Evolución humana

Teorias evolucionistas: Lamarck, Darwin, Oparin. Hominización. Especie humana. Comunicación. Significdo y significante # Teories evolucionistes. Hominització. Significat y significant

  • Enviado por: Paula
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 25 páginas
publicidad

Les teories fixistes, evolucionistes i els científics prebiològics

Les primeres teories que hi va haver van ser les teories fixistes. Aquestes teories diuen que les espècies han estat fixes, és a dir, ni els vegetals ni els animals no han evolucionat ni canviat; aquests si que desapareixen però no canvien (exemple: mamuts).

-Tipus de teories fixistes:

·Religioses: Déu crea les espècies. Aquestes són com són perquè Déu les va crear així. Creació: producció del no res. Els filòsofs deien que del no res no pot aparèixer res. Pensar=ser. “Penses en coses que són”: deia Parménides (filòsof). No es pot pensar en coses que no són o no existeixen. No ser=buit. Si existeix el buit, aquest és ser.

·Generació espontània: a partir d'elements sobrenaturals apareix o existeix la vida.

Dos fidels a les idees feixistes eren Carl von Linné i George Cuvier.

-Carl von Linné (Råshult 1707- Uppsala1778): Naturalista suec. Després d'estudiar medicina a Lund i a Uppsala, féu viatges d'exploració científica a Lapònia i anà a doctorar-se a Holanda, on romangué tres anys i on publicà les obres Systema naturae (1735), Fundamenta botanica i Species plantarum (1753). Visità França i Anglaterra, i retornà al seu país l'any 1738. Poc després aconseguí la càtedra de botànica a la universitat d'Uppsala, i començà a reorganitzar el jardí botànic, per encàrrec reial. Les obres citades li havien proporcionat fama mundial, especialment per la nova i clara classificació de tots els éssers vivents coneguts (que agrupava en classes, ordres, gèneres i espècies). La nomenclatura binària (un mot per al gènere i un altre per a l'espècie) fou introduïda més tard, i constituí una de les innovacions formals més reeixides de l'obra linneana. La creença de Linné en la fixesa de les espècies -debilitada al final de la seva vida, però no rectificada quant als gèneres, que ell considerà sempre independents els uns dels altres- li causà un fort descrèdit a l'època dels primers evolucionistes; però la seva fama com a observador i sistematitzador de la natura ha persistit merescudament, i hom li reconeix avui el mèrit d'una intuïció precoç sobre els equilibris ecològics. Escriví també altres obres, com Philosophia botanica (1751), Politica naturae i Oeconomia naturae. Diverses obres seves foren traduïdes al castellà, al s XVIII, per Antoni Palau i Verdera.. (Gran Enciclopèdia Catalana).

'Evolución humana'

-Georges Léopold Chrétien Frédéric Dagobert Cuvier (Montbéliard 1769- París 1832): Naturalista francès, baró de Cuvier. Estudià teologia a Stuttgart. El 1794 fou nomenat suplent del curs d'anatomia al jardí botànic de París, gràcies a la protecció de Geoffroy Saint-Hillaire. L'any següent fou elegit membre de l'Académie des Sciences, de la qual fou més tard el secretari perpetu. Napoleó el designà rector de la reforma de l'educació a França. Malgrat això, continuà gaudint dels favors de la Restauració. Cuvier és considerat el pare de l'anatomia comparada i de la paleontologia. La seva teoria principal és la llei de la correlació dels òrgans, basada en el fet que alguns caràcters van necessàriament lligats, mentre que uns altres s'exclouen per definició. Per exemple, els animals que tenen banyes i peüngles tindran sempre una dentadura d'herbívor; per contra, els que tenen urpes hauran de tenir per força una dentadura de carnívor. Fonamentant-se en aquesta llei i en la de la subordinació dels òrgans, pogué reconstruir espècies desconegudes només amb alguns fragments ossis. Cuvier creia en la invariabilitat de les espècies i en la generació espontània. Desenvolupà la teoria de les catàstrofes per explicar l'exterminació dels animals, la qual retardà molt l'acceptació de la teoria de l'evolució. Les seves obres més importants són Leçons d'anatomie comparée (1800-1805), Recherches sur les ossements fossiles (1821-1824) i Le Règne animal distribué l'après son organisation (1816-1829). (Gran Enciclopèdia Catalana).

El pas de les teories fixistes a les evolucionistes va ser un pas lent. Aquestes van aparèixer al segle XIX.

