Etruscologia

Dati archeoligici. Dati linguistici. Origini Estrusche. Crisi tirrenica

  • Enviado por: Caldés
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 46 páginas
publicidad

Introduzione

L'interés per l'Etrúria -de vegades excessiu, altres subvalorat- ve justificat, a banda per la grandesa de la civilització i la seua imprompta, per la funció de relevància al cor de la Mediterrània en matèria econòmica, política i cultural en edat arcaica i la influència que va exercir a les diferents cultures itàliques del moment, especialment sobre Roma. Els testimonis directes són escasos i molt limitats, doncs manca una tradició literària original perduda sobretot en edat imperial romana. Els tesimonis indirectes venen sobretot d'autors greco-romans: Eròdot, Polibi, Cicerone, Diodoro Siculo, Virgilio, Tito Livio, Dionisio d'Alicarnasso, Strabone, Séneca, Tacito, Plutarco… malgrat això ens manquen monografies especifiques sobre els etruscos. Els temes de més interés pels antics va ser l'adivinació etrusca i la seua religió.

L'arqueologia per la seua banda ha estat un altra font directa de coneixement, on s'ha trobat abundant material epigràfic, el més important es tracta del “manoscritto su tela della Mummia di Zagabria” trobat a Egipte, el qual ens mostra indicis directes sobre la religió, les institucions, l'organització social i la vida a l'Etrúria antiga. Darrerament trobem les restes materials que han anat apareguent progressivament al llarg de les excavacions als llocs habitats pels etruscos, on la seua interpretació ens mostra un vast marc històric-cultural. Especialment pel que fa als assentaments (insediamenti), a les caracteristiques i desenvolupament dels centres dèmics, santuaris, necròpolis, arquitectura, art decoratiu, tipologia de les eines i als productes figuratius (figurati) els quals són espill de creences i costums. La importància donada a l'arqueologia, ja que ens manca una tradició literària, fa que moltes vegades semble una disciplina més bé arqueològica amb aproximació de les tècniques d'estudi de la protohistòria., encara que també és una civilització que entra a la Història.

A l'antiguetat els etruscos eren considerats com una unitat ben definida, els grecs els anomenaven Tirreni, els romans Tusci o Etrusci, paraules que tenen com arrel el terme Turs. Dionisio d'Alicarnasso diu que el nom indigena seria Rasenna, on és afermat per textos autòctons. Etrúria també és el nom que l'emperador August va designar a la zona habitada pels etruscos, correspon a la VII regió italiana que va des del Tévere, el mar Tirrè i els apenins tosco-emilians. El nom va perdurar en edat medieval el qual va derivar en el nom actual de Toscana.

Al I mil·leni abans de crist trobem una realitat ètnica, definida per la llengua, però també trobem particularitats religioses, costums, estructures socio-polítiques, tecnològiques i artístiques. Trobem particularitats locals a l'hora de definir la política i la cultura, tanmateix com als grecs i fenicis, no hi ha una idea d'estat nacional (tipo poleis). El coneixement de la seua civilització i les relacions amb altres pobles protohistòrics és el que coneixem com Etruscologia.

Storia degli studi etruscologi

Generalment ha mancat una visió coherent del procés de coneixement, sols als darrers anys assistim a una maduració i concentració d'aquesta ciència. A grans trets trobem tres fases d'estudis etruscològics, en primer lloc està una prehistòria erudita que naix a la Reinaxença i arribaria fins al segle XVIII; en segon lloc trobem un periode ric en descobriments científics al llarg del segle XVIII i XIX; i en darrer lloc un periode d'el·laboració historico-crítica que seria el segle XX fins a hui.

'Etruscologia'
Les accepcions al poble etrusc es troben també a l'època medieval tardana, però va ser la cultura de la Reinaxença la que va posar al primer lloc la cultura antiga, les troballes de tombes i inscripcions van incuriosir als segles XV i XVI. La troballa més important de l'època pel que fa a l'estudi de l'arquitectura va ser la “Chimera d'Arezzo” que trobem ací adjunta. Al segle XVI va trobar un lloc propici per a l'estudi i promoció a la Tosacana dels Médici, contraposats a la política de Roma i culminants al llarg del setcents amb excavacions a Volterra i Cortona, aquest estudis van prendre el nom d' “Etruscheria”.

L'entusiasme d'aquestos estudis van portar a la sobrevalorització de l'antiga cultura per promoure la pàtria Toscana. El XVIII va ser el segle del descobriment de l'Etrúria, pel que diem, per l'interés polític dels Medicis. La primera obra de síntesi sobre els etruscos la va fer al 1616 l'escocès Th. Dempster, publicada un segle més tard. Més tard trobem de Etrúria regali de Buonarroti (1723). Al 1726 es fundà l' “Academia Etrusca di Cortona”, principal centre d'aquesta acitivitat erudita. La “Etruscheria” del setcents ve protagonitzada per la passió de les troballes arqueològiques. L'activitat a aquest segle culmina amb la publicació al 1789 de l'estudi de Lanzi anomenat “Saggio di lingua etrusca e di altre d'Italia”. Es tracta d'un obra amb major rigor científic i que sentarà les bases dels estudis al segle successiu, éssent l'obra de naixement de l'Etruscologia moderna. S'ha de dir que l'exaltació dels pobles itàlics té connotacions anti-romanes i per tant sobreviu fins a la 1ª ½ del s XIX.

El nou segle inicia amb una vasta exploració a les necròpolis de l'Etrúria Meridional, especialment a Tarquinia, a Vulci, a Cerveteri, a Perugia, a Chiusi… Les troballes fan desenvolupar museus com el de Florència, el Vaticà, el de Perugia, extrangers com el de Londres o el Louvre francés, a banda de les col·leccions privades. Un factor de progrés que marca el nou segle es troba a la fundació de l'”Instituto di Corrispondenza Archeologica” nascut a Roma al 1829. L'estudi de la topografia i dels monuments troben divulgació a nombroses publicacions que fan viatjadors, arquitectes, arqueòlegs… el més important llibre ha estat el de Dennis anomenat “The cities and Cemeteries of Etrúria”. En aquesta època s'inicia a estudiar àmbits més especialitzats per classes d'objectes. Vasos (vasi) urnes… en aquest sentit la producció artesanal etrusca es considera com una imitació de l'art grec.

Pel que fa als estudis epigràfics aquest periode és particularment fecund. Els estudis dels erudits italians culmina amb la publicació del “Corpus Inscription Italicarum”. A les darreries del segle els estudis etruscològics entren en una etapa de crítica i de revisió, especialment pel que fa al mètode d'interpretació i la pertanyença de l'etrusc a una llengua indoeuropea. També en aquest moment trobem el problema de l'orige dels etruscos, ja que també es desenvolupa el coneixement de la prehistòria d'Itàlia.

El tercer i darrer periode d'estudis etruscològics indaga especialment a la recerca arqueològica sistemàtica i controlada, i la intervenció d'organismes oficials després de la unificació italiana. Tarquinia, Vetulonia, Narce, Bologna… són les necròpolis més excavades. Es consolida el coneixement sobre la fase més antiga de l'Etrúria, és a dir, el “Villanoviano”. A la fase orientalitzant on es troben restes a Marzabotto, Orvieto… els centres majors on es troben Caere, Veio, Tarquinia, Populonia, Roselle i també centres menors. Malgrat tot, l'avançament de les tècniques arqueològiques han estat revolucionàries a l'estudi de l'Etruscologia. Ara és quan naixen el grans museus públics italians, a Florència, Bologna, Perugia, Tarquinia, Chiusi, a Roma, Ferrara… i les monografies dedicades a centres particulars.

Els progressos al coneixement de la prehistòria han portat al segle actual a sistematitzar cronològicament les etapes de la cultura, com a l'edat del bronze i l'edat del ferro amb ajuda també de tècniques com les datacions per radiocarbono. Ha estat d'ajuda per indagar en el problema de l'orige etrusc, però l'atenció es dirigeix cap a les institucions polítiques, administratives i religioses de les ciutats etrusques i les seues relacions amb Roma. No manquen tampoc indagacions sobre les formes de vida, costums, economia i organització social. Per tant el segle XX és una etapa de gran desenvolupament de l'etruscologia, llengua, origens religió, societat… Firenze esdevé el centre docte d'aquestos estudis on naix el “Comitato permanente per l'Etrúria” i més tard l'”instituto di Studi Etruschi ed Italici”, màxim organisme dels estudis etruscologics. Els estudis coneixen un important desenvolupament sobretot a partir de la segona guerra mundial.

Come vediamo oggi gli Etruschi

Els descobriments accelerats dels darrers temps han obert la possibilitat de revisions profundes. L'etruscologia ha anat adquirint identitat com a disciplina històrica, antigament era englobada en l'àmbit de l'antiguetat clàssica. Tal i com ha passat en els estudis grecs i romans, ha fet falta una especialització per àmbits a l'estudi de l'Etrúria (filologia, arquitectura, art…) també antigament l'etrúria ha estat tractada per estudiosos d'especialitats diverses sense una coordinació entre ells, sols vinguda a partir dels anys 20 del segle XX. Sols a l'obra de Nogara es veu una intenció de clavar al mateix sac coneixement filològic i arqueològic, així esdevé l'etruscologia un àmbit d'estudi autònom i unitari. S'ha anat indagant amb les relacions i fases de desenvolupament de les cultures antigues, la qual cosa a llevat als Etruscos del seu aïllament en el qual eren clavats i estudiats i per tant s'ha pogut diferenciar els aspectes d'influència a les successives fases de desenvolupament. Aquest aïllament era justificat donat la singolaritat de molts aspectes de la seua civilització (ritus funeraris i creences, llengua amb axtractes extraindoeuropeus…) però la maduració dels estudis ha anat donant llum en aquest sentit. L'explicació és que l'Etrúria naix en un àmbit perifèric als grans nuclis de civilització de la Mediterrània oriental, però malgrat açò entra a la història de manera ràpida i decidida, agafa les innovacions amb velocitat però també sap mantindre aspectes de tradició i evitar així la total aculturització, ací rau la particularitat etrusca.

Els etruscos coneixeran una fase de desenvolupament economic, dèmic , polític i cultural on agafaran una importància creixent a làmbit mediterrani “talassocrazia” que anirà del segle IX al V a.C. i una segona fase de declivi on es va transformant en una realitat regional fins restar absorvida dins de la unitat romana, donada des del segle V al I a.C.

Parte I.

Capitolo I. l'Italia agli albori della storia

Teorie tradizionali.

La ciència moderna va trigar d'explicar cada mutament i cada progrés de cultura amb l'arrivada d'invasors extrangers. La tradició clàssica ha explicat l'orige dels pobles i de les ciutats itàliques en la forma d'esdeveniment extern instantani, especialment d'itàlics indoeuropeus, portadors d'una llengua i d'una nova civilització, es va provar de posar en concomitança les dades arqueològiques amb aquelles lingüístiques donada la suposició que cada cultura prehistòrica correspon amb una població diversa. És l'anomenada llei de “Kossinna”. Es reflexa amb la teoria dels indoeuropeus, on es defén que venen d'una branca comuna, i que la seua dispersió per Europa va provocar l'aparició de cultures diferents, és la teoria de les grans migracions prehistòriques.

Trobem altrament una teoria basada als descobriments fets al continent europeu. A l'edat de pedra més recent (Neolític) la succeïa l'edat del bronze, la qual era una cosa revolucionària. A Itàlia s'identifica amb les anomenades “Terramare” de la pianura padana, l'aparició dels Camps d'Urnes a la fí del Bronze a la zona d'oltralpe i l'afinitat entre la cultura terramaricola i les cultures del bronze centroeuropees son argoments favorables a la hipòtesi d'una immigració dels Alps vers Itàlia. Aquesta tesi s'anomena “pigoriana” va ser la clau de l'explicació dels fets lingüístics i arqueològics de la Itàlia prehistòrica. Es defensa sempre una influència del nord vers el sud. (invasionisti)

Contràriament a aquesta teoria trobem un altra que defén la particolaritat de les poblacions prehistòriques autòctones de l'àrea italiana. Els arguments són que no es veu una fractura entre el desenvolupament de l'edat del bronze i les poblacions del Neolític, els elements de progrés venen donat que hi ha una comunicació pel mediterrani, on els moviments culturals aquesta vegada es mouen del sud vers el nord. La cultura terramaricola es considera una realitat regional i limitada. La cultura s'anomena apenninica, i és el primer seny de la unitat d'Itàlia. D'on coixeja la teoria és a la lingüítica, ja que no explica la relació de les llengues itàliques amb l'indoeuropeu continental. Es defén aquest fet en l'afirmació d'estractes preindoeuropeus a les llengues itàliques, que per tant si hi va haver una repoblació indoeuropea no va estar totalitzant. (autoctonisti)

Entre ambdues manca l'explicació de l'orige i difussió del ritus funerari de la incineració, que caracteritzà a Itàlia el pas del bronze a l'edat del ferro. La vastedat de difussió en territoris diversos fa pensar en una moviment ètnic, concebut en una gran invasió. Fins i tot l'autor més autoctonista creu que els primers sepulcres a cremació de la peninsula (protovillanoviani) s'atribueixen a petits nuclis d'immigrants dels danubi i els balcans.

Pel que fa a la qüestió etrusca, alguns autors diuen que es tractaria del mateix tipus d'immigració continental imaginat pels itàlics de llengua indoeuropea, mentre la major part dels estudiosos diuen que es tracta d'una arribada pel mar des d'Orient, per això es manté una contraposició entre Etruscos mediterranis i Itàlics europeus.

I dati archeoligici

Sembla evident que l'estudi arqueològic no és suficient per conèixer l'etnicitat i la història, però son dades privilegiades per conèixer el desenvolupament de la societat als moments anteriors dels documents escrits. Trobem la successió de grans fases de desenvolupament:

  • Edat neolítica

  • Neolític inferior

  • Neolític mitjà

  • Neolític superior

  • Eneolític o primera edat dels metalls. III i inicis del II mil·leni a.C. on es troben diferenciacions regionals, vicchieri a campana

  • Bronzo antico. Primera meitat del II mil·leni

  • Bronzo medio. Meitat del II mil·leni, uniformitat a la península, civilització apeninica, ceràmica decorada amb incisions de caràcter geomètric, primeres importacions micèniques.

  • Bronzo recente. S. XIII-XII a.C. aspectes culturals tardo-apeninics, darreres fases de civilització micènica, terramare a padània.

  • Periode del bronze final entre la fi del II mil·leni i inicis del I. Difussió dels sepulcres a cremació amb les tombes anomenades “protovillanoviane”, desenvolupament de la metal·lúrgia, correspondència amb la cultura dels camps d'urnes europea, atenuació de les relacions amb els grecs.

  • Inici de l'edat del ferro. Es passa a temps històrics. Constitució dels grans grups culturals d'Itàlia, colonització grega i naixement dels primers nuclis urbans a Etrúria, Lazio i Campania.

  • La nostra atenció es fixarà a l'edat del bronze avançada i l'edat del ferro. Trobem dos cares a la peninsula, una representada per la civilització apeninica i l'altra, costera i insular d'influències micèniques. Aquestes influències es representen per ceràmiques, especialment abundants al Micenico III B, les zones de major influència són la Puglia, la Sicilia Oriental, la Sardenya, la Campània i l'Etrúria meridional. Açò ens mostra una gran activitat marinera, comercial i paracolonial. Aquesta fase es dona a l'època de major explendor de micenes (XIV-XIII). Entre les dues civilitzacions trobem senyals d'osmosi, les repercussion micèniques es fan sentir especialment al periode del Bronze recent: relacions amb l'Europa dels camps d'Urnes, circulació en els terramars padans i tardo apenínic peninsular, difusió de la cremació, desenvolupament de la metal·lúrgia…

    Al bronze final s'interrompen les directes influències de la Mediterrània orental, les quals es rependran a la tardana edat del ferro per contactes amb els fenicis i els grecs (colonització grega d'Itàlia). Aquest periode s'ha definit als segles XI i X, tractant-se d'una etapa de transformacions i discontinuitat que ens portarà de cap a la Itàlia històrica.

    'Etruscologia'
    Es consoliden formes de vida tradicionals amb la supervivència de costums subapeníniques. A aquest fet es sobreposa el fenòmen de la incineració, representat pels camps d'Urnes i les característiques d'afinitat amb l'aixovar bicònic, que tot junt pren el nom de protovillanoviano, per tant es tracta d'un acostament al món centre-europeu, encara que el protovillanoviano siga una experiència tipica italiana, éssent per tant símptoma d'unitat al sud dels Alps. Això succeeix també en un moment de reducció dels contactes marítims amb Grècia.

    El periode del Bronze final presenta encara nombrosos problemes. Orige i significat de l'onada dels cremadors, les seues relacions amb els inhumadors de la peninsula i de les cultures subapeníniques… ambtot el protovillanoviano vindria definit en un àmbit on més tard es definiria el villanoviano, és a dir, l'Etrúria.

    L'edat del ferro no es presenta a Itàlia amb una cronologia ben definida, uniforme i de llarga durada. Es tracta d'un nou estadi de desenvolupament caracteritzat per l'arribada i difusió de l'ús del ferro, d'una rica decoració geomètrica, tombes individuals, diferenciació social, centres protourbans que subsitueixen als models de l'edat del bronze. El fet més significatiu és la diversificació de grups culturals regionals. Un altra característica és la separació de dues àrees geogràfiques diferenciades per l'ús de la inhumaciói l'altra per l'ús de la cremació. La primera correspon al sud de la peninsula més Sicília i els territoris adriàtics, i la segona es troba a la Italia septentrional i la vessant tirrènica fins a la Campània.

    Les cultures del ferro sicilianes , antecedents i contemporànies a la colonització grega perduren fins al VI-V. De la Calabria fins a la Campània trobem la “cultura de les tombes de fossa”, naix entre el el segle IX i el VII. Aquestes cultures medio-adriàtiques semblen introduir-se fins al cor de la península, donant cultures i llengues com la osco-umbra, on apareixeran a la Història amb el nom de Sabins, Sabelli, Sanniti, Umbri…

    'Etruscologia'
    La cultura Villanovana es diferència de les altres per les tombes individuals amb cineraris de forma bicònica decorats amb motius geomètrics rectilínis incisos. Pel que fa a la seua difusió diferenciem: el villanoviano tirrènic, representat per Tarquinia, Vulci, Vetulònia, Populònia… poc a poc rep influència d'ultramar; el villanoviano emiliano a Bologna i al seu voltant; nuclis romagnolos i de San Marino; un nucli a les Marques; grups villanovianos meridionals, trobats a Salerno i alguns a la Campània. Apareix al IX s a.C. A l'Etrúria meridional es sobrepon precoçment (segle VIII) la inhumació amb amb la influència de la cultura de les tombes de fossa.

