L'exfinx interior; Marius Torres

Literatura contemporánea española. Poesía y lírica catalana de postguerra. Temas poéticos # Mort. Religió cristiana. Eternitat. Aspectes formals del text

  • Enviado por: Prudencia
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad

L'ESFINX INTERIOR.

Endevina o et devoro.

L'esfinx sorgia un temps a l'hora violeta

del vespre, quan ressona tot trepig vagabund.

Barrant el pas als caminants, feroç, adreta,

proposava l'enigma amb un somriure immund...

Ara el vespre s'adorm, cansat, damunt la terra

i el vell monstre s'ha fos en la pols dels camins.

Nit enllà, qui camini vers la pau o la guerra,

no trobarà l'esfinx si no la porta dins.

- Si no sent, a les creus de la carrera dura

que dins la nostra ment segueix el pensament,

l'íntim espant de la teua presència obscura,

o monstre que tens ànima, o bèstia somrient

que muda, amb una immòbil mirada cristal·lina,

repeteixes l'enigma sempre renovellat!

Eternitat: ¿ Què fas d'aquell qui no endevina

i davant teu és com un ocell embruixat ?

Màrius Torres

Agost 1941

DEL TÍTOL I EL PARATEXT.

Allò que primer crida l'atenció del lector de poesies és el títol. És, per això, que Màrius Torres amb l'esfinx interior ens dóna unes pautes de lectura.

És tracta d'un títol que actua com a indicador i anticipa els continguts, així, orienta el procés de descodificació per part del lector .

Ens ressalta el símbol fonamental que articula el poema l'esfinx interior . Aquest símbol ens dona les dos pautes de lectura bàsiques. Per una banda, l'esfinx ens porta a un món de mites on un monstre amb cos de lleó i cap d'home custodiava els santuaris funeraris egipcis, es situa a les portes de les grans tombes egípcies, justament entre la vida i la mort, entre un món de vius i un món de morts. Per una altra banda, es tracta d'una esfinx molt particular aquesta no és una esfinx monumental, les quals sovint veiem als documentals televisius de terres llunyanes, la seua característica principal és que viu en terres interiors, en l'ànima, es tracta d'una esfinx espiritual no terrenal.

Amb aquests indicis, nosaltres com a lectors hem de preparar la nostra ment per a introduir-nos molt endins de nosaltres mateixos, per a aprofundir i deixar-nos portar per Màrius Torres dins la mort i el seu temple.

A més a més, l'autor introdueix un paratext del qual parlaré més endavant ja que crec que Màrius Torres jugant amb el mite de l'esfinx ens proposa una endevinalla al llarg del poema quan la solució ens la ha donada amb el paratext ja des de el principi, Així, el final del poema és un giny per al lector i ens remet al paratext, al inici del poema, al començament.

DE LA BIOGRAFIA, EL TEMA I EL CONTINGUT.

Una primera lectura ens reitera la nostra idea d'un poema espiritual basat en la mort com a tema principal. Al igual que ens ho fa pensar una breu ullada a la vida de Màrius Torres.

Màrius Torres tenia obsessió front a la mort i s'aferrissà al consol que li donava la religió cristiana amb la vida eterna. Això es fa patent a tota la seva poesia i es tracta d'un tema molt recurrent al llarg de la seva creació literària.

El poema ho escrigué l'any 1941 quan ja pressentia de molt a prop la seva mort, ja que empitjorà en la seua malaltia, la tuberculosi, i des de l'any 1940 es veu obligat a estar enllitat al sanatori antituberculós de Puigdolena on ingressà l'any 1935 per una infecció gripal. Morí l'any 1942, l'any següent de escriure l'esfinx interior.

Mitjançant la figura de l'esfinx Màrius es pregunta per allò que els succeeix a les persones que no hi creuen. L'esfinx representa allò que es situa entre la vida i la mort, com a l'antic Egipte on es col·locava una esfinx a les portes de les piràmides, dels santuaris funeraris. Aquesta regula el pas del món dels vius al món dels morts, gràcies a la proposta d'un enigma que han de resoldre els aventurers.