Fidels a les teories evolucionistes:

-Jean Baptiste Monet (Bazentin, Picardia 1744- París 1829): Naturalista francès. Per voluntat del seu pare, féu la carrera eclesiàstica, fins a 17 anys, en què, mort aquest, abandonà el seminari i ingressà a la milícia, on obtingué el grau d'oficial. A conseqüència d'una malaltia, deixà l'exèrcit i es traslladà a París, on estudià medicina i història natural. Fou deixeble de Bernard de Jussieu, i l'any 1778 publicà la seva obra Flore française, en què utilitzà per primera vegada una clau dicotòmica per a classificar les plantes. El comte de Buffon, interessat pel seu treball, li confià la direcció d'una missió científica per l'Europa central per tal d'enriquir les col·leccions de plantes del Jardin du Roi. En morir Buffon, hom li donà el càrrec de guardià de l'herbari del gabinet del rei (1738-90). Amb la Revolució Francesa, a la qual s'adherí totalment, aconseguí de l'assemblea nacional que el Jardin du Roi fos transformat en una moderna institució. L'any 1794 li fou donada la càtedra de zoologia del museu de ciències naturals, amb l'encàrrec de classificar les col·leccions d'animals inferiors. Escriví també Recherches sur les causes des principaux phénomènes physiques (1794), Recherches sur l'organisation des êtres vivants (1802), Hydrologie (1802), Philosophie zoologique (1809), on exposà les seves idees sobre els éssers vius i formulà la primera teoria positiva sobre l'evolució, Système analytique des connaissances de l'homme (1820) i finalment la seva Histoire naturelle des animaux sans vertèbres (1815-1822), en set volums on recollí els seus coneixements sobre invertebrats i posà els fonaments de la seva classificació sistemàtica. Cap al 1819 es tornà gairebé cec, sobretot a causa de l'ús de la lupa d'observació. Passà en la indigència els darrers anys de la seva vida. (Gran Enciclopèdia Catalana).

-Charles Robert Darwin (Shrewsbury, 1809 - Downe, 1882) fou un naturalista britànic. Va establir les bases de la moderna teoria evolutiva, en plantejar el concepte de que totes les formes de vida s'han desenvolupat a través d'un lent procés de selecció natural. El seu treball va tenir una influència decisiva sobre les diferents disciplines científiques i sobre el pensament modern en general. Va néixer a Shrewsbury, Shropshire, el 12 de febrer de 1809. Era el cinquè fill d'una benestant i sofisticada família anglesa. El seu avi matern va ser el pròsper empresari de porcellanes Josich Wedgwood. El seu avi patern va ser el famós metge del segle XVIII Erasmus Darwin. Després d'acabar els estudis a la Shrewsbury School l'any 1825, Darwin va estudiar Medicina a la Universitat d'Edimburg. L'any 1827 deixa la carrera de Medicina per entrar a la Universitat de Cambridge i convertir-se en ministre de l'Església d'Anglaterra. Després de graduar-se a Cambridge l'any 1831, el jove Darwin es va embarcar, als 22 anys, al vaixell de reconeixement HMS Beagle com a naturalista sense paga, gràcies a la recomanació del naturalista John Stevens Henslow que havia conegut a Cambridge, per emprendre una expedició científica al voltant del món que duraria 5 anys. Darwin va ser escollit membre de la Reial Societat (1839) i de l'Acadèmia Francesa de les Ciències (1878). Després de la seva mort a Downe, el 19 d'abril de 1882 se li va retre l'honor de ser enterrat a l'abadia de Westminster. (Gran Enciclopèdia Catalana).

-Alfred Russel Wallace (Usk 1823- Broadstone 1913): Naturalista anglès. Després d'haver-se dedicat uns quants anys a l'agrimensura, decidí d'explorar terres llunyanes, i des d'una illa de Malàisia, l'any 1858, envià a Londres una breu memòria en què casualment exposava les mateixes idees sobre l'evolució de les espècies per selecció natural que Drawin elaborava, ja iniciada la redacció de la seva obra mestra. Aquest memòria (que no enfosquí pas la glòria de Darwin, malgrat el plantejament d'una qüestió de prioritat, resolta pels membres de la Linnean Society amb delicadesa i justícia) donà lloc més endavant a una obra més extensa Contributions to the Theory of Natural Selection (1870), que serví per a reforçar els punts de vista darwinians. (Gran Enciclopèdia Catalana).

-La família Huxley Aldous formada per Thomas Henry Huxley, Julian Sorell Huxley i Aldous Huxley.

Thomas Henry Huxley (Ealing 1825-Eastbourne 1895): Biòleg anglès. Quatre anys d'actuació mèdica al vaixell “Rattlesnake” despertaren la seva vocació de naturalista. Amic de Darwin, intervingué en les polèmiques que seguiren la publicació de l'Origin. La defensa de l'evolucionisme el portà a escriure Man's Place in Nature (“El lloc de l'home a la natura”, 1863). Admirador i biògraf de David Hume, fou també autor de nombrosos treballs sobre embriologia (contraris a la teoria de Goethe sobre la formació del crani), zoologia i paleontologia. (Gran Enciclopèdia Catalana).

Julian Sorell Huxley (Londres 1887-1975): Biòleg anglès. Nét del naturalista Thomas Henry Huxley, ha estat, com ell, un defensor entusiasta de l'evolucionisme. Professor de zoologia a Londres, fou nomenat primer director general de la UNESCO. Escriví, entre moltes altres obres, Evolution, the Modern Synthesis (1942) i Evolution in Action (1952). (Gran Enciclopèdia Catalana).

