Evolución histórica de los ordenadores

Antecedentes. Componentes. Programas. Generaciones de los computadores. Software. Hardware. Entorno social

  • Enviado por: Ishkar
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 19 páginas
publicidad
publicidad

ÍNDEX

Introducció 2

Que és un ordinador? 3

L'ordinador a la història 3

- L'àbac 3

- La pascalina 3

- La bogeria de babbage 4

- La primera targeta perforada 4

Principis bàsics de funcionament 6

- Els transistors 6

- Programes de un ordinador 7

- Sistemes Operatius 7

- Programes d'aplicació 7

- El primer ordinador 7

Generacions d'ordinadors 9

- Primera generació (1951-1958) 9

- Segona generació (1959-1964) 9

- Tercera generació (1964-1970) 10

- Quarta generació (1971- 1981) 13

L'ordinador: canvi social 15

Conclusió 18

Bibliografia 19

INTRODUCCIÓ

Aquest treball tracte, crec, amb suficient profunditat el tema de la història informàtica. Tema bastant desconegut per el públic en general.

Començarem tractant que és un ordinador, continuarem amb els principis de la informàtica i els seus fonaments, des de l'àbac fins la primera targeta perforada, que marcaria realment l'inici del potencial informàtic.

A continuació una breu explicació dels principis bàsics de funcionament, quins components té l'ordinador i com es van desenvolupar.

Finalment desenvoluparem els diferents canvis de l'ordinador des de la seves primeres generacions fins avui dia i com a impactat això a la societat moderna.

Espero que l'esforç valgui la pena.HISTÒRIA DE LA INFORMÀTICA


Que és un ordinador?

Definició de la Gran Enciclopèdia Catalana:

"Màquina automàtica que accepta la informació que hom li subministra segons una forma preestablerta, la tracta d'acord amb un conjunt d'instruccions: programa, escrites en un llenguatge adient i enregistrades en una memòria i ens dona els resultats, també segons una forma preestablerta, sia en forma de dades o com un senyal que permet el control automàtic d'una màquina o procés."

Per tant un ordinador no és més que un mecanisme en el que nosaltres introduïm unes dades i ell ens dóna unes altres amb un criteri que prèviament hem establert.

L'ordinador a la historia.

Els sistemes que els homes han fet servir per tal de augmentar les seves possibilitats són:


L'ABAC:
Va ser el primer aparell mecànic de comptabilitat que va existir. S'ha calculat que té el seu origen fa com a mínim 5.000 anys i la seva efectivitat ha aguantat la prova del temps.
Les operacions es realitzen canviant de posició unes boles en relació amb les altres , i amb una manipulació complicada es pot aconseguir fins a l'extracció d'arrels. L' àbac es va fer servir a l' antic Egipte i probablement a babilònia d'on va passar a Grècia i a Roma.

L'àbac romà consistia en una taula amb diverses ranures paral·leles per on es feien córrer pedres o botons , amb un funcionament similar a l'àbac actual. Aquest instrument formava part essencial en les transaccions comercials, perquè el fet de l'inexistència del 0 feia el càlcul escrit molt difícil.

A partir del S. XII a Europa l'àbac va ser substituït gradualment per altres instruments però tot i així hi havia gent que els continuava utilitzant i s'anomenaven abacistes.

'Evolución histórica de los ordenadores'
Les civilitzacions orientals van desenvolupar simultàniament des de temps molt antic, aquest instrument de càlcul, que encara es fa servir a la Xina i el Japó per a la majoria d'operacions aritmètiques.

LA PASCALINA:
L'inventor i pintor Leonardo Da Vinci (1452-1519) va esbossar les idees per a una sumadora mecànica. Un segle i mig després el filòsof i matemàtic francès Blaissé Pascal (1623-1662) va construir i inventar per fi la primera sumadora mecànica. Se li va dir Pascalina i funcionava com una maquinària a base d'engranatges i rodes. Tot i que Pascal va ser admirat per tota Europa degut als seus mèrits, la Pascalina va resultar una desconsoladora fallida financera, degut a que en aquells moments resultava més econòmic el treball d'humans fent càlculs aritmètics.

LA BOGERIA DE BABBAGE:

Charles Babbage (1793-1871), visionari anglès i catedràtic de Cambridge, hauria pogut accelerar el desenvolupament dels ordinadors si ell i la seva ment intuïtiva haguessin nascut 100 anys mes tard. Va avançar la situació del Hardware al inventar una "màquina de diferències", capaç de calcular taules matemàtiques.

En 1834 quan treballava en avenços per la màquina de diferències Babbage va concebre l'idea d'una "màquina analítica". En essència, aquesta era una ordinadora de propòsits generals. Segons el seu disseny, la màquina analítica de Babbage podia sumar, restar, multiplicar i dividir en una seqüència automàtica a una velocitat de 60 sumes per minut. El disseny requeria de milers d'engranatges i mecanismes que omplirien l'àrea d'un camp de futbol i necessitaria posar-se en marxa mitjançant una màquina de tren.

Els escèptics li van posar el nom de la " bogeria de Babbage" . Charles Babbage per això va treballar amb la seva màquina analítica fins a la seva mort. I els trets detallats de Babbage descriuen las característiques incorporades ara en els modernes ordenadors electrònics.

Si Babbage hagués viscut en l' era de la tecnologia electrònica, hauria avançat el naixement de l' ordinador en varies dècades. Irònicament, la seva obra es va oblidar per complet fins a tal punt, que alguns del pioners en el desenvolupament de l'ordinador van ignorar els seus conceptes sobre memòria, impressores, targetes perforades i control de programa seqüència.

