Estado del bienestar

Servicios sociales. Situación económica. España # Estat del Benestar. Desenvolupament. Dèficit. Sanitat. Context familiar. Pressupostos. Catalunya

  • Enviado por: Saf
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 47 páginas
publicidad
publicidad

ÍNDEX:

  • Índex .................................................................................... 1

  • Introducció .......................................................................... 3

  • Estat del Benestar ................................................................ 5

  • 3.1 Introducció i orígens ..................................................... 5

    3.2 En que consisteix l'estat del benestar? ........................ 8

    3.3 Què suposa per l'estat? .......................................... 10

    3.4 Crítiques a l'estat del Benestar ................................ 12

    4. L'estat del Benestar a Catalunya ........................................... 15

    4.1 Introducció ........................................................................ 15

    4.1.1 Desenvolupament ..................................................... 15

    4.1.2 Causes del Dèficit .................................................... 16

    4.1.3 Perquè aquest creixement? ................................ 18

    4.2 En Sanitat ....................................................................... 18

    4.2.1 Per què aquesta situació? ................................. 21

    4.2.2 La salut pública ......................................................... 22

    4.3 En un context familiar .................................................... 23

    4.3.1 Família i serveis d'ajuda familiar .............................. 23

    4.3.2 La tercera edat ..................................................... 24

    4.3.3 Serveis domiciliaris ............................................ 25

    4.3.4 Educació: despesa insuficient ................................. 26

    4.3.4.1 Escoles d'infància ................................ 27

    4.3.5 Treball ........................................................... 28

    4.3.6 Conseqüències socials ....................................... 29

    4.3.7 Costos econòmics ................................................. 30

    4.4 Percepció que tenen les famílies

    del que reben de l'estat .................................................. 30

    4.4.1 Introducció .......................................................... 30

    4.4.2 Anàlisis ........................................................... 33

    4.5 Pressupostos del 2005 .................................................. 37

    5. Resultats i conclusions .................................................. 41

    6. Bibliografia ......................................................................42

    7. Glossari ............................................................................... 43

    8. Annexos ............................................................................... 44

    8.1 Enquesta model ................................................. 45

    8.2 Enquesta contestada ........................................ 46

    2. Introducció:

    Aquest és un treball de recerca d'economia i un apartat d'història sobre l'Estat del Benestar. He fet una recerca bibliogràfica sobre els orígens del mateix i com veurem no és en el període de postguerra.

    L'objectiu principal d'aquest treball, és esbrinar i analitzar l'opinió i la percepció de la gent sobre alguns aspecte de l'estat del Benestar, si tenen la percepció de deutors o de creditors, per exemple.

    Dins del treball hi trobarem els orígens , l'actualitat de la sanitat catalana, els diferents aspectes relacionats amb l'Estat del Benestar. En els últims apartats d'aquest treball trobarem els pressupostos catalans del 2005 de forma analitzada.

    En un principi, el meu treball de recerca, tenia un enfocament diferent, pretenia esbrinar la implicació dels governs en el finançament de l'Estat del Benestar i comprovar la relació entre la ideologia del govern: com més d'esquerres era el partit que estès al govern, més politiques socials, i per tant més suport a l'Estat del Benestar. Ara l'únic que tenen en comú és que el terme general, l'Estat del Benestar i algun punts de dins del treball, però pel que fa a la part de recerca, és més senzilla i també més entenedora el tema actual. En el treball anterior, l'apartat d'història era més ampli, i m'endinsava fins als orígens de l'economia capitalista i del pensament dels economistes més importants (Adam Smith, John Stuart Mills,...).

    La causa de que canvies l'enfocament del treball, va ser que no tenia la suficient informació, ja que no en trobava relacionada amb el tema i, ja que Espanya a encara no feia un any que tenia govern nou, en cas de que hagués completat el treball, haguessin set dades molt aproximades i poc fiables degut al poc temps de govern socialista. Si ho volia fer real tenia que anar 8 o més anys enrere amb dades, i no m'interessava.

    La metodologia per fer aquest treball ha estat buscar en llibres d'economia i en Internet. Trobar la informació, fer-ne un resum i entendre-la, contrastar-la i exposar-la ha estat més fàcil.

    Per tal de comprovar la percepció dels ciutadans, vaig buscar una mostra de 35 persones de Lleida a l'atzar representatives de tota la població. En aquesta tasca, només era qüestió d'anar donant enquestes per tal de que les contestessin, i al final, al tenir-ne suficients, només va fer falta analitzar-les amb els gràfics corresponents.

    Per últim, els agraïments a totes les persones que han fet possible aquet treball, en especial a la meva tutora, qui ha tingut una enorme paciència. També agrair a la meva família el suport en aquest treball. Per últim, agrair-ho també a totes les persones que han contestat les enquestes.

    3. L'Estat del Benestar

    3.1 Introducció i Orígens de l'Estat del Benestar:

    L'estat del benestar va ser creat a l'Europa de la postguerra i és va aconseguir desautoritzar les possibilitats de revolta social en aquells indrets on hi havia moltes desigualtats. Va evitar també que les idees comunistes que rondaven per les ments d'alguns europeus es contagiessin. Però, si ens posem a analitzar l'origen real de l'Estat del Benestar veurem que aquest no va aparèixer a la postguerra de la Segona Guerra Mundial, tot i que allí vas ser quan es va desenvolupar extraordinàriament,sinó que ja van començar a aparèixer fets semblants a finals de segle XIX quan la revolució industrial era un fet a quasi tota Europa i no només al Regne Unit.

    Tot comença quan les premisses d'A.Marshall, al segle XIX van alliberar la necessitat de reflexionar sobre els aspectes socials que es relacionaven directament amb el benestar dels individus. Només eren importants aquells que tenien que veure amb assumptes econòmics, no obstant, en el període d'entre guerres aquest model semblava que estava en procés de decadència. Davant de l'amenaça del comunisme com una alternativa viable, gràcies a la poca fiabilitat de l'Estat de finals del segle XIX, el liberalisme econòmic busca posicionar l'Estat com un agent econòmic y social, amb funcions clarament definides en quan al control i redistribució que tindria que mostrar una tendència equitativa. Aquest posicionament va quedar a la teoria de John M. Keynes un dels més destacats economistes de principis de segle. Keynes va ser qui va escriure les bases del desenvolupament de l'Estat del Benestar. En la seva teoria, reconeix la necessitat de regular per fora el mercat, considerant que l'Estat es qui ha de complir aquest paper, exercint la seva funció redistributiva i possibilitant a la població de la seva participació en igualtat de condicions dins de les lleis de l'oferta i de la demanda.

    Des de l'any 1989 fins ara, el món ha experimentat canvis radicals: un dels més importants, és el fet que s'ha passat d'un món dividit en dos blocs a l'hegemonia dels sistemes d'economia de mercat. Ara 5 països, contant Xina, que és d'economia marxista amb algun tret de la economia capitalista, (com ara la propietat provada, legalitzada l'any passat), són d'economia totalment marxista.

    En aquests moments apareixen nombrosos i greus problemes, però ha desaparegut el discurs que parlava d'alternatives globals a l'economia de mercat. Tanmateix, la història mostra que el mercat ha permès sistemes econòmics i socials molt diferents: hi ha una gran distància entre els capitalismes liberals del s. XIX a Europa i els actuals Estats de Benestar basats en l'economia mixta.

    Aquest sistema d'economia mixta es va crear per la ineficiència de la planificació centralitzada i de les limitacions de les economies capitalistes. En una economia mixta el sector públic col·labora amb la iniciativa privada en la resposta a les preguntes sobre el què, el com i per a qui del conjunt de la societat. De la mateixa manera que hi ha marxisme i liberalisme depenent del sistema econòmic, també hi ha una ideologia per al sistema econòmic mixta: el Keynesianisme.

    Per la part de l'economia capitalista Adam Smith deia que aquest tipus d'economia no era sol un fet d'intercanvis, sinó que també incorpora la producció, la creació d'institucions que fan possible l'intercanvi. L'economia capitalista prospera a base del “etos” capitalista que inclou també l'orgull en la qualitat de la producció, orgull que es té per la capacitat de realitzar lo que un ha promès.

    L'estat del benestar adverteix que és possible que alguna persona s'endinsi en una situació molt difícil, pot necessitar assistència mèdica i encara que tingui un patrimoni suficient, potser no pugui permetres el luxe de pagar-se els despeses.

    A partir d'aquí comença la funció de l'Estat del benestar. Dona un recolzament bàsic perquè no caigui en la pobresa. L'Estat del Benestar impedeix que algú arribi a un estat d'existència que es podria qualificar de vergonyosa dins de la societat. L'Estat del Benestar vol una societat interdependent.

