L'OCDE defineix el sector de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) com una branca productiva que utilitzen les tecnologies digitals per produir béns i serveis que processen, transmeten, visualitzen, detecten, mesuren, reprodueixen, controlen i permeten el tractament de la informació i la comunicació. En aquest sentit, les tecnologies digitals són una de les principals característiques de l'activitat econòmica que hi ha avui en dia.

Quines són les branques del sector TIC?

Segons l'OCDE, els principis bàsics dels béns i serveis resultants de l'aplicació econòmica d'aquestes tecnologies digitals distingeix la producció de la indústria manufacturera de les TIC i la dels serveis de les TIC. A la vegada, aquesta es divideix en tres subbranques d'activitat: la manufactura de maquinària, equips, accessoris, components, instruments de mesura i control i els equips de comunicació; els serveis de programació i els serveis de comunicacions.

b) Quina és la classificació dels sectors econòmics segons Colin Clark?

En la producció, s'ha fet clàssica la classificació de Colin Clark què divideix les activitats econòmiques en tres grans sectors anomenats primari, secundari i terciari.

El sector primari agrupa les activitats que impliquen l'extracció i obtenció de matèries primeres procedents del medi natural (agricultura, ramaderia, mineria, silvicultura i pesca). És propi de les zones rurals.

El segon sector, el secundari, correspon a l'activitat industrial i inclou les activitats que suposen la transformació de les matèries primeres en productes elaborats, és a dir, la indústria i la construcció, per exemple, la siderúrgia, el sector agroalimentari, etc. És la producció de béns de consum en general i es localitza principalment en zones urbanes.

I pel que fa al sector terciari, és un conjunt mal definit que inclou totes les activitats i prestació de serveis. Aquest sector, agrupa els serveis mercantils i no mercantils, especialment el comerç, el negoci d'automòbils i les reparacions, el lloguer de vivendes, el correu i les telecomunicacions, les assegurances, el turisme, la sanitat, l'educació, la cultura i els serveis oferts per les administracions públiques. Normalment, en els països desenvolupats més del 60% de la població activa treballa en aquest sector productiu. Per tant, aquest sector podríem dir que agrupa activitats que no pertanyen als altres dos sectors i que es podrien considerar com activitats de subministrament de béns immaterials a les persones, a les col·lectivitats o a les empreses.

Quin és el seu principal inconvenient?

El principal inconvenient d'aquesta i moltes altres classificacions és que al llarg del temps hi ha una evolució i també un increment de la complexitat de les activitats econòmiques modernes que provoca que es barregin diferents sectors i que donin lloc a grups mixtos, com l'agroindústria i la indústria agroalimentària o anomenat sector quaternari què es refereix a la tecnologia i a la indústria punta.

Com succeeix en la gran majoria de sectors i activitats hi ha grans diferències entre el centre i la perifèria, i les explotacions agràries no en són cap excepció.

Mentre que al centre hi ha un clar predomini de l'explotació capitalista amb utilització de tecnologia moderna, mà d'obra assalariada, però escassa, a un alt rendiment i una productivitat elevada, a la perifèria hi ha grans plantacions, generalment especialitzades en un sol producte, cafè, arròs, cotó,... i propietat, en la majoria dels casos, d'empreses multinacionals o grans terratinents locals.

A més, als països del centre del sistema hi ha moltes explotacions de tipus mitjà treballades pels propietaris que estan integrats dins la pagesia o sector rural i que tenen un nivell de benestar elevat. A diferència de la perifèria on l'agricultura de subsistència n'és una altra característica. Aquest sector està molt endarrerit tecnològicament i es dedica principalment a la manutenció de milers de milions de persones al Tercer Món, on tot i les diferents reformes agràries que hi ha hagut, aquestes no han arribat a tots els països.

Per acabar també m'agradaria esmentar que els països que formen el centre del sistema cada vegada hi està més generalitzada la combinació de l'activitat d'explotació agrícola i ramadera què s'està convertint en un procés industrial, a diferència dels països de la perifèria que a l'igual que amb les explotacions agràries, si tenen animals són també per la pròpia subsistència.

El volum de la població ha crescut de forma exponencial i segons previsions demogràfiques ho continuarà fent, fet que preocupa als teòrics tant d'economia com de demografia. En relació a aquest tema existeixen dos enfocaments, el malthusià i l'antimalthusià. El primer diu que cal posar un límit a la natalitat ja que el creixement de la població és una progressió geomètrica a diferència del creixement dels recursos, els quals creixen en progressió aritmètica i si no es duu a terme aquesta limitació, a la llarga no hi haurà suficients recursos per subsistir.

