Estrés

Psicopatología # Estressors. Conductes. Esquizofrènia. Depessió. Brown. Laboral. Ambient físic. Síndrome de cremar-se. Estratègies. Desenvolupament

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 57 páginas
publicidad
publicidad

ESTRÉS I SALUT

PSICOLOGIA DE LA PERSONALITAT

DR. ANTÓN ALUJA

2N CURS DE PSICOPEDAGOGIA

ÍNDEX

  • Concepte d' estrés 3

  • Tipus de conductes que provoca l' estrés 6

  • Tipus d' estressors 7

  • Causes que provoquen situacions d' estrés 7

  • Tècniques per a modificar l' activació fisiològica 8

  • Tècniques d' autocontrol 10

  • Tècniques cognitives 11

  • Efectes de l' estrés 14

  • Relació de l' estrés amb altres patologies 17

  • 9.1. Estrés i desenvolupament 17

    9.2. Estrés i esquizofrènia 17

    9.3. Estrés i depressió 18

    9.3.1. El model psicosocial de Brown 19

  • La teoria cognitiva de Beck 19

  • Model d' autovalia de Kuiper i Olinger 20

  • Estrés, cognició i suicidi 21

  • 9.4.1. Model cognitiu del suicidi 21

    9.5. Estrés i salut 21

    9.6. Estrés i infertilitat humana 22

    9.7. Estrés i trastorn cardiovascular 22

    9.8. Estrés i enfermetat terminal 23

    10. Estrés laboral 24

    10.1. Definició de l' estrés laboral 24

    10.2. Principals models explicatius en l'investigació sobre l' estrés laboral 25

    10.3. Desencadenants de l' estrés laboral 30

    10.3.1. Ambient físic de treball i continguts del lloc com a fonts

    d' estrés laboral 30

    10.3.2. Estrés per desenvolupament de rols, relacions

    interpersonals i desenvolupament de la carrera 33

    10.3.3. Estressors relacionats amb les noves tecnologies i

    altres aspectes organitzacionals 36

    10.3.4. Fonts extraorganitzacionals d'estrés laboral: relacions

    treball-família 38

    10.4. Control de l'estrés laboral 41

    10.4.1. Respostes psicobiològiques a l' estrés i conseqüències

    sobre la salut 41

    10.4.2. Estratègies d' intervenció per la prevenció i el maneig

    de l' estrés laboral 45

    10.5. El síndrome de “cremar-se” 48

    10.5.1. Delimitació conceptual 48

    10.5.2. Perspectives de la delimitació conceptual del síndrome

    de “cremar-se en el treball” 48

    10.5.3. Mesures sobre el síndrome de “cremar-se pel treball”

    d' aplicació limitada 49

    11. Conclusions 56

    12. Bibliografia 57

    1. CONCEPTE D'ESTRÉS

    El concepte d'estrès ha estat considerat durant segles, però recentment és quan s'ha conceptualitzat de forma sistemàtica i ha estat objecte d'investigació.

    La segona Guerra Mundial i la Guerra de Corea van representar un avenç en la investigació sobre el tema, donada la seva significació en el rendiment al combat.

    Més tard es va reconèixer que l'estrès representava un aspecte inevitable de la vida i el que marcava les diferències en el funcionament social entre els individus era la forma en que cadascú n'hi feia front.

    Els avenços en medicina psicosocial, conducta, psicologia de la salut i intervenció clínica, van augmentar l'interès per l'estrès provocat pels canvis implícits en el procés d'envelliment, així com per l'entorn físic i la forma en que ens afecta.

    Hans Selye el 1926 va introduir dins de l'àmbit de la salut el concepte Stress. El va definir com:

    “ La resposta general de l'organisme davant qualsevol estímul estressor o situació estressant”

    Aquesta definició ens aporta que l'estrès pot ser una resposta de l'organisme, com també la situació que la desencadena o els efectes produïts com a conseqüència de l'exposició repetida a situacions estressants.

    El terme d'estrès ha estat tret de la física, on feia referència a una força o pes que produïa diferents graus de tensió o deformació de diferents materials. Quan Selye el va introduir dins de les ciències de la salut el va utilitzar per descriure:

    “La suma de canvis inespecífics de l'organisme en resposta a un estímul o situació estimulant”

    El terme de “resposta d'estrès” es refereix a aquesta resposta inespecífica de l'organisme a qualsevol demanda i el terme “estressor” o “situació estressant” es refereix a l'estímul o situació que provoca una resposta d'estrés. Per exemple, “l'estressor” es el fet d'estar a punt de xocar amb un cotxe i la “resposta d'estrès” és el conjunt de respostes de l'organisme (acceleració del cor, suor de les mans, tremolor de cames...).

    La resposta d'estrès és una resposta automàtica que pretén afrontar una nova situació; es posen a disposició de l'organisme recursos excepcionals, bàsicament un important augment del nivell d'activació fisiològica, motriu i cognitiva. L'organisme, d'aquesta manera pot percebre millor la nova situació, interpretar-ne les demandes, i decidir la conducta que ha de realitzar.

    Quan les demandes de la situació s'ha solucionat, la resposta d'estrès s'acaba i l'organisme torna a un estat d'equilibri (homeostasi).

    La resposta d'estrès facilita la disposició de més recursos per fer front a situacions excepcionals; tot això suposa un malbaratament important de l'organisme. Si els períodes d'alerta cognitiva i fisiològica són excessius en intensitat o duració, pot ser que l'organisme no es recuperi, i produeixi l'aparició de problemes coneguts com, trastorns psicofisiològics o trastorns associats a l'estrès.

    L'organisme no pot mantenir un ritme constant d'actuació per sobre de les seves possibilitats durant molt temps; si ho fa poden produir-se trastorns a diferents nivells: hipertensió, asma, insomni, problemes gàstrics, ansietat depressió, fatiga, frustració, predisposició a accidents, tremolors, explosions emocionals incontrolades, beure o menjar en excés...

    L'estrès s'ha definit, quasi sempre, com un estímul o com una resposta. Les definicions en les quals es considera com un estímul, es centren en aconteixements de l'entorn (malaltia, acomiadament laboral...).Aquesta consideració accepta que certes situacions són, de forma universal, estressants, però no tenen en compte les diferències individuals en l'avaluació de les situacions.

    Les definicions que consideren l'estrès com una resposta, fan referència a l'estat d'estrès; és parla del subjecte com a disposat a reaccionar davant de l'estrès, com algú que està sota l'estrès.

    Les dues concepcions són igualment limitades en quan a utilitat, donat que un estímul es considera estressant només en termes de la resposta enfront l'estrès que genera.

    Apareix la definició on la concepció d'estrès gira al voltant de la relació entre el individu i l'entorn, on es tenen en compte les característiques del subjecte i la naturalesa del medi.

    RESPOSTES DE L'ORGANISME A UNA SITUACIÓ D'ESTRÉS

    Per a que hi hagi una resposta d'estrès és tan important la situació en si, com la persona que la percep, ja que no totes les persones reaccionen igual davant les mateixes situacions.

    Que un individu es trobi estressat depèn tant de les demandes del medi com dels seus propis recursos per fer-hi front.

    La societat tendeix a considerar l'estrès com una cosa desagradable que s'ha d'evitar, ja que és el responsable de la major part dels problemes, tant físics com psicològics.

    Però la realitat és bastant diferent, ja que la vida sense estrès no permetria un desenvolupament personal ni científic; l'espècie humana no hauria evolucionat. Imaginat un partit de futbol on els jugadors no s'esforcen, i els es igual guanyar que perdre.

    L'estrès no és una cosa que tinguem que refusar de la nostra vida, sinó que és part important d'aquesta; l'excés o el defecte d'estrès pot resultar desagradable o inclús biològicament nefast

    2. TIPUS DE CONDUCTES QUE PROVOCA L'ESTRÉS

    Es poden distingir tres tipus diferents de conductes:

  • Conductes fisiològiques: fan referència a les respostes de l'organisme dirigides a regular l'equilibri intern o homeostasi. Per exemple: suar, incrementar el consum d'oxigen...

  • Conductes motores: fan referència a tot el que l'organisme fa per modificar o alterar el medi. Per exemple: prémer l'accelerador del cotxe.

  • Conductes cognitives: inclouen tot el que podem considerar com a pensament, imatges, decisions, sentiments o creences. Per exemple: creure que no es pot competir dins de l'empresa per demanar una millora laboral, pot produir estrès.

  • 3. TIPUS D'ESTRESSORS

    Hi ha dos tipus tipus d'estressors:

  • Psicosocials: són situacions o estímuls que es converteixen en estressors per la interpretació cognitiva o per el significat que la persona els assigna.

  • Biogènics: són estímuls o situacions que es converteixen en estressor per la seva capacitat per produir determinats canvis bioquímics o elèctrics que automàticament disparen la resposta d'estrès, amb independència de la interpretació cognitiva que fem de la situació.

  • Aquests estressors poden provenir tant d'estímuls externs (temperatura ambiental extrema, soroll,... ) com interns (mala digestió, malaltia,...) a la persona

    4. CAUSES QUE PROVOQUEN SITUACIONS D'ESTRÉS

    Hi ha diverses característiques:

  • Canvi o novetat de la situació: una situació habitual canvia i requereix de noves demandes a les que l'individu s'ha d'adaptar.

  • Falta d'informació: s'ha produït un canvi de situació i no hi ha informació sobre quina és la demanda per fer front a la nova situació.

  • Predictibilitat: fa referència al grau en que es pot predir el que passarà.

  • Incertesa: és la probabilitat que un aconteixement passi, amb independència de que es pugui predir o no.

  • Ambigüitat de la situació d'estrès: fa referència a si la informació necessària per avaluar la situació és clara i suficient.

  • Imminència de la situació d'estrès o incertesa: fa referència a l'interval de temps que passa des de que es prediu un aconteixement fins que passa realment.

  • Falta d'habilitats o conductes per fer front i controlar la situació que es presenta.

  • Alteració de les condicions biològiques de l'organisme que obliguen a que aquest hagi de treballar mes intensament per tornar a l'estat d'homeostasi o equilibri.

  • Duració de la situació d'estrès: quan més duradora sigui la situació estressant, més grans seran les conseqüències negatives

  • 5. TÈCNIQUES PER A MODIFICAR L'ACTIVACIÓ FISIOLÒGICA

    És freqüent que en moltes situacions o moments de la vida, les persones es queixin d'excessiva tensió, nerviosisme, o en termes més tècnics, d'excés d'activació orgànica. Aquesta tensió pot tenir efectes no només momentanis sinó reflectir-se en les condicions habituals de vida provocant problemes en el son, trastorns en l'alimentació o pensaments reiteratius (obsessius), que poden molestar de forma permanent. Si aquestes condicions es mantenen hi haurà un deteriorament progressiu no només del seu rendiment laboral sinó de la pròpia qualitat de vida.

    Algunes de les tècniques per controlar l'excés de tensió o activació fisiològica de l'organisme són:

  • Tècnica de control de la respiració

  • La respiració permet aportar la quantitat d'oxigen necessari per al bon funcionament de l'organisme, llavors és necessari insistir en la importància d'una respiració correcta que permeti una adequada oxigenació de l'organisme. Les condicions habituals de vida afavoreixen amb freqüència el desenvolupament d'hàbits de respiració poc adequats. Les situacions d'estrès solen provocar una respiració ràpida i superficial, el que implica un ús reduït de la capacitat pulmonar, una pitjor oxigenació, un major consum i un augment de la sensació de la tensió general de l'organisme.

    Un adequat control de la nostra respiració, en especial en els moments més problemàtics, és una de les estratègies més senzilles per afrontar les situacions d'estrès i controlar els augments en l'activació fisiològica.

    Els exercicis dirigits a millorar la respiració permeten a aprendre a controlar-la i en conseqüència afavorir l'aparició dels beneficis associats a una bona oxigenació, com per exemple el control de l'activació fisiològica, la reducció de la tensió muscular, la irritabilitat, la fatiga, la ansietat,... i en general ajudar a aconseguir una sensació de tranquil·litat i benestar.

    Freqüentment la respiració és bàsicament pectoral; és necessària aprendre a fer-ho mitjançant les parts inferiors, com la respiració estomacal i la respiració ventral.

    L'entrenament comença adoptant una postura còmoda, preferentment tombat i amb els ulls tancats, sense distraccions, ni estímuls externs ni sensacions corporals diferents a les que es volen identificar. S'ha de realitzar en condicions de tranquil·litat, sense soroll i amb roba ampla. El temps d'entrenament ha de ser de 10 a 15 minuts.

