alçada que ells volguessin ja que amb fusta ja corbada l'esquí no lliscava correctament. Abans de corbar la fusta s'havia d'entendrir posant-la amb aigua o amb estèrcol.

Després d'entendrir-la es posaven en dos suports amb una gran tensió i per assecar-les es posaven en un assecador d'herba, i després amb la barilla d'una escala s'enganxava l'esquí per donar-li la curvatura que un volia. A partir d'això s'havia de deixar assecar durant un mes. Tot aquest procés fins a l'actualitat ha sigut un treball ben bé domèstic.

Aquests esquís es consideren els únics construïts en fusta que s'adaptaven a tot tipus de neu, tant tova, dura, com neu primavera(neu aigua) i també eren utilitzats per tot tipus de funcions: per baixar pendents forts, per pujar muntanyes on es posava a l'esquí pell d'algun animal, per anar pel. Per a la neu mullada, només feia falta endurir una mica més l'esquí amb una mica de greix d'ovella o de vaca, o amb una mica de sabó. Per les superfícies planes, aquests esquís relliscaven moltíssim gràcies a la fusta utilitzada, però era necessària la utilització de bastons per impulsar-se. En els plans només s'utilitzaven els esquís com a mitjà de transport d'un lloc a un altre. En el moment en que es volia pujar, perquè l'esquí no reculés, s'embolcallava, a davant i darrera del peu amb corda o amb clemàtides, plantes llenyoses o herbes pertanyents a la família de les ranunculàcies.

Més recentment, per fixar l'esquí en la pujada es van utilitzar i inventar diferents sistemes de fixament amb fusta o amb ferro.

En els descens, no hi havia cap problema per córrer a gran velocitat ja que tenien una gran estabilitat gràcies a la seva construcció i a la seva gran amplada. S'utilitzava només un bastó per poder tenir un braç lliure en cas de caiguda.

Aquest esquí, encara que fóu fabricat amb el mateix material que sempre, va suposar una revolució ja que amb les fustes utilitzades, amb la curvatura feta, i amb la seva fixació va fer que es convertís en un esquí “multiús” ja que servia per tot i en tots els terrenys i neus i en tots s'obtenien grans resultats, un gran rendiment i també una llarga durada. Aquest, tot i sent un esquí “casolà” va resultar una gran innovació a tot el móN

L'ESQUÍ DE PRINCIPIS DEL SEGLE XIX

A finals del segle XIX els esquís encara es continuaven construint amb fusta en la seva totalitat.

Les fustes més utilitzades per fabricar els esquís, tant actualment com a principis de segle, són les fustes de hickory i d'okumé, d'origen tropical, i la fusta del freixe i de pollancre com a principals, però també se'n poden utilitzar d'altres com poden ser la del faig, de pi, d'avet, d'alzina, de noguer etc.

Les propietats que havia de tenir la fusta per poder-la utilitzar en la construcció dels esquís i que actualment es continuen conservant són:

  • La fusta ha de ser lleugera, ja que l'esquí com més lleuger és més fàcil és de transportar i de manejar i fa que al ser més lleuger ens sigui més fàcil conduir-los i no haguem de forcejar tant.

  • La fusta no ha de ser resinosa.

  • La fusta no ha de tenir nusos

  • Ha de tenir un grau d'humitat molt baix ja que si és molt alt aquest quedaria podrit al cap d'un tres i no res. Perquè ens sigui un esquí durador ha de tenir molt poca humitat.

  • La fusta ha de ser vella, així agafa més resistència i més duresa.

  • Ha de ser una fusta que rellisqui molt per obtenir una gran velocitat i no quedar parats.

  • Ha de ser una fusta dura i resistent al trencament ja que en les caigudes o per diferents circumstàncies l'esquí no es pugui trencar, partir o tenir esquerdes en el mateix esquí.

  • Ha de ser una fusta que resisteixi bé la compressió ja que la força que li fa el peu a la neu és gran i aquesta fusta l'ha d'aguantar.

  • També ha de ser una fusta elàstica, que pel fet de sofrir un increment de calor o de fred no es trenqui, que pugui aguantar els canvis bruscos de temperatura, que pugui tornar a la seva forma original després de patir una petita deformació.

Els esquís de finals del segle XIX, just abans d'arribar la gran revolució dels materials, eren construïts cada un en dos fustes diferents: una de llisa i pesada, com l'alzina, per la part inferior de l'esquí, que rellisqués bastant i una altra part lleugera a la part superior.

La curvatura que tenien les puntes era quasi perfecta, sense ni una desviació cap als costats. L'esquí de principis de segle no era plà sinó una mica curvat, donant-li una forma convexa a la part superior, el que feia era augmentar la seva resistència i la seva rigidesa, i també la seva elasticitat.

En el moment que l'esquiador posava el peu a sobre l'esquí aquest s'havia de quedar pla a terra.

Portava a la seva part inferior, una ranura d'un centímetre que unia els dos punts de recolzament, i que assegurava la direcció de la marxa, evitant desviacions laterals.

Les mides d'aquests esquís ja depenien de cada persona i de la seva alçada. Però l'amplada de l'esquí era sempre la mateixa a tot esquí, com fins aleshores, i acostumava a ser de 8 centímetres.

