Esquí

Deportes de nieve. Historia. Instalaciones. Técnicas. Equipamiento. Riesgos. Competiciones # Esports de neu. Instal·lacions. Equipament. Competicions

  • Enviado por: Jordi Bas
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 15 páginas
publicidad
publicidad

Treball sobre l'esquí

Introducció:

Els esports de neu són els que requereixen la neu per practicar-los i només es poden exercir al hivern, els més famosos són aquests:

L'esquí es un esport i tècnica que consisteix en lliscar sobre superfícies cobertes de neu amb els peus acoblats a unes taules llargues i estretes, anomenades esquís, que distribueixen el pes de l'esquiador sobre una àrea major, evitant que l'esquiador s'enfonsi en la neu. S'han desenvolupat dues modalitats principals d'esquí, alpí i nòrdic, amb diferents proves de tres tipus: descens, carrera i salts. L'esquí alpí consisteix a baixar muntanyes amb pendent; en les carreres la victòria s'aconsegueix competint contra el cronòmetre; en el nòrdic, en canvi, es s'esquia sobre superfícies relativament planes i les carreres consisteixen a travessar pistes de diferents longituds en el menor temps possible. Una modalitat important dins de l'esquí nòrdic és el salt de trampolí, en el qual els saltadors es llancen per una rampa (trampolí) i culminen amb un salt (vol). Des de la dècada de 1980 s'ha popularitzat, com diversió i com esport, una tercera modalitat: l'esquí d'estil lliure, que permet qualsevol forma de progressió, el que comprèn diverses tècniques com és la d'impulsar-se alternativament d'una cama i després de l'altre. També ha sorgit una nova forma de lliscar sobre la neu anomenada Snowboard, que consisteix en mantenir-se dempeus en la taula amb un peu davant de l'altre (és indiferent el peu que estigui davant), els peus, això sí, han d'estar ben subjectes a la taula.

La creació d'una pista d'esquí en un lloc on no hi ha moviment turístic causarà un gran creixement econòmic, social i lúdic en la zona. D'una banda haurà un augment dels serveis ( restaurants, hotels, bars, etc.) i per l' altre una reestructuració dels mitjans de transport, perquè la zona estigui comunicada. By: jordi bas

Una pista d'esquí acull a un gran nombre de turistes i esportistes. En conseqüència hi haurà un gran impacte natural a la zona.

Història de l'esquí:

L'esport modern de l'esquí va començar a practicar-se a mitjans del segle XIX a Noruega i aviat es va estendre a per tot Escandinàvia. Les primeres carreres d'esquí es van celebrar a Noruega entre 1850 i 1860, després que Sondre Nordheim desenvolupés tècniques i esquís en la província noruega de Telemark. L'Associació Noruega d'Esquí es va fundar al 1883 i el primer torneig internacional es va celebrar al 1892, prop de Cristianía (avui Oslo, Noruega). L'esquí de fons i l'alpí es van separar per a les competicions, encara que els premis es donaven pels resultats obtinguts en conjunt. En les dècades de 1880 i 1890, l'esquí va començar a guanyar fama en altres països europeus, en gran part a causa dels testimoniatges escrits de l'explorador noruec Fridtjof Nansen, del seu viatge amb esquís en 1888 a través de Groenlàndia.

El primer club suís d'esquí es va formar al 1893 i al finalitzar aquest segle va començar en els Alps, el període daurat de l'esquí de muntanya. El pioner de la tècnica de l'esquí alpí va ser l'austríac Mathias Zdarsky, a finals del segle XIX, i els aficionats britànics també van fer molt per a popularitzar l'esquí i desenvolupar els esports d'hivern i les carreres. La majoria de les expedicions importants d'esquí es van realitzar en aquests anys i tota la zona dels Alps va ser explorada i marcada. El primer club d'esquí alemany es va formar al 1890 i les primeres competicions d'aquest esport es van celebrar allà al 1896. Després d'un començament lent, l'esquí es va implantar en Chamonix (França) en 1898, guanyant més endavant una gran popularitat. En Europa central i Rússia, on existeix un terreny apropiat i neu de qualitat, aviat va guanyar molts adeptes. En Espanya, el primer club d'esquí es va crear a Barcelona al 1890, el Centre Excursionista de Catalunya (CEC).