    En el cas dels neoclàssics, un dels problemes més fonamental era la determinació dels preus de mercat. Segons Marshall, creia que per determinar els preus s'havia d'observar el comportament dels productors i dels consumidors, i a causa d'això podrien analitzar la determinació dels preus de mercat. Per això, Marshall va pensar en una taula on de quantiat-preu com a concepte de demanda, entre altres coses.

    El fet que els Estats de Benestar hagin representat una considerable aproximació a una societat justa no vol dir ni que siguin perfectes ni que siguin la solució definitiva dels problemes socials.

    De fet, els Estats de Benestar es van desenvolupar en unes condicions econòmiques, socials, polítiques i ideològiques que han canviat profundament aquests darrers anys.

    L'Estat de Benestar ha d'afrontar nous reptes interns;

  • En primer lloc, les transformacions que ell mateix ha provocat a les societats occidentals

  • En segon lloc, l'assimilació de l'impacte que les noves tecnologies produiran en tots els ordres de la vida col·lectiva.

  • Es pot demostrar que l'Estat del Benestar es mou sempre per raons solidaries i d'eficiència davant dels problemes. Com podria ser el cas del “crack” del 29, que amb les polítiques keynesianes va poder treure a la societat de dins del pou de la crisis.

    A part d'aquests nous reptes, l'Estat de Benestar s'ha d'enfrontar a altres temes que ja fa temps que els té, com ara els problemes que afecten la supervivència de la humanitat, com podria ser el drama dels països dels “Sud” (fam i pobresa), un altre podria ser el problema de la convivència i del sentit d'aquesta en un món superpoblat on només la solidaritat podrà orientar cap a formes de vida que facin possible la supervivència col·lectiva. Davant aquests grans problemes, els Estats de Benestar veuen qüestionades la seva riquesa i la seva mateixa concepció de la societat.

    Una de les coses que Europa s'està plantejant és si l'Estat del Benestar està solucionant els problemes que li toca solucionar perquè a més crea, en alguns casos, dèficit públics ingovernables, augments de la desocupació. En aquest últim cas, molts opinen que existeix perquè és el propi Estat del Benestar qui no incentiva el treball sinó que, de manera indirecta, ha creat un esperit de no treball ja que aquest dóna unes subvencions que fa que la gent prefereixi no treballar. Per a uns, l'Estat ha crescut responent a les demandes de la societat i la seva intervenció ha estat fonamentalment profitosa. Per a altres, l'Estat s'ha desenvolupat mogut pel dinamisme intern de les burocràcies que tendeixen a créixer i ampliar cada vegada més els seus àmbits de control; no cal dir que aquests jutgen críticament l'Estat de Benestar. La primera interpretació ajuda a recordar els problemes socials i econòmics a què s'han enfrontat els països occidentals durant l'últim segle.

    3.2 Què és i en que consisteix l'Estat del Benestar

    L'Estat del Benestar és un dels avenços més grans de la civilització europea, una de les gras contribucions d'Europa al món. Els problemes a curt termini en que s'enfronta l'economia poden suposar una tentació de l'economia d'allunyar-se d'un comprimís a llarg terminar, però que sol ser d'un gran cost.

    L'Estat del Benestar és el resultat de lluites socials que van acompanyar el procés d'industrialització de formes diferents. L'Estat del Benestar són totes aquelles intervencions de l'Estat, o del servei públic, que intenten reduir les diferències entre les persones i repartir la riquesa entre tots els habitants d'un país, donant uns mínims perquè els més pobres puguin viure mínimament bé.

    Una altra manera de definir l'Estat del Benestar seria dient que és la institucionalització dels drets dels ciutadans i dels drets polítics per la pau social i la legitimitat política. Aquest model, es basa en l'intervencionalisme econòmic estatal, en la socialització de la producció i en la redistribució social, basada en amplis programes de seguretat social i de serveis socials.

    Hi ha quatre tipus d'intervencions que són els més generals i són els següents:

  • Les transferències socials: són les transferències de fons públics d'un grup social a un altre. Són pagaments que es fan sense que hi hagi una contraprestació en la producció de béns i serveis. Per exemple, les pensions de vellesa, els pagaments per invalidesa,...

  • Els serveis públics: són totes aquelles institucions que donen servei a les persones i que formen part de l'Estat.

  • Les intervencions normatives: en aquest cas en especial, l'Estat no dona cap servei ni finança res, com en els casos anteriors, sinó que fa normes de protecció per als treballadors, consumidors i residents. Aquestes normes van acompanyades d'unes possibles penalitzacions en cas d'incompliment.

  • Intervencions públiques: aquesta és la intervenció per crear bons llocs de treball, establint condicions favorables per a que el sector privat les produeixi.

  • La naturalesa d'aquest consisteix en oferir algun tipus d'ajuda i protecció a les persones que sense ajuda de l'Estat no són capaces de tenir una vida mínimament acceptable segons els criteris de la societat moderna. La idea fonamental és la interdependència entre els essers humans. En aquest sentit, l'Estat del Benestar, té alguna cosa amb comú amb l'economia de mercat. La economia de mercat les persones depenen una de una altra, i ningú ha explicat això tan clar com Adam Smith a “ La riquesa de les Nacions".

    3.3 Què li suposa l'Estat del Benestar a l'Estat?

    Per tal de aconseguir tots els objectius marcats per l'Estat, aquest té diferents polítiques per cada objectiu. Però la que ens interessa pel treball ,és la política econòmica. Aquesta és la manera en que el sector públic intervé en l'activitat econòmica. La política econòmica, com totes les altres, té uns objectius:

    • Eficiència

    • Equitat

    • Combatre les fallades de mercat

    Subvencions a empreses i sectors

    Impostos especials

    Control de preus

    Desgravacions fiscals

    Regulació d'excedents

    Regulació de l'activitat econòmica

    Taula d'objectius i mitjans de la política fiscal del llibre d'economia de

    1r de Batxillerat, per Francisco Mopchón Morcillo

    © Editorial McGraw Hill

    Dins de les polítiques econòmiques hi ha la política fiscal, la reguladora, la proveïdora de bens i serveis, la redistribuidora i per últim la estabilitzadora. Però ens centrarem amb la política fiscal, la qual és les decisions de l'Estat sobre el nivell de la despesa pública i els impostos. Dels impostos és d'on l'Estat en recauda més fons.

    Aquests, són una imposició del sector públic als individus, a les unitats familiars i a les empreses, per tal de que paguin una quantitat de diners en relació amb uns determinats actes econòmics.

    Podem classificar els impostos en quatre tipus depenen si tenim en compte la quantitat a pagar en relació al temps o si tenim en compte la renda del individu.

    Segons el primer cas, hi ha els impostos de tipus progressiu i els de tipus regressiu. Els primers són aquells el quals a mesura que augmenta la renda del també augmenta la quantitat a pagar. Pel que fa a les regressives és tot el contrari, com més augmenta la renda menys paga.

    Si tenim en compte la renda del individu, veurem que hi ha dos tipus d'impostos, els directes i els indirectes. El directes, són aquells que recauen sobre la persona la qual paga, i és té en compte entre altres coses, el seu estat civil, el número de persones que depèn d'ell etc... Les empreses també fan de declarants amb impostos sobre les seves rentes. Aquest és el impost sobre benefici que acostuma a ser d'un 35%.

    Els impostos indirectes són aquells que recauen sobre el consum i que són per tothom igual. En aquest cas la distinció en quantitat és fa segons la importància del producte, si és un producte primari o bàsic, el impost sobre aquest és de tipus supereduit, 4% (ous, llet, pa,...). En cas de que no sigui tant importat però que sigui també bastant necessari, se li aplica un 7%, que és de tipus reduït, l'últim tipus d'impost és del 16%, aquest és el de gravament normal, fet que la gent té confós per què és pensen que el 16% s'aplica a excepcions i no és així, al contrari, els que s'apliquen a excepcions són el reduït i el supereduit.

    Amb aquest impostos, a part de tenir la funció de recaudar diners pel sector públic el que busca també és l'equitat, la neutralitat i la simplicitat.

    • Amb la equitat, es pretén que els impostos siguin justos i un repartiment de la renda acceptable.

    • Amb la neutralitat, el sistema de el impost s'ha d'establir de manera que pertorbi tan poc com sigui possible les forces del mercat.

    • Ambla simplicitat, l'aplicació pràctica del impost no plantejarà masses problemes i és podran assolir els objectius de recaptació.

    Algunes despeses de l'estat es realitzen a canvi de la compra de béns i serveis que formen part de la producció corrent. En el moment que l'estat obté els serveis dels factors de producció per produir els béns i serveis dels sector públic de l'economia, els factors no estan disponibles per la producció en el sector privat. Aquest tipus de despesa s'anomena consum públic. Amb aquesta despesa, els estats tapen el buits que el mercat deixa lliures. Amb un exemple, els béns públics tenen que ser produïts o per l'estat o per ningú. En aquests casos, hi ha un fracàs del lliure mercat, a l'igual que el remei de l'acció estatal.