La gruixudesa de la fusta era diferent a les diferents parts de l'esquí: a les cues la gruixudesa era d'1 centímetre, al mig, era de 3 centímetres aproximadament i tornant a 1 centímetre a les puntes.

Aquests esquís ja eren berniçats contra la humitat per la part superior i els costats. La cara inferior s'impregnava amb oli. Per altra banda, les fixacions no eren mai de metall.

Al 1880 ja es començà a investigar sobre la forma en que l'esquí sigués més conduïble i es començà a utilitzar el que anomenarem l'esquí convex, amb les puntes i les cues una mica, molt poc, més ample que la part del mig al veure que amb un cop de peus l'esquí girava, encara que no hi havia molta diferencia de mides, sinó que podia ser d'1,5 centímetres com a màxim.

Aquests esquís, en les cues i les puntes eren molt fràgils però sobretot en les espàtules. Això va fer que en aquestes parts s'utilitzés un altre tipus de fusta més resistent com és el hickory, que venia d'Amèrica i que resistia molt bé a la ruptura i a l'abrasió.

GRAN EVOLUCIÓ DEL MATERIAL

És a partir de mitjans del segle XX, que podem dir que comença la gran revolució en l'esquí esportiu i la evolució en la construcció dels esquís i en la seva forma.

A partir dels anys 30, quan el fabricant d'esquís més important a Europa i quasi l'únic era Abel Rossignol, és quan podem dir que comença la aquesta revolució. A l'any 1930, tota la recerca en l'esquí era per poder millorar el que no es va poder fer avans.

El gran defecte que tenia l'esquí d'aquell moment era l'ús de la fusta massissa i uniforme. Treballats en una sola peça i corbats al vapor, els esquís no eren d'una qualitat uniforme i tendien a deformar-se amb el temps a causa de diferències de temperatura. Això feia que aquest esquí sigués poc durador.

Aquestes deformacions venien acompanyades d'una disminució notable de la resistència i de la elasticitat ja que les deformacions sofertes no tornaven a la posició original.

El major defecte d'aquest esquí era que tenia un baix índex de lliscament, a part de les deformacions, i feia que a la sola s'hi hagués de posar grassa d'animal segons el tipus de neu que hi havia. S'havia de trobar una solució. L'esquí no corria.

És al 1939 que Abel Rossignol formula una patent que consistia en una tira de fusta contraplacada i fent la forma de la espàtula.

Aquesta consistia en encolar a pressió diferents tipus de fusta, degudament capiculades i sempre en nombre imparell, les diverses fulloles necessàries per poder obtenir una placa del gruix que es volia. Aquest munt de fulloles petites de fusta eren encolades amb resines naturals.

Amb aquest procés de contraplacat en calent s'aconseguia una major plasticitat, elasticitat i una major resistència mecànica. Si el contraplacat era en fred s'aconseguia una major duresa i un augment del límit elàstic.

A partir d'aquests treballs Rossignol dissenyà l'Olympique 41.

Continuant aquesta recerca, imaginà al 1942 realitzar un esquí amb dos làmines de fusta contraplacades a pressió. L'esquí de fusta laminat i enganxat havia nascut. Amb dos làmines contraplacades encara s'aconseguia una major resistència mecànica i una major elasticitat.

En aquest moment comencem una gran evolució en l'esquí ja que aquest ja té i aconsegueix unes propietats molt més bones que les anteriors i una resistència més que considerable i unes bones propietats. Per contra, continua sent un esquí totalment de fusta sense contar-hi la part de metall que podia tenir la fixació. Es féu un pas molt gran amb la invenció de l'esquí contraplacat però aquest fóu el començament d'aquest gran canvi que va sofrir l'esquí.

El primer esquí de competició fabricat per Rossignol, l'Olympique 41, fabricat al 1941, era un esquí contraplacat, es pot considerar un dels primers esquís que no eren fabricats exclusivament de fusta.

Aquest esquí, en la totalitat de les seves vores portava enganxades dos làmines d'acer, una per a cada costat. Aquest cantells d'acer feien la funció primer de no deixar entrar la humitat per les vores i segona i més important és que el cantó d'acer de la sola de l'esquí estava esmolat simplement per que quan l'esquiador girava aquest metall feia que l'esquí no patinés sobre la neu i la corba no calia fer-la derrapant sinó que en una clavada de cantells es feia perfectament.

Aquest va ser un gran invent ja que amb aquests cantells es guanyava molta velocitat, en canvi amb els de fusta aquesta velocitat es perdia en el gir ja que al derrapar l'esquí patia una frenada important.

D'aquesta manera aquest esquí es va convertir en el primer que incorporava un material diferent, encara que d'una manera rudimentària.

LA ERA DEL POLIETILÈ

Ens situem en aquella època, quan es comencen a produir les competicions i demostracions d'esquí, es notà que l'esquí de fusta tenia una gran manca de lliscament i va fer que no assolissin grans velocitats. Per això s'havia de trobar un mètode o un material amb el que poder aconseguir una velocitat més elevada. Aquest foren els anomenats materials plàstics.

Ja en 1936, un constructor d'esquís suís fabricà el primer esquí que portava una part amb materials plàstics, la sola.