    *(Los pueblos de la península itálica al principio de la edad de hierro:      Ligures      Vénetos      Etruscos      Picenos      Umbros      Latinos      Oscos      Mesapios      Griegos)

    L'Etrúria veu desenvolupar-se un villanoviano típic i un villanoviano evolucionat amb prevalença de la inhumació que al s VIII desemboca a la civilització orientalitzant dominada per importacions provinents de Grècia, centres urbans, monuments, escriptura… edat de màxim explendor etrusc. Sembla acceptable la idea d'un model villanoviano relativament unitari creat al centre i on es difòn per via terrestre de la costa vers a l'intern de l'Etrúria, i per via marítima al litoral de Salerno.

    I dati linguistici

    Les fonts de coneixement es limiten a documents epigràfics, limitats en nombre, solen ésser de contingut religiós o funerari, sovint de dificil comprensió. Es doncs, dificil fer una interpretació, identificar-los, vore la durada… el coneixement es funda sobre les llengües antigues mediterrànes, on es cerquen indicis a tots llocs, a la toponimia, als dialectes italians moderns, a les paraules latines i gregues no indoeuropees, a la documentació epigràfica etrusca que es preveu amb substrats preindoeuropeus… malgrat tots els problemes d'aquest estudi, es pot apreciar l'existència a Itàlia d'una fase anterior a la difusió de les llengues indoeuropees, en la qual es parlarien llengues d'un altra estructura.

    Trombetti suposava un estracte lingüístic més antic, anomenat Basco-Caucàsic i d'un altre més recent anomenat egeo-asianico. El primer no hauria deixat senyals a Itàlia fins a època històrica. En aquest sentit es pot parlar de preindoeuropeu. Pel que fa a l'egeo-asianico representa les característiques lingüístiques de la península italiana.

    Pel que fa la situació lingüística d'Itàlia als inicis dels temps històrics, quan l'escriptura comença a generalitzar-se entre el ss VII i V la Sicilia occidental hi ha una parla de discutible classificació, mentre que e la part oriental trobem una parla indoeuropea. Per les poblacions de la Itàlia sud-occidental no poguent classificar la parla, es parla de sud-Itàlico. A Puglia en canvi, trobem una parla indoeuropea representada pel Messapi. A la Itàlia mèdia trobem el Llatí, identificada com a llengua indoeuropea, parlada a la vora dreta del riu Tíber. A la Itàlia del nord trobem els Itàlics, amb la llengua coneguda com l'osco-umbro, d'orige indoeuropea però diversa a les altres llengues indoeuropees d'Itàlia. L'altra gran zona lingüística italiana la representa l'Etrusc, de caràcter unitari que mostra una coherència ètnica, es tracta d'una llengua no indoeuropea de gran vastedat territorial.

    Com es pot veure, es tracta d'un mosaic lingüístic de natura diversa, lluny de la simple uniformitat itàlica de les antigues teories. El mapa lingüístic ens mostra com l'àrea de parla no indoeuropea es localitza a la part occidental, ocupant part de les illes, la Itàlia tirrènica i la Itàlia del nord, en canvi l'àrea indoeuropea s'identifica amb la major part de la península, a la sicília oriental i l'extrem oriental del nord d'Itàlia. Tot fa suposar que l'àrea de parla preindoeuropea siga més antiga que l'àrea indoeuropea i que es tracta d'una difusió d'orient vers a occident. Ambtot trobem 4 grans grups lingüístics, el Messapic, el llatí, l'osco-umbro i el venètico.

    Possibili conclusioni sulla nascita delle strutture storiche dell'Italia antica.

    Un altra font de coneixement a tindre en compte són les fonts literàries antigues dels escriptors grecs i romans. Als darrers temps es comprova com els textos antics tenen més verosimilitut de la que es pensava.

    Sembla demostrat que la Itàlia prerromana no es correspon amb la idea d'un orige d'immigració o d'una invasió d'un poble al·lòcton ja ben definit com pensaven els autors moderns. La realitat protohistòrica italiana ve formada gràcies a un complex i dilatat procés de creació original junt amb experiències extrangeres que donen la vastetat de diferències regionals. Tot açò no exclou que hi hagueren colonitzacions marítimes o invasions terrestres, el que es tracta de dir és que aquestes no van suposar un tall radical causa-efecte a la creació de la realitat de la Itàlia antiga. També es rebutja la idea d'una invasió d'Itàlics o indoeuropeus.

    La indoeuropeització d'Itàlia és un fet demostrable, però la seua difusió és dilatada en el temps, possiblement amb onades més o menys nombroses de població, generalment grups dèmics petits, amb una intensitat diversa en el temps i en l'entitat.

    Es troba un paral·lelisme entre la pressumpta progressió de l'indoeuropeisme de l'Europa oriental a la Itàlia i tota una sèrie d'influències culturals d'orige danubiano-balcànic que es difonen a itàlia durant la prehistòria més recent. Es tracta d'una sola direcció d'est a oest tant per via maritima (Adriàtic) com per via terrestre (Alps orientals). El darrer moviment d'indoeuropeització esdevé amb la colonització grega del sud d'Itàlia. Tot fa pensar que la primera difusió indoeuropeista seria vinguda al mezzogiorno (centro-sud) durant la prehistòria, especialment a la Puglia, sigueren aculturitzacions provinents de la mar. Això no esclou altres tipus de penetració també de manera invasionista. A la formació de les nacionalitats històriques d'Itàlia no es poden ignorar subtrats ètnics preindoeuropeus i en part coexistents amb aquesta cultura. La indoeuropeització sols va ser en minima part d'un procés de nova població, la continuitat dels assentaments, de les formes de vida, dels rituals, dels cultes... són indicis de l'existència de poblacions més antigues.

    La unitat cultural italiana sols es perceptible solament a partir de l'edat del ferro, mes o menys cap a l'any 1000 a.C. (rematar açò)

    Capitolo II. Il problema delle origini Estrusche.

    Stato della questione

    El fundador de la qüestió etrusca és Dionisio d'Alicarnasso, historiador grec de l'època augustea, que a la seua obra Antichità romane fa referència al poble etrusc. En ella defensa que els etruscos eren un poble autòcton, on el seu nom original és Rasenna. Com totes les històries sobre el naixement dels pobles itàlics es troba entre la Història i el Mite. Es deia que eren de provinença Lidia, a l'Àsia Menor, mitjançant migracions via marítima guiada per Tirreno, fill d'Ati, rei de Lidia. També s'han identificat com el misteriós poble dels “Pelasgi”… La teoria de la provinença lidia va ser comuna a la literatura clàssica (Virgili especialment), Dionisio d'altra banda prova de demostrar l'autoctonia del poble estrusc pel seu aïllament cultural i lingüístic de la resta de poblacions itàliques.

    A l'època moderna el problema va ser reprès bassant-se a les tèsis dels clàssics, més tard bassant-se en dades arqueològiques i lingüístiques. La primera fase es dona als inicis del segle XVIII fins a la meïtat del segle posterior. Autors com Fréret o K.O.Müller discrepen obertament de la provinença Lidia dels etruscos, i es relaciona el nom de Rasenna amb un poble alpí.

    La civilització etrusca és una realitat ben definida, que es troba al Lazio septentrional i la Toscana fins a alguns llocs de la Romagna i la Campania. La fase més antiga d'aquest poble es troba a l'edat del ferro, identificada com a villanoviana, i es caracteritza per elements orientals, per la qual cosa se la coneix com orientalitzant.

    Des del punt de vista del ritus funerari s'observa a l'Etrúria prehistòrica el predomini de l'inhumació, després apareix la incineració amb els sepulcres anomenats protovillanovians. Es tracta de l'ús de dos ritus, amb prevalença de la inhumació al sud i la incineració al nord que romandrà per tota la durada de la cvilització etrusca.

    Amb les dades arqueològiques, lingüístiques i de la tradició literària s'han desenvolupat als darrers anys tres corrents teòriques sobre els oríges etruscos:

    • La primera defensa i amplia la teoria de la provinença de l'orient.

    • La segona va en concomitança amb la teoria de Niebhur i Müller sobre la provinença septentrional.

    • La tercera es correspon amb la de Dionis i argomenta l'autoctonia, es tractaria d'un poble anterior a la indoeuropeïtzació.

    De les tres tesis la més accpetada és la de provinença oriental, ajudada per les evidències del periode orientalitzant donat a les costes tirrèniques als ss. VIII i VI a.C. l'estil es fa exòtic i trenca amb la moda de la precedent cultura villanoviana i també es canvia el ritus de la incineració a la inhumació. Brizio va ser el primer teòric que va identificar (1885) els etruscos amb invasors portadors de la cultura oriental a la Toscana i l'Emilia. Identificava als Umbros amb la cultura d'incineració villanoviana. Aquesta teoria es substenta gràcies a la fàcil explicació d'identificar el periode orientalitzant amb un poble d'orient, per les simil·lituts onomàstiques amb alguns pobles de la zona i la relació de la llengua etrusca amb la que es parlava a l'illa de Lemno. Estudis posteriors deixen veure un canvi a la col·lonització, on seria ja no provinent del Tirrè si no de l'Adriàtic, com a la tradició dels Pelasgi que invaeixen Itàlia a partir de l'any 1000 a.C. Darrerament s'ha considerat aquesta teoria amb més cautela.

    La teoria de la provinença septentrional defensada per Niehbur i Müller, es fonamenta especialment als descobriments arqueològics, es tracta d'una reconstrucció de la teoria Pigoriana. Va ser mantinguda per varis estudiosos d'Història Antiga, donada la diferència dels etruscos amb els altres pobles itàlics. DeSanctis identifica als etruscos amb els cremadors provinents del nord i els itàlics amb la gent eneolítica autòctona. Pareti defensa les onades indoeuropees, on la més antiga seria al neolític, un altra més recent donada pels cremadors protovillanovians i el etruscos seiren els villanovians provinent dels terramare padans i els palafits de la Itàlia septentrional.

    Pel que fa a la tesi de l'autoctonia, el·laborada per U. Antonielli, i desenvolupada per Trombetti, Ribezzo i Devoto, relaciona la llengua etrusca i les llengues preindoeuropees de la Mediterrània com tipo una illa ètnica com els Bascos del Pirineu. La toponomàstca ens informa de l'existència d'un extracte lingüístic més antic que els dialectes itàlics i afí a l'etrusc i als idiomes de l'Egeu prehelènic i de l'Àsia Menor. Aquest extracte s'anomena Tirrènic. Del punt de vista arqueològic l'estracte ètnic més antic el trobem als inhumadors d'Edat neo-eneolítica i l'Edat del Bronze, als que es van relegar els itàlics incineradors (villanovians) donant lloc a la nació etrusca històrica, amb uns elements originaris de l'estirp però baix impulsos culturals orientals.

    Analisi critica della teoria della provinienza orientale

    Les teories dalt explicades es basen totes en dades lingüístiques, arqueològiques i de la tradició clàssica, cap d'elles deixa res sense explicació i per tant no s'ha pogut arribar a un punt d'encontre entre tots els estudiosos.

    La tesi oriental es basa sobre la tradició literària de la provinença dels Lidis, Pelasgi o habitants de l'illa de Lemno, les dades arqueològiques ho corroboren per les restes del periode orientalitzant a la Itàlia central. Pel que fa a la lingüística es veuen simil·lituts entre la llengua etrusca i la llengua Lemnia. Però quin és el valor d'aquestos elements considerats individualment?

    Dionisio d'Alicarnasso ho identifica amb les migracions del poble dels Pelasgi donada la simil·litut toponomàstica dels llocs on es va extendre aquesta gent, com que hi han pobles etruscos amb aquestos noms, com Caere que els grecs l'anomenaven Agylla, relaciona els etruscos amb els Pelasgi. Contrariament Eròdot defensa l'origi Lidi dels tirrènics, pot ser una invenció en temps d'una intensa relació dels etruscos amb el mar Egeu. Hi han ciutats a l'Egeu, com Tyrrha que mostres semblances dels etruscos amb poblacions anatòliques, i les fonts antigues ens parlen de la presència de Tirrenis al V s a.C. Malgrat tot les fonts clàssiques no ofereixen cap vincle a favor d'una provinença etrusca de l'orient, encara que no exclouen remotes coneixions del món etrusc amb l'àrea Egea. En tot cas l'etimologia dels pobles del mar egipicis no aclareixen res sobre aquestos pobles, i es poden tractar tant com de sardos, lidis, pelasgi, tirreni… pel que fa a l'aspecte arqueològic no es prou la presència orientalitzant per afirmar l'arribada d'un poble extranger que impose les seues formes de vida com va passar a Sicilia i la Itàlia meridional (sud). En un punt del villanoviano comencen a donar-se canvis profunds que deixen preveure l'explendor que assoliran a l'època posterior, l'orientalitzant: es difòn el ritus fúnebre de l'inhumació, apareixen les tombes de càmera, l'ús del ferro es generalitza, la decoració sobre bronze es desenvolupa i apareixen metalls preciosos i objectes clarament decorats amb motius extrangers, egipcis i grecs. El pas del villanoviano al periode orientalitzants no és instantani. Aspectes de la societat grega, com les tombes arquitectòniques, la ceràmica d'empast, joies, estris (arredi) entren directament en el desenvolupament de la cultura indígena, sol·licitada pel desenvolupament econòmic. Objectes provinents d'Egipte, Creta, Xipre, Siria, Grècia… el gènere de decoració és una imitació híbrida de tots aquestos estils. En definitiva la imatge que s'aprecia a les tombes etrusques orientalitzants i als suntuosos estris són la permanència de formes de vida tradicionals, però que externament es deixen seduir per la moda oriental, donant un caràcter indigena-exòtic. A més a més, els objectes orientals trobats a l'Etrúria es troben a altres llocs de la Mediterrània.

    A l'estil orientalitzant el succeïrà una corrent d'influències pròpiament gregues, peloponesos i àtics als ss.VI i V a.C. Aquestes influències troben lloc donada una transformació de la cultura indígena en noves forma de vida, també en àmbit de la religió. Per tant no atribuim la civilització orientalitzant a invasions orientals, si no a un renovament de la civilització. Tampoc pel que fa el canvi de la cremació villanoviana a la inhumació orientalitzant no es tracta d'un fet radical, la consolidació de la inhumació és progressiva a la fase del villanoviano evolucionat, aquest fet, comú al s VIII no sols a l'etrúria ans també al Lazio, no suposa cap migració de població. Malgrat tot l'Etrúria interna (Chiusi) no abandonarà mai el ritus de la incineració.

    Pel que fa a la lingüística les relacions entre l'etrusc i el Lemno que es parlava a l'illa abans de la conquista grega es basa només en terminacions, en arrels, paraules i fins i tot en expressions senceres i algunes simil·lituts a l'alfabet. El problema és que aquestes simil·lituts sols les trobem en un document, la estela funerària trobada a Kaminia. Per tant no es pot afermar que l'etrusc i el Lemni sigue la mateixa llengua. Trobem també paraules contraposades. Per tant la hipòtesi de relació directa i de derivació de la llengua etrusca és molt arriscada d'afermar, tanmateix com passa a les semblances que té l'etrusc amb llengues de l'Àsia Menor, disperses i difuses, i totalment diferent al Lidi desmontant la teoria d'Heròdot.

    Aleshores com podem reconèixer la provinença oriental del poble etrusc? Sabem que els gustos orientalitzants són en primer lloc de l'àrea sirio-xipriota i després de l'àrea greco-oriental. L'aportació grega és evident donat que va ser un fenòmen general a la Mediterrània, però no s'ha trobat cap evidència d'un poble etrusc d'alguna part de la Mediterrània oriental que faça pensar que siguen els avantpassats directes dels etruscos. Els descobriments a Lemno són de natura genèrica, no existint però semblances a la decoració geomètrica de la ceràmica.

    La identificació de la civilització orientalitzant amb les migracions orientals mediterrànies que defenia la tradició clàssica no troba sentit amb la raó cronològica i històrica. L'inici de la civilització orientalitzant no és anteiror a la fi del s. VIII, en un moment on els colons grecs ja estaven consolidats a les costes de la Sicília i la Itàlia meridional. Les teories dels lidis i els pelasgi apareixen després d'esdeveniments de notable relevància, la guerra de Troia. També trobem noticies de que els grecs temien els mars d'occident per por als Tirrenis, segurament etruscos.

    Analisi critica delle teorie della providenza settentrionale e dell'autoctonia.

    Comencem l'anàlisi de les tesis occidentalistes, en primer lloc aquella de la provinença des de la Itàlia septentrional (teoria pigoriana). La relació de Rasenna amb el terme Reti no té sentit, les inscripcions que arriben dels Alps són posteriors al segle V a.C., encara que es troben simil·lituts res fa pensar en una antiga migració dels Etruscos primitius com a poble ja format a les regions transalpines. El poble etrusc de la pianura padana es una clara conquesta des del sud.

    Pel que fa a la lingüística s'ha demostrat que l'etrusc i les antigues llengues itàliques no tenen cap relació. Parlar també d'itàlics indoeuropeus amb el ritus de la inhumació i d'etruscos no indoeuropeus amb el ritus de la incineració també ha quedat superat, donat que no es pot parlar en bloc de cremadors com a representant d'una sola unitat cultural; tanmateix com que el villanoviano no és una cultura introduïda de cap altra part si no de la seua àrea de desenvolupament, ni tampoc presenta formes més antigues al nord dels Apenins, si no que els antecedents els troba al protovillanoviano, a l'Etrúria tirrènica; que fases arcaiques de cultures de cremadors afins al protovillanoviano (protolaziale, protoveneto) apareixen a l'inici de l'edat del ferro i són d'orige indoeuropea. En cap moment l'aqueologia pot demostrar una arrivada dels etruscos des del nord. Un altre fet que desacredita aquesta teoria és la semblança de la llengua etrusca amb el Lemno antic.

    Pel que fa a la teoria de l'autoctonia (Trombetti, Ribezzo, Devoto…) no es pot sostenir mitjançant la lingüística, donat que aquesta defensa una autoctonia a la llengua etrusca de provinença preindoeuropea i no explica les relacions amb la llengua Lemnia. El pur autoctonisme es presenta com una teoria anti-històrica, ja que deixa sense explicació les evidències de similituts culturals i lingüístiques amb Europa i l'Egeu a banda de la penetració lingüística indoeuropea a la llengua etrusca.