Aldous Huxley (Godalming, Surrey 1894-Hollywood 1963): Escriptor anglès. Membre d'una família de tradició intel·lectual, estudià a Eton i a Oxford i el 1915 es graduà en anglès. Conreà el periodisme i la poesia, residí a Itàlia (1923-30) i es féu famós amb novel·les satíriques, com Crome Yellow (“Groc de crom”, 1921) i Those Barren Leaves (“Aquestes fulles caigudes”, 1925). A Point Counter Point (“Contrapunt”, 1928) hi ha més ambició i complexitat, i a Brave New World (“Un món feliç”, 1932; traducció catalana, 1963) una visió futurista. El joc irònic de les seves paradoxes pessimistes ateny la culminació en un altre tema fantàstic: After Many a Summer (“Després de molts estius”, 1939). Instal·lat a Califòrnia (1937), publicà assaig sobre temes filosòfics, històrics i científics. Altres obres seves són A Perennial Philosophy (“La filosofia perenne”, 1946), Two or three Graces (“Dues o tres gràcies”; traducció catalana, 1966) i Island (“Illa”, 1962; traducció catalana, 1970). (Gran Enciclopèdia Catalana).

Al segle XX (1953) apareixen els científics prebiològics; aquests expliquen el pas del inorgànic a d'orgànic.

Aquests són:

-Aleksandr Ivanovi Oparin (Moscou 1894-1980): Bioquímic rus. Estudià la formació de les primeres molècules orgàniques a partir dels components inorgànics (hidrogen, amoníac, metà, etc) d'una atmosfera primigènia, sota la influència dels raigs ultraviolats del Sol. Entre les seves obres cal destacar L'origen de la vida (1923), La vida a l'univers (1959), Vida: la seva natura, origen i desenvolupament (1961), L'origen químic de la vida (1965) i Matèria, vida, intel·lecte (1977). (Gran Enciclopèdia Catalana).

-Stanley Lloyd Miller (Oakland, Califòrnia 1930): Químic nord-americà. Els seus experiments de la universitat de Chicago, des del 1953, han demostrat que una determinada excitació elèctrica d'una massa gasosa, semblant a la possible atmosfera primigènia de la terra, provoca la síntesi dels aminoàcids que constitueixen la part fonamental de la matèria viva. (Gran Enciclopèdia Catalana).

-Melvin Calvin (Saint Paul, minnesota 1911): Químic nord-americà, director del Lawrence Radiation Laboraty i del Chemical Biodynamics Group. Les seves recerques abasten la biofísica, la química de la coordinació i els aspectes teòrics de la química orgànica. Obtingué el premi Nobel de química el 1961 pels seus treballs sobre els processos bioquímics de la fase fosca de la fotosíntesi (cicle de Calvin), que esclariren els mecanismes químics pels quals les plantes converteixen l'energia lluminosa, el diòxid de carboni, i l'aigua, en els components essencials per a la vida i el creixement. Col·laborà en el projecte Manhattan, per a l'obtenció de la primera bomba nuclear. És autor, entre altres obres, de The theory of Organic Chemistry (1941) i Chemical Evolution (1961). (Gran Enciclopèdia Catalana).

-Joan Oró Florensa (Lleida 1923): Bioquímic. Es llicencià en ciències químiques a Barcelona (1947), es traslladà als EUA (1952) i es doctorà a la universitat de Houston (1956), de la qual fou professor i n'és catedràtic (1963). Ha estat professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (1971), és director de l'Institut de Biofísica i Neurologia de la Universitat de Barcelona (1977) i ha col·laborat i dirigit programes d'investigació de la NASA (Apollo i Viking). Fou el primer a sintetitzar en condicions pre-biòtiques bases puríniques, ribòsids, pentoses, aminoàcids i polipèptids. Fou diputat al Parlament de Catalunya (1980-81). És autor, entre d'altres de: Viral Replication and Cancer (1973), Avances de la bioquímica (1977), The Viking Mission and the Question of Life on Mars (1979), Catalunya agrícola (1978) i Planetes comparats (1980). (Gran Enciclopèdia Catalana).

-Frederick Gowland Hopkins (Eastbourne, sussex 1861- Cambridge 1947): Bioquímic anglès. El 1902 isolà per primera vegada el triptòfan i el 1921 el glutatió. Fou un dels descobridors de l'existència de factors qualitativament mínims (vitamines), l'absència dels quals a la dieta determinava malalties com el raquitisme o l'escorbut. El 1929 rebé el premi Nobel de medicina i fisiologia conjuntament amb Christiann Eijkman. (Gran Enciclopèdia Catalana).

Concepte d'evolució

DEFINICIONS

-Sèrie de canvis en l'estructura i conducta dels organismes realitzats a través de moltes generacions i depenent de la variació ecològica (canvis en l'ecosistema), la selecció natural (de Charles Darwin) i l'herència. (L'estructura i la conducta van lligats. Això passa després de molts d'anys).

-Sèrie de canvis en la freqüència de gens dins d'una població esdevinguts en el transcurs de milions d'anys. (Alteració genètica).

-Teoria que intenta explicar tots els fenòmens (còsmics, físics i mentals) per transformacions successives d'una sola realitat primera sotmesa a un incessant (que no para) moviment intrínsec (interior), en virtut del qual es passa d'allò simple i homogeni al compost i heterogeni.

Fisis: de coses naturals: hi ha força interior. Tecnè: tecnologia: no hi ha força.