Aquests materials plàstics eren de cel·lulosa i es va remplaçar completament la sola amb fusta i recoberta de pintures o laques. Amb aquests materials plàstics la velocitat augmentava considerablement ja que tenia un índex molt més elevat de lliscament. Aquesta sola plàstica tenia unes cavitats en tota la seva àrea, unes “V” al revés que no deixaven tirar l'esquí enrera en cas de pujar desnivells. Es deia que tenia una funció anti-reculant. Aquesta propietat no era útil per la pràctica de l'esquí alpí sinó per l'esquí de muntanya i les caminades.

Era un esquí molt polivalent, ja que servia per la velocitat i la muntanya.

Les soles d'aquests esquís estaven formades per un material anomenat polietilè, que actualment encara es fa servir per fabricar totes les soles dels esquís.

El polietilè és un polímer termoplàstic semblant a una parafina. Té un gran pes molecular i la seva propietat més important és la seva enorme resistència a l'atac químic. Té altres propietats, com per exemple, que és un excel·lent aïllant de l'electricitat en alta freqüència i té un punt de fusió molt baix. Però no són no són aquestes les propietats que ens interessen. El perquè a les soles de l'esquí es col·locà aquest material i s'hi continua col·locant és a causa de les seves propietats mecàniques, com són: el seu alt índex de lliscament, la seva moderada resistència a la tracció, la seva moderada tenacitat i la seva gran flexibilitat, tant a altes com a baixes temperatures, té molt poca permeabilitat a l'aigua, és un material que té un límit elàstic molt gran i es fàcilment serigrafiat. Però també té limitacions: té una pobríssima resistència al rallat, o sigui que no té gens de duresa, té poca rigidesa, i sobretot és que té molt poca resistència a la flexió, però això en el cas de l'esquí és una bona propietat.

  • El seu alt índex de lliscament fa que per l'esquí sigui un material molt millor que la fusta ja que amb aquest s'adquireixen unes velocitats molt més elevades. Aquest bon lliscament que té el polietilè també afecta a l'esquí de travessa, ja que amb més bon lliscament menys esforç haurem de fer per avançar i menys temps tardarem a fer el nostre recorregut.

  • El polietilè te la suficient resistència de tracció que l'esquí necessita, però en general no es excessivament una propietat a destacar.

  • El polietilè té una gran tenacitat, això vol dir que és molt resistent al xoc contra diferents cossos. Aguanta molt bé els cops que es poden produir amb la neu o amb una caiguda de l'esquiador.

  • Té una gran flexibilitat, o també podem dir que és molt poc resistent a la flexió. Aquesta propietat que té és molt important en l'esquí ja que ha de permetre la flexió d'aquest per la neu o en qualsevol moment de l'esquiadaí, ja que per les irregularitats del terreny com en les caigudes que hi pugui haver l'esquí aguanti bé i no es trenqui, encara que això també depengui del límit elàstic d'aquest.

  • Aquest material també té un límit elàstic elevat ja que ha de permetre la deformació i que el mateix material pugui tornar a la seva posició inicial.

  • El polietilè és molt poc permeable a l'aigua. Això és molt important en l'esquí ja que no podria ser que l'aigua entrés a dins l'esquí. L'esquí ha de ser impermeable totalment.

  • Un inconvenient que té és la seva poca duresa. El polietilè és fàcilissimament ratllat per poca força que es faci. Aquest és un gran inconvenient ja que en l'esquí s'acostumen a trobar molts rocs i diferents elements de la natura i fa que només al tocar l'esquí es quedi permanentment ratllat.

En l'esquí s'utilitza un polietilè de gran pes molecular, que les seves molècules estiguin molt ramificades, així augmentem les seves propietats.

En l'esquí, per obtenir unes majors propietats i una major duresa en la sola es poden afegir-hi additius. En el cas de l'esquí s'utilitza el grafit com al més utilitzat.

Al afegir-hi un additiu el plàstic augmenta la seva duresa. També ens serveix com a tint per l'esquí.

Posteriorment a la invenció d'aquest esquí que incorporava la sola de polietilè, la fabricant d'esquís Rossignol, al 1947 tregué una patent que consistia en el revestiment permanent de la sola amb polietilè amb la funció d'augmentar el lliscament.

Mentrestant, una altra fabricant d'esquís, la Dynastar, al 1949, combinà una làmina de polietilè a la sola de l'esquí conjuntament amb unes tires d'acer als cantells, com en el cas de l'Olympique 41, per així poder agafar més velocitat i a sobre no perdre'n a la corba, no haver de derrapar i poder millorar l'agafament de l'esquí a la neu.

Aquest era ja un bon esquí permetia millorar molt més la tècnica de la competició. Arribem als anys 50 i l'esquí comença a sofrir la seva evolució més important. En aquest moment surten a Europa moltes marques que comencen a fabricar esquís al veure la gran evolució i la gran demanda que hi ha.

LA ERA DEL METALL

A finals dels anys 50 trobem una altra evolució en el material. Aquesta consisteix en la invenció de l'esquí metàl·lic.

El metall, un material resistent i fàcilment utilitzable en fulles molt primes, la seva gran mal·leabilitat, la seva gran resistència a la tracció, a la compressió, a la flexió i a la torsió i la seva gran ductilitat va fer que els fabricants d'esquís és fixessin en ell.