Les instal·lacions:

Les estacions d'esquí són zones controlades a la muntanya preparades per poder-les baixar sense gaire perill gràcies a la gent que hi treballa. Hi ha tres classes de pistes, classificades per la seva dificultat: Verda(fàcil), Blava (Avançat), Negre (Expert).

Les pistes d'esquí gaudeixen de diversos tipus de remuntadors que, sens dubte, són el factor que ha revolucionat més l'esquí. Els remuntadors estan repartits per les pistes perquè l'accés a aquestes sigui fàcil. N'hi ha diferents tipus:

- Telecadira: Cadires de tres o individuals que pengen d'un cable, generalment pengen de gran altura i remunten pendents pronunciades i terrenys accidentats.

- Telecordes: Consisteix en un cable continu que gira al voltant de dos politges, per això les perxes d'on s'agafen els esquiadors estan orientades cap al terra. Són lents, segurs i fàcils d'usar.

- Telecabina: Cabines penjades d'un cable, els esquiadors hi entren amb els esquís trets, aquest transport es utilitzat per pujar grans pendents.

- Telesquí en T: Perxa amb forma de T i esta al final d'una molla metàl·lica, aquesta esta subjecte per un cable amb moviment ascendent i descendent. S'utilitza per parelles, es col·loca la perxa al darrera i els esquiadors es deixen arrossegar.

Les pistes també ofereixen serveis de lloguer de material, restaurants, guarderia, ets… Tots aquests components es paguen amb els forfaits que els esquiadors compren per accedir a les pistes amb aquests serveis.

La tècnica de l'esquí alpí:

Esquí alpí: S'acostuma a fer a més altura que l'esquí nòrdic i s'utilitzen remuntadors mecànics (telesquís o telecadires) per pujar les pistes que després es baixen. Es poden utilitzar algunes d'aquestes tècniques:

  • El descens directe. Ens hem d'impulsar des de dalt d'un petit pendent amb el pes del cos repartit entre els esquís, que han d'estar paral·lels, amb els bastons mirant cap al darrere.

  • El cuny. Serveix per frenar i/o controlar la velocitat. Consisteix a obrir les cues dels esquís fins a adoptar una forma de V. Cal ajuntar els genolls per tal que els cantells dels esquís es clavin a la neu. El viratge fent cuny serveix per girar, tant cap a la dreta com a l'esquerra. Per girar cap a l'esquerra s'ha de mantenir la posició i clavar el cantell de l'esquí dret deixant l'esquí esquerre pla. Per girar cap a la dreta es fa el contrari.

  • Paral·lel: consisteix en fer un gir de 90º, els esquís arrossegaran la neu fins a frenar. By: jordi bas

  • El viratge paral·lel. Aquest viratge s'inicia amb el derrapatge dels cantells exteriors dels esquís per finalitzar amb un altre derrapatge dels canells interiors, fent més pressió sobre la neu amb l'esquí contrari al costat cap a on es gira. És molt important l'anticipació del cos, la flexió- extensió dels genolls i el recolzament del bastó.

Equipament necessari:

A l'esquí el material consisteix d'esquís, botes, fixacions i bastons.

  • Els esquís: Estan fets d'un material dur però flexible (amb franges de fusta, metall o materials sintètics) , i permeten lliscar sobre la neu sense enfonsar s'hi. Son de diferents mides, però normalment de 1.8 a 2.1 m de llargada i de 7 o 10 cm d'ample. La part de davant de l'esquí s'anomena espàtula i està dissenyada perquè no es clavi a la neu.

  • Les botes: Protegeixen el peu i estan unides a l'esquí per fixacions. Tenen la sola plana i normalment són fabricades de materials plàstics rígids.

  • Les fixacions: Serveixen per unir la bota a l'esquí. Aquesta unió pot semblar molt rígida (esquí alpí) o pot permetre molta llibertat (esquí nòrdic). En cas de caiguda els esquís salten per no lesionar-nos.

  • Els bastons: Han de ser adients a l'alçada de l'esquiador o esquiadora, i a la modalitat que es practiqui. Serveixen per mantenir l'equilibri i ajudar en els moviments. Estan fabricats d'un tub lleuger (metall o fibra) , tenen uns punys perquè s'agafin bé, això com un petit disc a la punta per aguantar-lo a la neu.

