Estructura de la Lengua Catalana

Oración # Sintagma nominal i verbal. Funció gramatical. Complements. Modalitat oracional

  • Enviado por: Lourdes Olivé Lambea
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 42 páginas
publicidad

1bat B

ÍNDEX

1.- Els contituents immediats de l'oració.Oracions independents i incloses

L'ORACIÓ PREDICATIVA

1.- Els contituents immediats de l'oració.Oracions independents i incloses

L'oració està formada per un sintagma nominal i un sintagma verbal.

Perquè hi hagi una oració independent hi ha d'haver un verb en forma personal, flexionat amb morfemes de temps, persona i nombre: En Joan {baixa / baixava / baixarà / *baixar / *baixant / *baixat} de l'autobús. Les oracions subordinades, estàn incloses dins una altra oració, l'oració principal: L'Esteve va decidir [llençar les cartes].

Estructura de la Lengua Catalana

2.- Les funcions gramaticals.

La funció gramatical és la relació que un constituent té amb el predicat. De vegades el subjecte de l'oració pot no ser explícit, sinó sobreentès o elidit: Ho han dit: tornaran demà.

  • La concordança: El subjecte concorda en persona i nombre amb el verb: Els nois (3ª plural) canten (3ª plural).

  • La pronominalització: és la substitució del constituent per un pronom feble: Tinc la clau La tinc.

3.- Tipus de predicats i estructura de l'oració.

Hi ha verbs intransitius l'avió vola, i verbs transitius L'Albert ha pintat molts quadres.

4.- Verbs intransitius i transitius. El complement directe (CD).

Els verbs intransitius no regeixen cap complement obligatòriament dins el sintagma verbal. L'únic argument que tenen és el subjecte: La Maria plorava [amargament].

Els verbs transitius regeixen, a més del subjecte que pot ser elidit, un SN que és el complement directe.

5.- El complement indirecte.

Un complemetn indirecte, indica normalment destinació i va sempre precedit de la preposició a. Donaran la copa als vencedors.

6.- El complement preposicional regit (CPR).

Alguns verbs regeixen un complement introduït per una de les preposicions àtones a, de, en o amb.

Elles parlen de l'alcalde.

M'enrecordo d'aquell dia.

Crec en tu.

7.-El subjecte.

A diferència dels complements, el subjecte, és necessari, per tant, totes les oracions en tenen.

La Mireia va parlar a la reunió.

El subjecte concorda obligatòriament amb el verb en persona i nombre.

*El noi canten.

Elisió del subjecte

En els verbs meteorològics, no és possible interpretar cap subjecte: Plou; Neva; Llampega.

Aquests verbs s'anomenen impersonals, per la impossibilitat que tenen de dur subjecte.

Subjecte i vocatiu

El vocatiu es refereix al destinatari del missatge, per tal de cridar l'atenció, establir-hi contacte, intentar reforçar la seva solidaritat, etc... Carme, escolta!; Calla bleda!; Senyora, què vol?

El vocatiu es diferencia del subjecte per la seva posició separada de l'oració i l'absència obligatòria de determinant: *En Ferran, escolta; *La nena, vine!; Al costat d'en Ferran escolta; La nena va venir.

Subjectes indefinits postverbals

Alguns verbs intransitius tenen un subjecte que pot ser sintagma nominal sense article definit i anar posposat al verb de manera natural: Cauen moltes fulles; Arriben noticies cada dia. Aquests subjectes es poden substituir pel pronom partitiu en: En cauen; N'arriben. Però aquests es diferencien ja que no hi ha cap pronom feble capaç de substituir el subjecte definit.

8.- Els complements adjunts

Tots aquells constituends que tenen una funció sintàctica en l'oració, però que no són regits pel verb i, hi apareixen opcionalment, són els complements adjunts o circumstancials.

Els complements circumstancials de temps són adients al temps del verb: Demà anirem a Vilanova/*Demà vam anar a Vilanova. Poden aparèixer en distins punts de l'oració.

Els complements circumstancials de manera han de tenir un significat compatible amb el de la predicació: La Maria escribia una carta acuradament/*furiosament.