Màrius barreja aquest mite pagà amb la religió cristiana, això li fa preguntar a l'Eternitat, a l'ideal cristià, que els succeeix als qui no endevinen, als qui no hi creuen i per tant no poden optar a la vida eterna. S'ho pregunta a l'esfinx qui és qui controla el pas. I ens dóna la resposta molt abans, en el paratext endevina o et devoro, si no creus seràs devorat, seràs mort sense esperança. Per això, són com ocells embruixats, ocells que han perdut la seva capacitat de volar, de viure, ja no són un enllaç entre el cel i la terra, estàn paralitzats.

DELS ASPECTES FORMALS DEL TEXT.

El poema està articulat i ornamentat mitjançant diferents eines les quals ajuden a les mateixa causa, causar la major efectivitat possible. Allò que s'ha volgut contar ha d'arribar tant pels ulls, per les oïdes, i per la ment. Per a això, el poeta posa en actiu diferents mecanismes que faran la tasca més efectiva.

El poema es divideix en quatre quartets. Quatre estrofes de quatre versos cadascuna.

Té una rima consonant ABAB que canvia en cada quartet:

L'esfinx sorgia un temps a l'hora violeta A

del vespre, quan ressona tot trepig vagabund. B

Barrant el pas als caminants, feroç, adreta, A

proposava l'enigma amb un somriure immund... B

Ara el vespre s'adorm, cansat, damunt la terra C

i el vell monstre s'ha fos en la pols dels camins. D

Nit enllà, qui camini vers la pau o la guerra, C

no trobarà l'esfinx si no la porta dins. D

Els versos són alexandrins, això és de dotze síl·labes amb cesura. Tot i que la cesura balla, ja que no és regular.

Els versos alexandrins poden tindre la cesura en diferents llocs i així formen hemistiquis de diferent nombre de síl·labes: on el vers queda dividit en dos hemistiquis iguals de sis síl·labes cadascú, 6+6, és la forma més utilitzada; on el vers és divideix en un de menor i un de major, 4+8; un altre, on el vers es divideix en un de major y en un de menor amb diferent nombre de síl·labes que l'anterior, 7+5; i un molt menys usual, on es divideix en tres parts de igual nombre de síl·labes, 4+4+4.

Majoritàriament els alexandrins d'aquest poema presenten una cesura regular que divideix el vers en dos hemistiquis del mateix nombre de síl·labes 6+6:

L'es-finx- sor-gi-aun- temps / a- l'ho-ra- vi-o-le ( ta .) 6+6

Encara que n'hi ha excepcions com el tercer vers de la primera estrofa, el tercer de la tercera i els dos últims versos:

Bar-rant- el- pas / als- ca-mi-nants, / fe-roç, a-dre ( ta ) 4+4+4

l'ín-tim-es-pant / de- la- teua- pre-sèn-ciaobs-cu ( ra, ) 4+8

E-ter-ni-tat: ¿ Què- fas- d'a-quell- qui- noen-de-vi ( na ) 4+8

i- da-vant- teu / és- com- un- o-cell- em-brui-xat ? 4+8

La característica cesura dels dos últims versos que forma dos hemistiquis de quatre i vuit síl·labes encadenats fan posar, més encara, l'atenció cap a aquestos versos que porten tota la càrrega temàtica.

Eternitat: ¿ Què fas d'aquell qui no endevina

i davant teu és com un ocell embruixat ?

Ja no sols, per la cesura, si no també, aquests versos mostren la seua peculiaritat dins el poema de moltes diverses formes. Aquests versos suposen també un canvi en l'enunciació al llarg del poema, on s'ha mantingut un to narratiu. Però, en aquests últims es passa a un diàleg, a un estil directe, on es fa parlar, a més a més, a un personatge clau introduït de nou, l'Eternitat. Fins i tot, es tracta d'una modalitat oracional interrogativa quan tot el poema ha estat, primordialment, basat en una modalitat de caire asseveratiu.

I per acabar, com hem dit abans a més es concentren els dos trops més significatius del poema, els quals ens donen les claus per a desentranyar el tema de la poesia.

