Enseñanza de la dramatización

Géneros teatrales. Didáctica. Psicodrama. Historia del teatro. Teatro español. Teatro infantil. Estilo. Ejercicios de respiración. Títeres y marionetas

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 120 páginas

publicidad
cursos destacados
Curso de reparación de teléfonos móviles / celulares
Curso de reparación de teléfonos móviles / celulares
El curso de Reparación de Telefonía Celular o Móvil está orientado a todas aquellas...
Ver más información

Iníciate en LOGIC PRO 9
Iníciate en LOGIC PRO 9
Vamos a ver de manera muy sencilla y en un breve paseo de poco más de una hora como funciona uno de los...
Ver más información


EL TEATRE DES DELS SEUS INICIS:


Es diu teatre a l'edifici destinat a la representació d'obres dramàtiques o a altres espectacles propis de l'escena. Teatre és, també l'art de compondre obres dramàtiques o de representar-les. En l'orient antic les representacions teatrals s'iniciaven en festivals dedicats a dansa i representacions mímiques. Però aquestes escenes tenen el seu origen en l'home primitiu, i realitzaven danses i certs moviments rítmics en honor al foc, al sol, a la pluja l'aigua i altres fenòmens naturals...

El terme "teatre" amb el qual en l'actualitat designem tant al gènere literari dramàtic com a l'espai físic on es porten a terme les representacions de les obres teatrals , procedeix de la paraula (theatron) del grec antic. "Cada paraula té la seva història" diuen els lingüistes, i això succeeix amb el grec. En els seus orígens, venia a significar "lloc on es mira" o bé "el que es mira", doncs es tracta d'un substantiu creat a partir del verb (veure, mirar, contemplar, observar). Així, el que al principi significava "el lloc" on es mira alguna cosa, que era ( el que es mira) també va acabar significant "el conjunt d'espectadors" i, encara més, un gènere literari basat en la representació on els espectadors contemplen una mica que és el contemplat en un lloc per a contemplar: el teatre.
Els primers teatres grecs constaven de dues parts essencials: un espai circular en el centre del qual s'alçava l'estàtua de Dionís. A mesura que els cors es van cenyir al text de l'obra representada , els teatres es van transformar.
El primer teatre de pedra construït en Grècia va ser dedicat a Dionís a Atenes i va servir de model per a uns altres. aquest es va acabar de construir entre els anys 330 a 340a.c. Es dividia en tres parts fonamentals : l'orquestra , que formava un cercle gairebé complet , el lloc per als espectadors i l'escena. les graderies on es trobaven els espectadors tenien la forma d'un semicercle limitat per dos murs que seguien la direcció ascendent i descobrien la vista de l'escena.

ORIGENS DEL TEATRE OCCIDENTAL


Teatre grec. La història del teatre en occident té les seves arrels a Atenes, entre els segles VI i V A. C. Allí, en un petit clot de forma còncava que els va protegir dels freds vents de la Forest Parnàs i de la calor del sol matinal els atenesos celebraven els rituals en honor a Dionís; aquestes primitives cerimònies rituals anirien després evolucionant cap al teatre, constituint un dels grans assoliments culturals dels grecs. La veritat és que aquest nou art va estar tan estretament associat a la civilització grega que cadascuna de les ciutats i colònies més importants va contar amb un teatre.

Els romans, grans admiradors dels grecs, van establir els seus propis "jocs oficials" des de l'any 364 a. C. Però la significació cultural que, per així dir-ho, presidi l'evolució del teatre atenès no va tenir lloc a Roma. Per contra, els romans van veure en el teatre un aspecte pragmàtic i polític que no hauria comprès els atenesos. Per als romans el teatre era un lloc de reunió convenient per a l'entrenament i l'ostentació. En conseqüència, les primitives estructures de fusta modelades en el segle V a. C. pels grecs van ser aviat reemplaçats per edificis de pedra, grans i imponents, erigits com monuments a la República. Els romans també van fer ús d'escenografies pintades en forma realista; en veritat el tractat escenogràfic més antic que existeix va ser escrit pel romà Vitruvio als voltants de l'any 100 a. C. Aquests amplis i nous edificis teatrals eren llocs excel·lents per a reunir al poble i autoritats romanes aviat van advertir les seves possibilitats polítiques, decretant que totes les ciutats de l'imperi havien d'incloure un teatre en el seu projecte urbanístic. Amb la creació d'aquestes cadenes de teatre, els actors romans van veure assegurada una bona manera de guanyar-se la vida si decidien fer gires per les províncies i en efecte molts ho van fer.

TEATRE ESPANYOL

Orígens. El teatre medieval. El teatre espanyol, com l'europeu, sorgeix vinculat al culte religiós. La missa, celebració litúrgica central en la religió cristiana, és en si mateixa un drama, una representació de la mort i resurrecció de Crist. Seran els clergues els quals, en el seu afany didàctic per explicar els misteris de la fe als fidels majoritàriament incults i analfabets, creuen els primers diàlegs teatrals. Aquestes representacions, que tenien lloc dintre de les esglésies, en el cor o part central de la nau, es van anar fent més llargues i espectaculars donant lloc a un tipus de teatre religiós que va anar el teatre medieval per excel·lència. A poc a poc es van anar afegint elements profans i còmics a aquest tipus de representacions que, per raons de decoració, van acabar per abandonar les esglésies i van començar a realitzar-se en llocs públics: en els pòrtics i atris de les esglésies, places, carrers i cementiris.


SEGLE D'OR

El segle XVII és el segle d'or del teatre a Espanya. És un moment en el qual les circumstàncies socials i polítiques determinen una situació excepcional: la representació pública es converteix en l'eix de la moral i l'estètica. Les aparences són fonamentals. El món és un gran teatre i el teatre és l'art més adequat per a representar la vida. Es creen les primeres sales teatrals cridades corrals de comèdies, que eren gestionades per les Germanors, veritables precedents de l'empresari teatral modern. Van a proliferar els autors, les obres i les companyies. El teatre deixa de ser un esdeveniment restringit per a convertir-se en un producte competitiu, subjecte a les lleis de l'oferta i la demanda. Un interessant debat teòric acompanya el naixement i desenvolupament d'aquesta forma nova d'entendre el teatre. Dos autors de l'època ens serveixen per a il·lustrar el sentit i l'evolució d'aquest debat i de l'art teatral: Cervantes i Lope de Vega.

LA IL·LUSTRACIÓ

El segle XVIII va estar marcat a Espanya, per primera vegada, per la intervenció de l'estat en l'orientació teatral del país. Sota l'influx de les idees de la Il·lustració, es va crear un moviment de reforma dels teatres de Madrid, encapçalat per Leandro Fernández de Moratín. La comesa principal d'aquest moviment era recomanar una sèrie d'obres i prohibir altres, sota la premissa de fomentar exclusivament idees que emparessin la veritat i la virtut, donant suport les representacions que suposessin ensenyament moral o adoctrinament cultural. Entre les obres prohibides figuraven algunes del segle d'or, però sobretot se censurava a aquells autors contemporanis que insistien en la fórmula del segle anterior. Cal assenyalar que, malgrat la censura exercida, els objectius de la reforma tenien detalls que avui diríem que eren progressistes. L'estat de la comèdia espanyola era francament deplorable, complit conte d'això va donar Moratín en La comèdia nova o el cafè (1792), contundent atac contra els excessos del postbarroquisme. Entre les propostes de la reforma estava l'obligació de fer repartiments de papers fundats en les aptituds dels intèrprets, la dignificació del poeta i la valoració de la figura del director. No obstant això, i malgrat els intencionats programes il·lustrats, els quals van triomfar en el segle XVIII van ser les anomenades comèdies de teatre i les comèdies de màgia. En ambdues, els recursos tramollístics tenien un protagonisme gairebé absolut. Havia encants, follets, diables, nens que es convertien en gegants. Als llocs de l'acció competien amb exotisme. Per més que el gènere va ser objecte de la ironia i el menyspreu dels neoclàssics, que veien en ell totes les exageracions d'un posbarroquisme mal assimilat, el públic protegia amb entusiasme aquest tipus de comèdies.

EL ROMANTICISME

El romanticisme espanyol no passa de ser un moviment arrebatut, amb tot just quinze anys de presència en el teatre. Sens dubte la guerra de la Independència i el posterior absolutisme de Fernando VII van retardar l'aparició d'un moviment que, com és sabut, tenia detalls altament revolucionaris. No obstant això, podem dir que els romàntics espanyols coincideixen, en les seves grans directrius, amb els alemanys i francesos: afany de transgressió, que explica les freqüents barreges del tràgic i el còmic, el vers i la prosa, tan injuriades pels neoclàssics; ja no s'utilitzen les tres unitats; especial atenció a temàtiques que giren entorn de l'amor, un amor impossible i platònic amb el teló de fons de la història i la llegenda i abundants referències als abusos i injustícies del poder; uns herois misteriosos, propers al mite, abocats a morts tràgiques però sempre fidels al seu motiu amorós o heroic. En aquest sentit, l'heroi romàntic per excel·lència és el protagonista del Don Juan Tenorio de Zorrilla. En la seva romàntica versió del mite, Zorrilla dota a la llegenda d'uns inusitats nivells de teatralitat i, sobretot, mostra a un personatge capaç de redimir amb l'amor la seva condició de burlador, obtenint així el consegüent perdó diví que dos segles abans li negués Tirso de Molina.

Quant a les formes de representació, cal destacar que és en aquest període i les idees de Larra, que va dedicar molts dels seus articles als problemes que acorralaven al teatre, van influir en aquest sentit quan els actors es plantegen per primera vegada la necessitat de renovar les tècniques d'interpretació. "Cal que l'actor" apunta *Larra— "tingui gairebé el mateix talent i la mateixa inspiració que el poeta, és a dir que sigui artista". La inauguració, en 1830, del Real Conservatori de Música, va anar el primer pas cap a la consolidació dels estudis d'interpretació.

SEGLE XX

A la fi del segle XIX i començaments del XX no es produeix a Espanya la renovació de l'art dramàtic que succeeix en altres països gràcies a l'obra de directors i autors com Stanislavski, Gordon Craig, Appia, Chéjov o Pirandello. Aquí el teatre és, sobretot, un entreteniment per al públic burgès que acudeix amb assiduïtat a les representacions. Les companyies teatrals formades per les grans actrius i actors del moment, que són a més empresaris, estan dedicades a complaure els gustos d'aquest públic conservador i convencional. Els casos de Gabriel Martínez Sierra o de la companyia de Margarita Xirgu, disposats a jugar-se els diners i el prestigi en el descobriment de nous autors i en innovacions estètiques, són excepcionals. També resulten excepcionals les aportacions d'Adrià Gual, creador del Teatre Íntim que realitzava una programació de cort europeu. El corrent va ser l'èxit d'aquells autors que com José Echegaray, Premi Nobel de Literatura en 1904, complaïen les expectatives del públic teatral burgès. Benito Pérez Galdós, altre autor de reconegut prestigi, és un cas diferent. Galdós es va atrevir a crear uns personatges femenins que, com la protagonista del seu drama Electra (1901), s'enfronten al fanatisme i a l'obscurantisme. Les obres de Jacinto Benavente assenyalen el final del to melodramàtic i declamatori en el teatre. Benavente inicia amb Els interessos creats (1907) o La malquerida (1913) el realisme modern.


L'ESCENA ESPANYOLA ACTUAL

Amb la volta de la democràcia es va produir una renovació del teatre oficial. Directors, homes i dones de teatre —Miguel Narros, Nuria Espert— i altres noms nous, com Lluís Pascual, accedeixen a l'adreça dels teatres nacionals, centrant les seves programacions en els grans dramaturgs clàssics i contemporanis i recuperant als autors espanyols del 98 i principis de segle, com Lorca o Valle Inclán.
L'èmfasi en la revitalització de textos considerats clàssics s'ha associat a una crisi de producció de textos dramàtics originals. No obstant això, els grups independents van perdent vigor i presència en l'escena espanyola. Tan sols uns pocs han subsistit i han pogut mantenir una continuïtat: Els Joglars, dirigit per Albert Boadella, els muntatges de la qual sempre polèmics i provocadors conten amb el suport incondicional del públic; Comediants, que reivindica un teatre festiu, de grans màscares, de gegants..., un teatre que entronca amb el folklore i les festes populars, un teatre t'espaïs oberts; o La Fura dels Baus, grup que s'autodefineix com "organització delictiva dintre del panorama actual de l'art", i en els muntatges del qual es subverteixen tots els supòsits de la representació teatral, començant per l'espai del públic, constantment violentat per l'acció. D'acord amb les tendències internacionals, aquests grups tenen una visió del teatre com espectacle total, no exclusivament textual, incloent en els seus muntatges altres formes d'expressió artística com la fotografia, el vídeo, la pintura o l'arquitectura.

QUINS SON ELS GENERES TEATRALS ?

Formes majors: Tragèdia i Comèdia són els principals; a més: drama, tragicomèdia, i acte sacramental.

Formes menors: Entremès, pas, monòleg i farsa, entre uns altres.

Teatre musical: Òpera, sarsuela i sainet, principalment.

TRAGÈDIA: Gènere dramàtic tradicional, contraposat a la comèdia. És una obra d'assumpte terrible i desenllaç funest, en la qual intervenen personatges il·lustres o heroics. La gran època de la tragèdia correspon a la Grècia i la Roma clàssiques (Èsquil, Sófocles, Eurípides, Séneca...), renaixent després a Anglaterra (Shakespeare) i en la França del Renaixement (Corneille, Racine).

COMÈDIA: Gènere dramàtic tradicional, contraposat a la tragèdia. El seu desenllaç sempre és agradable i optimista i la seva fi és aconseguir a través del riure del públic, el reconeixement de certs vicis i defectes, la crítica a determinades persones i institucions; l'embolic i equivocacions de les situacions, són característics d'aquest gènere teatral còmic. La seva plenitud va arribar a Grècia en el segle V a.c. i els seus autors més característics van ser Aristófanes i Menandro.

DRAMA: Gènere teatral, que es representa una acció de la vida, mitjançant el diàleg dels personatges, que tracten qüestions serioses i profundes. El seu origen remot es troba en les festes de la verema, celebrades en honor de Dionís, amb balls i danses. Evoluciona progressivament cap al diàleg, al mateix temps que es van articulant i diferenciant els gèneres de la tragèdia, la comèdia i la sàtira; arribant a la seva maduresa en el segle V a.c. Els primers teatres grecs, són erigits amb un espai circular, destinat als desplaçaments dels cors i grups de gent que dansa; en el centre del com se situa l'altar amb l'estàtua de Dionís. Després de l'orquestra queda situada l'escena i els espectadors són situats en un ampli hemicicle dotat de graderies, per a la construcció de les quals en moltes ocasions és aprofitada el vessant d'un pujol Quant als continguts dels drames, Èsquil començarà a representar històries d'herois, mentre que el teatre que ho va precedir, tan sols s'ocupava de les figures dels déus; els principals són:

- Drama històric: el qual té per assumpte del seu discurs a figures, episodis o processos històrics.

- Drama “isabelino”: es desenvolupa a Gran Bretanya, sota el poder d'Isabel I Tudor.
- Drama Líric: aquell que la poesia i profunditat del text, tenen preeminència sobre l'acció.

- Drama litúrgic: al llarg de l'Edat Mitjana a Espanya i França; la seva materialització està en les actuacions sacramentals.

- Drama de la passió: comunament es representa el dia de Divendres Sant, a l'aire lliure.

- Drama social: Es preocupa per la dignitat de l'home i enalteix la lluita del proletariat.
- Drama satíric: En el teatre grec, gènere esbufego, en el qual els personatges principals són sàtirs.

- Drama escolar: activitats teatrals realitzades en les universitats europees, durant els segles XVI XVII.

- Drama abstracte: El qual en el seu desenvolupament, no s'até a la lògica de les accions humanes convencionals; així el teatre de l'absurd.


TRAGICOMEDIA: Obra que participa dels gèneres tràgic i còmic. Tal és el cas d'Amfitrió de Plauto, primer autor a utilitzar aquesta denominació. El seu desenvolupament a partir del Renaixement, va arribar gran relleu en els segles XVIII i XIX; com el melodrama i el drama romàntic. El gènere es caracteritza per la indiferència de la classe social a la qual pertanyen els personatges - aristocràcia i poble i per la utilització de diferents llenguatges.
ACTE SACRAMENTAL: Representacions d'episodis bíblics, misteris de la religió o conflictes de caràcter moral i teològic. Inicialment representats en els temples o pòrtics de les esglésies; el més antic és el denominat Acte dels Reis Mags. Després del “Concilio de Trento”, nombrosos autors, especialment del Segle d'or espanyol, van escriure actuacions destinades a consolidar l'ideari de la Contrarreforma, es destaquen: Calderón de la Barca, Tirso de Molina, Lope de Vega, etc.

ENTREMÈS: Peça teatral còmica, en un sol acte i de trama jocosa, sorgit a Espanya, en el segle XVI; els entremesos eren representats en els intermedis de les jornades d'una obra. En el segle XV, el terme "entremès" s'aplicava en els festejos de corts i palaus, a distints tornejos i danses que s'executaven acompanyades de cors lírics.

PAS: Peça dramàtica de breu durada, assumpte senzill i tractament còmic, que antigament s'intercalava entre les parts de les comèdies. El pas, denominat així per Lope de Roda en el segle XVI, està considerat com el precursor de l'entremès i es caracteritza pel seu llenguatge realista.

MONÒLEG: peça dramàtica interpretada per un sol actor, encara quan en ella intervinguin diversos personatges; és un parlament d'extensió superior a l'habitual en els diàlegs, pronunciat en solitari o en presència d'altres personatges.
FARSA: Peça còmica destinada a fer riure. La diferència entre la farsa i la comèdia resideix en l'assumpte; que en la primera al contrari que en la segona, no necessàriament ha de ser convincent o proper a la realitat.

VODEVIL: Comèdia alleugerida amb cançons i balls, de caràcter marcadament frívol, alegre i d'assumpte amorós, amb marcada intriga i embullo; molt popular a França en els segles XVIII i XIX.

ÒPERA: Representació teatral al llarg del desenvolupament de la qual, canten els diferents personatges; en ella l'acció dramàtica es conjuga amb la intervenció de l'orquestra, dansa, paraula, decorat i altres elements. Conforme al seu estil i contingut, es pot parlar d'òpera seriosa, esbufega, idíl·lica romàntica, llegendària, etc. L'origen de l'òpera se situa en la Itàlia de finals del segle XVI, quan el músic Emilio Cavalieri i el libretista Laura Guidiccioni, estrenen El Sàtir, La desesperació de Fileno i El joc de la cega, considerades com les primeres peces d'aquest gènere.

SARSUELA: Obra dramàtica i musical, en la qual alternativament es declama i es canta. Com gènere específicament espanyol, té els seus orígens remots en la musicalització de diferents misteris i drames. El creador va ser Calderón de la Barca, amb la seva peça El jardí de Farelina, estrenada en 1648 i uns altres diuen que va ser Lope de Vega amb La selva sense amor de 1629; el fet que moltes peces d'aquest gènere fossin representades en la casa d'esbarjo denominada La Zarzuela que la família real posseïa en el Marró, va acabar per conferir-li el seu nom.
SAINET: Peça jocosa de curta durada - inferior a un acte - de caràcter i argument popular, en la qual es ridiculitzant els vicis i convencions socials; derivat de l'entremès i amb o sense cançons.

GÈNERE “CHICO”: Gènere teatral espanyol, caracteritzat per la senzillesa del seu argument d'escàs contingut, amb un solo decorat i de menys d'una hora de durada.

TEATRE INFANTIL:

L'ARGUMENT:
La trama ha de ser senzilla, adaptada a la comprensió del nen perquè aquest capti fàcilment el contingut i el missatge de l'obra. S'ha de preferir fets i personatges del món circumdant, assimilats a les experiències infantils, transmès amb llenguatge adaptat a l'edat.

ELS DECORATS:

Han de ser senzills de colors vius, amb harmonia i de bon gust en l'elecció de formes i colors. S'han d'evitar elements que distreguin l'atenció del nus de l'acció. S'estimula en major grau de fantasia del nen com menys siguin els detalls en els decorats. La riquesa escenogràfica ha d'estar donada per la capacitat artística quant a la mímica, entonació, veu i actituds de l'actor. El més important de l'escenografia és que sigui funcional, que faciliti i acompanyi el moviment escènic.