Les espècies superiors no han existit sempre, sinó que han sorgit d'unes altres per evolució. Els canvis evolutius s'han produït a través de múltiples mutacions, guiades per la selecció natural (de Charles Darwin); solament persisteixen aquelles característiques les quals s'adapten millor al medi.

L'acumulació de canvis ha produït la separació de poblacions, donant lloc a espècies diferents (especiació: de un element sorgeixen altres espècies si es poden reproduir).

Teories evolucionistes

EVOLUCIÓ FINALISTA: LAMARCK (1744-1829): l'única finalitat que té l'animal es adaptar-se al medi o morirà.

-La vida es desenvolupa a un medi determinat dins del qual es produeixen molts de canvis. Vida-medi canviant.

-Aquests canvis en el medi originen una sèrie de necessitats en el vivent per a adaptar-se a aquestes noves circumstàncies. Canvis-necessitat d'adaptar-se.

Segons Lamarck: l'amfibi aquest atrofiarà els òrgans per nedar i desenvoluparà els de terra.

-Aquestes necessitats d'adaptar-se determinen el desenvolupament (hipertròfia) o l'atròfia d'òrgans ja existents, àdhuc l'aparició d'òrgans nous. (La funció crea l'òrgan). (les cuernos dels bous).

-El canvi passa als seus descendents. (Modificacions o canvis: s'hereten?)(culturistes).

EVOLUCIÓ AFINALISTA : DARWIN (1809-1882)

-Totes les espècies han de sostenir una autèntica lluita per l'existència. Lluita que es dóna a un triple nivell: uns animals en contra d'altres de la mateixa espècie (animal-animal), relació caçador-caçat i animal-medi.

-En aquesta lluita hi ha una selecció natural. Triomfen els més ben dotats.

-Les parelles més fortes s'aparellaran, amb la qual cosa els descendents heretaran aquestes qualitats.

-Llei de la correlació i increment: si un òrgan millora, la resta ho fan correlativament. (Hembra molt ràpida. Òrgan desarrollat són les cames. És la única que menja. Se li fa l'estomac gran, la musculatura, l'esquelet. Tot millora si un òrgan ho fa).

-Llei de la permanència: la variació es dóna quan la forma dels individus no està ben definida, però una vegada s'assoleix aquesta queda ja fixa i permanent. (L'evolució té un principi i un final. Quan arriba al final ja no es desenvolupa més i llavors desapareixen. La va inventar per a dir perquè desapareixien individus).

TEORIA SINTÈTICA O NEODARWINISTA

Representants, és a dir, ho defensen: Huxley, Dobzhansky, Mayr, Simpson, Messeguer i Joan Oró. Basant-se en la biogeografia (mapes d'evolució de poblacions) i la genètica, es va començar a pensar que les espècies havien sorgit de forma brusca i s'abandona la idea d'una formació gradual.

La teoria sintètica explica els fenòmens evolutius per l'acció conjunta dels següents factors:

-Selecció natural i processos complementaris.

-Mutació fortuïta produïda per un intercanvi genètic entre els filaments del ADN (component base del nucli), dels cromosomes homòlegs d'una determinada cèl·lula. S'efectua durant la meiosi (profase). Llavors aquests cromosomes homòlegs estan en estat de tètrada i es fàcil que succeeixin creuaments o quiasmes entre els filaments d'ADN que es poden trencar i tornar-se a soldar d'una altra forma.

-Aïllament reproductiu. És molt important quan es produeixen modificacions petites, les espècies modificades queden aïllades respecte de les homònimes del mateix tronc comú, sinó aquestes modificacions es perdrien ràpidament al produir-se un contacte reproductiu. (Tinc conills blanc i negres i només en vull de blanc; hauré de posar junts dos conills blancs per a que es reprodueixin. A-a'. A'-a*. Al final hi hauria canvis tan diferents que serien noves espècies. Si s'ajuntessin tornaria a sortir la primera espècie).

-La teoria sintètica parla sempre a nivell de poblacions.

TEORIES SOBRE L'ORIGEN DE LA VIDA

TEORIA D'OPARIN SOBRE L'ORIGEN DE LA VIDA

Teoria molt diferent al de la Bíblia. La vida és el resultat d'un procés cada vegada més complex:

-Evolució nuclear: s'originen els elements bàsics de les mol·lècules orgàniques: H, C, N, O, S, P, mitjançant reaccions termonuclears produïdes a l'interior dels estels. (Big Bang de Hopkins).

-Evolució mol·lecular: es formen, per combinació d'elements, les mol·lècules orgàniques. (El pas del inorgànic a l'orgànic. Teoria de Stanley Miller).

-Evolució protobiològica: interacció entre proteïnes i àcids nucleics que donen lloc al primer complex mol·lecular capaç de reproduir-se. Sorgeixen els enzims, responsables de les funcions vitals. (Sopa protobiològica. Evolució dels protos (primers) capaços de reproduir-se. Són simples i microscòpics. Teoria de Haldane).

-Evolució biològica: formació dels éssers vivents més senzills.

L'ORIGEN DE LA VIDA SEGONS STANLEY MILLER

Una mescla de metà, amoníac i hidrogen, en presència de vapor d'aigua i sotmès a repetides descarges elèctriques, a una màquina feta per ell on no hi havia oxigen, després d'una setmana produeixen alguns dels constituents essencials de la matèria viva i en especial aminoàcids.

