Estructura econòmica mundial

Tercer món. Països industrialitzats. Desenvolupament humà. Mundialització. Capital

  • Enviado por: Yudí
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad
publicidad

  • Argumenteu breument si les següents afirmacions són certes o falses:

  • Quan un producte es consumeix per satisfer una necessitat humana, parlem de consum productiu i en aquest cas el producte desapareix del circuit econòmic.

  • FALS, atès que el consum productiu és la utilització de productes en la producció d'altres productes, en canvi, si el producte es consumeix per satisfer necessitats humanes i en aquest acte desapareix del circuit econòmic es tracta de consum improductiu.

  • Les taronges són un mitjà de producció quan són utilitzades per una empresa per elaborar suc.

  • CERT, perquè s'utilitzen per produir un altre producte diferent a la taronja com és el suc de taronja.

  • En el capitalisme, la força de treball no és un mercaderia.

  • FALS, si que es tracta d'una mercaderia. És la mercaderia que els treballadors venen als capitalistes a canvi d'un salari.

  • El capitalisme va passar de perifèric a central després d'un llarg període de temps.

  • CERT, ja que a partir de diferents fenòmens com processos revolucionaris, la consolidació de l'Estat nació, l'expansió territorial exterior o l'expansió sectorial són fets que van acabar canviant el capitalisme després d'un llarg procés històric.

  • Els camions d'una empresa per transportar mercaderies formen part del seu capital variable, de la mateixa que els seus treballadors.

  • FALS, són capital constant, és a dir, són mitjans de producció.

  • Definiu les següents expressions, especifiqueu quin és el criteri utilitzat per cadascuna d'elles i la pertinença del mateix. Podeu trobar informació sobre aquestes nomenclatures als apunts de l'assignatura i a la xarxa.

  • a) Tercer Món: aquesta expressió surt als anys cinquanta (A. Sauvy) i són països que en aquesta època no estaven integrats en cap dels dos grans blocs econòmic-polític. Són països caracteritzats per tenir una baixa renda per càpita, insuficiència alimentària, estat sanitari defectuós, baix nivell d'instrucció, industrialització reduïda o nivells de subocupació importants. També tenen problemes entorn a la demografia, les condicions geogràfiques, climàtiques i de recursos naturals, les estructures socials, polítiques i culturals. Des del punt de vista econòmic tenen dependència econòmica, financera i tecnològica dels països més rics (Primer Món).

  • Primer Món: durant la guerra freda els dos estats imperialistes formaven el Primer Món: Estats Units i la Unió Soviètica. Aquest és un món molt agressiu i explota i exprem els països del Tercer Món (abans definit). Són països que tenen un desenvolupament autònom i no es troben en els problemes demogràfics ni les condicions climàtiques i geogràfiques descrites anteriorment.

  • Fou sobretot l'imperialisme que va dividir el món entre el Nord i el Sud.

  • Nord: és on hi havia la concentració i centralització de capital i poder i hi ha els primers monopolis, surt l'oligarquia financera, exportació de capital més que de mercaderies, formació d'associacions monopolistes i el repartiment del món entre les potències capitalistes, és a dir, les del Nord.

  • b) Sud: eren els països colonitzats i dependents dels imperis del Nord. Són els països més pobres i amb unes condicions climàtiques molt adverses i on la renda per càpita és inferior a la mitjana.

    Aquesta classificació la utilitzen generalment els organismes dependents de l'ONU. Tanmateix, com a conseqüència del procés accelerat d'industrialització que estan duent a terme alguns països de la perifèria, on els percentatges d'ocupació i el valor industrial afegit supera en molts casos el d'alguns països del centre, ha provocat que aquesta classificació s'utilitzi cada vegada menys:

    c) Països industrialitzats: atès que en el Tercer Món les activitats industrials que s'hi desenvolupen requereixen poc contingut tecnològic i mà d'obra poc qualificada, és per aquests motius que hi ha una subordinació econòmica als països industrialitzats, ja que tenen el control de la tecnologia, les inversions, la producció i el comerç. Actualment s'han agrupat els països més industrialitzats del món que formen el G/7-G/8 (grup dels set, actualment dels vuit), en formen part els Estats Units, Regne Unit, Alemanya, França, Japó, Itàlia, Canadà i Rússia. Segons diversos estudis s'ha manifestat que aquests països s'hauran d'enfrontar a les conseqüències d'una societat que envelleix.

    c) Països no industrialitzats: en aquests països la distància entre rics i pobres és cada vegada més gran. La immensa població viu en pobresa o misèria i unes minories privilegiades viuen en l'opulència. Proveeixen matèries primeres a baix preu per als països industrialitzats, mentre que han d'importar la majoria dels productes industrials i tota la tecnologia.

