L'escanyapobres; Narcís Oller

Literatura española contemporánea. Narrativa (novela) catalana naturalista # Biografia. Argument. Personatges

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 3 páginas
publicidad

VIII

Si la Tuies i l'Oleguer no formaven un matrimoni en el sentit honrat de la paraula, contituïen una amistança ben ordenada i útil per a llurs fins; una parella que no es trastirava, sinó que marxava ben unida sota el jou, seguint a dret fil el solc marcat, amb les mateixes ullades del bou i la mateixa paciència, a vegades àdhuc amb les mateixes guitzes; guitzes, però, sordes, i inofensives per a trencar llurs badanes i fer ni tan sols tombar el cap a la Coixeta.

L'Oleguer curava dels interessos de la dona igual que dels propis: tant, que de vegades barrejava àdhuc els rèdits en un mateix saquet, gastant a ella la broma que encara no l'havien pagat; endogalava tants condemnats a mort com la crisi de Pratbell li tirava als braços; adinerava, començant per les collites i acabant per aquells mobles arraconats al primer pis, tot allò que la mateixa crisi li permetia adinerar; i a aquell mitger pidolaire de la Coma, que, no content de demanar la seva part, mai no callava per a fems i planters, el feia passar amb cançons i llenya del bosc. L'únic de qui no havia pogut eixir amb lletres era l'oncle del notari; però no desconfiava de posar-lo a jou en un viatge que faria abans d'acabar l'any.

Pel seu cantó, la Tuies complia com un sentinella foguejat. No movia peu de casa com no fos per anar a descobrir aquelles brometes, encarant-se en persona amb el deutor i amansint-lo tot seguit amb una rialla i una frase candorosa, que passava pels seus llavis roents tota escamada.

- Si ja ho sabia, home! Només us ho he dit per veure quina ganya hi fèieu.

Arribava a casa, i, traient foc pels ulls, però en veu baixa, revelava el descobriment al marit, qui responia poc més o menys que ella i amb igual rialla afluixava la mosca.

- Bé, no me les gastis més, aquestes bromes: saps? Allà on tenies aquests quartos, d'altres n'hi deu haver. No m'ho crec, que els tinguis tots a l'amagatall del capçal del llit no.

Fora d'aquests atreviments, l'Oleguer no podia queixar-se de sa muller. Ella l'apedaçava, li estirava i guardava la roba, com al notari; estalviava fins a l'impossible; l'ajudava a treure comptes amb prodigiosa facilitat. Després cada nit, quan la Coixeta dormia, tots dos esbravaven totes les tendreses del cor comptant damunt d'aquell llit les dobles de l'amagatall, barrejant-se les mans, despullant-se de tota hipocresia, donant solta a tots els extrems de la passió que els devorava, sense mirament ni escrúpol de cap mena.

  • Aquests són els meus; aquells els teus. Després me'ls deixaràs comptar: oi?

  • Sí, però tu també els teus: si no, de cap manera.

I, embriagats per la passió, tenien disputes i gelosies de criatura, i a voltes braonades de fera, que, altre cop persones, es perdonaven per la por dels testaments i altres lligams.

Enmig dels seus entendriments, una talega sobre el pit, oberta i premuda amb amor, tot sovint eixia l'Oleguer, bo i plorant, amb allò dels lladres:

  • Per res, per res del món no donis ni un quarto: sents? Mira, quines dobles de quatre! Semblen girasols! Ves qui se'n desfà! Bé en tenim prou, de diners a fora!

  • ho pots dir! Però ¿què hi farem, Oleguer, si no crien d'altra manera? - exclamava la Tuies amb veu condolguda.

  • Quantes en tens, de perruca?

  • Jo, dues-centes.

  • Ei, que te n'amagues deu! Ahir jo les vaig comptar. Vaja: dóna-me'n cinc i estarem iguals.

  • Sí! Ara hi corro!

  • Demà en buscaré cinc més per a cada u.

  • No m'agafes, noi: a cada u el que és seu.

Que sí?, que no?... Llavors urpada, s'ensenyaven les dents, els ulls flamejant, fins que, tot d'una, una rialla bestial transfigurava aquells rostres i tornava a preponderar el tracte de la complicitat, sense passar d'aquí.