    Prospettive attuali: l'origine degli Etruschi come processo formativo.

    D'aquesta manera sembla evident que cap de les tres tesis és lo suficientment sòlida com per a resoldre el problema. Totes tenen arguments vàlids i arguments que no els podem considerar vàlids, cosa que ens mostra que l'error prové del mètode, donat que explicar un fenòmen tant complex com és la formació d'una nació històrica no pot ser mai esquemàtic. Això sí, s'ha considerat al poble etrusc com a una unitat ben definida, el problema arriva quan s'intenta explicar els origes d'aquesta. S'ha intentat explicar amb arguments migratoris de pobles extraitàlics, per mar o per terra; com a gent autòctona d'Itàlia, com a una barreja de pobles (Tirreni immigrats de l'Àsia amb indigenes Umbri ò amb eneolitics mediterranis amb els cremadors itàlics), la prevalença donada a un d'aquestos fenòmens és el gran error.

    Etrúria és una realitat històrica que naix al s. IX i resta fins al I a.C. amb llengua i costums pròpis. A la formació d'aquesta realitat han contribuit mitjançant (attraverso) un llarg procés de diversos elements ètnics, lingüístics, polítcs i culturals. Es tracta d'una formació, però es pot discutir l'arribada d'uns llocs o altres dels diferents elements. El que és més important és que el lloc de naixement d'una nació és el lloc geogràfic on es desenvolupa aquesta, independentment dels elements culturals al·lòctons que hagen participat a la formació. (romans, francs, reis… per a la nació francesa). El principal problema de les teories clàssiques rau en haver intentat donar una provinença a l'ètnia etrusca allà on hi havia un procés de formació. L'orige de l'Ètnia etrusca és intrínseca a la formació de la llengua Etrusca, aquesta precisa i definida era la base per fer dels etruscos una nació històrica.

    De la llengua etrusca trobem evidències a la fi del s. VIII i inicis del VII a.C. quan apareixen les primeres inscripcions, quan comença a difondre's l'escriptura alfabètica introduïda pels grecs, la formació dona senyals d'ésser bastant anterior, en tot cas hem d'excloure la possibilitat d'una penetració lingüística en bloc des l'exterior del territori etrusc.

    Les dades arqueològiques ens fan pensar no només en que el villanoviano és l'avantpassat directe de l'etrusc, si no que és una Etrúria ja formada i en vies d'expansió. El procés formatiu d'aquesta doncs, es troba abans del segle IX. Totes les dades i interpretacions de les dades anteriors a aquest segle es fan difuses i pobres.

    L'aparició de la civilització villanoviana al segle IX representa una novetat socio-cultural respecte al protovillanoviano de l'època anterior a la mateixa Etrúria. Un fenòmen com aquest -donat que la teoria d'arribada d'un poble, pel mar o per terra, queda exclosa- l'identifiquem amb un canvi econòmic profund. Aquest canvi pot haver esdevingut per primera vegada a les zones costaneres de Vetulònia i Populònia, possiblement per un desenvolupament de la indústria minera.

    Segons Hawks, la formació d'un gran poble i d'una gran civilització es completa i s'enriqueix mitjançant els elements que acompanyen als successius procesos històrics. Els contactes comercials i culturals amb la Grècia, l'arribada d'immigrants aïllats de diveros grups socials, l'assimilació de tècniques, costums, idees, paraules… van tindre força a la formació de la realitat etrusca. Tradició i fascinació per allò nou oriental va ser probablement la clau de la polarització de la nació etrusca. El que és innegable, és la dependència de l'Etrúria amb l'Orient.

    Capitolo III. La fioritura arcaica

    Gli Etruschi sul mare: primato delle città costiere tirreniche.

    El poble etrusc veu el seu cicle vital ocupar gran part del I mil·leni a.C. nosaltres però indagarem en el periode més antic q va del s.IX al principi del s.V, edat en la qual l'Etrúria assoleix el més alt grau de potència i de prosperitat, i éssent part important de la Hª antiga en aquest periode. Es pot apreciar en aquestos moments nivells d'increment de l'activitat productiva i una expansió comercial i política, de progrés cultural (dels més avançats de la Mediterrània), enfrontant-se amb els grecs i fenicis per les rutes marítimes més importants, i dominant i influenciant a una gran part de la península italiana. Aquest fenòmen sembla donar-se en un curt periode de temps, les causes resten lligades a la problemàtica de l'orige etrusc, i per tant sense una explicació determinant. Des de les primeres manifestacions etrusques, és a dir, el villanoviano, es veu un constant moviment des de les costes tirrèniques cap a l'intern dels Apenins, que ens pot fer pensar en moviments d'expansió ja cap al s IX a.C. o tal vegada sols seria una explosió de control donada la revolució villanoviana als IX i VII, i que es correspon al progrés accelerat d'una societat protohistòrica de grans vil·les cap a un altra civilització més cerimonial i avançada. Ens trobem enfront del moment en el qual es donen condicions locals i elements externs. L'explicació més directa seria la privilegiada situació de l'Etrúria pels recursos miners de la seua zona i pel progressiu desenvolupament a l'ús dels metalls. En una edat en la que els metalls constituien el material de més valor, necessari per als pobles més avançats com grecs i fenicis, els quals els cercaven per la Espanya, la Sardenya i l'Etrúria.

    Pel que fa a l'Etrúria es poden vore dues conseqüències. Per una banda al reclam de materials i la participació directa dels pobles orientals (grecs i fenicis). De l'altra, l'enriquiment que degueren viure donat la possessió que teien d'aquestes matèries primeres, possibilitant-los una activitat de conquesta, d'afermació del poder politico-militar, d'empreses marítimes, de progrés organitzatiu, econòmic i cultural, derivant en una elevació del nivell de vida suficient com per a poder demanar béns exòtics, per aparentar front als seus pares, prestigi, luxe, or, ìvori (avori) bronze… com els trobats a les tombes orientalitzants de Caere, Vulci, Vetulònia, Palestrina. Això es deu a un fet important, l'explotació de les mines hauria restat baix control etrusc, a diferència d'altres zones de la Mediterrània occidental.

    Farem tot seguit una ullada als mites de la navegació tirrenica, aquella que tant de respecte causava a tota la Mediterània, i on eren considerats com a dominadors de la mar, talasòcrates a la fi. Eren pirates molt temuts, el mar Tirrè pren el nom per ells mateixos. Totes les referències pel que fa a la Mediterrània oriental son d'orige mític, mentre que per a la Mediterrània occidentals es donen ja en temps històricsevidències de navegació. De tota manera és molt possible que les activitats dels tirrens als mars meravellaren als colonitzadors grecs i crearen la imatge d'un poble guerrer, corsari i pirata. Es tracta de dos cultures antagòniques.

    Arqueològicament, l'expansió marítima de l'Etrúria esdevé al s.VIII a.C. a la que s'afegeix una gran importació d'objectes extrangers donant nom al periode orientalitzant, i a una expansió de productes etruscos per una part dels països mediterranis, a les costes tirrèniques d'Itàlia, a Sicília, Sardenya, a França, Espanya… aquestes exportacions (sobretot vasos de Bucchero, àmfores, bronze i ívori) reflexa una activitat de les naus etrusques, especialment forta als ss.VII i VI.

    Ens endinsem tot seguit a la concreció dels temps, llocs i modes de la talasocràcia etrusca. L'el·laboració de la llegenda-història de la potència pirata tirrènica s'atribueix a la historiografia Ionica del segle VI a.C., donada una realitat que anava madurant gràcies als contactes amb les civilitzacions occidentals a les primeres fases de colonització, és a dir, als ss.VIII i el VII. Les naus etrusques però, arrivaren fins al golf de Messina ja a la primera meïtat del s.VIII, a la fase que es correspon amb el villanoviano avançat. A l'àmbit geogràfic Campà, donada la seua orografia portuària, esdevé zona dividida d'influència grega i etrusca, els etruscos es trobaran a Salerno i per la zona interna de la Campània. L'activitat marítima etrusca devia ésser sobretot de comerç i de rapinya a banda d'activitats de denfensa de determinades rutes marítimes, açò explicaria els conflictes a les costes sicilianes i a l'estret de Messina amb els grecs. Els enclaus estratègics comercials no es poden considerar empreses de colonització, sols en època més avançada es pot parlar de colonitzacions.

    Les relacions amb la Sardenya, zona de naixement de la civilització neuràgica, daten de temps molt antics. Jà Estrabó aferma relacions dels sardos amb els territoris de la Toscana i dels Tirreni a la Sardenya. També existeixen relacions de tipus comercial i simil·lituts a la tipologia decorativa de productes villanovians.

    A banda de la mar Tirrena, els vaixells etruscos van arribar fins a Cartago i als centres indígenes del mar de la Liguria i del golf de Lleó, especialment al periode tardo-orientalitzant entre la fi del s.VII i el principi del VI. Més tard es podrà parlar d'esporàdiques aventures, en cap cas d'assentaments. Pel que fa a la Mediterrània oriental són és possible suposar una activitat per les llegendes de la pirateria Tirrènica.

    Cap al segle VI a.C. però, es nota una reducció de l'activitat marítima etrusca i la fi de la talassocràcia, ambtot no podem afermar que l'activitat naval s'haja aturat del tot.

    Al periode entre els ss.IX i VI assitim al desenvolupament dels centres de l'Etrúria costanera, la seua constitució a la seua ubicació definitiva als inicis del villanoviano, el pas d'una densa concentració de vil·les (villaggi) topogràficament ubicades en altura a una distància del litoral, com a sistema de defensa, a altres unitats pròpiament urbanes, amb monuments arquitectònics i necròpolis als seus voltants. Pel que fa a l'aparat ergològic (estris, utensilis, figuretes) es passa d'un tipus de decoració geomètrica encara protohistòrica a un altra de més preciosa i refinada acompanyada d'importacions gregues i l'aparició d'un gran art a la pintura i l'escultura, senyals d'evident riquesa, d'elevació social, d'especialització del treball i de complexitat organitzativa. La influència grega és però determinant amb la introducció de l'escriptura. La iniciativa del progrés es troba als grups socials que afermen el seu predomini econòmic i militar, no aliens a l'empresa d'explotació minera, i on seran els capdavanters a les empreses comercials marítimes i la defensa de les rutes, les quals exigien una gran inversió, però també una gran oportunitat de guanys.

    D'aquesta manera naixeran i desenvoluparan ja a l'edat arcaica (VII i VI a.C.) les ciutats costaneres de Caere, Tarquinia, Roselle, Vetulònia, Populònia, amb pròpies institucions autònomes però lligades entre elles per una relació de solidaritat que rau a la possessió de la mateixa llengua i cultura, però també d'interesos econòmics comuns. Tarquinia era el centre més dinàmic, i per tant preeminent de l'Etrúria als primers temps, però en cap cas era una capital de domini sobre els altres centres. Més al nord, i gràcies a l'activitat minera, es desenvolupa com a un gran centre dinàmic Vetulònia que declina però al s.VII. als temps de major desenvolupament marítim la principal ciutat beneficiada va esdevindre Caere, cosa demostrable per les seues monumentals necròpolis en aquesta època. Aquesta ciutat va vore el seu nivell de desenvolupament més alt a la plena edat orientalitzant, és a dir, al sVII. Vulci serà un altre gran centre econòmic i dèmic.

    En realitat la navegació va ésser als inicis mercantil, sense excloure activitats pirates ni de control de rutes marítimes, però no troben un enfrontament amb els interessos grecs de la zona, les relacions amb aquestos es bassaven en adquisicions de productes de luxe a canvi de metalls, oli, llenya, vi… evidentment existirien contactes econòmics i culturals. En canvi pel que fa a Cartago i a altres centres fenicis mediterranis els canvis són per productes etruscos. Açò canviara al s.VI per raons que vorem més avant.

    Estensione territoriale e sviluppo dell'Etrúria interna

    Segons Cató (Catone) quasi tota la Itàlia va estar baix domini etrusc, des de l'estret de Messina fins als Alps. Les dades arqueològiques ho confirmen però amb importants aclaracions. Considerarem l'anomenada Etrúria pròpia, aquella de la VII regió italiana augustea. A aquesta pertanyen les dotze ciutats (dodekapolis) que segons la tradició formaven la nació etrusca. L'etrusquització de l'Etrúria seria (com diu la tradiciò clàssica literària) un fenòmen que avança des de la costa fins a l'interior, d'aci s'explica l'abundància de topònims itàlics als territoris d'interior. Malgrat tot existeix un centre ben definit corresponent a la regió augustea que dalt acabem d'anomenar, i que abarca la vessant tirrènica de la Itàlia, cap endins fins a la vall del Tíber i fins els apenins tosco-emilians. La penetració de la costa vers a l'interior no té sols caràcter ètnic, ans vé motivat pel desenvolupament econòmic i cultural dels centres marítims, llocs disposats idònis per al trobament entre cultures. Es donen també condicions ambientals diferents, ja que els centres miners (junt a les rutes marítimes) es troben ubicats a la costa. A l'interior trobem terres de caràcter variable entre elles, riques en bosc o idònies per a la ramaderia o l'agricultura, les quals constituien les bases econòmiques principals. La comunicació a l'interior vindria afavorida per les rutes fluvials o lacustres, especialment al Tíber i l'Arno. Pel que fa al caràcter dels assentaments trobem petits llocs dèmics dispersos en el territori, allà on el terrenys era apte per a l'agricultura trobem centres habitats més grans. Les classes dominants es consoliden gràcies a la possessió de terres. Alguns centres habitats es trobaven en altura, tenien caràcter de “Borghi” amb un reduit nombre d'habitants que van florejar a l'edat arcaica, i que després del s.VI van entrar en decadència fins a la desaparició d'alguns d'ells. Aquest fenòmen es deu a les mutacions de les condicions econòmiques i polítiques determidades pel creixement de les grans ciutats, tant al litoral com a l'interior, i el seu marcat domini territorial. Malgrat tot l'Etrúria interna també té les seues ciutats, pot ser no tant nombroses com al litoral. Veio, Volterra, Volsinii, Chiusi, menys distants de la mar veuen el seu desenvolupament contemporaneament a les ciutats costaneres. Les ciutats interiors es troben en forma d'arc aproximadament corresponent amb els confins geogràfics de l'Etrúria. De sud a nord: Veio, Falerii, Volsinii, Perugia, Arezzo, Fiesole, Chiusi i Volterra amb una relació directa amb les vies fluvials. S'imagina un desenvolupament paral·lel però diferenciat de les diferents zones donada l'amplitut del territori i la diversitat de situacions. Les inscripcions arcaiques ens donen noms d'estirps gentilícies.

    És molt difícil explicar les relacions que tindrien l'Etrúria litoral amb l'Etrúria de l'interior i els lligams religiosos, institucionals i culturals de les 12 ciutats. El desenvolupament de Chiusi va ser pioner, situada al cor de l'Etrúria centro-septentrional es troba en un lloc de trànsit envejable, i deixa hipotitzar un tipus d'hegemonia d'aquesta ciutat vers l'Etrúria interior.

    L'espansione degli Etruschi in Italia.

    'Etruscologia'
    Pel que fa a la resta de l'Etruria, és a dir, els territoris d'expansió, anomenats com la “vasta Etrúria”, ja que no sols va esdevenir un creixement econòmic i polítc, ans també demogràfic en altres territoris de la Itàlia antiga. Aquest creixement es dona en els moments de lan primera manifestació de la cultura etrusca, per tant molt tempranera. La presència del villanoviano al sud del Salernitano i al nord en alguns llocs de l'Emilia i la Romagna significa presència etrusca, o protoetrusca. Trobem dues raons que ens fan pensar en una expansió de control i conquesta; per exemple i en primer lloc pels documents literaris de l'antiguetat, que ens parlen de colonitzacions etrusques a la Campània i a la Itàlia septentrional. En segon lloc, les dades lingüístiques, arqueològiques i historiogràfiques, mostren que l'expansió etrusca apareix com un eix longitudinal que baixa cap a la Campània i puja cap al nord creuant els Apenins tosco-emilians vers la pianura padana, deixant intacte el confí amb el riu de Roma Tíber. Els temps de l'expansió es donen en el moment que inicia l'activitat marítima pel mar Tirrè.

  • verso il sud

  • 'Etruscologia'
    La presència etrusca a la Campània és demostrada per les fonts literàries, pels vestigis arqueològics i dels documents epigràfics. Strabon ens parla de la formació duna dodecapolis a imiticació de l'Etrúria pròpia. Capua era considerada la capital, Nola, Nocera, Pompei són altres centres de la Campània. Les inscripcions són abundants, on destaca la “tegola di Capua” , ací adjunta, el segon text més llarg que es conserva en llengua etrusca.

    S'ha de recordar que la presència etrusca a la Campània és sols un factor més que defineix la fisionomia ètnica, política i cultural d'aquestes regions. Altres són factors de poblacions indígenes (ausoni, ospici, osci, campani…) i la colonització grega. La tradició clàssica veia en aquetsa diversitat ètnica una mostra de successives invasions i ocupacions extrangeres. La presència grega però es limita a la zona del golf de Napoli, mentre que els etruscos ocupen el golf de Salerno i cap en dins la “mesògaia”, fins al riu Volturno. L'etrusquització de la Campània va esdevenir en els moments inicials de l'activitat marítima etrusca al Tirrè. Apareix ja al s.IX a.C. a Salerno vestigis de cultura villanoviana amb caràcter intrusiu respecte a les poblacions locals d'inhumadors, aperèixen també inscripcions etrusques. El problema és la relació històrico-cronològica entre aquestos primers assentaments i la posterior Etrúria campana que comprén el golf salernità i els territoris que arriben fins al riu Volturno.

    La primera hipòtesi diu que a un inicial control de la costa salernitana l'ocupació de la “mesògaia” seria una conseqüència posterior. Excavacions recents han demostrat la formació progressiva d'un gran centre entre els ss.IX i VIII, amb caràcters indígenes de cultura etrusca, especialment evidents ja al s.VI. es pot hipotitzar que la presència grega a Napoli, la qual es dona ja al s.VIII hagués afavorit la consolidació d'un domini etrusc interior, aferrada a la influència del centre portuari de Cuma.