EL VESTUARI:

És la coberta de l'actor. Els personatges han de tenir elements que els caracteritzin d'acord amb el seu rol. Amb pocs detalls es pot situar al nen en la caracterització de cada personatge, doncs ell amb la seva imaginació i els seus sentiments, col·labora en la comprensió, completant el que falta.
La mestra jardinera amb elements (túniques, capes, capells amb orella, bigotis, barrets, etc.) podrà obtenir un bell vestuari per al seu espectacle, original i econòmic alhora.

ELS PERSONATGES:

Aquests poden ser humans, animals i fantàstics. Els nens s'identifiquen i projecten a través d'ells fent pròpies escenes representades, per tal motiu ha de tenir en compte que els rols estiguin ben definits i caracteritzats quan a la mímica, vestimenta veu i desplaçament, és preferible l'aparició de pocs personatges per a facilitar la compenetració dels nens amb els mateixos.
ELS RECURSOS:

Els recursos a utilitzar són varis, la música és fonamental a aquesta edat. Els trossos musicals poden executar-se amb instruments, cintes gravades, discos compactes, per a emfatitzar seqüències, ambientar, ballar, cantar, com fons d'alguna acció de suspensos, etc.

A més d'acord amb l'argument, poden utilitzar-se múltiples recursos sonors i visuals amb la finalitat de brindar major realisme a l'acció, tals com efectes lluminosos, sons de vents, sirenes, rugits, etc.

LA PRESENTACIÓ:

Són varis els elements que cal tenir en compte per a aconseguir un espectacle discret:
1) Coneixement del públic al que anirà dirigit: ha de tenir-se en compte l'edat dels nens; la jardinera té la possibilitat de saber com són i com reaccionen els seus nens. Els factors que intervenen en la representació enfront del públic són: la màgia, la fantasia, la veritat, el simple, l'honest, el senzill, l'amè, el fàcil, el directe, tancat en ritme àgil i alegre, perquè el resultat sigui el moment d'esplai feliç.
2) Lloc: on es verificarà la representació. Interior o exterior. Els diferents enfocaments que això demandi. Tant en els recintes interiors com exteriors s'aconsella que no siguin molt amplis, en cas de ser-ho es procurarà perllongar l'escenografia cap al públic.

3) Tot referent a l'obra, suposant que l'espectacle dugui implícita una obra teatral: tipus, estil, temàtica, objectius i durada.

Del Joc Dramàtic al Teatre. La importància del Teatre a l'escola.

Jugar és experimentar-se i provar-se en l'acció, amb l'ajuda d'altres com a companys, i en situacions imaginades. És recrear, és a dir, inventar escenes de la vida quotidiana i viure-les sabent que es tracta d'un joc; és entrar de ple en l'univers de les convencions i els segles.

Són dos concepcions diferents, encara que les dos participen d'un procés comú: aquell encarregat de donar vida a situacions imaginades o a situacions reals recreades. Les dos poden i deuen entrar als plans i projectes dels centres escolars.

EL CURRICULUM

En Currículum es destaca que el Drama té una sèrie de característiques

específiques que fan que contribueixi d'una manera única al desenvolupament de

l'infant. Aquestes característiques són les següents:

És un El Drama vist des de l'òptica de la ficció. L'essència del Drama des de la vessant de la improvisació, rau en la dimensió imaginativa. a activitat holística.

Una recerca de coneixement. Els infants poden adquirir nous coneixements i

aprendre noves habilitats a través del Drama, per això, a l'escola pot ser utilitzat amb aquest propòsit.

Es considera també en el Currículum que cada sessió de Drama potencia el

desenvolupament de la llengua. L'àmbit de la llengua i els propòsits pels quals és

utilitzada variaran segons la situació particular que es vulgui explorar, però la

llengua és intrínseca a qualsevol activitat de Drama.

El Currículum també suggereix que el Drama té una afinitat especial amb activitats dirigides cap al desenvolupament cognitiu, emocional i imaginatiu.

Pel que fa a la manera com s'han de desenvolupar els exercicis, es precisa que

qualsevol dels exercicis de Drama que explorin situacions determinades, és

essencial que els infants pensin i sentin per ells mateixos dins de la situació creada; imaginin i actuïn segons els personatges que siguin i expressin emocions i accions amb aprofundiment i amb convicció, ja que els mètodes d'indagació que utilitza el Drama es basen en la idea d'una relació íntima entre els rols i les situacions.

El Drama i el foment de l'habilitat d'escoltar. El Drama i el desenvolupament de les habilitats socials. Desenvolupament cognitiu, emocional i imaginatiu a través del Drama.

Objectius dins el currículum escolar:

  • Conèixer i acceptar la pròpia identitat, les seves possibilitats afectives i de relació. Progressar en l'autonomia i la iniciativa personal a l'hora de valorar situacions i de prendre decisions, per resoldre-les, assumir-ne les conseqüències reconeixent els propis errors i encerts.

  • Conèixer el propi cos, i les possibilitats motrius. Progressar en l'equilibri personal i en l'adopció d'hàbits de salut i higiene personal: en l'alimentació, en el repòs, en 1'exercici físic, i en l'esbarjo.

  • Mostrar-se participatiu i solidari de forma responsable amb capacitats d'expressar els propis punts de vista i descartar els dels altres, acceptant les seves diferències amb respecte i tolerància i qüestionant els errors i conductes poc socials. Respectar els valors morals, socials i ètics propis d'altri per exercitar-se en els principis bàsics d'una convivència harmònica i d'estima per la pau. Prendre consciència de la necessitat de normes que regulin la vida col·lectiva i adaptar-hi el seu comportament.

  • Resoldre situacions o necessitats de la vida quotidiana mitjançant processos d'identificació, planificació, realització i verificació d'activitats al seu abast. Desenvolupar la capacitats d'organitzar-se en grup i les seves possibilitats de relació.

  • Conèixer í utilitzar correctament i apropiadament la llengua catalana.

  • Comunicar-se a través dels mitjans d'expressió verbal, corporal, visual, plàstic í musical; desenvolupant la sensibilitat estètica, la creativitat i la capacitat de gaudir de les manifestacions artístiques mitjançant el teatre.

  • Aplicar els coneixements adquirits per resoldre de forma creativa problemes diversos, amb els recursos apropiats i coneguts.

  • Aplicar, individualment i en equip, metodologies de treball intel·lectual incloent-hi la utilització dels recursos de la tecnologia de la informació que estimulen l'aprenentatge i la creativitat i permeten reduir tasques rutinàries. Considerar els valors humans per damunt de qualsevol servitud a les noves tecnologies.

  • Com ha d'actuar el professor?

    El joc infantil afavoreix l'expressió, o inclòs, pot estar dins d'ella, entenent com “expressió” tota manifestació interna que recolzant-se en un intermediari (que pot ser corporal, gràfic, vocal o mixta entre aquests elements) es converteix no només en un acte creatiu sinó també en un procés de receptivitat i escolta, d'acceptació dels demés i autoafirmació personal.

    L'educador/a ha de submergir-se en el joc, al seu interior, ha de participar del plaer de moure's i gesticular amb els nens/es, ha d'utilitzar el seu propi cos juntament al dels nens i no quedar-se al marge, sense involucrar-se operativa i emocionalment. Ell és l'interlocutor que necessiten els nens/es per confirmar la proposta de si mateixos expressada en el joc.

    Les titelles a l'escola:

    Les titelles constitueixen molts cops, l'eix central i essencial del teatre infantil. Els infants fins la edat de set a vuit anys prefereixen un espectacle de titelles a un altre de teatre infantil, llevat dels pallassos. Per això aquest fenomen ha d'estar contemplat dins el currículum d'educació infantil, com a activitats de caràcter dramàtic expressiu i des de tres perspectives diferents però ingressades per l'àmbit i el marc comú: l'escola. Aquestes perspectives són les següents:

  • La titella com element pont entre professor i alumne:

  • El nen/a que arriba a l'escola per primer cop pateix un trauma de caràcter afectiu, al canviar el seu medi, i conèixer una persona estranya, el professor/a, per això la titella pot ser utilitzada com a pont afectiu intermediari entre professor i alumne, uneixen el ninot amic amb la persona que el manipula.

  • La titella com exercici d'expressió:

  • Gràcies als símbols que comporta la titella, el nen/a confecciona la búsqueda de la seva pròpia identitat totalment en el camp de l'imaginari. Proporciona un camp d'acció aliè a la realitat, on l'agressivitat és limitada al ser ninots.

  • La titella com espectacle:

  • Ha de ser divertit, estar obert a la participació dels espectadors, desenvolupa en bona part l'esperit crític, i sobretot es tracta d'un espectacle que crea en tot moment un ambient real de comunicació amb l'espectador.

    TEMPORALITZACIÓ

    En aquest apartat és difícil distribuir el contingut d'aquesta proposta en un nombre exacte de sessions, ja que cada animador pot temporalitzar cada part per tal d'adaptar-lo a la seva realitat concreta. Tot i que seguidament oferim alguns esquemes per a les sessions, o activitats, la seva estructura no és rígida. Aquest fet permetrà poder aplicar les suggerències tant a un grup reduït com grups més nombrosos, pel que fa a nombres de persones. Aquestes sessions es poden organitzar a voluntat de l'organitzador, però tenint en compte les característiques del grup en relació amb el temps disponible per a cada unitat didàctica.

    ELS REGISTRES DE LA DRAMATITZACIÓ:

    INTRODUCCIÓ:

    La comunicació entre el ésser humans ha estat objecte d'innumerables estudis.

    Històricament l'ésser humà, sociable per naturalesa, va haver de comunicar-se primer amb els seus semblants per a després aconseguir agrupar-se. Sense la conquesta d'un llenguatge que ho fes possible, aquest fenomen social no s'hauria produït.

    És el llenguatge, doncs el que possibilita l'evolució social i intel·lectual de l'ésser humà, que no es va limitar a la comunicació directa a través de la paraula, sinó que va arribar fins al nivell escrit que va fer possible la comunicació a distància, tan en l'espai com en el temps.

    La comunicació escrita va comportar a més, la possibilitat d'una permanència material en el temps; i fa possible que des de el nostre moment històric poguéssim apropar-nos als nostres avantpassats i conèixer les seves idees i obres.

    Aquest relacionar-se entre els éssers humans és fonamental, ja que al comunicar-nos fem saber als altres el que pensem, el que sentim o el que desitgem. Aquesta necessitat va ser la causa evident de l'aparició en temps remots de l'art de la representació que va culminar entre els grecs amb l'aparició del Teatre.

    En aquest intercanvi d'informació entre l'escena i el públic; una comunicació que transmet a aquest últim ( a través dels actors i actrius i de l'aparell escènic idees i pensaments de la vida mateixa. I, com reflex de la vida, la forma dramàtica és un exemple de la utilització discursiva i actancial de la contradicció.

    La obra es centra entorn a un conflicte entre grups o individus; l'acció progressa per resolució de contradiccions, que engendren nous conflictes fins arribar a la catàstrofe tràgica o a la solució còmica.

    Com a educadors em de ser conscients de que, en la preparació acadèmica dels nostres nens, l'acte de la lectura o de la escriptura no és ni serà mai un simple esdeveniment. Els dos són experiències que els comprometen, tan en els seus aspectes individuals com en els col·lectius; per aquest motiu és fonamental aconseguir mantenir una integració del llenguatge, que els hi permeti un ús funcional.

    Aquesta alternativa pedagògica ja a provocat canvis significatius en algunes escoles canadenques, australianes i més recentment a les americanes.

    Algunes de les tècniques més utilitzades són les del “llenguatge integral” que proposa deixar de lloc els textos de lectura programats en seqüència, els vells programes d'ortografia i els exercicis de cal·ligrafia. En el seu lloc invita a l'estudiant a utilitzar el llenguatge. Els alumnes han de parlar de les coses que necessiten entendre. S'ensenya que es necessari preguntar, respondre, escoltar preguntes i escoltar respostes. A l'hora d'escriure es suggereix que ho facin sobre les seves pròpies experiències, per a que després puguin compartir-les amb els altres. S'estimula a llegir per informar-se i sobretot per a poder manejar la paraula impresa i disfrutar amb una bona història.

    Un altre factor important és la motivació, que és fonamental per a poder arribar a l'èxit en la nostra carrera com a educadors.

    Quan la motivació no existeix s'ha de provocar-la. I això no s'aconsegueix amb les teories ni amb els exercicis de memòria avorrits i absurds que s'obliden fàcilment. Quan volem que els nostres alumnes escriguin em de posar-los a escriure. És com quan volem que un nadó doni les seves primeres passes.

    La motivació, tant en la vida com en el Teatre, no és més que un plantejament o la sugerència de raons que ens impulsen a adoptar una determinada conducta. Comunica als altres la nostra forma d'actuar i les raons de la nostra manera de procedir. La motivació és el punt d'unió entre el caràcter i l'acció.

    Els diferents registres de la dramatització són la lectura, la redacció, el diàleg, la narració, la exposició i la argumentació.

    Tot seguit passarem a estudiar els diferents registres.

    REDACCIÓ DE DIÀLEGS:

    L'activitat de redacció de diàlegs es pot estructurar de manera que es pugui realitzar en diferents tallers.

    REDACCIÓ DE DIÀLEGS EN FORMA DE TALLER:

    La realització de diàlegs es pot fer en forma de taller.

    En el taller la obra seleccionada pot ser, per exemple, Eran tres de la dramaturga puertorriqueña Myrna Casas. La situació plantejada per la escriptora és la falta de comunicació en les oficines governamentals on diàriament arriben persones en busca d'una informació que no reben.

    Desprès d'una breu lectura (menys de cinc minuts), s'invita als alumnes a identificar les raons per les quals els personatges no aconsegueixen una bona comunicació.

    Seguidament s'estableixen (primer per escrit i desprès oralment) les característiques que defineixen als personatges que intervenen en l'acció.

    D'aquesta manera es veu com usant com a base ell diàleg, els alumnes fan una descripció per establir els trets distintius de cada personatge.

    La següent etapa deixa de banda el text dramàtic i examina les vivències personals dels alumnes, vivències que estan relacionades o que recorden al text llegit.

    Cadascú dóna la seva opinió, fins i tot hi haurà algú que haurà passat per una situació similar.

    D'aquesta manera tots participen, parlen, i per tant, es demostra una gran habilitat i facilitat per elaborar diàlegs per part dels que han realitzat la improvització.

    Fins aquest punt, la dramatització de les seves vivències els manté actius i participatius.

    Per tant, ara és el moment de passar de la paraula parlada a la escrita. Aquesta etapa és immediata. Se'ls hi demana que en un foli en blanc (que se'ls avisa que no és per entregar) escriguin un diàleg entre tres personatges semblants als interpretats pels seus companys.

    Per ajudar-los en l'estructura externa, els hi entreguem el text dramàtic llegit anteriorment. Quan observem que l'exercici va donant bons resultats, els hi demanem que deixin d'escriure.

    Sol·licitem la lectura voluntària d'alguns textos, que reben en el moment tant les correccions i comentaris del professor com dels companys.

    Desprès d'aquesta etapa es demana als alumnes que acabin la redacció a casa i la presentin el proper dia a classe.

    Aquest dia els dividim en grups de quatre o cinc alumnes per avaluar els textos escrits. D'aquesta manera els alumnes tenen la possibilitat de corregir qualsevol error ortogràfic, de forma... entre els components del grup.

    Durant aquest procés, com també durant el procés anterior a l'escriptura, els estudiants podran utilitzar el diccionari.

    Al final, cadascú reescriu individualment el seu treball corregint tots els errors senyalats.

    LA NARRACIÓ:

    Amb la dramatització es pot treballar el desenvolupament de les destreses narratives.

    De la mateixa manera que la narració, el text dramàtic és un relat de fets a través d'un sistema, en general lingüístic, i de vegades per una successió de gestos o imatges escèniques.

    Ambdues formes de redacció fan referència a varis sistemes escènics i orienten linealment el sentit segons la lògica d'accions cap a un objectiu final: el desenllaç de la història i la resolució dels conflictes.

    Aquests punts de contacte fan que la dramatització sigui un vehicle exitós per a millorar les narracions dels nostres alumnes.

    L'EXPRESSIÓ ESCRITA:

    Quan el temps a l'aula és limitat, o quan les nombroses activitats impedeixen que puguem realitzar tallers de dramatització detingudament , es pot treballar l'expressió escrita a través d'un mòdul de treball, que pot utilitzar-se també quan no podem estar per alguna raó.

    Aquest mòdul presenta de forma escrita cadascun dels tallers i activitats, de manera que els alumnes puguin portar a terme el treball ells sols.

    En el mòdul aparèixer un text que pertany a una dramatització basada en forma de diàleg entre uns personatges.

    Els nens hauran de llegir el text. Seguidament apareixeran unes preguntes o exercicis que hauran de contestar de forma escrita.

    En aquests exercicis se'ls hi pot demanar que escriguin una breu descripció de cadascun dels diferents personatges que intervenen en l'acció. També se'ls hi pot demanar que narrin breument el que passa en el text dramatitzat.

    És bo que el mòdul també aparegui algun exercici del tipus que puguin comentar experiències viscudes semblants a la dramatitzada.

    Un cop realitzades per escrit totes les activitats anteriors, és l'hora d'improvitzar.

    Com que gairebé tots hauran viscut alguna experiència semblant al text llegit, recordarem en aquest moment les vivències pròpies.

    De manera oral es tractarà de conèixer quina ha estat l'experiència més recent coneguda o compartida per tots.

    Desprès es triarà un grup que la dramatitzarà davant la classe.

    Poden participar tants grups com el temps permeti.

    I per acabar, ja només cal passar de la paraula oral a la escrita. Ara estan preparats per escriure un diàleg entre tres personatges semblants als que han interpretat els companys de classe.

    Al acabar, alguns dels treballs podran ser dramatitzats.

    EL DIÀLEG COM A ELEMENT ESSENCIAL DE LA COMUNICACIÓ:

    El discurs verbal adopta dues formes fonamentals, la del monòleg i la del diàleg. La primera presenta el discurs d'un sol emissor; la segona , una cadena d'intervencions lingüístiques en la que dos o més interlocutors alternen les funcions d'emissor i receptor.

    Dialogar permet als éssers humans compartir interessos, alegries, preocupacions i sentiments de la vida. També fomenta i respecta els deures i drets individuals i col·lectius relacionats amb la integritat de la persona, la seva perfecció d'esperit, els seus sentiments, els seus bens, la seva professionalitat, l'associació o la prosperitat dels individus.

    Tal i com assenyala la definició de l'Acadèmia, és un procés comunicatiu que presenta una alternança de torns que comparteixen socialment una sèrie de subjectes.

    També és un procés semànticament progressiu en el que és necessari tenir present totes les circumstàncies que l'envolten. Durant aquest acte es participa de varies activitats lingüístiques i sensorials: parlar, escoltar, observar i veure; totes fonamentals per l'èxit de l'acte de comunicació.

    En el diàleg, de la mateixa manera que en el llenguatge en general, l'aspecte sociològic interessa com a instrument i forma d'interacció social. El diàleg és una forma més d'interacció humana subjecta a unes normes que afecten als torns d'intervenció i a les formes de l'ús de les paraules. És una activitat regida per les normes que regulen la conducta dels parlants, com totes les activitats socials que es desenvolupen per torns.

    El diàleg, com a possible expressió primera del llenguatge, és l'ús verbal que millor es presta a l'estudi o anàlisis de la llengua en situació amb totes les circumstàncies pragmàtiques del seu ús.

    Al acte verbal que acompanya aquest procés comunicatiu, hi ha que afegir les accions no verbals que cada participant aporta a la situació. Fins i tot és necessari tenir present que hi ha subjectes que no participen amb la paraula.

    Durant els primers segons previs a un diàleg existeix una negociació no verbal en la que s'estableix la posició relativa de cada un dels futurs interlocutors. S'estableix un nivell d'intimitat que pot ser agradable en algunes ocasions i en altres no.

    Les senyals no verbals també defineixen el paper que cadascun jugarà. De forma no verbal també es transmeten i es comparteixen moltes emocions. El llenguatge no verbal participa de forma impressionant en la distribució dels torns.

    Les intervencions dels diferents interlocutors avancen conjuntament amb les paraules, els gestos, els silencis i tots els indicadors especials que poden procedir d'una determinada situació.