LA PRIMERA TARJETA PERFORADA:

El telar per teixir inventat l'any 1801 per el Francés Joseph-Marie Jackard (1753-1834), utilitzat encara en l'actualitat, es controla per mitjà de targetes perforades. El telar de Jackard funciona de la següent manera: las targetes es perforen estratègicament i s'ajusten amb una certa seqüència per indicar un disseny de teixit en particular.

Charles Babbage va voler aplicar el concepte de targetes perforades del telar de Jackard en el seu motor analític. En 1843 Lady Ada Augusta Lovelace va suggerir l' idea de que las targes perforades poguessin adaptar-se de manera que propiciessin que el motor de Babbage repetís certes operacions. Degut a aquest suggeriment algunes persones consideren Lady Lovelace la primera programadora.

Herman Hollerit (1860-1929) de l' oficina de censos dels EUA no va acabar el cens de 1880 fins l'any 1888. La direcció de l'oficina va arribar a la conclusió que el cens de cada 10 anys trigaria més que els mateixos 10 anys per acabar-lo. Per tant l'oficina de censos va encarregar al estadista Herman Hollerit per que fes el cens de 1890 aplicant la seva experiència en targetes perforades. Amb el procediment de targetes perforades i el tabulador de targetes de Hollerit , el cens es va acabar en només 3 anys i l'oficina es va estalviar pel voltant d'uns 5.000.000 de dòlars. D'aquesta manera va començar el processament automatitzat de les dades. Hollerit no va agafar l'idea de les targes perforades del invent de Jackard, sinó de la Fotografia de perforació. Algunes línies ferroviàries de l' època expedien bolletins amb descripcions físiques del passatger ; els conductors feien orificis en la butlleta que feien descripcions del color de cabell, d' ulls i la forma del nas del passatger. Això li va donar l'idea a Hollerit per fer la fotografia perforada de cada persona que s' anava a tabular.

Durant dècades, des dels mitjans dels cinquanta la tecnologia de les targetes perforades es va perfeccionar amb l'implantació de més dispositius amb capacitats més complexes. Donat que cada targeta contenia en general un registre (un nom , direcció, numero, etc.) el processament de la targeta perforada es coneix també com el processament del registre unitari. La família de màquines electromecàniques de comptabilitat (EAM: Electromechanical Accounting Machine) de dispositius de targeta perforada comprèn: La perforadora de targetes, el verificador, el reproductor, la perforació sumaria, l'intèrpret, el classificador, el comparador, el calculador i la màquina de comptabilitat. L' operador d'una habitació de màquines en una instal·lació de targetes perforades tenia un treball que demanava molt esforç físic. Algunes habitacions de màquines semblava que tinguessin la mateixa activitat que una fàbrica; las targetes perforades i las sortides impreses es canviaven d'un dispositiu a un altre amb carros manuals, i el soroll que produïen era tan intens com el d'una planta ensambladora d'automòbils.


Principis bàsics de funcionament

Un ordinador té 3 components bàsiques:


- Unitat Central de Procés (CPU)
- Memòria
- Mòduls d'entrada i sortida (E/S)


La CPU és la que executa les instruccions dels programes.
La Memòria serveix per guardar programes i dades.
I els mòduls d'entrada i sortida serveixen per connectar l'unitat central de procés al exterior, per tant es la part que interacciona amb l'usuari.

L' ordinador només pot treballar amb dos variables que son encès o apagat i mitjançant aquestes dos codifica tota l'informació (Codi Binari) el dispositiu que permet aquestes dos posicions s'anomena transistor.

Els transistors:

Abans de l'invenció dels transistors s'utilitzaven el que s'anomena unes làmpades de buit que tenien la mateixa finalitat però que eren molt més fràgils ,es fonien sovint, i eren molt, molt més grans, una lampara de buit faria uns 30cm de llarg per uns 5cm de diàmetre.

El funcionament d'una lampara de buit es mitjançant dos entrades una per on entra l'intensitat, una per on entra una altre intensitat anomenada reguladora, que modifica l'intensitat d'entrada i, depenent de quina sigui aquesta, venç o no la resistència que li oposa la làmpada per tant condueix o no condueix, en cas de que passi intensitat aquesta sortirà per la tercera pota de la làmpada anomenada Intensitat de sortida.

Però a partir de l'any 1959, que apareix el primer transistor s'abandona completament aquest pesat sistema de les làmpades de buit. Les principals avantatges que van aportar els transistors són:

- Tamany molt petit, actualment hi ha uns 100.000.000 de transistors en el microprocessador d'un microordinador estàndard que tenen a la majoria de les cases. (Un microprocessador té uns 12 cm2).
- Una gran capacitat d'integració en circuits.
- Un consum molt baix.

La primera fabricació en sèrie d'un circuit amb cinc transistors es va dur a terme l'any 1964, quatre anys més tard es va aconseguir de fer un circuit amb 180 transistors. L'any 1978 va augmentar considerablement el nombre de transistors que s'havien connectat passant a ser 20.000 i l'any 1986 es construeix un circuit amb 132.000 transistors, aquest creixement ha continuat fins els nostres dies, fins el punt que esta tant miniaturitzats els transistors que per seguir augmentant s'haurien de fer les conexions a nivell molecular.
Els transistors es construeixen mitjançant l'unió de 3 semiconductors N i P fent estructures NPN PNP
El transistor que s'acostuma a utilitzar pels ordinadors s'anomena transistor MOS.

Programes d'un ordinador

Programa, és un seguit o llistat d'instruccions que diuen a l'ordinador que és el que ha de fer.
Es poden classificar en dos tipus:


- Sistemes Operatiu.
- Programes d'aplicació
.