    Poden fer-se els següents exercicis:

    • Inspirar l'aire pel nas per tal que es dirigeixi i ompli la part del ventre i de l'estómac. Per comprovar-ho posar una mà a l'estómac i l'altra al ventre. Les inspiracions han de ser pausades. Aquest exercici s'ha de fer durant períodes curts de temps (2-4 minuts), alternant-los amb períodes de descans (1-2 minuts)

    • Inspirar l'aire en tres temps, primer l'aire s'ha de dirigir al ventre, omplir l'estómac i finalment el pit.

    • Repetir l'exercici anterior, preo sense fer el tres temps.

    • Generalitzar la respiració completa a les condicions de la vida habitual.

  • Relaxació progressiva o diferencial.

  • Aquest procediment, desenvolupat per Jacobson (1938) consisteix en fer que la persona sigui capaç d'identificar l'estat de tensió de cada part del seu cos, mitjançant exercicis físics de contracció i relaxació. Posteriorment, al identificar la tensió en alguna zona posarà en funcionament el recursos apresos per relaxar les zones.

    La relaxació progressiva es realitzarà amb exercicis on la persona tensarà i destensarà els diferents grups musculars. El subjecte ha d'aprendre a controlar el nivell de tensió de cadascun dels grups musculars. Podrà modificar la tensió del seu organisme de forma general o de forma específica, d'aquí el nom de relaxació diferencial.

    Per a realitzar l'entrenament es convenient adoptar una postura còmoda, reduir els possibles estímuls que molestin (roba ajustada, llum intensa...) es convenient tenir el ulls tancats. S'ha de fer en un ambient tranquil, lliure de distraccions i una temperatura agradable. La postura més adequada és estar tombat, amb el cap una mica més alt.

    L'entrenament consisteix en recórrer tots els grups musculars de forma organitzada, considerant 4 parts bàsiques: els braços, la cara i el coll, el tronc i les cames.

    6. TÈCNIQUES D'AUTOCONTROL

    Aquestes tècniques pretenen entrenar a una persona per a regular les seves conductes, dirigint els seus esforços envers el propi entorn. El control de la pròpia conducta es fa manipulant les condicions antecedents i les conseqüències.

    Els procediments d'autocontrol són molt útils en el funcionament i control de les conductes implicades en situacions d'estrès, i són útils no només per millorar conductes que ja han causat problemes, sinó també per prevenir la possible aparició de conductes problemàtiques.

    L'autocontrol fa referència a la capacitat d'una persona per controlar les conseqüències de la seva conducta. Tenir autocontrol és disposar de conductes específiques que permetin modificar el medi, de manera que aquest faciliti l`aparició de conductes desitjades i la no aparició de conductes indesitjables.

    El desenvolupament d'un procediment d'autocontrol implica almenys els següent passos:

  • Autoobsevació: adonar-se del que realment es fa

  • Establir objectius: delimitar operativament el que s'hauria de fer

  • Desenvolupar algun tipus d'estratègia per modificar el medi, per aconseguir els objectius

  • Autoavaluació: avaluar com aconsegueixo realitzar les conductes establertes als objectius

  • Establir conseqüències: delimitar quines conseqüències positives obtinc si l'avaluació em diu que compleixo els objectius.

  • La millor manera d'identificar com quan d'una conducta és a través d'una fitxa d'autoregistre, que permeti recollir aquells aspectes de la conducta que ens semblin més rellevants.

  • TÈCNIQUES COGNITIVES

  • Els aspectes cognitius inadaptats que poden implicar-se en les respostes d'estrès son molt diversos. Poden estar actuant en algun o diversos passos del processament cognitiu: processament automàtic, avaluació de demandes, avaluació de recursos i organització i selecció de la resposta.

    El problema es pot originar a partir de: una interpretació inicial automàtica que valora com situacions amenaçants aquelles que no ho son, una avaluació de que les situacions a les quals s'enfronta que tenen excessiva demanda (avaluació primària), una avaluació de que no es disposa d'habilitats o conductes suficients per fer front a a la situació (avaluació secundària), o la incapacitat d'organitzar i seleccionar les conductes adequades per fer front a la situació.

    Tres de les tècniques de control cognitiu són:

  • Tècnica de detenció del pensament

  • Aquesta tècnica es centra en una lògica que es basa en el fet que un estímul suficientment potent atraurà l'atenció sobre ell, fent que es deixi de centrar l'atenció als pensaments que en aquell moment s'estan desenvolupant.

    En un primer moment és important identificar l'aparició de pensament el més ràpidament possible. Per aconseguir-ho poden ser útils les tècniques de fer atenció cada hora, durant uns segons per tal d'identificar si s'està pensant en alguna cosa inadequada.

    Una cop identificats els pensament negatius es tracta de fer-los explícits expressant-los verbalment. A continuació s'ha d'establir quin serà l'estímul que s'utilitzarà per detenir el pensament. Després es seguiran els següents passos:

  • Amb els ulls tancats s'han de generar de manera voluntària una cadena de pensaments expressant-los en veu alta. Aquesta cadena s'ha d'interrompre amb l'ajuda de l'estímul prefixat (picar de mans o cridar) després d'això s'haurà de recordar una situació agradable o la situació present

  • La cadena de pensaments s'ha de fer mentalment. També interromprà el mateix estímul i després centrarem l'atenció.

  • La cadena de pensament és mental i l'estímul també. Després es passa a centrar l'atenció.

  • Això s'hauria de fer durant trenta minuts de forma sistemàtica durant quinze dies. A més a més s'intentarà utilitzar en situacions quotidianes.

  • Tècnica de solució de problemes

  • La tècnica de solució de problemes, desenvolupada inicialment per D'Zurilla i Goldfried (1971) té com a objectiu ajudar a solucionar problemes a prendre decisions i decisions encertades.

    El punt de partida es definir en què consisteix un problema. Un problema apareix quan no es disposa de forma immediata d'una resposta eficaç per fer front a la situació. Això implica que cap situació és problemàtica en si mateixa sinó que és la falta d'una resposta apropiada el que la fa problemàtica. La solució en conseqüència, serà proveir a la persona d'una estratègia o tècnica per enfrontar-se a les situacions problemàtiques des d'una perspectiva més adequada i amb major eficàcia.

    L'entrenament en la solució de problemes implica seguir els següents passos:

  • Canvi en la forma de considerar els problemes: identificar les situacions problema quan apareixen, inhibir la temptació de respondre impulsivament davant una situació problema i buscar possibles solucions adequades a la situació.

  • Definició i formulació del problema: s'ha de definir el problema de forma operativa i precisa. S'ha d'obtenir la major informació possible, separar la informació rellevant i establir objectius realistes. S'ha de fer una descripció del problema i de la resposta habitual.

  • Generar possibles respostes alternatives: generar un nombre elevat de possibles solucions, així tindrem diversos punts de vista.

  • Presa de decisions: s'han d'establir els criteris amb els quals s'avaluarà la idoneïtat de les alternatives de resposta.

  • Verificació: s'ha de constatar si la resposta o solució és tan eficaç com es pensava i s'aconsegueix posar fi al problema.

  • La utilització d'aquesta tècnica serà més eficaç com més es practiqui. Seria convenient entrenar-se duran 10 o 15 dies i alhora aplicar-ho a la vida quotidiana.

  • Tècnica de reorganització cognitiva

  • Els problemes d'una persona poden trobar-se en la forma d'avaluar o percebre una situació, i els pensament que els generen. El problema no depèn de la situació sinó de la forma que la persona l'interpreta.

    L'objectiu fonamental és identificar els pensaments irracionals que organitza el comportament inadequat i canviar-los per altres més adaptatius i eficaços, per funcionar en la vida habitual. Per ajudar a aconseguir-ho es poden seguir les següents fases:

  • descripció i identificació dels successos reals de forma objectiva: es pot fer per escrit i contrastar-ho amb una altra persona.

  • Identificar les patrons de pensaments específics generats a partir del succés: es recopilen els pensaments i autoafirmacions de forma escrita i s'estudien les idees racional e irracionals.

  • Descriure breument les respostes emocionals i els comportaments que van seguir a la interpretació del succés real: la descripció de les conductes ha de ser escueta per identificar-les amb precisió

  • Discutir, criticar, qüestionar i modificar aquests pensament i autoafirmarcions irracionals, conseqüents al succés real: han de quedar en evidencia les incorreccions dels pensaments específics.

  • Substituir els pensaments desadaptatius per altres pensaments o autoafirmacions que generin respostes emocionals positives i conductes més adequades

  • Realitzar aquesta tècnica, inicialment s'ha de fer en situacions imaginaries. Una vegada es té pràctica es pot aplicar a les pròpies idees irracionals.

  • EFECTES DE L'ESTRÉS

  • Hi ha una sèrie de trastorns associats a l'estrès:

  • trastorns cardiovasculars

  • hipertensió arterial

  • malaltia coronaria

  • taquicàrdies

  • arítmies cariacques episòdiques

  • malaltia de Raynaud

  • trastorns respiratoris

  • asma bronquial

  • síndrome d'hiperventilació

  • altres alteracions respiratòries

  • trastorns immunològics

  • artritis reumatoide

  • trastorns endocrins

  • hipertiroidisme

  • hipotiroidisme

  • síndrome cushing

  • trastorns gastrointestinals

  • ulcera peptica

  • dispepsia funcional

  • síndrome de l'intestí irritable

  • colitis ulcerosa

  • altres alteracions

  • diabetis o hipoglucèmia

  • diabetis

  • hipoglucèmia

  • trastorns dermatològics

  • prurit

  • sudoració excessiva

  • dermatitis atípica

  • altres trastorns

  • Dolor crònic i cefalees

  • cefalees

  • dolor crònic

  • trastorns musculars

  • augment del to muscular

  • tics, tremolors i contractures musculars mantingudes

  • alteració dels reflexes musculars

  • trastorns sexuals

  • impotència

  • ejaculació precoç

  • coit dolorós

  • vaginitis

  • alteracions de la libido

  • 12. trastorns psicopatològics.

  • trastorns psicològics.

  • 9. RELACIÓ DE L' ESTRÉS AMB ALTRES PATOLOGIES

    9.1. ESTRÉS I DESENVOLUPAMENT

    Són molts els punts de connexió entre l'estrès i el desenvolupament. Els dos constitueixen processos d'adaptació en sentit ampli e impliquen el concurs tant dels factors ambientals com personals i socials. En aquest sentit, s'arribat a caracteritzar el desenvolupament de la personalitat com el pas per una sèrie de crisis successives, durant les quals apareixen noves demandes que el nen ha d'afrontar amb suficiència. A demés, la manera com s'encaren aquests aconteixements resulta crític per a la formació dels trets que integren la personalitat de l'individu adult. Per tant, l'estrès es consideraria un factor afavoridor del creixement, i no solament pertorbador. Però més sovint s'ha considerat com una variable que influeix negativament en el desenvolupament i que pot tenir com conseqüència l'aparició de trastorns psicopatològics.

    9.2. ESTRÉS I ESQUIZOFRENIA

    És l'estrès un precedent de l'esquizofrènia? Primerament, l'esquizofrènia s'ha de veure com una alteració o trastorn de naturalesa sistèmica. Ara bé, què és lo que caracteritza a una alteració sistèmica? En primer lloc, que afecta a una amplia gamma d'aspectes del funcionament psicològic, i no solament a un d'ells. Segon, que te el seu origen en un funcionament anòmal i defectuós de molts diversos mecanismes i dispositius (cognitius, socials, personals i biològics) que, en condicions normals, realitzen perfectament les funcions per a les que estan dissenyats. És a dir, que es tracta d'una disfunció o anomalia, més o menys estable i permanent, d'un conjunt molt ampli de funcions, estructures i processos psicològics i biològics, i no d'una absència de funcionament. En tercer lloc, quan parlem d'alteracions sistemàtiques, s'ha de tenir en compte que, en les seves formes precoç e intermitges, és molt difícil, si no impossible, establir punts clars de tall entre lo normal i lo anòmal. Des de la normalitat i els seus diversos graus fins lo mòrbid o francament patològic, existeix una sèrie de formes o tipus subclínics d'alteració. I, finalment, una alteració sistèmica es manifesta mitjançant una amplia gamma de símptomes, variables en quan a la seva intensitat i duració.

    El segon lloc és el de que l'esquizofrènia no és un constructe unitari, en tant que entitat psicopatològica, sinó més bé un conjunt o espectre d'entitats.

    El tercer dels supòsits és el que la investigació d'aquest grup d'alteracions hauria de tenir en compte el fet de la seva diversitat i, partir d'aquí, adoptar una estratègia processal per afrontar el seu estudi i conseguir una major i més adequada comprensió dels seus mecanismes etimològics.