El segon enfocament en canvi, l'antimalthusià, diu que seran, com sempre, els diferents avenços tecnològics els quins resoldran aquest problema, ja que la societat humana sempre ha sabut subsistir. El problema però, més que els recursos, és la repartició d'aquests, ja que la densitat de població al món és molt desigual, fet que provoca que hi hagi zones on la fam és una realitat, però això, més que raons demogràfiques són raons econòmiques.

Ocupats totals i en el sector TIC en l'OCDE. 1997

Tant en nombres absoluts com relatius són els Estats Units el país que sembla que té més llocs de treball destinats al sector de les TIC. Tot i que en relació amb el valor afegit i tenint en compte la intensitat del capital més elevada, amb poc menys de la meitat del valor afegit generat en l'OCDE el volum d'ocupats només representava un 35,3%. Tanmateix, en la Unió Europea la intensitat en treball era més elevada amb un 27,6% del total del valor afegit de l'OCDE, ocupant d'aquesta manera un percentatge de persones clarament superior.

El cas del Japó sembla contradictori ja que és el país més avançat en el tema de les TIC, i en canvi en aquesta comparació era el què tenia menys llocs destinats en aquest sector. Crec que el percentatge en aquesta comparació és més baix perquè aquest quadre comparatiu exclou les vendes interiors de maquinària, equip i suplements i al Japó són molt importants les vendes dins el propi país.

En relació al percentatge total de l'ocupació en el sector de les TIC era el mateix a la Unió Europea que als Estats Units (3,9%) mentre que al Japó era d'un 3,4%. Pel que fa a la resta de països podríem destacar Suïssa (6,0%), països escandinaus com Suècia i Noruega amb un 6,3% i un 5,3%, respectivament i sobretot Hongria (5,7%).

Despeses en R+D en el sector TIC de l'OCDE. 1997

Pel que fa a les despeses que es dediquen a recerca i desenvolupament s'observa el clar distanciament dels Estats Units respecte a la resta, ja que destinen més de la meitat del total de l'OCDE, un 51,5%, més del doble del que hi dedica el Japó (un 22,4%) i el triple del que hi destina la Unió Europea.

En relació al VAB TIC, és el Japó el país que té una participació més elevada, un 17,2%, seguit molt d'aprop per Finlàndia amb un 15,7%. Una mica més enrera hi queden els Estats Units amb un 10,3% i bastant més enrera la Unió Europea (5,9%).

També hi ha moltes diferències quan es relaciona la despesa en recerca i desenvolupament del sector TIC amb la recerca i desenvolupament del sector privat on els països escandinaus, el Japó, Corea i els Estats Units hi destinen bastant més que la Unió Europea, què no arriba al 25%.

És la demografia la ciència que estudia la població. I el que pretén és estudiar el volum de la població, la seva distribució espacial, i l'estructura segons distribucions de gènere i edat.

Atès que no totes les poblacions tenen les mateixes característiques pel que fa a la distribució per edats i sexes, segons la zona on resideixen i també segons les activitats a les què es dediquen, així com la població potencialment activa de cada zona, són totes aquestes característiques les quines determinen l'estructura de la població.

Referent a la distribució per edats i sexes, aquesta es representa en una piràmide de població, amb dos eixos (abscisses) que ens indica el sexe, a la dreta hi ha els homes i a l'esquerra les dones i l'eix d'ordenades en el què hi ha les edats. Un país tindrà població jove quan la distribució té una forma de piràmide (base ampla), si és a l'inrevés tindrà població vella (cúspide ampla) i si és la part central la més ampla, hi haurà una població madura.

Aquesta població pot viure en zones rurals, és el que passa sobretot als diferents països de la perifèria, i en zones urbanes. Tanmateix, hi ha un creixement molt elevat de les ciutats, fins i tot a la perifèria, perquè hi ha una urbanització. Atès que en molts llocs de la perifèria aquesta urbanització s'ha fet sense cap mena d'ordenació, ha provocat el caos als voltants de les grans ciutats.

Pel que fa a les classes socials, hi ha els propietaris i els no propietaris. Els primers són els què tenen ingressos més alts i en canvi els no propietaris es divideixen a la vegada en classes mitjanes, treballadors manuals i població marginada.

Finalment, també comentar l'activitat econòmica com a definitòria de l'estructura del sistema i el concepte de població potencialment activa que és la quantitat de gent en edat de treballar, la qual varia a cada país. Més enllà d'aquest concepte hi ha el concepte de població econòmicament activa què són els quins realment treballen i és aquí on hi ha diferències, ja que mentre que la població masculina és gairebé el 100%, en la femenina varia molt entre els països del centre i els de la perifèria.