    EL DIÀLEG EN EL TEXT LITERARI:

    En la definició del diàleg donada pel Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua assenyala que és un gènere de obra literària, prosaica o poètica, en la que es fingeix una parla entre dos o més personatges. De les obres literàries, el text dramàtic no coneix (a banda del monòleg i els aparts) una altra forma d'expressió que el diàleg. Sempre utilitza el diàleg, tot i que mai de la mateixa manera.

    El drama ofereix directament diàlegs als personatges i suprimeix el món del narrador, en la que la seva veu s'elimina del text representat o queda reduïda a les acotacions en el text escrit. Aquestes ens permeten conèixer les característiques físiques o psicològiques dels personatges, així com l'ambient en general i els moviments escènics.

    Els diàlegs de les obres clàssiques, tant les gregues com les posteriors a la època clàssica espanyola, van ser escrites en vers. Res més lluny de la naturalitat d'una conversació

    El diàleg és una formació de signe literari capaç d'integrar-se en contextos variats amb sentits que dependrien del context pragmàtic i en convergència amb altres signes lingüístics i literaris.

    En la narrativa els diàlegs coincideixen, en la seva gran majoria, amb els moments de major tensió , i en ells es busca el contrast amb el discurs del narrador.

    En la narrativa, a diferència del text dramàtic, els personatges són presentats detingudament per l'autor o narrador abans o desprès d'un diàleg intercalat; i sempre s'utilitza el diàleg per a donar major espectació a l'escena.

    En el text dramàtic, en canvi, el diàleg construeix una història i va informant i donant referències al lector o espectador de les circumstàncies que rodegen als personatges i de les variants i detalls de l'acció.

    COM I PERQUÈ REDACTAR DIÀLEGS:

    Al utilitzar el diàleg com element per la redacció, l'alumne se n'adona que la expressió oral és una de les primeres passes a seguir per a millorar l'expressió escrita. Alhora, també se n'adona de les seves possibilitats i limitacions al expressar-se. A més, se li poden ensenyar les diferències que existeixen entre el diàleg d'un text dramàtic i el d'un text narratiu.

    Al dialogar adquirim de manera espontània una molt personal manera d'expressió, que a través de l'estudi i la pràctica aconsegueix una major claretat, senzillesa i correcció; aspectes que no sempre estan presents en els treballs escrits.

    Per aquest, motiu és important destacar el valor i el significat de cadascun dels conceptes.

    Existeixen quatre característiques fonamentals del diàleg que els nostres alumnes han de conèixer abans de redactar, abans de reproduir per escrit l'expressió oral.

    Un bon diàleg ha de posseir autenticitat, naturalitat, propietat i vivesa:

    AUTENTICITAT:

    L'autenticitat ve donada per l'espontaneïtat que ha d'existir sempre en un treball.

    L'alumne a de cuidar que el diàleg tingui context i situació. Encara que sigui producte de la imaginació o de la fantasia, recordarà sempre que és una visió directa de la realitat.

    Per una altra part, la dramatització oferirà la seva visió personal d'aquesta realitat, una visió que revelarà al lector les idees i, moltes vegades les emocions i sentiments de qui escriu. Per aquest motiu és important que al escriure siguem el més autèntics possible.

    LA NATURALITAT:

    La naturalitat d'un bon diàleg donarà lloc a cadascun dels interlocutors la seva forma de parlar.

    Tot allò que diem reflexa les condicions socials, psicològiques i temporals que no són pròpies. Un jove de la ciutat no parla de la mateixa manera que un pagès ni que un advocat o un metge.

    Ningú parla millor o pitjor que cap altre, simplement és la manera natural d'expressar-se de cadascú segons l'entorn en que vius, el país, la època, el treball, l'edat...

    LA PROPIETAT:

    Igualment important és utilitzar sempre les paraules en el seu propi sentit. Escriure o parlar amb propietat és vigilar aquesta correspondència que existeix entre el significat de les paraules i el concepte que es vol expressar.

    Algunes vegades utilitzem una paraula pensant que coneixem el seu significat i és llavors quan ens equivoquem.

    VIVESA:

    Al parlar expressem les nostres idees i sentiments. Per a que no es perdin a l'hora d'escriure-les és necessari donar a la paraula escrita la força inherent de l'expressió oral.

    Els signes de puntuació són a l'hora d'escriure, instruments fonamentals que donaran vida al text escrit.

    Hem de fer entendre als nostres alumnes que les paraules tindran la vivesa que nosaltres els hi donem.

    No és el mateix escriure Calla, no vull sentir-te més que Calla! no vull sentir-te més! . Tampoc és el mateix escriure Desitjo veure't que Desitjo... veure't.

    A més dels signes de puntuació existeixen altres recursos estilístics i formals que li donen riquesa a la redacció a l'hora d'elaborar un diàleg.

    Alguns d'aquests recursos poden ser:

    • La creació de frases o girs eufemístics que ajuden a suavitzar o amagar algunes paraules malsonants que sovint evitem també en l'expressió oral ( Es va asseure sobre la seva part trasera, les posaderes).

    • L'ús d'interjeccions recolza també a l'expressió dramàtica, ja que imiten la llengua parlada (Ai, quina por!eh!).

    • Paraules que s'utilitzen per a cridar l'atenció, per aconseguir que qui ens escolti ens atengui (Escolta, Marta. Jordi, telèfon!).

    • Freqüentment s'utilitzen formes abreviades d'expressió per a donar marge a la interpretació del oient o lector (A mi amb aquestes. Clar està).

    • Els adjectius s'utilitzen per a donar major importància a l'expressió (Quina dona més meravellosa, radiant, fantàstica! Quin treball més odiós).

    • Es fa ús de l'exageració i de les hipèrboles, per a que l'interlocutor entengui el missatge més fàcilment o de manera més efectiva (Està tan a gust com un peix a l'aigua).

    • És freqüent l'ús de frases o paraules repetides i la reiteració (M'agrada, m'agrada molt. Se'n va anar lluny, lluny... molt lluny).

    • Els pronoms i els adjectius indefinits s'utilitzen per a donar ènfasi (Certa persona està rondant per casa. Uns van, altres es queden).

    • De vagades, de la mateixa manera que la llengua parlada, s'ignora allò conegut o dit per altres per tal d'evitar repeticions innecessàries (Anirem? Potser. El coneixes? Mai l'he vist).

    DIDÀCTICA

    Les actituds prèvies per fer aquest tipus de treball són les següents:

    • Compromís: per facilitar una desinhibició i estimular l'expressió espontània. És convenient començar el treball amb el compromís que tot allò que succeeix durant el procés, és patrimoni exclusiu del grup, i per tant no es pot compartir amb persones que no pertanyin a aquest grup. No es tracta d'una secta, però sí d'un grup que s'ha compromès.

    • Valoració: intentar que tan a nivell individual com a nivell col·lectiu s'estimin; com qualitats especialment valuoses per aquest tipus de treball, la generositat, la sinceritat, la naturalitat, el sentit de l'humor i la bellesa, fugint de qualsevol actitud moralista i promovent una preocupació higiènica, ja sigui psíquica i física, contínua.

    • Jerarquia: en aquest aspecte el professor desenvolupa el paer d'animador, i el seu prestigi dependrà de la seva capacitat i de la seva entrega. L'autoritat Ha de residir en el grup i qualsevol qüestió, a part de les purament didàctiques i artístiques, que, per la seva part han de ser sotmeses a final de cada sessió per tal d'analitzar-la, avaluar-la i fer-li possibles crítiques per aconseguir un millor rendiment de l'activitat. També s'ocupa de les qüestions de disciplina, com les faltes de respecte, l'actitud, les faltes d'assistència o la puntualitat. Algunes d'aquestes s'han de tractar a nivell de grup i decidides col·lectivament.

    • Caràcter: convé evitar les místiques grupals en les que l'animador és el líder il·luminat, que imposa un codi. Tots els aspectes que s'aportin al grup, és , en principi, vàlid i positiu. Si alguns d'aquests aspectes han de ser rebutjats, ho seran en unció de l'opinió de tots els membres, en funció d'una decisió col·lectiva.

    • Altres aspectes a tenir en compte: es podria resumir en els següents:

    • el primer: no limitar: és a dir respectar l'absoluta llibertat d'expressió; no imposar criteris ni comportaments que no hagin estat prèviament assumits pel grup.

    • El segon, no ensenyar: deixar que cada membre faci els seus propis descobriments i ells mateixos facin les seves conclusions.

    • El tercer, no obligar: estimular la participació constant de l'alumne amb una proposta dinàmica contínua, sense forçar mai a fer allò que no vulgui fer.

    • El quart, no explicar: els exercicis tenen un valor relatiu; s'ha d'assumir que cada exercici serveixi per allò que a cadascú li hagi servit. No serveix per res més. Si algú considera que algun exercici no li serveix per a res, és simplement perquè aquest exercici a ell, no li serveix per a res.

    • El cinquè, no profetitzar: s'ha de partir de la realitat de la que es ve, ja sigui estat físic i d'ànim, i el moment en el que s'està, ja que el futur sempre és futur i , per tant, inaccessible.

    CONDICIONS

    • Nombre d'alumnes: per a poder ser atesos i, sobretot per aconseguir una participació contínua. A ser possible no han de ser més de vint.

    • Local: el grup de treball es pot adaptar a l'espai que quedi disponible del centre, però convé, tractar d'0aconseguir un local adequat en el qual es puguin marcar dues clares diferències espacials.

      • l'espai de treball no escènic: s'ha de procurar que sigui el suficient ampli, aïllat, ventilat i escèptic. La referència de mesura adequada és la que càpiguen còmodament estirats a terra tots els participants. Per asèpsia s'entén que no hi hagi obstacles, com poden ser mobles, o material que pugui causar alguna dificultat, ni elements que distreguin. S'aconsella que els elements d'escena siguin de fusta o plàstic i a terra hi hagi moqueta.

      • L'escena: serviria una tarima de 3 metres per 5 metres, situada a la part del fons del local, com a espai d'ús exclusiu per als exercicis teatrals.

      • Vestuari: a les sessions s'hi ha d'anar amb roba còmoda, que no dificulti els moviments; convé que sigui diferent a la roba del carrer. Durant el treball s'aconsella no portar sabates, ni rellotges, collarets, arracades...

    MATERIAL

    Es pot treballar només amb el cos, però això limita la varietat en els exercicis. S'ha d'intentar comptar amb elements usuals en l'escena, per tal que estiguin a disposició del grup, amb l'intenció que tots el puguin utilitzar. Amb la col·laboració de tots es pot disposar d'un material, a part del que existeixi al centre, aportat pel mateix grup, i que serà enriquit en exercicis concrets pels interessats., quan ofereixin un treball assajat fora de la sessió col·lectiva.

    • Escenografia: el més adequat és una petita càmara negra que limiti i englobi l'espai. Mentre no es disposi d'aquesta, es pot fer servir tela, o roba, com a vestidors, amb un tancat de fons que permeti amagar-s'hi i posar-s'hi al seu darrera. I una cortina teló al davant per simple que sigui, ja que a part de facilitar la sorpresa, serveix també, sempre per crear expectatives.

    • Equip tècnic: com a mínim dos focus que a l'il·luminar la tarima-escenari marquin i valorin aquest espai. Filtres de diferents colors. Un equip de so, o, almenys un reproductor de cassets.

    • Mobiliari: una taula i quatre cadires, un llit, i si és possible un sofà de tres places, o dues butaques. També un armari. Un penja-robes i un mirall.

    • Accessoris: plats, gots, coberts, cendrers. Tovalles, matalàs, coixí i roba de llit. Llibres, revistes, diaris, cartes, papers, bolígrafs, etc. Un gerro de flors artificials, bastons, i caretes entre d'altres.

    • Vestuari: tot el que es pugui aconseguir, tant en roba actual o d'època, uniformes, disfresses, barrets... El més important és poder canviar d'aspecte. La roba s'ha de guardar a la vista, per què pugui ser escollida en el moment oportú.

    • Maquillatge: per a ús comú. Si pot ser alguna perruca, pintura per la cara de diferents colors. Mai ha de faltar el color blanc. Llapis d'ulls...

    A aquelles persones que no hagin organitzat mai una experiència similar, tot això li pot semblar molt difícil. No és així; sobretot si es té consciència que curs rere curs es pot enriquir, aportant noves idees, material o aportacions econòmiques dins el mateix centre, o associacions de pares, i també nou material aportat pels mateixos alumnes.

    Finalment pensem que la creativitat i la imaginació d'un grup il·lusionat i amb ganes de treballar pot treure el màxim rendiment de l'objectiu que es proposa.

    EL PSICODRAMA


    Les tècniques psicodramàtiques poden usar-se en forma efectiva en qualsevol camp que requereixi certa exploració de les dimensions psicològiques d'un problema, tals com l'educació, la psicoterapia i les relacions industrials. Comprendre i tractar els temes actuals freqüentment requereix un aprenentatge experiencial i de participació integrat amb l'anàlisi verbal i cognitiu.

    L'actuació dramàtica és un estat interior intermedi, un intermediari entre la fantasia i la realitat. La modalitat és fictícia però l'experiència és molt real. La modalitat fictícia ens permet fer coses que encara es troben fora del nostre abast en la vida real, tals com expressar emocions temudes, canviar patrons de conducta o exhibir nous trets. Un cop les hem viscut, encara que de manera fictícia, aquestes noves experiències poden formar part del repertori de la nostra vida real.

    El psicodrama és una forma de psicoterapia, ideada per J.L.Moreno, inspirada en el teatre d'improvisació i concebuda inicialment com grupal o psicoterapia profunda de grup.

    Moreno va presentar el psicodrama com "una nova forma de psicoterapia que pot ser àmpliament aplicada”. Segons el seu creador: "Històricament el psicodrama representa el punt decisiu en el apartament del tractament de l'individu aïllat cap al tractament de l'individu en grups, del tractament de l'individu amb mètodes verbals cap al tractament amb mètodes d'acció."

    "El psicodrama posa al pacient sobre un escenari, on pot resoldre els seus problemes amb l'ajuda d'uns pocs actors terapèutics. És tant un mètode de diagnòstic com de tractament”.


    Fa deu anys, Blatner ho presentava així: "El psicodrama és un mètode de psicoterapia en el qual els pacients actuen els esdeveniments rellevants de la seva vida en comptes de simplement parlar sobre ells. Això implica explorar en l'acció, no només els esdeveniments històrics, sinó, el que és més important, les dimensions dels esdeveniments psicològics no abordats habitualment en les representacions dramàtiques convencionals: els pensaments no verbalitzats, les trobades amb qui no estan presents, representacions de fantasies sobre el que els altres poden estar sentint o pensant, un futur possible imaginat i molts altres aspectes dels fenòmens de l'experiència humana.

    Encara que el psicodrama és usat habitualment en un context grupal i pot ser un mètode molt útil per a catalitzar el procés grupal, no ha de ser considerat com una forma de teràpia específicament grupal. Pot ser usat, com succeeix a França, amb diversos co-terapeutes entrenats i un sol pacient.

    També pot usar-se el psicodrama amb famílies o, inclusivament, en una forma modificada, en teràpies individuals."


    Per tant, dit en els nostres termes, el psicodrama és una forma de psicoterapia (o recurs psicoterapèutic) que consisteix en la representació (dramatització) per part del pacient d'esdeveniments passats o futurs, reals o imaginaris, externs o interns, experimentant-los al màxim, com si estiguessin succeint en el present.

    En aquestes representacions s'utilitzen diverses tècniques dramàtiques, guiades per certs principis i regles, i destinades, segons el requerit pel procés, a un o més dels següents objectius principals:

    • Adonar-se dels propis pensaments, sentiments, motivacions, conductes i relacions.

    • Millorar la comprensió de les situacions, dels punts de vista d'altres persones i de la nostra imatge o acció sobre elles.

    • Investigar i descobrir la possibilitat i la pròpia capacitat, de noves i més funcionals opcions de conducta (noves respostes).

    • Assajar, aprendre o preparar-se per a actuar les conductes o respostes més convenients.

    Cal assenyalar també que el psicodrama pot emprar-se, no només com va ser concebut originalment, en teràpies de grup, sinó també en teràpies individuals i en teràpies de parella.

    Una suma de regles i principis, units a conceptes com: l'espontaneïtat, l'acció corporal, la trobada, la catarsi dramàtica, i la teoria dels rols, orienten i sustenten un conjunt de tècniques i recursos, tals com: la inversió de rols, el soliloqui, el doblatge o la projecció de futur, molts de les quals han estat freqüentment adoptades per diversos corrents psicoterapèutics i accions educatives amb resultats satisfactoris.

    ELS INSTRUMENTS:

    L'ESCENARI
    La representació del psicodrama requereix d'un espai dramàtic, és a dir, el lloc de l'acció. En aquest espai designat a aquest efecte, el protagonista, amb l'ajuda del director, recrea el lloc imaginari de l'escena que va a representar.
    Una clara definició de la ubicació i els límits de l'escenari, sumada a una bona descripció amb elements representatius i una acurada preparació fins a assolir la reproducció i la vivència més completa possible de l'espai i el moment a representar, són de gran importància per a un eficaç desenvolupament del psicodrama.

    EL PROTAGONISTA

    El protagonista és el pacient, l'alumne o el subjecte en el qual el seu problema va a tractar-se amb el psicodrama, ja sigui amb canvi de rols o amb la tècnica més necessària per a cada cas.

    Sense protagonista no hi ha psicodrama.

    EL DIRECTOR

    El director és l'encarregat d'orientar l'acció i aplicar els principis i les tècniques apropiades per facilitar la consecució dels objetius del psicodrama, així com procurar evitar danys al protagonista i als altres integrants del grup.

    És la funció específica del psicoterapeuta o educador i està destinada a la consecució dels objetius previstos.

    ELS AUXILIARS O "JO AUXILIARS"

    Aquesta funció es desenvolupada per qui actúa representant a les altres persones que participen en el esdeveniment dramatitzat. La seva tasca és ajudar al protagonista a desenvolupar la escena.

    A més, com a col·laboradors per l'èxit del procés terapèutic, són també auxiliars del psicoterapeuta o educador, per tant les seves indicacions s'han de respectar.

    Aquesta funció pot ser desenvolupada per professionals preparats per ella, que estan presents en qualitat de col·laboradors del terapeuta, o bé per altres integrants del grup que siguin elegits pel protagonista amb la condició de que acceptin fer-ho i que el director ho consideri convenient.

    En els casos que no hagi o no es desitgin emplear altres integrants i col·laboradors per complir aquesta funció (per tractar-se d'una teràpia individual o per no ser considerat convenient) els altres “actors” de la escena poden:

    • Ser representats pel mateix psicoterapeuta.

    • Ser representats simbòlicament per objectes (cadires, taules...). En aquest últim cas se sol denominar a l'experiència: "monodrama" i és la forma generalment utilitzada en la Terapia Gestalt.

    EL PÚBLIC

    El públic és essencial en tota representació teatral i també es considera important en el psicodrama. En aquest últim cas el públic está format pels integrants del grup de teràpia. No és un públic passiu, sinó que participen activament a l'escena, empàticament aprenent, i desprès compartint amb el protagonista les seves pròpies experiències.

    De totes maneres, en alguns casos, com les teràpies individuals o les de parella, no hi ha observadors reals a fora del escenari, la qual cosa impideix la realitazació d'un eficaz psicodrama.

    LES ETAPES DEL PROCÉS:

    ESCALFAMENT

    Una representació amb una vivència plena i emotiva, requereix prèviament una preparació o "posada en clima".

    Les activitats destinades a aconseguir-ho, configuren la primera etapa del procés, denominada "calentament".

    En cada sessió es requereix un calentament prèvi a la realització d'un psicodrama, destinat, en un primer temps, a generar el "clima" per a que els participants es "conectin" amb alguns dels seus problemes i que algunes persones desitgin realitzar el seu psicodrama.

    Desprès d'escollir qui serà el protaginista, aquesta persona necessita un calentament per a poder posar-se en la seva escena a representar fins a estar preparada per a viure-la al màxim.

    A més a més, en tot grup destinat a treballar amb aquests recursos, es requereix una bona preparació general dins de tot el cicle de reunions, així les primeres reunions i experiències estan destinades a generar la cohesió grupal, la confiança amb el coordinador, els companys i el procés, i a més a més a la desinhibició respecte a expressar-se emotivament, a representar escenes davant d'altres persones...

    Totes les activitats destinades a aquestes finalitats poden considerar-se pertanyents a una etapa general que denominem “de calentament” dins de la seqüència de reunions.