    En definitiva, hem de tenir en compte que els dèficits psicològics que presenten els esquizofrènics es manifestaran a molts nivells: cognitius, emocionals, afectius, de comportament social, de desenvolupament personal, etc. Per altre, que les causes de les disfuncions en l'esquizofrènia són de diversos orígens: psicològic, ambiental, genètic, biològic, etc. I totes aquestes fonts causals són potencialment susceptibles a la major o menor influència de l'estrès, així com de les estratègies per afrontar-lo que l'esquizofrènic sigui capaç de desenvolupar. A demés, si tenim en compte el caràcter continu o dimensional de l'esquizofrènia, s'haurà d'acceptar que es poden dissenyar estratègies per a detectar persones amb alt risc de desenvolupar l'alteració, és a dir, persones vulnerables a presentar un trastorn esquizofrènic baix determinades circumstàncies (biològiques i socials), que s'hauran de considerar llavors com a elements precipitants i / o desencadenants.

    9.3. ESTRÉS I DEPRESIÓ

    Ens interessa especialment tenir en compte si existeixen un o més tipus de trastorn depressiu, si existeix un o més tipus de funcionament psíquic que constitueixin una predisposició a la depressió, i, sobre tot, quins són els mecanismes i factors desencadenants dels considerats tradicionalment com trastorns afectius.

    Encara que existeixen diferencies en quan al quadre clínic de la depressió segons els diferents àmbits culturals, en general s'ha arribat a identificar quatre classes de símptomes: afectiu, cognitiu, canvis fisiològics i canvis en el comportament.

    Al parlar de depressió ens referim, per tant, a un sistema de resposta amb una família o grup de símptomes sense una característica definitòria única. Això, ha arribat a distingir diferents formes de depressió i a elaborar sistemes diferents de classificació segons els criteris diagnòstics utilitzats per els autors. Entre els criteris més importants a senyalar són: la biografia del subjecte i més concretament la presencia anterior o no d'altres trastorns psicopatològics, el número i la gravetat dels símptomes, la variació de l'humor i, en particular, la presencia o no de fases maníaques, l'etiologia de la depressió, l'organització de la personalitat, la periodicitat de fases depressives, etc.

    9.3.1. El model psicosocial de Brown:

    Es evident que la depressió està relacionada amb l'estrès. Nombroses investigacions realitzades ho confirmen. Un dels primers treballs empírics que han donat resultats especialment rellevants, impulsant així la investigació epidemològica posterior sobre la depressió, per la discussió i els plantejaments als que ha donat lloc, ha sigut el treball de Brown (1978) sobre la depressió de les dones.

    Ell ens diu que alguns del episodis de la depressió són precedits d'un estresor psicosocial important que precipita la depressió. Aquests aconteixements vitals es refereixen generalment a una pèrdua: pèrdua d'un ésser estimat, pèrdua de bens materials, però sobre tot pèrdua d'una idea molt valorada, com és el cas d'un amic, d'una relació, d'una il·lusió, etc. Es tracta sobre tot de dificultats vinculades a la vivenda, a les condicions econòmiques, al treball, a les relacions íntimes.

    9.3.2. La teoria cognitiva de Beck:

    El model cognitiu de la depressió va ser proposada per Beck (1967) després de diverses observacions clíniques e investigacions experimentals. És un dels primers autors que ha fet possible la comprensió de la depressió en termes cognitius; i té el mèrit d'haver descrit adequadament les característiques pròpies del pensament de les persones deprimides.

    Beck diu que la cognició és l'element crític de la depressió. Descriu un estil cognitiu per el que l'individu tendeix a reaccionar davant els aconteixements de la vida diària amb sentiments i comportaments depressius. Aquest estil cognitiu es caracteritza per diferents continguts del pensament, que són de tres classes: 1) Continguts relatius a la visió que té sobre sí mateix. 2) Continguts relatius a la visió que té sobre el seu ambient i les seves pròpies experiències. 3) Continguts relatius a la visió del futur.

    Beck també senyala que els esquemes depressius s'aprenen a la infància i a l'adolescència com a resultat de successos traumàtics, de la repetició de successos negatius o de la imitació de models depressius. Una vega apresos aquests esquemes, no vol dir que sempre estiguin actius, sinó que aquesta activació té lloc quan la persona propensa a la depressió es troba davant una situació que és semblant a les condicions en les que l'esquema va ser après.

    Aquest model conceptualitzar la depressió no com un trastorn afectiu, sinó com una conseqüència directa de pensaments erronis, de forma que l'estat d'ànim trist i els dèficits motivacionals son causats directament per les cognicions negatives sobre sí mateix, sobre el món i sobre el futur.

    9.3.3. Model d'autovalía de Kuiper i Olinger

    Kuiper i Olinger (1986, 1988, 1989) desenvolupen un model de vulnerabilitat cognitiva a la depressió. En aquest model proposen que les percepcions i avaluacions del valor de sí mateix juguen un paper fonamental en l'etiologia de la depressió.

    Un aspecte important en aquest model són les actituds disfuncionals o regles excessivament rígides e inapropiades per orientar la pròpia vida. Les persones que tenen una certa quantitat d'actituds disfuncionals són considerades com cognitivament vulnerables a la depressió, i es caracteritzen per una intensa preocupació per l'aprovació dels demés (aprovació social). I així, quan un individu vulnerable veu que altres persones significatives li donen la seva aprovació, les avaluacions sobre el valor de sí mateix solen ser positives, impedint el desenvolupament de sintomatología depressiva. Si, per lo contrari, aquest individu veu que no es pensa bé d'ell, el resultat de l'avaluació sobre el valor de sí mateix disminueix, desenvolupant-se posteriorment los símptomes propis de la depressió.

    En aquests casos, la depressió podria ser provocada tan per la presencia d'estressors menors continuats com per aconteixements vitals significatius. Amb cada intent erroni per satisfer aquesta necessitat d'aprovació, es produirà un augment de resposta depressiva en els diferents tipus de símptomes: afectius, cognitius, comportamentals i fisiològics. Quant aquestes respostes arriben a un grau elevat té lloc l'episodi depressiu.

    9.4. ESTRÉS, COGNICIÓ I SUICIDI

    9.4.1. Model cognitiu del suïcidi:

    L'organització cognitiva de les persones autolosives es de gran interès per als investigadors del suïcidi. L'evolució del pensament dels depressius suïcides consta de sis fases: 1- fase prèvia (idees generals sobre la mort), 2- fase de la possibilitat de suïcidi, 3- fase d'ambivalència davant la idea de suïcidi, 4- fase de les influències informatives,

    5- fixació de la idea de suïcidi, 6- decisió suïcida. Aquest ordre no és universal, ni rígid, ni precís; pot variar en funció de moltes variables de diversa naturalesa, tant individuals com socioculturals.

    Per una altra banda, segons Beck (1975), les preocupacions suïcides semblen relacionar-se amb la conceptualització que el pacient fa de la situació com inaguantable o desesperada. El comportament suïcida del pacient deprimit es deriva de distorsions cognitives: el pacient malinterpreta sistemàticament les seves experiències d'una manera negativa i sense una base objectiva, anticipant un resultat negatiu a qualsevol intent que li porti a conèixer les seves metes. Per tant, el suïcidi arriba a ser la conclusió lògica d'aquesta avaluació negativa extrema del futur que porta a un estat de desesperació. Això ens portaria a afirmar que la <<desesperança>> no solament és la variable més significativa del comportament suïcida, sinó que, a demés, és la variable mediadora que explica el nexe entre depressió e intent suïcida.

    9.5. ESTRÉS I SALUT

    Al marge dels efectes que poden induir sobre la salut certs tipus d'hàbits o comportaments, com l'exercici físic o els tipus d'alimentació, lo cert és que els principals efectes psicològics en relació amb la salut / enfermetat s'estableixen mitjançant els mecanismes de l'estrès. L'estrès pot influir sobre la salut per què modifica el funcionament general de l'organisme, l'activitat neuroendocrina i la competència immunologia. Indirectament l'estrès també pot alterar la salut a l'estimular comportaments poc saludables com el fumar, l'abús de substàncies (alcohol, drogues, bulimia, etc.), l'insomni o l'anorexia.

    Existeix molta ambigüitat i molta frivolitat en l'utilització del terme estrès i els seus mecanismes, sobre tot quant s'intenta relacionar amb l'enfermetat física. Una de les poques coses clares, no obstant, és la multiplicitat de factors de diferents tipus que intervenen en el binomi estrès-enfermetat.

    9.6. ESTRÉS I INFERTILITAT HUMANA

    En les últimes dècades s'ha anat prestant més atenció a l'estrès com una de les condicions favoreixedores dels processos que condueixen a la infertilitat, tant en l'home com en la dona. L'estrès es considerat com en estímul, i resultant de la sobredeterminació de múltiples causes, entre elles avaluacions de danys / pèrdua en la interacció del subjecte amb el medi, actuants tant a nivell conscient com inconscient. Així entès, l'estrès és una de les condicions que més freqüentment es troben associades als processos psicològics que s'observen en l'esterilitat e infertilitat humana, complementari a respostes inmunes (entre altres) que dificulten o impossibiliten la reproducció, tant en l'home com el la dona.

    9.7. ESTRÉS I TRASTORNS CARDIOVASCULARS

    El terme estrès, també s'ha anat coneixent per la seva importància en el camp cardiovascular. A lo llarg de les últimes dècades, aquest tipus de personalitat ha demostrat ser tant important com qualsevol dels altres factors de risc d'enfermetat coronaria. En un principi es creu que la intervenció psicològica podria disminuir la incidència d'enfermetat coronaria. Apart dels efectes a llarg plaç de l'estrès i de les seves diferents repercussions segons el tipus de comportament, des de sempre s'ha relacionat l'estrès a l'atac cardíac.

    Les emocions s'experimenten psicològica i fisiològicament, i encara que la varietat de sentiments sigui extensa, les respostes del sistema nerviós autònom són més limitades i es pareixen a les que provoca l'exercici físic: taquicàrdia, elevació de la pressió arterial, augment de consum d'oxigen, ...etc.

    L'ansietat, els conflictes interpersonals i els estímuls ambientals poden elevar a curt plaç la pressió arterial; els pacients hipertensos i alguns normotensos poden ser particularment reactives a aquests estímuls. Aquestes respostes presores, repetides de forma crònica, poden ser una causa addicional en el desenvolupament d'hipertensió arterial.

    Hi ha la possibilitat de tractament amb tècniques de relaxació i biofeedback, espacialment com a suport del tractament farmacològic i en alguns casos com monoterapia.

    9.8. ESTRÉS I ENFERMEDAT TERMINAL

    Hi ha molts matisos i excepcions que, justifiquen el que cada mort sigui diferent, i el que per a cada individu cada mort d'alguna persona i cada plantejament i cada pensament sobre la mort siguin diferents, encara que tots tinguin alguna cosa en comú: l'angoixa quan es veu de lluny i el podríem considerar com estrès quan es veu d'aprop.

    En cap cas ens referirem aquí a la mort del que passa de persona viva a cadàver bruscament.

    Es precís citar també altres aspectes que caracteritzen cada mort individual: en primer lloc, el fet que la mort per al malalt que s'aproxima a ella, per al malalt terminal, no és un salt brusc i súbit, sinó un procés, un canvi dinàmic i adaptatiu al que es veu sotmès. En segon lloc, el fet que, estadísticament, la resposta dominant a aquest canvi que es dóna en la situació terminal no és la po a lo futur, sinó la de preocupació per lo actual. En tercer lloc, el que la mort no acostuma a ser el tema central del pensament del moribund, sinó que ho són el patiment, els records, la soledat, la frustració que experimenta, etc. Finalment, el fet que mai podem oblidar és el que la situació en que es troba en cada moment el malalt terminal varia constantment. I és precís recordar també que aquesta situació en la que el pacient es troba, a la vegada, es basa i fonamenta simultàniament en tres pilars: la seva personalitat prèvia, les característiques de la noxa letal i la qualitat i les característiques de l'assistència tècnica i humana que rep. Potser, sigui poc el que puguem fer davant les dos primeres causes del seu comportament, molt és el que es pot fer amb la tercera. En aquest sentit s'ha d'entendre la frase <<La ansietat ante la mort es sensible a successos ambientals en general y al impacte de las relaciones interpersonales en particular>>.

    En definitiva, la regressió, la negativa sobre sí mateix i la depressió no són altra cosa que respostes adaptatives-defensives amb les que el malalt terminal intenta amagar l'ansietat i l'estrès que li ocasiona la inseguretat que es deriva de la pèrdua de control sobre la seva pròpia vida. (Buendia,J. 1993:41-218)

    10. ESTRÉS LABORAL

    10.1. DEFINICIÓ DE L' ESTRÉS LABORAL

    En la nostra societat és una idea molt extesa que el treball genera estrés en les persones i pot arribar a produir greus problemes de salut.