Altres complements són l'intrumental (Ha tallat l'arbre amb una serra elèctrica) i el comitatiu (Anirem al cinema amb l'Anna).

9.- El complement predicatu.

Aquests complements -adjectius o participis- s'anomenen complements predicatius.

La Maria arriba cansada. (Participi, compl. Pred.)

Em serviren la carn crua. (Adjectiu, compl. Pred.)

10.- Els datius no seleccionats pel verb.

Els datius benafactius són adjunts que apareixen normalment en oracions amb verb transitiu: Carles, fes un te per a la tieta, si us plau!

Els datius ètics apareixen només en forma de pronom feble, i denoten una participació emotiva en l'esdeveniment per part de l'individu que designen: El nen no em menja gens; Se li ha mort el gos.

El complement directe i la preposició

En català el SN complemem¡nt directe no porta preposició, encara que designi una persona: He vist la Mercè.

La norma tolera la preposició a si el complement directe és un pronom relatiu-L'home a qui / que he saludat-, interrogatiu- A qui has saludat?-, el pronom tothom- He saludat [a] tothom-, el quantificador tots -Ens han despertat a tots-, o el pronom fort,- M'ha saludat a mi; també la preposició davant un CD de persona que apareix en posició marginal de l'oració i duplicat per un pronom feble: El silenci sempre ens perd, als tímids.

Els complements circumstancials temporals

Sintagmes nominals de temps

Els SN que contenen noms com els dies de la setmana, i noms denotatius de períodes de temps, com ara dia, setmana, mes, es construeixen sense preposició Arribaràn dijous; El dia que va néixer l'Estevet no feia ni calor ni fred.

Els noms dels dies de la setmana van sensearticle si es refereixen a la data dins la setmana immediatament anterior o posterior: Van venir dijous o vindràn dijous.

Sintagmes preposicionals de temps

La preposició que introdueix complements circumstancials de temps generalment, és a: A la tarda no hi serem. També hi ha d'altres preposicions com ara: fins, fins a, fins al, durant, al llarg de, etc...

ORACIONS ATRIBUTIVES, IMPERSONALS I PASSIVES.

1.-Oracions amb ser i estar

Les oracions que contenen, entre altres, els verbs ser i estar solen ser:

Oracions atributives

El predicat de les oracions atributives, s'anomena normalment atribut o predicat nominal. A les oracions atributives, el verb no té contingut semàntic, sinó una utilitat gramàtical.

El predicat d'una oració atributiva amb el verb ser, pot ser un SA, un SP, o un SN: Aquesta casa és vella; La imatge és d'or massís; Aquesta noia és una cunyada de la Pilar.

El verb esdevenir

El verb esdevenir solament es fa servir en registres molt formals. Es construiex com ser i estar, i l'atribut se substitueix per ho: Aquella història va esdevenir un malson per a tothom, però de bon començament ningú no sospitava que ho esdevindria.

Verbs pseudoatributius

Els verbs tornar[se], quedar-se, parar, fer-se són molt similars a estar, porten un aparent complement de carácter nominal ( un sintagma adjectiu, participi o sintagma preposicional), un fals atribut.

Oracions locatives

Les oracions amb estar[se] i un SP locatiu són predicatives, no atributives. En Lluís està a València. El SP es pot substituir pel pronom feble hi: S'hi està molt content, el nen, a casa de l'àvia.

2.-Predicats sense subjecte

Oracions amb verb meteoròlogic

Els verbs que designen fenòmens meteorològics, com ploure, nevar, llampegar, pedregar, no poden dur subjecte en llengües com el català i són impersonals.

El verb haver-hi

Es considera impersonal i el que hi ha a la seva dreta és el CD.

El verb i el pronom estan associats.

L'argumentde les oracions amb haver-hi és un complement directe. Solament es pot substituir pel pronom feble partitiu en.

El verb semblar

L'ús és molt similar al ser i estar. En Joan sembla intel.ligent / feliç / de la broma. El predicat o artibut, pot ser substituït pel pronom ho. Pot constituir-se també sense subjecte i amb una oració que actuï com a complement directe: Sembla que plouràHo sembla.