L'escanyapobres

Narcís Oller

Comentari de text

% El fragment pertany al capítol VIII de l'obra << L'escanyapobres >> - Narcís Oller -. Aquest és un capítol ple de paral.lelismes on se'ns presenta la bona relació conjugal entre l'Oleguer i la Tuies. Un matrimoni que, basat en els diners, “ constituïa una amistança ben ordenada i útil per a llurs fins ” (Línia 2).

Podem veure com l'Oleguer s'interessa pels diners de la Tuies tant com dels seus propis; com li gastava bromes barrejant els diners d'ambdós, fent-li creure que encara no li havien pagat. Si bé la Tuies s'empipava força quan li gastaven aquestes bromes, tot d'una quedava embriagada, juntament amb l'Oleguer, per una passió arrelada als quartos.

En aquest fragment, l'Escanyapobres es torna a preocupar per la presència dels possibles lladres i li adverteix a la Tuies que “ Per res, per res del món, no doni ni un quarto (Línia 38).

Continuem veient al protagonista com un ésser encadenat als diners; turmentat; usurer; com l'arquetipus de l'avarícia; en definitiva, un home que presenta una patologia en relació amb l'estalviament i que s'aprofita, fins i tot, de la crisi de Pratbell, a fi de cobrar interessos molt alts als deutors. Pel que fa a la figura de la Tuies, veiem una dona patològicament insensible; freda, garrepa; que només es mou de casa per a descobrir les bromes i confrontar-se amb els deutors. Una dona de la qual, l'Oleguer no es podia queixar. Així a la línia 27 “ ella l'apedaçava, li estirava i guardava la roba, com al notari; estalviava fins a l'imposible; l'ajudava a treure comptes [...] ”.

En el text hi ha un predomini quantitatiu de narració sobre diàleg. Si bé aquest domini de narració, el fragment es finalitza amb un petit diàleg entre l'Oleguer i la Tuies referint-se al temor que pateix el protagonista vers els lladres. Podem veure com el narrador, des de la omnisciència, fa una definició progressiva dels personatges. També podem discernir un paral.lelisme entre la gasiveria de l'Escanyapobres i l'estalvi que duu a terme la seva dona. Un altre paral.lelisme podria ser l'establert entre l'actitud usurera dels dos personatges i l'actitud amorosa conduïda al camp dels béns materials. Així, trobem expressions com: “ tots dos esbravaven totes les tendreses del cor comptant damunt d'aquell llit les dobles de l'amagatall ”; “ embriagats per la passió, tenien disputes i gelosies de criatures ”; “ ... i tornava a preponderar el tracte de la complicitat...”.

Segons el contingut, podem estructurar el text en tres parts diferenciades pel punt de vista i per l'espai que ocupa:

  • Punt de vista mòbil entre la Tuies i l'Oleguer ! Hi ha una descripció dels interessos dels dos personatges.

  • Situació de l'acció al castell ! Després de que la Coixeta se n'anès a dormir, tant l'Escanyapobres com la Tuies contaven els diner recíprocament.

  • Diàleg entre la Tuies i l'Oleguer ! Torna a apareixer la preocupació que sent el protagonista devers els lladres i en conseqüència s'esdevé un sofriment causat per la mesquinesa d'aquest.

  • Pel que fa a la llengua i estil, d'una banda trobem aspectes propis de la naturalitat, la senzillesa, l'expressivitat i alhora una certa sobrietat. D'altra banda, però, hi ha una variació de registres descriptius i actius. Per tant, el llenguatge del text és propi del patró realista del segle XIX.

    Podem apreciar com l'autor ha fet ús de diversos sinònims en el moment d'anomenar els diners i guanys materials. Així fa al.lusió als rèdits, als quartos, a la mosca, a les dobles i a les perruques.

    Per acabar, cal insistir en la caracterització dels personatges i els elements bàsics de l'obra que se'ns presenten dins del conflicte natura-civilització. En aquest fragment veiem una situació que ens portarà al final dramàtic de la novel.la; una situació que es desenvolupa en la despoblació i crisi agrària de Pratbell. La novel.la, per tant, fa una síntesi històrica de l'àntic règim a Catalunya i l'arribada de la industrialització en el camp.

    Narcís Oller, “L'Escanyapobres”