    L' estrés és un fenòmen adaptatiu dels éssers humans que contribueix, en bona mesura , a la seva supervivència, a una adequat rendiment en les seves activitats i a un desenvolupament eficaç en moltes esferes de la vida. Ara bé, el que resulta negatiu i arriba a ser nociu és que aquesta experiència sigui excessiva, incontrolada o incontrolable.

    Són molts els aspectes de l' organització que afecten a aquest benestar i a la salut física i mental. Les condicions ambientals , el tipus de treball, les relacions lsocials, els rols que es desenvolupen, els sistemes de promoció i l' estil de direcció són importants determinants del benestar, la salut, la qualitat de vida laboral i la satisfacció dels membres. Però tenen també repercusions sobre l' organització (absentisme, rotació, disminució de la productivitat...) i sobre la societat en general.

    Resulta, doncs necessari considerar els aspectes de benestar i salut laboral a l' hora d' avaluar l' eficàcia d' una determinada organització i no quedar-se únicament en indicadors com la productivitat o els beneficis econòmics

    Recentment, s' ha donat importància a la necessitat de que les organitzacions es preocupin més de la qualitat de vida laboral que ofereixen als seus empleats. En una situació en la que la ventatja competitiva primordial prové de la qualitat dels recursos humans disponibles, proporcionar qualitatat de vida laboral és una forma de conseguir de les persones una major implicaicó en la missió i els objectius de l' organització.

    10.2. PRINCIPALS MODELS EXPLICATIUS EN LA INVESTIGACIÓ SOBRE L' ESTRÉS LABORAL

    Existeixen diversos models que tracten d' explicar les relacions entre l' estrés i les seves consequències per les persones.

  • EL MODEL PROCESSUAL DE MC. GRATH (1976)

  • Aquest autor distingeix quatre elements bàsics: A, situació; B, situació percebuda; C. selecció de la resposta; i D, conducta, i centre la seva atenció en les processos que passen en un procés d' estrés. Contempla la retroalimentaicó dels comportaments sobre la situació. Però aquest model té molt poc en compte els aspectes socials i tampoc contempla les consequències de l' estrés (situació i respostes) sobre la salut.

    B) MODEL D' APRECIACIÓ COGNITIVA DE LAZARUS I FOLKMAN (1984)

    Parteix de la concepció de l' estrés com un procés dinàmic, interactiu i reactiu. Qaquest procés està mediat per altres dos, el d' apreciació i el d' afrontament. Mitjançant l' apreciació el subjecte determina el significat d' un event o una “ trobada”, i sense ella no hi ha experièncai d' estrés. L' apreciació primària consisteix en la determinació per part del subjecte del caràcter d'un determinat event per ell: irrelevant, benigne o negartiu. Pot estar influida per vairables personals ( creences, compormis...) i ambientals / familiaritat de l' event, provabilidad d' ocurrència i naturalesa dels seus possibles resultats). L' apreciació secundaria es dóna després que un determinat event ha estat apreciat primariament com negatiu. Es refereix a l' avaluació dels recursos disponibles d' afrontament ( de caràcter físic, social, psicològic i material).

    Esa tracta, doncs, d' un procés independent de l' èxit dels seus resultats. Aquests resultats, en cas que es produeixin, poden ser a curt o llarg plaç.

    El procés d' estrés és, considerat de forma dinàmica en el sentit de que els processos d' apreciació i els d' afrontament s' influeixen mútuament. Si un intent d'0 afrontament no té èxit s' iniciarà una nova apreciació per buscar noves estratègies d' afrontament entre els recursos disponibles.Per altra part, els resultats a llarg plaç d' una determinada trobada pot tenir un impacte, positiu o negatiu, sobre els recursos d' afrontament.

  • MODEL D' AJUST ENTRE INDIVIDU I AMbIENT LABORAL ( HARRISON, 1978)

  • L' estrés és concebit com la falta d' ajust entre les habilitats i capactitas disponibles, i les exigències i demandes del treball a desenvolupar, i també entre les necessitats dels individus i els recursos disponibles per satisfer-les.

    Els elements bàsics del model són, doncs: l' ambient objectiu, l' ambient subjectiu (percebut pel subjecte), la persona objectiva (tal com és en realitat) i la persona percebuda per sí mateixa. A partir d' aquests quatre conceptes és possible incorporar altres quatre elements igualmnet rellevants: dos d' ells es refereixen al grau d' exactitut de la percepció subjectiva en relació amb el món objectiu.

    Així, el grau de contacte amb la realita depén de l' exactitut en la percepció del subjecte del món objectiu, i la exactitut de l' autoavaluació està en funció de l' exactitut amb el que el subjecte s' autopercebeix. Els altres dos fan referència al grau d' ajust entre la persona i el seu entorn tant a nivell objectiu com a nivell subjectiu.Resulta possible, d' aquesta manera, determinar l' ajust objeciu entre persona i ambient, i per altra part, l' ajust subjectiu entre l' entorn percebut i el jo percebut.

    La falta d' ajust entre la persona i l' entorn poden conduir a varios tipus de desviacions de les respostes dels subjectes: a nivell psicològic, poden suposar insatisfacció laboral, ansietat, queixes o insomni; a nivell fisiològic, poden implicar pressió sangúnea elevad o increment del colesterol,; i a nivell comportamental poden supoar increments en la conducta de fumar o menjar, o un major nombre de visites al metge.

    Pel contrari un bon ajust tindrà, pel general. Resultats positius de benestar i desenvolupament. El model considera també una sèrie de mecanismes de retroalimentació mitjançant els quals l' individu procura contrarrestar els efectes negatius del desajust.

    A partir d' aquest model l' autor estableix dos tipus de relacions hipotètiques la dels desajustos entre recursos i necessitats i nivell d' estrés i la dels desajustoss entre demandes i habilittats amb el nivell d' estrés.

  • MODEL TRANSACCIONAL DE COX (1978)

  • Planteja un enfoc transaccional que concep l' estrés com “una variable intervient reflexe de les transaccions entre la persona i el seu ambient, ... que forma part d' un sistema cibernètic dinàmic”Aquest sistema presenta cinc pasos dicrets:

    • existència de demandes objectives de l' ambient, i de capacitats i recursos objectiu de la persona m´s o menys adequats per satisfer-los

    • percepció d' aquestes demandes de l' ambient i dels propis recursos i capacitats

    • les respostes a aquestes desequilibris

    • resultats anticipats de les accions d' afrontament de l' estadi anterior

    • “feedback” que influirà sobre totes les fases anteriors i els eventuals resultats d' aquesta influencia

  • MODEL DE LES DEMANDES, RESTRICCIONS I SUPORT DE KARASEK (1979)

  • Aquest autor senyala que només si es té en compte les demandes laborals i la capacitat de decisió en el lloc de treball és possible explicar els resultats incongruents sobre les relacions entre estrés i satisfacció.

    Aquest model suggereeix que són les diferents combinacioons de les demandes amb les competències en la presa de decisions les que permeten explicar les diferències en les conseqüències físiques i pscològiques de l' estrés. Defineix l' amplitut de competències per prendre decisions en el treball com “el control potencial del treballador sobre les seves tasques i els seus comportaments en el treball”.

    Els PROBLEMES SORGEIXEN quan es dóna la convinació d' unes demandes elevades amb poca capacitat de decisió. Aquí el subjecte s' enfronta a una situació difícil sense el control necessari per afrontar-la. Diversos estudis han posat de manifest que tal convinació està significativament associada amb enfermetats coronaries. En síntesi, en aquest cas, i de forma similar al model proposat per Payne (1980), el desencadenat de les experiències d' estrés és la falta d' ajust entre demandes, restriccions i suport social. La situació a priori més estresant serà la d' un treball amb elevades demandes, altes restriccions ( això és, baix control o capacitat de decisió) i sense suport social.

  • EL MODEL DE DISCREPÀNCIES ENTRE SITUACIONS PERCEBUDES I DESITJOS COM ANTECEDENT DE LES CONDUCTES D' AFRONTAMENT (EDWARDS, 1988)

  • Aquest model introdueix dos importants contribucions a les aportacions anteriors. La primera, considerar les discrepàncies entre desitjos i percepció de la situació com una categoria més general de les discrepàncies plantejades per altres models.La segona aportació d' aquest model és l' anàlisis sistemàtic de les conductes d' afrontament i les seves relacions amb altres variables rellevants.Segons aquest autor, les discrepàncies entre desitjos i percepcions tenen incidència entre dos grups de variables: el benestar psicològic i somàtic i les estratègies d' afrontament.

    Squest model suposa que l' estrés és l' apreciació cognitiva realitzada per l individu del desajust entre una situació i uns desitjos rellevants que no s' aconsegueixen en aquesta situació. En aquest cas, l' individu reacciona amb diferents conductes d' afrontament que va seleccionant del seu repertori en funció d' una sèrie de factors.

    G) MODEL D' ESTRÉS ORIENTAT A LA DIRECCIÓ (MATTESON E IVANCEVICH,1987)

    Aquest model pretén sintetitzar els elements rellevants de l' estrés de forma que resultin útils per la Direcció de les empreses, en vistes a intervenir sobre elles. Dinstingeix bàsicament sis components 1) els estresors, 2) l' apreciació de la situació per l' individu,aquesta a la vegada, incideix sobre 3) els resultats d' aquesta apreciació, i aquestas, sobre 4) les conseqüències, tant referides a la salut de l' individu com les referides a la seva feina en l' organització. L' anàlisis detingut de la relació entre resultats i conseqüències és crucial per entendre les relacions entre l' estrés i la salut de les persones.

    H) UNA CONSIDERACIÓ DINÀMICA I TRANSACCIONAL DE L' ESTRÉS I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES (FRESE Y ZAPF,1988)

    Els defensors de l' aproximació transaccional senyalen la insuficiència del suposat de l' estabilitat de les variables i posen, en el seu lloc, émfasi en el canvi, i per això, en múltiples mesures i estudis longitudinals. El model transaccional defensa que les diferents interaccions contemplades es despleguen i canvien al llarg del temps. No obstant, la consideració del temps com una variable central en els models sobre estrés és encara algo poc desenvolupat. De fet, l' aportació que anem a considerar a continuació no és un model propiament dit,.Els autors han identificat diversos patrons temporals en la influència dels estresors sobre els resultats i conseqüències de l' estrés.S' ha de distingir , els efectes que es produeixen per l' impacte inicial d' aquells que es produeixen per temps perllongats d' exposició. En el primer cas, les conseqüències de l' estrés es deriven del xoc amb l' estresor, en el segon de l' exposició permanent al mateix.Aquí es possible distingir varis patrons temporals d' incidència:

    • patró de reacció a l' estrés

    • patró d'acumulació

    • patró d' acumulació dinàmic

    • patró d' ajust

    • l' efecte de latencia

    De vegades resulta difícil determinar quan comença realment un estresor o quan desapareix; en altres ocasions, les persones poden anticipar els estresors abans que la seva presència es produeixi.

    • UN ENFOC INTEGRADOR

    Els diversos models han anat desenvolupant i elaborant algun aspecte del model socioambiental. Am aixo, s' ha aconseguit un anenç rellevant en els esforços de compre3nsió de l' estrés en el treball. Amb la finalitat de presentar de forma integrada les principals aportacions, podem configurar un model amb sis blocs de variables:

    • variables ambientals ( estresors i recursos)

    • característiques de la persona

    • l' experiència subjectiva

    • respostes de l' individu: estratègies d' afrontament

    • conseqüències de l' estrés

    (Peiró, J.1992:10-35)

    10.3. DESENCADENANTS DE L' ESTRÉS LABORAL

    10.3.1. AMBIENT FÍSIC DE TREBALL I CONTINGUTS DEL LLOC COM A FONTS D' ESTRÉS LABORAL

  • CLARIFICACIÓ DEL CONCEPTE D' ESTRESSOR

  • Durant la última década s'ha anat prenent consciència dels factors psicosocials, del treball, i de la necessitat de conèixer i comprendre millor les condicions que poden fer -lo més humà i més nociu per les persones

    Per tal de millorar les condicions de treball és necessari identificar elements recurrents en la que la presència de les persones sol experimentar estrés i les seves conseqüències negatives.

    S' han investigat, amb diverses estratègies, les conseqüencies dels diferents estressors ocupacionals, no obstant, no existeix consens sobre el significat específic del terne “estressor ocupacional”. Alguns dels elements que poden provocar estrés són els següents: Les primeres es caracteritzen per estressors de rol, de desenvolupament de la carrera, de sobrecàrrega qualitativa, i d' altres de caràcter predominantment social. Els segons estan caracteritzats pels estressors d' ambient físic, de sobrecàrrega quantitativa, de monotonia i falta de control sobre el treball.Per últim, l' anàlisi de les situacions estressants s' ocupa dels factors del lloc de treball.