3.- La impersonalització sintàctica

Aquesta impersonalització es produeix amb el verb en tercera persona del plural, en segona persona del singular i amb el pronom se i el verb en tercera persona del singular.

És quan no interessa el subjecte, es pot expressar de diverses maneres:

1.- Hom treballa molt en aquest país. (Marca d'impersonalitat poc usual, registre formal; gramaticalment funciona de subjecte.)

2.-Utilització del pronom SE.

Es treballa molt en aquest país. ( Marca d'impersonalitat)

Altres maneres de treballar la impersonalitat:

3ªp.pl: Diuen que vindrà el rei. ( Ells té un subjecte gramatical, valor impersonal)

2ªp.pl: Si condueixes begut pots tenir un accident. ( Tu subjecte gramatical)

Jo no dic que siguis tu que tinguis un accident, és a dir, que té valor impersonal encara que es refereixi a tu.

4.- Oracions Passives

No és possible construir en forma passiva qualsevol verb transitiu, només admenten la passiva els verbs d'acció, La ciutat va ser ocupada per les tropes invasores; * La Teresa va ser estimada pels seus nevots.

És poc usual, però existeix. En aquestes frases no importen els subjectes si no les accions.

Passiva amb el ver ser:

  • La nena és vista pel seu pare.

c. agent

  • La nena fou vista.

  • Els nens foren trobats.

PASSIVA REFLEXA:

Es venen cases = cases son venudes.

Es ven molt i bé impersonal

Es venen els terrenys d'aquí al costat ( subjecte de passiva reflexa)= Els terrenys d'aquí al costat són venuts.

EL SINTAGMA NOMINAL

1.- Els constituents del sintagma nominal

El sintagma nominal (SN), consta d'un nucli, modificadors prenuclears, i dels complements.

2.- Tipus de noms

Els noms poden ser concrets (arbre, farina, copa, moto) o abstractes (tristesa, idea, convicció).

Els noms comuns denominen classes d'objectes, com careta, despertador, esperança; i els noms propis designen individus únics; com Maria, Picasso, Everest, Londres, Tarragona. Els noms propis són, definits per naturalesa i no admeten determinants: *el Londres, *la Tarragona. Alguns topònims catalans s'han format amb un article, el qual en forma part indestriable: El Perelló, les Preses.

És molt important la distinció entre noms comptables, gos, plat, llibre, detenció, caiguda i noms no comptables o noms de massa, com farina, tabac, oli, xocolata, sorra. Els noms comptables, a diferència dels de massa, no poden aparèixer en singular sense determinant:He comprat *llibre/farina.

Els noms col·lectius són, noms comptables que designen grups o col·lectivitats: multitud, gentada, agrupació, equip. Algunes vegades és possible fer una concordança pel sentit en plural:Aquella gentada cridaven molt.

Un grup especial de noms és el format pels noms deverbals: rebuig, destrucció, manteniment, vinguda, ensenyament, espionatge. En sintagmes nominals que tenen un nom deverbal com a nucli presenten unes característiques específiques.

3.-Modificadors prenominals

En general, la utilització dels SN requereix algun element en la posició prenuclear, llevat del cas dels noms de massa i dels noms comptables en plural en posició de complement directe (Tinc son; Importen cotxes d'Alemanya).

Un sintagma nominal pot anar amb determinant o article definit: La moto té una cilindrada de 500 cm3; La casa nova d'en Jaume és a Matadepera. Porten article definit els noms comuns que designen objectes únics: la lluna, la catedral de Girons, la Conselleria d'Ensenyament.

Els demostratius també formen SN definits: Aquesta casa és molt gran; Aquell noi està malalt; i assenyalen un objecte en l'entorn immediat de l'acte de parla.

Els quantificadors indiquen aproximada i es poden anteposar tant a noms comptables com a noms de massa: molts diners, força problemes, poca força, no gaire farina. Si acompanyen un nom comptable, aquesta ha d'anar en plural.