    ACTUACIÓ

    La actuació comença quan el protagonista, la escena i l'escenari ja estan definits.

    Poden seguir-se a través de diferents canvis d'escenari i escenes a representar fins a la seva finalització.

    Es pot extendre des d'un parell de minuts fins a superar la hora, segons sigui el cas i la situació.

    El concepte dramàtic de resolució o desenllaç (la denominada “catarsis dramàtica” segons Moreno), la percepció de la consecució dels objectius desitjats per la dramatització o la etapa satisfactòria del procés fins a ell mateix, són senyals (al principi una mica difícils de definir però desprès de certa experiència pràctica, fàcils de definir) per a que el director o educador consideri que la actuació a arribat al final.

    Art i criteri psicoterapèutic s'uneixen per a definir la forma i moment de la finalització de la representació.

    COMPARTIR

    Desprès de finalitzar la representació, el grup reunit, director, auxiliars i públic, tenen la possibilitat de compartir.

    Aquest moment està destinat a que desprès de que el protagonista hagi exposat els seus sentiments, pensaments i problemes davant les altres persones, les altres persones exposin també els seus.

    Un objectiu important és que el protagonista no es senti l'únic amb els seus problemes, que senti el recolzament, la comprensió i la atenció dels integrants del grup, que també poden obrir-se i expressar els seus sentiments.

    És important, en concordança amb els objectius enunciats, no incloure aquí opinions, crítiques ni "interpretacions" a lo actuat, sinó expressar històries, sentiments, emocions o problemes propis de cadascú que parla.

    RECURSOS TÈCNICS:

    Els següents són dos dels més freqüents recursos tècnics:

    CANVI DE ROLS I INVERSIÓ DE ROLS

    El recurs del canvi de rols consisteix en indicar al protagonista que actuï des del lloc d'una altra persona, concepte, objecte o part d'ell mateix.

    La inversió de rols, com a cas particular del canvi de rols, consisteix en un canvi mutu. Per exemple, el protagonista passa a desenvolupar el rol del seu interlocutor (real o representat per un auxiliar) i l'interlocutor (o auxiliar que el representa) passa a desenvolupar el rol del protagonista.

    Una nova inversió, portaria als dos als seus rols anteriors.

    És interessant destacar que els rols, pel seu caràcter interactiu, tinguin sempre un rol complementari, que és el que tindrà que agafar el protagonista.

    Els rols que pot representar el protagonista abarquen una gamma sense limitacions, totalment oberta a la creativitat i a les conveniències del procés.

    Això pot incloure a més de totes les persones amb qui té relació el protagonista, les qui no la tenen, les imaginàries, personatges de ficció, animals, vegetals, objectes, Deus, parts del cos o del cos dels altres, conceptes abstractes (com l'amor, el destí, el caos, la bellesa...) i moltes altres possibilitats.

    Entre els innumerables objectius dels canvis i inversions de rols podem destacar, per la seva freqüència i importància, alguns:

    • Els rols de personatges imaginaris, animals, objectes... freqüentment faciliten el desenvolupament de conductes i la exteriorització de pensaments, emocions i altres aspectes del protagonista, que habitualment no es manifestarien.

    • La inversió de rols, especialment amb persones significatives, facilita:

    1. Veure el món, els esdeveniments, les persones... des del punt de vista dels altres.

    2. Veure's a ell mateix des del punt de vista dels altres.

    3. Poder comprendre i acceptar altres punts de vista, necessitats, conductes...

    • Certs rols com: Deu, "l'home més savi del món", el pare o la mare morts, i molts altres, poden facilitar el descobriment de noves respostes, recursos o solucions, nous punts de vista o una certa "saviesa interna" davant de diverses situacions difícils, pors, frustracions o conflictes.

    • Quan els rols corresponen a "parts o aspectes interns", desitjos o sentiments contradictoris o diferents estils de pensament i conducta propis possibles, poden facilitar la seva acceptació, elaboració, resolució i/o integració.

    • La inversió de rols amb les persones que interactúen amb el protagonista en la dramatització i són (o seran) representades per auxiliars, serveix per a "presentar-les" i per a que l'auxiliar conegui les conductes, actituds, pensaments o paraules que haurà de representar.

    EL SOLILOQUI

    Un soliloqui és un monòleg, una acció que consisteix en parlar sense un interlocutor real present que escolti, és pensar en veu alta o parlar amb un mateix.

    En l'art dramàtic s'utilitza per a donar a conèixer als espectadors els sentiments i pensaments del personatge.

    En un psicodrama, quan el director ordena un soliloqui, es deté la escena, es "congela", i el protagonista (o la persona a qui se li indiqui fer-ho) comença a expressar en veu alta els seus sentiments o pensaments (des del seu rol assumit) en aquest precís moment.

    Aquest recurs és consistent amb l'objectiu de la exteriorització, de amplificació, de "posada en acció" del psicodrama i, entre les seves moltes conseqüències, podem citar, en forma no exhaustiva:

    • Facilitar la presa de consciència i el reconeixement del protagonista (quan s'està representant a ell mateix) dels seus sentiments o pensaments.

    • Facilitar el coneixement dels pensaments y sentiments del pacient/protagonista/alumne per part del terapeuta/director/mestre (i els auxiliars).

    • Si el soliloqui és d'un auxiliar (en el rol d'altres persones que interactúen amb el protagonista) permetre que el protagonista conegui el que podrien sentir o pensar les altres persones sobre ell o sobre la situació o l'esdeveniment.

    • El soliloqui realitzat pel pacient, des del rol d'altres persones, facilitar la comprensió y acceptació dels problemes, emocions, punts de vista i causes del comportament de les mateixes.

    Les dificultats e inhibicions del protagonista per a realitzar el soliloqui, algunes vegades poden superar-se mitjançant la tècnica del doble.

    EL JOC DRAMÀTIC

    Quan els nens juguen espontàniament, ells sols, sovint fan teatre. En efecte, progressivament van inventant i representant situacions concretes que es relacionen amb experiències precedents filtrades a través de llur fantasia. D'aquesta manera el joc esdevé per al nen no sols una activitat purament recreativa, sinó un mitjà d'acció i comunicació. I si el joc és forçat pels adults s'exposa a perdre la seva espontaneïtat i transformar-se un deure o una vulgar imitació per part dels nens d'allò que se'ls és proposat.

    És igualment cert, però, que els nens tenen necessitat d'aprendre dels adults les tècniques i mitjans que poden ajudar-los a expressar-se per ells mateixos. El joc dramàtic arrenca justament d'aquest pressupòsit, vol posar a disposició dels nens tots els possibles mitjans d'expressió , sense però reprimir la seva espontaneïtat, sinó, fins i tot, ajudant-los a fer sortir a la llum tot allò que hi ha dintre d'ells i necessita ésser formulat.

    El joc dramàtic és l'espai dins el qual els nens poden alliberar l'energia que no troba sortida en altres activitats contemplades des del seu espai social i és mitjà amb el que ells poden manifestar les observacions que , altrament, no podrien exterioritzar. El joc dramàtic és l'espai en què és possible operar un síntesi de tot allò viscut fins aquell moment i verificar hipòtesis i somnis. El joc dramàtic també és l'espai en que els nens poden acarar-se amb els propis desigs i amb les pròpies debilitats, amb les pròpies diversions i amb les pròpies frustracions, amb ells mateixos i amb l'ambient que viuen.

    El nen viu el moment de l'inici de la pròpia història humana i aquest moment és determinant. Les seves experiències deixen senyals que s'afebleixen amb els anys, però que mai no desapareixen. Certament el nen té mitjans de defensa, però sovint la situació és més forta que ell i no li resta cap més solució que tancar-se en si mateix i viure'n les conseqüències tot sol. És aquí que el joc dramàtic pot oferir possibilitats per resoldre aquests inconvenients. El teatre cadascú és lliure d'escollir la màscara que vol posar-se: el personatge. I no sols això , sinó que cadascú és lliure d'escollir què fa el personatge i com ho fa. Tot això roman a nivell de joc i es pot interrompre quan calgui , i per tant el joc, lògicament , pot ser canviat en tot moment.

    S'ha dit que el nen pot “alliberar-se” en el joc dramàtic. Cal precisar que joc dramàtic no significa psicodrama. El nen no pot submergir-se en el propi estat d'ànim i oblidar el que està succeint al seu voltant. Un joc demana sempre energia activa i accions, mai actituds de rebuig total, ni anul·lació de si mateix, ni immobilitat física o mental. Però és necessari afegir tot seguit que els fenòmens negatius (rebuig del joc, actituds de la mena: no ho se, tonc son, agresivitat) formen part de la problemàtica de l'inici d'un joc nou. Acostumen a ser les primeres reaccions , les quals minven a mesura que avança el mateix joc.

    EL NEN I EL JOC DRAMÀTIC

    Per aconseguir dur un joc dramàtic del començament al final es fan servir estímuls. Amb els nens més petits aquests incentius só simples, han de ser fàcils de rebre i molt familiars. L'eficàcia de l'estímul ve donada per l'efecte que té sobre els nens.

    Al començament cal evitar més aviat els temes que poden crear un sentiment d'impossibilitat o d'inferioritat. En canvi, justament per començar, s'hauria de crear un sentiment d'autosuficiència i de seguretat. Quan s'ha aconseguit d'instaurar una situació harmònica per al joc (sense pors ni tensions), es pot estimular la curiositat dels nens (si vaig a la ciutat, que hi puc veure-hi?) i desprès, tot seguit, aprofundir-la. És positiu fer servir al començament referències que formin part de la vida quotidiana dels nens, les formes amb les quals els nens han tingut un contacte continu i que ja no tenen cap misteri: sobre aquestes bases és possible fer néixer una situació curiosa i inesperada.

    La regla principal per aquest tipus de joc és la d'oferir als nens un material per al qual no hagin de tenir cap mirament especial i amb el qual puguin, en canvi, fer tot allò que vulguin. Són els nens els qui poden convertir-se en el material expressiu, i no a l'inrevés. El joc dramàtic es fomenta sempre sobre la possibilitat d'intervenció per part del nen; les solucions cal construir-les plegats. Els nens tenen el do natural de la curiositat: l'important és voler aprofundir tots junts en un descoberta continua del fenòmens i en una recerca agosarada de les causes.

    Al joc dramàtic no es treballa mai en solitari, sinó amb els altres. Això col·loca de seguida als nens en situació col·lectiva o cadascú té necessitat de prendre en consideració tots els altres. Aquí neix el respecte per l'altre. LA consciència col·lectiva és avui més important que mai. La participació social és urgent: les decisions importants en prenen entre tots. Cal fer entrar al individus, fins hi tot des llur infància, a l'òrbita social.

    El joc dramàtic compromet tota la personalitat del nen: de les seves formes de treballar apareixen no únicament en les seves actituds, sinó també es dels seus pares. Els infants d'avui dia estan aclaparats per una gran quantitat d'informació: les guerres, la fam al món, la pol·lució, la inflació, el terrorisme..., i fins hi tot paraules com núvol, herba, espiral, amaguen significats diferents dels aparents.

    EL TALLER DE TEATRE

    El taller de teatre pretén desenvolupar la capacitat creadora dels alumnes des d'una producció cultural, com és el teatre. El teatre des del “com si”. El teatre com a organització cultural complexa amb continguts propis, o com a joc organitzat (entre actors, directors, text, llums, etc.) El teatre per ajudar a pensar i com a fenomen cultural contribueix a comprendre, reproduir, transformar, renovar i reestructurar els sentits (Canclini, 1992).

    L'eix del taller que es planteja és l'aprenentatge de jocs dramàtics. Jugant avancem cap a processos d'adaptació cada vegada més integrals (Piaget, 1973b), aliviem tensions que tenen a veure amb la permanent lluita entre món objectiu i món subjectiu (Winnicott, 1992). El joc és ficció que parteix d'una realitat complexa i produeix una nova realitat: el fet dramàtic, simbòlic, que estableix un nexe entre la realitat i la fantasia.

    En un taller de teatre ens proposem assolir els nostres objectius però sempre tenint en compte les necessitats i possibilitats del grup que coordinem.

    MARC TEÒRIC DEL TALLER DE TEATRE

    Per començar plantegem els criteris generals per tenir en compte a l'hora de planificar un taller de joc dramàtic. Necessitem recolzar-nos en un marc teòric referencial en el qual s'enuncien consideracions i punts de vista sobre les diverses temàtiques que travessa una situació d'ensenyament-aprenentatge.

    En primer lloc considerem l'ensenyament com una pràctica que posseeix finalitat, no realitza actes amb valor en si mateix, sinó més aviat amb intencionalitat. L'ensenyament no és un acte neutral. Està determinat per múltiples factors que tenen a veure amb la maduresa emocional i intel·lectual dels seus protagonistes, amb les relacions establertes a nivell àulic, així com també amb la institució i el context sociocultural. L'ensenyament és llavors una situació social, reconeixement aquest que ens allunya de tot intent de reduccionismes i ens fa fixar la mirada en l'enorme complexitat de tot fenomen i procés social inserit en una cultura determinada.

    Per altra banda, l'ensenyament implica sempre una relació amb l'aprenentatge. Aquesta relació no és casual, es vinculen segons Contreras (Contreras, 1994), antològicament en una relació constitutiva.

    L'aprenentatge s'estructura com un procés continu, amb oscil·lacions, articulant-se en els moments d'ensenyar i aprendre que es donen en l'alumne i el docent com un tot estructural i dinàmic. Bleger (Bleger, 1977) defineix l'aprenentatge com “totes les modificacions més o menys estables de pautes de conducta, sigui quina sigui l'àrea en la qual es manifesten: ment, cos, món extern”.

    Les modificacions impliquen transformacions que produeixen processos de reorganització d'esquemes referencials i conceptuals. Tots nosaltres tenim pautes estereotipades, que actuen com a obstacles davant de tota situació de progrés o canvi. Es diu llavors que l'aprenentatge implica sempre l'elaboració de dues ansietats bàsiques: por a la pèrdua (ansietat depressiva) de les estructures existents i por a l'atac (ansietat paranoïde) per sentir-se el subjecte sense instruments per enfrontar-se a noves situacions.

    No oblidem que tot aquest procés es dona en un context donat, on intervenen relacions familiars, institucionals i socials, així com també condicions d'infrastructura que poden potenciar o dificultar l'òptim resultat del procés.

    La realitat sociocultural dona mostres concretes de condicions desiguals en el accés i l'apropiació de béns materials i culturals. L'heterogeneïtat és un factor innegable. Si ens situem en un context àulic, el millor serà posar a treballar aquesta heterogeneïtat per afavorir un treball grupal que centri la seva atenció en aconseguir una fita comuna, és a dir, homogeneïtzar la tasca, aprofitant l'heterogeneïtat per a la seva més gran productivitat.

    El grup i les seves interaccions actuen com a mitjà i font d'experiències que possibiliten la producció d'aprenentatges significatius (Ausubel, 1998). L'alumne es transforma, és el propi constructor dels seus coneixements, als quals accedeix mitjançant accions col·lectives de recerca que afavoreixen la reflexió i, a la vegada, l'enfronten a la seva pròpia capacitat i creativitat, colocant-lo en vies de constant evolució conceptual.

    El coneixement es concebut com un component d'una realitat complexa. Li són atorgats no sols comprensió i integració efectiva dels diferents nivells de la seva construcció, sinó també coherència interna i organització progressiva d'idees per a la integració significativa de la nova informació a les concepcions prèvies dels alumnes mitjançant el grup es compleixen objectius concrets de coneixement i s'elabora un vincle de no dependència respecte del docent.

    El docent estimula el desenvolupament de la tasca grupal, orienta i fomenta la comprensió per mitjà de l'experiència i del coneixement sense bloquejar ni substituir els processos d'indagació del grup ni la seva activitat productiva. És a

    més a més l'encarregat de brindar l'enquadrament sobre el qual el grup s'estructura i opera, intervé perquè el grup pugui resoldre obstacles epistemològics i epistemofílics, conduint-lo paulatinament per les diferents fases del seu procés: indiscriminació, discriminació i síntesi, quant a la producció i resolució de la tasca. Apunta a la integració grupal, conjugant elements d'horitzontalitat (interacció grupal) i de verticalitat (ajustament de cada integrant al grup). De tot això exposat es dedueix la necessitat d'una planificació flexible que prevegi camins alternatius per reconèixer l'imprevist, evitant els riscos de la improvisació que una tasca sense objectius precisos pot implicar.

    QUÈ PASA EN UN TALLER DE TEATRE?

    En un taller de teatre passen sempre moltes coses. L'activitat teatral:

    • Potenciar la creativitat i les habilitats personals.

    • Desenvolupar la imaginació.

    • Estimular l'espontaneïtat .

    • Augmentar la percepció i la sensibilitat.

    • Fomentar l'eliminació de complexes e inhibicions.

    • Reforçar l'autonomia, l'autoestima i personalitat.

    És veritat que l'activitat teatral potència la nostra creativitat i les nostres habilitats. Dramatitzar ens ajuda sempre a desenvolupar la imaginació , pues ens planteja situacions en les quals hi ha un conflicte que s'ha de resoldre. Per tant, la dramatització estimula l'espontaneïtat i ens fa mantindren's atents i disposats. Paral·lelament al fixar la nostra atenció i considerar situacions noves, també ens fa desenvolupar, de manera natural, la sensibilitat i la capacitat de precepció.

    EL SENTIT DEL GRUP

    En el taller de teatre, evidentment, el treball gira la voltant de més d'un participant.

    Els participants del talles són membres d'un grup dinàmic, resolen els conflictes plantejats i es relacionen entre sí, a través dels seus personatges, desenvolupant una activitat comú i, sobre tot, un sentit de grup particularment.

    Un taller de teatre comença amb un treball d'interiorització que provoca una interrelació dels sentiments i la gestació de sentiments d'empatia entre els membres del grup.

    Cada un dels individus que composa el grup arriba amb un bagatge social i familiar particular i amb uns perjudicis propis. Quan es planteja un joc o una improvisació els participants del grup reaccionen com ho farien davant dels membres de la seva família o amb les seves amistats. Però, en contra del que es podria pensar, la incorporació d'aquests perjudicis al fet dramàtic és especialment enriquidora. En una improvisació els participants del grup assumeixen uns personatges i un rols, moltes vegades nous; l'individu que mai ha sigut líder pot ser-ho ara i experimentar així una sensació molt positiva, així com generar noves sensacions entre els seus companys; els rols canvien ara es pot fer de pare de fill o de polític.

    En definitiva, el treball en grup, com passa sempre en una obra de teatre, els actors redescobreixen la seva personalitat i la seva identitat. I el treball col·lectiu també fa sorgir actituds de tolerància, solidaritat, responsabilitat i respecte cap als demés.

    Finalment, recordem que en un taller de teatre, una part del grup fa de públic, en un moment donat de l'activitat. Aquest públic reacciona i es forma una opinió del que ha anat passant. Després, el guia monitor dona llibertat a aquests alumnes que han fet d'espectadors perquè opinin del treball dels companys. El motiu d'aquesta actuació és que les opinions dels mateixos alumnes sobre el treball general reforcen l'autoestima i enriqueixen l'acte creatiu, així com la dinàmica de grup.

    Fomentar el sentit de grup, sens dubte:

    • Ensenya a respectar als demés

    • Ajuda a l'intercanvi de rols.

    • Proporciona el sentit crític pel propi treball i treball dels demés.

    EL MONITOR DEL TALLER

    El guia conductor ha de ser una perdona amb inquietuds creatives, amb moltes ganes de muntar un taller de teatre, i sobretot algú que no pretengui dirigir, imposar o manar. El guia monitor tindrà una personalitat inductora, tendent a iniciar, motivar i guiar el joc, a fomentar la creativitat dels demés , i amb la capacitats de convertir-se en molts moments en un participant més en l'activitat.

    Així mateix, el guia monitor ha de saber escoltar i estimular, i guiarà el joc de manera lliure perquè sorgeixi un treball més espontani, fluid i natural.

    Marcarà unes pautes a seguir i, sempre que sigui possible, entrar en el joc. Quan s'acabi l'exercici, es comportarà com l'àrbitre que dona consells i orienta però no jutja el treball realitzat. Es important que el monitor no valori correcte o incorrectament el treball realitzat dels exercicis, sinó que ajudi als alumnes a rectificar, modificar i millorar. La seva opinió ajuda als alumnes a prendre consciència del que han fet. En el taller de teatre és important que els participants s'enadonin de les seves errates i es formin una opinió.