    TAXONOMIA DE LA NATURALESA DELS ESTRESSORS LABORALS

    Peter War, ha caracteritzat l' ambient laboral en nou categories:

    • oportunitat de control

    • oportunitat per a l' ús de les habilitats

    • objectius de treball externament generats

    • varietat

    • claretat ambiental

    • disponibilitat econòmica

    • seguretat física

    • oportunitat per als contactes interpersonals

    • posició social valorada

    Altres autors divideixen en altres categories els factors estressants en el treball. En les diferènciacions de categories segons els autors, hi ha elements comuns però no sempre el grau d' integració de les diferens categories és similar

    UN MODEL PER CATEGORITZAR ELS ESTRESSORS

    Es conceptualitzen els estressors en funció de 4 dimensions: espeificitat del moment en el que es desencadena, duració , freqüencia i intensitat.

    En funció d' aquestes 4 dimensions es poden distingir 4 tipus d' estressors: crònics, aguts, petits estressos de la vida diària i desastres.Es necessari identificar el tipus d' estrés amb el fi de comprendre millor els fenòmens d' aquest.

    B)PRINCIPALS DEMANDES ESTRESSANTS DEL TREBALL

    TREBALL PER TORNS I NOCTURN: Un 20 % de la població laboral es troba en aquesta situació . La fatiga i els problemes gastrointestinals són més freqüents. Les influències són tant biològiques com emocionals.

    SOBRECÀRREGA DEL TREBALL: L' excés de treball, tant en termes quantitatius com qualitatius, és una font freqüent d' estrés. Relacionat amb el fenòmen de la sobrecàrrega de treball està el del excés d' hores de treball. Un altre aspecte influit per l' excés de treball són les relacions socials i la vida familiar, que poden reduïr les oportunitats de suport social. No obstant, refugiar-se en el treball pot ser una forma d'afrontar unes relacions personals insatisfactòries en altres àmbits de la vida.

    EXPOSICIÓ A RISCOS I PERILLS: La percepció dels riscos pot produïr major o menor ansietat en el treballador, i aixó pot repercutir en les pròpies conductes de seguretat, en el rendiment i en el benestar psicològic.

  • CONTINGUTS DEL TREBALL

  • La motivació intrínseca del contingurt del treball, el disseny de tasques i de llocs i la pròpia acció humana en el treball relacionada amb les tasques s' han anat identificant una sèrie de característiques de la pròpia activitat de treball que si estan presents de forma adequada presenten un imporant potencial motivador i contribueixen al benestar psicològic dels treballadors.

    OPORTUNITAT PEL CONTROL: El grau en que un ambient laboral permet a l' individu controlar les activitats a realitzar i els events pot produir estrés, o pel contrari benestar psicològic.Hi ha una clara relació positiva entre el grau de contol que el subjecte té sobre el seu treball i la satisfacció laboral, segons estudis.Tamnbé s' obtenen relacions significatives de caràcter negatiu amb l' experiència d' agotament deguda al treball.

    OPORTUNITAT PER L' ÚS DE LES HABILITATS: Es refereix, com element influent del benestar psicològic, a l' oportunitat que ofereix el treball per utilitzar i desenvolupar les pròpies habilitats. Si aquestes oportunitats són massa escasses o, pel contrari, excessives es convertiran probablement en una font d' estrés.

    VARIETAT DE LES TASQUES: Fa referència a la novetat i al canvi en un determinat ambient o entorn. Varietat extrínseca que fa referèncai a aspectes del treball no relacionalts amb la tasca sinò amb altres azspectes de l'entorn (música ambientatl, canvis en la il·luminació, ...). I varietat intrínseca que es defineix com el “ grau en que un treball requereix diferents activitats per portar-lo a terne implicant l' ús de diferents habilitats i talents per part del trebalador.Diversos estudis han posat de manifest l' existència de relacions significatives i positives entre la varietat intrínseca i la satisfacció laboral, i negativa amb l' experiència d' alienació una vegada controlats els efectes de la paga, classe social i seguretat en el lloc de treball.

    “FEEDBACK” DE LA PROP9IA TASCA: La informació retroalimentada sobre les pròpies accions i els resultats és, un aspecte valorat per les persones.Tot i que no existeixen dades sobre el potencial estressant d' un “feedback” excessiu de la tasca, no obstant, s' ha de suposar, ja que aquesta situació produïria efectes indesitjables, a l' esta tot tan previs i clar que la innovació i el desenvolupament de noves habilitats quedarien disminuides.

    IDENTITAT DE LA TASCA: Diversos estudis han posat de manifest que aquesta característica de la tasca presenta relacions positives i significatives amb la satisfacció laboral, i negatives am desordres somàtics menors. La falta d' identitat de la tasca i la seva excessiva fragmentació poden ser estressors rellevants en el treball.

    LA COMPLEXITAT DEL TREBALL: Aproximant-se de forma més integrada a través del concepte de complexitat del loc de treball; s' han obtingut relacions significatives i postives de la complexitat del lloc de treball amb la satisfacció laboral i l' autoestima. també s' han obtingut relacions significatives i negatives amb depressió , ansietat, irritabiliat i símptomes neuròtics. (Peiró, J.1992:36-48)

  • ESTRÉS PER DESENVOLUPAMENT DE ROLS, RELACIONS INTERPERSONALS, I DESENVOLUPAMENT DE LA CARRERA

  • ESTRESSORS I ESTRÉS DE ROL

  • Una de les experiències més freqüents d' estrés ocupacional, és la que s' origina pel desenvolupamnt de rols en l' organització.

    EL CONTEXT SOCIAL I ELS ANTECEDENTS DE L' ESTRÉS DE ROL: Un rol pot ser definit com el conjunt d' expectatives i demandes sobre les conductes que s' esperen de la persona que ocupa d' una determinada posició.Quan els membres del conjunt de rol envien a la persona focal demandes i expectatives incompatibles entre sí es dóna una situació estressora de conflicte de rol.Quan envien expectatives amb informació insuficient es produeix una situació d' ambigüetat de rol. Els factors que ens ajuden a analitzar els antecedents del conflicte i l' ambigüetat del rol són:el propi conunt de rol, la ubicació del rol en relació als límits organitzacionals.

    Alguns estressors importants són: les tasques de rol a realitzar i les discrepàncies entre l' assignació temporal que la persona fa a cadascuna d' elles i la que percep com ideal, la sobrecàrrega de rol quantitativa o cualitativa, la participació en la presa de decisions i els aspectes relacionats amb la supervisió . Finalment, s' ha constatat que el clima de treball en l' eunip és una antecedent important de les experències d' estrés de rol en un estudi amb professionals de salut en Equips d' Atenció Primària.

  • RELACIONS INTERPERSONALS I GRUPALS COM ESTRESSORS LABORALS

  • PRESÈNCIA I DENSITAT SOCIAL EN ELS LLOCS DE TREBALL:La satisfacció millora en al mesura en que va creixen la densitat social en el lloc de treball, però, superats certs umbrals, més increments produeixen disminució de la satisfacció i menys “feedback” rebut de supervisor i companys. Existeixen clares difere`ncies individuals en la percepció de la distància i de l' espai personal.

    TIPUS DE RELACIONS: Unes bones relacions entre els membres del grup de treball són un factor central de la salut personal i organitzacional; no obstant, unes relacions desconfiades, sense suport, poc cooperatives i predominantment destructives poden produïr elevats nivells de tensió i estrés entre els membres d' un grup o organització.

    RELACIONS AMB ELS SUPERIORS: El tractament desconsiderat i els favoritismes dels superiors es relacionen signigficativament amb el seitiment de tensió i presió. L' estil de direccio i de lideratge de l' inmediat supervisor pot ser també font d' estrés.

    LES RELACIONS AMB ELS COMPANYS: Algunes fonts d ` estrés són: rivalitat entre compnys, falta de suport emocional en situacions difícils e inclús la falta de relacions entre iguals, en especial en els nivells més alts de l' organització.

    RELACIONS AMB USUARIS I CLIENTS: Aquesta experiència ha estat cartacteritzat amb síndrome “ d' estar cremat” o “burnout”

    ESTRESSORS GRUPALS: FALTA DE COHESIÓ, PRESSIONAS DE GRUP. CLIMA GRUPAL I CONFLICTE GRUAPL: Un dels elements més importants de l' entororns social del treball és el propi grup de treball., que pot convertir-se en un estressor de primera rellevància

    Les relacions interpersonals i el treball en grup resulta ser un dels elements més valorats del treball; en altres ocasions, si el grup proporciona un suport social adequat i ofereix un clima positiu, pot jugar un paper important com amortiguador dels efectes d' altres estressors sobre el benestar psicològic.

  • ESTRESSORS LABORALS RELACIONATS AMB EL DESENVOLUPAMENT DE LA CARRERA

  • Degut a que diferents llocs de treball presenten associats determinats tipus de nivells de responsabilitat, recompenses i oportunitats. Les persones aspiraran a aconseguir certes posicions i progressaran en al seva carrera en la mesura en que el seu entorn laboral els ofereixi opotunitats per això.La carrera laboral d' un individu pot convertir-se en una font de preocupació de múltiples aspectes.

    Alguns aspectes o factors relacionats amb aquesta problemàtica són:

    INSEGURETAT EN EL TREBALL:En aquestes situacions les persones estan més predisposades a acceptar sobrecàrrega de treball, condicions ambientals menys adequades... que poden afegir noves experiències d' estrés a les ja existents.

    TRANSICIÓNS DE CARRERA:Una transició pot ser un canvi de lloc de treball, de nivell jeràrquic , d' organització en la que es treballa o el pas de l' empleo a l' atur o al revés.

    INFRA-PROMOCIÓ I PROMOCIÓ EXCESSIVA COM FONTS D' ESTRÉS:El primer fa referència a que la persona és promoguda per sota de les seves expectatives; la frustració derivada d' aquest fet, pot produïr nivells baixos de moral, qualitat pobre en les relacions interpersonals, insatisfacció i problemes psiquiàtrics.També s' han estudiat els efectes de la incongruencia entre la posició ocupada i el nivell de preparació de la persona per desenvolupar-la ( promoció excessiva)

    ESTRESSORS EN ELS DIFFERETNS ESTADIS DEL DESENVOLUPAMENT DE LA CARRERA: Les fases són: inicial , de consolidació, de manteniment i de preparació per la jubilació.

    La investigació futura tindrà que clarificar en quines condicions aquests estressors desencadenen experiències d' estrés importants amb conseqüències negatives per a les persones, i quins tipus o perfils de persones tenen més vulnerabilitat o , pel contrari, més resistènica a aquest tipus d' estressors. I una consideració del cicle vital ha posat també de manisfest que al fase delal vida en que s' està pot jugar un paper modulador a l' hora de determinar la rellevància de diferents estressors potencials.

    (Peiró, J.1992:50-61)

    10.3.3. ESTRESSORS RELACIONATS AMB LES NOVES TECNOLOGIES I ALTRES ASPECTES ORGANITZACIONALS

    A) NOVES TECNOLOGIES I ESTRÉS LABORAL

    La incorporació de noves tecnologies solen produïr transformacions en els tasques i llocs de treball, i també canvis en els sistemes de treball, en al supervisió i en els estructures i formes organitzatives.Aquestes circumstàncies poden donar lloc a nous factors estressants en el treball, al temps que poden eliminar d' altres.

    ESTRESSORS PROVINENTS D' ASPECTES ERGONÒMICS: En relació amb el disseny de terminals i consoles bàsicament han estat investigats dos aspectes com possibles estressors i causes de problemes de salut i de molesties somàtiques i fisiològiques: les pantalles i els mecanismes d' introducció d' informació. Els coneixements disponibles sobre les conseqüències psicosocials i psicosomàtiques del “software” i les “interfaces” del sistema sóm molt menors que els relatius al “ hardware”, tot i que els desenvolupaments creixents sobre ergonomia cognitiva i l' avaluació de “ software” estan progressant i ofereixen contribucions rellevants. Lo que pot ser d' ajuda que redueix l' estrés d' un usuari novell pot ser una font d' estrés per un usuari expert i coneixedor del programa. També s' ha senyalat que la lentitut de resposta de la “interface” del sistema redueix la satisfacció i augmenta l' estrés i la tensió de l'operador. També són fonts d' estrés les caigudes del sistema i els retards d' una certa duració que no són clarament interpretables com lentitut del sistema per sobrecàrrega o com error del mateix.

    DEMANDES PLANTEJADES PER LES NOVES TECNOLOGIES EN RELACIÓ A LES TASQUES I AL LLOC DE TREBALL: La tecnologia pot ser dissenyada e implantada de forma que impliqui un empobriment del lloc de treball al reduïr les habilitats i capacitats requerides o, pel contrari, pot originar un lloc de treball enriquidor e inclús excessivament exigent en relació amb les capacitats i les habilitats, el que suposaria també una font d' estrés.