El quantificador tot és especial, perquè s'antopsa a un SN ja complet: tots els amics, tot un home, tota la casa.

Els numerals són adjectius que s'anteposen al nom i expressen nombre o quantitat exacta, si són numerals cardinals: tres cadires, dues mil pessetes. O número d'ordre relatiu dins una sèrie, si són numerals ordinals: un tercer pis, la mil·lèssima vegada, he estat segon.

Els adjectius determinatius s'anteposen al nom i tenen un cert valor quantificador: Alguns amics de la Laia; diverses categories; certs problemes.

Els possessius coexisteixen amb l'article i poden anar anteposats o posposats al nom: la meva germana; un teu amic; alguns parents seus; els nostres records.

4.- Els complements del SN

Els complements del nom poden ser sintagmes adjectius, sintagmes preposicionals o oracions relatives adjectives: la casa nova, la casa d'en Joan; la casa que en Joan s'ha comprat. Els complements del nom ajuden a identificar l'entitat a què es referiex el nom, afegeixen informació que restringeix el nombre possible d'individus denotats.

5.- Els sintagmes nominals amb noms deverbals o predicatius.

Els noms deverbals es deriven de verbs mitjançant algun procés morfològic: detenció, arrivada, ajut, envelliment, caiguda, menyspreu, odi. Les propietats dels sintagmes nominals amb un nom deverbal són força diferents de les que em vist fins ara, ja que aquests noms conserven el valor de predicat de verbs dels quals procedeixen

6.-Els adjectius dins el sintagma nominal.

Adjectius qualificatius i relacionals

Els adjectius qualificatius designen propietats dels objectes o entitats denotats pels noms: la noia feliç; la noia és feliç.

S'han de posar darrere del nom i no davant, només exepcionalment van davant.

ADJECTIUS

Qualificatius

Relacionals

Grau

No

Que + adjectiu

No

Prenominals

No

Adjectius prenominals i postnominals

Els adjectius qualificatius, i la col·locació prenominal depèn del registe (són més abundosos en el literàri), del dialecte i de factors semàntics o d'interpretació de l'adjectiu.

Amb alguns adjectius el SN adquireix el SN adquireix valors diferents segons que els adjectius es col·loquin davant o darrere el nom, com en el cas de vell, nou, gran, pobre: un vell amic / un amic vell; un gran cotxe / un cotxe gran.

7.- Els pronoms

Els pronoms són morfemes gramaticals. Formen una classe tancada -no se'n poden formar de nous-.

Els pronoms no tenen una referència fixa, sinó que s'han d'interpretar d'acord amb el context i la situació en què apareixen.

El funcionament dels pronoms forts i dels febles és força diferent.

Funcions

Els pronoms forts fan referència a persones i, o bé fan la funció de subjecte o bé van precedits de preposició: Ella és inocent; Vosaltes no sabeu la notícia; No aniré d'excurció amb vosaltres; De tu, ja no se'n recorda ningú; A nosaltres no ens agrada anar d'excursió.

Singular

Persona

F. Reforçada

F. Plena

F. El·lidida

F. Reduïda

em

me

m'

`m

et

te

t'

`t

el

lo

l'

`l

-

la

l'

-

-

li

-

-

es

se

s'

`s

-

ho

-

-

-

hi

-

-

en

ne

n'

`n

Plural

ens

nos

-

`ns

us

vos

-

-

els

los

-

`ls

-

les

-

-

els

los

-

`ls

es

se

s'

`s

Em CD Mira'm, estimar-me, m'estima.

CI Em dóna un llibre

CD Jo em pentino

Reflexiu

CI Jo em rento les mans

El i La CD El mira, la mira, l'estima,

Li CI

CD Ell es pentina

Es Reflexiu

CI Ella es renta les mans.

Ho Substituirà (CD) això, allò, tota una oració M'ham donat allò (M'ho han donat).