Sistemes Operatius:

Són els que es dediquen a gestionar les activitats del ordinador. Els més coneguts actualment són : Windows, MS-DOS, OS/2, Linux...
El sistema operatiu es el que s'encarrega de controlar tots els recursos d'un ordinador, la memòria, els perifèrics, etc.
L'usuari es comunica amb el sistema operatiu mitjançant el que es diu instruccions al sistema operatiu. Hi ha bàsicament dues instruccions, que son executar programes o bé gestionar fitxers o arxius.

Programes d'aplicació:

Es dediquen a resoldre els problemes del usuari. Exemples de programes d'aplicació son: fulls de càlcul, processador de paraules, navegadors, jocs, antivirus....

El Primer Ordinador

Una antiga patent d'un aparell que molta gent va creure que seria la primera ordinadora digital electrònica, es va anul·lar l'any 1973 per ordre d'un tribunal federal, i oficialment se li va donar el crèdit a John V. Atanasoff com l'inventor de l'ordinador digital electrònic. El Dr. Atanasoff, catedràtic de la Universitat estatal de Iowa, va desenvolupar el primer ordinador digital electrònic entre els anys 1937 a 1942. Va anomenar al seu invent : La ordinadora Atanasoff-Berry, o simplement ABC (Atanasoff Berry Computer). Berry va ser un estudiant graduat que va resultar d'una inestimable ajuda en la construcció de ABC.

Alguns autors consideren que no hi ha una sola persona a qui se li pugui atribuir el mèrit de la creació del primer ordinador, sinó que va ser l'esforç de moltes persones. No obstant en l'antic edifici de Física de la Universitat de Iowa hi figura una placa on posa : " El primer ordinador digital electrònic d'operació automàtica va ser construït en aquest edifici l'any 1939 per John Vincent Atanasoff, matemàtic i físic de la facultat de la universitat , qui va concebre l'idea , i per Cliford Edward Berry, estudiant graduat de física".

Mauchly i Eckert, després de varies conversacions amb el Dr.Atanasoff , van llegir els apunts que descrivien els principis de funcionament de la ordinadora ABC i van veure-la en persona, el Dr. John W.Mauchly va col·laborar amb J.Resper Eckert, per tal de desenvolupar una màquina que fos capaç de calcular taules de trajectòries per l'exèrcit nord americà. El producte final va ser un ordinador electrònic completament operacional a gran escala, es va acabar de construir l'any 1946 sota el nom de ENIAC (Electronical Numerical Integrator And Computer) o be, Integrador numèric i calculador electrònic. L'ENIAC , va ser construïda per a les seves aplicacions a la segona guerra mundial, i es va acabar en 30 mesos per un equip de científics que treballaven contra rellotge. L' ENIAC, era mil cops més ràpid que els seus precedents electromecànics, va aparèixer com un important descobriment dins de la tecnologia dedicada als ordinadors.

Pesava 30 tones, ocupava un espai de 450 metres quadrats, estava dins d'una habitació de 6 x 12 metres i contenia 18.000 làmpades de buit, s'havia de programar manualment connectant-la a 3 taulells que contenien més de 6.000 interruptors. Instal·lar un nou programa era un procés molt car en el que feia falta dies, fins i tot setmanes.
A diferencia dels ordinadors actuals que operen amb sistema binari (0,1) l' ENIAC operava amb un decimal (0,1,2,...,9)


L' ENIAC necessitava una gran quantitat d'electricitat. S'explica que l' ENIAC, que va ser construïda a la Universitat de Pensilvània, baixava les llums de Filadèlfia sempre que s'activava. L' increïble escala i les nombroses aplicacions generals de l' ENIAC van indicar l'inici de la primera generació d'ordinadors.

L' any 1945, John von Neumann, que havia treballat amb Eckert i Mauchly a la Universitat de Pensilvània va publicar un article sobre l'emmagatzematge de programes. El concepte de programa emmagatzemat va permetre la lectura d'un programa emmagatzemat prèviament dins de la memòria del ordinador, i després l'execució de les instruccions del mateix sense haver de tornar-les a escriure.

El primer ordinador en utilitzar aquest sistema va ésser l'anomenada EDVAC (Electronic Discrete-Variable Automatic Computer), es a dir ordinador automàtic electrònic de variable discreta) desenvolupada per Von Neumann, Eckert i Mauchly. Els programes emmagatzemats van dotar als ordinadors d'una flexibilitat i confiança increïbles, fent-los més ràpids i menys susceptibles a errors que els programes mecànics.

Un ordinador amb capacitat per emmagatzemar programes podria ser utilitzat per varies aplicacions carregant i executant el programa adequat. Fins aquest punt els programes només podien ser introduïts al ordinador mitjançant la notació o codi binari ja que és aquest l'únic codi que entenen. El següent pas important en el disseny de ordinadors van ser els programes "intèrpret" que permetien a les persones donar instruccions als ordinadors utilitzant mitjans diferents als nombres binaris.

El 1952 Grace Murray Hoper, una oficial de la Marina dels Estats Units, va desenvolupar el primer compilador, un programa que pot traduir enunciats semblants al anglès en un codi binari comprensible per a la màquina que es va anomenar COBOL (Common Busines-Oriented Languaje).


GENERACIONS D'ORDINADORS

1. Primera generació d'ordinadors (1951-1958)
En la primera generació d'ordinadors s'engloba des de l'any 1951 fins a 1958. Els ordinadors d'aquesta primera generació feien servir tubs de buit per tal de processar l'informació. Els encarregats o operadors introduïen les dades i els programes en un codi especial mitjançant unes targetes perforades. L' emmagatzemat intern de l'informació s'aconseguia amb un tambor que girava ràpidament, sobre el qual un dispositiu de lectura i escriptura col·locava marques magnètiques.
Aquests ordinadors de tubs de buit eren molt més grans i generaven un quantitat de calor molt més alta que els models moderns. Eckert i Mauchly van contribuir al desenvolupament dels ordinadors de primera generació formant una companyia privada i construint UNIVAC I, que va ser l'ordinador que el Comitè del cens va utilitzar per avaluar el cens de 1950. L' IBM tenia el monopoli dels equips de processament que utilitzaven targetes perforades, i estava tenint una gran pujada en productes com : trinxadors de carn, bàscules per a comestibles, rellotges i altres articles, però de tota manera no va aconseguir de fer-se amb el contracte per el cens de 1950.