    L' adapatació als canvis produïts per les noves tecnologies pot produïr estrés.

    La introducció de l' ordenador al treball representa canvis, que dependrán de múltimples factors: característiques del sistema, assignació de funcions entre operador i sistema i disseny del lloc de treball.

    Un altre element influit per al introducció de noves tecnologies és el control sobre el ritme i pautes de treball.

    ASPECTES ORGANITZACIONALS RELACIONATS AMB LES NOVES TECNOLOGIES: Dos aspectes que resultan d'interés com implicacions sobre diversos processos i estructures organitzacionals són: els processos d' implantació de les noves tecnologies en les organitzacions i la seva gestió.

    ELEMENTS ESTRESSANTS DE LA IMPLANTACIÓ DE LES NOVES TECNOLOGIES EN LES ORGANITZACIONS: Els convenis tecnològics són una pràctica en diversos països centroeuropeus segons la qual representants dels treballadors i de l' empresa negocien els canvis tecnològics importants, clarificant les implicacions relatives a acomiadaments, formació , promoció, i trajectories de carrera, control i supervisió. Tots aquests aspectes poden ser estressors importants.

    POTENCIALS ESTRESSORS DE L' US HABITUAL DE LES NOVES TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ EN LES ORGANITZACIONS: L' increment del control i monitorització del desenvolupament, així com d' altres comportaments laborals; els aspectes relacionats amb la seguretat i les contrasenyes; la invasió de la privacitat; la falta de sistemes de suport per l' aprenentatge i l' actualització dels nous sistemes i programes; la reducció dels contactes socials e interacció social directa així com les possibilitats d' aïllament en el lloc de treball i els canvis de rols en el sistema organitzacional.

    B) ESTRESSORS DE NIVELL ORGANITZACIONAL

    Les organtizacions com formacions socials, presenten una sèrie de característiques globals que no poden reduïrs-se a la mera suma dels seus components siguin aquests rols, persones o llocs de treball.

    L'ESTRUCTURA ORGANITZACIONAL: La centralització de l' organització en la pressa de decisions mostra relacions positives amb l' alienació dels treballadors i negatives amb la satisfacció. També s' han trobat relacions negatives de la complexitat vertical i la satisfacció laboral. El nivell jeràrquic de la posició d' un treballador presenta una relació positiva amb al satisfacció general , i les posciós d' Staff solen presentar nivells menors de satisfacció i més rotació i absentisme que les de línia si es neutralitza el nivell dels llocs. La formalització d' operacions i procediments presenta una relació negativa amb la satisfacció en els professionals ja que fàcilment la perceben com una amenaça per la seva autonomia.

    EL CLIMA ORGANITZACIONAL: La falta de participació és el predictor més consistent de la tensió i estrés; també és important el suport social i les bones relacions interpersonals.

    (Peiró, J.1992:62-71)

    10.3.4. FONTS EXTRAORGANITZACIONALS D' ESTRÉS LABORAL: RELACIONS TREBALL- FAMÍLIA

    Un aspecte freqüentment citat pels professionals i directius al definir els components de qüalitat de vida laboral és la possibilitat d' aconseguir un equilibri entre la vida de treball i la vida fora del mateix.

  • RELACIONS DE LES EXPERIÈNCIES D' ESTRÉS ENTRE DIVERSOS ÀMBITS DE LA VIDA

  • PROCESOS RELACIONATS AMB EL ROL: Des d' aquesta aproximació s'han tematitzat de tres formes diferents aquestes relacions: conflicte entre rols, sobrecàrrega de rol i com acumulació de rols.

    PROCESSOS DE DESBORDAMENT O DE GENERALITZACIÓ: Fenòmens pels quals determinades experiències i canvis en els estats afectius produits en l' àmbit familiar desborden aquest àmbit i arriben a l' àmbit laboral o a l' inrevés.

    PROCESSOS DE SOCIALITZACIÓ: Els valors, actituts i habilitats adquirits en al familia influeixen en els comportaments i actituts de les persones en el treball , i també pot produir-se el procés contrari. Las intensitat i freqüència d `aquestes processo ve modulada per una sèrie de variables: gènere, nivell ocupacional, fase evolutiva del desenvolupament familiar.

  • FONTS D' ESTRÉS DE LA VIDA FAMILIAR QUE PODEN INFLUIR SOBRE EL TREBALL

  • En l' anàlisi dels estressors familiars s' ha de distingir entre aquells que s' originen en nucli de la pròpia familia i aquells que tenen lloc fora d' ella

    ESTRESSORS ORIGINATS EN EL NUCLI DE LA FAMÍLIA:

    -EVENTS NORMATIUS DE L `EVOLUCIÓ FAMILIAR: El matrimoni, el naixement d' un fill, inici o finalització de l' escolaritat dels fills, l' abandó dels fills de l' hogar, la jubilació o l' enviudament.El seu potencial estressor depén del significat i les circumstàncies en que es produeixen, així com el grau d' anticipació i desitg de que es produeixi aquests canvis.

    • EVENTS OCASIONALS IMPORTANTS, GENERALMENT IMPREVISTOS: Produeixen, pel general, un estrés superior als anteriors.

    ESTRESSORS CRÒNICS DE LA VIDA DIÀRIA FAMILIAR: L' estructura de l' experiència repetida en el context dels diversos rols que una persona desenvolupa en la seva vida diària poden estar plens de conflictes, incertidumbre, pressions i petites frustracions que poden causar experiències d' estrés relativament permanents o recurrents.

    LES FONTS EXTRAFAMILIARS D' ESTRÉS FAMILIAR: Els rols a més dels familiars que desenvolupen els membres de la família, produeixen situacions d' estrés i experiències emocionals negatives que poden repercutir o ser transferides a les relacions familiars, de una o altra forma.

  • ESTRÉS PER LES RELACIONS I CONFLICTES FAMÍLIA- TREBALL

  • NOMBRE DE ROLS DESENVOLUPATS I EXPERIÈNCIES D' ESTRÉS: L' estudi d' aquesta problemàtica ha tingut, pel general, dos plantejaments diferents, segons el gènere. En el cas de les dones, s'ha plantejat el problema preguntant si el treball de la dona incrementa o redueix l' estrés a l' acumular-se el rol de treballadora a rols familiars. En el cas dels homes, el plantejament ha estat amb freqüència oposat.

    ESTRÉS PER CONFLICTES TREBALL-FAMÍLIA I ELS SEUS ANTECEDENTS: Els estudis sobre aquestes interferències han prestat atenció tant als antecedents personals, com als laborals i familiars. Entres els primers s' han estudiat variables com la centralitat del treball e importància i aspiracions de la carrera; entre els segons , l'excessiva dedicació temporal, les exigències del trasllat a altres llocs i domicilis, els canvis produïts pel treball i entre els tercers, el treball de l' altre cònjugue, l' existènca de fills petits o el patró de relacions establert entre els esposos.

  • PARELLES EN LA QUE ELS DOS TREBALLEN O PARELLES DE DOBLE CARA

  • PATRONS DE RELACIÓ TREBALL- FAMÍLIA EN AQUESTES PARELLES: La investigació sobre aquesta temàtica, predominentment descriptiva, ha posat de manifest que en aquest tipus de parelles són freqüents els conflictes i l' estrés per les interferències entre el treball i la vida en comú.Hall, i Hall (1980), distingeixen quatre patrons diferents en funció de la implicació que cada membre de la parella posi en aspectes de treball i en aspecte familiars. A més, assumeixen que segons el patró de relació, els tipus i nivells de conlicte de rol seran també diferents. Els tipus diferenciats són els següents:

    • ACOMODATICIS: Un membre de la parella presenta nivells alts d' implicació en al carrera i baixos en aspetes relacionats amb la casa i família mentres que l' altre presenta el patró oposat. Si els dos valoren aspectes familiars i laborals però mantenen aquest patro de rols, els conflictes poden ser mínims

    • ADVERSARIS: Ambdòs membres estan altament implicats amb el seu treball i carrera i poc implicats en els aspectes de al casa i família, però al mateix temps, valoren de forma important que estigui ordenada la casa i atesa al família. Es la situació amb major potencial d' estrés, perquè els dos necessiten el suport dels altres en asepctes de la família i cas a que cap d' ells pot atendre.

    • ALIATS: Implica que els dos conjuges presenten alts valors, bé en aspectes de al casa o família, o en el treball presentant els dos valors oposats en l' altre aspecets.En aquesta situació el conflicte és baix.

    • ACRÒBATES: Els dos membres estan altament implicats en els dos rols. Experimentaran nivells alts d' estrés, tot i que a diferència d' aquells la font principal no serà el conflicte entre els dos membre si no la sobrecàrrega a l' intentar atendre adequadament els dos rols.

  • ALTRES ÀMBITS D' ESTRÉS EXTRAORGANITZACIONAL AMB INFLUÈNCA SOBRE EL TREBALL

  • Altres events incluits en aquesta relació fan referència amb aspectes extrafamiliars i extralaborals: problemes legals greus, experièncis sexuals traumàtiques, problemes d' alcohol o drogues, problemes amb els veïns, hipoteques, deudes importants, sufrir un atac o robo, canvis importants en activitats social… (Peiró, J.1992:72-85)

    10.4. CONTROL DE L' ESTRÉS LABORAL

    10.4.1. RESPOSTES PSICOBIOLÒGIQUES A L `ESTRÉS I CONSEQÜÈNCIES SOBRE LA SALUT

    Cada vegada més, els enfermetats cròniques o d' adaptació han anat ocupant els primers llocs entre les alteracions causants de mort en societats occidentals, desplaçant a altres, com les infeccioses, que eren la causa prevalescent en segles anteriors. Moltes enfermetats d' adaptació han estat relacionades amb l'estrés propi dels estils de vida actuals. Els estressors provoquen en els individus, junt a les respostes conductuals, respostes fisiològiques a l' estrés que, si es mantenen, ocasionen alteracions en la seva adaptació.

  • L' ESTRÉS LABORAL I LA SALUT. ESTUDIS EPIDEMIOLÒGICS

  • L' aparició de determinades enfermetats es considerada com la conseqüècia, més important a llarg plaç, de l' exposició perllongada a situacions estressants i de la desadaptació que aquesta produeix en l' organisme.

    Nombrosos estudis epidemològics han constatat relacions entre diversos aspectes laborals i alteracions en la salut.

    Un altre apropament important ha consistit en estudiar característiques laborals concretes. Entre aquestes s' ha de destacar el nombre de demandes i events nous.Les caracterísiques són: el treball per torns, que està relacionat amb queixes i alteracions físiques,la sobrecàrrega del treball que ha mostrat estar lligada al risc coronari i també, junt a aquesta última la participació en la presa de decisions.Altre factors inclouen canvis en el rol laboral com el retiro i , sobre tot, l' atur. Aquest últim, té importants conseqüències en la salut física i mental.

    Una gran part de la investigació epidemològica, s' ha centrat en les característiques individuals.

  • RESPOSTES PSICOBIOLÒGIQUES A SITUACIONS D'ESTRÉS

  • L' individu reacciona davant les situacions d' estrés amb una resposta coordinada a nivell fisiològic i conductual. El problema surgeix qua la resposta fisiològica s' activa molt freqüentment o durant massa temps ( estressors crònics) o davant estressors ( p.e.psicològics) pels que no constituteix una resposta adequada.

    ÍNDEXS FISIOLÒGICS D' ESTRÉS LABORAL: Donat el rang de processos fisiològics que es veuen alterats en una situació d'estrés, són nombrosos els índex que es poden utilitzar per mesurar la magnitut de la resposta psicobiològica. En general, s' han utilitzat mesures directes ( com els nivells hormonals) o indirectes que reflexen els efectes de les hormones en diversos sistemes ( freqüència cardíaca, pressió arterial, activitat electrodèrmica…).

  • CONSEQÜÈNCIES DE L' ESTRÉS SOBRE LA SALUT

  • Poden ser agrupades en tres categories:

    • Diverses malalties i patologies: Les principals enfermetats atribuïdes a l' estrés són les malalties cròniques o d' adaptació. Es considera que són degudes a la resposta inadaptada de l' organisme davant un o més agents externs. Dins d' aquest grup, les enfermetats cardiovasculars representen problablement el subgrup més important. Les migranyes constitueixen un important grup també.

