L'etiquetatge ecològic

Etiqueta ecológica # Delicte ecològic. Qualitat ambiental. Indústria tèxtil. Normativa

  • Enviado por: Jose Enrique Jimenez
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad

2n CIÈNCIES AMBIENTALS

DRET AMBIENTAL

PRÀCTICA SOBRE L'ETIQUETATGE ECOLÒGIC

ALUMNE: PRÀCTICA DE L'ETIQUETA ECOLÒGICA

ENUNCIAT:

Els darrers dies s'ha dictat una sentència judicial ratificant la condemna de quatre anys de presó a un empresari del ram tèxtil, per la comissió d'un delicte ecològic. Aquest empresari potser és indultat, però de ben segur que la seva indústria no en surt del tot beneficiada, sobre tot pel que fa referència a la seva qualitat ambiental. Per tant, per paliar aquesta situació;

1. Quines mesures administratives de foment creus que pot adoptar aquest empresari per tal de “netejar” aquesta malmesa imatge?

Contemplada la legislació actual existeixen tres mesures que són força adients en aquest cas:

  • sol·licitar la concessió de l'etiqueta ecològica europea

  • sol·licitar la concessió del distintiu de qualitat ambiental

  • sol·licitar la marca AENOR- Medio Ambiente

Aquestes sol·licituds anirien encaminades a prestigiar els productes de la seva empresa. En aquest treball em centraré en les dues primeres ja que són les que poden tenir un major ressò en el nostre àmbit autonòmic.

Però per poder aconseguir la concessió d'aquests certificats la seva empresa hauria de reunir uns requisits previs a la tramitació, que es detallen a la següent pregunta.

2. Quins requisits de producció, de criteris i de tramitació administrativa s'han de complir per poder accedir a aquestes mesures?

En primer lloc comentarem la possibilitat d'accedir a l'etiqueta ecològica europea. És necessari remarcar que per poder obtenir l'etiqueta ecològica per a un producte, aquest ha d'estar inclòs en una categoria de productes que hagi aprovat la Comissió de la UE. Si aquesta categoria no estigués encara definida seria inviable la concessió de l'etiqueta. En el cas de la indústria tèxtil encara no s'han definit aquestes categories (les que si ho han estat són, entre d'altres, rentadores, rentaplats, detergents, etc.) per tant, abans de demanar l'etiqueta l'empresari hauria de promoure l'inici d'un procediment per aprovar nous criteris ecològics en els que es podrien integrar els seus productes. Sóc conscient que aquest fet comporta una dificultat afegida, però si volem ser estrictes hem de tenir en compte aquest condicionant. Segons l'article 3 de l'ordre de 27 d'abril de 1995 de desenvolupament del Decret 255/1992 qualsevol persona interessada pot demanar la creació d'una nova categoria de productes susceptibles de rebre l'etiqueta ecològica. El tràmit que s'hauria de seguir és el següent:

  • Adreçar la petició al director general de Qualitat Ambiental, tot expressant el producte i les raons de la petició. Hauria d'acompanyar-se una memòria indicativa de la conveniència de la petició i dels criteris ecològics que haurien de definir-se.

  • A continuació la petició passa al Consell de Qualitat Ambiental que es pronunciarà abans de tres mesos.

  • Si el Consell està d'acord, el director general de Qualitat Ambiental promulgarà l'aprovació definitiva en el termini de 15 dies mitjançant una resolució i ho comunicarà al sol·licitant. Si expirat aquest termini no hi hagués hagut pronunciament es consideraria denegada la proposta.

  • Suposem que s'aprova la proposta i que l'empresari demana a continuació la concessió de l'etiqueta ecològica per als seus productes. Abans d'iniciar el procediment seria recomanable que comprovés si el sistema de producció de la seva indústria acompleix els criteris que defineixen les categories dels productes que poden obtenir l'etiqueta. Hauria de tenir molt en compte que aquests criteris estan enfocats a tot el cicle de vida dels productes (des d'abans de la seva producció fins a la seva disposició com a residus).