    El monitor guia:

    • No dirigeix, no imposa, no mana. Per el contrari, inicia, motiva i guia el joc.

    • No jutja el treball dels alumnes. Per el contrari, ajuda a prendre consciència del treball que s'ha fet.

    PART DIDÀCTICA: Què treballem?

    En les sessions De Dramatització i Teatre es treballen molts aspectes com poden ser la confiança, l'espai, volum, esquema corporal, el ritme, etc.

    Es treballen les diferents àrees:

    Àrea I: descoberta d'un mateix, en l'esquema corporal.

    Àrea II : descoberta de l'entorn natural i social , quan experimentes el volum, l'espai, el material,... bàsic per al desenvolupament corporal.

    Àrea III: Intercomunicació i llenguatges, en la comunicació amb els altres, l'intercanvi d'energia, l'adaptació al company, etc

    Objectius principals en el marc educatiu:

    • Afavorir les capacitats: creativa, imaginativa i comunicativa.

    • Potenciar la capacitat de disfrutar de les capacitats expressives i gaudir del joc.

    • Adquirir conductes i hàbits de salut positius en relació a la postura i l'ús del cos.

    • Enriquir el llenguatge corporal afavorint una major disponibilitat.

    • Desenvolupar els aspectes efectivo-emocionals i relacionals.

    • Desenvolupar una actitud oberta-reflexiva i crítica en relació a un mateix i als altres.

    Els llenguatges expressius:

      • Expressió corporal

      • Joc dramàtic

      • Activitat dansada

      • Contes i titelles

      • Ombres xineses

    Els llenguatges de suport:

      • Plàstica - Llenguatge escrit

      • Música - Llenguatge parlat

    Temes i motius de treball:

    Personatges i elements del món natural, animal i humà.

    Els objectes reals i imaginaris.

    Els fets de la història, hipotètica, records personals, etc.

    Els mitjans de comunicació, els textos escrits, etc.

    Sensacions, emocions, sentiments subjectius i objectius.

    Idees, opinions i pensaments.

    Continguts Procedimentals:

    Alfabet Expressiu:

    • Prendre consciència del moviment en funció de les parts corporals implicades.

    • Prendre consciència del grau de tensió muscular.

    • Prendre consciència de la sensació de gravetat.

    • Investigació del so corporal.

    • Prendre consciència de les possibilitats de moviment en funció dels conceptes espacials.

    • Investigació de les diferents qualitats de moviment.

    • Prendre consciència de les possibilitats de moviment en funció dels conceptes temporals(ràpid, lent, accelerat,..)

    Món Intern:

    Expressió d'idees, conceptes i emocions personals per mitjà del moviment amb la intenció d'exterioritzar la pròpia intimitat, evadir-se i sentir-se bé.

    JOCS DRAMÀTICS:

    L'animador inventa una història i l'explica amb paraules i pantomima incloent els nens en la història i les accions.

    M'he llevat de bon matí

    M'he rentat la cara i les dents.

    He fet un bon esmorzar.

    Desaprès he decidit anar al zoo a veure animals.

    He agafat el tramvia 16. La resta del camí l'he feta a peu.

    Feia calor

    He pagat el bitllet i he entrat.

    Els animals tenien gana i estaven enrabiats.

    El lleó caminava tota l'estona i bramava.

    L'hipopòtam tombava el cap d'esquerra a dreta , lentament, contínuament.

    Els micos saltaven d'una branca a l'altre, després s'aturaven i es grataven.

    Quins altres animals es poden veure al zoo? Pregunta el/la mestre/a. Els nens fan la seves respostes i imiten els moviments dels animals. La història continua.

    Finalment han vingut els guardians i han donat menjar als animals. Cada animal s'ha posat a menjar feroçment el que li han donat. Quin silenci! Quan els animals han acabat s'han ajagut i s'han adormit.

    En quina posició dorm un mico, un lleó, un hipopòtam, un peix...? pregunta la mestre als nens. La història encara no s'ha acabat.

    Hem sortit, hem agafat el tramvia i, saps qui he trobat al tramvia? I saps on hem anat?... Els nens continuen la història

    La visita a l'àvia.

    Aquesta vegada l'animador deixa crear la història als nens i es limita a fornir estímuls.

    El començament pot ser: l'altre dia vaig sentir els telèfon, Em trobava a cal àvia perquè els pares hi havia anat a fer uns encàrrecs. L'àvia el va contestar. Qui hi ha al telèfon? Què diu?

    Els nens inventen el diàleg entre l'àvia i la persona de l'altra bada del telèfon.

    L'animador pot seguir: quan l'àvia ha acabat de parlar per telèfon sentim que algú truca a la porta. L'àvia va obrir i... qui hi ha? L'escena és inventada pels nens.

    Desprès l'àvia m'ofereix una tassa de xocolata i sentim que a l'escala hi ha el carter que deixa una cosa a la bústia. Anem a veure que hi ha. Els nens comencen a explicar quin tipus de correu es pot rebre. I que s'escriu per contestar a la carta rebuda.

    L'animador continua: sec al sofà i demano a l'àvia si puc encendre el televisor. Quin programa fan avui? Els nens inventen el programa i desprès l'inventen. Mira, àvia, mira, que passa al pati? Vine, vine, anem a veure...l'animador deixa que els nens inventin el final de la història.

    La casa de les aventures.

    L'animador sap d'una casa secreta que és al mig d'una vall entre dues muntanyes molt altes, on només poques persones hi saben arribar. Per fi hem aconseguit arribar-hi! Mireu quina casa! Que gran que és! Quin silenci! On és la porta d'entrada? Ja l'he trobada!. Veniu! Entrem-hi! Mireu quantes portes hi ha, hi deuen haver moltes habitacions, moltes. Aquesta casa es diu “casa de les aventures”. I sabeu per què? Darrera de cada porta hi ha una aventura. N'hi ha prou d'obrir la porta i l'aventura comença... Cadascú pot obrir la porta que vol... i després ens explica l'aventura que ha viscut. Jo trio aquesta porta mireu: hem anat a parar a una cova que... I cada nen s'inventa la seva aventura que, però, és viscuda per tots plegats.

    Som al autobús

    Com s'està dalt de l'autobús? Però aquest és molt ample. Quina hora és? On ens dirigim? Qui som? Cadascú inventa un personatge. Comença el viatge. L'autobús s'atura a la primera parada. Baixa un dels nens i mostra on va i el que ha de fer el seu personatge.

    L'autobús torna a arrencar. Stop: segona parada: baixa una altre nen i mostra on va i el que ha de fer el seu personatge. I així successivament.

    Supermercat

    Avui anem al súper, però aquest és una mica diferent dels altres. Aquesta botiga és buida i per això podem decidir i inventar tot el que s'hi pot comprar. Què hi ha? Bé, ara qui vol fer de dependenta i qui de client?

    Fem una manifestació

    Es deixa als nens la llibertat de decidir el com i el què d'aquesta manifestació. Es distribueixen pancartes, s'inventen eslògans... La manifestació és una situació col·lectiva molt forta i pot donar ocasió als nens per exposar les seves exigències no resoltes. L'educador podrà discutir desprès, juntament amb ells, que cal fer per resoldre-les.

    Què fa?

    Un nen ha vist diners sobre la taula i... què fa?

    Un nen entra a l'escola i la troba buida... què fa?

    Un nen camina pel carrer i troba un capsa tancada... què fa?

    Un nen entra en una botiga on hi ha un cartell “avui no cal pagar”... què fa?

    Estava enrabiat perquè...

    En petits grups es decideix fer una escena: l'enrabiat. Els altres endevinen per què s'enrabia, que li ha passat. L'escena es fa sense paraules. Així els nens veuen que també és possible comunicar-se sense paraules i que efectivament, ho fem.

    Qui és?

    Un d'ells escull un personatge qualsevol per representar-lo sense dir-ho als altres. Els altres endevinen de qui es tracta. El joc serveix per acostumar als nens a saber resumir un fenomen complex en una síntesi exacta.

    “Ha arribat...”

    Ha arribat a la nostra escola, sabeu qui? Sandokan! (o qualsevol altre reconegut com heroi) per què ha vingut? Què ens explica? On ens porta?

    Dibuixos animats

    Es donen als nens alguns dibuixos trets de revistes infantils o de diaris. Els nens inventen els diàlegs dels personatges de les imatges. D'aspres s'analitza com ha pogut néixer la història i com acabarà. Tota la història inventada és ara representada.

    Dibuixos cantats.

    Escull una història d'una revista que els nens coneguin bé. És representa la història, però en aquesta representació tan sols en poden cantar les paraules i fer servir efectes sonors fets amb la boca.

    Concert per a animals

    Es demana als nens que reprodueixin els sorolls que es poden sentir en una masia, al mig dia al zoo, a la nit a la ciutat, a la nit al bosc, al mati al zoo...

    Els animals, mentrestant...

    Cada nen tria un animal. Imitant els sons i el comportament de l'animal s'imaginen diverses situacions: els animals, quan son agressius, què fan? Quan estan espantats, com es comporten? I quan mengen? Quan somien? Quan reposen? Quan van de cacera?...

    Trobades entre diversos animals

    Es continuen imitant animals i representant diferents trobades. Què passa si un ratolí es troba amb un lleó? I si una abella es troba un elefant? I si una serp troba un gall d'indi?... És una manera de començar a conèixer als animals i les seves característiques.

    El sac

    El nen fica les mans en un sac que està ple de coses i en treu una. Què és? El nen pot inventar un conte fantàstic sobre l'objecte. Això és una sabata: és una sabata de Carlemany. Quan el rei Carles volia fer una passejada, demanava que li posessin aquestes sabates. Un dia va decidir fer un tomb pels Alps. Comença a pujar i... Caram! Trontolla i cau. Una de les sabates es va perdre; aquest en cavi, quedà a la col·lecció privada de Carlemany, que desprès d'aquell incident aconseguí travessar els Pirineus i arribar a Catalunya.

    Els nens inventen lliurement d'on ve l'objecte, per a què serveix, on ha estat robat i comprat, etc. Per estimular els nens es posen al sac objectes el més diversos possibles. Així s'acostumen a respectar les conseqüències que demana una història, i al mateix temps, constaten la força de les invencions. N'hi ha prou amb una mica d'inventiva per fer d'un objecte banal un objecte que tots admiren.

    Un país estrany

    L'educador dona al començament algunes indicacions de la mena: Hi ha un país on la gent no envelleix mai. Sabeu com passen el temps? Hi ha un país on la gent te unes orelles realment estranyes: si volen poden sentir que passa en aquest moment a l'altra punta de món. Aquí hi ha un habitant d'aquest país: voleu preguntar-li què passa en aquest moment, per exemple, a Nova York? S'escull l'habitant d'aquest país estrany i els nens poden decidir quina és la seva particularitat; tal vegada no sent què passa a l'altre part del món, però, en canvi, aconsegueix entendre el llenguatge dels peixos o de les formigues... Hi ha un país on la gent té els ulls estranys, si volen poden veure els que hi ha a la lluna. Entre nosaltres es troba un habitant d'aquest país. Voleu demar-li que ens expliqui què hi ha a la lluna?

    És una manera d'adonar-se de la relativitat d'alguns factors (distància, temps) i de les possibilitats que tenim per modificar aquests fenòmens que abans semblaven immutables.

    JOCS PER AL TALLER DE TEATRE:

    Els jocs que es proposen, són en realitat uns jocs destinats a preparar el cos per al joc dramàtic. Estan pensats per alliberar el cos i la ment, trencar les inhibicions, eliminar els moviments rígids i estereotipats, desenvolupar hàbits de conducta no competitiva i fer perdre les pors i els tabús. Aquests jocs els dividirem en : jocs de percepció, jocs motrius i d'expressió, i jocs de representació.

    • Jocs de percepció: Ajuden a desenvolupar la sensibilitat dels òrgans sensorials i millorar la qualitat de les percepcions. També ens ajuden a millorar la capacitat global d'atenció i concentració.

    Podríem dividir els exercicis d'aquest grup en exercicis de respiració i relaxació, exercicis de concentració i exercicis de preparació. Tots ells ens preparen física i mentalment per actuar. Funcionen com el calentament de l'esportista.

    Respiració i relaxació: aquests exercicis condueixen a prendre consciència gradual de les característiques de la respiració i més endavant de les possibilitats expressives que posseeix. Però abans dels exercicis de respiració es interessant relaxar-se mitjançant jocs que condueixen ala relaxació: jocs de córrer, moure's, descarregar tensions. La distensió muscular que obtenim amb aquests jocs ens ajuda a recuperar la respiració i a prendre consciència d'ella.

    Concentració i atenció: Exercicis que serveixen per desenvolupar la memòria i la capacitat de concentració.

    Percepció auditiva i visual: Amb aquests exercicis millora la qualitat de percepcions i la capacitat global d'atenció i concentració.

    • Jocs motrius i d'expressió: aquest jocs estan dirigits a desenvolupar i millorar la psicomotricitat, el ritme i l'expressió del cos. Es treballa el cos a través del moviment, l'equilibri, i les articulacions, per expressar imatges tant de conductes d'animals com de hàbits instrumentals . En definitiva es potència el treball de tot el cos , amb l'expressió de diferents imatges, partint del llenguatge del moviment i de les articulacions. Per suposat, també s'obren els sentits a la imaginació.

    • Jocs de representació: Aquests jocs ajuden a representar una idea amb el llenguatge del cos. També beneficia el desenvolupament afectiu, intel·lectual i social. El joc de representació ajuda a les persones humanes a organitzar els seus sentiments i pensaments, a aprendre i ordenar.

    Dividim els jocs de representació en jocs de mímica i expressió corporal i exercicis d'improvisació.

    La mímica es centra en el coneixement, la coordinació i control del gest corporal Per això al desenvolupar exercicis de mímica s'ha de:

    - Estimular l'observació dels comportaments propis i dels altres, per analitzar i catalogar gestos i actituds naturals.

    - Exercitar el control corporal per mitjà dels jocs d'expressió i eliminació.

    La improvisació: Es una tècnica d'entrenament de l'actor prèvia al treball amb un text o una futura representació. Es un eina de gran utilitat que ajuda a desenvolupar:

        • La imaginació.

        • La capacitat d'estímul - resposta.

        • La presa de decisions.

        • El treball en equip.

        • L'atenció i la concentració.

    La improvisació planteja a l'actor una situació que te que resoldre, com ell vulgui, amb els seus propis recursos i sense recórrer a cap text previ. Les premisses per dur a terme una improvisació amb èxit són:

    • Escoltar: És la premissa més important de la improvisació. Suposa atendre als personatges i a la situació, el qual dona sentit a la improvisació. Aquesta forma d'escoltar està determinada per la concentració i l'observació. Per això és tant important realitzar uns jocs de percepció abans de començar a improvisar. Una improvisació mai ha de ser un diàleg de sords.

    • Acceptar: Quan improvisem s'ha de dir sempre “sí” per poder avançar en la improvisació. Aquesta acceptació requereix una actitud oberta i participativa per part de qui improvisa.

    • Col·laborar: Una bona improvisació, una creació autèntica, només pot néixer de la col·laboració mútua i del l'ajuda entre els dos improvisadors.

    • Transmetre: Una improvisació necessita un espai, un temps, uns personatges, un conflicte i unes emocions.

    • Estar disposat a ser motor: Quan s'improvisa s'han de prendre iniciatives. Aquestes iniciatives són les que fan avançar la improvisació, però, en determinats moments s'ha de saber canviar d'estratègia per adaptar-nos a les noves situacions que es plantegen. Això també fa avançar la improvisació.

    JOCS D'ESCALFAMENT

    Escalfament fragmentat

    Objectiu: Escalfar cada grup muscular ordenadament i comprovar les possibilitats de moviments de cada articulació

    Temps: 10 minuts

    Material: Aparell de música

    Participants: tots a l'hora

    Com s'hi juga?

    Amb música de fons que ajudi a marcar un ritme es van treballant les diferents articulacions i grups musculars ordenadament. Comencem pel cap i acabem als peus: cap, espatlles, colzes, canells, dits, pit, abdomen, maluc, cuixes, genolls, turmells, peus.

    Comentaris: Es pot acompanyar el moviment amb consignes que indiquen gestos o accions conegudes pels alumnes, per exemple, dir sí o dir no per treballar el cap, tocar el piano per treballar els dits, adéu per treballar el canell, etc.

    Al final, després d'haver treballat cada grup es pot deixar un temps de moviment lliure. Els alumnes intentaran moure el màxim de grups en aquests moviments lliures. És recomanable demanar música als alumnes perquè facin aquesta activitat més seva, per compartir la seva música amb la resta.

    Competició de cadires:

    Objectiu: Escalfar mitjançant una competició que provoca la coordinació d'un grup per assolir un resultat

    Temps: 20 minuts. Més o menys dues voltes.

    Materials: Cadires

    Participants: tots a l'hora

    Com s'hi juga?

    En dos grups han de col·locar una filera de cadires i han de pujar-hi al damunt. El que està al darrere ha de baixar de la cadira, córrer, posar la cadira al davant i pujar-hi a sobre. Quan ja ho ha fet el que està en últim lloc comença la mateixa acció, així avancen fins que arriben a la meta.

    Variacions: Si els alumnes estan en un moment avançat de competència oral s'hi poden introduir frases, relació de paraules, textos que s'han d'anar dient mentre que corren cap a la meta. Es pot augmentar la dificultat corrent sobre un sol peu, saltant o caminant a l'inrevés.

    Comentaris: És important ser molt exigent amb el respecte a les regles: les cadires han d'estar tocant les unes amb les altres, no es pot avançar més i no es pot començar el moviment fins que el jugador no està a sobre de la cadira una altra vegada, és a dir, no pot haver-hi dos jugadors del mateix equip baixats de la cadira al mateix temps. Si un equip no respecta les normes ha de tornar a començar

    El mocador:

    Objectiu: Escalfar i concentrar l'atenció dels alumnes. Fomentar l'equip.

    Temps: 20 minuts

    Materials: Un mocador gran, una bufanda o un tros de tela gran.

    Participants: tots a l'hora

    Com s'hi juga?

    En el centre es situa el professor amb un mocador penjant. Els alumnes, dividits en dos equips, es posen números, un per alumne. Quan el professor diu un número l'alumne que el té ha de sortir i intentar emportar-se el mocador i que no l'agafi el contrari. Si l'agafa, trepitja la línia o fa trampes està eliminat.

    Els eliminats poden ser salvats per un company si els agafa i corren junts fins a la seva casa. Guanya l'equip que elimina els contraris. Recordem que els alumnes eliminats han de passar el seu número als companys que queden.

    Variacions: Es poden substituir els números per paraules que els alumnes hagin treballat a la classe. Per exemple, el noms de les relacions familiars, els dies de la setmana, els mesos... Qualsevol relació de noms.

    Comentaris: És un joc molt conegut, però si els nostres alumnes són nouvinguts és probable que no el coneguin i que s'hagin d'explicar molt bé les regles. És un

    joc que es pot deixar per sessions més avançades.

    El salt de la burra:

    Objectiu: Escalfar amb diferents intensitats de moviments. Estimular la coordinació entre els membres del grup

    Temps: 20 minuts

    Participants: tots a l'hora

    Com s'hi juga?

    S'inclinen tots posant l'esquena en paral·lel amb el terra i deixant un espai entre cada jugador i un d'ells va saltant per sobre de tots, quan arriba al final s'inclina i el que estava l'últim comença a saltar, així fins arribar al final de l'espai.

    Variacions: Es poden introduir frases, textos, relacions de paraules que ha de dir l'alumne que està saltant.

    Comentaris: És important que es treballi l'escalfament en diferents intensitats, és a dir, que els alumnes juguin ràpidament perquè així passen per velocitat i salt i per relaxació quan estan inclinats. S'ha d'anar amb compte que els alumnes no aixequin el cap quan estan inclinats per evitar accidents i qui sigui molt alt s'ha d'ajupir per ajustar-se a l'alçada de qui salta.

    Un, dos, tres, picaparet:

    Objectiu: Escalfar treballant diferents intensitats de moviment

    Temps: 15 minuts

    Participants: tots ( a l'hora)

    Com s'hi juga?

    Un del alumnes fa de vigilant i pica contra la paret, dient “un, dos, tres, picaparet”, els altres s'acosten a ell, però quan el vigilant acaba de dir la seva frase es gira i han d'estar tots immòbils, si el vigilant descobreix algú que s'estava movent el fa tornar al començament. Guanya qui toca l'esquena del vigilant i passa a ser vigilant.