Després va començar a construir ordinadors electrònics i la seva primera entrada en aquest mercat va ser a través del IBM 701 l'any 1953. Després de un lent però emocionant començament, l' IBM 701 es va convertir en un producte viable comercialment. Tot i així un any després de l'aparició del 701 va treure el model IBM 650, el qual es la raó per la que IBM disfruta avui en dia de gran part del mercat dels ordinadors. L'administració d'IBM va assumir un gran risc i va estimar la venda d'uns 50 ordinadors. Aquest nombre era més gran que la quantitat de ordinadors instal·lats en aquesta època als Estats Units. De fet IBM va instal·lar 1.000 ordinadors.
La resta és història. Encara que cars i d'un ús molt limitat els ordinadors van ser ràpidament acceptats per les companyies privades i sobretot pel govern. A la meitat dels anys 50 IBM i Remington Rand es van consolidar com a líders en la fabricació mundial d'ordinadors.

2. Segona generació d'ordinadors (1959-1964).

La segona generació d'ordinadors va des de l'any 1959 fins al 1964. El fet que va marcar el pas de la primera a la segona generació va ser el Transistor de Comptabilitat Limitada, aquest invent va canviar radicalment el panorama dels ordinadors ja que l'aparició dels transistors va permetre la creació de ordinadors més ràpids, mes petits i amb menys necessitats de ventilació.
Però tot i amb la utilització de transistors el cost d'elaboració seguia sent una porció molt significativa del pressupost d'una companyia. Els ordinadors de la segona generació també utilitzaven xarxes de nuclis magnètics en lloc dels tambors giratoris anteriorment utilitzats per l'emmagatzemen primari.

Aquests nuclis contenien petits anells giratoris de material magnètic, entrellaçats, en els quals es podrien emmagatzemar dades i instruccions.

Els programes dels ordinadors també van millorar. El COBOL (Common Busines-Oriented Languaje) desenvolupat durant la primera generació estava ja disponible comercialment. Per tant els programes escrits per un ordinador podien transferir-se i introduir-se a un altre ordinador amb el mínim esforç. Escriure un programa ja no requeria entendre plenament el hardware de la computació. Els ordinadors de la segona generació eren substancialment més petits i ràpids que els de tubs de buit , i es van utilitzar per a noves aplicacions, com per exemple els sistemes de reserva de les línies aèries, el control del tràfic aeri, i simulacions per l'ús general.
Les empreses van començar a aplicar els ordinadors per a treballs d'emmagatzemat de registres, control dels inventaris, nòmina i comptabilitat. La marina dels Estats Units va utilitzar els ordinadors de la segona generació per crear el primer simulador de vol : Whirlwind I . HoneyWell es va posicionar com el primer competidor durant la segona generació d'ordinadors i juntament amb Burroughs, Univac, NCR, CDC, es a dir els més grans competidors de IBM durant la dècada dels seixanta es van conèixer amb el nom de grup BUNCH (que són les sigles de Burroughs, Univac, Ncr, Cdc i Honeywell.).


3. Tercera generació d'ordinadors (1964-1970)
La tercera generació d'ordinadors es la que comprèn des de l'any 1964 fins al 1970.

TECNOLOGIA

L'any 1958 Kilby de Texas Inst. va concebre l'idea de realitzar un circuit integrat monolític, això és, la construcció d'un circuit sencer en substrat de Germani (Ge) o Silici (Si). En diferents substrats semiconductors va construir una resistència, un condensador, transistors, etc. Les connexions entre els diferents elements les realitzava per termocompresió amb fils d'or, però ja a la seva patent indicava la possibilitat de que els components podrien ser integrats per un únic substrat de semiconductor i les interconexions suggeria que s'efectuessin dipositant sobre la superfície, tires de material conductor, tot formant una espècie de pistes.
El 1960, en un congrés va anunciar la seva idea sobre els circuits sòlids, que més endavant s'anomenaran circuits integrats. Els primers desenvolupaments comercials amb èxit es deuen al desenvolupament de la denominada tecnologia planar, proposada per Noyce i Moore, consistent en la fabricació de dispositius fotolitogràfics i de difusió tèrmica. Aquesta proposta va possibilitar la comercialització de circuits integrats a partir de 1961 per Fairchild i Texas Inst..
La tecnologia integrada fa possible la construcció en un sol bloc de semiconductor, un circuit que realitzi una funció electrònica complexa (portes lògiques, biestables, etc.) Els diferents elements queden connectats directa i inseparablement, obtenint sobre el substrat de cristall una espècie de microfotografia del circuit.

Tecnològicament, la tercera generació d'ordinadors es caracteritza per l'utilització de circuits integrats SSI (una petita escala d'integració) i MSI (mitjana escala d'integració), substituint els circuits de transistors directes, i aconseguint una reducció significativa en el cost i el tamany físic. També poc a poc es van anar imposant les memòries realitzades amb circuits integrats, desplaçant les memòries de nuclis de ferrita.