    Fou Bujarin que en la seva obra L'economia mundial de manera metafòrica va introduir la terminologia centre-perifèria que més endavant fou desenvolupada. Aquesta terminologia va substituir a termes més col·loquials com Tercer Món, Nord i Sud, països industrialitzats i països en vies de desenvolupament. També podem afegir que tots els països que van ser colonialistes formen part del centre del sistema: Europa occidental, els Estats Units i Japó i també Canadà i Oceania, i tots els països que van ser colònia formen part de la perifèria, com són Amèrica Llatina, Àfrica, el Pacífic i Àsia:

    d) Països del centre: terme utilitzat per a referir-se als països occidentals en els quals hi ha el centre de poder i decisió de l'actual economia capitalista. A grans trets, es caracteritzen per tenir un desenvolupament autònom amb hegemonia de la burgesia i consolidació del capitalisme; per tenir una economia integrada, diversificada, expansiva, desenvolupada i una tendència a la mundialització.

    d) Països de la perifèria: terme econòmic que engloba el conjunt de països que s'han vist empobrits durant el procés d'expansió capitalista. Acull tots aquells països que no es troben dins del centre econòmic de poder i decisió (els països no occidentals). A grans trets es caracteritzen per tenir un desenvolupament induït; economies desintegrades, desarticulades, especialitzades; economia doble; marginalització i una economia subdesenvolupada.

    Una altra classificació és a partir de la utilització del PIB per càpita com a unitat de mesura. Com fa el Banc Mundial. Es tracta d'una classificació parcial ja que només té en compte una variable. Així, segons les investigacions dutes a terme en les relacions entre països pobres i països rics podem definir com a:

    e) Països d'ingressos alts: Grup de països amb una renda mitjana superior a 9.265 dòlars nord-americans per càpita.

    e) Països d'ingressos mitjans-alts: Grup de països amb una renda mitjana entre 2.996 i 9.265 dòlars nord-americans per càpita.

    e) Països d'ingressos mitjans-baixos: Grup de països amb una renda mitjana entre 756 i 2.995 dòlars nord-americans per càpita.

    e) Països d'ingressos baixos: Grup de països amb una renda mitjana inferior a 755 dòlars nord-americans per càpita.

    Una altra classificació que s'utilitza molt sovint, sobretot per l'ONU deriva del plantejament de Rostow. Aquesta classificació s'utilitza als anys '50-'60 i és la posició dels països en una línia imaginària on a un extrem hi ha més desenvolupament i a l'altre més subdesenvolupament i cada país ocupa un espai. Tanmateix, els països en vies de desenvolupament mai han aconseguit arribar al desenvolupament, és per això, que es tracta d'una classificació poc operativa per descriure la realitat:

  • Països desenvolupats: són països caracteritzats pel creixement econòmic i per un increment de la renda i una millor distribució d'aquesta entre els ciutadans. Hi ha un manteniment d'un ingrés per habitant amb un creixement autosostingut permanent al llarg del temps. Es pressuposa que en aquests països hi ha nivells de seguretat i estabilitat en els processos econòmics bàsics, certa instrumentació política, econòmica i una xarxa estatal per resoldre les necessitats socials més urgents: sanitat i ensenyament. La base fonamental d'aquests països és la innovació tecnològica creixent i continuada.