    La resta de despeses públiques consisteixen en pagament de transferències. Aquestes despeses no afegeixen res de béns o serveis, simplement transfereixen el poder per comprar béns des de el qui proporciona els diners a qui els reben.

    4.5 La crítica a l'Estat del Benestar

    El model de benestar ha set objectiu de diverses crítiques. Se l'ha acusat de impedir el creixement econòmic per mitjà de l'augment de les despeses socials com a necessària resposta a les polítiques socials, causant dèficits que desestimulen la inversió i com a conseqüència la creació de treball.

    Bertha Álvarez Miranda classifica les crítiques amb base a quatre arguments fonamentals a conèixer:

  • La relació funcional entre política social i creixement econòmic amb llibertat de mercat; davant això, tan els neomarxistes com els neoliberals acusen a l'Estat de frenar el creixement econòmic amb aquestes polítiques socials.

  • Com a administrador de recursos, es tatxa a l'Estat de mal gastador de diners i ineficient per l'ús de una racionalitat equivocada i ineficiència burocràtica. 

  • Com a tercer argument l'autora presenta la forma com el Estat compleix els seus objectius d'estabilitzar la democràcia: se li critica la debilitat produïda per l'intercanvi de beneficis per vots, la irresponsabilitat fiscal i la saturació del sistema per la quantitat de demandes exercides davant de la política de satisfacció de necessitats.

  • Per últim, davant del model de societat més igualitari, afirma que la política social trenca amb la responsabilitat individual, familiar i comunitària, creant clientelisme cap ficats en mantenir les diferències que li són més convinents i individus i col·lectius dependents.

  • L'Estat del Benestar té que manejar dos lògiques contradictòries, la maximització dels beneficis econòmics del capital, que permeti una reactivació de la producció i del treball i la satisfacció de les necessitats, que possibilitin la creació d'un clima de pau.

    Aquesta és una raó de ser, per tan, té que estar dirigit l'enfortiment econòmic que permeti al mateix temps incidir positivament en la qualitat de vida de la població.

    La seca crisis ha estat previsible per la quantitat de crítics que van advertir el augment desmesurat de les despeses per recolzar dites polítiques, per l'augment de la població, el creixement dels costos dels serveis bàsics especialment la salut, increments amb els avenços tecnològics i impossibilitat dels governs per créixer el recolzaments en la mateixa mesura, sense afectar el creixement de l'economia.

    La crisis fiscal a resguardat tots els països, no sols als que estan “en vies de desenvolupament”, el que porta necessariament a tenir que fer alguns plantejaments que canviïn l'acció estatal, dirigit a disminuir les seves despeses de funcionament i la burocràcia, aquesta inspirada amb la funció d'usuari assignat per l'Estat. Retalls en el funcionament de les entitats del govern i les particularitats augmentant increment en els índex d'atur estructural, condició fonamental de atenció a l'Estat del Benestar, representada en les premisses de total treball.

    4. L'estat del benestar a Catalunya:

    4.1 Introducció

    A Catalunya com a tot arreu l'Estat del benestar funciona igual, amb el mateix tipus de intervencions que als altres països, tot i que els catalans tenim molt interès en uns temes concrets, com són les pensions, els habitatges dels joves, la salut i la salut per la família, el treball,... Un dels temes que més preocupa i que més ajuda rep, és el tema de les pensions on la major part d'aquestes intervencions hi va a parar.

    4.1.1 El seu desenvolupament:

    Per saber el grau de desenvolupament de l'Estat, utilitzarem els indicadors: nombre de persones que hi treballen i finançament públic. Primer analitzarem el nombre de gent que treballa en aquests serveis, és a dir, a sanitat, educació, etc. Utilitzant aquestes dades veiem que a Catalunya està mol poc desenvolupat, perquè només el 4'9% de la població adulta treballa a sanitat, educació i serveis d'ajuda. Aquestes dades comparades amb la UE-15, veiem que és molt inferior ja que a la UE-15 el percentatge és d'un 12%. Això ens mostra que, a Catalunya, l'Estat del benestar està en dèficit. Per si volem tornar a comprova-ho amb un altre indicador, ara podríem agafar la quantitat de fondos públics que financen les transferències, serveis públics,...extret del percentatge del PIB. Amb dades del 1999, veiem que a Catalunya hi havia només un 17.5%, només és Irlanda qui supera aquesta manca de dedicació dels fons públics a serveis públic, transferències... dins de la UE-15. Aquestes dades són preocupants però si mirem el següent quadre, veiem que a principis dels noranta, el percentatge encara era més elevat, amb això és veu que la dedicació de fons públics té una tendència baixista.

    Quadre 1

    Despeses públiques socials (% del PIB)

    1993

    1999

    CATALUNYA

    21.8 %

    17.5 %

    ESPANYA

    24.0 %

    19.9 %

    UE-15

    28.8 %

    27.6 %

    Catalunya el més baix de la UE, a excepció de Irlanda.
    Font: IDESCAT y EUROSTAT.
    (c) Vicenç Navarro y Águeda Quiroga. La protecció Social a Catalunya. 2003.

    4.1.2 Les causes del dèficit:

    Una de les causes, es que respecte dels altres països de la UE, el PIB de Catalunya ha crescut més de pressa i com a conseqüència el percentatge de despesa pública sobre el PIB ha anat disminuint. Per demostrar aquesta afirmació comprovem que les despeses púbiques de Catalunya han passat d'aproximadament 17500 milions d'euros (1993) a 19 milions d'euros (1999). A més, les despeses públiques per habitant van augmentar 3.357 unitats de poder de compra.

    Quadre 2

    Despeses públiques socials per habitant (en unitats per poder de compra*)

    1993

    1999

    CATALUNYA

    3.357

    3.734

    ESPANYA

    3.012

    3.416

    UE-15

    4.579

    5.794

    SUECIA

    6.022

    7.117

    Catalunya, el més baix desprès d'Irlanda, Grècia i Portugal.
    Font: IDESCAT y EUROSTAT.
    (c) Vicenç Navarro y Águeda Quiroga. La protecció Social a Catalunya. 2003.

    La taula en la pàgina anterior, demostra que Espanya té un dels més grans dèficits de la UE-15 i que Catalunya la segueix amb poques unitats per poder de compra, però que no vol dir que vagi malament, que si que ni va però no es alarmant. Tot i aquest positivisme d'aquestes dades, no s'ha d'oblidar que les despeses públiques de Catalunya continuen sent les més baixes de la UE (desprès d'Espanya, Grècia, Portugal i Irlanda), tampoc cal oblidar que aquestes despeses a Catalunya estan creixent molt lentament, molt més que el promig de la UE-15, que tal i com mostra el quadre 2, la diferència entre les despeses públiques de la UE-15 i Catalunya ha augmentat en comptes de disminuir.

    En el següent quadre és pot veure com el promig de Catalunya de despeses públiques socials respecte de la UE-15 va augmentar un 68%, mentre que a Espanya només va augmentar un 51%. El significat d'aquestes xifres es que la sanitat, els serveis d'ajuda familiar, les escoles d'infància,... han estat des de 1993 cada vegada més deficitaris amb relació amb el promig de la UE-15.

    Quadre 3

    Dèficit social de despeses públiques socials

    (en unitats de poder de compra)

    1993

    1999

    Creixement del dèficit amb la UE-15

    CATALUNYA

    1.222

    2.060

    68 %

    ESPAÑA

    1.567

    2.378

    51 %

    Font: IDESCAT y EUROSTAT.
    (c) Vicenç Navarro y Águeda Quiroga. La protecció Social a Catalunya. 2003.

    4.1.3 Perquè aquest creixement?

    La causa d'aquest dèficit és que l'increment dels ingressos de l'Estat espanyol s'han utilitzat per reduir el dèficit pressupostari de l'Estat i també pel Govern de la Generalitat, en comptes d'utilitzar els augments per reduir el dèficit públic de despesa social, ho utilitza per reduir el dèficit pressupostari de la Generalitat. Una de les majors causes d'aquest dèficit a Catalunya és la poca sensibilitat durant la dictadura franquista.

    També cal tenir amb compte que el dèficit social de la UE- 15 es va anar reduint de manera significativa a la dècada dels vuitanta, amb governs socialdemòcrates, fins arriba a l'any 1993 amb el dèficit més baix. Un dels problemes, tornem a comentar, és l'ús que n'ha fet el govern català d'aquell augment esmentat abans. En comptes de poder-les dedicar a temes socials, com ara la reforma de l'atenció primària sanitària, que junt amb Galícia són els qui la tenen més baixa de tot el país.