    Pel que fa al Lazio, zona intermèdia entre l'Etrúria de la regio VII augustea i la Campània ocupada, trobem també fortes influències etrusques. La tradició ens parla de la dinastia dels Tarquinis, reis etruscos de Roma cap a les darreries del s.VII i les darreres dècades del VI a.C. es tracta d'un territori veí, per tant representa característiques diferents amb la Campània. No es pot parlar per al Lazio d'un domini establit i unitari, i molt menys d'una colonització demogràfica. Es reconeix però una sobirania parcial, immigracions de caps, influències institucionals i culturals, de manera que podem assegurar que es tracta quasi d'un protectorat, donada l'exigència d'assegurar a les ciutats etrusques el control de les vies de trànsit, terrestres i marítimes, cap a la Campània. En general, els trets més importants de la cultura resten intactes, la llengua i les tradicions són clarament d'orige Llatí. Quan comença l'aventura etrusca cap al sud troba en el Lazió una societat evolucionada de temps prehistòrics, amb una urbanitat i organització avançades, segurament amb una marcada identitat nacional.

    La penetració etrusca no sembla anterior al s.VII, precedida d'una sèrie d'intercanvis comercials però que encara no alteren la fisionomia cultural. Una evidència concreta de la presència etrusca en el Lazio la trobem a les tombes principesques de Palestrina, datades al voltant del s.VII. es troben també indicis d'una presència etrusca abans de l'aparició de la dinastia etrusca dels Tarquinis. Malgrat tot, podem reconèixer l'existència d'una fase inicial de consolidament del poder etrusc a Roma, datable als darrers decenis del s.VII i els primers del s.VI, anomenada amb l'edat de Tarquinio Prisco. Per tant els lligams Roma-Etrúria esdevindrien reforçats de la presència d'elements de poder diversos de la dinastia tarquinia.

  • Verso il nord

  • També vers a la Itàlia septentrional, és a dir, el nord, trobem zones d'ocupació i de domini poblacional etrusc similars a aquelles de la Campània, especialment localitzades a l'actual Emilia-Romagna. També en aquest cas es parla de la creació de dotze ciutats. La presència etrusca a l'Emilia és llargament testimoniada pels escriptors clàssics, historiadors, geògrafs, i arqueòlegs. Tractarem tot seguit de precisar en el temps, l'entitat i els llocs els caràcters d'aquesta conquesta de l'Emilia per part dels etruscos. Aquesta s'anomenarà l'Etrúria padana.

    Aquesta àrea representa un retard pel que fa a la formació de l'Etrúria “nacional”, la qual no es donarà abans del s.VI a.C. quan apareixen els primers senyals de civilització etrusca a Bologna , Marzabotto i Spina. Pel que ara sabem, es donarien elements villanovians cap al s.IX, passats des de la Tosacana cap als Apenins, per tant associem la colonització padana amb els temps dels origes de la civilització etrusca. A bologna ja es parlava etrusc al s.VII a.C.

    Un altre motiu que ens fa pensar amb un villanoviano transapenínic és la fàcil comunicació de la Toscana amb l'Emilia i la Romagna, de la pianura padana vers el mar Tirrè, i de l'Etrúria vers la costa adriàtica. Els descobriments dels darrers anys han donat llum a molts aspectes relevants d'aquestos assentaments, com per exemple a les rodalies de la pianura les ocupacions tenien caràcter agrícola. L'ocupació es focalitza especialment a Bologna , on esdevindrà un assentament protourbà, coneixem les linies de desenvolupament de Bologna des dels ss.XI al VI a.C. aquestes les dividim en quatre fases successives, on les dues darreres aparèixen amb trets orientalitzants encara que són fidels al ritus de la incineració.

    Lluny de poder saber l'impacte que va ocasionar l'arribada dels etruscos a l'Emilia i la Romagna, podem suposar que no es van tindre excessius obstacles. Ambtot la gran expansió etrusca cap al nord es deu ubicar no abans del s.VI, conseqüència de prosperitat econòmica i política. A partir d'aquest moment, i especialment al s.V, la incipient crisi de la potència marítima etrusca pot haver donat importància a l'obertura adriàtica, on també poden haver actuat el desenvolupament dels centres de l'Etrúria interna (Volsinii, Perugia, Chiusi, Volterra, Fiesole) els quals tindiren un interés en els grans espais oberts de la pianura padana. De fet en aquest moment es transforma l'antic centre bolonyès en una ciutat etrusca, Felsina. Contemporàneament, i gràcies a la situació d'interés miner, naix Marzabotto i la gran ciutat de Spina. Es veu un control sobre Ravenna, que s'extén vers l'Emilia occidental fins al riu Enza.

    Bologna la caracteritza nombrosos estris etruscos, importants importacions de ceràmica grega àtica, el difondre's del ritus de la inhumació, inscripcions etrusques... d'allà on vinguera la influència etrusca a la Itàlia septentrional es evident, per les restes arqueològiques, que cap al s.V ja s'identifica com una individualitat compacta al voltant dels centres majors de Fiesole i Spina, d'una importància en augment, capaç de contraposar la dodecapoli nordica a la Tirrena.

    No podem deixar de banda un altra expansió nòrdica etrusca, en aquest cas cap a la Ligúria. Les situacions històriques són del tot diverses, en la qual l'activitat marítima esdevé de capital importància. La colonització va ser molt tempranera però també molt feble, ja que predominen les poblacions ligures. No trobem indicis de relació entre la colonització padana i la liguria.

    Nuovi equilibri internazionali. Gli eventi nell'area tirrenica dalla metà del VI agli inizi del V secolo.

    El quadre històric de l'àrea d'interès etrusc, marítima i terrestre, canvia substancialment a les dècades centrals del s.VI. aquesta nova situació es dona pels canvis patits a la Mediterrània en aquestos anys. En definitiva es tracta de grans migracions gregues cap a occident per una banda, i per l'altra l'hegemonia de Cartago (Cartagine) sobre les colònies fenícies occidentals, amb una tendència expansiva una vegada obert el conflicte amb la Grècia, en el qual es veurà implicat el món etrusc. Es va produïr així un antagonisme entre les potències centro-occidentals mediterrànies al mar Tirrè. La capacitat de navegació que va portar als etruscos, als ss.IX i VI des de la mar Tirrena fins a la Sicília es veu poc a poc reduit, donat el consolidament grec a la zona.

    La primera colonització grega d'Itàlia es va donar als territoris de la Puglia, la Calabria i la Sicília, donant una convivència amb els etruscos de la Campània com bé hem vist en capítols anteriors. Però la capacitat emprenedora dels grecs va acabar per afermar la seua superioritat als mars etruscos, donant un minvament de l'activitat naval d'aquesta gent. Açò va precedir una posterior contracció econòmica i comercial substituïda pels grecs. Aquest fet ho demostra la cada vegada menor exportació de productes etruscos fins a la seua definitiva desfeta per la romanitat.

    El segon motiu de canvi de tendència són els cartaginesos i el seu desenvolupament polític. El seu àmbit d'influència es manifesta a les colònies fenícies mediterrànies, i s'extén des de les costes africanes vers a la Sicília, la Sardenya, Espanya, i les Balears.

    El món etrusc, doncs, es va veure enmig d'una lluita per la supremacia a la Mediterrània, on la primera i més important amenaça a la Tirrena ve per banda grega, i sembla doncs coherent, que els etruscos cercaren recolzament a l'antagonista grec, és a dir, Cartago. L'entesa politico-militar entre Cartago i Etrúria és un fet que ens narren les fonts clàssiques, especialment Heròdot i Arostòtil. Donada la natura de ciutats independents de l'Etrúria, és possible que es tractaren de tractats bilaterals entre Cartago i les diferents ciutats etrusques, no mancades de confrontaments d'interesos però amb una arrel comuna de solidaritat i actuació. A la Sardenya i la Sicília els etruscos i els cartaginesos també trobaran un punt d'encontre, tenint l'enemic comú en l'expansió grega en aquetes zones, culminada a la Batalla de la mar Sarda. Aquesta batalla té la raò d'ésser al control de la Tirrena, i va permetre als etruscos tindre un control sobre la Còrcega oriental i als cartaginesos via lliure per l'ocupació de l'anhelada Sardenya, cosa que no va succeïr per la forta resistència indígena. Trobem un preeminència de les ciutats costaneres que en aquestos moments influiran a les ciutats de l'interior de manera que es pot parlar d'un domini territorial.

    Cap a al fi del s.VI, al 510 a.C., es produeix un capgir (svolta) a la situació fins ací delineada. A la Magna Grècia ha caigut Sibari (Calàbria), derrota i desfeta de Crotone (Calàbria) junt al seu sistema economico-polític; la fi de la monarquia Tarquinia a Roma i la penetració del rei de Chiusi al Lazio; el primer tractat romano-cartaginés; nova expedició de Cartago a Sardenya encapçalada per Asdrubal i Amílcar...

    'Etruscologia'
    Tot fa pensar que la conquesta de la Sardenya pels cartaginesos coincideix amb una fase de desenvolupament d'aquesta cultura. Amb el món etrusc continuen les bones relacions i els lligams es reforcen amb nombrosos acords recordats per Aristòtil. El primer tractat romano-cartaginés, donat al 509 a.C. presenta unes linies d'avantatge cartaginés, ja centre d'un gran imperi politici-econòmic d'extensió mediterrània, Roma encara només és una ciutat més de la costa tirrenica. Una mostra de l'afermació de la potència cartaginesa respecte al món grec es pot deduïr d'un document de l'època, la llàmina de Pyrgi, on es veu la incripció etrusco-fenícia més llarga, el qual té caràcter religiós. Aquesta operació religiosa tindria un precís significat polític com a manifestació d'amistat, de gratitut, o de preferència per algun cap etrusc. En tot cas el sentit últim seria la prevalença d'un sentit filopúnic a Caere, en contrast amb aquella filohelènica de la que ja hem parlat. El canvi es pot haver donat una vegada trencades les relacions politico-comercials amb Sibari.

    Amb el desenvolupament de la política internacional es creen situacions d'interés per a la vida de la comunitat. El creixement de les estructures urbanes i el contacte amb el món grec degué haver influit a la progressiva tendència a la igualtat de drets, en contrast amb els privilegis de l'antiga èl·lit dominant formada en la fase de major desenvolupament econòmic (s.VII- orientalitzant). També a les ciutats etrusques s'aprecien tensions entre l'oligarquia i el “demos”. Són aquestes tensions les que propicien als darrers decenis del s.VI i el primers del V l'imposició d'un poder personal equivalent a la dels tirans grecs. Tot seguit vorem l'exemple de Roma, ciutat veïna de l'Etrúria.

    A Roma trobem el primitiu sistema aristocràtic de les curies gentilicies que subtitueixen al sistema timocràtic basat amb el cens, i ordenat socialment per centúries. El procés va ser interromput per l'arribada al poder dels Tarquinis a la segona meitat del segle. Té trets tirànics, sobretot la figura del rei Lucio Tarquinio anomenat el superb. Quan cau aquesta dinastia i inicia la República (509 a.C.) es donen una sèrie de poders personals fins quasi l'inici del segle V abans de Crist. La caiguda dels Tarquinis a Roma deu haver donat un buit de poder a la zona del Lazio on la dinastia havia consolidat una gran influència a la regió. D'aquesta manera s'obri una zona calenta al sud de l'Etrúria. Els Llatins reivindiquen la seua autonomia respecte a Roma. Als etruscos se'ls obri via lliure d'intervenció, especialment a les ciutats de Veio, Caere o Tarquinia. D'altra banda la crisi del Lazio sembla haver constituit un reclam per als grecs de Cuma en el moment on aquesta ciutat tendeix a afermar la seua potència baix la tirania d'Aristodemo.

    Considerant el conjunt de l'extensió etrusca i de la seua posició internacional, podem afermar que en la fase que hem parlat, inicis del s.V, trobem condicions per a un gran canvi a la Història de l'Etrúria. Els fets del Lazio endeboleixen els contactes amb la Campània, i als mars es veurà una progressiva desaparició etrusca. Mentres, ens trobem em ple declinatge per a la navegció tirrènica, els etruscos veuran nous horitzons al desenvolupament de l'Etrúria padana i adriàtica, on l'edat de major desenvolupament d'aquestes zones la trobem entre els límits de l'edat arcaica.

    La società e la civiltà dell'Etruria arcaica: fattori, valori, riflessi.

    Les estructures de fons de les comunitats etrusques naixen al periode villanoviano, entre els ss.IX i VII a.C. amb aspectes encara prehistòrics a l'organització social, l'economia de “villaggio”, amb un nivell de vida escasament diferenciat, amb un sistema de producció utilitari i artesanal, però amb una potencialitat de desenvolupament gran pels recursos miners i l'inici del tràfic marítim, capaços de demanar a l'exterior com van fer amb els grecs. Prompte trobem grans concentracions urbanes, un progrés de les tècniques, enriquiment del gust decoratiu i la presència d'objectes preciosos que apareixen a les tombes, són indicis de desequilibris socials i progrés polític, les xarxes socials es fan més complexes. Es tracta d'un capgir revolucionari a l'esdevenir de la Itàlia central tirrènica. Prompte es veuran noves influències que marcaran la identita etrusca. Ja al villanoviano es marquen els caràcters fonamentals d'aquesta cultura: les grans ciutats històriques, la vocació marítima, la producció metal·lúrgica, i la identitat ètnica i lingüística. Considerarem tot seguit dos factors, el grec i l'oriental. Per a l'Etrúria no s'aprecia una substitució pel que fa a l'importació, però sembla evident que la influència oriental entre la fi del s.VIII i el començament del s.VII es preeminent, mentre l'influència grega serà quasi exclusiva als periodes posteriors.

    El que caracteritzen les influències orientals són fenòmens funeraris, com per exemple les tombes hipogees imitant la casa, el motiu magic-religiós del retrat individual del difunt... Amb el món anatòlic tenim semblances per els grans túmuls reals de Lidia. Amb el món mesopotàmic per l'hepatoscòpia i els models del fetge dels animals i l'abundància de dimonis. Tot açò es tractaria de reminiscències ancestrals, aparegudes també per al món grec.

    El fenòmen orientalitzant coincideix cronològicament amb el moment de major desenvolupament econòmic i polític de l'Etrúria i s'explica per les condicions del món etrusc en aquell moment: gran capacitat adquisitiva (potenzialità d'acquisto), possessió de mines i del comerç dels seus materials -també pirateria-, d'altra banda les exigències de luxe i prestigi dels caps i les classes dominants. La suntuositat (sfarzo) de les tombes orientalitzants ens mostra una societat amb concentració de poder i mitjans, iniciada ja a la fase villanoviana. Les expressions orientalitzants també es deixen veure a la Campània i al Lazio on es preveu la instal·lació d'aristocràcies semblants a la del territori etrusc. La progressiva desfeta del fenomen orientalitzant es deu a la cada vegada major influència grega, també a una certa concentració econòmica que coincidiria amb el desenvolupament d'altres zones d'explotació minera com és el cas d'Espanya.

    La presència del factor grec és ja ben visible a l'Etrúria d'edat orientalitzant, vasos protocorincis, però sobretot en assumptes socials: la introducció de l'escriptura alfabètica, la difussió del sistema i de la decoració arquitectònica, penetració de la mitologia divina i heroica grega... les influències es donen cap al s.VII fins als primers decènis del s.VI, les ciutats s'estructuren a imitació de les poleis gregues. El nucli fort de conexió amb la Grècia es dona als centres del Peloponès, on s'acolleixen extrangers grecs mostrant el caràcter obert i de circulació de les classes dominants.

    A partir dels primers decenis del s.VI totes i cadascuna de les manifestacions de cultura material i d'expressivitat figurativa etrusca apareix marcada per l'estil grec: escenes de vida quotidiana, divinitats, armes... és pressumible que aquestes adquisicions materials vinga també lligada una helenització més marcada als aspectes culturals més intims, especialment a la ideologia, activitats intel·lectuals, comportaments... tot seguit farem una classificació de les influències i tendències estilístiques:

    • Edat orientalitzant tardana: influència de Creta i dels centres del Peloponès, especialment pel que fa a la escultura funerària, terracotes arquitectòniques, “vassi di bucchero”. En aquest moment els etruscos gaudeixen de llibertat en els mars i les seues exportacions apareixen per tota la Mediterrània.

    • Meïtat s.VI i primeries del s.V: influència de la Grècia oriental, és a dir, de les colònies Eòliques i Iòniques de la costa asiàtica. S'aprecia per la presència directa de navegants i colons grec-orientals. La moda Iònica es difòn per tot el món grec, també a les colònies occidentals. Cap a l'any 500 a.C. s'imposen els models atenians.

    Pel que fa a la religió hi ha un procés d'assimilació de les divinitats indigenes etrusques amb les de l'Olimp grec, això esdevé al trascorregut de l'edat arcaica, a partir de l'inici del s.VI. Pel que fa al món funerari es veu una atenuació de les influències gregues, la tomba s'entén com a una casa, i no poden faltar vestits, armes, eïnes, mobles, aliments, i representacions d'activitats quotidianes, banquets, cerimònies, jocs... És tot just a les tombes on es pot apreciar la formació de grups gentilicis, amb sensibles desnivells socials i de riquesa. Els tradicionals sepulcres de l'edat villanoviana es transformen en grans necròpolis unitàries i diguem-ne planificades, no tenim cap dubte que respòn a un model de planimetria urbana octogonal, que s'introdueix a la Grècia i que es difòn per l'Etrúria. Una mena d'imitació de la necròpoli a la ciutat. La ciutat que sembla planificada abans de construïr-se per les seues linies simètriques o octogonals és Marzabotto, prop de Bologna, projectada cap al s.V a.C. Tot sembla indicar que després de la fase de constel·lacions de túmuls, de tombes en serie, no diferenciades, que ens trobem front a la formació d'una classe mitjana amb tendència a substituïr les grans aristocràcies de l'edat orientalitzant, espressió inequívoca del reforçament del sistema de l'Estat Ciutadà.

    Un altre caràcter que diferència a l'Etrúria arcaica de la Grècia és el naixement del nom gentilici que es s'afegeix al nom individual, diversament a la realitat del món grec. Aquesta costum ens fa pensar en la consolidació de famílies dominants que volien perpetuar el seu nom i la seua posició de privilegi o preeminència, representa també la condició de ciutadans lliures, les classes mitjanes.