  • Substituirà (Atribut no definit) És maca (Ho és)

Hi Substituirà ( S. Prep. -de-) Surto amb el Pep (Hi surto)

Substituirà (CC Manera) La nena arriba bé (Hi arriba)

Substituirà (C. Predicatiu) La nena arriba cansada (Hi arriba)

Substituirà Li en combinacions binànies (excepte en valencià)

En Substitueix (-sentit partitiu- S. Prep. De) Ve de l'institut ( en ve)

  • Substitueix (CD indefinit) Menja carn (en menja).

  • Únic pronom feble que pot substituir un pronom feble indefinit Cauen fulles (en cauen)

  • Substitueix (Atribut) Soci del Barça, ja fa temps que n'és.

El / La Substitueis CD El mira, La mira, l'estima, etc.

També substitueix atribut definit És el metge, L'és.

Nos Substitueix CD, CI, Recíproc CD (Ens escribim), Recíproc CI (Ens escribim cartes) , Reflexiu CD i Reflexiu CI.

Vos Substitueix CD, CI, Reflexiu CD (Us renteu abans de venir), Reflexiu CI ( Us renteu les mans), Recíproc CD (Us estimeu), Recíproc CI.

Los Serveix tant per masculí com per femení (Vinc per donar-los els llapis als nois / a les noies)

Es Reflexiu CD, Reflexiu CI, Recíproc CD i Recíproc CI.

8.- Sintagmes nominals amb nucli buit

En el cas de dos sintagmes nominals consecutius amb un nucli idèntic, és convenient elidir el nucli del segon SN: el [llibre] de la Rita i el [#] de la Sònia; La [casa] vella i la [#] nova.

Abús de noms deverbals

Actualment és molt freqüent l'ús abusiu. Evitem-ho.

Lo neutre

El català central estàndard no té un article lo neutre. Però no es pot fer servir l'article masculí de forma sistemàtica.

  • En general, es pot fer servir amb els adjectius qualificatius, sobretot graduats: El millor de tot és el seu somriure.

  • Els demostratius això, allò poden fer la mateixa funció: No em tornis a dir tot allò que em dius sempre

  • El recurs d'incloure algún nom abstracte o apropiat en el context acostuma a donar bons resultats: *Lo nou en la moda és el color verd La nova tendència en la moda porta el color verd; El color verd està de moda.

  • Les construccions amb adjectius que quantifiquen es poden resoldre amb girs de les oracions exclamatives: *Lo que gasta Quant gasta!

LA MODALITAT ORACIONAL

1.- La modalitat oracional

Diferenciem la transmissió d'una informació de la formulació d'una pregunta o d'una ordre. Les marques de modalitat són les característiques com ara l'entonació, el mode del verb, l'ordre dels constituents, etc., que permeten a l'oient de reconèixer la modalitat.

Tipus d'oracions segons la modalitat

La modalitat que suposa una mera tansmissió d'informació és la modalitat asseverativa o declarativa. Un subtipus d'oracions asseverativesés el de les oracions negatives.

Amb les oracions interrogatives, el parlant demana una informació al seu interlocutor: Quin dia tornareu?

Les oracions imperatives serveixen per donar una ordre a l'interlocutor: Torneu aviat!

En les oracions exclamatives expressen un grau de quantificació: Quina olor tan bona que fas!

2.- Les oracions interrogatives

Interrogatives totals i interrogatives parcials

Les oracions interrogatives normalment són l'expressió d'una demanda d'informació que fa el parlant. Les oracions interrogatives totals demanen una resposta del tipus sí o no. I les interrogatives parcials demanen una resposta que correspongui al constituent interrogat: Quin dia torna en Daniel?

L'ordre a les oracions interrogatives

En les oracions interrogatives parcials, el constituent interrogat, és un pronom interrogatiu o un sintagma encapçalat per un adjectiu interrogatiu. Quan ha vist aquesta pel·lícula, la Maria?

Les oracions interrogatives totals presenten menys distorcions aparents en l'ordre. El nou govern ha aportat solucions als greus als problemes del país.

Sovint les oracions interrogatives totals van encapçalades per un element que àton que no té cap funció gramatical: Que vindràs? Vindràs?

