EUROPA DE L´EST I RÚSSIA (1990-2000)

A aquest resum anem a enfrontar-nos a l´últim embat que assolà el segle XX, i el nou ordre internacional esdevingut rere dos fets transcendentals com se´ns presenten, la caiguda del “Teló d´acer” a 1989, i la posterior reunificació alemanya, i l´altre va ser la desaparició de l´URSS que, posaren fi a la guerra freda, encara que cuetegen molts factors vinculats a ella.

Rússia: del “bienni continuista” (1990-92) a Putin i el nou mil·leni.

Aquests dos anys venen condicionats per “la rendició”, l´abandonament de l´URSS a la guerra d´Afganistan, que suposaria un greu descrèdit pels patriotes del Imperi soviètic, que veien que l´imperialisme dut a terme a la guerra freda ja no es podia mantindre. A nivell intern, aquests descoratjats (que eren militars i polítics reaccionaris, obviament) donaren un colp d´Estat el 19 d´agost de 1991, al govern de La Perestroika que presidia Gorbachov. Però aquest embat fracassaria ràpidament, per la manca de suport popular, ajudat per l´oposició expressa - i llavors extesa - dels mitjans de comunicació. Però l´atac faria naufragar la Unió Soviètica, que es desmembraria en tot un seguit de Repúbliques que ja no es regien des de Moscú. Boris Yeltsin entrava, ara, en escena, proposava l´abolició dels postulats, encarnats en la ilegalització del PC que efectuà al novembre a la república russa. Els dirigents de les noves Ucraïna i Bielorrússia, i la nova Rússia signaren un Tractat - sense que s´adonés Gorbachov - pel que crearien la CEI, nova Comunitat d´Estats Independents que regularia la nova geografia. Gorbachov dimitia el dia de Nadal, llavors Papà Noel duria als Estats Units d´Amèrica el seu triomf fred: la mort de la URSS. I amb allò s´iniciaria el segle XXI.

Com veiem, la inestabilitat feia preveure una guerra civil a la naixent Rússia. La economia del continent generava la necessitat d´un canvi, però no sabien cap a on, Boris Yeltsin el que volia era soterrar per sempre el comunisme - però hi era present, i majoritari al Parlament -, proposà una nova constitució i convocà eleccions legislatives, però tanmateix no deixava temps per preparar-les. L´autoritarisme del president dissolgué per decret el Parlament, això provocà la seua substitució. Aleshores esclatà la crisi que quasi es fraguà en guerra civil, posaren setge al Parlament, i s´extengueren els conflictes, però l´Exércit va restablir el motí. Yeltsin continuà disputant el poder amb una nova força eixida de la nostàlgia stalinista i de l´ultradreta. Als països de l´est imperava el bienni continuista, on s´aprofitava del sistema anterior les estructures econòmiques i socials.

La incertesa seguia apoderant-se del destí rus, les eleccions de 1995 donaren un terç dels escons al PC, llavors els reformistes pro-occidentals i liberals foren apartats del govern. La guerra a Txetxènia seguia, i seguia minant el prestigi, però la pau no es volia ja que els avions de combat russos assassinaren al líder txetxeno, encara que a tres setmanes Yeltsin aconseguia del nou líder un acord de pau, ratificat quan Yeltsin va ser nomenat president.

Des llavors, la polèmica es dirimia per l´aplicació de reformes econòmiques, que el Fons Monetari Internacional comprava amb préstecs, açò consolidaria a Yeltsin al govern. Però 1998, duria una nova crisi econòmica. L´any següent s´havia agreujat el descontentament pel descrèdit causat per la no ajuda a Sèrbia davant els bombardejos de l´OTAN, i per les ofensives txetxenes, que varen nomenar un nou president més contundent: Vladimir Putin, que també va eixir refermat amb els fraus dels anteriors amb el FMI. Finalment Rússia, enceta el nou segle com una potència de segon escala, amb la minva de poderiu que va patir a la Guerra freda, que es troba acceptant ajuts econòmics dels nord-americans, i intentant imitar el seu sistema capitalista. Però nogensmenys, els recels de Washington continuen, amb la futura integració a la Unió Europea, i puga competir econòmicament amb ells, per això ajuden als russos per evitar-hi l´anexió al Vell Continent.

L´ampliació de l´OTAN a l´EST.