    4.2 Sanitat: la despesa sanitària pública

    Quadre 4

    Despeses públiques sanitàries per habitant
    (en unitats de poder de compra)

    1993

    1999

    +

    CATALUNYA

    867

    1.049

    182

    ESPAÑA

    829

    968

    139

    UE-15

    1.193

    1.482

    289

    SUECIA

    1.353

    1.770

    417

    Catalunya té el més baix després d'Espanya i Grècia.
    Font: IDESCAT y EUROSTAT.
    (c) Vicenç Navarro y Águeda Quiroga. La protecció Social a Catalunya. 2003.

    El quadre 4 en mostra l'evolució, des de 1993 a 1999, del les despeses públiques sanitàries per habitant a Catalunya, a Espanya, a la UE-15 iper últim de Suècia. Veiem com les despeses de sanitat pública a Catalunya han augmentat només 182 upc, mentre que a la UE-15 ho ha fet 289 upc i a Suècia 417 upc. Només estan per sota de Catalunya, Espanya i Grècia. Aquesta situació demostra que la sanitat espanyola no va malament, que la catalana va una mica millor, però que s'ha de treballar més per aproximar-se a la mitjana europea.

    Aquest fet, comença a ser una mica més preocupant si observem que entre Catalunya i la UE-15, la mitjana de despeses públiques sanitàries, era més petita l'any 1993 que l'any 1999.

    Aquestes dades demostren que la despesa de sanitat pública catalana està en creixement deficitari amb el promig de la UE-15, com es veuen el següent quadre.

    Quadre 5

    Despesa Sanitària Pública
    (com a percentatge del PIB)

    1993

    1999

    CATALUNYA

    5.6 %

    4.9 %

    ESPANYA

    6.6 %

    5.7 %

    UE-15

    7.5 %

    7.1 %

    SUECIA

    8.7 %

    8.2 %

    Catalunya, el més baix de la UE.
    Font: IDESCAT y EUROSTAT.
    (c) Vicenç Navarro y Águeda Quiroga. La protecció Social a Catalunya. 2003.

    A Catalunya, el percentatge de sanitat pública va baixar d'un 5.6% al 1993 a un 4.9% al 1999, un descens més ràpid que el descens de despeses sanitàries públiques de la UE-15, que com es veu en la taula va passar de ser un 7.5% al 1993 a ser un 7.1% l'any 1999. A Espanya, igual que a Catalunya, va baixar molt ràpid, va passar d'un 6.6% del PIB a un 5.7%.

    Catalunya és el país amb una despesa sanitària pública, amb percentatge sobre el PIB, més baix de la UE-15, i també del conjunt d'Espanya, on la despesa pública per habitant està creixent lentament, aconseguint així ser el país amb el creixement del dèficit més alt. A part, Catalunya és un dels països que a causa del gran poder de la indústria farmacèutica es gasta un percentatge major que les seves despeses sanitàries amb farmàcia, aquesta xifra és un 20%. Si restéssim d'aquest 20% de les despeses públiques sanitàries, dona el resultat que la despesa pública sanitària no farmacèutica a Catalunya és un 3.92% del PIB, que es extraordinàriament baix, més ben dit, el més baix de la UE-15 i amb diferència.

    Darrera de tots aquests problemes, ens trobem que estan molts altres problemes relacionats amb la sanitat catalana en general., com les llargues llistes d'espera pel tractament i pel diagnòstic dels pacients, l'escàs temps de visita al metge, el gran retard de la reforma de l'atenció primària, l`escàs confort de les facilitats públiques sanitàries, l'estrès i frustració entre els professionals i treballadors de les institucions sanitàries públiques, entre moltes altres coses.

    4.2.1 Per què tenim aquesta situació?

    Per poder contestar aquesta pregunta abans hem d'assabentar-nos d'un fet. Aquest fet es que l'Estat del benestar aquí a Catalunya està molt polaritzat. Aquesta polarització es produeix en que les classes burgeses, petita burgesia, classes professionals i classes mitjanes de renta mitja alta, utilitzen els serveis sanitaris privats, mentre que els serveis públics serveixen a les classe mitjanes de renda baixa i classes treballadores. El 37.2% de la població catalana utilitza prioritàriament la sanitat privada. El 60% utilitza els serveis públics. Hi ha molta gent que utilitza la privada o la pública segons les seves necessitats particulars. El 35-40% de renda superior de la població a Catalunya, que té una enorme influència en la cultura medicinal y política del país va a la sanitat privada i és desentén del deteriorament relatiu de la sanitat pública. Però la realitat està en que aquesta gent no té la seva problemàtica resolta.

    La sanitat privada és freqüentment millor que la pública en aspectes molt importants tan per la qualitat de l'atenció sanitària com per la capacitat d'elecció de metge o especialista, el confort, i un tracte personalitzat. Ara bé, la qualitat científica i tècnica tant del personal com de l'equipament públic són molt més grans a la sanitat pública. L'Estat de benestar europeu s'ha consolidat gràcies a la unió de les classes treballadora i mitjana establint un sistema sanitari públic en què les classes es trobin satisfetes i en cas contrari se'n van a la privada que és el que ha fet molta gent a Catalunya. El professionals que treballen a la privada ho fan de tarda per què molts pel matí treballen a la pública. I el seu avantatge és que la pública no resol la problemàtica que tals professionals fomentin la privada Aquesta dualitat pública/ privada danya la pública ja que para la productivitat de la pública, amb la qual cosa es responsable el govern de la Generalitat que constantment afavoreix contractacions amb la sanitat privada en comptes d'augmentar l'eficiència y les inversions a la pública.

    Tot i aquestos favoritismes per la privada, a l'igual que la privada dels EUA, la majoria de fons sanitaris que sostenen les privades provenen de la pública. D'aquí que existeix un projecte sanitari compartit pels partits governants a Catalunya i a Espanya d'incrementar el parasitarisme, apropant la privada a la pública, de manera que la atenció privada, en lloc de realitzar-se en una clínica privada, es realitza a les institucions públiques. D'aquesta manera s'aconsegueix que els hospitals de la pública tinguin sales d'espera, laboratoris i habitacions, unes per a malalts de la privada i unes altres per a malalts de la pública.

    4.2.2 La salut pública

    Aquesta sanitat pública catalana està poc desenvolupada per culpa de la excessiva medicalització del sistema sanitari, també en part pels escassos recursos i l´insuficient municipalisme de Catalunya, les autoritats tenen responsabilitats en algunes àrees importants de la salut pública, com ara el control de l'aigua, de l'aire, de l'aliment, de serveis de promoció de la salut y prevenció de les enfermetats, entre altres.

    Aquesta situació explica la situació que hi ha a Catalunya de la salut pública, que te una de les taxes de tuberculosi, de sida o de drogoaddicció més alta de la UE-15, i per contra una de les taxes més baixes d'educació sexual i sanitària. Es també una de les regions a la UE que té majors taxes de intoxicacions alimenticies i major mortalitat laboral i de tràfic. Tots aquests problemes es mantindran si no hi ha una millor gestió per part de les autoritat s de l'Estat del benestar, incloent la seva dimensió normativa i sancionadora.

    A Espanya hi ha hagut una notable descentralització dels serveis de l'Estat del benestar, passant del govern central als governs autonòmics, sense que hagi avençat aquest fet cap als municipis. Això dificulta el desenvolupament dels serveis d'aquest.

    Una última constatació, els serveis de salut pública de la Generalitat han estat dels serveis més deficients de la Generalitat. Resultat d'una filosofia de gestió que considera la missió prioritària del sistema de protecció el de tranquil·litzar a la població, estratègia que a base de repetir-se amb tanta freqüència ha perdut la seva fiabilitat.

    Tals serveis de salut pública de la Generalitat tindrien que reformar-se profundament, establint-se uns serveis en col·laboració amb les autoritats locals que intervinguessin activament, tan en la provisió d'aquells serveis que rebassaran els límits locals com en les dimensions normatives i penals, trencant amb una estratègia que està danyant la salut pública dels catalans. Les àrees de salut laboral, de salut ambiental i protecció del consumidor són punts que s'haurien de protegir enormement, coordinant-se amb els serveis sanitaris preferentment en els centres d'atenció primària reformats, els quals al mateix temps tindrien més recursos i més responsabilitats, incloent-hi la coordinació dels serveis sanitaris amb els serveis social.

    4.3 En un context familiar

    4.3.1 Família i serveis d'ajuda familiars

    El primer procés social d'integració té lloc per mitjà de la família i, com una acompanyant d'ella, l'escola. Ara bé, família i escola són dues institucions socials afectades per fortes crisis. La família és feble i abunden cada vegada més les situacions de família "monoparental". Els infants pateixen el dèficit que implica l'absència de la parella completa. Quan l'únic cap de família és dona, les probabilitat de caure en la pobresa augmenten notablement.