És a partir de 1956 que la marca d'esquís que acabava de sortir HEAD fabricà una matriu amb pega per construir un esquí amb només el nucli de fusta independentment de dos làmines de metall, que podien ser d'alumini o d'acer, que eren enganxades per aplastament al nucli. Aquesta forma que tenia l'esquí se la va anomenar la estructura de “sandvitx”. Aquest esquí era considerablement prim, tenia una enorme flexibilitat lateral i això feia que tingués més resistència al trencament i que sigués un esquí bo en tots els tipus de neu.

Una altra ventatge era que augmentava la seva resistència a la torsió. Amb aquestes dos propietats importants que va adquirir l'esquí metàl·lic podem considerar l'esquí metàl.lic excepcional sobretot per la neu verge, encara que servís i anés bé per tot tipus de neu.

En aquests mateixos compassos, un altre constructor, Charles Dieupart creà un esquí utilitzant un perfil metàl·lic.

Aquesta nova tecnologia de l'esquí va constituir en els anys 50, un punt d'investigacions molt gran que va durar uns deu anys. Malgrat les seves qualitats i les seves propietats, a l'esquí metàl·lic li va costar molt imposar-se a la societat occidental. En aquestes condicions, el primer esquí metàl·lic que va sortir com a esquí de competició va ser l'Allais 60, creat per Rossignol.

Cal parlar de la construcció d'aquest esquí.

Era un esquí metàl·lic, de competició, especialment per neu bastant dura.

Era construït amb la estructura ja explicada de “sandvitx” amb fusta-metall. En aques esquí es disminuia la resistència a la flexió per tal que pogués suportar la neu més dura i l'esquí sigués molt més flexible. Així podien jugar amb la línia de cota de l'esquí. La resistència a torsió que tenia l'Allais 60 permetia als esquiadors descobrir un nou tipus de viratge, el que anomenarem viratge rodó, on es produeix una corba molt extensa i que permet agafar molta velocitat sense perdre estabilitat.

Aquest tipus d'esquí, va originar una nova prova d'esquí: l'eslàlom gegant.

Aquest, com he dit, tenia una gran estabilitat en els girs de grans radis i era amb el que es podien arribar a agafar més velocitats. Va permetre progressar molt en el coneixement de la resistència al cisallament que s'exerceix al material de l'esquí quan se li exerceix una esforç de flexió d'una gran intensitat.

L'esquí metàl·lic estava en el seu punt més important però estava destinat a ser un esquí intermediari entre l'esquí de fusta contraplacat i el construït amb fibra de vidre, un esquí estratificat, disposat en capes superposades, que va fer que s'obrís una nova era de nous materials.

LA ERA DE LA FIBRA DE VIDRE

A partir dels anys 60 s'obre a Europa una nova era en la utilització de nous materials per la construcció dels esquís, surten a la llum uns nous tipus d'esquís construïts amb fibra de vidre.

A començaments dels anys 60, la tecnologia i la tècnica van permetre que la indústria iniciés l'estudi i la utilització del filatge industrial del vidre, que és el que actualment anomenem la fibra de vidre, i dels processos d'embolcallament per a la seva protecció. Paral·lelament, la indústria química elaborà unes resines per tal de poder impregnar la fibra de vidre a l'esquí. Aquests dos materials van donar lloc a l'esquí que també en podem anomenar estratificat, per capes, l'esquí amb fibra de vidre.

La fibra de vidre és un material que està format per un conjunt de filaments. El vidre és un material molt dur però molt poc resistent al trencament. Per aquest motiu, si aquest vidre es produïa en filaments molt prims perdia aquesta fragilitat. Aquest munt de filaments que formen la fibra de vidre tenen una gran resistència, podríem considerar que en té 10 vegades més que l'acer. Per enganxar aquestes fibres s'han utilitzat sempre resines fenòliques.

La fibra de vidre feia que l'esquí tingués una gran resistència a la tracció i també a la humitat.

La seva resistència a la tracció feia que l'esquí sigués més estable a la neu i donava una major resistència al nucli i així a tot l'esquí. O sigui que es va passar de tenir esquís amb un nucli solament de fusta a tenir un nucli de fusta embolcallat amb fibra de vidre.

Altres propietats importants que també cal destacar de la fibra de vidre són per exemple, el seu gran límit elàstic ja que en una deformació que pugués tenir el material tingués la suficint força per retornar fàcilment a la seva posició inicial. A part, té una gran flexibilitat, ja que en les irregularitats del terreny, com per exemple els bonys, l'esquí no patís ruptures. Cal destacar també la sev lleugeresa, que feia que no afectés al pes de l'esquí, fins i tot es podia reduir incorporant més fibra de vidre i menys fusta al nucli. També cal parlar de la seva tenacitat, o gran resistència al xoc amb altres cossos.

Encara que aquesta fibra era molt resistent, més tard ja no només s'utilitzava la fibra de vidre individualment, sinó que s'associava amb grafit, amb ceràmica i actualment s'utilitzen altres materials que més tard parlaré. Aquestes associacions donaven encara més resistència i més tenacitat al nucli de fusta.

A més, la fibra de vidre sempre va impregnada d'unes resines plàstiques, que li donen encara més consistència.