ORDINADORS
En aquesta època es desenvolupen grans ordinadors, donant servei a una gran diversitat de terminals de treball en forma local o remota. Aquest fet va propiciar que es desenvolupessin procediments per compartir els recursos dels ordinadors com l'unitat central de processador, memòria, perifèrics...
També es va desenvolupar la memòria virtual, aquesta deixa a l'usuari fer programes d'una capacitat molt superior a la que físicament té l'ordinador. Això fa possible que la capacitat màxima dels programes vingui limitada per l'espai que es reserva en el disc per ells i no per la memòria principal.

L' unitat de control micro-programada és la descendent de la unitat de control cablejada, la qual es genera mitjançant circuits lògics.
El introductor de l'unitat de control micro-programada va ser l'anglès Maurice V. Wilkes el 1951. I és la seqüència de senyals que es codificada e introduïda en una petita memòria denominada micromemòria en la CPU.
Podem tenir una paraula amb tants bits com portes lògiques poguem controlar, cada bit implica una porta, es a dir un 0 o un 1(1 obrir-la, 0 tancar-la).

En aquesta època es va perfeccionar i generalitzar l'ús de las tècniques de processament concurrent o paral·lela com multiprogramació i multiprocessament.
Es pot considerar que la consolidació d'aquesta tècnica es deu a l'introducció en alguns models de la sèrie IBM 360. Els aspectes més destacables del IBM 360 és que es va concebre com una línia o família d'ordinadors utilitzable tant per aplicacions comercials com per aplicacions científico-tècniques.
Tots els models de sèrie tenien el mateix repertori de llenguatge màquina i el mateix sistema operatiu, només variava el preu i les prestacions degut a diferents complements que podia tenir.
El model inferior de la sèrie era comparable a l'ordinador més petit d'IBM de la generació anterior i el model superior era molt més potent que el model 7090 (el millor ordinador de la generació anterior). Alguns models de la sèrie 360 van difondre per primer cop tècniques com la microprogramació ,memòria caché, canals E/S (Entrada/ Sortida), controladors DMA, i d'altres millores que contenen tots els ordinadors actualment.
Va ser el primer ordinador comercial que utilitzava circuits integrats.

D'altres equips a destacar van ser l'UNIVAC, i els superordinadors escalars CDC 6600 (que van utilitzar per primer cop el dispositiu E/S programable), CDC 7600 i CDC sèrie CIBER que aconseguien unes prestacions màximes de l'ordre de 15 a 20 mFlop /s (milions d'instruccions per segon).

El 1963 l'empresa Digital Equipament Corporation va començar a comercialitzar una sèrie d' ordinadors denominats PDP, aquest tipus d'ordinadors eren coneguts com a "miniordinadors" , i van representar una revolució. Es tractava de comercialitzar petits equips informàtica aprofitant al màxim les característiques dels circuits integrats. El seu preu era realment més econòmic que el dels ordinadors convencionals de l'època i el seu ventall d'aplicacions molt ampli, doncs anava des de satisfer les necessitats d'un petit departament d'una universitat o empresa, fins a ser utilitzat en control industrial, com ordinador d'us específic dedicat en exclusiva a una sola aplicació. Es a dir les prestacions son comparables a els millors i més grans ordinadors de la segona generació.
El nivell superior d'aquests equips es va anomenar "maxi-minis", i es van introduir per incloure sistemes organitzats en paraules de 32 bits, capaços de suportar al menys 16 terminals remots i amb la memòria principal superior a 1Mbyte. El seu desenvolupament es va promoure amb la finalitat d'aconseguir sistemes amb prestacions pròximes a les macroordinadors amb preus molt inferiors.

SOFTWARE.

Una de les característiques més destacables de la tercera generació d'ordinadors, va ser el desenvolupament de grans ordinadors que servien un elevat nombre de terminals. Es van difondre sistemes operatius que utilitzaven tècniques com la microprogramació, multiprocessament i seqüències múltiples, dispositius entrada/sortida virtuals ("spool"), etc. Cada ordinador o sèrie compatible d'aquests utilitzava un sistema operatiu específic elaborat per el constructor del hardware.
El sistema que controla dispositius de E/S virtuals s'acostuma a anomenar "spooler". La idea del gestor de dispositius virtuals s'aplica a perifèrics lents, i consisteix a intercalar entre un procés i el perifèric lent un dispositiu de memòria auxiliar ràpida. Normalment un perifèric lent és una impressora, un registrador gràfic, etc. Quan un procés genera una línia a escriure a impressora, entra en acció l'spooler, que porta l'informació a un arxiu d'impressió en el disc i no a impressora. D' aquesta manera el que s'aconsegueix és que el procés no estigui parat a la memòria principal esperant que impressora estigui preparada (pot estar imprimint un altre arxiu, pot estar sense paper, desconnectada,...) Tal i com es van generant arxius d'impressió de diferents processos, aquests van formant el que s'anomena cua d'impressió ("cola de impresión") en un directori, hi poden haver varies cues d'impressió diferents.
Existeix un altre mòdul del sistema operatiu que s'encarrega d'anar imprimint o traient per el perifèric corresponent els arxiu o repetir un determinat llistat o "saltar pàgines". El propi mòdul d'impressió s'encarrega d'anar esborrant en el disc els arxius d'impressió segons s'hagin imprès correctament.

De la mateixa manera existeix per a els dispositius lents d'entrada un "spooler" d'entrada (impressora és un dispositiu de sortida). Aquest era habitual en els ordinadors que es programaven amb targetes perforades i treballaven per lots. Els programes eren llegits per l'spooler d'entrada que els emmagatzemava en arxius, en forma d'imatges de targetes, oberts dintre el directori "spool" d'entrada. El planificador de treballs va seleccionant d'aquest directori d'acord amb unes prioritats, el programa que ha de començar a executar-se. Una instrucció de lectura d'una targeta implica la lectura d'una imatge de targeta, en lloc d'una targeta real a traves del lector de targetes.
Per tant els mòduls " spool" fan que els processos vegin els perifèrics E/S com arxius en el disc, aprofitant que el disc te moltes millors prestacions que els altres perifèrics sobre tot en quan a rapidesa. Es pot dir llavors que el disc es comporta com un dispositiu E/S com un digitalitzador o impressora, etc., es a dir, el disc conté dispositius E/S virtuals.