    Caràcter igualitari de les tombes i ús generalitzat del nom gentilici són indicis de la formació, cap al s.VI, d'un grup social aparentment dotada d'igualtat de drets que formaria una compacta estructura politico-social urbana, en substitució de les poderoses aristocràcies mercantils i terratinents. Es tractaria d'una promoció del demos contra les oligarquies, cosa que es deixa notar també a Roma.

    No obstant això i la mancança de coneixement de les estructures internes estrusques, podem deduïr un cert progressisme de Vulci, però especialment a Volsinii s'aprecien les estructures socials igualitàries i urbanes. Els canviaments intitucionals que acompanyarien a aquest fet se'ns fa impossible d'esbrinar, és a dir el pas de la monarquia a les magistratures el·lectives i temporànies. A l'Etrúria la monarquia sembla sempre present per tota l'edat arcaica, d'altra banda no podem descartar l'aparició de tirans que es recolzarien a les reivindicacions del demos, com en el cas del romà Tarquini el superb.

    Entre els ss.VII i V a.C. la Itàlia ens apareix dividida en dues àrees diverses pel nivell cultural. Per una banda tenim a la Campània i la vessant tirrènica de la península fins a l'Etrúria, que entren en la dinàmica de gran desenvolupament de les grans civilitzacions urbanes de la Mediterrània oriental. De l'altra banda trobem la Itàlia adriàtica, el centre de la península i els territoris padans i alpins, on perduren, encara que siga marginalment formes de vida llligades a tradicions protohistòriques de l'edat del ferro. La Magna Grècia i l'Etrúria constitueixen els dos focus de progrés a Itàlia, encara que el segon depenga del primer. L'acció del'Etrúria doncs, en els seus moments de màxim esplendor, ss.VII i VI es manifesta a les zones de directa colonització. Les zones de major influència són el Lazio i la Campània, que prenen un status de pròpia dependència cultural, parcialment política, de les ciutats com Veio i Caere. Pel que fa a Roma la penetració etrusca en aquesta època es pot considerar, no només per la presència de dinasties o conqueridors com els Tarquinis, Vibenna o Porsenna, ans també per la circulació privada d'interessos comercials i religiosos.

    Més cap al nord trobem el floriment de les ciutats etrusques de Volterra, Fiesole, Chiusi, Perugia... encara la moda orientalitzant penetra a les vies adriàtiques, especialment a Bologna, on es manifesten esteles funeràries “protofelsinee”. Cap a la fi del s.VI tota l'àrea transapenínica s'obrirà a la influència etrusca tardo-antiga per a després estar estretament relacionada amb el món etrusc. Un dels aspectes més significatius és la difusió de l'escriptura, generalitzada a la fi de l'edat arcaica.

    Trobem també influència etrusca als països més allunyats, és a dir, a llarg de les costes i illes de la Mediterrània occidental i oriental, però també cap a l'intern de l'Europa amb exportacions de ceràmica de l'edat arcaïca.

    Capitolo IV. L'Etruria nel mondo italico

    La crisi tirrenica. Sviluppo dei centri padano-adriatici

    S'ha comentat la pèrdua de la lliure circulació marítima a la mar Tirrena i dels seus accessos ja cap a la primera meïtat del s.VI a causa de l'arribada dels grecs orientals i de la creixcuda de Cartago, tenint en compte que la supremacia del tradicional aliat cartaginès vindria més en perjudici que en avantatge per a l'Etrúria.

    Un fet determinant en el món colonial grec esdevé a Sicília, i es tracta del ràpid creixement de la potència de Siracusa, que es troba baix domini dels Dinomenidi. Els cartaginesos no es van poder fer amb el control de la illa, fracassant en aquest cas allò que hi havia tingut èxit a la Sardenya, iniciant-se una fase de declinatge de l'imperi cataginès. És probable lligar l'amenaça cartaginesa a occident a la persa a orient, ja que es troba prop cronològicament la batalla de Salamina.

    'Etruscologia'
    L'èxit de Gelòn va portar a Siracusa l'hegemonia sobre tota la Sicília en detriment de l'antiga influència de les ciutats eubòiques. El seu interès arribava també al sud de la Tirrena cap a la Campània, on Cuma tenia de nou problemes amb els etruscos. L'encontre naval dels etruscos amb Cuma no va portar a la desfeta de la navegació etrusca, però va restar recluida a la Tirrena meridional, les iniciatives ofensives van passar de mans dels etruscos a la dels siracusans. Açò es va notar a reducció de la posició monopolística de l'Etrúria a la producció de metalls, l'interés dels grecs per le mines etrusques però no va canviar.

    Aquestos fets externs van condicionar la posició internacional de l'Etrúria, portant-la a una recessió econòmica i cultural que es fa notar especialment al s.V als centres estruscs de la costa tirrènica, vigorosament desenvolupades a l'edat arcaica, es pot parlar d'una profunda crisi. No obstant això, pel que fa a Tarquinia es veu un creixent desenvolupament mostrat a la finor de les tombes al s.V, les quals ens fan preveure una certa estabilitat de la classe dirigent formada a l'edat arcaica. D'aquesta manera es ve formant la posició preeminent de la ciutat de Tarquinia i de l'Etrúria meridional en conjunt entre els ss.V i IV. D'altra banda s'aprecia un declinatge econòmic-cultural a l'Etrúria marítima cap a la meitat del s.V consistent en la mancança i escasesa de construcions templàries, la pobresa de les tombes, la davallada que van patir les exportacions. Un cas particular ens el dona més al nord Populònia, la qual amb els intercanvis entre l'Àtica i la seua producció metal·lúrgica dona a l'Etrúria una acunyació monetària nacional.

    La importància de les vies de comunicació entre les ciutats etrusques s'ha donat des de temps remots, molt abans de la caiguda de les importacions marítimes, però aquest fet ens fa suposar una recerca d'altres llocs comercials. En aquest sentit trobem dos àmbits d'interesos: en primer lloc es va donar un impuls als intercanvis per via fluvial a través de les valls apeníniques. En segon lloc, al nord de l'apenino, vers la pianura padana cap a la mar Adriàtica. Açò explicaria la ràpida activació de l'Etrúria Padana en els temps que declinava la potència de l'Etrúria tirrènica, entre els ss.VI i V. A l'idea d'una general decadència del món etrusc és preferible parlar d'una canvi d'iniciativa i de vitalitat que passarà de la mar Tirrena a l'Adriàtica, especialment al s.V.

    D'altra banda, els territoris més meridionals, és a dir, la Campània determina prompte una política autònoma dins del sistema llatí de foedus Cassianum. Al segle V serà la ciutat de Càpua la més forta de la regió. Entrant ja en aspectes pròpiament històrics, no sabem fins a quin punt Càpua i les ciutats de l'Etrúria van interferir a l'enfrontament que van patir la flota de Siracusa i l'Etrusca a les aigües de Cuma al 474. Catone atribuïa la fundació di Capua al 471, poc després de la batalla, i seria a conseqüència s'una resposta defensiva dels etruscos de la Campània.

    Pel que fa al Lazio, després de la dinastia dels Tarquinis trobem presència de famílies etrusques en posició de prestigi, almenys a Roma fins als primers decenis del s.V. Amb la dinastia Fàbia la corrent serà més bé d'antietrusca, i s'obrirà un llarg conflicte entre Roma i Veio, que durarà quasi un segle i acabarà amb la destrucció de la ciutat etrusca.

    De tota manera, a partir del s.V, Volsinii assumeix la posició de prestigi a tota l'Etrúria, que mitjançant el seu santuari de Voltumna va esdevindre el centre de la nació etrusca. També digne de menció és el cas de Chiusi, especialment a l'edat postarcaica es localitza una gran producció estatuària. La preeminència de Chiusi es deixa veure fins als ss.V i IV. En aquest moment venen desenvolupant-se altres ciutats etrusques septentrionals, és el cas de Perugia, Cortona, Arezzo i Fiesole. No es tractaria d'una colonització de l'Etrúria, si no d'una promoció dels centres etruscos ja formats en comunitats protourbanes. Concluim que aquesta regió compresa entre l'Apenino Tosco-Emilià, el riu Po i la costa adriàtica pateix una transformació no solament de desenvolupament econòmic i demogràfic, si no també dels progressos culturals donats per gent de l'Etruria “nacional”, els quals van acabar d'etrusquitzar definitivament la zona. 3 fenòmens expliquen aquesta empresa: les tradicions villanovianes amb influències venètiques; l'onada de reclams a l'Etrúria “nacional” tirrènica; impulsos comercials amb els grecs de l'Adriàtica. Aquestos dos darrers factors són interdependents entre ells.

    La transformació de la Bologna villanoviana en un centre urbà etrusc esdevé cap a la fi del s.VI, es tractaria d'una transformació revolucionària i profundament cultural, ja que es canvia el ritus de la cremació per la inhumació. Es tracta d'una edat d'or bolognesa al s.V. Altres dos centres importants de la regió dón Marzabotto, que es troba en una posició de trànsit entre les dues etrúries, i Spina, que funciona més bé com a port comercial. Es tracta de fundacions programades, com ja hem esmentat per al cas de Marzabotto, amb una planimetria octogonal ben planificada. Marzabotto coneix el seu màxim esplendor al s.V i part del s.IV.

    La presència comercial grega a l'Adriàtica es deixa veue ja a la primera meïtat del s.VI. Entre el VI i el V segle s'obri el gran port de Spina, donant un intens contacte del mon etrusco-padà amb l'Adriàtica, important sobretot al s.V éssent el moment del seu màxim esplendor. Era el pas obligat entre la Mediterrània oriental i l'Europa continental.

    Le invasioni italiche e celtiche e la perdita dei territori periferici.

    Si a l'edat arcaica veiem a Itàlia un primacia en el progrés econòmic, socio-polític i cultural donat per les ciutats gregues colonials i les ciutats no gregues, especialment les etrusques, corresponents als temps de l'edat clàssica grega, la situació es modifica. Trobem entrar en joc als Itàlics i als Celtes, on es produirà un nivellament de la situació cultural italiana.

    El fenòmen apareix com a dramàtic, es tracta d'una doble espenta de grandiosos moviments ètnics, produïts per via terrestre, es tracta dels itàlics de llengua osco-umbra del centre de la península cap a les costes tirrèniques i el “mezzogiorno” italiano. D'altra banda estan els celtes Gals dels Alps de l'Itàlia septentrional cap a la Itàlia central. El punt culminant es dona als ss.V i IV. Es tracta d'un fenòmen de confrontaments, de convivències i de conquesta. Al marges de l'Etrúria incideixen amb força, ja que provocaran la desfeta de l'Etrúria campana per part dels Sanniti, i el declinatge de l'Etrúria padana per part dels Celtes.

    Les poblacions itàliques de llengua osco-umbra (sabins) prenen una tendència expansiva vers la mar Tirrena, la seua pressió arriba fins a Roma. Un indici real de les grans migracions itàliques es coneix per la invasió dels “Volsci” al Lazio entre la fi del VI i el començament del s.V. Precissament cap al 440-420 a.C. es veuen acceleracions a la desestabilització de la zona que portaran a la substitució del domini etrusc de la zona, i la caiguda de Càpua i Cuma. D'aquesta manera acaba el domini etrusc a la Campània. En realitat la incidència més sensible dels itàlics a l'Etrúria la trobem a la zona transapenínica, ja que es localitzen assentaments umbros a la Romagna amb rivalitat amb els etruscos.

    L'altre gran fenòmen el van produïr les poblacions celtes del sud de la Gàl·lia. Les característiques d'aquestos moviments són: la pluralitat d'estirps, temps i llocs dels seus assentaments; la riquesa de les fonts literàries; repartició de la Itàlia entre etruscos i Gals, la zona gal·la la coneixem com a la Gàl·lia Cisalpina. L'absoviment de l'Etrúria padano-adriàtica en l'esfera del predomini cèltic i la conservació intacta de l'Etrúria tirrènica. Aquesta gran invasió no es donaria abans del s.V, ja que coincideix amb les grans migracions celtes i l'edat del ferro, amb la cultura de La Tène, les primeres onades arriben a la pianura padana cap als inicis del s.VI. La conquesta de l'Etrúria padana, segons la tradició esdevindria als primers anys del s.IV, ja que es conten guerres dels celtes contra l'Etrúria, contra Roma, amb el seu camí cap a la Puglia. Per a Bologna i Marzabotto no esdevindria abans de la segona meïtat del s.IV. Els celtes vivien en assentaments per “villaggi”, a la recerca de terres de conreu, tenien costums guerreres i es dedicaven a “razzies” sempre fugint dels grans obstacles, les ciutats. Es veu com encara als inicis del s.IV les ciutats majors encara són pròsperes, sols més tard cauran aquestes també baix la supremacia dels invasors.

    Els models de l'invasió no van ser els d'una conquesta total i instantània, i no es pot excloure que a la resistència de les ciutats es donara també una situació de convivència entre vencedors i vençuts. Illes etrusques van sobreviure a la celtització més enllà del IV segle com es veu a Spina i a Àdria.

    Politica esterna ed interna delle città etrusche tra il V e il principio del III secolo.

    Els esdeveniments a la Mediterrània del s.V (segle d'or de la Grècia Clàssica -desfeta de perses i cartaginesos, progrés de Siracusa i d'Atenes, desenvolupament filosòfic...-) van incidir a Etrúria.

    “El salt de qualitat de l'àrea grega respecte a l'itàlica trenca l'antiga comunió cultural entre colònies gregues d'occident i ciutats no gregues de l'àrea tirrènica tipica de l'edat arcaica, i obri un profund desnivell entre els focus de progrés i els països aturats a les seues tradicions.”

    L'Etrúria va eixir perjudicada d'aquesta situació i entra en una fase de declinatge polític econòmic i cultural, ja que es troba fora dels focus de progrés.

    Ens aturarem en el conflicte que va patir la ciutat etrusca de Veio contra Roma. L'assassinat dels ambaixadors romans enviats a Fidene per reclamar el trencament d'un antic pacte d'aliança prova l'inici de les hostilitats. Als anys successius trobem una avançada de Veio i els seus aliats front a les portes de Roma, la contraofensiva no es fa esperar i cau la ciutat de Fidene a mans romanes. Veio es veu obligada a demanar ajuda a les altres ciutats etrusques, que en un primer moment ho rebutjen. La lluita es prolongarà fins a finals de segle amb la caiguda de Veio i la seua anexió al territori romà.

    Pel que fa a la política internacional, Etrúria troba un aliat contra Siracusa en l'Atenes de Pericles, en el moment de la seua màxima expansió, encara que la ciutat més participativa va estar Tarquinia. Efectivament, la posició geogràfica d'aquesta ciutat sembla ésser determinant per considerar-la el centre del món etrusc meridional, amb forta influència als “concilii panetruschi del Fanum Voltumnae”.

    La guerra de Roma contra Veio i els seus aliats (Falisci i Capenati) es reprenia als darrers anys del s.V com ja hem vist. La fi de l'estat de Veio representa en primer lloc un esdeveniment lligat als equilibris de les relacions de força entre les diverses ciutats etrusques, però també a una crisi politico-institucional interna de les ciutats. En segon lloc es tracta del primer cas en que uns del populi de l'Etrúria tirrènica perd la pròpia independència. El rebuig de l'ajut a Veio per part de les altres ciutats etrusques es deu a l'animadversió que el rei d'aquesta ciutat provocava a la resta. La ciutat cau definitivament a mans dels romans a l'any 396 a.C. el seu territori vé anexionat al de Roma. Pel que fa als aliats de Veio van demanar pau per tal de conservar la seua identitat. Per la resta de ciutat etrusques, es veu que van menysprear la potència de Roma. Per això es van aliar Tarquinia i Volsinii de manera súbita darrera la caigua de Veio, i que acabarà en guerra. Tarquinia va portar el gros de l'operació, donat el seu contacte directe amb els territoris romans, es tracta d'una conflictivitat de frontera que es prolongarà per tot el s.IV, concentrada a la possessió de la ciutat estratègica de Sutri. Contràriament al que va succeïr amb Veio, Roma tenia una relació d'amistat amb la ciutat etrusca de Caere, ja abans de les incursions gal·les.

    En aquestos moments, a Sicília, després de la victòria de Siracusa contra els cartaginesos a la fi del s.V Dionisio inicia una política d'expansió en l'illa i a la mar Adriàtica. Totes les antigues ciutats gregues van caura sota la dominació dels siracusans de Dionisio. D'ara en avant, el major perill de Dionisio són els etruscos, es compren d'aquesta manera l'acostament de Dionisio amb els colonitzadors gals.

    A Etrúria a la primera meïtat del s.IV veu creixer l'hegemonia de Tarquinia, la qual fala guerra contra Roma. Els tarquinesos van començar amb la devastació del territori romà. La guerra s'allargarà fins a la signatura d'una treva de 40 anys a l'any 351 a.C. no hi han vencedors ni vençuts, però l'empresa d'eliminar el perill romà es veu fracasada.

    A la segona meïtat del s.IV i especialment cap a les darreries d'aquest el marc de l'Etrúria pel que fa a la política exterior serà dominat de la potència sempre creixent del l'estat romà, ja amb visions d'interesos peninsulars. Pel que a l'Etrúria de les darreries del s.IV, veu minvar l'hegemonia de Tarquinia, i veu desenvolupar-se una tendència cap a la unitat nacional defensada per Volsinii i Vulci. Hi haurà també un menor interès pel conflicte amb Roma per part de les ciutats septentrionals, més allunyades del conflicte, que es manifesta a l'inicial rebuig d'intervenció d'Arezzo, ja que té lligams d'amistat amb els romans. De fet a la fi del segle l'Etrúria ens apareix pacificada. Les ciutats septentrionals però, no estan sotmeses a Roma, serà una política d'independència, almenys per el moment. L'oposició a la queda vegada més forta Roma pren cos especialment a Volsinii, que serà però conquerida al l'any 264, amb la destrucció del Fanum Voltumnae, l'antic centre de l'Etrúria.

    Pel que fa a aspectes polítics, no sembla que a Etrúria s'hagi passat, com a Roma, a les darreries de l'edat arcaica d'un sistema de govern monàrquic a una forma republicana. La contraposició dels dos sistemes de govern és evident tant del punt de vista intern con extern. Si però tenim evidències de republicanisme a Etrúria sobretot a Tarquinia, d'aci es trau l'explicaió del rebuig de l'ajut a Veio. No es pot excloure però, que aristocràcies tradicionals perdurables des de l'edat arcaica, o nous grups emergents hagen assumit una autoritat sempre més incontestable especialment a les repúbliques de tipus Tarquinià. També tenim indicis de promocions de les classes servils aliens als drets cívics de les classes gentilicies (bellum servile). Sembla probable que les classes dirigents, per por a restauracions o colps d'estat tirànics, haurien afavorit progressives emancipacions de serfs i la seua inclusió a la vida pública.