    Variacions: Quan un dels alumnes toca l'esquena del vigilant aquest es gira i corre per agafar-lo. Si l'atrapa queda alliberat de ser vigilant, si no ho fa, ha de tornar a vigilar.

    Es pot jugar per parelles, és a dir, quan el vigilant es gira els jugadors han d'estar immòbils i agafats a un company, cada vegada el company ha de ser diferent. Qui no estigui amb algú ha de començar de nou.

    Comentari:

    Per fer més divertit el joc s'ha de demanar que els alumnes quedin aturats amb expressions facials i corporals divertides i espontànies, així també anem treballant l'expressió.

    RESPIRACIÓ I RELAXACIÓ

    Córrer i moure's

    Objectiu: Relaxació i distensió muscular. Prendre consciència en l'espai que tenim que treballar.

    Temps: 10 minuts

    Participants: tots a l'hora

    Com s'hi juga?

    Es camina per l'espai amb un objecte important de lliure elecció. El monitor pot suggerir algun objectius en cas necessari, per exemple: acudir a una cita romàntica molt important; anar a recollir un tren que surt en 5 minuts, assistir a un càsting en el que t'hi jugues el paper, o senzillament anar a recollir el nen a l'escola perquè t'han dit que té febre. Quan tots els alumnes han començat a caminar, cada un amb el seu objecte concret el guia monitor donarà unes ordres que tots hauran de seguir. Un exemple seria:

    Una palma: tots parats.

    Dues palmes: tornem a la situació inicial.

    Al dir: “hip” un salt cap amunt.

    Al dir “hop” toquem el terra amb una mà.

    Al dir “hei” caminem a camera ràpida.

    Al dir “hau” caminem a camera lenta.

    El monitor del taller va combinant les ordres i quan algú s'equivoca , queda eliminat i passa a guiar el joc com ho feia el monitor.

    Kung fu

    Objectiu: relaxació de tot el cos i alliberació de les tensions.

    Temps: 5 minuts

    Participants: tots a l'hora.

    Com s'hi juga?

    La meitat dels membres del grup es col·loquen en un extrem de l'aula, l'un al costat de l'altre. L'altre meitat se situa a l'altre extrem, en la mateixa posició. Els dos grups es desplacen al mateix temps cap a l'extrem contrari del que estan i desprès tornen a la seva posició inicial. La forma de desfalcar-se en aquest joc és la següent: es mouen els peus i els braços a l'estil kung fu, com si s'estigués lluitant contra algun contrincant imaginari. Els participants deuen no tocar-se ni xocar amb els membres de l'altre extrem, doncs es creuaran de front amb ells. Aquests moviments poden acompanyar-se amb alguns crits o sorolls que ajudin a descarregar tensions. A cada cop de braç o de cama llençar un crit.

    Observacions: En aquest exercici resulta important que els alumnes no s'inhibeixin a l'hora de cridar o fer moviment estranys, i el monitor ha d'animar exemplificant el mateix exercici

    La destral

    Objectiu: relaxació i distensió muscular.

    Temps: 5 minuts

    Participació: tots a l'hora.

    Com s'hi juga?

    Tots els membres del grup a l'hora, però cada un al seu ritme, simulen que estan tallant el tronc d'una arbre molt gran amb una destral mol pesada. A cada cop de destral ha d'emetre una crit que els ajudarà a descarregar tensions acumulades.

    EXERCICIS DE RESPIRACIÓ I DE VEU

    Objectiu: Aprendre a respirar correctament i prendre consciència de la pròpia respiració. Relaxar-se i treballar la projecció de la veu.

    Temps: Els exercissis de respiració deuen ocupar una quarta part de la classe aproximadament .

    1 hora de classe = 10 o 15 minuts

    2 hores de classe = 20 o 30 minuts

    Participants: tots a l'hora.

    Com s'hi juga?

    A continuació oferirem una sèrie d'exercicis de respiració.

    - Tots es col·loquen en cercle i drets, el monitor situat entre ells . I tanquen els ulls per tenir més consciència de la respiració i concentrar-se més.

    - Inspirem i alcem els braços, desprès expirem i baixem els braços. Repetim l'exercici cinc cops.

    - Tots es col·loquen en cercle i drets, el monitor situat entre ells. Inspirem i dobleguem la cintura cap a l'esquerra, doblegant també el braç dret cap a l'esquerra per sobre del cap. Expirem i tornem a la posició inicial. Repetir cinc cops.

    - Tots es col·loquen en cercle i drets, el monitor situat entre ells. Inspirem i dobleguem el cos com si estiguéssim penjant per la cintura amb el cap i el braços també penjant relaxadament. Espirem i tornem a la posició inicial . i ho repetim cinc cops.

    - Ens estirem al terra amb els braços relaxat al costat del cos i les cames doblegades. Col·loquem una mà sobre l'estómac per notar el moviment de la nostra respiració. Inspirem i intentem omplir d'aire primer l'estómac i després l'esquena, les costelles, i finalment el pit. Expirem pronunciant una “essa”, primer traient l'aire de l'estómac, després els de les costelles, l'esquena i finalment el pit. Inspirar sis temps i expirar en altres sis. Repetir l'exercici cinc cops.

    - Per prendre una major consciència de la respiració abdominal, posem una mà sobre l'estómac i observem que passa mentre

    • Tossim

    • Riem

    • Fem veure que escopim

    • Badallem

    - Per obrir la gola, fem com si:

    • Anéssim a badallar

    • Exclamem “Ah” amb sorpresa

    • Féssim gàrgares

    • Imitéssim el soroll d'una sirena

    • Tots es col·loquen en cercle i drets, el monitor situat entre ells. Aquest és un exercici de relaxació de la cara i de la llengua. Ens massatge tota la cara amb les mans i fem moltes ganyotes. Amb la llengua ens fem un massatge per dintre la boca, com si resseguíssim tot l'interior d'aquesta, el paladar i les dents. Simularem xuclar una llimona, ens passarem la llengua pels llavis i després estirarem d'ella cap a fora tot lo que puguem ajudant-nos amb un mocador.

    • La pilota. Tots es col·loques en cercle i de peu. Llançarem la veu com si fos una pilota amb el nom d'algú del grup. Aquesta persona haurà de rebre simbòlicament el seu nom com si fos una pilota, i llençar a la vegada un altre nom. Aquest exercici serveix per prendre consciència de la projecció de la veu.

    • Ressonàncies. Tos es col·loquen en cercle i de peu. Els alumnes van repetint les ressonàncies que ens indica el monitor.

    • Rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr (imitant una moto)

    • Ro po po po po po (com una melodia d'arpegi)

    • Ka ke ki ko ku (amb arpegi)

    • Ma me mi mo mu (amb arpegi)

    • Ga gue gui go gu (amb arpegi)

    • Na ne ni no nu (amb arpegi)

    • Vocalització i direcció. Tots es col·loquen en cercle, de peu. De forma individual, pronunciem una frase concreta de diferents maneres:

    • Rient, plorant, alegre, trist, preocupat...

    • Primer amb veu aguda desprès amb veu greu

    • Un vers d'un poema només pronunciant les vocals.

    La pissarra.

    Objectius: relaxació de tot el cos per contacte físic. Potenciar la concentració.

    Temps: 10 minuts

    Participants: tots a l'hora.

    Com s'hi juga?

    Els alumnes es col·loquen per parelles, l'un darrera de l'altre , asseguts al terra. L'alumne que està darrera escriu una lletra majúscula, amb el dit, a l'esquena d'un company, que fa de pissarra. El company que està davant ha d'endevinar quina lletra és. El company que escriu, provarà primer unes quantes lletres, desprès amb paraules. Passats cinc minuts es canviaran els papers.

    Observacions: aquest exercici és ideal per relaxar l'ambient quan els participants estan molt exaltats. A demés d'ajudar a relaxar-se, l'exercici també els serveix per concentrar-se i prestar atenció. És un exercici que podria incloure's dins dels exercicis de concentració i atenció.

    CONCENTRACIÓ I ATENCIÓ

    El mirall

    Objectiu: Estimular la concentració i l'atenció

    Temps: 5 minuts

    Participants:. Tots a l'hora

    Com s'hi juga?

    Es col·loquen per parelles, asseguts en cadires o al terra, l'un davant de l'altre. Un alumne inicia el moviment i l'altre fa de mirall, és a dir, intenta imitar els gestos del seu company de la manera més perfecta i més sincronitzada possible. Passats dos minuts aproximadament, es canvien els papers. El que feia de mirall ara és l'iniciador i viceversa.

    Orientacions: es pot començar fent només moviments amb la cara, després amb els braços i finalment amb tot el cos. Quan els alumnes dominin el joc, la parella pot desplaçar-se per tot l'espai. Es aconsellable realitzar moviments lents sobretot quan es comença.

    Afegeix una paraula

    Objectiu: Estimular la concentració i l'atenció.

    Temps: 10 minuts

    Participants: tots a l'hora.

    Com s'hi juga?

    Tot el grup es col·loca en un cercla, asseguts en cadires o al terra. Un comença dient una paraula i els demés van afegint altres paraules amb l'objectiu de formar una història. Cada alumne ha de repetir les paraules anteriors exactament en el mateix ordre i sense deixar-se'n cap, és a dir; ha de repetir tot el que s'ha dit fins al moment i desprès afegir-hi una paraula més.

    La persona que s'equivoqui queda eliminada. Si veiem que a la primera volta no s'ha equivocat ningú, podem continuar fins als deu minuts.

    En aquesta activitat el monitor pot participar com un membre més del grup.

    El cambrer

    Objectiu: Desenvolupar la coordinació i la concentració. Fomentar la memorització.

    Temps: 5 minuts per grups

    Participants: tots formant grups de 4, 5 persones.

    Com s'hi juga?

    Un alumne fa de cambrer i altre de clients. Col·locarem tres taules i tres cadires, com si estiguéssim en un restaurant. Desprès situarem una altre taula simulant la barra del bar on s'encarreguen els menjars.

    El joc comença quan el cambrer es dirigeix ala primera taula i pregunta al client què vol menjar. El client ha de demanar tres plats ( el primer i el segon amb la seva corresponent guarnició): un primer, un segó i postres. El cambrer haurà de memoritzar mentalment aquest tres plats, més els tres de la segona taula, més els tres de la tercera taula. Nou plats en total.

    Un cop hagi pres nota mental de tots els plats es dirigirà a la barra, els repetirà en veu alta. I els disposarà a la seva bandeja imaginaria.

    Després es dirigirà a cada taula i anomenarà els plats demanats servint-los imaginàriament. Servirà cada taula per torns no les tres a l'hora, sinó que cada vegada anirà a recollir els plats corresponents.

    Si el cambrer comet errors a l'hora de anomenar els plats, el client passa a ser cambrer i el joc torna a començar. Queda eliminat el cambrer anterior i s'hi afegeix un client nou

    Observacions: el joc espot anar complicant més afegint-hi més clients o més cambrers.

    La radio

    Objectiu: Desenvolupar la concentració. Millorar la fluïdesa mental i de pensament.

    Temps: de 5 a 10 minuts per grup

    Participants: tots formant grups de sis o set persones.

    Com s'hi juga?

    Abans de començar, hem d'imaginar-nos un aparell de radio amb les diferents freqüències i emissores i el dial de sintonització. Un grup de 6 o 7 alumnes, col·locats l'un al costat de l'altre en posició horitzontal i separats per una distància de mig metre, representaran les freqüències. La funció de dial la farà un company que s'anirà desplaçant per davant de les freqüències, és a dir per davant dels seus companys, per sintonitzar les diferents emissores. Aquest anirà avançant i retrocedint al seu gust. Quan el dial es detingui en una emissora, l'alumne que la representa començarà a emetre el seu programa en vau alta i quan el dial es desplaci deixarà de fer-ho. Si el dial es desplaça per sobre d'aquesta però no s'atura davant d'ella, aquesta s'activa un igualment i activa el volum un instant.

    Observacions: és aconsellable iniciar l'exercici a poc a poc fins que tots els participants s'hagin familiaritzat amb el joc.

    L'objecte que falta

    Objectiu: desenvolupar la memòria i facilitar la concentrió.

    Temps: 10 minuts

    Participants: tots a l'hora.

    Com s'hi juga?

    El monitor deixa sobre la taula o al terra diferents objectes: un llapis, una carpeta, unes ulleres, un paper.. No importa els objectes que siguin, poden ser objectes que estiguin per classe. Un cop ho tenim, es formen grups, els alumnes tanquen els ulls i el monitor retira d'un a tres objectes. Un membre de grup A ha d'encertar quin objecte falta. Si no ho sap segueix el grup B i ho intenta els grups tracten d'esbrinar alternativament.

    Observacions: és important que el monitor no digui quants objectes ha retiratde la taula.

    PERCEPCIÓ AUDITIVA, VISUAL I TÀCTIL

    La Granja

    Continguts:

    Imitació, representació i atenció cognitiva.

    Material: Aula, i disfresses si n'hi ha.

    Activitat:

  • La mestra indica a cada alumne el rol que ha d'adoptar.(Granger, gallines, vaca, ànecs,...). Estaran tots asseguts a una banda de l'aula.

  • La mestra explica una història on hi apareixen tots els personatges adoptats, a mesura que la mestra pronúncia el personatge, l'alumne que tingui el rol, haurà d'anar fins l'altra banda de l'aula imitant les característiques del personatge i tornar al lloc d'inici.

  • Després fer parelles, cada membre haurà de representar una seqüència de la vida diària i el company endevinar-la.

  • Després s'haurà de representar la seqüència però amb velocitat ràpida, lenta i enrera.

  • * En la primera part s'haurà d'estar molt atent al que diu la mestra, i en la segona s'haurà de tenir en compte fer els moviments exagerats per que siguin entenedors, ja que no es pot utilitzar la parla.

    Com vestim

    Objectiu: desenvolupar la percepció visual i estimular la memortizació

    Temps: de 5 a 10 minuts.

    Participants: Tots a la vegada

    Com s'hi juga?

    Tots es col·loquen en cercle, asseguts al terra. El monitor demana al alumnes que durant un minut s'observin bé els uns al altres: la forma de vestir, els complements, el color del cabell... Al cap d'un minut el monitor demana al grup que tanqui els ulls i ell amb els ulls oberts fa na pregunta a cada alumne. Les preguntes es refereixen a l'aspecte físic del grup: quants porten ulleres? Qui porta arracades? Quants duen texans? Quants porten el cabell curt?...

    Desprès d'haver fet una pregunta a cada alumne , se'ls ordena obrir els ulls i demanar que cada un recordi la pregunta que se li ha fet i comprovi la seva resposta. D'aquesta manera els alumnes comproven les seves pròpies errades.

    La serp assassina

    Objectiu: estimulació de la percepció auditiva i l'atenció.

    Temps: 10 minuts

    Participants: tots a la vegada.

    Com s'hi juga?

    Aquest exercici es realitza amb els ulls tancats, i per això abans de començar l'exercici per habituar-nos a l'espai i a la foscor els alumnes caminen per tota l'aula amb els ulls oberts, després semitancats i finalment tancats del tot. Es molt important que ningú obri els ulls i que ningú faci cap soroll. L'exercici comença quan estant tots caminant per l'aula amb els ulls tancats. Desprès d'un minut el monitor es dirigeix cap a un d'ells i li diu a l'orella que és la serp assassina. La serp assassina amb els ulls tancats haurà de localitzar a les seves víctimes atrapant-les pel coll. Farà una petita pressió al coll i una soroll tipus serp “shshshshsh”. La víctima quedarà automàticament eliminada. El joc s'acaba quan la serp assassina hagi matat a tos els membres del grup.

    Observacions: és important observar com es produeix un silenci rotund durant el desenvolupament de l'exercici. Tots s'apartaran al mínim soroll, doncs ignoren si el soroll procedeix d'un company o de la serp assassina.

    Variant: una variant d'aquest joc és amb un vampir, la única diferència que els eliminats també es converteixen en vampirs.

    La cua

    Objectiu: Millorar la percepció auditiva i tàctil.

    Temps: 10 minuts.

    Participants: tots a l'hora.

    Com s'hi juga?

    També és realitza amb els ulls tapats. Cada alumne ha de buscar un company i intentar reconèixer. Quan es troben dos persones han de tocar-se i intentar reconeixer's sense parlar. Només poden parlar per preguntar el nom del company que han trobat. Per exemple: “ets en Marc?” i l'altre només pot contestar “sí” o “no”. Qui reconegui abans a l'altre ha guanyat i el suposat perdedor ha de situar-se darrera del company agafant-lo per la cintura. El joc s'acaba quan tots els alumnes formen la cua.

    Els xinesos

    Objectiu: Millorar la percepció auditiva i tàctil

    Temps: 10 minuts

    Participants: tots a l'hora.

    Com s'hi juga?

    Es col·loca tot el grup, excepte dues persones, en cercle de peu, agafats de les mans i amb els braços estirats. Les dies persones restants es col·loquen al mig del grup. Els que formen el cercle mantenen els ulls oberts. El cercle ha d'estar tens i ben fet, ja que representa una balla elèctrica d'alta tensió.

    El joc comença quan els dos que estan al centre, que tenen els ulls tancats, intenten matar-se simbòlicament amb un ganivet invisible. Si toquen al cercle, és a dir, qualsevol membre del grup que el forma, queden eliminats i si passa més d'un minut i no ha matat al seu contrincant, també queda eliminat. Quan s'elimina a un participant, ja sigui perquè l'han matat o perquè ha tocat la balla elèctrica , o s'ha passat del temps, es substituït per un altre. L'antic contrincant ara forma part del cercle.

    Observacions: Abans de començar és important marejar una mica als lluitadors, sempre amb els ulls tapats per desorientar-los. Com més gran sigui el cercle més interessant resulta el joc, ja que costa més trobar i matar al contrincant.

    JOCS D'INTEGRACIÓ DE GRUPS

    Filera de massatges:

    Objectiu: Fomentar el contacte físic entre els integrants del grup. Trencar el gel.

    Temps: 5 minuts

    Material: Aparell de música

    Participants: tots a l'hora.

    Com s'hi juga?

    Tots en fila fan un massatge a la persona que tenen al davant. Després d'un temps tots giren i fan massatge a la persona que abans els el feia a ells.

    Comentaris: És un joc de contacte físic. Les noies, normalment, i sobretot les de determinades cultures, són molt reticents a fer aquest exercici. S'ha d'insistir

    que el massatge es faci solament al coll i voltants. Les noies es poden posar juntes perquè no tinguin tantes reticències. Quan el grup està més avançat normalment ja no posen tants problemes. Llavors es pot allargar més el joc, fer que el massatge sigui per tota l'esquena i posar música relaxant. Aquest exercici es pot utilitzar també per tancar sessions com a activitat de relaxació i refredament.

    Joc de presentació:

    Objectiu: Trencar el gel. Aconseguir que tots els integrants del grup parlin i es relacionin.

    Temps: 10 minuts

    Material: Aparell de música

    Participants: tots a l'hora

    Com s'hi juga?

    Es fan dues fileres de manera que quedin en parelles els alumnes mirant-se les cares. Quan comença la música els alumnes caminen sense trencar les fileres. Quan para la música el professor diu un número de l'1 al 3. Si diu el número 1 els alumnes saluden el company o companya que tinguin al davant com si fossin dos amics que es retroben després de molts anys. Si diu el 2 els alumnes ballen amb el company o companya que tinguin al davant. Si diu el número 3 s'han de mirar fixament als ulls durant cinc segons sense riure ni parlar. Quan torna a sonar la música, tornen a caminar.

    Variacions: Es poden canviar els números per consignes: salutació, ball, mirades, o qualsevol altre tipus de relació de paraules. És important assenyalar les dues fileres al començament posant-se cara a cara les dues fileres i marcant els límits.

    Comentaris:Al començament costa que entrin en la convenció, però normalment és un joc que funciona bé. No s'ha de forçar els alumnes a ballar agafats o a acostar-se molt quan s'han de mirar. Ells, a poc a poc, aniran mesurant les seves distàncies de relació.

    El corrent:

    Objectiu: Que els membres del grup es coneguin. Trencar el gel.

    Temps: 15 minuts

    Participants: tots a l'hora

    Com s'hi juga?