En la segona meitat de la dècada dels seixanta van aparèixer nous llenguatges de programació d'alt nivell com el BASIC (1964), PL/I(1966),APL (1960), PASCAL (1973) i noves versions de llenguatges anteriors.
El llenguatge de programació BASIC va ser creat com un llenguatge interactiu polivalent i de fàcil aprenentatge i ús. En un principi va ser normalitzat per l'organisme ANSI i d'aquesta normalització neixen les línies fonamentals del BASIC. Més tard van anar sortint tota una família de dialectes que cada cop es van anar desviant més i més de l'original.
L'any 1977, l'empresa americana Microsoft va desenvolupar un dialecte que pretenia unificar criteris, i que ràpidament va ser acceptat per varis fabricants d'ordinadors com Tandy, Apple, Commodore...
El gran boom del BASIC va arribar amb l'arribada dels microordinadors, amb la gran avantatge del seu preu, que els va fer assequibles a qualsevol butxaca. Però s'ha d'assenyalar que en un començament Basic va ser adoptat per els sistemes comercials de temps compartit. D'aquí és d'on ve la popularitat del BASIC.
Durant la dècada dels vuitanta, el BASIC és va convertir en el llenguatge de programació més utilitzat.

El nom del llenguatge PASCAL és un homenatge al matemàtic francès Blaissé Pascal que va ser l'inventor de la Pascalina, la primera calculadora mecànica de l'historia.

És un llenguatge inspirat en el Algol i PL/1 i significa l'intent d'unir un llenguatge de programació de simple aprenentatge i apte per adaptar-se a les especificacions dels algorismes i les definicions d'estructura de dades.

El llenguatge C, producte derivat de dos llenguatges anteriors com són el BCPL i el B, va ser desenvolupat durant els anys 70 com a conseqüència de la necessitat d'una eina de programació potent, però de fàcil ús, per al disseny d'un sistema operatiu UNIX. A partir del moment de la seva presentació el C, va anar ràpidament en augment fins a convertir-se a mitjans del vuitanta , en un dels llenguatges més importants i estesos del mercat.

Així doncs , l'expansió incontrolada del C, va generar diferents incompatibilitats entre diferents versions del llenguatge, i va acabar una de les principals característiques del llenguatge que era la seva uniformatització. Però finalment per solucionar aquest problema l'Institut Americà d'Estàndards, va proposar unes normes per que fossin adoptades per tots els compiladors i intèrprets del C. Fet amb el qual es va aconseguir salvar totes les barreres que l'expansió incontrolada del llenguatge havia provocat. No obstant el C, es un llenguatge que aportava importants i desitjades característiques, com per exemple:

· És un llenguatge general i per tant s'utilitzava tant per l'elaboració de sistemes operatius com per les aplicacions dels usuaris.
· El disseny del Llenguatge afavoreix la programació estructurada i el disseny modular.
· Permet la programació a baix i alt nivell.
· Té un conjunt d'instruccions relativament petit.
· És un llenguatge adaptable i manejable.

4. Quarta generació d'ordinadors (1971- 1981)

Una de les peculiaritats de la quarta generació d'ordinadors és el concepte de "sistemes oberts". Cada ordinador en las generacions anteriors estava molt lligat al seu fabricant , de manera que tant el software com els diferents elements de hardware, inclosos perifèrics, eren subministrats en la configuració i en ampliacions successives, exclusivament per el fabricant original. Amb el sistemes oberts la filosofia és molt diferent: l'usuari pot configurar-se el seu sistema pràcticament a mesura, comprant software, impressores, unitats de disc, etc. D'uns tercers fabricants, es a dir que pot comprar tots els perifèrics i ampliacions a un fabricant que no te perquè coincidir amb el del ordinador. També es caracteritza aquesta generació per els avenços indicats a continuació:

TECNOLOGIA
S' utilitzen circuits integrats LSI (una gran escala d'integració) i VLSI (una molt gran escala d'integració), fet que va permetre la comercialització de circuits integrats de memòria de 1Gb (gigabyte), amb uns temps d'accés de 35ns (nano segons), i el desenvolupament dels microprocessadors (un o més d'un, molt pocs, circuits integrats que realitzen la funció d'un processador central ,UC i UAL) i microcontroladors (circuits utilitzats per la realització d'ordinadors específics, control de semàfors, control de màquines, control en rentadores, etc.), que permeten la difusió en gran escala de l'informàtica (electrodomèstics, vehicles, etc.).
Moltes funcions del hardware de gran complexitat es van construir en circuits integrats amb les seves corresponents avantatges en quant a preu, miniaturització, estalvi de consum i fiabilitat. Algunes d'aquestes funcions van ser controladors DMA (accés directe a la memòria, permet descarregar a la CPU de les operacions més elementals d'entrada i sortida.) gestors de memòria, gestors de memòria virtual, controladors d' entrada/sortida, coprocessadors aritmètics, etc.

S'ha de destacar la miniaturització i l'augment de les velocitats de les memòries del circuit integrat. L'any 1970 Intel va comercialitzar les primeres RAM dinàmiques (DRAM), i des de llavors s'ha aconseguit un augment de la seva capacitat constant: es multiplica per quatre la seva capacitat cada tres anys. D'aquesta manera l'any 1980 es comercialitzaven xips de 64Kb amb un temps d'accés de l'ordre de 250ns, i l'any 1992 existien xips de 16Mb amb temps d'accés de 90ns, i ja el 1995 Hitachi va anunciar el DRAMs de 1 Gbit amb un temps d'accés de 33ns.