    • Alteracions en el benestar i la salut mental: Dins les alteracions psicològiques relacionades amb l' estrés, destaquen l `ansietat, la pèrdua d' autoestima, l' increment de la irritabilitat, la disminució de la motivació, la depressió i finalment, el suïcidi. Aquest tipus de problemes ha estat relacionat amb la falta de satisfacció laboral, sobrecàrrega, estil de lideratge, inseguretat laboral i atur,infrautilització de les pròpies capacitats…

    • Alteracions conductuals amb repercussions en el desenvolupament/ rendiment: Constitueix una agrupació heterògenea de conseqüències relatives a la conducta i al desenvolupament en l' organització. S' han citat : disminucio del rendiment, reducció en la pressa de decisions efectives, l `increment en l' accidentabilitat, la rotació i l' absentisme. Altres conductes inclouen beguda, a més de psicofàrmacs.

  • PARÀMETRES DE L' ESTRÉS RELLEVANTS PER LA SALUT

  • CARACTERÍSTIQUES DE L'ESTRESSOR:

    • Duració de l `estímul: Gran part de la investigació s' ha realitzat en laboratori amb situacions d' estrés agut, però en la vida qüotidiana, en nombroses ocasions els estressors més importants són crònics.Les respostes fisiològiques a l `estrés mantingudes durant llarg temps tenen repercussions negatives per la salut, però altres fenòmens compliquen aquesta aseveració general com l' habituació o el desenvolupament de noves estratègies d' afrontament.

    • Intensitat de l ` estímul: S'ha comprobat una relació , de manera que les respostes hormonals són majors, per exemple davant una operació quirúrgica de gran envergadura que davant altra de menor importància.

    • Novetat: L'exposició a estímuls nous pot desencadenar respostes majors que altres estímuls més greus

    • Predictibilitat: La resposta psicobiològica és major davant un estímul no predecible que davant un predictivle, encara que la duració i la intensitat siguin iguals.

    • Control: La falta de control s' ha relacionat amb importants efectes negatius.

    • Complexitat de les demandes sol·licitades per la tasca: la quantitat o naturalesa de les tasques ( sobrecàrrega), provoquen majors increments de pressió sanguíneai freqüència cardíaca que altres tasques més passives.

    • Recursos psicosocials de l' individu: Característiques personals, que modulen les respostes a l `estressor i que possiblement inguin també influència directa sobre les respostes fisiològiques.L' experimentació temprana a l `estrés , ha mostrat tenir un important paper en la relació entre estrés i conseqüències a llarg plaç. També els estils i estratègies d' afrontament adoptats afecten als patrons de respostes fisiològiques.

    • Factors biològics i constitucionals: La dieta i exercici físic afecten a la reactivitat fisiològica.Les dades, pareixen donar suport a una major vulnerabilitat dels varons a l' estrés, ja que s'han trobat diferències en diversos paràmetres bioquímics, encara que permaneix el dubte si l' adopció d'un rol masculí en el treball per part de les dones faria desaparèixer aquestes diferències

  • ESTRÉS I SALUT: MECANISMES VIES D'INFLUÈNCIA

  • Els principals mecanismes que han estat suggerits com mediadors de la relació entre estrés i salut són:

    • Conductuals:Aparició i/o alteració de conductes i hàbits que són perjudicials per la salut i que afavoreixen l' aparició i/o agravament d' algunes enfermetats.

    • Psicològics: distorsió a nivell cognitiu, afectiu i perceptiu amb repercusions en el funcionament psicobiològic.

    • Fisiológics: Existència, tant d' efectes físics directes que causen o faciliten l`enfermetat, com d' una sensibilització dels sitemes orgànics a l' exposicio subsegüent a estressors.

    (Peiró, J.M. y Salvador,A. 1993:53-65)

    10.4.2. ESTRATÈGIES D' INTERVENCIÓ PER LA PREVENCIÓ I EL MANEIG DE L' ESTRÉS LABORAL

    A) ESTRATÈGIES D'INTERVENCIÓ A NIVELL ORGANITZACIONAL

    La intervenció sobre problemes d' estrés en es organitzacions ha de passar, amb freqüència, per la intervenció a nivell orgnanitzacional. Aquesta és la més adequada per atacar els estressros que estan en al base del procés d' estrés.

    En l anàlisi de la problemàtica a nivell organitzacional, s' ha de distingir, al menys, dos plans d' intervenció en funció del rigor científic amb que s' ha abordat el problema:

    • canvis orgnanitzacionals el que la relació amb l' estrés dels treballadros ha estat investigada científicament

    • aspecetes organitzacionals que solen modificar-se en intervencions sobre problemes d' estrés però els seus efectes no han estat provats mitjançant investigació científica.

    ÀMBITS I ESTRATÈGIES D ` INTERVENCIÓ ORGANITZACIONAL

    Condicions ambientals, enriquiment del lloc de treball, grups semiautònoms de treball, canvis en els horaris de treball, estils de direcció i lideratge, plans de carrera, altres aspectes de la gestió de recursos humans, noves tecnologies: disseny, implantació, i gestió, estructura organitzacional i clima organitzacional

  • ESTRATÈGIES D' INTERVENCIÓ A NIVELL INDIVIDUAL

  • De vegades resulta impossible per la persona eliminar la font d' estrés en el treball; no obstant, encara pot afrontar de forma competent aquesta situació controlant les seves experiències i conseqüències que l `estrés produeix sobre la seva salut física o mental.

    Les utilitzades amb més freqüència en programes de prevenció i maneig d' estrés són:

    TÈCNIQUES DE RELAXACIÓ I MEDITACIÓ: La relaxació física i mental (meditació) són estats que poden ser entesos com oposats a l'experiència de l' estrés. Una de les tècniques de relaxació més conegudes és l' elaborada per Jacobson: relaxació progressiva.

    Una activitat complementària a aquesta és l' aprenentatge de formes adequades de respiració

    TÈCNIQUES DE “BIOFEEDBACK”: Aquest és el procés pel quan es proporciona informació a l' individu sobre determinats estats biològics propis.L' objectiu és aconseguir que el subjecte aconsegueixi interpretar la informació biològica que se li proporciona i la utlitizi per adquirir control sobre els seus processos i paràmetres biològics concrets. Pot ser usat en:

  • tractament de problemes psicosomàtics com la hipertensió o taquicàrdia

  • identificació dels òrgans dèbils tractant de prevenir la enfermetat

  • augment de l' eficàcia de les tècniques de relaxació al proporcionar informacio precisa sobre el grau en que la relaxació redueix realment l' activació.

  • PRÀCTICA D' EXERCICI FÍSIC I MANTENIMENT DE LA BONA CONDICIÓ FÍSICA: Els estudis sobre entrenament mostren que aquet millora consistentment la capacitat pel treball físic i les funcions cardiovasculars i metabòlica.

    El tipus d' exercici que al semblar proporciona més beneficis per la salut és el aeròbic: joggig, correr, bicicleta estacionària, natació…

    TÈCNIQUES COGNITIVES I TÈCNIQUES D'AUTOCONTROL: Hi ha diferents tècniques i variades per treballar aquells components cognitius involucrats en una situació estressant.

  • tècnica de detenció del pensament: indicada quan una persona inicia uan cadena d pesnaments reiteratius o rumiacions que no cotribuixen a sotir de la situació , si no que la dificulten

  • tècnica de solució de problemes: ajuda a les pesons a resoldre problemes i predre decisions més adequades

  • tècnica de reestructuració cognitiva: intenta oferir vies i procediments perque una persona pugui reorganitzar la forma en que percep i aprecia una situació.

  • entrenament en inoculació d' estrés: tècnica cognitiva comportamental que persegueix l'alteració de la conceptuaclització i el processament d' informació d'una persona sobre una situació estressant centrant la seva atenció en les habilitats cognitives i comportamentals per modificar les normes no adaptatives de resposta. Consta de tres fases: preparació , entrenament d' habilitats, i aplicació de l' entrenament a la situació objectiu be de forma gradual o masiva segons els casos.

  • PROGRAMES D' ASSITÈNCIA ALS EMPLEATS

  • L' estructua d' aquests programes varai ampliament, però una definició mínima incluiria un conjunt de polítiques i procediments d' una companyia per identificar i respondre als problemes emocionals i personals dels seus empletats que interfereixen amb el seu desenvolupament laboral.

    Els components bàsics d' aquests programes són:

    • compromís i suport de l' alta direcció

    • formulació escrita de polítiques i procediments que caracteritzen els fins i funcions del programa en el marc de l `organització

    • estreta cooperació amb els sindicats

    • entrenament dels supervisors en la identificació de problemes

    • educació dels empleats i diseminació dels serveis del programa amb el fi de potenciar el seu ús

    • una connexió amb altres serveis de la comunitat amb el fi de derivar aquells problemes o casos que ho requereixin

    • una política explícita de confidencialitat sobre al informació del treballador

    • manteniment dels registres d'informació amb vistes a l `avaluació del programa

    • cobertura dels serveis del programa per beneficis de la companyia se seguros

    E) PROGRAMES DE PREVENCIÓ D'ESTRÉS

    Reuneixen un conjunt de coneixements i tècniques orientades als treballadors que pretenen: promoure el reconeixement dels estressors i els esus efectes per la salut i - oferir possibilitats de reducció de les experiències de l `estrés mitjançant les tècniques adequades en cada cas.

    Pel general , aquests programes en les organitzacions, estan dirigits a desenvolupar habilitats personals i a produïr canvis en la persona com forma d' abordar els problemes d `estrés sense prestar atenció a l `alteració dels estressors en l' organització.

    Aquests programes van cobrant cada vegada més popularitat entre les empreses

    (Peiró, J.M. y Salvador,A. 1993:68-79)

    10.5. “ EL SÍNDROME DE CREMAR-SE”

    10.5.1. DELIMITACIÓ CONCEPTUAL

    El concepte de “cremar-se pel treball” (bournot), va sortir als Estats Units a mitjans de la dècada dels 70, per donar explicació al procés de deterioro en les cures i atenció professional als treballadors de les organitzacions de serveis. Al llarg d' aquests anys aquest síndrome ha quedat establert com una resposta a l' estrés laboral.

    La necessitat d' estudiar aquest síndrome ve unida a la necessitat d' estudiar els processos d' estrés laboral, així com a la recent importància que les organitzacions han fet sobre la necessitat de preocupar-se més de la calitat de vida laboral que ofereixen als seus empleats.

    Actualment, resulta necessari considerar els aspectes de benestar i salut laboral a la hora d' avaluar l' eficacia d' una determinada organització, doncs la qualitat e vida laboral, estat de salut física i mental que comporta té repercusions sobre la organització.

    No existeix una definició unàniment acceptada sobre el síndrome de cremar-se pel treball, però existeix el consens en condsiderar que apareix en l `individu com una resposta a l' estrés laboral crònic. Es tracta d' una experiència subjectiva interna que agrupa sentiments i actituts, i que té un matís negatiu pel subjecte donat que implica alteracions, problemes i disfuncions psicofisiològiques amb conseqüències negatives per la persona i per l' organització. ( Gil Monte,P; i Peiró,J.1997: 14-15)

    10.5.2. PERSPECTIVES DE LA DELIMITACIÓ CONCEPTUAL DEL SÍNDROME “CREMAR-SE PEL TREBALL”

    A) PERSPECTIVA CLÍNICA

    Entén el síndrome com un estat al que arriba un subjecte com conseqüència de l' estrés laboral.

    Senyala que fa alusió a l `experiència d' agotament, decepció i pèrdua d'interés per l' activitat laboral que surgeix en els professsionals que treballen en contacte directe amb persones en la prestació de serveis com consequència d' aquest contacte diari amb el seu treball.

    B) PERSPECTIVA PSICOSOCIAL

    Des d' aquest enfoc, la majoria dels autors assumeixen la difinició elaborada per Maslach i Jackson (1981), que senyalen que el síndrome de cremar-se ha de ser conceptualitzat com un síndrome d' agotament emocional, despersonalització i falta de realització personal en el treball que pot desenvolupar-se en aquelles persones que tenen com objecte de treball persones en qualsevol tipus d' activitat.

    En aquesta definicio, per agotament emocional s' entén la situació en la que els treballadors senten que ja no poden donar més de sí mateixos a nivell afectiu. És una situació d' agotament de l' energia o els recursos emocionals propis, una experiènca d' estar emocionalment agotat degut al contacte “diari “ i mantingut amb persones a les que s' ha d' atendre com objecte de treball. La despersonalització pot ser definidacom el desenvolupament de sentiments negatius , i d' actituts i sentiments de cinisme cap a les persones destinatàries del treball.