    Asseguts a terra i amb les mans esteses de manera que la mà dreta quedi a sota de la mà esquerra del company, els components del grup van passant-se el corrent donant un copet sobre la mà esquerra del company que està a la dreta, així successivament fins que el professor atura el corrent. L'alumne que ha rebut el corrent en aquell moment ha d'aixecar-se i presentar-se a la resta del grup dient el seu nom, la seva ciutat i el seu país. Quan torna a seure torna a passar el corrent.

    Variacions: S'hi pot introduir algun element per ordenar la relació, per exemple, dir l'abecedari, quan s'acaba de dir, l'alumne que ha dit la zeta s'ha de presentar. Després ell comença la nova relació. Es poden buscar altes relacions: dies de la setmana, mesos, números, llistes de paraules treballades a classe.

    Comentaris: La presentació es pot variar, de manera que les informacions que donen els alumnes vagin canviant, per exemple començar pel nom, seguir pel color preferit o per l'actor/actiu que els agrada.

    Presentació amb pilota:

    Objectiu: Que els membres del grup es coneguin. Trencar el gel.

    Temps: 10 minuts

    Material: Una pilota o altre element que pugui ser fàcilment passable sense que faci mal: una bola de paper, un tros de roba...

    Participants: tots a l'hora

    Com s'hi juga?

    Anem passant la pilota ordenadament. Quan un alumne agafa la pilota ha de dir el seu nom i el seu país de procedència. Una vegada tots s'han presentat, els alumnes comencen a passar la pilota desordenadament, l'alumne que agafa la pilota ha de dir el nom i el país del company que l'hi ha llençada.

    Variacions: Es pot fer a l'inrevés. L'alumne diu el nom i el país del company o companya a qui li passarà la pilota. Es pot anar complicant la presentació. Dir la ciutat on ha nascut, donar alguna característica del company o dir el patronímic de la seva nacionalitat. Per això haurem de tenir en compte el nivell de competència oral dels alumnes.

    Comentaris: La presentació es pot variar, de manera que les informacions que donen els alumnes vagin canviant, per exemple començar pel nom, seguir pel color preferit o per l'actor/actriu que els agrada.

    Germans siamesos:

    Objectiu: Trencar el gel. Conèixer el vocabulari relacionat amb el cos. Fomentar la coordinació amb el s companys.

    Temps: 15 minuts

    Material:Aparell de música

    Participants: tots a l'hora.

    Com s'hi juga?

    Per parelles. Amb música. El professor diu una part del cos i els alumnes han d'ajuntar aquestes parts. No es poden separar i han de caminar per l'espai sense topar amb els companys. El professor va indicant diferents accions: seure, aixecarse, girar, ballar… Mai no es poden separar.

    Variacions: Es pot demanar als alumnes que canviïn de parella a una indicació del professor, per exemple, si el professor diu la paraula siamesos tots han de canviar de parella sense que puguin repetir una persona amb qui han estat. Aquesta consigna serà possible si els alumnes tenen un alt grau d'integració al grup. Es pot plantejar com una cursa o com un circuit d'obstacles.

    Comentaris: Encara que el contacte físic sigui mínim ens podem trobar amb reticències per part d'alguns alumnes, sobretot noies, en aquest cas convé no forçar i deixar que es posin entre elles. És un joc que té molt d'èxit. Quan ja tenen pràctica amb haches joc es pot deixar que els mateixos alumnes proposin les parts que han de ser unides.

    Front contra front:

    Objectiu: Trencar el gel. Conèixer el vocabulari relacionat amb el cos. Fomentar la coordinació amb els companys.

    Temps: 10 minuts

    Participants: tots a l'hora

    Com s'hi juga?

    Per parelles. Es col·loquen en dues fileres mirant-se les parelles. El professor va

    dient diferents part del cos i els alumnes hauran d'ajuntar aquestes parts. Quan diu «front contra front» hauran de canviar de parella i posar-se amb la persona que està al costat

    Comentari: Joc molt semblant a l'anterior. Es pot plantejar com a introducció, ja que en aquest no tenen moviment i és més fàcil.

    L'ameba:

    Objectiu: Trencar el gel. Fomentar el contacte i la relació entre els components del grup.

    Temps: 10 minuts

    Material: Aparell de música. Teles.

    Participants: tots a l'hora

    Com s'hi juga?

    Tots abraçats en el centre, formant una gran pinya. A poc a poc, s'han de

    desplaçar per l'espai sense desfer el grup.

    Variacions: Es pot plantejar una cursa formant dues amebes o un circuit d'obstacles que haurà de passar el grup. Si disposem de música es pot posar per fomentar un ritme. El professor pot anar dient les accions que ha de fer l'ameba: avançar, aturar-se, girar, avançar en ziga-zaga. Si disposem d'una tela gran es pot cobrir l'ameba amb la tela per donar-li color.

    Comentaris: Aquest exercici demana molt contacte. Serà una activitat per fer quan ja s'ha aconseguit un alt grau d'integració en el grup. Quan aquest exercici s'aconsegueix es poden fer figures interessants: les onades aixecant els braços, el vent,...

    No em deixis caure:

    Objectiu: Fomentar la confiança entre els membres del grup.

    Temps: 15 minuts

    Participants: tots a l'hora

    Com s'hi juga?

    Tots en un cercle molt estret, molt junts, com a l'activitat de l'ameba. Al centre s'hi posa un, creua els braços sobre el pit i, ben ferm, sense doblegar-se, es deixa caure. Els companys han d'evitar que toqui a terra (quan ja han afermat la confiança es poden tapar els ulls del que es deixa caure).

    Comentaris: És un joc que requereix un alt grau de confiança en el grup. De vegades ens trobarem que es neguen a fer-lo, però, normalment, quan proven els agrada molt, ja que és un joc que produeix sensacions físiques intenses, cosa que als adolescents els agrada ja que incideix sobre les seves possibilitats físiques. Les noies solen ser reticents a fer aquest joc, però finalment el fan.

    És molt important que el grup sigui molt compacte perquè no hi hagi possibilitat de caure a terra. Si el grup és molt recent i no està massa integrat el professor haurà d'assegurar-se que l'alumne no caigui. Una possibilitat és agafar l'alumne de la mà i no deixar-lo anar en cap moment, això evita que una falta d'entesa pugui portar un alumne a terra.

    La serp:

    Objectiu: Fomentar el contacte físic. Trencar el gel.

    Temps: 10 minuts

    Participants: tots a l'hora.

    Com s'hi juga?

    Fan una filera agafats de les mans i el primer camina. Tota la filera camina amb

    ell com una serp que es mou. El cap va passant sota els braços dels jugadors per fomentar el contacte. Mai no es poden deixar anar de les mans encara que es facin un nus. Si això passés el cap haurà de desfer el nus.

    Variacions: Es pot formar un cercle en lloc d'una serp. El cercle fa que el nus es faci amb més facilitat i el contacte, llavors, és més gran. Es pot deixar un alumne fora del cercle i girat d'esquena per no veure com es fa l'embolic. Una vegada el cercle s'ha convertit en nus l'alumne que està fora ha de desfer-lo.

    Comentaris: Com en tots els jocs de contacte físic trobarem reticències entre les noies. De totes maneres, aquest és un dels jocs que tenen més acceptació per la seva part. Haurem d'anar amb compte que cap alumne es deixi caure, ja que això podria provocar accidents.

    Els cecs:

    Objectiu: Fomentar la confiança en l'altre. Treballar el vocabulari de les instruccions i les direccions. Fomentar l'atenció dinàmica.

    Temps: 20 minuts

    Participants: tots a l'hora

    Com s'hi juga?

    Es posen per parelles. Un dels alumnes es tapa els ulls, l'altre l'ha de dirigir. Ha de fer cas únicament a les instruccions que li dóna el seu company de parella, per tant ha de estar molt atent, reconèixer la seva veu i confiar en què no li donarà ordres que li facin mal.

    Variacions: Per fer més fàcil el joc es poden concretar les accions que hauran de ser demanades, d'aquesta manera es pot repassar el vocabulari que faran servir abans de jugar. Per complicar-ho es poden fer trios. Un donarà les instruccions a dos companys, de manera que haurà d'anar amb compte que no xoquin. En aquest cas és més interessant fer el joc en un espai diàfan però no massa gran.

    Comentaris: Al començament els alumnes tindran dificultat per donar les ordre més que no pas per rebre-les. Se senten més insegurs formant les fórmules verbals que desenvolupant les instruccions. És convenient repassar les instruccions abans de començar el joc, donar exemples, recordar el vocabulari de les direccions.

    Corre tant com puguis:

    Objectiu: Fomentar la confiança en els altres.

    Temps: 15 minuts

    Material: Mocador gran, bufanda, drap gran.

    Participants: tots a l'hora

    Com s'hi juga?

    Els alumnes es posen en filera davant de la paret i comencen a dir noms a l'atzar. Mentrestant un altre alumne, amb els ulls embenats, espera a l'altra banda de la sala encarat cap al grup. Quan el grup pronuncia el nom de l'alumne que està davant, aquest corre contra la paret, allà la resta del grup ha d'evitar que topi i es faci mal.

    Comentaris: És un joc que sol tenir molt d'èxit, sobretot entre els nois. Implica un alt nivell de confiança. Habitualment cap alumne és capaç de córrer. El més freqüent és que només caminin ràpid. La finalitat del joc no és la cursa, sinó que experimentin la sensació de perdre un sentit bàsic, com és la vista i comprovar el nivell d'inseguretat que això provoca. Hom només pot confiar en els companys i deixar-se agafar per ells.

    La sensació és forta i el nivell d'adrenalina també, per això és un dels jocs preferits entre els adolescents. El grup no ha de deixar de parlar en tot moment, ja que la veu és la referència de l'alumne que corre. El professor ha d'estar molt atent a que el grup faci una filera i una pinya compacta per evitar accidents. És bo que hi participi reforçant.

    JOCS MOTRIUS I D'EXPRESSIÓ

    El ballarí encantat

    Objectiu: desenvolupar l'expressió motriu i el ritme.

    Temps: de 5 a 10 minuts

    Material: equip de música i cassette o CD amb moltes músiques

    Participants: tots a l'hora.

    Com s'hi juga?

    L'exercici comença quan posem la música. Tots els alumnes cadascun al seu ritme es posen a ballar

    Segons el tipus de música que escoltin aniran canviant de ritme i l'estil del ball. En un moment donat el monitor para ala música i tots els alumnes es queden immòbils. Si algun alumne es mou el més mínim es que eliminat. El monitor anirà posant i traient la música. El joc s'acaba quan només queden un o alguns alumnes ballant.

    Observacions: aquest és un exercici per deixar-se portar i que permet veure les capacitats expressives corporals i de ritme de cada alumne.

    Màscares

    Continguts: Llenguatge gestual, tenint en compte la dimensió comunicativa. Creativitat com a eix transversal, simulació de situacions utilitzant el moviment corporal: imaginació i creativitat.

    Material: Màscares blanques(sense expressió).

    Activitat:

  • Ritual de col·locació de les màscares, cada persona tindrà una màscara per observar, tocar i col·locar-se davant l'espill.

  • Desplaçar-se per l'espai amb la màscara posada interaccionant amb la resta de companys.

  • En grups de 4-6 persones, cada membre ha d'inventar una acció quotidiana i representar-la davant el grup que l'ha d'endevinar.

  • Representar una seqüència que comuniqui una emoció i el petit grup l'ha d'endevinar.

  • * S'ha de tenir en compte no utilitzar la veu per comunicar-se, només els gestos corporals que hauran de ser exagerats.

    L'orquestra i el director

    Objectiu: desenvolupar l'expressió motriu i el ritme.

    Temps: de 5 a 10 minuts

    Participants: tots a l'hora.

    Com s'hi juga?

    S'agafa a un alumne per què faci de director de l'orquestra i els demés participants fan d'instruments, es a dir, d'orquestra. Abans de començar l'exercici cada actor escull un so i l'imita. El director ho escolta. L'actor ha de reproduir sempre el so escollit. Quan tots els alumnes que formen l'orquestra tenen els seu so ben calar i retingut a la memòria, es col·loquen en semicercle amb el director davant.

    L'exercici comença quan el director indica l'inici del concert amb una batuta imaginària. El director marcarà el ritme, el volum i la interpretació dels instruments amb gestos amb la batuta. D'aquesta manera el director crearà la seva música utilitzant els diferents sons de la orquestra. Cada alumne exercirà com a director per torns per crear la seva música amb el mateix material i els mateixos sons.

    Observacions: si es té ocasió seria interessant gravar amb una cassette el concert que ha creat cada director i desprès escoltar-ho tot junt.

    Ritmes amb paraules:

    Objectiu: Crear una expressió rítmica col·lectivament, repassar vocabulari.

    Temps: 20 minuts

    Participants: tots a l'hora

    Com s'hi juga?

    Ens col·loquem en rotllana al terra i fem un ritme amb les mans, picant a terra. A la vegada que piquem hem de dir una paraula: es pot fer amb síl·labes o amb

    l'abecedari. Com que de vegades és complicada la coordinació de mans i paraula, convé començar per les paraules, fins que les tinguin clares i després introduir-hi els ritmes de mans.

    Variacions: Podem fer servir llistes de paraules treballades a la classe. Una vegada surti amb facilitat podem anar complicant el joc fent un ritme cada cop més complicat, canviant l'ordre de les paraules o construint frases senceres, cada alumne haurà de dir una paraula de la frase.

    Comentaris: Es treball amb frases és possible amb alumnes que tenen un alt nivell de competència oral, ja que han de tenir clar quina paraula és la que pot seguir en la frase començada pel company i seguida per la resta. Un pas intermedi pot ser seguir una relació de paraules o una frase coneguda prèviament. Els alumnes hauran de memoritzar les paraules que ja han sortit per no repetir-les o per dir la paraula que toca. D'aquesta manera treballarem l'atenció i la memòria.

    Com camino jo

    Objectiu: millorar l'expressió motriu i la coordinació.

    Temps: de 10 a 20 minuts

    Participants: tots a l'hora.

    com s'hi juga?

    Tots els membres del grup caminen per l'aula en totes direccions. El monitor menciona els llocs per on passen i els estats d'ànim que aniran modificar la seva forma de caminar.

    Sobre diferents superfícies com:

    • Neu

    • Pedres

    • Fang

    • Sorra calenta (descalços)

    • Mel

    • La lluna

    • Brases roents

    • Gel

    Amb diferents estats d'ànim com:

    • Alegre

    • Afamat

    • Trist

    • Borratxo

    • Somnolent

    • Desorientat

    Amb diferents calçats:

    • Sabates esportives

    • Botes d'astronauta

    • Sabates de ballet

    • Patins de gel

    • Sabates de claqué

    • Sabates de taló

    • Botes de muntanya

    • Xancles de piscina

    • Sabates d'anar per casa.

    Viatge a terres estranyes

    Objectiu: Estimular el moviment, la lateralitat i l'expressió motriu. Desenvolupar la imaginació.

    Temps: de 10 a 20 minuts

    Participants: tots a l'hora.

    Com s'hi juga?

    Tots els alumnes caminen per l'aula. El guia inicia una aventura amb un frase que indica una acció que tots han de seguir. Al acabar la frase pronuncia el nom d'un altre membre del grup, que a la vegada ha d'indicar una altra acció i mencionar el nom d'un altre company.

    El joc s'acaba quan tots els membres del grup han indicat una acció diferent.

    Observacions: es recomana començar amb accions senzilles i anar complicant-les a mesura que avança l'aventura. Cada alumne ha de donar l'explicació amb lentitud perquè tots ho puguin realitzar conforme es verbalitza.

    Teatre amb els peus

    Objectiu: estimular l'expressió motriu i verbal. Millorar la creativitat.

    Temps: de 5 a 10 minuts

    Material: una manta

    Participants: tots, formant trios

    Com s'hi juga?

    Consisteix en representar una petita obra de teatre amb els peus. es divideix el grup en subgrups de tres i es deixen deu o quinze minuts per preparar la petita obra que s'ha de representar . La representació només ha de durar cinc minuts. Desprès cada grup mostrarà el treball realitzat. Dos alumnes agafen una mana per cada extrem per a tapar els actors, de manera que només se lis vegin els peus. Els peus en mouen i expressen fent d'actors i l'alumne dona veu als seus peus.

    Observacions: aquest joc sembla molt complicat d'entrada però resulta molt fàcil i divertit.

    El xiclet

    Objectiu: estimular l'expressió corporal.

    Temps: 10 minuts

    Participants: tots a l'hora.

    Com s'hi juga?

    Tots els participants de col·loquen de peu apinyats al centre de l'aula, i s'imaginen que estan immersors en una massa enganxosa semblant al xiclet. Intentaran desenganxar-se d'aquesta matèria que tenen adherida per tot el cos i obrir-se pas a través d'ella

    Abans d'iniciar l'exercici, el monitor suggerirà als alumnes que intentin experimentar la sensació de trobar-se envoltats d'una massa enganxosa. També els suggerirà que comencin amb moviments lents i de curt avançament: primer un dit, la mà, el cap o un peu i desprès intentar realitzar el moviment complert

    Observacions: per augmentar la percepció d'aquesta massa enganxosa, es pot fer també l'exercici amb els ulls tancats.

    El rei

    Objectiu: Exercitar l'expressió corporal. Desenvolupar la receptivitat i la imaginació.

    Temps: 2 minuts

    Participants: tots, per parelles

    Com s'hi juga?

    Per parelles un alumne fa de rei i l'altre de servent. El rei ordenarà amb frases molt curtes diverses accions físiques de manera continuada, deixant el temps necessari perquè el servent les realitzi. Les accions deuen expressar-se amb frases curtes i amb claredat.

    Les accions indicades poden ser: “riu, corre, pren cafè, plora, vesteix-te, pren un gelat molt fred, balla un vals, imita un conill menjant una pastanaga, fes-te el distret,...” El monitor demana seguir alguna d'aquestes accions, però l'actor- rei ha d'utilitzar la seva imaginació i suggerir més. El temps per parella és de dos minuts, per tant quan hagi passat un minut es canvien els papers; el rei passa a ser servent i el servent passa a ser rei.

    Qui és qui?

    Objectiu: desenvolupar l'expressió corporal i verbal. Observació.

    Temps: de 2 a 5 minuts

    Participants: tots de forma individual.

    Com s'hi juga?

    Mitjançant un sorteig amb paperets els alumnes se'ls assigna un company de classe que desprès haurà imitar.

    Per torns, cada alumne, mitjançant l'expressió corporal, haurà d'imitar al company que li ha tocat i els demés hauran d'endevinar qui és. El company imitat passarà a imitar a l'altre, i així successivament. És un exercici que requereix un treball d'observació previ. Cada alumne tindrà de 2 a 5 minuts per complir l'objectiu.

    Observacions: es recomana realitzar aquest joc quan el grup porti unes quantes sessions de treball conjuntes.

    Les estàtues

    Objectiu: estimular l'expressió corporal i la coordinació motriu. Desenvolupar la imaginació.

    Temps: de 10 a 15 minuts

    Participants: tots a l'hora.

    Com s'hi juga?

    El monitor divideix el grup d'alumnes en dues parts i una espera momentàniament fora de l'aula. Els companys que han quedat dintre escullen una estàtua per representar. Cada estàtua tindrà un accionador que la farà moure's. L'alumne haurà d'escollir on te l'accionador i quin és el moviment que farà quan l'accionin. Per exemple una secretària que està escrivint a l'ordenador, el seu accionador pot estar al nas.

    Un cop cada alumne te la seva estàtua amb el seu accionador localitzat, els alumnes que ha quedat fora, entren a l'aula i intenten accionar les estàtues. L'exercici acaba quan totes les estàtues estan funcionat. Després es poden canviar els papers i així tots fan d'estàtues i també les accionen.

    El trenet:

    Objectiu: Fomentar l'observació, la imitació, l'expressió.

    Temps: 10 minuts

    Material: Aparell de música

    Com s'hi juga?

    Fem un tren i tots van fent el que faci el que estigui al capdavant del tren. Es pot moure per l'espai i anem canviant de cap.

    Variacions: Es pot proposar una música per animar la situació.

    Comentaris: L'alumne que fa de guia no ha d'anar massa ràpid perquè els altres puguin seguir els seus moviments. Es valorarà la seva creativitat a l'hora de buscar moviments i expressions.

    JOCS DE REPRESENTACIÓ

    El meu secretari:

    Objectiu: Adoptar i mantenir personatges. Repassar vocabulari.