    Per altra banda, també hi ha deficiències en l'educació dels infants fins i tot en situacions "normals": els horaris de treball i el ritme que imposen a la vida, el salt cultural entre les generacions i moltes altres causes fan molt difícil la tasca educadora de la família en una societat que no té altres instàncies comunitàries que puguin suplir la seva tasca específica. La família catalana té el paper fonamental segons la seva població. En 78% dels catalans valoren la família com el més important. Aquesta prioritat popular contrasta amb la gran manca de polítiques públiques encaminades a ajudar a la família permetent el desenvolupament autònom dels seus components. En aquest sentit Catalunya i Espanya són els països que tenen menys desenvolupats els serveis d'ajuda familiar de la UE-15.

    4.3.2 La tercera edat

    L'èxit de la medicina ha plantejat un nou repte als Estats de Benestar: l'esperança de vida creix, el percentatge de persones grans augmenta i les jubilacions es converteixen en un problema econòmic i social. A Espanya, l'any 1981 el nombre de persones més grans de 65 anys era de 4.236.000; però l'any 2001 es preveuen 6.674.000...

    Actualment es calcula que més de 500.000 d'aquestes ancians es troben en situació de pobresa severa. Les causes d'aquesta pobresa són complexes, però no es pot justificar dient solament que el sistema econòmic és incapaç d'afrontar el problema. Al darrera de les dificultats econòmiques (és a dir, pressupostàries) hi ha la falta de voluntat política d'atendre aquest sector desvalgut de la població. Darrera la falta de voluntat política hi ha encara la manca de sensibilitat social: la societat de classes mitjanes no dóna un gran valor a l'eliminació de la pobresa... si això implica augmentar els impostos. Les baixes jubilacions dels "pobres institucionals" són conseqüència paradoxal del benestar d'una societat que perd sensibilitat social.

     4.3.3 Serveis domiciliaris

    Només un 2.5% de la població de més dels 65 anys, té algun tipus de cobertura de serveis domiciliaris de 3.7 hores setmanals, que comparat amb el percentatge de països socialdemòcrates, com Suècia, o Dinamarca, que tenen un 39_% i un 20% respectivament o inclús amb conservadors com França, amb un 7% i Regne Unit amb un 9%. Això demostra que la cobertura d'aquests serveis a Espanya i Catalunya és molt petita. Les conseqüències d'aquesta baixa cobertura de la població per part dels serveis domiciliaris són múltiples i es presenten a nivell humà, social i econòmic.

    A nivell humà, ens trobem amb les famílies sobre carregades. Les dones catalanes de 35 a 55 anys tenen tres vegades més malalties degudes a l'estrès que el promig de la ciutadania adulta, i això es conseqüència de encarregar-se dels infants, dels joves, dels marits, dels vells y de les persones amb discapacitats. A més que un 42% treballa també al mercat laboral.

    Tot això implica una sobrecarrega humana important: un 32% de persones que cuiden persones deficients estan deprimides, el 30% consideren que la seva salut s'ha deteriorat, 48% han deixat de tenir vacances i un 40% han deixat de freqüentar amistats. Aquesta és una situació dramàtica a la qual l'estructura del poder, molt masclista, és insensible.

    4.3.4 Educació: despesa insuficient

    La despesa pública d'educació va ser del 2.7% respecte el PIB l'any 2003, molt més baix que l'espanyol que estava en un 4.3%, i encara més baix que l'europeu. Si en comptes de mirar-ho pel percentatge sobre el PIB, ho mirem des del punt de vista de les unitats de poder de compra, surt que es de 815 upc, més baix que l'espanyol, que és 927 upc, i molt més baix respecte el promig europeu, que té 1.174 upc . Catalunya es un país amb un dèficit accentuat de l'educació però pel contrari, Catalunya té un nivell de desenvolupament de 20.658 upc, pròxim al de la UE-15 que és de 23.033 upc per càpita. Comparat amb Espanya que només en té 17.027. Aquest dèficit de despeses públiques en educació està també distribuït en l'educació primària i secundaria, on aquí a Catalunya es gasta 2.993 upc per alumne en l'educació primària i 3.452 upc en educació secundària, més baix que l'espanyol que està en 3.180 upc i 4.272 upc respectivament. I encara molt més baix és si el comparem amb la mitjana de la UE-15, on veiem que 3.923 upc per alumne són dedicades a l'educació primària i 5.660 upc en educació secundària. Les conseqüències d'aquest dèficit són moltes.

    Un d'aquests inconvenients es troben si mirem les hores lectives d'un estudiant europeu i d'un estudiant català, ens adonem que anualment fan 678 hores i 559 hores respectivament, i que a final dels estudis de secundària, un estudiant europeu a fet un any més d'escola que un estudiant català. S'han dit moltes coses sobre la crisi de l'escola.

    Aquest últim paràgraf fa referència a les dificultats que és tenen per arribar a ser l'instrument d'igualació social. Evidentment s'ha fet un gran pas pel que fa a l'extensió de l'educació a tots els àmbits, però no s'ha aconseguit evitar la seva funció "classificadora": en una edat en què els nens encara no tenen autonomia i són fàcilment víctimes de situacions personals, familiars o socials desafortunades, els nens són "classificats" com a "aptes" o "no aptes" per passar a l'etapa següent.

    El fracàs escolar a la primera etapa (fracàs induït per causes familiars i socials) encarrila les seves víctimes cap als treballs menys remunerats i de tipus marginal, o bé a l'atur intermitent. Encara més en una societat tecnològica en què el coneixement cada vegada és més l'eina privilegiada d'inserció social.

    4.3.4.1 Escoles d'infància

    Només el 9% dels infants de 0 a 3 anys van a escoles públiques , comparat amb el 40% de Suècia i el 44% de Dinamarca, el 30% de Bèlgica, el 23% de França, el 21% de Finlàndia i el 12% de Portugal (Espanya té només un 8%). Els països de tradició social demòcrata han previst un major número d'escoles d'infància. Ara ve, inclús països de tradició democratacristiana o conservadora han previst millor que Catalunya aquests serveis.

    ¿Com és que ningú no es revela davant aquesta situació?

    I la resposta és la mateixa que per la de la sanitat, la polarització de l'educació a Catalunya, on la burgesia, petita burgesia,... que constitueix un 40% de la població, porta els seus fills a l'escola privada, mentre que les classes populars porten els seus fills a la pública. Aquest fet està afavorit per les polítiques de la Generalitat de Catalunya que doni ajudes econòmiques a la majoria d'escoles privades a canvi de pagar la quantitat més baixa per alumne a Espanya a les escoles públiques.

    A l'igual que en la sanitat, les famílies que porten els nens a la privada es creuen que tenen el problema de l'educació resol, i no és així. La pública, amb un fracàs escolar de 34%, condiciona la privada. Per una part, les famílies porten els seus fills a la privada perquè el personal és major, en general, en la pública que en la privada, tot i que l'atenció per l'alumne és major en la privada, també en general.

    El cas de Suècia, on el 94% dels nens estan a la pública amb un fracàs escolar d'un 7%, és on hi ha les millors escoles tan privades com públiques. A Espanya, i en particular Catalunya, els recursos educatius tan públics com privats són molt baixos, segons un informe de la OCDE “Education at Glance, 2002”, els estudiants espanyols tenen el coneixement dels idiomes i matemàtiques més baix de tota la UE-15. Una vegada més es mostra que la cohesió social i la solidaritat no són eficients ni eficaces econòmicament.

    4.3.5 El treball

    El treball és, a les modernes societats industrials, un dels mecanismes més importants de socialització i, per mitjà d'ell, de participació en el producte social. Per això un dels eixos cabdals de les polítiques de l'Estat de Benestar ha estat aconseguir la plena ocupació. Fins al començament dels anys 70 aquestes polítiques van reeixir, però la crisi dels 70 i 80 ha portat a una situació diferent, amb xifres properes al 9% de parats a la CE, i en el cas espanyol amb xifres notablement més altes, xifres que ja són molt duradores.

    El problema de l'atur s'ha de veure des de la perspectiva de la gran transformació tecnològica en curs, induïda per la microelectrònica, amb tots els processos de robotització que comporta; aquests processos redueixen els llocs de treball tradicionals i el procés de creació de nous llocs de treball és de moment més lent i amb freqüència no es troben treballadors amb la formació necessària.

    Aquesta situació no hauria de ser vista des d'una perspectiva només econòmica. Com s'ha dit abans, el treball és un importantíssim mitjà de socialització i l'absència de treball crea situacions difícils socialment i culturalment.