    Una vegada comprovada la capacitat dels productes per rebre l'etiqueta, l'industrial podria encetar la sol·licitud de l'etiqueta ecològica comunitària. El procediment a seguir seria el següent (segons l'ordre del 27 d'Abril de 1995 abans comentada):

    1. Adreçament de la petició al director general de Qualitat Ambiental, juntament amb una sèrie de documents:

    a) Certificació de la llicència per l'exercici de l'activitat i declaració conforme no existeix cap expedient sancionador obert. Aquest requisit podria suposar un seriós entrebanc atès que l'empresa ha estat condemnada per delicte ecològic.

    b) Certificació de compliment dels requisits ecològics demanats.

    c) Butlleta de pagament. Les despeses de la tramitació estan taxades en 75000 pessetes més un 0,15 % del volum de vendes del producte o un mínim d'altres 75000 pessetes.

    2. Una vegada rebuda la sol·licitud, la Ponència Tècnica consultarà el Registre de la Comissió Europea i avaluarà les propietats ecològiques del producte en base a la documentació presentada i, si cal, demanarà informació addicional.

    3. Un cop avaluades aquestes propietats, el Consell de Qualitat Ambiental formularà la proposta, amb caràcter vinculant, de concessió (o denegació) de l'etiqueta a la Direcció General de Qualitat Ambiental. Aquesta, al seu torn, notificarà la decisió a la Comissió i al peticionari, en un termini de tres mesos (en cas de no resoldre's en aquest termini es consideraria denegada).

    4. Si la Comissió es pronuncia favorablement (d'una forma expressa o tàcita), la D.G. de Qualitat Ambiental formalitzarà el contracte amb el sol·licitant, en el termini d'un mes. D' aquesta forma s'hauria obtingut l'etiqueta ecològica.

    Aquesta és una de les possibilitats de prestigiar la seva indústria, l'altra possibilitat consistiria en accedir al distintiu de qualitat ambiental per als seus productes. L'obtenció d'aquesta acreditació seria en un principi més senzilla, ja que, a diferència del cas anterior, el que s'ha de valorar en aquest cas en el moment d'avaluar la bondat ecològica del producte no és tot el cicle de vida del producte, sinó que n'hi ha prou amb que acrediti una determinada propietat que satisfaci els requeriments ambientals (per exemple poc consum d'aigua o d'energia durant la seva producció).

    El sistema d'atorgament és semblant a l'europeu. En primer lloc cal disposar dels criteris de qualitat ambiental per a les categories de productes. Com en el nostre cas encara no s'ha aprovat cap criteri referit a la indústria tèxtil s'hauria de sol·licitar l'establiment d'aquests criteris. Es faria la proposta, que resoldria el director general de Qualitat Ambiental després de rebre l'informe, no vinculant, del Consell de Qualitat Ambiental.

    Si s'aproven aquests criteris es podria encetar el procediment per aconseguir el distintiu, aquest procediment és molt semblant al previst per l'etiqueta ecològica. Un cop presentada la sol·licitud conjuntament amb la informació necessària, aquesta serà avaluada per la Ponència Tècnica de Qualitat Ambiental. A continuació, en base a aquesta avaluació el Consell de Qualitat Ambiental en faria un informe vinculant, en un termini màxim de tres mesos, per la resolució que prendria el director general de Qualitat Ambiental en un termini màxim de 15 dies. En cas de no emetre's cap resolució es consideraria atorgada l'acreditació; caldria només la certificació emesa pel director general. Els costos per arribar a aquesta certificació serien 60000 pessetes per la sol·licitud més una quota en funció del volum de vendes (entre 40000 i 300000 pessetes).

    3. Diferencia entre les mesures que es poden adoptar segons afectin la totalitat de la producció industrial o bé afectin a un sol producte, i valora la “rendibilitat” d'ambdues mesures.

    En aquest cas podem diferenciar dues alternatives que podria prendre l'empresari en funció de quina sigui la seva intenció: prestigiar la imatge d'un producte o la de tota la producció industrial.