ORDINADORS:
Els ordinadors personals son microordinadors amb una longitud de paraula de 16 o 32 bits, la seva memòria principal acostumava a tenir una capacitat de l'ordre d'uns 2Mbytes. Normalment s'utilitzen en forma de monousuari, és a dir un sol usuari del PC. Una de les característiques d'aquests sistemes és la gran quantitat de programes disponibles per a ells, i la gran compatibilitat entre uns i altres.
El primer PC que es va construir es deia Altair, i el va produir MITS l'any 1975. L'IBM-PC es va anunciar el 1981. Molts models del primer PC encara estan presents en els models actuals.
També destaca l'estació de treball "Workstatiton" , que es pot considerar el miniordinador de la quarta generació més representatiu, els seus objectius eren: altes prestacions a molt baix preu per tal d'atendre demandes de departaments per aplicacions cientifico-tècniques. Els orígens de les estacions de treball es remunten a 1973. Aquests equips s'acostumen a utilitzar de manera monousuari i disposen de pantalla, teclat i ratolí, és un microprocessador de gran potencia , i estan connectats a xarxes a traves de les quals utilitzen "servidors d'arxius" (que són ordinadors sense pantalla ni teclat que disposen de grans capacitat de disc i de cintes magnètiques per tal de poder ser utilitzats per diferents ordinadors i terminals de la xarxa). La seva capacitat de memòria oscil·la entre 2 i 32Mbytes, i acostumen a utilitzar el sistema operatiu UNIX.

SOFTWARE
A l'inici d'aquesta generació s'anuncia el primer ordinador amb memòria virtual, IBM-370 l'any 1972. Una de les característiques fonamentals de la generació és la difusió de sistemes operatius estàndards, que no depenien directament del constructor del hardware i per tant, utilitzables per diferents models d'ordinadors. Els cas més important és el UNIX que havia estat creat inicialment per a miniordinadors i en l'actualitat molt utilitzat per a estacions de treball i ordinadors superiors. El UNIX es un sistema operatiu multiusuari, suporta diferents usuaris actuant al mateix temps sobre un ordinador i multitasca (execució de més d'un programa a la vegada.).

El sistema operatiu UNIX es va crear a finals dels anys seixanta. Inicialment va ser escrit en el llenguatge ensamblador, però en el 71 va ser traslladat al més famós ordinador de la gamma PDP rescrivint part del sistema operatiu en un nou llenguatge, el B, propulsor de l'actual llenguatge C.

Aquest mateix any va arribar una versió del UNIX a un programador dels laboratoris Bell, Dennis Ritchi, pare del llenguatge C, que, junt amb Ken Thompson, va traduir completament l'UNIX a aquest llenguatge. Com que ATS & T no el podia comercialitzar, aquesta firma va decidir distribuir-lo amb fins completament altruistes entre les escoles i universitats que el demanessin a canvi d'un pagament simbòlic, aquestes entitats rebien una cinta amb l' UNIX. Aquesta decisió va causar principalment dos efectes de diferent signe. El primer va ser la ràpida extensió i ús del UNIX al entrar en contacte amb multitud d'estudiants i laboratoris d'investigació, el que va contribuir a que es convertís un dels sistemes operatius, més conegut dintre del món científic. El segon efecte és la gran diversitat de versions que han anat apareixent a partir del UNIX originari, això passa pel fet de que no existia una única màquina que dirigís el seu desenvolupament, així com la gran facilitat que presenta l'UNIX per a rebre noves aplicacions.

Altres sistemes operatius que es van comercialitzar als anys vuitanta van ser el MS/DOS pels ordinadors personals (PC) amb la seva primera aparició amb la versió 1.0 comercialitzada l'agost de 1981, el OS/2 d' IBM i Microsoft l'abril de 1988 i el Windows NT de Microsoft l'agost de 1993.

També s'ha de destacar el desenvolupament a mitjans dels vuitanta de sistemes operatius de xarxa i sistemes operatius distribuïts. Mitjançant un sistema operatiu de xarxa un usuari pot realitzar operacions com introduir-se a traves de la xarxa a un ordinador remot i executar allà o copiar arxius d'un ordinador a un altre. Un sistema operatiu distribuït permet a l'usuari, treballar aparentment amb un únic ordinador, sent el sistema operatiu el que de manera transparent per l'usuari distribueix el programa o conjunt de programes en diferents ordinadors. Per exemple es pot consultar una dada d'una base de dades distribuïda entre diversos ordinadors i el sistema operatiu pot encaminar adequadament la consulta i la resposta.

A partir de 1971 es consoliden conceptes nous de programació, com el de programació lògica, i el de programació dirigida a objectes que suposa una eina que facilita notablement el desenvolupament de les facultats creatives del programador. Cal destacar el desenvolupament del llenguatge de programació PROLOG que és especialment útil en aplicacions de llenguatge natural, demostració automàtica de teoremes, construcció de sistemes experts, gestió i consulta de bases de dades intel·ligents.
La programació lògica és una variant de programació declarativa, utilitza com base de sentencies de lògica de primer ordre. La programació lògica tracta amb relacions enlloc de funcions, el que ens dota d'una més gran flexibilitat, ja que les relacions no tenen sentit de la direcció i tracten uniformement arguments i resultats.

L'ordinador: canvi social.