En relació a la dinàmica de la població, cal distingir entre taxa de natalitat i taxa de mortalitat, la diferència entre les dues condiciona el creixement vegetatiu de la població. A més a més, també hi ha el concepte d'esperança de vida al néixer, què és el nombre d'anys que previsiblement pot viure una persona i que dependrà del lloc on neixi i de la taxa de mortalitat que hi hagi en aquest indret. I un altre indicador important relacionat amb la dinàmica de la població és la mortalitat infantil i juvenil que mesura el nombre de defuncions entre zero i un any per cada mil nascuts vius en el primer cas i fins a vint anys en el segon.

Un model energètic és la combinació de diverses fonts d'energia primària que predominen durant cert període de temps en una determinada societat. En aquest sentit, podem anomenar com les principals fonts d'energia primària, els combustibles fòssils (carbó, petroli, gas natural, sorres), l'energia nuclear (fissió i fusió nuclear), la hidràulica (salts d'aigua) i els fluxos energètics (solar, eòlic, marees, geotèrmic).

Quins ha utilitzat el capitalisme?

El capitalisme ha utilitzat tres models energètics. El primer que correspon a la primera Revolució Industrial basat en el carbó i la seva transformació en vapor; el segon que fou la combinació de carbó i petroli i la introducció de l'electricitat com a energia derivada i la combustió interna que va permetre el desenvolupament de l'automòbil i el model actual on es combinen totes les fonts d'energia primària amb predomini del petroli i el gas natural i també de l'energia nuclear i hidràulica.

Perquè es diu que el petroli és una primera matèria estratègica de primera necessitat per al funcionament de l'economia moderna? Cerqueu dades que demostrin el caràcter estratègic del petroli i el seu paper en alguns conflictes mundials. Existeix una àmplia bibliografia al respecte.

El petroli és considerat una matèria estratègica i bàsica per la creixent dependència en les seves importacions que poden arribar a ser una amenaça a la seguretat nacional i al benestar econòmic.

Les repercussions de l'increment de preus del petroli són sempre tema central en decisions de política econòmica, sobretot en els països importadors. En aquest sentit, l'extracció de recursos relacionats amb l'energia, principalment el petroli, però també el carbó i el gas, són una font important de conflictes ambientals i socials en els països d'extracció. Les empreses importadores d'aquests productes no acostumen a fer-se càrrec dels impactes ambientals i socials, adquirint com a conseqüència un deute ecològic cap a la població afectada que no és per norma general reconeguda. Així, algunes de les empreses espanyoles transnacionals amb un efecte negatiu més important sobre les comunitats a l'estranger estan relacionades amb el sector energètic. Repsol i Endesa en són dos clars exemples.

Segons estudis, les tensions polítiques han generat en alguns moments, el que s'anomena premi de guerra, on ha incrementat el preu per barril i ha fluctuat d'acord amb la intensitat i incertesa dels conflictes, per això, quan semblava que el desenllaç de la guerra de l'Iraq seria imminent els preus van caure bruscament, més que quan es va iniciar el conflicte.

El petroli és un recurs extingible i es preveu que en les properes dècades continuarà essent la principal font energètica. És molt important doncs, garantir el subministrament de petroli als països industrialitzats ja que aquests països i sobretot els Estats Units i la Unió Europea han desenvolupat polítiques energètiques on es considera el petroli com un recurs estratègic. Aquestes polítiques inclouen programes per l'ús eficient d'energia, desenvolupament de fons energètiques alternatives, entre altres.

La creixent dependència en les importacions de petroli és una amenaça per la seguretat nacional i el benestar econòmic, és per això que com que s'esgota cal incrementar les importacions del Golf Pèrsic. Això és precisament el que pensa i estan fent els Estats Units. Ja que al Golf Pèrsic hi ha dues terceres parts de reserves energètiques mundials i el que volen els Estats Units és ampliar la diversitat geogràfica de les importacions per disminuir les conseqüències econòmiques de futurs conflictes en regions permanentment inestables.

Atès tot això, els experts recomanen a la Unió Europea que continuï fomentant la integració amb els països àrabs, ja que seguiran essent els principals productors de petroli ateses les perspectives que s'estima que la producció augmenti.

En realitat, la demanda de petroli creix i les reserves disminueixen, tot i que es descobreixin nous jaciments i es millorin els mètodes d'explotació, ja que mentre que la demanda és segura, l'increment de les reserves és teòric.