    La integració dels joves i de les dones es veu molt dificultada; els homes grans, amb responsabilitat familiar però amb poca formació bàsica, són les víctimes més clares de l'atur de llarga durada; el concepte mateix del que és "treballar" i "preveure el futur" canvia notablement quan, com en el cas espanyol, el 33% dels llocs de treball és temporal

    L'extensió i la durada de l'atur plantegen un repte importantíssim a l'Estat de Benestar. Cal notar la novetat del fenomen. El sistema econòmic actual sembla incapaç (durant un llarg temps) de proporcionar plena ocupació amb el concepte actual de treball; pot donar benestar als qui tenen treball, però no en pot donar a tots; segons com es miri, el sistema econòmic no causa pobresa, perquè els treballadors no són pobres; però, d'altra banda, causa exclusió i a partir d'aquí sí que causa pobresa

    Com després veurem, el neoliberalisme actual incideix en aquesta situació amb propostes de desregulació del treball i de disminució de la cobertura que l'Estat de Benestar dóna a l'atur.

    4.3.6 Conseqüències socials

    L'absència de serveis d'ajuda social, que permeti a les dones compaginar les seves responsabilitats familiars amb els projectes familiars, explica que les dones joves retardin el procés de formació de la família i una vegada hagin tingut fills, en tinguin menys que en altres condicions. D'aquí que Catalunya i Espanya , juntament amb Itàlia, tinguin una taxa de fecunditat més baixa que a de la UE-15. Pel contrari, Suècia té un dels índexs de fecunditat més elevat de la UE-15.

     

    4.3.7 Costos econòmics

    La pobresa de Catalunya (i Espanya) es basa amb l'escàs número de treballadors entre població adulta. Quan comparem el percentatge d'homes al mercat de treball, veiem que no hi ha massa diferències amb la resta de la UE-15. La gran diferència és entre les dones , que a Catalunya té integrada un 42% de dones sense nens, dins del mercat de treball i un 40% entre les dones que si que tenen nens, percentatge molt més baix que el promig de la UE-15, que té un 59% de dones amb nens i un 64% de dones sense nens. En realitat, si Catalunya tingués el percentatge de dones en el seu mercat de treball que té Suècia (el país amb una taxa major participació femenina) haurien 800.000 treballadores més (i a Espanya 6 milions més), que crearien més riquesa i pagarien més impostos i més cotitzacions socials. De les dones que no treballen, la majoria ha expressat el seu desig de treballar, sense poder per manca d'oferta flexible (18%), per manca d'ajudes a casa (32%), per tenir que cuidar a d'altres persones (21%), o inclús per haver d'abandonar la recerca de treball per ser-li difícil de trobar (19%).

    4.4 Quina percepció tenen les famílies del que reben de l'estat?

    Introducció:

    Per les qualsevol família, l'estat del benestar representa ingressos i despeses respecte la seva renda. En termes monetaris les famílies paguen els impostos i tots els tipus que l'estat utilitza per recaudar fons pel servei públic. En canvi, aquests diners tornen a les famílies amb serveis d'ajuda, com beques, sanitat, educació,...

    Depenen de cada model de família, cada cop més diversos i més monoparentals, les seves despeses i les ajudes que reben varien L'aparició d'aquests nous models de família a provocat un canvi cultural en alguns aspectes. En el cas de l'educació dels nens varia molt segons si hi ha sol el pare, sola la mare, o els dos.

    Algunes vegades, és millor que no hi seguin els dos, però hi ha cops que els nens que viuen només am un dels pares, és perjudicial per la seva formació. Aquest factor també afecta a l'economia i les estadístiques diuen que si és la dona sola qui cuida els nens, moltes d'aquesta famílies són pobres o a la frontera de la pobresa.

    Les causes d'aquests canvis de models de família. En la societat d'avui en dia conviuen molts tipus de famílies diferents, actualment ja no podem dir que existeixi en la seva totalitat la família tradicional. Aquest fet, pot crear un cert malestar, juntament amb la incertesa i els dubtes. Les raons que han motivat aquest canvi són causes demogràfiques i causes econòmiques.

    Una causa demogràfica pot ser l'augment de l'esperança de vida, que fa un segle er d'uns 35 anys aproximadament, mentre actualment està entre 78 i 79 anys. Això provoca que poden arribar a conviure tres generacions en una mateixa casa. L'aparició d'una nova generació a casa, és un nou model de família que comporta els seus problemes, és a dir, la gent gran s'ha d'això porta temps i desgast econòmic. Una altra causa demogràfica, tot i que abans no es considerava família nombrosa, ara la mitjana de fills a Espanya està entre 1 i 2. Cosa que suposa que ja no són les famílies d'abans que tenien 7 o 8 fills.

    Si ens mirem les causes econòmiques, ara per cuidar i mantenir una família, costa diners. Abans els fills es tenien, sobretot en el medi rural, perquè els serviria de mà d'obra entre altres coses, i els abaratia els costos. Però ara per ara, hi ha moltes parelles sense fills, degut al cost de manteniment que comportaria, entre altres coses.

    L'absència, cada cop més notable, de la dona a casa, és a dir la seva massiva incorporació al treball, juntament amb la incorporació d'aquesta en l'estudi i la formació implica que la família tradicional es dissolgui i deixi pas a nous models de família, on el cap de família i qui porta els diners a casa, ja no és només l'home sinó que també és la dona.

    Demografia i economia com s'ha vist, condicionen molt la nova aparició de models familiar. Una altra diferencia entre una família tradicional i un model possible, és que ara el període de criança del nadó és més curt, perquè si és pot, s'envia a aquest a una escola bressol ja que la dona treballa, igual que l'home, no se'n poden fer càrrec.

    Diferents models:

  • Pare, mare i menys de dos fills.

  • Pare, mare i menys de dos fills, amb gent més gran de 65 anys.

  • Pare, mare amb un bebè

  • Pare, mare amb fill/s discapacitats

  • Mare/ Pare i fills

  • MONOPARENTALS

  • Mare/ Pare i un nadó

  • Home i Home

  • Home, home amb fills adoptats

  • Dona i dona

  • Dona, dona amb fills adoptats

  • Parella de fet

  • Homes i dona, amb fils o no, de diferent cultura i/o religió

  • 4.4.2 Anàlisis de les enquestes

    En aquest apartat comprovaré quins és el percentatge de gent que està contenta amb les subvencions i serveis que l'Estat del Benestar els hi proporciona.

    'Estado del bienestar'
    Per començar, comprovaré el percentatge de la gent enquestada que creu que paga més del que rep, que fa referència a la última pregunta de l'enquesta. Fent els percentatges s'observa que un 81% d'aquest pensa que paga més del que rep. Per contra, el 19% pensa que no, que no paga més del que rep, sinó que rep el mateix que paga o rep més del que paga. Això significa i verifica el que he estat comentant fins ara, l'Estat del Benestar està en deute, és a dir, té dèficit.

    Ara comprovarem aproximadament l'atur que té Lleida, evidentment sense tenir en compte els jubilats que no són aturats, i després analitzaré quin és el percentatge de treballadors autònoms i quin no. En el primer cas Lleida, té un 15% de gent que està a l'atur, percentatge bastant més elevat si mirem la resta de Catalunya que té un percentatge d'un 6'4% de població aturada.

    Del percentatge de treballadors (85%), un 28'5% són autònoms i la resta (71'5%) treballen. En aquest últim percentatge, un 64% sap quina és la diferència entre salari net i salari brut que forma part de la seva nòmina, la resta, un 36%, no sap aquesta diferència i això significa que no sap quina és la quantitat que se li resta al seu salari (brut) per arribar a la quantitat de diners que cobra (Salari net).

    'Estado del bienestar'

    * El 1n i el 2n Si i No fan referència a si saben o no la diferència entre salari net i salari brut. Els dos següents signifiquen els que si que han estat alguna vegada a l'atur i els que no hi han estat mai

    El resultat del percentatge de la gent que treballa o ha treballat (ara està jubilat) hi no ha estat mai a l'atur és d'un 45'5% i d'aquest percentatge un 26% són autònoms, és a dir, que sent autònoms hi ha menys possibilitats de quedar-se a l'atur ja que treballa per un mateix i no el poden despatxar, la causa de que un autònom anés a l'atur podria ser la pèrdua de treball en quantitat, és dir que els diners que guanyes no li donessin suficient per viure. Aquestes dades ens indiquen que tot i que l'índex d'atur és elevat, també és elevat el percentatge de 45,5% de gent que mai ha estat a l'atur. Dels que si que han cobrat alguna vegada de l'atur (55,5%), un 50% opinen que la quantitat que han cobrat és suficient, un 18% opinen que el que cobren és poc i un 15% pensa que el que cobra és totalment insuficient, mentre que un 2% no cobrava de l'atur.