Cal destacar també la funció que feien i fan les resines fenòliques en l'esquí. Aquestes es caracteritzen per ser dures, tenen un gran poder d'aïllament, o sigui, tenen un paper important a dins l'esquí, ja que aïllen el nucli de l'exterior, però les seves propietats més importants són la seva resistència, la seva rigidesa i la seva facilitat de manejar-la. Aquestes resines el que aconseguien era tenir un esquí compacte i enganxar tots els diferents materials que s'hi introduïen. Compactaven el nucli de manera que aquest augmentava molt la seva resistència i la seva consistència interior.

Amb l'utilització d'aquest material es va aconseguir un esquí molt compacte i molt regular en tots els aspectes, tant en el gir, com en la velocitat i com en l'estabilitat.

A partir del primer esquí amb fibra de vidre van anar sortint diferents models fabricats principalment amb aquest mateix material però amb estructures diferents segons per el que es volien utilitzar.

Un d'aquests esquís fou el construït amb la tècnica anomenada “fiberglass”, que va ser un esquí fabricat entre els anys 1960 i el 1965 i va ser patentat per un enginyer helvètic.

Consistia en un nucli buit, el qual estava desenvolupat totalment a partir de fibra de vidre, sense utilització de fusta. Es pot considerar el primer esquí que ja no va dependre en cap quantitat de la fusta.

Això va ser possible gràcies a l'aparició d'unes resines que tenien un poder d'enganxament impressionant i d'una gran resistència interna, i de l'aparició d'una fibra de vidre teixida tèxtilment (no artificialment), que la feia molt més resistent i tenaç, ja que era tractada tèrmicament i químicament per ser molt més apte per l'enganxament.

Aquest augment de resistència i la major qualitat de la resina va fer que no calgués la utilització de la fusta per tal d'obtenir un nucli prou resistent, i a sobre es va poder estalviar material i poder fer el nucli buit.

A part, aquest ja incorporava la sola amb polietilè ja introduït anys abans i els cantells d'acer, també abans patentats.

La part superior de l'esquí també era d'acer i a la part de la fixació, a l'interior, hi havia incorporats petites làmines de metall per tal d'augmentar la resistència a la part de la fixació.

Un altre esquí també construït amb fibra de vidre que tenia unes grans qualitats amb una estructura diferent va ser l'esquí construït per Rossignol i que es va anomenar “Le Strato”. Aquest esquí va sortir a la llum entre l'any 1964 i el 1965.

Estava fabricat amb fibra de vidre però també tenia fusta al nucli i estava construït amb la ja coneguda tècnica “Sandvitx”.

La seva mecanització va comportar el reforçament de les capes de fibra de vidre teixida situades al nucli de l'esquí amb una fusta constituïda de làmines de freixe contraplacades.

Aquest procediment s'utilitzava per aconseguir una major consistència en l'esquí i en aquest cas la utilització de la fusta contraplacada amb la fibra de vidre feia que s'aconseguís una major resistència. En canvi en l'esquí “fiberglass”, no era així, ja que s'utilitzà un vidre molt més resistent.

La estructura d'aquest esquí es va anomenar “Sandwich-fibre”.

Aquesta encara ara actualment es pot arribar a fer servir i té nombroses aplicacions en la producció d'esquís de competició d'alt nivell, ja que era un esquí molt dur i difícil de controlar però s'obtenia una gran velocitat i un gir perfecte.

“Le Strato” també portava la sola de polietilè, que tenia al mig una curvatura on la neu podia passar sense dificultats, i els cantells i la part superior de l'esquí eren d'acer.

Aquest esquí estava solament destinat a la competició a causa de la seva gran rigidesa.

Entre 1964 i 1965 apareix al mercat un altre tipus d'esquí construït per la marca Dynastar amb una nova estructura interna: l'estructura Omega, que actualment aquest fabricant encara utilitza, amb nous materials però amb la mateixa estructura.

Al 1964 Dynastar formulà una patent que consistia en el reforçament del nucli (que estava constituït de fusta i embolcallat amb fibra de vidre) amb l'ajuda una làmina metàl·lica amb la forma d'Omega, lletra de l'alfabet grec (!).

Aquesta tècnica, feia augmentar la resistència a la torsió de les extremitats de l'esquí, i la làmina metàl·lica en forma d'Omega li donava una agarrada d'alt nivell en tot tipus de neu i feia que el nucli tingués una gran consistència i una gran resistència.

La propietat més important que tenia aquest esquí era que en l'esquí de competició, tenia un gran aguant en la superfície de la neu i li costava molt derrapar. Així que en conclusió, aguantava molt bé la velocitat i en tenia molt poca pèrdua.

Actualment, en aquest tipus d'esquí s'hi associen fibres noves i d'altres materials celul.losos, que més tard s'explicaran ja que surten a la llum anys més tard. Aquests nous materials van permetre obtenir molt més bons resultats tant en la realització

d'esquís alpins de competició com per esquís especialitzats, per expedicions, etc...

Arribem a l'any 1965 i ens apareix un nou esquí, construït ja amb un altre tipus d'estructura, l'anomenat “boite de torsion”.

Aquest esquí va ser construït per la marca acabada de sortir, Dynamic, que va investigar una nova tècnica de fabricar els esquís: la caixa de torsió.