La interrogació retòrica és la utilització d'una oració interrogativa, no per demanar informació, sinó per establir complicitat amb l'interlocutor: Que potser haurem de continuar suportant les seves impertinències gaire temps?

Les interrogatives eco expressen extranyesa i de fet no són autèntiques.

Sovint es fan servir preguntes per doanr una ordre de manera indirecta o més cortesa: Podries tancar la porta?

3.- Les oracions imperatives

Serveixen per donar una ordre: Calla! El nominal que tot sovint encapçala les oracions imperatives no és el subjecte, sinó una vocatiu i serveix per adreçar-se a l'interlocurtor Vicenç, aquest quadre està tort.

4.- Les oracions exclamatives

Oracions com Quina calor que fa! Són de tipus exclamatiu.

Igual com en les oracions interrogatives, finalment apareix el subjecte: Que feliç que és la nostra filla! / *Que feliç que la nostra filla és!

L'ORDRE DELS CONSTITUENTS A L'ORACIÓ.

1.- L'estructura informativa de l'oració: tema i rema.

Una de les funcions bàsiques de la llengua és la transmissió d'informació. És la funció primordial de les oracions asseveratives o declaratives. En una conversa o en un text es parteix normalment d'un context previ i, per tant, d'uns coneixements compartitis. La informació que el parlant suposa coneguda del seu interlocutor és la informació vella o tema, i la informació desconeguda que li transmet per primer cop és la informació nova o rema.

2.- Canvis d'ordre per rematització

Els constitents que es desplacen cap al final de l'oració és converteixen en rema.

3.- Canvis d'ordre per tematització: la dislocació

Els constituents desplaçats a l'inici de l'oració esdevenen temàtics.

ORACIONS COORDINADES I SUBORDINADES SUBSTANTIVES

1.-Noció d'oració composta

Les oracions són compostes si contenen més d'una predicació i més d'un verb. En una oració composta hi ha d'haver, com a mínim, un verb en forma personal -el de l'oració principal- i tants verbs com oracions.

Coordinació i subordinació

La coordinació és un mecanisme de connexió de constituents, ja siguin oracions o sintagmes.

La noció de subordinació equival en gran mesura a la de complementació. Una oració subordinada serà inclosa dins una altra, anomenada principal o matriu.

En la producció lingüística real, la llargària d'una oració està limitada per la capacitat de comprensió i de memòria dels participants en la conversa o dels lectors del text.

COORDINACIÓ

Oració Nexe Oració

Oració

SUBORDINACIÓ

Oració

Oració

Juxtaposició

Les relacions semàntiques que es donen entre oracions es poden donar també entre oracions independents.

En alguns casos la juxtaposició és un recurs per evitar una successió carregosa d'oracions encapçalades per la conjunció i: Plou. Fa fred. Els carrers són deserts. L'Eva camina de pressa cap a casa.

2.- Les oracions coordinades

La relació entre les dues oracions coordinades no és la d'inclusió, sinó que es tracta de dos constituents del mateix nivell.

Coordinades copulatives

La coordinació copulativa comporta l'addició o suma de la informació que proporcionen les dues oracions unides, ja sigui amb la conjunció positiva i o amb la negativa ni: En Josep llegia un conte i la Mònica feia un trencaclosques; Avui no ha plogut ni plourà demà.

La conjunció que (és molt rara) és d'ús rondallístic:camina que caminaràs. I la conjunció e s'ha quedat arcaica, ja no s'usa.

Coordinades disjuntives

Les oracions coordinades disjuntives presenten una alternativa entre dos esdeveniments i es conecten mitjançant la conjunció o o la locució o bé.

Coordinades adversatives

Les oracions coordinades adversatives expressen una contraposició entre dos esdeveniments que aparentment són contradictoris. Estava molt cansat, però va venir a la reunió. La conjunció adversativa encapçala la segona oració. Si la primera oració és negativa, la segona pren un matís d'exclusió més fort i va introduïda per sinó que o ans.

Coordinació i juxtaposició

Les oracions juxtaposades, sovint són anomenades, coordinades distributives. En elles un constituent marca la correlació però no tenen cap conjunció.