    Temps: 20 minuts

    Participants: tots a l'hora

    Com s'hi juga?

    Es posen per parelles. Un fa de cap i l'altre de secretari. El cap ha de donar instruccions al secretari i aquest l'ha d'obeir. Les ordres han de ser clares i normals (no bestieses). Després canvien els personatges.

    Variacions: Amb grups avançats es pot fer que el secretari endevini l'ordre abans que el cap la doni. Potser és millor canviar la situació per un majordom molt eficaç que s'avança als desitjos del seu cap. Si podem arribar a aquest punt treballarem l'atenció, l'observació i la coordinació entre els jugadors.

    Comentaris: Es pot canviar la situació (professor - alumne, venedor - encarregat, senyor -majordom, etc). El cas és que n'hi hagi un que dóna les instruccions i un altre que les fa. D'aquesta manera treballarem la comprensió de les instruccions i la simulació de la situació. Tots han de passar per la situació de manar i obeir, ja que normalment és més complicat per a ells donar les instruccions que rebre-les. Valorarem no sols la resposta a la instrucció sinó també la recreació del personatge, la capacitat per donar-li característiques físiques i psíquiques.

    La desfilada:

    Objectiu: Crear personatges. Imitar a partir de l'experiència. Fomentar la imaginació.

    Temps: 30 minuts

    Material:Teles grans i petites, altres objectes de què disposem: papers, cordes, caixes...

    Participants : tots a l'hora

    Com s'hi juga?

    Han de fer una desfilada de models a partir de la creació d'un vestit amb un tros de tela. S'ha d'intentar fer un vestit el més original possible i que aquest vestit correspongui a un personatge, de manera que a la desfilada serà aquest

    personatge qui passi caminant d'una manera particular i amb una gestualitat pròpia. Els alumnes es posen asseguts en dues fileres i formen un passadís al centre per on hauran de passar com si fossin models en una desfilada.

    Variacions: Es pot fer servir el tros de tela per crear pentinats i fer una desfilada diferent. En lloc de desfilada de models es pot proposar la creació dels personatges d'una història, per exemple romans i grecs, fantasmes i monstres... El cas és projectar sobre un objecte la capacitat simbòlica i canviar el seu significat.

    Comentaris: És un joc que té molt d'èxit entre els alumnes. És important la creació del vestit amb l'objecte però també com aquest vestit forma un personatge que camina, que parla d'una manera peculiar. Haurem d'insistir que no solament és una creació de vestit sinó del conjunt del personatge.

    Esports sense objectes:

    Objectiu:Fomentar la imaginació i la recreació de situacions i personatges.

    Temps: 30 minuts

    Participants: tots a l'hora.

    Com s'hi juga?

    Es poden fer diferents modalitats esportives: tennis, futbol, bàsquet, atletismo (a càmera lenta, guanya qui arribi l'últim). En tots els casos es fa sense pilota i mimant les accions que fan els esportistes. El tennis es pot acompanyar d'una sèrie de síl·labes (pa, pe, pi, po, pu) cada cop de raqueta és una síl·laba. Es pot

    complicar amb bisíl·labs, trisíl·labs, combinacions complicades, llistes de paraules. La intensitat del so ha d'expressar la intensitat del cop de raqueta.

    Variacions: En tots els casos jugarem sense pilotes ni objectes, únicament amb la imaginació i la veu per indicar la intensitat. Es pot proposar una rutina d'entrenament en un determinat esport, per exemple, penals de futbol, entrades de bàsquet, eslàlom d'esquí, etc.

    Comentaris: És important l'ús de la veu en aquest joc. Les intensitats i les intencions seran transmeses per la veu. Això ens permet treballar també l'atenció dinàmica. El grau de dificultat és fàcilment adaptable ja que podem passar del simple so a la paraula sencera.

    La cacera de la papallona:

    Objectiu: Fomentar la imaginació i la imitació de moviments.

    Temps: 20 minuts

    Material: Aparell de música

    Participants: tots a l'hora

    Com s'hi juga?

    Amb una xarxa imaginària els alumnes hauran d'imitar els moviments que farien si volguessin caçar una papallona. Els moviments han de ser lents i nets.

    Variacions: Es poden proposar altres accions: plantar un arbre, cuinar una recepta, construir un castell de sorra...

    En tots els casos seguirem la consigna: ha de ser lent, els moviments s'han de

    veure i els observadors han de poder imaginar-se la situació amb la descripció de moviments del company que representa. Poden fer-se combinacions de persones. Accions entre dos o entre tres, o tot el grup.

    Comentaris: Aquest joc és molt adient per treballar la consciència del moviment, les seqüències d'acció. El fet de treballar lentament permet l'observació del procés del moviment. Podem introduir músiques i els alumnes poden recolzar-se amb sons que descriguin millor allò que estan representant.

    JOCS D'EXPRESSIÓ CORPORAL I MÍMICA

    Els oficis.

    Objectiu: millorar l'expressió motriu i mímica.

    Temps: 10 minuts

    Participants: tots de forma individual

    Com s'hi juga?

    Cada membre del grup ha de representar un ofici davant dels seus companys, i aquests han d'endevinar l'ofici interpretat. El que endevini l'ofici es posa a representar-ne un altre i així successivament. L'exercici acaba quan tots han representat un ofici. Es important no emetre cap soroll. Perquè s'entengui millor l'ofici mimat es important que els moviments siguin amplis, clars i lents.

    Mímica de les emocions

    Objectius: exercitar l'expressió facial i mímica.

    Temps: 2 minuts

    Participants: tots de forma individual

    Com s'hi juga?

    Tots els alumnes de manera individual i sense parlar, ha d'expressar amb un gest de la cara una emoció, un sentiment o una actitud. Els demés membres del grup han d'endevinar de que es tracta. La persona que endevina una emoció surt a expressar-ne una altra. Per exemple:

    • Tristesa

    • Alegria

    • Enfado

    • Decepció

    • Confusió

    • Entusiasme

    • Por

    • Ràbia

    • Estranyesa

    • Superioritat

    • Timidesa

    És aconsellable no intentar expressar varies situacions a l'hora.

    Mímica de situacions

    Objectius: Exercitar l'expressió corporal i la coordinació motriu. Treballar la mímica.

    Temps: 2 minuts

    Participants: tots de manera individual

    Com s'hi juga?

    Cada alumne ha d'expressar amb la cara i el cos una situació que inventarà prèviament o que li indicarà el monitor. Els demés alumnes ha d'endevinar de què es tracta. El que ho endevini passa a representar una altre situació i així successivament. Per exemple:

    • Cuidar un nadó

    • El carter que reparteix el correu

    • Posar una rentadora

    • Higiene matinera

    • Marejar-se a l'autobús

    • El cotxe no arrenca

    • Perdre's i sentir por

    • Esperar a algú

    • Estar llegint un llibre i quedar-se sense llum

    • Fer una truita

    • menjar espagetis

    • beure un té calent

    • punxar-se un peu amb una agulla

    • veure la televisor

    • pujar en ascensor

    • pujar una escala per agafar alguna cosa.

    JOCS D'IMPROVISACIÓ

    Improvisacions individuals.

    • Estàs escoltant la radio, i transmeten els números premiats de loteria. Recordes que has comprat un bitllet acabant en el mateix número que el premiat, però no t'enrrecordes d'on l'has deixat i comences a buscar-lo desesperadament. que si que sap on l'has guardat.

    Truques a algú que si que sap on l'has guardat. Trobes el bitllet i te'n

    adones que has guanyat moltíssims diners.

    • Una dona embarassada, està sola a casa, comença a tenir contraccions i es posa a parir. No té telèfon fix i el mòbil s'ha quedat sense bateria. Busca el carregador per connectar-lo i trucar a una ambulància però no el troba. Les línies telefòniques estan col·lapsades i els veïns de vacances.

    • Estàs sol a casa mirant la televisió tranquil·lament i de cop escoltes un soroll a la cuina.

    Sembla que algú vulgui entrar per la finestra. Vols trucar a la policia, però l'únic telèfon de la casa està justament a la cuina. Vols sortir per la porta d'entrada, però esta misteriosament tancada.

    • Arribes a casa a les tres del matí, molt cansat i amb ganes d'anar urgentment al lavabo. Busques les claus per entrar a casa i no les trobes.

    • El dia anterior en una galeria d'art vas conèixer a una persona que t'ha agradat molt. Creies de veritat que era l'home o la dona de la teva vida i, per impressionar-lo, li vas dir que errats pintor, encara que mai se t'ha donat bé la pintura. Ara acabes de parlar amb aquesta persona per telèfon i l'has invitat a casa teva. Arribarà d'aquí deu minuts i té moltes ganes de veure les teves pintures.

    • D'aquí deu minuts arribaran els teus futurs sogres i el/la teu/va fur/a espòs/a. Els has invitat a sopar per primera vegada i vols causar una bona impressió.

    Tot està aparentment preparat e impecable, però quan obres el forn per treure el porc rostit, comproves que s'ha cremat completament. Vas oblidar apagar el forn!

    • No pots dormir perquè fa una calor terrible i demà tens una entrevista de feina a primera hora i has d'estar impecable. T'aixeques i encens l'aire condicionat, però per sorpresa teva no funciona. Busques un ventall, però no el trobes. T'entra mal de cap i vas a buscar una aspirina, però quan obres l'aixeta de l'aigua no en surt ni gota.

    • Estàs de dieta. Has perdut tres quilos en una setmana i estàs molt orgullós/a però encara n'has de perdre tres més. Obres la nevera i veus un tros de pastís de xocolata que ha fet la teva mare. Mai t'has pogut resistir al pastís de xocolata.

    • Estàs fent un examen de final de curs. Si no aproves aquest exàmens no passaràs al curs següent, i els teus pares s'enfadaran moltíssim. L'examen no t'està sortint molt bé i creus que suspendràs. Al teu costat està assegut el noi més intel·ligent de la classe i ha deixat el seu examen molt aprop de tu. No tens intenció de copiar, però si no passes l'examen, els teus pares et faran la vida impossible

    • Vas a donar una conferència molt important i portes setmanes preparant-la. Quan et toca el torn de parlat te n'adones que t'has deixat els papers a casa i perds la veu i els nervis.

    Improvisacions amb dos personatges

    • Farmacèutic / client: Un client necessita comprar unes píndoles urgentment, és qüestió de vida o mort. El farmacèutic no vol vendre-li les píndoles sense recepta. Aquesta és la única farmàcia de guàrdia que hi ha hi en la que compra habitualment.

    • Pare/ adolescent: un adolescent vol anar a una festa amb els seus amics, i és a la primera festa que va sense adults. El seu pare no vol deixar-lo anar perquè té por de que hi hagi alcohol i drogues.

    • Dona/ germana: Una dona demana un vestit nou a ala seva germana per anar a una festa molt important, on sap que li faran propostes de feina. La seva germana encara no ha estrenat el vestit, és pera a una boda que té el dia següent.

    • Home/ venedor: Un venedor truca a una porta per vendre una aspiradora. És la seva última venta del dia. Si ven aquesta última aspiradora avui li apujaran el salari. L'home del pis ja te una aspiradora, i tot i que és molt vella no té intenció de comprar-ne una de nova.

    • Professor/ alumne: Un professor sospita que un alumne li ha robat uns exàmens de final de curs que ja s'han realitzat. L'alumne ha tret molt bona nota en aquests exàmens, quan normalment treu pitjors notes en aquesta assignatura. L'alumne no ha robat cap examen, però si que sap qui ho ha fet.

    • Adolescent/ amic: Un adolescent diu al seu amic, que el dia anterior, per la nit, va veure a la seva xicota amb un altre noi. L'amic no se'l creu i pensa que és el seu amic que està gelós perquè no té xicota i li vol treure la seva.

    • Home/ encarregat del restaurant: un home vol entrar a un restaurant on hi ha quedat amb uns amics per sopar. Ells ja han arribat i l'estan esperant. L'encarregat del restaurant no pot deixar entrar a ningú si no porta americana i ell no en duu.

    • Dona/ home: un home sospita que la seva dona li ha sigut infidel, ja que el dia anterior la va veure entrar a un hotel del centre de la ciutat. La dona està preparant un regal sorpresa per al seu marit i ella perquè compleixen deu anys de casats. El regal és un sopar i una nit en una suite de luxe d'un hotel.

    • Home/ dona: Una parella està visitant una casa per comprar. Ella està encantada amb la casa, però a ell no li agrada gens.

    Improvisacions col·lectives

    • Objecte que és transforma: s'escull un objecte qualsevol, algun objecte que estigui a l'aula o que ena hagin deixat. Cada membre haurà de parlar d'aquest objecte com si fos una altra cosa durant 2 minuts. El monitor deixa a cada alumne 5 minuts per preparar la improvisació.

    • La cadira calenta: De un en una cada alumne escull un personatge i se sotmet a les preguntes dels demés. El primer que té el personatge pensat es posa davant, assegut en una cadira i els seus companys com si fossin periodistes li fan preguntes.

    • L'escola: estem en una aula d'una escola. El professor arriba a classe i posa als alumnes un examen sorpresa. Alguns no estan d'acord amb l'examen i crien al director de l'escola.

    • El tren abarrotat: un tren circula abarrotat de gent, hi ha persones assegudes i persones de peu. L'aire condicionat s'ha espatllat i les finestres no s'obren. El sostre te goteres. Passa el revisor per marcar els bitllets. Molta gent no te bitllet perquè han pujat d'una estació on la taquilla estava tancada. El revisor exigeix que li paguin el bitllet però la majoria de persones que van dretes en neguen a fer-ho.

    • El primer dia de rebaixes. És el primer dia de rebaixes en una botiga de roba tots els alumnes fan de clients, menys un que serà el dependent i un altre que serà el guàrdia de seguretat. Dos homes de disputen la mateixa peça, i una dona ha robat una faldilla, la porta posada i nega haver-la robat.

    • Una turmenta: un avió carregat de passatgers es dirigeix cap a Turquia i es veu sorprès per una turmenta. Tots els actors fan de passatgers menys dos que fan d'hostesses i un altre que fa de capità del vol. Entre els passatgers pot haver-hi un metge, un nen, una dona embarassada, un polític, un home molt nerviós... El monitor ajuda a escollir els personatges i dona algunes indicacions durant la improvisació.

    • Una illa deserta: desprès d'un naufragi els supervivents d'un vaixell de turistes arriben nedant a una illa deserta. A la illa només hi ha una palmera i tres cocos. No hi ha aigua, no hi ha menjar ni res per resguardar-se del fred. Alguns estan d'acord en tallar la palmera i fer un foc per resguardar-se del fred, menjar-se els cocos i veure's l'aigua que hi ha dintre. Altres opinen que això és una barbaritat i que si tallen la palmera, durant el dia, res els farà ombra i es cremaran vius.

    • Un atrac: Un atracador entra a un banc i demana els diners a la caixera apuntant-la amb un pistola. Un client se n'adona que coneix a l'atracador i de que la pistola és de joguina. Una dona es desmaia, un nen demana permís per anar al bany, sona un telèfon mòbil.

    • Una família: una família formada per el pare, la mare, una àvia, un nen i una nena, estan celebrant les boes de plata dels pares. A mitja celebració, al nena, que només té disset anys, diu que ha de comunicar-lis una cosa molt important: està embarassada del seu xicot i es casarà.

    • El rodatge d'una pel·lícula: És l'últim dia de rodatge d'una pel·lícula. El director està preparat per rodar, el camera i l'equip de só també. Les maquilladores, les assistents de vestuari, el regidor, el director artístic,... tots estan preparats, però l'actriu principal no arriba i no poden localitzar-la. Només hi ha una persona que sap el seu paper, la guionista, però és extremadament tímida.

    EXPOSICIÓ A L'AULA:

    En aquesta sessió treballarem en els diferents cicles i intentarem assolir diversos objectius.

    Dividirem la classe en grups de 5, utilitzarem 4 espais segons l'activitat, el material serà divers(titelles, pals, cartolines, disfresses,..).

    CICLE INICIAL: “ Titelles”

    Objectius:

    Desenvolupar la imaginació.

    Estimular l'espontaneïtat .

    Augmentar la percepció i la sensibilitat.

    Participar en les activitats proposades.

    Continguts:

    Aquest exercici combina expressivitat, capacitat d'atenció i espontaneïtat.

    Edat: 1r Curs

    Espai: Aula Material: escenari, titelles

    Desenvolupament de la sessió:

    En aquesta sessió hi haurà una representació d'una obra de titelles per part de les monitores. Serà una representació dinàmica on es demanarà que els alumnes participin dins l'obra.

    CICLE “ Ombres xineses ”

    Objectiu:

    Desenvolupar la imaginació i creativitat

    Assimilar els contorns de les diferents figures

    Conèixer í utilitzar correctament i apropiadament la llengua catalana.

    Comunicar-se a través dels mitjans d'expressió verbal i plàstic; desenvolupant la sensibilitat estètica, la creativitat i la capacitat de gaudir de les manifestacions artístiques mitjançant el teatre.

    Aplicar els coneixements adquirits per resoldre de forma creativa problemes diversos, amb els recursos apropiats i coneguts.

    Millorar l'expressió oral.

    Continguts:.

    Aquest exercici combina expressivitat, capacitat d'atenció i espontaneïtat

    Edat: 2n Curs

    Espai: Aula Audiovisuals Material: Projector, cartolines negres, pals

    Desenvolupament de la sessió:

    La mestra farà una demostració de com s'utilitsen les titelles fetes previament de cartolina i pals, les onbres xineses, posteriorment els alumnes triaran algunes d'aquestes titelles per elaborar la seva història que representaràn davant els companys. Es dividiran en petits grups de dos persones.

    CICLE MITJÀ “ Crea el teu propi personatge!”

    Objectiu:

    Crear personatges.

    Imitar a partir de l'experiència.

    Fomentar la imaginació.

    Aplicar els coneixements adquirits per resoldre de forma creativa problemes diversos, amb els recursos apropiats i coneguts.

    Estimular l'espontaneïtat .

    Participar en les activitats proposades.

    Conèixer í utilitzar correctament i apropiadament la llengua catalana.

    Millorar l'expressió oral.

    Continguts:

    Aquest exercici combina expressivitat, capacitat d'atenció i espontaneïtat

    Edat: 3r curs

    Espai: Sala espaiosa Material: Fitxes personatges, objectes diversos

    Desenvolupament de la sessió:

    La mestra farà preguntes de com es crea un personatge, a la pissarra hi haurà un cos nu on se li atribuiran sentiments, roba, defectes, tics, etc. i després individualment crearan el seu propi personatge que hauran de representar.

    CICLE SUPERIOR “Tres objectes per una història”

    Objectiu: ús de la imaginació per elaborar una història en base als objectes relacionats entre sí, al servei de l'expressió i la representació posterior.

    Continguts: Aquest exercici combina creativitat, imaginació, improvisació, domini corporal i expressió lingüística.

    Edat: Primària i Secundària.

    Espai: Sala Espaiosa Material: Objectes i disfresses varies

    Desenvolupament de la sessió:

    Es posaran en petits subgrups de 2 o 3 persones i agafaran tres objectes que el monitor els presentarà, amb els accessoris que hagin triat hauran d'inventar una història i representar-la posteriorment davant la resta de companys.

    BIBLIOGRAFÍA

    • Aläsjarvi, u. (1980). El joc dramàtic. Graó

    • Aymerich, C (1981). Per un llenguatge expressiu dels nen. Terra Nova, Col. Nadal.

    • Bertolucci Giuseppe (1975): El teatro de los niños. Barcelona. Ed. Fontanella.

    • Cañas, J (1993): Actuando. Barcelona. Editorial Octaedro.

    • Cañas José. Didáctica de la Expresión Dramática. Barcelona 1994 Ediciones Octaedro, S.L.

    • Garcia del Toro, A (1995): Comunicación y expresión oral y escrita: La dramatización como recurso. Barcelona, Graó.

    • Marcer Àngels (2004) Taller de teatro. Barcelona. Alba editorial. Tallers.

    • Martí Mònica i Sanz Isabel (2001): Titelles i mim. Ed. Parramón.

    • Passatore, F: Destefanis, i altres (1984) Yo soy el árbol, tú el caballo. Avance.

    • Rodríguez Armonia (1986): Dramatizació, activitat lúdica a l'escola. Barcelona. Dossier Rosa Sensat n º 32.

    • http://www.xtec.net

    • http://www.miniclub.com

    • http://www.educacioinicial.com

    La dramatització

    120