Per una banda, l'eternitat la qual té clares reminiscències catòliques li pregunta a l'esfinx mite pagà què fa d'aquell qui no endevina. ¿ Qui és aquell qui no endevina, de qui parla ? La endevinalla se l'ha proposada l'esfinx, el monstre que vigila el pas entre els món dels vius i el món dels morts, per tant, se l'ha proposada algú que vol creuar la frontera o que ha de creuar-la. Com que es tracta d'una esfinx que ja no és física, com ens diu Màrius Torres a la poesia, aquesta persona sols pot trobar-se en la frontera per raons espirituals, com la mort. Ja que mai la trobaria caminat.

Per altra banda, ens fa pensar un altre cop en els mites cristians la imatge d'un ocell embruixat , quan pensem en els seus mites de la vida eterna, ens ve al cap la divisió entre cel i infern , i ens recordem de San Pere amb les claus custodiant les portes del cel. San Pere no fa cap pregunta, sols una anàlisi ràpida dels pecats de l'immigrant per donar-li entrada o no, segons tinga un nombre raonable de pecats o no. I allà, es troba l'ànima entre el cel i la terra, en el no-res. L'ocell amb la seva capacitat de volar és qui uneix la terra amb el cel, però, què passa si perd aquesta capacitat, si l'embruixen i el paralitzen mentre espera una resposta que, en realitat, ha d'eixir d'ell mateix?

El text en realitat està organitzat per a que siguin aquests versos els que sintetitzen el poema. En global, la resta dels versos sols ens donen les pistes necessàries per a comprendre'l millor. Així el text queda d'aquesta manera:

[A]

L'esfinx sorgia un temps a l'hora violeta

del vespre, quan ressona tot trepig vagabund.

Barrant el pas als caminants, feroç, adreta,

proposava l'enigma amb un somriure immund...

Ara el vespre s'adorm, cansat, damunt la terra

i el vell monstre s'ha fos en la pols dels camins.

Nit enllà, qui camini vers la pau o la guerra,

no trobarà l'esfinx si no la porta dins.

- Si no sent, a les creus de la carrera dura

que dins la nostra ment segueix el pensament,

l'íntim espant de la teva presència obscura,

o monstre que tens ànima, o bèstia somrient

que muda, amb una immòbil mirada cristal·lina,

repeteixes l'enigma sempre renovellat!

[s]

Eternitat: ¿ Què fas d'aquell qui no endevina

i davant teu és com un ocell embruixat ?

On A es l'anàlisi del tema i S és la síntesi.

A reflecteix el nou matís de significat que Màrius Torres li ha conferit al mite de l'esfinx.

Tot això ho mostra mitjançant una relació de contraposició entre el mite de l'esfinx tal i com l'entenem, una esfinx física i, entre una altra, nova que es caracteritza per localitzar-se a l'interior del pensament, una esfinx espiritual.

Dins A també trobem una sèrie de subdivisions que ens ajuden per tal d'entendre el text:

Primerament, una presentació clara d'allò que se'ns parlarà i se'ns analitzarà posteriorment. Vol dir que tenim una primera part on es presenta el mite de l'esfinx que es correspon amb la primera estrofa, A'.

En aquesta, es veu una esfinx física que sorgia, una esfinx que es mostrava als caminants, aquests caminants també eren persones físiques. També sabem que l'acció que descriu es localitza a una època antiga, sorgia i proposava són temps passats però, a més a més, ens diu quan sorgia exactament un temps a l'hora violeta del vespre, quan ressona tot trepig vagabund, això ens remet la posta de sol, el final del dia.

Els dos primers versos situen el temps de l'acció i els dos segons ens conten l'acció: abans l'esfinx sorgia al capvespre / proposava als caminants un enigma.

A'

L'esfinx sorgia un temps a l'hora violeta

del vespre, quan ressona tot trepig vagabund. QUAN

Barrant el pas als caminants, feroç, adreta,

proposava l'enigma amb un somriure immund. QUÉ

Posteriorment, una presentació contrastada del nou mite de l'esfinx. Aquesta també duraria una estrofa si no lligués amb l'estrofa següent per mitjà de l'ús de les oracions condicionals que continuen descrivint les característiques d'aquesta nova esfinx, per això, inicialment analitzarem l'estrofa segona, però, tot i això, la tercera estrofa y els dos últims versos pertanyen a A i serveixen d'enllaç entre la contraposició i la conclusió, per sentit .