Aquest esquí consistia en un nucli central de fusta i un envolcallament de varis capes de vidre industrial enganxades de resina, formant així una caixa tancada anomenada caixa de torsió.

El principal avantatge d'aquest esquí era la seva grandíssima resistència. Era considerat en els seus temps l'esquí més resistent. També tenia uns molt bons cantells i una molt bona fermesa sobre la neu a causa de que era un esquí molt compacte.

Aquest esquí es va anomenar VR7 i després VR17 i va ser molt utilitzat en la Copa del Món d'Esquí Alpí.

En aquest moment en el què hi ha un gran esplendor en la construcció, que cada vegada apareixen nous esquís i que la demanda cada vegada és molt més gran, es decideix a partir de 1970 crear un tipus d'esquí per fer-lo amb grans quantitats. Va ser l'esquí anomenat industrial. Estava fabricat amb una tècnica derivada de l”Strato”, i era pensat per utilitzar-lo en tot tipus de neu, unes condicions molt bones i que tingués molta demanda i que atragués un mercat molt extens.

Podem dir que era un esquí mediocre en quant a propietats, per la seva poca resistència i el seu pobre lliscament, però en canvi ha sigut un dels més venguts de la historia.

Tots aquests van ser els esquís més importants de la època en que la fibra de vidre va causar més furor. Van tenir una gran importancia en el desenvolupament que va venir després, ja que actualment la fibra de vidre continua sent utilitzada com en el primer moment.

Amb aquest esquí podem dir que acaba l'era de la fibra de vidre, i s'entra en una altra, la del poliuretà.

LA ERA DEL POLIUTERÀ

La recerca d'una industrialització cada vegada millor de l'esquí va fer que els fabricants d'esquís es proposessin eliminar totalment la fusta en la construcció d'aquests i sinó tota en la major quantitat possible.

És al 1972 quan Rossignol i una altra marca, Kneissl treuen un nou material que substituiria la fusta.

Era un material plàstic que estava realitzat amb una espuma cel·lular de molt poca densitat: el poliuretà.

Aquest material va suposar una evolució en el material ja que va ser i ha sigut l'encarregat de substituir totalment o parcialment la fusta.

El poliuretà va suposar davant la fusta un abaratiment de l'esquí i a sobre una millora de les seves propietats.

El poliuterà és un material que té un gran amortiguament, un gran límit elàstic i permet grans deformacions sense causar deformacions plàstiques. També té una gran força a al compressió sota una càrrega com pot ser el pes de l'esquiador. L'inconvenient que té és la seva poca estabilitat però per l'esquí li va suposar un avantatge ja que la fusta encara en tenia menys.

Però el perquè més important de la utilització del poliuterà en comptes de la fusta va ser el seu preu inferior d'aquest material plàstic,

El poliuretà va fer que la fibra de vidre ja no s'utilitzés més com a nucli individual d'un esquí i que s'utilitzés solament com a embolcallador del nucli.

Un dels primers esquís que es van fabricar amb poliuretà va ser el Rossignol “Roc”, que tenia el nucli completament de poliuretà i sense fibra de vidre al voltant

LA NOVA ERA DE L'ESQUÍ.

En aquest moment, l'esquí era considerat una peça de molt bona qualitat.

A partir d'aquestes millores entrem en una altra era, no del material sinó de la forma, l'estètica i la perfecció de l'esquí, encara que fins a l'actualitat s'hagin tret i innovat nous materials, però no són materials principals, sinó complements dels ja explicats. Són materials que es conjunten amb el poliuretà, el polietilè, el metall, la fibra de vidre etc, per augmentar les seves propietats, però són introduïts a l'esquí amb una quantitat molt més reduïda i no són materials totalment necessaris perquè l'esquí tingui aquestes propietats.

Entrem en una evolució de la forma de l'esquí i en una era de detallisme, on es busquen nous dissenys en l'esquí per obtenir més demanda.

Es així que a partir de 1980 entrem en aquesta nova era amb la introducció de l'amortiguament de les vibracions produïdes per la neu a l'esquí, que fan que pugui perdre velocitat al vibrar a causa de la velocitat de l'esquí.

També amb aquestes vibracions es perdia una gran precisió en el gir. Per poder reduir al mínim aquestes vibracions, amb un nou esquí, el “First”, es va incorporar a la estructura interna un dispositiu combinant fils prims d'acer i materials visco-elàstics que es van anomenar VAS (Sistema d'Absorció de Vibracions).

Aquest dispositiu consistia en la inserció de fils de metall a dins d'aquests materials visco-elàstics, . Per exemple s'insertaven fils d'acer dins el cautxú.

Com que aquests dos materials tenen unes propietats molt diferents per no dir contràries, quan un dels dos materials vibra l'altre contraresta aquestes vibracions i les fa desaparèixer.

Aquest sistema manté totes les propietats i eliminava totalment les vibracions que existeixen o almenys la majoria d'elles.

L'any 1984 sortí un nou sistema de vibracions.

Era un sistema extern d'amortiguament.