ORIGEN DE LA VIDA SEGONS HALDANE

A l'antiga atmosfera no hi havia capa d'ozó. Entrava a la Terra i matava tot el que naixia. Els protos es van protegir a l'aigua. L'origen de la vida es a l'aigua.

LA CREACIÓ DEL MÓN SEGONS LA BÍBLIA

Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de Déu planava sobre les aigües.

Déu digué:

-Que existeixi la llum.

I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.

Déu digué:

-Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per separar unes aigües de les altres.

I va ser així. Déu va fer la volta del firmament i va separar les aigües que hi ha a sota la volta de les que hi ha a sobre. Déu donà a la volta del firmament el nom de cel.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el segon dia.

Déu digué:

-Que les aigües de sota el cel s'apleguin en un sol indret i apareguin els continents.

I va ser així. Déu donà als continents el nom de terra, i a les aigües aplegades, el de mar. Déu veié que tot això era bo.

Déu digué:

-Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de tota mena que donin fruit amb la seva llavor, per tota la terra.

I va ser així. La terra produí la vegetació, les herbes de tota mena que fan la seva llavor i els arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor. Déu veié que tot això era bo.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el tercer dia.

Déu digué:

-Que hi hagi a la volta del cel uns llumeners per a separar el dia de la nit i assenyalar les festivitats, els dies i els anys, i que des de la volta del cel il·luminin la terra.

I va ser així. Déu va fer els dos grans llumeners: un de més gran que governés el dia i un de més petit que governés la nit; va fer també les estrelles. Déu els col·locà a la volta del cel perquè il·luminessin la terra, governessin el dia i la nit i separessin la llum de les tenebres. Déu veié que tot això era bo.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el quart dia.

Déu digué:

-Que les aigües produeixin éssers vius que s'hi moguin i animals alats que volien entre la terra i la volta del cel.

Déu va crear els grans monstres marins, els éssers vius de tota mena que es mouen dintre l'aigua, i tota mena d'animals alats. Déu veié que tot això era bo. Déu els beneí dient-los:

-Sigueu fecunds, multipliqueu-vos i ompliu les aigües dels mars, i que els animals alats es multipliquin a la terra.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el cinquè dia.

Déu digué:

-Que la terra produeixi éssers vius de tota mena: bestioles i tota mena d'animals domèstics i feréstecs.

I va ser així. Déu va fer tota mena d'animals feréstecs i domèstics i tota mena de cucs i bestioles. Déu veié que tot això era bo.

Déu digué:

-Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.

Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona. Déu els beneí dient-los:

-Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra.

Déu digué encara:

-Mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment. A tots els animals de la terra, a tots els ocells del cel i a totes les bestioles que s'arrosseguen, a tots els éssers vius de la terra, els dono l'herba verda per aliment.

I va ser així.

Déu veié que tot el que havia fet era molt bo.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia.

Així van quedar acabats el cel i la terra amb tots els seus estols. El setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El setè dia, doncs, va reposar de tota l'obra que havia fet. Déu va beneir el setè dia i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora.

Així foren els orígens del cel i de la terra quan van ser creats.

ANTECEDENTS DE L'HOME

16.000 milions d'anys

Origen de l'Univers

4.500 milions d'anys

Origen de la Terra

3.700 milions d'anys

Vida: comença la Evolució protobiològica: unicel·lulars, pluricel·lulars, invertebrats.

500 milions d'anys

Vertebrats: peixos, amfibis, réptils, aus

200 milions d'anys

Mamífers

70 milions d'anys

Prosimis

40 milions d'anys

Simis

35 milions d'anys

Oligopitecs (petits simis actuals); aelopitecs (gibbons); aegyptopitecus (ximpanzes, goril·les, orangutans); propliotecs.

14 milions d'anys

Oreopitec (simi de les muntanyes). El més antic dels homínids coneguts. Posició erecta.

5 milions d'anys

Australopitecus (simi del sur), estructura pràcticament humana. Posició erecta, pel forat de la pelvis i l'occipital del crani.

4 milions d'anys

Homo habilis

3.500.000 anys

Es viu en grups.

3.000.000 anys

Estris de pedra i os.

1.800.000 anys

Construcció de refugis.

500.000 anys

Pitecántropos o Homo Erectus. Foc.

75.000 anys

Homo neandertalensis (desaparegut).

50.000 anys

Homo Sapiens Sapiens.

EVOLUCIÓ DE LA LÍNIA HUMANA

Espècie

Pes del cos

Capacitat craniana

Duració Màxima vida

Anys

Australopitecus africanus

32

450

51

3.000.000

Homo erectus javanicus

52

800

69

700.000

Homo erectus pekinensis

56

1040

78

250.000

Homo neandertalensis

58

1460

93

75.000

Homo sapiens

65

1410

92

50.000

ESQUEMA DEL LLOC DE L'HOME EN LA NATURA

Regne

Animal

Grau

Metazous o pluricel·lular

Filo

Cordat (eix longitudinal que tanca el cordó nerviós).

Subfilo

Vertebrat (el cordó té estructura òssea).

