Empirisme post cartesià

Filosofía moderna. Empirismo. Hume # Crítica a la substancialitat. Fal·làcia naturalista

  • Enviado por: Éowyn
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad
publicidad

EMPIRISME POST - CARTESIÀ

Descartes va morir a finals del S. XVII. Posteriorment es va desenvolupar (XVII - XVIII) l'empirisme postcartesià a les illes britàniques. Els autors principals foren Locke, Berkeley i Hume.

Una doctrina es considera empirista si afirma que el coneixement comença i es legitima en l'experiència: per començar a conèixer una cosa, i per comprovar-ho s'ha d'observar la cosa. La idea de postcartesià és la idea de l'evidència del “jo soc” (un autor és important quan hi ha un abans i un després de les seves idees).

Descartes és racionalista, constata que les coses són veritat a partir del raonament: busquem una evidència i en traiem conclusions racionalment. Els empiristes venen a ser l'oposició d'això. La diferència es veu en que els racionalistes defensen l'existència d'idees innates, mentre que els empiristes la neguen (les matemàtiques i la idea de Déu, per exemple). Pels empiristes no hi ha idees innates, totes són fabricades pel “jo”, però el contingut té origen en l'experiència.

JOHN LOCKE

Un dels precursors de Hume. Defensor del liberalisme, dels drets civils i de la democràcia parlamentària. Influirà enormement en els il·lustrats.

BREKELEY

Acaba en l'idealisme. Totes les idees són de Déu, fins i tots nosaltres som una idea de Déu. (Segons l'idealisme sols existeixen les idees, i res més.

HUME

1.VIDA I OBRA

2.IMPRESSIONS I IDEES

3.CRÍTICA A LA CAUSALITAT I ALTRES

4.ALTRES

1.VIDA I OBRA

Nasqué i morí a Edimburg (Escòcia). Volia dedicar-se a la literatura, però va acabar al món del Dret. Així va poder entrar a la carrera diplomàtica, que li va permetre passar molt temps a França, on conegué els més importants il·lustrats (Voltaire, Diderot, Rousseau...) i amb els qui es van influenciar mútuament.

Al cap d'un temps va retornar a Escòcia, on es va dedicar a escriure. Fou un home molt cordial.

De la seva obra, el títol més significatiu i el més voluminós és el Tractat sobre la naturalesa humana. La seva filosofia, en el fons, és això. De les tres substàncies (Jo, Déu, Món) no reconeix més que el Jo. Per tant, tot serà una construcció de la naturalesa humana.

2.IMPRESSIONS I IDEES.

Hume és empirista, i com a tal, creu que tot té el seu origen en l'experiència. No existeixen les idees innates, i les factícies són combinacions d'idees captades per l'experiència.

Els continguts de les idees que provenen directament de l'experiència són les impressions. Aquestes impressions les combinem per a formar-ne idees. Qualsevol idea, així, té el seu origen en l'experiència. El subjecte combina impressions o idees amb diversos mecanismes.

El costum: l'experiència repetida. El costum ens fa associar 3 tipus d'impressions o idees:

-Les semblants

-Les contigües

-Les contínues

LES SEMBLANTS: Tendim a associar aquelles que estem acostumats a veure que van associades i que mantenen una certa similitud social.

LES CONTIGÜES: És la relació espaial entre fets, proximitat espaial o d'ubicació. Associem idees que mantenen una relació espaial si estem acostumats a que es mantinguin aquesta relació. [associació nevera-cuina]. Preó aquesta relació la fem nosaltres, no és necessària.

LES CONTÍNUES: Les que mantenen una relació temporal, de successió temporal, concretament. Una abans, l'altra després. Veiem el llamp i esperem el tro. Acostem un paper a la flama i esperem que cremi. Aquesta tampoc és necessària, la fa el subjecte.

Per Hume l'únic que podem constatar és allò que hem experimentat, i això és sempre experiència passada. Si afirmem que el paper cremarà si l'acostem a la flama (per exemple), parlem de coses que no han succeït, coses de les quals no tenim experiència (per definició). Per tant el que ens dóna l'experiència repetida és la creença de que succeirà alguna cosa, no la certesa.

Per viure, amb això n'hi ha prou, però no podem confondre certesa amb creença.

3.CRÍTICA A LA CAUSALITAT

El principi de causalitat diu que un fet és ocasionat necessàriament i universalment per un altre fet anterior en el temps (altres fets). El fet originat l'anomenem efecte o conseqüència, i el fet que origina (anterior en el temps) és el que anomenem causa.

El principi de causalitat estableix una relació necessària i universal de la causa i el fet. La ciència té com a objectiu descobrir relacions causals per a predir (i sobre aquesta capacitat predictiva és la que donarà sentit a la ciència com a eina de transformació del món).

Per Hume aquesta predicció expressa una creença:

-La predicció, per Hume, no és més que una associació d'idees que només existeix en la ment del subjecte, perquè totes les idees tenen l'origen en l'experiència i la relació causal no és més que una relació d'idees contínues.

-La relació causal prové de una inferència il·legítima (generalització incorrecta). Aquest nombre de casos, que nosaltres experimentem per treure una conseqüència amb pretensió de validesa universal, sempre és de l'ordre del finit, l'afirmació, però, té pretensió d'infinit. La il·legitimitat de l'inferència és aquest salt de finit a infinit. Per més que augmentis, l'experimentació sempre serà finita.

Però hi ha, també, altres crítiques:

CRÍTICA A LA SUBSTANCIALITAT

Substància: allò que existeix i es defineix per sí mateix.

Segons Descartes hi ha tres substàncies; per Hume sols hi ha la substància del Jo. Déu i el món són fruits de l'activitat mental del Jo: són idees. Per això Hume acaba en l'idealisme. Nosaltres no experimentem el món, experimentem impressions: color groc, textura rugosa, gust àcid, etc... però no podem experimentar la llimona; la llimona és la idea del subjecte que defineix allò anterior. Nosaltres li atribuïm una existència substancial: és el penja-robes que aguanta aquestes impressions, “No experimentes el penja-robes, sinó els abrics, i no pots afirmar empíricament l'existència d'aquest”.

La crítica a la substancialitat és la crítica a pensar que hi ha un món exterior independent de l'existència de les nostres impressions, “de nosaltres”.

4.ÈTICA

ÈTICA: JUSTIFICACIÓ DE LES NORMES MORALS.

Aquestes tenen la característica de ser obligacions, necessàries i universals.

Hume és empirista, i descarta la raó com a font de la necessarietat i la universalitat de la ètica. Però de l'experiència no ne pot venir cap norma necessària i universal, perquè si intentem treure normes de l'experiència caiem en la fal·làcia naturalista: passar del ser a l'haver de ser. I això no pot ser, ja que això és un altre salt del finit a l'infinit.

Don ve la norma segons Hume?

No existeix norma vàlida per a tots els casos: la moral de la circumstància. El criteri de moralitat de Hume és la utilitat. El que és útil és allò que produeix més benestar amb un cost menor. La bondat i la maldat no es troben en l'acció, sinó en els resultats. Això és l'utilitarisme o el pragmatisme. El benestar és entès a la manera Epicureista.