    Il dominio di Roma e le sopravvivenze ed eredità dell'Etruria

    La pèrdua d'independència política del món etrusc té lloc en la manera d'un mutament progressiu substancial però baix l'apariència d'una continuitat de formes polítiques i de tradicions culturals. Gran part de l'Etrúria va passar baix l'hegemonia romana mitjançant aliances (foedus) que no van alterar l'estructura de les ciutats i dels seus ordinaments, només a algunes localitats més properes geogràficament a Roma. Aquesta condició durarà fins a dos segles fins al fet juridicament revolucionari de la concesió - ò si es vol imposició - de la ciutadania romana al començament del I segle a.C., que significarà la fi de la Història d'Etrúria.

    Considerem en primer lloc l'Etrúria meridional. La desfeta de l'antic estat de Veio a l'inici del s.IV va anar seguit de la creació per part de Roma de colònies “latines” com Sutri i Nepi. L'antiga aliada de Veio, i després de Tarquinia, Falerii va conservar per més temps la seua autonomia amb l'estatus de ciutat aliada. El control de vells estats distribuits al llarg del litoral tirrènic es farà amb major o amb menor duresa, seguint però un domini de la vessant costanera, que després serà la futura Via Aurelia. Una situació especialment greu la va patir la ciutat de Vulci, que va restar baix control directe de Roma. Pel que fa a Tarquinia, com a ciutat històrica que era, se la va respectar.

    D'altra banda es troba l'Etrúria septentrional i la persistència d'un estatus polític-jurídic inalterat pel que fa a l'autonomia de les ciutats, entre d'altres coses per la seua posició geogràfica. Les evidències arqueològiques demostren que aquestes ciutats més al nord coneixen el màxim desenvolupament econòmic, demogràfic, monumental, al mateix periode en el que ens trobem, assumint progressivament l'àrea central de món etrusc que a l'edat arcaica havia estat la zona costanera meridional, i després l'intern de l'Etrúria (Volsinii, Chiusi) i per algun temps l'Etrúria padano-adriàtica. S'ha d'afegir una tendència de la societat a obrir-se a les aportacions de les classes inferiors.

    Es pot deduïr que al transcorregut del III i II s. a.C. les ciutats de l'Etrúria centro-septentrional (Volterra, Chiusi, Perugia, Cortona, Arezzo) havien desenvolupat un dels sectors més dinàmics del món romano-itàlic. Per a una interpretació de l'Etrúria dels ss.III al I a.C. debem tindre tres premesses fonamentals:

    • La conquesta romana

    • La persistència de la civilització etrusca

    • La integració de l'Etrúria a la Hª romana.

    La submissió i pacificació de l'etrúria hauria estat a la primera meïtat del s.III. Una provade fidelitat d'aquesta regió la van mostrar a l'expedició d'Aníbal Barca a la segona guerra púnica, perque van restar fidels a Roma durant tota la guerra.

    Pel que fa al problema de les persistències ve subratllat que la conquesta romana no altera, si no d'una forma marginal, l'estructura interna de les ciutats. S'entén que una Veio etrusca ha estat destruïda de fa temps, però Caere, encara que molt promte va estar baix control de Roma, va mantindre el seu caràcter etrusc a les necròpolis. L'etrusquicitat de les costums, dels ritus, dels monuments, de les iconografies artístiques resta viva encara fins a la definitiva anexió a Roma, és a dir, fins a quasi tot el s.II a.C. És sobretot a l'esfera religiosa que la fidelitat a la tradició es més forta, també per el desenvolupament de les arts endivinatòries i dels auspicis.

    Un dels fenòmens més interessants son els referits al procés d'integració del món etrusc en la encara naixent unitat romana. Econòmicament l'Etrúria constitueix un sector de recolzament, adopta l'encunyació de moneda, conserva una forta capacitat productiva agrícola i una encara present indústria metal·lúrgica. Territorialment l'Etruria va ésser integrada mitjançant carreteres de fàcil comunicació, de sud a nord la Via Aurelia i al marge de la pròpia Etrúria la Via Flaminia. El pas de l'Etrúria sencera baix la directa sobirania de Roma mitjançant la concesió de la ciutadania romana al 90 a.C. amb la Lex Claudia significa un punt d'arribada final d'una història secular. El I segle culmina amb la guerra Perugina combatuda per Octaviano contra Lucio Antonio, tancat a la ciutat de Perugia, vençuda però al 40 a.C. l'incendi de Perugia i el sacrifici d'alguns centenars de senadors marquen la definitiva desfeta de l'antiga noblesa etrusca local i de les seues tradicions.

    És precissament al transcorregut del I segle abans de Crist, entre l'edat silliana i l'augustea, entre l'adquisició de la ciutadania romana i la sistemació administrativa de la Itàlia al començament de l'edat imperial, que s'actua més intensament aquell fenòmen d'integració de l'Etrúria al quadre de la romanitat que ja havia tingut inici als segles precedents. Amb el concepte de romanitat es vol entendre, canvi gradual de la llengua etrusca per la llatina, religió, modes de vida. L'adopció de la llengua llatina degué ésser un fenòmen divers en funció dels temps, dels llocs, dels ambients socials, etc... els centres més proper a Roma l'adoptarien amb més facilitat, més lenta seria altrament al món dels tradicionals ritus magico-religiosos. Per tant el mutament de la llengua més que altre factor marca la desfeta de l'Etrúria. Podem afermar que amb l'edat imperial trobem la total desfeta i desaparició de l'Etrúria. Amb Augusto, un emperador que li agradava reviure les velles glòries itàliques, li deu la reminiscència de la regio VII italiae. És però veritat que el procés de conquesta i d'assimilació ha deixat vestigis sobretot a l'àmbit religiós i de les praxis endivinatòries, els aupicis eren una mena de consulta oficial.

    Capitolo V. città e necropoli d'Etruria

    Descrizioni topografiche

    Començarem dient que fins i tot el nom mateix de molts llocs sacres s'havia perdut. A les exploracions del segle XIX trobem un interès naixent pels llocs (paisatges, resetes de monuments, sepulcres...) que assolirà una importància cada vegada major. Al setcents abundaven els antiquaris cercadors de tresors, amb el nou segle es van substituir exploradors, topògrafs, arquitectes, arqueòlegs... un obra important d'aquestos científics és la ja anomenda The Cities and Cementeries of Etruria de George Dennis. La topografia doncs va entrar a ésser un àmbit molt important dels estudis etruscològics.

    És necessari subratllar que raons geogràfiques i històriques ens orienten cap a una diferenciació entre l'Etrúria meridional i l'Etrúria centroseptentrional, la separació d'aquestes dos àrees seria més o menys la frontera actual entre el Lazio i la Toscana.

    L'Etrúria meridional o lazial es constitueix de terrenys volcànics i forma part del sistema de monts i de llacs que continuen en el Lazio “profund”. L'Etrúria centroseptentrional es constitueix del sistema preapenínic ric en rius i de vegetació. Des del punt de vista històric i monumental aquestes dues regions es diferencien molt bé. El desenvolupament del “mezzogiono” (sud) ha estat més precoç, amb antigues i grans ciutats no molt llunyanes de la mar o sobre vies fluvials, no molt llunyanes unes de les altres (Veio, Caere, Tarquinia, Vulci, Volsinii). Aquestes ciutats decauen a la fase final de la civilització etrusca, a l'edat imperial romana. El desenvolupament de la vida en aquesta zona durant l'època medieval ha facilitat la conservació de molts d'aquestos llocs. Les ciutats que trobem a llarg del litoral a la zona a “settentrione” del torrent Fiora i de l'Argentario (Roselle, Vetulònia, Populònia) presenten les mateixes característiques que les de l'Etrúria meridional. Diversament però, és el cas de les ciutats internes com Chiusi, Cortona, Perugia, Arezzo, Fiesole, Volterra, que es localitzen a una certa distància les unes de les altres i presenten un retard respecte a les ciutats dalt anomenades, ja que van trobar el seu periode de màxim esplendor a la fi de la civlització etrusca, ja en edat romana.

    Etruria meridionale

    'Etruscologia'
    A pocs kilòmetres de Roma trobem la ciutat de Veio. La vida d'aquest centre va florejar especialment a l'edat arcaica, i va romandre ininterrompudament fins a la conquesta romana de la fi del segle IV abans de Crist. La zona ens ha presentat decoracions arquitectòniques, obejectes votius, fragments de vassos amb incripcions etrusques... la descoberta més notable van ser unes grans estàtues de terracota (Apollo) datats entre la fi del s.VI i el començament del s.V. La ciutat es troba envoltada per muralles, sobre l'acròpoli hi ha un edifici sacre que es data en època anterior al s.IV.

    Entre el llac de Bracciano i la mar, a pocs kilòmetres de la costa trobem la ciutat de Caere. La ciutat, ubicada en lloc de fàcil defensa, es troba envoltada per necròpolis. El complex monumental anomenat de la Banditaccia és una de les zones arqueològiques més interessants de tot el món mediterrani. El material recuperat en aquesta zona va des de la fase villanoviana fins a l'edat romana, sense interrupció. Però la gran majoria (stragrande maggioranza) de les tombes excavades coincideix entre el VII i el VI segle, moment en el qual la ciutat degué ésser un centre molt ric i poblat. Trobem un art ceràmic molt ric, on es pot localitzar abundants vassos corincis, rodii, ionici, attici... que probablement farien artistes o escoles extrangeres. Escales marítimes de Caere van ser: Alsium, Pyrgi i Punicum. De totes questes la més coneguda és Pyrgi, on es va trobar un santuari dedicat a la deesa Uni, el qual va ser depredat per Dionis de Siracusa cap al 384 a.C. i on després va ser fundada una colònia romana.

    Pel que fa a la zona de Tarquinia, la vida d'aquesta ciutat ve perdurar fins a temps moderns, passant per l'edat mitjana, mitjançant la ciutat de Corneto. A l'àrea urbana s'ha trobat i explorat la cinta de mur a blocs desquadrats datada al s.IV a.C. i han eixit a la llum el gran temple anomenat “Ara della Regina”. El desenvolupament de les fases culturals protohistòriques de l'Etrúria meridional, del villanoviano al villanoviano evolucionat (evoluto) i a l'orientalitzant, és especialment evident a la zona de tarquinia donat una sèries de tombes a pou, a fossa, a càmera, a tumuls, disseminades sobre altures que circunden la ciutat; a partir del segle VII, i fins a l'edat romana, la necròpoli es localitza sobre la vall de Monterozzi, on es troben milers d'hipogeus. S'ha de dir que la pintura dels sepulcres és tipica de Tarquinia, i és una gran font per estudiar la pintura antiga del món greco-itàlic des de l'edat arcaica fins a l'helenística. A Graviscia, port de Tarquinia, s'ha trobat un menut assentament urbà, habitat per mercaders i artesans grecs amb els seus propis cultes a la deesa Hera, Afrodita, Demetra... va florejar cap al segle IV i l'inici del V.

    Prop, a només 20 kilòmetres sobre el torrent Fiora, trobem la ciutat de Vulci. Els sepulcres a túmuls i a hipogeus no es diferèncien molt dels de Caere o Tarquinia. Important és la tomba François, que forma part de l'edat helenística i presenta retractes de difunts i esdeveniments de l'època més antiga de l'Etrúria. Vulci va ésser un centre de treball i difusió dels productes de bronze, ja presents a la tardana fase villanoviana, però la tècnica es manifesta sobretot al s.VI amb objectes d'estil ionic. Vulci també és un centre importantíssim pel que fa a les exportacions de ceràmica i art grec.

    A les metròpolis de l'Etrúria costanera es contraposen altres centres dèmics de l'interior, generalment més petits i de menor importància històrica. Eren centres habitats per poblacions de llengua llatina. La més propera a Roma era la ciutat de Capena. Cap al nord s'extenia el pais dels “Falisci” on el centre principal era Falerii. Els trets arqueològics i monumentals d'aquesta regió són molt semblants als de l'etrúria i el Lazio, i presenten una cultura original als ss.VII i VI a.C. Successivament les tradicions semblen concentrar-se a la ciutat de falerii, que assumirà una importància ja destacable. Al segle IV va néixer una de les escoles de ceràmica més grans de la Itàlia central. Els romans, que la van destrossar definitivament cap al 241 a.C. la van substituïr per un centre a poca distància: Falerii novi.

    Entre els centres pròpiament etrsucos ubicats en proximitat del territori falisc trobem Nepi, Sutri, Orte, Bomarzo, Ferento, Viterbo... però els centres monumentals més característics són aquells de les necròpolis rupestres entre Viterbo i Tarquinia. El desenvolupament de les necròpolis rupestres inicia ja en edat arcaica, i culmina especialment als darrers segles de la civilització etrusca.

    A la zona interna de l'Etrúria meridional estava situada una de les més importants ciutats etrusques, considerada també pels antics com el centre de tota la nació, és a dir, Volsinii, on es troba el famós santuari de Voltumna, on es dugueren a terme les aliances i les festes anuals dels dotze pobles etruscos. Després de la conquesta romana els seus habitants van ésser traslladats a un altra localitat. Hi ha encara una discusió per localitzar l'antiga ciutat a Bolsena, que manté el nom, o a Orvieto, un dels majors centres etruscos.

    Etruria centro-settentrionale

    Més cap al nord, al llarg de la costa tirrènica trobem una sèrie de centres menors al voltant del promontori de l'Argentario i a la vall d'Albegna. Més cap a vant trobem Talamone, on es va trobar un depòsit d'objectes votius referits probablement a la batalla dels romans contra els gals a l'any 225 a.C. , i una necropoli d'estil orientalitzant.

    Un altra gran ciutat etrusca d'aquesta zona és Roselle, zona encara no molt excavada.

    Sempre a la zona de grosseto, però més cap a la mar, trobem Vetulònia, la qual no va ser fàcil localitzar-la geogràficament. La importància d'aquesta ciutat es fa notar per la extensa necròpoli que l'envolta, on les seues troballes omplin el Museu Arqueològic de Florència. Les tombes tenen forma de túmul, i es daten entre el s.IX i el VI a.C. En aquesta localitat es troben els primers exemples de gran estatuària etrusca de pedra. Més tard la ciutat patiria una ràpida decadència, no deixant quasi trets de vida a partir de l'edat romana.

    Més cap al nord de Vetulònia trobem Populònia, la única gran metròpoli etrusca en contacte directe amb la mar. De la ciutat, pràcticament inexplorada, resten la muralla i sepulcres a grans túmuls on es van trobar objectes que van des del villanoviano fins al s.VI es tracta d'un dels centres siderúrgics més importants del món antic.

    'Etruscologia'
    Pel que fa a les ciutats internes, distribuides especialment al curs dels grans rius, considerem en primer lloc la ciutat de Chiusi. La ciutat, famosa a la Història etrusca i Romana, no ha deixat mai de viure, siga com a centre menut, per tota l'edat medieval com per a l'edat moderna. La característica de Chiusi i del seu territori, és la presència de nombrosos sepulcres distribuits a les rodalies de la ciutat i al voltant dels pobles de la zona. Aquestos grups de població presenten un tipus de civilització anàloga. La cultura més antiga es presenta a la primera fase villanoviana, i es caracteritza per les seues tombes a cremació amb els anomentas “canopi” -al costat adjunt- . aquestos són típics entre la fi del s.VI i el segle V. També es troben tombes pintades amb escenes de vida com les de Tarquinia. El periode d'aquetes tombes (s.V) correspon amb el de major explendor de la ciutat, que al mateix moment coincideix amb la decadència de les ciutats costaneres. Recordem que a la fi del s.VI col·loca la tradcició de les empreses del rei Porsenna, assaltador i conqueridor de Roma, moment que explicaria l'expansió de Chiusi. Més tard, entre la fi del s.V i el s.IV, es van produïr estàtues, grups cineraris i sarcòfags, on pren forma el retrat individual.

    Perugia representa la continuïtat de desenvolupament d'una ciutat etrusca i romana en un gran centre medieval i modern. El moment de màxim explendor es dóna al moment final de la civilització etrusca, entre els ss. IV i III a.C. Hi han testimoniances de muralles de grans blocs de pedra desquadrades. Esdevinguda centre dels estudis etruscològics al s.XIX, Perugia viu una intensa activitat de recerca dels seus monuments, que van omplir el seu museu. El territori de Perugia, a l'inici, devia ésser habitat per petits nuclis de població solts.

    'Etruscologia'
    Pel que fa a Cortona, va ser el centre dels estudis etruscològics al segle XVIII. De la ciutat ens queden grans parts de la muralla i sepulcres a túmul. Al sud d'aquesta localitat es va trobar la famosa estàtua de bronze de “Aule meteli” coneguda com l'”Arringatore”, -ací adjunt- conservada al Museu Arqueològic de Florència.

    Arezzo va ser una de les ciutats més importants de l'Etrúria septentrional, especialment a l'edat dels contactes amb Roma. Dels seus monuments es sap ben poc. Al s.III Arezzo era un centre industrial, de producció metal·lúrgica.

    A la zona de Florència trobem la ciutat etrusca de Fiesole. També ací, com a la major part de les ciutats de l'Etrúria centroseptentrional, les restes de monuments són d'edat tardana. Però es troben restes del periode villanoviano i del periode orientalitzant. Les esteles funeràries que es troben s'assemblen a les de Popoulònia, Volterra i Bologna, la qual cosa demostra que aquesta zona tindria contactes amb l'Etrúria padana.

    A la Toscana central el centre preeminent és Volterra. La necròpolis més antiga es troba al villlanoviano. Monuments típics de Volterra són les esteles escolpides arcaïques i els vassos pintats del s.IV i del III. L'economia de la ciutat era preeminentment agrícola, amb nombrosos centres dèmics menors.

    Territori periferici

    Tractarem tot seguit les zones de major influència etrusca. En primer lloc parlarem de la mateixa Roma, que des de la fi del s.VII i per tot el segle VI va ser centre d'una monarquia d'orige etrusc, amb edificis monumentals, obres d'art, institucions, religió... tot sota la influència etrusca. La base de la població era llatina i una part sabina, però s'ha demostrat que també hi eren etruscos.