Classe

Mamífer (tenen glàndules mamàries)

Subclasse

Euteri (bon úter) (tenen placenta=estructura interna destinada per a nodrir al fetus).

Ordre

Primats (mamífers superiors).

Subordre

Antropoide (forma d'home).

Família

Homínids (dos peus).

Gènere

Homo (home).

Espècie

Sapiens

Grup

Raça (blanca, negra, índia, xinesa).

HOMINITZACIÓ: ETAPA FINAL

El procés d'hominització o procés d'origen i evolució de l'espècie humana es defineix com el desenvolupament simultani del cervell, de la locomoció bípeda i de la capacitat tecnològica. Darwin va dir que la humanitat venia d'un antic membre del grup antropoide i no pas d'algun dels primats actuals. Actualment, existeixen cinc gèneres d'antropoides, tres d'asiàtics i dos d'africans, formen la família dels pòngids o simis actuals. Els asiàtics són els gibons, el siamang i l'orangutan; els africans són el ximpanzé i el goril·la.

Fa uns 30 milions d'anys, durant l'oligocè, va existir un avantpassat comú, Aegyptopithecus, el primat més antic, del qual van partir dos llinatges: un cap als gibons i un altre cap als pòngids i homínids.

Fa de 25 a 15 milions d'anys, en el miocè mitjà, vivien a Europa, Àsia i Àfrica diverses espècies de monos superiors que formaven la subfamília Driopitecins, possibles antecessors dels pòngids i dels homínids. Dryopithecus, de 13 milions d'anys d'antiguitat, trobat a França, és el primer gran antropoide fòssil. Sivapithecus, de 8 milions d'anys, trobat a Palestina, se suposa que està relacionat amb l'antecessor de l'orangutà.

Entre el 14 i els 8 milions d'anys, en el miocè superior i en el pliocè inferior, habitava a l'Índia, al Pakistan i a la Xina el gènere Ramapithecus, al mateix temps que a l'Àfrica ho feia d'una forma semblant, el Keniapithecus. Si Ramapithecus ja era un homínid, això implicaria que la separació d'aquesta família del tronc comú de la dels pòngids va tenir lloc entre els 20 i els 15 milions d'anys.

No hi ha dubte que els homes del sud (els del gènere Australopithecus) són el nexe d'unió entre els simis i els humans. Van viure al centre i al sud de l'Àfrica, des de fa uns 5 milions d'anys fins fa 1 milió d'anys, encara que hi ha qui creu que probablement visquessin fins fa més poc temps.

S'han reconegut diverses espècies. La de l'Australopithecus robustus que s'assemblava poc als humans ja que tenia grans dents, mandíbules i morro. Amb una capacitat craniana de 550-550cm3 i una alçada d'1,5m.

Una altra espècie, l'Australopithecus africanus era de menys envergadura, tenia més o menys 1m d'alçada i més fragilitat. Va viure entre els 3 i els 2 milions d'anys, i probablement és l'avantpassat directe de l'espècie humana. La forma de la pelvis i dels ossos de les cames que s'han trobat demostren que caminaven erectes. Malgrat que la seva dentició semblava més a la humana que a la simiesca, el seu cervell tenia un volum similar al dels goril·les (450 a 600 cm3).

J. Leakey va trobar restes a Tanzània de formes bípedes, amb un cervell d'uns 700 cm3, associades a útils de pedra. Aquests australopitecs capaços de fabricar estris van rebre el nom d'Homo habilis. Però molts antropòlegs pensen que no es diferencien prou de l' Australopithecus africanus com per adscriure'ls al gènere Homo, la qual cosa implicaria el pas des de fa 2 milions a 1 milió d'anys. Per les empremtes del cervell en els ossos del crani, sembla que podrien tenir ja un llenguatge conceptual.

Un altre esglaó en la filogènia humana és el Homo erectus. Aquests eren bípedes i caminaven erectes; la seva capacitat craniana era de 850-900 cm3. D'aquesta espècie s'han trobat restes a Europa ,Àfrica i Àsia. A la Xina van viure, fa uns 800.000 a 500.000 anys, una forma més avançada, l'Homo erectus pekinensis, el cervell del qual arribava ja als 1.000 cm3, límit inferior al de l'home actual. Aquesta subespècies, a més de fabricar estris de pedra, va ser el primer homínid que va fer servir el foc; es pensa que potser va practicar cerimònies d'enterrament.

El pas d'Homo erectus a Homo sapiens ha estat data a Europa durant l'últim període interglacial, gràcies a restes de formes denominades pre-sapiens o pre-neandertals. Sembla que van coexistir amb l'Homo erectus.

La seqüència queda constituïda per: Australopithecus africanus—Homo habilis—Homo erectus—Homo sapiens. (Guía escolar VOX).

L'antiquíssim procés d'evolució biològica, que es va iniciar possiblement fa 2 milions d'anys va finalitzar al Pleistocè amb l'aparició d'uns antropoides propers ja en la seva anatomia, fisiologia i hàbits vitals al que després esdevindria com a “homo sapiens”.

La culminació definitiva d'aquest procés d'hominització es va portar a terme quan d'aquests antropoides varen sorgir finalment espècies amb característiques definitivament humanes.