S'anomenà VAS M (multidireccional), i consistia en una placa de contenció que anava enganxada a la part superior de l'esquí. Era fabricada amb un aliatge lleuger solidificat a la part superior de l'esquí i barrejat amb materials visco-elàstics, que feia que hi hagués un amortiguament òptim a les temperatures d'utilització de l'esquí.

Un avanç important en la forma de l'esquí va ser al 1983, l'aparició d'una nova espàtula.

Confort, millores tècniques i seguretat eren els mots més utilitzats en aquests anys. En el camp de recerca d'una conducció fàcil de l'esquí, Dynastar, posà als seus esquís una espàtula mitjançant un material plàstic flexible.

Pocs anys més tard Rossignol dota al seu esquí “Open” d'una espàtula fabricada amb un material sintètic.

Aquest dispositiu tècnic, que fins aquest any sempre havia sigut de metall, renova fonamentalment l'estètica de l'esquí.

Aquest desenvolupament obre la via de les evolucions de la forma i sobretot de la decoració de l'esquí.

Aquesta nova espàtula no millorava molt les propietats, sinó que millorava l'aspecte dels esquís, nomès es van integrar per vendre, per l'estètica que també era un factor que calia tenir en compte.

LA DÈCADA DELS 90 I L'ACTUALITAT

I arribem a la nostra dècada, on l'esquí s'ha anat perfeccionant, s'han anat introduint nous materials, noves formes.

Podem dir que l'esquí actual és de la següent manera:

  • El nucli, pot estar construït per dos materials: la fusta i les espumes de poliuretà, els dos alhora. Encara que hi va haver un temps en què la fusta es va deixar de banda actualment s'utilitza generalment per els esquís de competició i pels esquís de lleure s'utilitza generalment la espuma de poliuretà i els dos materials junts. La fusta que s'utilitza és la d'okumé (fusta tropical), i la de pollancres.

En el cas de les espumes de poliuretà com més qualitat tingui l'esquí més densitat haurà de tenir la espuma. En esquís de qualitat l'espuma serà de gran densitat i en els esquís de gamma baixa tindrà molt poca densitat i és fa a partir d'injecció, que consisteix en agafar un motlle amb tots els elements i després s'hi injecta el líquid amb el poliuretà

  • El nucli actualment sempre està embolcallat amb fibra de vidre i així es dóna més resistència i molta més consistència. Segons l'esquí que volem fer utilitzarem fibra de vidre juntament amb grafit, amb kevlar, amb ceràmica o simplement fibra de vidre sola.

El kevlar és una fibra orgànica que té una grandísima resistència a la tracció, però no a la compressió, té una gran estabilitat, una gran resistència a cisallament i és un material molt rígid.

Aquest material, com el grafit i la ceràmica fan que la fibra augmenti de manera notable la consistència i així el nucli adquireix una gran resistència interna. Cal destacar també que la fibra de vidre continua sent sempre enganxada amb resines fenòliques.

  • Les soles des de l'aparició del polietilè han estat fabricades amb aquest material i encara s'utilitza en tots i cadascun dels esquís. Aquestes soles, a vegades poden ser grafitades, per donar color.

  • Els cantells continuen sent d'acer pel bon resultat que continua donant aquest material amb contacte amb la neu.

  • Les insercions metàl·liques que porta l'esquí tant en la part de la fixació com en les espàtules i les puntes sempre són d'alumini ja que és un material que pesa poc i aguanta molt bé les temperatures baixes.

  • La part superior de l'esquí és el que més ha evolucionat en la última dècada, ja que en els anys 60 i 70 només es donava una capa de vernís a la part superior, i en els últims deu anys s'ha començat a implantar una part superior amb plàstic, que dona una major protecció i longevitat contra les rallades. Aquest sistema utilitza un material anomenat Rossitop, material plàstic que ens permet serigrafiar fàcilment. Aquest material només permet incorporar un color, així que com més colors volem posar a l'esquí més capes de Rossitop hem d'enganxar.

Cal destacar també que just a la part inferior de la fixació es col·loca una capa fenòlica en sòlid, de resina solidificada que fa augmenta la resistència al lloc on ha d'anar el peu, i una major duresa.

  • Actualment tots els esquí porten un sistema d'amortiguament, que augmenta la velocitat i la pèrdua de precisió.

  • La forma de l'esquí actual no és paral·lela. Actualment la forma que més es porta i la que permet una major mobilitat i facilitat en l'esquí és la forma “Carving” que ja va ser estudiada molt anteriorment però que ara es porta.

Els esquís “Carving”, tenen les puntes i les cues molt més amples que la zona de la fixació. Això és així perquè en el moment de fer la corba, amb una mica de pressió amb el peu, l'esquí gira automàticament i es fan les corbes molt més precises i rodones.

També és molt més fàcil obtenir unes curves amb un radi bastant extens. Això comporta una disminució de la llargada de l'esquí ja que hem de guanyar superfície a les cues i les puntes.

Un esquí Carving de 1,60 fa la mateixa funció que un esquí paral·lel de 1,84. aquesta evolució de la forma ha sorgit per fer més fàcil l'esquí sense que es perdi llisament, velocitat i precisió en una bona esquiada.

Aquí teniu l'esquí actual per fora i per dins.

Aquest és l'esquí tipus actual. A partir d'aquest es formen tots els altres afegeint altres materials per acabar de donar-li cos i propietats, però aquests són els essencials en la construcció d'un esquí.