  • f) Països en vies de desenvolupament: són països que es troben al llindar de la industrialització i mostren gran dinamisme exportador de productes manufacturats. El seu desenvolupament es basa en una estratègia de foment de la inversió estrangera, en un ajustament estructural i en la promoció de les exportacions. Però tal i com he comentat, aquests països no arriben mai a ser països desenvolupats.

    f) Països subdesenvolupats: és un estudi econòmic caracteritzat per un endarreriment de les forces productives i relacions socials vers als països industrialitzats amb economia expansiva. L'estudi del subdesenvolupament es va generalitzar després de la Segona Guerra Mundial en que els moviments independentistes de les diverses colònies plantejaren la necessitat de noves relacions entre la metròpolis i els territoris dominats. Aquests països es caracteritzen per la fam, mortalitat infantil, manca d'estructures educatives,... Alguns economistes dels països capitalistes cregueren que tot això es podia superar amb determinats programes d'ajut i s'inseriren aquests països en els circuits comercials i financers del capitalisme, fet que va provocar situacions de dependència econòmica i impossibilitat d'un creixement equilibrat. Per tant, en aquests països la seva economia no permet produir o adquirir els mitjans necessaris per mantenir a la majoria de la seva població.

    Per concloure, després d'haver definit els diferents conceptes per grups i de manera individual, a vegades amb molt poques diferències entre ells, es podria fer dos grups entre totes aquestes expressions. El primer grup s'hi podria encabir els països amb més mancances, serien els països del Tercer Món, no industrialitzats, perifèria, d'ingressos mitjans-alts, mitjans-baixos i baixos, en vies de desenvolupament i subdesenvolupats. Mentre que en el segon grup s'inclourien els països més rics o del Primer Món, del Nord, industrialitzats, del centre, d'ingressos-alts i desenvolupats.

  • A la web del PNUD (www.undp.org/spanish), Organisme depenent de l'ONU i especialitzat en l'estudi del desenvolupament dels països podeu trobar la classificació dels països en funció de l'anomenat IDH, Índex de desenvolupament humà. Consultant l'Informe de Desenvolupament Humà 2004:

  • a) Comenteu, argumentant el perquè, la relació entre els països que van ser metròpolis i colònies i la seva situació en el rànking mundial de desenvolupament humà.

    El tipus de vida dels països que van ser metròpolis i dels quins van ser colònies és molt diferent, millor dit, és troben en una posició contrària. Així per exemple, segons l'indicador de l'IDH, Bèlgica està dins els països amb un desenvolupament humà alt i una de les seves colònies, el Congo, es troba entre els països amb desenvolupament humà més baix. En el cas d'Holanda i Anglaterra també succeeix el mateix ja que els dos formen part de països amb desenvolupament humà alt i algunes de les seves colònies com Indonèsia i Egipte, estan dins la classificació de desenvolupament humà mitjà, països en vies de desenvolupament que mai arribaran a desenvolupar-se.

    Si ho comparem amb la resta d'indicadors veiem que les diferències no són notables, ja que la metròpoli està sempre més avançada en matèria de salut (menys casos de SIDA), en alfabetització (gairebé no hi ha analfabets) o en difusió i creació de tecnologia, per posar alguns exemples.

    En aquest sentit, i segons l'IDH, s'observa com les colònies al estar dins el grup de desenvolupament humà més baix no avancen en relació a les dimensions bàsiques del desenvolupament humà, vida llarga, saludable i digna i coneixement. Es fa patent doncs, aquesta desigualtat entre metròpolis i colònies que crec que més que disminuir tal i com se'ns vol fer creure amb la globalització, no para d'incrementar-se.

    b) Busqueu indicadors al mateix informe que demostrin que els països de la perifèria amb un IDH baix pateixen una economia subdesenvolupada i compareu la seva situació amb les països del centre amb un IDH alt.

    Alguns dels indicadors de l'informe de Desenvolupament Humà del 2004 que demostren aquest fet són l'esperança de vida al néixer on la mitjana als països de la perifèria no arriba als cinquanta anys mentre que als països del centre és més de setanta-cinc anys. El mateix succeeix amb la taxa d'alfabetització d'adults on és molt alta als països de centre i en molts casos no arriba al 50% de la població en els països de la perifèria.

    Un altre indicador que també demostra que els països de la perifèria amb un IDH baix són subdesenvolupats és la població de més de 65 anys on el percentatge en aquests països és gairebé nul.

    Pel que fa a la sanitat i els seus indicadors relacionats amb aquest com, l'ús d'anticonceptius, els parts atesos per personal sanitari o els nens immunitzats contra diferents malalties com la tuberculosi i el xarampió el percentatge és altíssim als països de desenvolupament humà més alt mentre que hi ha països amb desenvolupament humà més baix on per exemple l'ús de preservatius no arriba al 10% i els parts atesos per personal sanitari especialitzat estan per sota el 40%.