  • Roba: La roba és tan important com l'equip mateix, ja que s'està exposat a temperatures molt baixes i al vent. Hi ha tres nivells de protecció per capes. La primera capa és la roba interior que ha de transpirar molt bé. La capa central es compon de jerseis, el més important és que les peces, a més d'abrigar, expulsin la humitat corporal cap a fora. La capa exterior ha de ser impermeable per protegir del vent, i que sigui transpirable (els pantalons i l'anorac). A més, no oblidis que no pots esquiar sense guants i que aquests també han de ser impermeables, calents i que permetin la flexibilitat als dits.

  • Accessoris: Ulleres de sol: Preferentment que filtrin els rajos ultraviolats i les radiacions de la llum blanca. Crema protectora: És necessari un filtre solar d'alta protecció per a protegir la pell de la cara que és la més exposada a la radiació ultraviolada. Protector labial: El sol, la neu i el vent, els afecta considerablement per això és necessari un protector labial.

El risc dels esports de neu:

Com qualsevol activitat esportiva, l'esquí comporta una sèrie de riscos que poden evitar-se amb total facilitat si es practica de forma adequada.

- Precaució amb els altres: L'esquiador haurà d'evitar qualsevol situació que li pugui posar en perill, perjudiqui o molesti a un altre esquiador.

- Velocitat: Velocitat i forma d'esquiar s'han d'adaptar a les limitacions de l'esquiador, així com de les condicions del terreny, de la neu, climatologia, visibilitat i quantitat de persona que es trobin esquiant en aquest moment. És important que l'esquiador mantingui sempre un marge de seguretat, de tal forma que davant un imprevist sigui capaç de detenir-se, girar i evolucionar. És necessari circular lentament en els trams en els quals l'afluència de gent sigui major, sobretot en els cims i en la part mes inferior de les pistes i entorn dels remuntis mecànics; llocs tots ells en els quals la possibilitat de col·lisió s'incrementa a causa de la major densitat de persones.

- Control de la trajectòria: Encara que esquiant puguem circular lliurement, sempre haurem tenir en compte les nostres aptituds i les circumstàncies que ens envolten en cada situació. En el descens sempre té prioritat l'esquiador situat davant; mentre que la persona que va darrere haurà de mantenir en tot moment una distància de seguretat que li permeti preveure les evolucions de l'esquiador que té davant, amb l'objecte de poder efectuar les maniobres necessàries per a esquivar-lo si cal.

- Avançaments: Poden realitzar-se per dalt o per baix, però en tot moment caldrà una distància necessària perquè l'avançat disposi de terreny suficient per a les seves evolucions, sense crear-li cap tipus de dificultats. Aquesta precaució és del tot necessària en el cas que l'esquiador es trobi aturat

- Entrades i sortides: El moment de la incorporació i sortida d'una pista, són els moments que comporten major risc; per això l'esquiador haurà de posar especial atenció en no crear cap tipus de perill (ni per a ell ni per a altres persones); és per a això observarà perfectament la situació abans d'iniciar la maniobra. Un esquiador que reprèn el seu moviment en la pista ha de fer-ho de forma progressiva, assegurant-se en tot moment que no suposa cap tipus d'interferència per a altres esquiadors.

- Frenades: Haurem d'evitar les frenades innecessàries, sobretot si ens trobem en un terreny estret o de poca visibilitat. En cas que la frenada sigui per una caiguda o similar, s'haurà de deixar lliure la pista en el menor temps possible, amb la finalitat d'evitar problemes majors. Mai pararem en trams amb escassa o nul·la visibilitat, en cas que ens sigui totalment necessari, pararem en un extrem de la pista.

- Ascensos i descensos: Els desplaçaments d'ascens i descens a peu només podran fer-se a la vora de les pistes. By: jordi bas Tindrem en compte que l'esquiador que es desplaça pel sentit oposat al de la circulació general suposa un obstacle difícil d'esquivar als esquiadors que baixen, amb perill de col·lisió. A més, les botes produeixen petjades en la neu que poden produir accidents, sempre s'evitarà circular per les pistes i molt menys creuar-les.