    Un 5% troba que el que salari que cobrava de l'atur era molt bo i un 10% pensa que era bo. Tot i aquest 5% i 10% que troben que el que cobren de l'atur és bo o molt bo, el 100% d'aquest pensa que hauria de ser superior. De la resta de enquestats, un 96'6% creu que el salari mínim interprofessional hauria de ser més elevat. Per part de si han fet o no la declaració de renda des de que treballen, el 15% no la fa, i el 85% l'ha fet des de que treballa.

    Per la part de pensions i de jubilats, un 18% estan jubilats. D'aquests jubilats el 83% la seva pensió és més elevada que el salari mínim. El mateix percentatge de jubilats que diu que la seva pensió és inferior al salari mínim, pensa que al mateix temps, és insuficient per viure i a l'hora de fer la valoració d'aquest 17%, valora la seva pensió en dolenta, mentre que del 83% que diu que el salari mínim és més petit que la seva pensió, un 60% el considera suficient però no molt bo, mentre que un 14% els valora en bona i un 20%en molt bona.

    En l'apartat de l'educació comprovarem també la percepció que té o que ha tingut de les escoles, instituts o universitat a la que els seus fills han estudiat. Però per iniciar aquest apartat comprovem que un 30% no té fill. Aquest percentatge tant elevat demostra la crisis que hi ha en la demografia, ja d'aquest 30% un 62% tenen entre 25 i 35 anys. Del percentatge que estudien o que han estudiat, un 60% dels fills estudia o ha estudiat a la pública mentre que un 40% ha preferit la privada.

    A l'hora de valorar cada etapa de l'escolarització i aprenentatge del seu fill (guarderia, EGB, ESO, BATX., universitat), comprovem que en la valoració de l'escola pública un 65% dels enquestats creuen que ha estat i està bé el servei de les escoles públiques. Un 10% pensa que és suficient però que podria ser millor, i el 24% creu que el servei de escola pública és molt bo.

    Per part de les guarderies, un percentatge tan elevat com un 19% dels nens no han pogut gaudir de guarderia degut a causes d'economia o per falta de lloc o per altres causes. Aquest fet ens mostra que cada cop hi ha menys nens que poden gaudir de guarderia per les causes esmenades anteriorment. Dels que si que han pogut gaudir de guarderia, un 4% creu que el servei de guarderia ha estat dolent, un 30% creu que ha estat suficient. Desprès, hi ha el 26% que creu que els serveis de guarderia han estat bons mentre que un 21% creu que han estat molt bons. En general comprovem que el 77% està content o molt content amb els serveis de guarderia.

    'Estado del bienestar'
    En el cas de les universitats, un 47% no ha estudiat a la universitat, això ens pot explicar de que al la llarga tindrem (i ja tenim) manca de gent especialitzada. Dels que si que han anat a la universitat (53%), un 9% valora la universitat com a dolenta. El 50% la valora suficient però que podria ser millor i un 41% la valora bona.

    En aquest cas veiem que els que si que cursen carrera valoren bastant bé la universitat ja que el percentatge de gent que la valora pèssimament és 0% i els que la valoren insuficient només és un 9%. És pot dir que hi ha un 0% de gent que valori la universitat com a perfecta o molt bona, però si que el 91% esta contenta amb ella.

    L'últim apartat de l'enquesta està dedicat a la sanitat i, a l'igual que els altres, és busca la percepció que en té a gent. El primer que se'ls hi pregunta és la valoració que en fan dels serveis sanitaris en general, i les respostes són:

    • Els serveis són o han estat pèssims: 3%

    • El serveis han estat dolents: 18%

    • Els serveis són o han set suficients: 51%

    • Els serveis són ho han set bons: 26%

    • Els serveis són o han set excel·lents: 2%

    En la pregunta de les visites a l'especialista, en la part de l'atenció que reben d'aquest, els enquestats fan una valoració majoritaria en suficient amb un 51%. Per sota del suficient hi ha un 21% dels quals un 57% opina que són pèssims. Del suficient en amunt, hi ha un 28% dels quals hi ha un 55% que opina que els serveis són bons, mentre que la resta opina que són excel·lents.

    El següent apartat, la pregunta fa referència a la valoració que fan els enquestats del temps d'espera als hospitals. En aquest cas, no hi ha ni un sol enquestat que hagi dit que el temps d'espera li sigui indiferent, però hi ha un 59% que opina que el temps d'espera és massa i un 41% que aquest temps és normal. Tot i que aquí no és molt exagerat, demostra un tendència en les cues d'espera a créixer.

    A nivell de Catalunya aquest índex augmenta notablement i en aquest cas es Catalunya la Comunitat Autònoma amb les llistes d'espera més llargues. A part de potser tenir una mala organització, això també és deu a la quantitat de gent que rep Catalunya que no són Catalans, ja siguin immigrants, ja siguin espanyols, com és el cas de Lleida que rep molts pacients de la franja.

    En el temps de visita que tenen quan és van a visitar un 45% opina que els temps és massa curt per comentar massa coses ja que si vos comentar-li varies coses a l'especialista, es comencen a retardar les visites i a fer-se llarg el temps que s'han d'esperar fora de la consulta.

    'Estado del bienestar'

    4.5 Pressupostos de l'any 2005

    El govern català ha aprovat el projecte de llei de pressupostos per al 2005. Aquests són els primers pressupostos elaborats íntegrament pel tripartit. Els pressupostos del govern de Maragall preveuen inversions per valor de 4.500 milions d'euros en infraestructures i equipaments.

    Això representa un 65% més que l'any passat. Un altre dels eixos principals serà l'educació. La Generalitat augmentarà el 2005 la seva inversió en un 65%, fins a 4.483 milions d'euros, a través d'un esforç fora de pressupost, mitjançant empreses públiques, altres entitats de dret públic i altres fórmules de despesa, que assumiran 2.058 milions que, en la seva majoria, es finançaran amb més deute.

    El conseller d'economia, Antoni Castells, ha destacat aquesta xifra al Parlament en presentar els Pressupostos de la Generalitat per al 2005, que creixen en els seus comptes consolidats un 17,9%, fins als 26.501 milions d'euros. Castells, que preveu que l'economia catalana creixerà un 2,8% el 2005, ha destacat que les inversions "incideixen en les polítiques socials, competitivitat, infraestructures, seguretat i justícia".
    Els pressupostos de la Generalitat per al 2005 es regiran per dos eixos bàsics: un augment significatiu de la despesa en inversió i una reducció del dèficit acumulat per l'administració catalana.

    Així, està previst que les arques de la Generalitat ingressin l'any que ve més de 20.100 milions d'euros, gairebé un 14% més que l'exercici anterior. També augmenta la despesa, que superarà els 20.700 milions d'euros. Tot i això, el dèficit baixarà fins a situar-se en 650 milions d'euros, l'equivalent al 0,4% del PIB català.
    Política Territorial i Obres públiques serà el departament que més veurà incrementat el seu pressupost, un 43%. També augmenten significativament les partides destinades a Governació i Administracions Públiques, i a Medi Ambient i Habitatge, en prop d'un 30%. Un percentatge semblant augmentarà la dotació de Treball i Indústria. Com és habitual, Salut i Educació seran les partides amb més pressupost.
    La política inversora serà una de les prioritats dels comptes del 2005. Això implicarà una millora de les infraestructures i equipaments escolars i judicials. Està previst que la Generalitat inverteixi prop de 4.500 milions d'euros, un 65% més que l'any passat. La xifra representa un important increment d'inversió per habitant, que arriba ara als 669 euros.

    En paral·lel als pressupostos, que el Parlament haurà d'aprovar al desembre, es tramitarà una nova llei amb mesures financeres. Entre aquestes hi ha una nova tarificació del cànon de l'aigua que penalitzarà els consum més elevats, i una taxa en cas que hagin d'actuar els bombers per conductes temeràries o negligents.
    Els números de l'any que ve estan confeccionats en base a una previsió de creixement de l'economia catalana del 2,8%. Això significa que aquest pressupost pot millorar algun dels dèficits que té la Generalitat. Aquests pressupostos estan fets amb una idea mirant molt cap al progrés de Catalunya i com és veu en la dedicació dels diners, és nota que els governant són d'esquerres, dedicats més cap a les polítiques de treball i obres públiques.

    A partir d'aquest punt i a part, analitzarem si en un futur, aquestes noves inversions del Tripartit català, un 14% més que l'any passat, solucionaran alguns dels problemes que té el sector públic entre altres coses. En aquest any, com ja s'ha dit, s'han invertit aproximadament uns 20100 milions d'euros. Per començar, i com a dada no molt bona tenim que la Generalitat invertirà en el camp de l'educació un 65% més, al igual que les infraestructures i equipament, però que d'aquesta quantitat que s'invertirà (4483 milions d'€), una mica menys de la meitat d'aquesta xifra serà invertida per empreses públiques i/o entitats.