    Com era d'esperar, un dels indicadors més clars on s'observa com els països amb un IDH més baix pateixen una economia subdesenvolupada és segons el PIB per càpita on la diferència entre el centre i la perifèria és molt gran, massa gran...

    Un últim indicador que es podria destacar és en relació al consum d'energia on la diferència entre els països del centre i de la perifèria també és abismal.

    I per acabar, només afegir que una vegada analitzats, només alguns, dels indicadors són força o molt evidents les grans diferències existents entre els països del centre amb un IDH alt respecte als de la perifèria amb un IDH baix. Es fa més que patent, com segons aquests i molts altres indicadors que ens revela aquest estudi, els països de la perifèria pateixen una economia subdesevolupada.

  • Responeu a les següents qüestions:

  • Què es coneix com a primera forma de mundialització i quines són les seves característiques.

  • Amb l'imperialisme el món va anar dividint-se entre països colonitzats i metròpolis, fet que va significar la implantació del capitalisme a tot el planeta, aquesta fou la primera forma de mundialització, per tant, la forma de mundialització depèn de la lluita de classes.

    De fet, la mundialització no és un fenomen nou, i no hi ha dubte que la interacció de les societats és tan antiga com la història de la humanitat. Les rutes de la seda vehiculitzaren no només mercaderies sinó també van afavorir transferències de coneixements científics, tècnics i de creences religioses. No obstant això, els mecanismes d'aquestes interaccions i la seva meta eren molt distints del que van anar després en els temps moderns és a dir els del capitalisme.
    La mundialització dels temps antics oferia realment oportunitats per a les regions menys avançades d'arribar a les altres.
    Per contra, la mundialització dels temps moderns, associada al capitalisme, és polaritzadora per naturalesa. Amb això vull dir que la lògica d'expansió mundial del capitalisme produeix en si mateixa una desigualtat. Significa que aquesta forma de mundialització no deixa si més no l'oportunitat d'enlairament.

    Per tant, les característiques de la mundialització polaritzadora són: el monopoli de les noves tecnologies; el monopoli del control del fluix financer en escala mundial; el control de l'accés als recursos naturals del planeta; el control dels mitjans de comunicació; el monopoli de les armes de destrucció massiva. El conjunt d'aquests monopolis defineixen noves formes de la llei del valor mundialitzada, que permeten una centralització al benefici d'aquest gran capital de guanys i superguanys provenint de l'explotació dels treballadors, una explotació diferenciada basada en la segmentació del mercat del treball. No permet aleshores, l'enlairament per la industrialització de les perifèries dinàmiques.

  • Expliqueu el concepte de capital.

  • Capital és el conjunt de béns produïts que serveixen per la producció següent. És a dir, és la relació entre el capitalisme i els objectes materials o serveis que li permeten incrementar amb la força de treball. El capital, a més, adopta formes diferents al llarg del seu cicle, com són capital diners, capital productiu i capital mercaderies. Es tracta del mateix capital però al llarg del cicle el que es fa és incrementar-lo. Capital és per tant, tot bé què és capaç de generar riquesa.

    Poseu un exemple per cadascuna de les formes de capital diferents (capital-diners, capital-productiu; capital-mercaderies).

    Capital-diners: serien els diners que s'inverteixen per posar en funcionament un negoci.

    Capital productiu: maquinària i edificis necessaris per un procés de transformació.

    Capital mercaderies: és l'stock susceptible de ser venut.

    Digueu què es pot considerar capital de la següent llista, en cas de dubte especifiqueu en quines circumstàncies serien capital i en quines no:

    Tractor: és capital agrari i fa rendir la terra.

    Compte vivenda d'una família: És capital perquè és capaç de produir més riquesa.

    Cotxe d'una família: No és capital perquè no s'incrementa sinó que més aviat devalua amb el temps. Seria capital si la família utilitzés el cotxe per anar a treballar ja que gràcies a aquest augmentaria el capital familiar.

    Compte corrent d'un autònom: No és capital perquè no genera riquesa, seria capital si fos un fons d'inversió o compte a llarg termini.

    Cotxe d'una empresa: és capital comercial o industrial perquè és susceptible d'augmentar el capital de l'empresa perquè s'utilitza pel procés productiu.