Alternatives a la coordinació copulativa

Els textos que escribim han de ser simples, clars, coherents i al màxim d'explícits.

Infinitus amb article

El català només admet l'article davant l'infinitiu si aquesta forma verbal està lexicalitzada com un nom de la llengua i no té, valor d'oració subordinada substantiva (El menjar era molt dolent, El poder del tirà no tenia límits) o bé quant funciona com un substantiu amb un cert valor modal (El caminar del nen recorda al d'un ànec). No és acceptable l'article davant d'oracions substantives: *El marxar tant d'hora ens va permetre agafar el tren Marxar tant d'hora ens va permetre agafar el tren.

LES ORACIONS RELATIVES

FUNCIONS DELS PRONOMS RELATIUS

QUE

subjecte

El nen que va néixer ahir.

CD

Les cadires que has comprat.

SN

temps

L'any que va morir l'avi.

QUÈ

QUI

EL QUAL

CP

CI

Els sol.lícitants a qui/als quals enviarem cartes…

CR

Els parents de qui/dels quals ningú no es recorda…

CC

Els amics amb qui/amb els quals vaig a sopar…

Uns diners sense els quals no es pot viure…

DIFERENTS TIPUS DE QUE

* Que pronom relatiu àton. Sol tenir un antecedent. Sempre representa a algú.

-Subjecte : el noi que m'estima

- CD : el noi que jo estimo.

-CCT : ens casarem el dia que ens convingui.

* Què pronom relatiu tònic. Va precedit de preposició i es refereix a coses.

-la ploma amb què escric

-la casa en que visc

* Que conjunció coordinant. És propia de la rondallística.

-camina que caminaràs

-plora que ploraràs.

* Que conjunció subodinant. És la que més surt. No fa de res. És un nexe que possibilita la subordinació.

-Diu que vindràs

* Que il.latiu. Exclusiu del català. Introdueix interrogatives normalment totals.

-Que s'ha acabat la sopa el nen? /S'ha acabt la sopa el nen?

* Que adverbi ponderatiu exclamatiu.

-Oh que cansat estic!

-Que bonic!

* Què pronom interrogatiu = quina cosa. N'hi ha de dues maneres:

-Interrogativa directa: Què fas aquest cap de setmana?

-Interrogativa indirecta: M'ha demanat què volia.

1.- Oracions relatives especificatives

Els excursionistes que van tenir fred es van posar malalts

excursionistes

excursionistes que van tenir fred

2.- Oracions relatives explicatives.

Els excursionistes, que van tenir fred, es van posar malalts.

Excursionistes que van tenir fred

LES ORACIONS ADVERBIALS

ORACIONS ADVERBIALS

  • PRÒPIES O CIRCUMSTANCIALS:

-Temporals

-Locatives

-Modals

  • IMPROPIES:

-Causalitat:

Causals

Finals

Concessives

Condicionals

-Correlatives:

Comparatives

Consecutives

DELS INICIS ALS NOSTRES DIES

1.- Orígens d'una literatura. L'època medieval.

Cal buscar els orígens del català en l'anomenat llatí vulgar, parlat pel poble en els territoris que havien estat ocupats per l'Imperi Romà.

Els textos catalans més antics que conservem són el Llibre Jutge i les Homilíes d'Organyà.

La poesia dels trobadors procedia d'Occitània. Els trobadors catalans escrivien en occità , llengua aleshores de restigi. El tema bàsic era l'amor cortès; la cortesia era un conjunt de virtuts i qualitats que havia de tenir el cavaller enamorat d'una dama.

Ramon Llull és considerat el creador del català literari. Fou un autèntic savi i are de la combiantòria occidental. Posa tot el seu saber al servei d'una única causa: la difusió de la veritat del cristianisme. Blanquerna o Llibre de les meravelles, considerades novel.les, fixaren un model de prosa catalana culta que va ser vigent durant molts anys; el Llibre d'Amic e Amat és un exemple de prosa peòtica i el Llibre de les Bésties, de pràctica de l'apòleg.