    Pel que fa a la Campània sabem que la capital del control etrusc sobre la regió la desenvolupava Càpua. Les excavacions ens han mostrat restes datables al s.IX i el VI. Altres centres etruscos de la Campània van ser: Suessula, Nola, Acerra, Nocera, Ercolano, Pompei, Sorrento. Aquestes ciutats tenien lligams polítics, ètnics i culturals. Trobem un desenvolupament similar d'aquestes ciutats del villanoviano a l'orientalitzant i a l'orientalitzant arcaïc dels segles VI i V.

    Cap al nord però, al confí oriental de l'Etrúria, és a dir, al territori sabí trobem modestes localitats com Colle del Forno i Magliano. Però el centre principal de l'Etrúria nordica és Bologna, ciutat formada per agregats villanovians amb riques necròpolis i florejada al segle V amb la civilització anomenada de la Certosa. Es troben nombroses inscripcions etrusques.

    Tambés està Spina i Marzabotto, que constitueixen el nucli dur etrusc a la zona.

    I musei

    (per fer, sols són 4 fulls. Pag 296-297-298 i 299)

    Capitolo VI. Società e Istituzioni

    Caratteristiche e sviluppi della società etrusca.

    Fer un recorregut pels fets concrets és gairebé impossible. Els escriptors greco-llatins es refereixen a algunes institucions en els seues aspectes externs i al temps de les relacions amb Roma. Més completa són els testimonis epigràfics que a partir del s.VII a.C. ens documenten noms i fòrmules onomàstiques que ens donen una radiografia de la societat etrusca, mentre que les inscripcions funeràries ens indiquen titols de càrrecs. Si a tot açò afegim les restes arqueològiques podem fer sols hipòtesis de funcionament.

    Hi són dos corrents de pensament sobre la formació de la societat etrusca. En primer lloc es tractaria de petits nuclis dèmics indiferenciables que derivarien en una agrupació complexa amb articulacions dinàmiques i fortes emergències de poder i riquesa. En segon lloc es pensa que les oligarquies haurien exercit una autoritat dominant i duradera.

    Doncs bé, és indubtable que durant el periode villanoviano (primera fase de la civilització etrusca) es manifesten formes de vida pròpies de cultures de “villaggio” prehistòriques, amb relacions igualitàries donada la uniformitat de les tombes. En contrast amb aquells que seran els costums de la fase orientalitzant, ambtot però, seria un error considerar la societat villanoviana com a primitiva. Trobem també osmosi amb les influències (influssi) provinents de l'evolucionat mediterrani oriental, per tant ens porta a pensar que el periode villanoviano devia ésser madurat en un àmbit d'estructures ja evolucionades i dinàmiques. Açò es demostra a la semblança recíproca de les deposicions funeràries, amb particular ènfasi als “pozzetti dei cremati” que derivarien d'exigències comuns, encara que tampoc manquen, evidentment, trets diferenciadors, com per exemple a l'ús de les urnes a “capanna”. Les activitats metal·lúrgiques, artesanals... reflecteixen una especialització del treball. Les empreses navals comporten trets de capacitat financera i la formació de grups de poder. Despres, aquestos grups, recolzant-se a les possessions de terra i a la seua transmissió hereditària, tendeixen a tancar-se en un grup d'autoritat hegemònica d'algunes families privilegiades, és a dir, en un sitema oligàrquic gentilisi anàlog al de la Grècia contemporànea. Tenien capacitat de prestigi i de luxe, que pot considerar-se el procés que, determinant-se al trascorregut del s.VIII, diferenciarà la societat villanoviana de la societat orientalitzant. És possible que durant aquest procés naixquera la formació del sistema onomàstic bimembre, que creiem d'orige etrusca, diferenciant-se d'altres usos grecs. A la Itàlia antiga trobem un doble element, el nom personal i el nom de la família o gentilisi. En aquest sentit és l'únic sistema onomàstic del món amb aquestes característiques. Amb els dos elements anomenats apareixen també el nom del pare i de la mare. L'originalitat del sistema està en que resta definitivament per tots els membres de la familia i dels seus descendents.

    Es pensa que en les primitives societats etrusques tots els habitants serien englobats en els sistema onomàstic gentilisi. Els estrangers i les classes més baixes restarien fora del sistema gentilisi. A les petites tombes del periode més antic es substitueixen grans hipogeus gentilisis amb nombroses deposicions. Es veuen matrimonis entre membres de la gens més poderoses perque adopten càrrecs polítics i sacerdotals, i que acabarien per formar l'oligarquia dominant. D'aquestes oligarquies trobem evidències a Tarquinia amb els Spurnia i els Velcha.

    Pel que fa a les gentes menors, o plebee, és més difícil establir la seua posició dins de l'estat oligàrquic, com també determinar la posició de les classes treballadores i servils. A l'Etrúria septentrional són freqüents les inscripcions funeràries destinades a personatges anomenats lautni, etera, lautneteri. Es tractarien de serfs o d'extrangers. Els conflictes entre gens dominants i no-dominants se'ns escapen de la investigació. Per al cas de les ciutats de l'Etrúria septentrional s'ha demostrat l'accés pacífic de les classes menors cap al segle II a.C.

    El matriarcat dels etruscos és només una llegenda erudita, sobre la llibertat de les dones etrusques. En tot cas la dona etrusca tindria una posició social extranyament elevada, divers del de la dona grega. Açò es demostra per la participació amb els homens en els banquets.

    Un darrer grup social el constituïen els joves, la iuventus.

    L'organizzazione politica: città-stati e loro associazioni

    A l'època dels contactes amb Roman l'Etrúria es composa de centres independents, on l'hegemonia ve donada per la grandària o riquesa d'alguns d'aquestos centres. La convivència en l'edat arcaïca de centres importants a poca distància uns d'altres sembla evidentment, un sistema polític anàlog a aquell de ciutat-estat del món grec. Aquest tipus d'organització és anomenada en llatí populus, que sembla un sinònim de civitas. El nom oficial dels populi és aquell de les ciutats: Veienti, Tarquinesi, Ceretani, Chiusini... algunes ciutats sobiranes agregarien vastos territoris amb submissió d'altres ciutats rivals.

    El centre de la vida política de l'Etrúria s'ha de cercar a les grans ciutats dominants, que es composen de dotze: Caere, Tarquinia, Vulci, Roselle, Vetulònia, Populònia, Volsinii, Chiusi, Perugia, Cortona, Arezzo, Fiesole, Volterra. Veio ha estat baix control romà ja al segle IV a.C. Alguns centres florejats a l'edat arcaica -Acquarossa, Bisenzio, Marsiliana, Vetulònia- decauen més tard: altres ciutats es desenvolupen sols a la fi de la civilització etrusca, baix el domini de Roma, aquestes són: Siena, Firenze, Pisa i Luni. Cada ciutat-estat o ciutat-capital (caput) d'un estat constitueix un món políticament dins d'unes certes limitacions culturals. Gestió interna, comerç, eventuals empreses navals deurien ésser autònomes com a les poleis de la Grècia arcaica Clàssica. També tot fa pensar que la política exterior era afer autònom de cada ciutat. Altres indicis ens demostren que malgrat tot, estaven relacionades entre elles mitjançant una lliga o federació. El numero de dotze ciutats té un caràcter marcadament ritual. Però no es tracta només d'una relació abstracta, també política, ja que fan una consulta anual o periòdica (concilium) dels estats etruscos i dels seus caps (pricipes) al Fanum Voltumnae. Acceptada l'existència de jocs i festes panetrusques a aquest fòrum de Voltumna, es pot deduïr que sols en ocasions determinades i de circumstàncies polítiques poden haver portat als representants dels diversos estats etruscos a concentrar-se al santuari i a portar endavant una lliga política i militar. Servio ens explica que dels dotze princeps un era el cap de tots els altres, o Livio que diu que hi havia una elecció per triar el rei d'Etrúria, més tard es parla de l'elecció d'un sacerdot al Fanum Voltumnae. En dos dels testimonis es parla de rei, sempre però en època arcaica. Però Livio, també ens parla, en el moment del conflicte de Veio amb Roma, de l'elecció d'un sacerdos dotat de poders religiosos. En algunes inscripcions llatines d'edat imperial apareix el nom de praetor Etruriae ò praetor Etruriae XV populorum, on a l'edat romana s'ha creixcut de dotze a quinze ciutats. Dionisio ens diu que els etruscos estan designats amb el nom nacional de Rasenna.

    Aquesta teoria d'un cap suprem vers els altres, ens porta a l'hipòtesi que una forma originària de lligams unitaris entre els etruscos del sud a l'inici dels temps històrics baix l'hegemonia d'una o altra ciutat. Més tard aquesta antiga unitat hauria adquirit el caràcter d'associació religiosa, comercial i política, amb festes i tractats nacionals al santuari nacional de Volsinii.

    Il potere e le forme istituzionali nei singoli stati

    Entre els segles IV i II a.C. les ciutats apareixen dominades per una oligarquia gentilicia, amb magistratures anomenades principes. Els monuments confermen riques tombes gentilicies amb nombroses deposicions, incripcions, epígrafs de personatges que porten títols de càrrecs temporals. El terme Lucumone és designat generalment per a referir-se als caps de les ciutats etrusques. Es però probable que el terme pricipes indique, més que una condició social, les magistratures de l'estat republicà, i que pot ser també magistratures supremes. Tot fa pensar que el títol de Lucumone designa els reis etruscos d'edat arcaica segons Servio. Al capdavall, el cap el·lectiu del Fanum Voltumnae designat per Livio com a sacerdot, no serà en orige altre que el rei electe dels dotze pobles i el lucumone més potent recordat per Servio.

    Quin caràcter tindria la monarquia etrusca electiva? El rei deuria tindre el poder judiciari suprem que exercia cada huit dies en audiències públiques. Deuria ésser el cap de l'exèrcit i de la religió de l'Estat. Estem millor informats sobre algunes cerimònies de la monarquia, que van ésser heredades per Roma, és a dir, la corona d'or, la toga palmata, el trono, la cerimònia del triomf...

    'Etruscologia'
    Els origes del “fascio littorio” és un tema interessant. La seua orige etrusca és sostinguda pels escriptor d'època imperial. Livio parla de littori enviats per cada ciutat de l'Etrúria al seguici del cap electe de la comunitat nacional. La primera representació d'aquest símbol apareix a Chiusi al s.V a.C. del que no tenim dubte que es tracta d'un simbol polític i religiós i un arma dels caps. Al símbol dels “fasci” correspon una capacitat política i religiosa, que els romans designaren com imperium. L'imperium, diferenciant-se del terme potestas, és la plenitut del poder jurídic i militar. El concepte d'imperium deriva doncs de la monarquia etrusca.

    En l'estudi del pas de l'estat monàrquic al republicà etrusc (entre els ss.VI i IV), donada també a moltes zones mediterrànies, demostra la unitat de la civilització mediterània també en època anteriora l'helenisme i a la romanitat. De la monarquia primitiva de caràcter religiós es passa a l'estat oligàrquic amb magistratures electives temporals. És possible que aquest procés es desenvolupa amb afermacions de poder personal (tiranies) o amb solucions democràtiques. A Roma el mutament té lloc al segle IV a.C., també les ciutats fenicies de Siria i Àfrica tendeixen a transformar-se de monarquies a republiques oligàrquiques durant el periode que va del s.VIII al IV a.C.

    La tendència ara es de diferenciació de les classes socials, la consolidació de tradicions gentilicies genealògiques i religioses i la desfeta dels antics instituts monàrquics. En aquest cas, la transformació de l'estat assoliria més bé el caràcter d'un retorn a formes polítiques originàries i genuines.

    Les nombroses teories que expliquen el pas de la monarquia a la republica s'orienten d'una banda cap al concepte d'evolució continua i necessària, de l'altra cap a la idea d'una invenció improvisada.

    L'existència de forts poders personals a les ciutats etrusques i latines a la fi del s.VI i al començament del V s'emmarcaria a la difussió dels tirans que caracteritzen les ciutats gregues d'occident en aquest mateix moment, per un fet de mimetisme polític.

    El sistema polític als darrers segles de la cultura autònoma etrusca és l'anomenada repúbliques oligàrquiques. Podem deduïr l'existència d'un senat format pels caps de les gentes, d'assemblees populars, d'una magistratura suprema temporània... en tot cas, es veu una tendència de disminució del poder i de posar-lo sota control per evitar afermacions de poder personals. Una diferència trobem pel que fa als moviments de reivindicacions de les classes inferiors, que a l'Etrúria es poden interpretar, com a Roma, com un desenvolupament progressiu de les institucions cap a les classes plebees, es resolen en periodes d'anarquia popular. Açò no exclou encara un progressiu absorviment d'elements inferiors als afers públics.

    El títol de les magistratures etrusques, a les seues formes originàries, són veritables carreres polítiques (cursus honorum). El títol més freqüent és aquell tret del prefixa zil-. El qual es tractaria d'un alt càrrec, possiblement el més alt de l'estat, encara que també pot designar una especialització de funcions. L'arrel purv- correspon amb el terme llatí de dictator. I el títol maru correspon amb l'àmbit sacre, de sacerdots. En tot cas s'ha de remarca el caràcter urbà dels càrrecs.

    Capitolo VII. La religione

    Problemi e documenti.

    Els etruscos tenien fama de molt religiosos. Per als romans d'edat imperial les tradicions religioses etrusques eren molt importants, i van ser adquirides amb facilitat, resistint a la marea d'influències hel·lèniques. És tanta la minuciositat del culte que hi ha una mena d'anul·lament de la personalitat davant al valor de la divinitat, una conformitat davant a la voluntat divina. Per a grecs i romans el protagonista és sempre l'home, mentre que per als etruscos ho és la divinitat.

    Per a fer una recostrucció de les pràctiques, normes, tendències, que constitueixen la religiositat etrusca el problema de les fonts és determinant. Les fonts que ens han arribat són de natura directa, com textos etruscos originals, objectes escrits, monuments figuratius, restes de temples, tombes... o de natura indirecta, com les noticies dels escriptors llatins. Aquesta segona classe de documents s'ha de ser crítics amb la seua interpretació, ja que la incomprensió i la contaminació dels elements originals semblen inevitables. Donada la semblança d'alguns trets espirituals, la correspondència d'algunes figures divines, el paral·lelisme d'alguns actes de cult, es pot veure una clara influència etrusca a Roma.

    Com a conclusió, els elements útils per a la reconstrucció de les creences i dels cultes son malauradament molt limitats i incerts. La pèrdua de la literatura religiosa original és irreparable.

    Concezione del divino

    La preponderant influència grega sobre l'Etrúria, especialment pel que fa a la inspiració mitològica i artística és un fet massa antic i massa profund per no deixar trets als orientaments i manifestacions de la religió etrusca. És especialment evident al mode de concebre la divinitat.

    A les formes més genuines de la religió, la concepció dels éssers sobrenaturals és dominada per una certa imprecisió al número, a la qualitat, al sexe, a les aparences: imprecisió que fa sospitar la creença originària de forces divines dominants del món mitjançant manifestacions ocasionals i múltiples que es concentren en divinitats, grups de divinitats i esperits. A aquesta visió ix el concepte de geni, que pot ésser una divinitat individual, o un gran nombre d'esperits mascles o femelles, que es barregen amb els homens i als déus amb la forma antropomòrfica de simbols sexuals.

    Es podria pensar doncs que les grans divinitats individuals hagen estat introduïdes baix la influència grega. Però això sembla improbable si es considera que la formació de la civilització etrusca és un fenòmen més bé tardà en l'àmbit de desenvolupament cultural dels pobles mediterranis. El concepte d'un ésser suprem, no pot ésser considerat una imitació extrangera. El mateix discurs es pot utilitzar pel que fa al concepte de l'amor.

    És però cert, que la influència grega pot haver afavorit el procés d'individualització, de personalització i d'humanització de les divinitats etrusques, caracteritzant trets de les divinitats majors. Un cas típic és aquell de Voltumna, Veltha o Veltune, divinitat amb característiques estranyes, representada tal vegada com a un monstre malèfic, tal vegada com a un déu de la vegetació de sexe incert. Trobem ací el procés de transformació d'un esperit terrestre, venerat en alguna localitat de l'Etrúria meridional, en una divinitat superior, el déu nacional per excel·lència: deus Etruriae princeps. D'aquesta manera els esperits protectors de la guerra tendeixen a confondre's en una única divinitat, el Mart itàlic, etrusc o romà, baix el model grec d'Ares.

    D'aquesta manera passem a l'altra i principal conseqüència de l'influxe hel·lènic sobre la religió etrusca: l'antropomorfització de les divinitats, encara que és possible que els etruscos tingueres ja alguna imatge divina antropomorfa, per exemple el déu celest Tin. Així trobem moltes divinitats etrusques paral·leles, si no igual, a aquelles gregues: Tinia(Giove), Uni (hera), Sethlans (vulcano), Maris (marte), Turms (mercuri)... tampoc manquen divinitats gregues introduïdes directament a Etrúria, com Hèrcules (hercle), Apollo (Apulu). La penetració directa esdevé gràcies a la presència a l'Etrúria d'immigrants grecs que porten el seu propi culte. També no manquen divinitats etrusques que no tenen una correspondència amb l'olimp grec, com el ja esmentat Voltumna.

    A banda dels éssers divins, existeixen concepcions sobrenaturals indígenes, de les qulas el nombre resta desconegut. Els escriptors antics parlen de déus superiors o involuts (misteriosos), els “penati”, dividits en quatre classes de divinitats del cel, les aigües, la terra i les ànimes humanes, encara que les relacions entre elles no estan del tot clares.

    També en el camp de la mitologia divinia i heroica la influència grega és molt forta. Es podria dir que per als etruscos el món mitològic és grec, encara que pateixca contaminacions locals.

    La part més genuina de la religiositat etrusca se'ns manifesta a la disciplina, és a dir, les normes que regulen les relacions entre els déus i els homens. Com a punt de partida està la recerca de la voluntat divina per tots els mitjans possibles, dels quals els més importants són la lectura i interpretació dels budells (viscere) dels animals, especialment el fetge, i la interpretació dels llamps (fulmini). Aquesta és una tradició mesopotàmica, però a l'Etrúria pren cos, tant que entra en el món romà.

    El problema fonamental per conèixer la ideologia etrusca és el significat de tots aquestos fets en conjunt i la visió del món diví i humà que resulta. Aquestos dos móns es lliguen entre ells intimament, segons un principi de participació mistica i de indistinció que feien els pobles primitius. Cel i terra, realitat sobrenatural i realitat natural, macrocosmo i microcosmo semblen correspondre's amb segrets dins d'un sistema ordenat i unitari, en el qual l'orientament i la divisió de l'espai assoleixen una importància fonamental.