Per exemple, els nuclis de molts esquís actuals s'hi comença a introduir el titani, un metall lleugeríssim i molt resistent. El problema que té és que actualment és un material molt car.

Amb la introducció progressiva del titani s'arribarà a donar molta més potencia a tot l'esquí.

També aquest any s'ha començat a introduir una placa catalitzadora a l'esquí que permet doblegar-lo des del centre del peu més que des del taló.

Una cosa important a destacar és que des del 1998 tota l'estructura interna de l'esquí es recobreix de metall, al principi d'alumini i ara es comença a utilitzar el titani. Aquesta estructura de titani transmet la força a tot l'esquí, des de les puntes a les espàtules, millora la subjecció al terra de l'esquí i permet una lliure flexió longitudinal.

Fa un any es va començar a introduir làmines de titani que substituïssin a la fibra de vidre i que fessin d'embolcallador del nucli. Aquest sistema permet l'acumulació d'energia al nucli en els girs i la seva alliberació en el moment del canvi. Això es tradueix en una major acceleració, estabilitat i millor arrapament de cantells.

Un altre gran avenç que s'ha produït aquest any és la introducció de dos nuclis a l'esquí, una a la part interior de l'esquí, de fusta o poliuretà i un altre a la part més superior, de titani o algun altre metall, com pot ser l'alumini. Aquesta composició de dos nuclis augmenta molt la resistència interna de l'esquí i absorbeix molt més les vibracions.

Tots aquests nous avenços s'uniran als que cada vegada aniran sortint i així aquests materials que avui dia són tan importants per l'esquí acabaran substituïts per d'altres que tindran unes propietats molt més bones i així cada vegada més.

CONCLUSIONS

Amb aquest treball es pot arribar a veure la gran evolució que ha sofert l'esquí durant la història.

Aquesta gran revolució ha sorgit a causa de la tecnologia, i sense aquesta no hauriem pogut disfrutar del esquí actual.

Per això la conclusió que trec d'aquest treball és que la tecnologia ha sigut i serà la cosa més positiva per l'esquí ja que l'ha transformat en un dels esports més practicats. Aquesta, bàsicament nova, ha impulsat els mètodes de construcció dels esquí i ha fet desenvolupar un gran mercat, en el què existeixen tot tipus d'esquí, tant per experts com per aprenents.

Crec que la tecnologia ha sigut l'aparell escencial per l'impuls definitiu de l'esquí i que ha donat lloc al que és actualment. Penso que aquesta revolució sempre ha estat lligada, ha estat paral.lela des d'un bon principi, als esquís, ja que segons els avenços de la ciencia l'esquí s'ha desenvolupat d'una manera o una altra.

L'esquí sempre ha estat desenvolupat segons els seus practicants i la tecnologia s'hi ha anat adaptant.

Crec que la nostra societat, ha donat lloc a aquesta gran evolució ja que cada vegada, la riquesa de la gent ha augmentat i també també el temps de lleure.

Això ha fet que la gent hagués de consumir aquest temps en alguna cosa. Aquesta cosa podia ser l'esquí.

Així, cada vegada la gent ha trobat en l'esquí un esport on disfrutar de la natura i del lleure i cada cop ha estat més exigent en el tipus d'esquí que volia portar. Això va obligar a iniciar el negoci de l'esquí perquè podia donar un bon rendiment.

Una altra de les causes de la gran evolució de l'esquí ha estat el gran impuls donat per els diferents països per donar a conèixer un esport no conegut. La creació d'Escoles d'esquí, de clubs d'esquí, d'associacions entre països, etc, va donar un gran impuls a que la gent es fixés en l'esquí i que aquest evolucionés fins al que és actualment.

Una de les coses que crec que cal remarcar i des d'un bon principi no em pensava, és que aquesta evolució, que ha tingut el seu punt culminant als nostres dies, ha sigut una cosa que des del primer esquí s'ha anat produint, no en el cas dels materials utilitzats però si en la manera de construir-los, la forma d'esquiar, el mecanisme de fabricació, la forma dels esquís als diferents països, etc.

Així que crec que des del primer esquí fins al que tenim avui dia podem considerar que hi ha hagut una evolució contínua i permanent.

Un altre fet que m'ha sobtat al fer aquest treball ha sigut l'enorme quantita d'esquís trobats de la prehistòria, de l'enorme quantitat de gent i ètnies que utilitzaven els esquís per poder mantenir-se vius.

Amb tot aixó puc arribar a la conclusió que totes aquestes raons del perquè l'esquí ha arribat al que actualment és, han fet que l'esquí es convertís en un dels esports més practicats i que sense aquest impuls i aquesta tecnologia, crec que l'esquí continuaria sent un medi de subsistència.

Penso que l'esquí està a on està per una causa major, aquesta és la tecnologia, i que sense ella l'esquí seria un esport desconegut en la majoria de països del món.

Però també crec que els esquís tant complerts que ens podem trobar a les botigues, aquests grans esquís, els debem en general a la història que ha passat davant dels ulls de tota la gent i que ha convertit l'esquí en el que avui dia considerem un dels esports més practicats

Treball de recerca Evolució del material de fabricació dels esquís

39