Quant la poesia d'amor català depenia del món dels trobadors i s'escribia en occità, i Ramon Llull iniciava una enfervorida redacció de llibres, aparegué la primera de les anomenades quantre grans cròniques. La crònica és un gènere narratiu, a mig camí entre l'apopeia o èpica, i la novel.la d'estudi i l'estudi històric. Les quatre grans cròniques relaten uns 170 anys regnats de lacorona d'Aragó i tenen un gran valor literari. La Crònica de Ramón Muntaner és un autèntic llibre de memòries i autobiografia.

Durant tota l'època medieval, es conrea un tipus de prosa anomenada moral i religiosa.

2.- A cavall de dues edats: els segle d'or.

El període entre 1390 i 1490, entra en crisi la mentalitat feudal i s'imposa una concepció de ka vida diferent.

A les acaballes del segle XIV i durant els dos segles següents s'introdueix el Renaixement.

Anomenem Humanisme les manifestacions escites en el renaixement; Francesco Petrarca n'és el primer gran model. En l'àmbit català destaca Bernat d'Esclot.

La novel.la cavalleresca va significar la modernització de la narrativa medieval, introduint-hi una visió realista i satírica, i abandonant el contingut fantàstic i meravellós propi del llibre de cavalleries.

Es posa fi a ala dependència de la poesia catalana respecte d'una altra lengua i d'unes formes poètiques que no corresponien a la realitat social del moment.

Llengua Catalana Pàgina 41

Estructura de la Lengua Catalana

Continguts

Estudi de la llengua

  • Noció d'oració composta.

  • Les oracions coordinades.

  • Norma i ús

    • Alternatives a la coordinació copulativa

    • Infinitius amb article

    Conjuncions de subordinació. Sempre enllacen elements que fan la mateixa funció sintàctica. Si la conjunció simplement enllaça, i no expressa cap altre relació entre els elements units, la conjunció és copulativa. Si, a part d'enllaçar expressa alguna altra relació, la conjunció pot ésser disjuntiva, causal, etc.

    Conjuncions de subordinació. Enllacen elements que no fan la mateixa funció sintáctica, sinó que un d'ells és complement de l'altre. Entre els complements, les anomenats cirumstancialssón especialment difícils de classificar, puig que les circumstàncies poden ser infinites.

    NORMA I ÚS

    Continguts

    Estudi de la llengua

  • Els constituents immediats de l'oració. Oracions independents i incloses.

  • Les funcions gramaticals.

  • Tipus de predicats i estructura de l'oració.

  • Verbs intransitius i transitius. El complement directe (CD).

  • El complement indirecte (CI)

  • El complement preposicional regit (CR)

  • El subjecte.

  • Els complements adjunts.

  • El complement predicatiu.

  • Els datius no seleccionats pel verb.

  • Norma i ús

    • El complement directe i la preposició.

    • Els complements circunstancials temporals.

    Continguts

    Estudi de la Llengua

  • Oracions amb ser i estar

  • Predicats sense subjecte

  • La impersonalització sintàctica

  • Oracions passives

  • Continguts

    Estudi de la Llengua

  • Els constituends del SN

  • Tipus de noms

  • Modificadors prenominals

  • Els complements del SN

  • Els SN amb noms deverbals o predicatius

  • Els adjectius dins el SN

  • Els pronoms

  • SN amb el nucli buit

  • Norma i ús:

    • Abús de noms deverbals.

    • Lo neutre.

    ESTRUCTURA DEL SINTAGMA NOMINAL

    Sintagma nominal

    Especificador

    Grup nominal

    Nucli

    Complements

    NORMA I ÚS

    La Maria

    vol

    una poma

    què

    Què

    vol

    La Maria ?

    Continguts

    Estudi de la llengua

  • La modalitat oracional

  • Les oracions interrogatives

  • Les oracions imperatives

  • Les oracions exclamatives

  • Continguts

    Norma i ús

  • L'estructura informativa de l'oració: tema i rema.

  • Canvis d'ordre per rematització.

  • Canvis d'ordre per tematització: la dislocació

  • NORMA I ÚS