- Problemes del fred: Això és a conseqüència d'un equip inadequat, del seu mal us, d'una mala alimentació, associats al cansament general, etc.

- Hipotèrmia: Consisteix en el refredament del cos per sota dels 35 ºC

- Refredament i/o congelació dels membres: Principalment les mans i els peus són els que es refreden més, ja que són les zones més exposades a la pèrdua de calor. La congelació és conseqüència d'un refredament excessiu.

- Mal de l'altura: Això passa a conseqüència de l'existència d'una menor densitat d'oxigen. no es presenta si la estada en l'altitud és breu, o només s'apreciaria un augment de cansanci. Però si es passa un període llarg a més de 3000 m i no s'està aclimatat s'ens presentaran els següents símptomes : insomni, vòmits, pèrdua de gana i fins i tot eufòria.

Les competicions:

Les quatre modalitats de proves d'esquí alpí varien en el tipus de pista.

Descens: Aquesta és la prova reina de l'esquí alpí. En aquest tipus de carrera l'objectiu es lliscar per un pendent molt inclinat en el menor temps possible, el més convenient es mantenir la trajectòria el més recta possible. Es necessita equilibri i coordinació de cames i braços. S'arriben a unes velocitats de 140 km/h. L'esquiador ha de mantenir-se dintre de la pista i passar per unes senyals anomenades “portes”. No hi ha penalització per tocar o fer caure les “portes”, però si per no passar per dintre d'aquestes.

'Esquí'
Eslalon: Consisteix en descens per un pendent, però l'esquiador ha d'executar molts moviments en zig-zag per superar les marques, que es troben per tota la pista a distàncies curtes. La longitud d'una pista es d'uns 530 m i el desnivell entre 140 i 200 m. L'esquiador ha de passar entre 45 o 75 pals. La carrera es disputa en dues parts. Es varia el recorregut, canviant la situació i el número de pals. L'esquiador que aconsegueixi, els millors temps guanya. És essencial la rapidesa i l'agilitat. Perquè la pista té moltes irregularitats.

Eslalon gegant: S'assembla a l'eslalon, però les pistes són de 1,6 km i el desnivell es de 300 i 400 m. A les carreres femenines són més curtes. Guanya també qui fa les curses en menys temps.

Eslalon super-gegant: És una combinació de proves d'eslalon i descens. Girs llargs i majestuosos efectuats a gran velocitat fan que aquesta prova sigui molt atractiva.

Esquí nòrdic: En aquestes proves és molt important la resistència i la força. Hi ha diferents distàncies: 15, 48, 50 km. Les pistes estan senyalades amb marques de colors

Salt de trampolí: El saltador llisca per una superfície preparada, bastant inclinada, fins al punt del salt. La distancia es mesura des del final del trampolí fins quan els esquís toquen terra. La puntuació s'obté per de la distancia recorreguda i l'estil del salt.

Resultats dels últims campionats:

  • Campionat d'Esquí de Muntanya de Castilla y León:

Diumenge 27 de febrer 2004.

1er lloc Luis Averany Fidalgo i Martín Ramos García: 3 hores 45 minuts.

2n lloc Vidal García García i Ángel Luis Estevez.

3r lloc José Antonio Sánchez Mena i Eduardo Franco Hernández.

  • Esquí Alpí / Campionats del Món:

Medalles d'or: (femení)

Any

Descenso (DH)

Slalom (SL)

Gigante (GT)

SuperGigante (SG)

Combinada (CM = DH+SL)

2003

Mélanie Turgeon, CAN

Janica Kostelic, CRO

Anja Pärson, SWE

By: jordi bas

Michaela Dorfmeister, AUT

Janica Kostelic, CRO

Medalles d'or: (masculí)

Any

Descenso (DH)

Slalom (SL

Gigante (GT

SuperGigante (SG)

Combinada (CM = DH+SL)

2003

Michael Walchhofer, AUT

Ivica Kostelic, CRO

Bode Miller, USA

Stefan Eberharter, AUT

Bode Miller, USA

Pràctica d'altres esports sobre la neu:

Esquí d'estil lliure:

Hi ha tres disciplines:

Ballet: Disciplina semblant al patinatge artístic que consisteix en salts, girs i fer passos per lliscar, fet al ritme de la música. Es jutja per la dificultat de la tècnica, coreografia, etc.