  • Bipedisme i locomoció erecta: (moviment en dos peus) l'aixecament dempeus dels homínids mitjançant l'especialització sustencular (serveix de suport) dels peus, suposà importants modificacions esqueletals que varen repercutir en la ulterior conformació del crani. La bipedestació provocà possiblement el desenvolupament del cervell.

  • Canvis esqueletals:

    -Planta dels peus: es fan els peus plans, més llargs i desapareix el arc.

    -Les cames es fan més llargues. La tíbia, el peronnè i el femur són ossos llargs, resistents i cilíndrics.

    -S'incorpora el coll de femur o ballador. Es redó i ha de ser fort per poder aguantar el cos i donar mobilitat.

    -La pelvis es fa més lleugera i més ampla, especialment a les dones per a poder donar a llum.

    -La columna vertebral canvia de forma. Pasa de ser en forma de “C” a “S”.

    -La caixa toràcica protegeix les costelles i els homoplats. L'espai intercostal canvia passa de ser més ample a més estret. Les costelles es fan més planes i més fortes.

    -Foramen magnum: gran forat on entra la columna vertebral al crani. És molt gran. Desplaçament del forat de detràs al centre del crani.

    - Cerebel (paleocortex), després el cervell mig (mesocortex) i després un cervell més sofisticat (neocortex).

    -El crani abans era allargat, ara és més esfèric. Augmenta el cubicatge i la capacitat craniana. 450 cm cúbics passa a 1500 cm cúbics.

    -Desaparició dels arcs supraciliars (dalt de les celles).

    -Apareix l'os nasal.

    -S'enfonsen els pòmuls.

    -Desaparició de la fas hocicada (morro).

    -Canvi en l'arc dental. Passa de ser molt sortit a ser més enfonsat.

    -Desaparició dels ullals.

    -Maxil·lar inferior perd gruix i resistència.

    -Braços: húmer, cúbic i radi. Es fan més curts, .és petits, redons i en més capacitat de moviment.

    -Mans: (instrument més perfecte) es fan més curtes i amb capacitat per pinçar.

  • Alliberament de mans: (les mans canvien de funció) al no haver d'utilitzar les mans per a la marxa i independitzar-les funcionalment dels peus, moltes funcions prènsils que abans estaven vinculades a la boca guanyaren en precisió i eficàcia. La desaparició gradual del morro es deu probablement a aquest alliberament de les mans.

  • Utilització i fabricació d'eines: (apareix l'homo faber= home que fabrica) també el desenvolupament de la tècnica té com a condició l'evolució d'aquest òrgan prènsil polivalent fins als graus increïbles de sensibilitat i flexibilitat que avui es manifesten en l'home.

  • Telencefalització: la telencefalització s'ha d'entendre en primer lloc com una cerebració creixent i a la vegada com una major complexitat cerebral, la qual cosa comportarà posteriorment un augment de la qualitat de la conducta, fins arribar al comportament de l'home. El desenvolupament dels nivells superiors d'integració de les estimulacions sensorials i eferencials motores es quelcom fonamental en el procés d'hominització, la qual cosa es posa de relleu al comparar el còrtex (cervell) de les diferents espècies. La frontalització, la dissimetria dels hemisferis i la complementarietat manual són aspectes que van lligats a l'espectacular cerebració del gènere “homo”, condició “sine qua non” el llenguatge i la raó no haguessin fet la seva aparició en el món. Augment del cubicatges; augment de complexitat morfològica (forma) i funcional.. El cervell té dos parts: l'amígdala (agressivitat, impulsos sexuals,...) i sectum.

  • Integració de les estimulacions sectorials: inputs (entrades; aferència; cap al cervell) i outputs (sortides; eferència; des del cervell).

  • Naixement immadur i endarreriment de l'ontogènia (naixement del ser): l'ésser humà és el que naix més indefens i més necessita d'un llarg període d'atencions i ensinistraments. Durant molt més temps que d'altres éssers vius, la seva vida depèn de la cura aliena, és a dir, de la sociabilitat humana. L'ésser humà es l'espècie més inacabada (immadur); 9 mesos de gestació (endarreriment de l'ontogènia). Factor de socialització llibre “Sociologia” de Salvador Ginet parla dels humans en estat salvatge i dels diferents factors que diferencien els humans entre salvatge i persona. “Sicologia evolutiva” de Jean Peage que estudia tota l'evolució del nen a home adult. Estudia el seu llenguatge. El que li costa més al nen són els adjectius, la funció verbals i els pronoms. El nen no veu en profunditat, només veu el primer pla.

  • Receptivitat sexual no cíclica de la dona: possibilitat d'un intercanvi sexual sense haver de sotmetre's a períodes de zel. Els humans tenen intercanvis sexuals no exclusivament per a reproduir-se. Els animals sempre ho fan per a reproduir-se en l'etapa que la femella es fèrtil. La sexualitat genera zel, possessió, sentiments, emocions i egoisme.

  • Organització de la caça: com a simbolisme de forma d'organitzar-se la vida. Socialització. No es exclusiu per a l'espècie humana. Factor que fa que l'home comenci a viure en societat. Procés evolutiu: cacen junts, viuen en coves junts, clans, tribus, aldea, poblats, burgos (viuen al costat dels castells), ciutats, nacions o estats i federació.