    En cas de tractar-se d'un producte en particular el més recomanable seria emprendre les mesures adequades per assolir l'etiqueta ecològica (o el distintiu de qualitat ambiental) per aquest producte. El procediment, tal com s'ha explicat a la pregunta anterior, seria més curt en el cas del distintiu i els requeriments ambientals menors. Òbviament la publicitat potencial al mercat seria més gran si s'accedís a l'etiqueta ecològica ja que aquesta implica un major respecte vers el medi. Seria l'empresari qui hauria de sopesar aquests factors i decantar-se per un sistema o un altre en funció de les seves intencions o possibilitats pràctiques.

    En el cas d'adoptar mesures encaminades a netejar la imatge de tota la producció industrial la figura més adequada seria l'auditoria ambiental. Tot i que de moment només és aplicable a altres indústries (Reglament 1836/93 de 29 de Juny de la CEE) suposarem que es pogués adoptar aquesta mesura de forma experimental. Aquest sistema, com el de l'ecoetiqueta, és voluntari; en canvi els requeriments són més estrictes. Esquemàticament les fases que s'haurien de seguir són les següents:

    • Adoptar una política ambiental més enllà del compliment de la normativa.

    • Realitzar una avaluació ambiental del centre.

    • Aprovar un programa ambiental i un sistema de gestió ambiental.

    • Fer auditories ambientals en els centres.

    • Realitzar una declaració ambiental.

    • Validar la declaració amb un verificador ambiental (persones acreditades pels organismes de cada Estat)

    • Comunicar a l'organisme competent de cada Estat la declaració ambiental validada i inscriure-la en el registre.

    Superat aquest procés, que aniria encaminat als centres de producció, l'empresa gaudiria d'una sèrie d'avantatges com l'estar inclosa en el sistema d'auditoria ambiental i la publicació anual al D.O.C.E. del centre de producció auditat. Tot i això, està prohibit fer-ne referència en la publicitat dels productes (per evitar confusions amb l'ecoetiquetatge), per la qual cosa hauria d'intentar difondre aquesta informació d'una forma indirecta. Aquesta és una dificultat afegida al fet que el procés, com s´ha vist, és molt llarg (i pressumiblement costós).

    De manera que si valorem aquestes dues possibles vies, etiquetatge i auditoria podem enfocar la seva rendibilitat des de dos punts de vista:

  • Rendibilitat ecològica: el sistema més adequat seria l'auditoria ambiental ja que es garantiria que l'impacte al medi fos el més baix possible. La part més feble d'aquesta opció (a part del seu elevat cost econòmic) és que podria passar desapercebuda per a molts consumidors ja que està prohibit fer-ne publicitat als productes.

  • Rendibilitat econòmica: en aquest cas crec que l'opció més aconsellable seria l'adopció d'un sistema d'ecoetiquetatge ja que els requisits són menys estrictes i aquesta informació podria arribar més fàcilment als consumidors.

  • Idealment s'hauria d'instar a l'empresari a que adoptés totes dues vies, però hem de ser realistes i considerar l'elevat cost econòmic que això li suposaria. L'última paraula la tindria l'empresari, doncs aquests dos sistemes són voluntaris i ell hauria de decidir quina estratègia li convindria més, partint dels avantatges i inconvenients (ambientals i econòmics) que tenen ambdues mesures.

    4. Segons el teu criteri, creus que seria adequat programar un pla de seguiment de la qualitat ambiental d'aquesta empresa, i en cas afirmatiu esmenta quina seria la figura més adequada ?.

    En aquest cas considero que esdevé imprescindible adoptar un pla de seguiment de la qualitat ambiental a què es refereixen els sistemes d'etiquetatge ecològic. En cas contrari existiria el risc de frau o adulteració del producte que pogués posar en entredit la validesa d'aquests sistemes.

    Aquesta funció inspectora hauria de correspondre, i de fet ja està establerta, al Departament de Medi Ambient. Segons l'ordre del 27 d'Abril de 1995 referent a l'etiquetatge ecològic es concreta en la Direcció General de Qualitat Ambiental aquesta funció. Aquest organisme també té la potestat per sancionar i suspendre la concessió de l'etiqueta si així ho estima oportú.