En A” passem a un temps present, ara el vespre s'adorm i el vell monstre s'ha fos, els verbs passen a designar un temps actual però també sofreixen encara més transformacions, per exemple, els verbs ja no són actuants, no realitzen accions, és més, no n'hi ha subjecte que les realitze, la segona estrofa està marcada per la impersonalització, tant per l'ús del reflexiu com per l'ús d'un subjecte no concret que ens remet a les dimensions genèriques de la tercera persona del singular.

Ara en el mateix moment que abans sorgia l'esfinx quan el vespre s'adorm damunt la terra, al capvespre ja no surt l'esfinx, ella s'ha fos en la pols dels camins. Ara per molt que camines no la veuràs, ara la has de portar dins teu.

Com en A' trobem la mateixa estructura, els dos primers versos situen l'acció i els dos últims conten l'acció: Ara no hi ha cap monstre al capvespre / els caminants han de trobar-la, ja no sorgeix ella al pas / - apunts de com es troba / si la trobes et repetirà l'enigma.

A

Ara el vespre s'adorm, cansat, damunt la terra

i el vell monstre s'ha fos en la pols dels camins. QUAN

Nit enllà, qui camini vers la pau o la guerra,

no trobarà l'esfinx si no la porta dins. QUÉ

- Si no sent, a les creus de la carrera dura

que dins la nostra ment segueix el pensament,

l'íntim espant de la teva presència obscura,

o monstre que tens ànima, o bèstia somrient

que muda, amb una immòbil mirada cristal·lina,

repeteixes l'enigma sempre renovellat! QUÉ

Un cop presentat convenientment el tema de l'esfinx i el matís de significat que adquireix a la poesia Màrius Torres ens dóna les claus per a trobar-la, primer has de portar-la endins com ens diu al vers anterior, però encara es restringeixen més les possibilitats, has de sentir-la, donar-te compte de la seva existència.

I un cop la trobes, el monstre et proposarà l'enigma, la finalitat de l'esfinx no deixa de ser mantindre el misteri, proposar l'enigma.

Fins ara no sabem gairebé que és exactament l'esfinx, coneixem la seva ubicació però no la seva naturalesa, el seu misteri. Són els últims versos els que ens fan adonar-nos de la veritable naturalesa del monstre, ja que introdueixen el personatge de l'Eternitat, que ens remet a la idea del Més Enllà.

Al igual que l'Esfinx guaitava el pas al món dels morts i tots els qui anaven allà havien de passar per la seva presència, de la mateixa manera per a gaudir del paradís cristià cal que passes per les mans de la Mort. Ella vigila el pas i proposa qui ha d'entrar i qui no al Regne dels Morts, el seu misteri es fonamenta en la desconeixença de la seva arribada, en tant com és de inesperada, tant com incomprensible.

Per això mateix, Màrius Torres ens defineix l'esfinx al llarg del poema amb una sèrie de mots tenebrosos i els adjectius corresponents.

Tot això ens diu d'ella l'autor:

És feroç, adreta, te un somriure immund, és un vell monstre, espanta, te una presència obscura, és un monstre amb ànima, és una bèstia somrient, és muda ( no li cal parlar amb la boca), té una immòbil mirada cristal·lina.

Millor no trobar-se-la, no?

Amb tots aquest adjectius posposats a uns substantius valoratius ens descriu a la mort, si els veiem descontextualitzats del poema pensem ràpidament en la mort i no en una esfinx.

Tan prop de la mort Màrius Torres es pregunta sobre ella, i sobre la seva religió. No és que dubte del cristianisme, tan sols es conscient d'altra força sobrehumana, la Mort. La pregunta la realitza per als que no hi creuen, els que no hi veuen la mort com un tràmit que cal de realitzar sinó la fi. Ells són els ocells embruixats, els ocells que no volen alegres cap al paradís.

BIBLIOGRAFIA:

BARGALLÓ, Josep: Manual de mètrica i versificació catalanes, empúries, 1991.

LUJÁN ATIENZA, Angel Luis: Cómo se comenta un poema, síntesis, 2002.

CASTELLET, J.M. i MOLAS, J. : Antologia de la poesia catalana, ed62, 1996.

ROSELLÓ-PÒRCEL, Bartomeu: (1913-1938) Poesia.