Era media noche en Bhopal; Dominique Lapierr y Javier Moro

Literatura española contemporánea. Narrativa. Novela. Nube tóxica de gas. Tragedia y consecuencias. Fábrica de pesticida en la India

  • Enviado por: Depo
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad
publicidad

Maria Bacardit

Era medianoche en Bhopal

Abans de començar a comentar el llibre, cal una petita biografia delsa autors, l'obra ha estat escrita per Dominique Lapierre i Javier Moro.

Dominique Lapierre no ha deixat mai de recorrer el nostre planeta buscant les grans epopeies humanes, de perseguir als protagonistes i testimonis dels nostres temps des del més cèlebre fins al més anònim. Es va associar a Larry Collins per escriure ¿Arde París?, …O llevarás luto por mí, Oh Jerusalén, Esta noche la libertad, El quinto jinete, i també ha escrit, sol, La Ciudad de la Alegría i Más grandes que el amor. Tots aquests llibres han estat best-sellers internacionals publicats en una trentena d'idiomes i llegits per millons de persones.

Javier Moro col·labora des de molt petit en mitjans de premsa nacionals i internacionals i extranjers ha treballat com investigador en varis llibres de Dominique Lapierre i Larry Collins. Es coproductor i coguionista de pel·lícules com Valentina i Crónica del alba. Va estar sis anys a Estats Units desenvolupant projectes de cine i televisió. El seu primer llibre, Senderos de libertad, una epopeia de la defensa de la selva amazònica, ha sigut objecte de vuit edicions a Espanya i quatre a América Llatina. El seu segon llibre, El pie de Jaipur es troba ja en la seva séptima edició i ha estat publicat a França.

Era medianoche en Bhopal, es un llibre escrit a finals del segle XX, es un intermig entre novela crònica i realista, assaig històrico, i aventura humana i tecnològica.

El tema es la vida de millons de persones que es veu afectada per un accident químic que mata a millons de persones a Bhopal.

Largument es, els Nadar, una familia que vivía a Mudilapa, un dels pobles més pobres de la India, es veu obligada a traslladar-se a Bhopal, una ciutat de la zona central de la India, capital del Estat de Madhya Paradsh ,es nus de ferrocarril i important centre comercial. Perden el poc que tenien incluit al seu fill Ashu de tan sols set anys en un accident al hangar on aquest treballava fabricant petards i es que tots treballaven per poden viure.

No eren els únics que es traslladaven, marxant així en busca d'una vida millor, però quan arriben es donen conta de la dura realitat i tenen que viure en un dels barris més pobres de la India, un barri de xaboles on més tard construeix una fàbrica nordamericana (ja que les industries americanes busquen establir les seves fàbriques en països subdesenvolupats, com la India i molts més pel seu baix cost de mà d'obra entre altres beneficis la fàbrica es d'Unión Carbide, fabrica d'insecticides i pesticides, que té grans interesos en la India degut a que es un país agricultor, el que significa que consumeixen el seu producte, la causa d'instal·lar-se a Bhopal es buscar una bona red de comunicacions que conectés amb tot el país, i Bhopal tenia una bona red de carreteres) la fàbrica va comptant amb diferents jefes fins que les ventes del Sevin disminueixen, i per questions econòmiques es veuen obligats a no prestar atenció a les mesures de seguretat que comporta una fàbrica de gasos tòxics fins que una nit, es produeix un escape de 40 tonelades de gasos letals perquè les mesures de seguretat dissenyades per a prevenir un escape de gas no van funcionar bé, van ser desconectades o bé van resultar inadequades. A més es va desconectar l'alarma, els gasos van cremar els ulls i les víes respiratòries de la gent i van fer malbé els seus sistemes corporals, de tal manera que molts van morir.

Molts van morir als seu llit, altres van sortir com van poder de casa seva, cecs i ofegant-se i van morir al carrer i molts altres van morir després al arribar a un hospital o centre de socorrs.

I com totes aquestes coses, a sobre, van acompanyades de la pitjor sort, la tragèdia va tenir que passar el dia que més gent i havia fora de casa seva, ja que aquell dia se celebrava una festa india i se li suma la ignorància que tenia tota la població sobre com prevenir o què fer en aquests casos va ajudar a la gran masacre perquè els hospitals que ja es troben normalment desbordats en aquests països, no sabien què fer, els ferits no paraven d'arribar i l'empresa no va voler revelar el que contenien aquells gasos de tal manera que els metges no sabien què havien de fer per curar tota aquella gent.

Lamentablement, la nit del desastre va ser tan sols el començament d'una tragedia que encara no ha arribat a la seva fi. La multinacional Carbide va abandonar la fàbrica deixant enrere grans cantitats de substancies perilloses i al poble de Bhopal un suministre d'aigua contaminada i un llegat tòxic que encara avui causa la mort de persones infectades.

La meva opinió personal: el que mes em crida l'atenció es que, encara avui, la multinacional nordamericana no hagi estat jutjada pels fets. Crec que això es el que vol denunciar el llibre. L'assumpte es va acabar amb el pagament d'unes indemnitzacions ridícules i mai va arribar als tribunals per un acord entre l'empresa i l'estat indi.

Una de les coses que he pensat varies vegades després d'haver acabat el llibre es que avui en dia se li pregunta a algun nen pel que va passar amb el Titanic i tots contesten sabiament el que va passar en canvi preguntes sobre l'accident de Bhopal i ningu en sap res. al igual que amb les grans catàstrofes que han tocat fortament als països del Nord, en canvi, del tercer món, numés ens arriben imatges de nens morint-se de fam, imatges de guerra... si hi ha un sol mort en una fàbrica d'algun païs del Nord hi han vint cadenes de televisió de tot el món per cobrir la notícia però hi han cada dia més de 1000 accidents d'aquest tipus on moren nens en fàbriques per falta de protecció i ningu li dona importancia.

Es un llibre que et fa pensar molt i et fa concienciar sobre varies coses, les injustícies del tercer món, la falta d'ajuda humanitària, catàstrofes, pobresa...

També et concencia sobre els riscs que es corren a l'hora de llançar un nou prducte, així com les coses que s'han de tenir en compte per guanyar diners manejant diners però sense que això resulti un risc per a la gent.

L'important es que no hem d'oblidar el que va passar i reclamar justícia. Es una de les majors trajèdies industrials de la història, va haver-hi entre 16.000 i 30.000 morts i més de mig milló de afectats, els habitants actuals segueixen patint les consequències de l'accident .

Ens apropa a les víctimes de tal manera que desapareixen les xifres, a les que estem desgraciadament tan acostumats i apareixen les persones. No es una crònica exclusivament, va més enllà. No acaba l'història al llegir l'última pàgina.

Es esgarrifós llegir els detalls d'un accident real al que s'arriba per escatimar esl costos que suposa el manteniment d'una fàbrica química.

Ojalá totes les persones que tinguin poder de decisió sobre els presupostos en aquest tipus d'empreses, ho llegeixin i reflexionin sobre la importància del manteniment preventiu.

En resum, es una historia esgarrifosa però instructiva.

.