    Això significa que si amb aquesta quantitat de diners tan si es soluciona el problema de la “mala” escolarització dels nens i nenes de Catalunya, com no, la Generalitat estarà endeutada amb aquestes empreses i entitas que hi han invertit.

    Això, a la meva manera de veure-ho, la Generalitat traurà diners de altres serveis que hauria de cobrir amb el nou pressupost per pagar el seu deute, creant així un altre forat en el camp d'on tregui aquest diners.

    Però tot i aquesta petita hipòtesis sobre el dèficit de Catalunya, com ja s'ha vist, el conseller d'economia diu que l'economia catalana augmentarà un 2,8% aquest any.

    Amb la nova inversió en els camps de sanitat i de educació, que estan en segon lloc desprès d'equipaments i infraestructures, penso que no anul·laran les despeses i el dèficit de la Seguretat Social catalana, però si que ajudaran a reduir-les, millorant en tots els aspectes aquests departaments.

    5. Resultat i Conclusions:

    En aquest treball he pogut comprovar, que tot i que Catalunya es de les Comunitats Autònomes d'Espanya més riques, també té un gran dèficit en el servei públic, majoritàriament notat per un nombre més elevat de gent al camp de Seguretat Social i pensions.

    Aquest són els punt més importants:

    • Els orígens i la funció de l'estat del benestar.

    • Les diferents economies mundials.

    • Els principals problemes que afecten al desenvolupament correcte de l'Estat del Benestar a Catalunya.

    • Algunes de les critiques sobre aquest.

    • La futura dedicació en diners de la Generalitat.

    • La percepció d'un nombre reduït de gent de Lleida sobre el que reben de l'Estat del Benestar, a partir d'unes enquestes.

    • L'anàlisi i les gràfiques, fan més comprensible tota la informació en les enquestes.

    Deixant de banda el punts del treball, en aquest moment hem trobo amb condicions de poder portar un conversa sobre l'Estat del Benestar molt més estable del que la podria haver portat abans de començar aquest treball. Referint-me a coneixements generals però també a nous conceptes i en informació no esmenada en el treball,, com ara opinions i defectes que la gent veu en l'Estat del Benestar, o a vegades inclús en el que veu la gent en els pressupostos.

    També he aprofundit els meus coneixement enfront a impostos i recaptació, el finançament de l'Estat i tots els medis que fa servir l'Estat per recaudar diners per poder combatre als deutes i poder segui amb l'Estat del benestar.

    En l'apartat de recerca, en les enquestes i el seu anàlisis, a part de la percepció de la gent, també he conegut les causes i els tipus de l'existència d'aquest nous models de família que marquen i possiblement marcaran el desenvolupament de la societat catalana.

    6. Bibliografia:

  • Joan Ortalà, “Teoria de l'economia”. ©McGraw Hill

  • Francisco Mochón Morcillo, “Economía”. ©McGraw Hill. 2002. Llibre d'economia de primer de batxillerat (2003/04)

  • Richard G Lipsey i K. Alec Chrystal, “Introducción a la Microeconomía”. ©Vicens Vives

  • William J. Barber, “Historia del pensamiento económico”. ©Alianza Universal (1967)

  • www.lafactoriaweb.com/articulos/navaro21.htm

  • www.lafactoriaweb.com/articulos/amartya.htm

  • 7. Glossari

    Béns Públics: Béns i serveis que desprès de ser produïts, tots els habitants de l'estat els poden consumir.

    Dèficit públic: Deute que té l'Estat sobre qualsevol camp en que hagi intervingut. Pot deure diners a les empreses que li ha construït les carreteres, pot deure diners a un país per l'ajuda militar en cas de guerra. La seva posició contraria seria el superàvit, és a dir que els hi sobren diners.

    Economia de mercat: és un sistema econòmic en el qual, la gent pot triar, produir i consumir segons les seves necessitats i, entre altres coses, els individus tenen incentius financers per actuar de manera productiva.

    Estat, l': Institució d'un país que té coma objectiu garantir la seguretat i llibertat dels seus habitants, com també els seus drets i la propietat. També ha de millorar la eficiència econòmica actant sobre les causes que provoquen les fallades de mercat, entre altre coses.

    Funcionari: Persona que treballa per l'Estat i cobra d'ell també. Mai pot ser despedit, només traslladat de lloc de treball.

    Intervencionalisme: Intervenció sistemàtica de l'Estat en l'activitat econòmica.

    Keynesianisme, El: Ideologia que forma part del sistema econòmic mixta. Keynes defensava que l'economia es pot situar continuada en uns nivells de desocupació alts a causa del nivell de la demanda del conjunt de l'economia sigui insuficient.

    Mercat: és qualsevol institució en què els béns i els serveis s'intercanvien lliurement.

    Monoparentals: model de família on el cap de la família és l'home o la dona, els quals tenen descendència però no viuen junts, estan divorciats, o per viudeta.

    Població activa: Resultat de la resta entre tota la població en edat de treballar menys els que estan a l'atur.

    Població aturada: Resultat de la població total en edat de treballar menys els que treballen.

    Població total: Suma de tots els habitants d'un país, no importa el seu estat civil.

    Producció, Factors de: Els quatre factors de producció són la iniciativa empresarial, el capital, la terra i el treball. EL primer, és la capacitat de reunir les recursos necessaris per produir i distribuir béns i serveis, i tecnologies. El segon factor comprèn les edificacions, fabriques, maquinària i els equipaments, les existències de mitjans elaborats i altres mitjans utilitzats en un procés productiu. Quan el tercer factor és la terra, és refereix a la terra cultivable i urbana, però no sols això, també inclou qualsevol recurs naturals que si trobi en ella (minerals, pesca,..). EL últim factors, el treball, són les persones físiques que intervenen en el procés productiu.

    Sector Públic: és el que estableix el marc juridicoinstitucional i és el responsable de la política econòmica. NE alguns aspectes també actua com un empresari, especialment en el cas dels béns públics.

    Tercer Món: Actualment entenem per tercer món, tots els territoris majoritàriament de l'hemisferi sud del planeta que estan ens subdesenvolupament. Abans, en temps dels principis de guerra freda, al tercer món pertanyien tots els països que eren comunistes o capitalistes però que no volien saber res ni de la URSS ni de EUA.

    UPC (unitat per poder de compra): Unitat per mesurar la quantitat de productes (unitats) que pot assolir una família del país, regió o continent que s'estigui analitzant.

    8. Annexos

    8.1 Enquesta model:

    Aquest és el model d'enquesta que ha estat passat a tots els enquestat que m'han servit per fer les valoracions anteriors:

    Edat:

    Sexe:

    Número de membres de la família a casa:

    Homes

    Dones

    Fills

    Gent major de 65 anys

    Treball:

    Ara està treballant?

    - Si Cobra una nòmina? Si Sap la diferència entre el salari net i brut? Si

    No

    No És autònom? - Si

    - No

    • No

    Té algun pla de pensions privat que complementi? - Si

    - No

    Ha estat alguna vegada a l'atur? - Si Valori el que ha cobrat del subsidi d'atur:

    1

    2

    3

    4

    5

    - No

    Troba que el Salari mínim Interprofessional hauria de ser més elevat? - Si

    - No

    Ha fet o fa la declaració de renda cada any des de que treballa? - Si

    - No

    Pensions:

    Està Jubilat? - Si

    - No

    Està jubilar per invalidesa? - Si

    - No

    La seva pensió és més gran que el salari mínim? - Si

    - No

    La seva pensió és suficient per viure? - Si

    - No

    1

    2

    3

    4

    5

    Valori-la:

    Estudis/Escola:

    Els seus fills... - Estudien? - Si Pública

    Privada

    - No Han estudiat? - Si Publica

    Privada

    - No

    Senyali quins cursos a fet el/la seu/va fill/a:

    Guarderia

    Primària

    Secundaria

    Batxillerat

    Universitat

    1

    2

    3

    4

    5

    Valoració de l'escola pública:

    1

    2

    3

    4

    5

    Valoració dels serveis de guarderia:

    1

    2

    3

    4

    5

    Valoració de la universitat:

    Sanitat:

    1

    2

    3

    4

    5

    Valoració dels serveis sanitaris en general:

    1

    2

    3

    4

    5

    • Visites al metge (atenció de l'especialista):

    Massa

    ----

    Normal

    ----

    Indiferent

    • Temps d'espera (cues):

    Curt

    Suficient

    • Temps de visita:

    Ha necessitat algun cop serveis hospitalaris? - Si

    - No

    Pertany a alguna mútua privada? - Si

    - No

    Conclusions:

    Traduït a totes les ajudes que rep, paga més del que rep? - Si

    - No

    47

    'Estado del bienestar'

    'Estado del bienestar'