Figures: Consisteix en efectuar girs calculats a gran velocitat sobre una pista amb un pendent molt pronunciat i plena d'irregularitats. En les competicions es jutja per la qualitat i tècnica dels girs, i la línia per on els realitzen. També es puntua els salts i la velocitat

Salts: El saltador realitza una sèrie d'acrobàcies iniciant l'exercici lliscant per una rampa especial des de la qual se surt cap a l'aire. La puntuació jutja l'enlairament, la forma, la maniobra a l'aire i l'aterratge.

Snowboard:

En aquest esport els esportistes baixen amb els dos peus enganxats pel estreps en una taula, ens recorda al surf i als descensos en monopatí.

Boarder-Cros: Participen quatre esportistes al mateix temps, la prova consisteix en realitzar un recorregut en el menor temps possible, per arribar el primer a la meta. Poden fer servir qualsevol obstacle natural per guanyar velocitat i realitzar salts. S'accepta el contacte físic amb el rival, sinó se li talla el recorregut. Es necessita una pista de 80 m de desnivell i 30 m d'ample.

Big Jump: S'apropa més a una exhibició artística. Consisteix en lliscar per una profunda pendent fins arribar a la rampa final amb l'objectiu de fer un salt espectacular i atractiu. Els snowboardes tenen cinc intents per fer el millor salt, dels quals els dos més puntuats seran els que contin. Es necessita una pista condicionada amb dos parts: Una rampa de 60 m, salt de 3 m d'altura, transició plana i plataforma de frenada.

Half pipe: Es practica en mig tub, en forma de U d'uns 70 m de llarg i 3 m d'alt. La pista consta d'una zona plana entre paret i paret, des d'on el snowboarders descendeixen en ziga-zaga aprofitant la velocitat per realitzar les màximes i més difícils acrobàcies i figures possibles que puntuen segons la seva dificultat.

Big Air: Consisteix en un gran salt, més de 20 m de llarg i 4 m d'altura, que realitzar l'esquiador desprès de lliscar sobre una rampa. Durant el vol es realitzen diversos girs i figures.

Freeride: Se centra pel descens a gran velocitat per fora de les pistes, preferentment en neu verge i amb paret amb pendents molt pronunciats.

Proves de salt: Consisteix en saltar des d'un trampolí de 70 i 90 m , desprès d'una carrera de velocitat. Durant el salt el cos de l'esquiador es manté cap endavant amb els braços enganxats al cos.

Conclusions sobre el treball:

Amb la realització d'aquest treball he arribat a la conclusió que he d'agrair la oportunitat que m'ha brindat el meu professor d'educació física de raonar i d'aprofundir els meus coneixements sobre el món de l'esquí.

Sumit en les meves reflexions vaig adonar-me en quan inútilment es poden arribar a gastar els diners mentre mig món s'està morint de gana, i que tots els diners emprats en aquesta sortida, By:jordi bas si el meu discerniment no em gira l'esquena, si s'haguessin invertit en projectes humanitaris, sens dubte necessaris, haurien estat de molt més profit.

Sembla que avui en dia la diversió sense fonament és més important que poder contribuir al benestar (menjar i veure) de milers de persones que “viuen” en la misèria però, és clar, pensar una mica en els altres fa mal a tothom.

Penso que com sóc dels únics que he realitzat aquest treball recomano fortament de no repetir-lo a futurs alumnes que no vulguin anar a l'esquiada d'uns 400€ i vulguin gaudir fent aquest treball i així, aprendre la teoria de l'esquí en comptes de poder-lo practicar.

Bibliografia:

Índex

Introducció........................................................................ Pàg. 2, 3.

Història de l'esquí............................................................. Pàg. 3, 4.

Instal·lacions..................................................................... Pàg. 4.

La tècnica de l'esquí alpí.................................................. Pàg. 5.

Equipament necessari .......................................................Pàg. 6, 7.

El risc dels esports de neu.................................................Pàg. 7, 8 i 9.

Les competicions..............................................................Pàg. 9, 10 i 11.

Pràctica d'altres esports sobre la neu................................Pàg. 11, 12 i 13.

Conclusions sobre el treball..............................................Pàg. 14.

Bibliografia.......................................................................Pàg. 15.