    L'espai sacre, orientat i subdividit, és allò que en llatí s'anomena templum. El cel, o un àrea de terreny consagrada on deuen existir les condicions d'orientament i subdivisió segons el model celest. L'orientament ve determinat pels quatre punts cardinals, unides amb dues rectes encreuades, de la qual el nord-sud era anomenat cardo i l'altra est-oest decumanus.

    “Posto idealmente lo spettatore nel punto d'incrocio delle due rette, con le spalle a settentrione, egli ha dietro di sé tutto lo spazio situato a nord del decumanus. Questa metà dello spazio totale si chiama appunto parte posteriore (pars postica). L'altra metà che egli ha dinnanzi agli occhi, verso mezzogiorno, constituisce la parte anteriore (pars antica). Una analoga bipartizione dello spazio si ha nel senso longitudinale del cardo: a sinistra il settore orientale, di buon auspicio (pars sinistra o familiaris); a destra il settore occidentale, sfavorevole (pars dextra o hostilis)”.

    La volta celest, aixina dividida, s'imaginava posteriorment subdividida en 16 parts menors, en les quals eren les habitacions de les diverses divinitats. Això ens demostra que les grans divinitats superiors es localitzaven a la banda oriental del cel, especialment al sector nord-est. Les divinitats de la terra i la natura es col·locaven cap al sud, les divinitats infernals habitàven a les regions de nord-oest, considerat el més nefastos.

    La posició dels senyals que es manifesten en el cel indica de quin nume prové el missatge, prevenint amb les característiques d'allò que s'analitza (fetge o llamp) si es tracta d'una bona o mala notícia, d'aquesta manera l'art fulgatoria i l'auruspicina, les dos formes típiques d'adivinació etrusca apareixen estretament lligades. Pel que fa a la intepretació del vol dels ocells, té molta importància l'espai terrenal d'observació, el templum augurale, que en Etrúria sembla aparèixer sempre cap al sud-est, amb una pars antica i un altra pars postica.

    En totes aquestes concepcions i pràctiques es té la impresió d'un abandonament de l'activitat humana vers la divinitat, es tracta més bé d'una obsessió pel coneixement i de l'actuació de la voluntat divina, en el desenvolupament de les pràctiques endivinatòries i la minuciositat del culte.

    Un altre aspecte on es revela la mentalitat primitiva dels etruscos és el referent a l'explicació dels fenòmens naturals, en contraposició a la ciència dels grecs.

    L'al di là.

    La mística unitat entre el món dels homens i el món diví s'extén també al món dels morts. Les tombes és una de les fonts de coneixement més importants sobre els etruscos, i ens mostren la sort futura dels homens després de la mort.

    El caràcter de les tombes i els seus aixovars a les fases més antigues, ens ofereixen concepcions primitives difoses a tota la Mediterrània, on la individualitat del difunt sobreviu d'alguna manera amb les seues restes mortals. Existeix una tendència a imaginar les tombes com a una casa, i es doten de mobles, els decoren, envolten al cadàver amb armes, roba, joies, begudes i aliments, se l'acompanya amb figures de familiars... sembla renàixer en Etrúria el retrat funerari.

    A l'orige de les ciutats etrusques és predominant el ritus de la incineració o cremació. Les cendres es conservaven en una urna que de vegades sembla reproduïr les faccions del mort (canopi di Chiusi).

    La concepció del més enllà sembla ésser doncs, un altra influència grega, donada una atenuació de les creences primitives. Després, cap als ss.V i IV la sort futura dels morts és representada com un viatge de l'ànima cap al regne dels morts, com una sala en el món subterrani. Com a símbols de la mort trobem la deesa Vanth i la deesa grega Moira. Sembla però que la destinació dels morts seria homogènea per a tots, esdevenint terrible i trist, també per als personatges més il·lustres. La salvació, lluny d'ésser un afer que es guanya en vida, es tracta d'un conjunt d'operacions magico-religioses, amb senys d'esperitualitat primitiva.

    Forme del culto.

    Es tracta de costums que no es diferèncien gaire de les anàlogues manifestacions del món grec i romà. Açò s'explica donat l'orientament esperitual comú de la civilització geco-itàlica a partir de l'edat arcaïca i una forta influència de la religió etrusca a la religió romana.

    Concretament els actes esperituals es manifesten en una precisació dels llocs, del temps, de les persones i de la modalitat. L'acció que els romans anomenaven res divina. Aquesta es desenvolupava als llocs sagrats (templa), recintes amb altars i edificis sagrats que tenien imatges de les divinitats. Sovint aquestos edificis eren orientats cap al sud o sud-est. El concepte de consacració en etrusc ve donat per la paraula sacni.

    A Etrúria era molt important la reglamentació cronològica de les festes i cerimònies, un vertader calendari litúrgic. Les celebracions anuals al santuari del Voltumna a Volsinii tenien caràcter nacional, a diferència de les nombroses festivitats locals que cada ciutat etrusca tenia. L'organització dels sacerdocis estaven estretament relacionats amb les magistratures públiques, sovint reunides en col·legis. Tenien funcions específiques, diguemne que una mena d'especialització de funcions, es coneixen amb el nom de cepen. Sacerdots funeraris, endivinadors (auspicium), intèrpret dels llamps (fulmini). L'acció del culte com sabem va dirigida a la recerca de la voluntat divina, donada l'art de l'endivinació, i per tant s'invocava al perdó amb nombroses ofrenes i sacrificis. La preguera, la dança i la música devien tindre una gran importància a les cerimònies.

    Els dons votius oferits als santuaris consisteixen en estàtues de bronze, pedra, terracota, que semblen figurar les mateixes divinitats, els oferents, animals o parts del cos humà. Aquestos objectes normalment tenen inscripcions o dedicatòries, la qual cosa ens mostra una profunda religiositat popular.

    Capitolo VIII. Letteratura e arti

    Libri etruschi

    La civilització etrusca deu ser considerada i estudiada com a una civilització prehistòrica, especialment pels seus testimonis exteriors i materials. Manca una gran tradició literària que ens permeta conèixer els pensaments i la concepció de la vida. Les notícies indirectes dels escriptors grecs i romans no poden en cap mode compensar la mancança d'una literatura nacional. Ambtot, això no vol dir que els etruscos no tingueren una pròpia literatura, que no arribat a nosaltres. Com que eren escrites en una llengua que poc a poc va anar desapareixent, recopiar-les i conservar-les no era un afer de gran interès. De manera indirecta, trobem notícies i l'existència de llibres de contingut religiós, coneguts mitjançant traduccions en ambients sacerdotals i erudits romans. Eren classificats en tres grups fonamentals, baix el nom de Libri Haruspicini, Libri Fulgurales e Libri Rituales. Els primers tractaven de l'adivinació mitjançant l'examen dels budells dels animals, els segons feien referència als llamps, i els tercers comprenien un àmbit més vast i complex, les normes del culte, les modalitats per a la consacració dels santuaris, per la fundació de la ciutat, la divisió dels camps, ordinaments civils i militars...

    La tradició romana atribueix a aquestes obres un orige remot i sacre. El que sembla evident és que el caràcter normatiu dels escrits és possible gràcies a una fase evolucionada (evoluta) i pot ser final del desenvolupament esperitual i religiós de la societat etrusca. La literatura etrusca tindria un aspecte variat i heterogeni, amb parts poètiques i altres rituals i prescriptives. En el seu conjunt, els llibres sagrats tenien inspiració religiosa, però al mateix temps un cert caràcter jurídic. Es tractaria doncs d'una doctrina sagrada o una constitució.

    Ens manca però un altre tipus de literatura etrusca, com mitològica o èpica.

    Art: i monumenti architettonici.

    L'ús esclusiu d'estructures de bloc de pedra es troba solament a les obres militars i funeràries, per a la resta, és a dir, els edificis sagrats i civils sols es gastava per als fonaments, les parts superiors eren construïdes de materials més lleugers, llenya, terracota... les quals s'han perdut en el temps.

    Les estructures murals ens ofereixen una gran varietat de materials i de tècniques. Les pedres més utilitzades són les calcàries, d'estracció local. Hi ha una absència de marbre (marmo). Les tècniques de construcció varia de la tècnia de grans blocs irregolars cap a un altra de petits blocs desquadrats. Però no trobem una evolució en el temps de menys a més refinatesa. Gran difusió va tindre el sistema a falsa “volta” i a falsa cúpula amb filades de blocs sobreposats en “aggetto”, al qual es sobreposa la tècnica de “volta reale a spinte”, que apareix a les portes de les ciutats i en els monuments sepulcrals.

    Els monuments militars més importants són les cintes de Tarquinia, Volsinii, Roselle, Vetulònia, Volterra, Chiusi, Cortona, Perugia, Fiesole, Arezzo. Aquestes obres es daten entre els ss.VI i III a.C. no obstant la diversitat de les estructures, tenen en comú el caràcter de muralles continues.

    L'arquitectura funerària es presenta amb manifestacions heterogènies. Les obres imiten en molts casos les formes dels edificis reals en el seu aspecte tant exterior com interior, amb els elements decoratius i tot tipus de mobiliari. És freqüent la presència de muralles. Le cambres sepulcrals més antigues presenten “coperte a falsa volta e a falsa cupola”. El tipus de túmul rodó apareix menys freqüent a partir del s.V a.C.

    L'arquitectura domèstica i religiosa tenen origes i característiques comunes. El temple rectangolar amb sostre (tetto) a dos aigües i sense pòrtic, assoleix formes més complexes, caracteritzat per una planta de llargària poc inferior a l'amplària, amb la meïtat anterior ocupada per el pòrtic amb columnes i la meïtat posterior contituïda per tres cambres per a tres diverses divinitats. Aquest esquema té una gran difusió a l'Etrúria de l'edat arcaica.

    També es construien temples amb característiques semblants als grecs, és a dir, amb planta rectangular allargada i columnes a les bandes. L'originalitat dels temples etruscos consisteix en els materials utilitzats (lleugers), en les proporcions i les formes d'alçada, a la decoració. Per tant l'altura de les construccions era molt limitada. La diferència amb l'arquitectura grega consisteix en que cap al s.VII els temples grecs tendeixen a transformar-se en un edifici monumental construit a la seua totalitat de pedra, mentre el temple etrusc resta fidel a les tradicions. Cap als ss.VI i V la influència grega es fa notar, amb una primera fase anomenada ionica i una segona fase anomenada arcaica. Aquest darrer tipus s'aferma a partir del s.VI, coincidint amb la fase de major desenvolupament arquitectònic etrusc. Aquest esquema serà poc modificat als segles posteriors, la novetat restarà en la introducció del “frontone” tancat decorat amb trets grecs. Trobem però una tercera fase, anomenada hel·lenística, amb trets marcadament grecs.

    Le opere figurate

    L'art figuratiu etrusc prové de les tombes i dels santuaris, amb una marcada inspiració religiosa, mancant un vertader art cívic molt apreciat. Per tant no es pot parlar d'art com a art, es tracta d'un art aplicat, artesanal. No trobem obres d'art d'artistes que han deixat fer a la seua traça i la seua imaginació.

    La producció plàstica es realitzava sobre bronze, a la terracota o a la pedra, també amb fusta. La estatuària dels llocs sagrats es pot classificar de la següent manera:

    • Simulacres divins objecte de cult

    • Estàtues i grups votius, representant divinitats i devots.

    • Elements de la decoració arquitectònica dels temples

    • A l'àmbit funerari: estatues de menudes dimensions, grans estàtues de retrats, difunts, donat un desenvolupament del retrat funerari.

    La pintura era molt important i s'han trobat molts testimonis. L'us del fresc a Tarquinia per exemple, com les pintures parietals sobre taules de terracota són grans fonts de coneixement.

    La ceràmica decorada té caràcters d'imitació a aquella grega. Molts ceramistes (ceramografi) greco-orientals treballen molt probablement a les ciutats etrusques durant el s.VI, formant escoles locals.

    Capitolo IX. La vita e i costumi

    L'ambiente della vita etrusca: la città e la casa.

    No es pot considerar la vida dels etruscos com una individualitat, sense tindre en compte molts aspectes de les cultures que l'envoltaven i influenciaven. Els etruscos tenien algunes tradicions pròpies, especialment pel que fa a les creences i a les pràctiques, però l'estructura fonamental de l'organització, de la tècnica, de les costums i les modes no es pot separar de la dels móns que l'envoltaven.

    Com a exemple considerarem la gènesi dels organismes urbans que són la base del sistema de vida social, política, econòmica i cultural. La ciutat a Etrúria adquireix un significat sagrat, s'adequa a normes rituals de fundació, de delimitació i de disposició de les portes, dels carrers, dels edificis sagrats... sembla evident que el sistema urbà deriva dels models orientals i grecs, desenvolupant-se en concomitança amb la primera colonització grega a Itàlia.

    L'orige de les ciutats etrusques el col·loquem al periode villanoviano, on s'aprecia un desenvolupament dels centres habitats a poca distància uns dels altres, que progressivament s'ajuntaran en llocs elevats de fàcil defensa. Muralles envoltant les ciutats apareixen ja cap a l'edat arcaïca, i es pot pensar que el caràcter unitari de les ciutats fos representat pel centre polític, religiós i comercial corresponent a l'agora de les ciutats gregues.

    El centre de la vida familiar era la casa, encara que sha discutit molt sobre les característiques d'aquesta, i se la reconeix com una analogia de la casa pompeiana. S'aprecia però una evolució de la tradició prehistòrica, amb la planta el·liptica, cap a la casa etrusca clàssica, amb murs i parets rectilinis. El concepte de la continuïtat de la vida del mort a la tomba és l'element d'inspiració per l'adaptament de les tombes i urnes a la forma de la casa. Una tomba famosa és la de Cerveteri.

    En orige l'habitació era constituïda per un edifici rectangolar amb un únic ambient, cobert amb un sostre a dos aigües. Però ja en època antiga la forma s'enriqueix i es complica amb l'adjunt d'elements externs a pòrtic i la distribució en diversos ambients de la casa. Les tombes de Cerveteri del s.VI presenten una planta de casa amb una estància descoberta d'accés, amb un altra estància central d'on s'obrin dos cambres laterals i al fons el cos principal de la casa, cobert per un sostre a dos aigües (doppio spiovente). Típicament trobem 3 cambres a la casa etrusca. Les fonts antigues donen la invenció de l'atrio (atrium) als etruscos.

    Pel que fa al mobiliari, sembla que la quantita era limitada: llits decorats, taules tant rectangolars com rodones, cadires, taburets, cresols...despres es troba tota una sèrie de recipients de bronze o terracota, que va des de grans calderes, lebeti d'orige oriental, recipients importats des de la Grècia o imitats a l'Etrúria en forma d'àmfores, paelles, plats, copes, gots... els recipients fets amb metalls preciosos eren més bé escasos.

    ss.IX-IV: “vassi fittili” més antics, fets de terra impastada no depurada, s'anomena impasto

    s.VIII: influència grega, l'argila amb decoració geomètrica.

    s.VI: temps d'importació de la ceràmica àtica

    ss.VII-V: ceràmica indígena, els vassos anomenats de “bucchero”, caracteritzats per l'argila negra.

    No podem ignorar els estris domèstics femenins.

    Aspetti della vita, economia, tecnica.

    La dona, a diferència de les altres grans cultures mediterrànies, participa als convits i a les festes amb perfecta paritat amb l'home, cosa que va sorprendre al mateix Aristòtil. La ceromònia nupcial un ritus on el futur matrimoni era tapat amb un vel. Els grecs consideràven un escàndol aquesta paritat home-dona. A partir dels ss.V-IV però, la dona etrusca no participarà més als convits tirades al llit com els homens, ho farà asseguda, com posteriorment les dones romanes. La música i la dança no manquen a cap banquet. També hi trobem festes a l'estil grec, amb orgies desenfrenades i excessos de tot tipus.

    Pel que fa als jocs i als espectacles trobem una gran influència del món grec, encara que amb matissos. Els jocs etruscos, a diferència d'aquells grec, no són fets per la victòria ni per guanyar, són per divertir, per fer espectacle on participaven les famílies més il·lustres.

    També hi trobem espectacles de mímica, musicals, acròbates... desenvolupats per artistes etruscs anomenats histriones o ludiones i que van ser introduïts a Roma al 364 a.C.

    Ens endinsarem tot seguit a l'activitat econòmica del poble etrusc. En general les activitats principals eren l'agricultura i la ramaderia, també la recol·lecció, la cacera i la peixca. Un altra activitat molt important va ser la mineria, ulteriorment integrada a l'activitat de tràfic marítim i terrestre.

    • Caere: gra i queviures

    • Tarquinia: tela per les veles de les naus

    • Roselle: llenya per les naus i gra.

    • Populònia: ferro

    • Chiusi i Perugia: llenya i gra

    • Arezzo: armes, estris i gra

    • Volterra: cascos de nau i gra

    A les zones meridionals i central s'aprecien districtes agrícoles (Caere, Roselle, Chiusi, Perugia, Arezzo, Volterra) mentre Populònia apareix com a centre siderúrgic i Arezzo com a ciutat industrial.

    La zona minera apareix a Vetulònia i Populònia. L'estracció de metalls va ser practicada sistematicament a partir de l'inici de l'edat del ferro. El desenvolupament d'aquestes activitats va propiciar una creixcuda de les ciutats tirrenes, mentre que l'amenaça i la presió grega sobre la costa etrusca sembla un indici de la importància que tenia la possessió d'aquestos centres miners. La producció etrusca es basa en armes, estris de bronze i ferro, i obres de metalotècnia artística. Altres activitats foren el tèxtil, el cuir i el calçat.

    Prompte es va passar al comerç extern, especialment per via marítima, ja que el poder adquisitiu de l'èl·lit havia augmentat. Un exemple és l'encunyació de moneda, aliena al món etrusc, introduïda pels grecs. Els etrusca van començar a encunyar moneda a partir del s.V, especialment a Populònia baix la influència grega, una zona d'economia minera.

    Armi e abbigliamento

    La tradició literària diu que l'organització militar primitiva romana devia molt a l'Etrúria. La influència grega sembla nominal donada la introducció hoplita. En orige es combatiu sobre els carros, però ja a aprtir del s.VII apareix operant la cavalleria.

    Les armes ofensives es diferèncien entre curtes i llargues. Les armes defensives eren l'elm, l'escut, la coraça, les espinilleres...