    Per investigar si realment existeixen infraccions de les normes haurien d'establir-se adequadament les condicions dels laboratoris que haurien d'analitzar tot el cicle de vida dels productes per determinar si encara mereixen dur l'etiqueta ecològica. D'aquesta forma s'assolirien dos objectius, que aquests organismes fossin garantia de qualitat per als consumidors i productors; i evitar que els mateixos productes fossin rebutjats en l'àmbit de la Comunitat Europea per no complir els requisits vigents i cara la renovació dels contractes per l'utilització de l'etiqueta.

    5. Com creus que es garanteix la imparcialitat en l'avaluació de l'activitat de l'empresa? Com creus que es pot millorar el sistema?

    La imparcialitat en l'avaluació de l'activitat de l'empresa està garantida per l'existència d'un òrgan assessor creat a tal efecte, que pren decisions amb caràcter vinculant. Aquest òrgan és el Consell de Qualitat Ambiental, que pren les seves decisions en base als informes de la Ponència Tècnica de Qualitat Ambiental. L'existència del Consell possibilita la participació de grups d'interès en els que poden estar inscrits representants dels sectors industrial, sindical, ecologista, consumidors, etc. Aquests grups serien els encarregats de decidir amb imparcialitat la concessió de l'etiqueta.

    El problema que sorgeix és que aquests representants són escollits directament per

    l'Administració (concretament pel Conseller de Medi Ambient), i aquesta circumstància pot donar lloc a una sèrie d'inconvenients:

    • Les agències administratives poden estar subjectes a la influència de la indústria amb el que perilla la seva imparcialitat.

    • Els criteris poden variar massa en funció del signe polític que ostenti el poder.

    • Es podria entendre el programa com un mecanisme centralitzat d'influència sobre les produccions privades.

    Per evitar aquests perjudicis al sistema proposo que es podria optar per un model mixte entre el sector privat (indústria) i l'Administració, amb la participació lliure (és a dir, no escollits a dit pel Conseller) de grups d'interès de caire més social que industrial (ecologistes, consumidors, sindicats, etc.).

    D'aquesta forma s'assolirien una sèrie d'avantatges:

    • La presència de l'Administració seria una prova de credibilitat i neutralitat del sistema a la que s'uniria la gestió del sector privat que n'augmentaria l'operativitat.

    • Amb la participació directa del sector industrial s'evitarien les pressions d'aquests grups i alhora existiria un control legítim per part dels grups socials.

    No podem oblidar tampoc que possibles imprevistos i errades del mercat podrien suposar una pèrdua de credibilitat del sistema.

    Tot i això, d'aquesta forma crec que s'asseguraria la imparcialitat dels grups que decideixen la concessió de l'etiqueta ecològica i es podria arribar més fàcilment a assolir l'objectiu que es pretén amb la normativa: evolucionar cap a una indústria cada cop més neta i respectuosa amb el Medi Ambient.

    BIBLIOGRAFIA

    • Régimen jurídico de la etiqueta ecológica

    RAFAEL AUDIVERT ARAU Cedecs Editorial, 1996

    • Els drets del Medi Ambient

    ANTONI AMENÓS et al. Editorial El Mèdol, 1996

    • Decret 255/92 de 13 d'octubre, relatiu als òrgans competents en Catalunya en matèria d'etiquetatge ecològic

    DOGC 1675, 27/11/92

    • Decret 316/94 de 4 de novembre, sobre atorgament del distintiu de garantia de qualitat ambiental per la Generalitat de Catalunya

    DOGC 1985, 14/12/94

    • Ordre de 27/4/95 relatiu als òrgans competents a Catalunya en matèria d'etiquetatge ecològic

    DOGC 2047, 8/5/95

    • Decret 162/95 de 24 de març, sobre aplicació de preus públics a determinats serveis que presta el Departament de Medi Ambient.

    DOGC 2058, 2/6/95

    • Reglament 880/92 de 23 de març relatiu a un sistema comunitari de concessió d'etiqueta ecològica.

    DOCE L-99, 11/4/92

    • Decisió 93/517, 15 de setembre, relativa a un contracte tipus sobre les condicions d'utilització de l'etiqueta ecològica comunitària.

    DOCE L-243, 29/9/93

    Rafael Audivert Régimen Jurídico de la Etiqueta Ecológica