El país que més consumeix amb diferència són els Estats Units, és aquest fet el que com he dit, explica que la primera potència mundial necessita reserves de països com Veneçuela i Iraq. En els darrers anys i sobretot sota la presidència de George Bush, la dependència de la importació de petroli ha estat un factor constant de preocupació. Així, l'increment de preus del 2003 fou per la disminució de l'oferta per la paralització durant dos mesos a Veneçuela i també interrupcions a Nigèria. Això va provocar que augmentessin en les quotes de la producció de l'OPEP i a tensions polítiques abans de l'inici de la guerra de l'Iraq. El petroli, a més, també ha estat darrera de conflictes com el Pròxim Orient, l'Orient Mitjà o Afganistan.

Bibliografia:

http://www.debtwatch.org

El procés de reacció dels governants del món davant el problema del canvi climàtic va dur a crear el Protocol de Kyoto, document vinculant segons el qual els països pacten quins han de ser els límits d'emissió de gasos d'efecte hivernacle com la forestació, reforestació i deforestació, i a més parlen d'un sistema d'intercanvi dels drets d'emissió que adquireix cada país.

Aquest és l'únic mecanisme internacional per començar a fer front al canvi climàtic i minimitzar els seus impactes. Per això, conté objectius legalment obligatoris perquè els països industrialitzats redueixin les emissions dels sis gasos d'efecte hivernacle d'origen humà com són, diòxid de carboni (CO2), metà (CH4) i òxid nitrós (N2O), a més de tres gasos industrials fluorats: hidrofluorcarboni (HFC), perfluorcarboni (PFC) i hexafluorur de sofre (SF6).

El Protocol va aprovar també la utilització de tres mecanismes de flexibilitat per facilitar els objectius de reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle: el comerç de limitacions d'emissió i obligacions de reducció quantificades, l'aplicació conjunta i el mecanisme per un desenvolupament net.

El Protocol de Kyoto estableix una doble condició per entrar en vigència. La primera és la seva ratificació per part de 55 governs, un requeriment que va ser assolit l'any 2002. El segon és que els governs que el ratifiquin han d'incloure països desenvolupats que representin, com a mínim, un 55% de les emissions d'aquest grup per l'any 1990. Aquesta segona condició es va complir el setembre de 2004, quan el govern rus en va aprovar la ratificació. L'adhesió d'aquest país ha permès l'entrada en vigor automàtica del Protocol, ja que Rússia és responsable del 17% de les emissions. Fins la seva adhesió, els 125 països que havien signat el Protocol -incloent-hi Espanya- només representaven el 44% de les emissions totals. Els Estats Units, responsables d'una quarta part de les emissions globals van participar en totes les negociacions intentant bloquejar el procés, i tanmateix continuen sense ratificar-lo, a l'igual que el govern australià.

Alguns dels punts de controvèrsia de les negociacions del Protocol, són la utilització de claveguerons com activitat de reducció dels gasos d'efecte hivernacle en el protocol; els tipus d'activitat forestal que han de ser considerats, ja que alguns països proposen només els tres esmentats en el primer paràgraf i altres en canvi demanen una gamma molt més amplia d'activitats d'ús de la terra; el mercat comunitari de drets d'emissió, ja que si només s'aplica a Europa pot generar tensions, per això es considera fonamental aconseguir el compromís dels EUA.

Cal que els països tinguin clar que Kyoto és només un punt de partida i que no és suficient per reduir d'una manera real la quantitat de gasos que estan provocant l'efecte hivernacle. Per tant, estem davant un escenari light i poc eficient. Perquè tingui èxit a llarg termini ha d'incloure a tots els països, i també ha d'enfortir les seves exigències per adaptar-se al seu objectiu primer, dins del Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, que és impedir les interferències en el canvi climàtic.

Sabem que les activitats humanes afecten el clima degut a l'ús que fem de l'energia, els tipus d'energia que fem servir, i els gasos residuals que generen, és segur doncs, que s'estan donant canvis en l'equilibri energètic mundial que es tradueixen, a diferent ritme, en el règim de pluges, en la configuració dels vents, la formació de núvols, humitat de l'aire i el sol, i en un increment del nivell de les aigües del mar. Existeix a més, una complexa relació amb el forat provocat a la capa d'ozó. En aquest sentit és evident que la reducció d'emissions prevista al Protocol no està a l'alçada del necessari per estabilitzar el clima i amb el seguiment d'aquestes tendències implicarà que s'ha superat la possibilitat d'actuar sobre elles.

Bibliografia:

http://www.greenpeace.org

http://www.sostenible.es

http://www.fao.org

http://www.gencat.net/mediamb/sosten/cnucc.htm

http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/C_climatic/kyoto.jsp?ComponentID=30953&SourcePageID=30676#1