L´OTAN, davant d´involucions polítiques que retornaren al comunisme, i sobretot per por a una guerra civil russa, es donaren una série de mesures. Un “cordó sanitari”, accelerant l´accés de Polònia, Hongria i la República Txeca a l´Aliança (que ho farien a 1999), per defensar-la. I una cimera a Roma al novembre del 91, proposava les noves relacions amb l´antic Pacte de Varsòvia, que al 94 els integrava a tots en “l´Associació per la Pau”, llevat de Rússia que no volgué. Per alguns autors l´accés a l´OTAN es feia amb vistes de fer-ho a l´Unió Europea, no per aliança defensiva. La negativa russa s´explicava més per la ferida a l´orgull que per por. La conseqüència d´açò que la autoproclamació independent dels txetxens dugueren a l´ocupació russa i a una cruel guerra .

Abans de les seues escissions Iugoslàvia era la primera candidata a integrar Europa, però de fet ho feren Polònia, Hongria i la República Txeca. La darrera es va separar de l´antiga Txecoslovàquia, com els seus veïns eslovacs amb el triomf a les eleccions de 1992, però sense haver-ho previst, amb un total consens.

Les guerres als Balcans.

L´antiga Iugoslàvia també començava a desintegrar-se. La diplomàcia europea prompte entrà en acció, amb els acords de Brioni, per resoldre els enfrontaments entre Eslovènia i l´Exércit federal iugoslau però no els van dur a terme, ja que Europa no volia cap secessionisme, i ho declarà oficialment a més de donar ajut econòmic a l´Estat perquè no passara el que passà: Eslovènia i Croàcia es proclamaren independents. Europa sols retrasà el reconeixement tres mesos. Europa donà un viratge d´aliances, ara apostava pels eslovens, fet que duria conseqüències negatives a Croàcia. L´alçament de la minoria sèrbia que - encapçalada per Milosevic - exigia l´autodeterminació de les minories nacionals no de les repúbliques anteriors.

La diplomàcia europea palesaria el seu fracàs. S´organitzaren Conferències de Pau i diverses propostes com el que ideà lord Carrington, a l´octubre de 1991, que consistia en una federació asimètrica on totes les minories tingueren algun tipus de drets, però els serbis volien més. Els nord-americans apostaven per que intervinguessen cascs blaus i separaren als contendents. Els alemanys recentment unificats també opinarien, generant polèmics a l´interior de la CE. Exigien el reconeixement d´Eslovènia i Croàcia desafiant allò que es decidira. Bòsnia també es reconeixeria però sense Macedònia, perquè Grècia(també comunitària) s´oposà

A Bòsnia es repetiria la problemàtica, la minoria sèrbia de la nova república volia reunir-se amb els seus compatriotes. Es proposà un pla de cantonalització de Bòsnia, però la independència encetaria la guerra a la primavera del 92.

Després vindria la “temptació involucionista”, segons els autors, que seria el trienni posterior (1992-95). Els Balcans suscitava un nou debat: la ingerència. La guerra civil a Somàlia, va ser l´escenari que triaren per assajar-la. Però va ser un fracàs, amb destrucció per error d´un hospital i un centre de l´ONU, i a més moriren alguns soldats, catorze en el cas dels EUA, que els descoratjaria. Després, per ressarcir-se, interveniren a Haití, i ho aconseguiren, però Whasington restringia molt la seua nova participació.

Al llarg de 1993 es succeïren les conferències de pau i les protestes, per resoldre la qüestió bòsnia. Una matança - atribuïda a l´aviació serbobòsnia, provocà l´ultimàtum de l´OTAN i esclatà la guerra. Els nord-americans subministraven secretament a musulmans i croates material. Un any després intervenien les tropes de l´Aliança, resolent amb Milosevic, Tudjman i el president musulmà Izetbegovic, als Acords de Dayton, el 22 de Novembre de 1995 que, la República de Bòsnia-Herzegovina s´integrava per una Federació croata-musulmana i la República Sèrbia. És a dir, un barrejat de poders i lleis, que aturaven l´economia i per l´interconexió entre els dirigents, va funcionar com un protectorat occidental.

Dintre del reconeixement serbi es trobava Kosovo, una província de majoria albanesa, que quan el 1989 Milosevic va abolir l´autonomia que els regia des del 74, els va provocar. Al cap d´ells estava Ibrahim Rugova, un crític literari que clandestinament havien triat perquè els representés. La conjuntura era cruel per silenciada, per les reduïdes dimensions, per la dificultat d´obtindre armes i l´atenció internacional establida a Croàcia. A més el bloqueig de Sèrbia generà un contraban que es lucrava per la fam i la misèria. Albània i la impotència armaren un petit grup terrorista d´alliberament (UÇK) s´enfrontaven a Sèrbia.

Occident composà una nova Conferència de Pau, al gener de 199 a Rambouillet, el Grup de Contacte (Occident i Rússia) va reunir a serbis i albanokosovars, inclòs l´UÇK, amb un caire pro-albanés. Davant la lògica negativa sèrbia, l´OTAN s'hi enfrontaria amb ells, amb suport dels EUA. Al rerefons estava la utilitat de l´Aliança (i la consegüent inutilitat de l´ONU), llavors no podien perdre.