L'ordinador s'ha convertit en un aparell comú, d'ús corrent en el nostre entorn social. Progressivament tot es va omplint d'ordinadors i hem après ha conviure amb ells a la nostra vida social i professional. Més que d'una moda es tracta d'un fenomen social. El fenomen informàtic té una historia breu, és imparable, inquietant i alhora fascinant, avança a una velocitat i de vegades genera inquietuds davant la dificultat de seguir aquesta evolució tan ràpida.
No fa gaires anys es parlava de la "revolta de les màquines", es veia l'ordinador com una màquina terrible perillosa i misteriosa capaç de pensar per a nosaltres, de dominar l'home i de desplaçar-lo del seu lloc de treball. Gradualment aquests temors van desapareixent. L'ordinador és una màquina dòcil, no emet judicis de valor ni té iniciativa ,ni jutja si el que se li ordena és lògic o absurd. Actualment quan alguna cosa no funciona hi ha qui s'excusa donant-li les culpes a l'ordinador, es tracta de persones que descarreguen la seva incompetència personal sobre la màquina. La resignació o desesperació que aquesta frase produeixi estarà d'acord amb el nivell de formació i d'informació que tingui aquesta persona.
De la pantalla de cine a la del ordinador, passant per la de la televisió i el vídeo; de la comunicació unidireccional a la bidireccional a mesura que augmenta el nombre d'hores que passem davant "les pantalles" dels mitjans tecnològics, augmenten les possibilitats d'interacció de l'home i la màquina com també les exigències de participació.


La informàtica ens pot ajudar a reduir les feines rutinàries, a accedir a grans volums d'informació, a augmentar la precisió en les nostres feines o a fer que augmenti el nostre temps lliure. La velocitat de la llum sembla que és l'única limitació que té. L'ordinador no està fent res que l'home no hagi fet abans. El desenvolupament de les tecnologies de la comunicació i la informació no impliquen necessàriament una millora en la qualitat de la informació ni la solució de tots els problemes de la societat que ens ha tocat viure i que marquen el pas de la societat industrial, definida per les activitats del sector terciari (serveis), a la postindustrial o era de la informació, en la que apareixen les activitats del sector quaternari, o activitats vinculades a la indústria de la informació.
Els ordinadors han suposat un canvi en la manera de pensar, de crear d'investigar, de saber, de treballar i d'entretenir-nos, i la seva hipotètica desaparició provocaria la confusió i el caos, per això va ser tant temut el denominat efecte 2.000 que podria deixar fora de funcionament molts sistemes informàtics.


On són els ordinadors? A les oficines, les editorials, els bancs, els supermercats, les agencies de viatges, els hospitals, les escoles, les universitats, als ministeris, a la regulació del trànsit urbà, les cases... Es fan servir per elaborar censos electorals, per fer diagnosis capil·lars a les perruqueries, per a la conquesta de l'espai, per a la investigació de nous fàrmacs... La premsa diària i la televisió ens atipen constantment amb anuncis publicitaris sobre ordinadors; als quioscos augmenta de manera exagerada el nombre de revistes dedicades a l'ordinador personal, a les llibreries les seccions d'informàtica ocupen cada cop més lloc. Tots aquests factors han propiciat la introducció de l'ordinador a les nostres cases per solucionar problemes domèstics i omplir el nostre temps de lleure i entreteniment. Aquesta gran difusió dels ordinadors ha contribuït a desmitificar-los.
Cada vegada és més gran el nombre de disciplines científiques, humanístiques, i artístiques que compten amb la presència de l'ordinador per portar a terme els seus avenços actuals. La física, la química, la biologia, l'enginyeria, la història, la filologia, la música, la pintura... Per aquestes disciplines la informàtica no és una finalitat en ella mateixa sinó un mitja que els facilitarà el camí cap a la consecució d'unes determinades finalitats. Els usuaris tenen una informació bàsica sobre ordinadors, cosa que els diferencia dels informàtics, que tenen una formació total.


Les universitats i els centres d'investigació compten amb un sistema informàtic i telemàtic creixent i cada vegada més potent que contribueix a l'enriquiment de la vida acadèmica i a la distribució de les distancies intel·lectuals i físiques de la comunitat científica i acadèmica mundial.
L'etern enfrontament entre ciència i art és cada cop menys real. Les noves tecnologies s'han posat al servei del artista, per al qual la innovació tecnològica és un recurs més a tenir en compte. Es progressa cada cop més cap a una unió entre tècniques i expressions, indústries, museus, enginyers i artistes. La utilització del ordinador ha impulsat la composició de música electrònica, ha afavorit el control dels efectes lluminosos, sonors i especials en el món de l'espectacle i el desenvolupament de les tècniques d'animació en el medi televisiu i cinematogràfic...
Per tant la informàtica sense dubte ha canviat la societat, ja que ha fet possible la comunicació amb tot el món sense barreres de distancia ni temps, i està contribuint a la universalització global i a la creació d'una cultura cada cop més global. Per tant la informàtica està fent petit el món.


CONCLUSIÓ

Durant el desenvolupament del treball he après coses que no sabia sobre els orígens de la informàtica i algunes curiositats dignes de menció, he après a buscar eficaçment informació per internet. Considero que el més fàcil ha estat trobar la informació, l'element de complicació ha estat donat per el fet d'haver de destriar i ordenar la informació.

  • Finalment he arribat a la conclusió que la informàtica s'ha convertit en un element omnipresent en les nostres vides sense el qual, actualment, la societat es col·lapsaria. Es una gran eina però alhora un gran perill si se'n fa un mal ús.

2

'Evolución histórica de los ordenadores'

'Evolución histórica de los ordenadores'

Herman Hollerit

'Evolución histórica de los ordenadores'

'Evolución histórica de los ordenadores'

Blaissé Pascal

Charles Babbage

Babbage