  • Activitat cultural i comunicació simbòlica: aquesta capacitat d'assimilar tradicions culturals, és el camí inèdit en la història dels éssers vius, la qual cosa permetrà que la seva conducta cada vegada es vagi separant de les pures estructures biològiques. La socialització de l'ésser humà és molt profunda i els seus instints compten molt poc en la seva vida de relació. Factor de la cultura(tot el que ha fet l'home): es transmet pel llenguatge de generació en generació. Comunicació simbòlica: llenguatge abstracte bastant complicat.

  • Comunicació simbòlica de Shanon

    Operació de codificació Operació de descodificació

    Un % de pèrdua Un altre % de pèrdua

    CANALS

    AL CODI HI HA:

    El codi: tres parts:

    -Sistema: totes les possibilitats del codi (moltes paraules).

    -Norma: l'ús particular dels signes del sistema que necessita.

    -Parla: llenguatge oral (caricaturesc).

    L'emissor està pensant una cosa i es dirigeix ràpidament al codi per tal de traduir en paraules el que pensa.

    El missatge viatja per uns canals: ones acústiques, grafies i senyals.

    El receptor fa una operació de descodificació. Ràpidament va al codi i el tradueix.

    Feed back (retroalimentació): el receptor torna a enviar una senyal al emissor per confirmar que ha entès el que abans li a dit el emissor. Si no hi ha feed back vol dir que no ho ha entès.

    El missatge pot estar interrumpit o més ben entès segons si hi ha sorolls o si algú parla clar i alt, respectivament.

    CARACTERÍSTIQUES DE L'ESPÈCIE HUMANA

    -Afany de saber: vol saber coses, busca els últims perques. Home-unwelt. Respostes obertes.

    -Coeficient de cefalització molt elevat (coeficient d'intel·ligència): proporció entre el pes del cos i el pes del cervell: bona proporció.

    -Utilització, fabricació i creació d'eines (homo faber).

    -Llenguatge formal, abstracte i articulat, vehicle de valors, fònic.

    -Transmissió cultural de generació en generació.

    -Receptivitat sexual no cíclica de la dona: som la única espècie que podem tenir relacions sexuals sense ser necessàriament per a reproduir-se. No hi ha contacte sexual si no està dins del cicle de la dona.

    -Enterrar els morts.

    CONCEPTE D'ESPÈCIE: (resultat de l'element i l'aïllament reproductiu).

    Unitat taxonòmica (classificació i descripció) fonamental en l'estudi de la diversitat dels éssers vius i base de llur classificació.

    Les espècies esdevenen més o menys nombroses, i més o menys immediatament diferenciades segons hom hi apliqui [depenent del grau d'evolució de la taxonomia (part de la biologia que classifica els éssers vius en grups de diferent categoria )] pautes fragmentadores que accentuen les diferències o sintètiques que valoren sobretot les semblances.

    Si dos espècies es poden reproduir vol dir que són de la mateixa espècie.

    L'origen de les espècies o especiació és la base de l'evolució. Normalment va lligada a grans mutacions o translocacions cromosomàtiques que fan estèrils als híbrids i separin així poblacions.

    Es clau en aquest procés d'especiació l'allunyament geogràfic de poblacions d'una mateixa espècie i l'aïllament a nivell reproductiu durant molt de temps.

    El criteri diferenciador de l'espècie és l'esterilitat entre espècies diferents. És a dir, pertanyen a la mateixa espècie tots aquells que es poden reproduir entre si. A la pràctica, però segueix essent criteri diferenciador d'espècie el morfològic.

    ATENCIÓ / DISTRACCIÓ

    Definicions:

    -L'atenció és la concentració sobre determinats elements estimulars, és la selecció d'uns determinats estímuls deixant uns altres com a no importants.

    -L'atenció és la selecció de determinades sensacions. Constantment ens estan bombardejant molts estímuls sensorials. Els òrgans sensorials, constantment, estan processant aquests estímuls. Només atenem a algunes coses. Pots estar atent a varies coses a la vegada, si entren per diversos òrgans sensorials.

    Factors externs: (depenen de l'estructura estimular)

    -Posició.

    -Moviment-canvi.

    -Intensitat.

    -Novetat.

    -Grandària (tamany).

    -Valor indicatiu (el que significa).

    -Contrast o índole de fons.

    -Repetició.

    -Color.

    -Pluralitat de l'estímul.

    -Lluminositat.

    Factors interns: (depenen de l'estructura interna)

    -Motivacions.

    -Curiositat.

    -Expectabilitat (disposició a atendre).

    -Sorpresa.

    -Interès habitual.

    -Complicitat.

    -Interès momentani (imatge recerca).

    -Incertesa.

    -Estat psicològic.

    -Inconcluència.

    CAUSES DE LA DISTRACCIÓ: (canvi d'atenció)

    -Limitació.

    -Interferència.

    -Cansament i debilitat.

    -Motivacions.

    4

    CODI

    EMISSOR

    RECEPTOR

    MISSATGE

    ROSES

    SIGNIFICAT

    SIGNIFICANT