    La falta de realització personal en el treball es defineix com al tendència d' aquests professionals a avaluar-se negativament, i de forma especial aquesta avaluació afecta l' habilitat en la realització del treball i la relació amb les persones a les que atenen. Els treballadros es senten descontents e insatisfets amb sí mateixos i descontents amb els seus resultats laborals. Aquesta prspectiva integra el paper de les cognicions i emocions com variables mediadores en la relació entre el estrés laboral percebut i les respostes actitudinals i conductuals. ( Gil Monte,P; i Peiró,J.1997: 14-15)

    10.5.3. MESURES SOBRE EL SÍNDROME DE CREMAR-SE PEL TREBALL D' APLICACIÓ LIMITADA

    Les escales elaborades per la mesura del síndrome de cremar-se poden distingir-se en base a la quantitat d' estudis psicomètrics realitzats sobre elles, i al volumen d' investigació que des d' elles s' han generat.

    Així, en la literatura sobre el síndrome apareixen una sèrie de qüestionaris que prodríem denominar de “avaluis vosté mateix”. Aquests qüestionaris no han estat estudiats ni empírica ni psicomètricament, i per suposat, no han generat cap investigació com rigor metodològic.

    Un segon tipus de questionaris són aquells que , encara que hagin estat usats amb poca freqüènciaels seus ítmes i els treballs en els que s' usen tenen cert rigor metodològic. Alguns d' aquests instruments han estat elaborats per estimar el síndrome exclusivament en professionlas de serveis d' ajuda. Per exemple: el Teacher Burnout Scale (TBS) de Seidman i Zager (1986-87), o el Teaher Attitude Scale (TAS), que és una versió modificada del MBI...

    No obstant, altres autors consideren que el síndrome pot afectar a cualsevol tipus de professionals e inclús a estudiants. Per exemple, Meier (1984) va fer servir el Meier Burnout Assesment (MBA) per avaluar el síndrome

    Per una altra part, Matthews (1990), en un estudi comparatiu entre diferents professionals (metges, infermeres, mestres, treballadors socials, personals de serveis, diretius, carters...), va usar el Matthews Burnout Scale for Employees (MBSE)

    Pel que respecte a les escales elaborades en el nostre país, s' ha de citar l' escala nominada Efectes Psíquics del Burnout (EPB), elaborada per García i colaboradores.

    Un altre instrument d' aplicació limitada elaborats per mesurar el síndrome ha estat el Gillespie-Numerof Burnout Inventory , format per 10 ítems que estimen aspectes emocionals i actitudinals derivats del treball.

    • EL “STAFF BURNOUT HOR HEALTH PROFESSIONALS” (SBS-HP) DE JONES

    Jones enten aquest síndrome com un “ síndrome d' agotament físic i emocional que comporta el desenvolupament d' actituts negatives cap al treball, pobre autoconcepte professional, rencor, duresa i pèrdua d' interés per les persones cap a les que es treballa. El Qüestionari està format per 30 ítems avaluats amb una escala de 6 graus en al que el subjecte indica en quina mesura està d' acord amb el que expressa l' ítem.

    Encara que l' escala va ser elaborada per estimar el síndrome en professionals de la salut, en alguns treballs, després de la modificació dels seus ítems, ha estat utilitzada per estimar el síndrome en altre tipus de professionals de serveis d' ajuda com treballadors socials i funcionaris, professors...

    Aquest qüestionaris té una visió del síndrome més amplia que altres qüestionaris elaborats amb posterioritat, com el MBI o BM.

    ÍTEMS DEL QÜESTIONARI

  • Durant el meu treball em trobo fatigat

  • Últimament he faltat al treball per tenir un refredat, grip, febre u altres problemes de salut

  • En alguna ocasió he perdut la clama i m'he posat furiós al treball

  • Tots els meus hàbits laborals són bons i desitjables

  • Algunes vegades tinc mals de cap durant el meu treball

  • Amb freqüència em trobo agust relaxant-me amb una copa després del treball

  • Mai murmuro sobre altes en el treball

  • Crec que les dificultats del meu treball han influit en els meus problemes familiars

  • Mai arribo tard a una cita

  • Amb freqüència tinc el desitg de prendre algun medicament per tranquilitzar-me mentres treballo

  • He perdut l' interés pels meus pacients i tinc tendència a tracar-los amb indiferència casi de forma mecància

  • De vegades, en el treball penso coses que no m' agradaria que sabessin altres persones

  • Amb freqüència, em trobo desanimat i penso en deixar el meu treball

  • Em poso furiós e irritat amb els meus pacients amb freqüència

  • Algunes vegades ,m' enfado al treball

  • Tinc problemes per entendre'm amb els meus companys

  • Estic molt interessat pel meu confort i benestar laboral

  • Intento evitar als meus supervisors

  • M' encanten tots els meus companys de treball

  • Sempre faig el que s' espera de mi en el treball a pesar dels invonvenients que pugui trobar

  • Últimament estic tenint alguns probelmes amb el meu desenvolupament laboral per la falta de cooperació dels pacients

  • Totes les normes i regles que existeixen en el meu treball m' impedeixen realitzar òptimament les meves obligacions laborals

  • De vegades deixo per demà el que podria fer avui

  • No sempre dic la veritat al meu supervisor o companys

  • Trobo el meu ambient de treball depriment

  • Crec que el meu treball és poc estimulant i ofereix poques oportunitats per ser creatiu

  • Amb freqüència penso en buscar un nou treball

  • Les preocupacions derivades del meu treball m' han pres la son

  • Crec que existeixen poques oportunitats per progressar en el meu treball

  • En el treball evito el tracte amb els pacients.

    • EL “TEDIUM MEASURE” (TM) DE PINES, ARONSON I KAFRY O EL “BURNOUT MEASURE”(BM) DE PINES I ARONSON

    Pines i col·laboradors entenen que el síndrome de cremar-se pel treball és un estat de fatiga emocional, física i mental, resultat de implicar-se amb persones en situacions que són emocionalment demandants.

    Aquestes situacions són carácterístiques de la majoria dels serveis d' ajuda Aquestes situacions són característiques de la majoria dels serveis d' ajuda. Junt aquest estat de cansament general, el síndrome es caracteritza també per sentiments d' impotència, inutilitat, incompetència i fallo, sensacions de sentir-se atrapat, actituts negatives cap al treball i altres aspectes de la vida, baixa autoestima i baix autoconcepte.

    Basant-se en aquest concepte Pines i col.(1981) elaboren el “Tedium Measure” (TM) com un qüestionari adequat per estimar el síndrome. Aquests autors van distingir inicialment entre tedio i síndrome de cremar-se pel treball, doncs consideraren que encara que ambdós constructes tenen una sintomatologia similar el seu orígen és diferent.El tedi és el resultat de pressions físiques o psicològiques de caràcter crònic, mentres que el síndrome de cremar-se pel treball és el resultat d' una pressió emocional de caràcter crònic que s' associa específicament a una intensa i perllongada implicació amb les persones a les que s'aten.

    El TM ha passat a ser denominat “Burnout Measure” (BM), i el síndrome es pot desenvolupar tant en professionals de serveis d' ajuda com en un altres tipus de professionals.

    EL BM és un qüestionari integrat per 21 ítems que es distribueixen en tres subescales denominades agotament físic, emocional i mental. La puntuació en les tres dimensions que medeix l' escala es combinen en una puntuació única que dóna un índex indicatiu d'en quin grau el subjecte està cremat. Aquesta puntuació és la suma de la puntuació en els 21 ítmes , de manera que els subjectes poden arribar a puntuacions que oscil·len entre els 21 i 147.

    El BM, degut a les crítiques que se li han fet, pot ser considerat un instrument d' investigació fiable i vàlid que estima els nivells d' agotament experimentats pel subjecte, però no les variables actitudinals del síndrome.

    ÍTEMS DEL QÜESTIONARI

    AGOTAMENT FÍSIC

    AGOTAMENT EMOCIONAL

    AGOTAMENT MENTAL

    Em trobo cansat

    Estic físicament agotat

    Em trobo destroçat

    Em sento sense forces

    Em trobo desgastat

    Em sento dèbil

    Em sento enèrgic

    Em sento deprimit

    Estic emocionalment agotat

    Em sento “cremat”

    Em sento atrapat

    Estic preocupat

    Em sento desesperat

    Em sento ansiós

    Soc feliç

    Soc infeliç

    Tinc un bondia

    Em sento inútil

    Em trobo optimista

    Em sento desilusionat

    Em sento rebujat

    • EL “MALACH BURNOUT INVENTORY” (MBI) DE MASLACH I JACKSON

    Aquest és l' instrument utilitzat amb més freqüència per mesurar el síndrome de cremar-se pel treball, independentment de les característiques ocupacionals de la mostra i del seu origen.

    És un dels instrumensts que major volum d `investigació ha generat.Quasi es podria afirmar que a partir de la seva elaboració es normalitza el concepte de “cremar-se pel treball”, doncs al seva definició més acceptada és el resultat de la factorització del MBI, que el conceptualitza com un síndrome caracteritzat per sEntiments d' agotament emocional , despersonalització i baixa realització personal al treball.

    Aquest instument està format per 22 ítems que es valoren amb una escala tipo Likert.

    ESCALA DE VALORACIÓ EN LA FORMA DE FREQÜÈNCIA E ÍTEMS QUE INTEGREN EL QÜESTIONARI “MBI”

    0

    1

    2

    3

    4

    5

  • E Degut al meu treball em sento emocionalment agotat

  • EE Al final de la jornada em sento agotat

  • EE Em trobo cansat quan m' aixeco pels matins i he d' enfrontar-me a un altre dia de treball

  • PA Puc entendre amb facilitat el que pensen els meus pacients

  • D Crec que tracto a alguns pacients com si fossin objects

  • EE Treballar amb pacients tots els dies és una tensió per a mí.

  • PA M' enfrento molt bé amb els problemes que em presenten els meus pacients

  • EE Em sento “cremat” pel treball

  • PA Sento que mitjançant el treball estic influint positivament en la vida dels altres

  • D Crec que tinc un comportament més insensible amb la gent des de que faig el treball

  • D Em preocupa que aquest treball m' està endurint emocionalment

  • PA Em trobo amb molta vitalitat

  • EE Em sento frustrat pel meu treball

  • EE Sento que estic fent un treball massa dur

  • D Realment no m' importa el que els passi a alguns dels pacients al que tingui d' atendre

  • EE Treballar en contacte directe amb els pacients em produeix bastant estrés

  • PA Tinc facilitat per crear una atmòsfera relaxada als meus pacients

  • PA Em trobo animat després de treballar junt amb els pacients

  • PA He realitzat moltes coses que mereixen la pena en aquest treball

  • EE En el treball sento que estic al límit de les meues possibilitats

  • PA Sento que sé tractar de forma adequada els problemes emocionals al treball

  • D Sento que els pacients em culpen d' alguns dels seus problemes

  • EE: Agotament emocional

    D: Despersonalització

    PA: Realització personal en en treball

    ( Gil Monte,P; i Peiró,J.1997: 48-55)

  • CONCLUSIONS

  • El tractament de l'estrès pot provocar diverses situacions en relació als sentiments, els pensaments i els actes. Amb aquest seguit de tècniques no podem determinar quina és millor, o quina funciona millor. Hem de tenir en compte que són múltiples les estratègies que podem utilitzar per produir els canvis necessaris per millorar el funcionament intern. El que si que hem de tenir clar és que per aconseguir un canvi terapèutic, s'ha de produir canvis en aspectes cognitius i d'afrontament.

    Els programes pel domini de l'estrès, en contrast amb les teràpies individualitzades, estan dissenyat per a ser aplicat en general. Encara que aquests programes puguin resultar útils, la seva efectivitat és limitada per aquelles persones que els seus problemes deriven de conflictes individuals o de compromisos personals, que aquests programes no consideren.

    Els programes per al domini de l'estrès que estan orientats a la resolució de problemes també són inadequats per aquelles persones les quals la seva angoixa és deguda a assumptes relacionats amb la seva existència.

    Alguns programes de grup proporcionen una intervenció més personalitzada i intenten tractar els compromisos individuals.. en resum, per a que qualsevol programa resulti efectiu per tal de dominar l'estrès, ha d'estimular d'individu a avaluar la situació i/o afrontar les demandes de forma diferent.

  • BIBLIOGRAFIA

    • BUENDIA, VIDAL J. (Coord). (1993). Estrés y psicopatologia. Pirámide: Madrid.

    • GIL MONTE, P. I PEIRÓ, J. (1997). Desgaste psíquico en el trabajo: el síndrome de quemarse. Madrid: Síntesi.

    • LAZARO S. FOLKMAN S. (1986). Estrés y procesos cognitivos. Martínez Roca: Barcelona.

    • LABRADOR, J. (1992). El Estrès. Nuevas técnicas para seu control. Ediciones Tema Hoy: Madrid.

    • PEIRÓ,J. I SALVADOR, A. (1993). Control del estrés laboral. Madrid: Eudema.

    • PEIRÓ,J.M.(1992). Desencadenantes del estrés laboral. Madrid: Eudema.

    1

    57