Els errors es repetien, i els cruelment cèlebres “danys col·laterals” es multiplicaven, i la guerra es prolongà, no per la negativa de Milosevic com es reiterava sinó que finalitzà quan reduïren les pèrdues i restabliren la credibilitat A pesar dels dilemes ètics que suscità la intervenció, palesaren la manca de planificació al voltant de les conseqüències, els refugiats quedaren desemparats com ja estaven, no es donaren ajudes econòmiques ni es va atorgar a Kosovo d´una definició política perquè es recuperés. Finalment, cal desmentir la propaganda dels vencedors: Milosevic no signà el mateix document que negà a Rambouillet, sinó que ara imposava dos condicions, que llevava respecte l´anterior, el referèndum d´autodeterminació de Kosovo que a l´anterior s´establia en tres anys, ara no es contemplava; i també desapareixia el famós apèndix B que imposava l´extraterritorialitat a Iugoslàvia

PROBLEMES ACTUALS A LES RELACIONS INTERNACIONALS.

Llavors, després d´haver estudiat les relacions internacionals al llarg del segle XIX i del XX, se´ns presenta un panorama distint, al segle XXI. Hobsbawn delimitava el final de segle amb la caiguda del Mur i les guerres als Balcans, però la Història continua, mostrant un panorama on es qüestionen altres problemes amb altres agents, desmentint la suposada defunció de la Història proposada per Fukuyama.

El primer problema que han d´afrontar les polítiques exteriors és delimitar quines han funcions ha de realitzar l´ONU, i llavors, amb quines capacitats d´actuació. Perquè cada dia està menys marginada dels àmbits de decisió, com es palesà diàfanament als Balcans. Sense poder, i sense participar als processos importants, que queden solucionats pels interessos de les grans potències. Aleshores ha de fer-se una refundació de l´institució.

En quant a les grans potències que adés al·ludíem, cal assenyalar primer que, la guerra freda ha deixat un sol vencedor: els EUA, que cada cop té major influència a més àmbits, sobretot militars i econòmics. La Unió Europea, és un dels aspirants a competir, però les divergències internes l´impossibiliten. Japó, malgrat la crisi de final de segle, és un important competidor, sobretot als sectors de l´electrònica i l´informàtica. Rússia, depèn de com es recupere del seu declivi intern, i Xina, és la gran incògnita perquè també compta amb una nombrosa població, però amb contrast amb els russos es troba en una etapa de creixement. Els conflictes bèl·lics venen condicionats també pel triomf a la Guerra Freda. En comparació entre la Segona Guerra Mondial i el final de segle, s´observa un augment considerable de les víctimes, i uns conflictes d´altre tipus, menys transparent i que també aprecien l´augment del terrorisme. A més no s´entreveu una actitud més pacifista, ja que el fet de no dissoldre l´OTAN, augmentà la carrera d´armaments.

Les relacions entre el Nord i el Sud, cada dia s´allunyen més augmentant les desigualtats, augmentant la pobresa, i inclús una femenització de la pobresa (50% de dones viu a la pobresa). Els organismes com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mondial agreugen encara més cada dia els problemes de la pobresa, que duu un augment del deute extern, perquè els Estats alhora que creen “ONG” obtenen més beneficis de l´empitjorament veí.

La crisis ecològica també s´ha agreujat per l´èmfasi productivista recent i per l´explosió demogràfica al Sud. Les cimeres a Berlín (1995) o a Kyoto (1997), demostren el poc interés que es té.

A més de tot el que hem ressenyat, les transaccions als mercats internacionals es multiplicaren per sis entre 1986 i 1995, alhora que ho feien per cinc les inversions estrangeres, constata el panorama de desigualtat econòmica, i la perennitat de la pobresa. Encara que la globalització se´ns presente democratitzadora, no ho és així. Perquè no s´observa un corregiment de les distàncies entre els rics i els pobres. Però evidentment hem d´apuntar ací l´esperança amb l´internet o amb la clonació.. però de què serveix si unes persones valen més que altres, i els morts sols conten d´un costat, com ens ha demostrat la reacció nord-americana a l´atemptat de l´11 de Setembre. Aleshores sols hem queda dir que algú menteix, allò exposat ací o el discurs de l´Estat del benestar...

EUROPA DE L´EST I RÚSSIA (1990-2000)

I ELS PROBLEMES ACTUALS

DE LES RELACIONS INTERNACIONALS.

Hª de les Relacions Internacionals.